L'estrès: conceptes bàsics

En els últims temps, ha guanyat pes la idea de la importància de la intervenció preventiva en els anomenats riscos emergents, entre els quals s’inclouen els riscos psicosocials.

L’estrès laboral està considerat, per la Unió Europea, com el segon problema de salut més freqüent després dels trastorns musculoesquelètics, i els costos anuals d’aquesta patologia es valoren en vint mil milions d’euros. En l’informe sobre les condicions de treball a la Unió Europea de la Fundació Europea de 1996, es revela que el 29% dels treballadors enquestats consideraven que el seu treball afectava la seva salut, i el 23% dels treballadors enquestats reconeixien haver faltat a la feina per problemes de salut relacionats amb la mateixa feina en els últims dotze mesos, amb una mitjana de quatre jornades de baixa per treballador a l’any, la qual cosa representa un cost d’aproximadament sis-cents milions de dies laborables perduts cada any a tota la Unió Europea.

L’última enquesta de condicions de treball efectuada per l’INSST el 2015 indica que més de la meitat de les persones enquestades patia una situació d’estrès (el 56% en concret). Segons aquest informe, les patologies més comunes que s’associen a l’estrès són el cansament (12,3%), alteracions del son (12,1%) i mals de cap (10,4%).

L’estrès laboral s’ha considerat com un conjunt de reaccions emocionals, cognitives, de comportament i fisiològiques que tenen com a desencadenant les característiques de l’organització o l’entorn del treball.

La depressió, l’ansietat, les addiccions a l’alcohol i altres drogues es relacionen amb l’estrès.

L’experiència de l’estrès redueix la qualitat de vida i la sensació de benestar de l’individu i, a més, pot actuar com a desencadenant de nombroses malalties que poden afectar tots els òrgans i sistemes de l’organisme.

Les conseqüències de l’estrès no es limiten a l’individu que el pateix: tot l’entorn laboral, familiar i social en rep les conseqüències. És important fixar l’atenció en les repercussions negatives que l’estrès implica per a l’organització, amb una disminució de la productivitat, més risc d’accidents laborals i augment de l’absentisme, entre altres.

L'estrès: concepte

De pocs conceptes s’ha abusat tant en psicologia com del d’estrès, tant en el camp científic com en el llenguatge col·loquial. Avui en dia se sent a parlar en tots els àmbits, “tothom té estrès”, i fins i tot s’usa de manera ambigua, considerant-lo des de concepcions diferents depenent del camp o de l’àmbit des del qual s’estudia.

S’han relacionat algunes malalties de tipus cardiovascular, digestives i respiratòries, amb la vivència d’estrès.

Fa més de vint anys Selye, un dels autors pioners en l’encunyament del terme i que més ha contribuït al coneixement del fenomen de l’estrès, va advertir de l’abús i confusió sobre aquest concepte.

L'ús del terme estrès segons Selye

“Hoy en día todo el mundo parece hablar del estrés. Usted puede oírlo no sólo en las conversaciones diarias, sino también a través de la televisión, la radio, los diarios, y el elevado número de conferencias, centros de estrés y cursos universitarios dedicados a este tópico. Todavía muy poca gente define el concepto con el mismo sentido o se preocupa de intentar una clara definición. La palabra estrés, como éxito, fracaso o felicidad, significa cosas distintas para diferentes personas… ¿Es el estrés esfuerzo, fatiga, dolor, miedo, necesidad de concentración, humillación por censura, pérdida de sangre, o incluso un suceso inesperado que requiere una completa reestructuración de la propia vida? El hombre de negocios piensa en él como si se tratara de una frustración o tensión emocional, el controlador aéreo como un problema de concentración, el bioquímico y el endocrinólogo como un fenómeno puramente químico, el atleta como una tensión muscular.”

Selye. The estress concept: past, present and future (pàg. 2).

En ser una paraula comodí que s’aplica a un gran nombre de símptomes i situacions, en el mercat no deixen d’aparèixer possibles remeis antiestrès (infusions, cremes, mascaretes, xampús, paquets de vacances a cases rurals, etc.) fonamentats en una sèrie de mites i malentesos.

Síndrome d'adaptació general

Seyle va concebre l’anomenat síndrome d’adaptació general, conegut també com a síndrome de l’estrès. El SAG és un procés en el qual el cos passa per tres etapes davant un element d’alarma: una etapa inicial de senyal d’alarma, en què el cos es prepara per a la defensa o fugida; una segona etapa en què el cos construeix una resistència; i una tercera etapa que s’inicia quan la situació d’estrès és molt perllongada, en què el cos entra en una fase d’esgotament.

Mites i malentesos entorn de l'estrès

Crespo i Labrador resumeixen alguns dels mites i malentesos que s’han generat entorn de l’estrès:

  • L’estrès és igual per a tothom.
  • L’estrès es produeix a l’exterior de l’organisme, a l’ambient.
  • L’estrès és sempre nociu.
  • Si no hi ha símptomes no hi ha estrès.
  • L’estrès és un problema menor.
  • Cal intentar evitar qualsevol tipus d’estrès.
  • Com menys estrès hi hagi a la nostra vida, aquesta serà millor.

  • L'estrès o els trastorns adaptatius (que és com normalment es presenta) es consideren un problema de salut pública.

Els malentesos entorn de l’estrès es generen en confondre la situació estressant amb la reacció o resposta que donem davant d’aquesta situació, i en confondre la resposta de l’estrès amb les seves conseqüències.

No hi ha una definició clara i precisa del que entenem per estrès, ja que aquest terme s’utilitza per referir-nos a una àmplia varietat d’estats en què es troba l’individu afectat per diverses pressions.

La dificultat de definició rau en el fet que l’estrès es pot abordar des de diferents perspectives teòriques per al seu estudi: en alguns casos, es posa l’èmfasi en l’estressor o situació estressant; en altres, en el component fisiològic o la resposta d’estrès; i en altres, es destaquen els factors psicològics o subjectius que hi ha entre els elements estressors i les respostes fisiològiques.

L’estrès s’ha entès de les maneres següents:

Incidència d'estrès

Amb les dades d’incidència i prevalença que tenim -tot i que sovint estan camuflades sota altres símptomes i, per tant, no són comptabilitzades-, es considera que prop del 50% de la població ha patit algun problema d’estrès -dins o fora de l’àmbit laboral-, i la tendència és a l’alça.

  • Com a reacció o resposta de l’individu davant una determinada situació: canvis fisiològics, reaccions emocionals, canvis conductuals, etc.
  • Com a estímul: entès com l’element que actua d’estressor i provoca l’aparició de l’estrès.
  • Com a interacció entre les característiques de l’estímul i els recursos de la persona per fer-hi front.

Aquesta última perspectiva és la que té un seguiment més ampli entre la doctrina autoritzada.

Els enfocaments sobre l'estrès

La doctrina més autoritzada considera que hi ha tres enfocaments de l’estrès que no són excluents entre ells:

  • Enfocament d’enginyeria: considera els factors d’estrès com a variables independents; segons aquesta concepció l’entorn és la causa de la malaltia.
  • Enfocament fisiològic: considera l’estrès com una reacció fisiològica a un conjunt d’estímuls negatius.
  • Enfocament psicològic: considera l’estrès com el resulta de la relació entre l’entorn i la persona.

A què fem referència quan parlem d'estrès

Quan es parla d’estrès, de vegades es fa referència a les causes que el provoquen, o en parlem per referir-nos a les seves conseqüències o al procés que el genera.

  • L'estrès és conseqüència d'un desequilibri entre els requeriments de l'entorn i els recursos de l'individu per fer-hi front. Font: INSST

Es considera que una persona està sotmesa a una situació d’estrès quan ha de fer front a exigències ambientals que sobrepassen els seus recursos, de manera que percep o valora que no hi pot respondre de manera efectiva.

La definició d’estrès fa referència a un procés homeostàtic que és el resultat de l’equilibri entre les exigències formulades a l’individu i la seva capacitat de resposta. Aquest està modulat per la manera com la persona percep aquesta realitat.

L’estrès consisteix en una resposta fisiològica, cognitiva i conductual que es caracteritza per un sobreesforç especial de l’organisme per recuperar l’homeòstasi o equilibri amb el medi o entorn.

Des del punt de vista de la psicobiologia, l’estrès es pot definir com un estat d’activació biològica que rabassa les possibilitats d’adaptació de l’organisme humà.

Tècnicament, caldria distingir dins de l’estrès dues formes: una positiva consistent en una resposta adaptativa de l’individu, i una altra negativa o nociva per a la salut, consistent en una reacció patològica de l’individu.

Concepte d'estrès

“El estrés no sólo es producto de situaciones negativas, peligrosas, perjudiciales o que exijan un gran esfuerzo por parte del sujeto […], y con las que habitualmente identificamos el estrés, sino que circunstancias consideradas como positivas o, en otro orden, que implican, por ejemplo, una actividad o una capacidad de decisión reducida, rutinaria, suponen una sobrecarga en los mecanismos de ajuste.”

César Alfredo Martínez Plaza (2006). Estrés. Aspectos médicos (pàg. 5).

L’estrès positiu és el fenomen que es presenta quan les persones reaccionen de manera positiva, creativa i afirmativa enfront d’una determinada circumstància, i que permet resoldre les dificultats que es plantegen i desenvolupar les capacitats i les destreses.

L’estrès positiu o eutrès es defineix com un estat en què les respostes de l’individu davant les exigències externes estan adaptades a les seves normes fisiològiques.

Quan les exigències del medi són excessives i superen la capacitat de resistència i adaptació de l’individu estem davant l’estrès negatiu o distrès.

  • La forma negativa de l'estrès, l'anomenem distrès.

L’estrès negatiu o distrès es produeix quan les exigències del medi són excessives, intenses o perllongades, i superen la capacitat de resistència i d’adaptació de l’organisme d’un individu.

Amb relació a l’àmbit laboral també es parla d’estrès. Hi ha diverses definicions del concepte, i nosaltres utilitzarem la proposada per la Comissió Europea.

La Comissió Europea defineix l’estrès laboral com el conjunt de reaccions emocionals, cognitives, fisiològiques i del comportament a certs aspectes adversos o nocius del contingut, l’organització o l’entorn del treball. És un estat que es caracteritza per alts nivells d’excitació i angoixa, amb la sensació freqüent de no poder fer front a la situació.

En la figura, es mostra com interactuen les característiques i exigències de l’entorn amb les característiques i exigències de l’individu, que pot generar aquesta percepció de desajust o desequilibri.

Figura Forma d’actuació dels diferents elements en la percepció de desequilibri
Font: INSST

L'origen de l'estrès

Les causes que generen l’estrès poden ser d’índole molt diversa.

Les causes que generen l’estrès negatiu (distrès) s’anomenen estressors.

Els factors que generen l’estrès poden estar enquadrats en tots els àmbits de la vida de l’individu. Així, podem diferenciar quatre entorns possibles generadors d’estrès:

  • Entorn personal. Fa referència a situacions o experiències personals que poden actuar com a desencadenats de l’experiència d’estrès. Heus aquí alguns d’aquests aspectes:
    • problemes de salut
    • situació econòmica difícil
    • menstruació i menopausa
    • frustracions per la impossibilitat de satisfer necessitats personals
  • Entorn familiar. És un dels factors més significatius en la generació d’estrès, per les importants repercussions que té en la vida de la persona. Heus aquí alguns d’aquests aspectes:
    • relacions de parella no satisfactòries per problemes sexuals o de convivència
    • problemes de salut de la parella
    • fills amb trastorns d’adaptació o conducta
    • problemes en relació amb altres familiars (pares malalts o dependents, mort de parent proper, problemes de relació amb familiars, etc.)
  • Entorn social. En aquest àmbit, es poden ubicar situacions relatives a l’estil de vida habitual avui en dia. Heus aquí alguns d’aquests aspectes:
    • viure en una zona sorollosa o contaminada
    • viure en un zona conflictiva amb alt risc d’actes delictius o de gamberrisme
    • funcionament inadequat dels serveis públics o les administracions públiques
    • amics amb problemes de tipus econòmic, atur, addicció a drogues, etc.
    • implicació en procediment judicial
  • Entorn laboral. És l’àmbit que ha estat més estudiat a causa de les greus repercussions de l’estrès laboral per al treballador i per a l’organització.

En la taula, es mostren les principals situacions causants de l’estrès laboral, que han estat recollides en una enquesta realitzada a treballadors de la Funció pública.

  • L'àmbit laboral és un dels entorns que pot contribuir a generar estrès en l'individu.

Taula Principals situacions causants de l’estrès laboral
Element del qual deriven Situacions causants de l’estrès
Insatisfacció en el treball • Amb el lloc de treball.
• Amb la tasca que es realitza: sentir-se infrautilitzat, tasca sense al·licients.
• Amb el salari (inadequat en relació amb la tasca realitzada, o insuficient per afrontar les despeses familiars).
• Amb les motivacions del superior (de vegades més preocupat per qüestions accessòries, com el compliment de l’horari de manera estricta).
Organització • Ordres contradictòries.
• Incoordinació entre caps.
• Realitzar amb freqüència tasques urgents i imprevistes.
• Sobrecàrrega de treball per baixa laboral d’un company.
• Haver de realitzar més d’una tasca al mateix temps.
• Torns rotatoris.
• Torn de treball nocturn.
Aspectes de la tasca • Molta feina. • Poca feina.
• Tasca monòtona i avorrida.
• Tasca laboral mal definida.
• Tenir responsabilitat sobre persones.
• Llocs de treball amb manca de contingut.
• Lloc de treball que exigeix la permanència de manera quasi continuada.
• Treball amb ordinador com a causant de molèsties freqüents.
• Treball que requereix el tracte directe amb les persones.
Relacions interpersonals • No-reconeixement de la tasca per part del cap.
• Falta de suport per part del cap.
• Mala relació o enfrontament amb el cap i els companys.
• El cap o algun company s’atribueixen algun èxit nostre.
• Ser partícip dels problemes personals o laborals dels companys.
Formació/promoció • No rebre la formació adequada quan es produeixen canvis en la tasca.
• Dificultat per accedir a cursos o programes de formació.
• Dificultats per promocionar-se professionalment.
Factors mediambientals • Condicions ambientals no adequades (temperatura, espai, mobiliari, soroll, etc.).
• Persona no fumadora compartint espai amb fumadors (aspecte ja eliminat amb la llei que prohibeix fumar en els espais de treball).
Desmotivació/frustració • No exercir la professió en el lloc de treball.
• Companys que no valoren la nostra feina.
• Per algun tipus de discriminació.
Inseguretat en el lloc de treball • Reajustaments de l’organització.
Altres situacions • Sentir-se afectat per una situació de greuges comparatius.
• Sentir-se excessivament controlat en la feina o tractat amb excessiu autoritarisme.
• Haver de complir ordres en contra del propi criteri.
• Tenir companys poc responsables, desordenats, poc sensibles amb els problemes dels altres, etc.
• Per la reincorporació a la feina (especialment en dilluns o després d’un període de vacances, sobretot quan hi ha insatisfacció en el treball).
Font: César Alfredo Martínez Plaza (2006). Estrés. Aspectos médicos (pag. 35)

Classificació de les formes de treball més estressants

“Aunque las causas de estrés laboral son amplias y diversas resulta interesante la clasificación que hace el Prof. Alonso-Fernández de las formas de trabajo más estresantes así como de las categorías profesionales más representativas de las mismas:

  • Estrés de competitividad: en empresarios y directivos
  • Estrés de creatividad: propio de escritores, artistas e investigadores
  • Estrés de responsabilidad: de médicos y controladores aéreos
  • Estrés relacional: que afecta a trabajadores que se ven obligados al contacto directo y continuado con las personas, como son profesores, funcionarios y vendedores; a este grupo podemos añadir sin duda alguna el grupo sanitario que representan los profesionales de la enfermería
  • Estrés de la prisa: propio de los periodistas
  • Estrés de la expectativa: en los servidores del orden
  • Estrés del miedo: que tiene lugar en los trabajos en minas, industrias químicas, centrales nucleares y prisiones, y en las fuerzas del orden
  • Estrés del aburrimiento: propio de trabajos parcelarios y monótonos

Sin embargo, parece evidente que, en algunas categorías profesionales, se pueden solapar estas formas de estrés como sucede, por ejemplo, con los profesionales de la salud (personal médico y de enfermería), en que además de la responsabilidad existe un factor relacional y, según qué circunstancia, el de las prisas (como ocurre con el personal de los servicios de Urgencias).”

César Alfredo Martínez Plaza (2006). Estrés. Aspectos médicos (pàg. 14).

Actuació dels estressors

Les causes generadores d’estrès o estressors són molt variades perquè depenen en gran manera de la valoració individual que realitza la persona davant d’un estímul.

Les exigències de treball

En l’àmbit laboral, l’estrès té l’origen en les exigències exteriors que es produeixen en el treballador. Entre els estressors laborals podem destacar: la sobrecàrrega de treball, la infracàrrega de treball, la infrautilització de les habilitats del treballador, la repetitivitat i monotonia de les tasques que realitza, el ritme de treball, l’ambigüitat i el conflicte de rol dins de l’organització, la inseguretat en el treball, la promoció, la falta de participació, el context físic, etc.

Hi ha una sensibilitat individual que fa que cada persona percebi els estressors de manera diferent.

La promoció laboral

La promoció laboral pot ser percebuda per alguns treballadors com un desafiament que l’impulsa a assolir noves fites; en aquest cas no actuarà com a agent estressor. Per al treballador que la valori com una amenaça, sí que ho serà.

La figura mostra com les característiques individuals moderen l’actuació dels elements estressors que actuen en l’individu.

Figura Actuació dels factors individuals com a moderadors de l’actuació dels elements estressors
Font: NIOSH

Tot i aquesta subjectivitat, hi ha certes característiques comunes independents de la forma d’interpretació i dels recursos disponibles de cada persona que es consideren estímuls estressors.

Les situacions potencialment estressants tenen uns elements comuns. A continuació, esmentarem algunes característiques que solen tenir les situacions potencialment estressants:

  • Impliquen canvis en les rutines habituals de la persona.
  • Duren molt de temps o esdevenen cròniques.
  • Suposen ambigüitat i l’organisme no sap com respondre.
  • Són imprevisibles i incontrolables.
  • Impliquen una sobrecàrrega i esgoten la resposta.
  • Són fets nous i imprevistos, als que la persona no sap respondre per falta d’entrenament, etc.

Deixant de banda la valoració de la situació estressant, hi ha algunes situacions potencialment estressants per a un alt percentatge de persones:

  • Esdeveniments molt greus. Com catàstrofes naturals, guerres, actes terroristes, ser víctima de mobbing, un accident de trànsit greu, mort de persones properes, una malaltia terminal, i un llarg nombre de situacions més que són potencialment estressants per a moltes de les persones que les pateixen.

Trastorn per estrès posttraumàtic

El DSM-IV-TR, la classificació de malalties mentals de la American Psychriatic Association, que es considera la bíblia de la psicopatologia, tipifica amb el nom de trastorn per estrès posttraumàtic el que està generat per successos extraordinaris, imprevisibles, intensos, que suposen una forta amenaça per a la pròpia vida o la dels éssers estimats. Es coneixen genèricament com a successos oesdeveniments vitals extraordinaris.

  • Successos vitals. Són els que ocorren al llarg de la vida de la majoria de les persones. Aquest estrès també es genera en funció de la influència més gran o més petita que aquests successos exerceixen en la vida de l’individu: el matrimoni, la pubertat, la jubilació, el canvi de domicili, el canvi de feina, etc.
  • Contrarietats de la vida quotidiana. Tot i que aparentment són innòcues, quan aquestes petites contrarietats són duradores o continuades, poden resultar tan estressants com els grans successos traumàtics o els successos vitals.

Contrarietats de la vida quotidiana

La indiferència de la resta de companys o les disputes diàries amb el cap o la parella poden resultar a la llarga tan estressants per a l’individu com els grans successos traumàtics o els successos vitals.

Podríem afirmar que l’estrès és el canvi mateix, el qual exigeix molta capacitat d’adaptació.

La llista de cadascun dels tres apartats als quals hem fet referència és inacabable. A tall d’exemple, en la taula teniu l’escala d’esdeveniments vitals en la població espanyola realitzada per González de Rivera i Morera (1983). Aquesta escala atribueix un valor numèric a cada esdeveniment vital.

Els esdeveniments vitals positius

Els esdeveniments vitals positius com enamorar-se, un embaràs desitjat o un canvi de feina voluntari poden ser tan estressants con els esdeveniments negatius.

Taula Escala d’esdeveniments vitals de la població espanyola
Fet estressant Valor atribuït Fet estressant Valor atribuït
Mort del cònjuge 92 Problemes amb els superiors en la feina 55
Separació 58 Nova feina en la mateixa línia de treball 42
Divorci 50 Nova feina en una nova línia de treball 52
Matrimoni 60 Canvi d’horari de les condicions de treball 37
Reconciliació 62 Problemes amb col·legues o companys de feina 46
Trencament de nuviatge o relació similar 50 Préstec o hipoteca 67
Enamorar-se o iniciar una amistat íntima i profunda 57 Augment substancial d’ingressos (més d’un 25%) 48
Embaràs desitjat 65 Reducció substancial d’ingressos (menys d’un 25%) 61
Embaràs no desitjat 65 Problema legal greu que pot suposar pena de privació de llibertat 84
Avortament provocat 51 Problema legal menor 47
Avortament no desitjat 71 Complicacions en una baralla 52
Relació sexual al marge del matrimoni 58 Malaltia o accident que exigeix estar al llit 66
Ruptura de la relació sexual al marge del matrimoni 49 Mort d’un amic 68
Dificultats sexuals 67 Canvi de casa 37
Dificultats en l’educació dels fills 70 Compra de casa 51
Nens cuidats per altres persones 57 Accident o situació de violència física -
Mort d’un familiar proper 73 Èxit personal de gran envergadura -
Malaltia o millora d’una malaltia d’un membre proper de la família 61 Exàmens -
Incorporació d’un nou membre a la família 52 Reforma de la casa -
Un membre de la família que deixa de viure a la casa familiar 50 Canvi en els costums personals (de sortir, de vestir-se, d’estil de vida…) 40
Ruptura de la família (separació de pares) 79 Canvi en opinions religioses 37
Problemes amb veïns o familiars que no viuen a la casa familiar 40 Canvi en opinions polítiques 32
Desaparició de problemes amb els veïns o familiars que no viuen a la casa familiar 34 Canvi en costums socials 34
Període d’allunyament de la llar 53 Canvi en el ritme del son 43
Fills lluny de la llar 68 Canvi de costums alimentaris 39
Quedar-se sense feina 82 Vacances fora de casa 48
Jubilació laboral 58 Festes de Nadal i Reis 51
Acomiadament laboral 81 Problemes relacionats amb l’alcohol o les drogues 71
Canvi de lloc de treball 42 Malaltia llarga que requereix tractament mèdic 73
El cònjuge comença a treballar o deixa de treballar fora de casa 47 Disminució sobtada i important de l’audició o la visió 81
Promoció en el treball 57

Models explicatius de l'estrès laboral

Per prevenir els riscos psicosocials, cal estudiar els models teòrics que han identificat els diferents factors de risc psicosocial i com actuen per provocar danys en la salut dels treballadors.

S’han formulat diferents models teòrics sobre els factors psicosocials i la seva incidència en la salut laboral que expliquen com actua l’ambient psicosocial del treball, i que expliquen l’aparició de l’estrès en els individus.

Els models explicatius de l’estrès estan basats en la necessitat d’equilibri entre les necessitats imposades per l’ambient de treball als individus, i els recursos que l’organització proporciona als treballadors per afrontar-les, i expliquen com actuen aquestes variables per afectar la salut dels treballadors i provocar lesions, malalties, etc.

Els models explicatius de l’estrès que avui en dia estan reconeguts com a més fiables perquè han demostrat científicament els seus postulats són els coneguts com a exigència-control-suport social de Robert Karasek, i el model esforç-recompensa de J. Siegrist.

  • Hans Selye (1907-1982), psiquiatre, el 1936 va prendre el terme estrès, que en física s'utilitza com a sinònim de tensió, i va definir aquest concepte com “una resposta inespecífica de l'organisme a tota exigència que s'exerceix sobre ell”.

Aquests models plantegen que són les diferències en les condicions de treball -entre les quals s’inclou l’ambient psicosocial del treballles que expliquen les alteracions de la salut, més que no pas les característiques de personalitat i les estratègies d’afrontament dels treballadors, que poden actuar com a elements moderadors o potenciadors, però no són els desencadenants de les situacions d’estrès.

El model exigència-control-suport social

El model exigència-control-suport social és un model creat per descriure i analitzar les situacions laborals en què són presents estressors crònics, i fa incidència en les característiques psicosocials de l’entorn de treball. És un model creat al principi dels anys vuitanta, i el de més prevalença en la investigació de l’entorn social i la seva incidència en la generació de l’estrès laboral i altres malalties.

Robert Karasek va proposar un model bidimensional explicatiu de l’estrès laboral segons el qual aquest actua en funció del balanç entre les exigències psicològiques del treball i el nivell de control dels treballadors sobre aquestes exigències.

El copying, o estratègies d’afrontament, fa referència a la capacitat de cada persona per fer front a les situacions d’estrès a què es veu sotmesa.

El model exigència-control formulat per Karasek explica l’estrès laboral en funció de les exigències psicològiques que es formulen al treballador i del seu nivell de control.

Karasek explica que els efectes del treball en la salut de les persones estan determinats per les característiques del lloc de treball i les exigències psicològiques que des d’aquest es formulen, i per la capacitat que té cada treballador per fer front a aquests requeriments.

Posteriorment, un altre autor, Jeffrey V. Johnson, amplia aquest model introduint una altra dimensió: el suport social, que actua incrementant l’habilitat del treballador per fer front a les situacions d’estrès i, per tant, resulta un amortidor dels efectes de l’estrès en la salut.

El contingut de les tres dimensions d’aquest model és el següent:

  • Exigències psicològiques. Són les exigències psicològiques que el treball implica per a la persona. Fan referència a la quantitat o volum de feina, les pressions de temps, el nivell d’atenció, les interrupcions, etc.
  • Control. Fa referència a com es treballa, i té dos components:
    • L’autonomia. Consisteix en la possibilitat que té el treballador de prendre decisions relacionades amb el lloc de treball.
    • El desenvolupament d’habilitats. Fa referència a la possibilitat que el treball permeti desenvolupar les capacitats del treballador: aprenentatge, creativitat, treball variat, etc.
  • Suport social. Fa referència al clima social que es desenvolupa en el treball, tant amb relació als companys com amb als superiors. Es diferencien dos components: la relació emocional i el suport instrumental.

Dimensió de control del model de Karasek-Johnson

Segons Karasek, la dimensió de control consisteix en les oportunitats i recursos que l’organització proporciona al treballador per moderar o prendre decisions sobre les exigències en la planificació i execució del treball.

La característica fonamental d’un ambient de treball estressant segons el model exigència-control-suport social és que, simultàniament, planteja exigències al treballador i en limita la capacitat de resposta, de tal manera que es crea un desequilibri entre exigències i respostes que genera estrès.

Mesures preventives

La majoria d’intervencions preventives que modifiquen en origen els riscos psicosocials afecten la dimensió de control i de suport social.

La figura mostra el model exigència-control-suport social de Karasek i Johnson, que permet veure com actuen les tres dimensions del model.

Figura Model exigència-control-suport social de Karasek i Johnson
Font: INSST

El model exigència-control-suport social permet predir quin és el risc de malalties relacionat amb l’estrès dins de les organitzacions, i quin serà el comportament del treballador, si aquest adoptarà una actitud passiva o activa.

En aquest sentit, els nivells d’exigència són el factor contingent que explica si un control escàs del treballador el condueix a una situació de passivitat o a la tensió psicològica.

Quan el treballador controla poc la seva activitat, la presència d’un nivell alt o baix d’exigència durà el treballador a una situació de passivitat (quan el nivell sigui baix) o de tensió psicològica (si el nivell d’exigència és alt).

Els nivells de control són el factor contingent que determina si les exigències condueixen a l’aprenentatge actiu, a la tensió psicològica.

Si el nivell de control és elevat, i el nivell d’exigències també, conduirà el treballador a una situació d’aprenentatge actiu. Per contra, si el nivell de control del treballador és baix i les exigències són altes, hi haurà perill de tensió psicològica per al treballador.

La combinació de les dimensions bàsiques del model -exigència i controlgenera quatre situacions psicològiques, amb les corresponents implicacions en el comportament i la salut dels treballadors.

La figura mostra les quatre combinacions possibles d’aquestes dues dimensions i els efectes sobre el comportament i la salut per al treballador que generen. Les columnes de la matriu representen el grau d’exigència psicològica, i les files de la matriu el grau de marge decisori o control.

Figura Model d’exigències psicològiques-control
Aquesta figura mostra la principal hipòtesi del model d'exigències psicològiques-control, en el sentit que els nivells més baixos de benestar psicològic, i els més alts de malalties i danys per a la salut, es troben en els quadrants d'alta tensió. Font: INSST

Les situacions que pot generar la combinació de les dimensions de control i exigència, segons ens mostra la matriu, són les següents:

  • Treball de poca tensió: baixa exigència i alt control. El treballador es troba en una situació de poca exigència o càrrega de treball, però té una alta capacitat de decisió sobre com realitza les tasques encomanades. Els treballs de vigilància estarien ubicats en aquest quadrant.
  • Aprenentatge actiu: alta exigència i alt control. Un treball actiu en què les exigències siguin elevades, però l’organització permeti a la persona disposar d’una alta capacitat de control sobre la seva tasca, generarà una situació que incrementa la motivació i les possibilitats de desenvolupament laboral del treballador. En aquesta situació, es produiria l’aprenentatge de nous patrons de conducta i habilitats basats en l’experiència psicosocial del treball. Els llocs de treball directius estarien en aquesta situació.
  • Treball passiu: baixa exigència i baix control. El treballador té poca càrrega de treball i poca capacitat per decidir com ha de dur a terme la tasca.
  • Molta tensió en el treball: alta exigència i baix control. El treballador està sotmès a una forta exigència o càrrega de treball a la qual ha de respondre sense tenir cap capacitat per decidir sobre com i quan es realitzen les feines. En aquests casos, es genera un augment dels riscos de tensió psicològica i malaltia. Si les exigències són tan elevades que el treballador no pot fer-los front, la situació que es genera és d’estrès. Seria el treball d’alta tensió amb més risc de trastorn psicològic.

Comportament actiu

Les ocupacions en què el treballador té un alt nivell d’exigència, juntament amb una gran capacitat de control i de llibertat per utilitzar totes les seves capacitats, es caracteritzen perquè l’energia activada pels estressors del treball es converteixen en acció.

El tercer factor modificador és la quantitat i qualitat de suport social que dóna la jerarquia de l’organització i els companys del treballador. Si aquest existeix i és l’adequat, pot amortir parcialment els estressors generats per la combinació de les altes exigències i el baix control. Si no existeix o és baix, suposarà un nou factor d’estrès als ja existents.

Treballs d'alta tensió

Els treballs d’alta tensió es corresponen amb treballs en cadena i desenvolupats, però també són propis dels sectors educatiu i sanitari amb una alta exigència que elimina qualsevol possibilitat d’exercir un control sobre el treball.

El model esforç-recompensa

El model desequilibri d’esforç-recompensa de Siegrist (conegut també per les seves sigles en anglès ERI, d’effort-reward imbalance) explica l’estrès i els seus efectes sobre la salut en funció del control que la persona té del propi futur.

Per a Siegrist, les experiències distressants són conseqüència de les amenaces a la continuïtat dels rols del treballador.

El model esforç-recompensa de Siegrist explica l’estrès laboral i els seus efectes sobre la salut en funció de les possibilitats que tenen les persones de controlar el seu futur.

El distrès és l’estrès o estrès negatiu.

Per a Siegrist, les experiències més distressants són conseqüència de les amenaces a la continuïtat dels rols socials essencials per al treballador, entre ells l’ocupació. Aquest model explica l’estrès laboral i els seus efectes en la salut dels treballadors en funció del control que la persona exerceix sobre el seu futur; les recompenses a llarg termini com un lloc de treball garantit, les expectatives de millora, unes condicions de treball

adequades, etc. tindrien un efecte positiu, i les amenaces d’acomiadament, l’atur, la manca d’expectatives o de promoció són variables que actuaran de manera negativa.

Amenaces segons Siegrist

La manca de recompenses a llarg termini, l’atur, l’acomiadament, la precarietat de l’ocupació, la falta d’expectatives de promoció, entre altres, serien elements distressants per Siegrist.

Segons el model esforç-recompensa, la interacció entre altes exigències i baix control sobre les recompenses a llarg termini seria la situació que representaria més risc per a la salut dels treballadors.

Recompenses a llarg termini

Les recompenses a llarg termini estan determinades per diferents factors: l’estima (reconeixement, tracte just…), el control de l’estatus (seguretat, estabilitat en l’ocupació, perspectives de promoció…) i el salari.

L'esforç en el treball

“El modelo de Siegrist asume que el esfuerzo en el trabajo es parte de un contrato basado en la reciprocidad social donde las recompensas se proporcionan en términos de reconocimiento, salario y oportunidades en la carrera profesional. Las amenazas a la carrera profesional incluyen la inestabilidad laboral, la falta de perspectivas de promoción, los cambios no deseados y la inconsistencia de estatus (trabajar por debajo de la propia cualificación). El modelo asume que los contratos de trabajo a menudo no proporcionan un intercambio simétrico con una completa equivalencia entre el esfuerzo y las compensaciones. Esto puede suceder con más frecuencia cuando existen pocas alternativas en el mercado laboral como sucede con los trabajadores poco cualificados, cuando el paro y la temporalidad son elevados o cuando los trabajadores tienen limitaciones para la movilidad geográfica. De acuerdo con este abordaje, la experiencia de una falta de reciprocidad, de altos «costes» y bajas «ganancias», provoca emociones - adecuada o de ser tratado de forma injusta se acompaña de reacciones sostenidas de tensión. A largo plazo el desequilibrio entre el alto esfuerzo y las bajas recompensas en el trabajo incrementa la susceptibilidad a las enfermedades como resultado de la continuada reacción de tensión.”

Lucía Artazcoz. El estrés en una sociedad instalada en el cambio. bit.ly/3FpcqKB

En la figura, es pot veure com actuen els esforços i les recompenses per provocar els danys a la salut.

Figura Actuació dels esforços i recompenses
Font: SIEGRIST

Aquest model no solament considera les variables estructurals de l’ambient de treball com a generadores d’estrès, també reconeix el paper de les variables personals: les persones amb un patró motivacional d’excessiu compromís amb el treball i alta necessitat d’aprovació tenen més risc de patir estrès, ja que perceben una tensió més gran derivada d’aquest intercanvi asimètric i pateixen més frustració en no rebre la recompensa que esperen.

Del resultat de les investigacions empíriques realitzades en funció dels models de Kasarek i de Siegrist, es pot concloure que hi ha una evidència de la relació entre els factors laborals de naturalesa psicosocial, i la salut i el benestar del treballador. Aquestes investigacions demostren com afecten les condicions de treball a la nostra salut per mitjà de mecanismes psicològics relacionats amb l’estrès.

Segons el model exigència-control, la situació més negativa per a la salut és la dels llocs de treball que es caracteritzen per unes altes exigències psicològiques i un baix control (alta tensió).

El control en el treball es relaciona amb la classe social i amb el gènere: els treballadors que realitzen tasques d’execució tenen un nivell de control inferior als treballadors que realitzen tasques de disseny o planificació, i les dones acostumen a tenir nivells de control inferiors als de l’home de la mateixa classe social, ocupació i categoria.

La prevenció de riscos psicosocials

Caldrà considerar l’estrès en el treball com un problema organitzacional i no com un problema individual, tot i que els seus efectes es concreten en cada treballador.

A llarg termini, la interacció entre un esforç elevat i un baix nivell de recompenses suposa la situació de més risc per a la salut segons el model esforç-recompensa.

Els quatre eixos bàsics que explicaran els efectes dels riscos psicosocials segons els models de Kasarek i de Siegrist són els següents:

  • les exigències psicològiques
  • el control sobre el contingut del treball
  • el suport social en el treball
  • les compensacions en el treball

En la figura, es mostra un esquema comparatiu dels models de Kasarek i de Siegrist.

Figura Comparativa dels dos models explicatius de l’estrès laboral
Font: INSST

Les característiques de la persona

A més dels elements externs o estressors, les característiques personals de l’individu també afecten en la generació de l’estrès.

Les característiques personals per si mateixes no actuen desencadenant l’estrès, però sí que fan que augmenti la vulnerabilitat de la persona perquè enfront d’unes determinades situacions tingui més probabilitats de patir una situació d’estrès.

En la figura, es pot veure com actuen les característiques de la persona en el procés de generació de l’estrès.

Figura Procés d’actuació dels estressors
Font: INSST

Les diferències individuals actuen com a variables que determinaran la percepció que té el treballador de l’entorn laboral i les exigències que planteja.

Com es diu col·loquialment, cada persona és un món, i també ho és a l’hora de reaccionar davant una situació, depenent de les seves expectatives i capacitat d’adaptació.

Les diferències de reacció i adaptació davant un agent estressor depenen de dos tipus de factors:

L’estrès és una experiència individual, tot i que pot estar influïda per fenòmens socials.

  1. Factors exògens o externs. Són els que estan fora de la persona -estil de vida, vida familiar, condicions de vida, xarxes socials, etc. Indubtablement, aquests factors externs influeixen en la resposta adaptativa que dóna l’individu a l’estrès, perquè la persona és un ésser integral en què cadascuna de les parts influeix en les altres.
  2. Factors endògens o interns. Són els que constitueixen característiques personals, i el seu conjunt configura la manera de ser i reaccionar de cada persona. En relació a aquests factors interns, n’hi ha que romanen estables i d’altres són de tipus més variable al llarg del temps; entre els segons trobem la personalitat, l’edat, el sexe…

Personalitat

La personalitat és el conjunt de trets adquirits o innats (caràcter i temperament) que conformen la nostra manera de ser i comportar-nos davant tot allò que ens envolta. Entre els trets o característiques de la personalitat sobresurten les estratègies d’afrontament, els patrons de conducta, el locus de control, la resistència i altres, com la dimensió optimisme-pessimisme, el grau de neuroticisme o d’extraversió, la dependència emocional i el grau de rigidesa-flexibilitat de l’individu.

Les estratègies d'afrontament

L’afrontament també és coneix amb el nom de copying. L’afrontament fa referència a com i amb què gestionem les situacions externes o internes generadores d’estrès, i les emocions que hi estan vinculades.

L’afrontament o copying es refereix a les respostes cognitives o conductuals que emetem quan interpretem que una situació o circumstància pot ser danyosa, amenaçant o de repte, en sentir-nos físicament o socialment vulnerables.

Alguns autors consideren l’afrontament com un estil personal o conjunt de disposicions personals -fins a cert punt establesper fer front als diferents estressors, semblant a l’estil de parlar o vestir.

Altres autors el consideren com una sèrie de recursos que és possible aprendre, com un procés que depèn de les qualitats percebudes de la situació. Aquesta és la manera més acceptada actualment.

Estratègies d'afrontament

“El afrontamiento se ha definido como un conjunto de esfuerzos cognitivos y comportamentales para controlar o reducir las demandas internas o externas creadas por una transacción estresante. Se han ofrecido múltiples clasificaciones o taxonomías de esas estrategias. Una de esas clasificaciones distingue las estrategias dirigidas a eliminar o controlar los estresores, las que se dirigen a modificar la apreciación de los mismos, y las que tratan de que esas experiencias no incidan negativamente sobre las respuestas psicológicas o somáticas del organismo (como la relajación). Hay otro tipo de estrategias que pueden resultar menos funcionales como la negación o la evitación del problema. Las personas recurren a unas u otras estrategias de afrontamiento en función de la experiencia previa y lo eficaces que estas estrategias de afrontamiento se han mostrado en situaciones de estrés vividas anteriormente.”

José María Peiró Silla. “El estrés laboral: una perspectiva individual y colectiva”.Revista SST nº 13 2001 INSST

L’afrontament o copying són els esforços que realitza el subjecte davant un element estressor per tal de controlar o reduir les exigències internes o externes que aquest suposa.

Hi ha dos tipus d’afrontament, el directe i l’indirecte:

  1. Afrontament directe. Aquest tipus d’afrontament es genera actuant sobre el problema de manera directa amb tots els recursos disponibles per provocar un canvi en l’esdeveniment estressant. Pretén atacar l’arrel del problema, per exemple, avaluant-lo de manera correcta per comprendre per què es pateix estrès, utilitzant tècniques de resolució de problemes o cercant suport social.
  2. Afrontament indirecte o de tipus defensiu. Es genera tractant de disminuir l’impacte emocional que produeix l’estrès. Va adreçat a l’emoció, intentant controlar la resposta emocional per mitjà de l’evitació o fugida, l’autocontrol, el distanciament o altres mecanismes de defensa.

La gestió de l'estrès

“El subjecte és l’agent bàsic en la gestió i afrontament de l’estrès. Generalment, les experiències de l’estrès han de ser dirigides i gestionades pel subjecte.” José María Peiró Silla

La taula mostra quines són les principals estratègies d’afrontament.

L’afrontament directe intenta canviar un problema.

Taula Estratègies d’afrontament
Dimensió Descripció
Confrontació Accions directes adreçades a la situació, per exemple, expressar ira envers la persona causant del problema, intentar que la persona responsable canviï d’idea, etc.
Distanciament Tractar d’oblidar-se del problema, negar-se a prendre’l seriosament, comportar-se com si res no hagués ocorregut, etc.
Autocontrol Guardar els problemes per a un mateix, procurar no precipitar-se, etc.
Cerca de suport social Demanar consell o ajut a un amic, parlar amb alguna persona que pot fer alguna cosa concreta, explicar el problema a un familiar, etc.
Acceptació de la responsabilitat Disculpar-se, criticar-se a un mateix, reconèixer-se com a causant del problema, etc.
Fugida-evitació Esperar que succeeixi un miracle, evitar el contacte amb la gent, prendre alcohol o drogues, etc.
Planificació de la solució de problemes Establir un pla de millora i seguir-lo, canviar alguna cosa perquè tot millori, etc.
Reavaluació positiva “L’experiència ensenya”, “hi ha gent bona”, “vaig canviar i madurar com a persona”, etc.
Font: Folkman i Lazarus

Si l’afrontament fa referència als recursos personals de l’individu per afrontar l’estrès, el suport social inclou els recursos socials, els aportats per altres persones o institucions, com la companyia, els diners, els consells, etc.

Plantar cara al problema

Els especialistes aconsellen afrontar el problema de manera directa, plantar-li cara, però quan això no és possible, cal intentar que provoqui la menor resposta emocional possible, minimitzant-lo o amortint els símptomes psicològics: ansietat, angoixa, inseguretat…

Els patrons de conducta

Els patrons de conducta són les maneres de ser i comportar-se apreses que influeixen en la salut psicofisiològica de les persones.

El suport social cobra cada vegada més importància.

Els patrons de conducta constitueixen els estils particulars d’afrontament, ja que descriuen la idiosincràsia del subjecte per avaluar el seu entorn i interactuar-hi.

El més conegut és l’anomenat patró de conducta A o patró A. Les persones que responen a aquest patró són persones enèrgiques, actives i impacients, competitives, agressives, ambicioses i ràpides. Són persones amb tendència a perseguir el control i a implicar-se molt en la feina.

  • La imatge típica d'un patró de conducta de tipus A és la d'un executiu agressiu.

El tipus de personalitat del patró A és el més sensible a l’estrès i, sobretot, a patir malalties de tipus coronàries.

El patró A és molt freqüent en les cultures de tipus protestant, en què ser treballador és ser virtuós.

El patró de conducta tipus B, opatró B, té un estil de conducta més relaxat, calmat, pacient, expressiu, emocional i introvertit.

El patró de conducta tipus C, o patró C, correspon a persones amb caràcter submís i inhibides, persones hipersocials en què destaca l’alexitímia (no expressar les emocions) i la dificultat per comportar-se de manera afirmativa.

Patró de conducta B

El patró de conducta B és el que caracteritza les persones relaxades i tranquil·les, confiades en les seves potencialitats, atentes a la satisfacció i a l’obtenció del benestar personal. Mantenen relacions interpersonals relaxades i estan obertes a les emocions, fins i tot, a les que manifesten hostilitat.

El tipus de personalitat del patró C és més propens a patir càncer i hipertensió, i representa l’antinòmia del patró de tipus A.

En la taula, es mostren les diferències entre els diferents patrons de conducta.

Taula Diferències entre diferents patrons de conducta
Patró A Patró B Patró C
Característiques psicològiques Hiperactiu, ràpid, impacient, hostil, competitiu Relaxat, tranquil, confiat, atent a la satisfacció personal Extremadament cooperador, passiu, no assertiu, tranquil i conformista
Relacions interpersonals Problemàtiques: dominància, tensió, agressivitat Relaxades amb expressió oberta de les emocions, incloses les hostils Submises: desig d’agradar, noexpressió de les emocions
Risc patogen Malaltia coronària, més símptomes i accidents No detectat Càncer, hipertensió
Diagnòstic Entrevista estructurada i qüestionaris detectors Entrevista estructurada i qüestionaris detectors Entrevista estructurada i qüestionaris detectors

El locus de control

El locus de control determina en quin grau creuen les persones que les seves accions influeixen en tot allò que els succeeix.

El control fa referència al convenciment absolut per part de la persona resilient que tot allò que ens succeeix a la vida depèn de nosaltres mateixos, és a dir, té el locus de control intern i no extern, de forces o poders estranys a la pròpia persona.

Segons el model de Rotter, el locus de control extern seria la percepció que té l’individu que tot allò que li succeeix no té cap relació amb la seva conducta, és a dir, que depèn d’aspectes independents de la seva actuació, com la sort, el destí, les oportunitats o Déu.

Al contrari, el locus de control intern seria la creença de l’individu que els esdeveniments depenen de la pròpia conducta, per la qual cosa l’esforç personal és molt important.

Locus de control extern

Per a les persones que creuen en el locus de control extern, no val la pena esforçar-se, ja que consideren que no són amos de la nostra pròpia vida.

La resiliència

La resiliència és la capacitat d’una persona per fer les coses bé tot i les condicions adverses que es pugui trobar.

S’entén per personalitat resilient o resistent el tipus de personalitat que és dura o resistent als problemes o conflictes perillosos, o amenaçants per al benestar personal.

El contrari de personalitat resilient seria personalitat fràgil.

La resiliència implica dos components bàsics:

  • La capacitat de protegir la pròpia integritat, tot i la pressió que implica la superació de les crisis davant situacions límit.
  • La capacitat de construir o reconstruir la pròpia vida tot i les circumstàncies difícils que s’hagin patit.

Trets característics de la persona resilient

La persona resilient tindria els trets següents:

  • Competència social. Les persones resilients responen més al contacte amb altres éssers humans i generen més respostes positives en altres persones.
  • Capacitat de resolució de problemes. Poden trobar solucions per als problemes que se’ls plantegen.
  • Autonomia. Tenen habilitat per actuar de manera independent i controlant els propis impulsos i els factors de l’entorn.

La persona resilient veu la vida com un repte, s’implica fins al fons, i està convençuda que totes les coses són controlables.

Cada cop s’estudia més la relació entre personalitat i estrès.

En la configuració de la personalitat resilient, destaquen el repte, el compromís i el control com a principals característiques.

Repte i compromís

Hi ha un repte quan les persones s’aproximen als esdeveniments vitals com si fossin un desafiament o una oportunitat que la vida els dóna per desenvolupar noves competències, una oportunitat per aprendre coses noves obrint-se a nous horitzons per enriquir-se personalment. El compromís significa una implicació total en totes les tasques que realitza la persona resilient, per monòtona o rutinària que pugui semblar.

L'alexitímia

L’alexitímia és una característica de la personalitat consistent en la incapacitat per identificar i expressar amb paraules l’experiència emocional per la qual s’està passant.

Neofòbia

Davant dels canvis, la majoria de les persones senten neofòbia, o por d’allò que és nou. La neofòbia és el contrari que el repte que percep la personalitat resilient.

La persona alexitímica

La persona alexitímica té problemes per diferenciar una emoció d’una altra, en relació amb els propis sentiments i en relació amb les emocions dels altres. Té dificultat per descriure les emocions i sentiments; li resulta impossible descriure el que ella mateixa sent i descriure a altres persones els seus afectes. També té problemes per identificar les respostes fisiològiques dels estímuls emocionals, que pot confondre amb símptomes físics de malaltia. És incapaç de prendre decisions ràpides basades en les emocions.

Les persones alexitímiques serien les que no saben identificar els seus sentiments, i interioritzen i es guarden per a elles tots els problemes.

L'edat

Amb l’edat, canvien les motivacions i les expectatives en relació al treball. Els treballadors més joves tenen més expectatives i, per tant, són més exigents en relació a les condicions de treball en comparació amb els treballadors de més edat, que ja no n’esperen tant.

Es podria dir que les persones amb més anys tenen més recursos per fer front als estressors laborals i, fins i tot, els eviten millor; encara que algunes capacitats necessàries per realitzar alguns treballs declinen amb l’edat, altres, al contrari, poden augmentar. Entre aquestes últimes hi ha el nivell de destresa, l’experiència, la capacitat de decisió, etc.

Tot i que tenen més recursos per fer front als estressors laborals, les persones més grans són més resistents al canvi i a la innovació, i presenten menys capacitat d’adaptació i més sensació d’estrès, ja que interpreten els canvis com una amenaça.

Caldrà tenir en compte l’edat del treballador a l’hora de dissenyar el lloc de treball i evitar les repercussions negatives que, si aquest element no es té en compte, pot tenir tant per al treballador com per a l’organització.

El sexe

Els rols entre homes i dones no s’han igualat socialment, tot i la creixent incorporació al treball de la dona.

Per a la gent gran, els canvis constitueixen una amenaça a la promoció i a l’estabilitat laboral.

El rol assitencial (llar i família) -encara molt predominant en la donal’exposa a riscos laborals molt més grans, per la sobrecàrrega i cansament que suposen.

A més, i deixant de banda les diferències fisiològiques entre ambdós sexes, està demostrat que les dones ocupen llocs de treball per sota del seu nivell de preparació; és a dir, estan més infrautilitzades, la qual cosa genera més insatisfacció i desmotivació laboral.

Encara hi ha el que s’ha anomenat “sostre de vidre” o barrera invisible, que impedeix que la dona assoleixi els llocs més alts en la direcció de l’empresa, la qual cosa genera desmotivació, insatisfacció i estrès laboral.

Dona i igualtat

Hi ha evidències empíriques que demostren que la dona està menys reconeguda i pitjor remunerada en l’àmbit laboral, té més dificultats de promoció i està més desvalorada que l’home, a més de ser víctima molt més sovint d’assetjament sexual en l’àmbit laboral.

Tot i que cada cop hi ha més sensibilitat sobre els riscos psicosocials en les dones, encara són lluny de desaparèixer com a riscos genèrics i arribar a la igualtat de sexes, objectiu fonamental a nivell preventiu.

Anar a la pàgina anterior:
Més informació
Anar a la pàgina següent:
Activitats