Màquines i eines de treball; els dispositius d'informació i els seus comandaments

La definició reglamentària de màquina, a efectes preventius, ens la proporciona l’RD 1435/92.

Les característiques de les màquines són precisament les que les fan perilloses, tant per la font d’energia que utilitzen com pels elements mòbils que giren o es desplacen i per la gran varietat de contaminants que emeten.

En la normativa de caràcter preventiu sobre màquines, eines i equips de treball s’exigeixen una sèrie de requisits ergonòmics tant en el procés de disseny com en les fases de trasllat, muntatge, utilització, revisió, reparació i retirada amb la finalitat d’evitar o almenys, reduir al mínim les molèsties, la fatiga i la tensió psíquica.

L’RD 5/2000, sobre infraccions i sancions en l’ordre social dóna contingut sancionador a les exigències ergonòmiques del grup de normes citades per tal com sanciona com a infracció greu un deficient disseny de les màquines, eines i equips de treball, si és que aquest comporta un risc greu.

Per la seva part, l’RD 1435/1992, sobre màquines, en l’annex I, apartat 1, regula els requisits essencials de seguretat i salut a les màquines. En l’apartat 1.1.2 d’aquest annex es dicten alguns principis ergonòmics per integrar la seguretat. Al llarg del desenvolupament d’aquest annex es prescriuen una sèrie de requisits en el disseny respecte als punts següents:

• Al transport i manipulació
• Als seus comandaments i senyals
• Als riscos de caràcter mecànic i d’altres en general i a les seves mesures preventives
• A les operacions de manteniment

Igualment es prescriuen normes per a màquines sectorials i per a la seva correcta utilització.

Per la seva part, l’RD 1215/1997 d’equips de treball, a l’article 3.3. diu que per a l’aplicació de les disposicions mínimes de seguretat i salut previstes al present reial decret, l’empresari tindrà en compte els principis ergonòmics, especialment pel que fa al disseny del lloc de treball i la posició dels treballadors durant la utilització de l’equip de treball.

Respecte a les normes tècniques la base de partida la va constituir la Norma ISO 6385:198114 - Ergonomic Principles in the Design of Work System. S’hi declaraven els fonaments de l’aplicació dels principis ergonòmics al disseny dels sistemes de treball. Tanmateix, en l’actualitat es disposa d’una nova versió ISO 6385:2004, molt més àmplia i adreçada als processos de disseny de sistemes, incloent-hi l’assignació de funcions a operadors i màquines, el disseny de tasques…

Una adequada distribució de l’espai de treball requereix tenir en compte els criteris següents a l’hora de distribuir les màquines:

• Preveure l’espai necessari per efectuar les operacions tant habituals com de manteniment, reparació i substitució. S’ha de preveure l’espai dedicat a dipòsit del material en desplaçament (matèries primeres i productes elaborats) i a equips i eines necessàries.
• Col·locació de les màquines amb prou separació de les parets i paraments que poguessin entorpir moviments continus o ocasionals dels treballadors (neteja, reparacions…). És convenient deixar un espai lliure al voltant de les màquines i aconsellable deixar un espai lliure d’1 metre de les parets.
• Les instal·lacions de subministraments a les màquines: xarxa elèctrica, aire comprimit, aigua, gas, no han d’entorpir les operacions i s’ha de tenir prevista la col·locació, preferentment suspesa perquè no ocupin espai útil ni zones de passada.
• Col·locar les màquines amb criteris racionals: bé en consideració al procés productiu col·locant les màquines per seqüències lògiques operatives, bé per grups funcionals, bé si han d’estar atesos per un o diversos treballadors o qualsevol altre criteri que doni resposta a alguna exigència. Els tipus de distribució més utilitzats són:
  • Col·locació lineal segons el procés productiu. Té l’avantatge que aprofita el desplaçament del material per incrementar-hi valor afegit (s’hi van fent operacions). Si han de ser ateses diverses màquines per un treballador aquest tindrà un excés de desplaçaments.
  • Col·locació en forma de U. Aquesta distribució permet que un treballador pugui controlar contínuament les màquines amb menys desplaçament.
  • Col·locació per grups funcionals. Ha estat una distribució tradicional en la indústria ja que en agrupar les màquines entre si per la realització de les mateixes funcions facilita més especialització del treballador però també sol portar aparellades les conseqüències del treball monòton i repetitiu i en molts casos també aïllat.
  • Col·locació per cèl·lules. Cada una d’aquestes cèl·lules engloben les diferents màquines que es requereixen per a la realització d’un producte o part d’aquest. Cada un dels treballadors de la cèl·lula controla el maneig de totes les màquines, fet que ofereix més flexibilitat a la producció i un major enriquiment del treball.

S’entén per eina qualsevol instrument o accessori d’ús manual utilitzat per a la realització d’un treball. Es pot activar per la força humana o bé per diferents tipus d’energia: elèctrica, vapor, pneumàtica…

Des de sempre l’home s’ha interessat a concebre eines manuals que siguin adequades a l’activitat que ha de fer. Hi ha eines que han anat evolucionant en la seva mida i disseny però encara perduren eines dissenyades en períodes prehistòrics tal com van ser concebudes.

Malgrat l’automatització dels procediments, el seu ús encara és molt comú, i pot ser un factor de risc tant un disseny deficient com una utilització inadequada.

Les eines generalment es componen de cap i mànec. El cap és la part que fa l’operació i el mànec és la zona d’interacció i sobre la qual es fa el disseny ergonòmic.

Hi ha molta varietat d’eines i cada dia n’apareixen nous tipus i dissenys. A efectes classificatoris es poden agrupar de les maneres següents segons el criteri diferenciador utilitzat:

• Per l’energia necessària per fer-les funcionar es classifiquen en eines manuals i mecàniques, encara que és més aclaridora la terminologia que les agrupa en eines “sense energitzar” i “energitzades”, ja que ambdues són eines manuals.
• Pel tipus d’operació realitzada es classifiquen en eines de percussió, de contacte, de tall i de perforació.
• Pel tipus de prensió que exerceixen els dits i la mans del treballador es parla d’eines de pinça, de ganxoode força.

Entre els requisits comuns aplicables a l’eina en el seu conjunt, com un tot únic, destaquen:

• Que sigui efectiva, és a dir, que exerceixi la funció tal com va ser concebuda.
• Que redueixi al mínim la fatiga procurant que l’esforç sigui el menor possible.
• Que l’eina, i en particular la seva zona d’agafament, s’adapti a l’anatomia de la mà i el canell i a les seves dimensions.
• Que estigui adaptada a la capacitat del treballador i pugui ser utilitzada indistintament per dretans i esquerrans.
• Que satisfaci les necessitats de pressió i força.
• Que proporcioni retroinformació a l’usuari. La mà ha de notar la textura, la pressió, la resistència… d’allò que es manipula.
• Que el material amb què estan fabricades no sigui inadequat a l’ús que habitualment s’ha de donar a l’esmentada eina.
• Que ha de tenir poc pes, llevat que aquest sigui utilitzat per incrementar l’acció requerida. El pes ha d’estar distribuït de manera equilibrada.
• Que estigui dissenyada per ser utilitzada el màxim de propera al cos per evitar l’excés de càrrega estàtica de treball.
• Que el seu ús eviti que es produeixi la torsió del canell.
• Que el seu disseny faciliti els agafaments de manera canviant. No són adequats els agafaments excessivament anatòmics per la seva invariabilitat de postura, llevat que s’hagi dissenyat per a una postura concreta en una situació específica.
• Que com a criteri general, estigui dissenyada per al percentil 5 i per a la força de la dona.

Com que el contacte amb l’eina s’estableix a través del mànec les condicions de seguretat i eficàcia depenen en gran mesura de com està dissenyat aquest. Així en el seu disseny s’haurien de complir els requisits següents:

• Que s’adapti a la postura natural d’aprehensió de la mà i permeti la major superfície de contacte amb aquesta. S’ha de considerar el fet que l’usuari porti EPIS, per la qual cosa s’ha de dissenyar preveient aquesta exigència.
• Que s’evitin els agafaments llisos i relliscosos i les empunyadures amb arestes i estries si s’ha de fer gran esforç.
• Que es dissenyin resguards o topalls al final del mànec per evitar lliscaments i aplicar més força.
• Que tingui una curvatura i una longitud adequada a les característiques de la mà. La longitud oscil·larà entre 100 a 25 mm. L’espai lliure per als dits serà almenys de 70 mm.
• Que tingui un diàmetre entre 30 i 40 mm per a les d’agafament de força i no menor de 6 mm per a les de precisió, encara que són preferibles les formes que evitin que l’eina roti dins de la mà mentre es fa la tasca. (S’han d’evitar en la mesura possible les formes circulars.) Per a agafaments de ganxo (agafen quatre dits deixant lliure el polze) el diàmetre del mànec estarà entre 30-55 mm.
• Que permeti en la seva utilització que la mà romangui en posició recta respecte a l’eix longitudinal del braç. És el que s’anomena romandre en la posició de referència.

La utilització de les eines no hauria de comportar riscos afegits. Amb aquesta finalitat l’eina ha de facilitar que el canell estigui recte mentre es fa servir, per la qual cosa l’angle entre l’eix longitudinal del braç i el del mànec ha d’estar comprès entre 100° i 110°.

Respecte a la utilització, molt recomanable, d’eines suspeses en els llocs de treball s’ha tenir en compte:

• Que l’eina no interfereixi amb els moviments del treballador.
• Que si els usuaris són diversos el punt d’agafament de l’eina s’ha de situar en el percentil més baix (normalment P) o bé fer-la regulable en altura.5
• Que el mecanisme de suspensió sigui estable i segur.

La utilització d’eines de precisió exigeix tenir suports propers, per la qual cosa:

• Hi hauria d’haver un suport proper al punt d’operació per recolzar la mà, el canell o l’avantbraç.
• En cas que sigui necessari, s’hauria de preveure l’ús de suports regulables.
• No s’han de fer grans esforços, més aviat l’eina s’ha de guiar amb els dits.

Té una gran importància des del punt preventiu que l’empresa instauri un adequat sistema de gestió efectiu de les eines que permeti que puguin adquirir-les, utilitzar-les, conservar-les i eliminar-les de manera eficaç. És important, també, impartir formació sobre això i adjudicar a cada treballador les seves eines personals.

En l’àmbit laboral cada vegada és més freqüent el maneig de quantitats ingents d’informació de tot tipus que ens arriba per mitjà de dispositius de presentació de dades que constitueixen el que es coneix com a interfície de comunicació màquina-persona.

Atesa la rellevància preeminent que un bon sistema de comunicació eficaç té per a l’organització de què es tracti, l’ergonomia s’ocupa de dissenyar sistemes la informació dels quals s’entengui correctament.

La màquina ens envia la seva informació per mitjà de dispositius de presentació de dades o displays i l’usuari, prèvia interpretació de la informació rebuda, interactua amb la màquina a través de comandaments i controls. És, a més, molt convenient que aquest procés es tanqui amb un senyal de control de la màquina que ens informi del resultat de l’acció.

El disseny del lloc de treball ha d’estar orientat a reduir al màxim la fatiga mental i a assegurar la fiabilitat del sistema. En el disseny s’han de tenir en compte cada una d’aquestes fases:

1. Percepció dels senyals. S’ha de tenir present la manera com es presentarà la informació, el senyal més adequat, el sentit implicat…
2. Interpretació de la informació rebuda. S’han d’usar senyals i símbols fàcilment comprensibles per tothom, i de significat universal.
3. Emissió de la resposta. Aquesta fase comporta el disseny i l’elecció dels controls, distribuir el lloc de treball, dissenyar plafons de comandaments. En la figura podeu veure les tres fases descrites.

La informació es pot rebre a través dels cinc sentits, si bé habitualment s’utilitzen la vista i l’oïda, en menor mesura el tacte i, rares vegades, l’olfacte i el gust. Depenent de les circumstàncies del lloc i centre de treball serà més adequat utilitzar uns dispositius o d’altres. Reproduïm en la taula els criteris de l’INSHT per seleccionar el senyal visual o auditiu.

El tipus d’indicador serà diferent segons que hagi de fer servir per efectuar una lectura de precisió o per distingir únicament dos o tres estats de manera qualitativa.

En el disseny dels quadres de presentació de la informació cal tenir en compte tres aspectes relacionats directament amb la percepció:

1. La detecció del senyal. En aquest punt s’ha de fer atenció als paràmetres físics de l’estímul: intensitat del senyal, brillantor, mida, contrast entre els missatges i continguts del senyal i el fons sobre el qual destaquen…
2. La discriminació del senyal. Aquí ens interessa estudiar els aspectes que permeten reconèixer i distingir el senyal de d’altres: to d’un so, forma, color, codis, etc.
3. Interpretació. En aquest nivell es tracta d’analitzar els aspectes que determinen la comprensió de la informació: símbols, tipus d’indicador, contingut del missatge, vocabulari…

En general, el tipus de dispositiu indicador o display s’ha de triar d’acord amb els requeriments següents:

• Velocitat de transmissió del senyal.
• Precisió de la informació.
• Grau de sensibilitat.

Per dissenyar aquest tipus d’indicadors s’han de tenir en compte les característiques i limitacions de la naturalesa humana. La visibilitat d’un objecte depèn en gran mesura de les variables següents:

• Distància en la qual es trobi l’observador.
• Mida de l’objecte.
• Factors individuals del treballador.
• Condicions de lluminositat.

Un objecte només es pot veure complet quan la seva distància a l’ull és més gran que el doble de la seva mida. La mida de la imatge a la retina es redueix a la meitat en duplicar la distància entre l’observador i l’objecte.

El camp visual inclòs per tots dos ulls és aproximadament de 180° en el pla horitzontal i d’uns 130° en el pla vertical (60° per sobre de la línia de visió i 70º per sota d’ella). No obstant això, la percepció els detalls més fins només es produeix dins d’un angle molt petit, de 0,5° o 1°. Fora d’aquesta zona es troba l’àrea de visió perifèrica, en la qual la percepció dels detalls es va fent cada vegada menys precisa a mesura que augmenta la distància a la línia de visió.

Els indicadors de consulta més freqüent estaran col·locats dins d’un angle de visió de 20-50° sota l’horitzontal dels ulls.

En la figura s’aprecien les zones de visió recomanades per situar els dispositius d’informació.

En relació amb la col·locació dels indicadors o displays cal tenir en compte també els factors individuals, entre els quals es troba la reducció de la capacitat d’acomodació visual en funció de l’edat o presbícia (taula).

Respecte a les condicions d’il·luminació s’ha de controlar la intensitat lluminosa, els contrasts, els reflexos i el rendiment cromàtic.

La informació visual es pot facilitar bé amb llums o amb indicadors de dades.

Els llums s’utilitzen per indicar operacions concretes d’un procediment: iniciar-apagar, temperatura, accessos oberts, funcionament segons les condicions previstes…

Quan es tracta d’indicar una situació de perill es fan servir les alarmes. En aquests casos és convenient sincronitzar el senyal visual amb un senyal auditiu, és el que s’anomena “redundància informativa”. El tipus de color adequat i la seva forma d’emissió: contínua, intermitent… estarà en funció del procés representat i de l’entorn que envolta el senyal procurant que aquest sigui perceptible i fàcil d’interpretar. L’acció de resposta ha de correspondre a un estereotip dinàmic esperat.

Respecte al color concret és convenient que s’adeqüi a les operacions que tradicionalment s’hi associen. En la taula es reprodueixen aquestes relacions.

Els indicadors de dades es poden classificar en analògics i digitals.

Als indicadors analògics la informació és subministrada per una longitud, un angle o una altra dimensió. Normalment es presenta per la posició que ocupa un índex sobre una escala (per exemple, la posició de les agulles d’un rellotge tradicional).

Els dials i quadrants poden donar una lectura quantitativa i/o qualitativa. Els qualitatius permeten verificar els estats del sistema recorrent a codis de colors.

Dins dels analògics es distingeix entre els d’escala fixa o d’escala mòbil. En els d’escala fixa l’agulla es mou sobre l’escala graduada. Solen ser més satisfactoris ja que l’agulla mòbil facilita la lectura. En els d’escala mòbil és l’agulla la que roman immòbil i és l’escala la que va oscil·lant sobre l’agulla o indicador. Són més apropiats quan s’ha de reflectir un grup ampli de valors.

En els indicadors digitals (numèrics i alfanumèrics) la informació és subministrada mitjançant números o lletres. Poden ser mecànics de tambor rotatori o digitals. S’utilitzen quan és imprescindible informar del comportament d’un paràmetre a través de números per a un valor precís i per a lectures estàtiques, però no són adequats per a variables amb canvis elevats.

Solen tenir un petit volum però les seves xifres i lletres són prou grans en relació amb el volum del display. Admeten possibilitat de codificació per colors.

En la taula representem l’adequació dels indicadors i pantalles gràfiques a les funcions consultades més comunament.

La figura que reproduïm de l’INSHT ens aporta més informació.

Font: INSHT

Sobre el nombre d’errors de lectura, en general presenten menys errors aquells en els quals la relació entre les seves dues magnituds (alt llarg) coincideix amb la unitat o està pròxima a aquesta. A mesura que la relació se separa s’incrementen el nombre d’errors d’apreciació. Observeu en la figura com els indicadors de forma de finestra (els que tenen més proporció entre les seves dues magnituds) presenten un percentatge d’error menor que els de forma rectangular.

La visibilitat d’un objecte depèn, entre altres factors, de la mida de l’objecte. Analitzem aquest factor i necessitem els requisits suficients perquè el dispositiu informatiu reuneixi els requisits adequats de mida i disseny.

1) La mida dels seus elements ha de ser suficient per garantir una bona lectura en la distància habitual de treball i han de contrastar sobre el fons per garantir-ne la llegibilitat.

2) Els caràcters han de ser proporcionats en altura i amplada. Com a criteri de referència reproduïm en la taula la indicacions de l’INSHT.

3) L’altura dels caràcters ha de ser proporcionada en la distància en la qual han de ser vistos. En la figura s’indica les mides dels caràcters (altura, amplada i espessor de traç) en relació amb la distància en la qual han de ser vistos.

4) Com a mínim la separació dels caràcters de l’escala ha de ser d’1 mm.

5) Els caràcters utilitzats han de ser fàcilment discriminables, és a dir, que no es produeixin confusions entre certs caràcters com ara: (C-G), (X-K), (8-B), (D-O-Q) i (5-S).

6) El sistema de numeració ha de ser el decimal.

7) Les divisions principals de les escales s’han de diferenciar amb facilitat. Cada cert nombre de dades han d’anar remarcades: per exemple, cada 5 o cada 10 unitats.

8) L’agulla no ha de tapar els caràcters numèrics, per la qual cosa han de ser fora de la zona del moviment de l’agulla.

9) En els d’escala fixa el quadrant ha de ser visible en la seva totalitat.

10) És recomanable utilitzar marques i colors per assenyalar rangs d’accions permeses. Per exemple, indicar zona de pressió en vermell que no ha de ser sobrepassada.

Es poden utilitzar com a indicadors i com a alarmes. Entre les particularitats d’aquest tipus d’informació destaquem:

• La seva transmissió multidireccional, fet que és un avantatge important perquè arribi la informació a l’operador amb independència de la seva situació en l’empresa.
• El seu grau d’informació més gran recordada respecte a la informació visual.
• Tanmateix, té el desavantatge que pot ser interferida pel soroll de l’ambient.

La informació acústica es transmet de dues maneres: sota la forma de senyals d’advertència i alarma i sota la forma de veu humana gravada o sintetitzada. En la taula indiquem quan és preferible acudir a una forma o una altra.

Aquesta classe d’indicadors són indicats per a les operacions següents:

• Per transmetre una informació que requereixi una resposta immediata com els senyals d’advertència i emergència.
• Per donar indicacions precises sobre l’estat d’una màquina, equip de treball (aturada-marxa, alt-baix)…
• Per indicar els canvis d’estat d’un sistema: posada en marxa, interrupcions, superació de nivells de funcionament.
• Per cridar l’atenció sobre un aspecte concret.
• Per donar informació sobre l’estat d’un procés productiu.
• Quan el camp visual del treballador es trobi sobrecarregat.
• Quan el missatge és simple i curt.
• Si la tasca exigeix el desplaçament continu del lloc de treball.

En la taula es descriu la classificació dels indicadors acústics atenent a la naturalesa del contingut comunicat.

Per fer el disseny d’aquests dispositius s’han de tenir en compte aquests requisits:

1. Freqüència. Deure d’estar compresa entre 500 Hz i 4.000 Hz, atès que la màxima capacitat auditiva humana està compresa dins d’aquests límits.
2. Discriminació. Cada senyal acústic ha de ser fàcilment distingible dels altres senyals; per a això es poden fer servir diferents tons, pautes, repetició i ritme.
3. Precisió. Cada senyal ha de transmetre només la informació requerida per l’operador. El senyal ha de ser clar, perquè sigui comprès unívocament i s’evitin errors d’interpretació.
4. Compatibilitat. Els senyals s’han d’adequar als estereotips habituals: per exemple, el so d’una sirena es relaciona amb un senyal d’emergència.
5. Aproximació. Quan el missatge és complex és aconsellable utilitzar prèviament un senyal d’advertència per captar l’atenció.
6. Relació senyal/soroll. Els senyals acústics han de destacar clarament del soroll ambient. Amb aquesta finalitat el nivell del senyal ha de ser 10 dB superior al soroll de fons.

El circuit comunicatiu home-màquina es tanca a través dels comandaments o controls d’aquestes.

Els comandaments inclouen tant els botons de mà com els terminals que han de ser activats amb el moviment humà (volants, pedals…). Per això cal considerar en el seu disseny tant les característiques de la persona com el tipus de resposta.

Recordeu que s’ha de dissenyar per a les mesures dels percentils 5 i 95, llevat de casos extrems que determinin extremar les mesures de seguretat,cas en què es prendran les mesures de P₁ i P₉₉.

L’elecció dels comandaments i la seva ubicació s’ha de fer partint de les capacitats i aptituds dels usuaris que bàsicament són les mesures antropomètriques estàtiques i dinàmiques, les capacitats biomecàniques i perceptives, l’edat, l’experiència… i tenint en compte els altres factors de la tasca concreta (exigències de la tasca, dimensions d’espai, esforç físic requerit, ús d’EPI, nivell d’il·luminació…).

Les exigències que ha de satisfer un control depenen dels resultats buscats pel desenvolupament del treball, però tots han de garantir:

• La seguretat de la maniobra
• La precisió de la maniobra
• La possibilitat d’una intervenció d’urgència
• La capacitat per transmetre l’esforç muscular aplicat

Respecte a l’actuació davant de les màquines cal donar formació als usuaris que coneguin les fases del procés productiu i disposin a tota hora de la informació sobre l’estat de la màquina o de l’equip de treball a fi que puguin actuar correctament fins i tot en supòsits irregulars o excepcionals que es puguin presentar.

L’elecció del comandament d’accionament està determinada per l’esforç muscular exigit i el tipus d’accionament requerit respecte a la rapidesa i la precisió.

En relació amb la força que cal aplicar, es poden dividir els comandaments en dos grans grups:

1. Els comandaments que exigeixen l’aplicació d’una força muscular rellevant de manera més o menys contínua. Per exemple: palanques de control, volants, manovelles i pedals, botons polsadors dret.
2. Els comandaments que només requereixen una petita força muscular, indicats per a accions que requereixen rapidesa i/o precisió. Per exemple: tecles, ratolins, polsadors, botons polsadors de mà, interruptors, selectors rotatius.

En la figura representem el tipus més adequat de control segons quins siguin els requeriments de força, rapidesa i precisió exigides per la tasca.

En el seu disseny ergonòmic s’han de tenir presents els condicionants següents:

1. Han d’estar dissenyats de tal manera que impedeixin l’accionament involuntari.
2. Han de ser fàcilment visibles i identificables i permetre apreciar-ne la correspondència amb el senyal o senyals informatius corresponents. Quan en un lloc de treball hi ha un cúmul de factors que augmenten les possibilitats d’error en l’elecció del comandament adequat (com poden ser: nombrosos comandaments, il·luminació insuficient, ús d’EPI, espais reduïts), per evitar aquestes possibilitats es pot dissenyar el comandament adaptat a aquesta finalitat.
3. És convenient considerar el límit de força acceptable en els comandaments que requereixen esforç físic, tant en els moviments d’aprehensió (agafament) i pressió sobre el comandament.
4. Han de proveir informació quan són activats, és a dir, quan han de proporcionar retroalimentació, per exemple, resistència del control al moviment, llums o sons en ser activats…

En relació amb la col·locació dels comandaments respecte a l’operador cal tenir en compte els requisits següents:

• Cal establir marges o zones lliures al voltant del treballador i per a l’accés o circulacions pròximes.
• La ubicació dels comandaments ha d’evitar l’adopció de postures corporals forçades.
• Els comandaments d’accionament han d’estar situats dins dels límits d’abast de l’operador segons els criteris de freqüència d’ús i importància de l’acció requerida. Han d’estar situats, per tant, davant el treballador i a l’altura del colze o una mica superiors per evitar les postures forçades del cos i dels braços.
• S’han d’evitar els errors de l’operari a causa de la càrrega mental que comporta el seu control, com que no hi hagi d’haver un excés de comandaments o una disposició que faciliti controls involuntaris. En el cas d’un lloc de control que requereixi utilitzar gran quantitat de comandaments, aquests s’han de col·locar per criteri d’ús deixant les zones laterals del lloc per als controls de menys ús.
• La seva disposició ha de permetre els canvis de postura i, si és possible, alternar la postura de peu i asseguda. Igualment han de permetre la utilització dels dos braços de manera proporcional.
• S’han de respectar les distàncies i angles òptims de visió de l’operari. Podeu veure en la figura les recomanacions que fa l’INSHT.
• Respecte a la separació adequada dels comandaments en el quadre de control s’han de tenir en consideració la part del cos que ha d’accionar-los (i si escau l’ús d’EPI) i del moviment realitzat a fi d’ajustar les mesures i que no estiguin ni excessivament separats ni molt junts per suprimir els riscos inherents que comportaria una separació deficient.

En el disseny dels quadres de control cal atenir-se als criteris següents:

• S’ha d’assegurar la visibilitat del comandament i s’han d’identificar eliminant les possibilitats d’error o confusió de comandaments.
• Els comandaments més utilitzats s’han de col·locar davant de l’operador.
• L’altura dels comandaments utilitzats amb freqüència ha d’estar compresa entre la del colze i la de l’espatlla de l’operador.
• Els comandaments situats davant de l’operador i lleugerament per sota de l’espatlla són els que es localitzen amb més facilitat.
• Quan s’empren comandaments de palanca la força màxima es pot aplicar a l’altura de l’espatlla quan es treballa dret i a l’altura del colze si es treballa assegut.
• Quan una sèrie de comandaments s’utilitzen en una seqüència d’operacions la seva posició relativa ha de respectar l’ordre de la seqüència efectuada d’esquerra a dreta. S’han de col·locar seguint la seqüència d’operacions de la màquina.
• El comandament que es correspongui amb un indicador ha d’estar situat a sota o a la dreta d’aquest i el més a prop possible d’ell. És el que s’anomena compatibilitat espacial o geomètrica.
• Cal tenir en compte la correspondència entre els moviments del comandament i els del dispositiu informatiu de la màquina. Ens referim a la compatibilitat de moviment del comandament i la indicació del display. Per exemple, en un indicador analògic circular l’augment de qualsevol magnitud (velocitat, pressió…) es correspon amb un gir d’esquerra a dreta i en aquest sentit ha d’actuar el comandament corresponent per augmentar.
• Finalment cal procurar la compatibilitat entre l’ordre i la conseqüència. L’acció que es vol aconseguir en accionar un comandament serà conseqüència lògica del tipus de moviment del mateix comandament.