Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial

Al matí, quan us desperteu, després de dormir, comenceu a rebre molta informació a través dels sentits. Heu sentit l’alarma del despertador que anunciava l’hora de llevar-vos, heu posat els peus nus al terra, i n’heu notat la fredor, heu sentit l’olor del cafè acabat de fer a la cuina i, després d’esmorzar, us heu raspallat les dents amb una pasta que tenia un sabor agradable…

Totes aquestes experiències són exemples del paper força important que tenen els sentits a la nostra vida. D’ençà que neix i fins que mor, la persona és bombardejada contínuament amb un gran nombre d’estímuls que ofereixen informació sobre l’exterior i la confronten a una contínua presa de decisions: primer sobre com ha de percebre aquests estímuls i, després, com ha de reaccionar davant d’aquests estímuls.

Al llarg de la història de la filosofia i de la ciència, s’ha constatat que els sentits són la base del coneixement. Si els òrgans dels sentits no poguessin transmetre la informació, segons afirma Luria, “no seria possible cap vida conscient”, és a dir, cauríem en una mena de “somnolència”. Així, per exemple, els infants que són cecs i sords de naixença si no se’ls estimula mitjançant recursos especials que compensin aquestes deficiències (estimulació primerenca), les seves capacitats cognitives no tindran un bon desenvolupament.

El nen i la nena toquen, veuen, flairen les olors, s’adapten i exploren l’entorn i d’aquesta manera assimilen a poc a poc experiències i descobreixen els objectes i les característiques que tenen. Descobreixen un món de colors, de sabors, d’olors, de formes, de grandàries, sons…

Una mica d'història

Els avenços de la fisiologia europea a principis del segle XIX van donar una base i una explicació científiques als processos sensorials a partir del funcionament del sistema nerviós. Científics com, per exemple, Charles Bell, François Magendie i Johannes Peter Müller van descobrir i explicar el funcionament fisiològic dels estímuls aferents, és a dir, dels estímuls que són rebuts pels òrgans sensorials i que es transmeten des de la perifèria al sistema nerviós central.

Posteriorment, els psicòlegs van estudiar com repercutia el món sensorial en el desenvolupament humà i van fer tota una sèrie d’aportacions que han permès explicar com el desenvolupament sensorial afavoreix el desenvolupament integral de les persones.

El desenvolupament sensorial es recolza en el desenvolupament cognitiu i motor. La sensació i la percepció són els processos bàsics del coneixement. I és a partir de la sensació i la percepció que, d’ençà dels primers mesos de vida, es desenvolupen els processos superiors del coneixement, la intel·ligència i el llenguatge. Per això és molt important estimular l’infant amb l’objectiu de fer que el seu món cognitiu millori.

Vosaltres, com a educadores i educadors, haureu de compensar algunes mancances socials i familiars d’alguns infants, i oferir-los un ambient en què hi hagi molts estímuls –auditius, visuals, tàctils…– i un espai ampli en què es puguin moure i explorar i, d’aquesta manera, puguin anar construint habilitats perceptives, motrius, lingüístiques, socials i afectives.

Sensació i percepció

Per arribar a conèixer els objectes que ens envolten, i descobrir-ne les característiques, cal explorar-los mitjançant els sentits i el moviment.

Les persones estem en contacte i en relació amb el medi mitjançant els sentits. Les sensacions aporten la informació que fa possible la percepció, no tan sols de les característiques dels objectes externs i les relacions que s’estableixen entre ells, sinó també de les emocions, els sentiments i l’estat de l’organisme, si sent plaer o dolor. La percepció analitza, interpreta, associa, relaciona i reconeix les sensacions.

Quan sentiu cridar un nen petit, rebeu un seguit d’estímuls sensorials que, immediatament després, en mil·lèsimes de segon, analitzeu i compareu la informació que han aportat els estímuls –percepció–, de manera que esteu en condicions de decidir si es tracta d’una situació d’emergència, o si era només una reacció a una frustració.

La sensació

Els receptors sensorials dels sentits s’encarreguen de rebre els estímuls mecànics, tèrmics, químics o elèctrics i transmetre’ls als òrgans nerviosos corresponents. Perquè un receptor rebi informació del medi, cal que el medi actuï sobre l’organisme estimulant-lo. Aleshores es produeix una excitació i s’origina un impuls nerviós que es transmet al cervell a través dels nervis sensitius, com ara el nervi òptic o l’auditiu, entre d’altres. Dit d’una altra manera, els òrgans dels sentits són els encarregats de recollir l’estimulació que envia el medi i trametre-la al cervell, on la informació és registrada i es converteix en sensació.

L'impuls nerviós...

…és el conjunt de processos fisicoquímics d’una brevetat extrema que caracteritzen l’estadi inicial de l’activitat funcional elemental d’un nervi, d’una neurona o d’una de les seves parts, a través dels quals es duen a terme els fenòmens de conducció i transmissió en el sistema nerviós.

La sensació és l’efecte que produeix en les àrees cerebrals l’excitació causada en l’òrgan sensorial per la recepció d’un estímul que prové del medi, tant intern com extern.

Figura El recorregut que segueix la informació

D’ençà que l’estímul excita l’òrgan sensorial fins que el cervell l’elabora, la sensació passa per una sèrie de fases o moments:

  • Moment d’estimulació i d’excitació: l’estímul arriba al receptor sensorial i excita les diferents cèl·lules nervioses. (La llum excita la retina, el so l’òrgan de Corti…).
  • Moment de transmissió: l’excitació és conduïda per les vies nervioses (els nervis òptic, auditiu, olfactiu…) fins a la zona de l’escorça cerebral corresponent.
  • Moment de projecció i d’elaboració: l’excitació arriba a la zona del cervell corresponent i allí és transformada en sensació i percepció.

La percepció

La percepció és un procés inclòs en el processament de la informació que permet organitzar, interpretar i codificar les dades sensorials amb l’objectiu de conèixer l’objecte. Percebre significa que s’ha pres consciència, que s’ha interioritzat que aquest objecte existeix i que té qualitats, formes, consistència… Si no elaboréssiu percepcions, no sabríeu que existeixen els objectes, no podríeu anomenar les coses, els colors… Cap de les coses que us envolten estarien definides ni diferenciades.

La conducta perceptiva...

…dels infants està condicionada, en part, pel codi genètic i, en part, per la història dels propis aprenentatges.

“La percepció és l’acte d’adonar-se dels objecte externs, les seves qualitats o relacions, que segueix directament els processos sensorials, a diferència de la memòria o altres processos cognitius.”

Howard C. Warren (1970). Diccionario de psicología.

Si mitjançant la sensació es donen a conèixer les qualitats i característiques de l’objecte, a través de la percepció, es coneix l’essència de l’objecte. En la percepció, no hi intervenen només els sentits i els òrgans sensorials, sinó també el sistema nerviós central i la memòria.

La percepció com a interpretació de la sensació

A vegades es pot llegir un llibre i al mateix temps escolar la ràdio. Quan això passa, el sistema auditiu rep els senyals acústics –sensacions–, però només en certs moments “escolteu” –percepció– determinats fragments, que després sereu capaços de reconèixer i identificar.

Els ésser humans podem distingir colors, formes, textures… la percepció es refereix a la interpretació de la sensació i implica reconeixement (“Ja he vist abans aquest quadre”) i identificació (“És L’Arlequí de Picasso”).

La percepció ens posa en contacte amb el medi mitjançant els sentits. Cada espècie té, però, un medi d’adaptació diferent, fins i tot en el cas que comparteixin el mateix medi físic d’existència. Imagineu-vos que, en una casa, hi viu un matrimoni amb la seva filla de cinc anys, i que la família té un ocell i un gos. A la casa hi pot haver també algun ratolí… Tots els éssers vius que viuen en aquesta casa comparteixen el mateix espai, però dins d’aquest medi, cada ésser té cura de coses diferents. Aquestes diferències són determinades per l’evolució de l’espècie, pels ambients als quals cadascuna ha hagut d’adaptar-se.

Límits de les capacitats sensorials

Les sensacions són percebudes pels diferents òrgans sensorials i cada òrgan s’especialitza en alguna sensació (vegeu la taula).

Taula: Característiques de les influències objectives dels aparells receptors i de les sensacions percebudes
Processos físics Longitud d’ona (nm) Nombre d’oscil·lacions per segon Òrgan receptor Sensació
Mecànics Fins a 1.500 Pell Tàctil
Vibracions sonores Superior a 12
12-13
Inferior a 20
20-20.000
Orella interna Acústica
Ultrasò Inferior a 12 Superior a 30.000
Ones elèctriques Fins a 0,1
0,1-0,004
30.1012 81.014 Pell Tèrmica
Ones lluminoses 0,008-0,004
0,004-0,00001
4,10 (14 potència) fins a 8,10 (14 potència) Retina de l’ull Llum, color
Ones Röntgen 0,0000008-0,0000005 8,10 (14 potència) - 5,10 (15 potència)
4,10 (7 potència) - 6,10 (potència 10)
Font: A. Luria, 1975, pàg. 13

La freqüència d’una ona es mesura en cicles per segon (cps), que indica el nombre de vegades que l’ona es repeteix per segon.

”[…] En el reflex de certs tipus i formes de moviment de la matèria (o «energia»), objectivament existents, els receptors cutanis reflecteixen les influències mecàniques; els auditius, les vibracions sonores; els visuals, determinats diapasons de les oscil·lacions electromagnètiques…”

A. Luria (1975). Sensación y percepción (pàg. 12).

Perquè els estímuls que recullen els òrgans sensorials siguin realment efectius s’han de trobar dins d’uns límits de percepció. Tots els animals poden sentir vibracions sonores, però segons l’espècie, determinats estímuls auditius resulten imperceptibles. Segons els científics, l’ésser humà només pot percebre vibracions sonores d’una freqüència entre els 16-20 cps i els 20.000 cps. Per sobre d’aquest valor (és a dir, una longitud d’ona superior a 16 mm i una freqüència superior a 20.000 cps), els nostres analitzadors acústics no reconeixen les ones dels ultrasons (vegeu la figura). En canvi, el sistema auditiu dels gossos i dels ratpenats sí que està preparat per captar aquesta classe de sons.

Els experts creuen que hi ha una raó biològica: l’ésser humà discrimina aquells estímuls que són essencials i significatius per al coneixement i l’adaptació a l’entorn així com per al desenvolupament. Els ultrasons serveixen, en canvi, al ratpenat per orientar-se en la foscor, però, a l’ésser humà, en canvi, només aportarien una informació innecessària que distorsionaria la informació auditiva realment rellevant.

La psicofísica...

…és la ciència que estudia la mesura dels diferents tipus de sensacions i té com a objectiu establir la connexió entre el món físic i el món biològic. Examina la sensibilitat de l’organisme humà als estímuls i la forma en què les variacions que poden aparèixer en aquests estímuls afecten la nostra manera de percebre’ls.

Figura Corba de Wegel
Aquesta gràfica permet comparar els límits de percepció de l’ésser humà. Com es pot veure, el subjecte humà pot captar estímuls de diferents magnituds.

Llindar absolut i llindar diferencial

Però, en quin moment precís es comença a sentir el so del despertador? Quan es comença a veure la llum d’un estel? Sona abans que el sentim? L’estel, lluu abans que l’ull el pugui veure? Les respostes a aquestes preguntes estan relacionades amb el concepte de llindar. Hi ha diversos tipus de llindar: el llindar absolut, el llindar diferencial i el llindar superior.

Consulteu a la secció “Més informació” del web del mòdul la bibliografia sobre la mesura de les sensacions.

El llindar absolut, és la intensitat més petita d’un estímul que es pot percebre. A través de proves fetes al laboratori s’ha demostrat que en unes condicions ideals els òrgans dels sentits poden percebre estímuls tant subtils com, per exemple, la flama d’una espelma a una distància de 48 km o el tic-tac d’un rellotge a una distància de 6 m.

El llindar absolut és la capacitat que tenen els òrgans sensorials de detectar l’estímul més feble. La mesura de les sensacions en el llindar absolut permet detectar alteracions sensorials o diagnosticar una lesió dels òrgans sensorials. En canvi, el llindar diferencial és la capacitat de detectar la variació mínima de l’estímul inicial, i el llindar superior és el nivell màxim de la percepció d’un estímul que o bé no es percep, o bé pot provocar sensacions doloroses.

De totes maneres, com l’expressió “condicions ideals” suggereix, cal tenir en compte que la sensibilitat dels sentits depèn del nivell de fons de l’estimulació. Per exemple, podeu sentir el soroll d’un euro quan cau al terra en un carrer si hi ha un silenci gairebé total. En canvi, no passa el mateix si hi ha molt de soroll (hi ha una festa, molt de trànsit…). A la taula mostra les capacitats mínimes de percepció d’estímuls sensorials de l’ésser humà.

Taula: Llindars absoluts
Modalitat sensorial Llindar
Visió La flama d’una espelma a 48 km de distància en una nit fosca i sense núvols
Audició El “tic-tac” d’un rellotge a 6 m en una sala tranquil·la
Gust Una unça de sulfat de quinina en 250 galons d’aigua
Olfacte Un gota de perfum escampada en una casa de sis habitacions
Tacte L’ala d’una abella que cau sobre una galta, des d’una distància d’1 cm
Font: G. A. Kimble i altres. (1991), pàg. 102.

La mesura de les sensacions en el llindar absolut té, però, una gran repercussió pràctica: permet detectar alteracions sensorials o diagnosticar una lesió dels òrgans sensorials. Per exemple, la disminució de la sensibilitat òptica, en canvi, indica una disfunció del sistema visual, o el fet que un infant no percebi determinats sons pot indicar-nos indica que té un problema auditiu.

El llindar diferencial és la diferència més petita en intensitat que es necessita perquè es pugui percebre la diferència entre dos estímuls. Es basa en l’augment suficient de l’estímul inicial perquè es pugui percebre el canvi, és a dir, les diferències entre els dos estímuls. Per exemple, si som en una habitació totalment a les fosques i encenem una espelma, en podrem detectar la lluminositat; en canvi, si enceneu la mateixa espelma a la mateixa habitació a plena llum de dia, la llum de l’espelma queda diluïda.

La llei de Weber

La relació abans esmentada entre l’estímul original i qualsevol augment o disminució de la seva intensitat es coneix amb el nom de llei de Weber. El psicòleg alemany Ernest Heinrich Weber (1795-1878) va ser el primer a adonar-se que com més gran és l’estímul, més gran ha de ser el canvi perquè es pugi percebre. L’autor de la llei va desenvolupar una sèrie de raons per a diferents tipus d’estímuls, però les relacions que va establir només es manifesten en la categoria mitjana de l’estimulació i no en els nivells més forts o més dèbils d’intensitat dels estímuls.

Segur que més d’un cop heu experimentat alguna d’aquestes sensacions: el so d’un petard, una música amb un volum extremadament alt, el crit o el plor intens d’un infant, etc. A vegades, el so és tan intens que heu de tapar-vos les orelles per tal de reduir la intensitat sonora i pal·liar els efectes negatius que els sons provoquen.

L'adaptació als estímuls...

…és un mecanisme que protegeix la persona de distreure’s amb els estímuls que afecten els seus sentits en qualsevol moment.

Els éssers humans han assolit una capacitat d’adaptació als diferents estímuls. Imagineu-vos que esteu asseguts al sofà mentre llegiu un llibre. Noteu la calor que hi fa, a l’habitació? Sentiu el tic-tac que fa el despertador? Us fixeu en la intensitat de la llum? Segur que no, cap d’aquests estímuls és prou intens per interferir en l’estímul principal, que és l’objectiu en què heu centrat la vostra atenció: la lectura del llibre. Això vol dir que us heu habituat a un nivell d’estímuls determinat i no hi responeu de manera conscient. La gràfica de la figura mostra la graduació d’estímuls auditius des del llindar absolut fins al superior, i les sensacions que provoquen en l’ésser humà.

Figura Sonoritat d’alguns sons i mitjana d’intensitat per reproduir-los

Teories de les sensacions

Bàsicament, els estudiosos se centren en dues teories sobre com recollim o ens arriba la informació del nostre entorn. Segons Luria (1975), cal distingir entre la teoria receptiva i la teoria reflectora de les sensacions.

La teoria receptiva es basa en la passivitat i la inactivitat del subjecte que espera ser estimulat per les sensacions. La teoria reflectora de les sensacions, en canvi, es basa en el fet que el subjecte va a la recerca activa dels estímuls. Això implica el caràcter actiu i selectiu de les sensacions.

La teoria reflectora de les sensacions és actualment la més acceptada i és la base de l’aprenentatge sensoriomotor, que consisteix a facilitar activitats estimulants que motivin la participació i el desenvolupament de les capacitats sensorials dels infants.

L'estímul

Penseu què passa quan ensenyeu una pilota de coloraines que a més fa sorolls –estímul– a un infant de dos anys. La reacció més habitual és que, per poder jugar i experimentar les sensacions noves o ja conegudes que li aporta la joguina, el nen o la nena participi de manera activa, és a dir, per exemple, mitjançant el moviment del cos, que apropi les mans i la reclami amb sons acompanyats de gesticulació facial i corporal, etc.

La realitat –l’entorn en què vivim– provoca la nostra curiositat –estímuls–, la qual capta la nostra atenció i fa que hi participem activament per aconseguir la sensació.

Classificació de les sensacions

En realitat no som conscients de l’ampli ventall de sensacions que ens envolten. Hem crescut i ens hem desenvolupat envoltats d’estímuls aferents.

Ara bé, hi ha estímuls que resulten més evidents, com ara els que provenen dels òrgans sensorials com olors, sabors, textures, etc. i, en canvi, n’hi ha d’altres que es troben més ocults, com és el cas de les sensacions internes. Per això una classificació acceptada pels psicòlegs consisteix a diferenciar, segons el nivell d’estructura i de procedència, tres modalitats sensorials fonamentals: sensacions interoceptives, sensacions propioceptives i sensacions exteroceptives.

Les sensacions interoceptives

Les sensacions interoceptives agrupen els senyals que ens transmet l’organisme i asseguren el bon funcionament de les necessitats elementals. Són els estímuls que arriben al cervell procedents de les parets de l’estómac i de l’intestí, del cor i del sistema sanguini, i també d’altres aparells i òrgans. Per tant, els receptors es troben a les parets d’aquests òrgans interns.

Si penseu en la vida quotidiana, trobareu milers d’exemples on apareixen sensacions interoceptives que donen informació sobre les necessitats i l’estat psíquic i emocional en què us trobeu: sensació de gana, de son, de calor, de fred… Segur que alguna vegada les heu experimentat i les podeu reconèixer.

Les sensacions interoceptives donen informació del nostre cos relacionada amb els estats emocionals. Per tant, són sensacions purament subjectives i molt difuses, però són molt valuoses per a la psicosomàtica, una branca de la medicina que estudia la correlació entre el cos i els estats psíquics. L’angoixa és un exemple d’aquesta correlació.

“L’angoixa també es pot transmetre a través del sistema nerviós vegetatiu i originar trastorns o malalties psicosomàtiques. Tots hem passat per instants d’ansietat en situacions compromeses que han acabat, per posar un exemple corrent, en vòmits o diarrees. La freqüència d’aquest fenomen posa en evidència la íntima i constant connexió que hi ha entre el nostre món emocional i el nostre món orgànic, la seva unitat.”

L. Jordà Lapuyade (2003). Manual del bon neuròtic (pàg. 21).

Els receptors sensorials relacionats amb estímuls interoceptius són (Rigal, 1985; i diversos autors, 1997, vol. 1, pàg. 104):

  • Mecanoreceptors:
    • Vasos sanguinis (pressió): terminacions nervioses lliures

Les sensacions propioceptives

Les sensacions propioceptives són aquelles que ens donen els senyals sobre la posició del cos a l’espai i el moviment corporal (per exemple, l’equilibri, la utilització d’un múscul adequat, la situació dels membres i extremitats, el to muscular…). Els receptors de la sensibilitat propioceptiva es troben als músculs, a les articulacions (tendons i lligaments) i a l’aparell vestibular de l’orella interna i, després, envien els estímuls al cervell.

La interrupció en un punt determinat dels receptors de la sensibilitat propioceptiva origina trastorns neuropatològics, com per exemple, casos de paràlisi cerebral, pèrdua d’equilibri, incapacitat de controlar els membres del cos, etc.

Els receptors sensorials relacionats amb estímuls propioceptius són (Rigal, 1985; i diversos autors, 1997, vol. 1, pàg. 104):

  • Mecanoreceptors:
    • Vestíbul (acceleració, desacceleració, gravetat)
      • Accel-desacceleració: canals semicirculars (cèl·lules ciliars)
      • Gravetat: màcula (otòlits)
    • Gravetat: màcula (longitudinals, fusos neuromusculars)
    • Tendons (tensió): òrgans tendinosos de Golgi
    • Articulacions (moviments): corpuscles de Ruffini i de Vater-Pacini
    • Músculs i tendons (vibracions): fusos neuromusculars

Les sensacions exteroceptives

L'escorça cerebral...

és el mantell de teixit nerviós que cobreix la superfície dels hemisferis cerebrals.

Les sensacions exteroceptives són el grup més gran de sensacions i són externes a nosaltres. Els estímuls exteroceptius aporten coneixement del món exterior i, per tant, les sensacions exteroceptives són les que relacionen l’ésser humà amb l’entorn. Els òrgans sensorials són els encarregats de percebre l’estímul i enviar-lo al còrtex o escorça cerebral.

Sensacions per contacte i sensacions a distància

Luria (1975) divideix les sensacions exteroceptives en dos subgrups: sensacions per contacte i sensacions a distància. Les primeres són aquelles en què es necessita una aplicació directa entre l’estímul i l’òrgan receptor (el gust i el tacte); és evident que per poder saber el sabor d’un aliment, cal tastar-lo. Les segones són aquelles en què hi ha un cert interval de temps fins que l’òrgan sensorial capta l’estímul (l’olfacte, l’oïda i la vista). Podem saber de la presència d’una persona per l’olor del perfum que ha deixat a l’ambient, podem sentir el repicar d’una campana a la llunyania, etc.

Els receptors sensorials relacionats amb estímuls exteroceptius són (Rigal, 1985; i diversos autors, 1997, vol. 1, pàg. 104):

  • Mecanoreceptors:
    • Pell (tacte-tocar)
      • Tacte: discos tàctils de Merkel
      • Pressió: corpuscles de Meissner
    • Orella (audició)
      • So: òrgan de Corti
  • Termoreceptors:
    • Pell (temperatura)
      • Fred: corpuscles de Krauses
      • Calor: corpuscles de Ruffini
  • Fotoreceptors:
    • Ull (visió)
      • Llum dèbil: bastons
      • Llum brillant i colors: cons
  • Quimioreceptors:
    • Nas (olfacte)
      • Olors: cèl·lules olfactives
    • Boca (gust)
      • Sabors: papil·les gustatives (dolç, amarg, salat i àcid)
  • Nocireceptors:
    • Pell (dolor)

Els nostres sentits, la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte… no funcionen de manera aïllada, sinó que la majoria de vegades els estímuls aferents suposen una intervenció conjunta dels sentits. Sovint els diferents òrgans tampoc funcionen de manera aïllada, sinó que la percepció d’un estímul del món exterior necessita la interacció de diferents sentits , com ara la vista, el tacte i el gust o bé de l’oïda i la vista (vegeu la figura).

Figura Plantar flors comporta haver de fer servir més d’un sentit
Els infants coneixen l'entorn a través dels estímuls externs i interns com els que aporta el contacte amb la natura.

“Un sentit no funciona sense exercir influència en el funcionament de la resta de sentits […] o, dit d’una altra manera, l’estimulació externa s’exerceix inevitablement sobre més d’un sentit.”

J. R. Gimeno i altres (1986). La educación de los sentidos (pàg. 15).

Aquesta actuació de participació o col·laboració dels sentits es pot donar de tres maneres (Gimeno, 1986), com a efecte desencadenant, com a efecte simultani o bé com a efecte inhibitori.

Un sentit principal rep l’estímul i “sol·licita” la cooperació de la resta de sentits, és l’efecte desencadenant. Quan un sol estímul provoca la intervenció al mateix temps que diferents sentits, és un efecte simultani, i quan diferents sentits actuen en un primer moment i, per selecció, n’és inhibida l’acció d’un o més, aleshores es tracta de l’efecte inhibitori.

Exemples dels models d’interacció sensorial

Un dels exemples més clars de l’efecte simultani és la manera en què es perceben els aliments. Podeu assaborir-los, olorar-los, mirar-los i, sovint, tocar-los. I es perceben les diferents qualitats de manera simultània.

Un exemple d’efecte desencadenant el teniu quan se sent un crit –excitació sonora– i s’aguditza el funcionament de la sensació visual, és a dir, observeu amb més atenció el vostre entorn.

Un exemple d’efecte inhibitori és quan us voleu concentrar en una cançó i l’escolteu amb els ulls tancats. D’aquesta manera tota l’atenció se centra a la part auditiva.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats