Factors que determinen el desenvolupament motriu de l’infant

Les àrees motriu, afectiva i cognitiva són fonamentals per al benestar de l’infant.

Durant els primers anys de vida, l’infant passa per molts canvis. Heu de tenir en compte que d’una situació de dependència total passa a una autonomia plena, de la descoordinació dels moviments passa a fer-los coordinats, dels moviments incontrolats passa als moviments controlats.

En aquest apartat l’estudi del desenvolupament motor portarà a diferenciar els factors que el poden condicionar o potenciar, factors que, d’altra banda, s’han de tenir molt presents tant a l’hora d’educar com en el moment de pensar activitats motores adreçades a l’infant.

La capacitat d’aprendre, adaptar-se i enfrontar-se al món neix en el moviment i en les emocions, i no s’ha d’oblidar que el moviment és una de les primeres formes en què els éssers humans aprenen coses sobre el seu món.

Tot i així, s’ha de tenir present que l’evolució dels infants en l’etapa de l’educació infantil abraça tres grans àrees de desenvolupament, en les quals tot progrés es fa de manera globalitzada:

  • L’àrea motriu, que inclou tant el moviment dels segments corporals com el de la totalitat del cos humà.
  • L’àrea afectiva, que està relacionada tant amb les relacions interpersonals, l’actuació i la inserció social, com amb l’equilibri personal.
  • L’àrea cognitiva, que està relacionada amb el conjunt de les capacitats que li permeten comprendre tot allò que l’envolta i, alhora, actuar.

Principis del desenvolupament motor

Per poder comprendre el moviment i com es va desenvolupant, primer de tot, cal diferenciar els conceptes de creixement, maduració i desenvolupament. Es tracta de conceptes que, si bé moltes vegades es fan servir com a sinònims, en realitat designen processos que són independents i força diferents.

El desenvolupament humà és el procés a través del qual es produeixen canvis en l’estructura, el pensament o el comportament d’una persona deguts a influències biològiques i ambientals (Craig, 1976).

Els canvis propis del desenvolupament humà poden ser quantitatius (canvi d’alçada, el pes…) i qualitatius (canvis en la influència de les interaccions socials, el significat dels sons…).

En aquest procés de desenvolupament s’han d’anar assolint una sèrie de fites, la consecució de les quals es basa, entre altres coses, en la maduració, és a dir, en el conjunt de canvis que es produeixen a escala bioquímica i cel·lular, així com en els canvis de caire morfològic (la figura, la forma, l’aparença…) i en els canvis de les conductes que estan determinades des d’un punt de vista biològic.

A mesura que el sistema nerviós es perfecciona i el procés de mielinització arriba a les zones del còrtex o escorça cerebral, l’infant és capaç de fer actes conscients i voluntaris, és a dir, pot controlar els seus propis moviments. En general, el desenvolupament progressa des d’una resposta feble, global i relativament desorganitzada cap a una resposta específica, focalitzada i organitzada.

La mielinització...

…és un procés en el curs del qual, les cèl·lules del sistema nerviós queden recobertes de mielina quan passen a la substància blanca del sistema nerviós central.

El concepte de creixement

El creixement és el procés al llarg del qual augmenten tant la grandària del cos com la funció o la complexitat de l’organisme.

Hi ha una sèrie de principis que us ajudaran també a aclarir algunes idees sobre el desenvolupament motor:

  • Cada infant es desenvolupa a un ritme diferent, encara que segueixi la mateixa seqüència.
  • Les expectatives dels altres influeixen en la conducta de l’infant.
  • En qualsevol estadi del desenvolupament, l’infant podria posar èmfasi en un aspecte determinat en detriment d’altres aspectes.
  • Determinats reflexos primaris com poden ser la prensió i la marxa han de desaparèixer abans d’adquirir els moviments corresponents.

Les habilitats perceptivomotores bàsiques

Per entendre bé el desenvolupament motor, primer cal aclarir una sèrie de conceptes bàsics sobre les capacitats i les habilitats perceptivomotores.

Dins de les capacitats perceptivomotores retrobem la percepció, que és un concepte fonamental dins del desenvolupament sensorial. Cal recordar que la percepció es defineix com l’acte d’adonar-se dels objectes externs, les seves qualitats o relacions, que segueix directament els processos sensorials, a diferència de la memòria o altres processos cognitius (definició extreta del diccionari de psicologia d’H. C. Warren). Però ara hem de traslladar aquest concepte a l’àmbit del nostre cos, del qual hem pres consciència, cosa que ens permet adonar-nos de la nostra situació en l’espai i de les nostres capacitats de moviment per arribar a la maduresa de l’esquema corporal i del moviment a través de l’aprenentatge.

Capacitats perceptivomotores

Les capacitats perceptivomotores són aquelles que faciliten el camí a la percepció d’un mateix i de les pròpies possibilitats de moviment i a la vegada aquelles possibilitats que apropen l’infant a la percepció de l’entorn.

La percepció és un procés que està inclòs dins del processament de la informació que ens permet organitzar, interpretar i codificar les dades sensorials amb l’objectiu de conèixer l’objecte, que en el cas que ens ocupa és el “si mateix”, és a dir, el propi cos.

Percebre significa que s’ha pres consciència, que s’ha interioritzat que el propi cos existeix i que té unes qualitats, unes formes, unes parts…

El coneixement del propi cos, de l’estructura i de com funciona, les possibilitats que té de percebre la consciència del moviment i de la postura que l’infant pren de la seva pròpia imatge són aspectes prioritaris a l’hora d’estudiar el procés motor.

Habilitats motores

L’adquisició d’habilitats motores constitueix una eina fonamental per al desenvolupament tant físic com de l’esquema corporal, i alhora del moviment de l’infant. És al llarg dels sis primers anys de vida quan es produeixen els canvis més grans en tot allò que té a veure amb la capacitat de moviment.

En el període que arriba fins als 6 anys de vida, s’adquireixen els patrons bàsics –les unitats de moviment genètiques– gràcies a la maduració del sistema nerviós i es passa de l’adquisició de la capacitat de locomoció independent, al llarg del primer any de vida, a assolir el control de totes les habilitats motores essencials (caminar, córrer, saltar) cap als sis anys, quan es dominen i es coneixen les parts del cos i les possibilitats motores que tenen.

La prioritat...

…és desenvolupar l’habilitat de percebre’s a si mateix i l’entorn. Més que l’execució correcta del moviment, cal fomentar una bona postura i uns hàbits motors i corporals correctes.

“La formació del caràcter i personalitat [de l’infant] es basa en el nombre de vivències i en llur intensitat […] creiem que de la intensitat de la vivència s’enriqueix el seu món interior (sentiments, desitjos, intel·ligència, etc.), d’aquesta sorgeix la intencionalitat, i d’aquesta es nodreix la consciència.”

J. Mendiara Rivas (1997). Educación física y aprendizajes tempranos… Tesi doctoral. Universitat de Saragossa, Departament de Psicologia i Sociologia.

Les primeres habilitats que s’adquireixen són les que estan vinculades a l’experiència motora de l’infant, com poden ser gatejar, caminar, empènyer, etc. en les formes més bàsiques i que l’infant va adquirint en forma d’experiències i repeticions.

Factors que determinen el desenvolupament motor

En el desenvolupament motor influeixen una colla de factors que es donen durant l’etapa prenatal, en el moment del part i després del naixement, així com al llarg de tot el procés de desenvolupament de l’infant.

A més de la formació biològica de l’infant, hi ha altres factors en l’etapa prenatal que determinen el desenvolupament del moviment com, per exemple, la cura que la mare gestant tingui d’ella mateixa i del fetus, l’edat, l’alimentació, les malalties, els factors de tipus hereditari o l’exposició perillosa a les radiacions, entre d’altres. Tot això pot afectar el creixement i el desenvolupament del fetus, i com a conseqüència, pot deixar una forta petja en el procés de desenvolupament motor de l’infant.

Les primeres conductes motores...

…estan determinades per la maduració del sistema nerviós, i es perfeccionen amb la pràctica i l’exploració contínues.

Factors que marquen el desenvolupament motor en el fetus

Hi ha dues classes de factors, els interns i els externs, que marquen el desenvolupament motor. Els factors interns que influeixen en el desenvolupament motor són els gens, el sexe, les hormones i les alteracions psicològiques i mèdiques. Els factors externs són la nutrició, les malalties de la mare, les radiacions, les drogues, l’ètnia, el clima, les estacions, les classes socials i l’evolució de l’espècie.

Hi ha una gran interrelació dels desenvolupaments físic, mental i emocional. Les investigacions assenyalen que els infants amb disminució intel·lectual presenten un percentatge més alt de retard motor comparats amb els nens o les nenes que tenen un percentatge dins del que és normal.

Com a factors que després del naixement influeixen directament en el desenvolupament motor de l’infant cal esmentar:

  • La mitjana de desenvolupament físic i neurològic.
  • La qualitat i la varietat d’experiències motores que tingui.
  • Les condicions, tant genètiques com ambientals, i també la bona qualitat de vida pel que fa a l’equilibri en el seu desenvolupament, la cura que es tingui del nadó, i un clima sa que li proporcioni seguretat i n’afavoreixi l’autonomia.

Desenvolupament neuromotor

A banda de tot allò que afavoreixi el moviment de l’infant, cal tenir en compte que el moviment només és possible si les ordres es transmeten correctament des del cervell, a través de les vies motores, fins als músculs que, junt amb els ossos, són les estructures que intervenen en el moviment. Així doncs, es fa necessari un breu estudi del sistema nerviós, del sistema muscular i del sistema ossi abans de passar a considerar les etapes del desenvolupament motor.

El sistema nerviós

El sistema nerviós que regula tant la vida vegetativa –aquelles funcions de les quals no som necessàriament conscients com, per exemple, la respiració o la circulació de la sang, entre d’altres– com la vida conscient de relació –percepció dels estímuls o del moviment, etc.– està format per diferents elements.

Els òrgans del sistema nerviós tenen la funció de comunicar amb rapidesa les estructures del cos i controlar les funcions.

El teixit nerviós. El teixit és una organització formada per moltes cèl·lules similars que treballen juntes per complir una funció comuna. Els teixits formen òrgans, estructures més complexes, i estan agrupats a fi de poder actuar de manera conjunta com a unitat per dur a terme una funció especial.

Les cèl·lues nervioses. El teixit nerviós està format per dos tipus de cèl·lules: les neurones (figura), que són les cèl·lules conductores del sistema nerviós, i les cèl·lules especials de connexió, defensa o suport del teixit nerviós anomenades cèl·lules de glia o neuròglies.

Les neuròglies...

…són un conjunt de cèl·lules que asseguren les diverses funcions metabòliques, el suport esquelètic i l’aïllament dels axons de les neurones.

Figura La neurona i les seves parts: el cos cel·lular, la dendrita i l’axó

Les neurones

Les neurones són les cèl·lules del teixit nerviós i estan formades per un cos cel·lular, del qual es ramifiquen diverses dendrites i un axó (vegeu la figura). Les neurones poden ser de tres tipus segons la direcció en què transmeten els impulsos nerviosos: neurones sensorials o aferents, neurones motores o eferents i neurones connectores o interneurones.

Les neurones sensorials transmeten els impulsos cap a la medul·la espinal. Les neurones motores transmeten els impulsos des de l’encèfal i la medul·la espinal cap a la perifèria, és a dir, cap al teixit muscular. Les interneurones condueixen els impulsos des de les neurones aferents cap a les neurones motores finals.

Un nervi és un conjunt d’axons que formen un fascicle, com si fossin els filaments del cable del corrent. Els nervis estan envoltats de mielina.

La mielina

És una substància de color blanquinós que, composta en gran part de grassa, recobreix les beines dels axons i les dendrites de la neurona quan entren en la substància blanca del sistema nerviós central. Aquest procés de recobriment amb la mielina, conegut com a mielinització, s’inicia abans del naixement i continua fins al segons o al tercer any de vida.

Els arcs reflexos són les unitats d’organització fisiològica del sistema nerviós. Formats per una via sensitiva que connecta la medul·la amb una via motora. Només les neurones del cervell i de la medul·la poden dur a terme aquesta comunicació que fa possible enviar i rebre impulsos nerviosos cada cop que l’organisme fa un moviment.

Els impulsos nerviosos, també anomenats potencials d’acció, passen a través de les neurones per anar d’un lloc a un altre, per la qual cosa les rutes que recorren els impulsos nerviosos reben el nom de vies neuronals.

La transmissió, és a dir, el pas dels impulsos nerviosos de les dendrites d’una neurona a l’axó d’una altra neurona, o entre les terminacions nervioses d’una neurona motora i una fibra muscular, s’anomena sinapsi. La sinapsi té lloc allà on els impulsos són transmesos d’una neurona anomenada presinàptica a una altra de postsinàptica gràcies a la intervenció dels neurotransmissors.

Els neurotransmissors

Les substàncies químiques –com per exemple el glutamat, l’adenosina, la serotonina, la dopamina, les endorfines o l’àcid gamma-aminibutíric GABA, entre d’altres– que tenen la funció de transmetre o inhibir l’impuls nerviós a través de la sinapsi neuronal s’anomenen neurotransmissors.

Abans de produir-se la sinapsi, aquestes substàncies s’acumulen a les vesícules que hi ha situades a les terminacions dels axons. Quan les vesícules es fusionen amb la membrana presinàptica, alliberen el contingut a l’espai sinàptic.

El sistema nerviós està format pel sistema nerviós central; el sistema nerviós perifèric i el sistema nerviós autònom.

El sistema nerviós central (SNC). Els òrgans principals de l’SNC són l’encèfal, situat a l’interior de l’estructura òssia del crani, i la medul·la espinal, que està protegida a l’interior de la columna vertebral.

L’encèfal (figura) és el conjunt més important d’òrgans del sistema nerviós central. Des d’un punt de vista anatòmic, està format pel cerebel, el tronc de l’encèfal, el diencèfal i el cervell.

Figura Secció transversal de l’encèfal
scb0m6u2_03.jpg

El cerebel, situat a la regió posterior de l’encèfal, sota el lòbul occipital, és una de les parts més importants de l’organisme, ja que és l’òrgan que controla la motricitat: regula el to muscular i l’equilibri corporal, tant l’estàtic, és a dir quan el cos està dret, com l’equilibri dinàmic, quan el cos es mou. A més a més, pel fet de coordinar-los, permet l’execució justa i suau dels moviments voluntaris.

El tronc de l’encèfal és la part de l’encèfal que connecta el cerebel amb el diencèfal. El segment més important del tronc encefàlic és el bulb raquidi que, situat entre la medul·la i la part inferior del tronc, regula les funcions tant imprescindibles per a la vida com són la freqüència cardíaca o els reflexos de la respiració, entre d’altres. Del tronc encefàlic també forma part la protuberància anular o pont de Varoli, que és la part més gruixuda del tronc per la qual passen les vies aferents en direcció als peduncles del cervell, i les vies eferents que van al bulb raquidi, la medul·la espinal i el mesencèfal.

El diencèfal és la part central de l’encèfal i està format per l’hipotàlem i el tàlem. L’hipotàlem controla, activa i integra el sistema nerviós autònom perifèric i és fonamental per mantenir constant la temperatura corporal, participa en la regulació dels cicles del son, de la gana i de moltes de les emocions com el plaer i el dolor entre altres funcions somàtiques.

L’hipotàlem controla, a més, altres òrgans endocrins a través de les cèl·lules nervioses que secreten neurohormones (com la noradrenalina, l’oxitocina o la vasopressina, entre d’altres) i que afecten la funció de la hipòfisi. Aquesta glàndula endocrina, situada en una cavitat de l’os esfenoides i unida a l’hipotàlem, regula la major part de les funcions de l’organisme. Per sobre de l’hipotàlem està el tàlem, que s’encarrega de la transmissió dels impulsos procedents dels òrgans sensorials del cos cap a l’escorça cerebral i associa les sensacions a les emocions.

El cervell (figura) és la regió més gran de l’encèfal que s’encarrega de supervisar el sistema nerviós central i, per tant, és el “motor” del moviment, però té també altres funcions integradores associades amb diferents activitats i processos mentals com ara la memòria, el llenguatge i la resposta emocional.

Figura Secció del cervell amb les seves parts

Les estructures del cervell es comuniquen amb les del diencèfal i les del tronc encefàlic a través dels peduncles cerebrals. La superfície del cervell presenta un gran nombre de crestes, solcs i circumval·lacions. Els solcs més profunds reben el nom de cissures, i una d’aquestes cissures, la longitudinal, divideix el cervell en dos hemisferis, l’hemisferi cerebral dret i l’hemisferi cerebral esquerre. Aquestes dues meitats gairebé estan separades del tot excepte per la part inferior anomenada cos callós.

Dos solcs divideixen els hemisferis cerebrals en quatre lòbuls, el nom dels quals està relacionat amb l’os del crani que tenen situat a sobre. Els lòbuls parietal, temporal i occipital tenen per funció rebre informació de l’exterior, analitzar-la, desxifrar-la i emmagatzemar-la. El lòbul frontal, en canvi, s’encarrega de controlar els actes voluntaris.

La superfície del cervell, l’escorça cerebral o còrtex, està formada per una capa fina de substància grisa, el teixit constituït pels cossos cel·lulars de les neurones i les dendrites que no estan recoberts de mielina. A l’escorça cerebral, seu possiblement del control voluntari i conscient, hi ha una sèrie d’àrees que presenten funcions específiques com, per exemple, l’àrea de Broca, àrea motora de la parla, l’àrea d’associació prefrontal, seu del pensament conscient. L’interior del cervell, en canvi, està format per la substància blanca. A l’interior de la substància blanca hi ha els nuclis cerebralsganglis basals–, el funcionament dels quals és fonamental per a la producció dels moviments automàtics i el manteniment de la postura.

La medul·la espinal, l’altre òrgan del sistema nerviós central, està situada en el conducte raquidi de la columna vertebral, que li ofereix una protecció òssia excel·lent, i s’estén des del bulb raquidi fins a la segona vèrtebra lumbar.

Un tall transversal de la medul·la fa possible observar-ne l’interior. La regió central de la medul·la, que té forma de H o de papallona, està constituïda per la substància grisa, en la qual estan situats els cossos cel·lulars de les neurones i les dendrites. Envoltant la substància grisa s’aprecia la substància blanca, formada pels axons de les neurones recoberts de mielina que formaran les fibres nervioses, tant les aferents o ascendents, és a dir, que condueixen els impulsos nerviosos cap a l’encèfal, com les eferents o descendents, que transmeten els impulsos des de l’encèfal cap a la perifèria muscular.

Al llarg de tota l’extensió de la medul·la emergeixen les fibres nervioses ascendents i descendents que donaran lloc als nervis raquidis, que constitueixen el sistema nerviós perifèric. A la medul·la espinal hi ha les neurones que són responsables del to muscular i el manteniment de la postura, així com les responsables de la motricitat tant automàtica com voluntària. En el funcionament s’assembla a una central de comunicacions que porta i distribueix els impulsos de l’encèfal a la resta del cos, i les sensacions dels òrgans sensorials a l’encèfal.

D’altra banda, la medul·la espinal està recoberta per unes membranes anomenades meninges, que també tenen la funció de protegir l’encèfal. La meninge més exterior és la duramàter, que recobreix les parets òssies del conducte vertebral. La piamàter és la meninge interna que protegeix els dos òrgans del sistema nerviós central i la més propera a les estructures nervioses. La meninge intermèdia s’anomena aracnoide i s’encarrega de distribuir per l’espai subaracnoïdal, entre l’aracnoide i la piamàter, el líquid cefaloraquidi. Aquest fluid semblant al plasma, que conté abundància d’ions clor, potassi i sodi i unes quantes proteïnes, té la funció de nodrir els dos òrgans del sistema nerviós central i mantenir la pressió intracranial.

L’estudi del sistema neuromotor de l’infant mostra que l’infant va assolint un comportament motor autònom a mesura que el control dels moviments voluntaris augmenta i adquireix nous automatismes.

Un exemple: ensenyar a caminar

Una mare ensenya el fill a caminar aconseguint que l’infant assoleixi abans el domini de petites habilitats: primer, li ensenya a gatejar; després, a posar-se dret i, quan ja té prou força a les cames, va desapareixent el reflex de la marxa i el nen comença a caminar, d’entrada agafat de les dues mans, després només d’una mà fins que camina tot sol. Aleshores l’infant ha assolit un grau més elevat d’autonomia motora.

El sistema piramidal...

controla i dirigeix la motricitat voluntària i tots els moviments (fins, precisos i ràpids). Per aquesta raó quan prenen mal les parts més allunyades de l’eix, com són els dits, la recuperació tarda més.

Les vies motores estan formades per fibres nervioses que arriben fins a la medul·la espinal. Quan les fibres nervioses neixen a les àrees corticals formen el que s’anomena via piramidal i si neixen als nuclis subcorticals aleshores formen la via extrapiramidal. La diferència entre les dues vies, com podeu veure tot seguit, és sobretot funcional:

  • Les fibres nervioses de la via piramidal tenen l’origen a les cèl·lules de l’escorça cerebral motora. Unes neixen a la part anomenada àrea frontal 4, que és l’àrea motora primària on es projecta la major part de motricitat piramidal que controla gairebé tots els moviments; les altres neixen a l’àrea frontal 6, que és l’àrea premotriu. La via piramidal acaba en el bulb raquidi, on les fibres s’encreuen amb altres fibres que procedeixen d’altres llocs per transformar-se en diversos fascicles.
  • Les fibres nervioses de la via extrapiramidal tenen l’origen en diferents centres, però els més importants són l’àrea premotriu del cervell, situada a la regió frontal intermèdia de l’escorça cerebral i també a les estructures subcorticals, al cerebel, al mesencèfal, a la protuberància anular (pont de Varoli) i al bulb raquidi.

La taula resumeix les funcions principals tant de la via piramidal com de l’extrapiramidal.

Taula: Funcions de la via piramidal i de la via extrapiramidal
Via piramidal Via extrapiramidal
Regular els moviments concisos i fins, és a dir, regular els moviments voluntaris de la mà, dels dits, dels peus, etc., que fan els músculs allunyats.
Regular la intensitat del to muscular i dels reflexos modulars tot inhibint les funcions medul·lars.
Controlar la motricitat automàtica de base i el to muscular de l’infant quan encara no s’ha completat el procés de mielinització piramidal.
Controlar les funcions de les postures i l’exteriorització anímica.
Controlar la motricitat gruixuda o moviments de coordinació automàtica en general i les postures.

El to muscular...

és el grau de contracció que tenen en un moment donat els músculs i com deia el psicòleg Henri Wallon és gran part de l’entrellat de les actituds, els moviments i de la postura, un dels aspectes de la qual és l’equilibri.

El sistema nerviós perifèric (SNP). Els nervis que posen en contacte l’encèfal i la medul·la espinal amb la resta del cos componen el sistema nerviós perifèric. Segons on estan localitzats, els nervis es poden dividir en:

  • Nervis cranials. Dotze nervis que surten per parelles del tronc de l’encèfal i fan possible la connexió del cervell amb els receptors i efectors. La funció és controlar el moviment dels músculs del cap com ara el moviment dels ulls, la masticació, el moviment de la llengua i l’expressió facial, entre d’altres. També tenen funcions sensitives i vegetatives.
  • Nervis raquidis o espinals. Conformen 31 parells de nervis que surten de les parts anterior i posterior de la medul·la espinal. Si bé cada parell adopta el nom de la vèrtebra anterior de la qual surten (cervical, dorsal, lumbar…), es formen, però, fora de la medul·la i donen lloc a nervis sensitius i motors; és a dir, d’una banda, reben la sensibilitat de l’àrea que innerven –músculs, articulacions, pell…-, la qual transmeten a la medul·la espinal i als centres superiors i, de l’altra, transmeten al mateix temps els impulsos nerviosos originats a l’encèfal i a la medul·la espinal per fer o inhibir els moviments als efectors dels músculs.

El sistema nerviós autònom (SNA). Aquesta part del sistema nerviós, independent de la voluntat, regula el funcionament dels òrgans interns de l’organisme tot controlant principalment l’activitat de les glàndules i dels muscles llisos, com, per exemple, els músculs cardíacs. El sistema nerviós autònom es divideix en sistema nerviós simpàtic, que regula les activitats que necessiten despesa energètica, i sistema nerviós parasimpàtic, que regula les activitats reparadores de l’organisme humà.

El sistema muscular

Els músculs són òrgans efectors del moviment i duen a terme l’activitat muscular quan l’energia nerviosa generada pel cervell es transforma en energia mecànica. L’activitat muscular es produeix del contacte entre els nervis i els músculs, i per això una de les funcions primordials dels músculs és produir moviment mitjançant la contracció muscular.

Segons com estiguin disposades les fibres musculars, és a dir les cèl·lules que formen el teixit muscular, els músculs es poden classificar en:

  • Músculs llisos, que s’encarreguen dels moviments involuntaris i lents.
  • Músculs cardíacs, que són els encarregats de bombejar el cor, gràcies al fet que tenen una contracció ràpida i involuntària.
  • Músculs estriats, que estan agafats als ossos i s’encarreguen dels moviments voluntaris o controlats. Són, junt amb el sistema esquelètic, els que formen l’aparell locomotor, ja que s’encarreguen del moviment dels ossos.

L’activitat motora evoluciona a mesura que l’ésser humà creix o madura el seu sistema nerviós motriu. Aquesta evolució va des dels moviments més primitius, mancats de coordinació i sense una finalitat exacta i precisa quan l’infant neix, fins a moviments coordinats i precisos dels actes voluntaris i automatitzats.

L’activitat muscular pot ser tònica o dinàmica. L’activitat muscular tònica consisteix a mantenir la postura i està molt relacionada amb el to muscular i l’activitat cinètica. És necessària per fer qualsevol moviment, ja que cal un bon control tònic. L’activitat muscular dinàmica és l’activitat dels moviments voluntaris o intencionats, entre els quals es poden diferenciar:

  • Moviments reflexos: moviments primaris o simples, com els que fa un nounat, reflex de succió, de prensió, etc., que a mesura que l’infant madura van desapareixen per donar pas als moviments voluntaris.
  • Moviments voluntaris: moviments intencionats que abans d’efectuar-se es representen mentalment, com per exemple, posar-se una cullera a la boca per menjar, pentinar-se, etc. El seu control depèn de la maduració del còrtex i del sistema piramidal.
  • Moviments automàtics: moviments voluntaris que, atès que es representen moltes vegades, s’automatitzen i no requereixen ser representats mentalment per executar-los. Aquests moviments són, per exemple, caminar, nedar, escriure, etc.

El sistema ossi

El sistema que formen els ossos proporciona, junt amb els músculs i altres teixits tous, l’estructura de suport per a tot el cos. Per aquesta raó les funcions principals del sistema ossi són:

  • Servir de suport i protecció.
  • Contribuir al moviment, ja que els músculs s’insereixen en els ossos. Aleshores, en contreure’s, es fan més petits i quan estiren dels ossos es dóna lloc al moviment.
  • Emmagatzematge, ja que els ossos actuen com a reservoris de calci.
  • Hematopoesi, és a dir, intervé en el procés de formació de les cèl·lules de la sang gràcies a la medul·la òssia vermella que es troba en alguns dels ossos del cos humà.

Lleis de desenvolupament motor

Si observeu...

…el desenvolupament en un infant, veureu que controla abans el moviment dels músculs de l’avantbraç que el dels braços, i aquests abans que el de les mans, i el de les mans abans que el dels dits.

De la mateixa manera que el desenvolupament, la maduració del sistema motor segueix unes lleis i uns patrons determinats: la llei cefalocaudal, la llei proximodistal, la llei dels flexors i extensors i els patrons de desenvolupament massiu a específic i de desenvolupament de motor gruixut a motor fi. Aquests quatre principis que regulen el creixement no són estàtics, sinó que influeixen contínuament en el desenvolupament motor.

  • La llei cefalocaudal diu que el desenvolupament, el control i la coordinació musculars progressen des del cap fins als peus. És a dir, que el control cefàlic precedeix el del tronc i les extremitats inferiors, i que, per tant, es controlen més aviat els moviments del cap que els moviments de les cames. Si observeu un nounat, veureu que en la seva evolució motora és capaç d’aguantar el cap abans que l’esquena i aquesta abans que les cames.
  • La llei proximodistal i medial (facial)–lateral diu que les parts del cos més pròximes (proximals) a la columna són controlades de manera coordinada abans que les parts del cos que són més lluny (distals). Per tant, l’espatlla i el colze tenen el control abans que la mà. A més, la mà es desenvolupa des del cantó cubital (medial) fins al cantó radial (lateral).
  • La llei dels flexors i extensors diu que en l’organització del desenvolupament motor, primer dominen els músculs flexors i després els extensors. Si observeu un infant, veureu que és capaç d’agafar un objecte abans de deixar-lo anar, ja que els flexors fan l’operació d’agafar i els extensors de deixar anar.

A les anteriors lleis de desenvolupament es podrien afegir dos patrons més:

  • El patró de desenvolupament massiu a específic, que diu que inicialment gran part de l’activitat motora del lactant consisteix en moviments de tot el cos. Amb la maduració aquestes respostes massives indiferenciades i generalitzades es tornen més específiques.
  • El patró de desenvolupament motor gruixut a motor fi, atès que el control de la musculatura proximal precedeix el control de la musculatura distal, el domini dels músculs –musculatura– més grans precedeix el domini dels músculs –musculatura– més petits.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats