Manipulació manual de càrregues

A l’Estat espanyol, segons dades de la VI enquesta de condicions de treball, el 36% del total de la població treballadora declara que al llarg de la jornada fa operacions de maneig manual de càrregues, essent al sector de la construcció on més es fan aquestes operacions. Respecte a les molèsties associades a aquestes operacions les dades rebel·len que el 79,3% dels treballadors indica sentir alguna molèstia musculoesquelètica. Les freqüències de resposta més grans corresponen a la part baixa de l’esquena (40,9%).

Les molèsties musculoesquelètiques més freqüents varien segons la branca d’activitat considerada. Destaquen els elevats percentatges de treballadors en la construcció que assenyalen la part baixa de l’esquena (54,4%) i els que en administració/banca assenyalen el coll (55,4%).

Respecte a les atencions mèdiques demandades les consultes per dolor d’esquena, es van donar amb més freqüència entre aquells treballadors que utilitzen “mitjans sense motor per al trasllat o moviment d’objectes, materials o persones” (14,5%) i entre aquells que usen “eines portàtils” (11,5%).

Per esbrinar la percepció dels riscos presents en el lloc de treball, es va fer als treballadors una pregunta tancada en la qual es presentaven disset riscos tipificats dels quals podien assenyalar els que estiguessin presents al seu lloc de treball. Respecte al risc d’accident per sobreesforços, en construcció té una incidència del 30,6%, seguit del 23,1% en el sector industrial.

Finalment, cal destacar que les causes d’accident per esforços o postures forçades en el treball ha augmentat significativament havent declarat aquest factor com el causant del 28,5% dels accidents. En l’enquesta del 1999 aquesta dada era del 19,2% i en les estadístiques del 1996 es recullen un 22,2% d’accidents de treball amb baixa causats per sobreesforços. És lògic pensar que la gran majoria d’aquests accidents són deguts a la manipulació manual de càrregues.

L’RD 487/97 sobre disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la manipulació manual de càrregues, juntament amb el de pantalles d’ordinador, són els que tenen un contingut totalment ergonòmic.

L’objecte d’aquest text legal és regular les disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la manipulació manual de càrregues que suposi riscos dorsolumbars per als treballadors.

L’article 2 d’aquest text jurídic defineix què s’ha d’entendre per càrrega i manipulació de càrregues.

A part de les operacions enumerades en l’article 2 de l’RD 487/97 s’inclouen dins de l’àmbit d’aplicació de l’esmentada normativa les operacions de llançar la càrrega d’una persona a una altra. També s’hi inclou el maneig de persones accidentades i malalts.

L’àmbit d’aplicació s’estén a tota càrrega que pesi més de 3 kg ja que aquest pes ja és suficient en cas de comportar un potencial risc dorsolumbar no tolerable segons les condicions concretes de la seva manipulació.

Entre les obligacions que l’RD 487/97 atribueix a l’empresari destacarem les següents:

• Evitar la manipulació manual de les càrregues. Per indicació expressa de l’article 3 de l’RD 487/97 i de l’article 15 LPRL, la primera obligació de l’empresari serà és evitar l’MMC en la seva empresa. Només quan no sigui possible eliminar aquest risc, caldrà adoptar altres mesures destinades a controlar-lo.
• Obligació de formar i informar els treballadors. Tingueu en compte l’article 4 en conjunció amb els articles 18 i 19 de l’LPRL.
• Vigilància de la salut dels treballadors.

Els factors de risc a què fan referència els articles 3.2 i 4 de l’RD 487/97, estan descrits al seu annex, que resumim en la taula. Segons l’opinió de molts autors hi ha altres factors de risc no inclosos en aquest Annex com l’obesitat, l’estrès, les vibracions en el lloc de treball…

A part dels factors citats en l’RD 487/1997, n’hi ha d’altres la relació dels quals amb els danys derivats de l’MMC està acceptada. Es troben entre aquests riscos:

• L’obesitat, ja que el pes excessiu del cos provoca una sèrie de molèsties mecàniques que dificulten els moviments del cos i els seus membres, en particular braços i cames.
• Els factors psicològics i en especial l’estrès tenen un paper important en l’aparició i durada dels episodis dolorosos com també en la resposta terapèutica.
• El tabac, ja que s’ha trobat una associació significativa entre el fet de fumar i la lumbàlgia. La nicotina dificulta que s’aporti prou sang a la zona lumbar fet que comporta una disminució de l’oxigen i dels aliments i provoca la degeneració del disc.
• Les vibracions. Estudis recents han demostrat que hi ha més incidència de dolor lumbar en els subjectes exposats a nivells alts de vibració. Els rangs de freqüència que provoquen més incidència són els compresos entre 5 i 10 Hz.

La Guia tècnica de l’RD 487/97 sobre manipulació manual de càrregues proposa un diagrama de decisions (figura) per analitzar una possible situació de manipulació manual de càrregues, que pot finalitzar en la necessitat d’avaluar els riscos de MMC amb una metodologia específica.

Les fases que s’han de seguir són els següents:

1. Cal comprovar si les tasques comporten risc dorsolumbar. Si les càrregues manejades són inferiors a 3 kg no s’aplicarà aquest mètode, ja que la Guia considera que per sota de l’esmentat valor el risc de lesió dorsolumbar resulta poc probable, encara que hi podria haver possiblement riscos de lesions en els membres superiors per operacions repetitives. Per tant, l’avaluació d’aquests riscos s’hauria d’efectuar utilitzant algun mètode que avaluï aquests riscos.
   Les càrregues més grans de 3 kg podrien comportar un risc dorsolumbar no tolerable quan es manipulin en les condicions ergonòmiques desfavorables descrites en la Guia tècnica de l’RD 487/97.
2. Eliminar la manipulació manual de càrregues ja que d’aquesta manera s’elimina el risc en el seu origen i es compleix amb l’article 3.1. de l’RD objecte d’estudi. La mateixa Guia ens aporta propostes i exemples per eliminar i reduir l’MMC.
   És bàsic que la càrrega tingui un disseny que en permeti el transport i manipulació mecànica. La paletització de càrregues afavoreix el seu maneig mecànic.
3. Si no ha estat possible eliminar l’MMC, o reduir-la a nivells pràcticament menyspreables, l’empresari ha de realitzar una avaluació dels riscos, tenint en compte els factors de l’Annex i els seus possibles efectes combinats.
4. L’avaluació pot portar a dues situacions:
   • Risc tolerable. En aquestes tasques no cal millorar l’acció preventiva, arribant per tant al final del procés. Tanmateix, sempre es poden buscar solucions més rendibles o millores que no suposin una càrrega econòmica important. S’hauria de revisar l’avaluació si canvien les condicions de treball.
   • Risc no tolerable. En aquest cas, les tasques s’han de redissenyar, implantant-se les mesures correctores necessàries perquè el risc es redueixi a un nivell de risc tolerable.

Els principals mètodes d’avaluació de risc dorsolumbar per l’MMC són els que es relacionen a continuació:

• Mètode d’avaluació de risc dorsolumbar per l’MMC establert a la Guia tècnica de l’RD 487/97
• Mètode del Departament de Treball de la Generalitat
• Mètode NIOSH

El mètode d’avaluació de risc dorsolumbar per manipulació manual de càrregues establert a la Guia tècnica de l’RD 487/97 ha estat dissenyat per avaluar els riscos derivats de les tasques d’aixecament i dipòsit de càrregues en postura de “peu”; tanmateix, fa algunes indicacions sobre els aixecaments realitzats en posició assegut que podria orientar l’avaluador.

El mètode consta de dos apartats:

• Anàlisi dels factors d’anàlisis agrupats en tres apartats:
  • Els que afecten directament l’MMC,
  • Els de naturalesa ergonòmica i
  • Els relacionats amb les dades personals.
• Procediment per a l’avaluació.

En aquest apartat del mètode s’agrupen els diversos factors de risc segons que aquests afectin directament l’MMC, i segons la seva naturalesa ergonòmica o relacionats amb les característiques individuals del treballador.

Els factors d’anàlisi que afectin directament l’MMC de la càrrega són els següents:

• El pes de la càrrega. El pes de la càrrega és un dels principals factors a l’hora d’avaluar el risc en la manipulació manual. En general el pes màxim que es recomana no sobrepassar (en condicions ideals de manipulació) és de 25 kg. Protegeix el 85% de la població treballadora sana. Aquests són els valors màxims de pes en condicions ideals; ara bé, si no es donen aquestes condicions ideals, aquests límits de pes es reduiran com es veu a la taula.

• La posició de la càrrega respecte al cos. En aquesta posició intervenen dues variables combinades (figura): la distància horitzontal (H) i la distància vertical (V). La separació respecte al cos o distància horitzontal (H) de la càrrega al cos és la distància entre el punt mitjà de les mans al punt mitjà dels turmells durant la posició d’aixecament. L’altura o distància vertical (V) en la qual es maneja la càrrega és la distància des del terra al punt en el qual les mans subjecten l’objecte.

Com més gran és H, hi ha més allunyament de les càrregues respecte al centre de gravetat del cos del treballador, augmentant les forces compressives que es generen a la columna vertebral. El pes teòric que no es recomana depassar, en funció de la zona en la qual es manipula, és el reflectit en la figura, reproduïda de la Guia tècnica. En posició assegut no s’haurien de manipular càrregues de més de 5 kg i sempre que sigui en una zona pròxima al tronc i evitant inclinacions i girs del tronc.

• El desplaçament vertical de la càrrega. El desplaçament vertical d’una càrrega és la distància que recorre aquesta des que s’inicia l’aixecament fins que acaba la manipulació. El desplaçament vertical ideal d’una càrrega és de fins a 25 cm; essent acceptables els desplaçaments compresos entre l’”altura de les espatlles i l’altura de mitja cama”. No s’haurien de manejar càrregues per sobre de 175 cm, que és el límit d’abast per a moltes persones. Si hi ha desplaçament vertical de la càrrega, el pes teòric recomanat que es podria manejar, el pes teòric recomanat de 25 quilos, s’ha de reduir aplicant-hi el factor corresponent de la taula.

• Els girs del tronc. Els girs del tronc augmenten les forces compressives a la zona lumbar. Es pot estimar el gir del tronc determinant l’angle que formen la línia que uneix els talons amb la línia de les espatlles. Sempre que sigui possible, hi ha d’haver prou espai per evitar girar el tronc per manca d’espai. És important la formació del treballador per evitar males pràctiques en l’aixecament. Si es gira el tronc mentre es maneja la càrrega, els pesos recomanats s’hauran de reduir aplicant-hi el factor corresponent de la taula.

• Els agafaments de la càrrega. En manipular una càrrega, es poden donar els següents tipus d’agafaments:
  • Agafament bo. Si la càrrega té nanses o orificis retallats, o un altre tipus d’agafaments amb una forma i mida que permeti un agafament confortable amb tota la mà, romanent el canell en una posició neutral, sense desviacions ni postures desfavorables.
  • Agafament regular. Si la càrrega té nanses o clivelles no tan òptimes, de manera que no permetin un agafament tan confortable com en el cas de l’agafament bo. També s’hi inclouen aquelles càrregues sense nanses que poden subjectar-se flexionant la mà 90° al voltant de la càrrega.
  • Agafament dolent. Si no es compleixen els requisits de l’agafament mitjà.

En els casos d’agafament regular i dolent al pes teòric recomanat s’hi han d’aplicar els factors 0,95 i 0,90 respectivament.

• La freqüència de la manipulació. Una freqüència elevada en la manipulació manual de les càrregues pot produir fatiga física i més probabilitat de sofrir un accident ja qu e és possible que falli l’eficiència muscular del treballador. La freqüència ideal per manipular càrregues és més petit o igual a 1 vegada cada 5 minuts. No es recomana treballar a una freqüència superior a 15 vegades/minut. Si es manipulen càrregues freqüentment, la resta del temps s’hauria de dedicar a activitats menys pesants i que no impliquin la utilització dels mateixos grups musculars, de manera que sigui possible la recuperació física del treballador. El coeficient a aplicar segons la freqüència de manipulació està detallat en la taula.

• El transport de la càrrega. Els límits de càrrega acumulada diàriament en un torn de vuit hores, en funció de la distància de transport, no han de superar els de la taula, en funció de la distància transportada. Des del punt de vista preventiu, l’ideal és no transportar les càrregues una distància superior a 1 metre.

A més dels factors anteriors d’anàlisi que afectin directament l’MMC podem destacar els factors d’anàlisi ergonòmica següents:

• La inclinació del tronc. Si s’inclina el tronc mentre es manipula una càrrega, es generaran grans forces compressives a la zona lumbar de la columna vertebral. La inclinació es pot deure tant a una mala tècnica d’aixecament, com a una manca d’espai, fonamentalment el vertical. La postura correcta per manipular una càrrega és amb l’esquena dreta. S’evitarà manipular càrregues en llocs on l’espai vertical sigui insuficient.

• Les forces d’impuls i tracció. No s’ha d’empènyer o traccionar una càrrega amb les mans per sota de l’altura dels artells o per sobre del nivell de les espatlles.
• La grandària de la càrrega:
  • Les càrregues massa profundes augmenten la distància horitzontal (H).
  • Les càrregues massa amples obliguen a mantenir postures forçades dels braços i no permeten un agafament bo.
  • La càrrega massa alta podria entorpir la visibilitat.
• La superfície de la càrrega.
• La informació sobre el pes de la càrrega i el seu centre de gravetat. Les càrregues, si és possible, haurien d’anar marcades amb indicacions del seu pes i el seu centre de gravetat. En cas que no ho estiguin, és convenient que almenys l’empresari informi el treballador dels pesos de les càrregues manipulades i de la situació o característiques del seu centre de gravetat, sobretot si aquest últim es pot moure o està descentrat.
• El centre de gravetat de la càrrega descentrat o que es pugui desplaçar. Les càrregues hauran de tenir preferentment el centre de gravetat fix i centrat. Si això no fos així, sempre que sigui possible, s’haurà d’advertir en una etiqueta o informar-ne el treballador. Les càrregues amb el centre de gravetat descentrat es manipularan amb el costat més pesant a prop del cos. Segons la Norma UNE EN 20780 (d’embalatges, símbols gràfics relatius a la manipulació de mercaderies), per indicar el centre de gravetat de la càrrega quan no és idèntic al centre de gravetat suggerit per la forma de l’embalatge, s’utilitzarà el símbol que apareix en la figura. Aquests símbols s’han de col·locar sobre totes les cares de la càrrega.

• Altres factors:
  • Els moviments bruscos o inesperats de les càrregues.
  • Les pauses o períodes de recuperació adequades i preferentment flexibles.
  • L’adaptació del treballador al ritme imposat pel procés de treball, per exemple en un treball en cadena.
  • La realització d’una tasca en una postura inestable.
  • L’existència de terres relliscosos o desiguals.
  • La manca d’espai suficient.
  • La realització del treball superant els desnivells dels terres, pujant esglaons, costes o rampes carregant càrregues.
  • L’existència de condicions termohigromètriques no adequades.
  • L’existència de ràfegues de vent fortes.
  • L’existència de nivells d’il·luminació deficients i zones amb elevats contrasts.
  • Les vibracions encara que no coincideixin amb les tasques de manipulació.

D’altra banda, respecte dels factors de dades personals trobem:

• Els equips de protecció individual.
• El calçat inestable i que no proporcioni un acoblament adequat amb el paviment i que no tingui una sola antilliscant.
• Les tasques perilloses per a les persones amb problemes de salut. Els treballadors amb historial mèdic de molèsties o lesions d’esquena poden ser propensos a sofrir recaigudes i tindran més facilitat per sofrir lesions. És important en aquests casos la vigilància de la salut d’aquests.
• Les tasques que requereixen capacitats físiques inusuals del treballador. Les tasques perilloses per a les dones embarassades.
• La formació i informació insuficients.

Una vegada analitzats tots els factors de risc el procediment consisteix a emplenat una sèrie de fitxes. Aquestes són:

• Fitxa 1: Recollida de dades. És la fitxa suport que s’omplirà per recollir les dades necessàries per realitzar l’avaluació del risc. Té tres parts:
  • A. Dades de la manipulació
  • B. Dades ergonòmiques
  • C. Dades individuals
• Fitxa 2: Càlcul del pes acceptable.
• Fitxa 3: Avaluació del risc
• Fitxa 4: Mesures correctores.

Tot seguit podeu veure aquestes fitxes amb més detall.

1) Fitxa F1A. Dades de la manipulació. S’hi recullen les dades quantificables que seran necessàries per realitzar l’avaluació. En la figura es reprodueix la fitxa F1A de l’INSST.

2) Fitxa F1B. Dades ergonòmiques. Inclou els punts 8 a 24 dels factors d’anàlisi. En la figura es reprodueix la fitxa F1B de l’INSST.

3) Fitxa F1C. Dades individuals. Inclou els punts 25 al 30 dels factors d’anàlisi. En la figura es reprodueix la fitxa de l’INSST. Per emplenar la fitxa F1C es poden seguir els mateixos consells que els empleats per emplenar la fitxa F1B.

4) Fitxa 2. Càlcul del pes acceptable. A partir de les dades de camp recollides a la fitxa F1A de recollida de dades de la manipulació es calcula el valor del pes acceptable per a aquesta tasca de manipulació. En la figura es reprodueix la fórmula de l’INSST.

El pes acceptable és un límit de referència teòric, de manera que, si el pes real de les càrregues transportades és més gran, molt probablement s’estarà davant d’una situació de risc no tolerable. Una vegada calculat aquest valor, es procedeix a fer l’avaluació del risc.

5) Fitxa 3. Avaluació del risc. Aquesta fitxa (figura 31) té quatre passos:

• Primer pas. El pes de la càrrega és superior a 25 kg, o si escau, les opcions de 15 o 40 kg? Si les càrregues són més grans que aquests pesos recomanats, l’avaluació comporta un risc no tolerable.
• Segon pas: El pes de la càrrega és més gran que el pes acceptable? Si el pes real és més gran que el pes acceptable per a aquesta manipulació, l’avaluació ens portarà a un risc no tolerable.
• Tercer pas: L’avaluació segueix dos camins. Si es transporta la càrrega una distància de menys de 10 metres, no s’haurien de superar els 10.000 kg de pes acumulat al llarg de la jornada. En canvi, si es transporten les càrregues més de 10 metres, no s’haurien de superar els 6.000 kg de càrrega acumulada.
• Quart pas: Es valora si es troben en condicions adequades les dades ergonòmiques i les dades individuals.

L’avaluador ha de valorar si aquests factors generen riscos inacceptables, o simplement no són suficients per pensar que el risc és no tolerable, encara que en futures accions preventives s’hagin de tenir presents, així com en els programes d’entrenament, i en la vigilància mèdica.

6) Fitxa 4. Mesures correctores. Si l’avaluació final indica que existeix un risc no tolerable per MMC, s’haurà d’usar aquesta fitxa (figura), amb un estudi previ atent de les fitxes anteriors, per exemple, comprovant quins factors dels que es troben en les dades per al càlcul del pes acceptable són els més desfavorables. El mateix pel que fa a les dades ergonòmiques i a les dades individuals.

Possiblement, l’actuació sobre alguns factors farà que els restants puguin desaparèixer o reduir-se considerablement, ja que molts estaran relacionats entre si.

Per tant, s’hauran de proposar prioritàriament aquell tipus de mesures que més contribueixin a l’eliminació o reducció del risc, a causa de la manipulació manual de càrregues, al nivell més baix que sigui raonablement possible.

Entre d’altres es proposen les mesures següents:

• Utilització d’ajuts mecànics.
• Reducció o redissenyament de la càrrega. Es pot fer reduint-ne la mida, o el seu pes, o redissenyant la càrrega, de manera que tingui una forma regular, i fins i tot dotant-la de nanses que en facilitin l’agafament.
• Organització del treball. (Per a això, intentarà que la manipulació sigui més fàcil, organitzant les tasques de manera que s’evitin girs, inclinacions, estirades, empentes, etc. innecessaris.) Seria convenient organitzar les operacions d’emmagatzemament de manera que els objectes més lleugers es col·loquin a les lleixes més altes o més baixes, deixant les lleixes centrals per als objectes més pesants. També podrà dissenyar, per exemple, períodes de descans apropiats, de manera que l’exposició al risc per part dels treballadors es redueixi. La rotació de tasques és també molt interessant, ja que redueix l’exposició del treballador (sempre que la resta de tasques no impliquin gran activitat física o els mateixos grups musculars i articulacions). En qualsevol cas, aquestes solucions no han de substituir un bon disseny del lloc de treball.
• Millora de l’entorn de treball, evitant per exemple els desnivells, les escales, els espais restringits o insuficients, les temperatures extremades, etc.
• Impartir formació i informació adequada sobre aixecament i transport de càrregues.

El mètode del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya considera nou riscos ergonòmics físics i consta de tres fases:

1. Identificació dels factors de risc.
2. Valoració i interpretació de cada risc.
3. Proposta de mesures preventives.

Per a cada un dels nou riscos s’han elaborat una metodologia específica per identificar i valorar els factors segons la quantificació de la magnitud del risc.

A més el mètode aporta una sèrie de fitxes pràctiques que faciliten la tasca del prevencionista.

El mètode del Departament de Treball considera les variables següents: la distància recorreguda, l’alçada de subjecció de la càrrega i la freqüència de transport; per altra banda s’ha de tenir en consideració el sexe de la persona avaluada.

El mateix mètode estableix un pes de màxim recomanable que protegeix el 90% de la població exposada. L’esmentat pes és en funció de les variables citades en el paràgraf anterior. El mètode admet que el pes a transportar es pugui valorar proporcionalment en funció de les distàncies que intervinguin. Al pes obtingut d’aquesta manera s’hi hauria d’aplicar un tant per cent de disminució si l’operació es realitza amb alguna de les dues condicions de sobrecàrrega especificades, i que són els següents:

Disminució del 15% del pes de la càrrega: si el transport es fa amb una sola mà, o si es fa fora del pla sagital, o si la zona de subjecció de la càrrega és dolenta.

Disminució del 50% del pes de la càrrega si es transporten caixes petites separades del cos.

En el cas que coincideixin les dues restriccions s’aplica el tant per cent més gran de disminució del pes.

A continuació és calcula l’índex de manipulació manual de transport (IT) que és el quocient entre el pes real transportat i el pes recomanat segons les dues taules referides. Aquest IT és permet valorar la intensitat del risc que està establert en tres nivells de quantificació.

En relació amb el temps d’exposició es valora en curt, mitjà o llarg segons les hores de treball realitzades en aquesta operació durant la jornada.

Una vegada obtinguts la intensitat del risc i la durada de l’exposició es creuen els valors a la taula general de valoració de riscos per estimació que ens aporta el mètode.

El mètode NIOSH és un mètode elaborat principalment amb l’objectiu de prevenir patologies derivades dels transtorns musculoesquelètics, i en especial lumbàlgies, per mitjà del càlcul del pes màxim recomanat segons les circumstàncies de la càrrega suportada, de manera que un determinat percentatge de la població (a fixar per l’usuari de l’equació) pogués realitzar la tasca sense risc elevat de desenvolupar lumbàlgies.

És un dels mètodes més estrictes. Té el gran avantatge d’utilitzar els tres elements presents en el procés de l’aixecament i transport de càrregues: biomecànic, fisiològic i psicofísic, establint la càrrega màxima possible resultant de la combinació simultània dels tres criteris.

Si es volen establir uns límits segurs a l’hora d’avaluar les tasques en les quals hi ha manipulació manual de càrregues s’utilitzen tres criteris bàsics. Aquests criteris són el biomecànic, el fisiològic i el psicofísic.

Per efectuar els càlculs biomecànics s’utilitzen els models biomecànics que serveixen per calcular els esforços musculars i les reaccions en les articulacions, ja que per mesurar alguns paràmetres biomecànics i calcular els efectes reals són operacions poc pràctiques i complicades de realitzar.

Aquests models consideren al cos humà com un sistema mecànic de barres i articulacions amb les mateixes longituds, masses i moments d’inèrcia que corresponen als segments humans.

Es fan servir dos tipus de models biomecànics. El model estàtic que no considera el moviment dels diferents segments i permet estudiar els efectes de la càrrega tant en models bidimesionals (utilitzen els dos eixos de les coordenades) com en models tridimensionals que tenen en compte els tres eixos de les coordenades, presenten un grau de fiabilitat molt alt però presenten majors dificultats de càlcul.

El model dinàmic que estudia a més del joc de forces, les velocitats a les quals es mouen les càrregues, les acceleracions, les trajectòries dels segments corporals, etc. Poden arribar a ser molt complicats, i necessiten programes informàtics que tinguin en compte la càrrega tridimensional dels músculs, la càrrega passiva muscular, etc.

Els estudis fisiològics relacionen les funcions metabòlica i circulatòria amb els límits fisiològics del treballador. Amb aquesta finalitat es duen a terme mesuraments del consum energètic, que es poden fer mitjançant mesurament directe o estimació (per mitjà de la freqüència cardíaca, consum d’oxigen o mitjançant fórmules, com per exemple, les fórmules de càlcul de consum energètic de Garg).

Els mètodes que segueixen criteris psicofísics limiten la càrrega de treball basant-se en la percepció de l’esforç de l’aixecament per part dels treballadors.

Un dels mètodes més acreditats és l’elaborat per Snook i Ciriello el 1991. Aquests autors van realitzar estudis subjectius en els quals els treballadors indicaven els pesos que podien manipular sota determinades condicions i variables de la tasca. Els treballadors no coneixien les variables de la tasca i indicaven quan percebien que l’esforç realitzat no era adequat.

Les variables i condicions estudiades van ser les següents:

• Variables controlades pels autors:
  • La temperatura i la humitat.
  • La vestimenta del treballador.
  • El calçat (de seguretat).
  • L’estat de salut dels treballadors
• Van tenir en consideració aquestes variables:
  • Freqüència de la tasca.
  • Desplaçament vertical de la càrrega.
  • La posició vertical de la càrrega.
  • Durada de la tasca.
  • Mida de l’objecte.
  • Pes de la càrrega.
  • Qualitat de l’agafament.

Els mesuraments realitzats van ser les del consum d’oxigen i la freqüència cardíaca.

Amb el processament de les dades recollides els autors van confeccionar unes taules amb forces màximes acceptables d’empenta o límits de pes acceptables per a un determinat percentatge de la població en unes condicions donades.

A les taules es tenien en compte les variables següents:

• Sexe del treballador (hi ha taules per a homes i per a dones).
• Altura a què s’aplica la força d’empenta o tracció. Es tenen en compte 3 altures diferents (144, 95 i 64 cm, per a homes i 135, 89 i 57 cm per a dones).
• Freqüència de la tasca: des d’una aplicació cada 8 hores a una cada 6 segons.
• Distància de desplaçament de la càrrega (de 2,1 a 61 metres). Sols permet sis intervals, per la qual cosa si la distància real transportada és intermèdia, es poden interpolar els valors.
• Percentatge de la població que és capaç de realitzar les tasques. Es preveuen els percentils 90, 75, 50, 25 i 10.

Snook va indicar que un treballador és tres vegades més susceptible de sofrir una lesió dorsolumbar si fa tasques de manipulació manual de càrregues que són acceptables per menys del 75% de la població.

El model psicofísic és molt útil, ja que integra els efectes combinats biomecànics i fisiològics per a determinades condicions d’aixecament. A més és un model molt fàcil d’aplicar.

Sobre l’aixecament i transport de càrregues cal fer les següents puntualitzacions:

• S’ha de procurar agafar la càrrega en el pla optimal que és la zona d’altura de la cintura.
• S’han d’aprofitar les flexions de cames per propulsar la càrrega, col·locar-la a la part inferior de l’abdomen i recolzada a una cama (si la càrrega és de mida mitjana o gran) mentre s’agafa fortament amb les dues mans (figura).

L'elevació es fa amb les cames i mantenint l'esquena relativament recta.

• S’ha de transportar la càrrega recolzant-la alternativament sobre una cama o l’altra.
• S’han d’evitar al màxim els desplaçament a la cama de suport de la càrrega.
• S’ha d’evitar la rotació de la columna; cal aprofitar les flexions de les cames.
• S’ha de dipositar la càrrega al terra procurant que el centre de gravetat del treballador i de la càrrega estiguin superposats i per això s’ha de deixar entre les cames tenint aquestes flexionades i entreobertes.
• Per elevar la càrrega des del terra s’adopta la posició anterior. Tingueu en compte la posició pròpia de l’halterofília en l’aixecament de la càrrega, evitant a tota hora la flexió i torsió de l’esquena.
• S’ha d’aprofitar en tots els moviments la força de gravetat i la inèrcia de la càrrega per manipular-la amb el menor esforç físic.