El temps d'oci en les persones en situació de dependència

Totes les persones necessitem la interacció amb l’entorn com a context d’oportunitats per al desenvolupament. A través de l’oci, les persones, aprofitem el nostre temps per a la socialització i obtenim experiències diverses, plaents i enriquidores que ens permeten adquirir noves habilitats i estratègies, tant personals com socials.

En moltes ocasions, la pèrdua d’autonomia de les persones en situació de dependència genera desinterès i desmotivació envers la idea de gaudir del seu temps lliure o la realització d’activitats plaents i d’oci, i el converteix en un temps de poca qualitat.

Sovint perceben l’entorn com a poc adequat o inaccessible per poder dur a terme aquestes activitats i cobrir les seves necessitats. Això pot provocar en l’individu restriccions en la participació activa d’activitats d’oci, condicionant la seva potencialitat d’interacció amb el medi i les relacions socials i minvant el seu dret d’igualtat d’oportunitats.

El tècnic d’atenció a les persones en situació de dependència ha de dotar els usuaris dels recursos necessaris en relació amb les seves necessitats individuals, facilitant l’accés a les activitats d’oci, adequant-les i adaptant-les perquè tots hi puguin participar des del marc de la inclusió i acompanyant-los per millorar la qualitat en l’aprofitament del seu temps lliure.

A l’annex 1.1. Oci i temps lliure al llarg de la història podeu ampliar informació sobre l’oci al llarg de la història.

El temps ocupat i l'oci

Es considera el temps ocupat el temps dedicat a la feina i/o estudi i a les obligacions diàries. Les activitats més habituals en les quals es distribueix el temps ocupat poden ser:

  • Temps de feina/estudi: temps dedicat a realitzar la tasca professional i laboral, i a formar-se en aspectes relacionats amb la pròpia feina.
  • Temps ocupat de no treball: temps dedicat a obligacions i necessitats. Inclou assumptes com:
    • Satisfacció de les necessitats biològiques per tal de mantenir-se i tenir salut i benestar (menjar i descansar, entre d’altres).
    • Compliment d’obligacions familiars: temps que es dedica a la família, fer tasques de casa (cuinar, comprar, netejar).
    • Relacions socials: temps dedicat a relacionar-se, construir, ampliar i mantenir la pròpia xarxa social.

L’oci es pot definir com l’actitud de la persona dirigida a gaudir del temps lliure mentre fa alguna activitat voluntària que li resulta plaent i satisfactòria, possibilita els processos d’internalització personal i es produeix en el marc del temps lliure i en el context dels espais en els quals es manifesta.

El temps lliure és el temps restant del qual es disposa un cop finalitzades les tasques productives i obligatòries (laborals i/o formatives) i satisfetes les necessitats bàsiques inherents. Representa temps pel descans de les obligacions i ocupacions quotidianes. Dins del temps lliure es pot considerar el temps d’oci.

El temps d’oci és el destinat a l’entreteniment i la diversió. No pot existir sense el temps lliure perquè ha d’existir un temps al marge de les obligacions, on poder desenvolupar-se. Així el temps lliure és el context per desenvolupar activitats d’oci. El que caracteritza l’oci i el distingeix del temps lliure és la pròpia actitud de la persona, ja que aquesta exerceix voluntàriament una activitat amb la finalitat de divertir-se gaudir i obtenir una experiència personal satisfactòria.

Observeu la figura per tal d’aclarir les semblances i les diferències entre aquests dos conceptes:

Figura Organització i classificació dels usos dels temps

També es defineix l’oci com:

  • Conjunt d’ocupacions a les quals la persona pot dedicar-se voluntàriament, ja sigui per divertir-se, per desenvolupar la seva informació o la seva formació desinteressada, per participar socialment de forma voluntària o per desenvolupar la seva lliure capacitat creativa/creadora després d’estar lliure de les seves obligacions professionals, familiars i socials (Dumazedier, 1968).

Les activitats d’oci compleixen les següents condicions:

  • Són escollides lliurement i voluntàriament per la persona, fan referència a les seves preferències.
  • La seva finalitat és gaudir, divertir-se, obtenir beneficis plaents.
  • Són activitats que generen satisfacció i benestar.
  • Es poden realitzar amb autonomia.

L’oci provoca múltiples funcions a nivell personal, relacional i comunitari tals com:

  • És un element de benestar i satisfacció personal i emocional.
  • És un element que afavoreix les relacions interpersonals.
  • És un element clau per afavorir la inclusió de la diversitat funcional en la comunitat.
  • Permet actuar sobre l’efecte de la institucionalització de les persones amb situació de dependència que viuen en un entorn residencial.

L’oci és una activitat que permet transformar la monotonia i la rutina i proporciona múltiples beneficis i oportunitats tant a escala personal com social, incidint en la millora de la qualitat de vida de les persones (vegeu taula).

Taula: Beneficis de l’oci per al desenvolupament personal i social
Creixement personal Creixement social
Autoconeixement i desenvolupament personal Desenvolupament social
Autoestima i seguretat en un mateix Augment de les relacions socials
Autorealització i reafirmació personal Augment de les amistats
Adquisició de nous coneixements i habilitats Augment i consolidació la xarxa social
Augment de l’autonomia i sentiment de llibertat Sentiment de pertinença al grup

L’oci té lloc durant el temps lliure. És un motor de benestar. No importa tant allò que es fa, sinó com es fa, ja que ha de ser una activitat escollida lliurement i que resulti plaent i satisfactòria. És un recurs preventiu i educatiu de gran potencial per millorar la qualitat de vida de les persones en situació de dependència.

El lleure es refereix a aquelles activitats d’oci dinamitzades per un professional, amb una càrrega d’intencionalitat educativa, plantejades com a resposta a les necessitats de les persones en situació de dependència, encara que freqüentment s’usa oci i lleure com a sinònims.

El treball del professional va dirigit a conèixer i emprar el temps d’oci com a eina per garantir múltiples oportunitats, oferint recursos i activitats individuals i col·lectives per al descobriment de noves capacitats, i estimular el desenvolupament personal i social.

Estructura del temps d'oci

El temps d’oci en les persones en situació de dependència és un dret fonamental. Per aquesta raó centres, entorns comunitaris i serveis vetllen per prestar suports que els ajudin a suplir les dificultats i les limitacions d’accés a les activitats d’oci i oferir un gran ventall d’oportunitats per gaudir-lo, fomentant l’elecció personal entre múltiples alternatives. Aquests programes també es comparteixen entre els diversos centres i serveis per ampliar experiències i iniciatives i facilitar la integració comunitària.

El tipus de programes que es poden desenvolupar són:

  • Programes específics: són creats per les entitats amb els recursos de la comunitat. Són els més habituals però els menys inclusius.
  • Programes mixtes: van dirigits a persones amb i sense diversitat funcional.
  • Programes de mediació: són els que faciliten l’accés a l’oferta d’oci.
  • Programes d’inclusió: van dirigits a la inclusió de les persones amb diversitat funcional per generar oportunitats d’interrelació.

Vegeu exemples dels diferents àmbits on es desenvolupa l’oci per a programes a taula:

Taula: Recursos d’oci
Lúdicoesportiu Cultural Recreatiu Turístic
Específics Equip de futbol de l’entitat Grup de teatre específic Grup d’amics amb dependència i suport de membres o voluntaris de l’escola Viatge cultural per a persones en situació de dependència
Mixtes Programa de senderisme de l’entitat que participen altres joves de la comunitat. Coral formada per persones amb i sense dependència Grup de joves amb dependència i suport de membres o voluntaris de l’escola Viatge cultural per a persones amb sense dependència
Mediació Participació d’una persona amb dependència en un club esportiu amb suport personal Suports específics per a la participació de la persona amb dependència en un curs de fotografia de la universitat Grup d’amics mixte de persones amb i sense dependència Inclusió amb suport d’una persona amb dependència en un viatge ordinari
Inclusió Oferta dins del programa de natació d’una activitat amb la inclusió de les persones amb dependència Companyia de dansa on participa una persona en situació de dependència Grup de joves del barri amb una persona en situació de dependència Viatge organitzat on es preveuen suports per a persones amb dependència
Font: Guia de Recursos i Serveis Dincat 2017 (https://www.arcdesantmarti.cat/guia-de-recursos-i-serveis-dincat)

L’oci té lloc durant el temps lliure. És un motor de benestar, alleuja l’estrès i genera sentiments de llibertat, competència i capacitat per controlar i gaudir de la vida.

Els programes de mediació que faciliten l’accés a l’oci a les persones amb diversitat funcional tenen un doble objectiu:

  • Donar suport a l’individu perquè desenvolupi l’activitat en la interrelació amb la resta de la comunitat, creant entorns de col·laboració i ajuda entre els integrants, fomentant valors d’acceptació i respecte mutu.
  • Transformar la comunitat per crear entorns inclusius, tant en les estructures com en els processos.

L'oci i la qualitat de vida de les persones en situació de dependència

La pèrdua d’autonomia de les persones en situació de dependència pot provocar major temps de reclusió i tendència a l’aïllament, sentiments de soledat i afectació de les relacions socials i interpersonals. Així, el temps lliure en aquest col·lectiu pot esdevenir una font de desmotivació i generador de problemes de l’estat de l’ànim disminuint la participació en les activitats d’oci, que tenen per objectiu la satisfacció personal i emocional. Per tal de millorar-ne la seva qualitat de vida, els professionals han de dur a terme actuacions destinades a revertir aquesta situació.

Entenem per qualitat de vida:

“Un estat desitjat de benestar personal, que es caracteritza per ser multidimensional, per tenir propietats universals i propietats lligades a la cultura, per tenir components objectius i subjectius, i per estar influenciat per característiques personals i factors ambientals.”

R. L. Shcalock; M. A. Verdugo (2007). “El concepto de calidad de vida en los servicios y apoyos para personas con discapacidad intelectual”. A: Siglo Cero, pàg. 18.

Cal atendre les realitats, les percepcions i els sentiments concrets de les persones amb qui es treballa. Per tant, cal atenció i escolta individual i personalitzada que permeti conèixer les característiques intrínseques i individuals de cada usuari, en relació amb el seu propi concepte de benestar i qualitat de vida.

Les dimensions que integren la qualitat de vida són:

  • Benestar físic: se centra en la salut, la mobilitat, l’estat físic, els bons hàbits d’alimentació…
  • Benestar material: al·ludeix a aspectes de caire merament econòmic i tangible referits a tenir cobertes les necessitats bàsiques per la vida (com ara roba, menjar, etc.).
  • Benestar emocional: es relaciona amb la satisfacció autopercebuda (amb la família, les amistats, l’estil de vida, autoestima, etc.).
  • Desenvolupament personal: fa referència a la possibilitat d’adquirir nous coneixements i habilitats, realitzar-se personalment, etc.
  • Drets satisfets: es dona quan una persona és considerada igual que la resta de persones, quan es respecta la seva forma de ser, de pensar i de sentir així com el seu dret a la intimitat i pot exercir els seus drets lliurement.
  • Autodeterminació: inclou el fet de prendre decisions, triar en els diversos àmbits de la vida, el treball, les amistats, les activitats en les que es participa, etc.
  • Relacions interpersonals: són les relacions que s’estableixen amb altres persones.
  • Inclusió social: és la participació en activitats que es duen a terme a l’entorn comunitari, actuant com a membre de la societat.

Existeix una relació positiva entre la qualitat de vida i la qualitat de l’oci, ja que gaudir d’un oci de qualitat produeix un augment en el desenvolupament emocional de les persones, en les seves relacions afectives i la seva acceptació personal, entre altres múltiples aspectes (Beltran et al., 2019)

Joffre Dumazedier (1982) va plantejar el model de les 3 “d”, que relaciona com les persones fan ús del temps d’oci i la repercussió en la seva qualitat de vida. Per aquest autor les activitats més importants del temps lliure són:

  • Descansar.
  • Divertir-se.
  • Desenvolupar-se.

Aquest model distingeix el nivell d’aprofitament de l’oci valorant la seva qualitat de més a menys:

  • Oci de formació: representa un nivell superior d’oci que inclou l’educació, l’art i la cultura per desenvolupar integralment la persona.
  • Oci d’entreteniment: està destinat a distreure’s mitjançant aficions i preferències, és l’oci més comú.
  • Oci de descans: és l’oci del temps lliure. Es fa servir per agafar forces, sense una finalitat específica, normalment per relaxar-se.
  • Oci d’avorriment: acostuma a ser un temps que genera frustració, un temps que no està destinat a res en concret amb sensació d’apatia.
  • Oci de consum: l’oci es contracta a empreses externes, adoptant un rol passiu englobat en la societat de consum.

Segons aquests nivells, el temps lliure és entès com un espai d’ambigüitat que dota la persona de qualitats i valors positius o negatius, tal com es representa a la taula:

Taula: Valors del temps lliure
Valors positius Valors negatius
Oci actiu Desocupació estèril
Llibertat, autonomia Alienació, manipulació
Plaer, diversió Avorriment
Felicitat Insatisfacció
Creativitat, singularitat Massificació, conformisme
Oci educatiu Hedonisme

Tenir un oci de qualitat millora la qualitat de vida de les persones.

“Una necessitat humana la satisfacció de la qual constitueix un requisit indispensable de qualitat de vida. L’oci és signe de qualitat de vida d’una manera directa, en quant a la satisfacció de la necessitat d’oci, i també d’una manera indirecta, en quant a correctiu equilibrador d’altres des-ajustaments i carències de tipus personal o social”.

M. Cuenca Cabeza (2009). Perspectivas actuales de la pedagogía del ocio y el tiempo libre, pàgs. 9-23.

Els professionals del sector social promouen que el temps d’oci esdevingui de qualitat adequant-lo perquè les persones ateses puguin accedir-hi i gaudir-ne, adaptant cada activitat a les seves necessitats i satisfent els seus interessos perquè es puguin beneficiar de tot allò que poden extreure del seu temps lliure.

L'oci des de la perspectiva humanista

La visió de l’oci des de la perspectiva humanista defensa l’oci com a eina destinada a donar vida que ha de generar satisfacció i ganes de viure. És un concepte lligat a la vida interior de les persones i els seus valors, per permetre un espai de relació amb els altres.

L’oci humanista es basa en la necessitat de les persones de realitzar-se i identificar-se tant a escala grupal com personal.

Entre els avantatges de la visió humanista de l’oci destaquen:

  • Funció autorealitzadora
  • Influència positiva en la salut i el benestar de les persones, els grups i la comunitat

L’oci humanista proposa gaudir d’una experiència profunda i de reconeixement d’un mateix gràcies a la trobada amb els altres que esdevingui una experiència transcendent que amplia l’empatia, la comprensió i l’enteniment.

Els trets i les característiques de l’oci humanista són:

  • Vivència lúdica. La vivència de la dimensió lúdica de la persona és essencial per a la seva realització, ja que el joc permet apropar-se al món d’una manera diferent. Els jocs no haurien de limitar-se a la infantesa sinó que haurien de formar part de totes les etapes de la vida, ja que aporten fantasia, creativitat, il·lusió, emoció i felicitat que permeten recarregar forces per poder fer front als problemes i exigències de la vida.
  • Sensació d’alliberament i llibertat. Les activitats d’oci han de ser activitats lliurement escollides i la persona ha de sentir i percebre aquesta llibertat. Mentre gaudeix del seu oci, se sent alliberada de problemes, del temps, de pressions i d’obligacions. Els experts defensen que existeix una relació directa entre l’alliberament personal i la pràctica d’activitats d’oci, ja que a mesura que una persona se sent més lliure, la seva capacitat per relacionar-se d’una forma lúdica i altruista és major.
  • Autotelisme. L’oci és un fi en si mateix, cerca la realització sense més pretensions. L’autotelisme apropa les persones a les preguntes existencials relacionades amb el sentit de la vida fomentant la contemplació i la reflexió. Per cercar i trobar la felicitat cal disposar d’espais de retir, espais fora dels espais i les obligacions habituals que permetin connectar amb allò profund de cada persona i amb allò que la fa feliç a la vida.
  • Formació. La formació en i per a l’oci és clau, ja que convé que les persones aprenguin quines són les millors formes de poder emprar i implementar l’oci en les seves vides. L’educació per a l’oci permet a la gent conèixer les opcions disponibles d’oci al seu abast, com arribar-hi i com tenir un oci de qualitat que aporti benestar a la seva vida.

Pedagogia de l'oci

La pedagogia de l’oci és una part específica de la pedagogia general que té l’objectiu de contribuir al desenvolupament, la millora i la satisfacció vital de les persones i comunitats mitjançant coneixements, actituds, valors i habilitats relacionats amb l’oci.

La pedagogia de l’oci és un instrument educatiu encaminat cap a l’ús adequat del temps lliure. Fomenta una vivència útil i gratificant per a la persona que escull lliurament entre les alternatives que li ofereix l’entorn.

L’educació en l’oci constitueix un element clau per al desenvolupament personal i emocional i afavoreix la inclusió de les persones en situació de dependència a l’àmbit social així com a la comunitat.

Puig i Trilla (1996) consideren els següents principis generals de la pedagogia de l’oci:

  • Respectar l’autonomia i la lliure elecció. La pedagogia de l’oci ha d’anar dirigida a ensenyar a crear, no només a consumir. Ha de generar alternatives perquè es pugui triar, ha de fomentar i no suplir.
  • Harmonitzar la diversió, creació i l’aprenentatge en les activitats d’oci que es realitzen en el temps lliure, tant de forma individual com col·lectiva.
  • Respectar la contemplació davant l’activisme desenfrenat que impregna la nostra societat. Tota persona en el seu temps lliure té dret a no fer res, i l’ociositat que comporta no fer cap activitat pot servir no només com a teràpia sinó com a font d’aprenentatge, si la contemplació comença a formar part d’una necessitat vital.
  • L’avaluació no ha d’estar presidida per criteris utilitaristes. Ha de realitzar-se analitzant els processos intrínsecs de la pròpia activitat i el grau de satisfacció que produeix.
  • Ajudar a descobrir el plaer que genera la realització de les tasques quotidianes que s’han de realitzar en el temps lliure, com ara tenir cura de la casa, fer les compres, relacionar-se amb els veïns, etc. Es fomenta d’aquesta manera el valor de la quotidianitat.
  • Desenvolupar la contingència de l’extraordinari, oferint l’oportunitat de realitzar activitats que es surtin de la rutina diària.
  • Alliberar temps per a l’oci gratificant i formatiu, planificant adequadament el temps lliure per impedir que es perdi en activitats com ara els desplaçaments a les grans ciutats.
  • Aturar la polarització entre els temps, projectant al temps de treball les qualitats positives que sembla que tant sols tingui el temps lliure.
  • Participar en la formació de les diverses institucions que s’ocupen d’organitzar activitats en el temps lliure, com són els clubs o les ludoteques.
  • Evitar l’avorriment i el tedi, molt freqüent en el temps lliure tant dels nens com dels adults. Impedeixen que es dugui a terme el veritable objectiu de l’oci: proporcionar plaer i gaudir mitjançant el desenvolupament de determinades activitats que afavoreixen el desenvolupament personal de cada subjecte.
  • Compatibilitzar l’oci individual amb el col·lectiu per aconseguir una trobada satisfactòria amb un mateix i amb els altres.
  • Identificar els ocis nocius i crear un sistema de valors que generi rebuig.

Les activitats que la persona escull fer per voluntat pròpia construeixen el seu estil de vida. No obstant, aquest estil de vida també canvia al llarg del temps paral·lelament als canvis que es produeixen en les persones i, per tant, es reajusten les activitats en relació amb les seves possibilitats.

Una de les tasques essencials dels professionals és educar per a l’oci per tal d’apropar un ventall d’opcions d’activitats que permeti escollir de forma proactiva aquelles activitats relacionades amb les seves preferències i adaptades al nivell de dependència.

De l’ús de la pedagogia de l’oci se’n deriva:

  • Educar en el temps lliure. Referit al temps lliure com a marc per realitzar activitats educatives i formatives, on adquirir noves habilitats, valors, sabers i obtenir experiències que afavoreixin el desenvolupament personal i social. Es basa en l’actitud com la persona assumeix el seu temps lliure.
  • Educar per al temps lliure. Apropar el ventall d’activitats i recursos comunitaris d’oci disponibles.

La formació en temes d’oci es relaciona amb dos camps:

  • Preparació i formació de les persones per tal que puguin viure satisfactòriament i saludablement el seu oci, la qual cosa es relaciona amb la formació que rep l’individu i la que rep la comunitat.
  • Formació i preparació que reben els professionals.

En la pedagogia de l’oci hi ha tres àrees diferenciades:

  1. Educació personal de l’oci. Es duu a terme en el període escolar i en l’educació al llarg de la vida. Els seus objectius són el perfeccionament, la millora i la satisfacció vital dels i les educands. És una educació centrada en la persona que té en compte tant la seva vessant individual com social.
  2. Educació de professionals de l’oci. És una àrea de formació especifica en la que hi ha variacions segons el perfil professional específic i les funcions i requisits concrets. Qualsevol professional de l’oci ha de conèixer els plantejaments generals de l’educació personal i comunitària de l’oci i la relació amb la seva àrea d’especialització (Cuenca Cabeza, 2009). L’oci és un camp extens i variat que agafa moltes formes i és present en molts contextos diferents. El món de l’oci requereix professionals en tots els camps. La formació de professionals de l’educació de l’oci ha de buscar:
    • Coneixement dels mitjans i les finalitats de l’oci
    • Coneixement específic sobre les comunitats, col·lectius i persones ateses
    • Bon domini dels recursos disponibles al seu abast i de les possibilitats d’acció existents
  3. Educació comunitària de l’oci. Són activitats educatives dirigides a la comunitat. Se centra en objectius col·lectius per afavorir l’augment de la qualitat de vida de tota la comunitat. Promou activitats i hàbits saludables per la comunitat. Es fan patents en les polítiques culturals, esportives, de gent gran, etc.

Exemple d'acció educativa comunitària actual

Un exemple d’acció educativa comunitària es pot trobar a la iniciativa de Ciutats Educadores.

Per a més informació visiteu www.edcities.org.

Animació sociocultural

L’animació sociocultural es la metodologia de la intervenció socioeducativa basada en la pedagogia de l’oci. Es tracta d’actuacions dirigides a animar i incentivar la participació, posar en relació als individus i la societat general, potenciar la participació social i cultural de tota la comunitat. D’aquesta manera, es promou el canvi i la transformació social a través del seu objectiu principal: la participació activa de les persones en el seu entorn.

“L’animació sociocultural es refereix a un conjunt de tècniques socials que, basades en una pedagogia participativa, té per finalitat promoure pràctiques i activitats voluntàries, que amb la participació activa de la gent es desenvolupen en el si d’un grup o comunitat determinada i es manifesta en els diferents àmbits del desenvolupament de la qualitat de vida.”

E. Ander-Egg, 1987

L’animació pot entendre’s, segons Moulinier (1973), des de dues vessants:

  • Donar vida (anima), en el sentit de crear o despertar inquietuds, iniciatives, prendre consciència dels problemes i desenvolupar una acció autònoma, comunitària, independent i responsable.
  • Reviure (animus), en el sentit de suscitar ànim, dinamitzar i potenciar allò que ja existeix, impulsant, motivant, conscienciant, enfortint o coordinant la capacitat i la força de persones i grups i la seva participació activa en l’acció social, educativa i cultural.

Tots els processos d’animació i intervenció sociocultural s’orienten en aquests dos sentits.

“L’animació sociocultural es el conjunt d’accions realitzades per individus, grups o institucions sobre una comunitat (o un sector de la mateixa) i en el marc d’un territori concret, amb el propòsit principal de promoure en els seus membres una actitud de participació activa en el seu propi desenvolupament tant social com cultural.”

J. Trilla (1997). Animación sociocultural: teorías, programas y ámbitos, pàg. 22.

Arran d’aquesta definició d’animació sociocultural s’extreuen les següents idees bàsiques:

  • Les accions es poden donar des de dins d’un grup, comunitat, moviment, etc.
  • Els intermediaris de l’animació sociocultural poden ser: persones, col·lectius o institucions.
  • Les persones destinatàries poden ser molt diverses, i l’objectiu del programa pot ser afavorir la interacció amb altres grups, col·lectius o sectors, promovent la seva inclusió al medi social.
  • La contextualització ha de ser pensada, programada i adaptada a un territori concret, tenint en compte els recursos reals amb què es compta i les necessitats especifiques de la població destinatària a qui s’adreça.
  • Requereix una actitud de participació activa. Aquesta és la dimensió més educativa de l’animació sociocomunitària i parla de la necessitat de realitzar un procés continu, gradual, dialèctic.

Els objectius generals de l’animació sociocomunitària són:

  • Promocionar valors.
  • Ser un element transformador.
  • Afavorir la participació.
  • Promocionar les iniciatives populars.
  • Promocionar la vida associativa.

L’objectiu principal de l’animació sociocultural és la participació activa de les persones.

A més, Xavier Ucar (1992) destaca que l’animació sociocomunitària persegueix:

  • El desenvolupament de la conscienciació i el sentit crític
  • La participació i la inclusió social
  • La dinamització sociocultural
  • La innovació i la creació cultural
  • La utopia
  • La intervenció sociocultural

Les funcions de l’animació sociocomunitària són:

  • Socialitzadora: facilita l’adaptació i integració de les persones als canvis socials.
  • Lúdica i recreativa: s’utilitza en les millors condicions possibles del temps lliure de què gaudeixen la ciutadania.
  • Educativa i cultural: és una eina d’educació permanent de la ciutadania i el seu desenvolupament cultural.
  • Reguladora social: defensa, possibilita i aconsegueix un procés d’igualtat cultural entre les distintes classes socials.
  • Poder cultural: és un instrument permanent de crítica social.

L’animació grupal fa referència al conjunt de tècniques i estratègies que afavoreixen les etapes de la vida dels grups. L’animació grupal pretén aconseguir diversos aspectes:

  • Implicació i compromís de les persones en el seu creixement personal i social
  • Promoció de la participació, el compromís i la inclusió de totes les persones integrants del grup
  • Manifestació de tot el potencial personal i les capacitats intercomunicatives i grupals
  • Consciència de grup i de pertinença

Oci inclusiu i normalització en la dependència

Les ofertes d’oci sovint no són accessibles a tota la ciutadania. La manca de recursos i equipaments a l’entorn afecten l’accessibilitat i la participació de les persones amb dependència i minven la motivació per implicar-se en experiències d’oci, on no troben representades les seves necessitats.

Entre les dificultats que limiten la participació de les persones en situació de dependència a les ofertes i activitats d’oci, hi ha les següents:

  • Personals: circumstàncies pròpies
  • Comunicació: senyalització i suports d’informació complexes
  • Físiques: limitacions de les estructures, arquitectòniques, d’accés als equipaments comunitaris
  • Socials: manca d’interrelacions establertes per les diferències

L’oci inclusiu tracta de normalitzar i proveir els mitjans necessaris perquè totes les persones puguin accedir als equipaments, les infraestructures, els serveis i els programes d’oci comunitari, per comunicar-se i participar plenament de totes les oportunitats de lleure existents tenint en compte les diferències individuals i les diverses capacitats funcionals.

Un entorn inclusiu d’oci es aquell en què tothom pot participar i gaudir de la interrelació personal.

El treball de la promoció de l’oci inclusiu abasteix dos aspectes interrelacionats:

  • A través de la persona, per motivar-la i incentivar-la en la participació de les activitats grupals i comunitàries.
  • A través de l’adequació i l’organització de l’entorn i les seves característiques, assumint que no és accessible per a tothom i produint una transformació tant en les estructures com en els processos.

L’objectiu principal de l’oci inclusiu es desenvolupar i implementar activitats recreatives i lúdiques en les quals qualsevol persona hi tingui cabuda i del qual se’n pugui beneficiar, obtenint un oci valuós a través de vivències positives lliurement escollides i satisfactòries que cultivin les seves possibilitats de creixement. Incideix també en les comunitats, generant participació, cohesió social i esperit de superació.

Per al seu desenvolupament és necessari garantir l’accessibilitat universal i comptar amb un equip de professionals especialitzats que organitzin activitats satisfactòries per a les necessitats de cada persona.

La inclusió es una actitud vinculada a un sistema de valors i creences que es materialitza en un conjunt d’accions. Assumeix que la diversitat, la convivència i l’aprenentatge en els grups es la millor manera de beneficiar a tots els seus integrants. Alguns del valors que promou la inclusió són:

  • Acceptació mútua
  • Sentit de pertinença
  • Respecte mutu
  • Relacions personals
  • Interdependència
  • Consideració de tots

Oci i temps lliure esdevenen drets humans fonamentals i universals i formen part essencial de la vida, afavorint el desenvolupament personal i social del qual ningú ha de ser privat per cap circumstància. L’oci inclusiu com a mecanisme essencial d’integració representa aquest dret.

La inclusió fa referència a donar resposta a les necessitats de cada persona en els mateixos equipaments, serveis i recursos de la resta i en l’equiparació d’oportunitats.

Vegeu el vídeo sobre oci i discapacitat a “Annexos”.

Els professionals de l’atenció a persones en situació de dependència tenen un paper clau i han d’afavorir l’existència d’un vertader oci inclusiu com a opció preferencial en la seva contribució de l’oci en la repercussió de la qualitat de vida de les persones

Oci i col·lectius de persones en situació de dependència

Abans d’intervenir cal tenir en compte el col·lectiu a qui va adreçada la intervenció, ja que cal adaptar els objectius, les accions, els recursos i els espais a les necessitats i interessos de les persones destinatàries.

Entre les persones en situació de dependència hi ha un ampli ventall de realitats, circumstàncies i necessitats que requereixen una atenció i una intervenció acurada i adaptada. Per tal de fer un primer apropament que orienti sobre les necessitats i l’abordatge primerenc es distingeix entre els següents col·lectius:

  • Gent gran
  • Persones amb diversitat funcional
  • Persones malaltes

Gent gran

Envellir és un procés natural de caràcter universal, però és diferent per a cada individu, ja que té un desenvolupament personalitzat tant pel que fa a l’àmbit físic, psicològic com social (Cuenca, 2009). La diferenciació individual és un aspecte essencial degut als diferents estils vida, interessos, objectius i desitjos personals.

És important conèixer les característiques de l’envelliment, atenent especialment tres etapes: jubilació, promoció de l’autonomia i atenció a la dependència.

Existeix un ampli ventall d’activitats d’oci i temps lliure adaptades a persones grans en situació de dependència, les quals ofereixen tots els suports necessaris per poder gaudir de l’oci de forma plena, tant a les llars residencials i els casals d’avis com a les associacions i entitats. En la jubilació el canvi associat a la sortida del món productiu està lligat a la fi d’una etapa de la vida de la persona i de tots els hàbits associats. El professional acompanya i orienta la persona gran en situació de dependència mitjançant la seva intervenció, aportant la màxima qualitat possible al seu temps d’oci.

Exemple d'envelliment i dependència com a canvi d'etapa vital

A una dona gran que sempre s’ha encarregat de cuidar la seva família, gestionar la casa i fer les tasques de la llar pot costar-li molt fer el canvi de deixar de ser l’encarregada de tot i deixar-se cuidar, de passar d’estar plena d’obligacions i tasques a tenir molt de temps lliure.

Cal acompanyar per ajudar-la a transitar aquest procés i promoure que se segueixi sentint útil malgrat no poder fer les tasques que sempre havia fet. L’oci és una eina poderosa per assolir aquesta fita.

“Mai com ara el col·lectiu de persones grans del nostre entorn ha tingut tantes expectatives sobre la seva vellesa, així com temps i possibilitats de plantejar-se l’etapa com una més del seu desenvolupament personal i mai com ara el paper de l’animació sociocomunitària amb gent gran ha tingut més sentit i oportunitats.”

A. Ros i Florenza (2011). “El repte d’envellir. Una mirada des de l’animació sociocultural”. A: L’animació sociocultural. Una estratègia pel desenvolupament i l’empoderament de comunitats, pàg. 309.

L’Organització Mundial de la Salut defineix l’envelliment actiu com el procés d’optimització de les oportunitats de salut, participació i seguretat per tal de millorar la qualitat de vida de les persones a mesura que envelleixen.

Per saber més sobre envelliment saludable consulteu bit.ly/32GRa1R.

Cal tenir present que no totes les persones arriben en les mateixes condicions físiques i de salut a la jubilació. Això planteja un nou repte: saber envellir de forma saludable (OMS, 2015) i haver de fer front a malalties i circumstàncies i situacions de dependència. L’oci pot ser una bona eina per tal d’assumir aquestes noves realitats d’una forma més gradual i positiva. L’envelliment actiu és una de les propostes més interessants que existeix actualment per tal de gaudir del procés d’envelliment d’una forma sana, lúdica, interessant i activa.

Persones amb diversitat funcional

El col·lectiu de les persones amb diversitat funcional és extens, variat i heterogeni. Engloba gent amb diferents capacitats (físiques, sensorials, cognitives) i amb diferents graus de funcionalitat. A l’hora d’idear i implementar activitats cal tenir present aquesta diversitat, ja que persones amb capacitats o discapacitats semblants poden tenir graus de funcionalitat diferents, mentre que persones amb capacitats diferents poden tenir el mateix grau de funcionalitat.

Parlar de persones amb diversitat funcional no es parlar de persones amb menys capacitats, vàlua o limitacions. Existeix una àmplia diversitat de situacions vitals, més canviants o estables, i de formes de funcionar.

Amb o sense diversitat funcional, les persones fan certes accions i assoleixen objectius. Canvia la forma, el mitjà, els recursos necessaris o el temps que s’inverteix en l’acció.

Moltes vegades les persones amb diversitat funcional no poden accedir i gaudir de l’oci perquè troben barreres i obstacles a l’entorn que fan que certes activitats no els hi siguin accessibles. A l’hora de dissenyar i implementar una intervenció cal que els professionals, atenent a les necessitats individuals de les persones, intervinguin sobre l’entorn tenint en compte els aspectes següents:

  • Canvi i adaptació de l’entorn
  • Millora de l’accessibilitat
  • Afavoriment de l’accés i el gaudi de l’oci per a tothom

Oci i malaltia

La intervenció en l’oci en les persones malaltes requereix especial atenció per la complexitat i confluència de múltiples factors. Es tracta d’un col·lectiu divers, que engloba graus diferents de malaltia (cròniques, degeneratives…). Hi ha les persones en situació d’hospitalització (que pot ser a curt, mitjà o llarg termini) i que es pot donar en els diversos grups d’edat.

Les persones amb malaltia presenten els següents trets comuns:

  • Paper central de la malaltia en la vida de la persona
  • Moments de malestar físic i aflicció emocional
  • Efectes secundaris dels tractaments
  • Reducció de l’espai de socialització o xarxa social

En el disseny i la implementació de les activitats destinades a promocionar l’oci en aquest grup cal posar de manifest les dificultats que es poden presentar en les persones per a l’accés voluntari així com la manca de motivació associada per a la participació.

Les dificultats per accedir o motivar-se a participar en activitats d’oci són diverses:

  • Les característiques de la malaltia: aspectes relacionats amb la gravetat de la malaltia i els símptomes que genera, efectes secundaris de les medicacions o altres com la cronicitat, el pronòstic, la fase en que es troba la persona si es tracta d’un procés..
  • L’actitud de la persona envers la malaltia: l’estil d’afrontament de cada persona hi té un paper fonamental.
  • La xarxa de suport: les persones que estan al càrrec i la qualitat de suport rebut influeixen en l’actitud i la motivació envers l’oci.
  • L’etapa vital
  • La disfuncionalitat lligada a la malaltia: cada malaltia provoca limitacions diferents a la persona i hi ha diversos tipus de funcionalitats afectades que incideixen en l’accés i la participació de l’oci.

El professional requereix nodrir-se de tots aquests aspectes. Ha de fer una recollida i anàlisi molt acurada i individual de cada usuari, i només amb un ampli coneixement de les circumstàncies personals podrà avançar en el disseny de la seva intervenció.

El temps lliure de les persones en situació d’hospitalització s’organitza entorn a les seves necessitats assistencials i en relació amb les atencions del personal sanitari, per la qual cosa la seva capacitat de decisió sobre la programació de les pròpies activitats diàries es troba limitada. Alhora, el context genera la focalització de la persona en la malaltia i la problemàtica associada, que pot oblidar la necessitat d’incloure en el dia a dia activitats dirigides a la distracció i desconnexió.

Tenint en compte la diversitat de les dificultats específiques d’aquest col·lectiu i les seves necessitats, l’atenció prestada ha de ser en moltes ocasions personal i individualitzada, per promocionar la participació inclusiva de totes les persones. Les característiques de les activitats proposades han de ser prou diversificades i han de tenir en compte els següents aspectes:

  • Diferents grups d’edats, gent gran, adults, joves i infants. Per exemple, en l’atenció a infants han de predominar aquelles activitats que determinen oportunitats per jugar i riure, o les activitats dirigides a l’adolescència han de contenir oportunitats per desenvolupar les qüestions emocionals pròpies de l’edat.
  • Temporalització de l’hospitalització: estada breu, mitjana o llarga.
  • Xarxa social de suport: és la quantitat i qualitat de les atencions i cura, tant personal com psicològica, que rep de la resta de persones, familiars i relacions socials.

  •  Les persones hospitalitzades no organitzen el seu temps lliurement, depèn de l'organització del centre. Font: www.flickr.com
  • Les persones hospitalitzades no organitzen el seu temps lliurement, depèn de l'organització del centre. Font: www.flickr.com

Cal tenir en compte que una mateixa persona pot pertànyer a aquests tres col·lectius al mateix temps (persona gran amb diversitat funcional i en condició d’hospitalització). Atenent aquesta complexitat, a l’hora de programar activitats i intervencions d’oci cal emfatitzar la intervenció individual, que permet el coneixement de les circumstàncies i les característiques personals, les preferències i els interessos per estar en condicions de poder oferir experiències d’oci adequades que puguin mobilitzar la persona.

Serveis, recursos i intermediaris de l'oci

Els intermediaris implicats en l’oci són tot el conjunt de grups, col·lectius, associacions, entitats i institucions que promouen accions i activitats satisfactòries i enriquidores que permeten a les persones gaudir d’un temps lliure de qualitat, contribuint al seu benestar i promocionant la qualitat de vida.

Els intermediaris més habituals implicats en l’oci de les persones en situació de dependència són:

  • Associacions i entitats
  • Institucions
  • Comunitat inclusiva
  • Família

El treball d’atenció es realitza de forma col·laborativa i en xarxa.

Família

La família és el pilar fonamental que proporciona ajuda informal en la cura i l’atenció a les persones amb dependència. Esdevé l’agent cuidador més important en l’atenció de les necessitats i, alhora, és l’opció més desitjada tant per les persones que necessiten ajuda com per les institucions, ja que possibilita la permanència a l’entorn en el que es desenvolupa la seva vida. Proveeix i assumeix totes aquelles activitats de suport i vigilància.

La família és un agent promotor d’oci, i també fa possible els desplaçaments necessaris si la persona dependent ho requereix per acompanyar-la al context d’intervenció.

La funció del tècnic dins la família ha d’abastar aspectes diversos:

  • Conèixer l’entorn familiar.
  • Identificar la capacitat de la unitat de convivència per a l’obtenció de recursos d’oci.
  • Proporcionar una atenció continuada.
  • Proporcionar eines per a superació de l’estrès a través de l’oci i pedagogia del temps lliure.
  • Donar suport informatiu dels recursos d’oci, l’accés i els serveis comunitaris per a persones dependents.

Associacions i entitats

Existeix un ampli ventall d’associacions i entitats diverses que poden ser de gran utilitat a l’hora d’ocupar el temps lliure i tenir experiències d’oci de qualitat. És bo conèixer els recursos associatius disponibles segons el territori, municipi o barri on visqui la persona en situació de dependència: casals de gent gran, esplais, grups excursionistes, associacions veïnals, agrupacions culturals diverses (ball de diables, colles castelleres, agrupacions regionals, etc.), centres cívics, associacions esportives, clubs de lectura, són sols algunes de les moltes opcions existents.

La Generalitat de Catalunya ofereix en el següent enllaç el seu cercador d’entitats: bit.ly/3c8qsCl

De vegades aquestes associacions i entitats estan integrades i organitzades per les famílies de persones en situació de dependència. Per exemple, l’Associació de familiars de malalts d’Alzheimer de Tarragona o l’Associació de pares de nens amb trastorns de la parla i l’audició, entre moltes altres. Això mostra la interconnexió existent entre intermediaris d’oci.

Institucions

Les institucions són organismes del sector públic o privat que desenvolupen una tasca amb el propòsit d’un bé social, en aquest cas l’atenció a la dependència.

N’hi ha de molts tipus:

  • Institucions residencials d’atenció a gent gran
  • Institucions residencials d’atenció a persones amb discapacitat psíquica
  • Institucions residencials d’atenció a persones amb discapacitat física
  • Institucions adreçades a col·lectius específics. Per exemple, centres d’atenció a persones amb dany cerebral, atenció a malalts d’Alzheimer, etc.

En totes les institucions l’oci i el temps lliure es consideren una àrea de treball prioritària per al benestar de les persones usuàries. Professionals de l’animació sociocultural i turística dissenyen, programen i implementen activitats d’oci adaptades a les necessitats i interessos dels usuaris per tal que gaudeixin d’un oci de qualitat. L’oferta és diversa i extensa. Pot incloure activitats com: festes, manualitats creatives, balls, cuina, dibuix, sortides culturals, videofòrums i jocs.

Serveis comunitaris

Els serveis comunitaris són projectes, accions, activitats o espais que es dissenyen per al benefici públic o les seves institucions, per cobrir les necessitats de la ciutadania.

La comunitat inclusiva a més, crea condicions adequades per donar resposta a les necessitats de tots els ciutadans amb diversitat funcional per a la defensa i vetlla de la seva promoció i desenvolupament personal i per assegurar la seva participació a tots els espais de treball en tots els serveis i programes que ofereix i que es desenvolupen.

Vegeu algunes característiques que ha de tenir un programa d’oci inclusiu:

  • Ser un projecte obert, comprensiu i transformador.
  • Ser heterogeni en relació amb les habilitats i capacitats i als grups d’edat.
  • Adaptar-se a les característiques de la persona amb dependència.
  • Utilitzar estratègies i tecnologies.
  • Valorar els processos més que els resultats.
  • Treballar la cooperació més que la competició.
  • Generar espais per a la interacció.
  • Desenvolupar activitats.
  • Compensar les limitacions.
  • Plantejar situacions d’accés real a la plena participació.

Els objectius principals dels serveis socials comunitaris són:

  • Informar els recursos existents.
  • Proporcionar recursos adaptats a les necessitats de les persones amb dependència.
  • Desenvolupar serveis i programes que fomentin l’autonomia personal, la qualitat de vida.
  • Promocionar el desenvolupament personal, grupal i de la comunitat.
  • Potenciar les vies de participació i cooperació social.

El fet que les persones en situació de dependència facin ús dels serveis comunitaris i estableixin relacions interpersonals gratificants amb la resta de membres de la comunitat és un indicador del grau d’integració social i dona informació interessant sobre els valors que té la comunitat.

Exemple: Observatori de la Soledat (Fundació Amics de la Gent Gran de Catalunya)

En ocasions les persones en situació de dependència poden trobar-se i sentir-se molt soles. La col·laboració i el treball conjunt i en xarxa comptant amb tots els intermediaris de l’oci pot ser de gran ajuda per detectar les persones que es senten soles i poder ajudar-les i millorar la seva situació.

Per tal de donar resposta a la soledat a Catalunya hi ha una iniciativa interessant anomenada Observatori de la Soledat, creat per la Fundació d’Amics de la Gent Gran. Aquest observatori és un espai on debatre, generar discursos, i on promoure la participació dels diferents intermediaris socials del territori, potenciant la transferència de coneixement i el treball en xarxa.

Des d’aquesta iniciativa es fan cicles de conferències i tallers. Tenen també una col·lecció anomenada La soledat com a fenomen complex que inclou les veus i les visions de diferents generacions (des de l’adolescència fins a la vellesa) sobre les vivències, les estratègies d’enfrontament i les propostes d’acció que possibiliten explorar col·lectivament els reptes i camins en la lluita contra la soledat.

Font: bit.ly/3hM6Ncl

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats