Resum

El lloc de treball demanda el treballador que l’ha d’exercir una sèrie d’accions físiques i mentals.

Al conjunt d’aquests requeriments s’anomena la càrrega de treball. Podem definir la càrrega de treball com el conjunt de requeriments psicofísics a què se sotmet el treballador al llarg de la seva jornada laboral. Quan l’activitat desenvolupada sigui predominantment física ens referim a la càrrega física de treball i quan l’activitat impliqui un esforç intel·lectual més gran, parlarem de càrrega mental de treball.

Si la càrrega de treball no està adequadament adaptada a les facultats i característiques del treballador, aquesta es converteix en un perill (font potencial de dany).

La resposta que cada lloc de treball exigeix al treballador que l’hagi de fer s’anomena la càrrega externa de treball. Aquestes exigències externes, essent idèntiques per a tots els treballadors que tinguin el mateix lloc, són percebudes amb diferents graus de dificultat per aquests, precisament perquè siguin diferents les característiques personals de cada un. A aquesta percepció personal que el treballador té del seu esforç és al que s’anomena la càrrega interna de treball.

Per dissenyar la càrrega de treball i adaptar-la a les peculiaritats concretes de cada treballador és necessari conèixer l’estructura i els paràmetres psicofísics del cos humà. Per aquesta raó estudiem l’estructura, composició i funcionament dels sistemes i òrgans del cos humà que estan més directament implicats amb l’exercici de l’activitat laboral. Tenen un interès particular per a nosaltres conèixer el sistema musculoesquelètic i les conseqüències que ocasionen el suport manual de càrregues i la realització de moviments repetitius. Igualment ens interessa conèixer les capacitats perceptives dels sentits, en especial de la vista i de l’oïda.

Encara que calgui concebre el cos humà com una unitat funcional, a efectes pràctics la ciència estudia els diferents sistemes i aparells des d’un punt de vista autònom. Els diferents sistemes es poden agrupar en tres grups segons la funció principal que fan:

  • Funcions de relació.
  • Funcions de nutrició.
  • Funcions de reproducció.

Les funcions de relació són exercides pels sistemes sensorials, pel sistema nerviós i pel sistema muscular i esquelètic.

Ens interessa conèixer, des del punt de vista preventiu, els aspectes següents:

  • La constitució i el funcionament dels principals sistemes sensorials –vista i oïda–, les seves limitacions perceptives, la seva capacitat d’adaptació al medi laboral, les seves possibles alteracions… Respecte al sentit de la vista fem les precisions següents: L’ull humà presenta la màxima capacitat de visió en la longitud d’ona de 555 nanòmetres (color blau) encara que en visió nocturna la sensibilitat més gran es correspon amb longituds d’ona de l’ordre dels 500 nanòmetres. En la visió escatòpica l’ull s’adapta a baixos nivells de luminàncies i no es percep el color dels objectes. En la visió fotòpica l’ull s’adapta a majors nivells de luminàncies i es percep el color dels objectes. Es produeix en nivells de luminàncies superiors a 3 cd/m. S’entén per adaptació de la vista la capacitat de l’ull per ajustar-se a les diferents intensitats d’il·luminació. Per adaptar-se l’ull d’un lloc ben il·luminat a un altre que es trobi a la foscor pot arribar a trigar fins a 30 minuts, en el cas invers l’adaptació es produeix en segons. L’acomodació és la capacitat de l’ull per formar una imatge nítida d’un objecte que es troba en una distància determinada. El camp visual abasta en pla horitzontal prop de 190º i correspon a un angle central de 120º a la visió binocular. El camp de visió vertical pot arribar fins als 130º. Per agudesa visual s’entén la capacitat de l’ull de reconèixer separadament i nítidament objectes petits que es troben molt propers entre si. L’agudesa depèn de la mida dels objectes, de la distància en la qual es trobin de l’ull i de l’edat del perceptor. Aquesta agudesa tendeix a deteriorar-se amb l’edat. Les alteracions de la vista amb influència en el desenvolupament del treball són les següents: Respecte al sentit de l’oïda precisem els següents punts: En l’orella mitjana es troba el timpà o membrana timpànica. Aquest es pot trencar per un soroll d’impacte, per introducció d’algun objecte punxant, etc. Un dels efectes fisiològics més importants de l’exposició al soroll és, sens dubte, la pèrdua d’audició permanent com a conseqüència d’un dany fisiològic irreversible a les cèl·lules ciliars de l’òrgan de Corti. Els límits de la percepció del so per part de l’orella se situen entre els 16 Hz i els 25.000 Hz de freqüència. La gamma de pressions sonores que es poden percebre per l’orella és enorme (pot variar en un milió de vegades). Els llindars de detecció de les pressions sonores depenen de les freqüències; són mínims entre 1.000 i 6.000 Hz i augmenten amb les freqüències extremes.
    • Daltonisme, astigmatisme, miopia, vista cansada (defectes visuals)…
    • L’efecte estroboscòpic (alteració de la percepció del moviment d’objectes).
    • Les il·lusions òptiques (percepció d’imatges errònies o falses).
  • La constitució i funcionament dels sistemes nerviosos central i perifèric com també els efectes irreversibles de les lesions en les vies nervioses. El sistema nerviós assegura la connexió de l’organisme amb el medi extern, per una part (a través dels òrgans dels sentits i dels nervis sensitius) i, per una altra, amb els músculs, és a dir, amb els òrgans de reacció, a través dels nervis motors. El sistema nerviós consta de dues parts ben diferenciades, el sistema nerviós central (SNC) constituït pel cervell, cerebel i medul·la espinal i el sistema nerviós perifèric (SNP). El SNP està format per una xarxa de nervis que uneixen el sistema nerviós central a la resta de l’organisme. Interessa conèixer al prevencionista com intervé el sistema nerviós en la configuració d’operacions motrius repetitives. L’SNC, basant-se en experiències anteriors, dissenya el moviment a realitzar i a través de l’SNP envia el senyal de mobilització a l’òrgan encarregat de donar-hi resposta. Les etapes que se segueixen són: El SNP transmet l’ordre a l’aparell locomotor. L’aparell locomotor realitza el moviment i alhora envia les informacions necessàries al SNC perquè aquest calibri si el gest és el correcte ja que s’ha aplicat un esforç muscular excessiu. L’SNC modifica l’esquema motor, basant-se en les informacions que rep de l’aparell locomotor i dels altres òrgans dels sentits, repetint l’acció fins que arriba a la construcció de l’esquema correcte, és a dir, aplicant una força menor que l’aplicada en el primer moviment. Posteriorment, el gest es realitzarà de manera automàtica, sense intervenir més que la voluntat d’iniciar-lo i controlar-lo.
  • El sistema esquelètic, les seves articulacions, els diferents tipus de moviments i el grau de moviment real i òptim de les diferents articulacions. Els elements essencials del sistema locomotor, o sistema musculoesquelètic, són els ossos, les articulacions, els músculs, els tendons i els lligaments. Les funcions principals dels ossos són suportar i protegir els òrgans essencials del cos i fer possibles la compressió, flexió i torsió de l’organisme. Del conjunt d’ossos que formen l’esquelet, els que més ens interessen són els que estan directament relacionats amb l’execució d’activitats físiques: els de les extremitats superiors i inferiors i la columna vertebral. Des del punt de vista preventiu ens interessa conèixer bàsicament els aspectes següents: Els discs intervertebrals de la zona lumbar són els que suporten més pressions tant pel mateix pes com pel suport de càrregues. Amb l’esquena recta els esforços es transmeten a l’anell de forma homogènia, amb el tronc flexionat cap endavant o lateral la pressió sobre el nucli no és simètrica i tendeix a desplaçar-lo per a darrere, fet que pot originar dorsàlgies i l’hèrnia discal. Per a l’estudi dels moviments corporals hem de tenir sempre la referència del pla sobre el qual s’executen. Hi ha tres plans bàsics referents: sagital, frontal i transversal. Tenint en compte els plans anteriors, els moviments dels membres del cos es defineixen segons la manera de funcionament dels músculs implicats (flexió, extensió) i de la direcció dels moviments respecte al cos (adducció, abducció, pronació…).
  • Respecte al sistema muscular interessa conèixer la seva descripció i composició, les contraccions musculars isotòniques i isomètriques i els esforços que hi estan associats. El sistema muscular permet posar en moviment totes les cadenes òssies, mantenir una postura determinada i permetre que l’energia mecànica desenvolupada pugui actuar sobre el sistema de treball. Aquesta energia mecànica ha estat transformada prèviament en el múscul a partir de l’energia química proporcionada pels aliments. Distingim entre les contraccions musculars les isotòniques de les isomètriques. Les primeres són les que acompanyen el moviment efectuat, el múscul s’allarga i s’escurça. Les isomètriques no van acompanyades de moviment, El múscul presenta poques modificacions en la seva longitud però sí que hi ha canvis en la seva tensió. A les contraccions isomètriques correspon el treball muscular estàtic i a les isotòniques el treball dinàmic.

Les funcions de nutrició faciliten l’obtenció de nutrients, transformant els aliments en matèries solubles que travessen el tub digestiu per ser aportades a tots els òrgans a través de la sang junt amb l’oxigen necessari. Permeten la renovació dels diversos teixits orgànics juntament amb la producció d’energia necessària per mantenir la temperatura interna constant i per a la realització d’activitats.

Els productes de rebuig són eliminats pels ronyons, en el cas de substàncies solubles en aigua, i per l’aparell respiratori en el cas de substàncies gasoses. Els sistemes afectats són l’aparell digestiu, el respiratori, circulatori i excretor.

És evident la relació entre el règim alimentari, el nivell de salut i el rendiment en el treball. Per això, hem inclòs un apartat que tracta, precisament, sobre la relació treball-alimentació.

Hi ha alguns aspectes que és interessant que el prevencionista conegui:

  • Els nutrients necessaris per cobrir el consum metabòlic total (basal, de lleure i de treball).
  • Les característiques i classificació dels aliments.
  • Els diferents tipus de processos de transferència d’energia als músculs i l’evacuació dels productes de rebuig de l’activitat muscular.

Càrrega mental. Cada vegada és més gran el nombre de llocs de treball als quals s’exigeix uns nivells superiors de concentracions i decisions mentals. Al conjunt de totes aquestes exigències perceptives i intel·lectuals se’ls anomena càrrega mental. L’esmentada càrrega està constituïda per la conjunció dels esforços necessaris per identificar i percebre tot tipus d’informació generada en el lloc de treball, per les relacions mentals que s’estableixen entre la informació anterior per tal d’elegir la resposta adequada (processament de la informació), i finalment, per l’emissió de la resposta sia per mitjà de la paraula o de qualsevol acció física exercida sobre algun comandament o dispositiu.

Lògicament hem d’analitzar el conjunt de factors que incideixen en el nivell de càrrega mental. Els més significatius són els inherents a la pròpia tasca però no deixen de tenir-hi un pes determinant les condicions variades ambientals que es poden donar al món laboral i els factors socials i organitzatius propis de cada empresa.

Entre els efectes negatius produïts per una inadequada càrrega mental tant per excés com per defecte –sobrecarrega i subcàrrega– es troba no solament la fatiga mental sinó també algunes altres com la saturació mental, la monotonia, etc.; tanmateix, uns nivells adequats de càrrega mental activen les facultats del treballador per aconseguir l’eficàcia funcional mental i psíquica.

Podem avaluar la càrrega mental bé analitzant els factors de càrrega del lloc, és a dir, factors de càrrega inherents al treball concret o bé la seva incidència sobre l’individu.

Elsfactors de càrrega del lloc. Són els factors de càrrega inherents al treball concret, al tipus de tasca, a les exigències que planteja i a les condicions en què es fa. S’han d’atendre tots els factors que integren la càrrega mental.

Hi ha diversos mètodes, coneguts com a mètodes globals d’avaluació de les condicions de treball, l’objectiu dels quals és valorar els factors presents en el lloc de treball que poden influir sobre la salut dels treballadors. Aquests mètodes se centren principalment a establir si el treball exigeix un nivell d’atenció elevat i si aquesta atenció s’ha de mantenir al llarg de la jornada laboral.

S’han desenvolupat una sèrie d’escales específiques per a la valoració de la càrrega mental. Algunes d’aquestes escales, validades experimentalment, i amb un alt grau de fiabilitat, es basen en la presentació al subjecte d’una sèrie de preguntes filtre, de manera que cada resposta determina la pregunta següent. Exemples d’aquestes escales són les de Cooper i Harper.

El mètode NASA-TLX és un dels mètodes més citats en la literatura especialitzada. És un procediment de valoració multidimensional que dóna una puntuació global de la càrrega de treball, a partir de la mitjana ponderada d’una sèrie de factors entre els quals té una importància especial l’apreciació subjectiva de la càrrega.

Els mètodes que valoren la seva incidència sobre l’individu avaluena través d’uns indicadors de càrrega mental que ens posen de manifest les reaccions del treballador davant un excés de càrrega. S’avaluen diferents indicadors fisiològics, psicològics i de conducta.

L’aplicació de les diferents mesures preventives es realitzarà depenent dels diferents efectes causats en l’individu per la càrrega mental.

La càrrega física de treballestà constituïda pel conjunt de requeriments fisiològics i mecànics que el lloc de treball exigeix.

Exposem diverses teories per controlar dins d’uns nivells acceptables el nivell de fatiga muscular i exposem també diverses metodologies d’avaluació de la càrrega física desenvolupada en els llocs de treball.

Els mètodes basats en el consum metabòlic segons taules predeterminades són els més estesos en la seva aplicació si bé presenten majors nivells d’imprecisió. Presenten més precisions els mètodes basats en el control de la freqüència cardíaca i en el consum d’oxigen, si bé l’ús d’aquest últim queda limitat als prevencionistes.

És necessari conèixer l’ampli conjunt de factors que de manera immediata o mediata contribueixen a la manifestació dels traumatismes musculoesquelètics (TME). A part dels factors més o menys evidents que tots coneixem (moviments repetitius, postures forçades, aplicació de forces…) està essent acceptada, sense objeccions serioses en contra, la teoria de la influència determinant que tenen els factors estressants del lloc sobre la manifestació dels TME.

Analitzem una sèrie de mètodes que tenen en comú la valoració dels factors determinants en l’aparició de patologies localitzades en diferents zones del cos. Indiquem que fem una presentació més o menys extensa però remetem als mètodes específics que hi ha a Internet per dominar cada un dels mètodes. Sí que ja des d’aquí, insistim en la conveniència que us feu com més aviat millor amb la Metodologia d’avaluació de riscos elaborada pel Departament de Treball de la Generalitat, ja que el seu apartat de valoració de riscos ergonòmics mereix ser conegut i dominat.

Tenen una gran importància les operacions d’aixecament i transport manual de càrregues. Malgrat la introducció dels processos automàtics i de l’ús de la robòtica encara es continuen fent operacions de manutenció manual com reflecteixen les dades de la VI enquesta nacional de les condicions del treball elaborada per l’INHT. Hem preferit exposar amb detall l’RD 487/97 i la seva Guia tècnica ja que el mètode de valoració que aquesta proposa requereix ser dominat en tota la seva extensió. Hem aportat sobre això informacions noves no recollides en l’esmentada Guia però ja des d’aquí remetem a l’estudi d’aquesta, ja que no n’hem reproduït tot el contingut.

Exposem, també, una metodologia que s’ha guanyat el prestigi inqüestionable en la comunitat científica. Ens referim a l’equació del NIOSH que ha estat modificada el 1994. El seu domini presenta un cert grau de dificultat però estem segurs que vosaltres ho aconseguireu. Per a això us remetem a l’NTP que l’explica detalladament i aporta un cas pràctic resolt. També hi ha a la xarxa algunes pàgines que en faciliten la comprensió i aplicació.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge