Resum

La seguretat laboral i la higiene industrial són, en sentit estricte, conceptes moderns que apareixen i es desenvolupen amb plenitud des de la Revolució Industrial del segle XIX fins als nostres dies. Durant l’antiguitat només destaquen alguns codis (Codi d’Hammurabi), papirs egipcis (lesions musculoesquelètiques) i estudis de savis grecoromans (Hipòcrates, sobre el plom, Plini el Vell sobre sofre i zinc i Galè sobre malalties de miners i blanquers) que tracten perills que comporten algunes activitats laborals.

A l’edat mitjana, els gremis d’artesans van dictar normes per protegir i regular les seves respectives professions però no és fins al segle XVII que es consolida la preocupació per la higiene i la seguretat industrials amb la promulgació de les lleis d’Índies amb consells sobre: treball de les dones i menors, prohibició de càrregues excessives, seguretat en les mines, higiene laboral i treballs prohibits.

La primera Revolució Industrial, a finals del segle XVIII a Anglaterra, va produir el conjunt més gran de transformacions socioeconòmiques, tecnològiques i culturals de la humanitat des del neolític. L’economia basada en el treball manual va ser substituïda per la indústria i la tecnologia i la revolució agrícola va disminuir les necessitats de mà d’obra al camp produint un gran èxode de la població rural cap al treball obrer de les ciutats (les dues terceres parts dels obrers eren dones i infants). Laboralment, els oficis artesanals van ser substituïts per la producció en sèrie treballant en condicions infrahumanes sense unes mínimes condicions de seguretat i higiene.

El segle XIX comença el canvi de mentalitat amb:

  • Normatives en alguns països (Anglaterra, la norma Great Factory Act el 1844) imposant obligacions per millorar les condicions laborals.
  • La celebració del Congrés Internacional d’Accidents de Treball.
  • L’estudi científic del treball o taylorisme centrat en la valoració de l’ésser humà per sobre de la màquina.

A Espanya, l’Estat va tenir una resposta a les reivindicacions de la classe treballadora en matèria de seguretat i salut en el treball més tardana (durant el segle XX) que en la resta dels països europeus:

  • La llei Dato la Llei d’accidents de treball, del 1900 defineix per primer cop l’accident de treball i s’estableix la responsabilitat objectiva de l’empresari envers el treballador en cas d’accident de treball i l’obligació del patró a indemnitzar els treballadors que es lesionessin com a conseqüència d’un accident laboral.
  • La Inspecció de Treball es crea el 1906 amb l’objectiu d’aconseguir la correcta aplicació de les normes laborals.
  • Durant el règim franquista (1939-1975) evoluciona la preocupació administrativa per la prevenció: obligació dels comitès de seguretat i higiene en el treball a les indústries químiques, tèxtils o d’electricitat, entre d’altres, naixement dels jurats d’empresa que podien fomentar accions sindicals, publicació de la Llei general de la Seguretat Social (1966) i el Pla Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (1970).
  • El període democràtic suposa a l’estat espanyol que el Govern tingui l’obligació constitucional de vigilar la seguretat i la higiene en el treball, que neixi l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball i que es publiqui l’Estatut dels treballadors.

L’entrada el 1986 d’Espanya a la Unió Europea comporta la incorporació de normatives de prevenció a la regulació estatal d’entre les quals destaca la Llei 31/95, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals (LPRL) per promoure la seguretat i salut dels treballadors determinant garanties i responsabilitats per establir un nivell adequat de protecció de la salut dels treballadors dels riscos derivats de la seva feina i dels seus condicionants. A partir d’aleshores i motivada per exigències nacionals i internacionals, la normativa espanyola s’ha anat desenvolupant àmpliament mitjançant decrets i altres tipus de normes polítiques.

El dret comunitari, situat jeràrquicament per sobre del dret de cada Estat, està format pels tractats constitutius de la Unió i per un conjunt d’actes jurídics aprovats per les seves institucions. Aquests són de dos tipus: actes obligatoris (reglaments i directives) i actes no obligatoris (recomanacions i dictàmens).

L’acte mitjançant el qual els estats membres modifiquen o adapten les seves legislacions indicades a les directives es denomina acte de transposició. La norma bàsica estatal espanyola en matèria de prevenció de riscos (Llei 31/95) suposa la transposició de la Directiva 89/391/CEE.

L’Acta Única europea de 1986 modifica els continguts dels Tractats constitutius de la Comunitat aconseguint que els temes relatius a la política social siguin prioritaris dintre del marc polític europeu. Destaca la “Política de seguretat i salut dels treballadors en el lloc de treball” amb els articles 95 (condicions de seguretat als productes perquè es puguin comercialitzar) i els articles 136 i 137 (exigència d’uns mínims en les condicions i medi ambient de treball per prevenir la seguretat i salut dels treballadors).

El Comitè Europeu de Normalització (CEN) s’encarrega del desenvolupament de normes CEN que serveixen per interpretar els requisits generals de seguretat. Així per a cada tipus de producte industrial existeix, amb algunes excepcions, una directiva de seguretat de producte i una directiva de seguretat i salut en el treball aplicables; són complementàries i cadascuna, a la seva manera, contribueix a millorar el marc europeu de seguretat i salut en el treball.

La Directiva 89/391/CEE, Directiva marc, relativa a l’aplicació de mesures per promoure la seguretat i salut dels treballadors en el treball, aprovada el dotze de juny de 1989, és la peça bàsica del dret comunitari en aquesta matèria; el seu àmbit d’aplicació són tots els sectors d’activitats públiques o privades (comercials, administratius, culturals, d’oci…), excepte determinades activitats de les forces armades, policia o protecció civil. La Directiva recull obligacions dels empresaris i dels treballadors i ha estat transposada a la legislació estatal amb la Llei 31/95, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals (LPRL).

L’Organització Internacional del Treball (OIT) és un organisme de l’Organització de Nacions Unides (ONU) especialitzat en assumptes laborals que estableix normes del treball, formula polítiques i elabora programes per promoure el treball decent d’homes i dones a través de tres formes diferents: convenis, recomanacions i resolucions.

El Conveni 155 de l’OIT, ratificat per l’Estat espanyol el 26 de juliol de 1985, estableix els principis per desenvolupar una política nacional coherent en matèria de seguretat i salut dels treballadors i ha estat incorporat a la legislació espanyola amb La Llei de prevenció de riscos de l’any 1995.

La Constitució espanyola de 1978 conté articles, directament o indirecta, relacionats amb les condicions de seguretat i salut dels treballadors a la seva feina com l’article 41 on es reconeix el dret a un sistema públic de Seguretat Social amb prestacions reparadores dels danys professionals i l’article 40.2 on es reconeix el dret a la seguretat i higiene dels treballadors. Les lleis orgàniques i ordinàries emanen d’ella mentre que els *reglaments* són disposicions de caràcter general -que no siguin reial decret legislatiu ni decret llei- que desenvolupen el contingut d’una llei i hi estan subordinats; molts articles de l’LPRL ja tenen el corresponent reglament. Un dels reglaments més importants en matèria d’organització preventiva és el Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció.

Segons l’article 1 de la Llei 31/95, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals (LPRL), la normativa sobre prevenció de riscos laborals queda constituïda per ella mateixa i les seves disposicions de desenvolupament o complementàries. La LPRL conté:

  • L’objecte, l’àmbit d’aplicació i les definicions bàsiques per millorar les condicions de treball.
  • Política en matèria de prevenció de riscos per protegir la seguretat i la salut dels treballadors
  • Els drets i obligacions en materia de PRL
  • Les formes de portar a terme la PRL a l’empresa (Serveis de prevenció)
  • Els mecanismes i òrgans de consulta i participació dels treballadors d’una empresa en matèria preventiva (delegats de prevenció i comitès de seguretat i salut)
  • Les obligacions dels fabricants, importadors i subministradors
  • Les responsabilitats i sancions en matèria de PRL.

El Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció. (RSP) estableix:

  • Les modalitats d’organització, funcionament i control dels serveis de prevenció.
  • Els procediments d’avaluació de riscos, la normalització i les guies d’actuació.
  • Procés d’acreditació per l’autoritat laboral dels serveis de prevenció aliens.
  • Sistemàtica de realització de l’auditoria de prevenció.
  • Contingut de la formació dels diferents tècnics de prevenció.

El Reial decret legislatiu 1/1995, de 24 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors regula les relacions laborals; el seu article més representatiu en matèria de prevenció és l’article 19 Seguretat i Salut en el Treball .

Un conveni col·lectiu és un acord subscrit entre un empresari o els seus representants per un costat, i una o diverses organitzacions de treballadors per l’altre. Mitjançant aquest acord, treballadors i empresaris estableixen la regulació de les condicions laborals en les quals es desenvolupa la seva feina durant el termini que es pacti. Els continguts en PRL que més frequentment apareixen als convenis col·lectius són aquells relatius a la vigilància de la salut, algun aspecte de la planificació preventiva, la formació relacionada amb els riscos a la feina i els drets i deures en l’àmbit preventiu.

Les guies tècniques i les notes tècniques de prevenció elaborades per l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST) són eines tècniques de consulta per poder interpretar els reglaments que desenvolupen la LPRL però no són vinculants ni d’obligat compliment llevat les seves parts que estiguin recollides en una disposició normativa vigent.

Diversos organismes i entitats –de caire públic o privat– tenen un paper rellevant en matèria de PRL. Els que destaquen a escala internacional i comunitària són:

  • l’Organització Mundial de la Salut (OMS), és una agència de l’Organització de les Nacions Unides amb seu a Ginebra (Suïssa) que actua com a autoritat coordinadora en temes de salut pública internacional i està gestionada per una Assemblea amb representants de tots els Estats membres.
  • l’Organització Internacional del Treball (OIT), és un organisme internacional creat per millorar les condicions de vida i de treball a totes les nacions del món. Una de les tasques fonamentals és protegir les persones treballadores contra qualsevol malaltia, afecció i lesions provocades per la seva activitat laboral.
  • la Unió Europea i les seves agències:
  • l’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball (EU-OSHA), és un dels òrgans més importants de la política social de la Unió Europea (UE) encarregada de la creació i coordinació d’una xarxa d’informació que permet un intercanvi a través de l’examen, validació i difusió d’aquesta informació científica, tècnica i econòmica sobre seguretat i salut laboral.
  • i la seva Agència cientificotècnica de productes químícs (ECHA)és el motor essencial per regular de forma innovadora l’ús i la gestió de les substàncies químiques a fi de protegir la salut i el medi ambient en sentit ampli; per tant, el seus estudis i recomanacions són un referent en la gestió dels productes químics en el món laboral.

A escala estatal, cal prestar una atenció especial als òrgans de l’Administració central (alguns d’ells inclosos específicament a la Llei 31/95 de prevenció de riscos laborals), que són:

  • l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (art. 8 LPRL),és l’òrgan científic tècnic especialitzat de l’Administració General de l’Estat que té com a missió l’anàlisi i estudi de les condicions de seguretat i salut en el treball, així com la promoció i el suport a la millora d’aquestes. Amb aquesta finalitat, establirà la cooperació necessària amb els òrgans de les comunitats autònomes amb competències en aquesta matèria.
  • la Inspecció de Treball i Seguretat Social (art. 9 LPRL), és un servei públic de caràcter tècnic que té la missió de vetllar pel compliment de les normes de l’ordre social i exigir les responsabilitats corresponents.
  • la Comissió Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (art. 13 LPRL), un òrgan col·legiat assessor de les diferents administracions públiques en la formulació de polítiques de prevenció i com un òrgan de participació institucional en matèria de seguretat i salut en el treball.

L’Institut Català de Seguretat i Salut Laboral (ICSSL), és l’òrgan tècnic que té com a missió la gestió de la prestació del servei d’assessorament i assistència tècnica en matèria de seguretat i salut laboral. Aquest organisme organitza, desenvolupa i promou la investigació i les activitats relacionades tant amb la formació i la seva promoció com les de desenvolupament en matèria de seguretat en el treball dins Catalunya, amb les competències que li ha transferit l’Estat espanyol.

La Fundació Estatal per a la Prevenció de Riscos Laborals (recollida a la disposició addicional cinquena de l’LPRL), entitat sense ànim de lucre i de caràcter laboral creada per promoure la millora de les condicions de seguretat i salut en el treball, especialment a les petites i mitjanes empreses, mitjançant accions d’informació, assistència tècnica, formació i promoció del compliment de la normativa de prevenció de riscos.

Les Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals, són associacions privades d’empresaris sense ànim de lucre constituides mitjançant autorització del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social i inscripció en un Registre especial depenent del mateix que tenen per finalitat col·laborar en la gestió de la Seguretat Social sota la direcció i tutela del mateix.

Els Serveis de Prevenciósón unes entitats que tenen com a objectiu bàsic la potenciació i promoció de la seguretat i salut dels treballadors. La seva funció principal gira entorn de l’assessorament i suport de l’empresa. Els serveis de prevenció es poden crear dins les empreses en funció de la seva mida i dels tipus i distribució dels riscos que hi hagi o bé com empreses de serveis aliens a les empreses que assessoren tècnicament.

Algunes de les organitzacions empresarials i sindicals més representatives són:

  • L’Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut (ISTAS), fundació autònoma de caràcter tècnico-sindical promoguda per Comissions Obreres (CCOO) amb l’objectiu general d’impulsar activitats de progrés social per a la millora de les condicions de treball, la protecció del medi ambient i la promoció de la salut dels traballadors i trabajadores a l’àmbit de l’Estat Espanyol.
  • L’Oficina Tècnica de Prevenció de Riscos Laborals (OTPRL), és una eina sindical per promoure, des de la Unió General de Treballadors (UGT) la millora de les condicions de seguretat i salut a la feina a través d’accions d’informació, assistència tècnica, informació, divulgació i promoció del compliment de la normativa de prevenció de riscos laborals.

L’obligació genèrica de protecció per part de l’empresari pot ocasionar, en cas d’incompliment, responsabilitats administratives, civils i penals.

L’incompliment de l’obligació de col·laboració del treballador amb l’empresari en la prevenció li ocasionarà principalment responsabilitats en l’àmbit laboral, a les quals també poden afegir-s’hi responsabilitats de tipus civil.

El Reial Decret Legislatiu 5/2000, de 4 de agost, aprova el text refòs de la Llei sobre Infraccions i Sancions de l’Ordre Social (LISOS, en endavant), que regula en un apartat especific les responsabilitats empresarials en matèria laboral i de prevenció de riscos laborals, regulant les infraccions en matèria de prevenció de riscos laborals (arts. 11,12, i 13 LISOS), i fixant les responsbilitats i sancions aplicables als incompliments (art. 39,40,41 i 42 LISOS).

La LISOS classifica les infraccions com a lleus, greus o molt greus (articles 11, 12 i 13 respectivament), i en funció de la seva gravetat i en determina la sanció a aplicar:

  • Les infraccions lleus poden ser de dos tipus: les que fan referència a l’incompliment d’obligacions de seguretat i higiene, que no poden afectar directament la salut i integritat física dels treballadors, i aquelles que suposen l’incompliment de deures de comunicació o documentació de l’empresari de tipus lleu.
  • Les infraccions greus són molt més nombroses i poden dividir-se en dos grups: els incompliments que afecten obligacions bàsiques en matèria de seguretat i salut laboral (obligació d’integrar la prevenció de riscos laborals, no efectuar avaluacions de riscos o controls periòdics de les condicions de treball…) i els incompliments d’obligacions formals i documentals de caràcter greu (no notificar accidents o malalties professionals greus, molt greus o mortals, no arxivar dades relatives a les avaluacions de riscos,i similars.
  • Les infraccions molt greus es poden classificar en tres grups: aquelles que suposen incompliments de la normativa amb algun factor agreujant; les d’incompliments que afecten deures empresarials especialment rellevants i les d’incompliments comesos pels serveis de prevenció i les entitats auditores.

Les sancions per les infraccions administratives poden imposarse en diferents graus (mínim, mitjà i màxim) tenint en compte els criteris de graduació de les sancions, establerts a l’article 39 de la LISOS i següents en funció de per exemple, la perillositat, el nombre de treballadors afectats, els incompliments de requeriments de la ITSS i similars.

Altres sancions accessòries serien: la paralització de l’activitat empresarial en cas de risc greu imminent, suspensió o el tancament del centre de treball en situacions d’especial gravetat, recàrrec de prestacions a la Seguretat Social, la limitació de la facultat de contractar amb l’Administració per la comissió de delictes o per infraccions administratives molt greus.

LA ITSS podrà:

  • Requerir l’empresari per a què subsanir la deficiència observada en matèria preventiva.
  • Paralitzar l’activitat laboral
  • Sancionar l’empresari infractor.

El bé jurídic que protegeix el delicte tipificat en els articles 316 a 318 del Codi Penal de 1995 és la seguretat –en el treball– de la vida, la salut i la integritat física dels treballadors. totes les persones que les posin en greu perill, ja sigui de forma intencionada o per imprudència, són responsables penalment.

Els elements que configuren el delicte contra la seguretat i salut en el treball, i per tant sancionables, són:

  • Incompliment de la normativa de PRL, no aplicant les mesures preventives necessàries.
  • Creació d’una situació de perill greu i concret, per a la vida, salut o integritat física dels treballadors.
  • Relació entre la conducta de l’empresari infractora o omissiva, i la creació de la situació de perill.

Per penalitzar els danys físics que puguin patir totes les persones en general i que, també podrien ser aplicables als que poguessin patir els treballadors en la seva salut o integritat física com a conseqüència del seu treball, el Codi Penal contempla també el delicte d’homicidi per imprudència greu (article 142 del CP) i el delicte de lesions per imprudència greu (article 152 del CP).

La responsabilitat civil implica les indemnitzacions per a la reparació de les conseqüències patides pel dany laboral per una actuació imprudent o negligent.Hi ha tres tipus de responsabilitat civil: derivada de culpa contractual, extracontractual i derivada d’una sentència penal.

Es poden donar els casos de concurrència de responsabilitats:

  • administratives i penals, regulat per l’article 3 de la LISOS que estableix la impossibilitat que uns mateixos fets siguin establerts per dues ordres punitives diferents (administrativa i penal), ja que en aquest cas l’Administració ha de paralitzar l’expedient administratiu i passar l’expedient a l’òrgan judicial competent o al Ministeri Fiscal.
  • civil i administrativa, la responsabilitat civil és compatible amb les responsabilitats exigibles en via administrativa o en via penal.

En cas d’incompliment del deure de seguretat (un dels deures laborals contractuals) per part del treballador, l’empresari, amb el seu poder sancionador, ha d’imposar-li una sanció de caràcter lleu, greu o molt greu, en funció de la gravetat de l’incompliment i de com estigui establert en les disposicions legals i el conveni col.lectiu aplicable. La sanció pot anar des d’una’amonestació verbal o escrita, passant pel trasllat forçós i arribant fins i tot a l’acomiadament disciplinari en aquells casos més greus.

Quan l’incompliment és per causa de l’administració pública, quedarà subjectes a un procediment especial, que no suposarà la imposició de sancions economiques per a l’administració, sinó a la depuració interna de responsabilitats i la sanció, en tot cas, de les persones físiques responsables d’aquests incompliments.

Quan l’incompliment és per causa del tècnic en prevenció de riscos laborals, les responsabilitats a què estarà subjecte aquest poden ser de diferent tipologia, i vindran determinades pel vincle que tinguin amb l’empresa a la qual assessoren. Així, estaran sotmesos a:

  • responsabilitats penals en les mateixes condicions que els empresaris, principalment pel delicte contra la seguretat dels treballadors (art. 316 a 318 CP però també per delicte d’hommicidi dolós (article 138 CP), per delicte d’imprudència greu que causa la mort a algú (article 142 CP) i per delicte causant d’una lesió a un altre (article 147 CP).
  • responsabilitats civilst pels danys i perjudicis que hagin causat. Tot i que habitualment, quan el tècnic treballi per una empresa subjecte a una relació laboral, serà aquesta la que haurà de fer front a aquest tipus de responsabilitat.
  • responsabilitats disciplnàries laborals en tant que treballadors d’una empresai podran ser sancionats -i fins i tot acomiadats- en cas d’incompliment de les ordres i instruccions de l’empresari.
Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Objectius