Protecció d'equips sota pressió

L’aplicació industrial dels gasos fa que aquests siguin sotmesos a un procés de compressió per al seu transport i emmagatzematge. Independentment de les seves propietats i característiques físiques i químiques, tots els gasos sotmesos a pressió presenten una sèrie de riscos comuns. Per això, cal conèixer els diferents riscos que presenten els equips i instal·lacions per al transport i emmagatzematge de gasos.

Característiques que defineixen la perillositat dels gasos

Les propietats físiques dels gasos fan que aquests es comportin d’una manera diferent dels sòlids i líquids. Els gasos són comprimibles, ocupen tot el volum del recinte on es troben, etc.

Les seves propietats químiques fan que els gasos tinguin efectes molt diferents sobre el medi ambient. D’acord amb aquestes, els gasos es classifiquen en:

  • Gasos inerts: no cremen, no mantenen la combustió i en el seu si no és possible la vida. L’argó o el nitrogen són gasos inerts.
  • Gasos comburents: són indispensables per mantenir la combustió. Per exemple, l’oxigen o el protòxid de nitrogen.
  • Gasos combustibles: cremen fàcilment en presència de l’aire o d’un altre oxidant. És el cas de l’hidrogen o l’acetilè.
  • Gasos corrosius: són capaços d’atacar els materials i destruir els teixits cutanis, com el clor.
  • Gasos tòxics: produeixen interaccions en l’organisme viu, i poden provocar la mort a determinades concentracions. Per exemple, el monòxid de carboni.

Aquestes propietats fan que la utilització dels gasos per l’home suposi un risc si no es prenen les mesures adequades, tenint en compte que molts gasos tenen alhora més d’una de les propietats esmentades.

A més a més, per utilitzar els gasos, cal transportar-los des del lloc d’obtenció o fabricació al d’utilització o consum; per això, i en funció del tipus de gas del qual es tracti, aquest es comprimeix, es liqua i fins i tot es dissol a pressió en un medi aquós, si la seva inestabilitat així ho requereix.

Això afegeix nous riscos als derivats de les seves propietats, com ara la pressió, les baixes temperatures, el gran volum de gas que es produiria en vaporitzar-se des de l’estat líquid, etc.

Tot això comporta que els gasos siguin considerats mercaderies perilloses.

Classificació dels gasos

Segons criteri científic, els gasos es poden classificar en els tipus següents:

  • Gas comprimit: gas o barreja de gasos amb una temperatura crítica menor o igual a -10 ºC.
  • Gas liquat: gas o barreja de gasos amb una temperatura crítica més gran o igual a -10 ºC.
  • Gas inflamable: gas o barreja de gasos, el límit inferior d’inflamabilitat dels quals és menor o igual al 13%, o que tingui un camp d’inflamabilitat més gran del 12%.
  • Gas tòxic: aquell en el qual el límit de màxima concentració tolerable durant vuit hores/dia i quaranta hores/setmana (TLV) és inferior a 50 ppm.
  • Gas corrosiu: aquell que produeix una corrosió de més de 6 mm/any, en un acer A33 UNE 36077-73, a una temperatura de 55 ºC.
  • Gas oxidant: aquell capaç de suportar la combustió amb un potencial d’oxigen superior al de l’aire.
  • Gas criogènic: aquell amb temperatura d’ebullició a la pressió atmosfèrica inferior a 40 ºC.

Amb un criteri industrial, també es poden classificar els gasos de la següent manera:

  • Gas industrial: els principals gasos produïts i comercialitzats per la indústria.
  • Barreges de gasos industrials: aquelles barreges de gasos que, pel seu volum de comercialització i la seva aplicació, tenen el mateix tractament que els gasos industrials.
  • Barreges de calibratge: barreja de gasos, generalment de precisió, utilitzats per al calibratge d’analitzadors, per a treballs específics d’investigació o altres aplicacions concretes, que requereixen cura en la seva fabricació i utilització.

Tipus de recipients utilitzats per contenir els gasos

Els gasos són emmagatzemats i transportats en diferents tipus de recipients, ja que tenen diferents aplicacions industrials i també diferents característiques físiques i químiques. Per això, existeixen requeriments de seguretat per a cada cas.

Classificació dels recipients

Per a la contenció de gasos, s’utilitzen diferents tipus de recipients, que són classificats de la manera següent:

  • Recipients utilitzats únicament per al transport de gas (cisternes i dipòsits especials).
  • Recipients utilitzats per al transport i utilització del gas (ampolles de gas).
  • Recipients utilitzats exclusivament per a l’emmagatzematge del gas (grans dipòsits d’emmagatzematge, des dels quals s’envia el gas als punts d’utilització mitjançant conduccions fixes).

Característiques generals de les ampolles de gas

D’acord amb el Reial decret 2060/2008, de 12 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament d’equips a pressió i les seves instruccions tècniques complementàries, les ampolles de gas són recipients a pressió transportables amb capacitat no superior a 150 litres.

Una ampolla de gas està formada per fons, cos, ogiva, collar i tulipa. Aquesta última té com a missió protegir l’aixeta, la seva part més feble, en el cas de caiguda accidental.

  • Ampolla per a emmagatzematge i transport de gas/-60
  • Ampolla per a emmagatzematge i transport de gas

Proves i inspeccions periòdiques

Les proves a què són sotmeses les ampolles després de la seva fabricació en garanteixen la seguretat mecànica. Ara bé, per garantir que durant tota la seva vida útil mantenen les mateixes característiques inicials, cal que periòdicament siguin sotmeses a inspeccions per tal de detectar si tenen defectes com cops, talls, cremades, corrosió, etc. També cal que periòdicament siguin sotmeses a proves de pressió hidràulica.

Informació de seguretat en les ampolles

Per distingir els diferents gasos que pot contenir una ampolla, s’utilitzen una sèrie de colors amb els quals cal pintar-la, segons el tipus de gas que contingui.

Colors de les ampolles

El color de l’ampolla serveix per identificar de forma ràpida el gas que conté, un factor molt important des del punt de vista de la seguretat. És a dir, les ampolles han d’anar pintades amb uns colors característics que proporcionen fàcilment informació sobre el seu contingut.

  • Parts d'una ampolla en la identificació per colors
  • Parts d'una ampolla en la identificació per colors

El Reial decret 2060/2008, de 12 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament d’equips a pressió i les seves instruccions tècniques complementàries, ens indica el següent sobre els colors d’identificació:

  1. A fi d’identificar el gas o barreja de gasos continguts i els riscos que hi estan associats, els recipients a pressió transportables s’han d’atenir al que indica la norma UNE EN 1089-3. Els recipients que compleixin amb la norma esmentada s’han d’identificar amb la lletra “N”, marcada dues vegades en punts diametralment oposats sobre l’ogiva i amb un color diferent del d’aquesta.
  2. Com a excepció al que indica l’apartat anterior:
    • Les ampolles destinades a contenir butà o propà o les seves barreges, es regiran d’acord amb el que estableix el Reial decret 1085/1992, d’11 de setembre, pel qual s’aprova el Reglament de l’activitat de distribució de gasos liquats del petroli.
    • Els bòtils criogènics han d’anar en colors clars (blanc, platejat, etc.) i identificaran el gas contingut pintant-ne el nom en el cos amb lletres d’un mínim de 5 centímetres d’altura, en dos llocs oposats, si l’espai ho permet.

Indicacions de la norma UNE EN 1089-3:2004

Els colors de les ampolles, que es refereixen als continguts de les ampolles, s’utilitzen per complementar les etiquetes, que constitueixen el mètode primari usat per indicar els continguts de les ampolles de gas.

Els colors d’identificació han d’estar situats a l’altura de l’ogiva de l’ampolla. El cos de l’ampolla i el dispositiu de protecció de la vàlvula poden ser de colors destinats a altres fins. No obstant això, hauria d’evitar-se utilitzar per al cos de l’ampolla i per al dispositiu de protecció de la vàlvula un color que pugui induir a una mala interpretació del risc.

Totes les ampolles pel que fa al codi de colors en conformitat amb aquesta norma, han de portar la lletra “N” marcada dues vegades en punts oposats diametralment oposats sobre l’ogiva de l’ampolla i d’un color diferent dels colors de l’ogiva de l’ampolla.

La identificació per colors segons tipus de gas la podeu veure a la taula.

Taula: Colors segons tipus de gas
Tipus de gas Color
Tòxic i/o corrosiu Groc
Inflamable Vermell
Oxidant Blau clar
Inert Verd intens

A la següent figura podeu veure la situació del color a l’ogiva de l’ampolla.

Figura Codi de colors amb un color.
1 = color; h = altura ogiva de l'ampolla.

Si una ampolla té un gas o una barreja de gasos amb dues propietats de risc, l’ogiva de l’ampolla ha d’estar pintada amb el color corresponent al risc primari.

El color del risc secundari pot aplicar-se també a l’ogiva de l’ampolla.

Exemples:

  • Tòxic (i/o corrosiu) i inflamable : groc més vermell
  • Tòxic (i/o corrosiu) i oxidant : groc més blau clar

Quan s’apliquin dos colors a l’ogiva de l’ampolla, aquests haurien d’estar en un dels dos formats que s’indiquen a la figura.

Figura Codi de colors amb dos colors.
0 = color del cos; 1 = color 1; 2 = color 2.

La norma per gasos específics indica que, en lloc d’utilitzar el sistema de colors definit, hi ha gasos que han d’identificar-se mitjançant colors específics (vegeu la taula).

Taula: Colors per a gasos específics
GasosColors
Gasos inflamables
AcetilèGranat
Gasos oxidants
OxigenBlanc
Òxid nitrósBlau
Gasos inerts d’aplicacions
medicinals
ArgóVerd fosc
NitrogenNegre
Diòxid de carboniGris
HeliMarró

En resum:

  • El color del risc apareix en la part superior de l’ampolla (ogiva).
  • Tots els gasos industrials han de tenir una ogiva monocolor que identifica el risc principal del gas.
  • Per als gasos medicinals i respirables, s’aplica un color específic per a cada gas, excepte en el cas de mescles.
  • Les ogives de les ampolles tindran pintades dues lletres N marcades en dos llocs contraposats.
  • El color de la part inferior de l’ampolla (cos) és de lliure aplicació i no s’identifica amb riscos, i pot ser elegit pel fabricant a condició que no generi confusió amb els colors de risc.
  • Aquesta norma no s’aplica als extintors ni als gasos liquats del petroli.

Etiquetatge d’ampolles

Encara que s’utilitzen colors per identificar els continguts de les empolles, són un sistema d’identificació complementari. El mètode primari usat per indicar-ne el contingut són les etiquetes.

Vegeu un exemple d’una etiqueta per a ampolles de gas amb tota la informació necessària (figura).

Figura Exemple d’etiqueta

Les dades que veiem que conté l’etiqueta són:

  1. Nom del gas
  2. Pictograma de perill, classe i núm. UN
  3. Paraula d’advertència
  4. Declaració de perill i de prevenció
  5. Fabricant

Transport d'ampolles per part de l'usuari

L’usuari de les ampolles necessita transportar-les als diferents llocs de treball, per la qual cosa les persones encarregades d’això han de ser formades i informades especialment per a aquesta tasca.

La formació ha d’incidir especialment sobre els punts següents:

  • Per al trasllat de les ampolles, s’han d’utilitzar sempre guants i calçat de seguretat.
  • El trasllat d’ampolles s’efectuarà sempre mitjançant carretons portaampolles, i es prohibirà expressament fer-lo mitjançant arrossegament, rodament, etc.
  • Quan calgui aixecar ampolles, l’operació s’ha d’efectuar exclusivament amb el portaampolles o en gàbies especialment preparades. No s’utilitzaran mai electroimants.
  • Per a petits desplaçaments, com per exemple des del carro portaampolles en el punt de connexió a la línia, se les podrà moure fent-les girar sobre la seva base, després d’haver-los conferit una petita inclinació.
  • Si es detecta que l’ampolla té qualsevol defecte, com ara deformacions, marques, esquerdes o talls, es retornarà immediatament al subministrador.
  • Un cop l’ampolla ha estat col·locada en el seu lloc d’utilització, s’ha d’assegurar convenientment, per exemple amb una cadena. Això ha d’evitar no només lesions a les persones, en cas de caure, sinó també la ruptura de canonades i/o connexions amb les consegüents fuites de gas.

Expansió del gas contingut en les ampolles

La pressió a què estan emmagatzemats els gasos en les ampolles és molt variable en funció del gas contingut: per exemple, a 200 kg/cm2 el nitrogen i a 18 kg/cm2 l’acetilè. Aquesta pressió és molt superior a la d’utilització i, per tant, cal reduir-la per treballar adequadament. Per a això, s’instal·la un aparell anomenat reductor que té com a finalitat rebaixar la pressió del gas contingut a l’ampolla fins als nivells que permeten la seva utilització en condicions de seguretat.

Per evitar els riscos que es poden presentar en la utilització d’ampolles de gasos i els seus reductors de pressió, cal tenir en compte els punts següents:

  • Utilitzar sempre un regulador adequat, compatible amb el gas en ús, tant quant a les pressions com als materials i rosques de connexió amb l’ampolla.
  • Prohibir absolutament la regulació de sortida del gas de l’ampolla per simple laminat, deixant-ne l’aixeta oberta.
  • S’haan de rebutjar aquells reguladors que presentin manòmetres trencats, rosques defectuoses o qualsevol altre defecte.

Ràcords d'unió de les ampolles

La connexió d’un manoreductor, canalització, etc., a una ampolla s’ha d’efectuar exclusivament amb el tipus de peça que correspongui al gas utilitzat, d’acord amb el que estableix el Reglament d’aparells a pressió, en la seva instrucció tècnica MIE AP-7.

En especial, s’ha de tenir cura que:

  • Les peces de connexió estiguin en bon estat, vigilant especialment les parts roscades, i rebutjant-les si la rosca presenta signes de desgast apreciable o deteriorament.
  • Les juntes utilitzades per aconseguir l’estanquitat dels ràcords han de ser de material compatible amb el gas en ús, i proporcionades pel subministrador del gas. La utilització de juntes incompatibles amb el gas és origen de greus accidents, com és el cas de la utilització de juntes de material orgànic amb oxigen.
  • Ha de ser sempre el subministrador del gas el que manifesti la compatibilitat de les peces i materials a utilitzar.
  • Sempre que es detecti qualsevol defecte en una peça o junta, bé en el muntatge d’accessoris o en les revisions realitzades segons el pla de manteniment establert, caldrà substituir-la per una de nova de les mateixes característiques.

Canalitzacions de connexió

El tipus de canalització utilitzat per conduir el gas des de l’ampolla fins al punt d’aplicació depèn de diversos factors, com ara el tipus de gas, la forma d’utilització del gas, l’ús al qual es destina, la pressió del gas, la distància entre ampolla i punt d’ús, etc. Els més utilitzats són:

  • Mànegues, constituïdes per conductes de material plàstic.
  • Flexibles, constituïts per una ànima plàstica o metàl·lica i un entramat metàl·lic; són, en general, utilitzats per a alta pressió.
  • Lires de dilatació o espirals, que connecten les ampolles amb centrals de distribució i són de petita longitud.
  • Canalitzacions rígides, que connecten els punts d’ubicació de les ampolles amb els punts d’utilització.

En qualsevol tipus de canalització es poden produir fuites, amb el consegüent risc que això comporta. Per tal de minimitzar aquest risc, cal que totes les canalitzacions emprades siguin d’un material compatible amb les característiques del gas que transporten i estiguin dissenyades per aguantar les pressions a què puguin estar sotmeses.

S’ha de donar especial importància a les mànegues, ja que normalment són la part més feble de la instal·lació. Cal tenir en compte el següent:

  • Abans de la seva utilització cal comprovar l’estat de la mànega per detectar possibles anomalies, com ara desgastos, erosions, talls, etc. En el cas que tingui algun deteriorament, la mànega serà substituïda per una altra de nova.

Vegeu també l’apartat “Actuació en cas de fuita”.

  • En el cas de sospitar-se l’existència d’una fuita, es tractarà de detectar-la introduint la mànega pressuritzada en un recipient d’aigua, o bé es revisarà totalment aplicant una solució d’aigua i sabó per detectar-la. No s’utilitzarà mai la flama per a la detecció d’una fuita, ni s’utilitzarà cinta aïllant o similar per reparar-la.
  • La unió de les mànegues amb els manoreductors s’ha d’efectuar amb la peça adequada i en cap cas s’utilitzaran filferros o similars, ni es posaran exclusivament a pressió.
  • Les mànegues han de ser de longitud adequada al treball que s’ha de realitzar. La unió de mànegues amb ràcords intermedis és una operació totalment prohibida.
  • S’ha d’evitar el contacte amb greixos i olis, ja que determinats gasos com l’oxigen, el peròxid de nitrogen, etc., poden reaccionar i provocar explosions.
  • Per evitar les conseqüències que pot comportar la inflamació d’una fuita, s’ha d’evitar portar les mànegues sobre l’esquena, mantenir-les enrotllades a les ampolles o fer-les passar per sota de les cames.
  • No s’ha d’estrangular una mànega per tallar el pas del gas. A més de no existir certesa de tancament, es corre el perill de danyar la conducció.
  • Una vegada acabats els treballs, es recolliran les mànegues i es guardaran en lloc adequat. Els carros portaampolles solen disposar de llocs específics per enrotllar-les.
  • Les mànegues amb data de caducitat han de ser substituïdes periòdicament, i també aquelles en les quals es detecti qualsevol defecte.

Utilització d'ampolles

Una ampolla de gasos es pot utilitzar en casos molt diversos. Per exemple, és diferent l’ús d’una ampolla allotjada en una caseta de gasos i el d’una ampolla usada per a soldadura en camp.

L’experiència constata que, durant l’ús d’ampolles, aquestes es poden veure sotmeses a determinades accions, que poden posar en perill la seguretat i que, la major part de les vegades, es deuen a una falta de formació i informació de l’usuari.

En la utilització de les ampolles cal tenir en compte el següent:

  • Les ampolles s’han d’utilitzar tal com són subministrades pel proveïdor del gas, sense treure’n en cap cas la tulipa protectora de l’aixeta.
  • El color de les ampolles és un element de seguretat que n’indica de manera ràpida el contingut. El repintat de les ampolles és una operació que ha de realitzar exclusivament el subministrador del gas.
  • Les ampolles de gas no s’han d’utilitzar com a suport per colpejar peces, o com a corrons per transportar màquines, peces, etc.
  • Les ampolles no s’utilitzaran per encebar arcs, ni com a suport per soldar peces: amb això es poden modificar les característiques del material de l’ampolla, crear cràters amb gruix de paret inferior, etc., la qual cosa comporta el risc d’explosió de l’ampolla.
  • Quan es treballi amb ampolles per a soldadura oxiacetilènica, durant les parades del treball no es deixarà el bufador encès penjat de les ampolles, ja que la seva calor, en actuar puntualment, pot modificar les característiques resistents del material de l’ampolla, o pot iniciar la descomposició de l’acetilè per la calor, i traduir-se tot això en el risc d’explosió de l’ampolla.
  • Les ampolles no s’han de sotmetre a baixes temperatures sense l’autorització del subministrador del gas, ja que les propietats mecàniques de l’acer varien en funció de la temperatura.
  • Abans d’utilitzar una ampolla de gas, s’ha de llegir tota la informació que facilita el proveïdor. Davant de qualsevol dubte sobre el contingut de l’ampolla o la seva utilització, s’ha de consultar al subministrador del gas abans de fer-la servir.
  • Si, en rebre’s una ampolla del subministrador del gas, aquesta tingués la data de prova hidràulica caducada, se li tornarà sense treballar-hi.
  • En el recinte d’utilització només hi ha d’haver l’ampolla en ús i la de recanvi, si escau. Cal tenir en compte que si hi ha més ampolles, segons l’APQ-005, del Reglament d’emmagatzematge de productes químics, el local es considerarà com a magatzem i haurà de complir els requisits establerts.
  • Les aixetes de les ampolles s’obriran lentament i de manera progressiva. Si hi ha qualsevol problema i no es pot obrir la vàlvula, es retornarà l’ampolla al subministrador. En cap cas s’utilitzaran eines o es forçarà l’aixeta per obrir-la.
  • Les aixetes de les ampolles no es greixaran en cap cas, ni s’hi actuarà a sobre amb draps, guants, etc., plens d’oli o greix, ja que alguns gasos presenten reacció explosiva amb aquests elements.
  • Per a l’obertura d’una ampolla, l’aixeta ha d’estar en posició oposada a l’operari, i en cap cas dirigida cap a altres persones.
  • Quan es connectin diverses ampolles a una línia, aquestes no tindran enfrontades les sortides de les aixetes, evitant-se amb això que en el cas d’escapament, incendi de l’escapament, etc., en una de les ampolles, actuï sobre l’aixeta de l’altra.
  • Quan per a l’ús d’un gas calgui utilitzar un cabal més gran que el que pot subministrar una ampolla, d’acord amb les especificacions del subministrador, s’utilitzaran diverses ampolles disposades en paral·lel o es recorrerà a un bloc d’ampolles. No s’utilitzarà mai la calor per obtenir major cabal de l’ampolla, ja que es corre el risc que exploti.
  • Quan es disposi d’un magatzem d’ampolles, s’establirà, en la utilització, un programa de rotació d’ampolles adequat, i amb això s’evitarà la pràctica d’usar les més pròximes, generalment les últimes rebudes, i el consegüent risc de deixar sense ús, durant molt temps, les ampolles del fons. Això pot conduir a tenir ampolles amb la data de prova hidràulica caducada.
  • Quan s’hagin de fer treballs a l’interior de recipients, espais tancats, confinats, etc., es prendran les mesures adequades, en funció del gas en utilització, abans d’entrar-hi. Per exemple, l’ús d’un gas inert per a soldadura pot donar lloc a la formació d’una atmosfera suboxigenada, amb el consegüent risc d’asfíxia.
  • El transvasament entre ampolles és una operació totalment prohibida.
  • Les ampolles no s’han d’esgotar totalment, es deixaran d’utilitzar quan el seu contingut disminueixi en un 5% de l’inicial. S’evita amb això la contaminació de l’ampolla per contrapressió; en cas de produir-se aquesta circumstància, es comunicarà al subministrador.
  • Una vegada finalitzat el treball amb les ampolles, o durant una interrupció, cal tancar l’aixeta.

Actuació en cas de fuita

Si es produeix una fuita en una ampolla de gas, cal intervenir com més ràpidament millor, per la qual cosa les persones que treballin amb ampolles han d’estar prou formades i ensinistrades per solucionar els possibles problemes. Cal tenir en compte que, segons el tipus de gas que conté l’ampolla, cal prendre mesures diferents, de les quals les més genèriques s’indiquen seguidament:

  • Gasos inerts: els gasos inerts donen lloc a l’aparició d’atmosferes suboxigenades per desplaçament de l’aire.
    • Quan es produeixi la fuga en una ampolla de gas inert, caldrà prendre les precaucions necessàries per determinar si s’ha produït una atmosfera suboxigenada, particularment en llocs tancats, mal ventilats, etc., i no entrar-hi sense equip de respiració autònom.
    • Si la fuita és d’un recipient criogènic, s’utilitzarà aigua polvoritzada per dissipar la boira que es forma, i s’utilitzarà un equip autònom de respiració.
    • Les fuites de líquid es canalitzaran amb sorra o terra, impedint que penetrin en soterranis, pous, rases, etc., on es produiria una atmosfera suboxigenada.
  • Gasos oxidants: atès que aquests gasos, com per exemple l’oxigen, afavoreixen la combustió, caldrà assegurar-se que la roba no s’ha impregnat amb el gas i, una vegada a l’exterior, s’airejarà la roba durant almenys quinze minuts sense acostar-se a punts calents, flames, cigarrets encesos, etc.
  • Gasos combustibles: per apropar-se a aquestes ampolles, es mantindrà el vent d’esquena, cosa que evitarà que, en cas de produir-se la ignició de la possible fuita, l’operari es vegi envoltat per les flames. Alguns gasos, com l’hidrogen, presenten una flama blava quasi imperceptible, per la qual cosa caldrà acostar-s’hi amb una perxa amb un paper a l’extrem, el qual, en incendiar-se, delatarà l’existència de flama.
  • Gasos tòxics: cal disposar del material de protecció adequat i l’aproximació es farà amb el vent d’esquena. Es verificarà l’existència d’una fuita amb el mètode adient a cada gas; per exemple, en el cas de clor, utilitzant una solució aquosa d’amoníac, que origina un fum blanc que delata la fuita.
  • Gasos corrosius: cal disposar del material de protecció adient a cada gas, acostant-s’hi amb el vent d’esquena. Es verificarà la fuita amb els mitjans adients en cada cas, per exemple tubs colorimètrics.

Aquestes pautes d’actuació s’han de considerar com a genèriques. Es recomana consultar en tot cas al proveïdor del gas, el qual recomanarà la forma d’actuació específica.

Actuació en cas d'incendi

En cas de produir-se un incendi, totes les ampolles de gas exposades al foc poden explotar, amb el consegüent perill de projecció d’elements de l’ampolla o trossos d’ella, expansió del gas (que pot ser tòxic, corrosiu, etc.) i aparició d’ones de pressió.

Davant d’un incendi, per tal d’evitar l’explosió de les ampolles, es prendran les mesures següents:

  • Avisar tot el personal, evacuar i acordonar la zona.
  • Avisar el servei de bombers més pròxim.
  • Fer un inventari sobre el nombre d’ampolles existents, el seu contingut i situació, per facilitar aquestes dades als bombers.
  • Retirar totes les ampolles possibles, sempre que aquesta operació no comporti risc.
  • Només si és possible, s’han de tancar les vàlvules de les ampolles que estiguin pròximes a l’incendi, i sempre que no estiguin afectades.
  • Les ampolles que no puguin ser evacuades o que s’hagin escalfat o comencin a escalfar-se hauran de ser refrigerades amb raig d’aigua, i s’hauran de situar a una distància de seguretat i protegides adequadament, per exemple, per una paret de formigó.
  • Una vegada extingit el foc, les ampolles que s’hagin escalfat hauran de ser sotmeses a observació; es mullaran per veure si la superfície s’asseca ràpidament o s’hi forma vapor a sobre, i en aquest cas hauran de continuar sent refrigerades fins que es refredin totalment.
  • Aquelles ampolles que s’hagin vist afectades pel foc no hauran de ser manipulades sense consultar prèviament el subministrador del gas.

Emmagatzematge d'ampolles de gas

La instrucció tècnica MIE-APQ 005 del Reglament d’emmagatzematge de productes químics, “Emmagatzematge d’ampolles de gasos comprimits, liquats i dissolts a pressió”, assenyala els requisits que han de complir les zones destinades a l’emmagatzematge d’ampolles de gas; queden exclosos del seu àmbit d’aplicació:

  • Magatzems ubicats en plantes de fabricació, preparació, gasificació i/o envasament.
  • Magatzems de gasos que posseeixin normativa específica.
  • Recipients en utilització o reserva, imprescindibles per a la continuïtat ininterrompuda del servei.

Tipus d'emmagatzematge

La instrucció tècnica MIE-APQ 005 del Reglament d’emmagatzematge de productes químics, “Emmagatzematge d’ampolles de gasos comprimits, liquats i dissolts a pressió”, defineix com a àrea d’emmagatzematge la que inclou dins dels seus límits les ampolles, i les classifica en:

  • Àrea tancada: zona limitada per parets d’una resistència al foc mínima EI-180, altura mínima de 2,5 metres, coberta de sostre no combustible i amb porta d’EI2-30 mínim. Aquesta àrea pot estar situada dins d’un local destinat a altres activitats.
  • Àrea oberta: zona coberta amb una simple teulada per a protecció de la intempèrie o dotada, com a màxim, d’un mur en un dels seus costats.
  • Àrea semioberta: zona coberta amb una simple teulada, tancada amb parets en un màxim del 75% del seu perímetre i oberta en un dels seus costats com a mínim. També es considerarà com a tal aquella que, complint les condicions d’àrea oberta, estigui situada a l’interior d’un local destinat a altres activitats.

Categoria dels magatzems

Les àrees d’emmagatzematge d’ampolles són classificades en cinc categories per la instrucció tècnica MIE-APQ 005, en funció de la quantitat de producte de cada classe que contenen, tal com s’indica en la taula (veure taula per a les equivalències).

Taula: Classificació de magatzems de gasos
Categoria Gas Kg Nm3
1 Inflamables - =50
Oxidants - =200
Inerts - =200
Amoníac =150 -
2 Inflamables - de 50 a 175
Oxidants - de 200 a 700
Inerts - de 200 a 1.000
Amoníac de 150 a 400 -
Altres tòxics =65 -
Corrosius =65 -
3 Inflamables - de 175 a 600
Oxidants - de 700 a 2.400
Inerts - de 1.000 a 2.400
Amoníac de 400 a 1.000 -
Altres tòxics de 65 a 130 -
Corrosius de 65 a 130 -
4 Inflamables - de 600 a 2.000
Oxidants - de 2.400 a 8.000
Inerts - de 2.400 a 8.000
Amoníac de 1.000 a 2.500 -
Altres tòxics de 130 a 650 -
Corrosius de 130 a 650 -
5 Inflamables - >2.000
Oxidants - >8.000
Inerts - >8.000
Amoníac >2500 -
Altres tòxics >650 -
Corrosius >650 -
El signe "=" vol dir "fins a" (per exemple "=50" vol dir "fins a 50"). El signe ">" vol dir "més gran" (per exemple ">2500" vol dir "més de 2500").
Taula: Equivalències Nm³ i Kg
Nm3 kg
Oxigen 1 1,42
Nitrogen 1 1,25
Argó 1 1,78
Acetilè 1 1,17
Aire 1 1,17
Hidrogen 1 1,29
Anh. carbònic 1 1,97
Protòx. nitrogen 1 1,98
Amoníac 1 0,77
Anh. sulfurós 1 2,92
Etilè 1 1,26
Heli 1 0,18
Metà 1 0,76
Monòxid carboni 1 1,25
R-12 1 5,51
R-22 1 3,95
Òxid d’etilè 1 1,83 (*)
Bases mesura: a 0 °C i 760 mm Hg, excepte (*)referit a 20°C i 760 mm Hg (punt d'ebullició 10,7°C)

Per a l’emmagatzematge, se separen les ampolles de gasos inflamables de les ampolles de gasos no inflamables, i la separació entre les ampolles d’ambdós tipus serà de 6 metres com a mínim (vegeu la taula) en cas de no haver-hi cap barrera de separació física entre ells.

Taula: Característiques dels murs: emmagatzematge en recipients mòbils
Separació entre ampolles de gasos inflamables i altres gasos sense mur de separació Separació entre ampolles de gasos inflamables i altres gasos amb mur de separació
Mur aïllat Mur adossat a paret
(1) h sempre 0,5 m més alt que les ampolles, amb un mínim de 2 m.

Si les ampolles de gas estan separades per un mur, aquest tindrà les característiques que s’indiquen en la taula. Segons varia la classificació del magatzem, veiem que varia també la distància (d (m)) i la resistència al foc (RF) del mur de separació (taula).

Taula: Relació entre el tipus de magatzem, la distància i la resistència al foc
Classe d (m) RF
1 0,5 30
2 0,5 30
3 1 60
4 1,5 60
5 2 60

Tipus de calderes principals

Encara que hi hagi nombrosos models de calderes, i que cadascuna pot tenir característiques diferents, es poden classificar en dos grans grups: calderes pirotobulars i aquotubulars.

En les calderes pirotubulars (figura), els gasos calents procedents de la combustió d’un combustible circulen per l’interior d’uns tubs, l’exterior dels quals està banyat per l’aigua de la caldera.

Figura Caldera pirotubular

Les calderes aquotubulars (figura), al contrari del que passa en les pirotubulars, és l’aigua la que circula per l’interior de tubs, mentre que la seva part exterior rep els gasos calents procedents de la combustió; finalment, els gasos són enviats a l’atmosfera per mitjà de la xemeneia.

Figura Caldera aquotubular

Legislació aplicable a calderes

La legislació aplicable a calderes és molt nombrosa. La corresponent a cada cas dependrà principalment de les característiques constructives de la caldera i de l’ús al qual es destina.

Entre la legislació específica de calderes, tenim:

  • Reglament d’equips a pressió
  • Reglament de calefacció, climatització i aigua calenta corrent (RCCACC)
  • Reglament de les instal·lacions tèrmiques als edificis (RITE)

A més de l’esmentada legislació, les calderes es poden veure afectades per altres legislacions, com ara ordenances municipals o altres, en les quals es prevegin les característiques específiques per a les sales de calderes.

Classificació de les calderes

Segons ens indica el Reial decret 2060/2008, de 12 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament d’equips a pressió i les seves instruccions tècniques complementàries, concretament la instrucció tècnica complementària EP-1 calderes, a efectes de les condicions exigibles, les instal·lacions es classifiquen en funció del tipus de caldera en:

Pms: la pressió màxima de servei en la instal·lació expressada en bar.
VT: volum total en litres de la caldera, més el volum del sobreescalfador si en té.
Vi: volum total en litres de la instal·lació completa.

  • Classe primera:
    • Calderes pirotubulars amb Pms x VT <15.000.
    • Calderes aquotubulars amb Pms x VT <50.000. En cas de calderes de fluid tèrmic, les que tinguin un Pms x Vi <15.000.
  • Classe segona: calderes que igualin o superin els valors indicats en l’apartat anterior.

Seguretat de les sales de calderes

El Reglament d’equips a pressió i les instruccions tècniques complementàries corresponents fixen les condicions de seguretat que han de tenir les sales de calderes, en funció de la seva categoria. En qualsevol cas, el tècnic de prevenció de riscos caldrà que tingui constància de la conformitat de la instal·lació a la normativa específica. Aquesta conformitat queda manifestada en el corresponent certificat de direcció d’obra del tècnic competent encarregat de dissenyar i supervisar la construcció i posada en servei de la caldera i/o en el corresponent butlletí emès per l’instal·lador autoritzat i de les revisions de manteniment que fixa la normativa.

Aire comprimit

Les instal·lacions per a la producció, emmagatzematge, distribució i utilització de l’aire comprimit presenten unes característiques i equips similars, independentment de la seva capacitat. Els riscos més habituals en aquestes instal·lacions són els següents: riscos del filtre d’admissió d’aire al compressor, riscos dels compressors, riscos del refredador, riscos del separador de condensació, riscos dels assecadors d’aire, riscos de l’acumulador d’aire comprimit, riscos de les línies de conducció i riscos de la bancada.

Composició d'una instal·lació de generació/utilització d'aire comprimit

Una instal·lació d’aire comprimit (figura) té normalment els components següents:

  • Filtre d’entrada: té com a missió eliminar les impureses contingudes en l’aire d’aspiració.
  • Compressor: comprimeix l’aire a la pressió desitjada.
  • Bancada: serveix d’ancoratge al compressor.
  • Refredador d’aire: té com a missió refredar l’aire a la sortida del compressor.
  • Separador de condensats: elimina les condensacions d’aigua, produïdes en refredar-se l’aire.
  • Acumulador d’aire: dipòsit acumulador de l’aire subministrat pel compressor.
  • Línies de conducció: canonades i/o conductes de distribució de l’aire comprimit fins als llocs d’utilització.
  • Punts de connexió de l’aire comprimit.
Figura Esquema d’una instal·lació d’aire comprimit

Riscos del filtre d'admissió d'aire al compressor

El filtre d’admissió d’aire no és un element que presenti cap risc, a excepció del soroll que pot generar. Cal tenir en compte, en el moment de la seva substitució i/o neteja, que cal seguir el procediment marcat pel fabricant de l’aparell.

Un filtre en mal estat de neteja i conservació pot ser causa de deteriorament mecànic d’algun dels components de la instal·lació, amb el risc corresponent.

Una neteja i manteniment adequats són el millor element de seguretat per a aquest element. Per mesurar l’estat de neteja, es pot instal·lar un mesurador de caiguda de pressió.

D’altra banda, si el nivell de soroll supera els límits establerts, caldrà muntar un silenciador en l’admissió d’aire.

Riscos dels compressors

Independentment de la seva mida, els compressors presenten una sèrie de riscos causats per una possible sobrepressió, amb el consegüent risc d’explosió, que pot estar motivada per:

  • Mal funcionament del compressor, velocitat elevada.
  • Sobreescalfament, que pot donar lloc a la ignició de les restes d’oli i partícules sòlides dipositades, amb el consegüent perill d’explosió.
  • Proximitat de fonts de calor exterior amb el consegüent sobreescalfament i sobrepressions.

A més, la brutícia i/o humitat pot ser causa de corrosions, i també el bloqueig de vàlvules. Les politges, corretges i arbres de transmissió entre compressor i motor poden ser causa de greus lesions per atrapament.

Per protegir-se dels riscos, els compressors porten els elements de seguretat següents:

  • Vàlvules de seguretat: porten una o diverses vàlvules de seguretat (figura), amb una mida i capacitat de descàrrega que està determinada pel cabal d’aire màxim que és capaç de subministrar el compressor. En el cas de compressors multietapes, cadascuna comptarà almenys amb una vàlvula de seguretat. Si es munta una vàlvula d’interrupció entre compressor i acumulador d’aire, s’instal·larà una vàlvula de seguretat situada entre el compressor i la vàlvula d’interrupció.
  • Tots els elements de transmissió, com ara politges, corretges, arbres, etc., han de disposar dels seus corresponents resguards de seguretat, de tipus fix.
  • Qualsevol compressor ha de portar adossada una placa de característiques en la qual han de figurar la pressió i temperatura de treball màximes.
Figura Situació de vàlvules de seguretat

Riscos de la bancada

La bancada d’un compressor del tipus alternatiu necessita una especial atenció en el seu disseny i construcció, ja que una bancada deficient pot ocasionar els riscos següents:

  • Desplaçaments del conjunt fundació-compressor, a causa de forces d’inèrcia, que poden provocar trencaments en les canonades.
  • Vibració dels equips connectats, que poden ocasionar-ne el trencament.

Els elements de seguretat d’una bancada es basen exclusivament en un disseny adequat d’aquesta que ha de recaure en personal especialitzat.

Riscos del refredador

Els refredadors són, realment, aparells a pressió. Els riscos que presenten són els inherents a aquests i són els mateixos que els dels acumuladors d’aire.

Malgrat això, poden presentar algun risc específic segons quin sigui el tipus de refredador utilitzat:

  • Refredadors d’aire:
    • Sobreescalfament a causa de mala circulació d’aire.
    • Sobreescalfament per manca de neteja de la superfície d’intercanvi.
  • Refredadors de líquid:
    • Sobreescalfament per dipòsits i incrustacions a la superfície d’intercanvi.
    • Vibracions de l’aparell, que poden provocar-ne el trencament i un augment del nivell de soroll.

Aquests aparells han d’estar dotats dels elements de seguretat següents:

  • Vàlvules de seguretat en funció del cabal, pressió i característiques del fluid que s’evacua.
  • Indicadors de pressió i temperatura a l’entrada i sortida dels fluids.

Riscos del separador de condensat

El separador de condensat pot ser part integrant del refredador o bé una unitat independent. En qualsevol cas, constitueix un aparell a pressió.

Els riscos que presenten els separadors són els comuns a qualsevol dipòsit a pressió; destacarem la corrosió a causa de la presència d’aigua i la possibilitat que es formin boires d’oli de lubricació.

Un altre risc és el perill d’obstrucció del sistema de drenatge a causa de gelades i de partícules arrossegades.

A més dels elements específics de qualsevol aparell a pressió, els separadors de condensat han de tenir els elements de seguretat i mesures preventives següents:

  • Sistema de drenatge adient al volum de condensat, generalment de tipus automàtic.
  • Protecció contra les gelades.
  • Neteja i manteniment adients.

Riscos de l'acumulador d'aire comprimit

El risc principal que presenten els acumuladors o dipòsits d’aire comprimit és el d’explosió, que pot estar causada per:

  • Defectes de disseny, construcció i muntatge de l’aparell.
  • Sobrepressions.
  • Disminució del gruix dels seus components, a causa de la corrosió.
  • Erosions o cops externs.
  • Fissures degudes a vibracions.

Aquests aparells han d’estar dissenyats i construïts d’acord amb la normativa en vigor, amb el marcatge CE, i han de tenir un certificat de qualitat que asseguri que s’ha seguit el procediment establert si es tracta d’un aparell de construcció única, o del corresponent registre de tipus si es tracta d’un aparell construït en sèrie. Han de portar els elements de seguretat següents:

  • Vàlvula de seguretat dissenyada i dimensionada segons la capacitat, pressió i cabal d’aire capaç de subministrar el compressor.
  • Indicador de pressió interna.
  • Tap fusible, en previsió del risc d’explosió.
  • Sistema de drenatge manual o automàtic.
  • Obertures adequades per a la seva inspecció i manteniment.
  • Placa de disseny en la qual figurarà la pressió de disseny i, si escau, la màxima de servei, el nombre de registre de l’aparell i la data de primera prova i revisió.
  • Placa d’identificació en la qual constaran, entre altres dades, el nom i raó social del fabricant, contrasenya i data de registre, si és procedent, nombre de fabricació i característiques principals.

Riscos de les línies de conducció

El mal alineament, la subjecció defectuosa i les dilatacions de les canonades, que es tradueixen en esforços localitzats i/o cíclics en les unions als recipients, són algunes de les causes que ocasionen deformacions i trencaments en les canonades de conducció de l’aire comprimit.

Els elements de seguretat i les mesures preventives que s’han d’implementar són els següents:

  • Les línies de conducció s’han de dissenyar i muntar amb una lleugera inclinació en la direcció del fluid i s’han de disposar vàlvules de drenatge en els punts més baixos, de manera que la seva descàrrega sigui segura.
  • Les canonades s’han de fixar adequadament i a intervals regulars, de manera que el desmuntatge d’una part no afecti l’estabilitat de la resta.
  • Per prevenir les dilatacions, particularment en el tram comprès entre compressor i acumulador d’aire comprimit, i en les parts que puguin estar exposades a l’acció solar, s’han de posar elements com ara lires de dilatació, juntes de dilatació (figura), canonades flexibles, etc.
Figura Juntes de dilatació
  • Les canonades que connecten el compressor i l’acumulador d’aire comprimit han de ser de neteja fàcil, per tal d’eliminar les partícules carbonoses que, procedents de l’oli usat en la lubricació del compressor, s’hi puguin dipositar. Com a element de seguretat, han de disposar d’un tap fusible.
  • Les sortides de línies per a presa de connexions (figura) a les quals es tingui accés, s’han d’efectuar des de la part superior de la línia de la qual parteixen i han d’estar dotades d’una vàlvula de seccionament i una vàlvula de drenatge, que ha de ser manual quan així es requereixi.
Figura Connexió de derivacions

Riscos dels assecadors d'aire

Un altre element per treure la humitat de l’aire és l’assecador d’aire.

Els elements de seguretat en els assecadors d’aire són:

  • Si l’assecador es pot aïllar de la xarxa, ha d’estar construït per suportar la màxima pressió que pugui suportar el compressor, o bé portarà una vàlvula reductora de pressió i una vàlvula de seguretat (figura).
  • Si l’assecador no pot ser aïllat de la xarxa, ha de portar una vàlvula de seguretat.
Figura Situació de vàlvules de seguretat

Inspecció i manteniment preventiu

La seguretat de qualsevol sistema es fonamenta en tres aspectes: disseny adequat i elecció dels equips en funció de les necessitats; inspecció i manteniment preventiu dels sistemes, i formació i informació dels treballadors.

Centrant-nos en les funcions del tècnic de prevenció, cal que aquest controli els aspectes de les inspeccions i el manteniment preventiu de la instal·lació i, per altra banda, que vigili que els treballadors rebin la formació i la informació necessària per minimitzar els riscos que comporta la utilització de l’aire comprimit.

El manteniment dels equips s’ha d’efectuar en tot cas segons les recomanacions establertes pel fabricant.

Precaucions generals en operacions d'inspecció i manteniment

Tots els treballs de manteniment, a excepció dels realitzats en filtres que estiguin dissenyats per a la neteja durant el funcionament del compressor, s’han d’efectuar amb el compressor parat i seguint el procediment establert.

Formació i informació dels treballadors

Tota persona que hagi d’utilitzar l’aire comprimit ha de ser formada adequadament per utilitzar-lo.

Pel que fa als riscos directament lligats a la utilització de l’aire comprimit, els treballadors han de tenir en compte especialment el següent:

  • L’aire comprimit no s’ha d’utilitzar mai per a la neteja de la roba.
  • És extremadament perillós efectuar bromes amb aire comprimit.
  • No s’ha d’utilitzar mai aire comprimit en presència de flames.
Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats