Normativa específica de l'emmagatzematge

L’emmagatzematge té un paper fonamental tant en la logística com en el transport i el comerç internacional. Per aquest motiu, cal saber que hi ha una normativa i un marc legal que regulen aquesta activitat i que els agents que hi intervenen l’han de complir. A més, és important saber que hi ha unes normes diferents en funció del tipus de producte emmagatzemat (cal destacar les mercaderies perilloses i peribles) i uns dipòsits i règims d’emmagatzematge especials en el cas del comerç internacional.

També és útil conèixer els principals tràmits i formalitats administratives que s’han de dur a terme amb l’Administració o entre els diferents agents, així com els sistemes de gestió de qualitat del magatzem. També és bo conèixer algunes expressions i vocabulari en anglès útils per tractar amb clients i proveïdors i per fer gestions relacionades amb el magatzem.

Magatzem nacional i internacional

Hi ha diferències entre un magatzem nacional i un d’internacional i les seves característiques principals. I cal conèixer les funcions del magatzem en una empresa i les activitats més importants que s’hi duen a terme.

Un magatzem és un edifici o local on es dipositen els béns de qualsevol espècie, normalment mercaderies. També es defineix com un local on els béns existents es venen, generalment, al major.

En castellà, almacén deriva de la paraula àrab al-maizén, nom amb què eren denominats els dipòsits de cereals o graners que es construïen sobre la superfície durant el període de presència musulmana a la península Ibèrica.

Les característiques bàsiques d’un magatzem són les següents:

  • El magatzem és un local que pot adoptar qualsevol forma física, en funció de les necessitats de l’empresa o del tipus de mercaderia.
  • Les mercaderies es guarden de forma ordenada, en funció de les seves característiques i el seu valor.
  • L’establiment i el funcionament del magatzem es dissenyen sota el criteri de rendibilitat, de manera que la funció d’emmagatzematge ha de ser rendible per a l’empresa.
  • La destinació de les mercaderies que es guarden en el magatzem és econòmica: comercial (venda) o de producció (incorporació al procés productiu).
  • El manteniment de les mercaderies al magatzem requereix tasques d’emmagatzematge i Administració.

En l’àmbit internacional el magatzem s’utilitza com a dipòsit on es guarda la mercaderia quan ha d’entrar o sortir d’un país, és a dir, quan és objecte del comerç internacional. Hi ha diferents tipus de dipòsits en funció de les necessitats comercials, logístiques o fiscals de les empreses. Dins d’aquest tipus de magatzem hi ha dipòsits francs o zones franques, dipòsits duaners, dipòsits no duaners, dipòsits temporals, etc.

Funcions del magatzem

Per la pròpia definició de magatzem es dedueix que la principal funció d’un magatzem és emmagatzemar. Tot i així, l’objectiu d’un magatzem, a part d’emmagatzemar, és protegir i conservar la mercaderia adequadament durant un període de temps determinat fins al seu enviament. L’emmagatzematge és important en l’empresa ja que segons com s’emmagatzemi la mercaderia pot donar lloc a més o menys incidències, deterioraments o pèrdues de productes, cosa que pot tenir una incidència econòmica important en els resultats de l’empresa.

Les funcions bàsiques del magatzem són:

  • Dipositar i guardar les mercaderies.
  • Regularitzar el flux d’existències i la distribució de mercaderies per raons estacionals (demanda, especulació amb preus…), de fabricació o de transport.
  • Fer de nòdul d’enllaç del transport dins la xarxa logística.

D’aquesta manera, l’emmagatzematge és un dels elements fonamentals en el procés logístic dels centres de distribució o magatzems i és necessari per dur a terme l’activitat comercial. La funció d’emmagatzematge comprèn totes les operacions que tenen per objecte ocupar-se dels materials o mercaderies que conserva, manipula i mou l’empresa per aconseguir els seus objectius de fabricació o venda.

La principal finalitat del magatzem és guardar, conservar i subministrar els productes necessaris en la quantitat i qualitat acordades en el moment adequat i amb els menors costos possibles. Però també fa la funció de punt d’enllaç de la xarxa logística o de transport.

Per altra banda, les principals activitats o funcions que es duen a terme a dins d’un magatzem i que formen part del procés d’emmagatzematge són les següents:

  • Recepció de mercaderies: consisteix a donar entrada als productes enviats pels proveïdors. Durant el procés de recepció es comprova que la mercaderia rebuda coincideix amb les dades de la comanda (característiques, quantitat, qualitat…) i amb les dades de l’albarà o nota d’entrega que porta el proveïdor juntament amb la mercaderia. Els proveïdors poden ser interns o externs.
    1. Proveïdors interns: és més habitual en el sector secundari, si és la fàbrica de la mateixa empresa la que envia al magatzem de distribució, per exemple. Una empresa comercial també pot rebre productes d’altres magatzems de la seva pròpia empresa.
    2. Proveïdors externs: és més habitual en el sector serveis o terciari, quan l’empresa només té activitat comercial. El proveïdor és una altra empresa.
  • Emmagatzematge: consisteix a ubicar la mercaderia a la zona més adequada del magatzem, amb l’objectiu de poder-hi accedir i localitzar-la fàcilment. Per fer-ho s’utilitzen mitjans de transport interns (cintes transportadores, carretons elevadors, transelevadors…) i elements fixos del magatzem (prestatgeries, dipòsits…).
  • Conservació i manteniment: es tracta de conservar la mercaderia en perfecte estat durant el temps que roman en el magatzem. La custòdia de la mercaderia també implica aplicar la legislació vigent sobre seguretat i higiene en el magatzem i les normes especials sobre cada tipus de producte. (Les mercaderies perilloses, els productes químics i els aliments són exemples de productes que s’han d’emmagatzemar seguint unes normes concretes que tenen en compte les seves característiques especials).
  • Gestió i control d’existències: consisteix a determinar i controlar la quantitat que s’ha d’emmagatzemar de cada producte i calcular la quantitat i la freqüència de les comandes per tal de minimitzar el cost d’emmagatzematge i, a la vegada, oferir un bon nivell de servei al client (poder servir les comandes quan el client les necessita o en el moment acordat).
  • Expedició de mercaderies: comença quan es rep la comanda del client. A partir d’aquí, se selecciona la mercaderia i es treu del seu lloc d’emmagatzematge (picking). També se selecciona l’embalatge i el mitjà de transport en funció del tipus de mercaderia i lloc de destí. Dins del procés d’expedició hi pot haver més activitats com consolidació (agrupació de càrregues de diferents destinataris en un mateix enviament), desconsolidació (desagrupació de càrregues) i combinació de càrregues.

Contracte de dipòsit

Dipositant: persona que lliura una cosa en dipòsit.

Dipositari: persona que rep una cosa en dipòsit.

En la pràctica mercantil el contracte de dipòsit és dels més utilitzats, sovint com a acte auxiliar d’altres acords comercials. Es tracta d’un contracte real de voluntats mitjançant el qual una part (dipositant) lliura temporalment una cosa a una altra part (dipositari), que la rep amb l’obligació de custodiar-la, conservar-la i tornar-la quan se li reclami.

El contracte de dipòsit és aquell pel qual el dipositant entrega una cosa moble al dipositari per tal que la guardi i la retorni en el temps estipulat al dipositant.

Marc legal

El marc legal és tot el que la llei posa a disposició per a la realització de diferents actes públics i privats, ja siguin de naturalesa civil o comercial. Per exemple, en un contracte de lloguer el marc legal per confeccionar el contracte el proporciona el Codi civil; en canvi, en l’obertura d’un comerç, el marc legal el dona el Codi de comerç. D’aquesta manera, quan professionalment es treballa amb dipòsits i magatzems, cal tenir en compte una sèrie de normes i lleis i, per tant, cal situar-se en el marc legal corresponent. En aquest cas és el que regula el contracte de dipòsit.

Les normes que regulen el contracte de dipòsit són, bàsicament, el Codi civil i el Codi de comerç.

  • El Codi civil és un conjunt unitari, ordenat i sistematitzat de normes de dret privat. És a dir, és un cos legal que té per objectiu regular les relacions civils de les persones físiques i jurídiques, privades o públiques, en aquest últim cas sempre que actuïn com a particulars, desproveïdes d’imperium (sense poder sobre els ciutadans). El Codi civil diu que el contracte de dipòsit es constitueix “des que una persona rep la cosa aliena amb la obligació de guardar-la i restituir-la” (article 1778), essent de caràcter essencial que la cosa aliena que es rep sigui una cosa moble. Per tant, el dipòsit que defineix el Codi civil només pot tenir per objecte coses mobles.
  • El Codi de comerç és un conjunt unitari, ordenat i sistematitzat de normes de dret mercantil. És a dir, és un cos legal que té per objectiu regular les relacions mercantils. El Codi mercantil no dona una definició del dipòsit, però regula el contracte de dipòsit mercantil (articles del 303 al 310). A més, s’entén que aquest contracte es troba vinculat a d’altres contractes mercantils, com el de transport. En aquest cas, es parla de contractes combinats, en els quals l’obligació de conservar la cosa rebuda no és la finalitat única, ni la principal del contracte de dipòsit.

El Codi de comerç recull dos altres tipus específics de dipòsits mercantils: els dipòsits en magatzems generals i els dipòsits bancaris. El Codi de comerç estableix que els dipòsits verificats en bancs, magatzems generals, societats de crèdit o qualsevol altra empresa han de regir-se per:

  1. Estatuts de l’entitat
  2. Codi de comerç
  3. Normes del dret comú aplicables a tots els dipòsits

El problema rau a determinar quan el contracte té caràcter civil o mercantil. Una diferència essencial entre el dipòsit mercantil i el dipòsit civil és que el regulat pel Codi de comerç no és gratuït, excepte que es pacti el contrari.

Els requisits d’un contracte de dipòsit mercantil són:

  • Que el dipositari sigui, almenys, comerciant.
  • Que les coses dipositades siguin objecte de comerç.
  • Que el dipòsit constitueixi, per si mateix, una operació mercantil.

Com que la majoria de contractes de dipòsit són celebrats per empreses o societats, el seu caràcter mercantil està fora de dubte. Els dubtes sorgeixen en contractes ocasionals o accessoris, quan no queda clar si és una activitat d’empresa o aquesta activitat està simulada a l’empara d’una empresa. Si no es reuneixen els tres requisits, en principi seria un dipòsit regulat per la normativa del Codi civil.

Tipus de dipòsit

Hi ha dues classes de dipòsit principals:

  • Dipòsit regular: l’objecte entregat és el mateix que ha de ser retornat. El dipositari està obligat a retornar la mateixa cosa que va rebre en custòdia. És a dir, el dipositari mai adquireix el domini ni la propietat de la cosa.

Exemples de dipòsit regular

Una empresa de Manresa rep un contenidor de mercaderies al port de Barcelona, però no disposa de transport per poder recollir la mercaderia fins al cap de tres dies. Durant aquest temps queden en dipòsit en un magatzem públic o privat i el dipositari (magatzem) no pot obrir el contenidor ni disposar del seu contingut.

Una persona diposita joies i documents en una caixa forta d’un banc. El client paga pel servei i el banc està obligat a custodiar aquest objectes i a permetre que el dipositant hi tingui accés.

  • Dipòsit irregular: l’objecte que s’ha de retornar no és el mateix objecte rebut, sinó un altre de la mateixa espècie o qualitat. La cosa dipositada passa a ser propietat del dipositari, que es converteix en deutor i ha d’entregar una altra cosa del mateix gènere.

Exemple de dipòsit irregular

Una persona (dipositant) té un dipòsit bancari on ha ingressat diners. El banc (dipositari) disposa d’aquests diners per invertir-los o per prestar-los a d’altres persones però està obligat a retornar els diners que aquest client va dipositar en el banc.

En el cas dels dipòsits bancaris, el banc disposa dels diners dels clients per invertir-los o per deixar-los en préstec a d’altres clients. Així, el dipositant (client) només té un dret de crèdit (que li sigui retornada la mateixa quantitat de diners, però no els mateixos bitllets que va ingressar, evidentment) i el dipositari (banc) es converteix en deutor i està obligat a retornar els diners que va dipositar el client (per això en la comptabilitat dels bancs els dipòsits dels clients són el passiu, ja que representen una obligació per al banc i els crèdits que concedeixen són l’actiu, ja que el banc té un dret de cobrament quan concedeix un crèdit).

Encara hi ha altres tipus de dipòsits:

  • Dipòsits especials: dipòsits administratius (article 308 CC). El dipositant deixa al banc títols valors, efectes o documents que generen interessos o dividends. En aquests casos, el dipositari està obligat a realitzar el cobrament en el seu venciment, així com practicar els actes necessaris per tal que els títols conservin el seu valor i els drets que els corresponguin segons les disposicions legals.

Exemple de dipòsit especial

Els clients particulars o empreses que compren accions d’una empresa a través d’una entitat financera, les dipositen en aquesta entitat financera amb la qual treballen. Quan la societat fa una ampliació de capital, el banc (dipositari d’un accionista) està obligat a comunicar al seu client (dipositant) aquesta ampliació així com a gestionar les accions que aquest accionista posi a la venda.

  • Dipòsits de mercaderies en magatzems generals: el seu caràcter apareix regulat en els articles del 193 al 198 del Codi de comerç, segons el qual les companyies de magatzems generals de dipòsits són societats mercantils, encarregades del dipòsit, conservació i restitució dels fruits i mercaderies que se’ls encomani i de l’emissió de resguards nominatius i al portador que atribueixen el ple domini sobre els efectes dipositats.

El dipòsit de mercaderies en magatzems generals suposa l’entrega d’un bé a un establiment dedicat a aquesta activitat a canvi d’un preu.

Formalització del contracte: obligacions

Les obligacions del dipositari són:

Sobre el dret de retenció, el Codi de comerç estableix que “el dipositari pot retenir com a penyora la cosa dipositada fins al pagament complet del que es deu per raó del dipòsit” (article 180).

  • Guardar i conservar les mercaderies.
  • Restituir les mercaderies quan les sol·liciti el dipositant o en el termini estipulat en el contracte de dipòsit. En canvi, el dipositari pot demanar que el dipositant retiri les mercaderies abans del termini establert quan perillin en el seu poder o li causin un perjudici.
  • Retenir només les mercaderies quan el dipositant no li hagi pagat l’import pactat per a la seva conservació o no li hagi pagat els perjudicis que, sense la seva culpa, li hagi causat el dipòsit. Però el dret de retenció no constitueix un dret real ja que el dipositari no pot alienar ni vendre les mercaderies en dipòsit. No obstant això, pot sol·licitar-ne l’embargament.
  • Responsabilitzar-se dels menyscaptes, danys i perjudicis que la cosa dipositada pateixi per la seva malícia o negligència, i també dels que provinguin de la naturalesa o vici de les coses, si en aquests casos no va fer prou per evitar-los o remeiar-los donant-ne avís al dipositant, immediatament quan es manifestin.
  • Contractar una assegurança.

Exemple d'obligacions del dipositari

El senyor Claramunt ha formalitzat un contracte de dipòsit amb el senyor Garcia per tal que li guardi uns mobles. El senyor Garcia els ha guardat en un lloc amb humitat i el mobiliari s’ha deteriorat. El senyor Garcia respondrà d’aquests perjudicis ocasionats al no dur a terme de manera correcta la custòdia de la mercaderia entregada.

Les obligacions del dipositant són:

  • Pagar al dipositari la remuneració establerta per la guarda i custòdia del béns objecte de dipòsit.
  • Reemborsar al dipositari les despeses que hagués fet per a la conservació dels béns o mercaderies, així com indemnitzar-lo per als perjudicis que el dipòsit hauria causat.

La durada del contracte de dipòsit l’estableixen les parts contractants de comú acord, és a dir, dipositari i dipositant. Pel primer, neix l’obligació de guardar la cosa fins que el termini es compleixi o fins que així ho sol·liciti el dipositant. Per tant, l’obligació del dipositari de guardar la cosa és:

  • Fins al venciment del contracte: quan s’ha establert un termini, el dipositari pot demanar al dipositant que reclami la cosa pel venciment de termini.
  • Abans del venciment: el dipositari pot demanar rescindir el contracte quan el dipòsit li provoqui perjudicis.
  • Quan no s’estableix venciment: la restitució dels béns és a voluntat del dipositant. Així, el dipositant també pot finalitzar el contracte abans del venciment, quan el dipòsit perilli en mans del dipositari.

El Codi civil estableix que quan s’ha establert termini per al dipòsit, aquest només és obligatori per al dipositari. Segons aquesta clàusula, el dipositari no pot restituir la cosa abans del venciment si no és que es troba dins de les excepcions mencionades abans.

El dipòsit finalitza i el contracte s’extingeix quan la cosa objecte del contracte és restituïda al dipositant. La renúncia del dipositari a continuar amb el dipòsit suposa, igualment, l’extinció del contracte. La pèrdua o destrucció de la cosa posa també fi al contracte, sens perjudici de les responsabilitats que puguin derivar dels fets.

Exemple d'obligacions en el venciment i extinció del contracte

L’empresa HOGUARDEMTOT, SL, té un magatzem logístic situat a 1 quilòmetre dels molls de càrrega i descàrrega del port de Barcelona. Aquesta empresa presta serveis de dipòsit de mercaderies de diferents tipus i poden ser en forma de palets, contenidors, etc.

L’empresa FRUITADELLEIDA, SA, firma el 25 de febrer amb HOGUARDEMTOT, SL, un contracte de dipòsit per a la guarda i custòdia de set contenidors de fruita, els quals estaran en aquestes instal·lacions fins al dia 12 de març, quan sortirà el vaixell amb destí a Rotterdam.

Al cap de sis dies s’observa que un dels contenidors està infectat per un insecte que pot malmetre d’altres mercaderies comestibles del mateix magatzem i en règim de dipòsit.

  • Classe de dipòsit. És un dipòsit regular, ja que el mateix objecte entregat és el que ha de ser retornat.
  • Dipositari i dipositant. El dipositari és l’empresa HOGUARDEMTOT, SL, ja que és el responsable de guardar i conservar la mercaderia. El dipositant és l’empresa FRUITADELLEIDA, SA, ja que és qui diposita la mercaderia en els magatzems de l’empresa que es dedica a l’activitat d’emmagatzematge, entre d’altres.
  • Obligacions del dipositari. El dipositari HOGUARDEMTOT, SL, ha d’avisar immediatament el dipositant de la situació i li ha de demanar que retiri la mercaderia encara que no hagi arribat el venciment per tal d’evitar contaminació de mercaderies d’altres clients. A més, ha de prendre les mesures necessàries de desinfecció i neteja per tal que els insectes no ataquin les mercaderies dels altres dipositants.
  • Obligacions del dipositant. El dipositant FRUITADELLEIDA, SA, ha de retirar la mercaderia i pagar al dipositari les despeses de dipòsit més les ocasionades per la desinfecció i els possibles danys que pugui haver causat a d’altres clients.

El document del contracte de dipòsit està format per tres parts:

  • La matriu, que es queda en poder del dipositari.
  • El reguard, que serveix per a la retirada de la mercaderia o per a la seva transmissió.
  • El resguard de garantia o warrant, que serveix per a la pignoració dels gèneres dipositats.

Pignorar

Donar o deixar en penyora alguna cosa com a garantia del compliment d’una obligació.

Resguard de garantia

El warrant és un valor negociable (accions, matèries primeres, divises…) emès per una entitat a un termini determinat que atorga el dret (i no l’obligació) mitjançant el pagament d’un preu a comprar o vendre una quantitat específica d’un actiu a un preu prefixat al llarg de tota la vida de l’actiu o en el seu venciment.

Activitat d’emmagatzematge-distribució: els operadors logístics

L’activitat del magatzemista-distribuïdor consisteix a:

  • Rebre en dipòsit mercaderies o béns en el seu local o magatzem.
  • Realitzar la funció d’emmagatzematge, custòdia, manipulació, administració, control d’existències, preparació de comandes, etc.
  • Gestionar la distribució de les mercaderies o béns a les persones, de la manera i en el temps i lloc que determinin els dipositants (en vehicle propi o subcontractat).

A los efectos de esta ley, se considera almacenistas-distribuidores a las empresas especializadas en actuar como depositarias de mercancías ajenas que, además, se encarguen de distribuirlas o de gestionar su distribución, conforme a las instrucciones recibidas del depositante. En el ejercicio de su función, el almacenista-distribuidor podrá desarrollar otras tareas tales como consolidación o ruptura de cargas, gestión de existencias u otras que resulten preparatorias o complementarias del transporte y distribución de las mercancías almacenadas.”

Llei d’ordenació del transport terrestre (LOTT)

En la modificació de la LOTT de 2013, en l’article 123 s’afegeix la definició de magatzemista o distribuïdor, per adaptar-se a la situació del sector.

Hi ha una modalitat semblant a l’activitat d’emmagatzematge i distribució: els anomenats operadors logístics.

Els operadors logístics realitzen activitats més completes que els que només es dediquen a emmagatzemar. Poden gestionar tot el procés, des de les matèries primeres fins a tots els mitjans de transport possibles.

En el cas de l’operador logístic es presenta una dificultat afegida, ja que no existeix una regulació legal com a tal per a aquesta figura. Per aquest motiu, és imprescindible, en la redacció del contracte, el fet de determinar totes les clàusules a aplicar, incidint especialment en la responsabilitat de les parts. El contracte de prestació de serveis logístics persegueix la prestació d’aquests serveis a canvi d’un preu, tenint com a suport la plataforma logística que es determini (magatzem, terminal, etc.). Dins els operadors logístics, hi ha els operadors 3PL i 4PL.

Als anys noranta l’avenç de les tecnologies de la informació i l’inici de la globalització dels mercats van donar peu a necessitats logístiques més complexes, amb un predomini de la logística internacional, la qual cosa va anar afavorint que els empresaris externalitzessin cada vegada una part més important de la seva logística. D’aquí van sorgir els operadors logístics, que eren contractats per les empreses per tal de gestionar part del seu procés logístic.

3PL significa third party logistics (en anglès), logística de tercers. És a dir, l’externalització o outsourcing de la logística a un operador extern.

Les funcions d’un operador 3PL són:

  • Proporcionar serveis de transport i emmagatzematge a un fabricant com a actor intermediari entre aquest i els seus clients, però l’operador 3PL no és propietari dels béns que emmagatzema i distribueix.
  • Oferir i proporcionar funcions logístiques que permetin optimitzar part de la gestió de la cadena de subministrament del fabricant, el qual queda alliberat d’haver de disposar de la seva pròpia flota de vehicles i dels seus propis magatzems.

En el cas dels operadors 3PL, el fabricant segueix gestionant la seva pròpia logística, ja que les comandes i les factures són administrades en última instància pel fabricant mateix.

4PL o fourth party logistics (en anglès) es defineix com un operador logístic que no disposa de recursos físics propis (camions, magatzems…). També se l’anomena LLP (lead logistics provider), proveïdor principal de logística.

Les funcions d’un operador 4PL són:

  • Proporcionar serveis logístics de consultoria, planificació, integració de noves tecnologies, gestió, geolocalització, etc. I delega l’execució de les funcions físiques en els operadors 3PL més adequats.
  • Actuar com a intermediari únic entre el fabricant i la seva cadena de subministrament. Així, l’operador assumiria la gestió de tota la cadena de subministrament del contractant en la seva totalitat.
  • Establir relacions a llarg termini amb els fabricants. Això és perquè aquests passen a tenir una dependència important respecte al seu operador logístic, i per això es solen establir relacions a llarg termini amb els operadors 4PL.

Així, com més alt és el nombre davant de les PL, més alt és el grau d’externalització de la logística. D’aquesta manera, 1PL es refereix a quan no s’externalitza la logística. El fabricant mateix emmagatzema i transporta la mercaderia als seus clients. Típicament, 1PL es dona en petits fabricants que operen localment, i que són autosuficients en els seus serveis de logística. En canvi, 2PL implica externalitzar algunes de les funcions de la logística, que principalment sol ser el transport. Quan un fabricant expandeix la seva àrea geogràfica d’actuació, pot necessitar passar d’1PL A 2PL.

Diferències entre 3PL i 4PL:

Un operador 4PL ha de centrar-se a aconseguir la màxima eficiència en la gestió de la cadena de subministrament, ja que no disposa d’actius físics (flota de camions, magatzems…) pendents de rendibilitzar a causa de la gran inversió en diners que suposen. Un operador 4PL també disposa d’una xarxa d’operadors 3PL per tal de poder delegar o subcontractar les funcions logístiques a l’operador logístic que més s’hi adeqüi en cada cas. A vegades, la frontera entre un operador 3PL i un 4PL no està massa clara, ja que els operadors 3PL cada vegada han hagut d’anar oferint més serveis per tal de ser més competitius i això fa que es puguin solapar amb els serveis que ofereixen els 4PL.

Normativa nacional i internacional aplicable al magatzem

Per poder interpretar la normativa nacional i internacional pel que fa al magatzem i a l’emmagatzematge cal definir primer alguns conceptes per entendre com funciona la normativa referent al magatzem tant en l’àmbit espanyol com en l’europeu.

Per a conèixer els diferents tipus de normes nacionals i internacionals i el seu rang dins de cada àmbit, consulteu els annexos.

Normativa nacional

En el cas de la normativa nacional cal conèixer el rang de les normes espanyoles. Aquestes normes poden ser lleis, lleis orgàniques, decrets o tractats i cal conèixer com s’apliquen i quin ordre tenen en el sistema legislatiu espanyol.

Específicament com a normativa de referència al magatzem en l’àmbit nacional hi ha:

Normativa que regula els contractes de dipòsit:

  • Estatuts de l’entitat (empresa).
  • Codi de comerç (Reial decret de 22 d’agost de 1885 pel qual es publica el Codi de comerç).
  • Normes del dret comú, aplicables a tots els dipòsits (el Codi civil n’és un exemple: Reial decret de 24 de juliol de 1889, pel qual es publica el Codi civil).

Normativa que regula la prevenció de riscos laborals:

  • Constitució

“Els poders públics fomentaran una política que garanteixi la formació i readaptació professional; vetllaran per la seguretat i higiene en el treball i garantiran el descans necessari, mitjançant la limitació de la jornada laboral, les vacances periòdiques retribuïdes i la promoció de centres adequats.”

“Els poders públics han de desenvolupar una política de protecció de la salut dels treballadors, a través de mesures preventives i prestació dels serveis necessaris.”

Constitució espanyola. Article 40.2 i article 43

  • Estatut dels treballadors (Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels treballadors). L’Estatut dels treballadors assenyala les obligacions d’empresaris, tècnics, comandaments intermedis, treballadors i els seus representants legals pel que fa a la prevenció de riscos laborals.

“Els treballadors tenen dret a la seva integritat física i a una política de seguretat i higiene adequada.”

“Els treballadors han de complir les obligacions concretes del seu lloc de treball i han d’observar les mesures de seguretat i higiene que adopti l’empresa.”

Estatut dels treballadors. Article 4.2d i Article 5

  • Llei de prevenció de riscos laborals (Llei 31/1995 de 8 de novembre, BOE de 10 de novembre). La Llei de prevenció de riscos laborals té per objectiu promoure i protegir la seguretat i la salut dels treballadors mitjançant l’aplicació de mesures i el desenvolupament de les activitats necessàries per a la prevenció de riscos derivats del treball. L’objectiu d’aquesta llei és adequar la legislació espanyola a la normativa de la Unió Europea en matèria de prevenció de riscos laborals. El propòsit és fomentar una autèntica cultura preventiva dotant d’informació i formació als treballadors.

“1. El disseny i les característiques constructives dels llocs de treball hauran d’oferir seguretat pel que fa als riscos de relliscades i caigudes, xocs, cops contra objectes esfondraments o caigudes de materials sobre els treballadors.”

“2. El disseny i les característiques constructives dels llocs de treball hauran de facilitar el control de les situacions d’emergència, en especial en cas d’incendi, i possibilitar, quan sigui necessari, l’evacuació ràpida i segura dels treballadors.”

“3. Els llocs de treball hauran de complir, en particular, els requisits mínims de seguretat indicats en l’annex I.”

Llei de prevenció de riscos laborals. Article 4

S’ha de complir tota la normativa recollida en la Llei de prevenció de riscos laborals i el Reial decret de desenvolupament (RD 486/97, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball).

Algunes de les disposicions mínimes de seguretat i salut en el lloc de treball són:

  • La instal·lació elèctrica ha d’ajustar-se a la normativa.
  • La il·luminació ha de permetre fer les activitats sense risc.
  • Cal disposar del material i espai per la prestació dels primers auxilis.
  • El sòl ha de ser estable i no lliscant.
  • Les obertures i desnivells que suposin un risc de caiguda s’han de protegir amb baranes o altres sistemes de seguretat.
  • L’amplada mínima de portes interiors ha de ser de 80 cm i la de portes exteriors, d’1 m.
  • Les vies de circulació de vehicles han de passar a una distància suficient de portes, passadissos i circulació de vianants.
  • Els molls de càrrega han de tenir, almenys, una sortida.
  • Les portes s’han d’obrir cap a fora, han de servir de tallafocs, han d’estar lliures d’obstacles i perfectament senyalitzades.
  • Els magatzems han d’estar equipats amb els dispositius necessaris per combatre els incendis.

Normativa internacional

En l’àmbit de la normativa internacional, la normativa europea és la que afecta més directament aquesta activitat professional. Igual que en moltes altres matèries, la normativa europea és fonamental en la regulació de temes específics de l’emmagatzematge, en temes logístics i de transport.

En l’àmbit europeu hi ha la següent normativa pel que fa a l’àmbit del magatzem:

Normativa que regula els contractes de dipòsit duaners:

  • Codi duaner de la Unió (CDU), subjecte al Reglament (UE) número 952/2013 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 d’octubre de 2013, i els seus reglaments delegats i d’execució, publicats entre 2015 i 2016.

Normativa que regula la prevenció de riscos laborals:

  • Directiva 89/654/EEC, de 30 de novembre de 1989, pel que fa als requeriments mínims del lloc de treball. Aquesta normativa fa referència a les sortides d’emergència i a la neteja, ordre i manteniment dels llocs de treball, maquinària i eines.
  • Directiva marc 89/391/EEC, de 12 de juny de 1989, sobre la introducció de mesures per incentivar millores pel que fa a la seguretat i salut dels treballadors. Aquesta directiva conté obligacions bàsiques dels empresaris i treballadors. Sobretot posa èmfasi en l’obligació de l’empresari d’assegurar la seguretat i la salut dels treballadors en tots els àmbits laborals.
  • Reglament (CE) núm. 1654/2003 del Consell, de 18 de juny de 2003, pel qual es modifica el Reglament (CE) núm. 2062/94, pel qual es crea l’Agència Europea per a la Seguretat i Salut en el Treball.

Normativa per a mercaderies especials

Hi ha una sèrie de mercaderies que tenen unes característiques especials que s’han de tenir en compte a l’hora de fer l’activitat d’emmagatzematge, ja siguin mercaderies perilloses o mercaderies peribles, com els aliments.

En el cas de les mercaderies perilloses s’han de seguir una sèrie de normatives per tal de garantir la seguretat en el magatzem i evitar riscos d’accidents, contaminació, etc. Per altra banda, en el cas de les mercaderies peribles s’han de tenir en compte les seves característiques per tal de garantir que arribin en les condicions adequades als consumidors i per tal de garantir la higiene de tot el procés i evitar la infecció i contaminació dels productes, que podria afectar la salut pública.

Cal conèixer les mercaderies perilloses i la seva classificació, la normativa en funció del transport (nacional o internacional) i les variables a tenir en compte a l’hora d’emmagatzemar mercaderies perilloses: les específiques de les mercaderies perilloses i les derivades de la normativa de la Llei de prevenció de riscos laborals.

Mercaderies perilloses

Diàriament es consumeixen productes catalogats com a mercaderies perilloses sense prestar-hi atenció. El seu consum i la compra estan tan normalitzats que no es para atenció en el risc que suposaria un tractament i transport inadequats. Aquestes matèries poden ser medicaments, productes de neteja, carburants, gasos, conservants dels aliments, etc. Aquestes mercaderies han de tenir una normativa que en reguli l’emmagatzematge i transport. Així, el transport i emmagatzematge de les mercaderies perilloses poden estar prohibits pels reglaments o poden estar autoritzats només en les condicions que s’estableixin.

Les mercaderies perilloses són matèries o objectes que suposen un risc per a la salut i per a la seguretat o que poden produir danys en el medi ambient, les propietats o les persones.

“Per mercaderia perillosa entenem qualsevol substància o producte que, durant la seva fabricació, manipulació, transport, emmagatzematge o utilització, pugui generar o despendre vapors, fum, pols, gasos o fibres capaços de produir efectes infecciosos, irritants, inflamables, explosius, corrosius, asfixiants, tòxics o de qualsevol naturalesa perillosa, o que puguin generar radiacions ionitzants en quantitats o concentracions que tinguin alguna probabilitat de danyar la salut de les persones que entrin en contacte amb elles o que puguin causar danys materials a les instal·lacions o al medi ambient”.

Reial decret 387/1996, d’1 de març, pel qual s’aprova la Directriu bàsica de planificació de protecció civil davant del risc d’accident en els transports de mercaderies perilloses per carretera i ferrocarril

Consulteu amb més detall la classificació de les mercaderies perilloses en el següent enllaç de GUIAR (Grup Universitari d’Investigació Analítica de Riscos): bit.ly/1jDJ2WL

Aquests materials han estat classificats per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) en diferents classes de perillositat. El sistema utilitzat és el preparat pel grup d’experts de l’ONU, que ha servit de base per a l’elaboració de la majoria de regulacions internacionals i nacionals. Les matèries o productes objecte d’aquesta classificació són els considerats en els reglaments ADR i RID.

Classificació de mercaderies perilloses

El sistema utilitzat classifica les mercaderies perilloses en classes de matèries:

  • Classe 1. Matèries i objectes explosius
  • Classe 2. Gasos comprimits, liquats o dissolts a pressió
  • Classe 3. Matèries liquides inflamables
  • Classe 4.1 Matèries sòlides inflamables
  • Classe 4.2 Matèries subjectes a inflamació espontània
  • Classe 4.3 Matèries que, al contacte amb l’aigua, desprenen gasos inflamables
  • Classe 5.1 Matèries comburents
  • Classe 5.2 Peròxids orgànics
  • Classe 6.1 Matèries tòxiques
  • Classe 6.2 Matèries infeccioses
  • Classe 7. Matèries radioactives
  • Classe 8. Matèries corrosives
  • Classe 9. Matèries i objectes perillosos diversos

Consulteu els “Annexos” per tal d’ampliar informació sobre les mercaderies perilloses i la seva classificació.

A més, la classificació es duu a terme d’acord amb el risc principal que presenta la mercaderia perillosa. D’aquesta manera, en cas d’emergència, si se sap la classe a la qual correspon la mercaderia perillosa involucrada en l’accident es pot conèixer quin és el risc principal (tòxic, explosiu, corrosiu, radioactiu, etc.) i, per tant, l’actuació dels grups operatius és més segura i eficaç. Vegeu exemples de pictogrames de mercaderies perilloses a la figura figura.

Exemple de classificació de mercaderies perilloses

El lleixiu i els insecticides pertanyen al grup 6.1. Matèries tòxiques.

El gas butà pertany al grup 2. Gasos comprimits, liquats o dissolts a pressió.

Figura Exemples de pictogrames de mercaderies perilloses

La normativa pel que fa a les mercaderies perilloses varia en funció del tipus de transport. A més, cal dir que s’ha de tenir en compte la normativa internacional i la normativa nacional de cada país, en el nostre cas la normativa espanyola. La relació entre la normativa internacional i la normativa nacional es pot veure en l’Acord europeu sobre el transport internacional de mercaderies per carretera (ADR), un acord no sancionador entre estats, sense cap autoritat específicament assignada per a controlar-ne l’aplicació.

Exemple de l'aplicació de la normativa ADR a Espanya

Cada país adopta en la seva legislació interna l’aplicació de l’ADR, assignant les autoritats competents per vetllar pel seu compliment. En el cas d’Espanya és el Ministeri de Foment, segons el Reial decret 97/2014, de 14 de febrer, pel qual es regulen les operacions de transport de mercaderies perilloses per carretera en territori espanyol; s’expressa en el seu article 2 que les normes de l’ADR seran aplicables als transports que es facin íntegrament dins el territori espanyol.

Normativa internacional

Cal tenir en compte els següents convenis internacionals pel que fa al transport de mercaderies perilloses:

  • Per carretera: l’anomenat Acord europeu sobre el transport de mercaderies perilloses (ADR), firmat a Ginebra el 30 de setembre de 1957. L’última versió aprovada és de l’any 2017.
  • Per via marítima: a través del llibre taronja de les Nacions Unides, que estableix els codis IMDG/IMCO (International Maritime Dangerous Goods/Intergovernamental Maritime Consultative Organization) i l’OMI (Organització Marítima internacional).
  • Per mitjà aeri: es legisla a través de la IATA (Associació Internacional de Transport Aeri) i l’OACI (Organització Internacional d’Aviació Civil).
  • Per ferrocarril: el Reglament relatiu al transport internacional per ferrocarril de mercaderies perilloses (RID) és molt similar a la reglamentació per carretera (conveni ADR). El reglament va entrar en vigor l’any 1985 (BOE del 20 al 26 d’agost de 1986). L’última versió és la de l’any 2017. A Espanya s’aplica al transport internacional, però també al transport nacional de mercaderies perilloses.

Consulteu aquesta normativa en l’enllaç de la web de l’Agència Europea de la Seguretat i Salut en el Treball: goo.gl/uPMvZe

Per altra banda, aquesta normativa regula aspectes relacionats amb l’emmagatzematge de productes perillosos i peribles:

  • Directiva 2017/164/EU, de 31 de gener de 2017, pel que fa als valors límits ambientals d’exposició en els llocs de treball de productes químics. Aquesta directiva estableix valors límits per a diferents agents químics i es demana als estats membres que estableixin uns valors límits ambientals d’acord amb aquesta directiva i que facin les modificacions necessàries en la seva normativa per tal de complir-la.
  • Directiva 2000/54/EC, de 18 de setembre de 2000, del Parlament Europeu i el Consell, pel que fa a la protecció dels treballadors dels riscos derivats de l’exposició als agents biològics en el treball. Aquesta directiva estableix els requeriments mínims per a la seguretat i salut dels treballadors exposats als agents biològics.

Cal dir que hi ha moltes normes europees que regulen l’emmagatzematge de diferents tipus de productes perillosos. El més adequat és que cada empresa vagi a buscar la normativa en funció de la seves necessitats i amb relació al producte que ha d’emmagatzemar.

Normativa nacional

En l’àmbit nacional cal tenir present la següent normativa:

  • Reial decret 656/2017, de 23 de juny, pel qual s’aprova el Reglament d’emmagatzematge de productes químics i les seves instruccions tècniques complementàries.
  • Reial decret 840/2015, de 21 de setembre, pel qual s’aproven mesures de control dels riscos inherents als accidents greus en els quals intervinguin substàncies perilloses.
  • Reial decret 393/2007, de 23 de març, pel qual s’aprova la norma bàsica d’autoprotecció dels centres, establiments i dependències dedicats a activitats que puguin donar origen a situacions d’emergència.
  • Reial decret 97/2014, de 14 de febrer, pel qual es regulen les operacions de transport de mercaderies perilloses per carretera en territori espanyol.
  • Reial decret 412/2001, de 20 d’abril, pel qual es regulen diversos aspectes relacionats amb el transport de mercaderies perilloses per ferrocarril.
  • La Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals (LLPRL) té per objecte promoure la seguretat i la salut dels treballadors, establint com a principis generals:
    • La prevenció dels riscos professionals
    • L’eliminació o disminució dels riscos derivats del treball
    • La informació, consulta, participació equilibrada i formació dels treballadors en matèria preventiva

Tot i que és important tenir una idea de la normativa que regula l’emmagatzematge de mercaderies perilloses, aquest apartat no presenta tota la normativa exhaustivament. En funció del producte emmagatzemat i de les diferents necessitats, l’empresa busca i consulta la informació específica corresponent.

D’aquesta manera, en termes generals, per poder emmagatzemar mercaderies perilloses s’han de tenir en compte diferents normes. Algunes són específiques per a l’emmagatzematge de mercaderies perilloses i les altres formen part de la normativa referent a la Llei de prevenció de riscos laborals, que ha de complir qualsevol centre de treball.

Enllaços a normativa de transport i emmagatzematge de productes especials

  • Normativa ADR. Ministeri de Foment: goo.gl/W7CaaP
  • Reglament d’emmagatzematge de productes químics (Reial decret 656/2017, de 23 de juny): goo.gl/os1Sae

Algunes normes extretes principalment del Reial decret 656/2017, de 23 de juny, pel qual s’aprova el Reglament d’emmagatzematge de productes químics i les seves instruccions tècniques complementàries són:

  • El magatzem ha d’estar allunyat de cursos d’aigua i s’han d’evitar possibles inundacions.
  • Si s’emmagatzemen productes tòxics o inflamables, no podran estar ubicats en plantes elevades d’edificis habitats. És preferible que els magatzems es trobin en zones industrials i no en zones urbanes.
  • S’ha de disposar de mitjans de seguretat que minimitzin el risc tant pels agents externs com pels derivats del seu propi funcionament.
  • Evitar l’existència de productes i envasos combustibles propers a la part externa del magatzem (palets, envasos de cartró, fustes…).
  • És preferible que els magatzems tinguin una sola planta i que tinguin ventilació amb sortida a l’exterior. Les oficines tindran accés independent del magatzem.
  • El magatzem ha d’estar construït amb materials no combustibles i de manera que permeti la protecció tant de la humitat com de temperatures extremes.

Mercaderia perible: emmagatzematge d’aliments

Per les seves característiques especials, els productes peribles acostumen a necessitar condicions especials de conservació i emmagatzematge.

Els productes peribles són aquells que tenen una durabilitat limitada a la data que determina la seva caducitat. Se n’ha de produir el consum abans d’aquesta data.

Els productes peribles es poden classificar en:

  • Productes congelats (peix congelat, verdures congelades, gelats…)
  • Productes refrigerats (carn, peix, iogurts, flams, mantegues, pastissos…)
  • Productes frescos (llet, embotits, fruita, formatges…)
  • Productes a temperatura normal (conserves de tomàquet, conserves de tonyina, galetes, pasta, productes farmacèutics, etc.)

Les necessitats especials d’emmagatzematge d’aquests productes estan regulades per diferents normatives, entre les quals destaquen la normativa Europea i la normativa nacional.

A partir de l’any 2002 la Unió Europea publica un extens marc legislatiu en matèria d’higiene alimentària que constitueix els principis generals, bàsics i comuns per a la producció, emmagatzematge i comercialització de tots els aliments segons normes higièniques. Es reafirma la responsabilitat dels diferents agents de la cadena alimentària en la producció d’aliments segurs.

La legislació relativa a l’emmagatzematge d’aliments és:

Legislació europea (reglaments)

  • Reglament 37/2005, de la Comissió, relatiu al control de les temperatures en els mitjans de transport i en els locals de dipòsit i emmagatzematge d’aliments ultracongelats destinats al consum humà.
  • Reglament 852/2004, del Parlament Europeu i el Consell, relatiu als principis bàsics en matèria d’higiene dels productes alimentaris. Estableix que:
    • L’operador de l’empresa alimentària és el principal responsable de la seguretat alimentària.
    • S’ha de garantir la seguretat alimentària des de l’origen del producte.
    • La importància de no trencar la cadena del fred en l’emmagatzematge, transport i venda de productes alimentaris, en especial, els congelats.
    • Obligació d’aplicar els procediments basats en els principis d’anàlisi de perills i punts de control crític (APPCC) establerts per la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació).
  • Reglament 853/2004, del Parlament Europeu i el Consell, pel qual s’estableixen les normes d’higiene dels aliments d’origen animal.

Els reglaments són d’obligat compliment en les legislacions nacionals des del moment en què s’aproven en les institucions comunitàries.

Legislació nacional (reials decrets)

  • Reial decret 176/2013, pel qual es deroguen determinades reglamentacions tecnicosanitàries i normes de qualitat referides a productes alimentaris.
  • Reial decret 1109/1991, pel qual s’aprova la norma general referida a aliments ultracongelats destinats a l’alimentació humana. Aquest reial decret regula, entre d’altres:
    • La definició d’aliment ultracongelat.
    • Com han de ser les matèries primeres i els equips tècnics utilitzats.
    • Les substàncies congelants autoritzades que poden estar en contacte amb els aliments (aire, hidrogen i anhídrid carbònic).
    • La temperatura i les toleràncies autoritzades (-18°C amb tolerància de +/-3°C).
    • L’emmagatzematge, transport i la distribució dels productes ultracongelats.
    • L’envàs i l’etiquetatge (indicació expressa d’ultracongelat o congelat ràpidament, acompanyat del període en què pot ser emmagatzemat, la temperatura de conservació, el lot i la llegenda de “no congelar després de la descongelació” o una altra de similar).

Règims d'emmagatzematge en el comerç internacional

Alguns règims d’emmagatzematge serveixen per donar cobertura a determinades situacions que sorgeixen en el comerç internacional. A les mercaderies, després de ser introduïdes en el territori duaner comunitari, se’ls ha de donar un destí duaner (excepte prohibició expressa per raons d’ordre públic, seguretat, salut…). Els destins duaners són el conjunt de tràmits i formalitats necessaris, utilitzats per decidir què fer amb les mercaderies, quin és el seu destí.

Les mercaderies se situen en dipòsit temporal i tenen un termini màxim de 90 dies per adjudicar-los un destí duaner. Els productes dipositats en aquests magatzems reben un tractament fiscal especial que no es dona en els magatzems normals: zones franques, dipòsits duaners, dipòsits no duaners, magatzems de dipòsit temporal i local autoritzat.

Els règims d’emmagatzematge en el comerç internacional són àrees específiques que permeten que els productes importats quedin exempts temporalment (mentre hi romanguin) del pagament de l’aranzel, l’IVA i els impostos especials.

Algunes característiques d’aquests règims són:

  • Són àrees perfectament delimitades.
  • Les mercaderies poden romandre en aquestes àrees per temps il·limitat.
  • Cada país té llibertat per establir les àrees que consideri convenients.

Codi duaner de la Unió Europea

Aquests règims d’emmagatzematge estan regulats pel Codi duaner de la Unió (CDU). Aquest codi duaner entra en vigència l’1 de maig de 2016, i una de les principals novetats que aporta és que les gestions o despatxos duaners a partir d’aquesta data es realitzen via telemàtica.

Codi duaner de la Unió Europea

Fins a l’1 de maig del 2016, el codi duaner vigent era l’anomenat Codi duaner comunitari, subjecte al Reglament (CEE) número 2913/92 del Consell, de 12 d’octubre de 1992, i el seu Reglament (CEE) número 2454/93 de la Comissió, de 2 de juliol de 1993.

Actualment el codi duaner vigent és l’anomenat Codi duaner de la Unió (CDU), subjecte al Reglament (UE) número 952/2013 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 d’octubre de 2013, i els seus reglaments delegats i d’execució, publicats entre 2015 i 2016.

En el transport internacional, normalment s’utilitzen diversos mitjans per tal de traslladar la mercaderia de l’origen al destí final, excepte en els casos en què el recorregut es fa utilitzant el transport per carretera porta a porta. Cada vegada que la mercaderia canvia d’un mitjà de transport a un altre es produeix una situació d’emmagatzematge en trànsit i/o en dipòsit, que es duu a terme en zones franques i dipòsits duaners situats dins el recinte duaner.

El recintes duaners són espais físics perfectament delimitats que generalment estan situats en:

  • Ports marítims
  • Aeroports
  • Terminals interiors de transport per carretera
  • Terminals interiors de transport per ferrocarril
  • Zones franques
  • Dipòsits duaners
  • Magatzems de dipòsit temporal
  • Recintes autoritzats de les empreses

El Codi duaner de la Unió (CDU) regula l’entrada de mercaderies en el territori de la UE i obliga la persona o empresa que les introdueix a formalitzar la seva tramitació davant les autoritats duaneres.

“Es comet delicte de contraban quan s’importen o exporten mercaderies sense presentar-les per al seu despatx a les oficines duaneres o en els llocs habilitats per l’administració duanera.”

Llei orgànica 12/1995, de repressió del contraban. Article 2

Quan una mercaderia procedent d’un país tercer arriba a la Unió Europea queda sota el control i vigilància de les autoritats duaneres fins que se’n determina l’estatus duaner, passa a una zona franca, es reexporta o es destrueix. El responsable perquè una mercaderia procedent d’un país tercer es faci passar immediatament sota el control d’una duana o a una zona franca és la persona que pren al seu càrrec el transport de les mercaderies un cop introduïdes al territori de la Unió Europea. El Codi duaner de la Unió defineix com a destinació duanera d’una mercaderia el fet d’incloure-la en un règim duaner, o també la seva reexportació.

El CDU enumera les següents destinacions:

  • Inclusió en un règim duaner
  • Reexportació de les mercaderies fora del territori duaner de la UE
  • Destrucció de les mercaderies
  • Abandonament de les mercaderies a favor de l’erari públic

Per altra banda, el CDU estableix els diferents règims als quals es pot acollir una mercaderia quan arriba a la Unió Europea per ser introduïda al seu territori duaner. Són els anomenats règims duaners:

  1. Despatx a lliure pràctica
  2. Exportació
  3. Règims especials
    • Trànsit: extern i intern
    • Emmagatzematge: dipòsits duaners i zones franques (no hi ha dipòsits francs)
    • Destins especials: importació temporal i destí final
    • Transformació: perfeccionament actiu i passiu (desapareix la transformació sota control duaner)

Vegeu detallats aquests règims duaners especials a la taula:

Taula: Règims duaners especials
Trànsit Dipòsit Destinacions especials Perfeccionament
Trànsit extern Dipòsit duaner Importació temporal Perfeccionament actiu
Trànsit intern Zones franques Destinació final Perfeccionament passiu

Àrees exemptes: zones franques

Per afavorir les operacions de comerç exterior, els països estableixen en els seus territoris zones amb règims fiscals especials, com les zones franques. En aquestes zones es dipositen les mercaderies que no es volen incloure en un règim duaner, amb la finalitat que no se’ls apliquin mesures de política comercial i els drets que els corresponguin. Aquestes zones també s’utilitzen per introduir mercaderia temporalment en un país, que sigui transformada i després reexportada a tercers països.

Les zones franques són zones del territori duaner comunitari, separades de la resta de territori, on es poden introduir mercaderies que hi poden romandre de manera il·limitada. La mercaderia roman en aquestes zones com si no hagués entrat al país, i es poden realitzar activitats de transformació o emmagatzematge. Mentre dura la seva estada en règim de zona franca, les mercaderies no estan sotmeses a drets d’importació, gravàmens interiors (IVA i impostos especials) ni mesures de política comercial.

Podeu consultar els avantatges i les diferents zones franques que existeixen a Europa a “Annexos”.

Les zones franques són parts físiques d’un Estat que no formen part del seu territori duaner. L’entrada de mercaderia importada a les zones franques es considera com si no hagués entrat al país. Zona franca i dipòsit duaner són sinònims, i és un espai dins el territori duaner de la Unió Europea separat de la resta del territori, habitualment per una tanca. És a dir, és un espai tancat i acostumen a ser centres logístics molt importants per a les empreses. La competència per a la creació de zones franques s’atribueix exclusivament als estats membres, els quals determinen els seus límits (tancats o perfectament delimitats) i els seus punts d’accés i sortida, en els quals es troben els serveis de duana, igual que en els llocs fronterers. A Espanya l’autorització per crear una zona franca correspon al Ministeri d’Hisenda.

Les autoritats duaneres vigilen l’entrada i la sortida de la zona franca. Per controlar les mercaderies que entren, surten o hi romanen s’ha d’entregar o deixar a disposició de l’autoritat duanera una còpia del document de transport (CMR, coneixement d’embarcament, o BL, AWB, FBL), que acompanya la mercaderia en la seva entrada o sortida. En canvi, no es requereix la presentació de cap declaració duanera. A més, a les zones franques s’hi poden emmagatzemar mercaderies comunitàries i no comunitàries sense límit temporal, excepte en el cas d’alguns productes agrícoles.

Les zones franques ofereixen la possibilitat de fer activitats de manipulació de les mercaderies. En canvi, els dipòsits duaners són instal·lacions més reduïdes, generalment, magatzems o locals on només es pot realitzar l’activitat d’emmagatzematge de mercaderies.

Operacions permeses dins d’una zona franca

Per manipulació usual s’entén qualsevol operació sobre la mercaderia per garantir-ne la conservació, millorar-ne la presentació o qualitat comercial, o preparar-ne la distribució o revenda.

Les operacions permeses en les zones franques varien segons la legislació de cada país. En les zones franques de la UE no es permet realitzar transformacions a les mercaderies. En el cas que les mercaderies es destinin a ser transformades, adquireixen un nou règim anomenat perfeccionament actiu o de transformació.

Per exemple, a l’Amèrica del Sud o a Àsia les zones franques són zones territorials (a vegades de milers de quilòmetres quadrats) on es permet qualsevol transformació industrial. A la Unió Europea, les mercaderies que són en una zona franca no poden ser objecte de cap procés industrial i només són permeses les anomenades manipulacions usuals. L’acoblament i el muntatge només s’admeten quan es tracta d’incorporar a una mercaderia completa peces accessòries que no tenen un paper essencial en la fabricació de la mercaderia. Per exemple, posar una antena, un netejaparabrises o la ràdio a un cotxe.

Per altra banda, es poden abandonar mercaderies dins d’una zona franca a favor de l’erari públic sempre que ho autoritzi l’autoritat duanera. Les mercaderies només es poden destruir amb l’autorització de l’autoritat duanera.

Les principals operacions permeses a les zones franques són:

  1. Manipulacions usuals
    • Fer inventari
    • Col·locar marques, segells, etiquetes o qualsevol altre signe distintiu similar, sempre que no es confereixi a les mercaderies un origen aparent diferent de l’origen real
    • Modificar les marques i el nombre de paquets, sempre que no es confereixi a les mercaderies un origen aparent diferent de l’origen real
    • Envasar, desenvasar, canviar d’envàs, reparar l’envàs
    • Ventilar
    • Refrigerar
    • Congelar
  2. Perfeccionament dins el règim de perfeccionament actiu
  3. Destrucció
  4. Abandonament

Zones franques a Espanya i la UE

Hi ha set zones franques autoritzades a Espanya: Barcelona, Cadis, Vigo, Santander, Tenerife, Las Palmas de Gran Canaria i Sevilla.

Vegeu les zones franques de la UE en aquest enllaç: goo.gl/E46VNY

Les zones franques tenen una sèrie d’avantatges. L’empresa no haurà de pagar aranzels ni impostos indirectes quan entri la mercaderia procedent d’un país de fora de la UE a la zona franca, ja que es considera com si no hagués entrat en el país. Només els haurà de pagar quan tregui la mercaderia de la zona franca i a mesura que la vagi venent a clients nacionals. Si vol exportar el producte a d’altres països, el fet d’introduir-lo primer en una zona franca li permet no pagar aranzels ni IVA en el moment de l’entrada a la zona franca i en el moment de la sortida per a l’exportació. En canvi, si no ha introduït el producte a la zona franca, ha de pagar aranzels i IVA i no li retornen fins a fer efectiva l’exportació.

Dipòsits duaners, públics i privats

Pel que fa als altres tipus de dipòsits, totes les mercaderies procedents de fora del territori duaner comunitari han de rebre un destí duaner i, segons quina mercaderia sigui, s’ha d’aplicar la política comercial i aranzelària comunitària. Mentre la mercaderia no rebi aquest destí, la normativa comunitària considera que té la condició de mercaderia en dipòsit temporal i les autoritats duaneres exigeixen als seus posseïdors la constitució d’una garantia bancària (avals) amb la finalitat d’assegurar el pagament de qualsevol deute duaner que es generi. Aquestes mercaderies es poden guardar en dipòsits duaners (públics i privats), dipòsits no duaners, magatzems de dipòsit temporal i locals autoritzats.

Hi ha diferents tipus de dipòsits amb diferents característiques que els fan més adequats segons el cas:

  • Dipòsit duaners, públic o privat
  • Dipòsit no duaner
  • Magatzem de dipòsit temporal
  • Local autoritzat

Un dipòsit duaner es tracta tant d’un règim duaner (concepció jurídica) com d’una instal·lació per a l’emmagatzematge (concepció econòmica) mitjançant el qual els operadors econòmics, amb despatx duaner previ, poden emmagatzemar mercaderies d’importació (i en algun cas, d’exportació) per un període de temps il·limitat i, si escau, fer determinades manipulacions a les mercaderies (picking o altres).

Un dipòsit duaner és qualsevol local (magatzem, nau, càmera frigorífica…) reconegut per les autoritats duaneres i sotmès al seu control. S’hi emmagatzemen mercaderies no pertanyents a la Unió Europea, sota unes condicions establertes i per temps il·limitat, amb excepció d’alguns productes agrícoles, en què s’apliquen normes específiques. Permet diferir el pagament d’impostos fins a la sortida de la mercaderia.

El dipòsit duaner no està vinculat a un espai físic en concret, únicament necessita com a requisit que sigui reconegut com a tal per les autoritats duaneres i sotmès al seu control.

Exemple de dipòsit duaner

Es realitza una importació i el propietari desconeix el destí final de les mercaderies que ha comprat fora de la Unió Europea (despatx a lliure pràctica, trànsit, reexportació, etc.). Per evitar que se li apliquin aranzels, gravàmens o requisits de caràcter administratiu, opta per emmagatzemar-los (en un lloc destinat a això) sota el control de la duana.

Les persones que intervenen en el dipòsit duaner són el dipositari i el dipositant:

  • Dipositari: persona autoritzada per gestionar el dipòsit duaner.
  • Dipositant: qui diposita les mercaderies en el dipòsit pagant un preu pel servei que rep.

L’autorització dels dipòsits duaners públics la fa el Ministeri d’Economia i Hisenda, mentre que l’autorització de dipòsits duaners privats és responsabilitat de la Direcció General de Duanes.

Els diferents tipus de dipòsits duaners segons el nou Codi duaner de la Unió són:

  • Dipòsit duaner públic:
    • Tipus I
    • Tipus II
    • Tipus III
  • Dipòsit duaner privat

El dipòsit duaner públic el pot utilitzar qualsevol persona per dipositar mercaderies. És a dir, si l’ús de les instal·lacions només està restringit al compliment de la normativa aplicable a aquest règim, pot ser utilitzat per qualsevol persona per dipositar mercaderies.

Entre els dipòsits duaners públics hi ha els següents:

  • Tipus I: la responsabilitat és del dipositari.
  • Tipus II: la responsabilitat és del dipositant.
  • Tipus III: són els dipòsits duaners explotats per les autoritats duaneres.

Exemple de dipòsit duaner públic

Una empresa transitària disposa d’un dipòsit duaner on les empreses poden dipositar mercaderies amb els serveis i avantatges corresponents a canvi d’un preu.

El dipòsit duaner privat està reservat al titular d’una autorització que concedeixen les autoritats duaneres. És a dir, al dipositari, que és l’autoritzat a gestionar el seu dipòsit. Aquest és d’ús exclusiu del seu titular per a mercaderies de la seva pròpia activitat. És a dir, l’emmagatzematge està reservat a qui té autorització per a gestionar el dipòsit.

Exemple de dipòsit duaner privat

Decathlon té un dipòsit duaner al port de Barcelona. Decathlon és el dipositari (i també el dipositant) i, per tant, l’autoritzat a gestionar el seu dipòsit.

Es necessita autorització de les autoritats duaneres per a l’explotació d’instal·lacions d’emmagatzematge per al dipòsit duaner de mercaderies, tret que l’operador de les instal·lacions d’emmagatzematge sigui la mateixa autoritat duanera (públics de tipus III).

Per obtenir l’autorització d’aquest règim de dipòsit duaner, s’han de donar aquestes condicions:

  • La necessitat d’emmagatzematge està justificada econòmicament.
  • Les operacions a fer són, principalment, l’emmagatzematge, encara que també s’hi poden fer manipulacions usuals i operacions de perfeccionament actiu o de transformació sota control duaner, a condició que aquestes siguin activitats secundàries.
  • Als locals no es fan operacions de venda al detall.
  • El sistema de comptabilitat de les existències proposat és acceptat per les autoritats duaneres.

Aquesta concessió es fa per un temps il·limitat, si bé pot ser revocada a petició del titular o bé per l’Administració.

Mentre les mercaderies són al dipòsit poden ser venudes a empreses domiciliades a la Unió Europea (on el dipòsit duaner s’ultima amb un despatx de lliure pràctica) i a empreses de països tercers (el dipòsit duaner s’ultima amb la destinació de reexportació).

El règim de dipòsit duaner permet l’emmagatzematge de:

  • Mercaderies no comunitàries, sense que estiguin subjectes a drets d’importació o a mesures de política comercial.
  • Mercaderies comunitàries, que es poden vincular al règim d’exportació i estaran exemptes d’IVA.

Dipòsit distint del duaner

El dipòsit distint del duaner funciona d’una manera molt semblant al dipòsit duaner, però té algunes particularitats.

Un dipòsit distint del duaner (DDD) és una àrea exempta (magatzem fiscal) autoritzada per l’administració que permet la inclusió de mercaderies comunitàries o de tercers països despatxades a lliure pràctica en règim suspensiu d’IVA. És a dir, es merita l’aranzel però hi ha exempció de l’IVA en la importació. Per tant, no caldrà fer el pagament de l’IVA ni en el moment de compra ni en el de la venda.

Aquest tipus de dipòsit permet emmagatzemar les mercaderies procedents de països no comunitaris per temps il·limitat. Meriten l’aranzel corresponent, però en el moment d’emmagatzemar-les es pot fer en règim d’exempció de l’IVA a la importació.

Per exemple, l’empresa TIBA Group ofereix serveis de dipòsit duaner i no duaner: goo.gl/SSAJoD

Així, les empreses intermediàries (importadores i exportadores) es poden aprofitar d’aquests interessants procediments en la compra de mercaderies.

El dipòsit distint del duaner (DDD) és ideal per a aquelles empreses importadores que necessitin algun tipus de manipulació en el magatzem (buidatge, paletització, classificació, control de qualitat, etc.) i que requereixin diferir el pagament de l’IVA a la importació.

Exemple d'ús del DDD en l'exportació

Una empresa nacional ven els seus productes a intermediaris, comissionistes, operadors de mercat (trading), etc., que com que també són nacionals han de considerar-se subjectes a l’IVA però que exigeixen que se’ls facturi en règim d’exempció, ja que els productes seran finalment exportats a tercers països, i és titular de l’exportació l’empresa nacional que ha comprat.

Suposem una típica operació triangular: el fabricant nacional A ven una mercaderia a l’operador B, que aquest vol vendre, per altra banda, al mercat rus. L’A pot facturar sense IVA al B actuant de la manera següent:

  1. A introdueix la mercaderia a qualsevol dipòsit distint del duaner (DDD) dels que estan autoritzats en ports, fronteres, zones duaneres utilitzant un DUA (document únic administratiu).
  2. A procedeix a la venda, dins del DDD, a B.
  3. B exporta la mercaderia presentant a la duana les seves pròpies factures a càrrec del comprador rus, mitjançant un DUA establert al seu nom com a titular de l’exportació.

Magatzem de dipòsit temporal

La configuració d’alguns recintes duaners públics ha fet evolucionar el concepte tradicional de recinte duaner tancat, ja que no disposen d’un punt d’entrada i sortida únics controlats per la policia duanera. Aquest nou concepte necessita instruments de control sobre les mercaderies com el magatzem de dipòsit temporal (MDT).

Amb les tecnologies informàtiques, les autoritats duaneres permeten que entitats privades realitzin a les seves instal·lacions, sota control duaner i complint unes condicions, operacions que tradicionalment han estat exclusives dels recintes duaners públics regits per l’autoritat duanera.

Aquesta concessió pot atorgar-se a persones físiques i jurídiques, les quals han de complir les següents condicions:

  • Ubicació propera a una duana (màxim 25 km)
  • Garantia de seguretat de les instal·lacions
  • Comptabilitat informatitzada
  • Transmissió electrònica de totes les operacions realitzades a la duana
  • Garantia d’un mínim d’operacions anuals
  • Garanties fiscals i no sancions per delictes o infraccions tributàries o de contraban en els tres últims anys

El règim de dipòsit temporal permet la inclusió de mercaderies únicament per a la seva presentació a la duana, sense que es permeti cap manipulació excepte en les destinades a garantir la conservació de les mercaderies, sense modificar les seves característiques ni la seva presentació.

No es permet la inclusió en un MDT de les següents mercaderies:

  • Mercaderies subjectes a impostos especials (alcohol, tabac, carburants, electricitat…).
  • Mercaderies que sol·liciten restitució (Restitució: la CE reemborsa als exportadors la diferència entre l’elevat preu de les vendes de la CE i el baix preu del mercat mundial. És la subvenció obtinguda i s’aplica, bàsicament, als productes agraris).
  • Mercaderies subjectes a controls especials o paraduaners: donada la seva naturalesa necessiten certificats per poder sortir o entrar al TAC (certificats sanitaris, fitosanitaris, de qualitat, veterinaris, CITES…).

Un dipòsit temporal és la situació en la qual les mercaderies no pertanyents a la UE (importació) s’emmagatzemen temporalment sota vigilància duanera en el període entre la seva presentació a la duana i la seva inclusió en un règim duaner o la seva reexportació.

El termini d’estada d’una mercaderia en dipòsit temporal és d’un màxim de 90 dies, independentment del mitjà de transport utilitzat i sense possibilitat de prorrogar-lo.

Diferències amb el Codi duaner de 1992

Els terminis d’emmagatzematge en dipòsit temporal han canviat respecte de l’antic codi duaner. Al Codi duaner de l’any 1992 els terminis depenien del mitjà de transport utilitzat i eren de 20 dies per al transport aeri i terrestre, i de 45 dies per al marítim. A més, tots tenien possibilitat de pròrroga.

Avantatges del magatzem de dipòsit temporal

Mentre la mercaderia es troba en situació de dipòsit temporal, no efectua cap pagament de drets duaners. El magatzem de dipòsit temporal s’utilitza per importacions de països no comunitaris en règim suspensiu d’impostos. La mercaderia podrà romandre en el magatzem temporal i fer sortides parcials, cosa que no seria possible en un magatzem públic.

Operabilitat de les empreses transitàries

La majoria d’agències que realitzen els tràmits duaners (les transitàries habituals) mantenen acords per accedir a dipòsits duaners i dipositar-hi la mercaderia mentre s’espera una destinació definitiva. Habitualment disposen d’uns dies durant els quals poden dipositar les mercaderies sense haver d’abonar cap import, tot i que una vegada superats els dies de l’acord cal abonar l’estada.

El control duaner implica que les operacions de buidatge i classificació de mercaderies que encara no han fet el despatx d’importació s’ha de fer dins els magatzems que tinguin autorització. En aquest sentit, és un avantatge, ja que els costos són molt més baixos que en un magatzem públic.

El fet que una mercaderia estigui en un MDT no significa que necessàriament ha de sortir tota la mercaderia allí dipositada, sinó que es permeten les sortides parcials. És a dir, hi ha la possibilitat de desconsolidar la mercaderia i realitzar els despatxos d’una part de les mercaderies introduïdes, cosa que no és possible en un magatzem públic.

Local autoritzat per a mercaderies declarades d’exportació (LAME)

Els locals autoritzats són magatzems de dipòsit temporal gestionats per operadors logístics i/o transportistes internacionals que la normativa duanera permet que s’utilitzin per al dipòsit temporal de mercaderies que pertanyen a tercers. Les mercaderies estan consignades a aquests, mentre no es liquidin els drets que es generen per a la importació de la mercaderia al territori duaner comunitari. S’utilitza, sobretot, per a l’agrupament de mercaderies.

El local autoritzat per a mercaderies d’exportació (LAME) és un recinte privat que ha obtingut reconeixement per part de les autoritats duaneres i que es troba subjecte al seu control, on les mercaderies poden ser declarades en el règim d’exportació.

La normativa impedeix que es realitzi qualsevol tipus de manipulació a les mercaderies en aquests magatzems, excepte les destinades a garantir el seu estat o conservació.

L’avantatge que aporta un LAME és el mateix que el magatzem de dipòsit temporal. Una vegada s’han realitzat les formalitats d’exportació, les mercaderies poden sortir directament del territori duaner de la UE mb la tramitació prèvia del document d’acompanyament d’exportació que correspongui davant de la duana de sortida. És a dir, permet el despatx duaner d’exportació a les mateixes instal·lacions del LAME, eliminant l’inconvenient d’haver de portar les mercaderies a la duana.

Formalitats i tràmits del magatzem: documentació i registre nacional i internacional

Pel que fa a les formalitats i tràmits del magatzem, es tracten les incloses en la secció de “Normativa específica de l’emmagatzematge” ja que les formalitats que fan referència a un magatzem poden ser molt àmplies i diverses.

Formalitats i tràmits d'àmbit nacional

Segons determina la Llei orgànica 5/1987, de 30 de juliol, de delegació de facultats de l’Estat a les comunitats autònomes pel que fa al transport per carretera, aquestes autoritzacions administratives les atorga cada comunitat autònoma.

En l’àmbit nacional l’autorització administrativa per exercir activitats d’agència de transports de mercaderies, transitari o magatzemista-distribuïdor és atorgada per la conselleria de transport de cada comunitat autònoma. A Catalunya correspon al Departament de Territori i Sostenibilitat i la Direcció General de Transports i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya. De totes maneres, quan es presenta la sol·licitud d’alta de l’autorització, es tramita automàticament a través de la seu electrònica del Ministeri de Foment. Posteriorment, es pot consultar l’estat de l’expedient a la seu electrònica del Ministeri de Foment.

L’autorització es pot sol·licitar en qualsevol moment, no hi ha un termini. En l’enllaç següent trobareu tots els requisits que es demanen per poder fer la sol·licitud, així com l’import de la taxa per a sol·licitar l’autorització d’operador de transport.

Autorització d'operador de transport

Els requisits i la documentació necessaris per a l’autorització d’operador de transport estan recollits al Canal Empresa de la Generalitat de Catalunya: goo.gl/j9mHVY.

Els requisits per atorgar autorització administrativa per exercir activitats d’agència de transport de mercaderies, transitari o magatzemista-distribuïdor són (entre d’altres):

  • Capacitació professional i capacitat econòmica suficient acreditades mitjançant el corresponent certificat de capacitació.
  • Disposició d’un local adequat pel que fa a superfície i amb els mitjans tècnics necessaris i diferent al del seu domicili, dedicat en exclusiva a activitats de transport.
  • Contracte d’una assegurança per part del magatzemista o distribuïdor de les mercaderies que cobreixi els possibles danys que puguin patir durant l’emmagatzematge.
  • L’existència de sancions pendents de pagament per infraccions en matèria de transport impedeix a l’empresa infractora la realització de qualsevol tràmit relatiu a qualsevol autorització de transport, inclòs l’atorgament de noves autoritzacions i la transmissió d’aquelles de les que ja fos titular.

Requisits de magatzems i instal·lacions per a l'emmagatzematge de mercaderies especials

Els requisits necessaris per emmagatzemar, per exemple, un palet de caixes de cartró no són els mateixos que per fer-ho amb una mercaderia perillosa com el gas. Per poder posar en marxa una instal·lació o magatzem de mercaderies perilloses, cal complir una normativa de seguretat i uns requisits tècnics que s’hauran de certificar. Amb aquest certificat, l’Administració atorga l’autorització corresponent per tal de poder obrir i operar.

Cal tenir en compte que els magatzems i les instal·lacions auxiliars per a l’emmagatzematge de mercaderies perilloses han de seguir uns tràmits de legalització i autorització davant les respectives administracions competents, que normalment són duts a terme per despatxos d’enginyers especialitzats en el tema, el quals certifiquen que es compleixen aquests requisits.

En el cas de les mercaderies peribles, les instal·lacions han de complir, a més, requisits a nivell sanitari. En aquest cas, els organismes responsables són el Departament de Salut i l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Qualsevol establiment de Catalunya que es dediqui a activitats alimentàries ha de sol·licitar la inscripció en el registre oficial que correspongui en funció de la seva activitat.

Els titulars de les indústries i els establiments alimentaris, les empreses distribuïdores d’aigua mitjançant dipòsits i cisternes mòbils i la restauració col·lectiva institucional, han de comunicar l’inici de les activitats a l’Agència de Salut Pública de Catalunya per ser inscrits en el Registre Sanitari d’Indústries i Productes Alimentaris de Catalunya (RSIPAC). D’aquesta manera es constitueix un cens d’indústries que conté informació sobre les dades d’identificació, la ubicació i les activitats dels establiments.

Exemple de requisits i tràmits per a l'emmagatzematge de mercaderies perilloses

A Montornès del Vallès hi ha una factoria d’emmagatzematge i distribució de gasos combustibles de Repsol a Catalunya. En aquesta factoria arriba el gas procedent de Tarragona (refineries) per ferrocarril i s’hi emmagatzema. Posteriorment, aquest gas emmagatzemat es distribueix a través del producte envasat (bombones de butà o propà) o mitjançant camions cisterna que subministren els diferents dipòsits instal·lats arreu del territori.

Per tal de dur a terme les tasques d’emmagatzematge de gas en aquesta factoria es necessiten diferents instal·lacions auxiliars, com poden ser canonades, bombes de pressió, predipòsits, etc. Aquestes instal·lacions necessiten una autorització prèvia de l’Administració conforme compleixen la normativa de seguretat industrial i les especificacions tècniques d’aquestes instal·lacions.

En aquest cas, l’autorització la concedeix el Departament d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya (a vegades amb autorització expressa dels Bombers de la Generalitat de Catalunya).

Tramitació d’autorització de la Generalitat de Catalunya per a instal·lacions de gasos combustibles: goo.gl/xoC4zC

Formalitats i tràmits d'àmbit internacional

Les formalitats i tràmits a escala internacional pel que fa al magatzem es divideixen en dos tipus:

  • Permeten obtenir l’autorització per poder gestionar diferents tipus de dipòsits duaners, dipòsits temporals, etc.
  • Permeten obtenir l’autorització per fer ús d’aquests tipus de dipòsits o per fer activitats regulades per la legislació duanera.

Tràmits Agència Tributària: goo.gl/AiACdH

En el primer cas, si una empresa vol tenir el seu propi dipòsit duaner o vol oferir els serveis de dipòsit a d’altres empreses, ha de fer una sèrie de tràmits per tal d’obtenir l’autorització per poder gestionar-los. Per tal d’obtenir l’autorització administrativa per gestionar un dipòsit duaner, dipòsit temporal, LAME, etc., cal dirigir-se a l’Agència Tributària o la seva web a l’apartat “Aduanas”.

La normativa aplicable que regula aquest tipus de dipòsits és el Codi duaner de la Unió (CDU), subjecte al Reglament (UE) número 952/2013 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 d’octubre de 2013, i els seus reglaments delegats i d’execució, publicats a finals de 2015 i principis de 2016.

En el segon cas, si es tracta d’una empresa que opera internacionalment i utilitza aquest tipus de dipòsits o fa activitats relacionades amb la legislació duanera, ha de fer tota una sèrie de tràmits molt diversos cada vegada que la mercaderia ha de passar pel control de la duana. En aquest cas, els tràmits duaners que han de dur a terme aquestes empreses són molt amplis i diversos: liquidació d’impostos a la duana, autoritzacions, documents de garanties duaneres, etc.

Per tal de poder simplificar aquests tràmits hi ha el concepte de l’operador econòmic autoritzat (Authorised Economic Operator, AEO). Es tracta d’operadors econòmics que compleixen voluntàriament una àmplia gamma de criteris i treballen en estreta cooperació amb les autoritats duaneres per tal de garantir l’objectiu comú de la seguretat en la cadena de subministrament.

“L’operador econòmic autoritzat (AEO) pot definir-se com l’operador econòmic que, en el context de les seves operacions duaneres, es considera fiable en tot el territori de la UE i gràcies al qual té el dret de gaudir de diversos avantatges.

La definició legal d’operador econòmic comporta dues condicions principals. El sol·licitant ha de ser una ‘persona’ (física, jurídica o associació de persones amb capacitat de realitzar actes jurídics) i ha d’efectuar activitats regulades per la legislació duanera.”

Codi duaner de la Unió. Article 5, apartats 4 i 5

Tràmits, informació, guies i documents per poder sol·licitar l’autorització d’AEO a la web de l’Agència Tributària Espanyola: goo.gl/44tSxr

La definició d’operador econòmic no limita el concepte d’activitats regulades per la legislació duanera exclusivament a activitats de realització directa. És a dir, un fabricant que produeix mercaderies per ser exportades pot sol·licitar la condició d’AEO encara que les formalitats d’exportació siguin efectuades per un tercer.

Exemple de casos que no poden sol·licitar AEO

L’operador econòmic no pot sol·licitar l’atorgament d’aquest estatut quan no duu a terme activitats duaneres:

  • Un proveïdor amb seu a la UE que només distribueix mercaderies en lliure pràctica a un fabricant amb seu també a la UE.
  • Un fabricant que produeix mercaderia únicament per al mercat intern de la UE i utilitza mercaderies en lliure pràctica.
  • Un consultor que només presta serveis de consultoria o ofereix assessorament en matèria duanera.

El programa AEO està obert a tots els operadors econòmics, incloses les petites i mitjanes empreses, independentment de la seva funció en la cadena internacional de subministrament. Els operadors econòmics no estan obligats a convertir-se en AEO, es tracta d’una opció purament personal que hauran de prendre en funció de la seva situació concreta. Les autoritats duaneres de tots els estats membres reconeixen l’estatut d’AEO concedit per un estat membre.

D’acord amb l’article 38 del CDU, l’estatut d’AEO consta de diferents tipus d’autoritzacions:

  1. AEO per a simplificació duanera (AEOC)
  2. AEO per a protecció i seguretat (AEOS)

Cada tipus d’autorització comporta diferents tipus de beneficis. Segons l’article 39 del CDU, l’estatut d’AEO es pot atorgar a qualsevol operador econòmic que compleixi els criteris comuns:

  • Compliment de la legislació duanera i de la normativa fiscal (inexistència de condemnes greus amb relació a l’activitat econòmica del sol·licitant).
  • Demostració d’un elevat nivell de control de les seves operacions i del flux de mercaderies (mitjançant un sistema de gestió de registres comercials i de transport que permeti la realització correcta dels controls duaners).
  • Solvència financera acreditada.

Depenent del tipus d’estatut d’AEO, hi ha altres criteris:

  • Nivell adequat de competència o qualificacions professionals directament relacionades amb l’activitat (AEOC)
  • Normes adequades en matèria de seguretat (AEOS)

Els AEO tenen diferents drets que comporten una sèrie d’avantatges com, per exemple:

  • Tracte més favorable que altres operadors econòmics amb relació als controls duaners (controls físics i documentals).
  • Notificació prèvia en cas de ser seleccionat per al control duaner.
  • Tractament prioritari en cas d’inspecció.
  • Possibilitat de sol·licitar que la inspecció es faci en un lloc específic.

Sistemes homologats internacionalment de gestió de la qualitat

La funció logística és una de les funcions fonamentals de l’empresa i forma part de la cartera de valors, de manera que el rendiment de l’empresa depèn, en gran mesura, de la qualitat amb què es desenvolupi el sistema logístic. Per tant, és molt important que les operacions que formen el sistema logístic es realitzin desenvolupant una estratègia de qualitat total.

La qualitat és una estratègia que permet adquirir avantatges competitius, optimitzant l’aplicació dels recursos disponibles de l’empresa, de manera que és un argument bàsic per ser més competitius.

Per tant, la qualitat:

  • Fa referència al total de l’organització empresarial, de manera que no es poden implantar amb èxit sistemes de qualitat per a funcions individualitzades.
  • Es planteja a llarg termini com una funció estratègica amb la finalitat d’aconseguir la millora evident dels resultats de l’empresa.
  • Augmenta de manera significativa el nivell de servei al client en cobrir les seves expectatives amb eficiència en el moment, lloc i quantitat adequades.
  • Determina una sèrie de normes que determinen com fer les coses bé, a la primera i sense errors.

En aquest sentit, la funció logística de qualitat es basa en la capacitat de l’empresa per desenvolupar recursos que generin confiança a l’organització i als clients. El problema d’una estratègia de qualitat aplicada a la logística rau en determinar les dimensions sobre les quals cal actuar per tal que sigui eficient i, per tant, es desenvolupi en un marc de qualitat total.

S’entén per qualitat total el sistema de gestió empresarial basat en la idea de millora contínua, que té com a principis fonamentals:

  • Assoliment de la plena satisfacció de les necessitats i expectatives del client.
  • Desenvolupament d’un procés de millora contínua en totes les activitats i processos duts a terme per l’empresa.
  • Total compromís de la direcció de l’empresa.
  • Participació de tots els membres de l’organització i foment del treball en equip.
  • Implicació del proveïdor en el sistema de gestió de l’aprovisionament de l’empresa.
  • Identificació de les dimensions clau del procés de millora contínua.
  • Presa de decisions de gestió basades en dades i fets objectius.

Les dimensions de la qualitat logística són els elements que determinen el nivell de qualitat del sistema logístic d’una empresa:

  • Prestacions bàsiques: característiques elementals que defineixen un producte (atributs físics) o servei (components fonamentals que el configuren). En logística, són prestacions bàsiques l’emmagatzematge i el transport amb unes determinades condicions mínimes de conservació.

Tasques concretes: recepció, ubicació i conservació de les mercaderies, el control d’estocs i la preparació de les comandes.

  • Prestacions afegides: fan que el producte es diferenciï de la resta, ja que s’introdueixen com a complement a les prestacions bàsiques, i tenen la virtut de millorar-les. Els lliuraments urgents i la utilització de xarxes logístiques eficients es poden considerar prestacions afegides.

Tasques concretes: anàlisi dels productes i de les necessitats mínimes dels clients, l’optimització dels temps d’estada de la mercaderia i totes les prestacions que puguin millorar el servei bàsic de conservació i control d’estocs.

  • Fiabilitat: probabilitat que no es cometin errors, ni tan sols en situacions de pressió. En logística, la no comissió d’errors té a veure amb el compliment dels terminis de transport i la gestió òptima dels estocs.

Tasques concretes: un magatzem fiable és el que és capaç de gestionar els estocs amb eficiència i de tenir la quantitat justa de producte emmagatzemada i el temps mínim i màxim d’emmagatzematge, a més del control de la ubicació, les entrades i les expedicions.

  • Capacitat de reacció: un servei de qualitat no ha de tenir errors però cal assumir que això és totalment impossible. Per tant, es considera una mesura de qualitat la capacitat de l’organització per resoldre els possibles errors amb rapidesa i eficiència.

Tasques concretes: en logística, els estàndards fixats tenen a veure sempre amb el temps de transport i l’emmagatzematge, així com amb la quantitat de producte transportada o emmagatzemada.

  • Percepció del client: el client ha de percebre un servei de qualitat i ha de trobar les mercaderies al lloc corresponent quan les necessita.

Tasques concretes: s’identifica la qualitat amb l’ordre en la col·locació dels productes, la diligència de les operacions de càrrega, descàrrega i ubicació de mercaderies, el funcionament dels sistemes d’emmagatzematge, etc.

Per tal que un sistema de qualitat total sigui eficient, cal dur a terme un programa de control de qualitat, que consisteix en una seqüència d’activitats que comproven l’aplicació del procés de millora contínua. En la logística, la seqüència d’activitats és la següent:

  1. Mesura de les actuacions
  2. Comparació de les actuacions amb els estàndards fixats
  3. Anàlisi dels resultats
  4. Comprovació de l’existència de desviacions
  5. Correcció de les desviacions

Per poder dur a terme un sistema de control de la qualitat eficient cal fixar i definir els punts crítics sobre els quals implantar la qualitat i la forma de fer-ho.

El mètode més utilitzat per a realitzar el control de qualitat és el denominat mètode de control total, que es basa en el càlcul de tres índexs bàsics.

  • Índex de servei: percentatge de comandes servides sobre el total de comandes rebudes. Determina la probabilitat que hi hagi problemes de desabastiment. Com més alt sigui l’índex, més alta és la qualitat.
  • Índex de devolucions: percentatge de comandes amb devolució respecte del total de les comandes servides. Determina les probabilitats d’errors i desperfectes. Com més baix sigui l’índex, més alta és la qualitat.
  • Índex de retards: percentatge de comandes servides fora de termini respecte del total de comandes servides. Determina la probabilitat que el servei no es realitzi a temps. Com més baix sigui l’índex, més alta és la qualitat.

Indicadors de qualitat en la gestió de l'emmagatzematge: KPI

Les sigles KPI provenen de l’anglès, key performance indicator, que significa indicador clau de d’acompliment. Són mesures de rendiment quantificables que s’utilitzen en la direcció i gestió de la logística i permeten analitzar l’eficiència dels processos que aquesta engloba: des de qüestions d’emmagatzematge, transport i distribució fins a gestió d’inventaris, informació al llarg de la cadena logística, etc. Abans d’entrar en quins són els indicadors més importants, cal fer atenció al concepte d’indicador i a les característiques que el defineixen.

Un indicador expressa la relació entre una o més variables i dona informació sobre un procés, un resultat o un impacte, entre d’altres. Els indicadors, per tant, han de tenir una sèrie de característiques. És convenient que un indicador sigui, sobretot:

  • Rellevant. Que doni dades útils que siguin importants per a la presa de decisions relacionades amb l’estratègia de l’empresa.
  • Consistent. Que faciliti la seva comparació en el temps perquè sempre es calcula de la mateixa manera.
  • Accessible. Que sigui fàcil d’obtenir.
  • Assolible. Que proposi objectius motivadors però realistes.
  • Fiable. Basat en variables objectives que no indueixin a error.
  • Quantificables. Que permeti analitzar la seva evolució en el temps, realitzar comparacions i tenir sempre unes mesures sobre el procés o resultat que estem analitzant.

L’objectiu dels KPI en la logística és aconseguir més eficiència i qualitat en els processos logístics: des de l’aprovisionament fins a l’atenció al client.

Concretament els KPI permeten:

  • Minimitzar errors en tota la cadena de valor de la logística.
  • Ajustar costos al màxim per tal que el marge sigui el màxim possible.
  • Treballar sobre la productivitat dels processos i les persones.
  • Alinear la logística amb la resta d’àrees de l’empresa i als seus objectius i estratègies corporatives.

Les característiques que han de tenir uns KPI adequats en la logística, depenen del sector, del mercat, del tipus d’empresa, dels objectius i de les estratègies. En canvi, sí que es poden fixar cinc grans àrees en logística sobre les quals han de girar els principals KPI:

  • Compra i abastiment
  • Producció
  • Emmagatzematge i inventari
  • Distribució i transport
  • Entrega i atenció al client

Els indicadors de gestió logística adequats per mesurar la qualitat de la gestió de l’emmagatzematge es resumeixen en la taula.

Taula: Indicadors de qualitat en la gestió d’emmagatzematge
Denominació Valoració Càlcul
Cost unitat emmagatzemada Controla el cost unitari de les mercaderies que hi ha al magatzem. Com més baix sigui el valor, més eficient serà la gestió del magatzem. Es divideix el valor del cost total del magatzem durant el mes entre el nombre d’unitats emmagatzemades (estoc mitjà) en el període.
Cost unitat despatxada Controla el cost unitari de la mercaderia que surt del magatzem. Com més baix sigui el valor, més eficient serà la gestió del magatzem. Es divideix el valor del cost total de les operacions de sortida durant el mes entre el nombre d’unitats que han sortit en el període.
Cost de superfície Controla el cost del metre quadrat del magatzem en referència al cost total de l’emmagatzematge. Com més baix sigui el valor més eficient serà la gestió del magatzem. Es divideix el cost total del magatzem en el període entre els metres quadrats de superfície que ocupa el magatzem.
Despatxos a temps Es calcula el % d’operacions de sortida que s’han complert en el temps establert. Com més alt sigui aquest %, més alta serà la qualitat de gestió del magatzem. Es divideix el nombre total de sortides realitzades a temps entre el nombre total de sortides. Si es vol expressar en % es multiplica per 100.

El càlcul d’aquests indicadors s’ha de fer de forma periòdica. Els períodes els estableixen les empreses en funció dels seus protocols de qualitat.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats