Resum

Al llarg de la humanitat l’home ha sabut captar que adaptant les eines, les màquines, els espais… a les mesures humanes els rendiments del treball són més grans, i més petits els patiments ocasionats per aquest. Fruit de les aportacions al llarg de la història, especialment concentrades en el període entreguerres, s’ha configurat un conjunt de coneixements, tècniques i procediments que constitueixen una nova disciplina preventiva, coneguda com a ergonomia.

Etimològicament ergonomiaés la conjunció de dos termes grecs, ergos(‘treball’) i nomos (‘norma’). Atenent a aquest significat etimològic, l’ergonomia com a ciència significaria el conjunt de normes que tenen la feina com a camp d’estudi; tanmateix aquest significat queda imprecís i ambigu. Ha estat durant el passat segle XX quan s’hi ha donat un contingut conceptual i procedimental, se n’ha delimitat l’àmbit d’actuació, s’ha establert els seus objectius i s’ha configurat la seva naturalesa com a disciplina preventiva de caràcter científic multidisciplinari.

Si bé va ser el científic polonès W. B. Jastrzebowski qui el 1857 va utilitzar per primera vegada l’expressió ergonomia, la utilització moderna d’aquest terme es deu al britànic K. F. Hywell Murrell i ha estat adoptat oficialment durant la creació, el juliol de 1949, de la primera societat d’ergonomia, l’Ergonomics Research Society, fundada per enginyers, fisiòlegs i psicòlegs britànics a fi d’“adaptar el treball a l’home”.

L’ergonomia és definida per l’Associació Espanyola d’Ergonomia (AEE) com la “ciència aplicada de caràcter multidisciplinari que té com a finalitat l’adequació dels productes, sistemes i entorns artificials a les característiques, limitacions i necessitats dels usuaris, per optimitzar la seva eficàcia, seguretat i confort.”

Per tant l’ergonomia busca que s’adaptin els equips de treball, els espais, les condicions de treball… al treballador, per tal de millorar els nivells de seguretat i comoditat, i també augmentar els índexs de productivitat de l’empresa. Els objectius de l’ergonomia es tradueixen en èxits per a l’individu (empleat o usuari) i en èxits per a l’organització. Aquests objectius no són independents ni mútuament excloents. No hi ha raons que impedeixin fer un lloc més confortable i segur i al mateix temps més productiu, ni tampoc són molt diferents les vies per aconseguir els primers de les dels segons.

L’acció preventiva en l’empresa, segons el marc normatiu preventiu, comporta una actuació interdisciplinària en què l’ergonomia i la psicosociologia del treball participen conjuntament amb la Higiene, la seguretat i la Medicina del treball:

Amb la Higiene industrial té en comú la prevenció de la malaltia professional per agents de naturalesa física, química i biològica. Elements de l’ambient físic com a soroll, il·luminació i condicions climàtiques, etc., són abordats per ambdues amb un enfocament diferent, sobretot referent a les metodologies. Tanmateix, és competència pròpia de l’ergonomia la lluita contra la malaltia professional derivada de l’activitat física del treballador per tasques com el maneig manual de càrregues, els moviments repetitius, les postures estàtiques llargament mantingudes, els esforços puntuals…

Amb la seguretat té en comú evitar un disfuncionament tècnic i un mal comportament humà. Tanmateix l’ergonomia aborda els temes propis de la seguretat des de l’anàlisi del comportament humà com a funció clau en el disseny dels sistemes de treball.

Amb la Medicina del treball, l’ergonomia té en comú el coneixement del cos humà, el seu comportament, capacitats i limitacions per aplicar aquest coneixement al disseny dels llocs de treball que pretén millorar a fi de reduir la freqüència dels accidents, als problemes musculoesquelètics, a la fatiga, a les molèsties, als errors i a l’estrès ambiental.

L’ergonomia necessita l’auxili de moltes altres ciències i tècniques per aconseguir una millor adaptació de tots els factors productius respecte al treballador

L’ergonomia té com a objecte d’estudi tots els factors que poden integrar un sistema de treball i que inclouen des del contingut de la tasca per si mateixa, o el que és el mateix la càrrega de treball requerida, passant pels factors espacials, ambientals, de mobiliari i equips de treball, fins als organitzatius i temporals. Bàsicament tracta de delimitar els límits adequats de cada un dels factors per aconseguir la seva adaptació a les característiques i limitacions del treballador. Així depenent del seu àmbit d’aplicació es parla d’ergonomia del lloc de treball i ergonomia de sistemes de treball; d’ergonomia ambiental, biomètrica i temporal; d’ergonomia de disseny o concepció i ergonomia correctora o modificadora…

L’ergonomia ha adquirit carta de naturalesa jurídica a partir de la Llei de prevenció de riscos laborals –LPRL– text aquest, que juntament amb el Reglament dels serveis de prevenció –RSP– la reconeixen com a disciplina normativa preventiva. Si bé hi ha un nombre determinat de reglaments preventius que tracten tangencialment en l’articulat aspectes de caràcter ergonòmic, sí que hi ha dos decrets en els quals tot el contingut es considera de naturalesa ergonòmica. Aquestes normes són el:

  • Reial decret 487/1997, sobre manipulació manual de càrregues
  • Reial decret 488/1997, sobre pantalles de visualització de dades

Per avaluar les condicions ergonòmiques concretes dels llocs de treball s’utilitza un gran ventall de metodologies de caràcter global que analitzen gran varietat de factors ergonòmics, o metodologies específiques dissenyades per a la identificació i avaluació de factors concrets. Fruit d’aquestes avaluacions es proposen i apliquen les mesures preventives que es considerin més adequades.

Gran part dels continguts i mètodes ergonòmics estan regulats en les normes tècniques de diversos organismes nacionals i internacionals. Si bé en el dret espanyol algunes normatives remeten al mètode concret d’avaluació que ha desenvolupat l’INSHT a les Guies Tècniques de Desenvolupament de la normativa remitent. Aquest és el cas dels mètodes que regulen les Guies Tècniques dels dos Decrets citats en el segon paràgraf anterior.

Tant els mètodes globals i específics, admesos unànimement per la comunitat científica internacional, són considerats eines vàlides per aplicar-les en l’avaluació de les condicions de treball per remissió del Reglament dels serveis de prevenció. Citem aquí a tall d’exemple una metodologia ergonòmica global, el mètode d’avaluació de riscos ergonòmics, que ha elaborat el Departament de Treball de la Generalitat, i no podem deixar de referir-nos a l’INSHT, que ens aporta un amplíssim fons documental de metodologies de caràcter ergonòmic.

A causa del caràcter multidisciplinari de l’ergonomia no és fàcil consensuar una metodologia genèrica que confereixi identitat a aquesta ciència. Tanmateix, una característica comuna a la metodologia ergonòmica és la seva utilització per avaluar una àmplia varietat de condicions de treball com també per analitzar comparativament els llocs de treball, seleccionar amb rapidesa els més crítics o bé valorar l’eficàcia de les solucions després de ser aplicades. Com que són molts els factors i variables que s’han d’analitzar en qualsevol estudi ergonòmic sol ser necessari emprar més d’un mètode.

L’ergonomia fa servir diferents tècniques d’estudi com ara qüestionaris, observació del treball, entrevistes, captació d’imatges, tècniques de registre de dades, tècniques higièniques… i si requereix l’ús de variat instrumental per fer els diferents mesuraments ambientals.

És convenient sigui quina sigui la metodologia que es faci servir, tenir presents les fases següents quan es fa una anàlisi ergonòmica:

1r. Analitzar les tasques que s’avaluaran i les exigències que requereixen el treballador. 2n. Analitzar les capacitats del treballador i les seves característiques personals. 3r. Analitzar les condicions concretes en les quals el treball es fa. 4t. Avaluar la càrrega de treball que exigeix el lloc. 5è. Dissenyar o redissenyar el lloc de treball juntament amb les mesures preventives proposades. 6è. Fixar un programa de seguiment de les mesures.

Nosaltres hem exposat breument els mètodes generals següents:

  • Mètode LEST
  • Mètode del perfil del lloc (o mètode RNUR)
  • Mètode ERGOS
  • Mètode EWA (anàlisi ergonòmica del lloc de treball)
  • Avaluació de riscos ergonòmics i psicosocials en pimes de l’INSHT en col·laboració amb l’Institut de Biomecànica de València (IBV)
  • Mètode d’avaluació de riscos ergonòmics del Departament de Treball de la Generalitat

Fem al·lusió a l’antropometria i a l’estadística, que són dues ciències auxiliars de l’ergonomia, que requereixen que ser conegudes, almenys succintament per part de l’ergònom. L’antropometria estudia les dimensions físiques del cos humà, i és una eina bàsica per acomodar els espais, equips de treball, etc. a la persona. Per això s’ha de disposar d’una base de dades fiable sobre les mesures estàtiques i dinàmiques –o funcionals– del cos humà.

La dimensions estàtiques s’utilitzen per establir els espais suficients perquè hi càpiga el cos o el segment corporal. Les mesures dinàmiques relacionen amb zones de moviments i abasts i ens les proporciona l’antropometria funcional. L’antropometria també ens proporciona els mètodes adequats de les mesures corporals i ens aporta dades concretes de les esmentades mesures, si bé a l’Estat espanyol només disposem d’una enquesta sobre les mesures estàtiques de la població laboral efectuada en la dècada dels anys noranta del segle anterior.

Per al tractament i anàlisi de les dades antropomètriques s’auxiliarà de l’estadística. L’ús d’aquests valors antropomètrics s’utilitza en el disseny dels equips, llocs de treball, estris, eines, etc. Les mesures antropomètriques d’una població es distribueixen en forma de campana de Gauss o representació simètrica, cosa que significa que per a qualsevol dimensió del cos humà el màxim percentatge dels individus es localitza entorn del valor mitjà, havent-hi doncs pocs casos amb dimensions extremes (molt alts i molt baixos). Que ens permet utilitzar els principis estadístics (mitjanes, desviacions…) en el tractament de les dades.

L’estadística processa les dades aportades per l’antropometria i els distribueix a cent informes que corresponen cada una d’elles a les mesures de l’u per cent de la població. Generalment les dades antropomètriques s’expressen en percentils. Un percentil expressa el percentatge d’individus, pertanyent a una població donada, amb una dimensió corporal igual o menor a un determinat valor. Els percentils més utilitzats en el disseny ergonòmic són P5 i el P95 encara que si els riscos que poguessin originar fossin greus es podria elegir els percentils més extrems fins a arribar a P1 i P99.

Per aplicar correctament els valors antropomètrics en les operacions de disseny i redissenyament d’un lloc de treball s’han d’analitzar les tasques concretes d’aquest lloc, postures corporals requerides i tipus de moviments que s’han de fer. A continuació s’han de seleccionar les dimensions antropomètriques directament implicades i definir el criteri de disseny que s’ha d’aplicar, és a dir, dissenyar amb el criteri de folgança significa que hi han de tenir cabuda les persones amb majors proporcions corporals, dissenyar amb el criteri d’abast implica que les persones amb menors proporcions poden accedir al punt o espai dissenyat. El disseny per a l’home mitjà o percentil 50 només és recomanat per a dissenys de llocs que no comportin riscos excessius. L’ideal és el disseny personalitzat però això no és realitzable en la immensa majoria de les situacions per carestia i perquè els llocs de treball són compartits per diverses persones. Està justificat molt poques vegades.

Dins de l’estudi dels factors ergonòmics comencem tractant el grup de factors relacionats amb la distribució de l’espai de treball. És important que coneguem les repercussions que té sobre els treballadors la ubicació concreta de l’empresa en un determinat territori juntament amb la distribució de tots els espais interiors de forma adequada per obtenir els finalitats previstes. Respecte al primer concepte és evident la influència que exerceix el lloc concret d’ubicació del centre de treball juntament amb el tipus de desplaçament a què es veu sotmès el treballador. En relació amb el segon grup li dedicarem més extensió en els paràgrafs següents.

La distribució dels espais i volums de l’empresa s’anomena distribució en planta –DEP. Una bona DEP a part de contribuir millor a l’augment de la productiva influeix també sobre el grau de satisfacció de l’individu en el treball. Lògicament, té una gran importància la distribució dels espais en els llocs de treball. Per a això hem de considerar les diferents posicions bàsiques de treball i els plans de treball idonis. Per a això, necessitem conèixer les dades dimensionals dels probables treballadors, informació que ja hem vist que ens la subministra l’antropometria.

Una vegada definits els objectius de l’empresa de manera clara, concreta, quantificable i avaluable seria recomanable seguir els passos següents per fer una DEP el més racional possible.

  1. Analitzar i definir el procés productiu de béns o serveis que ha d’implantar o modificar, juntament amb la resta de processos de gestió.
  2. Fixar el recorregut físic que seguirà el material des de la seva entrada fins a la seva expedició.
  3. Definir tots els processos de treball, tant productius com d’administració o gestió, d’on han de derivar aquells procediments més idonis.

Sempre és recomanable fer els estudis de la DEP en fase de projecte encara que s’ha de fer atenció als signes i indicis que ens estan indicant la necessitat d’efectuar una nova redistribució.

Cada empresa requerirà una DEP específica, però hi ha una sèrie de principis que ens poden ajudar per fer-la. Són els següents:

  • Principi de la flexibilitat. Cal tenir en compte en el disseny possibles modificacions, ampliacions, canvis productius…
  • Principi de la integració total. Aquest principi requereix harmonitzar en l’espai les necessitats i exigències del treballador juntament amb les de producció. L’empresa ha de preveure l’ús d’espais de descans, de menjadors, de local per prendre begudes calentes i aliments, de sala de formació… Aquests espais han d’estar prou equipats conforme a les necessitats previstes.
  • Principi de seguretat i confort. Aquest principi requereix que es considerin tots els factors ambientals.
  • Principi de la mínima distància recorreguda. El material ha de recórrer la mínima distància entre operacions.
  • Principi de la circulació de materials i persones. L’aplicació d’aquest principi exigeix evitar retrocessos de materials i entrecreuaments en els moviments de persones i materials. Igualment exigeix dissenyar els passadissos i les vies de pas per a persones i màquines partint del nombre d’usuaris i freqüència d’utilització.
  • Principi d’aprofitament d’espais. Implica utilitzar tant els espais com els volums disponibles.

De gran importància és la distribució racional del lloc de treball. En qualsevol lloc de treball han de ser considerats, lògicament a part del treballador que l’exerceix els següents components: l’espai de treball (el seu estudi inclou els requisits del mobiliari, el disseny d’espais i zones d’abast, els espais funcionals, la posició bàsica de treball i les diferents postures que el lloc requereix adoptar…), els mitjans de treball (el seu estudi inclou els equips de treball, les màquines i les eines utilitzades…), l’ambient de treball (el seu estudi inclou les condicions termohigromètriques, la il·luminació, els contaminants físics, químics i biològics…), les exigències que la tasca requerida (tant les pròpies de la càrrega física com les de la càrrega mental), el procés de treball (requereix configurar i implantar els procediments més adequats als diferents processos).

S’entén per disseny del lloc de treball la distribució de la superfície i el volum assignat en un sistema de treball a un o diversos treballadors per fer les seves tasques.

Per dissenyar i redistribuir els diferents elements que configuren els llocs de treball caldria tenir en compte els principis següents:

  • Preferible dissenyar el projecte per no readaptar sistemes en funcionament.
  • Crear un equip multidisciplinari de treball.
  • Considerar l’opinió dels treballadors i admetre la seva participació activa.
  • Tenir una visió global de l’empresa.

L’estudi dimensional dels espais de treball ha d’incloure totes les postures i situacions que pugui exigir el desenvolupament de la tasca.

Les primera referència per distribuir els espais i volums ens la proporciona l’RD 486/97 fixant uns límits mínims en relació amb l’altura, la superfície i el volum útil dels llocs de treball.

Com a criteri bàsic a l’hora de distribuir els diferents equips, eines i mobiliari és aconsellable orientar-nos pels quatre principis de la distribució racional del lloc de treball que va establir anys enrere Mac Cormick:

  • Principi de la importància. Els elements més importants han de ser als llocs més accessibles.
  • Principi de la freqüència d’ús. Els elements usats amb més freqüència han de ser als llocs més accessibles.
  • Principi de funcionament. Els elements que fan funcions similars han d’estar agrupats en l’espai.
  • Principi de la seqüència d’ús. Els elements que normalment s’usen amb una freqüència determinada han d’estar col·locats seguint la mateixa freqüència.

Com a postures base de treball s’han de considerar la posició sedent (assegut) i dret. Depenent de l’esforç requerit i de les operacions a realitzar serà recomanable l’una o l’altra. Segons el tipus d’activitat realitzada el pla de treball s’ha de col·locar a diferent altura respecte del terra en posició de peu o respecte del seient en posició assegut. Tanmateix la posició idònia de treball és aquella que permet canviar lliurement de postura i posició. Té una especial la ubicació de comandaments i controls i la distribució de zones de treball partint de criteris racionals de distribució d’abasts realitzats segons freqüència d’ús. Molt relacionat amb la posició adequada de treball es troben els requisits que hauran de complir tant la taula la superfície de treball així com el seient.

Tractem en aquesta unitat un altre grup de factors del lloc de treball, que estan integrats pels equips de treball, les màquines i les eines manuals utilitzades. És cert que aquests factors són estudiats també per la seguretat, però l’ergonomia s’hi apropa des de la seva pròpia perspectiva, per la qual cosa, deixant l’estudi dels factors de risc susceptibles de produir l’accident, ens centrem en l’estudi dels requisits perquè els elements citats estiguin adaptats a les capacitats humanes de la millor manera possible.

Analitzem específicament els criteris de disseny i ús que han de reunir les eines manuals accionades tant per l’acció humana com per mitjans mecànics i respecte a les màquines ens detenim en l’estudi de les interaccions que es produeixen entre els treballadors i aquelles. Així l’ergonomia aprofundeix en l’anàlisi dels diferents tipus d’indicadors i senyals a través dels quals les màquines proporcionen informació. També analitza les característiques dels diferents tipus de comandaments i controls i la seva aplicabilitat per a la realització de les diferents operacions específiques que el treballador ha de realitzar davant de les màquines.

Un tipus especial d’equips de treball el constitueixen tots els components del lloc de treball amb ordinadors (PVD). Aquests llocs de treball estan avui dia tan estesos que pràcticament no hi ha empresa que no en disposi. És més, són els únics equips de treball concrets que disposen d’un reglament preventiu específic i una guia tècnica que el desenvolupa. Per aquests motius hem dedicat exclusivament un nucli d’activitat per tractar d’aquesta matèria. Té una importància capital per a la salut dels treballadors afectats l’adequació del lloc de treball en relació amb la pantalla i al teclat i les condicions d’il·luminació tant en la seva intensitat lluminosa com en els nivells d’enlluernament.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge