Metodologies de l'anàlisi ergonòmica. L'antropometria i l'estadística aplicada a l'ergonomia

L’avaluació inicial de riscos és l’acció fonamental per conèixer i quantificar els factors de risc i elaborar posteriorment tota l’acció preventiva.

L’ergonomia té en compte aspectes globals del treball que van més enllà d’un enfocament concret centrat en riscos específics, i analitza la interacció del treballador en el sistema de treball. Això es du a terme a través d’una anàlisi global de les condicions de treball i es realitza amb una metodologia pròpia que difereix de les avaluacions de les altres disciplines preventives.

Per a comprendre millor aquesta metodologia s’ha de concebre l’empresa com un sistema. S’entén per sistema qualsevol conjunt de variables que interactuen. Tot sistema al seu torn està integrat en un altre sistema més ampli que l’engloba i així successivament. Per tant hi ha factors fora del sistema home-lloc de treball que l’afecten directament ja que estan inclosos en altres sistemes que inclouen el sistema inicial home-lloc, com el sistema secció, sistema departament o sistema empresa.

En aquest sentit s’ha definit l’ergonomia com “la tecnologia de les comunicacions en els sistemes homes-màquines”.

Exemples de sistemes de treball

Aquests són alguns exemples de sistemes de treball:

  • Un operari accionant el pedal d’una màquina i manipulant objectes amb totes dues mans.
  • La cabina del pilot d’aviació on aquest interactua amb la resta de la tripulació, els senyals, els comandaments i la comunicació exterior.
  • El treballador davant de la pantalla de l’ordinador i atenent els perifèrics: teclat, escàner, ratolí…

Característiques de la metodologia ergonòmica

En ser l’ergonomia una ciència aplicada, aquesta es nodreix de mètodes i tècniques específiques d’altres ciències però adopta una metodologia pròpia perquè pugui aplicar-se a l’estudi de la interacció de l’home amb les condicions de treball.

Els mètodes ergonòmics es caracteritzen perquè han estat adaptats per a l’aplicació pràctica al món laboral. Molts d’aquests mètodes d’anàlisi de les condicions de treball poden ser aplicats per treballadors amb una formació específica a tal efecte.

Condicions de treball

Les condicions de treball són el conjunt de variables que defineixen la realització d’una tasca concreta i l’entorn en el qual aquesta es fa, ja que aquestes variables determinaran la salut del treballador en sentit més ampli.

A causa del caràcter pluridisciplinari de l’ergonomia no és fàcil consensuar una metodologia genèrica que confereixi identitat a aquesta ciència encara que hi ha algunes metodologies concretes que sí que són reconegudes i són considerades com a referència vàlida de naturalesa ergonòmica.

Una característica comuna a la metodologia ergonòmica és la seva utilització per avaluar una àmplia varietat de condicions de treball com també per analitzar comparativament els llocs de treball, seleccionar amb rapidesa els més crítics o bé valorar l’eficàcia de les solucions després de ser aplicades.

L'actuació de l'ergònom

L’ergònom ha d’observar l’activitat real del treballador i fixar-se exclusivament en la tasca teòrica prescrita pel procediment de treball. En la seva tasca de camp, els ergònoms han de registrar una sèrie de dades “reals” procurant que l’activitat del treballador no es vegi alterada per cap element distorsionador. Així no és convenient fer proves prèvies abans de la presa de dades ja que podrien desnaturalitzar-les, les feines s’han de fer com es fan habitualment, amb independència de si s’adeqüen o no al procediment establert, el treballador no ha d’actuar de manera diferent a l’habitual per temor de represàlies, sancions…

L’estudi específic d’algun factor que així ho requereixi s’efectua posteriorment a l’anàlisi ergonòmica global.

Hi ha mètodes objectius, subjectius i mixtos. La diferenciació entre ells està en el fet de fixar qui assumeix el pes de l’avaluació: el prevencionista, el treballador o ambdós.

Operativa comuna a la metodologia ergonòmica

Els mètodes ergonòmics es basen tots en la mateixa operativa, que consisteix a observar certs factors de les condicions de treball (prèviament determinats) i avaluar-los en funció d’uns criteris interdependents entre ells i que conformen cada factor.

Sobre el concepte de metodologia podeu consultar el subapartat “Selecció de la metodologia i de les tècniques d’investigació que s’han d’aplicar” de la unitat didàctica “Avaluació dels factors psicosocials. Intervenció psicosocial”.

Amb l’elecció convencional dels factors juntament amb els criteris d’avaluació utilitzats es vol aconseguir la màxima objectivitat en la influència d’aquells sobre la salut del treballador. Els criteris avaluatius es fan comparant cada un d’aquests factors preestablerts de la situació de treball amb uns valors de referència extrets de normes legals o tècniques, de criteris internacionals de prestigi reconegut, etc.

Cada factor avaluat amb els valors de referència és quantificat d’acord amb una escala de nivell. Aquesta quantificació permet a l’analista establir unes representacions gràfiques que faciliten visualitzar d’una manera descomposta, fàcil i ràpida els elements que conformen les condicions de treball, reunint gran quantitat de coneixements sobre els factors negatius. Lògicament la quantificació i valoració d’alguns factors, en especial els contaminants químics i físics, s’ha d’anar adaptant als patrons de referència establerts en cada moment. En canvi, altres factors, en especial els d’ordre psicològic o organitzatiu presenten majors dificultats de quantificació objectiva.

La correlació entre factors

Una qüestió que cal tenir en compte és que no se sol parar atenció al fet de les correlacions que poden tenir uns factors sobre els altres en valorar-se independentment. Així per exemple, no és gens anormal que un nivell de soroll excessiu pugui influir en la desmotivació professional de treballador. Doncs bé, normalment les metodologies variades desconeixen els possibles efectes acumulatius dels factors estudiats.

Exemple de quantificació de factors

És més fàcil quantificar els efectes sobre la salut d’una temperatura de 34 °C que no un valor del 80% de càrrega mental en el lloc de treball.

Procediments tipus graella o quadrícula

Hem de tenir en compte que els procediments ràpids d’anàlisi i avaluació de les condicions de treball (els de tipus graella o quadrícula) no han de ser considerats mètodes d’anàlisi d e les condicions de treball, sinó procediments útils i ràpids que mai no han de reemplaçar una anàlisi del treball.

Són múltiples els factors i variables que s’han d’analitzar en qualsevol estudi ergonòmic. Per aquest motiu, serà necessari emprar més d’un mètode, fins i tot en els casos d’estudis amb objectius molt senzills.

Tècniques en els estudis ergonòmics

Les tècniques més utilitzades en els estudis ergonòmics són les següents:

  • El diàleg amb el treballador: entrevista, interrogatori.
  • Els mètodes d’observació de l’activitat del treball.
  • Els qüestionaris.
  • Les llistes de comprovació (o check-list ) per a l’avaluació del disseny dels llocs, etc.
  • Les tècniques de registre en vídeo per a l’anàlisi de la tasca i dels moviments.
  • Les tècniques higièniques per al mesurament dels paràmetres ambientals.
  • Els registres electrofisiològics: freqüència cardíaca.

En els últims anys, el gran desenvolupament que ha experimentat l’ergonomia ha donat lloc a la publicació d’innombrables mètodes, procediments i tècniques.

En l’actualitat hi ha tota una varietat de procediments d’anàlisis gràfiques de les condicions de treball, fins al punt que les grans empreses i mútues d’accidents de treball n’han adaptat algun dels existents o n’han elaboratun de propi.

El que diferencia l’ergonomia d’altres ciències o tècniques, com la seguretat o la higiene del treball, no és tant el lloc que ocupa en la prevenció dels riscos laborals, com la metodologia per a la seva aplicació.

Els principals equips necessaris per a la recollida de dades són els següents:

L’elecció d’uns mètodes o tècniques o d’uns altres dependrà dels objectius que s’hagin determinat prèviament en l’estudi.

  • Anemòmetre per mesurar la velocitat de l’aire.
  • Psicròmetre per mesurar la temperatura seca i humida.
  • Sonòmetre per mesurar els nivells de soroll.
  • Luxòmetre per mesurar els nivells d’il·luminació.
  • Lucinamòmetre per mesurar les luminàncies o enlluernaments.
  • Cronòmetre per mesurar temps de cicles, de postures, etc.
  • Cinta mètrica per mesurar desplaçaments i altures.
  • Pulsòmetre o cardiofreqüencímetres.

  • Detector de gasos portàtil
  • Detector de gasos portàtil

Exigències legals respecte a la metodologia ergonòmica

Com en qualsevol altra modalitat preventiva l’actuació ergonòmica requereix identificar els riscos que prèviament no s’hagin pogut eliminar, avaluar-los i planificar les actuacions posteriors adoptant preferentment mesures preventives a les de protecció. S’ha de tenir prevista en la planificació de les accions posteriors el seguiment, control i adopció de les correccions oportunes.

Article 5.3. de l'RD. 39/1997. Reglament dels serveis de prevenció

L’article 5.3 de l’RD 39/1997 estableix que quan l’avaluació exigeixi la realització de mesuraments, anàlisi, assajos i la normativa no indiqui ni concreti els mètodes que s’han d’emprar, o quan els criteris d’avaluació previstos en l’esmentada normativa hagin de ser interpretats o precisats davant d’altres criteris de caràcter tècnic, es podran utilitzar:

  • Normes UNE
  • Guies de l’INSHT i altres d’afins.
  • Normatives internacionals.
  • En absència de les anteriors, guies d’altres entitats de reconegut prestigi en la matèria o altres mètodes o criteris professionals.

Vegem alguns exemples de normes anteriors:

  • Alguns mètodes regulats en normes reglamentàries: valoració del nivell de soroll, de la concentracions de clorur de vinil en l’ambient, del plom, etc.
  • Algunes normes UNE són: UNE 547 i 894 (referents a la seguretat de les màquines).
  • Guies tècniques de l’INSHT. Guies que fan referència expressa a criteris d’avaluació ergonòmica són:
    • Guia tècnica per a treballs amb equips amb pantalles de visualització.
    • Guia tècnica per a la manipulació manual de càrregues.
    • Guia tècnica per a la utilització dels llocs de treball.
  • Referent a la normativa internacional, posem a títol d’exemple les normes ISO, les normes OSHA…
  • En cas de no comptar amb criteris com els esmentats anteriorment es recorrerà a guies d’altres entitats de reconegut prestigi en la matèria o criteris o mètodes professionals. Exemples: el NIOSH, l’IVB…

Fases de la metodologia ergonòmica

És convenient, sigui quina sigui la metodologia que es faci servir, tenir present les fases següents quan es fa una anàlisi ergonòmica:

  1. Anàlisi de les tasques i de les seves demandes.
  2. Anàlisi de les capacitats i característiques personals.
  3. Anàlisi de les condicions de treball.
  4. Avaluació de la càrrega de treball.
  5. Disseny i mesures preventives proposades.
  6. Seguiment del programa de millores.

Anàlisi del treball i de les demandes de la tasca

L’anàlisi del treball i de les demandes de la tasca requereix efectuar els passos següents:

  1. Analitzar la tasca que s’ha de realitzar amb independència de la persona assignada. Cal consultar prèviament les instruccions o procediments de treball.
  2. Identificar les fases del treball i la seva durada. Distingir les tasques principals de les secundàries.
  3. Analitzar les exigències o demandes d’aquest lloc de treball. A efectes metodològics s’agrupen en exigències sensorials i psicomotrius. Les primeres impliquen els sentits utilitzats en l’adquisició de la informació necessària i les segones fan referència al conjunt de respostes que ha de donar el treballador.

Accions d'exigències sensorials

Algunes accions d’exigències sensorials són, per exemple, les següents:

  • Visuals: reconèixer estructures i models, posicions, distàncies entre objectes; estimacions de pes, mida, moviments d’objectes, quantitat; percepció de colors, formes…
  • Auditives: reconeixement de patrons i seqüències de so, de diferències de to i intensitat i de posició de la font sonora…
  • Tàctils: reconeixement de superfícies, temperatures; detecció de la pressió exercida sobre objectes o d’objectes sobre el cos, detecció de vibracions…
  • Altres percepcions: olfactives, gustatives, propioceptives…

Per analitzar una tasca és molt convenient consultar els diferents diagrames de treball.

Subdivisió de les exigències psicomotrius

Les exigències psicomotrius se subdivideixen en:

  • Respostes motrius:
    • Posició de treball: si s’ha d’estar dret, assegut, ajupit…
    • Desplaçaments de tot el cos.
    • Aplicació de forces.
    • Moviments dels membres superiors i inferiors…
  • Les respostes verbals:
    • Poden ser de diferent classe: atenció al públic, de transmissió d’ordres, usar llenguatge escrit…

Les exigències psicomotrius exigeixen observar i quantificar tant la complexitat de la resposta com la seva rapidesa:

  • Complexitat de la resposta.La resposta pot ser tan senzilla com quan davant d’una entrada d’informació unívoca només hi ha una única resposta possible. Una resposta serà molt complexa quan davant de múltiples entrades d’informació, són possibles múltiples respostes amb conseqüències molt diverses, de manera que la persona ha d’analitzar prèviament quina és la resposta o respostes més adequades davant d’aquesta situació.
  • Rapidesa de la resposta.Respecte a la rapidesa de la resposta és clau distingir la rapidesa de resposta que exigeix la tasca (atendre un client), del que exigeix el sistema productiu automatitzat: treballar en cadenes de muntatge, robots… on el temps està predeterminat, ja que, és molt diferent i més fàcil actuar sobre organització del temps de treball que sobre la mateixa tasca.

L'anàlisi de les capacitats i característiques personals

  • La complexitat i rapidesa de resposta són factors determinants.
  • La complexitat i rapidesa de resposta són factors determinants.

Exemples de respostes segons la seva complexitat

Una tasca que exigeix una resposta molt senzilla seria que si el llum verd està encès s’ha d’introduir el paper a la màquina. Una tasca amb resposta complexa seria la negociació amb diversos proveïdors per decidir la millor oferta de compra de productes.

Conèixer les característiques i capacitats físiques i psíquiques del treballador en relació amb les tasques analitzades és el pas següent que s’ha d’emprendre. En aquest sentit cal conèixer:

  • Edat.
  • Sexe.
  • Formació.
  • Experiència en la tasca.
  • Capacitats físiques i mentals.
  • Dimensions corporals.
  • Estat de salut, etc.

Moltes d’aquestes variables podrem obtenir-les mitjançant entrevistes o preguntant directament als implicats. Però d’altres, més difícils d’obtenir,

com les capacitats físiques o mentals, caldrà estimar-les a partir dels resultats obtinguts en poblacions similars i recollits en la bibliografia.

Conèixer i analitzar les característiques personals és una exigència normativa en l’avaluació dels riscos. Però hi ha alguns mètodes ergonòmics que no la recullen. En aquests casos l’ergònom els hauria de complementar quan els aplica per avaluar les condicions de treball.

L'anàlisi de les condicions de treball

Tota tasca s’haurà d’efectuar en un espai concret, sota unes condicions ambientals determinades, fent servir unes màquines i equips amb certs senyals i comandaments, disposant d’un determinat mobiliari… Aquesta tasca s’ha d’efectuar en un marc horari i s’articularà en fases de treball integrades a procediments específics. Així mateix, la persona necessitarà haver rebut unes instruccions i una formació per poder realitzar la tasca, haurà de comptar amb unes vies adequades de participació i necessitarà comunicar-se amb els seus caps i companys durant la seva jornada de treball.

Condicions de treball més usuals a analitzar

Les següents són les principals condicions de treball que cal analitzar:

  • Les condicions ambientals:
    • Les condicions termohigromètriques del lloc: temperatura, humitat relativa, velocitat de l’aire
    • Les condicions d’il·luminació, específiques per a la tasca
    • El soroll en relació amb la concentració i a la comunicació
    • Les vibracions, i el seu possible sinergisme amb factors de càrrega física
    • Contaminants químics i biològics
    • Les radiacions
  • El disseny del lloc:
    • Espai, superfícies i altures de treball
    • Màquines, equips, eines
    • Mobiliari
    • Proveïment i evacuació de les peces (o documents, o qualsevol objecte de treball)
    • Comandaments, senyals, controls, etc.
  • L’organització del treball i els aspectes psicosocials:
    • Jornada, horaris, pauses
    • Ritme de treball, freqüència de les operacions
    • Procés de treball
    • Divisió del treball entre els llocs, i entre la persona i la màquina
    • Relacions de treball, formals i informals
    • Canals de comunicació establerts en l’empresa
    • Formació i informació per a una realització d’un treball eficient i segur, etc.

  • Uns factors de treball inadequats són perjudicials per a la salut integral del treballador./-50
  • Uns factors de treball inadequats són perjudicials per a la salut integral del treballador.

Avaluació de la càrrega de treball

Cada lloc de treball exigeix un esforç físic i/o mental al treballador que el fa. A aquest esforç se l’anomena càrrega de treball.

Normalment en una primera anàlisi ergonòmica es quantifica la càrrega de treball que requereix el lloc per si mateix -càrrega externa de treballi si és necessari, posteriorment s’hauria d’avaluar l’efecte que produeix la càrrega externa sobre la persona, en relació amb les seves característiques i aptituds personals, és a dir, la càrrega que percep cada treballador individualment considerat, que serà diferent dels uns als altres -càrrega interna de treball.

  • Una mateixa càrrega externa pot ser percebuda de manera diferent segons qui sigui l'operari.
  • Una mateixa càrrega externa pot ser percebuda de manera diferent segons qui sigui l'operari.

Si la càrrega és molt petita per a qui la fa, parlarem de subcàrrega de treball, i si és molt elevada direm que li suposa una sobrecàrrega de treball. Evidentment, un dels objectius en una avaluació ergonòmica, a part d’avaluar la càrrega de treball, és valorar si es donen situacions de subcàrrega o sobrecarrega, ja que d’això es poden derivar certs tipus de trastorns (per exemple, trastorns musculoesquelètics, estrès, trastorns visuals o oculars, etc.) o altres efectes negatius per a la salut.

Elaboració del disseny definitiu o establiment de les mesures correctores

Una vegada cobertes les fases anteriors de la metodologia ergonòmica es podrà elaborar el disseny definitiu de la tasca, o de manera més genèrica, del sistema de treball essent aquesta la finalitat que es pretén en tot estudi ergonòmic i no la de l’avaluació dels diferents factors presents. Aquesta fase és la més complexa de totes, ja que cal integrar-hi els múltiples factors analitzats en les fases anteriors.

Tanmateix, en la majoria de casos, ens trobem amb un sistema ja existent, fet que comporta un seriós inconvenient a l’hora d’aplicar els principis i criteris ergonòmics. En aquests casos, a més de preveure les fases comentades anteriorment, cal recollir informació dels danys, molèsties i queixes sentits pels operadors o usuaris, a fi de poder analitzar de manera idònia els problemes existents i plantejar les oportunes mesures correctores.

Mètodes emprats en un estudi ergonòmic

Són múltiples els factors i variables que s’han d’analitzar en qualsevol estudi ergonòmic. Per tal motiu, no és possible la utilització d’un únic mètode, sinó que serà necessari emprar-ne més d’un, fins i tot en els casos d’estudis amb objectius molt senzills.

Podem diferenciar els mètodes generals d’avaluació de riscos ergonòmics, i els mètodes específics que avaluen un factor ergonòmic concret.

Entre els mètodes generals, els més estesos i utilitzats són:

  • LEST.
  • Perfil del lloc (o mètode RNUR).
  • ERGOS.
  • EWA (anàlisi ergonòmica del lloc de treball).
  • Avaluació de riscos ergonòmics i psicosocials en PIME de l’INSHT en col·laboració amb l’Institut de Biomecànica de València (IBV).
  • Mètode d’avaluació de riscos ergonòmics del Departament de Treball de la Generalitat.

Altres mètodes generals són: el sistema Kimmel, ANACT, SAVIEM, GRANDJEAN, MAPFRE…

Mètode LEST

El mètode LEST és un mètode que no requereix coneixements especialitzats per aplicar-lo i que està concebut perquè el personal implicat participi en totes les fases del procés.

En la unitat didàctica “Avaluació dels factors psicosocials. Intervenció psicosocial” s’explica el mètode LEST.

Compta amb una guia d’observació que en garanteix la màxima objectivitat possible amb independència de la persona que apliqui el mètode.

El mètode considera que és indispensable tenir en compte l’opinió dels treballadors, per la qual cosa proposa la realització d’entrevistes individuals.

Mètode LEST segons l'INSHT

Per a més informació del mètode LEST és summament convenient consultar les NTP següents de l’INSHT:

175. Avaluació de les condicions de treball: Mètode LEST

451. Avaluació de les condicions de treball: mètodes generals

626. Aplicació a una empresa d’empaquetat I

627. Aplicació a una empresa d’empaquetat II

Mètode RNUR (RENAULT) o Mètode del perfil del lloc

El mètode RNUR és un mètode objectiu i global, aplicable a llocs de treball repetitius i de cicle curt encara que permet ser adaptat per analitzar altres llocs d’altres característiques diferents. És ràpid d’aplicar i és accessible als implicats després d’un període curt de formació, la qual cosa permet la participació directa dels treballadors.

En la unitat didàctica “Avaluació dels factors psicosocials. Intervenció psicosocial” s’explica el mètode RNUR.

Mètode ERGOS

El mètode ERGOS és un mètode de gran àmbit d’aplicació, ja que permet identificar una gran quantitat de factors de risc i realitzar una avaluació integral de les condicions de treball. El procediment de treball que presenta està molt ben documentat i permet recollir moltes dades dels llocs. Els factors estan agrupats en sis grups com es recullen en la taula 1.

RNUR significa Régie Nationale des Usines Renault.

Taula Factors de riscos del mètode ERGOS
Lloc de treball Càrrega física Càrrega mental Contaminants químics Agents físics Seguretat
Espai
Il·luminació
Ventilació
Temperatura
Soroll molest
Càrrega dinàmica
Càrrega estàtica
Pressió del temps
Atenció
Complexitat
Monotonia
Iniciativa
Aïllament
Horari
Relacions
Demandes generals
Pols
Gasos
Vapors
Boires
Altres
Soroll
Vibracions
Il·luminacions
Calor
Caigudes
Cremades
Incendis
Projeccions
Aixafades
D’altres

Per a cada grup de factors que es mostren en la taula hi ha una escala de valoració de 0 a 100. A través de l’aquesta puntuació s’obté la global per a cada lloc de treball que es valora en termes de situació satisfactòria, acceptable i desfavorable. No obstant això, s’han d’estudiar cada grup de factors aïlladament, ja que la qualificació global essent satisfactòria podria contenir algun factor o grup no acceptable.

El mètode ERGOS va ser elaborat per l’empresa ENSIDESA.

Els resultats permeten ser expressats en:

  • Gràfic de cada lloc
  • Gràfic de grups de factors i subfactors agrupats per llocs
  • Observacions d’aspectes específics

Mètode EWA o mètode d'anàlisi ergonòmica del lloc de treball

El mètode EWA és un mètode mixt que recull la valoració que fa el prevencionista juntament amb la percepció del mateix treballador. Avalua catorze criteris de les condicions de treball:

  • Lloc de treball
  • Activitat física general
  • Aixecament de càrregues
  • Postura de treball i moviments
  • Risc d’accidents
  • Contingut de la tasca
  • Restriccions imposades per la mateixa tasca
  • Comunicacions del treballador i contactes personals
  • Presa de decisions
  • Repetitivitat de la tasca
  • Atenció exigida per la tasca
  • Il·luminació al lloc
  • Ambient tèrmic
  • Soroll (com a interferència i pertorbació)

L’avaluador classifica els factors en una escala d’1 a 5 per ordre de gravetat. Al costat d’aquesta avaluació el treballador els puntua en quatre categories: de molt favorables a molt desfavorables. La puntuació dels diferents factors no és comparable. Un factor valorat amb 5 no té el mateix pes que un altre amb la mateixa valoració encara que al final tots els factors de cinc punts s’han de tenir en consideració a fi d’aconseguir un entorn de treball apropiat.

Mètode de valoració dels factors ergonòmics i psicosocials de l'INSHT i de l'IVB

El mètode de valoració dels factors ergonòmics i psicosocials de l’INSHT i de l’IVBés un mètode generalista que pot ser aplicat pels prevencionistes de nivell intermedi.

El mètode consta de tres parts:

  1. Llista d’identificació de riscos
  2. Instruments i mètodes d’avaluació dels riscos
  3. Exemples de llocs avaluats

L’instrumental que cal fer servir és bàsic i no es requereixen equips de mesura, per la qual cosa és possible que de la seva aplicació s’obtinguin uns resultats menys precisos que si s’empressin mètodes ergonòmics més específics o es mesuressin els factors ambientals. És per això que si després d’una avaluació els resultats no són aclaridors cal adreçar-se a especialistes en aquesta matèria.

Atesa la gran diversitat de mesures preventives que cal adoptar, el mètode no inclou una llista de possibles mesures, en canvi en els diferents exemples avaluats sí que es proposen intervencions variades sense ànim que aquestes siguin les úniques possibles.

El mètode no preveu les exigències legals respecte al següent:

  • Informació als treballadors dels riscos del seu lloc de treball
  • Formació dels treballadors en matèria preventiva
  • Vigilància de la salut
  • Protecció dels treballadors especialment sensibles a certs riscos.

Proposa un procediment a seguir per a la seva aplicació, establint les fases d’actuació següents: agrupar els llocs similars, identificar els riscos, avaluar-los i establir propostes de millores i planificar la intervenció.

Mètode proposat pel Departament de Treball de la Generalitat

El mètode del Departament de Treball de la Generalitat és un manual d’identificació i avaluació inicial de riscos de les quatre disciplines: seguretat, higiènics, ergonòmics i psicosocials elaborat per complir amb les exigències del Reglament dels serveis de prevenció.

  • Portada del manual del Departament de Treball de la Generalitat
  • Portada del manual del Departament de Treball de la Generalitat

En la figura es representa l’estructura que adopta el manual. Aquest disposa d’un conjunt de fitxes pràctiques per a emplenar-les en el transcurs de l’avaluació.

Figura Estructura del Manual d’avaluació de riscos del Departament de Treball

Respecte a la metodologia específica d’estimació dels riscos ergonòmics el mètode permet valorar els riscos ergonòmics derivats de la càrrega física de treball i els ambientals comuns a totes les activitats, fet que permet que sigui aplicat en qualsevol empresa independentment de la seva activitat, mida o perillositat.

L’objectiu del mètode està enfocat a identificar i estimar els riscos segons la forma de puntuació del propi mètode, però quan se supera un cert nivell de risc o de disconfort es remet a metodologies validades d’altres entitats públiques i privades segons prescriu l’article 5 del Reglament dels serveis de prevenció (RSP).

La valoració de cada risc es fa de dues maneres: per mesura directa, aquells riscos que tenen normativa de referència i per estimació, segons el temps d’exposició i la intensitat del risc.

En la taula, s’especifiquen els criteris valoratius dels diferents tipus de riscos segons el temps d’exposició i l’estimació del risc (per als factors de càrrega física) i estimació del disconfort (per als factors ambientals).

Taula Valoració del risc (per a factors de càrrega física) i de disconfort T (per a factors ambientals)
Temps d’exposició Intensitat baixa Intensitat mitjana Intensitat elevada Ergonòmicament no tolerable
Curt Molt lleu Lleu Moderat Greu
Mitjà Lleu Moderat Greu Ergonòmicament no tolerable
Llarg Moderat Greu Esrgonòmicament no tolerable Ergonòmicament no tolerable

Respecte a les mesures preventives el mètode proposa que, en cas que siguin diverses, aquestes s’agrupin en mesures d’àmbit tècnic, organitzatiu, de formació-informació i de vigilància específica de la salut.

  • Factors de càrrega física. El mètode valora nou factors en total:
    • Desplaçament vertical manual de materials
    • Transport manual de càrregues
    • Empènyer o estirar càrregues manualment
    • Postures forçades
    • Moviments repetitius
    • Esforç muscular localitzat mantingut
    • Esforç físic general
    • Exposició a vibracions del cos sencer
    • Exposició a vibracions del conjunt mà-braç
  • Factors ambientals. El mètode no fa referència a riscos sinó a factors de disconfort. S’avaluen:
    • Disconfort lluminós
    • Disconfort termohigromètric
    • Disconfort derivat de la qualitat d’aire interior
    • Disconfort sonor

L’avaluació del disconfort es fa una vegada que s’han descartat que l’exposició dels treballadors als paràmetres ambientals suposi un risc per a la seva salut o un incompliment de la normativa vigent.

Actuacions que cal fer en el mètode proposat pel Departament de Treball de la Generalitat

El mateix mètode ens indica els passos que cal fer per identificar i avaluar els riscos de naturalesa ergonòmica. Aquests passos són:

Indicadors per realitzar una avaluació ambiental

Alguns indicadors per realitzar una avaluació ambiental són els següents:

  • Disminució de la capacitat de decisió, d’habilitat i de la coordinació senso-llanxa ràpida de les persones implicades.
  • Disminució del rendiment de treball a partir d’uns paràmetres
  • Proporció d’insatisfets superior al 20% de la plantilla
  • Aparició de fatiga, disconfort pseudofisiològic, incidents i accidents.
  1. Localització dels llocs més conflictius per factors de disconfort i pels períodes temporals més problemàtics. Es poden identificar per una sèrie d’indicadors.
  2. Identificar les exigències ambientals de les tasques que s’han de desenvolupar als llocs citats.
  3. Conèixer les exigències i les prestacions dels sistemes que governen els paràmetres ambientals implicats.
  4. Tenir en compte les patologies produïdes i les susceptibles de produir-se.

Sistemàtica d'actuació en el mètode proposat pel Departament de Treball de la Generalitat

Els factors es valoren per lloc de treball i no per tasques concretes de cada treballador.

La valoració del risc es fa per estimació d’acord amb la mateixa taula de combinacions que s’ha fet servir per als riscos ergonòmics físics.

Cal comentar, finalment, que el mètode disposa de fitxes específiques per identificar i avaluar els factors ergonòmics i porta també una llista que facilita la inspecció ambiental de tots els factors i la seva valoració global.

Eines per al disseny dels llocs de treball: l'antropometria i l'estadística

Per efectuar el disseny dels espais, els mitjans de treball i els equips de protecció personal d’un col·lectiu determinat, el coneixement de les mesures antropomètriques d’aquest col·lectiu serà un element fonamental per assegurar l’harmonia entre els operaris i els diferents components del sistemes de treball.

Podeu ampliar la informació sobre el mètode proposat per la Generalitat de Catalunya en la secció “Adreces d’interès” del web d’aquest crèdit.

L’antropometria estudia les dimensions fisiques del cos humà, i és una eina bàsica per poder acomodar els espais, equips de treball, etc. a la persona.

Per al tractament i analisi de les dades antropomètriques serà útil l’estadística. L’ús d’aquests valors antropomètrics s’utilitza en el disseny dels equips, llocs de treball, útil, eines, etc.

L'antropometria

L’àmbit de l’ergonomia geomètrica és adaptar els espais, mobiliari i equips de treball als possibles usuaris. Per aconseguir aquest objectiu cal conèixer prèviament les dimensions dels possibles treballadors i també conèixer les exigències i característiques dimensionals dels factors cesmentats. Tots aquests coneixements ens els facilita l’antropometria.

Antropometria significa etimològicament ‘mesurament de l’home’.

En una primera aproximació a aquesta qüestió es podria pensar a dissenyar el lloc de treball per a treballadors de mesures antropològiques de tipus mig, per exemple per a la dimensió estatura es podria dissenyar partint d’1,65 m, que és la talla mitjana i més abundant segons les dades estadístiques de la població laboral espanyola. Tanmateix, aquesta concepció no dóna solucions a la problemàtica plantejada per l’ergonomia per adaptar el lloc al treballador. No tindrien el lloc adaptat tant els treballadors que excedeixen significativament de la mitjana com els que no la superen.

En antropometria no hi ha l'home mitjà

En la realitat encara que la talla mitjana d’una població concreta sigui d’1,7 m d’altura això no comporta que totes les persones d’aquesta talla tinguin les mateixes mesures en altres segments corporals (no totes les persones que mesuren 1,7 m tenen la mateixa amplada d’espatlles).

En ergonomia no es considera l’home mitjà. Es considera l’home estadístic, que és el resultant de tenir en compte els valors extrems inferiors i superiors de la mesura que es tracti.

L’actuació indicada exigeix adaptar el lloc de treball a les característiques del treballador, i això és així perquè és un principi legal preventiu que a més és un dels objectius de l’ergonomia. Com a alternativa a aquest plantejament cal acudir a les mesures antropomètriques de la població que es consideri i a la seva distribució estadística en percentils.

L’antropometria és la ciència que ens proporciona el coneixement de les mesures i proporcions corporals. També estudia altres paràmetres com el pes, volum, centres de gravetat dels diferents segments, zones d’abast en els diferents moviments corporals…

L'antropometria en les normes tècniques

Segons la Norma ISO 6385:81, el projecte de l’espai i mitjans de treball han de tenir en compte les dimensions corporals que es puguin veure afectades. Segons la Norma UNE EN 614-1:95, l’equip de treball s’ha de dissenyar tenint en compte les dimensions corporals de la població prevista, tenint en compte:

  • Les dimensions estàtiques i dinàmiques.
  • Els rangs de dimensions corporals i el moviment de les articulacions.

No tan sols necessitem conèixer les dimensions preses amb el cos en posició fixa i normalitzada conegudes com a estàtiques o estructurals sinó també les dimensions efectuades amb el cos en moviment, conegudes com a dinàmiques o funcionals i que són necessàries per fixar les zones d’accés del treballador.

Exemple per dissenyar un lloc de treball

Si volem dissenyar un lloc de treball de muntatge de peces en posició assegut que requereix recolzar els avantbraços en la taula hem de tenir en compte dimensions estàtiques com ara ample de malucs i espatlles, altura poplítia, altura del terra al colze, etc. per dissenyar la cadira i l’altura del pla de treball.

La Norma UNE EN ISO 7250:98 regula les diferents mesures que afecten l’antropometria, i distingeix quatre posicions bàsiques de mesura:

Variables antropomètriques

Les variables que determinen les variables antropomètriques són:

  • Mesures lineals, rectes o d’altura. Des d’una base fixa a una part del cos.
  • Mesures diametrals. Distàncies entre dos punts laterals.
  • Mesures longitudinals. Distàncies entre dos punts.
  • Mesures curvilínies o d’arc. Distància entre dos punts ajustant-se a la superfície de la part del cos a mesurar.
  • Mesures preses amb la persona dreta,
  • Mesures preses amb la persona asseguda,
  • Mesures de segments específics del cos i
  • Mesures dinàmiques o funcionals.

Les mesures estàtiques i dinàmiques

La dimensions estàtiques es fan servir per establir els espais suficients perquè hi càpiga el cos o el segment corporal. Per exemple per establir l’amplada d’una zona d’accés s’ha de tenir en compte la dimensió d’amplada d’espatlles. Aquestes dimensions es prenen en situació immòbil i en les posicions que s’han de mantenir en el treball: posició dret, assegut, ajupit… Solen prendre gran quantitat d’aquest tipus de dimensions i ens interessen només aquelles que estiguin en funció amb la zona o objecte de disseny.

Les mesures dinàmiques es relacionen amb zones de moviments i abasts i ens les proporciona l’antropometria funcional. Per a la configuració ergonòmica dels llocs de treball, habitualment n’hi ha prou amb considerar els límits d’abast en els plans sagital i horitzontal, pres aquest últim a l’altura de la taula o superfície de treball.

  • Diferents moviments corporals que comporten diferents mesures dinàmiques.
  • Diferents moviments corporals que comporten diferents mesures dinàmiques.

Més precisió en les mesures dinàmiques

Per a dissenys de més precisió es prenen les dades a partir de les posicions de treball resultants del moviment associat a certes activitats. Es valoren els moviments com a sistemes complexos independents de la longitud dels segments corporals. En absència de mesures dinàmiques s’acudeix a les mesures estàtiques i es fan les correccions i complements necessaris per aproximar-se en la mesura possible a la mesura real.

L’adequació dels moviments corporals es determina per l’angle que formen en les seves articulacions els segments implicats. Cada moviment té un angle de confort, superat aquest, es farien accions no recomanades des del punt de vista preventiu.

Per saber les dades antropomètriques de la població, s’han de prendre una sèrie de mesures corporals que una vegada tractades estadísticament constitueixen les taules antropomètriques de població d’estudi. Evidentment aquestes taules són diferents segons el gènere.

Procediment de presa de mesures

Les mesures es prenen, normalment, amb persones seminues en posició de peu o assegut, per la qual cosa cal tenir en compte les toleràncies per vestimenta d’ús. En la taulareproduïm les toleràncies que ens proposa l’INSHT per a vestimenta d’ús habitual de carrer.

En la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit trobareu informació sobre els mètodes de mesurament de les mesures antropomètriques.

Taula Toleràncies per vestimenta de carrer
Classe de vestimenta Tolerància Dimensions principals afectades
Vestit d’home 1,3 cm Profunditat del cos
1,9-2,5 cm Amplada del cos
Vestit o vestit de dona 0,6-1,3 cm Profunditat del cos
1,3-1,9 cm Amplada del cos
Peça exterior d’hivern (inclós el vestit) 5,1 cm Profunditat del cos
7,5-10,2 cm Amplada del cos
4,4-5,1 cm Folgança de la cuina
Taló dels homes 2,5-3,8 cm Estatura, altura de l’ull, altura del genoll assegut i altura poplítia
Taló de les dones 2,5-7,6 cm Estatura, altura de l’ull, altura del genoll assegut i altura poplítia
Calçat masculí 3,2-3,8 cm Llargària del peu
Calçat femení 1,3-1,9 cm Llargària del peu
Guants 0,6-1,3 cm Llargària de la mà

Instruments de mesura

Aquests instruments són bàsics i fàcils d’utilitzar però s’ha de parar atenció a fixar correctament els punts de referència que cal mesurar i en els quals el cos adopti la postura adequada.

L’instrument clàssic és l’antropòmetre (figura). Altres instruments són l’estadiòmetre, que mesura estatures, la cinta mètrica flexible per mesurar arcs i perímetres, el peu de rei i compassos d’espessors, la balança clínica, la cadira antropomètrica per a mesures en posició assegut.

El pla vertical (paret, pantalla…) que s’utilitza com a fons i respatller del subjecte que permet establir una referència en mesuraments de peu i assegut.

Figura Antropòmetre

Cadira antropomètrica

La cadira antropomètrica consisteix en una cadira amb seient paral·lel al terra i respatller en pla perpendicular que formi un angle recte amb el seient, amb una altura des del seient fins a depassar una mica el cap del subjecte assegut més alt. Les superfícies del seient i del respatller han de ser planes, dures, rígides i fàcils de netejar. Ha de reunir, a més, aquests requisits:

  • El seient podrà desplaçar-se verticalment per variar la seva altura del terra.
  • El respatller es podrà desplaçar horitzontalment perquè permeti modificar la seva profunditat en relació amb la vora del seient.
  • Es pot disposar un reposabraços d’altura variable al costat dret de la cadira.
  • La cadira ha de ser instal·lada sobre un terra totalment a nivell.

Norma UNE-EN ISO 7250

La Norma UNE-EN ISO 7250 defineix les mesures bàsiques del cos humà i constitueix una guia ergonòmica per a la determinació de mesures antropomètriques necessàries per al disseny.

Descripció d'algunes dimensions corporals

Les dimensions corporals més usuals són les que exposem a continuació però fem l’excepció que per a cada lloc cal acudir a les dimensions específiques del segment afectat. Algunes mesures poden donar resultats diferents segons queel subjecte estigui de peu o assegut.

  1. Estatura (altura del cos): distància vertical des del terra fins al punt més alt del cap (vèrtex).
  2. Altura dels ulls: distància vertical des del terra fins al vèrtex exterior de l’ull.
  3. Altura de les espatlles: distància vertical des del terra fins a l’acròmion.
  4. Altura del colze: distància vertical des del terra fins al punt més baix del colze flexionat.
  5. Altura del tercer metacarpià: distància vertical des del terra fins al punt superior del primer falange.
  6. Altura assegut: (posició dreta) distància vertical des d’una superfície del seient horitzontal fins al punt més alt del cap.
  7. Altura dels ulls: distància vertical des d’una superfície del seient horitzontal fins al vèrtex exterior de l’ull.
  8. Altura de les espatlles, assegut: distància vertical des d’una superfície del seient horitzontal fins a l’acròmion.
  9. Altura dels colzes, assegut: distància vertical des d’una superfície del seient horitzontal fins al punt més baix del colze flexionat en angle, amb l’avantbraç en horitzontal.
  10. Espessor de la cuixa: distància entre la superfície del seient fins al punt més elevat de la cuixa (espai lliure per a la cuixa).
  11. Espessor de l’abdomen: màxima espessor de l’abdomen.
  12. Altura poplítia, longitud de la cama: distància vertical des dels peus recolzats en una superfície fins a la superfície interior de la cuixa immediata al genoll, amb aquesta doblegada en angle recte.
  13. Amplada entre espatlles: distància entre les màximes protuberàncies laterals dels músculs deltoides dret i esquerre.
  14. Amplada entre colzes: distància horitzontal màxima entre les superfícies laterals dels colzes.
  15. Amplada de malucs: distància horitzontal màxima entre els malucs.
  16. Abast del puny: distància horitzontal des d’una superfície vertical fins a l’eix del puny, amb els omòplats ben recolzats contra aquesta superfície vertical. Abast cap endavant.
  17. Longitud colze-puny: distància horitzontal des de la part posterior del braç (a l’altura del colze) fins a l’eix del puny, amb el colze flexionat en angle recte. Diu un aforisme que “l’home és la mesura de totes les coses”.
  18. Longitud popliti-posterior, profunditat del seient: distància horitzontal des del popliti fins al punt posterior del darrere (profunditat del seient).
  19. Longitud genoll-darrere: distància horitzontal des del punt anterior de la ròtula fins al punt posterior del darrere.

En la figura es representen gràficament les dimensions descrites.

Termes antropomètrics comuns

Aquests són alguns dels termes antropomètrics més comuns:

  • Acròmion. Punt més elevat de l’omòplat i l’altura del qual es considera com l’altura de l’espatlla.
  • Vèrtex. És el punt més alt del cap.
  • Pla de Frankfurt. Pla horitzontal normalitzat que passa per l’obertura exterior de l’orella i l’aresta inferior de l’òrbita ocular quan el pla medial del cap es manté vertical.
  • Popliti. Zona de la cama oposada al genoll, per on es doblega i encorba.
Figura Representació gràfica de les dimensions antropomètriques

Altres precisions antropomètriques

Les proporcions humanes no s’estabilitzen fins que el ser humà deixa de créixer i assoleix l’edat d’adulta. Per exemple, la mida del cap dels nens no té la mateixa proporció que la dels adults comparada amb la longitud de les cames.

Respecte a les dimensions proporcionals entre les mesures de la dona i l’home bàsicament són les mateixes amb les precisions següents:

  • Cara lleugerament més petita
  • Ulls una mica més grans
  • Major amplada de malucs

Un antropòmetre

… consisteix en una vareta rígida d’uns dos metres amb dues escales de lectura, mitjançant la qual es poden prendre mesures verticals i transversals del cos, alçàries i diàmetres tant en posició de peu com assegut.

Axiomes en el disseny del lloc de treball

En el disseny del lloc de treball s’han de tenir en compte els axiomes següents:

  • S’ha d’aconseguir la màxima economia de moviments.
  • Les persones més grans perden estatura i capacitat funcional.
  • El sexe femení presenta variables respecte al masculí.

L'estadística aplicada en els estudis antropomètrics

Quan es fa un estudi antropomètric es pretén generalment inferir o generalitzar resultats d’una mostra en una població. S’estudia en particular un reduït nombre d’individus amb la idea de poder generalitzar les troballes a la població de la qual procedeix aquesta mostra.

Població

La població, des del punt de vista de l’estadística, la constitueix un conjunt gran d’individus que volem estudiar. Es tracta d’un col·lectiu homogeni que reuneix unes característiques determinades, i generalment sol ser inaccessible l’estudi de cada un dels seus individus. Exemples són la: població laboral europea, població masculina espanyola, població laboral del Baix Llobregat…

La mostra és el conjunt menor d’individus (subconjunt de la població accessible i limitat sobre el qual fem els mesuraments amb la idea d’obtenir conclusions generalitzades a la població). La mostra ha de ser representativa de la població, fet que significa que qualsevol individu de la població estudiada ha d’haver tingut la mateixa probabilitat de ser triat. L’individu és cada un dels components de la població i de la mostra.

Les mesures antropomètriques d’una població es distribueixen en forma de campana de Gauss o representació simètrica, fet que significa que per a qualsevol dimensió del cos humà el màxim percentatge dels individus es localitza entorn del valor mitjà, i hi ha pocs casos amb dimensions extremes (pocs molt alts i molt baixos). Que ens permet utilitzar els principis estadístics (mitjanes, desviacions…) en el tractament de les dades.

Els percentils

Generalment les dades antropomètriques s’expressen en percentils. Un percentil expressa el percentatge d’individus, pertanyent a una població donada, amb una dimensió corporal igual o menor a un determinat valor.

Els percentils divideixen la mostra ordenada de dades antropomètriques en 100 parts iguals: P1, P2,… P50,… P100. De manera intuïtiva podem dir que és un valor tal que supera un determinat percentatge dels membres de la població.

A l’hora de dissenyar utilitzant les dades antropomètriques se solen emprar els percentils. Com que en la majoria dels casos no és possible fer dissenys que serveixin per a tots els individus, se sol optar per excloure les dimensions extremes (que és on hi ha més amplitud de valors), generalment per sota del percentil 5 i per sobre del percentil 95, la qual cosa implica que s’està dissenyant per al 90% de la població d’usuaris.

Els percentils més utilitzats en el disseny ergonòmic són P5 i el P95 encara que si els riscos que es poguessin originar -fossin greus es podria escollir els percentils més extrems fins a arribar a P1 i P99.

Fixem-nos en la figura, que representa l’alçada. Veiem que només hi ha unes quantes persones molt altes o molt baixes. Només el 5% de la població mesura menys d’1,525 m i el 95% de la població mesura menys d’1,802 m. El valor mitjà de la mostra és d’1,665 m que correspon amb el percentil 50

:title:és a dir que hi ha el mateix nombre de persones que en mesura més d'aquesta quantitat com dels quals mesuren menys.
Figura Campana de Gauss de la població laboral espanyola

Principis de disseny del lloc de treball

Per aplicar correctament els valors antropomètrics en les operacions de disseny i redissenyament del lloc de treball s’han de seguir els següents passos:

La distribució de la població en percentils

Per determinar les dimensions internes d’un lloc (tal com l’espai per a les cames) s’utilitza el percentil 95 a fi de donar cabuda als individus de més talla, mentre que per a les dimensions externes se sol utilitzar el percentil 5, a fi de permetre l’abast als individus amb menys talla.

  1. Anàlisi completa de les tasques concretes que comprenen: mètodes de treball que hi ha o hi haurà en el lloc de treball, classes de postures i moviments amb els seus temps i freqüències. Forces a aplicar i cadències. Robes i EPI utilitzats.
  2. Seleccionar les dimensions antropomètriques directament implicades.
  3. Definir el criteri de disseny que hem d’aplicar (criteri de folgança, d’abast, per a distàncies mitjanes….) i partint del criteri adoptat seleccionar el percentil requerit per a cada dimensió.
  4. Realitzar una primera aproximació al disseny utilitzant amb aquesta finalitat les eines i equips de treball que s’han de fer servir, o que compleixin els requisits de disseny adequat.
  5. Contrastar i implantar el disseny definitiu.

Criteris de disseny del lloc de treball segons el nombre d'usuaris

L’ideal és el disseny personalitzat però això no és realitzable en la immensa majoria de les situacions per carestia i perquè els llocs de treball són compartits per diverses persones. Està justificat en casos específics: feines de què es derivin riscos molt greus o catastròfics, treballadors sensibles o amb capacitats limitades… en aquests casos s’han de prendre les mesures que siguin rellevants i sumar els complements i posteriorment adaptar el lloc a aquestes mesures.

En la figura es reflecteixen les fases que cal seguir per determinar les dimensions del lloc de treball.

Figura Fases a seguir en el disseny del lloc de treball segons quin sigui el criteri triat

Principi del disseny per a la mitjana

L’home mitjà o P50 en realitat és una abstracció estadística ja que seria difícil trobar una persona en la qual coincidissin totes les seves mesures amb els paràmetres estadístics de l’esmentat percentil. Aquest criteri en el disseny dels llocs de treball és de poca utilitat.

Disseny del lloc de treball per a la mitjana

Dissenyar per a la mitjana té els seus inconvenients. Per exemple, si l’altura d’una porta fos igual a l’altura mitjana de la població d’usuaris, la meitat d’ells correrien el risc de donar-hi cops de cap, o si un comandament d’accionament se situés en una distància igual a la distància d’abast mitjana de la població el 50% dels individus no podria assolir-lo.

Aquestes dimensions s’utilitzen en situacions concretes com les següents:

  • Quan la precisió de la dimensió té poca rellevància.
  • Quan el grau d’utilització del disseny sigui irregular.
  • Quan implantar una altra solució sigui molt complex o excessivament costós.
  • Quan la seva utilització no generi errors per causes del seu disseny.

Exemples de dissenys del lloc de treball

Aquests són alguns exemples de diferents dissenys del lloc de treball:

  • Disseny individual: cabina de control d’una central atòmica.
  • Disseny per a la mitjana: altura d’una taula no regulable.
  • Disseny per als extrems:
    • Folgança: escotilles de salvament d’una embarcació, distància de separació d’una barrera.
    • Abast: posició dels comandaments d’una màquina, altura d’una prestatgeria.
    • Per a un interval ajustable: cadires ajustables d’ordinador per a jugadors de bàsquet.

Disseny per a individus extrems

Segons el criteri de folgança es té en compte que la gran majoria de la població pugui tenir cabuda en l’element dissenyat, cas en què s’ha de dissenyar conforme al percentil 95 o 99 segons que sigui una dimensió usual o d’emergència. Per exemple, en l’obertura de pas a una instal·lació es prendrà com a referència el percentil 95, a l’escotilla de sortida d’emergència es prendrà com referencia el percentil 99.

Segons el criteri d’abast es té en compte que la gran majoria pugui tenir accés a l’element. S’ha de dissenyar conforme al percentil 5 a 1

:title:segons que l'ús de l'element dissenyat comporti conseqüències assumibles o extremadament perilloses. És el cas, per exemple, d'un botó per posar en marxa una màquina (percentil
-i la parada d'emergència d'una màquina (percentil 1).

S’ha de dissenyar específicament per als individus que queden fora dels marges.

Disseny per a un interval ajustable

El criteri de l’interval ajustable exigeix que l’element pugui ser ajustable a les mesures de cada treballador. És molt adequat sempre que l’element en qüestió ho permeti. Exigeix definir uns límits d’intervals. En absència de dades estadístiques de la població se sol prendre com a límits la diferència entre la mesura antropomètrica entre els subjectes més gran i més petit.

Toleràncies fixades en normes tècniques

La Norma UNE-EN-547-1 de Seguretat de les màquines. Mesures per fixar les dimensions requerides per al pas de tot el cos a la màquina, estableix diversos supòsits. Per exemple per al pas de persones que freqüentment portin casc cal suplementar 110 mm. L’amplada s’estableix a partir de l’espessor del cos amb un suplement major de 200 mm per al cas que calgui transportar persones ferides.

A les anteriors mesures cal afegir les toleràncies oportunes que cobreixin: els equips de treball i eines, l’ús de roba de treball i EPI, de velocitat de pas per l’accés, i de presència de riscos si n’hi hagués a la zona de pas o voltants. En tot cas cal afegir-hi un suplement de tolerància general de pas. En la taula es representen els diferents complements.

Taula Complements de tolerància en zones de pas
Figura Dim. antropomètrica (mm) Toleràncies (mm)
T. General T. roba i EPI T. alta velocitat pas T. riscos o emmagatzemaments
Pas frontal d’una persona 542/1.802 100 100 50 100
Pas lateral d’una persona 360/1.802 100 100 50 100
Pas de dues persones frontals 1.084/1.802 100 100 50 100

Criteris de disseny segons moviments a realitzar

Per procedir al disseny de les diferents zones i punts d’abast a què pugui accedir el treballador s’ha de tenir en compte la mobilitat de certs segments corporals. Referent a això, interessa conèixer aquests paràmetres:

  • L’amplitud total del moviment de l’articulació que exigeix la tasca
  • Els angles de confort de cada articulació.

L’angle de confort és el format entre un interval de valors on pot moure’s l’articulació sense risc.

L’ergonomia té com una de les seves referències orientadores procurar que els espais i equips de treball permetin mantenir una postura neutra.

La postura neutra és aquella que està compresa dins de l’interval de l’angle de confort i per tant, es pot mantenir sense que comporti riscos lesius.

La millor postura és aquella que permet alternar posicions lliurement diferents.

Avantatges d'una postura neutra

Una postura neutra facilita els aspectes següents:

  1. Aplicar una major força.
  2. Actuar amb més rapidesa.
  3. Reduir els esforços als tendons.
  4. Facilita la circulació sanguínia.
  5. Aparició més tardana de la fatiga.
  6. Recuperació més ràpida de la fatiga.
  7. Menor risc de contreure malalties musculoesquelètiques.

Ens fixem en la taulaon s’exposen alguns angles de confort d’A. Wisner per a postures assegudes i en la figura en posició asseguda amb els angles recomanats de confort.

Taula Angles de confort d’A. Wisner per a postures assegudes
Angle Definició Valors
1 Espatlla-maluc / projecció vertical de l’espatlla 10° < 1 < 20°
2 Espatlla-maluc / maluc-genoll 90° < 2 < 110°
3 Genoll-maluc / genoll-turmell 95° < 3 < 120°
4 Rodet-turmell / recta paral·lela a la planta del peu 90° < 4 < 110°
5 Espatlla-colze / projecció vertical de l’espatlla 10° < 5 < 35°
6 Espatlla-colze / colze-puny 80º < 6 < 160°
Figura Diferents angles de confort per a posició de conductor assegut
Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats