Trastorns i alteracions del desenvolupament motriu

La presència de trastorns en l’infant n’afecta de vegades el desenvolupament motor. Per aquesta raó convé conèixer-los i tenir-los en compte a l’hora de posar en pràctica les activitats orientades a potenciar-ne la motricitat i el desenvolupament.

Molts trastorns...

…com ara la paràlisi cerebral i l’espina bífida són valorats, actualment, com a discapacitats motrius.

“La discapacitat motriu és una alteració de l’aparell motor causada per un mal funcionament del sistema nerviós central o del sistema muscular, del sistema ossi o d’una interrelació de tots tres sistemes, que dificulta o impossibilita la mobilitat funcional d’una o diverses parts del cos.”

Carme Basil; Enric Bolea; Emili Soro-Camats (1997). “La discapacitat motriu”. A: Giné i Giné C. (1997). Trastorns del desenvolupament i necessitats educatives especials (pàg. 255).

Tota alteració motriu pot anar acompanyada de trastorns sensorials, cognitius, de la comunicació, del llenguatge o del comportament.

Si les deficiències motrius es classifiquen en funció del moment en què es produeix l’alteració, aleshores es parla de deficiències motrius congènites o adquirides; si ho són en raó de la durada de l’alteració, es parla de deficiències motrius temporals o permanents i si ho són en funció de l’evolució de l’alteració, de deficiències motrius degeneratives o no degeneratives.

Convé que coneixeu els trets característics dels principals trastorns així com les alteracions que poden afectar el desenvolupament motor de l’infant.

Paràlisi cerebral infantil

La paràlisi cerebral infantil és una disfunció motriu generalitzada ocasionada per una lesió a l’encèfal durant l’embaràs, causada per malalties derivades d’infeccions, intoxicacions, o la manca d’oxigen en el període perinatal, en el moment de néixer o durant els primers dies de vida.

Quan es presenta en la primera infància sol ser deguda a infeccions, deshidratacions o accidents. Sovint presenta deficiències associades com poden ser dèficit de visió i d’audició, convulsions, retard mental, discapacitats de l’aprenentatge i problemes d’alimentació, llenguatge i conducta.

Hi ha de diferents tipus de paràlisis si es classifica en funció del tipus motor o del grau de distribució i la localització de l’afecció corporal. Aquests en són alguns:

  • Monoplegia: afectació d’una extremitat (braç o cama).
  • Hemiplegia: afectació d’una extremitat superior o inferior d’un cantó.
  • Paraplegia: afectació de les dues extremitats inferiors.
  • Diplegia: afectació de tots els membres (en els inferiors més greu que en els membres superiors).
  • Quadriplegia: afectació dels dos membres superiors i dels dos membres inferiors (hi ha diferents graus de gravetat segons el nivell d’afectació i del to muscular).

Espina bífida

El canal neural és el conducte format a partir de la placa nerviosa de l’embrió que donarà lloc al sistema nerviós.

L’espina bífida és un defecte del canal neural degut a una malformació congènita complexa del sistema nerviós central. Trobareu que hi ha altres denominacions per designar-la però cal tenir present que aquestes denominacions fan referència als diferents tipus en què es classifica l’espina bífida.

El tipus més corrent d’espina bífida és el mielomeningocele, que es defineix com una protrusió de la medul·la i de les meninges a través del defecte que presenta el conducte raquidi.

Si bé es desconeix quina pot ser la causa, es pensa que respon a un dèficit, per via d’un component hereditari o bé de factors exògens. Es caracteritza per una progressiva degeneració neurològica, pèrdua de la sensibilitat de la pell per sota d’on s’ha produït la lesió, debilitat que pot arribar a produir paràlisi i incontinència.

Distròfia muscular

La distròfia muscular és un trastorn hereditari que es caracteritza per la degeneració i la debilitat progressiva del múscul esquelètic.

En un principi els infants que pateixen distròfia muscular semblen normals i són molt actius. Els pares comencen a notar debilitat i caigudes freqüents i el nen o la nena pot notar rampes. A mesura que la distròfia progressa, la marxa es fa cada vegada més difícil.

Apràxies motrius i trastorns psicomotors

Una apràxia motriu és una dificultat de coordinar els moviments a l’hora de dur a terme les activitats motores. Per exemple, quan una persona no és capaç de vestir-se correctament, com a conseqüència de la dificultat que té per seleccionar l’ordre de les peces de roba o per orientar-les adequadament cap al propi cos, es tracta d’un cas d’apràxia del vestir.

Pel que fa als trastorns psicomotors, dins de la literatura científica es poden trobar diferents classificacions. Algunes de les classificacions de les alteracions o els retards en el desenvolupament psicomotor són la del neuropsiquiatre Julián de Ajuriaguerra (1983), la de les conductes motores que proposen Julián Ajurriaguerra i Daniel Marcelli (1987), la classificació de les pertorbacions dels hàbits motors elaborada per Del Barrio (1986) i la dels trastorns psicomotors presentada per Huguette Bucher (1988), entre moltes altres, que ha recollit Pilar Cobos (Cobos, 1995, 2002 i 2005, pàg. 18).

L'esquema corporal...

…o la “imatge del cos” és l’organització que tenim de les sensacions relatives al propi cos en el món exterior. L’esquema roman en evolució constant fins a la pubertat, quan quedarà definitivament elaborat (Vayer, 1973).

Els trastorns psicomotors més importants són:

La lateralitat...

…és el procés mitjançant el qual l’infant va dominant un cantó del cos respecte a l’altre i equival al predomini d’un hemisferi cerebral sobre l’altre, la qual cosa dóna com a resultat l’ús preferent d’una de les parts del cos sobre l’altra.

  • El trastorn de l’esquema corporal que afecta la representació que la persona té del propi cos, dels diferents segments corporals, de les possibilitats de moviment i d’acció i les seves limitacions (Ballester, 1982).
  • El trastorn de la lateralitat. Un dels casos d’aquest trastorn és la lateralitat encreuada, el canvi del costat predominant segons la part del cos utilitzada per fer una activitat. Es pot ser esquerrà, per exemple, a l’hora d’escriure i, en canvi, xutar la pilota amb la cama dreta.
  • El trastorn de l’orientació espacial i temporal.
  • Les dispràxies són alteracions en l’estructuració de l’espai i del temps i en la integració de l’esquema corporal, i tenen com a conseqüència la pèrdua parcial de la capacitat de fer actes coordinats.
  • Els tics són moviments involuntaris, ràpids, sobtats, no rítmics, repetitius i sense propòsit que afecten un grup de músculs o diversos. Solen ser deguts a un conflicte emocional, a un trastorn de tipus neurològic o a l’efecte d’alguna substància. La irrupció dels tics es pot accentuar quan es fan activitats com dibuixar o llegir que exigeixen un nivell elevat de concentració.

Les adaptacions curriculars

Es pot dir que es fan adaptacions curriculars en el mateix moment en què s’elabora el projecte curricular de l’escola o la programació concreta/proposta pedagògica de l’aula, ja que és aleshores quan es revisen els objectius de l’àrea, els continguts, els aspectes metodològics, criteris d’avaluació, etc. per adequar-los a la realitat individual i sociocultural dels alumnes així com a les diferents alteracions que es poden presentar.

En alguns casos serà necessari un pla de suport individualitzat (PI), que recollirà el conjunt de decisions sobre la planificació de mesures, accions i suports que es fan per respondre a les necessitats específiques de suport educatiu d’un infant.

Mesures i suports per a l'atenció educativa de l'alumnat

L’administració educativa distingeix entre mesures i suports universals, addicionals i intensius.

  • Les mesures i suports universals s’adrecen a tot l’alumnat, són preventives i permeten flexibilitzar l’aprenentatge, facilitar estratègies per accedir a l’aprenentatge, millorar la socialització i la participació, garantint l’aprenentatge significatiu i la convivència. Es revisa la metodologia. Es poden adaptar les condicions ambientals, utilitzar diversos tipus de material, fer ús de diferents canals de comunicació per garantir l’aprenentatge de tot l’alumnat.
  • Les mesures i suports addicionals s’adrecen a l’alumnat amb circunstàncies personals singulars o de vulnerabilitat. Permeten adaptar la resposta educativa de manera flexible i temporal, centrant la intervenció educativa en aquells aspectes del procés d’aprenentatge i desenvolupament que poden afectar el progrés personal i escolar d’alguns alumnes. Caldrà tenir en compte l’estil d’aprenentatge, les fortaleses i dificultats de l’alumne i donar més ajudes i suports.
  • Les mesures i suports intensius s’adrecen a alumnat amb necessitats educatives especials (NEE), entre d’altres. Són pràctiques extraordinàries que permeten adaptar la resposta educativa de manera transversal, regular i sense límit de temps. Tenen adaptacions que afecten els criteris d’avaluació els alumnes amb malalties, trastorns o deficiències físiques i psíquiques o motores, alumnes amb un historial de fracassos escolars, nouvinguts, amb altes capacitats, alumnes que necessiten mesures personalitzades per millorar i aprendre. Sempre que s’adoptin mesures i suports intensius cal elaborar un pla de suport individualitzat (PI).

En el PI s’hi ha d’indicar l’adaptació dels criteris d’avaluació dels àmbits o àrees que es consideri adient, així com altres decisions educatives que prengui l’equip docent.

Cal tenir en compte que només elaborarem un pla de suport individualitzat quan l’infant requereixi serveis i/o emplaçaments educatius especials. És a dir, aquestes actuacions són només un dels instruments per als alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) i, per tant, no tots els infants que presenten dificultats a l’escola haurien de ser candidats a un pla de suport individualitzat. Abans s’han d’haver aplicat les mesures i suports universals i addicionals i només fer un PI quan aquestes mesures i suports, per si mateixes, no resultin suficients per donar resposta a les necessitat educatives.

Els infants que presenten deficiències poden optar per dos tipus d’integració a l’aula tot depenent de la gravetat d’aquesta deficiència:

Els casos amb trastorns moderats o lleus estan integrats a l’aula d’educació infantil a temps total o a temps parcial. Uns quants dies van a l’aula o centre especialitzat i uns altres a la classe d’educació infantil, o també hi ha l’opció d’anar a un lloc al matí i anar a l’altre a la tarda.

La integració a l'aula d'educació infantil

A l’aula d’educació infantil, els infants amb trastorns lleus o moderats s’integren a la classe i segueixen la programació d’aula en alguns àmbits (hàbits, descoberta de l’entorn, descoberta d’un mateix).

Pel que fa a altres àrees, com intercomunicació i llenguatges, es fan de manera adaptada a les necessitats o a l’aula amb el mestre/a de suport d’educació especial o fora de l’aula a la classe d’educació especial.

Avui en dia la tendència és que l’infant no surti de l’aula, per sentir-se menys diferent de la resta, i és el mestre o la mestra qui entra i l’ajuda. Així, l’infant no surt de l’entorn. Per això si no poden seguir la programació d’aula a causa del seu retard en l’aprenentatge, i se’ls fa una pla de suport individualitzat (PI) que acomoda els aprenentatges al nivell educatiu de l’infant amb aquesta mena de trastorns.

Evidentment, no és possible proposar un model d’adaptació curricular base, ja que depèn de cada cas individual. El que sí que es pot fer és donar pautes o guions perquè es faci una programació pensada pels infants amb retard de la parla.

Els infants amb trastorns més greus normalment assisteixen a centres d’educació especial. Aquests infants passen per diferents professionals, com ara els mestres de l’aula, els fisioterapeutes, els logopedes i els psicòlegs, entre d’altres, segons les necessitats de cadascun.

Etapes per a l’elaboració d’una adaptació curricular

Davant d’això, en primer lloc, cal analitzar les característiques i després observar els elements del currículum per adaptar la resposta educativa a les necessitats específiques de l’infant que presenta trastorns lleus o moderats.

No es tracta aquí de donar una resposta específica ni miraculosa a cada cas, la qual cosa és gairebé impossible, sinó de donar una guia d’activitats concretes que es poden emprar per a una estimulació motora en aquests casos específics.

La taula presenta alguns d’aquests guions orientats a l’estimulació de la locomoció i la manipulació.

Taula: Guions d’activitats per treballar la locomoció i la manipulació
Locomoció Manipulació
Gatejar Agafar objectes amb la mà
Reptar Passar un objecte d’una mà a l’altra
Aixecar-se Arrossegar objectes amb la mà lliurement i seguint un circuit
Aguantar-se dret al terre Fer puzles i encaixos
Desplaçar-se lateralment i frontalment Posar i treure objectes de les caixes
Empènyer objectes Posar i treure boletes de les ampolles
Arrossegar objectes Enfilar, botonar i desbotonar
Pujar i baixar escales, saltar, córrer Destapar i tapar ampolles
Activitats plàstiques: trossejar i arrugar paper, pintura de dits, modelar, punxar…

En cada cas sí que heu de tenir en compte que no intervindran només els educadors en aquesta adaptació curricular, sinó que hi ha una sèrie de professionals des del fisioterapeuta fins al psicòleg, passant pel el logopeda, en els quals cal confiar i amb els quals cal treballar de manera coordinada.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats