Resum

Per poder facilitar la convivència dels individus d’una societat, aquesta s’acostuma a regir per unes normes que condicionen les relacions dels individus, però també guien l’actuació de les persones i els diferents organismes que han de gestionar els béns col·lectius.

El dret és el conjunt de normes i principis establerts en una societat que poden ser imposats per la força i que tenen com a finalitat facilitar la convivència entre els seus membres.

Entre les diferents normes destaquen les lleis. La llei és el conjunt de normes escrites, elaborades i aprovades per òrgans creats específicament a aquest efecte. En absència de llei, es recorre al costum. El costum és la norma de conducta que es practica de manera reiterada i que es pot considerar d’obligat compliment per als membres d’una comunitat. Els principis generals del dret són les idees, valors i conviccions sobre el que es considera just en una societat.

Una font indirecta del dret és la jurisprudència. La jurisprudència és el conjunt de criteris en la interpretació de la llei que s’extreuen del conjunt de sentències del Tribunal Suprem. Aquestes, doncs, serveixen de guia als tribunals inferiors per adoptar les seves pròpies sentències.

Les normes s’organitzen atenent una jerarquia en què una norma de rang inferior mai no en pot contradir una de superior.

La jerarquia de les normes indica l’ordre de prioritat en l’aplicació de les normes, és a dir, quina predomina sobre l’altra en cas de conflicte.

Dins aquesta jerarquia, a l’Estat espanyol trobem com a llei suprema la Constitució. Per sota d’aquesta, trobem els tractats i convenis internacionals, les lleis orgàniques, les lleis ordinàries, els decrets legislatius, els decrets llei i els reglaments.

La divisió de poders és la manera d’organitzar un estat que facilita que les responsabilitats d’aquest quedin dividides entre diferents institucions i que aquestes puguin treballar amb independència.

Així doncs, trobem el poder executiu (representat pel Govern), el legislatiu (representat per les Corts) i el judicial (representat pel conjunt dels tribunals de justícia).

El poder legislatiu normalment s’encarrega d’elaborar i aprovar les lleis. Per fer possible que aquestes lleis siguin conegudes, cal fer-ne publicitat. Per aconseguir-ho, les lleis s’han de publicar en el Butlletí Oficial de l’Estat o en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya si l’àmbit d’aplicació és Catalunya.

Les dues cambres que componen les Corts són el Congrés dels Diputats i el Senat. El sistema bicameral cerca que hi hagi una cambra de representació territorial. Els diputats i una part dels senadors s’elegeixen mitjançant les eleccions legislatives amb sufragi universal. Una de les primeres funcions dels diputats és l’elecció de la figura del president del Govern, que, per la seva banda, s’encarregarà de designar els membres del seu Govern (poder executiu).

El Congrés dels Diputats és la cambra legislativa la funció de la qual és elaborar, aprovar o derogar lleis.

El Senat és la cambra de representació territorial la funció de la qual és ratificar les lleis elaborades i aprovades pel Parlament perquè puguin entrar en vigor.

Pel que fa a les comunitats autònomes, trobem un sistema similar, ja que els ciutadans elegeixen el president del Govern de manera indirecta per mitjà dels parlamentaris. En aquest cas, però, només es preveu una única cambra legislativa que en el cas català rep el nom de Parlament de Catalunya.

El Parlament de Catalunya és la institució que s’encarrega de l’elaboració, aprovació i derogació de lleis que regulen matèries sobre les competències pròpies de Catalunya.

Per acabar, el poder judicial es compon del conjunt de tribunals que han de resoldre els conflictes entre els ciutadans interpretant la llei vigent. Aquests tribunals estan organitzats de manera jeràrquica.

Com a conseqüència de la descentralització de les administracions a Espanya, tenim l’administració autonòmica i l’administració local, a més de l’Administració general de l’Estat. Per la seva banda, la Unió Europea es pot considerar com l’administració supranacional.

El president del Govern és la persona encarregada de dirigir l’acció del Govern de l’Estat i de coordinar-ne les funcions. A banda de la figura del president del Govern, també hi ha la figura dels ministres, el Consell de Ministres i les comissions delegades.

El Consell de Ministres és l’òrgan de govern en què estan representats el president i el ministres.

Les comissions delegades són els òrgans que integren diferents ministres perquè es puguin coordinar en les accions que afecten més d’un ministeri.

Els ministeris són les institucions que s’encarreguen de la planificació i execució de l’actuació de l’Administració en les matèries de què són responsables.

Pel que fa a la representació territorial a les diferents comunitats autònomes i províncies, l’Administració de l’Estat incorpora les figures dels delegats i subdelegats del Govern.

Els delegats del Govern són els òrgans que representen el Govern a les diferents comunitats autònomes, exercint la direcció i supervisió de tots els serveis de l’Administració general de l’Estat i els seus organismes públics situats als seus territoris.

D’altra banda, el Govern manté representants a altres països: es coneix com a Administració exterior de l’Estat.

L’Administració general de l’Estat a l’exterior és el conjunt d’òrgans que representen l’Estat davant tercers països o altres institucions internacionals.

Pel que fa a l’administració autonòmica, veiem com es repeteix l’estructura de l’Estat de separació de poders. Una assemblea legislativa elabora i aprova les normes i el Govern és el màxim exponent del poder executiu. Pel que fa al poder judicial, veiem com les autonomies no gaudeixen de sistema de justícia propi i independent del de l’Estat. Així, a cada comunitat, els tribunals superiors de justícia són l’òrgan de més rang del poder judicial.

Per separar les atribucions que exerceix l’Estat i les que exerceixen les comunitats autònomes s’assignen competències.

Les competències impliquen la capacitat de regular i exercir el control sobre determinades matèries.

Per limitar els conflictes de competències entre l’Estat i la comunitat autònoma, la Constitució preveu les que l’Estat pot transferir.

Tanmateix, caldrà que la comunitat autònoma les vulgui assumir. La normativa amb més rang per a una comunitat autònoma de manera exclusiva és l’estatut d’autonomia.

En el nivell de l’administració més proper físicament al ciutadà trobem l’administració local.

L’administració local inclou els ens que gestionen els interessos comuns dels ciutadans agrupats en àmbits territorials més petits que una comunitat autònoma.

El nivell territorial de més amplitud dintre l’administració local és l’administració provincial. En aquest sentit, apareix la diputació provincial, que és composta pels diputats elegits per una província i que, per la seva banda, elegiran el president de la Diputació.

En parlar del nivell més representatiu de l’administració local, fem referència principalment als municipis, dels quals els principals òrgans de govern corresponen a l’alcalde, el ple de l’ajuntament i el consell de govern.

Finalment, a més dels tres nivells de l’Administració descrits més amunt, Espanya forma part de la Unió Europea. Entre els òrgans principals de la Unió Europea hi ha la Comissió, el Parlament Europeu, el Consell de la Unió i el Banc Central Europeu.

La Comissió Europea és una institució políticament independent que representa i defensa els interessos de la Unió Europea en el seu conjunt.

El Parlament Europeu és l’assemblea que representa els ciutadans de tots els estats membres elegida mitjançant eleccions per sufragi universal i la missió de la qual és actuar en matèries legislatives, pressupostàries i de control.

El Consell de la Unió Europea inclou els representants dels estats membres amb rang de ministre i facultat per comprometre els estats.

Les societats modernes acostumen a tenir una administració pública desenvolupada. Entre les seves funcions principals es destaquen donar un marc normatiu que faciliti les relacions entre els individus que formen part de la societat i garantir el compliment de les normes. Però no són les úniques funcions, ja que l’administració també té un paper dins l’economia intentant incidir sobre el seu creixement i l’estabilitat, com també sobre la distribució de la renda per afavorir la cohesió social.

L’administració recapta i assigna un gran volum de recursos monetaris. Per evitar que aquests s’utilitzin arbitràriament, hi ha una normativa que dóna certes garanties de la seva utilització correcta. Una de les eines principals en aquest context és el pressupost, que recull la previsió d’ingressos i l’assignació d’aquests a les diferents partides pressupostàries a les quals es podran incorporar. En aquest sentit, tot i que és el mateix poder executiu qui elabora aquests pressupostos, aquests són aprovats per les cambres legislatives. D’aquesta manera l’executiu haurà de negociar perquè els pressupostos que presenta siguin aprovats.

La figura del tribunal de comptes vetlla pel compliment correcte de l’execució de la despesa pública. D’una banda, s’encarrega que la despesa no s’assigni a partides arbitràriament, i de l’altra, que l’administració contracti sense beneficiar interessos privats.

Els pressupostos s’aproven l’any anterior a la seva entrada en vigor i, si no s’aconsegueix aprovar-los, es prorroguen els de l’any anterior.

Una de les característiques principals pel que fa als capítols de la despesa és que, un cop aprovats, apareixen certes limitacions en l’actuació del poder executiu: s’han d’ajustar a les quantitats pressupostades, com també a les partides en què s’ha d’executar la despesa, és a dir, es pot gastar com a màxim la quantitat aprovada i no es poden destinar els recursos d’una partida aprovada a una altra de diferent.

Pel que fa als capítols d’ingressos, dintre el pressupost es destaquen els que fan referència als diferents tributs que paguen els ciutadans i les empreses, com també a les cotitzacions socials.

Entre els primers sobresurten els impostos, que al seu torn es poden dividir en directes (els que graven directament la renda de les persones i les empreses) i indirectes (els que ho fan de manera indirecta gravant altres accions com el consum). També hi ha taxes i preus públics, que és la part ingressada per una actuació concreta que es poden considerar aportacions que de manera exclusiva duen a terme els usuaris del servei públic, etc. Les cotitzacions socials, en canvi, són les aportacions que fan empresaris i treballadors a la Seguretat Social.

Però no són aquestes les úniques fonts d’ingressos de les administracions. També hi ha capítols d’ingressos que recullen les transferències, que acostumen a ser els recursos abonats sense cap contraprestació i que molts cops provenen d’altres administracions, els guanys patrimonials, etc.

Entre les partides de despesa principals de les administracions públiques es destaquen les despeses corrents i les despeses de capital.

Les despeses corrents són aquelles en què incorre l’administració pel fet d’oferir els seus serveis.

Les despeses de capital són les que duen a terme les administracions públiques com a inversió, és a dir, amb un horitzó temporal més ampli.

Cada final d’any s’han d’aprovar els pressupostos per al període següent i, en funció de la relació entre els ingressos i les despeses de l’administració, parlarem de tres possibles situacions pressupostàries: superàvit, dèficit i equilibri pressupostari. La situació de superàvit es produeix quan els ingressos superen les despeses. La situació contrària rep el nom de dèficit i, finalment, l’equilibri s’aconsegueix quan els ingressos igualen les despeses.

El sistema pressupostari és molt semblant en diverses administracions. La diferència principal són les limitacions per aconseguir ingressos per part de les administracions inferiors, ja que la potestat tributària recau sobre l’estat, que pot cedir la gestió de determinats impostos a les comunitats autònomes o les administracions locals. Així, doncs, per a les comunitats autònomes les partides d’ingressos més importants hauran de ser les transferències de l’Estat i la participació dels tributs cedits parcialment i la recaptació de tributs propis.

Un cas especial és el de les comunitats en règim de concert econòmic que recapten els seus propis impostos i després paguen una suma fixa en concepte dels serveis comuns que l’estat dóna.

Anar a la pàgina anterior:
Resultats d'aprenentatge
Anar a la pàgina següent:
L'origen de l'Administració pública