Marc normatiu de la prevenció

Trobareu un glossari de sigles a la secció “Annexos” d’aquest apartat.

L’organització del treball durant la Revolució Industrial va generar unes condicions laborals que n’evidenciaren en molts casos els seus terribles efectes en la salut dels treballadors. Els diferents estats van haver d’intervenir amb les primeres lleis de caràcter social per tal d’aturar els abusos que es produïen.

Totes les qüestions relatives a la protecció de la salut de les persones treballadores a la seva feina són un tema d’interès internacional, ja que totes les persones que treballen al món tenen dret a què les condicions de treball de la seva feina no malmetin la seva integritat física, psíquica i social.

Els poders públics dels estats, per vetllar per la seguretat i higiene en el treball, ho han de fer amb una normativa -internacional o bé estatal- que defineixi com s’ha d’actuar per prevenir els riscos laborals i que obligui a les parts implicades.

Així doncs, abans d’entrar dins la nostra normativa estatal en matèria de prevenció de riscos laborals, cal conèixer les normes internacionals més importants per la seva influència directa dintre del nostre ordenament jurídic. Són aquelles normes que tenen l’origen en l’Organització Internacional del Treball i en la Unió Europea, ja que l’Estat Espanyol és membre de les dues organitzacions.

La prevenció de riscos laborals a la Unió Europea

La Unió Europea (UE) és una comunitat política supranacional de dret constituïda en règim d’organització internacional nascuda per afavorir la integració, administració i organització comunes dels estats i pobles que la componen.

El Tractat Constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (art. 18.a) indica que els estats membres han de promoure la millora del medi de treball per tal de protegir la seguretat i la salut dels treballadors.

L’ingrés de l’Estat espanyol com a estat membre el 1986 va implicar la firma del Tractat d’adhesió als tractats de Roma (CEE) i París (CECA), i també, a totes les normes que els desenvolupen.

La Unió Europea està formada actualment per vint-i-vuit estats membres que han decidit, de mutu acord, portar a terme determinades polítiques en comú cedint part de la seva sobirania nacional i dipositant-la en el si de les institucions comunitàries, en les quals participen i prenen decisions d’acord amb les normes que ells mateixos han fixat.

Per aprofundir més en el coneixement dels organismes i institucions oficials europeus, podeu consultar la secció “Annexos”, del web d’aquest crèdit.

Les relacions entre els estats membres de la Unió es regulen pel denominat dret comunitari, que està jeràrquicament per sobre del dret de cada Estat. Aquest dret està format pels tractats constitutius de la Unió i per un conjunt d’actes jurídics aprovats per les seves institucions: el Consell, la Comissió i el Parlament Europeu.

Els actes jurídics aprovats per les institucions europees i que formen el dret comunitari són de dos tipus: actes obligatoris (reglaments i directives) i actes no obligatoris (recomanacions i dictàmens). La taula destaca les seves característiques principals.

Taula: Actes jurídics de la Unió Europea
Reglaments Directives Recomanacions Dictàmens
Disposicions obligatòries i de caràcter general Disposicions obligatòries i de caràcter general Sense caràcter vinculant; no són obligatoris Sense caràcter vinculant; no són obligatoris
Per garantir aplicació simultània i uniforme a tots els estats de la UE Per harmonitzar les legislacions dels estats de la UE Per promoure determinats comportaments o actuacions en els estats de la UE Per donar una opinió o valoració concreta respecte a un acte en el transcurs del procés de decisió
Publicats al DOUE, entren en vigor la data determinada en ells Vinculants respecte als resultats que es volen aconseguir amb elles Utilitzats en cas de no necessitar una norma obligatòria Utilitzats com a resposta a la formulació d’un determinat assumpte a debat
Actes jurídics directament aplicables (no requereixen transposició) Actes jurídics no directament aplicables (requereixen transposició)

L’acte mitjançant el qual els estats membres modifiquen o adapten les seves legislacions indicades a les directives es denomina acte de transposició.
La norma bàsica estatal espanyola en matèria de prevenció de riscos (Llei 31/95) suposa la transposició de la Directiva 89/391/CEE.

Entre els diferents reglaments i directives elaborats pel Consell en matèria laboral podríem destacar, a tall d’exemple, els següents:

Àmbit d'aplicació de REACH

L’àmbit d’aplicació de REACH s’estén a totes les substàncies químiques, no només les utilitzades en processos industrials, sinó també en la vida quotidina, com els productes de neteja, les pintures o d’altres productes com dispositius elèctrics, mobles i teixits. Així doncs, la normativa afecta la majoria de les empreses de la UE i, per tant, les seves condicions de treball.

  • Reglament (UE) 492/2011, del Parlament Europeu i del Consell, de 5 d’abril de 2011, relatiu a la lliure circulació de treballadors dintre de la Unió.
  • Reglament REACH (CE) núm. 1907/2006, del Parlament Europeu i del Consell, de 18 de desembre de 2006, de registre, avaluació, autorització i restricció de les substàncies i preparats químics, pel qual es crea l’Agència Europea de Substàncies i Preparats Químics. Va entrar en vigor l’1 de juny de 2007.
  • Directiva 91/533/CEE, de 14 d’octubre, relativa a l’obligació de l’empresari d’informar el treballador de les condicions aplicables al contracte de treball.
  • Directiva 2003/10/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 6 de febrer de 2003, sobre les disposicions mínimes de seguretat i de salut relatives a l’exposició dels treballadors als riscos derivats dels agents físics (soroll).

Alguns exemples de recomanacions i dictàmens són els següents:

  • Recomanació 66/484/CEE, de la Comissió Europea, destinada a fomentar l’orientació professional.
  • Recomanació 75/457/CEE, de 22 de juliol, relativa al principi de la setmana de 40 hores i al principi de quatre setmanes de vacances retribuïdes a l’any.
  • Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre «Promoure una alimentació sana i sostenible a la UE» (Dictamen d’iniciativa) EESC 2018/04568.
  • Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre «Impulsar un mercat únic que afavoreixi l’esperit empresarial i la innovació: promoure nous models empresarials per afrontar els reptes i les transicions socials» (Dictamen d’iniciativa) EESC 2019/881.

L'Acta Única Europea

L’Acta Única europea va entrar en vigor el 17 de febrer de 1986. Aquesta disposició va modificar els continguts dels Tractats constitutius de la Comunitat (entre ells, el Tractat de Roma de 1957).

Amb la vigència de l’Acta Única Europea, els temes relatius a la política social passen a ser prioritaris dintre del marc polític europeu. Dintre de la política social hi ha inclosa la “Política de seguretat i salut dels treballadors en el lloc de treball”. Els dos articles més importants en aquesta matèria són els següents:

  • L’article 100 A (avui, 95): exigeix unes condicions de seguretat als productes perquè es puguin comercialitzar.
  • L’article 118 A (avui articles 136 i 137): estableix uns mínims en les condicions de treball per prevenir la seguretat i salut dels treballadors indicant que “els estats membres hauran de procurar la millora del medi ambient de treball i es fixaran com a objectiu l’harmonització de les condicions existents en aquest àmbit”.

Com podeu observar aquí, la Unió Europea treballa en dues vessants: la seguretat del producte i la política de seguretat i salut dels treballadors a la seva feina.

Per tal d’aconseguir els objectius establerts en aquests dos articles i garantir els drets dels treballadors de tota la UE, s’elaboren diferents normes que integren el dret comunitari europeu en matèria de seguretat i salut. La seva elaboració pretén donar resposta i solució a la gran diversitat de normes existents en els estats membres, establint uns requisits mínims que han de complir-se per garantir la lliure circulació de productes, serveis i treballadors.

Flexibilitat per incorporar directives

Els estats poden ser flexibles pel que fa a la manera d’incorporar els preceptes d’una directiva a la seva legislació, ja que poden utilitzar l’instrument legal que trobin més adequat, sempre que se’n garanteixi el compliment.

  • 'European Union law' és el sistema de lleis vigents dels membres de la Unió; podeu consultar-ho al web: eur-lex.europa.eu./-70
  • 'European Union law' és el sistema de lleis vigents dels membres de la Unió; podeu consultar-ho al web: eur-lex.europa.eu.

Així doncs, es pot afirmar que la normativa comunitària de seguretat i salut en el producte i la de seguretat i salut en el treball es desenvolupen a partir de l’Acta Única europea però pes dos motius següents:

  • La normativa de seguretat i salut en el treball (derivada de l’article 118 A) té com a objectiu establir, mitjançant directives, les disposicions mínimes que s’hauran d’aplicar eliminant les diferències entre les diferents reglamentacions internes dels estats membres per poder evitar, d’aquesta manera els greuges comparatius entre ells. Cal tenir en compte que:
    • Les directives de seguretat i salut en el treball són disposicions de “mínims” que poden ser millorades i superades per les disposicions internes dels estats membres.
    • Aquesta normativa s’estructura d’acord amb la Directiva 89/391/CEE, coneguda amb el nom de “Directiva marc” (transposada a la llei espanyola en la Llei 31/95 de prevenció de riscos laborals) i una sèrie de directives derivades de la primera.
  • La normativa de seguretat en el producte (derivada de l’article 100 A) estableix la necessitat d’assolir el Mercat interior únic; per aquest motiu la Unió procedeix a l’harmonització de les disposicions estatals en aquesta matèria. L’objectiu és que només es permeti la comercialització de productes quan aquests disposin del màxim nivell de protecció.
    Les directives de seguretat en el producte estableixen les condicions essencials que han de reunir els productes perquè es puguin comercialitzar. Aquestes directives són disposicions de “màxims”, això vol dir que un determinat producte no pot tenir en cap cas un nivell de seguretat menor que el que ha establert la Directiva en qüestió.

Dins de la normativa de seguretat en el producte existeix una directiva denominada “Seguretat general en els productes” (92/59/CEE), que tracta sobre les condicions generals que han de complir els productes per poder ser comercialitzats als països de la UE. Aquesta Directiva afecta els productes utilitzats en el treball i, a més a més, a tots els productes que puguin ser comprats o venuts a Europa i que no estiguin regulats per una directiva pròpia. Aquesta directiva va ser recollida per la nostra legislació al Reial decret 44/ 1996. Destaquen les directives europees al voltant dels següents cinc grups:

UE, període 1985-1995

Durant aquest període, l’activitat de la Unió Europea en matèria de seguretat i salut en el treball va ser molt intensa. De fet, són molt poques les directives que encara resten per aprovar. Hem d’afegir aquí que la majoria d’aquestes directives han estat incorporades al dret intern de l’Estat espanyol (mitjançant actes de transposició).

  1. Maquinària. Amb una directiva sobre maquinària en general i diverses directives sobre tipus concrets de maquinària (tractors, carretons automotors…) i elements (cables, eslingues, cadenes…).
  2. Recipients i aparells a pressió o que funcionen amb gas. Directives sobre aparells a pressió, generadors d’aerosols, ampolles de gas…
  3. Materials elèctrics en general i materials utilitzables en atmosferes explosives.
  4. Substàncies i preparats perillosos. Diverses directives sobre aquest tema entre les quals són d’especial importància les que obliguen a classificar i etiquetar, i elaborar fitxes de seguretat que serveixin d’informació als usuaris d’aquestes substàncies.
  5. Altres directives, com per exemple la Directiva sobre equips de protecció individual (transposada a la normativa espanyola amb el Real decret 773/97) i la de productes de la construcció.

Exemple comparatiu de directives

Respecte a la protecció dels treballadors contra el soroll:

  • Una directiva basada en l’article 118 A pot establir el temps màxim d’exposició a un determinat nivell sonor. En aquests casos els estats membres són lliures per fixar un temps d’exposició inferior a la seva legislació interna.
  • Una directiva basada en l’article 100 A pot establir que, per poder comercialitzar una màquina a la Unió Europea, no ha d’emetre soroll per sobre de determinat nivell.

  • Les normes del CEN (Comitè Europeu de Normalització) no són obligatòries però sí referència per a empreses i organitzacions./-25
  • Les normes del CEN (Comitè Europeu de Normalització) no són obligatòries però sí referència per a empreses i organitzacions.

Amb l’objectiu d’arribar al ple assoliment del Mercat Únic Europeu i facilitar l’elaboració de normes comunitàries relatives a la fabricació de productes es va crear el Comitè Europeu de Normalització (CEN). La creació d’aquesta entitat va estar motivada en el fet que els requisits establerts per les directives de productes són molt generals i es troben en dificultats en el moment d’aplicar-se a casos concrets. Per aquest motiu la Unió Europea encarrega al CEN el desenvolupament d’un conjunt de normes (Normes CEN) que serveixin per interpretar els requisits generals de seguretat. Aquestes normes no tenen força vinculant, però les directives disposen que si un producte s’ajusta a aquestes normes, compleix també amb els requisits imposats per les directives.

Normes UNE

Si un fabricant espanyol vol assegurar-se que els seus productes compleixen la reglamentació de seguretat aplicable, la seva fabricació haurà d’ajustar-se a les normes UNE corresponents.

Les relacions entre la seguretat del producte i la seguretat i salut dels treballadors és òbvia, ja que una gran part de la maquinària, instal·lacions i equips que fan servir les empreses europees són productes que han estat comercialitzats prèviament i adquirits per l’empresari que, seguidament, els posa a disposició dels seus usuaris: els treballadors.

Es pot afirmar doncs que, pràcticament, per a cada tipus de producte industrial existeix, amb algunes excepcions, una directiva de seguretat de producte i una directiva de seguretat i salut en el treball aplicables.
Els dos tipus de directives es poden considerar complementàries i cadascuna a la seva manera contribueix a millorar el marc europeu de seguretat i salut en el treball.

Per a finalitzar aquest subapartat podem afirmar, per tant, que la normativa europea de seguretat i salut en el treball és una normativa estructurada i homogènia que abasta pràcticament tots els temes relacionats amb la matèria.

La Directiva marc 89/391/CEE

Les directives són un mitjà fonamental per impulsar el desenvolupament i l’evolució legislativa i constitueixen la norma jurídica ordinària en matèria de prevenció de riscos laborals a la Unió Europea. Són un mínim de dret necessari i el criteri de referència obligat de les legislacions internes, ja que obliguen els estats membres pel que fa al resultat a assolir, però deixen en mans de les autoritats estatals l’elecció de la forma i els mitjans de fer-ho.

Les directives atorguen un termini als estats membres perquè aquests realitzin de forma adient la transposició (adaptació) de la Directiva comunitària al dret intern.

En el cas que el termini que la directiva atorga per a la seva transposició hagi transcorregut i l’estat membre no hagi realitzat la transposició, el Tribunal de les Comunitats Europees manté que n’és procedent l’aplicabilitat directa, sempre que es compleixin dues condicions:

  • que contingui una regulació autosuficient i susceptible de ser aplicada pels Tribunals de Justícia i
  • que hagués transcorregut el termini establert a la mateixa directiva per fer-ne la transposició.

La Directiva marc 89/391/CEE, relativa a l’aplicació de mesures per promoure la seguretat i salut dels treballadors en el treball, aprovada el dotze de juny de 1989, és probablement la peça bàsica del dret comunitari en aquesta matèria. D’aquesta directiva es deriven directives específiques que estableixen disposicions destinades a cobrir tots els riscos en el lloc de treball (article 16 de la mateixa). Aquestes directives es poden agrupar de la manera següent:

La Directiva marc és una norma europea que dissenya una política global de seguretat en els llocs de treball.

  • Directives dedicades a la protecció de col·lectius desfavorits com són els joves, els treballadors amb contracte temporal, les treballadores embarassades…
  • Directives sobre llocs de treball, s’ocupen del disseny i organització dels espais de treball, construccions, explotacions mineres, activitats en vaixells…
  • Directives sobre agents contaminants, dedicades a protegir als treballadors dels riscos ambientals, físics, químics i biològics…
  • Altres directives, on destacar per la seva importància la que regula el tema dels equips de protecció individual (EPI).

L’article 18 (disposició final) de la Directiva marc, estableix que els estats membres tenen l’obligació de posar en vigor totes les disposicions (legals i reglamentàries) que calguin per complir els requeriments de la UE en matèria de seguretat i salut laboral (acte de transposició).

La transposició de la Directiva marc

La data límit per a la transposició de la Directiva marc va quedar establerta el 31/12/1992. L’Estat espanyol no va aprovar la Llei de prevenció de riscos laborals fins al 8/11/1995, després de rebre una denúncia de la Comissió per l’endarreriment en la matèria.

La Directiva marc 89/391/CEE, s’estructura en tres blocs temàtics diferenciats:

  1. Bloc integrat per disposicions generals que defineixen l’objecte i l’àmbit d’aplicació al qual s’aplica la normativa.
  2. Bloc que agrupa les obligacions dels empresaris, que van des de la general de garantir la seguretat i salut dels treballadors a la seva feina fins a les més específiques de constituir els serveis de protecció i prevenció.
  3. Bloc que recull les obligacions dels treballadors de vetllar per la seva seguretat i complir les disposicions tècniques dels aparells que utilitzin.

Àmbit d'aplicació de la Directiva marc 89/391/CEE

La Directiva marc és d’aplicació a tots els sectors d’activitats públiques o privades (comercials, administratius, culturals, d’oci…), excepte determinades activitats de les forces armades, policia o protecció civil. En aquests casos es procurarà que la salut dels treballadors quedi protegida de la millor manera possible seguint l’esperit de la directiva marc.

No afecta a totes aquelles normes jurídiques nacionals o comunitàries, presents o futures, que siguin més favorables per a la protecció de la seguretat i salut dels treballadors a la feina.

Definicions (article 3 de la Directiva marc)

La Directiva marc defineix els següents conceptes per tal d’aclarir el seu àmbit d’aplicació:

  • Treballador: qualsevol persona que treballa per un empresari (s’inclouen els treballadors en pràctiques, els aprenents i els funcionaris), amb exclusió dels treballadors al servei de la llar familiar.
  • Empresari: qualsevol persona, física o jurídica, que sigui titular de la relació laboral amb el treballador i sigui responsable de l’empresa o establiment.
  • Representant dels treballadors amb funcions específiques en matèria de prevenció de riscos en el treball: qualsevol persona escollida o designada com a delegat o representant dels treballadors pels problemes específics de la protecció de la seguretat i salut dels treballadors a la seva feina.
  • Prevenció: conjunt de disposicions o mesures adoptades o previstes a totes les fases de l’activitat de l’empresa amb la finalitat d’evitar o disminuir els riscos professionals.

La Directiva marc no afecta els treballadors per compte propi.

Obligacions dels empresaris (article 5 i següents de la Directiva 89/391/CEE)

Els empresaris hauran de garantir la seguretat i salut dels treballadors en tots aquells aspectes relacionats amb la seva feina.

Amb caràcter general, els empresaris hauran de complir les següents obligacions:

  • Avaluar tota mena de riscos que no s’hagin pogut evitar.
  • Organitzar la prevenció de forma adequada integrant-la en el conjunt d’activitats de l’empresa amb la finalitat d’aconseguir el nivell més elevat possible de seguretat i salut a la feina.
  • Prendre en consideració la capacitat professional dels treballadors en matèria de seguretat i salut en el moment d’assignar-li les seves tasques.
  • L’empresari designarà un o més treballadors de l’empresa perquè s’ocupin de les activitats de prevenció a la seva empresa i/o, si s’escau, recórrer a serveis externs.
  • L’empresari haurà d’adoptar les mesures necessàries en relació amb (art. 8 Directiva 89/391/CEE):
    • Primers auxilis
    • Lluita contra incendis
    • Plans d’evacuació
    • Situacions de risc greu i imminent
  • L’empresari haurà de disposar de la següent documentació actualitzada (art. 9 Directiva 89/391/CEE):
    • Avaluació de riscos
    • Mesures de protecció i material a utilitzar, si s’escau
    • Llista dels accidents de treball amb una baixa superior a tres dies
    • Informes dels accidents de treball que s’han produït a l’empresa
  • Informar els seus treballadors i permetre la seva participació en el marc de totes les qüestions que afectin la seguretat i salut en el treball. Aquesta participació es tradueix en la figura del delegat de prevenció en la Llei de transposició al dret espanyol (Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals).
  • Adoptar mesures suficients i adequades per formar els seus treballadors (articles 10 i 12 de la Directiva). Els empresaris estan obligats a proporcionar als seus treballadors formació suficient sobre els riscos presents en el treball en el moment:
    • de la seva contractació,
    • quan canviïn les seves funcions,
    • quan s’introdueixin noves tecnologies, i
    • quan s’introdueixi o canviï un nou equip de treball.
    • La formació prevista s’impartirà dintre de la jornada de treball i haurà de ser finançada per l’empresari.

Obligacions dels treballadors (article 13 Directiva marc 89/391/CEE)

La directiva imposa als treballadors les següents obligacions genèriques:

  • Vetllar per la seva pròpia seguretat i per la de terceres persones.
  • Utilitzar correctament:
    • Equips, màquines i eines
    • Substàncies perilloses
    • Dispositius de seguretat
    • Equips de protecció individual
  • Comunicar a l’empresari o persona que tingui una funció específica en matèria de prevenció qualsevol situació laboral de risc greu i imminent.
  • Col·laborar amb l’empresari en l’aplicació de les mesures de seguretat.

Actuació normativa de l'Organització Internacional del Treball

L’Organització Internacional del Treball (OIT) és un organisme de l’Organització de Nacions Unides (ONU) especialitzat en assumptes laborals que estableix normes del treball, formula polítiques i elabora programes per promoure el treball decent d’homes i dones.

  • Banderes amb les sigles de l'OIT i la seva versió en anglès, l'ILO ('International Labour Organization'); podeu consultar el web: www.ilo.org. /-35
  • Banderes amb les sigles de l'OIT i la seva versió en anglès, l'ILO ('International Labour Organization'); podeu consultar el web: www.ilo.org.

L’actuació normativa de l’OIT pot revestir tres formes diferents: els convenis, les recomanacions i les resolucions; la següent taula destaca les seves característiques principals (vegeu la taula).

Taula: Normativa OIT
Convenis Recomanacions Resolucions
Aprovats per 2/3 parts dels vots dels delegats (assemblea plenària OIT) Aprovats per 2/3 parts dels vots dels delegats (assemblea plenària OIT) Acords adoptats per majoria simple
Vinculants per als estats membres OIT NO vinculants per als estats membres OIT NO vinculants per als estats membres OIT
Els estats membres OIT han de ratificar-los i es converteixen en TRACTATS; així, cada estat ha de promulgar normatives internes adients Els estats membres OIT han d’informar sobre el seu grau d’incompliment intern Amb el mateix caràcter que les recomanacions però amb menys autoritat
L’objectiu és homogeneïtzar la normativa interna dels estats membres OIT S’usen per marcar trajectòries de lesgislacions internes dels estats membres OIT Serveixen per donar resposta concreta a situacions laborals en un primer moment abans d’elaborar recomanacions i/o convenis al respecte

Els convenis internacionals de l'OIT en matèria de prevenció de riscos laborals

PIACT

Des de 1975 l’OIT disposa del Programa internacional per a la millora de les condicions i medi ambient de treball (PIACT). Aquest programa té com a objectiu primordial humanitzar el treball, i els seus principals camps d’activitat són les condicions de treball i la salut i seguretat en el treball.

De tots els convenis adoptats per l’OIT abans de 1995, setanta-quatre es refereixen a qüestions relatives a les condicions de treball i a la seguretat i salut en el treball; es poden agrupar de la següent forma:

  • Els de caràcter general, dirigits a polítiques d’acció (relatius a treballadors menors d’edat i a dones embarassades o en període de lactància).
  • Els de protecció contra riscos específics, com per exemple el conveni 136 (de 23 de juny de 1971) sobre protecció contra els riscos d’intoxicació per benzè. També hi ha convenis de protecció de l’amiant, radiacions ionitzants i d’altres.
  • Els de caràcter sectorial, per activitats i sectors concrets, com per exemple el conveni 62 (de 23 de juny de 1937) sobre prescripcions de seguretat en la indústria de l’edificació.
  • Els d’inspecció seguiment i control, com per exemple, el conveni 129 (de 25 de juny de 1969) sobre Inspecció de Treball a l’agricultura.

Sectors amb convenis específics

Hi ha convenis de caràcter sectorial en els sectors següents: comerç i oficines, treball a les mines, treball en el mar, ports.

El conveni més important en matèria de prevenció de riscos laborals és el Conveni núm. 155, de 22 de juny de 1981, sobre seguretat i salut dels treballadors i medi ambient de treball (tinyurl.com/y26nqpdq).

El Conveni 155, ratificat per l’Estat espanyol el 26 de juliol de 1985, estableix els principis per desenvolupar una política nacional coherent en matèria de seguretat i salut dels treballadors. La Llei de prevenció de riscos de l’any 1995 ha suposat la incorporació del Conveni a la nostra legislació.

La resta de convenis, ratificats per l’Estat espanyol en la seva majoria, han inspirat les directives comunitàries de seguretat i salut en el treball (de vegades és a la inversa) i la major part dels reglaments nacionals de seguretat i higiene en el treball.

Exemples de convenis de l'OIT ratificats per Espanya

  • Conveni 111, sobre discriminació laboral. El seu objectiu és combatre les desigualtats en el treball i l’ocupació (tinyurl.com/y4gzv5sj).
  • Conveni 138, sobre l’edat mínima per començar a treballar, pel qual els Governs es comprometen a suprimir el treball dels nens (tinyurl.com/yxeb5hhp).

A més a més dels convenis esmentats, l’OIT elabora repertoris de recomanacions pràctiques i diferents guies i manuals amb la finalitat d’orientar i oferir solucions pràctiques per tal d’aplicar amb correcció aquestes normes (convenis i recomanacions).

Exemples de recomanacions i resolucions adoptades en diferents conferències internacionals

Marc normatiu estatal en prevenció de riscos laborals

Per a poder reaccionar amb la màxima eficiència davant de totes aquelles situacions que poden tenir lloc a la feina dintre de l’Estat espanyol, és convenient i necessari conèixer el marc normatiu estatal en matèria de prevenció de riscos laborals.

El bloc integrat per les normes estatals reguladores de la seguretat i higiene en el treball té una importància fonamental, ja que estableix condicions mínimes al nostre país per protegir els treballadors a la seva feina.

En aquest sentit, cal fer una atenció especial a la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals (LPRL); norma espanyola bàsica en la matèria que va ser desenvolupada per mandat constitucional, i a algunes de les disposicions reglamentàries que se’n deriven; no obstant això, primerament farem una revisió del marc normatiu on s’inclou l’LPRL.

El marc constitucional de la prevenció de riscos laborals

La Constitució espanyola (CE) és un conjunt de normes i institucions fonamentals reguladores de l’organització i de l’exercici del poder. És la Norma fonamental de l’Estat espanyol (“llei de lleis”) i garanteix els drets i llibertats de les persones i dels grups socials.

  • L'actual Constitució espanyola (Carta Magna) va ser aprovada per les Corts generals el 31 d'octubre de 1978 i ratificada en referèndum pels ciutadans de l'Estat el 6 de desembre del mateix any./-20
  • L'actual Constitució espanyola (Carta Magna) va ser aprovada per les Corts generals el 31 d'octubre de 1978 i ratificada en referèndum pels ciutadans de l'Estat el 6 de desembre del mateix any.

En matèria laboral de Seguretat social i de prevenció de riscos professionals, la norma constitucional de 1978 és un dels pilars de l’ordenament jurídic. Analitzant-ne l’articulat ens podem trobar amb diferents preceptes relatius, directament o indirectament, a les condicions de seguretat i salut dels treballadors a la seva feina. Aquests articles són els següents:

  • Article 40.2 CE: reconeix el dret a la seguretat i higiene dels treballadors assenyalant que “…els poders públics vetllaran per la seguretat i higiene en el treball…”. L’Estat pretén, d’aquesta manera, millorar les condicions laborals existents al nostre territori.
  • Article 41 CE: reconeix el dret a un sistema públic de Seguretat Social el qual estableix prestacions reparadores dels danys professionals per excel·lència (accidents de treball i malalties professionals).
  • Article 43 CE: reconeix el dret a la protecció de la salut fent referència específica a les mesures de caràcter preventiu a aplicar.

El dret a la seguretat i salut queda configurat a la nostra Carta magna com un veritable deure de l’empresari i de tots els poders públics existents a l’Estat espanyol.

Abans d’entrar en les normes estatals específiques reguladores de la prevenció de riscos laborals, és convenient fer un recull de la naturalesa jurídica de les disposicions que emanen directament de la Constitució per poder contextualitzar-les millor, com podeu observar en la taula:

Majoria absoluta i majoria simple

La majoria absoluta exigeix el vot favorable de la meitat més un de la totalitat dels diputats. Per tant, com que el Congrés té 350 diputats, les lleis orgàniques s’han d’aprovar per 176 vots a favor com a mínim. La majoria simple exigeix el vot favorable de la meitat més un de tots els diputats que són presents en el moment de la votació.

Taula: Disposicions emanades de la CE
Lleis orgàniques Lleis ordinàries
Regulen el desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, les que aproven els estatuts d’autonomia i el règim electoral general (art. 81 CE) Regulen qualsevol tipus de matèria no reservada a lleis orgàniques; tant si són dictades per les Corts, com les aprovades per les assemblees legislatives o parlaments de les comunitats autònomes en les matèries en què tinguin competències
Aprovades per majoria absoluta al Congrés dels Diputats Aprovades per majoria simple al Congrés dels Diputats

Lleis destacables

  • Llei orgànica 11/1985, de 2 d’agost, de llibertat sindical.
  • Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes.
  • Llei ordinària 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals.
  • Llei ordinària 54/2003, de 12 de desembre, de reforma del marc normatiu de prevenció de riscos laborals, que ha suposat la primera gran reforma de la Llei de prevenció de riscos laborals.


La futura Llei de vaga també haurà de ser una llei orgànica.
Tingueu present que la llibertat de sindicació, la igualtat entre homes i dones i el dret a la vaga són constitucionalment considerats drets fonamentals.

Normalment, les lleis s’elaboren al Parlament (Congrés i Senat) seguint un procediment complex i normalment dilatat en el temps. Al marge del procediment d’elaboració de les lleis en sentit estricte, les Corts Generals poden, en determinades ocasions, delegar en el Govern la facultat de dictar normes amb força de llei. Aquesta delegació es fonamenta en raons d’eficàcia i rapidesa. S’ha d’afegir aquí que mai pot donar-se respecte a matèries bàsiques reservades a llei orgànica. No poden, per tant referir-se a drets i llibertats fonamentals, estatuts d’autonomia o règim electoral general.

Els decrets legislatius són disposicions jurídiques amb rang de llei emanades del poder executiu en virtut de la delegació que li atorguen les Corts Generals per a una matèria concreta de conformitat amb allò que disposa l’article 82 de la Constitució espanyola.

La delegació de les Corts Generals al poder executiu es pot manifestar mitjançant dos mecanismes o vies:

  • Lleis de bases: quan tinguin com a objectiu la formació d’un text articulat. Amb aquest objectiu aquests tipus de lleis concretaran al màxim l’objecte i l’abast de la delegació legislativa. Els textos que produeix el poder executiu com a desenvolupament d’una llei de bases tenen la consideració de “textos articulats”.
  • Lleis ordinàries: quan tinguin com a objectiu la formació de textos refosos mitjançant la fusió de diferents textos legals en un de sol, sempre que es respectin els límits previstos a l’article 82 de la Constitució. Els textos que produeix el poder executiu com a conseqüència d’una delegació tenen la consideració de “textos refosos”.

Un decret legislatiu bàsic: l'ET

Una peça bàsica de l’ordenament laboral és el Reial decret legislatiu 1/95, de 24 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors.

La delegació de les Corts al Govern ha de ser expressa, per a matèria concreta i amb determinació d’un termini concret per al seu exercici.

Decrets llei (art. 86 CE)

El Decret llei és una norma amb rang legal de caràcter provisional dictada pel Govern en cas de necessitat extraordinària i urgent. Obligatòriament, aquesta norma jurídica haurà de remetre’s al Congrés dels Diputats, el qual, en un termini de 30 dies, haurà de pronunciar-se sobre la seva convalidació o derogació (el Congrés ha de manifestar si la dóna o no per vàlida).

Els governs espanyols han promulgat molts decrets llei des de 1978. En concret, en matèria laboral s’han aprovat, al llarg de diversos anys, decrets llei relatius a diferents formes de flexibilitat laboral i a subvencions i bonificacions.

Exemple de Decret llei

Reial Decret llei 3/2012, de 10 de febrer de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral.

Els reglaments estatals

Un reglament és qualsevol disposició de caràcter general emanada de l’Administració que no sigui un reial decret legislatiu ni un decret llei. Desenvolupa el contingut d’una llei i hi està subordinada. Les lleis regulen les matèries de forma general i els reglaments, sense contradir-les, les concreten i desenvolupen. Els reglaments són els que fixen i concreten els aspectes tècnics de les mesures preventives. La majoria dels reglaments són reials decrets.

La intervenció del Govern de l’Estat a través de la potestat reglamentària es fa imprescindible en matèria de prevenció de riscos, ja que les lleis són normes de caràcter general i això fa que sigui difícil regular qüestions de detall a través d’aquesta via. A més a més, cal recordar aquí que les tramitacions parlamentàries de les lleis són molt llargues i complexes la qual cosa fa que sigui una via impròpia per regular matèries que, per la seva pròpia naturalesa, requereixen regulacions àgils i detallades.

Subordinació del reglament a la llei

La llei constitueix una norma mínima per al Reglament, el contingut del qual haurà de subordinar-se sempre a aquesta mateixa: la llei és una norma de rang superior jeràrquic.

La normativa que desenvolupa l’LPRL és fonamentalment de caràcter reglamentari. La mateixa LPRL estableix que el desenvolupament dels aspectes concrets de la mateixa es porti a terme mitjançant normes de caràcter reglamentari (art. 6, LPRL).

Dintre dels reglaments aprovats en matèria de prevenció de riscos es distingeixen dues classes perfectament diferenciades:

  • Els que estableixen condicions generals per a tots els sectors.
  • Els que afecten riscos i sectors concrets amb un contingut fonamentalment tècnic. Dintre d’aquest grup, les reglamentacions tècniques més importants són les que fan referència a “Llocs de treball”, “Equips de treball” i “Equips de protecció individual”.

Mitjançant la potestat reglamentària, el Govern pot desenvolupar allò que està establert a les lleis a través d’unes normes denominades reglaments, que són de rang jeràrquicament inferior a les primeres.

No s’ha de confondre un reglament estatal amb un reglament provinent de la Unió Europea.

En virtut de la seva potestat reglamentària, el Govern pot crear els següents tipus de normes (de major a menor importància):

  • Reials decrets, emanats del Consell de Ministres.
  • Ordres ministerials, que procedeixen d’un ministeri per regular qüestions de la seva competència.
  • Resolucions: són normes de categoria inferior dictades per secretaris d’Estat i directors generals, entre altres càrrecs menors, que regulen aspectes parcials del corresponent departament ministerial.

El reglament té gran importància en prevenció de riscos laborals, ja que permet una major concreció que la llei. En la taula teniu un recull dels reials decrets més destacats amb les idees principals que desenvolupen.

Un dels reglaments més importants en matèria d’organització preventiva és el Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció.

Taula: Reials Decrets derivats de l’articulat de l’LPRL
Reials Decrets Idees principals
R.D. 39/1997, de 17 de gener, Reglament dels Serveis de Prevenció. Regula els requisits que han de tenir les empreses per poder escollir les diferents modalitats de prevenció i la forma de participació dels treballadors en l’organització de l’activitat preventiva de l’empresa; també estableix la classificació de les diferents funcions tècniques que es realitzen en l’àmbit de la prevenció a l’empresa.
R.D. 485/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes en matèria de senyalització de seguretat i salut en el treball. Fa referència a les actuacions a seguir per part de l’empresari en matèria de senyalització, que són: l’adopció de mesures de protecció col·lectiva o mètodes d’organització del treball que evitin els riscos i, si el compliment de les mesures anteriors no és suficient, l’empresari ha d’adoptar la senyalització reglamentària.
R.D. 486/1997, de 14 d’abril, pel qual s’estableixen disposicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball. Regula els següents deures de l’empresari en relació als llocs de treball: A) complir les disposicions mínimes del reglament en matèria de condicions constructives, ordre, neteja, manteniment i senyalització, instal·lació de serveis o protecció, condicions ambientals, il·luminació, serveis higiènics i locals de descans i material o local de primers auxilis; B) adoptar les mesures necessàries perquè la utilització dels espais de treball no origini riscos; C) si encara en queden, caldrà avaluar-los per tal de reduir-los al mínim.
R.D. 487/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la manipulació manual de càrregues que comporti riscos, en particular dorsolumbars, per als treballadors. Estableix que el primer deure empresarial és evitar la manipulació manual de la càrrega per part del treballador, si això no és possible, s’ha de fer una avaluació específica del lloc de treball i com a resultat pot preveure’s: la utilització d’ajudes mecàniques, la reducció o re-disseny de la càrrega manipulada, mesures sobre l’organització del treball i millora de l’entorn de treball, tenint en compte les característiques individuals de les persones treballadores.
R.D. 488/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut relatives al treball amb equips que incloguin pantalles de visualització. Té com a àmbit d’actuació la interacció entre la pantalla de visualització (PVD) i el treballador que habitualment i durant una part rellevant del seu treball normal executa la seva prestació davant aquest equip de treball. L’empresari ha d’avaluar els riscos de la utilització de la PVD prenent en consideració les característiques pròpies del lloc de treball i les exigències de la feina, com a resultat pot ser que l’empresari hagi de reorganitzar el treball.
R.D. 664/1997, de 12 de maig, sobre la protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball. Defineix els tipus d’agents biològics i els classifica en funció de la seva perillositat i determina els deures de l’empresari per protegir les persones treballadores davant l’exposició a aquests agents: A) avaluar els riscos de l’exposició a l’agent biològic; B) evitar la utilització de l’agent mitjançant la seva substitució per un altre que no sigui perillós o que ho sigui en un grau menor; C) vigilància de la salut de les persones treballadores, i D) informar i formar al personal exposat.
R.D.773/1997, de 12 de maig, sobre les disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la utilització pels treballadors d’equips de protecció individual. Estableix les disposicions mínimes per elegir, utilitzar i fer el manteniment dels equips de protecció individuals (EPI). Inclou una sèrie d’annexos de llistes indicatives però no exhaustives sobre els EPI existents per a cada part del cos humà que protegeixen, la forma d’avaluar-los, els sectors i activitats que poden requerir-los i una taula esquem per fer-ne l’inventari d’EPI relacionant amb els riscos davant els quals protegeix a les persones treballadores.
R.D.171/2004, de 30 de gener, pel qual es desenvolupa l’article 24 de l’LPRL en matèria de coordinació d’activitats empresarials. Regula la coordinació d’activitats empresarials (CAE) definint la diferent tipologia d’empresaris i situacions on hi ha concurrència d’activitats i treballadors de diferents empreses, mitjans de coordinació i drets dels representants de les persones treballadores de les diferents empreses que coincideixen temporalment en un mateix centre de treball.
R.D. 286/2006, de 10 de març, sobre la protecció de la salut i la seguretat dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició al soroll. Determina els nivells de pressió acústica percebuts per l’oïda humana, tant d’exposició diària com de pic i estableix els valors límit d’exposició i els que donen lloc a una acció. Regula també com fer-ne l’avaluació, els instruments de mesura, les mesures de protecció i els deures de l’empresari respecte a la vigilància de la salut, la informació i formació i la consulta i participació dels treballadors.
R.D. 337/2010, de 19 de març, pel qual es modifiquen el R.D. 39/1997, de 17 de gener, pel que s’aprova l’RSP; el R.D 1109/2007, de 24 d’agost, pel que es desenvolupa la Llei 32/2006, de 18 d’octubre, reguladora de la subcontractació en el sector de la construcció i el R.D. 1627/1997, de 24 d’octubre, pel que s’estableixen disposicions mínimes de seguretat i salut en obres de construcció. Regula amb l’objectiu de facilitar el compliment de la normativa de prevenció a les empreses, en particular per a les petites i mitjanes, al mateix temps que encaminada a millorar la qualitat i eficàcia dels sistemes d’PRL, amb especial atenció a les entitats especialitzades que actuen com a Servei de Prevenció en les diferents modalitats d’organització.

La llista de reials decrets desenvolupats a partir de l’articulat de l’LPRL és més extensa que els recollits a la taula i no ha deixat de créixer, tot i que a menor ritme que en els anys immediatament posteriors a la publicació de la mateixa LPRL. En part, perquè la mateixa UE ha optat per publicar reglaments d’aplicació directa als estats membres en comptes de directives sobre la millora de la seguretat i salut de les persones treballadores.

L'Estatut dels treballadors: Seguretat i higiene en el treball (art.19)

El dret del treball és una part del dret general que regula les relacions laborals (individuals i col·lectives) que es creen en un àmbit en què el treball es presta d’una forma personal, voluntària, dependent i per compte d’altri; aquesta definició es pot inferir de l’article 1.1 ET.

El Reial decret legislatiu 1/1995, de 24 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors (ET) preveu una part molt important de la legislació de les relacions laborals al nostre país. L’ET regula les relacions individuals de treball, els drets de representació i reunió dels treballadors a l’empresa i tots els aspectes relacionats amb la negociació col·lectiva.

L’àmbit d’aplicació de l’Estatut s’estén als treballadors que voluntàriament prestin els seus serveis retribuïts per compte d’altri, dintre de l’àmbit d’organització i direcció d’una altra persona, física o jurídica denominada empresari. Queden exclosos del seu camp d’actuació, segons l’article 1.3 ET, els següents:

  • els funcionaris públics,
  • les prestacions personals obligatòries,
  • consellers o membres dels òrgans d’administració de les empreses que tinguin la forma jurídica de societat,
  • treballs familiars,
  • treballs realitzats a títol d’amistat, benevolència o bona voluntat, i
  • persones que intervinguin en operacions mercantils per compte d’un o més empresaris, sempre que quedin personalment obligats a respondre del bon resultat de les operacions.

Pel que fa a la prevenció de riscos laborals, l’article 4.2d ET estableix, dintre del capítol referit als drets i deures laborals bàsics, els drets del treballador en matèria de seguretat i higiene.

“En relació amb la seva feina, els treballadors tenen dret […] a la seva integritat física i a una adequada política de seguretat i higiene.”
Art. 4.2.d, ET.

Com a correlació amb el dret expressat en aquest article, l’article 5b del mateix cos jurídic estableix l’obligació que tenen els treballadors d’observar les mesures de seguretat i higiene que s’adoptin.

Seria convenient destacar també, en aquest sentit, l’article 54 de l’ET, el qual assenyala que, dintre de les causes d’acomiadament disciplinari d’un treballador, es troba la indisciplina o desobediència a la feina. Això és important aquí perquè l’incompliment de les normes de seguretat i higiene podria ser considerat un incompliment contractual de caràcter molt greu i ser origen, per tant, d’un acomiadament disciplinari de caràcter procedent (ajustat a dret).

La facultat d’acomiadar de l’empresari es fonamenta en el poder d’organització i direcció que té la seva empresa. Aquest poder és absolutament necessari per poder dirigir-la amb la eficàcia més gran possible.

  • Segons l'ET, els treballadors tenen dret a participar i rebre informació pel que fa a la seguretat i la higiene a la seva empresa.
  • Segons l'ET, els treballadors tenen dret a participar i rebre informació pel que fa a la seguretat i la higiene a la seva empresa.

L’article 19 és l’article més representatiu de l’Estatut dels treballadors en matèria de prevenció pel que fa als drets i deures derivats del contracte de treball, perquè està exclusivament dedicat a qüestions de seguretat i higiene en el treball com: participació, formació i actuació en cas de risc greu i imminent; entre d’altres.

De la interpretació conjunta dels articles 4 i 19 de l’Estatut dels treballadors podem afirmar que l’empresari té el deure d’aplicar a la seva empresa totes aquelles mesures que garanteixin la salut dels treballadors i els protegeixin de tots els perills que els pugui ocasionar la seva feina.

L’òrgan competent per ordenar la paralització dels treballs és la Inspecció de Treball i Seguretat Social.

La Llei de prevenció de riscos laborals

En l’àmbit intern, la Llei de prevenció de riscos laborals (LPRL) és el marc jurídic i institucional de la prevenció de riscos en el treball.

Segons l’article 1 de l’LPRL, la normativa sobre prevenció de riscos laborals queda constituïda per l’LPRL i les seves disposicions de desenvolupament o complementàries.

Falta d'una política preventiva pròpia

El fet que l’LPRL ha estat promulgada per imperatiu legal de la Unió Europea ha portat com a conseqüència la manca d’adaptació de la normativa a la nostra realitat social i industrial i, en definitiva, a la inexistència d’una política preventiva pròpia.

L’LPRL s’emmarca dintre de tres normes jurídiques fonamentals:

  1. Suposa el desenvolupament de l’article 40.2 de la Constitució espanyola.
  2. Representa la preceptiva transposició al dret espanyol de la Directiva 89/ 391/CEE coneguda pel nom de “Directiva marc”. Aquesta norma és el marc jurídic general de la política de prevenció comunitària i representa la resposta a les exigències de transposició de la normativa amb tres anys de retard respecte al termini assenyalat a la mateixa Directiva marc. En molts articles de l’LPRL es pot observar que aquesta es limita a reproduir gairebé de forma literal el contingut de la norma comunitària. A més a més, l’LPRL incorpora disposicions d’altres directives, com són les següents:
    • Directiva 92/85, relativa a la protecció de la maternitat.
    • Directiva 94/33, relativa a la protecció dels joves.
    • Directiva 91/383, relativa a la protecció dels treballadors en les relacions de treball temporals, de durada determinada i en empreses de treball temporal.
  3. L’LPRL incorpora també el Conveni 155 de l’OIT (ratificat per l’Estat espanyol) sobre seguretat, salut i medi ambient de treball.
    Des del punt de vista del nostre dret intern, l’LPRL es planteja un doble objectiu:
  • La necessitat de posar fi a la dispersió normativa anterior fruit de l’acumulació en el temps de normes de diferent rang i orientació, moltes de les quals anteriors a la mateixa Constitució espanyola. L’LPRL estableix un dret necessari mínim del qual no es pot disposar. Aquest mínim serà desenvolupat posteriorment pels reglaments tècnics que la desenvolupin i pels convenis col·lectius reguladors de les condicions de treball.
  • La necessitat d’actualitzar regulacions obsoletes i regular situacions noves no establertes amb anterioritat.

Àmbit d'aplicació de la Llei de prevenció de riscos laborals (Article 3 de la Llei 31/95)

L’àmbit subjectiu de la prevenció el teniu desenvolupat a l’apartat “Àmbit subjectiu de la prevenció”, de la Unitat “Conceptes bàsics de la prevenció de riscos laborals”.

L’àmbit subjectiu d’aplicació de l’LPRL (és a dir, a quines persones i situacions s’aplica) inclou el següent:

  • Relacions laborals regulades per l’Estatut dels treballadors i delimitades al seu article 1 (que són aquelles que afecten els treballadors per compte d’altri).
  • Personal civil al servei de les administracions públiques, ja sigui amb una relació de caràcter administratiu (funcionaris de carrera) o estatutària amb les peculiaritats que estableixi les lleis que els siguin d’aplicació.
  • Socis de cooperatives l’activitat dels quals consisteixi en la prestació del seu treball personal amb les particularitats derivades de la seva normativa específica.
  • Treballadors autònoms, amb almenys un treballador al seu càrrec (els autònoms sense treballadors al seu càrrec no estan inclosos dintre de l’àmbit d’aplicació de la llei però la legislació vigent estableix el deure de cooperar en matèria de PRL quan desenvolupin les seves activitats en un mateix centre de treball amb altres treballadors d’altres empreses).
  • Fabricants, importadors i subministradors de màquines i equips de treball.
  • En els centres i establiments militars l’LPRL s’aplicarà amb les particularitats previstes a la normativa específica vigent.
  • En els establiments penitenciaris, l’LPRL s’adaptarà a les activitats que tinguin unes característiques que requereixin una regulació específica.

S’exclouen de l’àmbit d’aplicació de l’LPRL:

  • Activitats, dintre de l’àmbit de les funcions públiques, amb particularitats que impedeixen l’aplicació de la llei:
    • Policia, seguretat i resguard de duanes
    • Serveis operatius de protecció civil i peritatge forense en cas de greu risc o calamitat pública
  • Relació laboral de caràcter especial al servei de la llar familiar. El titular d’aquesta llar, però, ha de tenir cura que la feina dels seus treballadors es realitzi amb les degudes condicions de seguretat i higiene.

Aplicació de l'ET

L’Estatut dels treballadors és d’aplicació als treballadors que voluntàriament prestin els seus serveis per compte d’altri i dintre de l’àmbit d’organització i direcció d’un empresari.

Naturalesa jurídica de la Llei de prevenció de riscos laborals

De la lectura de la disposició addicional 3a de l’¡LPRL es dedueix que la naturalesa jurídica d’aquesta llei és dual. Això implica que:

Algunes matèries reservades als reglaments (art. 6 LPRL)

  • Procediment per a l’avaluació de riscos.
  • Organització, funcionament i control dels serveis de prevenció.
  • Per un costat es pot afirmar que és una llei laboral. Dintre del caràcter específic de les relacions laborals té el caràcter de llei de mínims, ja que constitueix una referència legal mínima en dos sentits:
    • És un marc legal a partir del qual els reglaments desenvoluparan els aspectes més tècnics de les mesures preventives. En aquest sentit, l’article 6 preveu que el Govern, a través de les corresponents normes reglamentàries i prèvia consulta als agents socials (empresaris i treballadors), regularà tot un ventall de matèries que queden d’aquesta manera reservades a aquest tipus de disposició jurídica. Cal destacar, doncs, la importància que tenen els reglaments dintre de l’àmbit de la prevenció de riscos laborals.
    • És un suport bàsic a partir del qual la negociació col·lectiva podrà entrar a regular les condicions de treball d’un sector concret a través dels convenis col·lectius. Aquesta funció queda reflectida a l’article 2.2 de la llei.
  • Per un altre costat, aquesta llei és una norma bàsica del règim estatutari dels funcionaris públics. És, per tant, de plena aplicació en l’àmbit de les administracions públiques.

“Les disposicions de caràcter laboral contingudes en aquesta llei i en les seves normes reglamentàries tenen, en tot cas, el caràcter de dret necessari mínim indisponible i poden ser millorades i desenvolupades en els convenis col·lectius.”
Article 2.2 LPRL

Estructura de la Llei de prevenció de riscos laborals

La Llei de prevenció de riscos laborals neix amb vocació de ser el cos normatiu bàsic en aquesta matèria. Està estructurada en:

  • set capítols (encapçalats per una exposició de motius), cada un dels quals està dividit en articles (54 en total),
  • tretze disposicions addicionals,
  • dues disposicions transitòries,
  • una disposició derogatòria,
  • dues disposicions finals.

L’exposició de motius de la Llei 31/95 fa les funcions de pròleg d’aquesta mateixa. Aquesta introducció té una importància cabdal per emmarcar el context on apareix aquesta norma. Són destacables les qüestions següents:

  • Recorda el naixement de la llei per imperatiu constitucional i també especifica que de la pertinença de l’Estat espanyol a la Unió Europea se’n deriven normes d’aplicació comuna per a tots estats membres.
  • Es remarca que un dels objectius bàsics i d’efecte més important per al futur és el propòsit de fomentar una cultura preventiva, mitjançant la promoció de la millora de l’educació en aquesta matèria en tots els nivells educatius i la intenció d’involucrar a la societat en el seu conjunt.

Observeu el contingut dels diferents capítols en la taula.

Taula: Capítols de l’LPRL
Capítol Contingut
Capítol I. Objecte, àmbit d’aplicació i definicions (art. 1 a 4). L’objecte és promoure la seguretat i salut dels treballadors. Aquesta llei té el caràcter de dret mínim, cosa que implica que els seus preceptes poden ser desenvolupats i millorats per conveni col·lectiu (art. 2). El seu àmbit d’aplicació comprèn les relacions laborals regulades per l’ET, i també les relacions de caràcter administratiu o estatutari. L’art 4 estableix les principals definicions relacionades amb la matèria, entre els quals destaquem: prevenció, risc laboral, condicions de treball, danys derivats del treball i equips de treball.
Capítol II. Política en matèria de prevenció de riscos per protegir la seguretat i la salut dels treballadors (art. 5 a 13). La política és millorar les condicions laborals per així poder aconseguir un nivell de protecció per a la seguretat i salut dels treballadors més elevat. Es portarà a terme mitjançant les normes reglamentàries i les actuacions administratives que siguin necessàries. També estableix les competències dels següents organismes: Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball, administracions públiques laborals, administracions públiques en matèria sanitària i Inspecció de Treball i Seguretat Social. Es crea la Comissió Nacional de Seguretat i Salut en el Treball com a òrgan assessor i de participació estatal en aquesta matèria.
Capítol III. Drets i obligacions (art. 14 a 29). Estableix els principis de tota acció preventiva i detalla les obligacions dels empresaris i els drets i deures dels treballadors davant dels riscos laborals, com, per exemple, el dret a la protecció de la maternitat o l’obligació de l’empresari de portar a terme la vigilància de la salut dels seus treballadors.
Capítol IV. Serveis de prevenció (art. 30 a 32bis). Assenyala quines són les formes de portar a terme l’organització de la prevenció a l’empresa, concretades posteriorment en l’RSP (Reial Decret 39/97, de 17 de gener). També estableix les funcions d’aquests serveis de prevenció i la seva organització.
Capítol V. Consulta i participació dels treballadors (art. 33 a 40). Indica i descriu els mecanismes i òrgans de consulta i participació dels treballadors d’una empresa en matèria preventiva -delegats de prevenció i comitès de seguretat i salut-, així com les seves competències.
Capítol VI. Obligacions dels fabricants, importadors i subministradors (art. 41). Estableix les obligacions d’aquests col·lectius, els quals han de garantir una comercialització segura de maquinària, equips, productes i eines de treball perquè no constitueixin una font de perill per als usuaris en si mateixos. Amb aquesta finalitat, s’haurà de facilitar als empresaris informació relativa a la seva manipulació, utilització i manteniment en línia amb la normativa comunitària de seguretat en el producte.
Capítol VII. Responsabilitats i sancions (art. 42 a 54). Regula les diferents responsabilitats (la seva compatibilitat) i sancions en les quals es poden incórrer per incomplir la llei i tipifica les infraccions i el règim sancionador; també inclou els requeriments de l’ITSS, incloent l’ordre de paralització dels treballs.

Les definicions de l'article 4 de l'LPRL

Amb l’objectiu d’aclarir una sèrie de conceptes bàsics, l’article 4 de l’LPRL aporta un ventall de definicions amb la finalitat d’implantar la llei de la manera més eficaç possible i establir criteris uniformes en relació amb la seva interpretació i aplicació.

En aquest article 4 es fa evident la transposició de la Directiva marc 89/391/CEE a través d’aquesta llei. Dita Directiva conté, per exemple, el mateix concepte de prevencióque la definició donada per la Llei.

Si llegiu amb atenció l’article 3, Definicions de la Directiva marc 89/391/CEE, veureu que són les mateixes que es troben a l’LPRL.

Les definicions que estableix aquest article són les següents:

  1. Prevenció: conjunt d’activitats o mesures adoptades o previstes en totes les fases de l’activitat de l’empresa amb la finalitat d’evitar o disminuir els riscos derivats del treball.
  2. Risc laboral: és la possibilitat que un treballador pateixi un determinat dany derivat del treball. Per qualificar un risc des del punt de vista de la seva gravetat, es valoraran conjuntament la probabilitat que es produeixi el dany i la severitat d’aquest mateix.
  3. Danys derivats del treball: es consideren com a tals les malalties, patologies o lesions patides amb motiu o ocasió del treball. S’inclouen en aquest apartat els danys patits in itinere (en el trajecte habitual del domicili a la feina).
  4. Risc laboral greu i imminent: és aquell que sigui probable racionalment que es materialitzi en un futur immediat i pugui suposar un dany greu per a la salut dels treballadors.
  5. Processos, activitats, operacions, equips o productes “potencialment perillosos”: són aquells que, en absència de mesures preventives específiques, originen riscos per a la seguretat i salut dels treballadors que els desenvolupen o els utilitzen.
  6. Equip de treball: qualsevol màquina, aparell, instrument o instal·lació utilitzada en el treball.
  7. Condició de treball: qualsevol característica d’aquest que pugui tenir una influència significativa en la generació de riscos per a la seguretat i salut dels treballadors. En queden específicament incloses:
    • Les característiques generals del centre de treball.
    • La naturalesa dels agents físics, químics i biològics presents en l’ambient de treball i les seves corresponents intensitats.
    • Els procediments per a la utilització dels agents esmentats anteriorment que influeixen en la generació dels riscos mencionats.
    • Altres característiques de la feina, incloent-hi les relatives a la seva organització i ordenació, que influeixen en la magnitud dels riscos als quals estigui exposat el treballador.
  8. Equip de protecció individual (EPI): qualsevol equip destinat a ser portat o subjectat pel treballador perquè el protegeixi d’un o de diversos riscos que puguin amenaçar-li la seguretat o salut en el treball, com també qualsevol complement o accessori destinat a aquesta finalitat.

Equip de protecció individual

Recordeu: no s’ha de confondre equip de protecció individual (com ara: equips de protecció respiratòria filtrants, ulleres de seguretat, equips d’intervenció en ambients freds, cinturons de seguretat…) amb equip de treball.

Modificacions posteriors de l'LPRL. Referència especial a la Llei 54/2003

Des de la seva entrada en vigor el dia 10 de febrer de 1996, la Llei de prevenció de riscos laborals ha estat modificada per les normes jurídiques següents:

  • La Llei 50/1998, de 30 de desembre de mesures fiscals i administratives i de l’ordre social va modificar els articles 45 a 49 (infraccions i sancions).
  • La Llei 39/1999, de 5 de novembre per promoure la conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores. Aquesta llei va modificar l’article 26 (protecció de la maternitat).
  • El Reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d’agost (Text refós de la Llei d’infraccions i sancions de l’ordre social (LISOS), va deixar sense efecte alguns preceptes del capítol VII de l’LPRL.
  • La Llei 54/2003, de 12 de desembre, de reforma del marc normatiu de la prevenció de riscos laborals va modificar els articles 9, 14, 16, 23, 24, 31, 39 i 43; a més a més va introduir l’article 32 bis i dues disposicions addicionals: la 14 i la 15.
  • La Llei 31/2006, de 18 d’octubre, sobre implicació dels treballadors en les societats anònimes i cooperatives europees.
  • La Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes.
  • La Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici.
  • La Llei 32/2010, de 5 d’agost, per la qual s’estableix un sistema específic de protecció per cessament de les activitats dels treballadors autònoms.
  • La Llei 14/2013, de 27 de setembre, de suport als emprenedors i a la seva internacionalització.
  • La Llei 35/2014, de 26 de desembre, per la qual es modifica el text refós de la Llei general de la Seguretat Social amb relació al règim.

De totes aquestes modificacions, les introduïdes per la Llei 54/2003 són les més rellevants. Aquestes modificacions són conseqüència directa de l’aplicació parcial dels acords adoptats a la Mesa de diàleg social que va tenir lloc el 30 de desembre del 2002. La finalitat d’aquests acords era aplicar mesures per lluitar contra la sinistralitat laboral de manera activa. Per a poder portar terme aquests objectius es van modificar dues lleis:

  • d’una banda es va reformar la Llei de prevenció de riscos laborals amb la intenció d’afavorir la integració dels processos productius i,
  • d’altra banda, es va reformar també la Llei d’infraccions i sancions de l’ordre social (LISOS) per millorar el compliment de la normativa de prevenció.

La LISOS

La Llei d’infraccions i sancions de l’ordre social (Reial Decret Legislatiu 5/2000, de 4 d’agost, per la que s’aprova el text refós de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social) és una norma sancionadora que tipifica, gradua i quantifica les infraccions que poden imposar-se per vulneració de la normativa laboral.

Els objectius bàsics de la Llei 54/2003, de 12 de desembre, de reforma del marc normatiu de la prevenció de riscos laborals van ser els següents:

  • Fer front a la sinistralitat laboral de manera efectiva.
  • Fomentar una autèntica cultura de la prevenció de riscos a la feina, que asseguri el compliment real i efectiu de les obligacions preventives de les empreses.
  • Millorar el control del compliment de la normativa reforçant la funció de vigilància i control del sistema d’Inspecció de Treball i Seguretat Social.
  • Integrar la prevenció dels riscos laborals als sistemes de gestió de les empreses.

La integració de la prevenció a l’empresa es converteix en una de les principals preocupacions de la reforma. Aquesta integració es concreta mitjançant l’aplicació obligatòria d’un pla de prevenció en tota empresa.

La responsabilitat de l’empresari d’adoptar totes les mesures necessàries per millorar les activitats d’identificació, avaluació i control de riscos ha de complementar-se amb la disponibilitat de recursos i mitjans que ho facin possible. El capítol I de la Llei 54/2003 proporciona pautes d’actuació en aquest sentit.

A aquesta nova perspectiva s’hi han d’afegir les modificacions que el capítol II de la Llei 54/2003 introdueix sobre el tema de les infraccions i sancions de l’ordre social.

Reglament de serveis de prevenció: Reial Decret 39/1997, de 17 de gener

Dintre dels reglaments que estableixen condicions generals, i com a conseqüència del desenvolupament de l’article 6 de l’LPRL, cal destacar com a més significatiu el Reial decret 39/1997, de 17 de gener, Reglament dels serveis de prevenció (BOE núm. 27 de 31 de gener). Aquesta disposició ha estat modificada pel Reial decret 604/2006 de 19 de maig i pel R.D. 337/2010, de 19 de març.

El Reglament dels serveis de prevenció (RSP) estableix:

  • Les modalitats d’organització, funcionament i control dels serveis de prevenció.
  • Els procediments d’avaluació de riscos, la normalització i les guies d’actuació.
  • Procés d’acreditació per l’autoritat laboral dels serveis de prevenció aliens.
  • Sistemàtica de realització de l’auditoria de prevenció.
  • Contingut de la formació dels diferents tècnics de prevenció.

El Reglament dels serveis de prevenció s’estructura en set capítols i una sèrie de disposicions; pel que fa a aquestes últimes, cal destacar l’aplicació amb determinades peculiaritats dels seus preceptes a l’Administració pública. A continuació desglossem l’estructura destacant-ne part del contingut en la taula.

Taula: Capítols de l’RSP
Capítol Contingut
Capítol I. Disposicions generals (articles 1 i 2). Ha estat reformat pel R.D 604/2006, de 19 de maig, per procedir a l’adaptació de la regulació sobre la Integració de l’activitat preventiva a l’empresa i al Pla d’PRL per desenvolupar els canvis introduïts per la Llei 54/2003 als articles 14.2 i 16.1 i 2 de l’LPRL. Els nous articles canvien de nom perquè la nova redacció de l’RSP destaca la necessitat que l’activitat preventiva en el si de l’empresa hagi d’integrar-se dintre del seu sistema general de gestió, portant-la a terme mitjançant l’aplicació d’un pla d’PRL. A més a més, estableix el deure dels treballadors i els seus representants de contribuir a aquesta integració.
Capítol II. Avaluació de riscos i planificació de l’activitat preventiva (articles 3 a 9). Estableix les bases per a l’avaluació de riscos (definició, contingut, procediment, revisió i documentació) i la posterior planificació preventiva amb una metodologia concreta.
Capítol III. Organització de recursos per a les activitats preventives (articles 10 a 22 bis). Regula les diferents modalitats d’organització preventiva (assumpció per l’empresari, treballadors designats, SPP, SPM, SPA) i els requisits que s’han de complir per poder optar a algunes de les formes d’organització dels recursos. La reforma del reglament introdueix en aquest capítol l’article 22 bis, centrat en la presència de recursos preventius, que determina quines són les activitats o els processos perillosos que obliguen la presència dels recursos preventius a l’empresa.
Capítol IV. Acreditació d’entitats especialitzades com a serveis de prevenció aliena (articles 23 a 28). Descriu el procés pel qual ha de passar qualsevol entitat per tal de poder ser acreditada com a servei de prevenció des de la sol·licitud passant pel procediment, el manteniment dels requisits de funcionament i el registre de les mateixes acreditacions.
Capítol V. Auditories (articles 29 a 33 bis). Ha estat fortament modificat pel R.D. 604/2006. Com a novetats principals poden destacar-se les següents: Auditoria externa en els supòsits de sistemes de prevenció amb activitats preventives desenvolupades amb recursos propis i aliens. Desenvolupament del concepte, el contingut, la metodologia i els terminis de realització de l’auditoria. Destacar el moment de realització de la primera auditoria dins dels 12 mesos següents al moment en què es disposi de la planificació de l’activitat preventiva. El termini per repetir l’auditoria passa de 5 a 4 anys i es redueix a 2 anys per a les empreses que realitzin qualsevol de les activitats contingudes a l’Annex I de l’RSP (activitats especialment perilloses). Es regulen per primera vegada les auditories voluntàries mitjançant la introducció del nou article 33 bis.
Capítol VI. Funcions i nivells de qualificació (articles 34 a 37). Estableix que les funcions que es poden realitzar dintre d’una empresa per desenvolupar l’activitat preventiva es poden classificar en tres nivells: bàsic, intermedi i superior (amb les especialitats i disciplines preventives de medicina del treball, seguretat en el treball, higiene industrial i ergonomia i psicosociologia aplicada).
Capítol VII. Col·laboració dels serveis de prevenció amb el sistema nacional de salut (art. 38 a 39). Regula l’obligació de col·laboració dels SP amb el sistema nacional de salut respecte al diagnòstic, tractament i rehabilitació de les malalties relacionades amb el treball, així com participar en les campanyes sanitàries i epidemiològiques de les Administracions públiques; també hauran de proporcionar informació a les autoritats de dades sanitàries.

Per veure els continguts formatius mínims establerts per assolir cada nivell, llegiu els annexos III a VI del reglament, que podeu consultar a través de la secció “Referències” (adreces d’interès) del web d’aquest crèdit. Relacioneu-los amb la disposició transitòria tercera de la mateixa norma: funcions de nivell intermedi.

Dels annexos de l’RSP, caldria destacar que:

  • l’annex I, conté la llista de treballs amb activitats perilloses, que requereixen un tractament especial.
  • els annexos del III al VI se centren en la formació segons les funcions de cada nivell tècnic en matèria de PRL.
  • el VII i el VIII, els últims annexos, proporcionen llistes no exhaustives d’agents i condicions de treball que afecten les dones embarassades o en període de lactància per la qual cosa no poden realitzar-les en aquests períodes de la maternitat.

El paper del conveni col·lectiu en l'àmbit de la prevenció de riscos

Els convenis col·lectius són normes jurídiques específiques i pròpies del dret laboral, l’objectiu principal dels quals és desenvolupar i millorar allò que diuen les lleis.

Els convenis a Espanya

A l’Estat espanyol, un conveni aprovat pel Parlament, ratificat pel cap d’Estat i publicat al BOE es converteix en dret intern directament aplicable.

El conveni col·lectiu és considerat font del dret laboral per l’article 3.1.b de l’Estatut dels treballadors.

Un conveni col·lectiu és un acord subscrit entre un empresari o els seus representants per un costat, i una o diverses organitzacions de treballadors per l’altre. Mitjançant aquest acord, treballadors i empresaris estableixen la regulació de les condicions laborals en les quals es desenvolupa la seva feina durant el termini que es pacti.

Els convenis col·lectius poden abastar diferents àmbits (empresarial, sectorial, geogràfic, temporal… S’ha de tenir en compte que són obligatoris per a tots els empresaris i treballadors que estan dintre del seu marc d’aplicació.

Els continguts en prevenció de riscos que més freqüentment apareixen als convenis col·lectius són aquells relatius a la vigilància de la salut, algun aspecte de la planificació preventiva, la formació relacionada amb els riscos a la feina i els drets i deures en l’àmbit preventiu.

Exemple d'un article d'un conveni col·lectiu

Convenio Colectivo de la empresa Arcelormittal Distribución Norte, S.L.

“Artículo 18. Prevención sanitaria. Además de lo previsto en la normativa laboral vigente, el reconocimiento anual constará de pruebas cardiovasculares, glucemia y colesterol. Quienes deseen someterse voluntariamente a revisión ginecológica, así como quienes deseen que se realicen mamografías, deberán preavisar con un mes de antelación al inicio de la realización del reconocimiento anual.”

Alguns exemples d’aquest tipus de normes són:

  • Conveni col·lectiu de treball de l’empresa Ferrocarril Metropolità de Barcelona SA per als anys 2016-2019 (BOPB de l’1 de març de 2018).
  • Conveni col·lectiu de treball del sector d’oficines i despatxos de Catalunya per als anys 2017 i 2018 (DOGC de 25 d’octubre del 2017).

Qualsevol llei o norma reglamentària pot ser millorada per conveni col·lectiu (article 2.2 LPRL). Això implica, per tant, que el contingut del conveni pot concretar, desenvolupar i inclús clarificar punts foscos o confusos de la Llei de prevenció i/o de les seves normes de desenvolupament.

Malgrat aquest important paper del conveni col·lectiu en la regulació dels drets i obligacions d’empresaris i treballadors en matèria de seguretat i salut laboral, val a dir que la importància dels convenis col·lectius en l’àmbit de la prevenció de riscos laborals és molt menys rellevant que la de les disposicions reglamentàries.

En poquíssimes ocasions l’LPRL remet expressament als convenis col·lectius per encarregar als agents socials que estableixin una regulació alternativa o més exhaustiva de determinades matèries. Un exemple d’aquestes remissions és el sistema de designació dels delegats de prevenció que podem trobar a l’article 35.4 de l’LPRL.

“No obstant el que es disposa en aquest article, en els convenis col·lectius es poden establir altres sistemes de designació dels delegats de prevenció, sempre que es garanteixi que la facultat de designació correspon als representants del personal o als treballadors mateix”.
Article 35.4 LPRL

En tot cas, es pot afirmar que el paper del conveni col·lectiu és molt limitat en matèria de prevenció de riscos, ja que el bloc normatiu estatal (lleis i reglaments) és molt ampli i d’ordre públic, per la qual cosa deixa poques escletxes a la negociació col·lectiva, que només podrà millorar-lo en comptades ocasions.

Guies i notes tècniques elaborades per l'INSST

A banda de totes aquestes normes desenvolupades en aquest apartat i ja sense caràcter estrictament vinculant, s’ha de fer esment aquí a les guies tècniques i les notes tècniques de prevenció elaborades per l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST) amb la finalitat de facilitar als agents socials i als professionals de la prevenció eines tècniques de consulta per poder interpretar els reglaments que desenvolupen la Llei de prevenció de riscos laborals. Les guies i notes tècniques de l’INSST no són vinculants ni d’obligat compliment llevat les seves parts incloses que estiguin recollides en una disposició normativa vigent.

Com a tècnics de prevenció, cal conèixer les guies tècniques i estar atents a les noves edicions revisades pels tècnics de l’INSST (antic INSHT) per recórrer a elles a l’hora de realitzar informes d’avaluació de riscos i planificar mesures preventives adients.

  • La Guia tècnica de l'INSST (antic INSHT) és una eina molt útil per al tècnic de prevenció./-60
  • La Guia tècnica de l'INSST (antic INSHT) és una eina molt útil per al tècnic de prevenció.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats