Funcions cognitives i alteracions en persones en situació de dependència

La paraula cognició prové del llatí cognoscere, que significa ‘conèixer’. La cognició fa referència a la facultat d’atendre i assimilar la informació que ens arriba mitjançant determinades facultats mentals. Els processos cognitius es refereixen a totes aquelles tasques que el cervell du a terme diàriament. En aquests processos intervenen diverses funcions cognitives, les quals treballen conjuntament per integrar el coneixement i crear la interpretació del món que ens envolta.

Hi ha dos tipus de funcions cognitives:

  • Funcions cognitives bàsiques, integrades per la percepció, l’atenció, la memòria i l’orientació.
  • Funcions cognitives superiors, com el pensament i el llenguatge.

Les funcions cognitives bàsiques i les superiors es relacionen i s’influeixen entre si.

Funcions cognitives bàsiques

Les funcions cognitives bàsiques són aquelles que responen a processos mentals que també compartim amb altres animals, com la percepció, l’atenció, la memòria o l’orientació.

Percepció

La percepció és la primera funció cognitiva que s’activa per poder obtenir qualsevol tipus d’informació, interna o externa, que arriba a través dels sentits.

La funció de la percepció és seleccionar, organitzar i interpretar les sensacions per tal de donar-los un significat.

La percepció posa en marxa el procés següent: els òrgans sensorials o receptors reben un estímul que transformen en impulsos nerviosos i, seguidament, són enviats al sistema nerviós del cervell, que és el centre de control i coordinació de l’organisme (vegeu la figura).

Figura Esquema de la transmissió de l’impuls nerviós des dels receptors fins al cervell

Atenent les característiques dels òrgans receptors, els estímuls poden classificar-se en els següents tipus:

  • Exteroceptors: faciliten informació de l’ambient extern mitjançant la vista, l’oïda, el gust, el tacte i l’olfacte. Gràcies als sentits, els éssers vius podem aprendre, conèixer i reconèixer, establir relacions. Amb la vista es perceben colors, foscor-claredat, volum i profunditat; amb l’oïda es detecten diferents sons i volum; amb el tacte es percep calor, fred, dolor, plaer… Amb l’olfacte, les aromes d’aliments o flors i olors corporals, ambientals, de productes… Amb el gust es detecten els quatre sabors: dolç, salat, àcid i amarg, així com les diferents combinacions entre aquests.
  • Interoceptors: es localitzen a l’interior dels òrgans del cos. Estan afectats pels canvis fisiològics de les condicions internes com el dolor, la gana, la set, el fàstic o tenir la bufeta o l’intestí plens.
  • Propioceptors: informen de l’orientació del cos en l’espai i de la posició de les extremitats. Es troben a l’interior de músculs, tendons i articulacions. Gràcies a les sensacions propiocèptiques, el cos humà pot caminar i córrer amb els ulls tancats o en la foscor.

Tot i que els estímuls sensorials poden ser els mateixos per a totes les persones, cadascú els pot percebre de forma diferent. Això està relacionat amb el fet que en la percepció hi ha un component que prové de l’exterior (en forma d’imatges, aromes, sons, etc.), les sensacions, però també hi ha un component intern, els inputs interns, que tenen a veure amb els coneixements, les experiències, les motivacions, les necessitats i les expectatives pròpies.

Per exemple, si som conscients que ens manca alguna cosa (aprenentatge, informació, etc.), estarem més receptius als estímuls sensorials relacionats amb allò que desconeixem o no tenim.

Alteracions en la percepció

Les alteracions de percepció s’agrupen en dos grans grups: les que fan referència a l’espai (visuoespacial) i les relacionades amb el coneixement dels objectes (visuoperceptives).

Agnòsia

Pèrdua de la facultat de transformar les sensacions simples en percepcions pròpiament dites a causa d’una alteració del procés de percepció. L’agnòsia pot afectar la percepció visual, tàctil, temporal o global.

  • Dificultats visuoespacials. Són dificultats per a la localització d’un objecte. A vegades la persona no pot atendre el camp visual d’un determinat costat (dret o esquerre). En altres ocasions, la dificultat es troba a percebre visualment la profunditat de camp, fet que pot interferir en situacions molt quotidianes, com baixar unes escales, caminar per un passadís…
  • Dificultats visuoperceptives. Estan relacionades amb la dificultat per reconèixer o identificar informacions que provenen del sentit de la vista. Es denomina agnòsia. Algunes de les més freqüents són la dificultat per reconèixer cares conegudes (prosopagnòsia), dificultats per reconèixer objectes o formes geomètriques i diversos problemes per al reconeixement de colors, ja sigui per anomenar-los, percebre’ls de manera confusa o fins i tot deixar de percebre els colors.

Atenció

Els éssers humans habitem en un medi complex que inclou una gran quantitat d’informació i on es donen canvis constants, la qual cosa implica que cal respondre davant les noves situacions.

Diversos autors han elaborat definicions de l’atenció:

Tudela (1992) es refereix a l’atenció com el mecanisme central de capacitat limitada, la funció principal de la qual és el control i l’orientació de l’activitat conscient conforme a un objectiu en particular.

Per a Ballesteros (2000), “l’atenció és el procés pel qual podem dirigir els nostres recursos mentals sobre alguns aspectes del medi, els més rellevants, o bé sobre l’execució de determinades accions que considerem més adequades entre les possibles”. Es refereix a l’estat d’observació i d’alerta que ens permet prendre consciència del que passa al nostre voltant.

L’atenció permet enfocar els òrgans dels sentits sobre una informació concreta per a la realització d’una activitat que es presenta, centrar millor la ment i dur a terme una quantitat de tasques de manera eficaç.

L’atenció és un procés que està influenciat pel que s’ha après anteriorment, la qual cosa guia el focus atencional; d’altra banda, hi incideixen també els aspectes motivacionals i les pròpies expectatives.

L’atenció reuneix unes característiques pròpies, les quals ajuden a comprendre millor la seva funcionalitat:

  • És un procés selectiu, a través del qual es respon als estímuls entrants, acceptant-los o ignorant-los.
  • És un procés alternant, el focus pot dirigir-se cap a un altre element nou.
  • Crea una actitud conscient de la persona vers allò que està atenent.
  • Crea ajustos motors en els músculs i en els òrgans sensorials per millorar la resposta.

Així mateix, cal considerar altres trets que intervenen en el procés de l’atenció:

  • Orientació. Es refereix a la capacitat de dirigir els recursos cognitius cap a accions o objectes que són importants per al subjecte. Per exemple, decidir voluntàriament llegir un llibre o anar a passejar.
  • Focalització. Té a veure amb l’habilitat per centrar-se en uns quants estímuls a la vegada. Per exemple, quan la persona està fent un servei d’atenció personalitzada, requereix no solament escoltar, sinó també observar les necessitats de la persona usuària, l’espai, el mobiliari…
  • Concentració. És el procés que consisteix a centrar voluntàriament tota l’atenció sobre un objectiu, objecte o activitat que s’estigui realitzant o pensant a realitzar en aquest moment, deixant de costat tots els altres elements que puguin interferir en la seva consecució. La concentració és vital per a l’estudi i el treball. Per exemple, quan s’està fent una activitat amb una persona usuària és important emprar l’atenció plena, tot i que pugui haver-hi interferències ambientals.
  • Ciclicitat. L’atenció està subjecta als cicles d’activitat i descans. L’organisme necessita processos de descans per recuperar l’energia vital i poder atendre d’una manera més òptima allò que passa al voltant; el mateix li passa a l’atenció.
  • Intensitat. Es relaciona principalment amb el grau d’interès i de significat de la informació, i pot expressar-se en diferents graus, des del més proper al desinterès fins a la concentració profunda. Per exemple, una de les notícies d’un programa informatiu de televisió es refereix a un article molt interessant sobre persones dependents que va aparèixer al diari, la qual cosa provoca que la persona que està mirant el programa recordi el que va llegir i focalitzi l’atenció en la informació que faciliten.
  • Estabilitat. És el temps que una persona roman atenent a una informació o una activitat. Per exemple, es pot estar atent, durant vint minuts, a l’explicació que fa un professional respecte al bon tracte de les persones sense distreure’ns.

Alteracions en l'atenció

El model de Sohlberg i Mateer (Sohlberg i Mateer, 1989) serveix com a referent teòric a l’hora de comprendre i dissenyar materials per ajudar les persones que presenten un dèficit en un element atencional concret. Aquest model consta de sis components i funciona de manera jeràrquica; és a dir, per aconseguir dominar un nivell determinat resulta essencial dominar l’anterior. És uns dels models cognitius que han permès orientar programes per a l’estimulació o la rehabilitació de l’atenció.

Segons el model clínic de l’atenció de Sohlberg i Mateer, es distingeix (vegeu figura):

  • Arousal o energia d’activació: nivell d’activació cerebral, responsable del fet d’estar despert i alerta. També és el responsable de la regulació de l’estat de vigília i les oscil·lacions diürnes/nocturnes.
  • Atenció focalitzada: funció bàsica per a la realització de nous aprenentatges. Es dona quan la ment s’ha de centrar en un sol aspecte de l’entorn o en la realització d’una tasca, sense valorar el temps de fixació en un estímul. És possible que si estem molt centrats no atenguem a altres estímuls que es produeixen al voltant nostre.
  • Atenció sostinguda: habilitat per mantenir la fixació en un estímul durant un temps considerable. Aquest és el tipus d’atenció que s’utilitza per a la majoria de tasques relacionades amb l’aprenentatge o el treball, com la requerida per una persona que controla el trànsit aeri o la que treballa en una cadena de muntatge.
  • Atenció selectiva: habilitat de la persona de centrar-se en un estímul concret obviant la resta d’estímuls que hi hagi i que poden exercir d’elements distractors. Per exemple, en una capsa plena de fotografies, trobar la de final de curs.
  • Atenció dividida o alternant: capacitat de canviar el focus atencional d’una activitat a una altra, que implica donar resposta a demandes cognitives diferents. A la vida quotidiana sovint hi ha situacions que requereixen canvis d’activitat o d’acció. Per exemple, conduir mentre conversem amb els acompanyants o cantar alhora que estem cuinant.
Figura Tipus d’atenció

Memòria

Som les experiències que hem viscut, som allò que hem après; per tant, som el que recordem. La memòria és l’element essencial de la nostra identitat, el que ens permet dotar de sentit tot allò que ens envolta. És l’eina que ens permet aprendre, saber qui som i què sabem fer.

La memòria es pot definir com la capacitat o facultat mental que possibilita codificar, registrar, retenir i recordar la informació interna i externa.

S’ha constatat que hi ha una important relació entre la codificació de la informació i la seva posterior recuperació.

S’estableixen dues distincions fonamentals en la memòria:

  • Tres fases de la memòria: codificació, emmagatzematge i recuperació (vegeu la figura).
  • Sistemes de memòria per emmagatzemar informació durant períodes curts o llargs.
Figura Fases de la memòria

Les fases de la memòria són les següents:

  1. Codificació. Procés mitjançant el qual convertim els estímuls sensorials en informació significativa i dirigida als diferents sistemes de memòria. La codificació permet disminuir i transformar les dades, reduir la informació supèrflua i destacar la important. La informació pot codificar-se de diferents maneres, d’acord amb la necessitat o el moment mitjançant imatges, sons, tècniques mnemotècniques, etc.
  2. Emmagatzematge. Recepció de la informació detectada pels nostres sentits. Una vegada la informació està codificada a partir de la seva utilitat, passa al magatzem corresponent: memòria a curt termini (MCT) o memòria a llarg termini (MLT). És convenient ser conscients dels codis aplicats a la informació, especialment a la que va dirigida a l’MLT per fixar-la òptimament.
  3. Recuperació. Fase final. És l’operació que ens permet trobar la informació quan la necessitem. És molt important que els anteriors processos s’hagin realitzat de forma correcta per evitar el record parcial de la informació.

Exemple de les fases del procés de la memòria

La Clara i en Joan estan estudiant un cicle formatiu. Ahir van començar un mòdul nou i tots dos van escoltar una sèrie de continguts conceptuals nous per a ells, informació reforçada mitjançant un parell de vídeos (codificació). Abans de finalitzar la sessió, la persona formadora va demanar als alumnes que fessin un mapa conceptual del que recordaven. La Clara i en Joan són conscients que és important registrar aquests coneixements (emmagatzematge), ja que necessitaran evocar-los (recuperació) tant per a les pràctiques com per a l’avaluació.

Atès que les dimensions de la memòria són complexes, es parla de sistemes de memòria: memòria sensorial (MS), memòria a curt termini (MCT) i memòria a llarg termini (MLT) (vegeu la figura). Els sistemes de memòria tenen en comú moltes característiques, i tot i que interactuen durant l’execució d’algunes tasques, mantenen les seves particularitats. Les principals diferències que hi ha entre els tres sistemes tenen a veure amb la quantitat d’informació que poden reunir i el temps que pot estar emmagatzemada.

Els sistemes de memòria funcionen com si fossin dipòsits on es recull la informació.

Figura Sistemes de memòria

La memòria sensorial és la relacionada amb la informació que arriba al cervell a través dels sentits (vista, oïda, gust, tacte i olfacte), i es caracteritza per ser involuntària. La memòria sensorial posa de manifest l’estreta relació que guarden els sistemes relacionats amb la percepció i els processos cognitius; aquesta interrelació permet que la ment estigui connectada amb el món.

La memòria sensorial és molt limitada, ja que manté la informació durant un temps molt breu i és sensible a les interferències, ja que alteren l’atenció i dificulten la repetició mental de la informació precisa.

La memòria sensorial segons Neisser

El creador del concepte de memòria sensorial, l’any 1967, va ser Ulric Gustav Neisser. Inicialment, Neisser va considerar dos tipus de memòria sensorial:

  • Icònica, que processa informació visual.
  • Ecoica, que està basada en estímuls auditius i verbals.

Posteriorment s’han trobat proves sòlides a favor de l’existència de la memòria hàptica, relacionada amb el tacte i la propiocepció, sentit que indica a l’organisme la posició de diverses parts del propi cos.

Atès que els sentits són els encarregats de transmetre al cervell els inputs rebuts per la percepció, cadascun facilita el seu nom a un tipus de memòria sensorial:

  • Memòria gustativa: relacionada amb els sabors i gustos (per exemple, els menjars). És una de les memòries menys desenvolupades, excepte pels tastadors de vi, oli, etc.
  • Memòria visual: permet registrar allò captat per la vista i facilita el record de la cara de les persones, del que hem llegit, observat, etc.
  • Memòria auditiva: permet registrar els sons (parla, cançons, melodies, sorolls, etc.).
  • Memòria olfactiva: permet recordar i reconèixer aromes (per exemple, cafè, flor, colònia, etc.)
  • Memòria tàctil: facilita evocar i reconèixer les textures, els materials, les superfícies, etc.

Exemple de memòria visual

En Martí tot just ha finalitzat la formació de CFGM de TAPSD i ha trobat feina en una residència. L’endemà de començar a treballar, el saluda una senyora que ve a veure el seu germà, i en Martí li torna la salutació però pensa que no la coneix de res.

No obstant això al cap d’unes hores sí que recorda de qui es tracta: la senyora treballa al forn de pa del costat del seu centre formatiu. Com que habitualment porta gorra i uniforme, en Martí no l’ha reconegut.

La memòria a curt termini és considerada com el sistema amb un paper més actiu en l’activitat mental. La seva durada és intermèdia, ja que el temps de recollida d’informació i la seva capacitat són més grans que les de la memòria sensorial. La funció de la memòria a curt termini és operativa, perquè el seu funcionament permet dirigir i realitzar diferents operacions al mateix temps. Per exemple, en el procés que ha de fer un cambrer quan recull la comanda d’uns clients sense anotar-la: quantitat, tipus de beguda, modalitats… L’operativitat de la memòria a curt termini permet mantenir actives les dades necessàries per realitzar tasques de raonament, comprensió i aprenentatge.

William James (1980) va ser qui va proposar un model dual de la memòria per diferenciar una memòria immediata (primària) i una memòria secundària (de més llarga durada).

La interrelació de les memòries a curt i llarg termini és constant: per entendre el significat d’unes paraules escoltades, per recordar les pròpies acciones i experiències, per mantenir els aprenentatges i el propi trajecte vital. El pas de la memòria de curt a llarg termini pot estar condicionat per l’emoció del moment i pel vincle de la nova informació amb l’antiga.

Exemple de memòria a curt termini

En Lluís acaba de llegir el programa de festes penjat al teatre. Quan va a informar els seus avis de les activitats previstes per a la tarda, s’encreua amb una companya de feina i se saluden. Quan és a prop dels seus avis s’adona que no recorda res.

La memòria a llarg termini (MLT) és el magatzem que conté tot el coneixement que acumulem al llarg de la vida: creences personals, comprendre l’idioma, saber com relacionar-nos, muntar en bicicleta, com fer una truita, etc.

El contingut de la memòria a llarg termini ja està classificat i ordenat, la qual cosa facilita el seu accés. Tot i així, cal considerar alguns factors que intervenen entre el registre de la informació i la seva evocació, com pot ser el pas del temps i les expectatives de la recuperació. Un exemple és la dificultat de recordar el nom d’un actor/actriu que coneixem perfectament, però que fa molts anys que no hem vist en cap pel·lícula o obra de teatre.

L’estructura de l’MLT reuneix dues característiques: és permanent, ja que els seus continguts es mantenen durant tota la vida, i té una capacitat d’emmagatzematge il·limitada.

Els estudis i treballs de diferents investigadors, especialment els d’Endel Tulving (1972), han fet que aquesta memòria se subdivideixi en dues fraccions fonamentals: explícita o declarativa i implícita o no declarativa.

  • Memòria explícita o declarativa: comprèn totes les dades a les quals s’accedeix conscientment i es poden expressar amb paraules. En aquesta memòria hi habiten dues submemòries: episòdica (que s’encarrega de les experiències personals) i semàntica (es fa càrrec de les dades relacionades amb el món i el llenguatge). La memòria episòdica permet accedir conscientment als propis records i dades biogràfiques. La seva característica principal és la temporalitat, ja que cada succés està emmarcat en un temps concret. Per exemple, quan volem recordar les dates que vam ser a París, el títol del darrer llibre que hem llegit o quin atleta va guanyar la cursa. Estudis posteriors han incidit en la importància de dos aspectes que potencien la codificació d’un esdeveniment particular i la seva recuperació: els recursos i les emocions. Com més recursos dediquem a emmagatzemar-lo, més fàcil és evocar-lo, i quan un fet està connectat amb una emoció, aquest deixa més empremta i el seu record és molt més accessible. La memòria semàntica comprèn tota la informació relacionada amb el vocabulari i els conceptes i coneixements generals; és com el nostre magatzem particular.
  • Memòria implícita o no declarativa: comprèn aquella informació relacionada amb el fet de “saber fer”. És una memòria d’aprenentatge d’habilitats motores, d’acció. S’ha comprovat que aquest tipus de memòria encara es conserva en persones amb un deteriorament cognitiu greu.

Exemple de memòria a llarg termini episòdica i semàntica

La Maria entra al museu a veure una exposició de pintores russes. Al cap d’uns minuts sent una melodia. Es queda aturada al bell mig de la sala: feia més de quinze anys que no l’havia tornat a escoltar. Es tracta de la banda sonora de la pel·lícula Novecento.

Un munt de records li apareixen sobtadament: la primera vegada que la va veure va ser al cinema amb una colla d’amics i amigues. En sortir van compartir reflexions i opinions al voltant de diversos temes. Era quan estudiava infermeria i desconeixia quasi tot de la seva futura professió.

Avui en dia s’entén la memòria com un sistema multidimensional en constant interacció amb els processos perceptius i les funcions cognitives.

Alteracions de la memòria

L’atenció està íntimament lligada a la memòria, ja que és necessària per fixar, emmagatzemar i recuperar qualsevol tipus d’informació.

Si bé som el que recordem, també som el que oblidem. L’oblit és una funció fisiològica normal. No obstant això, existeixen greus alteracions de la memòria que suposen una dificultat per a la codificació i el registre de nova informació, així com per recordar esdeveniments passats.

Les amnèsies són alteracions de la memòria que es caracteritzen pel deteriorament de la capacitat per aprendre noves informacions o bé per la incapacitat de recordar informació apresa.

Les alteracions de la memòria es poden presentar en les seves diferents fases (adquisició, emmagatzematge i recuperació) i en qualsevol de les seves modalitats (sensorial, a curt termini i a llarg termini).

Les alteracions que es presenten en les fases de la memòria són les següents:

Síndrome de Korsakoff

Alteració produïda per l’alcoholisme crònic i alguns traumatismes cranioencefàlics. En aquests casos, les persones que la pateixen estan incapacitades per fixar mentalment la totalitat dels esdeveniments que es produeixen al seu entorn.

  • Adquisició: incapacitat d’aprendre i retenir nova informació. Un exemple significatiu d’aquesta alteració és la síndrome de Korsakoff.
  • Emmagatzematge: dificultats per retenir la informació; les persones afectades es limiten a recordar successos passats, els quals, com que fa temps que estan emmagatzemats, sí que els poden recordar amb regularitat.
  • Recuperació: per una banda, la dificultat es pot trobar en la quantitat d’informació que es recupera; pot haver-hi dificultat per recuperar els records o bé per evocar-los. L’amnèsia pot afectar determinades experiències, èpoques concretes o la totalitat dels records ja emmagatzemats (amnèsia retrògrada). D’altra banda, la dificultat pot estar referida al contingut dels records; es fa referència a la presència de fabulacions quan el que es recorda no són fets reals sinó productes de la fantasia i la imaginació; i en els falsos reconeixements es pot patir el fenomen del “ja ho he vist”, en què la persona atribueix el caràcter de conegut a un fet nou o desconegut, i el fenomen del “mai vist”, en què la persona atribueix el caràcter de desconegut a un element ja conegut.

Pel que fa als sistemes de memòria, destaquen les següents alteracions:

  • Sensorial: afectació en la capacitat i intencionalitat d’atendre als diversos estímuls sensorials. Algunes persones mostren la seva incapacitat de respondre als estímuls externs a causa dels efectes dels fàrmacs, per l’efecte repetitiu i obsessiu dels seus pensaments, per la inhibició produïda per algunes demències o pel seu estat emocional.
  • Curt termini: les alteracions que es presenten en aquest sistema estan relacionades amb la inatenció als estímuls sensorials i també amb les interferències que es produeixen quan hem de dir o fer alguna cosa (per exemple, no recordar on hem deixat les claus). Altres afeccions estan relacionades amb els danys cerebrals produïts per ictus, per demències incipients o per bloquejos emocionals.
  • Llarg termini: habitualment, les alteracions que es produeixen tenen a veure amb accidents cardiovasculars, demències, malalties mentals, esquizofrènia, traumes o estrès, entre d’altres. Per exemple, un succés traumàtic pot provocar oblidar tota la informació relacionada amb aquest fet.

Orientació

Un dels aspectes més importants de la nostra existència és saber situar-nos dins d’un context, en un moment, en una situació i en relació amb nosaltres mateixos i amb els altres. Per aquest motiu és necessari tenir una bona orientació de nosaltres mateixos i del que ens envolta, així com de l’espai o del temps en què ens trobem.

L’orientació és la capacitat de distingir i identificar correctament i seqüencialment el temps passat, present i futur (orientació temporal), la ubicació en l’espai (orientació espacial) en relació amb nosaltres mateixos i en el context en el qual ens trobem (orientació personal).

L’orientació espai-temps és una habilitat cognitiva que permet la capacitat de percebre l’entorn a partir de mides, formes, distàncies, etc., i també l’anticipació als canvis que es produeixen en l’espai i en el temps.

El concepte d’orientació espacial fa referència a qualsevol comportament que permeti dirigir el nostre cos, o alguna de les seves parts, a través de l’espai, incloent-hi els processos de pensament sobre aspectes de l’espai que no comporten moviment corporal explícit (Kolb i Whishaw, 2005). Bàsicament, les representacions espacials serveixen per localitzar coses o situar-nos en un lloc concret. Per poder fer-ho necessitem establir un punt de referència i una o més coordenades a partir de les quals generar un marc de referència.

L’orientació temporal es basa en dos conceptes: ordre i durada.

  • L’ordre és la distribució cronològica dels canvis o esdeveniments successius al llarg d’un període de temps. És l’aspecte qualitatiu del temps. L’ordre obliga al maneig dels conceptes “abans” i “després”.
  • La durada és el temps físic mesurat en segons, minuts, hores, etc., que separa dos punts de referència. És l’aspecte quantitatiu del temps.

Exemple d'orientació temporal

Tornem a la feina després d’un mes de vacances i necessitem l’orientació temporal per atendre i completar les diferents tasques del centre de salut en els horaris previstos.

L’orientació espacial permet:

  • Comprendre la disposició del nostre entorn i la nostra relació.
  • Comprendre la relació dels objectes quan existeix un canvi de posició en l’espai.
  • Pensar en dues o tres dimensions, la qual cosa ens permet visualitzar els objectes des de diferents angles i reconèixer-los independentment de la perspectiva des de la qual els veiem.

Està formada per dos processos: l’interoceptiu i l’exteroceptiu, els quals també estan relacionats amb els processos de percepció, atenció i memòria.

  • El procés interoceptiu recull els estímuls o sensacions que provenen dels òrgans interns del cos humà, la seva estructura i la nostra postura. Per exemple, quan fem exercici, les més utilitzades són la freqüència cardíaca, la respiració i la relaxació.
  • El procés exteroceptiu és el que rep estímuls externs al cos. Són les sensacions que ens informen sobre el medi exterior i es refereixen al tacte, la visió i l’oïda per ser pròpies del moviment.

D’altra banda, amb la finalitat d’adquirir una bona informació sobre les propietats de l’entorn, les persones utilitzem dos sistemes: el visual i el tàctil-cinestèsic.

  • El sistema visual: a la retina de l’ull es troben els receptors visuals, que són els encarregats d’informar del que s’està veient.
  • El sistema tàctil-cinestèsic es troba situat al voltant del nostre cos i proporciona informació relacionada amb la posició de les nombroses parts del cos i del desplaçament dels seus membres, així com de la seva rigidesa, entre altres particularitats.

Exemple d'orientació espacial

Hem organitzat una sortida amb el grup de gent gran del centre i en arribar al poble decidim visitar el museu del suro. Donem una ullada al mapa, la qual cosa ens permet saber on som i el camí que hem de seguir per arribar-hi.

Les característiques de l’orientació personal estan relacionades amb la nostra consciència i amb el coneixement propi de les capacitats i els recursos disponibles per actuar i intervenir en el nostre entorn. Els diferents tipus d’orientació faciliten el fet de concretar. Es divideixen en alopsíquica i autopsíquica.

  • L’orientació alopsíquica és la relativa al món extern. Inclou tant l’orientació temporal, o capacitat per conèixer el moment (any, mes, dia) en què es viu realment, com l’orientació espacial, o capacitat per conèixer el lloc (ciutat, carrer, edifici) en què es troba, i la situacional, o capacitat per conèixer les circumstàncies en què es troba (què està fent, per què i amb qui). Aquesta, alhora, es fragmenta en dos indicadors: temporal (saber en quin moment estem, quin dia de la setmana és, quina estació de l’any, etc.) i espacial (saber en quin lloc estem, en quin carrer, poble, província, etc.).
  • L’orientació autopsíquica o personal és la capacitat per conèixer la pròpia identitat. L’orientació autopsíquica fa referència a la percepció de nosaltres mateixos i de la nostra pròpia identitat. Facilita una visió de conjunt al voltant de la realitat i del passat.

Exemples d'orientació personal

En una entrevista de feina, davant d’una exploració mèdica, per sol·licitar el reconeixement de la situació de dependència i del dret als serveis i prestacions vinculades, oferim les nostres dades personals.

Alteracions de l'orientació

Una alteració de l’orientació espacial pot fer que no comprenguem físicament el nostre entorn, no mesurem bé les distàncies, ens costi molt comprendre els rètols indicadors o tinguem dificultats per arribar a un espai concret. Pot donar-se com a conseqüència d’alguns trastorns. Presenten problemes de percepció espacial persones amb autisme, síndrome d’Asperger, paràlisi cerebral, ictus i traumatisme cranioencefàlic, malalties neurodegeneratives o esquizofrènia.

Els principals trastorns de l’orientació són: desorientació, doble orientació i orientació confabulada o falsa orientació.

  • Desorientació: pèrdua de la capacitat de situar-nos nosaltres mateixos en l’espai i/o temps de forma correcta. La desorientació pot ser solament temporal o espacial, o aparèixer de forma conjunta.
  • Doble orientació: som capaços d’orientar-nos en determinats moments o fer una barreja entre la situació real i elements que conformen la que és inventada. Per exemple, dir que hem dinat amb els veïns de l’escala quan ho hem fet amb altres usuaris del centre de dia.
  • Orientació confabulada o falta d’orientació: considerem que estem orientats i proporcionem dades respecte a un espai temporal o sobre qui som, però les respostes que facilitem ens les inventem perquè desconeixem les respostes reals.

Les alteracions que s’observen en l’orientació personal tenen a veure amb la incapacitat de facilitar el nom, els cognoms, la data de naixement, etc. Poden estar motivades com a conseqüència d’haver sofert un episodi traumàtic, danys cerebrals produïts per infarts cardiovasculars, demències i/o malalties mentals.

Les activitats d’orientació a la realitat faciliten a les persones amb certes dificultats situar-se en el temps i l’espai sense neguits ni angoixes.

Funcions cognitives superiors

Les funcions cognitives superiors són aquelles funcions pròpiament humanes, com el pensament i el llenguatge.

Pensament

Les persones ens enfrontem constantment a problemes i situacions complexes i prenem decisions per resoldre-les. Això implica plantejar opcions i prendre decisions, i aquí actua el pensament.

Pensar és la capacitat intel·lectual que diferencia els humans de la resta d’éssers vius. Pensar és quelcom que sempre estem fent i que serveix per predir alguns actes abans d’actuar i decidir la millor manera de fer-ho per reflexionar sobre les pròpies experiències i treure’n coneixement útil per ser més eficients.

El pensament és la capacitat de resoldre problemes i raonar.

El pensament és un procés que permet efectuar operacions mentals d’alt, mitjà i baix grau d’abstracció amb la informació adquirida mitjançant coneixements previs, experiències, accions i actituds. El pensament elabora representacions de la informació que arriben mitjançant els sentits, i aquests constructes permeten conèixer el món que ens envolta en relacionar-los amb els aprenentatges adquirits, el llenguatge i les pròpies experiències. El pensament fa referència a les idees que sorgeixen de l’acte de pensar. En aquest procés intervenen diferents elements del pensament i característiques pròpies que faciliten la capacitat personal per raonar d’una manera més efectiva.

Els elements que conformen el pensament són representats en la figura:

Figura Elements que conformen el pensament

Exemple dels elements que intervenen en el pensament

El Miquel és un usuari d’un centre de dia i es troba en la situació següent:

Fa tres mesos es va apuntar a participar en una de les activitats que s’han organitzat per celebrar els 25 anys del centre: recitar un poema. Ara que s’acosta la data, cada vegada està més neguitós i més indecís d’intervenir-hi.

Elements del pensament:

  • Propòsit del pensament: recitar un poema en la celebració dels 25 anys del centre.
  • Pregunta: quin és l’element que provoca la seva indecisió?
  • Informació: tot i que ell sap molts poemes i és un bon narrador, darrerament s’adona que han augmentat els lapsus, especialment quan està assajant el poema que ha triat per a l’aniversari del centre.
  • Conceptes: els lapsus són oblits d’algunes paraules concretes.
  • Interpretació: portar el poema escrit.
  • Supòsits: és important la voluntat de participar i de sentir-se bé fent-ho.
  • Punts de vista: el suport en paper facilitarà la lectura del poema i potenciarà l’autoconfiança.

Si bé el pensament com a procés cognitiu té establerts una sèrie de punts comuns, cal considerar que entre les persones existeixen diferències individuals relacionades amb els atributs qualitatius de l’activitat pensant:

  • Amplitud: es refereix a la possibilitat de reunir una major o menor quantitat de qüestions i de pensar de forma encertada i creadora sobre diferents problemes de caràcter pràctic o teòric.

Exemple amplitud

En el cas del Miquel, l’amplitud és contemplar altres possibilitats que l’ajudin a assolir el seu objectiu: portar el poema escrit, demanar que un/a company/a faci d’apuntador/a, projectar-lo a la televisió perquè així el puguin llegir les persones amb dificultats auditives, o fer una lectura col·lectiva facilitant una estrofa a qui desitgi participar.

  • Profunditat: és la capacitat d’arribar a allò que és essencial del problema i establir noves generalitzacions.

Exemple de profunditat

L’animadora sociocultural d’un centre de dia sovint es troba amb dificultats perquè els usuaris segueixin les activitats que organitza. Després d’observar i analitzar les possibles causes, s’adona que la dificultat és que ella prepara les dinàmiques i els exercicis sense tenir en compte l’heterogeneïtat del grup, els seus gustos i les seves preferències.

  • Independència: consisteix a contemplar la realitat des d’una perspectiva crítica, és a dir, a cercar noves vies per atendre, comprendre i assimilar el que ens envolta i no deixar-se influenciar per les ja conegudes.

Exemple d'independència

En un centre al qual assisteixen persones amb discapacitat intel·lectual s’observa que manifesten una gran apatia general. Per tal de modificar el clima s’ha pensat en una activitat al voltant de la comunicació, amb l’objectiu de facilitar un espai on expressar les opinions, els interessos i les necessitats. El projecte porta per títol “Fem ràdio” i els mateixos participants escullen i aborden els temes que s’hi tractaran. La direcció del centre mostra les seves reserves i, després d’insistir i plantejar els beneficis de l’activitat, la proposta tira endavant.

  • Flexibilitat: tracta de saber trobar noves maneres d’abordar els conceptes, objectes o subjectes quan apareixen situacions que modifiquen les condicions originals.

Exemple de flexibilitat

Hi ha programada una activitat per parelles amb un grup de gent gran de 14 persones. A l’arribada comuniquen que avui hi assistirà una altra participant, una senyora que es va incorporar ahir al grup. Davant la nova informació es modifica la forma d’agrupació dels participants: de dos a tres.

  • Consecutivitat: consisteix a saber mantenir un ordre lògic quan recordem un problema i podem planificar les solucions mentalment sense anar d’una idea a l’altra.

Exemple de consecutivitat

S’ha organitzat una activitat a l’aire lliure amb un grup de 12 persones amb malaltia mental. A l’última activitat es va produir un contratemps relacionat amb el clima. Per tant, cal tenir en compte el pronòstic meteorològic i els espais alternatius als quals accedir en cas de mal temps, així com la seva capacitat i distribució. D’altra banda, es preparen altres activitats per fer en un espai tancat.

  • Rapidesa: consisteix a trobar la solució encertada en un breu període de temps.

Exemple de rapidesa

S’ha programat una activitat per realitzar amb persones amb diversitat funcional física i sensorial. A l’hora d’anar a buscar el material al magatzem, el pany de la porta està avariat i no es pot accedir a l’interior. Davant la nova situació, es decideix canviar l’activitat i fer una proposta musical, aprofitant les aplicacions del mòbil.

  • Fluïdesa: és la capacitat per donar diverses propostes davant un problema, aportant més solucions i més alternatives.

Exemple de fluïdesa

Des de primera hora del matí hi ha una avaria elèctrica a l’edifici on viu la Laura, usuària del SAD, que té diagnosticada una malaltia mental i està en situació de dependència. La persona que l’atén tenia previst fer unes activitats cognitives en línia i la Laura estava molt encuriosida. Davant la perspectiva que la Laura es desmotivi, la treballadora familiar li ofereix diferents activitats perquè pugui triar la que més li convingui: trebals manuals, música, jocs de paraules o de personatges. Finalment, la Laura es decideix pels jocs dels personatges, en què es tracta d’endevinar, amb preguntes, quina ha estat la persona triada.

Joy Paul Guilford (1897-1987) fou un psicòleg especialitzat en l’estudi de la intel·ligència, la qual concebia com un fenomen multifactorial i no mesurable amb un únic paràmetre.

Els pensaments són complexos i abstractes, la qual cosa dificulta la seva classificació. No obstant això, és convenient conèixer una distribució orientativa dels tipus de pensament i les seves característiques.

El psicòleg estatunidenc Joy Paul Guilford va formular la teoria del pensament convergent i pensament divergent a mitjan segle XX, que distingeix dues maneres diferenciades de dur a terme el procés intel·lectual.

Guilford assenyala que el pensament convergent o vertical parteix d’un coneixement ja adquirit i es desenvolupa en un únic pla. Per tal de cercar la resposta, segueix uns passos concrets i convencionals. El procediment és finit i basat en l’evidència (vegeu la figura).

Figura Pensaments convergent i divergent

El pensament divergent constitueix un element intel·lectual de modificació, innovació i creació que permet proporcionar múltiples solucions als problemes plantejats.

Segons Guilford, el pensament divergent és un procés intel·lectual mitjançant el qual el subjecte extreu diferents resultats a partir d’una informació rebuda. Aquest tipus de pensament connecta tots els coneixements, els relaciona d’una manera inusual i aprofita tots els recursos psicològics: la intuïció, les sensacions i la percepció.

Exemple de pensament convergent i divergent en una mateixa situació

La Maria, com cada dimecres des de fa dos mesos, va a fer la visita domiciliària a l’Albert, de 82 anys, un home vidu amb dues filles que havia estat fuster i que no és gaire comunicatiu. Té dificultats per caminar i presenta un dèficit cognitiu lleu.

Quan la Maria arriba, l’Albert és al llit i es mostra irritable quan l’anima a aixecar-se per ajudar-lo a rentar-se i vestir-se. La Maria intenta esbrinar què li passa, ja que l’actitud de l’Albert és habitualment col·laboradora. L’Albert finalment explica a la Maria que s’avorreix perquè passa moltes hores sol.

  • La Maria pregunta a l’Albert en què li agradaria ocupar el temps i aquest li respon que ho desconeix, però voldria fer-ho amb alguna activitat que li agradés. La Maria li respon que el proper dia li portarà uns exercicis d’estimulació que el mantindran ocupat a la tarda: pensament convergent.
  • La Maria li pregunta si li agradava el seu ofici i l’Albert li respon que moltíssim. La Maria li pregunta a l’Albert quina utilitat pot tenir un clip, a part de subjectar. Tot estranyat, l’Albert li facilita respostes. Les següents qüestions que li fa són al voltant d’un tap de suro, d’una pastilla de sabó… La Maria intenta afavorir el pensament creatiu de l’Albert per, posteriorment, convidar-lo a realitzar petites reproduccions amb diferents materials o perquè pugui fer un recull per escrit del nom i la utilitat de les eines: pensament divergent.

Afecten el pensament les discapacitats intel·lectual, física i motora, el dany cerebral adquirit, les malalties mentals i les demències. En relació amb el pensament, es parla d’alteracions del raonament logicodeductiu, resolució de problemes, abstracció i alteració en la planificació i presa de decisions, així com de control conscient de la pròpia conducta.

Llenguatge

El llenguatge és una facultat de les persones, instrument de pensament i de l’activitat. El llenguatge és el mitjà de comunicació més important que permet reduir i ordenar les percepcions de l’entorn, i alhora és un instrument complex amb el qual es poden expressar pensaments, estats, emocions i accions. Per una banda, és permanent i, per l’altra, és canviant, s’adapta segons l’època i el context, incorpora expressions noves i silencia les antigues.

El llenguatge està conformat per dues parts: llengua i parla. No es pot concebre l’una sense l’altra. Ferdinand de Saussure va establir aquesta distinció.

  • La llengua és el sistema de signes que comparteix una comunitat (idioma).
  • La parla és l’ús particular que fem les persones de la llengua.

El llenguatge és un sistema de signes, orals, escrits o gestuals, que a través del seu significat i la seva relació permeten que les persones puguem comunicar-nos.

El llenguatge reuneix unes característiques molt importants per als éssers humans:

  • És un mitjà que serveix per accedir a la informació i a la cultura.
  • És un mitjà de representació, és necessària la paraula per expressar el pensament simbòlic.
  • És un acte de voluntat personal, la manera de parlar està determinada per diversos factors personals: edat, valors, creences…

El llenguatge sol ser:

  • Racional, perquè fem ús de la raó per poder combinar diferents signes i elaborar un discurs.
  • Arbitrari, perquè els sons per anomenar un concepte no tenen cap relació especial amb el concepte en si.
  • Universal, perquè qualsevol persona té la facultat de comunicar-se fent ús del llenguatge.
  • Adquirit, perquè l’aprenem des de petits.
  • Voluntari, perquè és un acte intencional.
  • Convencional, perquè és el que comprèn totes aquelles expressions que responen a construccions fetes.

Les funcions del llenguatge corresponen als diferents pensaments comunicatius. Roman Jackobson, lingüista d’origen rus, va establir que les funcions del llenguatge són sis. Vegeu en la taula la seva intencionalitat:

Taula: Funcions del llenguatge (I)
Funcions Definició Exemple
1. Referencial o informativa Funció objectiva del llenguatge, serveix per indicar una cosa concreta. Quan comuniquem el nombre de participants que assistiran a l’activitat; quan informem de l’hora en què comença la prova mèdica o quan indiquem el despatx de la direcció del centre.
2. Emotiva o expressiva Realitat psíquica o emocional de la persona que emet el missatge. Quan li diem a algú el què sentim en aquell moment, quan ens alegrem de retrobar un objecte que creiem perdut o quan ens queixem que s’ha anul·lat l’excursió de l’associació.
3. Apel·lativa o conativa Se centra en la persona que rep el missatge. Es tracta de la funció imperativa del llenguatge, emprada per aconseguir que uns altres facin el que desitgem. Quan li diem a algú que ens deixi passar, quan li diem a algú que calli o quan li indiquem a una altra persona en quina cadira ha de seure.
4. Metalingüística Centrada en el codi comunicatiu. Dona l’oportunitat d’aclarir termes, preguntar a l’altra persona si ens expressem amb claredat, o corregir la manera com parlem. Quan expliquem a algú el significat d’una paraula que desconeix o quan corregim l’ortografia de l’escrit que acaba de fer un company de feina.
5. Fàtica o relacional Serveix només per comprovar que el canal de comunicació està actiu. Les paraules que utilitzem quan responem al telèfon (“Digui”, “Hola”…) no formen part del missatge a transmetre, només serveixen per constatar que algú ens escolta.
6. Poètica o estètica Pot ser la més complicada, perquè se centra principalment en el codi amb el qual volem transmetre el missatge i fer-lo més bonic, més efectiu o divertit. Quan recitem un poema, quan fem un rodolí o quan utilitzem una metàfora.

Posteriorment (1978), Michael Halliday incorpora tres funcions més, ja que considera que el llenguatge constitueix un acte social (vegeu taula):

Taula: Funcions del llenguatge (II)
Funcions Definició Exemple
Ideativa Vincle existent entre la persona que parla i el món en què viu, el que l’envolta. Quan expressem la nostra experiència sobre alguna cosa estem informant l’altre de la manera com veiem el món.
Interpersonal Establiment de relacions socials. Les paraules, l’entonació, el ritme que utilitzem i l’actitud que mostrem respecte al que diem i a qui ho diem.
Textual Relacionada amb el mitjà: si és un text oral o escrit (nota o una llibreta, etc.) Recordeu tancar els llums en sortir.

El deteriorament del llenguatge i de la parla dificulta la comunicació i les relacions socials.

Les alteracions del llenguatge són totes aquelles dificultats o absències en la comprensió, emissió o producció del llenguatge en els seus diferents aspectes i les quals generen problemes en l’adaptació de les persones al seu entorn i/o una inquietud significativa.

Alteracions del llenguatge

Els trastorns més comuns que produeixen alteracions del llenguatge són la disàrtria i l’afàsia.

La disàrtria és un trastorn motor de la parla causat per la paràlisi o la debilitat dels músculs usats per parlar.

Entre les causes que la provoquen hi ha:

  • Ictus
  • Accident cranioencefàlic
  • Malaltia neurodegenerativa (Parkinson, esclerosi múltiple…)
  • Tumor cerebral
  • Pròtesis dentals mal ajustades
  • Intoxicació amb alcohol
  • Efectes secundaris de medicaments sobre el sistema nerviós central

L’afàsia és la pèrdua o alteració de les habilitats comunicatives adquirides. Pot afectar tant a nivell d’elaboració del discurs com de la comprensió d’algú altre.

L’afàsia normalment és conseqüència de:

  • Accident cerebral o ictus
  • Traumatisme cranial degut a accidents
  • Infeccions al cervell
  • Malaltia d’Alzheimer
  • Altres demències

Les afàsies es divideixen en dos tipus: fluents i no fluents.

  • Afàsies fluents: presenten un discurs extern i sense gaire esforç articulatori, però amb molts dèficits, poca informació del que es vol transmetre i una locució incomprensible causada pels diferents trastorns que alteren les paraules.
  • No fluents: les persones afectades fan un gran esforç per articular les paraules, ja que tenen dificultats per accedir al vocabulari i repeteixen contínuament paraules o frases. Tot i així, el seu discurs és més entenedor que el que elaboren les persones amb afàsia fluent.

Característiques de les funcions cognitives en persones en situació de dependència

Les funcions cognitives són les que permeten el coneixement i la interacció amb tot el que ens envolta. Òbviament, qualsevol alteració, limitació o pèrdua d’alguna o algunes d’aquestes funcions pot incidir en les capacitats i en la funcionalitat de la persona per viure de manera autònoma, augmentant així la seva vulnerabilitat.

Gent gran

L’envelliment porta implícits una sèrie de canvis que incideixen en les persones a nivell físic, mental, emocional i social, i la seva aparició no és aïllada, sinó que tots els canvis estan relacionats els uns amb els altres. Les característiques de l’envelliment cognitiu depenen de factors individuals; tot i així, es pot afirmar que hi ha una sèrie de característiques cognitives que es veuen modificades a causa de l’edat.

Les principals alteracions cognitives en persones grans es manifesten en els següents aspectes:

  • Augment gradual d’oblits, des de tasques quotidianes fins a oblidar-se d’una cita o de prendre un medicament.
  • Disminució de la intel·ligència fluida i la capacitat de resoldre nous problemes, utilitzar la lògica en situacions noves i identificar patrons.
  • Reducció de la capacitat visual i/o auditiva, la qual cosa pot afectar la percepció dels corresponents estímuls sensorials i fer un registre parcial de la informació.
  • Aparició d’algunes alteracions del llenguatge:
    • Dificultat en la fluïdesa, per trobar les paraules d’ús comú, fins a una completa incapacitat per a la parla, problemes per comprendre el que diuen les altres persones, complicacions en voler expressar el que es vol expressar.
    • Substitució d’una paraula per una altra que pertany al mateix camp semàntic (exemple: dir “vermell” quan s’intenta pronunciar “blau”), reemplaçar la paraula per una altra paraula real que no pertany al mateix camp semàntic (exemple: dir “plat” quan està pronunciant “jaqueta”), substituir un fonema per un altre (exemple: “samta” per “samarreta” (parafàsia).
    • Dificultat en la comprensió oral, sobretot per entendre ordres complexes que contenen diverses accions seqüenciades.

Persones amb demència

Les persones amb demència solen presentar dificultats per reconèixer la informació prèviament apresa a través dels sentits (gnòsies) i per mantenir les habilitats motores adquirides (pràxies).

Algunes de les gnòsies més comunes són:

  • Pèrdua de memòria: el primer símptoma pot manifestar-se amb la dificultat per comunicar-se o per trobar les paraules per fer-ho.
  • Incapacitat de reconèixer de manera visual els diferents estímuls (cares, formes…) i atorgar-los un significat.
  • Dificultats per reconèixer la informació mitjançant els diferents estímuls sensorials: tàctils (textura, materials dels objectes, temperatura), olfactius (cafè, colònies..), gustatius (dolç, salat..) o auditius (diferents sons).

A les afectacions de les pràxies se les anomena apràxies. Les més comunes són:

  • Dificultat en la coordinació i les funcions motores: pèrdua progressiva de la capacitat de fer activitats de la vida diària: escriure, saludar amb la mà, vestir-se, pentinar-se, etc.
  • Dificultats per orientar-se tant espacialment com temporalment.
  • Complicacions a l’hora de manipular objectes mitjançant una seqüència de gestos (no es reconeix l’objecte, ni el coneixement del que es vol fer ni l’ordre seqüencial d’aquesta acció).

Tant les gnòsies com les pràxies són mecanismes importants per portar a terme les activitats de la vida quotidiana. A causa de les alteracions cognitives, les persones amb demència poden mostrar un caràcter apàtic i irritable, i els estats depressius són habituals.

El següent vídeo aporta idees generals sobre la relació amb les persones amb problemes de memòria:

Persones amb diversitat funcional física i diversitat funcional sensorial

Les persones amb diversitat funcional física o bé diversitat funcional sensorial poden veure alterades les seves capacitats cognitives, fonamentalment com a conseqüència associada de la seva diversitat.

Les persones amb diversitat funcional física poden haver patit una afectació, com podria ser una lesió cerebral, que no només incideixi en les seves capacitats físiques sinó també en les seves capacitats cognitives. En aquest cas poden presentar, entre d’altres, les següents característiques:

  • Dificultat per reconèixer la informació, objectes o persones
  • Afectacions a nivell de memòria
  • Alentiment de la capacitat de raonament
  • Reducció de vocabulari
  • Disminució de la seva fluïdesa verbal

Les persones amb diversitat funcional sensorial veuen modificada la seva manera d’accedir a la informació a través dels sentits arran de la pròpia diversitat funcional, i aquest fet pot limitar també el nombre d’experiències viscudes. En aquest sentit, poden presentar alteracions en les seves capacitats cognitives bàsiques, sobretot en la percepció, capacitat lligada als sentits, així com també en les capacitats cognitives superiors, com el pensament i el llenguatge.

El moment vital en què s’hagi produït el fet que hagi ocasionat la diversitat funcional sensorial (naixement, infància, adultesa) determinarà el grau de les alteracions cognitives.

Per exemple, les persones amb diagnòstic de discapacitat visual tenen una restricció a l’hora d’assimilar les característiques i la varietat dels objectes i conceptes. En les persones amb discapacitat auditiva, d’altra banda, en tenir una part de l’oïda afectada, provoca que el seu cervell tingui més feina per descodificar la informació que rep, incidint en la disminució de la memòria immediata.

Les persones amb diversitat funcional física o sensorial es troben diàriament amb barreres per poder desenvolupar-se en un entorn segur i relacionar-se amb els altres, i això provoca en molts casos una major incidència en l’aïllament social.

Persones amb diversitat funcional intel·lectual

Les persones amb diversitat funcional intel·lectual presenten alteracions sobretot en les capacitats cognitives bàsiques. Entre les alteracions que presenten es troben les següents:

  • Dificultat per comprendre conceptes, idees o relacions abstractes. Tot allò que és concret i/o tangible és més fàcil d’entendre.
  • Limitacions en el processament de la informació, com la capacitat de rebre informació, processar-la i emetre una resposta en relació amb la informació rebuda. Requereixen més temps per respondre a preguntes o seguir instruccions, per exemple.
  • Dificultats per generalitzar, associen una informació a una situació concreta i poden no aplicar-ho en una situació semblant, tot i disposar de la informació per donar-hi resposta.
  • Vocabulari pobre, podent-se donar sobreextensió, que fa referència a l’ús d’una sola paraula per designar més d’un objecte.

Fer servir la paraula gos per denominar tots els mamífers de quatre potes és un exemple de sobreextensió.

  • En la seva expressió oral es donen: repeticions de fonemes, omissions, substitucions, etc., que donen peu a paraules que manquen de significat. En alguns casos es dona l’ecolàlia, la repetició continuada de frases o paraules dites per altres persones.
  • A nivell de percepció auditiva poden confondre dues paraules semblants, recordar només dues paraules d’una frase i confondre dues paraules molt semblants.
  • Alteracions a nivell de morfosintaxi: elaboració d’enunciats curts, en què manquen les paraules que exerceixen de connectors (“i”, “perquè”, “aleshores”, etc.), manca de concordança entre subjecte i predicat, temps verbals erronis.
  • Dificultat en el desenvolupament de l’empatia, com la capacitat de situar-se en el lloc de l’altre i entendre els seus sentiments.

Persones amb malaltia mental

Les persones amb malaltia presenten, de forma general, alteracions en la cognició, l’estat anímic i el comportament. Les característiques pròpies de cadascuna de les malalties mentals determinen quines són aquestes alteracions, que en funció del grau es concreten de forma diferent en cada persona.

Les alteracions més freqüents que presenten les persones que pateixen una malaltia mental són:

Les al·lucinacions es donen quan una persona té una percepció que no existeix. Habitualment són visuals o auditives.

  • Alteracions a nivell de percepció: es té una percepció distorsionada de la realitat de la persona, que no s’ajusta a les característiques reals que la realitat presenta; poden patir al·lucinacions.
  • Deteriorament de l’atenció: dificultats per detectar estímuls, concentrar-se i mantenir l’atenció, com a conseqüència de les alteracions a nivell de percepció o bé les provocades per una alteració en l’estat d’ànim.
  • Alteracions en la memòria: dificultats per evocar aspectes recents (memòria immediata), adquirir nova informació; pot aparèixer el record d’esdeveniments que mai han succeït (fabulacions).
  • Alteracions de pensament: els pensaments es presenten de manera fragmentada i desorganitzada, tenen dificultats per distingir la fantasia de la realitat i poden tenir idees delirants, entenent aquestes com a falses creences.
  • Afectacions en el llenguatge: dificultats per expressar-se, mostren pobresa del llenguatge i una baixa fluïdesa verbal, que genera incomprensió en els altres i que provoca l’aïllament social i laboral.
  • Alteracions a nivell emocional: dificultats per entendre els sentiments dels altres, es mostren poc afectius i tenen tendència a la introversió.

Obtenció d'informació sobre les funcions cognitives de persones en situació de dependència

La importància de les alteracions de les funcions cognitives ve donada no només per la seva elevada prevalença, sinó per la tendència a associar-se amb trastorns conductuals.

Conèixer el grau de les alteracions de les funcions cognitives permet:

  • Estimar la qualitat de la informació que aporta el pacient sobre si mateix i la seva malaltia.
  • Valorar la seva capacitat per comprendre la informació que rep.
  • Detectar els canvis en el nivell cognitiu al llarg del temps, la qual cosa influirà en les futures decisions diagnòstiques, terapèutiques i les relacionades amb la seva ubicació.

L’obtenció d’informació es realitza mitjançant l’entrevista, l’observació i les escales estandarditzades.

Entrevista

L’entrevista personal és una de les tècniques d’obtenció d’informació més emprada, tant amb la persona usuària com amb els seus familiars.

L’entrevista és un procediment que permet recollir informació sobre els diferents coneixements, estats, habilitats i capacitats de la persona en situació de dependència.

Per valorar les funcions cognitives d’una persona, en l’entrevista es fan preguntes sobre aspectes del dia a dia on es pugui evidenciar el funcionament de les seves capacitats cognitives. De vegades s’interpel·la als dèficits observats en la seva vida diària: si té dificultats per trobar la paraula que cal dir o per articular-la, dificultats per recordar el que va esmorzar el dia anterior, si pot parlar sobre un programa que estigui mirant a la televisió, si entén i segueix instruccions senzilles… També es pregunta si confon noms de familiars, si té dificultats per reconèixer cares familiars, si s’ha desorientat pel carrer o per casa. Així mateix, també es realitzen preguntes destinades a obtenir informació sobre el seu estat emocional, si ha reaccionat agressivament davant d’alguna situació o alguna persona, si es mostra apàtic, si manifesta una conducta ansiosa, etc.

La informació obtinguda a través de l’entrevista permetrà conèixer també el nivell de consciència de dèficit per part de la persona en situació de dependència i/o els seus familiars.

Exemples de preguntes per valorar les funcions cognitives

  • Percepció:
    • Reconeix perfectament les coses i les persones?
    • Confon algunes persones o coses però pot rectificar?
    • Té falsos reconeixements visuals i/o auditius?
  • Atenció:
    • Pot seguir una conversa, una lectura o una pel·lícula correctament?
    • Es despista fàcilment?
    • Li costa mantenir l’atenció?
  • Memòria:
    • Recorda què ha esmorzat avui?
    • Barreja fets recents amb passats?
    • Li costa fixar els fets recents?
  • Pensament:
    • Expressa normalment el que pensa i el que necessita?
    • Expressa les seves idees d’una manera lenta, accelerada o irregular?
    • A vegades es queda en blanc?
  • Llenguatge:
    • S’expressa bé, amb fluïdesa, o lentament o amb dificultats?
    • Només pronuncia algunes paraules?
    • Comprèn bé el que se li diu?
  • Orientació:
    • Coneix la data del seu naixement, la data d’avui i l’estació?
    • Confon l’horari dels àpats?
    • S’orienta on es troba?

Les entrevistes poden ser dirigides o estructurades, semidirigides o semiestructurades, obertes o no estructurades.

Vegeu l’explicació detallada de les tipologies d’entrevista en l’apartat “Habilitats i hàbits d’autonomia personal”, concretament en la “Valoració inicial de les HAPS”.

  • Les entrevistes estructurades només inclouen respostes tancades (sí/no). Exemple: Recorda quines activitats va fer ahir?
  • Les entrevistes semiestructurades permeten respostes obertes a preguntes tancades. Exemple: De les activitats que va realitzar ahir, quina és la que més li va agradar?
  • Les entrevistes obertes formulen preguntes que permeten aportar respostes en la línia i amb la informació que consideri la persona. Exemple: Com considera els canvis que s’han produït en aquests darrers anys?

El tècnic sociosanitari aprofitarà diferents moments de la seva intervenció per establir converses informals amb les persones dependents, i així obtenir informació que, juntament amb l’observació, permet detectar el seu estat cognitiu i adonar-se dels canvis que es van produint.

Observació

L’observació és una tècnica que possibilita obtenir informació dins el context real de l’usuari, ja sigui al seu propi domicili o bé en un entorn institucional, com un centre de dia, una residència o un centre ocupacional. D’altra banda, aquesta tècnica permet contrastar la informació que els usuaris i/o familiars proporcionen als professionals de forma verbal, i l’observació evidenciarà si allò que han manifestat es relaciona o no amb el que succeeix a la realitat. De vegades, la percepció que tant l’usuari com els familiars tenen de la situació no es correspon amb la visió del professional.

En el disseny de l’observació serà important que el tècnic tingui present quins seran els aspectes sobre els quals es fixarà, i d’aquesta manera es fa una observació planificada i sistematitzada.

La informació recollida està donada per la conducta de l’usuari i les característiques del context real. Alguns dels aspectes que aporten informació sobre l’estat cognitiu de l’usuari són:

  • Estat del domicili i/o habitació: endreçat o no, coses ubicades al lloc corresponent, acumulació d’objectes sense ús aparent, cúmul de restes de menjar a la nevera, higiene de la llar, etc.
  • Aparença personal: cuidada o descuidada, estat de la roba, roba apropiada per a l’estació de l’any, etc.
  • Comunicació no verbal: parla ràpida o lenta, agitació, dificultat per mantenir la mirada durant la conversa, espatlles abaixades, to de veu elevat, discurs incoherent, etc.

Exemple d'observació

És estiu i en arribar a l’habitació d’un usuari el trobes amb un jersei de llana posat. En preguntar-li, et respon que som al mes de gener. La conversa continua sobre el temps i la temperatura, i de sobte, l’usuari calla i tanca els ulls. Li preguntes com es troba i si li cal res; com a resposta, l’usuari obre els ulls i et diu que molt bé i que “quina calor que tinc amb aquest jersei de llana; ara l’endreçaré a l’armari”. Li preguntes si no el necessitarà i et diu que no, que som a l’estiu. I quan vols saber a quin mes estem, et contesta que a l’agost.

La conducta de l’usuari posa de manifest la possible presència d’una alteració cognitiva, que pot ser puntual o que pot anar augmentant.

L’enfocament de l’observació és descriptiu. Per registrar la informació obtinguda de l’observació, els instruments més emprats són els registres, que el professional pot fer servir en el moment en què realitza l’observació, o bé tot just després de realitzar-la, si considera que el fet d’estar enregistrant la informació pot provocar alteracions en la conducta de l’usuari. Els registres contenen ítems sobre aspectes concrets de la conducta de l’usuari i permeten observar en detall les diferents funcions cognitives. Els anecdotaris són un altre instrument que permet evidenciar la informació recollida durant l’observació. En aquest cas, l’instrument és més lliure i flexible, atès que no conté cap ítem concret al qual donar resposta, sinó que el tècnic pot anotar de forma descriptiva aquelles conductes i/o actituds de l’usuari que consideri rellevants.

Escales i proves estandarditzades

Les escales i proves estandarditzades donen la possibilitat d’aprofundir en aspectes concrets en poc temps, en tractar-se d’un seguit de preguntes prefixades.

Les proves d’obtenció d’informació són complementàries; per aquest motiu, més enllà d’administrar alguna de les escales o proves estandarditzades per valorar les funcions cognitives, és important complementar els resultats obtinguts amb la informació recollida de l’observació i/o l’entrevista.

Algunes de les principals escales per valorar els aspectes cognitius són les següents:

  • Test cognitiu de Pfeiffer. És un test que valora les següents funcions cognitives: memòria, orientació i la capacitat d’executar tasques seriades aritmètiques (vegeu taula).
Taula: Preguntes del Test de Pfeiffer
+ -
Quin dia és avui? (dia, mes i any)
Quin dia de la setmana és avui?
On son ara?
Quin és el teu número de telèfon? I la teva adreça?
Quina edat tens?
Quina és la teva data de naixement? (dia, mes i any)
Qui és l’actual president del Govern?
Qui fou l’anterior president del Govern?
Quins són els cognoms de la teva mare?
Resta de 3 en 3, des del número 20 fins al 0.
Puntuació total:
  • Miniexamen cognoscitiu (MEC) de Lobo. És un test que explora i puntua diverses àrees, com ara l’orientació temporal i espacial, la memòria immediata i de fixació, l’atenció i el càlcul, la producció i repetició del llenguatge, la lectura i l’habilitat visuoespacial.
  • Escala d’ansietat i depressió de Goldberg. És una escala que mesura la depressió i l’ansietat. Aquesta escala no proporciona diagnòstic de cas psiquiàtric, sinó tan sols la probabilitat de ser-ho. Cal confirmar-ho amb una entrevista diagnòstica semioberta o dirigida.
  • Escala de Reisberg (GDS). El GDS és l’escala de deterioració global de Reisberg, la qual estableix set estadis de deteriorament cognitiu des del GDS 1 (sense deteriorament cognitiu) fins al GDS 7 (deteriorament cognitiu molt sever/demència greu). Per determinar en quin GDS es troba la persona afectada es fa un test, conegut com a minimental, durant el qual es fan una sèrie de preguntes a través de les quals es valoren aspectes com l’orientació, la memòria, l’atenció, el càlcul, el llenguatge o l’escriptura. El resultat d’aquest test determina en quin GDS o grau de deteriorament cognitiu es troba la persona.
  • Test d’identificació COM-NAM. Es presenten objectes mitjançant imatge i so. S’ha de dir en quin format (imatge o so) ha aparegut l’objecte la darrera vegada, o si aquest no ha aparegut prèviament. Amb aquest test s’observa el nivell de canalització i classificació dels estímuls en la memòria.

Exemple de valoració cognitiva de la Margarida

La Neus és una treballadora d’un servei d’atenció domiciliària i té com a usuària la Margarida (78 anys, vídua des de fa 5 anys). L’altre dia, quan va ser l’hora de preparar el dinar, la Neus es va trobar un pa de pessic dins del forn, i en preguntar-li a la Margarida aquesta li va respondre que ella no havia estat.

En els últims dies, la Neus ha fet l’observació de canvis en el comportament de la usuària. Abans la Margarida llegia de forma diària i ocupava part del seu temps fent mots encreuats i sudokus; ara són activitats que ha abandonat, segons la usuària, perquè cal renovar les ulleres i graduar-les de forma correcta.

En un moment de la tarda en què ambdues parlen sobre algun dels comentaris fets en un programa de televisió, la Neus observa que la Margarida li repeteix dos cops la mateixa pregunta en un període curt de temps. Així mateix, la tècnica recorda que la setmana passada la Margarida va oblidar la seva visita al metge de capçalera i observa que, des fa un temps, les seves habilitats comunicatives s’han anat reduint.

L’observació realitzada per la Neus posa de manifest la necessitat d’una valoració. Es trasllada la informació a l’equip de treballadors del SAD i es determina fer una sèrie de proves:

  • Test cognitiu de Pfeiffer
  • Valoració amb l’escala de Reisberg
  • Examen neurològic

Atenent els resultats de les proves, a la Margarida se li diagnostica la malaltia d’Alzheimer amb un índex de deteriorament de GDS4. S’identifiquen alteracions en les funcions d’atenció, concentració, orientació i llenguatge.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats