Els transtorns musculoesquelètics

Els trastorns musculoesquelètics (TME) relacionats amb el treball han estat definits de diferents maneres segons l’enfocament d’estudi adoptat, alguns investigadors els restringeixen només a la seva patologia clínica, altres a la presència de símptomes; altres a processos patològics demostrables “objectivament”; i altres a la incapacitat laboral que originen: baixes laborals, reducció d’operacions a realitzar…

L’INSST defineix com a trastorns musculoesquelètics derivats de la càrrega de treball un conjunt molt diferent de danys que afecten els tendons, les seves beines, la lubricació sinovial d’aquestes i els cossos, músculs i nervis corresponents.

Des de fa uns quants anys, hi ha una gran preocupació per l’increment dels trastorns musculoesquelètics de les extremitats superiors.

Els TME suposen la principal patologia d’origen laboral afectant la pràctica totalitat de sectors i ocupacions. A l’Estat espanyol, les dades obtingudes a través del Registre Oficial dels Informes de Malaltia Professional ens mostren un important augment de les patologies musculoesquelètiques registrades.

En la VI enquesta nacional de les condicions de treball el 74,2% dels treballadors enquestats assenyala sentir alguna molèstia que atribueix a postures i esforços derivats del treball que fa. Entre les molèsties més freqüents, figuren les localitzades a la zona baixa de l’esquena (40,1%), el clatell/coll (27%) i la zona alta de l’esquena (26,6%).

Aquests trastorns afecten principalment els teixits tous (músculs, tendons i nervis) i es manifesten precoçment com a dolor, molèstia o formigueig en una part del cos. Les malalties comprenen una amplíssima gamma de patologies que poden anar des de lleugeres molèsties fins a altres lesions de tanta gravetat que requereixen hospitalització i intervenció quirúrgica del treballador. Solen ser malalties de recuperació complicada, amb alta freqüència de recidives i que no és difícil que comportin aparellada la incapacitat del pacient.

Els TME es manifesten principalment al colze i espatlla, mà i canell, i a l’esquena: zones cervical, dorsal i lumbar, encara que també poden afectar qualsevol altra part del cos.

Moltes vegades els dolors es produeixen a la nit, per la qual cosa les persones no els associen amb el treball que realitzen.

Entre els trastorns musculoesquelètics més freqüents figuren: la síndrome del túnel carpià, les tendinitis, la tenosinovitis de De Quervain, la epicondilitis, les bursitis, les tenosinovitis i les artrosis.

En un estudi del NIOSH es relacionen de manera evident una sèrie d’exigències físiques del lloc de treball amb la manifestació de patologies variades.

Els trastorns musculoesquelètics s’estudien en el nucli d’activitat “La càrrega de treball. El cos humà” d’aquesta unitat didàctica.

Malgrat les seves formes d’aparició variades, es pot simplificar la classificació dels TME en dues grans categories:

Treballs repetitius

Es defineix el treball repetitiu com aquell que implica moviments continus de braços o de mans que afectin la musculatura del coll/espatlla i genera càrregues en aquesta zona corporal.

  • Traumatismes de tipus acumulatiu de les diferents extremitats. Tot aquest conjunt de lesions, encara que sembli paradoxal, estan afavorides per la constant automatització dels processos industrials que requereixen actes concrets i repetitius d’una part del cos que comportin esforços físics prolongats. Poden afectar músculs, tendons, beines sinovials o nervis, articulacions, cartílags…
  • Lesions dorsolumbars. Es produeixen principalment per les diverses operacions del maneig manual de càrregues i per l’exposició a elevades càrregues musculars estàtiques que comporten les diverses postures fixes de treball.

Anàlisi de les causes que originen els trastorns musculoesquelètics

Els mecanismes que causen els TME són molt complexos i comprenen moltes variables: des de factors de l’entorn físic del lloc i organitzatius al costat d’altres d’índole psicosocial que se sumen als de naturalesa individual. A més, la majoria dels estudis confirmen que és l’acció combinada de diversos factors el que més determina el risc d’aparició dels TME.

Per poder prevenir l’aparició dels TME el primer que cal fer és conèixer quin tipus d’accions originen aquests trastorns.

  • Els TME han estat associats als aspectes següents:
  • Adopció de postures de treball forçades-inadequades.
  • Estatisme postural.
  • Aplicació de forces intenses.
  • Realització de moviments repetits, bàsicament en les extremitats superiors.

Pluralitat de factors en l'aparició dels TME

La naturalesa multifactorial dels TME dificulta establir relacions directes entre aquests trastorns i les condicions laborals i la importància d’aquestes en el desenvolupament de la malaltia.

Els transtorns musculoesquelètics associats amb les postures inadequades de treball

Un dels factors sobre els quals més s’insisteix quan es parla dels TME és la postura de treball. S’han fet innombrables estudis sobre els efectes de determinades postures sobre el nostre aparell locomotor. Potser són els relatius als efectes sobre la columna vertebral els que han tingut més difusió i aplicació al disseny ergonòmic (mobiliari, vehicles…).

Així, s’han plantejat com a “postures perilloses” per a la zona lumbar:

Concepte de postura de treball

Anomenem postura de treball la posició relativa dels segments corporals (la mà respecte a l’avantbraç, l’avantbraç respecte al braç, el cap respecte al tronc, etc.) en l’adopció del qual intervenen les peces òssies de l’esquelet, les articulacions (canell, colze, genoll…), els músculs i els tendons.

  • les inclinacions del tronc (cap endavant, cap enrere o als costats),
  • els girs o torsions, i
  • la posició asseguda sense un bon suport de la zona lumbar.

També molts trastorns cervicals han estat associats a les postures adoptades pel cap: inclinacions o girs.

Està comunament admès que la mala postura és un factor important en el desenvolupament de TME, considerant com a postura indesitjable aquella que:

  • Sobrecarrega el múscul o els tendons per l’amplitud de l’angle articular format.
  • Sobrecarrega les articulacions per la seva asimètrica (per exemple, inclinacions laterals de cap o de tronc).
  • És estàtica.

Quan un segment corporal es mou respecte a un altre es forma un angle que anomenem angle articular. Cada angle té un moviment màxim d’obertura.

Certes tasques requereixen que el treballador posicioni els segments corporals de manera que formin angles articulars molt amplis, fet que provoca una forta tensió tant en les articulacions com en les diferents estructures musculoesquelètiques. (Per exemple, braços aixecats per sobre de les espatlles, mà molt desviada en relació amb l’avantbraç, etc.).

Quan s’adopten els angles articulars màxims apareix al cap de poc temps dolor i fatiga muscular a la zona implicada. Com a alternativa a aquestes situacions, els investigadors han establert els angles que es poden adoptar sense que hi hagi un increment de la fatiga muscular i de risc de TME. A aquests angles se’ls denomina angles articulars funcionals o angles de confort. En la figura es representen alguns angles, segons el criteri de Grandjean.

Figura Principals angles de confort segons Grandjean

Els transtorns musculoesquelètics associats a l'estatisme postural

El procés de treball imposa de vegades el manteniment d’una postura bàsica estàtica encara que normalment es deu a una organització inadequada de la feina. Aquesta postura comportarà efectes circulatoris que amb el temps poden arribar a desembocar en TME.

El mesurament d'angles articulars

L’NTP 622 ens aporta coneixements per a una correcta utilització de la tècnica electrogoniomètrica i poder dur a terme una avaluació de la càrrega postural basada en l’estudi dels angles dels diferents segments corporals. Ens mostra una taula amb els valors límits dels diferents angles en posicions estàtiques i ens indica el procediment a seguir per efectuar els mesuraments.

En el subapartat “El sistema esquelètic” del nucli d’activitat “La càrrega de treball. El cos humà” d’aquesta unitat didàctica s’exposen diversos angles articulars.

En absència de prou temps per recuperar-se, un treball estàtic prolongat i excessiu podria debilitar les insercions, lligaments i tendons. Al contrari, els músculs implicats en feines dinàmiques són més resistents a la fatiga com també a les possibles lesions.

Les conseqüències derivades de les postures estàtiques depenen de la durada en què es mantenen, de la força aplicada o intensitat muscular exercida i de l’angle articulatori desenvolupat.

Postures estàtiques

La Norma ISO 11226 sobre ergonomia proposa per a les inclinacions de tronc i cap i per a l’abducció de l’espatlla, un criteri per establir si la postura és estàtica.

Mesures preventives davant de postures estàtiques

Els músculs subjectes a treball estàtic requereixen dotze vegades el temps de la contracció per recuperar-se completament de la fatiga. Així, els músculs de les extremitats superiors només poden mantenir un nivell de contracció reduït sense que aparegui la fatiga.

Quan hi ha estatisme postural, l’activitat s’ha de veure interrompuda amb petites pauses que permetin el canvi de la postura i amb això, la recuperació de la fatiga. La freqüència de les pauses és directament proporcional a la intensitat de la contracció; com més forçada sigui la postura, més freqüents han de ser aquelles.

A més s’ha comprovat que, per prevenir o retardar l’aparició de la fatiga, són molt més eficaces les pauses curtes (d’uns quants minuts, i fins i tot segons) i molt freqüents, que les pauses llargues però separades en el temps diverses hores.

Els transtorns musculoesquelètics associats a l'aplicació de forces excessives

La força que es requereix per realitzar algunes activitats és un factor crític que contribueix al desenvolupament de TME. Una força que impliqui una contracció muscular important es pot acompanyar d’una disminució de la circulació sanguínia a la zona, la qual cosa origina la fatiga muscular. Si l’exposició és prolongada pot ser causa de trastorns.

Fa molts anys que es coneixen bé els efectes sobre la columna vertebral associats a la manipulació manual de càrregues, i s’han proposat mètodes bastant vàlids per a l’avaluació del risc derivat, en especial per a l’aixecament i transport de càrregues.

També han estat proposats valors límits per a l’aplicació de forces d’empenta, tracció i torsió, tant per a feines dinàmiques com a estàtiques. No obstant això, la determinació de la força requerida o exigida en una activitat és difícil d’avaluar, ja que el seu registre obliga a disposar d’equips i tècnics especialitzats. A més, és difícil estimar-la a partir de l’opinió subjectiva del mateix treballador, ja que les persones tendim a subestimar les forces intenses, quan les apliquem molt sovint, i a sobreestimar les lleugeres.

L’avaluació del risc per aixecament i transport manual de càrregues s’estudia en el nucli d’activitat “Manipulació manual de càrregues”.

Els transtorns musculoesquelètics associats a moviments repetitius

Els TME associats a moviments repetitius són el resultat de l’aplicació de tensions mecàniques (microtraumatismes, forces, estirades, enganxades…), però mantingudes o repetides durant llargs períodes. També poden ésser resultat de tensions mecàniques aplicades a estructures prèviament danyades o ja malaltes.

Com més repetitiva sigui la tasca, més ràpides i freqüents seran les contraccions musculars, exigint d’aquesta manera més esforç al múscul i, conseqüentment, més temps de recuperació, augmentant la fatiga i impedint una irrigació sanguínia adequada. D’aquesta manera les tasques amb alts nivells de repetició es poden convertir en fonts de TME encara que la força requerida sigui mínima i normalment segura.

TME associats a moviments repetitius

S’empren diferents termes en relació amb TME associats a moviments repetitius:

  • Als EUA es denominen trauma disorders (CTD, trastorns per traumes acumulatius).
  • A Austràlia, repetitive strain injuries (RSI, lesions per esforços repetitius).
  • A l’Estat espanyol també es fa servir lesions per moviments repetitius . (Aquesta expressió, tanmateix, no engloba la resta de lesions produïdes per una altra sèrie de factors.)

El treball repetitiu es defineix com la realització contínua de cicles de treball similars. Cada cicle de treball s’assembla al següent en la seqüència temporal, en les forces aplicades i en les posicions del moviment aplicat o moviments aplicats. S’entén que un treball és repetitiu quan la durada del cicle de treball fonamental és més petit de 30 segons.

Les lesions per moviments repetitius, també anomenades microtraumatismes repetitius, es manifesten primerament amb molèsties moderades i fatiga muscular per passar a l’aparició d’un dolor greu acompanyat de limitació del moviment a la zona afectada.

Podeu ampliar la informació sobre els trastorns musculoesquelètics associats a moviments repetitius en la secció “Adreces d’interès” del web d’aquest crèdit.

Altres factors que incrementen el risc de patir trastorns musculoesquelètics

Les baixes temperatures, la utilització d’eines que vibren i l’ús de guants incrementen el risc de patir TME.

Durada de l'exposició

No s’ha demostrat de manera concloent en quina mesura s’incrementa el risc de TME amb l’augment del temps d’exposició.

Les baixes temperatures perjudiquen el treball del múscul i disminueixen la destresa de la mà, fent que augmenti la força amb què s’agafen els objectes.

També les vibracions localitzades en les extremitats superiors són considerades com un factor afavoridor de les patologies musculoesquelètiques. El maneig d’eines vibràtils pot ser motiu de la realització d’una força excessiva d’agafament que pot ocasionar l’increment de TME.

Intensitat de la contracció isomètrica

Hi ha autors que plantegen que amb un 3% o un 5% de la força muscular màxima ja hi ha un risc incrementat de patir un TME.

Els guants poden perjudicar en molts casos l’agafament dels objectes, la qual cosa dóna lloc a un augment de la força que fa la mà per agafar l’objecte, amb l’augment consegüent de la fatiga muscular.

Factors individuals relacionats amb els transtorns musculoesquelètics

Entre els factors personals associats als TME, els més freqüentment citats són el sexe, l’antiguitat al lloc, les patologies associades i el mode de vida:

Ús d'estris

Colpejar amb la mà o usar estris amb superfícies estretes i/o dures que exerceixen compressions importants sobre els tendons, vasos sanguinis i els nervis és un altre factor que pot estar associat als TME.

  • Sexe. Les dones semblen estar més afectades pels TME que els homes, i a més, el risc augmenta amb l’edat, sobretot a partir dels 40 anys. Alguns autors l’han atribuït a canvis hormonals deguts al consum d’anticonceptius, a l’embaràs o a la menopausa. Altres autors han qüestionat aquesta explicació ja que, quan l’exigència de la tasca és prou elevada per anul·lar altres factors, homes i dones tenen riscos similars de patir un TME.
  • Antiguitat al lloc. Diversos autors postulen que no hi ha una relació entre la durada de l’activitat i els TME, basant-se en la freqüència de casos que es donen el primer any de treball al lloc, almenys per a cert tipus de TME. Això és difícil de provar, ja que els treballadors que no aconsegueixen “adaptar-se deixen ràpidament el lloc; mentre que els que s’”adapten” continuen treballant (fet que coneixem com “l’efecte del treballador sa”). A més, generalment no es disposa de dades sobre la història laboral prèvia del treballador; és possible que les afeccions de molts treballadors nous siguin conseqüència d’afeccions desenvolupades en llocs anteriors.
  • Patologies associades. Certes malalties, com la gota, la hipertensió i altres malalties cardiovasculars contribueixen a potenciar el desenvolupament dels TME.
  • Mode de vida. Estar en bona forma física sembla ser un factor que protegeix contra els TME. Al contrari, l’obesitat, el tabaquisme i una alimentació deficitària en vitamines B i C podrien afavorir l’aparició de TME.

Dades per sexes

Segons les dades de la VI enquesta de les condicions de treball, les dones es queixen lleugerament més que els homes d’alguna molèstia musculoesquelètica (76,3% les dones enfront del 71,9% dels homes). Les diferències més importants registrades es donen al clatell i el coll (32,2% en dones i 24% en homes).

Factors psicosocials associats amb els trastorns musculoesquelètics

Cada dia hi ha més evidència que els factors psicosocials relacionats amb el lloc i l’entorn de treball tenen un paper en el desenvolupament dels TME de les extremitats superiors i de l’esquena.

L'antiguitat en el lloc i els TME

Segons dades de la VI enquesta de condicions de treball, el percentatge de treballadors que manifesta molèsties musculoesquelètiques augmenta amb l’edat. Entre els que tenen entre 16 i 24 anys la freqüència és d’un 65,8%, mentre que ascendeix el 80% entre els de 65 anys o més.

En la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit trobareu més informació sobre la influència dels factors psicosocials en els trastorns musculoesquelètics.

L’estrès pot estar associat amb els TME. Els conflictes psicosocials en el treball com ara exigències de treball elevades, treball monòton, un control limitat sobre el treball, poca claredat de les funcions, sota suport social, obligacions exagerades imposades pels caps… poden sobrecarregar els teixits tous afavorint l’aparició de TME. Una possible explicació és que l’estrès augmenta la tensió muscular per sobre de la necessària per realitzar l’activitat.

Segons certs autors, els trastorns en les cervicals i a espatlles semblen estar provocats per la combinació de la fatiga muscular i mental derivades del treball.

Els efectes dels factors psicosocials sobre l’aparició dels TME poden ser, en part o totalment, independents dels factors físics. També s’aprecia que aquesta relació no es limita a un tipus particular de treballs (com el treball amb PVD) o a un entorn de treball (per exemple, oficines) sinó que, al contrari, sembla establir-se en una varietat de situacions laborals.

Mètodes i tècniques emprats en el registre i avaluació dels factors associats als trastorns musculoesquelètics

A causa del caràcter multifactorial dels trastorns musculoesquelètics no hi ha una metodologia general adequada ni criteris d’avaluació que permetin analitzar i que avaluïn la totalitat dels factors que hi estan associats.

Sí que es disposa d’un ventall amplíssim de mètodes parcials per al mesurament dels diversos factors de la càrrega física de treball: postures de treball, manipulació manual de càrregues, nivell de força aplicada, ritmes de treball, moviments repetitius… però només són aplicables per a l’estudi de certes situacions, i no poden ser generalitzables a l’avaluació de la càrrega física total associada amb els TME.

Hi ha factors d’exposició externa lligats a l’entorn físic de treball (com ara l’altura del pla de treball, el pes dels objectes o la durada de la tasca) que s’associen directament amb factors d’exposició interna com la càrrega electromiogràfica, la pressió intramuscular o la flexió/abducció del braç. Aquests factors interns (en l’individu) donarien lloc a una resposta a curt termini (aguda) que podria ser de diferent tipus: fisiològica (per exemple, una fatiga muscular mesurada per electromiografia o per la reducció de la resistència, o la presència de lactat a la sang, etc.) o bé psicològica (percepció de fatiga, disconfort o dolor). A més, s’han de tenir en compte els diversos factors modificadors de l’efecte.

Classificació dels diferents tipus de mètodes

Els mètodes i tècniques emprats en el registre i avaluació dels factors associats als transtorns musculoesquelètics es classifiquen en tres grans branques:

Una resposta aguda pot derivar amb el temps en diversos trastorns musculoesquelètics.

1) Mètodes que fan mesuraments directes

L’elecció d’un mètode específic depèn dels recursos disponibles i del nivell d’expostura requerida.

Els mesuraments directes inclouen registres electromiogràfics, acceleròmetres, sistemes de mesura tridimensionals com ara dispositius optoelectrònics o ultrasons i el registre de la postura i el moviment mitjançant dispositius de mesura acoblats al cos com ara goniòmetres i inclinòmetres. També s’utilitza molt la tècnica de digitalització d’imatges.

Mesuraments de l'activitat muscular mitjançant l'electromiografia

L’electromiografia és una prova mèdica que permet conèixer el funcionament adequat o no del sistema nerviós perifèric (nervi i múscul). L’estudi del sistema nerviós perifèric i muscular permet saber si el pacient té alguna malaltia a aquest nivell, localització i gravetat. Dels músculs és possible saber tant si l’estat de repòs com la contracció lleu o màxima indiquen la presència d’anomalies particulars.

En l’NTP 622 s’exposa la tècnica de mesurament de la càrrega postural amb l’electrogoniòmetre.

Mesuraments dels angles articulars

Per fer una avaluació mitjançant mesuraments dels angles articulars cal, a part de disposar de tècniques o instruments de registre de l’angle articular, disposar de valors de referència amb què es puguin comparar els valors mesurats o estimats.

Exemple de mètode directe

L’Institut d’Ergonomia Maphre utilitza el sistema VICON (videoconversió), que mitjançant tècniques d’infraroig i un sistema avançat informàtic, permet obtenir informació tridimensional del moviment (posicions, trajectòries de segments corporals: velocitats, acceleracions, etc.). El sistema es completa amb un electromiògraf per registrar l’activitat muscular associada a cada moviment o postura.

Tècniques biomecàniques

Les tècniques biomecàniques tracten d’avaluar l’efectivitat en l’aplicació de forces i manteniment de postures. S’intenta dissenyar un ambient mecànic extern que origini al nostre cos forces, pressions i moments tolerables per no provocar patologies ni aparició de fatiga.

2) Els mètodes subjectius: qüestionaris, diaris i entrevistes

Exemple d'aplicació de la biomecànica

Amb l’aplicació de tècniques biomecàniques es podria calcular la tensió muscular en l’àmbit de les vèrtebres lumbars que està suportant un treballador amb l’esquena doblegada durant cert temps. Un altre aspecte que cal tenir present són els suports existents. Si el segment corporal està recolzat sobre una superfície, la tensió exercida en l’articulació disminueix…

Les tècniques subjectives s’utilitzen en la majoria dels camps d’estudi. Generalment es disposa d’escales discretes o contínues, mitjançant les quals es demana als treballadors que estimin la prevalença de postures, la freqüència dels moviments i la presència de nivells de força o a altres agents físics. Aquesta estimació es pot fer servir sola però la majoria de vegades s’utilitzen al costat de mesures obtingudes usant un altre mètode.

Alguns mètodes de naturalesa subjectiva són:

  • Test de Michigan (càrrega postural de membres superiors)
  • Mètode PLIBEL
  • Qüestionari de Keyserling
  • Manual per a l’avaluació i prevenció de riscos ergonòmics i psicosocials en la PIME

Avantatges i inconvenients dels mètodes subjectius

Els qüestionaris, els diaris i les entrevistes ofereixen els avantatges del seu baix cost, la seva fàcil aplicabilitat i la possibilitat d’estudiar l’exposició acumulada al llarg del temps.

En contra presenten baixa exactitud. Normalment són només eficaços per realitzar valoracions dicotòmiques de l’exposició (s’hi aprecien dos valors: sí-no, alt-baix, suficient-insuficient….) però no permeten obtenir un valor representatiu del risc associat al lloc de treball ja que el quantifiquen.

Entre aquests tres tipus de mètodes el que menys fiabilitat té són els qüestionaris.

3) Mètodes basats en observacions del lloc de treball

Els diaris estan constituïts per les informacions del lloci de la tasca que són realitzats pel treballador.

Els mètodes d’observació, intermedis entre uns i d’altres, són els que més s’apliquen, ja que no requereixen grans inversions i permeten una anàlisi ràpida i fiable del lloc. Aquests mètodes es basen en el registre de la posició adoptada pels diferents segments articulars. Amb aquesta finalitat cal analitzar prèviament les tasques, fases i operacions concretes realitzades pel treballador. Com més variada sigui l’activitat, més complicada serà l’anàlisi, exigint un nombre d’observacions més elevat.

Nombre de postures a analitzar

Per a l’aplicació dels mètodes basats en l’observació del lloc de treball, es recomana establir una llista de 5 a 10 operacions elementals com a màxim, per tal d’evitar una descomposició massa detallada, cosa que podria ocasionar una complexitat innecessària en l’anàlisi i la interpretació.

És convenient la utilització de fotografies i vídeo però sense perdre el criteri que tots aquests mitjans són complementaris de l’observació directa.

Aquests mètodes d’avaluació assignen puntuacions als factors de risc considerats: postures de treball, esforços, càrregues, repetitivitat… i proporcionen un valor representatiu de la probabilitat de dany a causa de la tasca, juntament amb el grau d’intervenció ergonòmica consegüent. Normalment cal aplicar dos o més mètodes que es complementin ja que és rar que un mètode inclogui tots els factors de risc i tingui la fiabilitat o sensibilitat adequades.

Les metodologies citades s’han desenvolupat molt en les dues últimes dècades del segle XX, encara que gran part deriven les unes de les altres. Es poden agrupar, depenent del seu àmbit d’aplicació en:

Durada dels mesuraments

La durada dels mesuraments s’ha de guiar pel bon sentit de la pràctica: en funció del cicle o de les circumstàncies de treball; varia en general entre 15 i 60 minuts.

  • Mètodes generals per analitzar la càrrega postural del cos sencer. Són aplicables a un gran rang de treballs, com l’OWAS i l’AET, els quals han estat força ben documentats, i es disposen de dades de referència. Altres mètodes són: l’ERGO-IBV dissenyat el 1997, el “Posture targetting”, el PLIBEL; el TRAC, el VIRA per a treballs sedents, l’ARBAN molt adequat per a treballs en construcció, el mètode PETO…
  • Mètodes parcials. Mètodes dissenyats per a una regió específica del cos, generalment, mà o espatlla. Aquests mètodes han estat documentats normalment només en relació amb l’estudi epidemiològic per al qual van ser desenvolupats. el RULA, el Strain Index, el REBA, l’OCRA, el mètode de registre d’Armstrong, el mètode Harbo, l’índex d’esforç per a membres superiors…

NTP 629 Movimientos repetitivos: métodos de evaluación. Método OCRA: actualización

En l’NTP 629, dedicada als moviments repetitius, hi ha una relació de mètodes associats a diferents zones corporals i es comparen els factors de risc que analitzen.

Podeu ampliar la informació sobre diversos mètodes d’avaluació de la càrrega postural en la secció “Adreces d’interès” del web d’aquest crèdit.

En el nucli d’activitat “Metodologies de l’anàlisi ergonòmica. L’antropometria i l’estadística aplicada a l’ergonomia” de la unitat didàctica “Ergonomia. Fonaments. Disseny del lloc de treball” es relacionen els mètodes més significatius per a l’avaluació dels factors associats als trastorns musculoesquelètics.

Recordeu, també, que tots els mètodes ergonòmics de caràcter global tenen apartats específics per a l’anàlisi i valoració de la càrrega dinàmica i estàtica de treball.

El Manual per a la identificació i avaluació de riscos laborals del ICSSL (Generalitat de Catalunya)

Al bloc d’identificació i avaluació dels riscos ergonòmics del Manual per a la identificació i avaluació de riscos laborals de l’Institut Català de Seguretat i Salut Laboral (ICSSL de la Generalitat de Catalunya) s’inclou la metodologia per avaluar la càrrega física de treball. El mètode s’estructura en tres fases:

  1. Identificació dels factors de risc.
  2. Valoració i interpretació de cada un dels riscos anteriors. Per a cada risc el mètode proposa una metodologia específica per identificar i valorar els factors de risc.
  3. Proposta de mesures preventives. Per a cada risc es pot proposar més d’una mesura preventiva dels àmbits tècnic, organitzatiu, de formació i informació, i de vigilància específica de la salut.

Factors de risc que inclou el mètode

Els factors de risc que inclou el mètode del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya són els següents:

  1. Desplaçament vertical manual de materials.
  2. Transport manual de càrregues.
  3. Empènyer o estirar càrregues manualment.
  4. Postures forçades.
  5. Moviments repetitius.
  6. Esforç muscular localitzat mantingut.
  7. Esforç físic general.
  8. Exposició a vibracions del cos sencer.
  9. Exposició a vibracions del conjunt mà-braç.

El mètode indica els passos que cal anar seguint progressivament i aporta diversos models de registre de dades. Les dades bàsiques que cal registrar són:

  • Identificació dels factors de risc.
  • Temps d’exposició al risc.
  • Nivell d’intensitat del risc. Es valora de manera particular per a cada factor.
  • Treballadors sensibles, si escau.
  • Valoració de cada risc en funció de l’exposició i de la intensitat, bé per mesura segons especifica la normativa (esforç físic general, i exposició a vibracions), bé per estimació partint de les cinc categories de risc que estableix la combinació de la intensitat del risc i del temps d’exposició. Les cinc categories són risc molt lleu, lleu, moderat, greument i ergonòmicament no tolerable.

Exemple d'avaluació d'un risc ergonòmic

A títol explicatiu comentem com es fa l’avaluació del factor concret “moviments repetitius”. Abans d’avaluar aquest factor s’ha de comprovar si la postura adoptada d’algun membre corporal incorre en situació de risc intolerable en el cas que calgui corregir la situació immediatament.

Les operacions repetitives es valoren d’1 a 4 punts segons els moviments realitzats per minut o la durada del cicle. A més hi ha 3 punts a afegir els anteriors per correccions de sobrecàrrega.

Els criteris de valoració de la intensitat del risc els estableix el mateix mètode partint de la puntuació obtinguda en el paràgraf anterior. La intensitat es pot qualificar en quatre categories: intensitat baixa, mitjana, elevada i ergonòmicament intolerable.

sEn relació amb el temps d’exposició prenen els intervals aportats pel mètode on es qualifica aquest en temps d’exposició curt, mitjà i llarg.

Amb els dos paràmetres anteriors definits es consulta la taula E.3 on es valoren els riscos per estimació, i finalment s’obté la valoració d’aquest factor de risc.

El mètode OWAS

OWAS (Ovako working posture analysis system; 1977) és el mètode de càrrega postural per excel·lència. És un mètode fàcil d’aplicar i fiable, ja que està avalat i té un gran prestigi internacional. El mètode inicialment es basava en l’observació i registre de les postures adoptades pels segments corporals: tronc, extremitats superiors i inferiors. El 1991 es va publicar una versió informatitzada del mètode que inclou l’esforç realitzat o la càrrega manipulada, fet que n’afavoreix l’aplicabilitat.

El mètode estableix quatre nivells o categories de risc. Cada categoria de risc, al seu torn, determina quin és el possible efecte sobre el sistema musculoesquelètic del treballador de cada postura recopilada, com també l’acció correctiva que cal tenir en compte en cada cas.

Origen del mètode OWAS

El mètode finlandès OWAS (Ovako work posture analyzing system) va ser desenvolupat entre 1974 i 1978 per l’empresa Ovako Oy al costat de l’Institut Finlandès de Salut Laboral per a la Indústria Siderúrgica, i va ser aplicat posteriorment a altres tipus d’indústries de la construcció.

El mètode OCRA

El mètode OCRA (occupational repetitive action) és un mètode d’avaluació de l’exposició a moviments i esforços repetitius dels membres superiors.

Els resultats que aquest mètode ens proporciona depenen de la quantitat d’informació utilitzada i de la complexitat dels càlculs necessaris per al seu desenvolupament. En vistes a aquest nivell de complexitat, els mateixos autors han elaborat el mètode abreujat Check List OCRAque permet, amb menys esforç, obtenir un resultat bàsic de valoració del risc, prevenint sobre la urgència de fer estudis més detallats.

Els creadors del mètode OCRA

El mètode OCRA ha estat elaborat per D. Colombini, E. Occhipinti i A. Grieco, l’any 1998. El check list OCRA per a l’avaluació ràpida del risc associat a moviments repetitius dels membres superiors va ser proposat pels mateixos autors i va ser publicat l’any 2000.

El mètode es pot aplicar a tots els sectors sempre que hi hagi llocs de treball on conflueixin els factors que analitza.

Factors de risc analitzats pel mètode OCRA

El mètode OCRA analitza els factors de risc següents:

  • Modalitats d’interrupcions del treball a torns amb pauses o amb altres treballs (A, pauses).1
  • Activitat dels braços i la freqüència del treball (A, freqüència).2
  • Activitat del treball amb ús repetitiu de força a les mans/braços (A, força).3
  • Presència de posicions incòmodes dels braços, canells i colzes durant el desenvolupament de la tasca repetitiva (A, postura).4
  • Presència de factors de risc complementaris (A, complementaris: guants, vibracions, tasques5 de precisió, ritme de treball…).

El mètode avalua el risc del lloc en si amb independència de les circumstàncies individuals del treballador. Prèvia anàlisi dels factors de risc el mètode ens proporciona un valor numèric del risc.

La Norma ISO 11228-3 avala els resultats obtinguts pel mètode OCRA.

Aquest valor també es pot obtenir associat a un treballador concret segons el seu horari específic o la seva rotació entre diversos llocs de treball. Permet, a més, obtenir el risc global associat a un conjunt de llocs.

El risc el qualifica de les maneres següents: risc òptim, acceptable, molt lleuger, lleuger, mitjà i alt.

També proposa una sèrie de mesures preventives a aplicar depenent de l’índex del risc.

Càlcul de l'índex OCRA de la tasca A determinada

Per calcular l’índex de qualsevol tasca s’utilitza l’expressió següent:

Si dins del torn diari de treball hi ha diverses tasques repetitives (A, B, C…), per obtenir l’índex check-list OCRA en el torn cal aplicar l’expressió següent:

On: %PA, %PB… són els percentatges de temps respectius de la tasca A, B, etc., en el torn corresponent.

El mètode RULA

El mètode RULA considera que la càrrega del sistema musculoesquelètic està causada per treballs repetitius o estàtics i per la força exercida. Està dirigit a l’anàlisi de l’extremitat superior i a treballs en els quals es realitzen moviments repetitius.

Els creadors del mètode RULA

El mètode RULA (rapid upper limb assessment) és creació del Dr. Lynn McAtamney i del professor E. Nigel Corlett, de la Universitat de Nottingham, el qual va ser publicat el 1993.

El mètode RULA té les característiques següents:

  • Permet avaluar ràpidament els esforços a què són sotmesos els membres superiors dels treballadors a causa de la postura, funció muscular i les forces que exerceixen.
  • Permet avaluar en poc temps un gran nombre de treballadors.
  • Es basa en l’observació directa de les postures adoptades durant la tasca per les extremitats superiors, coll, esquena i cames.
  • Valora quatre nivells d’acció que requereixen diferents intervencions.
  • És aplicable a una gran varietat d’operacions manuals, pantalles de visualització, manufacturació, tasques tèxtils… Particularment vàlid per a avaluacions de llocs que han estat modificats per veure’n l’adequació des del punt de vista ergonòmic.

El mètode REBA

El mètode REBA (rapid entire body assessment; 2000) es nodreix de les aportacions de diversos mètodes entre els quals es troben les metodologies NIOSH, OWAS i RULA. És apropiat per avaluar tasques en les quals les postures són dinàmiques, estàtiques o quan tenen lloc grans canvis en la posició.

Avantatges del mètode RULA

El mètode RULA permet identificar l’esforç muscular associat a la postura del treball en tasques repetitives (> 4 vegades per minut), mantenint una postura, o exercint força, que poden contribuir a la fatiga muscular. També permet incorporar els seus resultats en una guia d’avaluació ergonòmica més àmplia, relacionada amb factors epidemiològics, físics, mentals, ambientals i organitzacionals.

Té una gran similitud amb el mètode RULA però el REBA és més general.

Entre les seves aportacions rellevants hi ha les d’incloure factors de càrrega postural dinàmics i estàtics, la interacció persona-càrrega, i un nou concepte incorporat, la “gravetat assistida” per al manteniment de la postura de les extremitats superiors. També analitza les postures inestables i els canvis ràpids de postura.

Concebut inicialment per aplicar-lo al sector serveis i en particular al camp sanitari, el mètode és aplicable a qualsevol sector o activitat laboral amb adequada sensibilitat per aplicar gran varietat de tasques.

Gravetat assistida

El concepte de gravetat assistida fa referència a l’ajuda que exerceix la gravetat per mantenir la postura de l’un segment corporal. Per exemple, és més costós mantenir el braç aixecat que tenir-lo penjant cap a baix encara que la postura estigui forçada.

Les seves característiques essencials són:

  • Dóna una valoració ràpida i sistemàtica del risc postural del cos sencer que pot tenir el treballador a causa de la seva feina.
  • Requereix el mínim equipament (és un mètode d’observació basat en llapis i paper).

Influències del mètode REBA

El mètode REBA recull informació bàsicament del mètode RULA. També està orientat per les aportacions de del mètode OWAS, per diverses tècniques del NIOSH i per alguns altres més.

Altres metodologies

Hi ha una gran quantitat de metodologies per avaluar els riscos de patir trastorns musculoesquelètics a la feina. Algunes d’elles són les següents:

  • Fitxa d'anotació del mètode posture targeting

  1. El mètode ERGO-IBV de tasques repetitives. Aquest mètode va ser desenvolupat el 1997 per l’Institut de Biomecànica de València per a l’anàlisi de riscos deguts a la càrrega física de treball. Divideix les tasques en tres tipus: de manipulació manual de càrregues, amb postures forçades i repetitives. El mètode es basa en el càlcul del risc de l’activitat, a partir de cinc paràmetres: el percentatge de temps que el treballador està exposat a la tasca repetitiva, la freqüència de moviments de braços i mans, les postures de braços, canells i coll i la intensitat de la força exercida amb la mà. El mètode proporciona quatre nivells de risc de la tasca analitzada per al coll i el canell.
  2. El mètode Posture Targetting. Ha estat proposat per Corlett i té per objecte el registre de les postures dels diferents segments corporals: cap, tronc i les extremitats superiors i inferiors. A més, també preveu els esforços o accions realitzats per l’extremitat superior, com també el maneig de càrregues. Aquest mètode no estableix un criteri per a la valoració final, deixant-la segons el parer de qui l’aplica.
    Cada posició observada és anotada sobre la “diana” corresponent als segments observats: cap, tronc, braços, avantbraços, cuixes i peus. Els cercles concèntrics representen intervals de 45°, igual com els radis.
    La posició de referència o òptima (dret amb els braços caiguts al llarg del cos), s’assenyala al centre de les dianes corresponents. Els moviments cap endavant o enrere (en el pla sagital), realitzats pel cap, el tronc o les extremitats, són anotats al llarg de l’eix vertical de la diana (per a sobre o sota del centre d’aquesta) en una posició equivalent al valor estimat de l’angle de desplaçament. Els desplaçaments en els costats del cos (en el pla frontal) seran anotats sobre l’eix horitzontal de la diana. Quan hi hagi girs de cap (respecte al tronc) o de tronc (respecte als malucs), associats o no a inclinacions, s’anoten sobre l’arc exterior de les seves corresponents dianes, usant la mateixa escala angular. Aquelles zones de les dianes on es registri més densitat de punts indicaran una mateixa posició del segment considerat o similar, bé perquè es tracti d’una postura que s’adopta amb molta freqüència, o bé perquè es manté durant una gran part de la jornada.
  3. El mètode de la Universitat Catòlica de Lovaina. El mètode desenvolupat per la Universitat Catòlica de Lovaina inclou l’avaluació del clatell, espatlla/colze i canell/mà, respecte a la postura, el nivell de força i repetitivitat. La metodologia consta de quatre etapes: diagnòstic precoç, observació, anàlisi i expert. En aquesta última etapa s’utilitzen goniòmetres i electromiogrames.
  4. El mètode LUBA. El mètode LUBA, desenvolupat per D. Kee i W. Karwowski, està basat en noves dades experimentals per a l’índex compost de disconfort percebut per a un conjunt de moviments articulats, incloent-hi la mà, braç, coll i esquena, i els corresponents temps màxims mantenint la postura. S’ha de tenir precaució a l’hora d’aplicar aquest mètode, especialment en tasques que tenen càrrega externa, llarga durada o alta repetitivitat, perquè el mètode va ser desenvolupat basant-se en el disconfort subjectiu percebut sense tenir en compte aquests factors.
  5. Normes tècniques. Hi ha també un conjunt de normes tècniques que fixen criteris de referència per a les postures de treball. Entre elles, esmentem les següents:
    • ISO 11226. Ergonomia-avaluació de les postures de treball.
    • La sèrie de normes UNE-EN 1005. Seguretat en màquines.
    • La norma ISO 11228, que és la que recomana expressament el mètode OCRA per calcular l’índex de risc a l’exposició de moviments repetitius dels membres superiors.

Notes tècniques 452 i 674

En la nota tècnica 452 Evaluación de las condiciones de trabajo: carga postural es descriuen i comparen breument alguns dels mètodes més difosos relacionats amb l’avaluació de la càrrega postural. També es fa una relació de diferents mètodes aplicables per analitzar la càrrega postural.

La nota tècnica 674 Evaluación de la carga postural: método de la Universidad de Lovaina; método LUBA complementa l’NTP 452, i exposa comparativament alguns mètodes de valoració de la càrrega postural; tots ells són mètodes d’observació. Es descriuen, així mateix, les principals característiques de dos dels mètodes d’interès que han aparegut fa uns anys: el mètode de la Universitat Catòlica de Lovaina i el mètode LUBA.

El mètode LUBA pot ser usat per avaluar i redissenyar postures de treball estàtiques.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats