Màquines i eines de treball; els dispositius d'informació i els seus comandaments

Són comptades les feines que només requereixen l’esforç humà per fer-se. En la immensa majoria de feines, l’esforç humà es combina amb artefactes de diversa naturalesa que contribueixen a l’obtenció dels objectius plantejats.

El concepte de màquina és molt ampli ja que inclou les màquines en la seva vasta varietat de classes: maquinària industrial, maquinària mòbil, de transport i elevació… i les màquines eines.

Les màquines es poden incloure, al seu torn, en el terme extremadament ampli d’ “equips de treball”, que engloba per exemple els equips a pressió, els equips de soldadura, els compressors… i també s’inclouen en aquest concepte totes aquelles parts de les instal·lacions d’un procés que no tenen elements mecànics en moviment, però que necessiten o comporten canvis energètics; per exemple, els forns, els intercanviadors de calor, etc.

  • Models de diferents tipus de maquinària antiga
  • Models de diferents tipus de maquinària antiga

Un component inseparable de les màquines el constitueix el quadre d’indicadors i senyals informatius que juntament amb l’equip de comandaments constitueixen els elements a través dels quals interactua el treballador.

Concepte de màquines

La definició reglamentària de màquina, a efectes preventius, ens la proporciona l’RD 1435/92.

Definició de màquina en l'RD 1435/1992

S’entén per màquina un conjunt de peces o òrgans units entre si, dels quals un almenys haurà de ser mòbil i, si escau, d’òrgans d’accionament, circuits de comandament i de potència, o d’altres, associats de manera solidària per a una aplicació determinada, en particular per a la transformació, tractament, desplaçament i condicionament d’un material (art. 1, apartat 2).

També es considerarà com a màquina un conjunt de màquines que, per arribar a un mateix resultat, siguin disposades i accionades per funcionar solidàriament.

Es considerarà igualment com a màquina un equip intercanviable que modifiqui la funció d’una màquina, que es posi en el mercat per tal que l’operador l’acobli a una màquina, a una sèrie de màquines diferents o a un tractor, sempre que aquest equip no sigui una peça de recanvi o una eina.

Les característiques fonamentals de les màquines són les següents:

  1. Utilitzen una font d’energia exterior diferent de la humana, ja sigui l’energia elèctrica, hidràulica, pneumàtica, la d’un motor de combustió.
  2. Tenen elements fixos i altres mòbils que poden girar o desplaçarse a gran velocitat i amb enorme potència.
  3. Estan dissenyades per fer una tasca concreta en què gairebé sempre intervé l’home.

Les característiques de les màquines són precisament les que les fan perilloses, tant per la font d’energia que utilitzen com pels elements mòbils que giren o es desplacen i per la gran varietat de contaminants que emeten.

Com a principi ergonòmic de caràcter general aplicat a les màquines podem afirmar que una màquina dissenyada i instal·lada amb criteris ergonòmics resulta determinant tant per al sistema productiu com per al treballador que l’hagi d’utilitzar. Igualment s’han de preveure aquests criteris per a les operacions de revisió, manteniment, muntatge i desmuntatge.

Disseny de les màquines

Les màquines han d’estar dissenyades de manera que en utilitzar-les afavoreixin l’adquisició d’una bona postura amb moviments harmònics i a un ritme natural.

Requisits ergonòmics en les lleis i en normes tècniques

En la normativa de caràcter preventiu sobre màquines, eines i equips de treball s’exigeixen una sèrie de requisits ergonòmics tant en el procés de disseny com en les fases de trasllat, muntatge, utilització, revisió, reparació i retirada amb la finalitat d’evitar o almenys, reduir al mínim les molèsties, la fatiga i la tensió psíquica.

Consideracions en el treball amb màquines

Segons la Norma ISO 6385 per implantar les mesures adequades davant del treball amb màquines s’han de considerar:

  • Les variacions de vigilància i capacitat de treball segons sigui de dia o de nit.
  • Diferències de capacitat de treball segons individus i edat d’aquests.
  • Necessitat de desenvolupament personal que tingui el treballador i exigències organitzatives que comporti.

L’RD 5/2000, sobre infraccions i sancions en l’ordre social dóna contingut sancionador a les exigències ergonòmiques del grup de normes citades per tal com sanciona com a infracció greu un deficient disseny de les màquines, eines i equips de treball, si és que aquest comporta un risc greu.

Article 12, apartat 16.b, de l'RD 5/2000, de la Llei sobre infraccions i sancions en l'ordre social

[Son infraccions greus] “les que suposin incompliment de la normativa de prevenció de riscos laborals, sempre que l’incompliment esmentat creï un risc greu per a la integritat física o la salut dels treballadors afectats i especialment en matèria de:

[…]

b) Disseny, elecció, instal·lació, disposició, utilització i manteniment dels llocs de treball, eines, maquinària i equips.”

El treball a les màquines

Des del punt de vista ergonòmic, sobre el treball a les màquines s’haurien d’incidir sobre els aspectes següents:

  • Posició i moviments que fa el treballador.
  • Disseny i ubicació dels indicadors (senyals de la màquina) i comandaments.
  • Elaboració d’instruccions escrites de treball.
  • Formació adequada i específica davant de màquines especials amb riscos greus i molt greus.

Per la seva part, l’RD 1435/1992, sobre màquines, en l’annex I, apartat 1, regula els requisits essencials de seguretat i salut a les màquines. En l’apartat 1.1.2 d’aquest annex es dicten alguns principis ergonòmics per integrar la seguretat. Al llarg del desenvolupament d’aquest annex es prescriuen una sèrie de requisits en el disseny respecte als punts següents:

  • Al transport i manipulació
  • Als seus comandaments i senyals
  • Als riscos de caràcter mecànic i d’altres en general i a les seves mesures preventives
  • A les operacions de manteniment

Igualment es prescriuen normes per a màquines sectorials i per a la seva correcta utilització.

Apartat 1.1.2 de l'annex I de l'RD 1435/1992

“d) En les condicions previstes d’utilització, s’hauran de reduir al mínim possible la molèstia, la fatiga i la tensió psíquica (estrès) de l’operador, tenint en compte els principis ergonòmics.

e) El fabricant, en l’etapa de disseny i de fabricació, tindrà en compte les molèsties que pot sofrir l’operador per l’ús necessari o previsible d’equips de protecció individual (per exemple, calçat, guants, etc.).”

Per la seva part, l’RD 1215/1997 d’equips de treball, a l’article 3.3. diu que per a l’aplicació de les disposicions mínimes de seguretat i salut previstes al present reial decret, l’empresari tindrà en compte els principis ergonòmics, especialment pel que fa al disseny del lloc de treball i la posició dels treballadors durant la utilització de l’equip de treball.

Respecte a les normes tècniques la base de partida la va constituir la Norma ISO 6385:198114 - Ergonomic Principles in the Design of Work System. S’hi declaraven els fonaments de l’aplicació dels principis ergonòmics al disseny dels sistemes de treball. Tanmateix, en l’actualitat es disposa d’una nova versió ISO 6385:2004, molt més àmplia i adreçada als processos de disseny de sistemes, incloent-hi l’assignació de funcions a operadors i màquines, el disseny de tasques…

En la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit trobareu informació sobre les consideracions ergonòmiques al disseny de màquines-eines.

Criteris de distribució i localització de les màquines

Una adequada distribució de l’espai de treball requereix tenir en compte els criteris següents a l’hora de distribuir les màquines:

  • Preveure l’espai necessari per efectuar les operacions tant habituals com de manteniment, reparació i substitució. S’ha de preveure l’espai dedicat a dipòsit del material en desplaçament (matèries primeres i productes elaborats) i a equips i eines necessàries.
  • Col·locació de les màquines amb prou separació de les parets i paraments que poguessin entorpir moviments continus o ocasionals dels treballadors (neteja, reparacions…). És convenient deixar un espai lliure al voltant de les màquines i aconsellable deixar un espai lliure d’1 metre de les parets.
  • Les instal·lacions de subministraments a les màquines: xarxa elèctrica, aire comprimit, aigua, gas, no han d’entorpir les operacions i s’ha de tenir prevista la col·locació, preferentment suspesa perquè no ocupin espai útil ni zones de passada.
  • Col·locar les màquines amb criteris racionals: bé en consideració al procés productiu col·locant les màquines per seqüències lògiques operatives, bé per grups funcionals, bé si han d’estar atesos per un o diversos treballadors o qualsevol altre criteri que doni resposta a alguna exigència. Els tipus de distribució més utilitzats són:
    • Col·locació lineal segons el procés productiu. Té l’avantatge que aprofita el desplaçament del material per incrementar-hi valor afegit (s’hi van fent operacions). Si han de ser ateses diverses màquines per un treballador aquest tindrà un excés de desplaçaments.
    • Col·locació en forma de U. Aquesta distribució permet que un treballador pugui controlar contínuament les màquines amb menys desplaçament.
    • Col·locació per grups funcionals. Ha estat una distribució tradicional en la indústria ja que en agrupar les màquines entre si per la realització de les mateixes funcions facilita més especialització del treballador però també sol portar aparellades les conseqüències del treball monòton i repetitiu i en molts casos també aïllat.
    • Col·locació per cèl·lules. Cada una d’aquestes cèl·lules engloben les diferents màquines que es requereixen per a la realització d’un producte o part d’aquest. Cada un dels treballadors de la cèl·lula controla el maneig de totes les màquines, fet que ofereix més flexibilitat a la producció i un major enriquiment del treball.

  • Instal·lacions de subministrament adequades a qualsevol equip
  • Instal·lacions de subministrament adequades a qualsevol equip

Eines

S’entén per eina qualsevol instrument o accessori d’ús manual utilitzat per a la realització d’un treball. Es pot activar per la força humana o bé per diferents tipus d’energia: elèctrica, vapor, pneumàtica…

És recomanable la distribució dels llocs per cèl·lules de treball, sempre que el procediment ho permeti.

Des de sempre l’home s’ha interessat a concebre eines manuals que siguin adequades a l’activitat que ha de fer. Hi ha eines que han anat evolucionant en la seva mida i disseny però encara perduren eines dissenyades en períodes prehistòrics tal com van ser concebudes.

  • S'ha d'utilitzar per a cada funció l'eina adequada.

Malgrat l’automatització dels procediments, el seu ús encara és molt comú, i pot ser un factor de risc tant un disseny deficient com una utilització inadequada.

Lesions més comunes amb eines

Aquestes són algunes de les lesions més habituals quan s’usen eines:

  • Síndrome del túnel carpià. Es produeix per esforços repetitius amb flexió, extensió o torsió del canell. També per desviació radial o cubital.
  • Tendinitis. Afavoreix la seva aparició els esforços repetitius en extensió o flexió de canell i en desviació cubital.
  • Tenosinovitis. Sol estar relacionada amb operacions en què s’ha d’empènyer amb el canell en qualsevol posició no neutra de la mà. (Que no sigui la posició de referència.)

El disseny de les eines s’ha d’efectuar partint de la funció per a la qual són requerides, a les dimensions dels possibles usuaris i a l’aplicació del mínim esforç possible.

En la secció “Annexos” trobareu un document sobre criteris d’utilització de diferents tipus d’eines.

Les eines generalment es componen de cap i mànec. El cap és la part que fa l’operació i el mànec és la zona d’interacció i sobre la qual es fa el disseny ergonòmic.

Hi ha molta varietat d’eines i cada dia n’apareixen nous tipus i dissenys. A efectes classificatoris es poden agrupar de les maneres següents segons el criteri diferenciador utilitzat:

  • Per l’energia necessària per fer-les funcionar es classifiquen en eines manuals i mecàniques, encara que és més aclaridora la terminologia que les agrupa en eines “sense energitzar” i “energitzades”, ja que ambdues són eines manuals.
  • Pel tipus d’operació realitzada es classifiquen en eines de percussió, de contacte, de tall i de perforació.
  • Pel tipus de prensió que exerceixen els dits i la mans del treballador es parla d’eines de pinça, de ganxoode força.

Eines mecàniques o energitzades

Respecte a les eines mecàniques o energitzades s’ha de considerar:

  • Que el nivell de qualificació ha de ser acuradament controlat per ser les seves prestacions superiors a les manuals.
  • Que el seu sistema de subjecció ha de permetre que tot el cos pugui transmetre i absorbir tota la força necessària.
  • Que les vibracions han d’estar minimitzades.

Requisits de disseny que ha de reunir una eina

Entre els requisits comuns aplicables a l’eina en el seu conjunt, com un tot únic, destaquen:

  • Que sigui efectiva, és a dir, que exerceixi la funció tal com va ser concebuda.
  • Que redueixi al mínim la fatiga procurant que l’esforç sigui el menor possible.
  • Que l’eina, i en particular la seva zona d’agafament, s’adapti a l’anatomia de la mà i el canell i a les seves dimensions.
  • Que estigui adaptada a la capacitat del treballador i pugui ser utilitzada indistintament per dretans i esquerrans.
  • Que satisfaci les necessitats de pressió i força.
  • Que proporcioni retroinformació a l’usuari. La mà ha de notar la textura, la pressió, la resistència… d’allò que es manipula.
  • Que el material amb què estan fabricades no sigui inadequat a l’ús que habitualment s’ha de donar a l’esmentada eina.
  • Que ha de tenir poc pes, llevat que aquest sigui utilitzat per incrementar l’acció requerida. El pes ha d’estar distribuït de manera equilibrada.
  • Que estigui dissenyada per ser utilitzada el màxim de propera al cos per evitar l’excés de càrrega estàtica de treball.
  • Que el seu ús eviti que es produeixi la torsió del canell.
  • Que el seu disseny faciliti els agafaments de manera canviant. No són adequats els agafaments excessivament anatòmics per la seva invariabilitat de postura, llevat que s’hagi dissenyat per a una postura concreta en una situació específica.
  • Que com a criteri general, estigui dissenyada per al percentil 5 i per a la força de la dona.

Com que el contacte amb l’eina s’estableix a través del mànec les condicions de seguretat i eficàcia depenen en gran mesura de com està dissenyat aquest. Així en el seu disseny s’haurien de complir els requisits següents:

Classes d'eines per les operacions

Hi ha diverses classes d’eines per les operacions:

  • Eines de pinça: es realitza l’esforç entre el polze i el dit índex.
  • Eines de ganxo: actuen tots els dits excepte el polze.
  • Eines de força: tots els dits envolten l’objecte de manera que s’aconsegueixi el màxim contacte amb el palmell de la mà.

  • Els mànecs han de tenir amplitud suficient i un topall al final per evitar que llisqui l'eina.

  • Que s’adapti a la postura natural d’aprehensió de la mà i permeti la major superfície de contacte amb aquesta. S’ha de considerar el fet que l’usuari porti EPIS, per la qual cosa s’ha de dissenyar preveient aquesta exigència.
  • Que s’evitin els agafaments llisos i relliscosos i les empunyadures amb arestes i estries si s’ha de fer gran esforç.
  • Que es dissenyin resguards o topalls al final del mànec per evitar lliscaments i aplicar més força.
  • Que tingui una curvatura i una longitud adequada a les característiques de la mà. La longitud oscil·larà entre 100 a 25 mm. L’espai lliure per als dits serà almenys de 70 mm.
  • Que tingui un diàmetre entre 30 i 40 mm per a les d’agafament de força i no menor de 6 mm per a les de precisió, encara que són preferibles les formes que evitin que l’eina roti dins de la mà mentre es fa la tasca. (S’han d’evitar en la mesura possible les formes circulars.) Per a agafaments de ganxo (agafen quatre dits deixant lliure el polze) el diàmetre del mànec estarà entre 30-55 mm.
  • Que permeti en la seva utilització que la mà romangui en posició recta respecte a l’eix longitudinal del braç. És el que s’anomena romandre en la posició de referència.

  • Aprecieu les posicions correctes de treball, que són aquelles que permeten no doblegar el canell en els dibuixos. Les posicions incorrectes són les dues intermèdies.
  • Aprecieu les posicions correctes de treball, que són aquelles que permeten no doblegar el canell en els dibuixos. Les posicions incorrectes són les dues intermèdies.

La posició de referència de la mà és aquella en la qual l’eix d’aquesta passa pel tercer dit i el tercer metacarpià està en prolongació amb l’eix de l’avantbraç.

Requisits d'utilització de les eines

La utilització de les eines no hauria de comportar riscos afegits. Amb aquesta finalitat l’eina ha de facilitar que el canell estigui recte mentre es fa servir, per la qual cosa l’angle entre l’eix longitudinal del braç i el del mànec ha d’estar comprès entre 100° i 110°.

Respecte a la utilització, molt recomanable, d’eines suspeses en els llocs de treball s’ha tenir en compte:

  • Que l’eina no interfereixi amb els moviments del treballador.
  • Que si els usuaris són diversos el punt d’agafament de l’eina s’ha de situar en el percentil més baix (normalment P) o bé fer-la regulable en altura.5
  • Que el mecanisme de suspensió sigui estable i segur.

La utilització d’eines de precisió exigeix tenir suports propers, per la qual cosa:

  • Cal tenir un lloc per guardar cada una de les eines.
  • Cal tenir un lloc per guardar cada una de les eines.

  • Hi hauria d’haver un suport proper al punt d’operació per recolzar la mà, el canell o l’avantbraç.
  • En cas que sigui necessari, s’hauria de preveure l’ús de suports regulables.
  • No s’han de fer grans esforços, més aviat l’eina s’ha de guiar amb els dits.

Té una gran importància des del punt preventiu que l’empresa instauri un adequat sistema de gestió efectiu de les eines que permeti que puguin adquirir-les, utilitzar-les, conservar-les i eliminar-les de manera eficaç. És important, també, impartir formació sobre això i adjudicar a cada treballador les seves eines personals.

Dispositius d'informació i de comandament

En l’àmbit laboral cada vegada és més freqüent el maneig de quantitats ingents d’informació de tot tipus que ens arriba per mitjà de dispositius de presentació de dades que constitueixen el que es coneix com a interfície de comunicació màquina-persona.

Podeu ampliar la informació sobre els diversos requeriments ergonòmics de les eines manuals, en la secció “Adreces d’interès” del web d’aquest crèdit.

Atesa la rellevància preeminent que un bon sistema de comunicació eficaç té per a l’organització de què es tracti, l’ergonomia s’ocupa de dissenyar sistemes la informació dels quals s’entengui correctament.

La màquina ens envia la seva informació per mitjà de dispositius de presentació de dades o displays i l’usuari, prèvia interpretació de la informació rebuda, interactua amb la màquina a través de comandaments i controls. És, a més, molt convenient que aquest procés es tanqui amb un senyal de control de la màquina que ens informi del resultat de l’acció.

Figura Display

Per indicador o displays’entén qualsevol dispositiu utilitzat per presentar la informació, de manera codificada, a través de senyals amb un significat establert per endavant.

Display(DPI) significa dispositiu de presentació de la informació.

El disseny del lloc de treball ha d’estar orientat a reduir al màxim la fatiga mental i a assegurar la fiabilitat del sistema. En el disseny s’han de tenir en compte cada una d’aquestes fases:

  1. Percepció dels senyals. S’ha de tenir present la manera com es presentarà la informació, el senyal més adequat, el sentit implicat…
  2. Interpretació de la informació rebuda. S’han d’usar senyals i símbols fàcilment comprensibles per tothom, i de significat universal.
  3. Emissió de la resposta. Aquesta fase comporta el disseny i l’elecció dels controls, distribuir el lloc de treball, dissenyar plafons de comandaments. En la figura podeu veure les tres fases descrites.

La informació es pot rebre a través dels cinc sentits, si bé habitualment s’utilitzen la vista i l’oïda, en menor mesura el tacte i, rares vegades, l’olfacte i el gust. Depenent de les circumstàncies del lloc i centre de treball serà més adequat utilitzar uns dispositius o d’altres. Reproduïm en la taula els criteris de l’INSHT per seleccionar el senyal visual o auditiu.

Taula Criteris de l’INSHT per seleccionar un senyal visual o auditiu en els displays
Senyals visuals Senyals auditius
Sistema acústic sobrecarregat.
Llocs de treball fixos
Ambient sorollós
Missatge llarg
Informació complexa
Dades que han de ser contrastades
No es requereix resposta immediata
La informació és curta i simple
Sistema visual sobrecarregat
Receptor en moviment
Camp de visió limitat
La informació és momentània
Es requereix resposta immediata
No és necessària una referència posterior
Soroll ambiental baix
Intensitat lluminosa elevada
És necessària una adaptació a la foscor

El tipus d’indicador serà diferent segons que hagi de fer servir per efectuar una lectura de precisió o per distingir únicament dos o tres estats de manera qualitativa.

Els displays

Els dispositius de presentació de dades o displaysproporcionen informació sobre l’estat del sistema; aquesta informació, una vegada percebuda per l’operador, ha de ser interpretada per poder prendre la decisió més adequada i emetre la corresponent resposta a través dels controls d’accionament.

En el disseny dels quadres de presentació de la informació cal tenir en compte tres aspectes relacionats directament amb la percepció:

  1. La detecció del senyal. En aquest punt s’ha de fer atenció als paràmetres físics de l’estímul: intensitat del senyal, brillantor, mida, contrast entre els missatges i continguts del senyal i el fons sobre el qual destaquen…
  2. La discriminació del senyal. Aquí ens interessa estudiar els aspectes que permeten reconèixer i distingir el senyal de d’altres: to d’un so, forma, color, codis, etc.
  3. Interpretació. En aquest nivell es tracta d’analitzar els aspectes que determinen la comprensió de la informació: símbols, tipus d’indicador, contingut del missatge, vocabulari…

S’ha de procurar tenir el mínim de dispositius informatius per evitar sobrecàrrega informativa.

En general, el tipus de dispositiu indicador o display s’ha de triar d’acord amb els requeriments següents:

  • Velocitat de transmissió del senyal.
  • Precisió de la informació.
  • Grau de sensibilitat.

És aconsellable que consulteu l’NTP 241, que tracta sobre els comandaments i senyals de les màquines.

Els indicadors visuals

Per dissenyar aquest tipus d’indicadors s’han de tenir en compte les característiques i limitacions de la naturalesa humana. La visibilitat d’un objecte depèn en gran mesura de les variables següents:

  • Distància en la qual es trobi l’observador.
  • Mida de l’objecte.
  • Factors individuals del treballador.
  • Condicions de lluminositat.

Un objecte només es pot veure complet quan la seva distància a l’ull és més gran que el doble de la seva mida. La mida de la imatge a la retina es redueix a la meitat en duplicar la distància entre l’observador i l’objecte.

Generalment es rep més del 80% de la informació exterior per la visió.

El camp visual inclòs per tots dos ulls és aproximadament de 180° en el pla horitzontal i d’uns 130° en el pla vertical (60° per sobre de la línia de visió i 70º per sota d’ella). No obstant això, la percepció els detalls més fins només es produeix dins d’un angle molt petit, de 0,5° o 1°. Fora d’aquesta zona es troba l’àrea de visió perifèrica, en la qual la percepció dels detalls es va fent cada vegada menys precisa a mesura que augmenta la distància a la línia de visió.

Els indicadors de consulta més freqüent estaran col·locats dins d’un angle de visió de 20-50° sota l’horitzontal dels ulls.

En la figura s’aprecien les zones de visió recomanades per situar els dispositius d’informació.

Figura Diferents angles de visió en el pla sagital

En relació amb la col·locació dels indicadors o displays cal tenir en compte també els factors individuals, entre els quals es troba la reducció de la capacitat d’acomodació visual en funció de l’edat o presbícia (taula).

Taula Distància mitjana de visió nítida segons l’edat de l’observador
Edat en anys Distància en cm
16 8
32 12
44 25
50 50
60 100

Respecte a les condicions d’il·luminació s’ha de controlar la intensitat lluminosa, els contrasts, els reflexos i el rendiment cromàtic.

Tipus d'indicadors visuals

La informació visual es pot facilitar bé amb llums o amb indicadors de dades.

Els llums s’utilitzen per indicar operacions concretes d’un procediment: iniciar-apagar, temperatura, accessos oberts, funcionament segons les condicions previstes…

Quan es tracta d’indicar una situació de perill es fan servir les alarmes. En aquests casos és convenient sincronitzar el senyal visual amb un senyal auditiu, és el que s’anomena “redundància informativa”. El tipus de color adequat i la seva forma d’emissió: contínua, intermitent… estarà en funció del procés representat i de l’entorn que envolta el senyal procurant que aquest sigui perceptible i fàcil d’interpretar. L’acció de resposta ha de correspondre a un estereotip dinàmic esperat.

Respecte al color concret és convenient que s’adeqüi a les operacions que tradicionalment s’hi associen. En la taula es reprodueixen aquestes relacions.

La forma dels indicadors visuals

Segons la seva forma, els indicadors poden ser:

  • Quadrats (finestra)
  • Rectangulars
  • Circulars
  • Semicirculars amb diferents graus d’obertura
  • Horitzontals
  • Verticals
Taula Significat dels colors al món laboral
Color Significat
Vermell Mal funcionament. Error. Perill. Detenir l’acció.
Ataronjat Calent. Possible perill.
Groc Retard. Comprovar. Precaució.
Verd Endavant. Dins dels límits. Seguretat. Acceptable. Preparat per a l’acció.
Blanc Funció. Acció en curs.

Els indicadors de dades es poden classificar en analògics i digitals.

Als indicadors analògics la informació és subministrada per una longitud, un angle o una altra dimensió. Normalment es presenta per la posició que ocupa un índex sobre una escala (per exemple, la posició de les agulles d’un rellotge tradicional).

Els dials i quadrants poden donar una lectura quantitativa i/o qualitativa. Els qualitatius permeten verificar els estats del sistema recorrent a codis de colors.

  • Models analògics d'escala fixa i escala mòbil

Dins dels analògics es distingeix entre els d’escala fixa o d’escala mòbil. En els d’escala fixa l’agulla es mou sobre l’escala graduada. Solen ser més satisfactoris ja que l’agulla mòbil facilita la lectura. En els d’escala mòbil és l’agulla la que roman immòbil i és l’escala la que va oscil·lant sobre l’agulla o indicador. Són més apropiats quan s’ha de reflectir un grup ampli de valors.

En els indicadors digitals (numèrics i alfanumèrics) la informació és subministrada mitjançant números o lletres. Poden ser mecànics de tambor rotatori o digitals. S’utilitzen quan és imprescindible informar del comportament d’un paràmetre a través de números per a un valor precís i per a lectures estàtiques, però no són adequats per a variables amb canvis elevats.

Solen tenir un petit volum però les seves xifres i lletres són prou grans en relació amb el volum del display. Admeten possibilitat de codificació per colors.

En la taula representem l’adequació dels indicadors i pantalles gràfiques a les funcions consultades més comunament.

Taula Tipus d’indicadors més adequats segons les demandes requerides
Funció Analògics
(punter mòbil)
Analògics
(escala mòbil)
Digitals Pantalla gràfica
Dades canvien amb rapidesa Adequat Regular Inadequat Adequat
Observar un canvi de valor al llarg del temps Adequat Regular Inadequat Adequat
Calcular el valor mitjà de les dades Adequat Regular Inadequat Adequat
Informació concreta i puntual de valor numèrics Regular Inadequat Adequat Regular

La figura que reproduïm de l’INSHT ens aporta més informació.

Figura Funcions més adequades segons tipus diversos d’indicadors
Font: INSHT

Sobre el nombre d’errors de lectura, en general presenten menys errors aquells en els quals la relació entre les seves dues magnituds (alt llarg) coincideix amb la unitat o està pròxima a aquesta. A mesura que la relació se separa s’incrementen el nombre d’errors d’apreciació. Observeu en la figura com els indicadors de forma de finestra (els que tenen més proporció entre les seves dues magnituds) presenten un percentatge d’error menor que els de forma rectangular.

Figura Percentatges d’errors de lectura segons els tipus d’indicadors analògics

Requisits de disseny dels indicadors visuals

La visibilitat d’un objecte depèn, entre altres factors, de la mida de l’objecte. Analitzem aquest factor i necessitem els requisits suficients perquè el dispositiu informatiu reuneixi els requisits adequats de mida i disseny.

1) La mida dels seus elements ha de ser suficient per garantir una bona lectura en la distància habitual de treball i han de contrastar sobre el fons per garantir-ne la llegibilitat.

2) Els caràcters han de ser proporcionats en altura i amplada. Com a criteri de referència reproduïm en la taula la indicacions de l’INSHT.

Taula Proporció dels caràcters segons l’INSHT
Característica Proporció
Amplada 2/3 de l’altura
Espessor del traç 1/6 de l’altura
Interval entre línies 1/5 de l’altura
Interval entre caràcters 2/3 de l’altura

3) L’altura dels caràcters ha de ser proporcionada en la distància en la qual han de ser vistos. En la figura s’indica les mides dels caràcters (altura, amplada i espessor de traç) en relació amb la distància en la qual han de ser vistos.

4) Com a mínim la separació dels caràcters de l’escala ha de ser d’1 mm.

Exemple d'altura de caràcters segons la distància

En un local amb una il·luminació de 500 a 800 luxs, i el treballador trobant-se a un metre de distància del dispositiu, serà apropiat una mida mínima de lletra de 5 mm d’alt.

5) Els caràcters utilitzats han de ser fàcilment discriminables, és a dir, que no es produeixin confusions entre certs caràcters com ara: (C-G), (X-K), (8-B), (D-O-Q) i (5-S).

6) El sistema de numeració ha de ser el decimal.

7) Les divisions principals de les escales s’han de diferenciar amb facilitat. Cada cert nombre de dades han d’anar remarcades: per exemple, cada 5 o cada 10 unitats.

8) L’agulla no ha de tapar els caràcters numèrics, per la qual cosa han de ser fora de la zona del moviment de l’agulla.

9) En els d’escala fixa el quadrant ha de ser visible en la seva totalitat.

10) És recomanable utilitzar marques i colors per assenyalar rangs d’accions permeses. Per exemple, indicar zona de pressió en vermell que no ha de ser sobrepassada.

Respecte a la representació dels caràcters en pantalles gràfiques, consulteu el nucli d’activitat “El treball amb pantalles de visualització de dades” d’aquesta unitat didàctica.

Figura Mida de caràcters en relació amb la distància en la qual han de ser vistos

Els dispositius acústics

Es poden utilitzar com a indicadors i com a alarmes. Entre les particularitats d’aquest tipus d’informació destaquem:

  • La seva transmissió multidireccional, fet que és un avantatge important perquè arribi la informació a l’operador amb independència de la seva situació en l’empresa.
  • El seu grau d’informació més gran recordada respecte a la informació visual.
  • Tanmateix, té el desavantatge que pot ser interferida pel soroll de l’ambient.

La informació acústica es transmet de dues maneres: sota la forma de senyals d’advertència i alarma i sota la forma de veu humana gravada o sintetitzada. En la taula indiquem quan és preferible acudir a una forma o una altra.

Taula Selecció de sistemes d’informació acústica
Forma acústica Forma verbal
Missatges simples
Es coneix prèviament el significat informatiu
És necessari assegurar la percepció
Hi ha interferències amb altres senyals verbals
Missatges més flexibles
Per identificar la font informativa
Missatges no acordats prèviament
Intercanvi ràpid d’informació
Quan hi ha risc d’oblidar el senyal

Aquesta classe d’indicadors són indicats per a les operacions següents:

Diferència entre indicadors i alarmes

La diferència fonamental entre indicadors auditius i alarmes arrela que aquells no porten afegit el component d’ “urgència”.

  • Per transmetre una informació que requereixi una resposta immediata com els senyals d’advertència i emergència.
  • Per donar indicacions precises sobre l’estat d’una màquina, equip de treball (aturada-marxa, alt-baix)…
  • Per indicar els canvis d’estat d’un sistema: posada en marxa, interrupcions, superació de nivells de funcionament.
  • Per cridar l’atenció sobre un aspecte concret.
  • Per donar informació sobre l’estat d’un procés productiu.
  • Quan el camp visual del treballador es trobi sobrecarregat.
  • Quan el missatge és simple i curt.
  • Si la tasca exigeix el desplaçament continu del lloc de treball.

En la taula es descriu la classificació dels indicadors acústics atenent a la naturalesa del contingut comunicat.

Taula Classificació dels senyals auditius
Indicador acústic Contingut comunicat
Informatius Transmeten ordres que han de ser executades.
Alerta Situació a la qual s’ha de parar una atenció especial: brunzidor, campana, telèfon…
Alarma Situació en la qual s’ha d’actuar amb rapidesa: botzina, xiulet intermitent…
Emergència Situació límit. Sirena.

Requisits de disseny dels dispositius acústics

Per fer el disseny d’aquests dispositius s’han de tenir en compte aquests requisits:

  1. Freqüència. Deure d’estar compresa entre 500 Hz i 4.000 Hz, atès que la màxima capacitat auditiva humana està compresa dins d’aquests límits.
  2. Discriminació. Cada senyal acústic ha de ser fàcilment distingible dels altres senyals; per a això es poden fer servir diferents tons, pautes, repetició i ritme.
  3. Precisió. Cada senyal ha de transmetre només la informació requerida per l’operador. El senyal ha de ser clar, perquè sigui comprès unívocament i s’evitin errors d’interpretació.
  4. Compatibilitat. Els senyals s’han d’adequar als estereotips habituals: per exemple, el so d’una sirena es relaciona amb un senyal d’emergència.
  5. Aproximació. Quan el missatge és complex és aconsellable utilitzar prèviament un senyal d’advertència per captar l’atenció.
  6. Relació senyal/soroll. Els senyals acústics han de destacar clarament del soroll ambient. Amb aquesta finalitat el nivell del senyal ha de ser 10 dB superior al soroll de fons.

Comandaments i controls

El circuit comunicatiu home-màquina es tanca a través dels comandaments o controls d’aquestes.

Un comandament és l’element del sistema persona-màquina a través del qual l’operador transfereix energia mecànica o informació al sistema tècnic per aconseguir funcions de control automàtic.

L’RD 1215/97 i la seva Guia tècnica tracten àmpliament els òrgans de control a les màquines.

Els comandaments inclouen tant els botons de mà com els terminals que han de ser activats amb el moviment humà (volants, pedals…). Per això cal considerar en el seu disseny tant les característiques de la persona com el tipus de resposta.

Recordeu que s’ha de dissenyar per a les mesures dels percentils 5 i 95, llevat de casos extrems que determinin extremar les mesures de seguretat,cas en què es prendran les mesures de P1 i P99.

L’elecció dels comandaments i la seva ubicació s’ha de fer partint de les capacitats i aptituds dels usuaris que bàsicament són les mesures antropomètriques estàtiques i dinàmiques, les capacitats biomecàniques i perceptives, l’edat, l’experiència… i tenint en compte els altres factors de la tasca concreta (exigències de la tasca, dimensions d’espai, esforç físic requerit, ús d’EPI, nivell d’il·luminació…).

Les exigències que ha de satisfer un control depenen dels resultats buscats pel desenvolupament del treball, però tots han de garantir:

  • La seguretat de la maniobra
  • La precisió de la maniobra
  • La possibilitat d’una intervenció d’urgència
  • La capacitat per transmetre l’esforç muscular aplicat

Respecte a l’actuació davant de les màquines cal donar formació als usuaris que coneguin les fases del procés productiu i disposin a tota hora de la informació sobre l’estat de la màquina o de l’equip de treball a fi que puguin actuar correctament fins i tot en supòsits irregulars o excepcionals que es puguin presentar.

Tipus de comandaments

L’elecció del comandament d’accionament està determinada per l’esforç muscular exigit i el tipus d’accionament requerit respecte a la rapidesa i la precisió.

És aconsellable que consulteu l’NTP 226, que tracta sobre els comandaments de les màquines.

Les accions de precisió i rapidesa s’han de fer amb les mans i les de força, amb els peus.

En relació amb la força que cal aplicar, es poden dividir els comandaments en dos grans grups:

  1. Els comandaments que exigeixen l’aplicació d’una força muscular rellevant de manera més o menys contínua. Per exemple: palanques de control, volants, manovelles i pedals, botons polsadors dret.
  2. Els comandaments que només requereixen una petita força muscular, indicats per a accions que requereixen rapidesa i/o precisió. Per exemple: tecles, ratolins, polsadors, botons polsadors de mà, interruptors, selectors rotatius.

En la figura representem el tipus més adequat de control segons quins siguin els requeriments de força, rapidesa i precisió exigides per la tasca.

En el cas de treballadors esquerrans el lloc de treball requereix un estudi específic.

Figura Diversos tipus de controls

Disseny dels comandaments

En el seu disseny ergonòmic s’han de tenir presents els condicionants següents:

Norma UNE-EN 894-1 de seguretat en màquines

La Norma UNE-EN 894-1, de seguretat en màquines estableix els requisits ergonòmics per al disseny de dispositius d’informació i comandaments. A aquest efecte:

  • Han de ser fàcilment identificables.
  • Les exigències de força, pressió i rapidesa no han de superar les possibilitats dels usuaris.
  • Han de tenir el mínim nombre de controls.
  • Han d’aprofitar els moviments naturals corporals.
  • Han d’evitar accionament involuntari.
  1. Han d’estar dissenyats de tal manera que impedeixin l’accionament involuntari.
  2. Han de ser fàcilment visibles i identificables i permetre apreciar-ne la correspondència amb el senyal o senyals informatius corresponents. Quan en un lloc de treball hi ha un cúmul de factors que augmenten les possibilitats d’error en l’elecció del comandament adequat (com poden ser: nombrosos comandaments, il·luminació insuficient, ús d’EPI, espais reduïts), per evitar aquestes possibilitats es pot dissenyar el comandament adaptat a aquesta finalitat.
  3. És convenient considerar el límit de força acceptable en els comandaments que requereixen esforç físic, tant en els moviments d’aprehensió (agafament) i pressió sobre el comandament.
  4. Han de proveir informació quan són activats, és a dir, quan han de proporcionar retroalimentació, per exemple, resistència del control al moviment, llums o sons en ser activats…

En la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit trobareu informació sobre eines manuals.

La disposició dels comandaments

En relació amb la col·locació dels comandaments respecte a l’operador cal tenir en compte els requisits següents:

Cal tenir en compte la possibilitat que hi hagi treballadors daltònics que confonen els colors vermell i verd.

  • Cal establir marges o zones lliures al voltant del treballador i per a l’accés o circulacions pròximes.
  • La ubicació dels comandaments ha d’evitar l’adopció de postures corporals forçades.
  • Els comandaments d’accionament han d’estar situats dins dels límits d’abast de l’operador segons els criteris de freqüència d’ús i importància de l’acció requerida. Han d’estar situats, per tant, davant el treballador i a l’altura del colze o una mica superiors per evitar les postures forçades del cos i dels braços.
  • S’han d’evitar els errors de l’operari a causa de la càrrega mental que comporta el seu control, com que no hi hagi d’haver un excés de comandaments o una disposició que faciliti controls involuntaris. En el cas d’un lloc de control que requereixi utilitzar gran quantitat de comandaments, aquests s’han de col·locar per criteri d’ús deixant les zones laterals del lloc per als controls de menys ús.
  • La seva disposició ha de permetre els canvis de postura i, si és possible, alternar la postura de peu i asseguda. Igualment han de permetre la utilització dels dos braços de manera proporcional.
  • S’han de respectar les distàncies i angles òptims de visió de l’operari. Podeu veure en la figura les recomanacions que fa l’INSHT.
  • Respecte a la separació adequada dels comandaments en el quadre de control s’han de tenir en consideració la part del cos que ha d’accionar-los (i si escau l’ús d’EPI) i del moviment realitzat a fi d’ajustar les mesures i que no estiguin ni excessivament separats ni molt junts per suprimir els riscos inherents que comportaria una separació deficient.

Recordeu que per determinar l’abast horitzontal s’ha de tenir en consideració el percentil 5 femení.

Figura Angles de visió en el pla vertical en posició assegut

Disseny dels quadres de control

En el disseny dels quadres de control cal atenir-se als criteris següents:

  • S’ha d’assegurar la visibilitat del comandament i s’han d’identificar eliminant les possibilitats d’error o confusió de comandaments.
  • Els comandaments més utilitzats s’han de col·locar davant de l’operador.
  • L’altura dels comandaments utilitzats amb freqüència ha d’estar compresa entre la del colze i la de l’espatlla de l’operador.
  • Els comandaments situats davant de l’operador i lleugerament per sota de l’espatlla són els que es localitzen amb més facilitat.
  • Quan s’empren comandaments de palanca la força màxima es pot aplicar a l’altura de l’espatlla quan es treballa dret i a l’altura del colze si es treballa assegut.
  • Quan una sèrie de comandaments s’utilitzen en una seqüència d’operacions la seva posició relativa ha de respectar l’ordre de la seqüència efectuada d’esquerra a dreta. S’han de col·locar seguint la seqüència d’operacions de la màquina.
  • El comandament que es correspongui amb un indicador ha d’estar situat a sota o a la dreta d’aquest i el més a prop possible d’ell. És el que s’anomena compatibilitat espacial o geomètrica.
  • Cal tenir en compte la correspondència entre els moviments del comandament i els del dispositiu informatiu de la màquina. Ens referim a la compatibilitat de moviment del comandament i la indicació del display. Per exemple, en un indicador analògic circular l’augment de qualsevol magnitud (velocitat, pressió…) es correspon amb un gir d’esquerra a dreta i en aquest sentit ha d’actuar el comandament corresponent per augmentar.
  • Finalment cal procurar la compatibilitat entre l’ordre i la conseqüència. L’acció que es vol aconseguir en accionar un comandament serà conseqüència lògica del tipus de moviment del mateix comandament.

Relació d'accions i moviments associats

Engegada: gir cap a la dreta, cap amunt o en el sentit de les agulles del rellotge.

Apagament: moure cap a l’esquerra, cap avall o en sentit contrari a les agulles del rellotge.

Moure cap a la dreta: sentit de les agulles del rellotge.

Moure cap a l’esquerra: sentit contrari a les agulles del rellotge.

Alçar: moure el comandament cap amunt o cap enrere.

Baixar: moure a baix o endavant.

Retreure: tirar cap enrere o cap amunt.

Estendre: empènyer endavant o cap avall.

Augmentar: cap amunt, dreta o en el sentit de les agulles del rellotge.

Reduir: cap avall, esquerra o en el sentit contrari a les agulles del rellotge.

Obrir una vàlvula: sentit contrari a les agulles del rellotge.

Tancar una vàlvula: sentit de les agulles del rellotge.

NTP relacionades amb el present NA

86. Dispositius de parada d’emergència
226. Comandaments. ergonomia de disseny i accessibilitat
241. Comandaments i senyals: ergonomia de percepció
391. Eines manuals I
392. Eines manuals II
393. Eines manuals III
434. Superfícies de treball segures I
435. Superfícies de treball segures II
631. Riscos en la utilització d’equips i eines portàtils, accionats per aire comprimit.
729. Disseny de dispositius d’informació visual

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats