Annexos

Les activitats sensorials

Una activitat és una forma activa i ordenada de dur a terme les experiències d’aprenentatge.

D’aquesta manera, es pot dir que una activitat és un element essencial per aconseguir els objectius i assimilar els continguts.

A l’hora d’estructurar les activitats, heu de pensar en una sèrie de criteris:

  • Allò que l’infant coneix i desconeix.
  • Allò que és fàcil i difícil per l’infant.
  • Anar del més concret al més abstracte.
  • Anar del que és més particular al més general.

També heu de tenir en compte una sèrie d’aspectes per seleccionar les activitats més adients:

  • Que siguin coherents amb els objectius, els continguts i la metodologia.
  • Que siguin motivadores.
  • Que siguin variades.
  • Que s’utilitzin recursos i mètodes variats.
  • El temps que s’ha de dedicar a la seva realització.

Han de ser motivadores, flexibles en el temps, variades, globalitzadores i significatives per a l’infant. A més, han de partir dels seus coneixements previs i interessos.

A l’hora d’estructurar una activitat cal tenir present:

  • Els Objectius d’aprenentatge, que són el referent indispensable per marcar l’avaluació de l’activitat, és a dir, quan l’infant realitza correctament l’activitat. A través dels objectius es defineixen les intencions educatives respecte als alumnes, en aquest cas els infants, i ens proporcionen criteris de valoració del procés i resultats.

Els objectius didàctics s’han de redactar en infinitiu i han de ser avaluables, és a dir, ens han d’indicar si l’activitat l’infant la realitza de forma correcta o no.

Entre els exemples dels verbs que es poden fer servir per redactar objectius trobem:

  • Verbs referits a procediments: explicitar, mostrar coneixement o habilitats concretes, controlar, recordar, demostrar, realitzar, utilitzar, aplicar, organitzar, experimentar, reproduir, manifestar, observar, concretar, comparar, identificar, elaborar, etc.
  • Verbs referits a actitus, valors i normes: tenir iniciativa, participar, esforçar-se, mostrar gust i satisfacció, ser constant, gaudir, ser conscient, adonar-se, mostrar interès, formular preguntes, tenir cura de, respectar les normes, cooperar, col·laborar, etc.
  • Verbs referits a fets i conceptes: reconèixer, identificar, explicar, enumerar, interpretar, adquirir nocions, aplicar, mostrar coneixement de conceptes concrets, etc.
  • La Metodologia, fa referència als criteris i a les decisions que organitzen com s’ha de realitzar l’activitat. Comprèn aspectes com:
    • El paper que ha de tenir l’educador o educadora: observar, explicar, intervenir en l’acció…
    • Paper que ha de tenir l’alumne
    • Tècniques didàctiques
    • Tipus d’agrupament: en grup, individual, en parelles…
  • Els recursos, són els materials i equips que fareu servir per realitzar l’activitat. Són un mitjà per aconseguir els objectius de l’activitat.
  • L’avaluació ens ha de proporcionar informació útil per continuar o no la realització de l’activitat. El referent últim de l’avaluació és l’objectiu de l’activitat (objectiu didàctic).

L’avaluació és un procés continu que té lloc al llarg de tot el procés educatiu, per tant hi ha d’haver:

  • Una avaluació inicial, a través de la qual obtenim informació de com esta el nen, què és el que sap. Per conèixer a l’infant i el seu medi.
  • Una avaluació contínua, és aquí on l’observació directa i sistemàtica té més importància. Durant tot el procés d’ensenyament-aprenentatge s’ha d’anar recollint, per diferents vies, informació sobre el nen o la nena, de tal manera que es puguin anar coneixent els seus progressos, les dificultats que tenen, o els errors que pot tenir l’acció educativa.
  • Una avaluació final, que es realitza al final de procés educatiu, té com a objectiu comprovar les capacitats o els aprenentatges dels infants.

L’avaluació en l’educació infantil ha de ser, en la tasca de l’educador i l’educadora, una eina de seguiment i de coneixement tant sistematitzat com sigui possible, i a la vegada ens ha d’ajudar a millorar les actuacions amb els infants.

L’avaluació ha de complir dues funcions importants:

  • Permetre adaptar l’ajuda pedagògica a les característiques individuals dels alumnes mitjançant observacions successives.
  • Permetre determinar el grau en què s’han aconseguit els objectius previstos en la programació.

Per la qual cosa es pot resumir tot dient que l’avaluació permet al professional de l’educació detectar les diferències en l’acció educativa, tenir visió de la consecució per part dels alumnes dels objectius plantejats i fer un seguiment de l’acció educativa.

Tècniques i instruments d'avaluació a l'escola infantil

L’avaluació en l’educació infantil ha de ser, en la tasca de l’educació, una eina de seguiment i de coneixement tan sistematitzat com sigui possible, i a la vegada ens ha d’ajudar a millorar les actuacions amb els infants.

L’avaluació ha de complir dues funcions, que són les següents:

  • Permetre adaptar l’ajuda pedagògica a les característiques individuals dels alumnes mitjançant observacions successives.
  • Permetre determinar el grau en què s’han aconseguit els objectius previstos en la programació.

El seguiment dels infants a la llar d’infants i al parvulari es basarà en l’observació constant del procés de desenvolupament i aprenentatges de l’infant.

L’observació permetrà als educadors revisar i plantejar les actituds, les maneres d’ensenyar i les programacions.

L’observació

L’observació constitueix l’eina d’avaluació per excel·lència a la llar d’infants i al parvulari.

Amb l’observació obtenim informació sobre les característiques dels elements que participen en el procés educatiu i dels efectes que produeix en l’infant l’acció educativa.

Es pot definir l’observació:

“[…] com el procediment encaminat a articular una percepció deliberada de la realitat que es manifesta amb la seva adequada interpretació, captant-ne el significat, de manera que mitjançant un registre objectiu, sistemàtic i específic de la conducta generada de manera espontània en un determinat context, i un cop s’ha sotmès a una adequada codificació i anàlisi, ens proporciona resultats vàlids dins d’un marc específic de coneixement.”

M. Teresa Anguera (1988). Observación en la escuela (pàg. 7).

L’observació ha de ser rigorosa i sistemàtica per poder comprendre el comportament de l’infant en el transcurs del seu procés d’aprenentatge i per anar modificant els continguts, si cal, d’aprenentatge.

La finalitat de l’observació és millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge mitjançant una bona adequació progressiva de les tasques d’aprenentatge als processos i dificultats dels alumnes.

Els ensenyants, a més de conèixer els conceptes teòrics, les tècniques i els instruments de l’observació, han de tenir una sensibilitat especial a l’hora de detectar conductes i situacions rellevants.

Han de ser persones amb una actitud receptiva i hàbils a l’hora d’interpretar allò que observen, ja que els infants, en qualsevol moment, mostraran d’una manera espontània i clara el seu nivell de desenvolupament, la seva personalitat, les seves dificultats i les seves emocions.

De totes maneres, tampoc no heu d’oblidar que aquests professionals també han de ser bons observadors de sí mateixos, de com es mostren davant dels nens i nenes, de la seva actitud o conducta i de com reaccionen aquests infants amb la seva presència. Han de ser conscients i conèixer l’existència d’aquestes interaccions, i tenir-les en compte a l’hora d’analitzar i diagnosticar les situacions observades, tant individualment com pel que fa al grup.

Perquè hi hagi les distorsions mínimes, és convenient que en els registres d’observació es facin unes guies o taules d’observació amb indicadors o ítems clarament consensuats, definits i seleccionats, en les quals, a més de ser sobretot pràctiques i senzilles d’utilitzar, no hi hagi ni ambigüitats ni el més mínim dubte sobre la conducta que s’ha d’observar,

Aquestes característiques afavoreixen que, una vegada que heu fet els registres oportuns, obtingueu una informació objectiva de tots aquells àmbits o situacions que volíeu avaluar.

Elaboració d’una guia o taula d’observació

Per posar a la pràctica l’elaboració d’una guia o taula d’observació perquè la faci servir un grup d’educadors o un mateix, és necessari seguir uns passos o seqüències operatives per tal d’agilitar i sistematitzar la feina. Aquests passos són els següents:

  • Arribar a un acord dels aspectes que s’han d’observar: què volem observar i quins àmbits.
    • Per poder respondre l’interrogant de què voleu observar, heu de reflexionar i analitzar sobre allò que realment voleu avaluar. Heu de tenir clars quins objectius preteneu, què voleu afavorir, és a dir, què voleu que aprenguin, quines activitats voleu fer, com i quan les fareu, quins materials o recursos necessitareu, com ho fareu, etc.
    • El segon interrogant és en quins àmbits de desenvolupament voleu incidir durant l’observació; és important definir i seleccionar els indicadors que cal tenir en compte per poder realitzar una observació integral de cadascun dels aspectes (cognitiu, psicomotor, emocional, etc.) que voleu avaluar.
  • Definir i seleccionar els indicadors específics que voleu observar. Una vegada que heu definit ja tot allò que voleu observar i l’àmbit d’incidència, heu de passar al segon criteri, que és definir i seleccionar els indicadors específics per avaluar les conductes:
    • Heu de seleccionar indicadors que es puguin observar clarament i que no donin peu a interpretacions errònies.
    • Heu de seleccionar els indicadors de manera que aportin la informació necessària, sense excessos ni mancances.
    • Heu de registrar les conductes rellevants i significatives.
  • Heu d’escollir la guia o taula d’observació. Per triar la taula d’observació, s’ha de tenir en compte què és el que volem observar i l’àmbit que cal observar perquè sigui la més adient possible.

Les dades registrades ens ajudaran a modificar, si cal, el procés d’ensenyament-aprenentatge i adaptar-lo a les característiques dels infants. També és una eina indispensable a l’hora d’elaborar els informes i en les entrevistes amb els pares.

  • Aplicar i analitzar el buidatge de la informació recollida. Per poder fer una bona avaluació, els educadors i educadores han de ser objectius en tot moment a l’hora d’aplicar les taules de registre i han d’evitar deixar-se portar per empaties o falses expectatives. També seria convenient que diferents educadors fessin la mateixa observació, per poder obtenir d’aquesta manera una informació fiable.

Una vegada s’ha aplicat i analitzat la informació recollida, l’educador l’ha de saber utilitzar en benefici dels infants i d’ell mateix, reflexionant sobre els resultats obtinguts, tant si han estat adequats a l’activitat, al temps i als recursos, com si s’han de rectificar per a properes observacions, si no han servit per aconseguir els objectius que volíem, per comprovar si els nens i nenes han après, com ho han fet, si hi ha hagut dificultats, etc.

Característiques de l’observació educativa

L’observació dins l’àmbit educatiu presenta les característiques següents:

  • No ha d’interferir en els comportaments espontanis del nen i de la nena i no ha de canviar les tasques habituals i quotidianes dels infants.
  • No només s’ha de registrar allò que els infants saben o no saben fer o poden o no poden fer, sinó que s’han d’observar els comportaments que ens indiquin per què l’alumne pot o no pot fer o sap o no sap fer alguna cosa.
  • S’observen les circumstàncies en les quals el nen/a troba més dificultats i en quines no.
  • És una activitat sistemàtica i intencional. L’educador ha de seleccionar aquelles dades que vol observar, ja que és impossible recollir tot el que succeeix a l’aula.
  • Una bona observació ens servirà per proposar les activitats d’aprenentatge més adequades en cada circumstància.
  • Es realitza durant tot el procés d’aprenentatge i no tan sols al començament i al final; per tant, és una activitat continuada i global. Només d’aquesta manera podreu valorar l’evolució dels aprenentatges dels infants.
  • Una bona observació inclou totes les àrees d’ensenyament-aprenentatge definides pel currículum d’educació infantil.

* Les dades han de ser precises i tan detallades com sigui possible sobre les situacions en les quals s’han registrat.

  • És una activitat planificada i l’educador és qui programa què, com i quan observarà i registrarà les informacions.
  • Les dades han de ser consistents, és a dir, sobre fets, comportaments o actituds rellevants i continuades i no sobre circumstàncies ocasionals.
Modalitats d’observació

Es poden definir dues modalitats d’observació, segons la planificació i els objectius que cal aconseguir:

  • Observació lliure. És aquella que es realitza sense una planificació o programació d’allò que voleu observar. Els objectius són implícits al moment i situació que pugui sorgir.
    • Segons De Ketele (1980, pàg. 23), l’observació lliure és la que s’acomoda millor als fins d’una avaluació continuada, perquè permet una realimentació (feedback) immediata i és la més compatible amb la resta de les activitats de l’educador, que ha de tenir una bona formació professional.
    • Segons Bassedas i altres (1984), en canvi, l’observació lliure dóna peu a nombroses impressions poc objectives, plenes d’errors.
  • Observació sistemàtica. Aquesta observació comporta un seguiment i una planificació, és a dir, té uns objectius explícits preparats o programats amb antelació en funció del nen/a o nens/es als quals s’adreça.

Els punts que s’han de tenir en compte en una observació sistemàtica són els següents:

  • El grau de consecució dels objectius previstos
  • El grau d’autonomia
  • La motivació
  • La participació
  • La satisfacció manifestada
  • Les modalitats cognitives (de tempteig, d’atzar, de reflexió)
  • Les capacitats especials
  • Les modalitats emotives (estabilitat, expressivitat, comunicació).
  • La disponibilitat corporal (coordinació general, lateralitat, etc.).
Els camps d’observació educativa

Els camps d’observació són tots els entorns que envolten el nen i la nena, i que com a educadors voleu observar. Comprenen els seus àmbits d’observació i comportaments: cognitiu, psicomotor, lingüístic, emocional i relacional. L’observació educativa es pot realitzar en llocs com:

  • L’aula (individualment i amb el grup en qualsevol moment).
  • L’esbarjo.
  • En activitats organitzades fora del centre (sortides al camp, a veure teatre, al mercat, etc.).

S’han de tenir en compte els diferents elements que envolten l’infant:

  • Elements materials (mobles, material didàctic, etc.).
  • Elements humans (educador/a, companys, etc.).
  • Elements d’organització (objectius, mètodes emprats per a la preparació de l’ambient, disposició del temps, etc.).

Un altre aspecte important que cal destacar és que l’observació sempre té un caràcter individual. És important veure com es relaciona i interactua amb tots aquests elements.

Avantatges i inconvenients de l’ús de l’observació

Els avantatges principals de l’observació són els que descrivim a continuació:

  • L’observació permet un estudi progressiu de casos particulars acumulats, i que indueix a preguntar-nos si hi ha alguna irregularitat –alguna cosa en comú– entre tots ells, per la qual cosa podrem formular hipòtesis en aquest sentit i contrastar-les de manera adequada. Així, el mestre observa com utilitzen el temps lliure els nens i les nenes al pati, o les activitats que desvetllen més interès en els infants.
  • Les situacions sotmeses a observació presenten una riquesa informativa fiable, ja que no hi ha cap manipulació o intervenció per part del mestre observador. Aquest mètode garanteix la preservació d’aquesta naturalitat, tant dels comportaments específics, com de la globalitat del context.
  • Es pot realitzar el seguiment de casos en els quals els nens i les nenes que són objecte d’estudi no són capaços d’emetre respostes mitjançant altres tècniques per diferents motius (per exemple, infants amb dèficits mentals), o les que emeten no són suficients (com en el cas dels infants a preescolar), o quan convé que l’infant no sàpiga que és observat.
  • Una de les funcions que acompleix l’observació és l’avaluació, que a la vegada pot requerir l’observació informal de l’actuació del mestre o la mestra, les notes de respostes dels nens i les nenes a una activitat nova o a un mètode de presentació diferent, o l’observació d’un infant individualment; per a això, hi ha diferents sistemes d’observació, més o menys amplis, que s’utilitzen amb l’estricta finalitat d’avaluació a l’aula, que en cada cas s’haurà plantejat, per alguna cosa i en funció d’alguna cosa, amb la finalitat que aquesta avaluació, que és un element del procés d’ensenyament-aprenentatge, acompleixi el seu objectiu.

Pel que fa als inconvenients o aspectes negatius, cal esmentar els següents:

  • No es poden observar les conductes que interessen perquè es tracta de processos cognitius que no impliquen perceptivitat del comportament. Així, per exemple, no podeu veure el procés que du a la presa d’una decició per part de l’infant (capacitat cognitiva de prendre decisions) davant una pregunta del mestre o la mestra que ha de respondre.
  • Registres obtinguts només de manera puntual i sense possibilitat de seguiment; això origina una manca de consistència en les dades, ja que l’atzar i la multitud de circumstàncies diverses ocasionen fluctuacions que requereixen un seguiment lògic al llarg de sessions d’observació que es disposen successivament en un cert període de temps. Així, d’aquesta manera, es poden conèixer les tendències que demostren determinades conductes d’acord amb la seva freqüència, es pot mirar si hi ha estructures o patrons amb certa estabilitat, en relació amb l’ordre amb què es presenten diferents conductes entre elles en cadascun dels successius registres ininterromputs.
Exemples d’eines per recollir informació dels alumnes

Tot seguit trobareu diverses graelles i plantilles d’aquestes eines per a recollir informació, com, per exemple, en l’anecdotari es recullen aquelles observacions referents a conductes o comportaments de l’infant o en el diari d’aula molt habitual a les llars d’infants on és utilitzat per recollir la informació general d’allò que succeeix a l’aula en les llars d’infants; un altra eina són les “escales d’estimació”, les “llistes de control” i les “entrevistes”.

Anecdotari, es recullen aquelles observacions referents a conductes o comportaments de l’infant

Data……………………………………………………………
Nom…………………………………………………………………..Edat…………………………………
Observador/a………………………………………………………………………………………………..
Lloc……………………………………………………………………………………………………………
Anècdota…………………………………………………………………………………………………….
…………………………………………………………………………………………………………………….
…………………………………………………………………………………………………………………….
Diari d’aula

Diari de l’aula dels peixos
Any 2009/2010
Data ………………………….

……………………………………………………………………………………………………………………..

……………………………………………………………………………………………………………………….
……………………………………………………………………………………………………………………..
………………………………………………………………………………………………………………………
……………………………………………………………………………………………………………………

Entrevistes

1. Dates identificatives

Nom i cognoms…………………………………………………………………………………………….
Data de naixements………………………………………………………Edat……………………….
Adreça…………………………………………………………………Població………………………..
Telèfon……………………………………………………………..Mòbil…………………………………
Adreça electrònica………………………………………………………………………………………
Data de l’entrevista…
2. Diagrama familiar

3. Dades del context familiar

Nom del pare………………………………………….Edat…………………………………….
Lloc de naixement………………………………………………………………………………..
Estudis…………………………………………………..Idioma…………………………………
Ocupació actual………………………………………………………………………………….

Nom de la mare………………………………………….Edat…………………………………..
Lloc de naixement…………………………………………………………………………………..
Estudis……………………………………………………Idioma………………………………….
Ocupació actual……………………………………………………………………………………

Atenció a la diversitat

A l’escola d’educació infantil, l’atenció a la diversitat s’ha tingut més en compte perquè és evident que en aquesta etapa hi han molts canvis en molt poc temps, i per tant hi ha moltes diferències. Penseu que a una aula d’educació infantil és molt difícil pretendre que tots els nens i nenes facin la mateixa activitat alhora.

També heu de tenir present que, aquesta etapa no és obligatòria, i per tant us podeu trobar amb infants que sigui el primer cop que van a l’escola amb altres que estan ben adaptats, i no heu d’oblidar la influència del marc familiar que fa que infants procedents de famílies diferents puguin tenir capacitats i comportaments diferents.

Tots aquests aspectes fan que en l’etapa d’educació infantil es tingui una actitud més positiva a l’hora d’acceptar les diferències entre els infants com a cosa natural i a partir de la qual s’ha de treballar.

Els plans de suport individualitzat

Quan hi ha una diferència marcada del ritme evolutiu de l’infant respecte a les característiques pròpies de l’edat que ens pot fer sospitar que hi ha problemàtiques específiques, el millor és demanar ajuda als especialistes (equips d’assessorament psicopedagògic −EAP− o d’altres) i detectar el més aviat possible les dificultats que l’infant pugui tenir.

La detecció precoç ajudarà a posar en marxa els mecanismes d’ajuda més convenients.

En alguns casos serà necessari un pla de suport individualitzat (PI), que recollirà el conjunt de decisions sobre la planificació de mesures, accions i suports que es fan per respondre a les necessitats específiques de suport educatiu d’un infant.

El pla de suport individualitzat ha de tenir present, d’una banda, la programació ordinària i, de l’altra, les necessitats, els interessos i les possibilitats o capacitats de l’infant que el necessita.

En conseqüència, quan s’hagi de dissenyar un PI, caldrà tenir al davant el següent:

  • El disseny curricular del cicle
  • La proposta pedagògica de centre per al cicle corresponent
  • La unitat didàctica en qüestió
  • Totes les dades que tenim de l’alumne

L’objectiu del PI és intentar que l’infant, en un cert grau, pugui assolir els objectius del cicle amb l’ajuda de les mesures i els suports necessaris i els criteris d’avaluació dels àmbits o àrees que es considerin adients.

Els plans de suport individualitzat (PI) han de ser propostes possibles que permetin assolir els objectius. Cal ser molt realista quant a la valoració dels recursos dels quals disposem.

En l’atenció a la diversitat val la justificació positiva docent del professor.

És a dir, cal pensar que s’aconsegueix el que és possible i no pas que no s’aconsegueix el que no és possible.

En el PI s’hi ha d’indicar l’adaptació dels criteris d’avaluació dels àmbits o àrees que es consideri adient, així com altres decisions educatives que prengui l’equip docent.

Cal tenir en compte que només elaborarem un pla de suport individualitzat quan l’infant requereixi serveis i/o emplaçaments educatius especials. És a dir, aquestes actuacions són només un dels instruments per als alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) i, per tant, no tots els infants que presenten dificultats a l’escola haurien de ser candidats a un pla de suport individualitzat. Abans s’han d’haver aplicat les mesures i suports universals i addicionals i només fer un PI quan aquestes mesures i suports, per si mateixes, no resultin suficients per donar resposta a les necessitat educatives.

L’administració educativa distingeix entre mesures i suports universals, addicionals i intensius.

  • Les mesures i suports universals són accions preventives i proactives que permeten flexibilitzar el context d’aprenentatge, faciliten a l’alumnat estratègies per accedir a l’aprenentatge, millorar la socialització i la participació, i garanteixen l’aprenentatge significatiu i la convivència, generant benestar i compromís per part de tota la comunitat educativa.
  • Les mesures i suports addicionals són actuacions que permeten adaptar la resposta educativa de manera flexible i temporal, centrant la intervenció educativa en aquells aspectes del procés d’aprenentatge i desenvolupament que poden afectar el progrés personal i escolar d’alguns alumnes.

Un exemple de mesures i suports universals i addicionals

Primer es revisa la metodologia. Es poden adaptar les condicions ambientals, utilitzar diversos tipus de material, fer ús de diferents canals de comunicació per garantir l’aprenentatge de tot l’alumnat en el cas de les universals, així com tenir en compte l’estil d’aprenentatge, les fortaleses i dificultats de l’alumne i donar més ajudes en el cas de les addicionals,etc.

  • Les mesures i suports intensius són pràctiques extraordinàries que permeten adaptar la resposta educativa de manera transversal, regular i sense límit de temps.

Un exemple de mesures i suports intensius

Tenen adaptacions que afecten els criteris d’avaluació alumnes amb malalties, trastorns o deficiències físiques i psíquiques o motores, alumnes amb un historial de fracassos escolars, nouvinguts, amb altes capacitats, alumnes que necessiten mesures personalitzades per millorar i aprendre.

Els infants que presenten deficiències poden optar per dos tipus d’integració a l’aula depenent de la gravetat d’aquesta deficiència:

Els casos amb trastorns moderats o lleus estan integrats a l’aula d’educació infantil a temps total o a temps parcial. Uns quants dies van a l’aula o centre especialitzat i uns altres a la classe d’educació infantil, o també hi ha l’opció d’anar a un lloc al matí i anar a l’altre a la tarda. A l’aula d’educació infantil, estan integrats dins la classe i segueixen la programació d’aula en alguns àmbits (hàbits, descoberta de l’entorn, descoberta d’un mateix); pel que fa a altres àrees, com intercomunicació i llenguatges, es fan de manera adaptada a les seves necessitats o a l’aula amb el mestre o la mestra de suport d’educació especial o fora de l’aula a la classe d’educació especial.

Avui en dia la tendència és que l’infant no surti de l’aula, per sentir-se menys diferent de la resta, i és el mestre o la mestra els qui entren i l’ajuden. Així, l’infant no surt del seu entorn.

Els infants amb trastorns lleus o moderats que assisteixen a l’aula d’educació infantil no poden seguir la programació d’aula a causa del seu retard en l’aprenentatge, i se’ls fa un pla de suport indivualitzat (PI) d’adaptació curricular que acomoda els aprenentatges al nivell educatiu de l’infant. Evidentment, no es pot proposar un model de pla de suport individualitzat base, ja que depèn de cada cas individualment, però el que sí es pot dir és el que haurà de constar en aquest PI:

  • La identificació de les habilitats de l’alumne en els diferents àmbits i àrees curriculars.
  • Els objectius i les capacitats prioritzades d’aprenentatge de les diferents àrees o àmbits curriculars.
  • Altres objectius d’aprenentatge que poden ser, entre altres, les habilitats personals i socials i l’autonomia executiva, ja sigui en l’àmbit escolar i en altres àmbits com el familiar, de la salut, del lleure, etc.
  • Les ajudes tècniques i suports que es proporcionaran a l’alumne en les activitats que s’han de dur a terme en els diferents entorns escolars: aula, pati, menjador, sortides i altres activitats generals del centre.
  • Una valoració periòdica i un registre sistemàtic del progrés de l’alumne, que servirà per fixar nous objectius i modificar, si cal, el pla.
  • L’avaluació s’ha de fer d’acord amb els objectius fixats en el pla individualitzat.

Per tant el pla de suport individualitzat haurà de recollir el conjunt d’ajudes, suports i mesures que pugui necessitar un alumne en els diferents moments i contextos.

Els infants amb trastorns més greus normalment assisteixen a centres d’educació especial. Aquests nens/es passen per diferents professionals, com ara els mestres d’aula, els fisioterapeutes, logopedes, psicòlegs, etc., segons les necessitats de cadascun.

Exemple d'activitat sensorial

Nom: “Llegim imatges”

Objectius d’aprenentatge (exemple de possibles objectius)

  • Identificar els dibuixos que es presenten.
  • Augmentar el vocabulari i el valor funcional de les paraules.

Descripció de l’activitat

Abans d’iniciar l’activitat es reparteix un dibuix a tot l’alumnat. Cada infant té el dibuix al davant. L’educador/a inicia una conversa. Dirigeix les preguntes a tots els infants i deixa que s’expressin lliurement i espontàniament fent preguntes com: Què representa el dibuix que teniu al davant?; Què hi ha dibuixat?; Què fa la gent que hi ha?…

En proposar les activitats convé no perdre de vista els objectius pretesos i indagar els coneixements previs que els infants tenen sobre el que aprendran. També cal elaborar alguna activitat específica o aprofitat qualsevol ocasió per crear l’interès i la motivació dels petits.

Temporalització

Materials ….

Avaluació

Graella d’avaluació en la que es concretaran mitjançant indicadors d’avaluació i es podran definir mitjançant un substantiu. Aquests indicadors d’avaluació han de tenir en compte els objectius d’aprenentatge.

Així, per exemple:

Objectiu d’aprenentatge: Augmentar el vocabulari i el valor funcional de les paraules.

Criteris d’avaluació: Coneixement del significat de les paraules.

Escala de valoració:

  • Mai
  • A vegades
  • Quasi sempre
  • Sempre

Intervenció educativa amb infants que presenten alteracions sensorials

El model educatiu actual implica una integració dels alumnes que presenten necessitats educatives especials, malgrat que no sempre és possible la inclusió i la normalització d’aquests infants a l’aula ordinària.

Sempre que l’escola pugui donar resposta a les necessitats que presenten aquests infants, tot i que s’hagi de realitzar una adaptació curricular, podran estar escolaritzats a una escola ordinària. En el cas que això no sigui possible, caldrà escolaritzar a aquests infants a un centre específic.

Intervenció amb infants amb dèficit auditiu

Les dificultats que presenten els nens i nenes que pateixen trastorn de tipus auditiu, reverteixen de forma directa en el desenvolupament del llenguatge. És per aquest motiu que en la intervenció educativa és imprescindible abordar el desenvolupament del llenguatge oral, ja que la seva absència limita les possibilitats que pot tenir l’infant de relacionar-se i d’entendre les altres persones.

Existeixen dos programes d’intervenció per treballar amb nens i nenes que tenen un dèficit auditiu:

1. Enfocament monolingüe: aquest programa s’utilitza amb els infants que tenen restes auditives, solen ser nens i nenes que porten pròtesi auditiva o implants coclears.

L’objectiu d’aquest programa és potenciar les habilitats auditives dels infants i l’aprenentatge del llenguatge oral. Es treballa amb: sons, ritmes, discriminacions, identificació progressiva de paraules…

2. Enfocament bilingüe: aquest programa s’utilitza amb infants que no tenen restes auditives i presenten sordesa.

En aquest enfocament cal desenvolupar un altre sistema de comunicació que no sigui el llenguatge oral, però sense renunciar a poder adquirir-lo. Aquest sistema de comunicació, és el llenuatge de signes.

Intervenció educativa amb infants amb dèficit visual

A través del sentit de la visó rebem molta informació, per aquest motiu l’educador/a, quan realitza la intervenció amb un nen/a que presenta dèficit visual, no ha d’oblidar que el seu accés a la informació i als estímuls que l’envolten és menor i que aquesta informació que els manca se’ls ha de proporcionar a través d’altres mitjans: el llenguatge oral i el tacte, principalment.

La intervenció educativa ha de consistir a potenciar els altres sistemes sensorials com ara:

El tacte: procurarem que l’infant toqui. L’oïda: aquest sentit és molt important en aquests infants ja que té una funció molt important, que és la de localitzar els objectes i a les persones a l’espai.

El llenguatge també té una funció molt important en el desenvolupament cognitiu d’aquests nens i nenes perquè els ajuda a organitzar les seves pròpies percepcions. L’olfacte: a través d’aquest sentit l’infant podrà reconèixer les persones i els diferents ambients i completarà la informació que li proporcionen els altres sentits.

És molt important que els espais que utilitzen (aula, espais comuns) estiguin distribuïts de forma que no hi hagin obstacles que suposin un perill o els dificultin l’accés a la informació.

Amb els infants amb ceguesa cal l’ús d’un sistema alternatiu de comunicació per a la lectoescriptura, que és el mètode Braille.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Índex general