Marc normatiu sobre infància i educació

Al llarg de l’últim segle s’ha anat desenvolupant una important compilació normativa que ha anat perfilant cada cop més un espai propi per a l’infant i els seus drets, tant des d’un àmbit internacional i europeu, com des de l’àmbit estatal espanyol i autonòmic català.

Com a bons professionals de l’educació, hem de conèixer el marc legal en el qual treballem per fer possible les millors condicions de desenvolupament per als infants i exigir-ne la millora quan entenguem que no van en aquesta direcció.

Marc normatiu sobre infància

En la intervenció educativa amb els infants, cal partir del marc legal bàsic que empara la infància i conèixer quines responsabilitats tenen les famílies i les institucions, però també tota la societat, envers els infants, posant especial èmfasi en la Convenció dels Drets dels Infants i en la normativa general sobre infància, tant dels àmbits estatal com català.

Normativa d'àmbit internacional

A ningú no se li escapa que els petits són molt vulnerables i necessiten protecció especial. Del reconeixement de la necessitat d’aquesta protecció sorgeixen a escala internacional tota una sèrie de normatives que vetllaran per aconseguir aquest objectiu. Som conscients que aquest objectiu encara no s’ha assolit per igual a tots els països, i que fins i tot dins de les nostres pròpies fronteres no deixen d’aparèixer notícies força preocupants sobre la vulneració d’aquests drets.

Comencem el nostre viatge per la normativa internacional que ens interessa més, viatge que ha estat llarg i ple d’entrebancs. Es va iniciar al principi del segle XX i no s’ha culminat fins a la signatura de la Convenció dels Drets dels Infants el 1989.

Les mesures internacionals per a la protecció a la infància van ser pràcticament inexistents fins al segle XX. És a partir d’aquesta època quan s’inicia un desenvolupament normatiu internacional, on cal inscriure com a marc general la Declaració universal dels drets humans de 1948, que anirà, progressivament, incorporant-se al marc legislatiu dels diferents estats, entre els quals també l’Estat espanyol.

L’inspirador d’aquesta convenció va ser Janusz Korczak, que es deia en realitat Henrik Goldszmit i que fou el pioner a plantejar la necessitat de protecció dels infants en elaborar una llista amb els drets que va considerar essencials. Va ser un dels precursors dels reconeixement dels drets dels infants i de les normatives que avui regulen la protecció dels infants als diferents països. Amb anterioritat, podem trobar algun exemple de regulació de les condicions de treball dels infants menors de 10 anys a la legislació britànica.

A partir del textos de Janus Korczak, pedagog, pediatra i poeta polonès (1878-1942), Betty Jean Lifton va confegir la Carta dels Drets de l’Infant de Janusz Korczak, que recull que:

  • Janus Korczak (1878-1942)
  • Janus Korczak (1878-1942)

  • L’infant té dret a l’amor.
  • L’infant té dret al respecte.
  • L’infant té dret a gaudir de les millors condicions per a la seva creixença i el seu desenvolupament.
  • L’infant té dret a viure en el present.
  • L’infant té el dret de ser ell mateix.
  • L’infant té el dret a l’error.
  • L’infant té el dret a ser pres seriosament.
  • L’infant té el dret a ser apreciat per allò que ell és.
  • L’infant té el dret de desitjar, de demanar, de reclamar.
  • L’infant té el dret a tenir secrets.
  • L’infant té el dret a “una mentida, una equivocació, un furt ocasionals”.
  • L’infant té el dret que hom li respecti els seus béns i el seu pressupost.
  • L’infant té dret a l’educació.
  • L’infant té dret a resistir les influències educatives que entren en conflicte amb les seves creences.
  • L’infant té dret a protestar contra una injustícia.
  • L’infant té dret a un Tribunal d’infants on ell pugui jutjar i ser jutjat pels seus iguals.
  • L’infant té dret a ser defensat davant d’un tribunal de justícia especialitzat en la infància.
  • L’infant té dret a què hom li respecti la seva tristesa.
  • L’infant té dret a conversar íntimament amb Déu.
  • L’infant té dret a morir prematurament.

Korczak va iniciar el camí que va de la necessitat del reconeixement d’uns drets específics pels infants a la seva concreció en un document, la Declaració de Ginebra (1924), que va evolucionar fins a convertir-se en la Declaració dels drets dels infants (1959) i que, més tard, va culminar en el reconeixement efectiu d’aquests drets, internacionalment, amb l’aprovació de la Convenció sobre els Drets dels nens i les nenes el 1989.

Més tard, va ser Eglantyne Jebb qui va recollir la torxa i va elaborar un altre text en què recollia una sèrie de principis que pretenia que esdevinguessin una declaració de drets dels infants.

  • Eglantyne Jebb/-10
  • Eglantyne Jebb

Eglantyne Jebb, igual que Janusz Korczak, volia que els principis proposats en el text servissin per salvaguardar els infants de la desprotecció de la qual eren objecte a la majoria de països. Entenia que els infants s’havien de protegir especialment, al marge de la Declaració universal dels drets humans.

La Declaració dels drets de l’infant fou redactada per Jebb i adoptada per la International Save the Children Union, el 23 de febrer de 1923. Finalment el text d’Eglantyne Jebb va ser adoptat íntegrament per l’Organització de les Nacions Unides i es va convertir en la Declaració de Ginebra de 1924.

En aquesta declaració, coneguda com a Declaració de Ginebra, homes i dones de totes les nacions, reconeixent que els infants són el millor que té la humanitat, declaren i accepten com a deure, més enllà de consideració de raça, nacionalitat o creença, que:

L'Estat, en l’exercici de les seves responsabilitats...

… ha d’assegurar als infants els mateixos drets i ha de garantir tots els recursos socials, materials o culturals a les persones que en tenen cura, per evitar situacions que els afectin negativament. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) va adoptar una versió amb lleugeres esmenes l’any 1946, i el 20 de novembre de 1959 l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar una versió més extensa com la seva pròpia Declaració dels drets de l’infant.

  • A l’infant se li han de donar els mitjans necessaris per al seu desenvolupament normal, material i espiritual.
  • L’infant afamat ha d’ésser alimentat, el nen malalt, curat; l’infant maltractat ha de ser protegit, el nen víctima d’explotació ha de rebre socors, i el nen orfe i abandonat ha de ser acollit.
  • L’infant ha de ser el primer en rebre auxili en cas de desastre.
  • L’infant ha de rebre sustent, i ser protegit contra tota mena d’explotació.
  • L’infant ha de ser conscienciat de ser al servei de l’home.

Els principis de la Declaració dels drets dels infants adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, per resolució 1.386 (XVI), de 20 de novembre de 1959, fa referència, en el preàmbul, als deures de la humanitat envers la infantesa; fa referència també a la Declaració dels drets humans del 1948 i considera que l’infant, per la seva immaduresa física i mental, necessita d’una protecció i atenció especials.

La Declaració dels drets dels infants de 1959 proclama el dret a la protecció especial per créixer; a un nom i una nacionalitat; a atencions particulars en aquells infants que tinguin impediments físics, psíquics o socials; el dret a créixer a l’empara i sota la responsabilitat dels seus pares, a no ser separats d’ells llevat d’excepcions, el dret a l’educació i al joc, i a figurar entre els primers de rebre socors en tota circumstància.

El gran problema de la Declaració del 1959 va ser la manca d’obligatorietat jurídica per als països signants. Una declaració de drets és un document de bones intencions on queden recollits els principis i les voluntats, però no és jurídicament vinculant pels estats que la signen. Era necessari incidir en aquest punt si es volia que la protecció fos realment efectiva. En aquest marc es va aprofitar l’esdeveniment de l’Any Internacional de l’Infant (1979) per endegar un seguit d’iniciatives i convertir la Declaració en un instrument jurídic amb força legal.

La diferència entre convenció i declaració és...

… que la convenció conté normes i obligacions i és, per tant, un text jurídic amb força legal, mentre que la declaració conté principis i recomanacions, i com a conseqüència, no té força de llei i els països no estan obligats a complir-les.

Durant una dècada, la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides va treballar cercant el consens entre diferents organismes, societats, cultures i religions fins que es va redactar el document de la Convenció dels Drets dels Infants, finalment aprovat per l’Assemblea General de l’ONU el novembre del 1989, i va entrar en vigor el setembre de 1990. L’Estat espanyol la va ratificar el 30 de novembre de 1990. Aquest document té força de llei per a tots els estats que l’han ratificat i representa un compromís voluntari per adaptar la legislació de cada país a les normes de la Convenció. Pretén ser un instrument d’acció per a la millora de les condicions de vida dels infants i insta als estats al foment de polítiques i recursos que protegeixin els seus drets.

La Convenció Internacional dels Drets dels Infants (CDI, 1989), ha estat ratificada quasi universalment, i considera els infants com a subjectes de drets i responsabilitats. El principi de l’interès superior de l’infant i el reconeixement dels drets civils i polítics dels infants són alguns dels seus elements característics. Cal que tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat es garanteixin els drets relacionats amb la supervivència, amb el desenvolupament adequat dels nens i nenes, se’ls protegeixi i se’ls faciliti i respectin els seus drets d’expressió, opinió i participació.

La Convenció dels Drets dels Infants de 1989 és un document amb força jurídica obligatòria que conté una clàusula de difusió per donar a conèixer àmpliament els seus principis (art. 42), i que preveu un mecanisme de control sobre el seu grau d’acompliment (art. 43).

S’entén per menor, segons l’article 1 de la Convenció: “Tot ésser humà menor de 18 anys, tret que en virtut de la llei que li sigui aplicable hagi assolit la majoria d’edat.”

La Convenció té 54 articles en els quals se subratlla la responsabilitat principal de la família i la necessitat d’una protecció i unes atencions especials de l’infant tant abans del seu naixement com després; remarca la importància del respecte dels valors culturals de la comunitat de l’infant i el paper bàsic de la cooperació internacional per fer efectius aquests drets.

Podeu consultar un resum de la Convenció, a partir de la versió elaborada i publicada pel Consell de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona i completada pel Grup d’Educació d’Amnistia Internacional Catalunya, a l’Annex del material web d’aquesta unitat.

Els articles es poden agrupar en quatre categories:

Ratificació Convenció dels Drets dels Infants

La Convenció dels Drets dels Infants, aprovada per l’ONU el 1989, ja havia estat ratificada l’any 1997 per tots els països, excepte Somàlia i els Estats Units. Els països que la ratifiquen tenen un temps per incorporar els seus continguts a les noves lleis, i diferents organismes de les Nacions Unides vetllen perquè sigui així.

  • De supervivència: per exemple, drets a un nivell de vida adequat i a l’accés a servei mèdic.
  • De desenvolupament: inclouen el dret a l’educació, a la informació i a la llibertat de pensament.
  • De protecció: incorporen la protecció contra tota forma d’explotació o separació arbitrària de la família, o davant de qualsevol tipus de maltractament o abandó.
  • De participació: drets a ser escoltat i tingut en compte en les decisions de tot allò que l’afecta, a expressar la pròpia opinió.

L'interès superior de l'infant implica...

…que les societats i els governs han de fer tots els esforços per construir les condicions necessàries amb l’objectiu que els infants puguin viure desplegant les seves potencialitats, és a dir, que s’assignin els recursos necessaris que ho garanteixin, independentment de les conjuntures polítiques, socials i econòmiques. Aquest principi també es recolza en el fet que el desenvolupament de les societats depèn fonamentalment de la formació dels infants. Així, des d’aquesta perspectiva, aquesta prioritat no seria un producte de la bondat de la societat adulta, o dels sistemes de govern, sinó que seria un element bàsic amb vista a la preservació i el millorament de la humanitat.

Entenem per principi de l’interès superior de l’infant el conjunt d’accions i processos orientats a garantir-li un desenvolupament integral i una vida digna, alhora que unes condicions materials i afectives que el permetin viure plenament i assolir el màxim benestar possible.

Serien funcions d’aquest interès superior:

  • Afavorir que les interpretacions jurídiques reconeguin el caràcter integral dels drets dels infants.
  • Pressionar perquè les polítiques públiques donin prioritat als drets dels infants.
  • Permetre que els interessos dels infants prevalguin sobre d’altres interessos, sobretot si es produeixin conflictes amb aquests altres interessos.

Cal que els infants puguin participar perquè són subjectes de drets, i poden decidir i prendre part en la vida comunitària. Han de ser informats en un llenguatge adequat, consultats i tinguts en compte. La participació ha de ser universal, representativa, lliure, i pot ser iniciada pels adults o pels infants. Un exemple destacat d’aquestes formes de participació són els consells d’infants de moltes ciutats del món, on els més menuts proposen, analitzen i consensuen sobre les decisions d’àmbit local que els afecten. Un dels principis rectors de Convenció sobre els Drets de l’Infant és que l’interès superior de l’infant ha de ser la consideració primordial a la qual sempre ens hem d’atenir en totes les decisions o procediments que afecten els infants.

L’any 2000 l’ONU van afegir dos protocols a la Convenció dels Drets dels Infants per tal de protegir els infants de manera més efectiva de certes formes de conculcació dels seus drets: són el Protocol facultatiu de la Convenció sobre els Drets de l’Infant relatiu a la venda d’infants, la prostitució infantil i la utilització d’infants en la pornografia, i el Protocol facultatiu de la Convenció sobre els Drets de l’Infant relatiu a la participació dels infants en els conflictes armats, que van entrar en vigor l’any 2002.

Tot i que la Convenció ha estat ratificada per la quasi totalitat dels països, això no ha suposat un canvi transcendent de les condicions d’una majoria dels infants del món, que ni tan sols tenen satisfetes les necessitats bàsiques de supervivència, o que pateixen explotació, abandonament i maltractament, per citar-ne algunes situacions de les quals ja hem parlat. Podem accedir al retrat d’aquestes condicions si consultem les publicacions que cada any elabora la UNICEF sobre l’estat de la infància al món.

Hi ha diversos organismes internacionals i ONG que s’han anat desenvolupant les últimes dècades, que impulsen tota mena d’accions perquè el reconeixement dels drets dels infants sigui un fet, no sols en l’àmbit legislatiu sinó, sobretot, en la realitat de la vida quotidiana dels infants del món, tant dels països subdesenvolupats com dels més desenvolupats, on també hi trobem bosses de pobresa i marginació, però també de manca de protecció i no-respecte dels drets reconeguts en la Convenció.

Com a educadors hem de ser especialment vigilants davant d’algunes pràctiques moltes vegades considerades “normals”, i desemmascarar tot allò que atempti contra el respecte als infants o que vulneri els seus drets. És important que les persones i les institucions s’impliquin en la defensa i en la promoció dels drets dels infants i que facin seus els principis expressats en la Convenció.

En el marc de la Conferència de la Haia de Dret Internacional Privat, es van adoptar diversos convenis relatius a la protecció de la infància, que el nostre país va ratificar, dels quals esmentarem els següents com a més importants:

  • Conveni de la Haia, de 5 d’octubre de 1961, sobre competència de les autoritats i la llei aplicable en matèria de protecció de menors, segons el qual les autoritats de l’estat on resideix l’infant habitualment són competents per adoptar les mesures previstes a la seva llei interna, per protegir el menor o els seus béns.
  • Conveni de la Haia de 25 d’octubre de 1980, sobre els aspectes civils de la sostracció internacional de menors. Estableix la cooperació entre els estats per protegir els infants dels efectes del segrest i les retencions transfrontereres.
  • El Conveni de la Haia, de 29 de maig de 1993, relatiu a la protecció de l’infant i a la cooperació en matèria d’adopció internacional, que fou ratificat per Espanya el 30 de juny de 1995. Aquest acord estableix garanties perquè li siguin reconeguts els drets internacionals al menor, sempre en el reconeixement del seu interès superior, i estableix un sistema de cooperació entre les autoritats dels diferents països contractants.
  • El Conveni de la Haia de 19 d’octubre de 1996, sobre competència i cooperació en matèria de responsabilitat parental i de mesures de protecció als infants. Recull normes sobre la jurisdicció aplicable en el reconeixement i les mesures sobre la responsabilitat dels pares, que en principi corresponen a l’estat de residència habitual del menor.

  • Save the children és, des del 1919 l'organització no governamental més important del món que treballa per la defensa i la promoció dels drets dels infants i que lluita per un món més just per a tots els nens i les nenes. L'ONG Save the children ha publicat diferents versions de la Convenció per divulgar-la i sensibilitzar els infants.
  • Save the children és, des del 1919 l'organització no governamental més important del món que treballa per la defensa i la promoció dels drets dels infants i que lluita per un món més just per a tots els nens i les nenes. L'ONG Save the children ha publicat diferents versions de la Convenció per divulgar-la i sensibilitzar els infants.

Hi ha moltes altres normatives internacionals ratificades per l’Estat espanyol en matèria de protecció a la infància, però no es tracta aquí tant de ser exhaustiu sinó de conèixer les més significatives i d’entendre la tendència creixent a cercar la cooperació internacional necessària en la seguretat i la protecció dels menors. També hem de tenir en compte altres disposicions (directives, recomanacions, etc.) de la Unió Europea que ens poden afectar, com, per exemple, les que regulen la seguretat de les joguines.

Un altre exemple de text important és la Carta Europea dels Drets de l’Infant (1992), aprovada pel Parlament europeu, a través de la Resolució A 3-0172/92, fent extensives a Europa les directrius de la Convenció de 1989. Però de moment encara no es disposa d’una constitució o carta magna europea que, entre altres aspectes, reguli la infància en l’àmbit europeu, encara que sí s’han anat aprovant diverses convencions i resolucions relacionades amb els drets dels infants en les darreres dècades.

Normativa d'àmbit estatal

Pel que fa a la legislació espanyola, cal que coneguem les lleis educatives i també les que tenen a veure amb la protecció jurídica dels infants.

Les lleis i normes que tenen a veure amb els infants han anat incorporant la seva protecció des de la Constitució espanyola (CE) de 1978. Als anys 80 el Codi civil espanyol també es va anar reformant. I, amb posterioritat a la ratificació de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants per part d’Espanya, també hi trobem nous textos legals que incorporen els seus principis.

Tractarem les lleis educatives a l’apartat “Marc normatiu educatiu estatal”.

La Constitució espanyola (1978)

La Constitució espanyola del 1978 estableix els principis de l’ordenament jurídic del nostre país, i és, per tant, la norma suprema que regeix jurídicament tot l’Estat espanyol. Al nostre país, la Constitució del 1978 va representar un gran desplegament de reformes en matèria de dret, ja que el reconeixement de les llibertats democràtiques i dels drets fonamentals capgirava el panorama.

  • Portada de la Constitució espanyola de 1978/-55
  • Portada de la Constitució espanyola de 1978

També es defineix la descentralització de l’Estat, format per 17 comunitats autònomes que tenen competències exclusives i compartides en diferent grau, al marge de les que corresponen en exclusiva al Govern central.

Cal tenir en compte que al llarg del període comprès entre l’acabament de la Guerra Civil i la instauració de la democràcia al nostre país (1939-1978), la legislació vigent vulnerava els drets de les persones, inclosos els dels infants, als quals no es protegia. Per exemple, s’hi establia una clara discriminació per raó de naixement entre els fills legítims, als quals es reconeixien tots els drets, i els fills il·legítims, als quals no se’ls reconeixia cap.

La Constitució estableix els principis rectors de la política social, que van impulsar els canvis en matèria de dret civil, entre d’altres els que fan referència a la família. Concretament, en el seu article 10.2. diu:

“Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal dels drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.”

En el seu article 1.1., la CE defineix Espanya com un Estat social i democràtic de dret, essent els seus valors superiors la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Podem entendre que un estat social és el que ha d’intervenir per aconseguir una major igualtat social, és a dir, un estat que ha de promoure mesures i destinar recursos a pal·liar les diferències socials.

La Constitució estableix com a competència de l’Estat vetllar per la igualtat de tots els espanyols i garanteix l’assistència i prestacions davant la situació de necessitat. En l’article 14 s’afirma que…

És important que tingueu en compte...

… que un bon educador ha de conèixer molt bé totes aquelles normatives que puguin afectar els infants, tant internacionals, europees, de l’Estat com de Catalunya.

“…els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.”

D’aquests dos articles (1.1 i 14) s’extreu la idea que l’Estat ha de dirigir la seva actuació i orientació dels seus serveis i pressupostos a atendre les necessitats que planteja la societat, entre les quals ocupen un lloc destacat les necessitats socials.

En definitiva, es pot concloure que la Constitució estableix un marc per aconseguir un estat que té com a objectiu el benestar dels seus ciutadans. És a dir, estem parlant de l’estat del benestar, que es pot definir com la intervenció estatal en la regulació de l’economia per assegurar uns mínims per als ciutadans.

Aquesta intervenció s’articula a través dels impostos que els ciutadans paguen a l’Estat i que aquest redistribueix per satisfer les demandes de la societat, entre les quals la de protecció social. Alguns altres articles recollits a la Constitució i que fan referència als drets dels ciutadans espanyols en matèria social són els següents:

  • Dret a l’educació (article 27.1).
  • Protecció de la família i la infància (article 39).
  • Seguretat Social (article 41).
  • Protecció de la salut (article 43).
  • Atenció a les persones disminuïdes (article 49).

Títol I, capítol tercer. Secció 2a. Article 39.

1. Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família.

2. Els poders públics asseguren també la protecció integral dels fills, iguals davant la llei amb independència de la filiació, i de les mares, sigui quin sigui el seu estat civil. La llei farà possible la investigació de la paternitat.

3. Els pares han de prestar assistència de tota mena als fills tinguts dins o fora del matrimoni, durant la minoria d’edat i en els altres casos en què sigui procedent legalment.

4. Els infants gaudiran de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets.

Les principals normes estatals que recullen aspectes relacionats amb la infància que cal que coneguem, a banda de les lleis específiques de l’àmbit educatiu, com per exemple la LOE, que tractarem més endavant, són les que esmentem a continuació: el Codi civil i les lleis de protecció dels infants en situacions de desemparament.

El Codi civil

El Codi civil espanyol defineix la filiació i estableix les distincions entre fills legítims i il·legítims i equipara els drets del pare i de la mare en relació amb l’exercici de la pàtria potestat. Els fills per naturalesa poden ser nascuts d’un matrimoni (quan el pare i la mare estan casats) o no; també hi ha filiació per adopció.

Els infants, per la seva manca de maduresa física i mental, necessiten una protecció especial i han de disposar de mitjans i d’oportunitats per poder desenvolupar-se. Per això el Codi civil estableix les obligacions dels pares respecte dels fills: prestació d’aliments, educació i protecció: el pare i la mare, encara que no ostentin la pàtria potestat, estan obligats a vetllar pels seus fills menors i prestar-los aliments, és a dir, aliments, vestits, habitació, assistència mèdica (incloses les despeses d’embaràs i part) i educació. Si els pares no compleixen aquest deure, el jutge, d’ofici o a instàncies del fill o filla, o d’altres familiars o del ministeri fiscal, dictarà les mesures convenients per assegurar la prestació d’aliments. Aquestes obligacions dels pares, en cas de no realitzar-se, poden fer que la llei els retiri la pàtria potestat o la tutel·la del menor i els seus drets, atenent sempre a l’interès del menor. En el cas dels menors desemparats, és l’administració corresponent que ha d’exercir les funcions de guàrdia i custòdia.

El Codi civil espanyol també regula la guarda i protecció dels menors incapacitats a través de la tutel·la, la curatel·la i la figura del defensor judicial (articles 215, 222 i 269).

La pàtria potestat s’ha d’exercir sempre en benefici dels fills, segons la seva personalitat, i comprèn els drets i facultats següents:

  1. Vetllar pels fills, tenir-los en companyia seva, alimentar-los, educar-los i procurar-los una formació integral.
  2. Representar-los i administrar els seus béns.

Els fills no emancipats estan sota la potestat dels seus progenitors, als quals correspon corregir-los de manera raonable i moderada. Poden demanar auxili a l’autoritat en l’exercici de la seva potestat. Sempre que els fills tinguin judici suficient han de ser escoltats abans de prendre decisions que els afectin.

Per reprendre i corregir els infants calen els cops?

Prop d’una vintena de països han canviat la llei per posar fi al càstig físic (entre parèntesis la data quan es va canviar la llei):

Suècia (1979)

Finlàndia (1983)

Noruega (1987)

Àustria (1989)

Xipre (1994)

Dinamarca (1997)

Letònia (1998)

Croàcia (1999)

Alemanya (2000)

Bulgària (2000)

Israel (2000)

Islàndia (2003)

Romania (2004)

Ucraïna (2004)

Hongria (2005)

Grècia (2006)

Holanda (2007)

Nova Zelanda (2007)

Espanya (2009).

Els pares tenen dret a relacionar-se amb els seus fills menors encara que no tinguin la pàtria potestat; aquest dret només pot retirar-lo una sentència judicial que desaconselli aquesta relació, en interès del menor.

Algunes comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya, tenen competència jurídica pròpia en matèria de dret civil, i és per això que tractarem més endavant d’alguns elements del Codi de família català que han de conèixer els professionals que treballen amb infants.

Evolució de la legislació espanyola sobre menors en situació de desprotecció

Fins a l’any 1987, quan es va publicar la Llei 21/1987, d’11 de novembre, que regulava les mesures de protecció als menors, aquesta funció la feien a Espanya els tribunals tutelars de menors. A partir d’aquell moment, les seves funcions i altres que dictava la llei, van passar a ser competència de les administracions de les comunitats autònomes. Aquesta llei va substituir el concepte d’abandonament pel de desemparament, i, per tant, es podien agilitzar els procediments de protecció als menors. Un dels principis d’aquesta llei és el d’integració familiar del menor, és a dir, que s’ha de prioritzar que l’infant visqui en un medi familiar i, per tant, s’hauran d’exhaurir totes les possibilitats perquè el menor pugui restar amb la seva família i, si això no és possible, s’haurà d’afavorir la seva integració en un medi familiar aliè, ja sigui en acollida o en adopció.

Desplegament de lleis i normatives

Al nostre país, una vegada es va ratificar el text de la Convenció dels Drets dels Infants, es va fer un gran desplegament de lleis i normatives que recollien els canvis introduïts per la Convenció. Tenim la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor publicada en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), de 17 de gener de 1996,i a Catalunya, la Llei 8/1995, de 27 de juliol, d’atenció i protecció dels infants i adolescents publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), de 2 d’agost de 1995. Hem de tenir en compte que aquesta tasca no acaba amb la publicació de les lleis, sinó que s’ha de fer un desplegament de tots els principis que conté.

No obstant això, la llei insistia a considerar l’infant com a subjecte passiu de protecció –només calia la intervenció si era evident que succeïa quelcom negatiu– i, per tant, estava exclusivament referida als menors en risc. Calia una llei que recollís la plena garantia d’aplicació de drets de protecció als menors, d’una manera integral, tal com planteja la Convenció.

Va ser amb la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, que es van incorporar els canvis que recull la Convenció sobre la idea de considerar totes les accions dirigides als menors atenent a “l’interès superior del menor”. La protecció dels infants en una situació de risc passa pel davant dels drets que puguin tenir el pare o la mare. La llei va introduir també la consideració de l’adopció com a element de plena integració familiar i la figura de l’acolliment familiar com a mesura de protecció.

Aquesta llei de protecció jurídica del menor reconeix la titularitat dels drets dels menors d’edat i la seva capacitat progressiva per exercir-los. Reflecteix una concepció de les persones menors d’edat com a subjectes actius, participatius i creatius, amb capacitat de modificar el seu propi medi familiar i social i de participar en la satisfacció de les seves necessitats i la dels altres. Al nostre país, malauradament, el problema dels maltractaments infantils continua essent un fet més estès del que podem pensar. La llei regula els principis amb què cal actuar davant de situacions de desprotecció social i obliga les autoritats a investigar els fets, a l’actuació dels serveis socials en bé del menor i, si convé, a exercir la tutela. També estableix l’obligació, a tota persona que detecti un possible risc o desemparament del menor, de donar-li auxili i comunicar els fets a les autoritats, com el deure de comunicar a les autoritats l’absència reiterada del menor del centre escolar.

Hi ha un conjunt de normatives al nostre país que regulen la protecció dels infants i les seves famílies. La majoria d’elles són d’àmbit català, atès que Catalunya té transferides les competències en aquesta matèria.

Normativa d'àmbit autonòmic

Fins ara hem vist algunes de les lleis principals que regulen l’àmbit d’infància a l’Estat espanyol, i segurament us preguntareu com és possible que Catalunya tingui les seves pròpies normatives. Per entendre-ho hem de recórrer a alguns articles de la Constitució:

  • En l’article número 2 diu:“es garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren l’Estat. Aquesta es concreta en els estatuts d’autonomia de cadascuna de les comunitats, elaborats per cada comunitat i aprovats per les Corts Generals de l’Estat. Una vegada aprovats, els estatuts passen a ser norma suprema de la comunitat autònoma.”
  • Hem de tenir en compte també l’article 148, que diu que les comunitats autònomes podran assumir competències exclusives en tota una sèrie de matèries entre les quals hi ha l’educació i la protecció dels infants.

DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya)

En el DOGC es publiquen les lleis del Parlament de Catalunya, els decrets del Govern i altres disposicions i actes administratius, i tots els textos d’altres administracions que han de ser publicats perquè tinguin els efectes jurídics corresponents.

S’hi reconeix l’autonomia de Catalunya, que exercint el seu dret es converteix en comunitat autònoma i elabora el seu propi Estatut d’autonomia i aconsegueix el seu autogovern.

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006)

Catalunya, a partir de la normativa bàsica estatal -la Constitució i les lleis orgàniques- ha de fer el seu propi desplegament legal que li permeti gestionar les competències que té en matèria d’atenció a la infància i que configurin també el sistema educatiu al seu territori. Per això hem de conèixer les lleis, decrets i resolucions del govern de Catalunya.

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya...

… defineix les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i les relacions amb l’Estat. Aquestes institucions integren la Generalitat de Catalunya.

  • Estatut de Catalunya 2006
  • Estatut de Catalunya 2006

A la normativa catalana també hi trobem, un cop aprovada la Constitució, i, amb posterioritat, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1979), la introducció de la protecció jurídica de la infància. A partir de 1981 la Generalitat de Catalunya assumí els serveis de protecció a la infància que fins aquells moments havien estat coberts per l’Estat.

L’any 2006 s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el segon de l’època postfranquista, que en el seu article 4.3. diu que els valors que han de promoure els poders públics són la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l’equitat de gènere i el desenvolupament sostenible.

Els articles de referència obligada per als professionals de l’educació infantil són els següents:

  • Art. 16. Drets en l’àmbit de les famílies. Totes les persones tenen dret, d’acord amb els requisits establerts per la llei, a rebre prestacions socials i ajuts públics per atendre les càrregues familiars.
  • Art. 17. Drets dels menors. Els menors tenen dret a rebre l’atenció integral necessària per al desenvolupament de llur personalitat i llur benestar en el context familiar i social.
  • Art. 21. Drets i deures en l’àmbit de l’educació:
    • Totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat. La Generalitat ha d’establir un model educatiu d’interès públic que garanteixi aquests drets.
    • Les mares i els pares tenen garantit, d’acord amb els principis establerts per l’article 37.4, el dret que els assisteix per tal que llurs fills i filles rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic.
    • Els centres docents privats poden ésser sostinguts amb fons públics d’acord amb el que determinen les lleis, per tal de garantir els drets d’accés en condicions d’igualtat i a la qualitat de l’ensenyament.
    • L’ensenyament és gratuït en totes les etapes obligatòries i en els altres nivells que s’estableixin per llei.
    • Totes les persones tenen dret a la formació professional i a la formació permanent, en els termes que estableixen les lleis.
  • Totes les persones tenen dret a disposar, en els termes i les condicions que estableixin les lleis, d’ajuts públics per satisfer els requeriments educatius i per accedir en igualtat de condicions als nivells educatius superiors, en funció de llurs recursos econòmics, aptituds i preferències.
  • Les persones amb necessitats educatives especials tenen dret a rebre el suport necessari que els permeti accedir al sistema educatiu, d’acord amb el que estableixen les lleis.
  • Els membres de la comunitat educativa tenen dret a participar en els assumptes escolars i universitaris en els termes que estableixen les lleis.

També s’inclouen, dins el capítol dels drets i deures en l’àmbit civil i social, entre d’altres, el dret als serveis socials, els drets en l’àmbit de la salut, o en el de la cultura. Entre els principis rectors de les polítiques públiques, l’Estatut recull la protecció de les persones i de les famílies (art. 40), la cohesió i el benestar socials, a través del sistema de serveis socials (art. 42), el foment de la participació social (art. 43), la perspectiva de gènere per promoure la igualtat d’oportunitats entre homes i dones (art. 43) o l’educació, la recerca i la cultura (art. 44).

Codi de família català

A Catalunya li correspon la conservació, modificació i desenvolupament del dret civil català. I, en el desenvolupament d’aquesta competència, el Codi de família català (Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família, modificada per la Llei 3/2005, de 8 d’abril), entén la família de manera global. Al preàmbul reconeix que, a banda del matrimoni, en la societat catalana hi ha altres formes d’unió en convivència de caràcter estable, tant heterosexuals com homosexuals, amb una creixent acceptació social. Respecte a l’adopció, la llei limita l’adopció conjunta i la deixa en mans de persones individuals o de matrimonis o parelles heterosexuals.

Amb posterioritat, la Llei 3/2005 suposa el reconeixement del dret d’adopció per parelles homosexuals, en aplicació de la igualtat de drets dels gais i les lesbianes, reconegut en la Resolució del Parlament Europeu de 4 de setembre de 2003. Aquesta llei parteix de la base de l’interès del menor i de la idoneïtat de les parelles o les persones per l’adopció, al marge de l’orientació sexual dels sol·licitants. També possibilita que un membre de la parella homosexual adopti els fills de l’altre.

Evolució de la legislació catalana sobre protecció dels menors

En el desenvolupament de la competència de la Generalitat de Catalunya en matèria de protecció dels infants, el Parlament català ha promulgat, des de 1985 fins ara tot un seguit de disposicions que la regulen. I val la pena esmentar que aquestes normes foren pioneres en tot l’Estat. Seguint un ordre cronològic, les lleis catalanes relatives a aquesta matèria que s’han anat desplegant són les citades a continuació:

  • La Llei 11/1985, de 13 de juny, de protecció de menors, la primera dictada pel Parlament de Catalunya un cop li havien estat transferides les competències en matèria de protecció de menors, les quals es van assignar al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, concretament a la Direcció General de Protecció i Tutela de Menors. Actualment està totalment derogada.
  • La Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i d’adopció, que va separar les actuacions de protecció envers els menors desemparats de les actuacions de reforma dels menors infractors. També es va incloure l’adopció com a mesura protectora quan un infant no pot romandre o reintegrar-se al seu entorn familiar. S’introdueix que l’Administració intervingui en els casos de desemparament i assumeixi la tutel·la del menor sense que hagi d’intervenir prèviament un jutge i inclou un conjunt de mesures de protecció dels infants, dins i fora del seu nucli familiar.
  • La Llei 8/2002 i també el Codi de família van substituir la terminologia de “pàtria potestat” per la de “potestat del pare i la mare”, més igualitària.
  • Decret 2/1997, de 7 de gener, que aprovà el Reglament de protecció dels menors desemparats i de l’adopció (modificat després alguns dels seus títols pel Decret 127/1997, de 27 de maig i també pel Decret 62/2001, de 20 de febrer).
  • La Llei 8/1995,de 27 de juliol, d’atenció i protecció dels menors i dels adolescents i de modificació de la Llei 37/1991, de 30 de desembre. Aquesta llei, posterior a l’aprovació i entrada en vigor de la Convenció sobre els Drets de l’Infant suposa un canvi pel que fa al tractament dels nens i les nenes, ja que per primera vegada se’ns ofereix una imatge global de la infància, aspecte que no s’havia produït ni en l’àmbit normatiu català ni a l’Estat espanyol fins a les hores. D’aquesta manera, amb la promulgació d’aquesta llei es vol donar resposta a les necessitats de tots els menors en general només pel fet de ser-ho. Es reconeixen els drets dels infants i es recull el principi de l’interès superior de l’infant. També regulava l’adopció de menors de l’estranger per promoure les garanties i la protecció dels infants.
  • La Llei 8/2002, de 27 de maig, de modificació de la Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adopció, i de regulació de l’atenció especial als adolescents amb conductes d’alt risc social.
  • La Llei 18/2003, de 4 de juliol, de suport a les famílies. Té per finalitat establir les bases i les mesures per a una política de suport i protecció a la família i, amb aquest objectiu, determina els drets i les prestacions destinats a donar suport a les famílies.
  • Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència (2010).

Fins ara la legislació en matèria d’infància s’ha caracteritzat per una multiplicitat de normes que coexisteixen en el temps i que compliquen en gran mesura la comprensió global. L’any 2006 es van presentar les bases de la nova llei d’infància i es va obrir un període de participació i debat. La nova llei vol adequar el sistema i els recursos a les necessitats dels infants, configurant un model més flexible que es pugui adaptar a les noves necessitats i demandes d’una societat canviant.

La Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, aprovada pel Parlament de Catalunya el 12 de maig de 2010, abasta tota la legislació catalana sobre la infància i l’adolescència, independentment de si està o no en situació de risc o desemparament: és una llei per a tots els infants i adolescents i suposa el desplegament de l’article 17 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que reconeix el dret de totes les persones menors d’edat a rebre l’atenció necessària per al desenvolupament de la seva personalitat i del seu benestar en el context familiar i social i planteja la necessitat de dissenyar polítiques públiques adreçades a tota la infància.

Un llarg camí abans de ser una realitat.

Per elaborar la Llei de drets i oportunitats de la infància i adolescència el Departament d’Acció Social i Ciutadania va presentar un document elaborat per experts i, com es volia assolir un ampli consens, es va obrir un procés de participació on els ajuntaments, els professionals, les associacions, els col·legis professionals, entre d’altres, van aportar idees i esmenes fins a elaborar l’avantprojecte que va aprovar el Govern i que a data de 12 de maig de 2010 es va aprovar al Parlament de Catalunya.

En relació amb els drets dels infants i adolescents relacionats amb el foment i el suport a l’educació, l’article 13 de la llei diu el següent:

  1. Les persones infants i adolescents tenen dret a rebre el màxim nivell d’educació possible des del seu naixement.
  2. Les administracions públiques competents han de promoure serveis educatius que afavoreixin la reorganització del temps personal, familiar i laboral dels seus progenitors o del titular de la tutela de les persones infants o adolescents.
  3. El sistema educatiu ha de ser un instrument per compensar les desigualtats socials i ha de tenir en compte el respecte a la pròpia identitat, al medi ambient, a les diferències funcionals com a part de l’enriquidora diversitat humana, a la igualtat entre els sexes tenint present la diferència que suposa la construcció de la identitat femenina i la identitat masculina, i també als valors culturals d’altres països, particularment d’aquells d’on provenen l’alumnat de cada escola.
  4. El dret a l’educació, incloses les activitats extraescolars, d’esport, lleure i les activitats culturals de les persones infants i adolescents, ha de prevaler per damunt de les pràctiques culturals, la tradició i la religió, i les seves manifestacions, i en cap cas aquestes no poden justificar una discriminació, limitació o exclusió d’infants i adolescents en el ple exercici d’aquest dret.

Depenendència de les polítiques d'atenció a la infància i la família

Les polítiques d’atenció a la infància i la família depenen del Departament d’Acció Social i Ciutadania, que és qui ha de coordinar i planificar les polítiques d’infància a escala nacional, i ho farà, segons que diu la nova llei d’infància de 2010, a través de les taules territorials d’infància, repartides per tot Catalunya.

“Per atendre a un menor en la pròpia família no caldrà desemparar. Això comportarà canvis en el nombre de menors tutelats. Amb la legislació actual, per treballar en una família en situació de risc calia desemparar un menor. Amb la nova llei, això no serà necessari, ja que es podrà actuar en cas de situació de risc sense desemparar el menor.”

Generalitat de Catalunya, Departament d’Acció Social i Ciutadania (Maig 2010). Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència. Presentació.

Els eixos i elements més innovadors d’aquesta llei són:

  • Posar al centre de tota actuació l’interès superior del menor (al qual passa a denominar infant, fins als 12 anys i adolescent, dels 12 als 18 anys).
  • Incloure la perspectiva de gènere i la igualtat d’oportunitats entre els nens i les nenes en qualsevol intervenció en infància.
  • Els drets i les llibertats dels infants i els adolescents.
  • Els poders públics han de dur a terme polítiques d’atenció i protecció de la infància vinculades a la protecció de la família.
  • Distingeix entre situacions de risc i desemparament i atribueix als ajuntaments intervenir en les primeres (la Generalitat protegiria l’infant en el segon cas, de desemparament, és a dir, quan el menor ha de ser separat del seu nucli familiar).
  • Es potencien les persones acollidores professionals i l’acolliment preadoptiu autoritzat només per l’administració i s’introdueix l’acolliment permanent (en els casos d’infants que han de ser separats definitivament de la família biològica i no sigui aconsellable o viable la constitució d’un acolliment preadoptiu, o que els menors no volen un canvi de filiació, per exemple perquè viuen amb els avis o altres familiars), per tal que l’estada dels infants en centres residencials sigui el darrer recurs.
  • Es destaca la prevenció efectiva que eviti l’aparició de situacions de desemparament que comportarien haver de separar l’infant del seu nucli familiar: el Govern elaborarà una llista d’indicadors de risc i de protecció, i farà recomanacions per poder identificar-los i intervenir davant situacions que podrien ser perjudicials per al benestar i el desenvolupament de l’infant.
  • S’estableix un sistema de protecció pública davant dels maltractaments infantils, a partir del reforç de les mesures actuals (protocols d’actuació, fitxer unificat de maltractaments, etc.) i l’establiment de noves actuacions: formació i especialització dels professionals dels àmbits policial, sanitari i educatiu, creació d’un centre d’investigació i recerca, prioritzant que sigui la persona maltractadora la qui hagi de marxar del domicili i no pas la víctima; creació de nous serveis especialitzats, etc.
  • Defineix la necessitat de coordinar totes les actuacions i serveis que intervenen des de les diferents institucions en l’atenció i la protecció dels infants.
  • Promou la participació dels infants en les decisions dels poders públics, per tal que puguin exercir de forma activa els seus drets polítics com a ciutadans, mitjançant la creació dels consells de participació d’infància als ajuntaments, a escala nacional.

La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) és l’organisme responsable d’impulsar el seu desplegament i aplicació, i de vetllar perquè es planifiquin de manera harmonitzada i ordenada les polítiques en infància i adolescència a Catalunya. A partir de l’estiu de 2010 s’han fet les primeres passes per instaurar el Sistema de Polítiques Públiques d’Infància i Adolescència a Catalunya, promovent el Pla d’atenció integral a la infància i l’adolescència de Catalunya 2010-2013 i un pla d’implantació de la Llei dels Drets i de les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència.

A la nova Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència es reconeix el dret a decidir sobre la pròpia maternitat i es destaca que cal fer prevenció específica de l’ablació i la mutilació genital femenina.

Normativa d'àmbit local

L’actual marc jurídic que enquadra l’organització i l’actuació dels municipis està articulat essencialment al voltant de l’article 140 de la Constitució espanyola que garanteix l’autonomia local i de la Llei de bases de règim local de 1985, i que es complementa amb la Llei Orgànica del Règim Electoral General, del mateix any, i la Llei d’hisendes locals de 1989, i ha estat desplegat pel Decret legislatiu 2/2003, de 20 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (que substitueix la Llei 8/1987, de 15 d’abril, municipal i de règim local de Catalunya i les seves successives modificacions), i els seus reglaments.

Són dos els camps d’actuació local que s’han destacat pel seu dinamisme i complexitat: el sector de l’assistència i els serveis socials i el sector educatiu i d’ensenyament. Pel que fa a l’àmbit dels serveis socials, la normativa vigent en aquesta matèria atorga als ajuntaments més grans de 20.000 habitants i als consells comarcals que agrupin municipis de menys de 20.000 habitants competència sobre els serveis d’atenció primària i altres serveis socials especialitzats.

Les competències locals en matèria d’ensenyament i educació son fonamentalment la participació en el procés d’escolarització, el seguiment i la difusió del procés de preinscripció i matriculació als centres públics i concertats, la cooperació en la construcció i manteniment dels centres docents, la intervenció en els òrgans de participació escolar (consells escolars municipals) o l’organització d’activitats pedagògiques i culturals adreçades als alumnes del municipi. Així mateix, l’àrea d’ensenyament dels diferents ens locals s’encarrega dels centres escolars públics, del seu manteniment i de les millores estructurals i funcionals.

Els serveis socials d’atenció primària inclouen l’atenció social polivalent (atenció social individual i familiar, atenció jurídica, detecció i prevenció de l’absentisme escolar, atenció a la infància i l’adolescència en risc) així com l’atenció social domiciliària per al sector de persones grans i per a les persones amb discapacitat. L’atenció primària inclou, a més, entre d’altres, els programes d’urgències i emergències socials i els programes d’inserció per a persones indigents i sense sostre.

Tipologia de serveis socials d'atenció primària

Els serveis socials que depenen del primer nivell d’atenció primària són els equips bàsics d’atenció social primària (EBASP); els serveis d’atenció domiciliària (SAD); els servis residència d’estada limitada; els serveis de menjador; els servis d’assessorament tècnic d’atenció social primària (SATAP), i els serveis de centres oberts per a infants i adolescents.

Pel que fa als serveis socials d’atenció especialitzada, dintre d’aquest nivell especialitzat d’atenció trobem com a peça clau els equips d’atenció a la infància i a adolescència (SEAIA), que treballen en l’atenció als infants en situació de risc i les seves famílies. Aquest equips són multidisciplinaris, constituïts per un psicòleg, un pedagog i un assistent social i distribuïts per tot el territori de Catalunya. Depenen de la Generalitat però han estat delegats als municipis per qüestions de proximitat.

Els SEAIA van ser creats per decret l’any 1986. A la nova Llei 12/2007, de 7 d’octubre, de serveis socials podem consultar les característiques del model actual: les àrees bàsiques d’atenció primària i els serveis especialitzats existents fins ara es mantenen i s’amplien pel que fa a les seves prestacions i accessibilitat. El Decret 151/2008 tracta de la Cartera de Serveis Socials 2008-2009.

L'Ajuntament de Barcelona es compromet,...

…en el seu Marc Estratègic per a l’Acció Social, entre d’altres, a impulsar accions com el programa de Pallassos a l’Hospital, la millora dels serveis socioeducatius per a la petita infància, crear un nou model de casal infantil i de ludoteca municipal , impulsar iniciatives que permetin una implicació millor i més intensa dels infants a la ciutat o enfortir els compromisos del Programa Ciutat Amiga de la Infància.

Carta Municipal de Barcelona

No podem oblidar en aquest àmbit el que estableix la Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta Municipal de Barcelona, que atribueix a l’Ajuntament de Barcelona les competències següents: planificació en general (amb l’aprovació del govern de la Generalitat), reglamentació dels serveis, entitats i establiments públics i privats; programació, prestació i gestió de serveis especialitzats de segon i tercer nivell; coordinació de la prestació dels serveis de segon nivell realitzada per les institucions privades (de caràcter social o mercantil)i programació, prestació i gestió dels serveis socials d’atenció primària i de coordinació d’aquests amb els que presten les institucions d’iniciativa social o mercantil.

Així, doncs, la Carta Municipal de Barcelona atribueix a l’Ajuntament de Barcelona un ampli ventall de competències en totes les fases del procés educatiu i, en funció de quin sigui aquest, de programació, d’execució d’obres i programes, de manteniment, de gestió de serveis i programes, de control i de reglamentació.

Finalment, i pel que fa als ens comarcals, destacar que el seu govern i la seva administració corresponen al consell comarcal, integrat pels consellers comarcals i el president del consell. Les seves principals funcions són vetllar perquè en els municipis del seu àmbit territorial es duguin a terme, amb nivells de qualitat homogenis, els serveis, les activitats i les prestacions que són de competència local, prestar assistència tècnica, jurídica i econòmica als municipis, garantir els serveis per a aquells municipis que per raons de població no estan obligats a prestar-los i cooperar amb els municipis en l’establiment de nous serveis.

La visió general que ens ha de proporcionar tot aquest recull de normativa sobre infants és el reconeixement de l’obligació per les institucions, estatals i autonòmiques, en primer lloc, però també de tots els agents socials, de l’obligació de prendre mesures per promoure i protegir els drets de tots els infants. I vosaltres, com a futurs professionals de l’educació infantil, teniu un important paper en aquesta tasca.

Marc normatiu educatiu de l'àmbit estatal i autonòmic

Cal que considerem el marc normatiu en el qual s’inscriu la nostra intervenció educativa. Això implica conèixer les lleis orgàniques espanyoles sobre l’educació i també la normativa desplegada per l’Administració educativa catalana: les lleis, decrets, ordres i resolucions en matèria educativa.

Es tracta d’un conjunt de normes que cal tenir en compte en la intervenció educativa amb els infants en l’àmbit formal. Així doncs, quan parlem de marc normatiu educatiu ens referim a tot el conjunt de normes que regulen l’àmbit educatiu, centrant-nos sempre que sigui possible en l’educació dels infants de 0 a 6 anys.

Marc normatiu educatiu estatal

La Constitució espanyola conté dos punts que ens obliguen a l’aplicació dels principis continguts en la convenció i al compliment de les seves disposicions.

Un d’aquests punts el trobem en l’apartat segon del títol primer, que diu textualment: “Les normes relatives als drets fonamental i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal dels drets humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya”.

L’altre és el punt 4 de l’article 39, que parla de la política social i econòmica i que afirma que els infants han de gaudir de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets.

Com ja hem vist, els infants s’han convertit en subjectes de dret, i un dels drets que tenen reconegut els infants al nostre país, entre molts d’altres, és el dret a l’educació. La Constitució és el marc normatiu de referència a partir del qual es desprenen tota una sèrie de lleis que serviran per regular l’àmbit educatiu. El dret fonamental a l’educació queda recollit en l’article 27 de la Constitució espanyola de 1978, en el qual es reconeix l’educació com un dret de tothom. Però, reconèixer aquest fet no porta enlloc si no es posen els mitjans perquè l’educació sigui una realitat per a tothom.

S’hi reconeix també la llibertat d’ensenyament, que es garanteix de la manera següent:

La Constitució és la norma de més rang i totes les altres normes hi estan supeditades.

  • Donant la possibilitat de crear centres docents a qualsevol persona física i jurídica que ho vulgui, sempre que es respectin els principis constitucionals.
  • Ajudant els centres docents que reuneixin els requisits establerts.
  • Oferint la possibilitat que els professors, els pares i els alumnes participin en el control i la gestió dels centres sostinguts amb fons públics, és a dir, dels centres públics i privats concertats;
  • Reconeixent el dret dels pares que els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions.

L’article 27 de la Constitució espanyola reconeix l’educació i la llibertat d’ensenyament com un dret de tothom. L’objecte de l’educació és el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i a les llibertats fonamentals. S’estableix l’obligatorietat i la gratuïtat de l’ensenyament bàsic i s’afirma que els poders públics han de garantir el dret de tothom a l’educació, mitjançant la programació de l’ensenyament i la creació de centres docents, amb la participació col·lectiva de tots els sectors afectats.

Però enunciar aquest dret no és suficient. Per regular-lo, calia que l’Estat el desenvolupés a partir d’una sèrie de lleis. Les lleis que desenvolupen el dret a l’educació i la llibertat d’ensenyament establerts a la Constitució, algunes de les quals ja van ser derogades per la LOE (Llei orgànica d’educació, 2006), són les següents:

  1. La Llei orgànica 8/1985, de 3 de juliol, reguladora del dret a l’educació (LODE). Continua vigent, però la llei actual (LOE) ha modificat algun dels seus articles, relacionats amb els drets i els deures dels pares o tutors, de l’actuació de l’administració en relació amb el dret d’associació dels pares o tutors i dels drets i deures dels alumnes.
  2. La Llei orgànica 1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenació general del sistema educatiu (LOGSE). Ha quedat derogada per la LOE.
  3. La Llei orgànica 9/1995, de 20 de novembre, de la participació, l’avaluació i el govern dels centres docents (LOPEGCE). Ha quedat derogada per la LOE.
  4. La Llei orgànica 10/2002, de 23 de desembre, de qualitat del sistema educatiu (LOCE). Encara que no es va arribar a desplegar va ser vigent des del final de 2002 fins al 2006, en què va ser derogada per la LOE. Per entendre aquest fet heu de tenir present que una llei no s’implanta de cop, sinó que s’ha d’establir el calendari d’aplicació; això vol dir que hi ha tot un període transitori en el qual es van posant en marxa els diferents elements de la nova llei, fent els seus respectius desplegaments, i hi ha altres elements de la llei anterior, però, que encara continuen vigents. Per això en la majoria d’àmbits continuava vigent el sistema LOGSE un cop aprovada la LOCE, ja que la seva implantació va ser diferida primer per les dificultats que trobaven moltes comunitats autònomes a l’hora d’implantar-la i aturada després, l’any 2004, en produir-se el canvi de govern.

BOE (Butlletí Oficial de l'Estat)

S’hi publiquen les lleis, disposicions i actes que s’han de publicar obligatòriament. Conté també les lleis elaborades per les Corts Generals, les disposicions del Govern de la nació i les disposicions generals de les comunitats autònomes.

Ara passarem a explicar el contingut d’aquestes lleis, parant atenció en aquelles parts que fan referència a l’educació infantil i incidint en les normes vigents en l’actualitat. Farem, també, una petita referència als decrets i reials decrets que despleguen aquestes lleis, però tingueu en compte que únicament ens referirem a les que despleguen l’etapa educativa corresponent als infants de 0 a 6 anys.

LODE (Llei orgànica reguladora del dret a l’educació)

Aquesta llei es va publicar en el BOE el 4 de juliol de 1985, i tal com queda expressat en el preàmbul, desenvolupa els principis recollits en l’article 27 de la Constitució espanyola que garanteixen el pluralisme educatiu i l’equitat, dels quals ja hem parlat abans. Busca modernitzar i racionalitzar els trams bàsics del sistema educatiu, basant-se en els principis de llibertat, tolerància i pluralisme, que han de presidir qualsevol societat democràtica. Introduïa modificacions a allò que assenyalava la Llei general d’educació de 1970.

Podem acostar-nos als continguts de la llei a partir de l’anàlisi de la seva estructura que, com és el cas de les lleis, és la següent: un preàmbul, els articles de la llei agrupats en diferents títols (en aquest cas en té quatre) i les disposicions finals, en aquest cas de dos tipus: addicionals i transitòries.

  • La LODE és la Llei orgànica 81985, de 3 de juliol, reguladora del dret a l'educació. Es va publicar en el BOE el 4 de juliol de 1985.
  • La LODE és la Llei orgànica 81985, de 3 de juliol, reguladora del dret a l'educació. Es va publicar en el BOE el 4 de juliol de 1985.

En el preàmbul es justifica la necessitat de donar una educació bàsica que arribi a tots els ciutadans. L’Estat se n’ha de fer càrrec convertint-la en un servei públic prioritari. L’educació és un element clau i fonamental per fer progressar la ciència i la tècnica; una condició necessària per aconseguir benestar social i prosperitat material, i indispensable en les societats democràtiques per assolir les llibertats individuals.

En el títol preliminar es remarca el dret a l’educació bàsica, que és obligatòria i gratuïta i ha de permetre el desenvolupament de la personalitat i la realització d’una activitat útil a la societat.

Finalitats de l'activitat educativa

En la LODE s’estableixen les finalitats que ha de perseguir l’activitat educativa:

  1. El ple desenvolupament de la personalitat de l’alumne.
  2. La formació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals i en l’exercici de la tolerància i de la llibertat dins els principis democràtics de convivència.
  3. L’adquisició d’hàbits intel·lectuals i de tècniques de treball, així com de coneixements científics, tècnics, humanístics, històrics i estètics.
  4. La capacitació per a l’exercici d’activitats professionals.
  5. La formació en el respecte de la pluralitat lingüística i cultural d’Espanya.
  6. La preparació per participar activament en la vida social i cultural.
  7. La formació per a la pau, la cooperació i la solidaritat entre els pobles.

Garanteix la llibertat de càtedra als professors i la llibertat d’associació dels pares, i dels alumnes depenent de la seva edat, dins l’àmbit educatiu. Els pares o tutors tenen dret que els seus fills puguin rebre una educació religiosa i moral d’acord amb les seves conviccions i a escollir el centre docent que vulguin. Hi ha hagut moments en què aquest últim dret ha estat més difícil d’assolir que d’altres. Tots recordem les protestes dels pares que posen un determinat centre en primera opció i no hi obtenen plaça.

Drets bàsics dels alumnes

En el títol preliminar de la LODE també es fa un recull dels drets bàsics dels alumnes: a rebre una formació que asseguri el ple desenvolupament de la seva personalitat; que el seu rendiment escolar sigui valorat d’acord amb criteris de plena objectivitat; que la seva llibertat de consciència sigui respectada, així com les seves conviccions religioses i morals d’acord amb la Constitució; que es respecti la seva integritat i dignitat personals; a participar en el funcionament i en la vida del centre; a rebre les ajudes necessàries per compensar possibles mancances de tipus familiar, econòmic i sociocultural i a la protecció social en casos d’infortuni familiar o d’accident.

I també fa un recull dels deures dels alumnes, deixant molt clar que el deure principal que tenen és l’estudi i el respecte a les normes de convivència dins el centre docent.

En el títol primer s’estableixen els diferents tipus de centres docents que poden ser públics i privats (figura). Aquests últims, poden ser privats i privats concertats. Els privats concertats s’anomenen centres concertats i estan sostinguts amb fons públics.

Figura Tipus de centres docents

Tots els centres docents, per tal d’impartir l’ensenyament amb garantia de qualitat, han de tenir uns requisits mínims, els quals fan referència a la titulació acadèmica que ha de tenir el professorat, la relació numèrica d’alumnes per professor, com han de ser les instal·lacions docents i esportives i el nombre de places escolars. Es preveu la participació dels professors, dels pares i dels alumnes, depenent de la seva edat, a l’hora de controlar i gestionar els centres docents públics.

El títol segon s’ocupa de la participació en la programació general de l’ensenyament, que vol dir que en aquesta programació l’Estat i les comunitats autònomes hauran de preveure un nombre suficient de places escolars que cobreixi el dret a l’educació de tothom i la llibertat dels pares per poder escollir aquell centre docent que vulguin.

El consell escolar serà l’òrgan de participació de la comunitat escolar. N’hi haurà un d’àmbit estatal i un altre a cada comunitat autònoma.

En el títol tercer s’estableixen els òrgans de govern dels centres públics tant unipersonals com col·legiats que l’integren i les seves funcions. Els òrgans unipersonals són director, secretari, cap d’estudis i tots els que determinin els reglaments orgànics corresponents. Els òrgans col·legiats són el consell escolar del centre, el claustre de professors i tots els que determinin els reglaments orgànics corresponents.

El títol quart estableix les condicions que han de tenir els centres privats per accedir al règim de concert, és a dir, perquè siguin finançats amb fons públics.

En les disposicions addicionals s’especifica que aquesta llei pot ser desenvolupada per les comunitats autònomes que tinguin competència en matèria d’educació, però també deixa clar que només és l’Estat qui pot determinar l’ordenació del sistema educatiu, la programació general de l’ensenyament, la fixació dels ensenyaments mínims i l’alta inspecció. Així, per exemple, si l’Estat determina en una llei orgànica educativa que l’educació infantil és una etapa educativa que comprèn dels 0 als 6 anys, cap comunitat autònoma podria aprovar una llei que afirmés que comprèn dels 3 als 6 anys.

L’actual llei vigent d’educació, LOE (2006) ha modificat alguns articles de la LODE, com és el cas del 6, que integra el dret i deure de l’alumnat de conèixer la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de la seva comunitat; refereix que tots els alumnes tenen els mateixos drets i deures (tenint en compte l’edat i el nivell que cursin); i que tenen com a dret bàsic el de rebre una formació integral que contribueixi al ple desenvolupament de la seva personalitat. En l’article 5.5 la LOE modifica alguns aspectes per recollir que “les administracions educatives han d’afavorir l’exercici del dret d’associació dels pares, com també la formació de federacions i confederacions”. I també es modifica l’article 4, relatiu als drets i deures dels pares o tutors en relació amb els seus fills o pupils.

Drets i deures dels pares o tutors

1. Els pares o tutors, en relació amb l’educació dels fills o pupils, tenen els drets següents:

  • Rebre una educació, amb la màxima garantia de qualitat, d’acord amb els fins que estableixen la Constitució, l’estatut d’autonomia corresponent i les lleis educatives.
  • Escollir centre docent tant públic com diferent dels creats pels poders públics.
  • Rebre la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions.
  • Estar informats sobre el progrés de l’aprenentatge i integració socioeducativa dels fills.
  • Participar en el procés d’ensenyament i aprenentatge dels fills.
  • Participar en l’organització, el funcionament, el govern i l’avaluació del centre educatiu, en els termes establerts a les lleis.
  • Ser escoltats en les decisions que afectin l’orientació acadèmica i professional dels fills.

2. Així mateix, com a primers responsables de l’educació dels fills o pupils, els correspon:

  1. Adoptar les mesures necessàries, o sol·licitar l’ajuda corresponent en cas de dificultat, perquè els fills o pupils cursin els ensenyaments obligatoris i assisteixin regularment a classe.
  2. Proporcionar, en la mesura de les seves disponibilitats, els recursos i les condicions necessaris per al progrés escolar.
  3. Estimular-los perquè portin a terme les activitats d’estudi que se’ls encomanin.
  4. Participar de manera activa en les activitats que s’estableixin en virtut dels compromisos educatius que els centres estableixin amb les famílies, per millorar el rendiment dels fills.
  5. Conèixer l’evolució del seu procés educatiu, participar-hi i donar-hi suport, en col·laboració amb els professors i els centres.
  6. Respectar i fer respectar les normes establertes pel centre, l’autoritat i les indicacions o orientacions educatives del professorat.
  7. Fomentar el respecte per tots els components de la comunitat educativa.“

Evolució de la normativa educativa espanyola des de 1990 fins a l'any 2021: de la LOGSE a la LOMLOE

Repassarem breument la normativa que precedeix a la llei actual (LOE, 2006) per tal d’entendre l’evolució que s’ha seguit en les darreres dècades, des de la gran aportació de la LOGSE a l’educació infantil fins a la LOCE, que tornava a excloure l’educació dels més petits del sistema educatiu. I també per poder comprendre les característiques del nostre marc legislatiu actual.

Llei orgànica 1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenament general del sistema educatiu (LOGSE)

Es va publicar al BOE el 4 d’octubre de 1990, i va ser fruit d’un gran debat que es va iniciar en la comunitat educativa cap als anys 80, després d’experimentar l’anomenada Reforma educativa en el decurs de cinc anys en alguns centres públics, seleccionats prèviament, i en tots els nivells educatius.

Aquesta llei va comportar la reordenació del sistema educatiu existent en aquell moment, procedent de la Llei general d’educació de 1970, que havia quedat obsoleta, i el seu objectiu prioritari era adequar el sistema educatiu a les necessitats derivades de les transformacions socials dels últims vint anys. El país havia passat d’un règim polític dictatorial a un règim democràtic, ens havíem integrat a la Comunitat Europea i els canvis en l’entorn cultural, tecnològic i productiu exigien un allargament de la formació bàsica (l’ensenyament obligatori acabava als 14 anys i la incorporació al món de treball no es podia fer fins als 16), un canvi que, a més, fos més versàtil i capaç d’adaptar-se a les situacions presents i futures. Calia una nova llei, una reforma del sistema educatiu.

Les característiques del nou sistema educatiu introduïdes per aquesta llei tenen molt a veure amb una concepció nova de la funció de l’escola i de com es produeix el procés d’ensenyament-aprenentatge, de base constructivista, que també incorpora noves metodologies.

Un dels canvis fonamentals introduïts per la LOGSE és l’extensió de l’educació obligatòria fins als 16 anys per assegurar una àmplia formació que permeti a les persones respondre a les exigències de la societat actual, i la consideració de l’etapa de 0-6 anys com una etapa educativa, no obligatòria, amb un currículum propi i amb objectius específics. Segons aquesta nova ordenació, l’educació infantil es considerava el primer tram dels ensenyaments de règim general, amb unes característiques pròpies i com a etapa compensadora de desigualtats.

En relació amb l’educació dels més petits, ens trobem que fins aquell moment s’havien anat creant tota una sèrie de serveis d’atenció a la infància que cobrien les necessitats provocades pels canvis socials que es produïen al nostre país, molt especialment la incorporació de la dona al món laboral. Però no es tractava només d’atendre els infants i guardar-los sinó de procurar el seu desenvolupament en tots els seus aspectes i en aquest sentit la LOGSE va representar una llei pionera a tot Europa en considerar que el millor model per atendre els infants era l’educatiu, el qual garanteix els drets dels infants i els dóna una millor atenció. El més important d’aquesta llei ja derogada, per a nosaltres, és que apareix per primera vegada la consideració de l’educació infantil com una etapa educativa que comprèn fins als 6 anys d’edat, i que té un caràcter voluntari.

Pel que fa a l’educació infantil, la LOGSE:

  • La defineix com una etapa educativa dividida en dos cicles: de 0-3 anys i de 3-6 anys (primer i segon cicle respectivament).
  • Determina el desenvolupament de les capacitats de l’infant i s’hi indiquen les finalitats i els objectius de cada cicle, així com els continguts educatius i les metodologies educatives.
  • Es regula la formació específica que han de tenir els professionals de l’etapa d’educació infantil.

Llei orgànica 9/1995, de 20 de novembre, de la participació, l’avaluació i el govern dels centres docents (LOPEGCE).

Aquesta llei, actualment derogada, regula que els poders públics han de fomentar que la comunitat educativa participi en l’organització i el govern dels centres docents, i contribueixi a la definició del seu projecte educatiu; que donin suport al funcionament dels òrgans de govern dels centres docents i també fomentar la formació continuada i el perfeccionament del professorat i cercar formes d’avaluació del sistema educatiu i de la inspecció educativa:

  • Els professors participen en el govern dels centres a través del claustre.
  • Els representants de la comunitat educativa hi participen a través del consell escolar.
  • Els pares poden participar a través d’associacions.

Aquesta llei també parla de l’autonomia organitzativa i pedagògica que han de tenir els centres: de gestió, en l’elaboració dels seus projectes curriculars, de les seves normes de funcionament i dels seus projectes educatius.

S’hi especifica també quins són els òrgans de govern dels centres educatius, que poden ser els següents:

  1. Unipersonals: equip directiu format en la majoria dels casos per un director, el cap d’estudis, el secretari i l’administrador. Quan els centres tenen més d’un nivell educatiu, com pot ser el cas d’alguns centres d’educació secundària que tinguin ESO, batxillerat i cicles, hi pot haver altres figures en l’equip directiu.
  2. Col·legiats: que són el consell escolar i el claustre de professors.

Llei orgànica de 10/2002, de 23 de desembre, de qualitat de l’educació (LOCE)

Es va publicar en el BOE el 24 de desembre de 2002 i, com hem dit abans, no va tenir prou consens per desplegar-se. Promovia una nova reforma del sistema educatiu: modificava alguns dels articles de la LOGSE i proposava una reordenació del sistema educatiu, que afectava molt especialment el tram educatiu dels 0 als 6 anys.

L’educació dels infants de 0 a 3 anys quedava exclosa de la regulació general del sistema educatiu (art. 7.2) i passava a anomenar-se “educació preescolar”. Així, doncs, es trencava la unitat de l’etapa educativa d’educació infantil de 0 a 6 anys de la LOGSE i s’establien dues etapes ben diferents: educació preescolar i educació infantil. A l’etapa d’educació preescolar de 0 a 3 anys se li atorgava com a finalitat l’atenció educativa i assistencial, passava a dependre exclusivament de les comunitats autònomes i no s’especificava la formació dels seus professionals, dels quals només es deia que havien d’estar “degudament qualificats”.

La LOCE suposava un important retrocés per a l'educació infantil...

… en tornar a la visió assistencialista d’èpoques anteriors, que havia estat superada per la LOGSE en conferir-li un caràcter educatiu. Es retorna a entendre l’infant com una persona en projecte, al qual s’ha d’omplir de coneixements, i no com una persona activa protagonista del seu desenvolupament. L’atenció que se suposa és de guarda i cura, però no d’autèntica educació.

Com que després de les eleccions de 2004 es va aprovar un reajustament del calendari d’aplicació de la llei, que s’havia d’acabar d’implantar l’any 2008 (i per això continuaren vigents la majoria dels articles de la LOGSE), la majoria de comunitats autònomes amb competències educatives no van iniciar la seva implantació, i podem dir que, en aprovar-se l’actual llei estatal d’educació en vigor, la LOE, l’any 2006, la LOCE no havia fet cap recorregut significatiu.

LOE (Llei orgànica d’educació)

La Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació suposa de nou l’ordenació del sistema educatiu i la derogació de la LOCE. Respecte a aquesta llei, que es va publicar al BOE el 4 de maig de 2006, és interessant comentar-ne els orígens i els canvis que comporta per a l’etapa d’educació infantil.

LOCE

La LOCE es va aprovar el 23 de desembre de 2002, però després de les eleccions del 2004, el nou Govern, en un intent de donar resposta a les protestes que aquesta llei havia generat en molts sectors de la societat espanyola, es va comprometre a revisar alguns dels seus continguts. Però abans d’iniciar qualsevol tipus d’iniciativa legislativa, el Ministeri d’Educació i Ciència va promoure un debat que servís de base per elaborar la nova llei; i perquè el debat fos més ordenat i fàcil, va publicar un document titulat Una educació de qualitat per a tots i entre tots, en què es feia una anàlisi i un diagnòstic de la situació de l’educació en aquell moment. A partir d’aquí es proposa el debat sobre les possibles propostes de solució i es convida a participar-hi les comunitats autònomes, les organitzacions representades en els consells escolars de l’Estat i de les comunitats autònomes, així com associacions, institucions, etc.

Aquest procés de debat, que va durar sis mesos, va servir per contrastar diferents punts de vista i per debatre els problemes del nostre sistema educatiu, intentant trobar solucions acceptades per tothom. Es buscava elaborar una nova llei que fos útil i que donés una resposta adequada a les necessitats futures de formació de la població espanyola. Acabat aquest debat, el Ministeri d’Educació i Ciència va elaborar i presentar l’informe del debat, en què es fa una síntesi de totes les aportacions realitzades. El 30 de març de 2005 la ministra va presentar l’avantprojecte, i es va tornar a obrir un altre període de consulta i debat que va finalitzar amb la presentació, per part del Govern, del projecte de llei al Parlament.

Aquest debat va permetre poder formular els tres grans principis que presideixen aquesta llei, en forma de Compromisos i objectius:

  1. L’exigència de proporcionar a tots els ciutadans, independentment del seu sexe, una educació de qualitat, sobretot durant el període d’educació bàsica (dels 6 als 16 anys).
  2. La necessitat de col·laboració de tota la comunitat educativa per aconseguir la combinació de qualitat i d’equitat (igualtat d’oportunitats per a tothom independentment del seu sexe, religió, capacitats, etc.).
  3. El compromís amb els objectius educatius plantejats per als propers anys per la Unió Europea. La construcció europea porta els països que la formen cap a una certa convergència dels sistemes educatius i de formació i que s’ha traduït en una sèrie d’objectius comuns per a aquest segle.

Aquesta llei no pretén canviar tot el sistema educatiu, sinó que parteix del que ja hi ha incorporant-hi els aspectes d’estructura i d’organització que n’han demostrat l’eficàcia i pertinència, i proposant canvis en tots aquells altres aspectes que no són vàlids. Es continua tenint la convicció que és necessària la millora de la qualitat de l’educació per fer possible que tots els joves arribin a aconseguir l’èxit escolar.

Lectura complementària

Per tenir més informació sobre l’educació per al segle XXI a Europa, podeu consultar el document següent: Comisión Internacional sobre la Educación para el Siglo XXI (presidida per Jacques Delors) (1996). La educación encierra un tesoro. Informe a la UNESCO. Madrid: Santillana.

Pel que fa a la consideració de l’educació dels més petits, la LOE recupera l’etapa d’educació infantil com a etapa única dividida en dos cicles (0-3 anys i 3-6 anys) i amb caràcter educatiu. Continua essent una etapa voluntària i gratuïta entre els 3 i els 6 anys.

Les lleis o normes han d’estar escrites i entren en vigor als vint dies de la seva publicació en el DOGC.

En relació amb l’ordenació dels ensenyaments que fa la Llei en el seu títol primer, tracta de l’educació infantil en els articles 12-15. Com a principis generals, estableix que:

Article 12

  1. L’educació infantil constitueix l’etapa educativa amb identitat pròpia que atén nenes i nens des del naixement fins als sis anys.
  2. L’educació infantil té caràcter voluntari i la seva finalitat és contribuir al desenvolupament físic, afectiu, social i intel·lectual dels infants.
  3. Per tal de respectar la responsabilitat fonamental de les mares i pares o tutors en aquesta etapa, els centres d’educació infantil han de cooperar estretament amb ells.

L’educació infantil s’ordena en dos cicles: el primer, dels 0 als 3 anys i el segon, dels 3 als 6 anys, i té caràcter educatiu, que cal que els centres concretin en una proposta pedagògica. Els seus objectius s’expressen en termes de capacitats i són els següents:

  • Conèixer el seu propi cos i el dels altres, les seves possibilitats d’acció i aprendre a respectar les diferències.
  • Observar i explorar el seu entorn familiar, natural i social.
  • Adquirir progressivament autonomia en les seves activitats habituals.
  • Desenvolupar les seves capacitats afectives.
  • Relacionar-se amb els altres i adquirir progressivament pautes elementals de convivència i relació social, així com exercitar-se en la resolució pacífica de conflictes.
  • Desenvolupar habilitats comunicatives en diferents llenguatges i formes d’expressió.
  • Iniciar-se en les habilitats logicomatemàtiques, en la lectoescriptura i en el moviment, el gest i el ritme.

Pel que fa a les àrees educatives, els continguts i la metodologia de l’etapa d’educació infantil la LOE preveu en el seu article 14 que “s’han d’atendre progressivament el desenvolupament afectiu, el moviment i els hàbits de control corporal, les manifestacions de la comunicació i del llenguatge, les pautes elementals de convivència i relació social, així com el descobriment de les característiques físiques i socials del medi en què viuen. A més s’ha de facilitar que nenes i nens elaborin una imatge d’ells mateixos positiva i equilibrada, i adquireixin autonomia personal.” i “els continguts educatius s’han d’organitzar en àrees corresponents a àmbits propis de l’experiència i del desenvolupament infantil i s’han d’abordar per mitjà d’activitats globalitzades que tinguin interès i significat per als infants.”

Pel que fa al primer cicle la LOE estableix que seran les administracions educatives les qui determinaran els seus continguts educatius i els requisits que han de complir els centres que l’imparteixin: per aixó estudiarem en el subapartat “Marc normatiu educatiu de Catalunya” el Decret 282/2006, d’àmbit autonòmic, que regula aquestes qüestions.

S’afegeix una primera aproximació a la llengua estrangera a parvulari, sobretot en el seu últim curs, així com “experiències d’iniciació primerenca en habilitats numèriques bàsiques, en les tecnologies de la informació i la comunicació i en l’expressió visual i musical.” Les experiències, el joc, les activitats i un ambient d’afecte i confiança són trets metodològics destacats.

Tot i el seu caràcter voluntari, la Llei insisteix que cal augmentar les places escolars de primer cicle i es poden establir convenis amb altres administracions (autonòmiques, locals, entitats privades) per assolir-ho. En el cas de segon cicle es determina la seva gratuïtat i, per tant, es determina que s’impartirà en centres públics i privats concertats. Hem de tenir en compte, però, que la LOGSE ja recollia que les administracions públiques es comprometien a garantir l’existència de prou places per a totes aquelles famílies amb infants d’aquestes edats que ho sol·licitessin, i, si parlem del primer cicle veiem com dues dècades després, i amb una nova llei d’educació (LOE), aquest objectiu encara no s’ha assolit, malgrat els avenços registrats en els darrers anys.

Quant a la tipologia de centres, aquests es classifiquen en públics (el seu titular és una administració pública) i privats (el seu titular és una persona física o jurídica de caràcter privat). Són centres privats concertats els centres privats acollits al règim de concerts legalment establerts. La prestació del servei públic d’educació es fa a través dels centres públics i els centres privats concertats. Es preveuen els casos d’incompliments del concert per part dels centres privats concertats i s’estableix un sistema de sancions que, en els casos molt greus, poden arribar fins a la supressió del concert.

LOMCE (llei per la millora de la qualitat educativa)

La Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre per la millora de la qualitat educativa fou aprovada al novembre de 2013 i la seva aplicació va estar latent entre els anys 2014 i 2017. La llei va ser coneguda com la “llei Wert” atès que va ser Jose Ignacio Wert l’impulsor des del Ministerio de Educación, Cultura i Deportes, sota el mandat del partit popular (PP).

La finalitat d’aquesta llei era canviar les competències del sistema educatiu espanyol i reduir la taxa d’abandonament escolar prematur així com el fracàs escolar. La llei, d’un únic article, tenia per funció modificar la LOE, la llei educativa anterior. Les modificacions s’adreçaven a les etapes d’educació primària, educació secundària i formació professional, la LOMCE no modifica, i confirma els principis generals de l’Educació Infantil establerts en la LOE mantenint la identitat de l’etapa.

Des de la seva aprovació va ser una llei que va generar molta controvèrsia i ben aviat tant els docents com d’altres institucions es van mostrar contraris a l’aplicació d’aquesta reforma educativa. Finalment la LOMCE no va tenir una aplicació definitiva, i l’any 2016 al Congrès es va aprovar per majoria absoluta la seva paralització.

LOMLOE (llei orgànica de modificació de la LOE)

De mans d’un govern socialista, s’aprova la llei orgànica d’educació (LOMLOE) 3/2020 de 29 de Desembre, que comença a aplicar-se al curs escolar 2021/2022, que modifica alguns aspectes de la llei orgànica 2/2006 (LOE) i deroga la LOMCE.

Els tres grans objectius d’aquesta llei són:

  1. Augmentar les oportunitats educatives i formatives de tota la població, millorant les competències de l’alumnat, reforçant la detecció precoç de les dificultats i reforçant l’autonomia dels centres educatius.
  2. Evitar la segregació de l’alumnat reforçant la capacitat inclusiva del sistema educatiu, i,
  3. Enfortir la competència digital de l’alumnat a totes les etapes educatives, responent a una societat del coneixement i a una economia cada cop més digitalitzada.

Les principals novetats d’aquesta nova llei per l’etapa d’educació infantil són les següents:

*Oferta educativa:

  • Les administracions augmentaran de forma progresiva l’oferta de places públiques al primer cicle amb el propòsit d’atendre totes les sol·licituts de 0 a 3 anys.
  • Tots els centres de 0 a 6 anys necessitaran de forma obligatòria de l’autorització per part de les administracions educatives corresponents (no d’altres administracions com la d’afers socials, família, etc.) pel seu funcionament.
  • El Govern regularà el currículum i els requisits mínims dels dos cicles d’aquesta etapa, incloent, la titulació de tots els professionals, la relació numérica alumne/professor, les instalacions i el nombre de places.

*Objectius i principis:

  • La gestió emocional, l’educació pel consum responsable i sostenible, i la promoció i educació per la salut son principis pedagògics a aquesta etapa.
  • La promoció de la igualtat de gènere és un nou objectiu a l’educació infantil.
  • En aquesta etapa es compensaran els efectes de les desigualtats d’orígen cultural, social i econòmic sobre l’aprenentatge i el desenvolupament infantil.

*Avaluació i orientació:

  • La detecció precoç i l’atenció primerenca de les necessitats específiques de recolzament educatiu seran prioritàries.
  • Al finalitzar l’etapa s’emetrà un informe sobre el desenvolupament i les necessitats de cada alumne.

La LOMLOE evidencia la tendència a la desaparició de la doble xarxa: educativa i assistencial, obrint camí a una única xarxa educativa, que reconeix el caràcter educatiu del primer cicle, així com l’interès en avançar en l’increment de l’oferta de places públiques als centres 0-3 anys, tendint cap a la gratuïtat i prioritzant a aquells que es troben en situació de vulnerabilitat.

Marc normatiu educatiu de Catalunya

Catalunya té plena competència en matèria d’educació i és per això que, a partir de la normativa bàsica estatal (LODE, LOE…) ha de fer el seu propi desplegament legal que li permeti gestionar el sistema educatiu en el seu territori. Bàsicament seran una sèrie de decrets, resolucions i lleis que, a banda de la normativa que hem estudiat sobre infància, són elements clau per poder desenvolupar la nostra tasca de planificar, programar i implementar després les intervencions amb els infants. Tractarem, doncs, les normatives relacionades amb l’educació dels més petits, amb l’etapa d’educació infantil, que són del tot imprescindibles en la vostra futura professió.

Coneixeu ja l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006), el text legal que emmarca totes les normes a Catalunya i del qual hem destacat els articles relacionats amb els drets de les persones (i, més en concret, el dret al lliure desenvolupament de la seva personalitat i capacitats personals), els drets i deures relacionats amb l’educació (art. 21) i els drets i deures relacionats amb la cultura (art. 22).

El Decret 282/2006 també regula...

…les qualificacions del professorat d’educació infantil, sense novetats respecte de la LOGSE en l’article 92, com veurem a la unitat “Planificació dels espais, els temps i els materials”.

Llei 5/2004, de 9 de juliol, de creació de llars d’infants de qualitat

És una llei fruit de la gran preocupació i compromís de molts sectors de la societat catalana vers l’educació dels més petits. El seu origen és, per tant, la iniciativa legislativa popular que es va presentar el desembre de 2002 al Parlament català, que la va aprovar, fent possible el desenvolupament de la xarxa pública amb la creació d’un nombre suficient de places capaç de cobrir la demanda de les famílies que en sol·licitin.

És una mesura per garantir el dret a l’educació, que és un dels drets socials que tenen els infants entre els 0 i els 3 anys i per garantir també que es cobreixen les necessitats de les seves famílies, que cada vegada més necessiten compartir l’educació dels nens i nenes amb una llar d’infants que els permeti compatibilitzar les seves responsabilitats laborals o socials amb les familiars, així com donar resposta a les noves realitats socials.

El cost de la inversió del Departament d'Ensenyament...

…per a cada plaça de llar d’infants en el període 2004-2008 fou de 5.000 euros en construcció i 1.800 euros de despeses de funcionament.

El desenvolupament d’aquesta xarxa pública de llar d’infants, l’havia d’impulsar el Govern en coordinació i col·laboració amb els ajuntaments. El Govern es va comprometre a elaborar el Mapa de llars d’infants de Catalunya per mitjà del Departament d’Ensenyament i amb la participació dels ajuntaments i dels diferents sectors educatius. Al final del període 2004-2008 hi havia el compromís de crear trenta mil places de nova creació, en què es dóna prioritat a les zones socialment desfavorides, respectant l’equilibri territorial i tenint en compte les fluctuacions de la demanda.

En el període 2004-2008 es van tramitar a Catalunya més de 37.000 noves places de llars d’infants (prop de 34.000 amb projecte i finançament aprovat), un 124% en relació a les que es preveien l’any 2004 en el Mapa (inclús s’han creat prop de 5.000 places en municipis que no les tenien assignades). El Departament d’Ensenyament va invertir 268,4 milions d’euros en la creació de les places escolars de primer cicle (0-3 anys) que preveia el Mapa de Llars d’Infants. Podem dir que en aquest cas la llei s’ha fet realitat i inclús s’han superat les seves previsions, però encara resta molt camí per oferir aquest servei educatiu a tots els infants i a les famílies que ho demanen.

La LEC també cercava acomplir el que acordava el Pacte Nacional per a l’Educació, que va aportar unes directrius per elaborar la llei:

  • Desplegar un model educatiu propi de Catalunya.
  • Dur a la pràctica la cultura de l’avaluació del sistema educatiu.
  • Extendre l’autonomia de centre.
  • Planificar les necessitats educatives de cada territori garantint la llibertat d’elecció de centre.
  • Reconeixement social de la funció docent.
  • Descentralització i coresponsabilització dels ajuntaments en l’educació.
  • Reconeixement del paper fonamental de les famílies potenciant la seva participació en la vida escolar.

Llei de 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació

Amb aquesta llei és la primera vegada que Catalunya, en acompliment del que determina l’Estatut d’Autonomia, desplega un model educatiu propi.

Els principis de la llei són:

  • Equitat (igualtat d’oportunitats d’accés i de promoció) i excel·lència (qualitat del sistema educatiu, l’estándard del qual l’ha de fixar l’escola pública). Aquests principis garanteixen la llibertat, l’esforç i la convivència com a eixos bàsics de la ciutadania catalana.
  • Cohesió social (l’escola ha de transmetre uns principis cívics comuns) i identitat compartida (amb l’adhesió a la llengua i la cultura catalanes com a eixos).

Es defineix un servei públic d’educació format per:

  • Centres públics, i
  • centres privats concertats, sostinguts amb fons públics, independentment de quina en sigui la titularitat.

L’autonomia de centres fa referència a la capacitat de prendre decisions sobre els aspectes de la vida del centre: la seva gestió, les necessitats pedagògiques, l’organització, els recursos humans, els recursos econòmics, etc. Els centres educatius han d’elaborar un projecte que contingui els elements essencials que orienten l’acció educativa. També consolida la figura i funcions de les direccions dels centres i atorga gran importància a l’avaluació del sistema educatiu. La funció de la inspecció també és revisada en relació amb l’autonomia de centres. Estableix zones educatives i sistemes per compartir les responsabilitats que poden assumir els ajuntaments en educació, com els de planificació, escolarització, construcció, gestió d’ensenyaments obligatoris i no obligatoris, plans educatius d’entorn i activitats extraescolars, transició entre escola i treball o gestió de diversos serveis educatius del municipi (a través de consorcis o altres formes de gestió). El compromís de les famílies en el procés educatiu i l’estímul i el suport per ferlo possible és un altre dels eixos de la llei, com també ho és la llengua catalana com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.

El sistema educatiu de Catalunya...

… comprèn els ensenyaments següents:

  1. Educació infantil, de caràcter voluntari; gratuït en el cas de segon cicle, dels 3 als 6 anys.
  2. Educació primària, de caràcter obligatori i gratuït; dels 6 als 12 anys.
  3. Educació secundària obligatòria,de caràcter obligatori i gratuït; dels 12 als 16 anys.
  4. Batxillerat.
  5. Formació professional.
  6. Ensenyament d’idiomes.
  7. Ensenyaments artístics.
  8. Ensenyaments esportius.
  9. Educació de persones adultes.

Considera els docents com agents principals del procés educatiu als centres i estableix fòrmules de promoció i accés a la carrera docent. Regula les principals funcions dels docents:

  • Programació i ensenyament.
  • Avaluació de l’alumnat.
  • Recerca, experimentació i millora dels processos educatius.

La LEC atorga un paper molt important a la comunitat educativa (integrada pels alumnes, les famílies, el professorat, els professionals d’atenció educativa i el personal d’administració i serveis, l’administració educativa, els ens locals i els agents territorials i socials i les associacions que els representen, i també els col·legis professionals de l’àmbit educatiu, l’associacionisme educatiu, les entitats esportives escolars i els professionals, empreses i entitats de lleure i de serveis educatius), i la comunitat educativa escolar (integrada pels alumnes, mares, pares o tutors, personal docent, altres professionals d’atenció educativa que intervenen en el procés d’ensenyament en el centre, personal d’administració i serveis del centre, i la representació municipal i, en els centres privats, els representants de la seva titularitat).

Es reconeix el dret a una educació integral (article 3), orientada al ple desenvolupament de la personalitat de l’alumne, en els seus aspectes tant físics com intel·lectuals, socials, emocionals i culturals, amb respecte als principis democràtics de convivència i als drets i les llibertats fonamentals.

  • Logotip del Pla Educatiu d'Entorn de Santa Coloma de Gramenet
  • Logotip del Pla Educatiu d'Entorn de Santa Coloma de Gramenet

Plans educatius d'entorn

Els plans educatius d’entorn són una proposta educativa innovadora que vol donar resposta a les múltiples necessitats de la nostra societat.

Són instruments per donar una resposta integrada i comunitària a les necessitats educatives dels membres més joves de la nostra societat, coordinant i dinamitzant l’acció educativa en els diferents àmbits de la vida dels infants i joves. S’adrecen a tot l’alumnat, i a tota la comunitat educativa, però amb una especial sensibilitat als sectors socials més desafavorits.

"Article 56. Educació infantil.

Pel que fa a l’educació infantil, la LEC, en el seu article 56, recull el següent:

  1. L’educació infantil té com a objectiu el desenvolupament global de les capacitats dels infants durant els primers anys de vida, a l’inici del procés d’aprenentatge, i ha de prevenir i compensar els efectes discriminadors de les desigualtats d’origen social, econòmic o cultural.
  2. L’etapa d’educació infantil consta de dos cicles: el primer, primera infància, comprèn entre els 0 i els 3 anys d’edat; el segon, primer ensenyament, comprèn entre els 3 i els 6 anys d’edat.
  3. Durant l’educació infantil s’ha d’assegurar la detecció precoç de les necessitats educatives específiques i de les manifestacions evolutives que puguin indicar un risc de trastorn dels alumnes, que han de rebre una atenció ajustada a les eves característiques singulars.
  4. Durant l’educació infantil, hi ha d’haver una cooperació estreta entre els centres i les famílies, que són el primer referent afectiu dels infants i tenen la responsabilitat primera de la seva educació. Així mateix, i com a primer ensenyament, s’ha de garantir la coherència entre l’acció educativa del segon cicle de l’educació infantil i els primers anys de l’educació primària.
  5. En el primer cicle de l’educació infantil s’han d’adoptar mesures de flexibilitat que permetin d’adaptar-se a les necessitats dels infants i de les famílies i s’han de poder adoptar diversos models d’organització, funcionament i assessorament que permetin conciliar amb la vida laboral la responsabilitat primordial de les famílies en la criança i l’educació dels seus fills. El currículum del primer cicle de l’educació infantil s’ha de centrar en els continguts educatius relacionats amb el desenvolupament del moviment, el control corporal, les primeres manifestacions de la comunicació i el llenguatge, les pautes elementals de convivència i relació social i la descoberta de l’entorn proper dels infants.
  6. El Govern ha de determinar el currículum del segon cicle de l’educació infantil de manera que permeti al centre educatiu un ampli marge d’autonomia pedagògica per fer possible que el primer ensenyament s’acordi amb el projecte educatiu del centre i s’adapti a l’entorn. El currículum ha d’ajudar els alumnes a desenvolupar les capacitats que els permetin identificar-se com a persones amb seguretat i benestar emocional, viure unes relacions afectives amb ells mateixos i amb els altres, conèixer i interpretar l’entorn, desenvolupar habilitats de comunicació, expressió i comprensió per mitjà dels llenguatges, adquirir instruments d’aprenentatge i desenvolupar progressivament l’autonomia personal, i també tenir una primera aproximació a una llengua estrangera.
  7. El Govern ha de definir els continguts educatius del primer cicle de l’educació infantil, ha d’establir les característiques dels centres que imparteixen aquest cicle i ha de determinar, d’acord amb els ajuntaments, els requisits exigibles a les instal·lacions dels centres i la capacitació que ha d’acreditar el personal educador que hi treballi.
  8. L’avaluació del desenvolupament personal i de l’aprenentatge durant l’educació infantil ha d’ésser contínua i global, ha de verificar el grau d’assoliment dels objectius educatius i ha de facilitar l’adaptació de l’ajut pedagògic a les característiques individuals de cada infant.
  9. Per impulsar i facilitar la cooperació entre els centres i les famílies a què es refereix l’apartat 4 i garantir la coresponsabilització de les famílies en l’educació dels infants, els centres han de facilitar informació suficient a les famílies sobre l’evolució educativa dels seus fills i sobre l’avaluació pertinent de l’eventual assoliment dels objectius educatius.“

Un altre aspecte destacable de la Llei d’Educació de Catalunya és el reconeixement i la incorporació del caràcter educatiu de les activitats de lleure, que s’articulen en els diferents territoris entre els ajuntaments, les famílies, les entitats i associacions de lleure i els centres educatius. En l’article 39 es recull que els centres educatius podran establir acords amb associacions sense ànim de lucre per facilitar l’ús de les seves instal·lacions fora de l’horari lectiu.

També els ajuntaments o dos o més centres educatius poden elaborar plans o programes socioeducatius per afavorir la major integració de l’entorn en la tasca educadora, basats en unes condicions que fixarà el Govern i en acords de col·laboració impulsats per les administracions educatives, tot aixó amb l’objectiu de potenciar accions educatives en l’entorn.

Decret 282/2006, de 4 de juliol, pel qual es regulen el primer cicle de l’educació infantil i els requisits dels centres, que canvia la seva denominació després de publicar-se el Decret 101/2010, i passa a denominar-se Decret 282/2006, de 4 de juliol, dels requisits dels centres del primer cicle de l’educació infantil.

Els decrets tenen per finalitat el desenvolupament de les lleis.

Com hem vist, la LOE estableix que correspon a les administracions educatives determinar els continguts educatius del primer cicle de l’educació infantil i regular els requisits que han de complir els centres que l’imparteixen i per aixó aquest decret pretén protegir els drets de l’infant a través de la regulació del primer cicle d’educació infantil, tot establint les competències educatives a assolir, les finalitats i els principis d’aquest cicle.

Aquest decret determina les diferents modalitats de servei educatiu que s’ofereixen en els centres d’educació infantil de primer cicle i regula que aquests centres necessiten autorització de l’Administració Educativa. Per tal de facilitar a les famílies la diferenciació entre les dues modalitats de servei, s’estableix l’obligació de fer conèixer que el centre està autoritzat per l’administració educativa i es prohibeix la utilització de les denominacions genèriques dels centres (llar d’infants, escola bressol) per part dels establiments que no disposin d’aquesta autorització. S’introdueix la figura de la “llar d’infants rural”, amb les seves instal·lacions distribuïdes en diferents municipis o en diferents poblacions d’un municipi o més.

Correspon a la Generalitat i als ajuntaments impulsar l’educació infantil de primer cicle.

Segons el Decret 282/2006...

… les escoles bressol o llars d’infants poden oferir els seus serveis amb freqüència diària, o de manera regular amb menor freqüència, alguns dies a la setmana, o menys hores al dia, sempre amb un mínim de 10 mesos l’any.

Els centres que imparteixen l’educació infantil de primer cicle han d’acollir de manera regular, és a dir, continuada i sistemàtica, infants de 0 a 3 anys i poden denominar-se de manera genèrica “llar d’infants” o “escola bressol”, segons com vulgui el seu titular; a continuació d’aquesta denominació genèrica han d’indicar si és un centre públic o privat, i després afegir una denominació específica. Cal indicar a la publicitat de manera ben visible si disposen de l’autorització administrativa i el codi de centre que els ha atorgat l’Administració.

La llengua d’ensenyament és el català, d’acord amb l’article 21 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.

Exemples de denominacions dels centres educatius infantils de primer cicle

“Escola bressol municipal El Bressol del Poblenou”, o “Llar d’Infants privada El taronger”

A banda dels aspectes que regula aquest decret relatius als agrupaments i les ràtios d’infants, el nombre i la qualificació dels professionals o els requisits mínims de les instal·lacions o el consell escolar, també regula l’oferta de places, els mecanismes d’accés, la delegació de competències de la Generalitat als ajuntaments o l’organització de les llars d’infants rurals, que poden tenir uns requisits diferents a la resta.

El desplegament de l’adaptació de l’educació infantil de primer cicle a la LOE es concreta en el Decret 101/2010, que deroga els articles 3, 4 i 5 del Decret 282/2006, de 4 de juliol.

Decret 181/2008, de 9 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil

En aquest text el Govern català estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil. És, juntament amb el Decret 282/2006 que acabem d’estudiar i el futur decret d’ordenació dels ensenyaments de primer cicle de l’educació infantil que, a maig de 2010, encara no ha estat publicat i que tractarem en l’apartat “La planificació educativa en els serveis d’atenció als infants” d’aquesta unitat, una de les normatives que un professional de l’educació infantil ha de conèixer, molt especialment si desenvolupa la seva tasca en el parvulari.

El Decret 181/2008 defineix l’etapa de l’educació infantil i la seva estructura en dos cicles (primer, de 0 a 3 anys; segon, de 3 a 6 anys) i estableix el seu caràcter gratuït. La seva organització ha de basar-se en els principis següents:

  • Educació comuna, inclusiva i coeducadora.
  • Atenció especial a la diversitat dels infants.
  • Relació amb les famílies (cooperació, participació).
  • Detecció i intervenció primerenca en les dificultats d’aprenentatge.
  • Motivació i integració de les experiències i aprenentatges de l’alumnat.
  • Adaptació al ritme de cada infant.
  • Necessitat d’establir una adequada coordinació amb el primer cicle i amb el cicle inicial de primària.

En el seu annex es defineix el currículum de segon cicle de l’educació infantil, i s’estableixen, a partir de les capacitats de l’etapa, els objectius, els continguts a desenvolupar en cada àrea i els criteris per a l’avaluació dels aprenentatges de l’alumnat.

Decret 101/2010 d’ordenació dels ensenyaments del primer cicle de l’educació infantil

Aquest decret regula l’organització del cicle d’acord amb els principis d’educació comuna, inclusiva i coeducadora, que ha de posar especial èmfasi en atendre la diversitat dels infants, la detecció precoç de les necessitats educatives específiques, la intervenció en les dificultats de desenvolupament al més aviat possible i la cooperació estreta entre els centres i les famílies.

En relació amb el curriculum de primer cicle d’educació infantil en descriu les capacitats de l’etapa, els objectius del cicle i els continguts educatius a desenvolupar. La llengua vehicular i d’aprenentatge és el català i totes les activitats externes i internes i les comunicacions amb les famílies han de ser normalment en català.

Estableix que els centres educatius han de realitzar un projecte educatiu de centre que reculli les peculiaritats organitzatives i pedagògiques de la llar d’infants, la concreció per al desenvolupament del currículum, les característiques de l’entorn social, cultural i sociolingüístic, i els criteris d’ús de la llengua catalana en el centre, els criteris de no-discriminació i d’inclusió educativa, els criteris per a l’atenció a la diversitat de l’alumnat, la concreció dels criteris metodològics, organitzatius i de seguiment i observació de l’infant, l’organització de l’horari escolar, que inclourà les mesures per a l’acolliment i l’adaptació dels infants i la concreció dels mitjans de relació amb les famílies.

Altres aspectes pedagògics que posa en relleu el decret tenen a veure amb el seguiment del desenvolupament de l’infant o l’organització del temps i els espais, que han de permetre l’exploració i l’activitat autònoma per part dels infants i que, en el respecte a les seves necessitats, han de distribuir-se al llarg de la jornada entorn les activitats de vida quotidiana.

Quant a l’afavoriment de la cooperació entre el centre educatiu i la família, un dels punts clau en tota la legislació actual que hem analitzat, el Decret d’ordenació dels ensenyaments del primer cicle d’educació infantil estableix el següent:

  • Que els pares, mares o persones tutores i els centres han de cooperar estretament en l’educació dels infants, per tal de garantir la coherència educativa entre el centre i la família, que són el primer referent afectiu dels infants i tenen la responsabilitat primera en llur educació.
  • Que el centre educatiu estableixi mecanismes de participació i col·laboració per poder compartir amb les famílies els criteris d’intervenció i responsabilitat educativa, per afavorir la participació en el procés educatiu dels seus fills i filles i formular una carta de compromís educatiu amb les famílies.
  • S’ha de facilitar informació a les famílies sobre el seguiment i l’evolució educativa de l’alumnat: Per aixó, cada escola bressol o llar d’infants establirà al principi del curs el calendari de reunions i entrevistes. S’han de garantir, com a mínim, una entrevista individual a l’inici de l’escolaritat, una altra al llarg del curs i una reunió col·lectiva a l’inici de cadascun dels cursos del cicle, així com altres mecanismes de comunicació periòdica que permetin informar sobre les activitats, les rutines i els hàbits quotidians dels infants tant al centre com a casa (la llibreta viatgera, taulers d’anuncis, diari o registre d’observació, els minuts d’acollida i comiat a l’aula, etc.).
  • Les famílies han de contribuir a l’educació dels seus fills i filles assistint a les reunions o entrevistes que faci el centre, i també es faran responsables del seguiment de les orientacions educatives del centre en aspectes com hàbits d’higiene i salut, assistència al centre i horaris, i han de conèixer les normes de funcionament del centre i col·laborar en la seva aplicació.

El Decret 101/2010 deroga el Decret 75/1992, de 9 de març, pel qual s’estableix l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària a Catalunya, un dels decrets que va elaborar la nostra comunitat autònoma prenent com a referència la LOGSE i els reials decrets 1330/1991, 1006/1991, 1007/1991 promulgats pel MEC (Ministeri d’Educació i Ciència), on s’establien, respectivament, el currículum de l’educació infantil i els ensenyaments mínims de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria.

Decret 102/2010 , de 3 d'agost, d'autonomia dels centres educatius

En la seva disposició addicional desena estableix que, en el cas de les llars d’infants i escoles bressol “correspon al Departament d’Educació l’adopció de les disposicions pertinents per adaptar progressivament l’organització i funcionament de les llars d’infants i escoles bressol a l’exercici de l’autonomia pedagògica, d’organització i de gestió, sense perjudici de les competències dels ajuntaments en aquesta matèria d’acord amb l’article 84.2.g) de l’Estatut d’autonomia i de les que se’ls puguin delegar d’acord amb l’article 159.4 de la Llei d’educació. En l’adaptació s’han de definir les característiques de la prestació de serveis educatius a les llars.”· També incorpora el canvi de denominació de l’òrgan de participació de la comunitat educativa en el govern de les llars d’infants o escoles bressol sostingudes amb fons públics, l’antic consell de participació, que passa a denominar-se consell escolar.

Estableix com a òrgans mínims de govern i participació, el/la director/a, consell escolar i claustre. També defineix la composició del consell escolar en les llars de la Generalitat i estableix que el claustre de la llar d’infants està integrat per tot el personal educador de la llar d’infants. I que els ajuntaments poden determinar la composició del consell escolar, que ha de garantir l’equilibri entre la representació del personal educador i la representació de mares i pares, i els procediments per renovar-lo en l’exercici de les competències relatives als òrgans de participació de la comunitat escolar en el control i gestió de les llars d’infants o escoles bressol delegades d’acord amb el Decret 282/2006, de 4 de juliol, pel qual es regulen el primer cicle de l’educació infantil i els requisits dels centres.”

Resolucions d’organització i funcionament de cada curs acadèmic

Cal tenir en compte que cada nou curs escolar el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya publica, abans d’acabar el curs anterior, una resolució d’organització i funcionament de les llars d’infants públiques dependents del Departament d’Ensenyament en què es donen les instruccions d’organització i funcionament de les llars d’infants públiques que depenen del mateix Departament d’Ensenyament i que serveixen als centres per planificar molts dels aspectes d’organització del curs i de la vida de l’escola.

  • La resolució d'inici de curs diu que en les llars d'infants públiques que depenen del Departament d'Ensenyament hi ha d'haver una farmaciola en un lloc visible, preferiblement fresc i sec, a l'abast conegut del personal, tancada però no amb clau, no accessible als alumnes, i pròxima a un punt d'aigua. També, a prop de cada farmaciola i en un lloc visible, hi ha d'haver les instruccions bàsiques de primers auxilis i de contingut de la farmaciola.
  • La resolució d'inici de curs diu que en les llars d'infants públiques que depenen del Departament d'Ensenyament hi ha d'haver una farmaciola en un lloc visible, preferiblement fresc i sec, a l'abast conegut del personal, tancada però no amb clau, no accessible als alumnes, i pròxima a un punt d'aigua. També, a prop de cada farmaciola i en un lloc visible, hi ha d'haver les instruccions bàsiques de primers auxilis i de contingut de la farmaciola.

En el cas de les escoles d’educació infantil i primària (on s’imparteix el segon cicle d’educació infantil o parvulari) també es publica una resolució amb les instruccions per a l’organització i el funcionament dels centres educatius públics d’educació infantil i primària i d’educació especial o el mateix però referits als centres privats. S’han de consultar cada any, malgrat que en algun cas es prorroguen les de l’any anterior i només s’introdueixen alguns canvis que cal tenir en compte.

Les qüestions principals que queden recollides en aquesta normativa, si ens fixem a tall d’exemple en la Resolució per a les llars d’infants del curs 2008-2009 són:

  • L’organització del curs: horari del centre, horari del personal, l’organització dels grups d’infants, els criteris d’assignació i organització del personal, control de l’horari i l’assistència del personal al centre, les funcions dels diferents professionals (educadors, direcció, personal de serveis, etc.), l’organització i les condicions laborals, els permisos i llicències, els comunicats o la formació del personal.
  • L’organització general del centre: els principis, objectius, les competències educatives, la programació general anual del centre, l’avaluació, l’atenció a la diversitat, la llengua pròpia del centre, etc.
  • Altres aspectes generals: la igualtat d’oportunitats per a nens i nenes, temes de seguretat i salut (farmaciola, administració de medicació a alumnes, prevenció del tabaquisme i de l’alcoholisme, control de plagues, plans d’emergència, accidents laborals o condicions dels materials); la participació de les famílies, l’ús d’imatges d’alumnes, etc.
Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats