Els pressupostos de les administracions públiques

A mesura que les societats es desenvolupen augmenta la demanda de serveis que la ciutadania espera rebre de les administracions públiques. La intervenció de l’Estat en l’economia ha variat molt al llarg de la història i les regions. Així, el segle XIX es va caracteritzar pel desenvolupament del sistema de mercat (capitalista) amb la intervenció mínima dels estats, el segle XX es va caracteritzar per l’aparició, en alguns llocs del món, del sistema de planificació central en què l’Estat era el principal agent econòmic i prenia les decisions de producció. En l’actualitat, per a la majoria dels països occidentals, les decisions de producció les determina el mercat i l’Estat actua com a garant per a les parts en tant que fixa les normes per les quals aquests es regeixen. A més, l’Estat també intervé per mitigar els efectes negatius del sistema de mercat: les depressions econòmiques i la distribució desigual de la renda.

La intervenció de l'Estat com a agent econòmic

La intervenció econòmica de l’Estat ha estat justificada, des del punt de vista econòmic, per a casos en què aquesta intervenció fa assolir situacions més eficients als mercats. De fet, analitzant les actuacions econòmiques de les diferents administracions, trobem que entre els objectius d’aquesta actuació econòmica destaca l’intent d’incidir sobre diferents factors, principalment el creixement i l’estabilitat de l’economia i la distribució de la renda.

Principalment, l’Estat pot incidir sobre els factors anteriors mitjançant el seu pressupost o mitjançant marcs normatius que afecten les variables anteriors. Pensem en algun exemple per a cada cas:

  • 039;Estat per estabilitzar l&
  • John Maynard Keynes, considerat per molts el pare de la macroeconomia moderna, defensava la intervenció de l&

  1. Per incidir sobre el creixement des del punt de vista del pressupost, l’Estat subvenciona a les empreses els projectes de recerca, desenvolupament i innovació que duen a terme i que permetran que siguin més productives i més competitives a escala mundial, amb la qual cosa afectarà el creixement econòmic. En l’equivalent per als treballadors, l’Estat aporta recursos per a la formació dels treballadors, la qual cosa els farà ser més competitius i atraurà empreses a instal·lar-se al nostre entorn on puguin disposar d’aquest capital humà. Si ho mirem des del marc normatiu, l’Estat pot actuar per afavorir el creixement, per exemple, generant normativa que doni garanties a les inversions estrangeres al país. Això hauria de fer que hi hagués un increment de les inversions al nostre país i, en conseqüència, un creixement més gran.
  2. Per incidir sobre l’estabilitat econòmica, l’Estat durà a terme polítiques econòmiques expansives en moments de depressió econòmica i restrictives, en moments d’alt creixement econòmic. És a dir, quan l’economia produeixi per sota de les seves possibilitats, l’Estat assumirà part del paper de la demanda per tal de redreçar l’economia. Això ho aconseguirà elevant el nivell de despesa o reduint la càrrega fiscal sobre els contribuents per tal d’incentivar la demanda. Al contrari, quan l’economia va bé, l’Estat acumularà reserves en comptes d’incrementar la despesa per tal de no sobreescalfar l’economia en competir amb les famílies per la producció.
  3. La incidència sobre la distribució de la riquesa és assolida per l’Estat mitjançant polítiques redistributives i polítiques socials. La justificació d’aquestes polítiques s’emmarca, entre altres motius, en la voluntat de les societats modernes que qualsevol persona disposi d’uns recursos i serveis mínims, que hi hagi una cohesió social que limiti el risc d’exclusió dels individus més desafavorits, que hi hagi una igualtat d’oportunitats per a totes les persones, etc. Un exemple de redistribució de la riquesa mitjançant el pressupost són les ajudes socials a persones amb pocs recursos, que provenen dels contribuents. També es podria considerar com a fet redistributiu la universalització de la sanitat o l’educació, que d’aquesta manera arribaria a capes de la població que difícilment es podrien permetre accedir a aquests serveis si fossin privats.

Més enllà de les motivacions generals, veiem que la intervenció de l’Estat mitjançant la via dels seus ingressos o despeses també pot anar encaminada a la idea que els usuaris de determinats béns o serveis públics assumeixin part de la despesa que originen. En aquest sentit, les taxes per la utilització d’un servei públic en són un exemple clar, tot i que no l’únic.

Un altre exemple són les situacions que es produeixen davant la presència d’externalitats. Dos exemples d’aquest cas són el consum de productes que poden ser nocius per a la salut, per exemple, el tabac, i les empreses que contaminen. En aquests casos, la situació en què les persones que lliurement prenen les decisions (de fumar o produir contaminant) no tenen en compte la despesa que comporten (augmenta la despesa pública en el sistema sanitari o augmenta la despesa per a la neteja de zones contaminades). En aquests casos, les administracions poden establir mecanismes que facin que l’usuari suporti el cost total de les seves decisions de producció o consum. Estem parlant de l’establiment de gravàmens especials que desincentivin la producció d’aquest cost.

El cas contrari es produeix davant l’aparició d’externalitats positives en què els agents econòmics produeixen menys del que seria òptim per a la societat com a conseqüència que no es beneficien de la totalitat del benefici que genera la seva decisió de produir. Un exemple d’aquest cas es produeix en el món de la recerca i el desenvolupament. Aquestes inversions generen efectes positius i creen llocs de treball o, simplement, generen coneixement que tercers poden aprofitar. Passa el mateix amb l’educació, que no solament genera benefici per a la persona que la rep, sinó també per a les persones que hi interactuaran al llarg de la seva vida. En aquests casos, l’Estat intervé econòmicament amb l’objectiu de potenciar aquestes inversions i aporta part del finançament.

El pressupost de l'Administració pública

L’actuació de l’Estat com a agent econòmic mitjançant la seva dotació pressupostària es fa mitjançant una planificació de la despesa. Aquesta anirà enfocada a l’assoliment dels objectius fixats pel Govern. Tanmateix, l’aprovació dels pressupostos serà funció del poder legislatiu que exercirà, d’aquesta manera, un control sobre la planificació de la despesa.

Els pressupostos són instruments de planificació de la despesa màxima que han d’efectuar les administracions, i també la previsió d’ingressos per a un període de temps determinat.

Cal tenir present que, en ser aprovats pel poder legislatiu, els pressupostos tenen rang de llei i representen una autorització formal de les cambres legislatives al poder executiu per efectuar la despesa planejada per aquest darrer.

D’altra banda, també s’ha de dir que, en l’elaboració dels pressupostos, mentre que les despeses poden ser previstes d’una manera quantitativa i amb certa exactitud, els ingressos són exclusivament previsions en funció de com s’espera que evolucioni l’economia.

Pressupostos prorrogats

Quan el Govern no aconsegueix prou suport per tirar endavant els pressupostos per a un període determinat, es veu forçat a prorrogar els pressupostos corresponents al període anterior.

Així veiem que, com fan les famílies, les administracions es poden haver d’ajustar al pressupost pactat i, fins i tot, renunciar a acomplir part dels seus objectius de despesa si no volen haver de fer modificacions pressupostàries.

Pel que fa a l’apartat d’ingressos, s’ha de tenir present que aquests, en dependre en gran manera de la renda dels agents econòmics (renda de les famílies i beneficis de les societats) i del consum i les inversions (impostos sobre el valor afegit, impostos especials o impostos de transmissions patrimonials en són exemples), si l’economia no evoluciona segons les previsions es poden veure reduïts o augmentats.

Situacions pressupostàries

Exactament igual que succeeix amb els individus i les famílies, les administracions públiques es poden trobar amb períodes en què les necessitats financeres per fer front a la despesa siguin superiors als ingressos previstos. En aquest cas, direm que els comptes presenten dèficit pressupostari.

El dèficit pressupostari es produeix quan les despeses previstes que fa l’Administració superen els ingressos previstos.

Quan l’Administració gasta més que el que ingressa passa exactament el mateix que si fos un individu qualsevol, és a dir, s’ha d’endeutar emetent deute públic.

Quan les situacions de dèficit pressupostari es produeixen de manera reiterada en el temps, l’endeutament originat farà incrementar les despeses pels interessos que l’Administració haurà d’abonar als creditors amb la qual cosa pot comportar dificultats, si el deute és gran, per a l’assoliment d’equilibris pressupostaris futurs. A més, aquest fet empitjorarà els comptes de l’Estat ja que en endeutar-se més l’Estat haurà d’oferir més interessos perquè els inversors vulguin comprar aquest deute, amb la qual cosa es generaran més carregues financeres futures per al pagament dels interessos d’aquest deute.

Lletres del tresor i obligacions de l'Estat

Són un instrument de deute que emet l’Estat per finançar la despesa pública que no s’aconsegueix finançar mitjançant els ingressos públics.

La controvèrsia del deute públic dels països poc desenvolupats

Sovint, els països poc desenvolupats tenen problemes per trobar finançament per a les seves despeses. Tanmateix, a partir de la segona meitat del segle XX van començar a arribar grans volums de finançament exterior.

Aquesta facilitat de finançament es fonamentava en dos supòsits: que aquests països seguirien una sendera de desenvolupament que en facilitaria el creixement econòmic i el retorn del deute, i que oferirien uns interessos més elevats que inversions alternatives.

Davant l’èxit escàs en el desenvolupament d’aquests països i la impossibilitat d’elevar els ingressos públics molts estats s’han vist obligats a apujar els interessos oferts per tal d’atreure capitals. Aquest fet ha originat un cercle del qual és difícil sortir: en elevar la càrrega que s’ha de pagar en concepte d’interessos es fa més difícil tornar el deute o aconseguir pressupostos no deficitaris, amb la qual cosa difícilment es pot tornar el deute, tot i que any rere any es produeix un flux d’interessos dels països poc desenvolupats cap als desenvolupats. Aquest fet dificulta encara més el desenvolupament dels països més pobres, ja que perpetua l’estatus actual. En aquest context, han sortit moltes veus que demanen la condonació del deute dels països poc desenvolupats.

El superàvit pressupostari es produeix quan els ingressos previstos superen les despeses que s’han d’efectuar.

El superàvit pressupostari no és una situació gaire comú entre les administracions públiques dels diferents llocs del món. Tradicionalment, les situacions deficitàries han estat més comunes. Tanmateix, en constatar que aquestes podien esdevenir una rèmora per al desenvolupament del país aquests les han intentat reduir en la mesura del possible.

La tercera situació possible és la d’equilibri pressupostari que es produeix quan els ingressos previstos coincideixen amb la despesa planejada. A la figura es poden observar gràficament les representacions de les possible situacions com es poden trobar els pressupostos (dèficit, superàvit i equilibri pressupostari).

Figura Situacions pressupostàries

A la figura es pot analitzar l’evolució pressupostària de les administracions públiques espanyoles així com una comparativa entre els nivells de deute públic per a l’any 2010 de diferents estats.

Figura Evolució de la situació pressupostària i comparativa del deute públic entre diferents estats

A partir de l’anàlisi de la figura veiem que una evolució favorable dels comptes anuals de l’Administració ha permès reduir el deute públic en els darrers anys.

Estructura dels pressupostos

De la mateixa manera que succeeix en qualsevol pressupost d’una empresa, els pressupostos de l’Administració s’estructuren entorn:

  • de les despeses màximes aprovades, i
  • dels ingressos previstos.

En la secció “Annexos” del material web d’aquest mòdul trobareu El cuaderno blanco dels PGE, on apareixen comentats.

Ara bé, dins aquests dos grans grups trobem també altres subgrups.

Les despeses de l'Administració

Les despeses de l’Administració es troben agrupades en despeses corrents i despeses de capital.

Les despeses corrents són aquelles que contrau l’Administració pel fet d’oferir els seus serveis.

Així, per exemple, les despeses per pagar el personal que treballa per a l’Administració s’inclouen dins el grup de despeses corrents.

Les despeses de capital són aquelles que efectuen les administracions públiques com a inversió, és a dir, amb un horitzó temporal més ampli.

Alguns exemples de despeses de capital serien les inversions en infraestructures, les transferències de capital, etc.

Tanmateix, les despeses de l’Administració s’agrupen en capítols, que comprenen cadascun dels grans apartats de la despesa pública. Entre els diferents capítols de la despesa pública trobem:

  • despeses de personal,
  • despeses corrents en béns i serveis,
  • despeses financeres,
  • transferències corrents,
  • fons de contingències i altres imprevistos,
  • inversions reals,
  • transferències de capital
  • actius financers,
  • passius financers.

En la figura es pot veure d’una manera gràfica el repartiment per capítols de la despesa pública en els pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2011.

En l’anàlisi de la informació que aporta la figura podem observar que les principals partides que s’inclouen en els pressupostos són les de transferències corrents i les despeses de personal.

Figura Assignació de la despesa als diferents capítols
Font: Cuaderno Blanco (PGE, 2011)

Els ingressos de l'Administració

Els serveis que ofereix l’Administració pública es financen, bàsicament, mitjançant tributs; tanmateix, l’Administració també pot incrementar la seva partida d’ingressos mitjançant les transferències corrents, els ingressos patrimonials, l’alienació d’inversions reals i les transferències de capital.

De la mateixa manera que succeeix amb les despeses, els ingressos de l’Administració es poden classificar segons el capítol que ocupen dins els pressupostos. En la figura podem observar la distribució dels ingressos per capítols corresponents als pressupostos de l’any 2011.

Figura Distribució dels ingressos de l’Estat
Font: Cuaderno Blanco, (PGE, 2011)

Formen els diferents capítols dels ingressos de l’Administració els següents:

  • Impostos directes i cotitzacions socials.
  • Impostos indirectes.
  • Taxes, preus públics i altres ingressos.
  • Transferències corrents.
  • Ingressos patrimonials.
  • Alienacions d’inversions reals.
  • Transferències de capital.
  • Actius financers.
  • Passius financers.

Analitzant els diferents capítols podem fer una classificació dels ingressos de l’Administració diferenciant els que són ingressos corrents i ingressos de capital en funció de si aquests ingressos tenen relació o no en tenen amb les inversions de l’Administració.

Dins els ingressos corrents trobem els tributs, les cotitzacions socials i les taxes, preus públics i contribucions especials. Per la banda dels ingressos de capital trobem els ingressos patrimonials, l’alienació d’inversions reals, les transferències de capitals, etc.

Els tributs

Els tributs són les obligacions dineràries establertes per llei, la quantia de les quals es destina al manteniment de les càrregues públiques.

Els tributs es poden classificar de diferents maneres. Una d’aquestes és la que marquen els capítols que els recullen dins els pressupostos de l’Administració, però també és freqüent veure’ls classificats segons els criteris que estableixen les quanties que han de pagar els diferents contribuents.

a)Classificació dels tributs en funció de la progressivitat

Seguint aquesta segona classificació trobem que els impostos poden ser progressius, proporcionals o de suma fixa. La diferència entre cadascun d’ells es troba en com es fa el càlcul de l’import que cal pagar com a tribut:

  • Els tributs proporcionals: són aquells en què la quota que cal pagar és el resultat d’aplicar el càlcul d’un percentatge sobre la base imposable, sense que aquest percentatge variï en la renda del subjecte passiu. Un exemple de tribut proporcional és l’impost sobre el valor afegit (IVA). A la taula teniu un exemple.
Taula Exemple d’aplicació d’un tribut proporcional
Base imposable Tipus marginal Quota resultant
100 € 18% 18 €
200 € 18% 36 €
300 € 18% 54 €
  • Els tributs progressius: són aquells que, en voler incidir en la distribució de la riquesa, apliquen tipus impositius més alts a les persones que tenen una renda més elevada. Un exemple n’és l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).A la taula teniu un exemple numèric.
Taula Exemple d’aplicació d’un tribut progressiu
Base imposable Tipus marginal Quota resultant
100 € 8% 8 €
200 € 16% 32 €
300 € 24% 72 €
  • Els tributs de suma fixa: són aquells en què cada contribuent ha d’aportar a l’Administració la mateixa quantitat independentment de la renda o de la quantitat de servei o producte rebut.

b)Classificació dels tributs en funció del capítol dins el pressupost

Seguint amb la classificació que fan els capítols dels impostos, entre els primers capítols podem trobar diferents tributs com els impostos (directes, indirectes i especials) o les taxes i les cotitzacions socials, que tot i no tenir la consideració de tribut s’inclouen dins el capítol I d’ingressos junt amb els impostos directes:

  • 039;Agència Tributària s&
  • L&

  • Els impostos. Una de les principals característiques dels impostos és que no hi ha relació entre el fet imposable i la destinació dels fons recaptats. Així, per exemple, difícilment podem triar a què es destinaran els diners que es recapten per l’IVA o l’IRPF. Els impostos poden ser directes i indirectes:
  • Els impostos directes: són els que recauen sobre la renda o la riquesa de les persones. Així, trobem l’impost sobre la renda de les persones físiques i el de patrimoni que graven la renda i la riquesa de les persones físiques o el de societats que grava la renda de les jurídiques.
  • Els impostos indirectes: són els que graven fets independentment de les característiques de les persones que els originen i amb relació a determinades operacions de compravenda. Exemples d’aquest tipus d’impostos són l’impost sobre el valor afegit o l’impost de transmissions patrimonials. També s’hi inclouen els anomenats impostos especials, que recauen sobre l’alcohol i les begudes alcohòliques, l’impost sobre hidrocarburs, sobre el tabac, etc.

Inflació, l'impost que no es veu

És habitual veure en els mitjans de comunicació notícies relacionades amb l’evolució dels preus (la inflació o evolució de l’IPC). Molts de nosaltres en veure aquest tipus de notícies valorem com ens afecta a les nostres butxaques, en tant que els preus dels productes que comprem s’encareixen, per la qual cosa, amb la mateixa renda monetària tenim menys poder adquisitiu (és a dir, amb els mateixos diners podem comprar menys productes).Si bé en aquests casos els perjudicats són tots aquells que no poden apujar els seus ingressos en la mateixa proporció que ho fan els preus, també hi ha beneficiats. Són els que tenen els ingressos vinculats als preus dels productes. Aquest és el cas de l’Administració, ja que una part dels seus ingressos és una proporció del preu de compra (impostos proporcionals); en aquest sentit, l’Administració no perd, ja que actualitza d’una manera immediata els seus ingressos als preus dels productes. A més, en impostos que són progressius (en què augmenta el percentatge d’impostos a partir de determinats volums d’ingressos) la no-actualització dels trams de renda fa que augmentin els impostos tot i que la renda real no augmenti. És a dir, si una persona té un salari de 100 monedes anuals i tant els preus com el seu salari augmenta un 4%, aquesta persona podrà comprar en principi els mateixos productes que l’any anterior (tindrà la mateixa capacitat adquisitiva), però per a Hisenda ara serà més ric i li cobraran un percentatge d’impostos més alt.

  • Les taxes i preus públics i les contribucions especials. En aquests casos, la característica comuna és que hi ha una relació entre la realització d’un servei públic i la quantia aportada per l’individu. En el cas de les taxes i preus públics, els individus o contribuents aporten a l’Administració una certa quantitat dinerària pel fet d’utilitzar un servei. És el cas de les taxes d’escombraries, les taxes de servei de cementiri, taxes pel servei de clavegueram, etc. En el cas de les contribucions especials, veiem que el fet imposable és l’origen d’un benefici particular (que pot ser determinat per l’augment del valor dels seus béns) com a conseqüència d’una acció determinada de l’Administració. El contribuent, en aquest cas, en ser-ne un beneficiari clar, haurà de finançar part de l’actuació de l’Administració. Un exemple clar en seria l’arranjament d’un carrer o la cobertura d’una riera per convertir-la en una rambla. En aquests casos, els veïns veuen que les seves propietats guanyen valor i, com a contrapartida, l’Administració els exigeix que contribueixen al finançament de l’obra mitjançant les contribucions especials.

En la secció “Annexos” del web del mòdul podeu veure un article sobre inflació i impostos.

  • Les cotitzacions socials. En aquest apartat, s’inclouen les aportacions que fan els agents econòmics (treballadors i empreses) al sistema de la Seguretat Social.
Les transferències corrents

Són ingressos que l’Administració rep d’altres organismes sense cap contrapartida. Un exemple, poden ser els diners que l’Estat rep de la Unió Europea per finançar determinats programes.

Ingressos patrimonials

Els ingressos patrimonials són els que procedeixen de l’explotació del patrimoni de l’Administració o de la seva activitat empresarial. Un exemple d’aquest tipus d’ingressos són els beneficis del Banc d’Espanya, el beneficis d’empreses públiques o els ingressos per arrendament de terres o edificis de titularitat pública.

Alienacions d'inversions reals

Aquest capítol inclou els ingressos derivats de les desinversions de l’Estat. La venda de terrenys públics o edificis en serien exemples.

Transferències de capital

Són recursos que rep l’Administració, per exemple, d’una altra administració amb la finalitat de finançar inversions. Un exemple en són les quantitats que pot rebre l’Estat de la Unió Europea per tal de finançar projectes d’infraestructures.

Actius financers

En aquest capítol, s’inclouen els ingressos de venda de deute que no sigui propi, i també del reintegrament de quantitats prestades per l’Administració.

Passius financers

En aquest capítol, s’inclouen els ingressos que provenen de l’emissió de deute públic.

El procés d'elaboració dels pressupostos

Els pressupostos generals de l’Estat són elaborats pel Govern de manera anual, i els fa arribar a les Corts Generals per tal que els examinin, els esmenin i els aprovin. Això es fa de manera anual i la presentació d’aquests pressupostos a les Corts es duu a terme com a mínim tres mesos abans que acabi la vigència dels pressupostos en curs.

De la mateixa manera, en els altres nivells de l’Administració ens trobem amb situacions similars. Les assemblees legislatives són les que hauran d’aprovar els pressupostos. Així doncs, a Catalunya el Parlament és qui aprova els pressupostos de la Generalitat.

Si el dia en què aquesta vigència finalitza no s’han aprovat els pressupostos nous es prorroguen els vigents fins a la data.

Els pressupost marca una programació de la despesa. Tanmateix, si per unes circumstàncies determinades durant l’exercici en curs s’hagués d’augmentar una partida pressupostària o una reducció dels ingressos, el Govern ho podria fer mitjançant un projecte de llei.

Execució i control dels pressupostos (la intervenció)

Un cop elaborats i aprovats els pressupostos cal que s’executin, és a dir, que al llarg del període de vigència d’aquests pressupostos es vagi efectuant la despesa que s’hi programa.

D’altra banda, per evitar que els agents implicats en l’execució de la despesa puguin desviar diners cap a altres despeses diferents de les aprovades, hi ha mecanismes de control. Així doncs, apareixerà la figura del Tribunal de Comptes, encarregada de fiscalitzar el procés d’execució de la despesa perquè aquesta s’ajusti al pressupost i als procediments establerts per llei per a la seva execució.

Una de les principals característiques del funcionament de l’Administració pública és la forma en què pot disposar dels recursos que recapta. Veiem

com el poder executiu no té plena llibertat per disposar de tot allò que es recapta, ja que passa el filtre del poder legislatiu, que autoritza la despesa, i el Tribunal de Comptes, que fiscalitza l’actuació de l’executiu en aquesta matèria. Així tot, el procés s’estructura en diferents fases amb la participació de diferents actors tal com es pot observar en la figura.

Figura Fases del cicle pressupostari

Execució del pressupost

L’execució del pressupost és delimitada per la mateixa llei dels pressupostos. Així, podem dir que, un cop aprovats els pressupostos, la despesa s’haurà d’efectuar limitant-nos a les partides pressupostades, sense poder variar la finalitat a què es destinen els recursos i la quantitat assignada acada partida.

Aquest fet es deu al fet que és el Govern qui proposa el pressupost i l’ha d’executar, però qui l’autoritza és el poder legislatiu. D’aquesta manera, en principi, el poder executiu no pot fer una despesa superior a la pressupostada. Tanmateix, el cas contrari és plausible en la mesura que la despesa pressupostada és la despesa màxima que ha d’efectuar l’Administració. Així doncs, tot i haver-hi una despesa pressupostada, aquesta podria no ser executada finalment.

El procediment d’execució de la despesa també és normalitzat i inclou un seguit d’etapes també regulades (figura):

  1. Proposta de despesa: és un acte intern de l’Administració en què declara la voluntat o el propòsit de realitzar una despesa.
  2. Autorització de despesa: és l’acte pel qual s’acorda efectuar una despesa a càrrec d’una partida pressupostada sense excedir el límit de la quantia pressupostada.
  3. Disposició de despesa: és l’acte pel qual s’acorda la realització concreta d’obres, la prestació de serveis o el subministrament.
  4. Obligació: neix en convertir-se en creditors de l’Administració aquells que han dut a terme la prestació determinada que ha originat la despesa.
  5. Ordenació: el responsable expedeix l’ordre de pagament a la tresoreria de l’Administració.
  6. Pagament material: s’efectua el pagament pels mitjans oportuns.
Figura Etapes en l’execució de la despesa

Control del pressupost

Un cop executat el pressupost, cal que es faci un control d’aquesta execució. Aquest control es duu a terme des de tres nivells:

  1. Internament. El poder executiu incorpora un òrgan interventor de l’Administració que revisa el procediment de despesa per acreditar que compleix la legalitat vigent. En el cas de la Generalitat, aquest organisme és la Intervenció General de l’Administració de la Generalitat; per a l’Estat, l’òrgan equivalent és la Intervenció General de l’Administració de l’Estat. Aquests òrgans són, per tant, dependents del poder executiu corresponent.
  2. Externament. Aquest control el fa un organisme independent del poder executiu. D’aquesta manera, trobem la Sindicatura de Comptes que exerceix aquesta activitat a escala catalana i el Tribunal de Comptes, a escala estatal. Tal com es recull en la Constitució, el Tribunal de Comptes és l’òrgan fiscalitzador suprem dels comptes i de la gestió econòmica de l’Estat i, alhora, del sector públic. Depèn directament de les Corts Generals i exerceix les seves funcions delegadament d’elles en l’examen i la comprovació dels comptes generals de l’Estat. Sobre la independència d’aquests tipus d’òrgans, la Constitució estableix que els membres del Tribunal de Comptes gaudiran de la mateixa independència i inamovibilitat que els jutges, i així mateix restaran sotmesos a les mateixes incompatibilitats.
  3. Políticament. És el control que exerceix la cambra legislativa sobre l’execució dels pressupostos.

El pressupost a les administracions autonòmiques i locals

En tant que existeixen, les administracions autonòmiques i locals necessiten obtenir finançament per poder dur a terme les seves funcions. Tot i que la potestat per crear impostos correspon bàsicament a l’Estat, les administracions autonòmiques i locals disposen de tributs propis. A més, reben la transferència de la cessió parcial dels impostos que recapta l’Estat.

El finançament autonòmic

Respecte del finançament de les comunitats autònomes hi ha dos models diferenciats dins l’Estat: el règim general i el règim de concert.

El règim general

En el règim general, les administracions autonòmiques tenen com a recursos propis els tributs cedits total o parcialment per l’Estat, els impostos, taxes i contribucions especials propis, ingressos per multes i sancions, rendiments patrimonials, etc. A més, també es reben transferències de l’Estat com dels fons de compensació interterritorial.

El finançament de les comunitats autònomes és regulat per la Llei orgànica per al finançament de les comunitats autònomes (LOFCA).

En la secció “Annexos” del web d’aquest mòdul podeu trobar informació sobre el finançament autonòmic.

Tanmateix, cal dir que anar assimilant competències per part de les comunitats autònomes ha implicat que aquestes incrementessin les necessitats de finançament. Això ha comportat que es busquessin acords de finançament nous amb l’Estat.

El règim de concert

El règim de concert és el sistema de finançament autonòmic en el qual són les comunitats autònomes les que recapten els impostos i en cedeixen una part a l’Estat corresponent al pagament de les càrregues que corresponen de manera exclusiva a l’Estat, com poden ser les relacions exteriors, la defensa, etc.

En conseqüència, les autonomies que es troben sota el règim de concert (el País Basc i Navarra) tenen la facultat d’elaborar normes sobre impostos i de recaptar-los.

El cupo és la denominació que rep el pagament que fan les autonomies en règim de concert a l’Estat.

Autonomia fiscal i competència

La capacitat de regular els impostos a les comunitats en règim de concert històricament els ha permès atreure empreses, i imposar tipus impositius més baixos. Un exemple n’ha estat, durant molts anys, els diferents tipus impositius que s’aplicaven a l’impost de societats, que era del 35% a escala estatal i del 30% a les comunitats forals.

El finançament local

A més dels fons que reben d’administracions superiors, els ajuntaments recapten impostos municipals. Entre aquests destaquen:

  • L’IBI (impost sobre béns immobles), que grava els propietaris d’aquests béns pel fet de tenir-ne la propietat.
  • L’IAE (impost sobre activitats econòmiques), que grava determinades empreses que exerceixen la seva activitat dins la demarcació dels municipis.
  • Impostos de circulació, que és la quota anual que paguen els propietaris de vehicles de tracció mecànica.
  • Ingressos per llicències d’obra, que és la quantitat abonada a l’ajuntament per la realització d’obres.
  • Llicències de gual, que són els ingressos per les llicències concedides a particulars que els permet reservar una zona del carrer i vorera i impedeixen l’aparcament de vehicles per facilitar l’entrada i sortida als aparcaments dels edificis.

En la secció “Annexos” del web d’aquest mòdul podem trobar informació sobre el finançament local.

Ingressos municipals

La forta desacceleració del mercat immobiliari a partir de mitjan 2007 va comportar també la davallada d’ingressos dels ajuntaments en concepte de llicències d’obra. Això es deu al fet que es va reduir el ritme espectacular de construcció que s’estava produint en els anys anteriors, període en el qual els ajuntaments havien vist incrementats els seus ingressos per aquest concepte d’una manera espectacular.

Despesa de l'Administració i contractació administrativa

A l’hora de fer la despesa, si això implica la participació de terceres persones -per exemple, empreses-, la veritat és que hi ha una sèrie de principis pels quals es regeix la selecció de l’entitat que proveirà l’Administració del servei o producte.

Així, per tal de limitar la possibilitat que s’utilitzi la proximitat a l’Administració per al benefici propi, alguns dels principis que regnen l’adjudicació a terceres persones per dur a terme l’activitat origen de la despesa són: l’interès col·lectiu per sobre el particular i la igualtat d’oportunitats per a tots els que volen ser contractats per l’Administració.

La normativa sobre contractació administrativa neix amb la finalitat de garantir que la contractació administrativa s’ajusta als principis de llibertat d’accés a les licitacions, publicitat i transparència dels procediments, i no discriminació i igualtat de tracte entre els candidats, i d’assegurar,…, una eficient utilització dels fons destinats a la realització d’obres, la adquisició de bens i la contractació de serveis salvaguardant la lliure competència i la selecció de l’oferta més avantatjosa.

Principis que regeixen la contractació administrativa

Per tal de garantir una igualtat d’oportunitat efectiva, l’Administració és obligada que les ofertes per fer contractacions segueixin els principis següents:

  1. Publicitat. Per la qual ha d’anunciar la intenció de contractar. Aquest anunci l’haurà de fer en el document oficial (BOE, DOGC) i en la premsa, si escau.
  2. Concurrència. Qualsevol empresa que ho vulgui i en compleixi els requisits pot optar a ser contractada.
  3. Igualtat i no-discriminació. Qualsevol empresa és tractada amb les mateixes oportunitats.

En aquest sentit, les administracions han d’efectuar processos de selecció que garanteixin aquests principis. Això s’aconsegueix utilitzant sistemes de selecció com:

  • subhasta,
  • concurs,
  • procediment negociat.

Tipus de contractes administratius

Quan l’Administració vol fer un contracte actuant com a tal, haurà d’ajustar-se a la normativa que existeix sobre contractació pública. En aquest sentit trobem diferents tipus de contractes administratius. Les principals tipologies de contracte administratiu són:

  • El contracte d’obres. Contracte que té per objecte la realització d’una obra, entenent per obra el resultat d’un conjunt de treballs de construcció o d’enginyeria civil, destinat a complir per si mateix una funció econòmica o tècnica, que tingui per objecte un bé immoble. N’és un exemple la construcció d’una escola pública.
  • El contracte de concessió d’obres públiques. Contracte que té per objecte la realització pel concessionari d’algunes obres, incloent-hi les de restauració i reparació de construccions existents, a més de la conservació i el manteniment dels elements construïts, i en què la contraprestació consisteix o bé únicament en el dret a explotar comercialment l’obra o bé en l’esmentat dret acompanyat del de percebre’n un preu. Una característica d’aquest tipus de contracte és que s’ha d’executar en tot cas a risc i ventura del contractista. Un exemple habitual és la construcció d’autopistes, en què l’empresa concessionària les construeix i les explota al llarg d’un període de temps.
  • Contracte de gestió de serveis públics. Contracte que s’esdevé quan l’Administració pública encarrega a una persona física o jurídica que desenvolupi un servei que correspondria realitzar a l’Administració pública.
  • Contracte de subministrament. Contracte que té per objecte l’adquisició, l’arrendament (amb o sense opció de compra) i l’arrendament financer de productes o béns mobles.
  • Contracte de servei. Contracte en què la part contractada realitza una activitat diferent del servei d’obra o subministrament.
  • Altres contractes. Amb aquesta denominació s’integren els contractes de col·laboració entre el sector públic i el sector privat, els contractes mixtos i els contractes subjectes a regulació harmonitzada.
Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats