El desenvolupament dels òrgans sensorials

Trobareu més informació sobre els sistemes sensorials en la secció “Recursos de contingut” del web d’aquest mòdul.

La funció principal dels sistemes sensorials, com heu vist, és informar l’organisme de les condicions que hi ha tant a l’interior com a l’exterior. La capacitat sensorial és una de les característiques que diferencien els éssers humans de les plantes i dels animals, entre els quals els mamífers formen el grup que ha assolit una precisió sensorial més gran.

En aquest apartat trobareu exposades les característiques dels diferents sistemes sensorials, l’anatomia bàsica de cada sistema i el desenvolupament de les capacitats sensorials a l’infant, i també un resum de les alteracions principals que poden provocar possibles disfuncions sensorials.

El sistema visual

La vista és un dels sentits més importants i més estudiats, sobretot en l’actualitat, ja que els estímuls visuals aporten una gran quantitat d’informació. Penseu només en la complexitat i la dificultat que comporta haver de moure’s en l’entorn sense veure-hi.

Al cervell, l’àrea dedicada als mecanismes de la visió és molt més gran que la de qualsevol altre sentit. Allò que veieu a través de la vista dóna una informació del 80% de tot allò que us envolta. El sentit de la vista domina la informació que prové de tots els altres sentits.

Anatomia ocular

L’òrgan receptor de la visió és l’ull, que té una forma esfèrica, el globus ocular, elàstic i dur, i un pes de gairebé 8 grams en una persona adulta. S’hi poden apreciar diferents capes: la capa externa o fibrosa, la capa mitjana o úvea i la capa interna o la retina i la fòvea (figura).

La capa fibrosa o externa està formada per l’escleròtica i la còrnia. L’escleròtica és la part d’aquesta túnica fibrosa externa que, situada a la part posterior de l’ull i de naturalesa transparent, compleix una funció protectora. És com la pell de l’ull, i conté receptors sensibles a la pressió, la temperatura i el dolor. La part anterior a l’escleròtica és la còrnia, una membrana avascular en forma de lent convexa i transparent, la funció de la qual és enfocar les imatges (sense nitidesa) sobre la retina.

Els ulls amb l’iris molt pigmentat semblen marrons i els que tenen poca pigmentació semblen blaus.

La capa mitjana o úvea està constituïda per l’iris, la coroide, el cos ciliar i el cristal·lí. L’iris és la formació membranosa pigmentada de forma circular que dóna color a l’ull i es troba situada darrera de la còrnia i davant del cristal·lí. La funció de l’iris és regular la quantitat de llum que entra a l’ull, funció que compleix mitjançant l’orifici circular de color negre que té al centre i que rep el nom de pupil·la. Quan hi ha poca llum, la pupil·la es fa més gran (s’obre), i, en canvi, quan hi ha molta llum es fa més petita (es tanca).

La coroide és una capa vascular posterior que es troba entre l’escleròtica i la retina. El nervi òptic passa per la coroide a la part dorsal del globus ocular. El cos ciliar està format per una sèrie de músculs que mantenen al seu lloc el cristal·lí, una estructura rodona i elàstica situada darrere la pupil·la, que enfoca les imatges sobre la retina, i ho fa de la mateixa manera tant si els objectes es troben lluny com si són a prop. Aquest procés és possible gràcies al reflex d’acomodació, que consisteix en les modificacions coordinades que l’iris, el cristal·lí i els músculs de l’ull fan per enfocar, segons les diverses distàncies, els objectes.

La capa interna o retina és la part més important i complexa de l’ull, ja que fa possible la formació d’imatges. La retina està formada per dues classes de cèl·lules receptores microscòpiques, els cons i els bastons. Els cons són les cèl·lules sensibles responsables de la visió del color i de la visió diürna. Els bastons són cèl·lules sensibles que s’activen amb la recepció de la llum tènue i actuen com a receptors de la llum nocturna.

La fòvea és la regió de l’ull, situada a la part central de la retina, amb més agudesa visual. La fòvea envolta una àrea groguenca anomenada màcula lútia que, situada al pol posterior del globus ocular i al centre de la retina, és la regió més sensible de la capa interna.

El líquid que secreten les glàndules lacrimals neteja la superfície de l’ull de les petites partícules de pols.

Figura El sistema visual amb indicació de les diferents parts que configuren l’anatomia de l’ull

A més de les parts que, tal com il·lustra la figura, formen l’anatomia de l’ull, també hi ha altres elements addicionals que fan possible que l’ull creï la imatge. Aquests elements són:

  • La cambra anterior, que es troba darrere de la còrnia i davant del cristal·lí. És plena d’un líquid anomenat humor aquós, que té per funció nodrir la còrnia i es recicla contínuament.
  • La cambra posterior, situada darrere de l’iris i abans del cristal·lí, conté l’anomenada cambra vítria.
  • La cambra vítria es troba darrere del cristal·lí i és plena d’humor vitri, un líquid de color clar que, a diferència de l’humor aquós, no es recicla i es manté a l’ull tota la vida.

Els humors de l'ull

L’humor aquós omple les cambres anterior i posterior de l’ull, i és secretat pels processos ciliars de la cambra posterior. És un líquid incolor i transparent que nodreix i oxigena la còrnia i hi manté la pressió constant. Si el drenatge i reciclatge de l’humor aquós pel conducte de Schlemm (vegeu figura) no es produeix com cal, la pressió intraocular augmenta i pot degenerar en glaucoma.

La major part del volum intraocular, però, l’ocupa l’humor vitri, una substància gelatinosa i viscosa que nodreix la còrnia i els teixits no vascularitzats de l’ull.

L’ull disposa també d’una sèrie d’estructures auxiliars que contribueixen al seu funcionament i li serveixen de protecció. Aquestes estructures auxiliars són:

  • La musculatura ocular, que està constituïda per quatre músculs rectes i el múscul elevador de la parpella superior. Aquest conjunt de músculs permet la mobilitat del globus ocular i l’obertura i el tancament de les parpelles.
  • Les parpelles protegeixen els ulls d’elements externs i ajuden a regular la quantitat de llum que rep l’òrgan. Per exemple, quan es passa d’una habitació massa fosca a un lloc amb molta claror, es tendeix a tancar les parpelles per protegir els ulls de l’excés de llum.
  • El sistema lacrimal, situat a l’extrem dels ulls, està format per glàndules lacrimals que secreten un líquid que lubrica els ulls quan són tancats i els protegeix.
  • La conjuntiva és una membrana fina i transparent que protegeix la part anterior de l’escleròtica.

Com s'arriba a veure-hi?

Fins aquí heu vist l’anatomia de l’ull i la funció que tenen les diferents parts que la formen. Per explicar com arribem a veure cal resseguir el camí que fa la llum a través de l’ull.

La llum passa a través de la còrnia, i després entra a la cambra anterior de l’ull. Un cop la llum ha passat per aquesta cambra, entra a la pupil·la, travessa el cristal·lí i passa a la retina, on estableix contacte amb els cons i els bastons. Aquests elements són la part exterior de les cèl·lules fotoreceptores que estan en contacte amb les terminacions nervioses del nervi òptic, que és l’encarregat de conduir finalment la informació visual fins a les àrees del cervell on els impulsos visuals són processats, i la imatge visual elaborada.

Desenvolupament de les capacitats visuals

L’agudesa visual és la subtilesa en la discriminació visual.

Els nadons neixen amb la capacitat de veure-hi, però és una visió limitada que assolirà la visió adulta als dotze mesos, una vegada que l’ull i les estructures cerebrals encarregades de la visió han acomplert el procés de maduració.

Els infants, quan naixen, tenen una capacitat de diferenciar el clar del fosc, però la seva agudesa visual és pobre ja que no pot distingir les formes de les coses. Durant les primeres setmanes, aquesta agudesa visual, millorarà molt ràpidament.

A mes, pot fitxar la mirada en un objecte gran situat davant seu i seguir-lo 90 graus. Als dos mesos fitxa la mirada i pot fer-la convergir i acomodar; pot seguir un objecte amb la mirada un recorregut de 180 graus (d’un costat a l’altre del llit). Als tres mesos pot girar el cap per seguir un objecte que es desplaça; pot desplaçar la mirada d’un objecte a l’altre. Als 4 mesos la seva capacitat visual s’aproxima a la de l’adult; pot percebre els petits detalls dels objectes. Als sis mesos, ja ha adquirit la coordinació ull-mà i percep la profunditat. Als dotze mesos ja ha adquirit l’agudesa visual de les persones adultes.

La visió binocular...

…és la coordinació de les dues imatges que no es perceben exactament igual a causa de la localització diferent dels dos ulls.

Les preferències visuals dels infants

A banda del que poden veure, els infants també mostren preferències visuals, és a dir, es fixen més en les línies corbes que en les línies rectes; els criden més l’atenció els patrons complexos que els patrons simples (Bermúdez i Bérmudez, 2004); es fixen més en objectes tridimensionals que en els bidimensionals o en els llocs que són nous per a ells que en els llocs que els són més familiars, i en les cares humanes que en els objectes.

Alteracions de la visió

Les alteracions de la visió poden tenir diverses causes i es poden classificar en alteracions visuals refractives que són degudes a problemes de refracció (miopia, hipermetropia i astigmatisme), de mobilitat (estrabisme) i de recepció (daltonisme) i, entre altres alteracions, podem trobar l’ambliopia (pèrdua d’agudesa visual) i la ceguesa.

Alteracions refractives de la visió

La refracció...

…és un procés pel qual, quan una ona incideix sobre la superfície de separació entre dos medis, una part de la seva energia es transmet al segon medi i en canvia la direcció de propagació.

La miopia és una alteració visual que es produeix quan el punt focal és més a prop de la còrnia perquè el globus ocular és massa llarg. La imatge, aleshores, es forma davant de la retina i només es té una visió correcta quan es tracta d’objectes propers, mentre que els objectes més llunyans es veuen borrosos.

La miopia es pot corregir amb una lent divergent (vegeu la figura), és a dir, amb una lent que és més ampla als extrems que al centre. Quan un feix de llum incideix en una lent divergent, el raig se separa, divergeix.

En el punt focal convergeixen els rajos lluminosos que travessen el pla focal, i es forma nítidament la imatge.

Figura La miopia: esquema de la visió en un ull miop i la funció que fa la lent correctora

La hipermetropia és l’alteració contrària a la miopia. La imatge es forma darrere de la retina perquè el globus ocular és massa curt. Es corregeix amb lents convergents (vegeu la figura).

Trobareu més informació sobre la miopia en la secció “Recursos de contingut” del web d’aquest mòdul.

Figura La hipermetropia: esquema de la visió en un ull amb hipermetropia i la funció de la lent correctora

L’astigmatisme és l’alteració que es produeix perquè la còrnia o el cristal·lí estan deformats i, per tant, la imatge no es reprodueix en el punt correcte de la retina. La correcció es fa amb lents cilíndriques (vegeu la figura).

Figura L’astigmatisme: esquema de la visió en un ull amb astigmatisme i la funció de la lent correctora

Alteracions visuals de mobilitat

L’estrabisme consisteix en la pèrdua del paral·lelisme normal dels ulls: un ull mira a l’objecte enfocat mentre que l’altre es desvia en una direcció diferent. Hi ha diverses classes d’estrabisme (vegeu la figura) segons si la desviació és vertical, i aleshores un dels ulls es desplaça cap amunt o cap avall, o si la desviació és horitzontal.

Hi ha dues classes de desviacions horitzontals que donen peu a dos tipus d’estrabisme: l’estrabisme convergent o l’“ull guenyo” quan un dels ulls es desvia cap a dins, i l’estrabisme divergent o ull gandul quan un dels ulls es desvia cap enfora.

Figura L’estrabisme: esquema de la visió d’un ull amb diferents tipus d’estrabisme

Es poden donar combinacions de desviació horitzontal i desviació vertical, la correcció de les quals es pot aconseguir mitjançant el tractament mèdic (correcció òptica amb l’ús d’ulleres, pegats, vidres especials o la realització d’exercicis musculars, etc., per tal d’evitar la visió de l’ull gandul) i mitjançant un tractament quirúrgic, destinat a enfortir o debilitar els músculs.

Alteracions visuals de recepció

Els cromosomes són estructures portadores de l’herència genètica que, amb una forma semblant als bastonets, es troben al nucli de les cèl·lules.

El daltonisme és un trastorn de la visió que consisteix en la dificultat per diferenciar els colors a causa d’una deficiència en les cèl·lules de la retina, els cons. Normalment un daltònic confon amb molta facilitat el color vermell i verd. Es tracta d’una alteració molt lligada al gènere sexual de l’organisme, concretament al cromosoma X, la qual cosa fa que gairebé tots els que pateixen aquest trastorn siguin homes.

Altres alteracions visuals

L’ambliopia és un trastorn que consisteix en la disminució de la visió o de l’agudesa visual en un dels dos ulls. Apareix en el procés de desenvolupament de l’infant i acostuma a ser el resultat d’un defecte refractiu que ha estat compensat massa tard o d’una desviació manifesta, com ara l’estrabisme, per la qual el cervell no rep informació visual de la qualitat adequada.

L’infant que presenta aquesta alteració a l’ull no acostuma a queixar-se i això fa que no es detecti fins al moment en què es fa una revisió optomètrica. Així doncs, com més precoç sigui la detecció del problema, més garanties hi haurà que el tractament aconsegueixi resultats positius, perquè en la majoria dels casos l’ambliopia es pot corregir.

La ceguesa és un tipus de deficiència visual que té com a característica més important la pèrdua de visió total o molt accentuada en un sol ull o en tots dos ulls. S’acostuma a distingir entre ceguesa total, l’absència total de la visió o simplement la presència d’una percepció lluminosa, i ceguesa parcial, pèrdua no completa de la visió, en la qual la presència d’una resta visual permet encara l’orientació a la llum i la percepció de volums, cosa que facilita molt els desplaçaments i l’aprehensió del món extern.

La baixa visió és una classe de visió parcial que permet fer servir la vista per aprendre i obtenir informació. En la baixa visió severa, la resta visual permet definir volums i percebre els colors. La baixa visió moderada, en canvi, permet la lectoescriptura amb tinta, amb diferents ajudes pedagògiques i òptiques.

El sistema auditiu

L’audició...

és la capacitat de copsar les vibracions mecàniques emeses per una font, transmeses a través de l’aire i recollides per un òrgan especialitzat, l’orella.

Moltes coses que coneixem sobre el món ens arriben a través del sentit de l’oïda. Normalment fem servir aquest sentit per comunicar-nos amb les altres persones, quan hi parlem cara a cara o per telèfon.

Per dur a terme l’acte comunicatiu ens cal un òrgan receptor, l’orella, especialitzat a captar els estímuls sensorials auditius –els sons– de l’exterior i, com a conseqüència d’això, el mateix sistema fa possible la capacitat d’adquirir i desenvolupar la parla –els sons humans– i del poder d’escoltar allò que diu el nostre interlocutor.

Anatomia de l’orella

Trobareu més informació sobre l’orella i el mecanisme de l’audició en els “Recursos de contingut” del web del mòdul.

La funció més coneguda de l’orella, l’òrgan del sentit de l’oïda, consisteix a recollir l’energia de les ones acústiques i convertir-la en impulsos auditius nerviosos. Tanmateix, cal recordar que l’orella, i més en concret el sistema vestibular, s’encarrega també del sentit de l’equilibri del nostre cos. Amb els dos pavellons de l’orella externa situats un a cada costat del cap, a l’altura dels ossos temporals del crani, l’òrgan sensorial de l’oïda té una anatomia singular estructurada en tres parts: l’orella externa, l’orella mitjana i l’orella interna. Tot seguit trobareu una descripció general de cada una d’aquestes parts (vegeu figura).

L’orella externa està formada pel pavelló auditiu, un plec cutani que, reforçat a l’interior per una massa cartilaginosa, compleix la funció de concentrar les ones sonores i dirigir-les cap a l’interior de l’orella; i pel conducte auditiu, un canal ondulat que té la funció d’introduir les ones cap a l’interior de l’oïda mitjana i serveix, a més a més, de cambra de ressonància i d’amortiment dels sons aguts.

L’orella mitjana està formada per la cavitat timpànica, una cavitat que actua com a amplificador mecànic i transmet el so cap a la finestra oval, situada a l’entrada de l’orella interna. El so, és a dir, les ones sonores es transmeten a través d’uns petits ossets anomenats martell, enclusa i estrep que es troben dins d’aquesta cavitat. D’altra banda, a la part anterior de la cavitat timpànica hi ha també un conducte osteocartilaginós, l’anomenada trompa auditiva o trompa d’Eustaqui, que arriba fins a la paret externa de la faringe, i per tant a l’exterior, i té com a funció regular la pressió dins de l’orella.

L’orella interna és la part més gran de l’òrgan de l’oïda i està situada a la base del crani en una regió de l’os temporal que té una forma piramidal i es coneix vulgarment com a penyal. L’orella interna comunica amb l’orella mitjana a través de la finestra oval i és l’encarregada de convertir les ones sonores en impulsos nerviosos que es transmeten al cervell a través de les terminacions nervioses que hi ha a l’òrgan de Corti. D’altra banda, a través dels centres nerviosos del sistema vestibular, l’orella interna s’encarrega també d’enviar informació al cervell sobre l’equilibri del cos.

El laberint ossi és la part de l’orella interna situada com una càpsula dins de l’os temporal, que conté el laberint membranós, i està formada per la còclea, els canals semicirculars i el vestíbul.

La còclea o cargol és un tub d’uns 3 cm de longitud, enrotllat en forma d’espiral, a l’interior del qual hi ha un líquid ric en potassi, anomenat endolimfa, i l’òrgan de Corti, dotat de cèl·lules de sosteniment i sensorials, que són les receptores de les ones sonores. Els canals semicirculars tenen la funció de mantenir l’equilibri corporal (sistema cinestèsic). La cavitat central del laberint ossi és el vestíbul de l’orella, en el qual es troba la finestra oval. El vestíbul conté dues vesícules: el sàcul, de forma arrodonida que comunica amb el conducte coclear; i l’utricle, vesícula en la qual s’obren els canals semicirculars. El vestíbul és ple d’endolimfa i s’obre, per la part de davant, a la còclea o cargol.

El laberint vestibular...

és la part de l’orella interna que, constituïda pel vestíbul i els canals semicirculars, s’encarrega del manteniment del sentit de l’equilibri.

Figura El sistema auditiu amb indicació dels diferents òrgans que hi ha a l’orella

Com arribem a escoltar els sons?

Fins aquí heu pogut copsar l’anatomia de l’orella i la funció que tenen les diferents parts que la formen. Ara, per explicar de quina manera arribem a sentir-hi, cal resseguir el camí que recorren les ones sonores a través de l’orella.

Les ones sonores entren a l’orella externa pel pavelló auditiu i es dirigeixen cap a l’orella mitjana a través del canal auditiu, al final del qual hi ha el timpà, que es mou cap endavant i enrere a mesura que les ones sonores entren.

Quan el timpà es mou entra en contacte amb la cadena d’ossets –el martell, l’enclusa i l’estrep–, i un d’ells, en concret l’estrep, pressiona la finestra oval, que comunica amb la part interna de l’orella. Aleshores la finestra oval transmet l’impuls nerviós al líquid endolimfàtic i es produeix una sèrie de vibracions que provoquen l’alliberament dels neurotransmissors que hi ha a les fibres nervioses auditives, les quals envien informació al cervell, on els senyals seran interpretats com a sons concrets.

Un neurotransmissor és una substància química que s’encarrega de dur la informació a través de les neurones.

Desenvolupament de les capacitats auditives

L’orella funciona abans de néixer i aquesta capacitat auditiva del fetus ha esta demostrada per estudis científics que han comprovat mitjançant registres elèctrics les reaccions del cervell a partir de percepcions sonores.

En néixer, el nadó sembla que és menys sensible al so que els adults, a causa de la immaduresa del nervi auditiu i també de la mucositat que omple els conductes auditius. A partir de la setmana de vida, però, la capacitat auditiva del nadó millora i cap als 6 mesos, el bebè té una capacitat d’audició igual de bona que l’adult.

A partir dels 4 mesos l’infant pot localitzar un objecte que fa un soroll amb força precisió.

Tot i que poden sentir una gran varietat de sons, sobretot prefereixen els sons que seran importants per a la percepció del llenguatge (s’estimen escoltar més una veu humana que el so d’un objecte). Des de molt aviat el nen o la nena pot diferenciar un so en intensitat o gravetat. Aquestes característiques auditives li permeten, al cap d’un mes, reconèixer la veu de la mare i distingir-la respecte d’altres veus. La capacitat de localitzar els sons és present des del naixement i anirà millorant al llarg dels primers 6 mesos.

Alteracions de l'oïda

Entre les alteracions més greus del sentit de l’oïda cal esmentar la sordesa, que és una alteració produïda en l’òrgan auditiu o en la via auditiva. Des del punt de vista educatiu cal considerar dos tipus de sordesa: la hipoacúsia i la sordesa profunda.

Els logopedes...

…són especialistes en la correcció de les dificultats que afecten la veu, la paraula i el llenguatge oral i escrit aplicant tècniques de reeducació.

La hipoacúsia és una pèrdua d’audició unilateral o bilateral que es pot presentar amb diferents graus. Les persones que pateixen aquest trastorn poden adquirir un llenguatge normal per via auditiva, però per fer-ho han de recórrer a ajudes protèsiques o audiòfons i a l’ajuda logopèdica.

La sordesa profunda significa en els infants que la pateixen una pèrdua auditiva tan gran que ni tan sols amb l’ajuda de sistemes d’amplificació poden adquirir ja un llenguatge oral per via auditiva.

L’olfacte

En els éssers humans el sentit de l’olfacte està menys desenvolupat que en els altres mamífers i el seu paper és menys important comparat amb el que tenen altres sentits com ara la vista o l’oïda.

La funció més coneguda de l’olfacte és la de percebre tant la qualitat com les diferències quantitatives de les olors i transformar-les en sensacions olfactòries. L’olfacte, però, també participa en el procés digestiu, per exemple, quan l’olor dels aliments estimula les secrecions salivals i gàstriques.

L’anatomia del nas

Els receptors del sentit de l’olfacte es localitzen a la part superior de les fosses nasals, al cornet nasal superior, on hi ha la mucosa olfactòria o pituïtària groga, es a dir, les cèl·lules olfactòries, especialitzades en la detecció de les olors presents en l’aire.

Aquestes cèl·lules olfactòries especialitzades transformen les olors en impulsos nerviosos que són transmesos al bulb olfactori, que està situat a sobre de les fosses nasals. Aquests impulsos nerviosos passen als nervis olfactoris i, finalment, arriben al cervell (vegeu la figura).

L'olor...

…és la sensació que percep l’òrgan de l’olfacte produïda per les partícules volàtils que emanen dels cosos i que, en general, estan formades per un gran nombre de components i poques vegades es poden trobar en forma simple.

Figura El sistema olfactiu amb la localització dels diferents òrgans que permeten captar les olors

Desenvolupament de les capacitats olfactives

Els nadons tenen la capacitat de distingir diferents olors. Aquesta capacitat es manifesta en l’expressió de plaer quan oloren aromes de vainilla i de maduixa, o les ganyotes de desgrat quan es tracta d’ous podrits o peix. Una setmana després de néixer, els nadons que s’alleten amb llet materna poden distingir l’olor de la mare; en canvi,els nadons que prenen biberó no fan aquest tipus de diferències. Cap als tres anys l’olfacte de l’infant estarà del tot desenvolupat i moltes de les olors s’associaran a sensacions agradables i desagradables segons les experiències que hagin tingut.

Alteracions de l'olfacte

L’alteració més freqüent del sentit de l’olfacte és l’anòsmia, pèrdua de l’agudesa olfactòria o de la insensibilitat olfactiva, que es pot produir per una deficiència en els receptors sensorials situats a la mucosa olfactòria o pituïtària groga.

La insensibilitat olfactiva o la pèrdua del sentit de l’olfacte pot ser parcial, si nomes afecta la percepció olfactòria de certes olors, o total si no es percep cap mena d’olor.

El gust

Igual que succeeix amb el sentit de l’olfacte, el sentit del gust no està tan desenvolupat a l’espècie humana como en altres espècies de mamífers. És un sentit que té una funció auxiliar, ja que col·labora en el reconeixement dels aliments i, generalment, actua amb el sentit de l’olfacte, ja que comunica anatòmicament amb el sistema olfactori a través del conducte nasofaringi.

Anatomia del gust: la llengua

El sentit del gust està localitzat a la boca, l’entrada de l’aparell digestiu. Consisteix en un epiteli que recobreix la llengua i el paladar, i està constituït per les papil·les gustatives.

  •  El sistema gustatiu amb els diferents òrgans que capten els sabors/-25
  • El sistema gustatiu amb els diferents òrgans que capten els sabors

Les papil·les gustatives tenen la forma de botons ovalats, amb un porus a la part superior, i apareixen disposades en perpendicular a la superfície de l’epiteli. Cadascuna d’aquestes papil·les o botons gustatius conté una gran quantitat de cèl·lules sensorials gustatives que capten les substàncies químiques dissoltes a la saliva i les converteixen en sensacions del gust.

Com arribem a percebre el sabor?

Totes les àrees de la llengua que contenen papil·les gustatives poden captar les qualitats dels sabors. Tal com es pot veure en la figura, les papil·les són diferencialment sensibles a cadascun dels quatre sabors bàsics segons el lloc que ocupen a la llengua. Les fibres nervioses envien informació des d’aquests botons gustatius al cervell.

L'epiteli...

…és el teixit format per cèl·lules prismàtiques que recobreix les superfícies externes i internes de l’organisme animal.

Figura El sistema gustatiu amb indicació dels sectors de la llengua que perceben els quatre sabors bàsics: salat, amarg, àcid i dolç

Com podeu observar en la figura, el sabor dolç es troba a la punta de la llengua; el sabor salat, als laterals de la punta; l’agre, als laterals; i el sabor amarg, a la part posterior. Els éssers humans descriuen virtualment tots els gustos combinant aquestes quatre sensacions.

Desenvolupament de les capacitats gustatives

El sentit del gust es comença a desenvolupar a l’úter matern. De fet, els sabors que consumeix la mare es poden transmetre al fetus a través del líquid amniòtic.

El líquid amniòtic...

…és un líquid clar que protegeix l’embrió i el fetus dels traumatismes externs i fa possible el desenvolupament embrionari i fetal.

Els nadons són sensibles al gust

Hi ha estudis que han comprovat que poden distingir diferents sabors bàsics a través de les seves reaccions quan tasten diferents substàncies. Així, quan succionen una substància dolça relaxen els músculs i ho fan durant un període més llarg de temps que si succionen una altra substància que tingui un altre sabor.

Cal recordar que l’evolució i el funcionament del sentit del gust està estretament relacionat amb l’olfacte. Així els infants comencen a preferir el sabor salat cap als quatre mesos, un canvi que afavoreix l’acceptació dels aliments sòlids.

Alteracions del gust

El sentit del gust i el de l’olfacte són sentits receptors d’estímuls químics. Els sabors dels aliments i les begudes estimulen les cèl·lules nervioses gustatives que hi ha a la boca, la faringe i la laringe. Els sabors, com les olors, són identificats al cervell, on arriben en forma d’impulsos nerviosos. Per això en les alteracions del sentit del gust interven causes de tipus odontològic i les lesions cerebrals, entre d’altres.

El sentit del gust pot presentar diverses alteracions, entre les quals cal esmentar les següents: la hipogèusia o la pèrdua de la capacitat gustativa, és a dir, menys sensibilitat per distingir entre dolç, salat, agre i amarg; l’agèusia o la pèrdua gairebé total de la capacitat de detectar els diferents sabors; i la paragèusia o confusió en la percepció de sabors.

El tacte

La pell és una membrana que recobreix tot el cos i, entre altres funcions, actua com a òrgan sensorial amb diferents receptors repartits per tota la superfície cutània.

El que normalment es coneix com a sentit del tacte, en realitat, són diferents sentits que produeixen sensacions de calor i fred, pressió i dolor. Les sensacions tàctils són recollides per les diferents terminacions nervioses, que envien la informació a la medul·la espinal i a l’escorça cerebral, on la impressió percebuda és processada. En aquest apartat trobareu, a més d’una breu descripció de l’anatomia bàsica de la pell, l’òrgan sensorial més extens de l’organisme humà, una ressenya del desenvolupament en l’infant del sentit del tacte, l’alteració més rellevant del qual és la insensibilitat.

Anatomia de l’òrgan tàctil

La ceratina és una proteïna fibril·lar que protegeix l’epidermis de les alteracions ambientals.

La pell, com a òrgan sensorial, té diferents receptors repartits al llarg de tota la superfície. Des d’un punt de vista anatòmic, però, la pell es divideix en diferents capes: l’epidermis és la capa exterior de la pell, per regla general protegida per la ceratina i formada per un teixit epitelial estratificat; la dermis és la capa subjacent a l’epidermis i està formada per teixits connectiu i muscular i està irrigada per vasos sanguinis. En aquesta capa es troben les terminacions nervioses, els fol·licles pilosos i les glàndules sudorípares; la tercera capa és la hipoderma, la capa més profunda que està formada per un teixit connectiu lax que continua la dermis.

Els receptors sensorials (vegeu figura) es localitzen en diferents indrets de les tres capes superposades que formen la pell.

Així, a l’epidermis, la capa més superficial de la pell que està en contacte amb el medi exterior, es troben les diferents terminacions nervioses receptores del dolor.

A la dermis, capa subjacent a l’epidermis, hi ha situats els receptors sensibles a la calor (corpuscles de Ruffini), al fred (corpuscles de Krause), a la pressió (corpuscles de Merkel) i a la textura (corpuscles de Meissner), que capten sensacions de contacte, la forma i la grandària dels objectes.

A la hipoderma, la capa més profunda, hi ha els receptors de pressió i vibració (corpuscles de Pacini).

Figura El sistema tàctil amb la localització dels receptors tàctils

Com es percep la sensació tàctil?

Les diferents terminacions nervioses situades a la pell –els corpuscles de Ruffini sensibles al calor, o els corpuscles de Krause, sensibles al fred; els corpuscles de Vater-Pacini sensibles als estímuls de pressió i vibració, o els discos tàctils de Merkel que recullen les sensacions tàctils estimulades per la pressió– envien els impulsos mecanoreceptors que han rebut a la medul·la espinal i al còrtex cerebral, on la impressió percebuda és processada i es generen les respostes motores medul·lars que anomenem reflexos.

Desenvolupament del tacte

El fetus ja presenta sensibilitat al tacte, la qual augmenta durant els primers dies de vida. El nadó, per exemple, respon de manera especial als estímuls al voltant de la boca i als palmells de les mans i les plantes dels peus. Des del primer dia, doncs, els nadons tenen sentit del tacte i poden sentir dolor, i a mesura que passen els dies es tornen més sensibles.

Els nens circumcidats,...

… és a dir, els nens als quals s’ha extirpat sense anestèsia el prepuci que recobreix el gland del penis, són més sensibles al dolor que els nens als quals aquesta intervenció els ha estat practicada amb anestèsia.

El tacte és una de les fonts més importants de coneixement del nadó que explora ja el seu entorn tocant els objectes. Un altre aspecte molt important del tacte és la capacitat de crear vincles afectius entre els pares i els nadons i, per tant, cal destacar la importància que aquest sentit té en el desenvolupament emocional dels infants.

La percepció tàctil millora amb l’edat

Observeu els infants i comprovareu que la percepció tàctil primer es fa amb la boca i després amb les mans. Fins als sis mesos llepen els objectes i se’ls posen als llavis, i després, a partir del setè mes, els manipulen amb les mans, els toquen, els fan girar, els premen i els miren atentament. Aproximadament cap al primer any són capaços de reconèixer un objecte quan l’exploren amb la mà.

Alteracions del sentit del tacte

La insensibilitat tàctil és el trastorn més freqüent a causa de deficiències als receptors sensorials.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats