Antecedents històrics de la prevenció

Trobareu un glossari de sigles a la secció “Annexos” d’aquest apartat.

Trobareu una breu cronologia mundial de la prevenció, a la secció “Annexos” d’aquest apartat.

Els motius per fer prevenció han anat evolucionant al llarg de la història. Per situar-nos en l’àmbit de la prevenció, es fa necessari fer un recorregut breu pels seus antecedents.

La inquietud per preservar la salut de les persones mentre treballen ha estat present en moltes civilitzacions al llarg de la història de la humanitat tot i que, òbviament, el punt de vista de cada època ha estat diferent i s’ha anat modificant al llarg del temps.

Tot i això, cal remarcar que la seguretat laboral i la higiene industrial són, en sentit estricte, conceptes moderns que apareixen i es desenvolupen amb plenitud des de la Revolució Industrial del segle XIX fins als nostres dies.

En general, en l’antiguitat, el treball portava una càrrega de penositat i patiment que era pràcticament inseparable de la feina. Es podria dir, fins i tot, que “patint es produïa”. És fàcil deduir la carència, pràcticament total, d’accions encaminades a protegir la salut dels treballadors.

“Els miners extreuen fortunes increïbles per als seus amos mentrestant ells mateixos agonitzen treballant dia i nit, morint sovint de tantes penalitats. Per a ells no hi ha descans en el treball, al contrari, perden la seva vida estant obligats a suportar la inhumana fatiga sota els cops dels seus capatassos.
Per a ells no hi ha descans en la seva feina, més aviat al contrari, perden la seva vida. I encara aquells que sobreviuen no aconsegueixen res, sinó misèria eterna. Seria millor la mort per a ells que una vida tan penosa.”


Diodoro de Sicilia (S. I a. de C.). Historia social y económica de la España antigua.

La preocupació per la prevenció i la seguretat abans de la revolució industrial

La preocupació per la salut i seguretat dels treballadors era pràcticament inexistent abans de la Revolució Industrial. No obstant això, en la Bíblia cristiana, en alguns codis o guies ètiques o polítiques de l’antiguitat i de l’edat mitjana apareixen algunes normes i reflexions relacionades amb aquesta preocupació que podia tenir la societat de cada moment.

La cultura cristiana fa del treball una via penosa i redemptora derivada de la interpretació bíblica del pecat original: “Guanyaràs el teu pa amb la suor del teu front”, va dir Déu a Adam en el moment d’expulsar-lo del Paradís terrenal. No obstant aquesta càrrega de penositat del treball, en la Bíblia apareixen també uns dels primers textos escrits relatius a les mesures que cal adoptar davant situacions greus de risc.

Ja en el Deuteronomi (Antic Testament; capítol 22, versicle 8) apareix el que podríem considerar la primera recomanació o norma de seguretat: “Si edifiques una casa nova, posa-hi una barana al terrat, perquè la teva família no sigui responsable de la mort del qui pugui caure daltabaix”.

Els esclaus a la Bíblia

“Posa’l a treballar, que és el que li convé, i si no t’obeeix, engrillona-li els peus. Però no t’excedeixis amb ningú i no facis res contra la justícia. Si tens un sol esclau, tracta’l com a tu mateix, ja que l’has adquirit a preu de sang; si tens un sol esclau, tracta’l com un germà, ja que en tens necessitat com de la teva vida.” La Bíblia (A.T.); Eclesiàstic. Cap. 33; versicle sobre els esclaus.

A l’edat antiga, Hammurabi (1792-1750 aC), sisè rei de Babilònia, és conegut per promulgar un dels primers corpus legislatius de la història que ha arribat complet fins als nostres dies: el codi d’Hammurabi. Aquest codi conté lleis escrites entre les quals en podem trobar algunes relacionades amb el tema de les responsabilitats en matèria de construcció. Són un antecedent històric directe dels reglaments que únicament tenien en compte mesures disciplinàries per aconseguir unes bones condicions de treball.

Entre les mateixes podem trobar les següents:

  • Llei 229 “Si un paleta construeix la casa d’un home i aquesta s’esfondra i mata a l’amo de la casa, el paleta serà executat”
  • Llei 230 ” Si el que mor és el fill de l’amo de la casa, hauran d’executar al fill del paleta”

El codi recorre freqüentment a l’anomenada llei del talió: es concebia la justícia com una forma de revenja en la qual es castigava el culpable amb una pena similar al delicte realitzat. És el famós “ull per ull”: si un treballador tenia un accident per negligència del seu cap i patia seqüeles, s’infligien les mateixes ferides al cap per equiparar-lo amb els danys del treballador.

En alguns papirs mèdics de l’Antic Egipte (1600 aC) podem trobar diferents pràctiques i procediments relacionats amb el tractament de lesions musculoesquelètiques, entre d’altres malalties, sense diferenciar si l’origen de les causes era per activitats laborals o no.

Dins la cultura clàssica grecoromana, tant el treball manual com el treball intel·lectual eren propis dels esclaus i desenvolupar aquests tipus de feines era considerat un deshonor. Hem de saber que l’esclavitud va ser defensada o permesa per moltíssimes cultures i per tota mena d’institucions. El filòsof Aristòtil afirmava: “La guerra és un mitjà legítim per adquirir esclaus, ja que comporta aquesta caça que s’ha de donar a les bèsties salvatges i als homes que, nascuts per obeir, refusen sotmetre…” (Política).

A l’Antiga Grècia, Hipòcrates, el pensador considerat pare de la medicina, va identificar i registrar els efectes de l’exposició al plom entre els obrers de les mines.

A Roma, la toxicitat per mercuri va ser descrita per Plini el Vell. Aquest autor va fer referència als perills del maneig del sofre i del zinc i va escriure diferents normes preventives per als treballadors de les mines de plom i mercuri. Per exemple, es va recomanar als miners l’ús de mascaretes respiratòries fetes amb la bufeta dels xais per a la manipulació de sulfur de mercuri.

Roma va ser el bressol del dret i la jurisprudència i, a més a més de les diferents lleis de conducta i protecció dels béns privats, a Roma s’hi van prendre mesures legals sobre la salubritat, com la instal·lació de banys públics, i de protecció dels treballadors.

Els blanquers

Antic ofici dels qui adquirien la matèria primera fresca de les carnisseries i dels marxants de bestiar per fer-hi diversos tractaments com submergir-la en aigües tànniques, encalcinar-la, netejar-la de restes càrnies, raspar-ne les impureses, adobar-la en clots i remeses… Un ofici ple de riscos en totes les tasques i activitats realitzades.

Una altra figura destacada de l’Antiga Roma va ser Galè, considerat, després d’Hipòcrates, el metge més important de l’Antiguitat a Occident. Va estudiar les malalties dels miners, els blanquers i els gladiadors.

En general, totes aquestes escasses referències de l’antiguitat que manifesten una certa preocupació per la seguretat i salut responien més aviat a la pròpia conscienciació dels treballadors i no pas a una autèntica preocupació estatal dels dirigents d’aquestes societats.

  • Els noms d'alguns carrers ubicats als voltants del Born de Barcelona recorden encara el passat gremial de la ciutat: carrer de l'Argenteria, Corders, Assaonadors...
  • Els noms d'alguns carrers ubicats als voltants del Born de Barcelona recorden encara el passat gremial de la ciutat: carrer de l'Argenteria, Corders, Assaonadors...

A l’edat mitjana el treball era una activitat que no podia ser realitzada per la noblesa. El règim feudal es basava econòmicament en dues institucions: els servents de la gleva i els gremis. El servents eren adscrits a la terra i pertanyien al senyor en un règim de semiesclavitud.

En les incipients ciutats es constituïen els gremis, que agrupaven tant els artesans com els comerciants i regulaven tot allò relacionat amb el seu sector d’activitat. Un dels seus objectius era el de prevenir els accidents de l’ofici. De fet, a l’edat mitjana, no patir accidents va ser sinònim d’eficiència en l’ofici. El segle XIV, en concret, pot considerar-se l’inici de la seguretat i la higiene en el treball en sentit estricte, ja que es van associar artesans europeus que van dictar normes per protegir i regular les seves respectives professions.

A l’edat moderna no canvia fonamentalment la situació ni valoració del treball, tot i que augmenta la preocupació per la higiene dels habitants de les ciutats i per això van formular les primeres normes per evitar riscos a l’interior de les ciutats. En els arxius històrics de la ciutat de Barcelona en trobem més d’un exemple.

Ordre municipal de Barcelona de 1324

“Queden prohibits els forns de vidre a l’interior de la ciutat pels riscos als quals podria estar exposat el veïnat.”

A principis del segle XVII es produeix un altra gran fita a la consolidació de la higiene i la seguretat industrials amb la promulgació de les lleis d’Índies. Aquest cos jurídic és una recopilació de les diferents normes legals vigents en els diferents regnes de les Índies. Van ser publicades el 1680 sota el regnat de Carles II.

Aquesta recopilació consta de nou llibres i comprèn la legislació que Espanya va dictar per a la governació dels territoris d’ultramar. En les lleis d’Índies es troben consells sobre:

  • Treball de les dones i menors.
  • Prohibició de càrregues excessives.
  • Seguretat en les mines.
  • Higiene laboral i treballs prohibits.

Malgrat aquestes disposicions, no es van poder impedir els abusos i l’explotació de la població indígena.

“Veiem certs animals ferotges, mascles i femelles escampats pel camp, negres, lívids, cremats pel sol, adherits a la terra que estan cavant, amb una invencible obstinació; tenen una espècie de veu articulada i quan s’aixequen sobre els seus peus mostren una cara humana: i en efecte són éssers humans. A la nit es retiren als seus caus, on viuen de pa negre, d’aigua i arrels; estalvien a altres homes la feina de sembrar, de llaurar i de recollir per viure, i així mereixen que no els falti aquest pa que ells van sembrar.”


La Bruyère, discurs al Parlament francès, s. XVII.

  • "Quam artem exerceat" ('Quina és la seva ocupació?') Ramazzini va proposar que els metges estenguessin la llista de preguntes que Hipòcrates els va recomanar preguntar als seus pacients, afegint aquella relacionada amb la seva feina.
  • "Quam artem exerceat" ('Quina és la seva ocupació?') Ramazzini va proposar que els metges estenguessin la llista de preguntes que Hipòcrates els va recomanar preguntar als seus pacients, afegint aquella relacionada amb la seva feina.

Bernardino Ramazzini (1633-1714) va ser un metge italià considerat el pare de la medicina del treball i de la higiene industrial. Els seus estudis sobre les malalties professionals i la promoció de diferents mesures de protecció per als treballadors van suposar, en certa manera, l’inici de la seguretat industrial i de la normativa sobre accidents de treball.

Ramazzini va escriure la seva obra més coneguda, ”De morbis artificum diatriba”, l’any 1700, en la qual descriu amb molt detall els factors etiològics de les afeccions pròpies dels diferents oficis que existien abans de la revolució industrial, i va proposar algunes mesures per combatre aquests efectes perjudicials per a la salut.

La preocupació per la prevenció i la seguretat a partir de la revolució industrial

La primera Revolució Industrial va tenir lloc a finals del segle XVIII a Anglaterra. Aquest històric esdeveniment va canviar de forma immediata els processos de producció i va produir el conjunt més gran de transformacions socioeconòmiques, tecnològiques i culturals de la humanitat des del neolític. L’economia basada en el treball manual va ser substituïda per una altra dominada per la indústria i la tecnologia.

Lesions d'esquena

Els tractats de medicina del Col·legi Reial de Metges d’Edimburg (1789) explicaven com havien de seure els sastres quan treballaven per evitar lesions d’esquena.

La revolució agrícola va disminuir les necessitats de mà d’obra al camp i es va produir un gran èxode de la població rural cap a les ciutats.

Laboralment, els oficis artesanals van ser substituïts per la producció en sèrie. La gent del camp que havien anat a les ciutats a treballar no van rebre el sou que esperaven i es van veure obligats a treballar en condicions infrahumanes.

La quantitat de camperols que arribava a les ciutats provinent del camp sobrepassava la capacitat de les ciutats i, per aquest motiu, la densitat de població va augmentar, per la qual cosa es va estendre l’amuntegament entre les persones que arribaven a les noves poblacions urbanes. La situació era tan dolenta que van proliferar tot tipus de malalties i epidèmies.

  • Les condicions de treball a la indústria tèxtil eren molt dures.
  • Les condicions de treball a la indústria tèxtil eren molt dures.

Les condicions de seguretat i salut a les fàbriques i tallers eren extremadament dolentes (jornades laborals de 18 hores, absència de vacances i de descans setmanal, salaris de misèria…). Les dues terceres parts dels obrers eren dones i infants, que eren explotats treballant sense unes mínimes condicions de seguretat i higiene. Com a conseqüència d’aquests fets, molts d’aquests treballadors patien lesions i mutilacions o fins i tot la mort en tràgics accidents de treball.

Tot i algunes accions puntuals de caràcter proteccionista i d’auxili als treballadors, fins ben entrat el segle XIX seguia imperant l’explotació salvatge en les relacions laborals i que totes les accions empresarials quedaven supeditades i justificades per l’únic principi d’obtenció de beneficis.

Arran d’aquests canvis socials tan importants i d’aquestes condicions de vida i de treball tan inhumanes, els treballadors van començar a prendre consciència de la seva situació i això va donar lloc a l’aparició dels primers sindicats. Al principi, eren perseguits i criminalitzats però poc a poc van aconseguir que es dictessin lleis que els protegissin. En aquest context es van configurar una sèrie de normes jurídiques de caire social amb una clara vocació humanitària i amb l’objectiu de dignificar les condicions de treball i fer que el treball fos menys perjudicial per a la salut de les persones treballadores.

El 1802 es promulga a Anglaterra la Health and Moral of Apprentices Act coneguda també pel nom de Factory Act. Aquesta norma va ser una de les primeres iniciatives dissenyades per millorar les condicions de treball dels aprenents a les fàbriques de cotó i llana limitant la seva jornada laboral i fixant unes condicions mínimes per a la higiene, la salut i fins a tot l’educació dels treballadors.

  • Pel que fa al treball infantil, el 1840 es prohibeix el treball dels aprenents de menys de nou anys, i el treball nocturn als menors d'edat. (Imatge: Nen miner (1910).
  • Pel que fa al treball infantil, el 1840 es prohibeix el treball dels aprenents de menys de nou anys, i el treball nocturn als menors d'edat. (Imatge: Nen miner (1910).

Pocs anys més tard, l’industrial britànic Robert Owen va prohibir a les seves fàbriques d’Escòcia el treball de nens menors de nou anys, i va limitar la jornada laboral a un màxim de dotze hores per als joves de nou a setze anys. Mentrestant, a França, el metge Pattisier manifestava la seva preocupació per la salut publicant un tractat sobre malalties dels artesans.

A finals del segle XIX i principis del XX, a Alemanya, amb l’objectiu de protegir els treballadors de les conseqüències dels accidents de treball i de les malalties professionals, es van crear una sèrie d’assegurances socials obligatòries i públiques finançades per empresaris i treballadors: la de malalties (1883), la d’accidents de treball (1884), la d’invalidesa (1889) i la de supervivència (1911). Totes aquestes regulacions es van reunir i sistematitzar en un Codi d’assegurances socials el 1911.

A França, el Dr. Villerné el 1840 va portar a terme una enquesta entre les indústries tèxtils de la regió de Rouen; l’informe assenyalava que nens de quatre i cinc anys estaven ocupats en unes condicions de treball molt dures (havien d’estar drets setze hores, tretze de les quals en habitacions tancades i sense canviar de lloc). L’any següent es va establir en aquest país la primera regulació legal sobre el treball infantil, amb la promulgació de la llei Guizot, que prohibia el treball dels nens menors de vuit anys. És la primera llei francesa del treball. L’àmbit d’aplicació d’aquesta llei va ser molt limitat perquè només va afectar els nens treballadors i no a tots. A més a més, no es va elaborar un reglament posterior que desenvolupés allò que disposava la llei i no es van establir mesures ni responsables per garantir-ne el compliment.

Un any més tard, Itàlia prohibeix el treball dels menors de nou anys i el dels menors de catorze anys en el cas de que treballessin en indústries amb activitats considerades nocives.

Anglaterra aprova la Great Factory Act el 1844. Aquesta norma va suposar un avenç molt important en la prevenció tècnica imposant, entres d’altres, les següents obligacions:

  • Determinats tipus de màquines havien de portar necessàriament tanques i resguards.
  • És obligatòria la comunicació dels accidents laborals mortals.
  • Limita la jornada de treball dels nens entre nou i tretze anys a nou hores al dia amb una aturada per dinar.
  • Els amos de les fàbriques són obligats a netejar a fons els tallers cada 14 mesos.

A Suècia, una primera ordenança publicada el 1870 va fixar en setze anys l’edat mínima per treballar en fàbriques de fòsfor i va establir unes normes sobre ventilació i limitació a sis mesos per a realitzar activitats en les parts amb un nivell més alt de contaminació a les fàbriques.

L’enverinament per fòsfor produeix necrosi en la barbeta que, en els casos més greus, pot arribar a la pèrdua total de la mandíbula.

A partir de 1889 es van produir a Europa una sèrie d’esdeveniments que van portar a exigir als estats l’adopció de normes de dret intern en matèria de seguretat, salut i higiene en el treball:

  • Es va celebrar el Congrés Internacional d’Accidents de Treball (1889) amb l’objectiu d’aprofundir l’estudi de la prevenció i protecció dels accidents de treball.
  • Els governs alemany i suís van celebrar una conferència internacional (1890) sobre el treball fabril i d’extracció minera.
  • Durant la primera guerra mundial es reuneixen a la ciutat anglesa de Leeds els representants dels treballadors dels diferents estats d’Europa per debatre qüestions tan importants com la seguretat en el treball i la limitació de la jornada laboral.
  • S’aprova a Alemanya la Constitució de Weimar (1919), en la qual es reconeixen importants drets als treballadors.
  • Sota els auspicis del Tractat de Versalles (1919), que posa fi a la Primera Guerra Mundial, neix l’Organització Internacional del Treball (OIT) creadora d’importants normes en matèria de seguretat, salut i higiene en el treball.

Intervenció de l'Estat

Al final del segle XIX, es comença a configurar la necessitat d’una intervenció de l’Administració pública per tal de controlar l’aplicació de la legislació sobre les limitacions de certs treballs amb finalitats proteccionistes, en especial envers les dones i els menors.

Tots aquests fets van portar a un model social d’estat en el qual s’aniran aprovant importants normes reguladores de les condicions dels treballadors. Es van crear administracions especialitzades, com, per exemple, el Ministeri de Treball, i òrgans de vigilància del compliment de les normes laborals com la Inspecció de Treball i el naixement d’un nou ordre jurisdiccional, el social.

L'estudi científic del treball: el taylorisme

També és a la meitat del segle XIX quan es comencen a elaborar els primers estudis científics del treball, coincidint amb la fabricació en sèrie i tenint com a principal objectiu la producció de quantitats més altes d’unitats de productes utilitzant el menor nombre de recursos.

  • L'enginyer industrial i economista dels Estats Units, F. W. Taylor, és considerat el pare de l'administració científica.
  • L'enginyer industrial i economista dels Estats Units, F. W. Taylor, és considerat el pare de l'administració científica.

El precursor principal és F. W. Taylor (1856-1915), que valorava l’ésser humà per sobre de la màquina. La seva teoria, coneguda com a taylorisme es fonamentava en la remuneració segons la quantitat produïda evitant el control que l’obrer podia tenir en els temps de producció.

Els principis enunciats per Taylor constitueixen els fonaments de l’“organització científica del treball” o taylorisme. Alguns d’aquests principis, que afecten directament el treballador, són:

  • Valorar l’ésser humà per sobre de la màquina. La productivitat.
  • Seleccionar per a cada lloc de treball el treballador més adequat.
  • Formació (ensinistrament) específica per a cada treballador sobre la base de les tasques del seu lloc de treball.
  • Mesurar la quantitat de treball que cadascú realitza.
  • Remuneració basada en el foment de la producció.
  • Aconseguir la màxima productivitat.
  • Repartir la responsabilitat de l’empresa entre tot el personal.

L'empresa de Taylor

Taylor va tenir l’ocasió de posar en pràctica les seves teories en l’empresa que ell mateix dirigia i va obtenir els resultats següents: va aconseguir que 35 obreres durant una jornada de 8 hores fessin la mateixa quantitat de treball que 125 dones treballant 10,5 hores cada dia; utilitzant la mateixa tecnologia però seleccionant el personal i donant-li instruccions sobre la millor forma de realitzar la feina, i informant cada hora a les treballadores si el seu ritme era normal o anaven endarrerides.

Les innovacions en la forma d’organització del treball proposades per Taylor van ser adoptades en nombroses empreses industrials als Estats Units i posteriorment a Europa. Aquests canvis van suposar una modificació en les relacions laborals i en la forma de produir, que es va tornar més eficient però, al mateix temps, més deshumanitzada, ja que els ritmes de treball intensos i repetitius van repercutir desfavorablement en la salut i en la motivació dels treballadors.

Història de la prevenció de riscos laborals a Espanya

Trobareu una cronologia de la prevenció a Espanya, a la secció “Annexos” d’aquest apartat.

A Espanya, l’Estat va tenir una resposta a les reivindicacions de la classe treballadora en matèria de seguretat i salut en el treball més tardana que en la resta dels països europeus. A meitat del segle XIX, les condicions de treball dels obrers de la indústria eren pèssimes.

El treball tèxtil a Vic

“Los infantes que resisten a estas privaciones (las derivadas del trabajo de la madre y de la mala alimentación) a la dentición y demás enfermedades comunes, cuando llegan a la edad de 7 años, y la naturaleza empieza a sonreírles; cuando entran el la època de los juegos; cuando su imaginación deja presentir alguno de sus destellos; entonces se les sujeta al pie de una màquina; el rodar de las mecheras son sus juegos y delicias; las púas y engravaciones los embelesos que, en un momento de descuido, de imprevisión o de curiosidad, les lastiman. Luego se apaga su imaginación;su inteligencia se enerva, se materializa y se embrutece. (…) Niños he visto de 7 años trabajar 13 horas completas, pero su figura escuálida, su mirada fija y apagada, sus movimientos tardíos hacen conocer al observador menos práctico la suerte que a estos infelices aguarda.”


Salarich, J. (1858). “Higiene del tejedor” O sea, medios físicos para evitar las enfermedades y procurar el bienestar de los obreros ocupados en hilar el algodón. (Imatge: Indústria tèxtil, 1930).

El segle XIX i inicis del segle XX

Un acte piadós

Al final del segle XIX, la cura de la seguretat i la salut es veu, encara, com una acte piadós envers els col·lectius de treballadors més febles, però és el principi de la seguretat i la higiene del treball en el nostre país.

La llei que va suposar l’inici de la prevenció de riscos a Espanya va ser la llei Benot promulgada l’any 1873 durant la primera república. Aquest text legal es considera la norma iniciadora de la legislació social a l’Estat. L’objectiu fonamental d’aquesta llei va ser la protecció dels menors davant dels abusius interessos dels patrons sobre les condicions de treball en què aquests treballaven a les fàbriques. La norma regulava el treball infantil als tallers i establia la instrucció a les escoles dels nens obrers. La llei Benot no es va arribar a aplicar mai totalment, ja que el règim en el qual va néixer només va durar un any.

Deu anys més tard neix la Comissió de Reformes Socials (1883), que, amb els estudis duts a terme, va ser la impulsora de la legislació en matèria d’higiene i salut en els tallers artesans espanyols.

El terme “seguretat i higiene en el treball” apareix per primera vegada en la Llei d’assegurança d’accidents de treball el 30 de gener de 1900. Aquest mateix any es publica, durant el govern d’Eduardo Dato, la Llei d’accidents de treball, en la qual es defineix per primera vegada a Espanya l’accident de treball i s’estableix la responsabilitat objectiva de l’empresari envers el treballador en cas d’accident de treball, i l’obligació del patró a indemnitzar els treballadors que es lesionessin com a conseqüència d’un accident laboral. Quatre anys més tard, el 1904, s’estableix que el diumenge és el dia dedicat al descans dels obrers.

El treball infantil en la llei Dato

La llei Dato, de 1900, és la primera llei d’accidents de treball d’Espanya. Pel que fa als nens, estableix els deu anys com edat mínima per treballar i prohibeix el treball nocturn als menors de catorze anys. El treball a les mines, als túnels, als embornals i les indústries perilloses es prohibeix a tots els menors de setze anys.

La data que cal destacar és la de la creació de la Inspecció de Treball, el 1906, que depenia al principi de l’Institut de Reformes Socials, i tenia l’objectiu d’aconseguir la correcta aplicació de les normes laborals. El seu primer reglament regulador es va aprovar per Reial decret l’1 de març de 1906. Ja des dels seus inicis se li encomana la vigilància del compliment de la incipient legislació social de l’època (Llei d’accidents de treball, de 30 de gener de 1900; Llei de descans dominical, de 3 de març de 1904…).

  • Des de l'any 1906, la Inspecció de Treball vetlla pel compliment de la normativa laboral i de seguretat i higiene.
  • Des de l'any 1906, la Inspecció de Treball vetlla pel compliment de la normativa laboral i de seguretat i higiene.

La seguretat i salut durant la dictadura del general Primo de Rivera (de 1921 a 1930)

Amb la dictadura del general Primo de Rivera es va instaurar a Espanya un nou sistema polític caracteritzat per l’intervencionisme estatal en la vida dels ciutadans, de signe clarament autoritari.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va suposar per a l’economia espanyola un important desenvolupament de la indústria en general i la tèxtil en particular, motivada per la no entrada del nostre país en el conflicte bèl·lic. Això va suposar una espectacular pujada del nombre d’accidents de treball, per la qual cosa el Govern es va veure en la necessitat d’aprovar una nova Llei d’accidents de treball el gener de 1922, coneguda com llei Matos.

Aquesta llei va incorporar com a novetat l’obligatorietat del descans nocturn de la dona treballadora i va incloure la imprudència professional entre els riscos compresos dintre de la responsabilitat empresarial. També es va crear el Fons de Garantia de la Caixa Nacional de l’Assegurança d’Accidents de Treball, l’objectiu del qual era cobrir la corresponent indemnització al treballador per als casos d’insolvència empresarial.

La disciplina encarregada de prevenir els riscos professionals passa a denominar-se “seguretat i higiene en el treball”. Més tard, es van incorporar a més a més la medicina, l’ergonomia, la psicologia, la química, la biologia i la sociologia, entre d’altres. A partir d’aquest moment la prevenció de riscos deixa de ser monopoli de la medicina.

Segona República espanyola (de 1931 a 1936)

Aquest és un període curt però intens de la història d’Espanya ja que hi va haver clares manifestacions de suport a la classe treballadora.

Entre els anys 1931 i 1933, mentre governava un partit socialista, es van aprovar importants normes de seguretat i higiene en el treball. Podem destacar en aquesta primera etapa la Llei d’accidents de treball de 1932, sobre mecanismes preventius d’accidents de treball i mesures de seguretat i higiene.

El Text refós sobre accidents de treball estableix l’obligatorietat de l’assegurança d’accidents (1932-1933).

De 1933 a 1935 s’instaura en el poder un partit de dretes, la qual cosa va incidir en un canvi d’orientació en aquesta matèria, ja que es va passar a donar preferència als aspectes sanitaris del treball, deixant més de banda els aspectes socials. D’aquests anys podem destacar el Decret de 19 d’abril de 1934 mitjançant el qual es va crear la Inspecció Mèdica de Treball, dintre dels Serveis Centrals d’Inspecció de treball.

El règim franquista (de 1939 a 1975)

Finalitzada la Guerra Civil (de 1936 a 1939) s’obre a Espanya el llarg període de la dictadura franquista (de 1939 a 1975), que podem dividir en tres etapes: el primer franquisme (de 1939 a 1959), el desarrollismo (de 1960 a 1970) i el tardofranquisme (de 1970 a 1975).

Durant el primer franquisme (1939 a 1959), els instruments més utilitzats per l’Administració per regular les condicions de treball en els diferents sectors o branques de la producció van ser les ordenances laborals o reglaments de treball. Aquestes normes estaven sota la jerarquia del Ministeri de Treball, el qual, mitjançant ordres ministerials fixava les reglamentacions que havien de regir en els centres de treball. Aquestes estrictes ordenances establien unes condicions mínimes i obligatòries, la qual cosa no feia possible la millora de les condicions laborals de comú acord entre empresaris i treballadors, ja que les ordenances venien per imposició governamental.

El 1944 s’estableix com a obligatòria la creació de comitès de seguretat i higiene en el treball a les indústries químiques, tèxtils o d’electricitat, entre d’altres sectors. Aquests comitès vetllaven pel compliment de la legislació a les seves empreses i a poc a poc es van convertir en una part més de les empreses. El seu principal inconvenient era que els treballadors no podien utilitzar-los com a mitjà de participació ja que els comitès mantenien una relació molt estreta amb la part empresarial. Per cobrir aquesta deficiència, el 1947 es van crear els jurats d’empresa. Aquests organismes es van convertir en un peça fonamental i, a poc a poc, van anant assolint les competències dels comitès. Els jurats podien fomentar accions sindicals i, en certa manera, tractaven d’aconseguir l’harmonia entre els empresaris i els treballadors.

Amb la finalitat d’evitar la fallida econòmica, els anys cinquanta van ser testimoni de com la dictadura deixava de banda la política autàrquica i començava una etapa de liberalització i modernització econòmica. En aquest context de canvis econòmics es van crear els convenis col·lectius sindicals (aprovats a l’abril de 1958). Mitjançant aquests convenis, els empresaris i els treballadors arribaven a un acord sobre les condicions de treball i s’abandonava, en certa manera, el paternalisme de l’empresari.

Nova regulació

El 1956, amb la nova regulació de l’Assegurança d’Accidents de Treball, s’unifiquen els tres règims: agricultura, indústria i mar.

L’etapa del franquisme que va del 1960 al 1970 es coneix com a desarrollismo. En aquesta etapa, i sota els auspicis de la modernització econòmica però no política, es van posar les bases per a la creació d’un sistema de Seguretat Social, que finalment va entrar en vigor a finals de la dècada dels seixanta amb la Llei general de la Seguretat Social de 1966 (entrada en vigor l’1 de gener de 1967.). Els últims anys de la dictadura van ser cabdals, perquè es van promoure importants canvis i es va posar a disposició del món laboral mitjans i recursos per a una gestió correcta de les condicions de treball.

Els anys que van de 1970 a 1975 es coneixen com a tardofranquisme. A final dels anys seixanta es constata que el que s’havia fet fins al moment era insuficient ja que es van disparar de manera alarmant les xifres de sinistralitat. Com a conseqüència d’aquest fet, el 1970 es va promulgar el Plan Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo”, a través d’una ordre ministerial d’aquell mateix any. Aquest pla, de fet, es pot considerar com l’antecedent de l’actual Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST). El pla tenia uns objectius preventius molt amples i abastaven, amb una visió interdisciplinària i global, totes les actuacions de prevenció necessàries per protegir els treballadors en el desenvolupament de les seves activitats laborals.

Tot i que la implantació del pla va ser més lenta del que s’esperava, el seu impacte en aquells anys va ser significatiu: els treballadors van tenir accés, entre d’altres novetats, a reconeixements mèdics reglamentaris i a assessorament sobre les mesures de seguretat que les empreses havien d’implantar.

Tots els fets anteriors van portar com a conseqüència l’adequació de la reglamentació tècnica vigent fins al moment. Així, per Ordre Ministerial de 9 de març de 1971 es va aprovar l’Ordenança General de Seguretat i Higiene en el Treball, que va introduir els comitès de seguretat i higiene, versió predemocràtica dels actuals comitès de seguretat i salut. Aquesta norma jurídica va constituir el primer intent seriós que amb caràcter universal es va fer a Espanya per al control de les condicions de treball des de perspectives exclusivament tècniques.

Període democràtic

Amb la mort del dictador, s’obre un nou període de la història d’Espanya que porta la instauració monàrquica i la democràcia a partir de 1976. Dins de la matèria que ens ocupa, és important destacar que la mateixa Constitució espanyola de 1978 indica que el Govern ha de vigilar la seguretat i la higiene en el treball.

Articles de la Constitució espanyola (1978) sobre seguretat i higiene en el treball

Art. 40.2: “Els poders públics vetllaran per la seguretat i higiene en el treball i garantiran el descans necessari”.
Art. 43: “Correspon als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i a través de les prestacions i serveis necessaris”.

El 1978 s’aprova un decret que regula l’estructura i les competències de l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball. Aquest organisme autònom de caràcter administratiu es va crear amb funcions d’assessorament, gestió i control de les accions tecnicopreventives dirigides a la disminució dels riscos laborals.

Sanció de la Constitució

El rei Joan Carles I sanciona la Constitució el 27 de desembre de 1978 al Congrés dels Diputats, en presència de la reina Sofia, el príncep Felip i el president de les Corts, Antonio Hernández.

Durant els anys vuitanta, moltes de les competències de l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball van passar a mans de les comunitats autònomes. L’Estat era l’encarregat de promulgar les lleis i les comunitats autònomes les encarregades d’executar-les i portar-les a terme.

Un altre fet fonamental durant aquests anys va ser l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors el 14 de març de 1980. Aquesta norma jurídica va ser la primera norma al nostre país que reconeixia als treballadors el dret a una protecció eficaç en matèria de seguretat i higiene en el treball. També es van reconèixer els drets dels treballadors a la lliure sindicació, a la vaga, a la participació, a la negociació col·lectiva, entre d’altres.

Malgrat tots aquests avenços en matèria de prevenció de riscos laborals, encara estava vigent molta normativa laboral franquista, com l’Ordenança General de Seguretat i Higiene en el Treball, que no va ser derogada fins a 1995, amb l’entrada en vigor de la Llei de prevenció de riscos laborals.

  • Espanya i Portugal s'adhereixen a la Comunitat Econòmica Europea, l'actual UE.
  • Espanya i Portugal s'adhereixen a la Comunitat Econòmica Europea, l'actual UE.

L’1 de gener de 1986 Espanya es va incorporar a la Unió Europea com a membre de ple dret. Aquest fet històric va introduir, com en la majoria dels àmbits, canvis significatius en el camp de la prevenció de riscos laborals. Un dels canvis més importants va ser la promulgació de la Directiva 89/391/CEE el 1989, coneguda amb el nom de “directiva marc”.

El canvi més important en el nostre ordenament jurídic derivat de l’adequació de la normativa espanyola a l’europea va ser la promulgació de la Llei 31/95, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals. Aquesta fonamental norma jurídica té com a objectiu principal promoure la seguretat i salut dels treballadors determinant garanties i responsabilitats per establir un nivell adequat de protecció de la salut dels treballadors dels riscos derivats de la seva feina i dels seus condicionants.

A partir de 1995 i motivada per exigències nacionals i internacionals, la normativa espanyola s’ha anat desenvolupant àmpliament mitjançant decrets i altres tipus de normes polítiques que anireu veient al llarg d’aquest crèdit.

Trobareu la normativa espanyola en prevenció de riscos laborals, a la secció “Annexos” d’aquest apartat.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats