La càrrega de treball. El cos humà

Per fer qualsevol tasca, el treballador ha de posar en funcionament, d’una banda, una sèrie d’operacions motrius o físiques que requereixen un esforç muscular, i d’altra banda, un conjunt d’operacions cognitives o mentals. Però al món laboral no ens trobarem treballs purament físics ni purament mentals, sinó que tots dos aspectes hi seran presents, encara que amb el predomini d’algun d’ells.

El grau de mobilització física i mental que s’exigeix al treballador per fer la tasca determinarà la càrrega de treball.

Podem definir la càrrega de treball com el conjunt de requeriments psicofísics a què se sotmet el treballador al llarg de la seva jornada laboral.

Des d’un punt de vista teòric es diferencia el treball físic del treball mental segons el tipus d’activitat que hi predomini. Quan l’activitat desenvolupada sigui predominantment física, parlarem de treball físic o muscular, i per tant, de càrrega física de treball i quan, al contrari, l’activitat impliqui més esforç intel·lectual, parlarem de treball mental, i en conseqüència, de càrrega mental de treball.

Subcàrrega i sobrecàrrega de treball

Si la càrrega de treball és molt petita per a qui la realitza, ens trobem davant d’una subcàrrega de treball, i si és molt elevada estem davant d’una sobrecàrrega de treball. Tant l’una com l’altra comporten efectes perjudicials per al treballador.

La càrrega de treball, tant física com mental, és un perill (font potencial de dany) present a qualsevol empresa i a totes les activitats laborals.

La càrrega de treball no és sempre la mateixa, sinó que estarà determinada per la interacció o relació que s’estableix entre:

  • El nivell d’exigències de la tasca (esforç requerit, ritme, condicions ambientals…), d’una banda, i
  • Les característiques de l’individu (edat, formació, experiència, fatiga…), de l’altra. Aquestes característiques determinen el grau de mobilització del treballador, és a dir, l’esforç que ha de fer per dur a terme la tasca.

  • Un mateix lloc de treball pot provocar una càrrega interna de treball diferent./0
  • Un mateix lloc de treball pot provocar una càrrega interna de treball diferent.

Maneres d'entendre la càrrega de treball

La càrrega de treball pot ser entesa de les quatre maneres següents:

  • Càrrega física
  • Càrrega mental
  • Càrrega externa de treball
  • Càrrega interna de treball

Això significa que per a una mateixa tasca, amb unes mateixes exigències, la càrrega de treball serà diferent en funció de determinades característiques de l’individu, que determinen la seva capacitat de resposta.

A part de la càrrega física i mental de treball, podem distingir dos grans grups conceptuals de càrrega de treball: càrrega externa i càrrega interna.

Càrrega externa i càrrega interna de treball

Càrrega externa (o pressió de treball) és el conjunt de condicions i exigències externes de l’entorn de treball que es projecten sobre el treballador, tant en el seu vessant fisiològic -exigint una actuació muscular concretacom psicològic, que comporta un exercici mental de percepció de la informació, de la seva interrelació i de donar la resposta adequada. Ens referim a la càrrega física i a la càrrega mental de treball.

Càrrega interna -o tensió provocada pel treballés l’efecte de la càrrega externa sobre una persona, en relació amb les seves característiques i aptituds concretes. A aquest concepte se l’anomena habitualment càrrega de treball.

Aquests conceptes expliquen per què unes idèntiques condicions de treball poden representar diferents càrregues internes de treball per als diferents treballadors sotmesos a aquestes condicions.

Un ergònom ha de conèixer l’estructura i el funcionament del cos humà.

Cal un coneixement previ del cos humà per comprendre millor la capacitat d’aquest per donar resposta a les demandes que exigeixen els llocs de treball.

És convenient que l’ergònom capti des d’un principi el cos humà com una unitat orgànica en la qual els diferents sistemes estan interrelacionats entre si i són coordinats pel sistema nerviós i el medi intern (hormones, limfa, líquid intersticial). El cos humà és organitzat de tal manera que cap aparell o sistema no funciona aïlladament sinó sota la supervisió i control de la resta, integrant-se a una unitat el funcionament de la qual està al seu torn influït per les variacions físiques i psíquiques de l’entorn que l’envolta. Observeu en la figura com s’interrelacionen els diferents òrgans i sistemes.

Figura Cos humà com una unitat funcional

Amb aquesta visió es comprenen fàcilment les manifestacions psico-somàtiques d’alguns factors de risc.

Les funcions vitals del cos humà: relació, nutrició i reproducció

Encara que el cos humà s’hagi de concebre com una unitat funcional, a efectes pràctics la ciència estudia els diferents sistemes i aparells des d’un punt de vista autònom. Els diferents sistemes es poden agrupar en tres grups segons la funció principal que fan:

La unitat orgànica del cos humà

Alguns casos demostren la unitat orgànica del cos humà.

Per exemple, davant de situacions estressants repetitives hi ha un augment de segregacions de suc gàstric que pot provocar una úlcera pèptica.

D’altra banda, un treball físic intens provoca una acceleració del ritme cardíac que comporta un aportament de sang més elevat al múscul.

  • Funcions de relació.
  • Funcions de nutrició.
  • Funcions de reproducció.

Funcions de relació del cos humà

Ens relacionem amb el medi extern, recollint informació i transmetent-la a través dels nervis als centres nerviosos que una vegada interpretada i processada desencadenen la resposta adequada, sia motriu o d’un altre tipus. Les funcions de relació són exercides pels diferents sistemes sensorials, pel sistema nerviós i pel sistema muscular i esquelètic.

Hi ha alguns aspectes que és interessant que el prevencionista conegui:

  • La constitució i el funcionament dels principals sistemes sensorials -vista i oïda-, les seves limitacions perceptives, la seva capacitat d’adaptació al medi laboral, les seves possibles alteracions…
  • La constitució i el funcionament dels sistemes nerviosos central i perifèric com també els efectes irreversibles de les lesions a les vies nervioses.
  • El sistema esquelètic, les seves articulacions, els diferents tipus de moviments i el grau de moviment real i òptim de les diferents articulacions.
  • Respecte al sistema muscular, n’interessa la descripció i composició, les contraccions musculars isotòniques i isomètriques i els esforços que hi estan associats.

Funcions de nutrició del cos humà

Les funcions de nutrició faciliten l’obtenció de nutrients, transformant els aliments en matèries solubles que travessen el tub digestiu per ser aportades a tots els òrgans per mitjà de la sang juntament amb l’oxigen necessari. Permeten la renovació dels diversos teixits orgànics juntament amb la producció d’energia necessària per mantenir la temperatura interna constant i per a la realització d’activitats -energia dinàmica.

Els productes de rebuig són eliminats pels ronyons, en el cas de substàncies solubles en aigua, i per l’aparell respiratori en el cas de substàncies gasoses. Els sistemes afectats són l’aparell digestiu, el respiratori, el circulatori i l’excretor.

Cada tipus de treball requereix un sistema d’alimentació adequat al consum metabòlic realitzat.

Hi ha alguns aspectes que és interessant que el prevencionista conegui:

  • Els nutrients necessaris per cobrir el consum metabòlic total (basal, de lleure i de treball).
  • Les característiques i classificació dels aliments.
  • Els diferents tipus de processos de transferència d’energia als músculs i l’evacuació dels productes de rebuig de l’activitat muscular.

Els sistemes sensorials

Els sistemes sensorials constitueixen un conjunt d’òrgans per mitjà dels quals l’organisme percep els diversos estímuls exteriors. L’esquema funcional bàsic que exposem (figura) és vàlid per a qualsevol tipus de sentit afectat:

  1. Un òrgan receptor que capta l’estímul sensitiu adequat.
  2. Un nervi sensitiu que fa de via de comunicació entre l’òrgan receptor extern o perifèric i el sistema nerviós.
  3. Un centre nerviós que es troba al cervell i que associa els estímuls amb les experiències anteriors. És el que anomenem percepció: “El cervell no solament hi veu, sinó que reconeix el que veu”.
Figura Esquema funcional d’un sistema sensorial

Els diferents òrgans sensorials es mostren a la taula 1.

Taula Òrgans sensorials
Estímul Sentit Receptor Percepcions
Llum Vista Retina (ull) Color, mida, formes, distàncies, moviment…
So Oïda Òrgan de Corti (sentit) Intensitat, timbre, to, direcció…
Substàncies químiques en saliva Gust Papil·les gustatives (llengua) Dolç, salat, àcid, amarg
Substàncies químiques volàtils Olfacte Vesícula olfactiva (nas) Diferents olors
Pressió, fred, calor, dolor Tacte Pell Diferents qualitats

És d’un interès especial conèixer el temps que la persona triga a donar una resposta motriu davant d’un estímul exterior. És el que es coneix com a temps de reacció.

El temps de reacció (TR) es defineix com el temps que transcorre entre la recepció d’un senyal i la rapidesa d’execució possible de la resposta adequada. El TR depèn de molts factors com l’edat, l’entrenament, el tipus de senyal rebut, la fatiga, el tipus d’acte reflex o voluntari…

Temps de reacció simple i temps de reacció complex

Hi ha dos tipus de TR. El temps de reacció simple és aquell que depèn d’un senyal simple del tipus d’absència-presència: en aquest cas el temps de reacció és més baix. El temps de reacció complex és aquell que depèn d’una informació amb diferents alternatives. En aquest cas el temps de reacció és més gran. Hi ha algunes referències que tracten d’establir el TR en funció del tipus de senyal rebut.

Vegem a la taula i a la taula els TR relacionats amb els sentits

Taula Temps de reacció dels diferents sentits
Sentit TR simple TR complex
Vista 150 ms 200 ms
Oïda 120 ms 160 ms
Olfacte 200 ms 500 ms
Tacte 110 ms 155 ms
Tacte. Temperatura 150 ms 200 ms
Tacte. Dolor 200 ms 1.000 ms
Taula Temps de reacció d’actes reflexos i d’actes voluntaris
Estímul Temps de reacció motriu
Acte reflex Mínim 40 ms
Acte voluntari Mínim 150 ms
Acte voluntari, si se n’espera el senyal Entre 200-300 ms
Acte voluntari, si no se n’espera el senyal Superior a 500 mg

Sentit de la vista

Les radiacions visibles que constitueixen la llum estan constituïdes per radiacions les longituds d’ona de les quals estan compreses entre els 380 nanòmetres, que corresponen al color violeta, i els 780 nanòmetres, que corresponen al color vermell. Aquests són els valors que l’ull humà pot percebre. Tanmateix la màxima sensibilitat a la llum es produeix en l’ona de 555 nanòmetres, encara que en visió nocturna la sensibilitat més gran es correspon amb longituds d’ona de l’ordre dels 500 nanòmetres.

La percepció visual de l’exterior (la llum) es fa a través de l’ull, en el qual es reprodueix a la retina la forma invertida de la imatge exterior, les vies òptiques condueixen aquesta informació fins al cervell, on es processa la informació.

La llum i la visió

La llum és una radiació electromagnètica capaç de ser detectada per l’ull humà normal. La visió és el procés per mitjà del qual la llum es transforma en impulsos nerviosos capaços de generar sensacions, essent l’ull l’òrgan encarregat de fer-ho.

Fisiologia de l'ull

L’ull és una esfera d’uns 20 mm de diàmetre que es troba a la cavitat denominada “òrbita”. Està protegit exteriorment per les celles i les parpelles. La membrana externa, escleròtica, protegeix els òrgans interns de l’ull. La seva part anterior, transparent, és la còrnia. Darrere d’aquesta hi ha un líquid anomenat humor aquós. En aquesta zona que es coneix com a cambra anterior es troba l’iris, disc muscular pigmentat que presenta un orifici denominat pupil·la i que té com a missió controlar el diàmetre d’aquesta, que és la que regula l’entrada de llum a l’interior de l’ull (figura).

Figura Diferents parts de l’ull humà

A la part posterior de la cambra anterior hi ha el cristal·lí, que actua com una lent òptica que pot modificar la seva curvatura per enfocar nítidament els objectes que es troben a diferents distàncies de l’observador. A aquest fenomen se l’anomena “acomodació”: per a objectes llunyans el cristal·lí s’aplana i adopta la forma oval en enfocaments propers. Amb l’edat es va allunyant el punt més proper d’acomodació: amb 16 anys es poden veure nítidament objectes situats a 8 cm i en canvi amb 60 anys aquesta acomodació es fa a 1 m de distància.

Darrere del cristal·lí l’ull és ple d’un líquid gelatinós transparent, l’humor vitri. A la part posterior de l’ull hi ha la retina, que és una zona recoberta per una pel·lícula de fibres nervioses que és la continuació del nervi òptic i està constituïda per dos tipus de cèl·lules fotoreceptores: els cons que perceben el color, els objectes brillants i els detalls minúsculs i els bastons que detecten la visió sense color, el moviment dels objectes i les llums febles.

A la retina hi ha la màcula o taca groga, al centre de la qual hi ha la fòvea, que conté cons exclusivament. Aquesta és la zona de màxima nitidesa de visió i l’organisme fa per manera que la imatge enfocada caigui sobre aquesta petita zona del cristal·lí.

És interessant que el prevencionista conegui en especial les dades següents:

  • En la visió escatòpica l’ull s’adapta a baixos nivells de luminàncies i no es percep el color dels objectes. Es produeix en nivells de luminàncies inferiors a 0,05 cd/m2.
  • En la visió fotòpica l’ull s’adapta a nivells més grans de luminàncies i es percep el color dels objectes. Es produeix en nivells de luminàncies superiors a 3 cd/m2. Fixeu-vos en els diferents nivells de sensibilitat visual segons sigui la visió nocturna o diürna representats en la figura.
Figura Sensibilitat de l’ull humà en visió diürna i nocturna per a diferents colors
  • Per adaptació de la vista s’entén la capacitat de l’ull per ajustar-se a les diferents intensitats d’il·luminació a través de la regulació de la pupil·la. Per adaptar-se l’ull d’un lloc ben il·luminat a un altre que es trobi a les fosques pot arribar a trigar fins a 30 minuts; en el cas contrari l’adaptació es produeix en segons.
  • L’acomodació és la capacitat de l’ull per formar una imatge nítida d’un objecte que es troba en una distància determinada.
  • L’iris reacciona per moviment reflex davant de la llum. Aquesta propietat s’utilitza en primers auxilis per comprovar si una persona té vida o està morta, ja que en apropar-se-li a la pupil·la una font de llum aquesta s’ha de dilatar a l’instant, en cas que hi hagi vida, almenys, vegetativa.
  • Sobre l’extensió del camp visual vertical i horitzontal cal tenir en compte que el camp visual inclou en el pla horitzontal prop de 190° i corresponent l’angle central de 120° a la visió binocular. El camp de visió vertical pot arribar fins a 130°. En la figura es representa el camp visual en el pla sagital.
  • Per agudesa visual s’entén la capacitat de l’ull de reconèixer separadament i nítidament objectes petits que estan molt propers entre si. L’agudesa depèn de la mida dels objectes i de la distància en la qual es trobin de l’ull. La capacitat fisiològica de l’ull tendeix a deteriorar-se amb l’edat. Apareix una notable disminució de la sensibilitat relativa per apreciar els detalls: en general en una persona de 60 anys és aproximadament un 75% respecte d’una de 20 anys, la qual cosa fa necessari augmentar els nivells d’il·luminació.
Figura Angle visual humà en el pla sagital
  • Les alteracions de la vista amb influència en el desenvolupament del treball són les següents:
    • Daltonisme, astigmatisme, miopia, vista cansada…
    • L’efecte estraboscòpic.
    • Les il·lusions òptiques.

Alteracions visuals

El daltonisme és una malaltia que consisteix en la impossibilitat de distingir els colors (discromatòpsia). És molt freqüent que els afectats confonguin el verd i el vermell, i poden aparèixer altres irregularitats amb altres colors. També hi ha casos en els quals la incidència de la llum pot fer que variï el color que veu el daltònic.

L’astigmatisme impedeix l’enfocament clar dels objectes propers o llunyans.

La miopia consisteix en el fet que l’ull pot veure objectes que són a prop però és incapaç de distingir nítidament els objectes llunyans.

L’efecte estroboscòpic es produeix en il·luminar mitjançant llampades un objecte que es mou de manera ràpida i periòdica. Quan la freqüència de les llampades s’aproxima a la freqüència de pas de l’objecte davant de l’observador, aquest el veurà moure’s lentament, cap a endavant o cap a enrere segons que la freqüència de les llampades sigui, respectivament, inferior o superior a la del pas de l’objecte.

Les il·lusions òptiques són efectes sobre el sentit de la vista caracteritzats per la percepció visual d’imatges que són falses o errònies. Falses si no hi ha realment el que el cervell veu, o errònies si el cervell interpreta equivocadament la informació visual.

Alteracions visuals amb l'edat

Amb l’edat disminueixen la capacitat d’adaptació visual, l’agudesa visual, la capacitat de percepció dels colors, la discriminació dels contrasts i el camp visual. En canvi, amb l’edat augmenta la sensibilitat a l’enlluernament.

Sentit de l'oïda

L’orella és l’òrgan que ens facilita la percepció dels sons i ens informa de la posició d’equilibri que manté el nostre cos en cada moment. L’orella es compon d’un sistema de captació i conducció del so (orella externa i mitjana), d’un receptor (orella interna) i dels centres auditius del cervell. En la figura es representen els òrgans més importants de l’orella.

Figura Diferents parts de l’orella

Funcionament de l'orella

El funcionament de l’orella és el següent. Les ones sonores arriben al timpà i el fan vibrar. Les vibracions són transmeses al seu torn per la cadena d’ossets de l’orella mitjana. En moure’s el peu de l’estrep es formen unes ones al líquid situat en l’interior del canal vesticular. Les ones penetren als canals semicirculars de la còclea fins a arribar al vertader òrgan auditiu: l’òrgan de Corti. A l’òrgan de Corti hi ha cèl·lules sensorials (compostes per òrgans ciliats) que capten les ones sonores.

És interessant que el prevencionista conegui els aspectes següents:

  • A l’orella mitjana hi ha el timpà o membrana timpànica que s’uneix a l’orella interna pels ossets, concretament amb el peu mòbil d’estrep. El timpà es pot trencar per un soroll d’impacte, per la introducció d’algun objecte punxant, etc.
  • Un dels efectes fisiològics més importants de l’exposició al soroll és, sens dubte, la pèrdua d’audició permanent com a conseqüència d’un dany fisiològic irreversible a les cèl·lules ciliars de l’òrgan de Corti.
  • Els límits de la percepció del so per part de l’orella se situenen 16 Hz a 25.000 Hz de freqüènciai20 Pa a 20 Pa (pascals).
  • La gamma de pressions sonores que es poden percebre per l’orella és enorme (pot variar en 1 milió de vegades). Els llindars de detecció de les pressions sonores depenen de les freqüències; són mínims entre 1.000 i 6.000 Hz i augmenten amb les freqüènciesextremes.

El sentit del tacte. La pell

L’ésser humà necessita mantenir una temperatura interna d’aproximadament 37 °C (la temperatura interna del cos varia entre 36 °C i els 38 °C). Aquest balanç tèrmic es fa per mitjà de l’hipotàlem, que actua com un termòstat.

Efectes pseudofisiològics del soroll

Els efectes pseudofisiològics del soroll s’observen principalment en els sistemes motor (contraccions musculars), vegetatiu (variacions de la freqüència cardíaca, vasoconstricció perifèrica, augment de la pressió sanguínia, ralentització dels moviments respiratoris, etc.), i electroencefalogràfic (desincronització de l’EEG).

Per evitar que es descompensi la temperatura interna, l’home utilitza mecanismes de defensa que són capaços de contrarestar qualsevol situació gairebé tèrmica, mitjançant els termoreceptors que es troben a la pell i altres parts del cos i detecten els canvis de temperatura, informant-ne el cervell.

Reaccions corporals davant del fred i la calor

Quan el cervell detecta un augment de temperatura, es produeix un augment del ritme cardíac i del flux sanguini a la superfície, produint-se un augment de la sudoració i de l’evaporació. Si el que detecta és fred, el procés és invers, disminuint el flux sanguini i augmentant l’excitació muscular generant calor metabòlica per compensar la pèrdua de fred.

El sistema nerviós

El sistema nerviós assegura la connexió de l’organisme amb el medi extern, per una part (per mitjà dels òrgans dels sentits i dels nervis sensitius) i, per una altra, amb els músculs, és a dir, amb els òrgans de reacció, a través dels nervis motors.

El sistema nerviós consta de dues parts ben diferenciades, el sistema nerviós central (SNC) i el sistema nerviós perifèric (SNP).

Elements del sistema nerviós central

Al cervell s’integren i elaboren totes les funcions motrius, sensitives i de relació. Ell rep la informació que li arriba dels òrgans dels sentits i la tradueix a sensacions (veure, olorar, sentir). Envia als músculs ordres explícites a través dels nervis motors, que es converteixen en moviments voluntaris (caminar, escriure). És el lloc on es troben funcions com la memòria i les emocions.

El cerebel té com a funció essencial regular totes les accions voluntàries de l’organisme. El cerebel controla tant el vessant estàtic com la dinàmica del nostre cos: regula l’equilibri, el to postural i coordina els moviments voluntaris en l’espai i en el temps.

Per la medul·la espinal passen múltiples vies nervioses que provenen o es dirigeixen al cervell. Les vies motrius són les responsables de la transmissió de les ordres a l’organisme; les vies sensitives transporten cap al cervell els estímuls recollits pels nostres òrgans dels sentits. També a la medul·la es produeixen els reflexos medul·lars. Aquests consisteixen en una sèrie de reaccions de caràcter involuntari encaminades a respondre a estímuls externs.

  • L'SNC i l'SNP s'interrelacionen entre si.
  • L'SNC i l'SNP s'interrelacionen entre si.

El SNP està format per una xarxa de nervis que uneixen el sistema nerviós central a la resta de l’organisme. El SNP comprèn dos tipus de nervis: els nervis cerebroespinals i els nervis simpàtics. Els primers es troben sota el control de la nostra voluntat; són els que dirigeixen els músculs i transporten la sensibilitat. Els segons regeixen les funcions del nostre interior (de les vísceres), independentment de la nostra voluntat.

Cal que el prevencionista sàpiga com intervé el sistema nerviós en la configuració d’operacions motrius repetitives.

El sistema nerviós simpàtic

El sistema nerviós simpàtic constitueix una porció del sistema nerviós que intervé en la regulació de les funcions orgàniques involuntàries i automàtiques. Els seus centres es troben en la base de l’asta anterior de la medul·la.

Pensem en una acció d’exercici físic com pot ser aixecar un sac gros aparentment molt pesant però que en realitat pesa vuit quilos. En aquest supòsit el SNC, basant-se en experiències prèvies, dissenya el moviment i a través del SN simpàtic, envia el senyal de mobilització a l’òrgan encarregat de donar-hi resposta. Les etapes seguides són:

  1. El SNP transmet l’ordre a l’aparell locomotor.
  2. L’aparell locomotor fa el moviment i alhora envia les informacions necessàries al SNC perquè aquest calibri si el gest és el correcte, ja que s’ha aplicat un esforç muscular excessiu.
  3. El SNC modifica l’esquema motor, basant-se en les informacions que rep de l’aparell locomotor i dels altres òrgans dels sentits, repetint l’acció fins que arriba a la construcció de l’esquema correcte, és a dir, aplicant una força més petita que l’aplicada en el primer moviment.
  4. Posteriorment, el gest es farà de manera automàtica, intervenint-hi només la voluntat d’iniciar-lo i controlar-lo.

El sistema musculoesquelètic

Els elements essencials del sistema locomotor, o sistema musculoesquelètic, són els ossos, les articulacions, els músculs, els tendons i els lligaments (figura). Cada un d’aquests elements intervé en la mecànica del moviment humà de diferent manera.

Els elements del sistema musculoesquelètic

Els ossos confereixen l’estructura corporal i actuen com a palanques, afavorint el moviment.

Les articulacions constitueixen les connexions lubrificades dels diferents ossos, permetent el moviment d’un segment ossi respecte al contigu. Les articulacions sinovials tenen una gran capacitat de moviment. El seu nom prové del líquid sinovial que s’encarrega de lubrificar les superfícies dels ossos en contacte. Les articulacions no sinovials tenen una capacitat de moviment limitat.

Els músculs estan constituïts per fibres contràctils que originen els moviments corporals. Actuen com el motor dels moviments esmentats.

Els tendons són cordons folrats de beines que actuen a manera de cables, uneixen els músculs als ossos transportant l’energia produïda al si del teixit muscular fins al punt d’inserció.

Els lligaments tenen la funció de mantenir ossos i articulacions en una posició correcta per poder efectuar els moviments.

Els vasos sanguinis permeten el transport d’oxigen i sucre als teixits.

Els nervis connecten els músculs i els òrgans perifèrics amb el cervell.

Figura Elements del sistema locomotor

El sistema esquelètic

Les funcions principals dels ossos són suportar i protegir els òrgans essencials del cos i fer possibles la compressió, flexió i torsió de l’organisme. Del conjunt d’ossos que formen l’esquelet, els que més ens interessen són els que estan directament relacionats amb l’execució d’activitats físiques: els de les extremitats superiors i inferiors i la columna vertebral.

  • L'esquelet és el conjunt de 206 ossos units entre si per articulacions./-40
  • L'esquelet és el conjunt de 206 ossos units entre si per articulacions.

Estructura dels ossos

L’estructura dels ossos a nivell microscòpic consta d’una part externa i d’una altra d’interna. La part externa és sòlida i consistent i està formada per capes que estan recorregudes per gots sanguini i limfàtics. La part interna correspon a l’os esponjós format per una sèrie d’espais intercomunicats que contenen medul·la òssia.

Descripció de la columna

La columna té una estructura flexible i està constituïda per 33 vèrtebres i 24 discos intervertebrals units al seu torn per lligaments i músculs. Les vèrtebres i discos han de suportar els esforços i han de permetre el pas per l’interior de la medul·la i de 31 parells de nervis. Podem distingir les zones següents de la columna:

  • Zona cervical: 7 vèrtebres que gaudeixen d’àmplia mobilitat.
  • Zona dorsal: 12 vèrtebres que presenten poca mobilitat en tenir com una de les seves funcions la fixació de les costelles.
  • Zona lumbar: 5 vèrtebres més grans que la resta i que gaudeixen de més mobilitat. Són les que suporten el pes corporal i les càrregues suportades
  • Zona sacrocoxígea: 9 vèrtebres unides entre si, per la qual cosa no hi ha en aquesta zona discos intervertebrals.

  • La fissura discal consisteix en l'esquinç de l'anell fibrós del disc. La protusió discal consisteix en la deformació de l'anell fibrós per impacte del nucli. Si l'anell arriba a trencar-se i una part del nucli polpós surt fora de la coberta apareix una hèrnia discal./30
  • La fissura discal consisteix en l'esquinç de l'anell fibrós del disc. La protusió discal consisteix en la deformació de l'anell fibrós per impacte del nucli. Si l'anell arriba a trencar-se i una part del nucli polpós surt fora de la coberta apareix una hèrnia discal.

La lumbàlgia o lumbago és un dolor localitzat a la zona lumbar.

Des del punt de vista preventiu ens interessa conèixer el següent:

  • El disc intervertebral separa les vèrtebres i fa la funció d’esmorteir les forces transmeses a la columna. Està constituït per un nucli central que es desplaça i deforma amb els moviments de les vèrtebres i per l’anell fibrós que embolica el nucli. Els discos de la zona lumbar són els que suporten més pressions tant pel mateix pes com pel suport de càrregues. En aplicar una tensió sobre un disc intervertebral el seu nucli suporta aproximadament el 75% de l’esforç i el 25% restant es transmet al seu anell.
  • Amb l’esquena recta els esforços es transmeten a l’anell de manera homogènia, amb el tronc flexionat cap endavant o lateral la pressió sobre el nucli no és simètrica i tendeix a desplaçar-lo per darrere; per aquest motiu aquesta acció es contraresta per l’anell sobre el qual actuen esforços diferents que poden arribar a ser molt elevats i que poden arribar a ocasionar la temuda hèrnia discal.
  • L’aparició de les lumbàlgies obeeix a una multivarietat de causes però n’esmentem les més significatives:
    • De natura mecànica com a esforç físic intens, moviments imprevistos i bruscos, postures forçades durant llarg temps; postures inadequades de treball, debilitat muscular per manca d’exercici, pes corporal excessiu, vibracions, rotació del tronc amb o sense càrregues…
    • Per lesions del disc o de les vèrtebres.
    • Per envelliment.
    • Fins i tot hi ha autors que relacionen directament les lumbàlgies amb l’existència de factors psicosocials, en especial l’estrès.
  • Les mesures preventives més comunes contra l’aparició de lumbàlgies són les següents:
    • Evitar els factors de risc agreujants. És convenient canviar de postura, adoptar posicions correctes.
    • Mantenir els músculs en bon estat físic.
    • Aixecar càrregues el mínim possible i de manera segura.
    • Disseny ergonòmic del lloc de treball.
    • Aplicar pauses i temps de recuperació.
    • Aplicar mesures preventives en els riscos psicosocials.

L'estudi biomecànic del cos

En tota activitat física intervenen els sistemes nerviós, cardiovascular, muscular i ossi. Si es para una atenció especial al sistema ossi i muscular ens estarem centrant a analitzar els factors biomecànics de l’activitat.

Biomecànica

La biomecànica suposa que el cos humà es comporta d’acord amb les lleis mecàniques newtonianes. Els ossos i músculs actuen com un sistema mecànic en el qual les forces, càrregues i moviments poden ser quantificats i precisats.

Per a l’estudi dels moviments corporals hem de tenir sempre la referència del pla sobre el qual s’executen. Hi ha tres plans bàsics referents: sagital, frontal i transversal.

Situat en posició anatòmica, el pla sagital talla el cos en meitat dreta i meitat esquerra. El pla frontal talla el cos en meitat anterior i meitat posterior i el pla transversal o horitzontal talla el cos en meitat superior i meitat inferior. Observeu-los en la figura.

Figura Representació dels plans sagital, frontal i transversal del cos humà

Tenint en compte els plans anteriors, els moviments dels membres del cos es defineixen segons la manera de funcionament dels músculs implicats (flexió, extensió) i de la direcció dels moviments respecte al cos (adducció, abducció, pronació…). A continuació us descrivim aquests moviments:

Es diu que el cos està en posició anatòmica quan està dret i amb la cara, peus i palmells de les mans mirant cap endavant.

  • Flexió. És un moviment en el pla sagital que consisteix a doblegar o disminuir l’angle entre les parts del cos aproximant així el segment corporal adjacent. Fa que els segments s’apropin.
  • Extensió. És un moviment en el pla sagital consistent a augmentar l’angle entre les parts del cos. Fa que els segments se separin.
  • Adducció. És un moviment en el pla frontal que consisteix a apropar braços o cames cap a la línia mitjana del cos.
  • Abducció. És un moviment en el pla frontal que consisteix a separar braços o cames de la línia mitjana del cos.
  • Pronació. Consisteix a girar l’avantbraç de manera que el palmell de la mà quedi cap a baix.
  • Supinació. Consisteix a girar l’avantbraç de manera que el palmell de la mà quedi cap a dalt.
  • Rotació interna i externa. La rotació interna apropa les porcions anteriors d’un segment a l’eix central del cos i n’allunya les posteriors, mentre que la rotació externa efectuarà el moviment invers.
  • Circumducció. És una combinació dels moviments descrits anteriorment.

Moviments d'articulacions

A continuació, us comentem els moviments d’algunes articulacions:

  • Columna: Flexió i extensió. Flexió lateral a dreta i esquerra. Rotació a dreta i esquerra.
  • Genoll. Realitza els moviments de flexió i extensió.
  • Turmell. Articulació tibiotarsiana. Aquesta articulació condiciona els moviments de la cama respecte al peu.
  • Peu. Hi ha quatre articulacions: calcaneoastragalina, mediotarsiana, tarsometatarsiana, i escafocuboidea i escafocuneals.
  • Espatlla: els moviments es desenvolupen en relació amb els tres plans de l’espai.
  • Colze: presenta dos moviments. Pronosupinació i flexió-extensió.
  • Canell: moviments: flexió, extensió, adducció i abducció.

La repetició de moviments i esforços al llarg d’anys pot modificar els ossos per adaptar-se millor a la funció o funcions requerides.

L'angle articular

Quan un segment corporal es mou respecte a un altre es forma un angle que denominem angle articular. L’amplitud màxima que pot adoptar aquest angle varia per a la mateixa articulació depenent de l’eix de gir considerat (vertical, horitzontal o transversal). L’angle articular en la seva amplitud màxima l’anomenarem angle articular màxim. En la figura podeu veure que el màxim angle que el braç pot adoptar en extensió són 50°, mentre que en la flexió el braç pot arribar fins a 180°.

Figura Angles articulars màxims de l’espatlla en els moviments de flexió i extensió

Tanmateix, al cap de poc temps d’adoptar aquests angles articulars màxims es produeix dolor i fatiga muscular. D’aquesta manera s’han establert les amplituds dels angles articulars funcionals que són aquells l’adopció dels quals no comporta un increment de la fatiga muscular ni risc de trastorns musculoesquelètics. En la figura es representen alguns d’aquests angles.

Figura Exemples d’angles articulars per a diferents articulacions

El múscul actua amb més eficàcia quan es troba en el punt mitjà del recorregut de l’articulació que activa.

Representació gràfica de les cadenes òssies

Per a l’estudi biomecànic del cos se solen representar els ossos amb línies contínues i les articulacions amb punts. Les cadenes òssies principals que cal tenir en compte en l’estudi dels moviments corporals són:

  • El conjunt d’ossos del cap s’articula amb el cervical que al seu torn està articulat amb el lumbar; en aquesta regió hi ha el grup pèlvic que el componen l’articulació sacroilíaca i les dues articulacions coxofemorals enllaçant a la regió lumbar amb els elements femorals.
  • El grup de la cuixa s’articula amb el de la cama, que al seu torn està articulat amb el del peu.
  • A la part superior del tronc es troba la baula clavicular que s’articula a nivell esternocostal d’una banda i per un altre amb la cadena escapular. L’articulació acromionclavicular s’articula amb la cadena braç-avantbraç-mà.

El sistema muscular

El sistema muscular permet posar en moviment totes les cadenes òssies, mantenir una postura determinada i permetre que l’energia mecànica desenvolupada pugui actuar sobre el sistema de treball. Aquesta energia mecànica ha estat transformada prèviament en el múscul a partir de l’energia química proporcionada pels aliments.

Podeu ampliar la informació sobre els principals músculs del cos humà en la secció “Adreces d’interès” del web d’aquest crèdit.

Una característica del teixit muscular és la seva capacitat per contreure’s a causa de les miofibril·les dels músculs.

  • Contraccions isomètriques i isotòniques
  • Contraccions isomètriques i isotòniques

Les contraccions musculars poden ser isotòniques i isomètriques. Les primeres són les que acompanyen el moviment efectuat: el múscul s’allarga i escurça però el nivell de tensió muscular sol variar poc. Les contraccions isomètriques no van acompanyades de moviment, ja que en aquestes contraccions la força muscular equilibra una resistència exterior: és el que s’anomena una contracció contra resistència. El múscul presenta poques modificacions en la seva longitud però sí que hi ha canvis en la seva tensió.

Íntimament relacionats amb les contraccions musculars es distingeixen dos tipus d’esforços musculars que són l’estàtic i el dinàmic.

El treball muscular el qualifiquem d’estàtic quan la contracció dels músculs, posats en acció, és contínua i es manté durant un cert període de temps. A aquest tipus d’esforç hi correspondrien les contraccions musculars isomètriques. Aquest treball incrementa la tensió interna del múscul que oprimeix els vasos sanguinis impedint l’aportament d’oxigen suficient a les cèl·lules.

El treball dinàmic produeix una successió periòdica de tensions i relaxaments dels músculs de durada molt curta. A aquest tipus d’esforç hi correspondrien les contraccions musculars isotòniques. Aquestes contraccions musculars requereixen per fer-se una aportació d’energia i d’oxigen i produeixen al seu torn uns residus obtinguts com a conseqüència del treball, que s’han d’evacuar.

Contracció i extensió de músculs

L’organisme està fent esforços fins i tot quan no produeix un desplaçament o venciment d’una resistència; en no pocs casos la despesa energètica prové del manteniment d’una postura. Per comprendre el procés de la despesa energètica al cos és convenient tenir en compte que l’acció del cos comporta dues fases: contracció i extensió.

Durant la fase de contracció, deguda a la intervenció dels músculs flexors, les necessitats de glucosa i oxigen augmenten, alhora la circulació sanguínia es fa més difícil per la contracció muscular que oprimeix les artèries. L’efecte és més gran com més gran és la força efectuada. En la segona fase, fase d’extensió, s’activen els músculs extensors, la qual cosa afavoreix la irrigació sanguínia, compensant les deficiències de la primera fase. Quan es produeix només la primera part de l’acció té lloc l’esforç estàtic o isomètric; quan s’efectuen les dues, es produeix l’esforç dinàmic.

El sistema energètic humà

Per fer les seves contraccions el múscul obté energia a partir de les reserves de què disposa a partir dels aliments que l’organisme ingereix. A partir de l’alimentació s’obté la unitat bàsica d’energia de l’organisme que és el trifosfat d’adenosina (ATP).

La primera font d’energia disponible al múscul és l’ATP (anomenada també adenosintrifosfat). Les reserves d’aquesta substància a les cèl·lules musculars són suficients per fer front, durant breus períodes de temps, a exercicis que requereixen un gran esforç muscular. La transformació de l’ATP mitjançant hidròlisi transforma l’ATP en difosfat d’adenosina (ADP) amb alliberament d’energia.

Els músculs en estat de repòs mantenen una lleugera contracció isomètrica. És el que es diu to muscular.

Si aquest procés es continua fent es produeix un empobriment energètic de l’organisme, per la qual cosa cal una inversió del procés que transformi ADP en ATP, la qual cosa s’efectua mitjançant l’oxidació dels elements procedents de l’alimentació. En exhaurir-se les reserves d’ATP el múscul les ha de tornar a sintetitzar. Les vies de recuperació són:

Tipus d'esforç i contraccions musculars

Als esforços musculars estàtics s’hi associen les contraccions isomètriques. Als esforços dinàmics s’associen les contraccions isotòniques.

  • Via aeròbica. Se sintetitza l’ATP a partir de sucres i greixos dels aliments amb consum d’oxigen.
  • Via anaeròbica. Se sintetitza a partir dels sucres sense necessitat d’oxigen. Aquesta via té lloc quan s’han exhaurit les reserves inicials d’ATP i abans que es produeixi la resposta cardiorespiratòria a l’esforç que provocarà aportar prou oxigen al múscul.

En general els esforços intensos de poca durada mobilitzen les reserves d’ATP, els esforços moderats i extremadament curts posen en marxa la via anaeròbica i els esforços de llarga durada però poc intensos usen la via aeròbica.

L'alimentació muscular segons els esforços

En un esforç dinàmic hi ha un aportament d’oxigen continu i suficient que evita l’acumulació d’àcid làctic al múscul.

En un esforç estàtic no hi ha aportament suficient d’oxigen i apareix abans la fatiga muscular i l’acumulació d’àcid làctic.ç

El descans genera la metabolització de l’àcid làctic i la desaparició de les molèsties musculars.

Processos metabòlics

Hi ha alguns processos metabòlics que ens interessa conèixer:

  • La primera font d’energia la transforma l’oxidació de la glucosa en àcid pirúvic. Una altra font més important d’energia prové de l’oxidació de l’àcid pirúvic, els components finals del qual són aigua i anhídrid carbònic. En algun cas l’àcid pirúvic pot originar l’àcid làctic que es produeix quan l’oxigenació és incompleta. L’acumulació de l’àcid làctic als músculs produeix fatiga muscular i pot donar lloc a rampes.
  • La situació ideal és aquella en la qual el múscul obté l’energia a partir de la via aeròbica amb aportament suficient d’oxigen a les cèl·lules musculars. Durant l’exercici, les necessitats d’oxigen augmenten considerablement, com també la producció de diòxid de carboni, per la qual cosa el nostre organisme intenta facilitar l’intercanvi d’aquests gasos augmentant:
    • La freqüència respiratòria.
    • La quantitat d’aire que penetra als pulmons en cada respiració.
    • La velocitat de difusió de l’oxigen i del diòxid de carboni, a través de la membrana alveolocapil·lar.
    • La freqüència cardíaca (per aportar més quantitat de sang).
    • La pressió sistòlica als vasos sanguinis.
    • La vasodilatació als músculs que treballen.

L’adaptació a l’esforç és sensiblement diferent en un treballador entrenat per tal com davant d’un mateix esforç:

  • Presenta una capacitat de difusió superior d’oxigen ja que té més quantitat d’hemoglobina a la sang i un volum de sang mobilitzat per contracció cardíaca superior.
  • La freqüència respiratòria i la cardíaca són inferiors.
  • Des de punt de vista estructural, hi ha un augment en la capacitat pulmonar i en el pes i mida cardíacs.

Patologies musculoesquelètiques

Al l’Estat espanyol, les dades obtingudes a través del Registre Oficial dels Informes de Malaltia Professional ens mostren un important augment de les patologies musculoesquelètics registrades, que són la primera causa de malaltia professional.

L'aportament d'oxigen i la retirada de residus

En les operacions d’aportament d’oxigen i retirada de substàncies de rebuig intervé el sistema respiratori que capta l’oxigen de l’aire i el cardiocirculatori que transporta l’oxigen a l’hemoglobina de la sang. Ambdós sistemes intervenen en l’eliminació del diòxid de carboni que es produeix en l’activitat muscular.

S’inclouen en les patologies musculoesquelètics un grup de processos molt diferents provocats per la lesió d’alguna de les parts que formen l’aparell locomotor, principalment les parts toves: músculs, tendons, nervis i algunes parts pròximes a les articulacions.

Seria convenient que abans d’iniciar l’estudi d’aquest apartat féssiu un cop d’ull als resultats de la VI enquesta de les condicions de treball,elaborada per l’INSST, i us fixéssiu en la incidència dels factors de treball respecte a les lesions musculoesquelètiques.

Zones més afectades pels trastorns musculoesquelètics

Els trastorns musculoesquelètics (TME) afecten principalment les zones següents:

  • Colze
  • Espatlla
  • Canell
  • Esquena a les zones: cervical, dorsal i lumbar.

Classificació dels trastorns musculoesquelètics

Els trastorns musculoesquelètics estan classificats, bé per l’element danyat (taula) o bé per la zona en la qual es generen (taula). A la taula es mostra la classificació de les diferents patologies.

Taula Trastorns musculoesquelètics segons l’element danyat
Tipus d’element danyat Trastorn
Patologies articulars Artrosi: degeneració del cartílag articular.
Artritis: inflamació de l’articulació.
Patologies periarticulars Lesions del tendó (tendinitis)
Tenosinovitis
Lesions dels lligaments (estirades, esquinços, torçades)
Bursitis
Gangli
Miàlgies (dolor muscular localitzat)
Contractura
Esquinç muscular
Patologies òssies Fractures o fissures
Taula Trastorns musculoesquelètics segons la zona del cos on es produeixen
Zona del cos afectada Trastorn
Membres superiors, coll, espatlles Síndrome de tensió cervical
Síndrome cervical
Torticoli
Espatlla congelada
Braç i colze Epicondilitis (colze del tenista)
Epitrocleitis
Síndrome del pronador rodó
Síndrome del túnel radial
Tenosinovitis de l’extensor
Bursitis al colze
Mà i canell Síndrome de DeQuervain
Síndrome del túnel carpià
Síndrome del canal de Guyon
Dit en maça
Contractura de Dupuytren
Síndrome de l’escrivent
Columna vertebral Hèrnia discal
Fractura vertebral
Dorsàlgia
Lumbàlgia aguda
Lumbàlgia crònica
Lumbago agut
Lumbociatàlgies
Cifosis
Membres inferiors Genoll de fregadora
Tendinitis del tendó d’Aquil·les

L'alimentació

La generació d’energia a l’organisme és el resultat de la combustió dels aliments amb l’oxigen. Els aliments es poden classificar en dos grans grups:

En la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit trobareu una llista d’NTP relacionades amb la càrrega física de treball.

  • Energètics, que aporten les fonts d’energia. Són els glúcids (carbohidrats o hidrats de carboni) i els lípids (també anomenats greixos).
  • Plàstics, que constitueixen i reparen els diversos teixits corporals. Són les proteïnes, minerals, vitamines i l’aigua.

Entre els tres tipus bàsics d’aliments (carbohidrats, greixos i proteïnes), són els carbohidrats i els greixos els que fan més aportament energètic. Només quan aquests dos tipus d’aliments són escassos s’obté energia també de les proteïnes.

La despesa energètica humana

L’eficiència energètica del cos humà no excedeix el 20% del que produeix, la qual cosa significa que de l’energia que es produeix en l’exercici físic, només una cinquena o quarta part s’utilitza com a treball útil, mentre que la resta es perd en calor.

Els aportaments nutritius necessaris a una dieta diària per a adult, segons l’Organització Mundial de la Salut, són:

  • Glúcids: un mínim del 55% de la dieta. Han d’aportar 5.500 kJ. Equival aproximadament a 323 g de nutrients.
  • Lípids: un màxim del 30% de la dieta. Han d’aportar un màxim de 3.000 kJ. Equival aproximadament a 81 g de nutrients.
  • Pròtids: un aportament del 15% de la dieta. Han d’aportar 1.500 kJ. Equivalen aproximadament a 88 g de nutrients.

A la taula podeu veure els aportaments energètics, característiques i exigències corporals d’aquests grups d’aliments.

Equivalències entre unitats

L’equivalència entre quilocalories i quilojoules és la següent:

1 quilocaloria = 4,18 quilojoules

1 quilojoules = 0,24 quilocalories

Una quilocaloria és la quantitat de calor necessària per elevar la temperatura d’1 litre d’aigua destil·lada de 15 °C a 16 °C.

Un joule és la quantitat de treball realitzat per una força que mou 1 kg amb una acceleració d’1 m/segon (1 quilojoule = 1.000 joules).

Taula Característiques dels diversos grups d’aliments
Aportament calorífic aprox. Dieta diària (g) Aliments Altres dades
Glúcids 1 g = 4 kcal Entre 300-400 Pa, pastes, llegums, fruits secs, sucre… Són necessaris per consumir els greixos.
Una dieta de menys de 40-60 g/dia impedeix l’absorció de lípids.
Lípids 1 g = 9 kcal Sobre 80 Oli, mantega, embotits, fruits secs… Digestió lenta.
Absorció incompleta.
Potencia l’obesitat i augment del colesterol.
La seva manca provoca manca de vitamines.
Proteïnes 1 g = 4 kcal 40-60
0,75 per cada kg de pes
(S’ha d’augmentar en embarassades)
Carn, peixos, ous, formatge, llet… L’excedent produeix urea i àcids grassos.

Altres substàncies necessàries

Les següents són algunes substàncies que el cos humà necessita:

  • Vitamines. Una dieta natural i equilibrada cobreix les necessitats de vitamines. La seva manca ocasiona malalties carencials. Es poden fer destruir fàcilment per la calor, la llum, l’oxigen i per l’acidesa o alcalinitat. S’anomenen per lletres o per les malalties que genera la seva manca.
  • Minerals. Tenen un paper protector i plàstic. Els més importants són el calci, el ferro, el iode, el magnesi, el fòsfor i el fluor. Amb una dieta natural i equilibrada les necessitats diàries de minerals queda equilibrada.
  • Aigua. Ajuda a fer la digestió, a l’absorció i a la distribució dels aliments, a l’eliminació de residus i a controlar la temperatura corporal. L’eliminació es produeix per l’orina, els excrements, la sudoració i per expiració. Les necessitats diàries són al voltant 1.750 mil·lilitres.

En la figura es representa les diferents aplicacions del consum energètic.

Rendiment energètic de les proteïnes

És igual al dels hidrats de carboni però la seva combustió és més complexa i deixen residus metabòlics, com l’amoníac, que són tòxics per a l’organisme. Tot excés de proteïnes suposa un cert grau d’intoxicació que provoca la destrucció de teixits i, en última instància, la malaltia o l’envelliment prematur.

Figura Necessitats biològiques que satisfan els aliments

A la taula podeu veure les necessitats energètiques en l’adult segons sexe, pes i grau de càrrega física de treball.

Taula Necessitats energètiques en l’adult, segons pes i ocupació
Pes Feina lleugera Feina moderadament activa Feina molt activa Feina excepcionalment activa
Home Dona Home Dona Home Dona Home Dona
45 kg 1.620 kcal (6,8 MJ) 1.800 kcal (7,5 MJ) 2.120 kcal (8,9 MJ) 2.480 kcal (10,4 MJ)
50 kg 2.100 kcal (8,8 MJ) 1.800 kcal (7,5 MJ) 2.300 kcal (9,6 MJ) 2.000 kcal (8,4 MJ) 2.700 kcal (11,3 MJ) 2.350 kcal (9,8 MJ) 3.100 kcal (13,0 MJ) 2.750 kcal (11,5 MJ)
55 kg 2.310 kcal (9,7 MJ) 2.000 kcal (8,4 MJ) 2.530 kcal (10,6 MJ) 2.200 kcal (9,2 MJ) 2,970 kcal (12,4 MJ) 2.600 kcal (10,9 MJ) 3.410 kcal (14,3 MJ) 3.000 kcal (12,6 MJ)
60 kg 2.520 kcal (10,5 MJ) 2.160 kcal (9,0 MJ) 2.760 kcal (11,5 MJ) 2.400 kcal (10,0 MJ) 3.240 kcal (13,6 MJ) 2.820 kcal (11,8 MJ) 3.720 kcal (15,6 MJ) 3.300 kcal (13,8 MJ)
65 kg 2.700 kcal (11,3 MJ) 2.340 kcal (9,8 MJ) 3.000 kcal (12,5 MJ) 2.600 kcal (10,9 MJ) 3.500 kcal (14,6 MJ) 3.055 kcal (12,8 MJ) 4.000 kcal (16,7 MJ) 3.575 kcal (15,0 MJ)
70 kg 2.940 kcal (12,3 MJ) 2.520 kcal (10,5 MJ) 3.220 kcal (13,5 MJ) 2.800 kcal (11,7 MJ) 3.780 kcal (15,8 MJ) 3.290 kcal (13,8 MJ) 4.340 kcal (18,2 MJ) 3.850 kcal (16,1 MJ)
75 kg 3.150 kcal (13,2 MJ) 3.450 kcal (14,4 MJ) 4.050 kcal (16,9 MJ) 4.650 kcal (19,5 MJ)
80 kg 3.360 kcal (14,1 MJ) 3.680 kcal (15,4 MJ) 4.320 kcal (18,1 MJ) 4.960 kcal (20,8 MJ)

La relació entre alimentació i treball

“Quan s’introdueixen els programes de nutrició, la productivitat augmenta, els accidents i l’absentisme disminueixen. És bo per a un país, per a l’empresa i per als treballadors […].

Una nutrició més bona porta a un 20% d’augment de productivitat i, a més, la taxa d’accidents disminueix, perquè quan la persona treballa amb gana, o si el nivell de sucre en sang és baix i el nivell de ferro és baix, es comença a sentir confusa, marejada. A més, es prevenen malalties, per la qual cosa disminueix l’absentisme. Aconseguir això no porta cinc anys, és d’un dia per a l’altre.”

Christopher Wanjeck , “La alimentació en el treball” Revista Treball nº 55, desembre 2005

L'alimentació i el treball

Dues circumstàncies laborals relacionades directament amb el règim alimentari són els treballs que es fan per torns i nocturns, i els treballs en ambients climàtics extrems. Sobre la relació entre treballs per torns i nocturns i l’alimentació hem de tenir en compte el següent:

  • En molts casos sol anar de bracet aquest tipus de jornada amb una alimentació deficient, fet que origina una sèrie de manifestacions patològiques: gastritis, úlceres, colitis, dispèpsia…
  • És freqüent l’augment de pes i més consum de lípids, begudes alcohòliques i cafè…

En la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit trobareu una secció relacionada amb la nutrició.

D’altra banda, aquestes són algunes recomanacions alimentàries en treballs amb ambients calorosos o freds:

  • En ambients calorosos, i per evitar el risc de deshidratació, abans de l’inici de la jornada és convenient prendre de 300 a 500 mil·lilitres d’aigua i continuar bevent-ne durant tota la jornada. Els líquids freds i diluïts reposen les pèrdues hídriques amb més rapidesa.
  • En ambients freds és convenient augmentar la ingestió d’aliments energètics.

En general, per seguir una bona alimentació és recomanable:

  • Dedicar prou temps als àpats, entre 35-45 minuts.
  • Ingerir prou quantitat d’aigua.
  • Els 3, 4 o 5 àpats al dia han d’estar equilibrats.
  • Equilibrar l’aportament i la despesa energètica.
  • Moderar el consum de sal i de sucre.
  • Canviar de lloc a l’hora de menjar facilita la relaxació.
  • Prendre els aliments més energètics a la primera meitat del dia.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats