La planificació i gestió de la prevenció a l'empresa. Els plans d'emergència i d'evacuació en entorns de treball

La prevenció és el conjunt d’accions que es duen a terme en totes les fases de l’activitat de l’empresa, amb la finalitat d’evitar o disminuir els riscos que se’n deriven. L’objectiu és anul·lar els riscos o, almenys, disminuir els que no es poden eliminar totalment.

El desenvolupament de tot treball implica l’exposició a algun tipus de risc que pot acabar amb un dany a la salut del treballador. La prevenció de riscos laborals comporta una protecció de la salut del treballador en tots els aspectes relacionats amb la seva feina.

L'acció preventiva

Prevenir els riscos laborals és important per a la seguretat i la salut laboral. En aquesta unitat ens plantejarem quin procés cal seguir per evitar o reduir els riscos laborals i identificar les mesures de prevenció i protecció que convé aplicar segons el tipus de risc.

L'acció preventiva

L’acció preventiva consisteix en el conjunt de mesures adoptades en l’àmbit de l’empresa per prevenir els danys per a la salut dels treballadors abans que es produeixin.

La llei defineix

La Llei de prevenció de riscos laborals defineix la prevenció com “el conjunt d’activitats o mesures adoptades o previstes […] amb la finalitat d’evitar o disminuir els riscos derivats del treball”.

L’acció preventiva està integrada en el conjunt de les actuacions de l’empresa. Tant l’empresari com els treballadors tenen l’obligació d’inclourela en qualsevol activitat que duen a terme.

L’empresa ha de planificar l’acció preventiva fent activitats d’identificació, avaluació i control dels riscos, i l’ha d’integrar en el conjunt d’activitats empresarials.

La integració de l’acció preventiva en el sistema de gestió de l’empresa es fa mitjançant un pla de prevenció, que s’elabora d’acord amb els principis de l’acció preventiva que estableix l’article 15 de la Llei de prevenció de riscos laborals.

Principis de l'acció preventiva

Els treballadors tenen dret a una protecció eficaç en matèria de seguretat i salut en el treball. Aquest dret implica el deure de l’empresari de protegir els treballadors dels riscos laborals, i per això ha de desenvolupar una acció permanent de prevenció.

L’acció permanent s’ha de basar en els principis següents:

  • Evitar riscos.
  • Avaluar els riscos que no es poden evitar.
  • Combatre els riscos des de l’origen.
  • Adaptar el treball a la persona.
  • Tenir en compte l’evolució de la tècnica.
  • Substituir el que és perillós pel que no comporti cap risc o en comporti poc.
  • Planificar la prevenció.
  • Anteposar la protecció col·lectiva a la individual.
  • Donar les instruccions pertinents als treballadors.

L’aplicació d’aquests principis en l’acció preventiva es concreten en les fases d’actuació següents:

  1. Identificació de riscos.
  2. Localització.
  3. Avaluació.
  4. Recerca de les causes.
  5. Proposta de millora.
  6. Aplicació de la proposta.
  7. Verificació de l’eficàcia de la proposta.

El pla de prevenció

La llei de prevenció de riscos laborals obliga l’empresari a vetllar per la seguretat i la salut dels treballadors; per això l’empresari ha de portar a terme una correcta de la prevenció de riscos laborals.

La gestió de la prevenció consisteix a determinar la política de la prevenció a l’empresa i l’estructura organitzativa, planificar la prevenció i elaborar un pla d’emergències.

Trobareu un exemple de declaració política preventiva d’un organisme públic i d’una empresa privada en la secció “Annexos” del web.

El pla de prevenció és l’eina que articula l’acció preventiva de l’empresa i, per tant, la gestió de la prevenció d’aquesta empresa. Aquest pla ha de ser aprovat per la direcció i assumit i conegut per tots els nivells jeràrquics, inclosos els treballadors. Aquest document ha d’estar a disposició de l’autoritat laboral, de les autoritats sanitàries i dels representants dels treballadors.

La política ha d’estar integrada en les polítiques i la cultura generals de l’empresa.

El pla de prevenció s’ha d’elaborar d’acord amb els principis de l’acció preventiva que regula l’LPRL.

Els elements que conté aquest document són els següents:

  • La definició de la política preventiva: ha d’incloure els principis que la regeixen, la integració de l’activitat preventiva i el desenvolupament de la cultura preventiva.
  • La planificació de la prevenció. Es desenvolupa en cinc fases:
    • Fase I. Avaluació de riscos laborals: cal descriure les condicions de treball, identificar els riscos, mesurar-los i comparar els resultats amb els nivells de referència.
    • Fase II. Establiment de prioritats: cal eliminar els riscos que no s’han pogut suprimir en la fase anterior i controlar els riscos que no s’han pogut eliminar.
    • Fase III. Planificació dels programes: cal analitzar els problemes per tal de triar la solució òptima i cal enunciar els objectius i establir els recursos adients.
    • Fase IV. Implantació d’activitats: cal dur a terme les activitats preventives bàsiques i les específiques que estableixen els programes.
    • Fase V. Avaluació dels programes: cal avaluar els programes, l’estructura i els resultats.
  • La modalitat preventiva escollida: dins de les possibilitats que determina la normativa cal triar la més adient (el mateix empresari, un o diversos treballadors, un servei de prevenció propi, un servei de prevenció aliè).
  • La participació dels treballadors: per mitjà dels seus òrgans de representació.

L'avaluació de riscos

La primera fase de la planificació de la prevenció és l’avaluació de riscos.

L’avaluació de riscos és un procés dirigit a estimar la magnitud dels riscos que no ha estat possible evitar, i obtenir la informació necessària perquè l’empresari pugui prendre una decisió sobre les mesures preventives per reduir el risc.

Tot i que aquesta és la primera fase, cal entendre que l’activitat preventiva és dinàmica i, a banda d’aquesta avaluació inicial, cal dur a terme avaluacions noves sempre que s’incorporin modificacions en l’activitat de l’empresa, com per exemple adquirir equips nous, redistribuir els llocs de treball, incorporar treballadors especialment sensibles i modificar les condicions de treball.

La normativa no especifica un procediment per fer les avaluacions de riscos però si que regula que cal tenir en compte el tipus d’activitat, els tipus de lloc de treball i treballadors que ocupin aquests llocs. Això vol dir que s’ha de sistematitzar un procediment per poder dur a terme aquesta avaluació. Ara bé, segons el risc es fan diferents tipus d’avaluació.

El procés d’avaluació de riscos està format per les etapes següents:

  • Anàlisi del risc: hi ha unes guies d’identificació i llistes generals que serveixen per detectar els perills possibles; de tota manera, cal elaborar una llista específica tenint en compte l’empresa en què es fa l’avaluació. Les llistes de control o checkt list són un mètode ràpid i senzill per fer l’avaluació de riscos i consisteixen en un seguit de qüestionaris de comprovació en què s’han de contestar unes preguntes preestablertes.
  • Valoració del risc: l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST) segueix un mètode per estimar i valorar els riscos que és senzill i fàcil d’aplicar. Aquest mètode està basat en l’estimació del risc utilitzant dues variables:
    • La severitat del dany (conseqüències).
    • La probabilitat que s’arribi a produir.

En la taula teniu recollida la manera com s’estima el risc.

Taula: L’estimació dels riscos
Estimació del risc Severitat del dany (conseqüències)
Probabilitat Lleu Greu Molt greu
Baixa Risc trivial (1) Risc tolerable (2) Risc moderat (3)
Mitjana Risc tolerable (2) Risc moderat (3) Risc important (4)
Alta Risc moderat (3) Risc important (4) Risc intolerable (5)

Per determinar les accions que cal emprendre un cop valorat el risc, seguim la taula, en la qual es relaciona la valoració obtinguda amb l’acció correctora.

Taula: La valoració del risc
Valoració del risc Accions correctores
(1) Trivial No es requereix cap acció específica.
(2) Tolerable No és necessari millorar l’acció preventiva però cal considerar solucions més rendibles o millors sense que impliquin una càrrega econòmica.
(3) Moderat S’han de fer esforços per reduir el risc, i determinar les inversions precises. Les mesures que es determinin s’han d’implantar en un període fixat. Quan el risc moderat està associat a conseqüències molt greus, s’ha de precisar una acció posterior que determini la probabilitat del dany.
(4) Important No es pot començar el treball fins que s’ha reduït el risc. Es poden tenir en compte recursos considerables per controlar el risc.
(5) Intolerable Fins que no es redueix el risc no es pot continuar el treball ni començar-lo. Si no es pot controlar el risc ni tan sols amb recursos il·limitats, s’ha de prohibir treballar.
  • Control del risc: en aquesta etapa, i vistos els resultats de la detecció i l’avaluació dels riscos, cal establir les prioritats d’actuació, planificar els programes, adoptar les mesures de prevenció concretes, implantar aquests programes i, finalment, avaluar-los. Tot això a fi de controlar o eliminar els riscos detectats.

L'organització de la prevenció

La gestió de la prevenció consisteix a decidir com s’organitza la prevenció. Es pot distingir entre l’organització de la prevenció fora de l’empresa i a l’empresa.

Trobareu un exemple d’avaluació d’un tipus de risc a la secció “Annexos” del web.

Els serveis de prevenció són el conjunt de mitjans humans i materials necessaris per dur a terme les activitats preventives. Assessoren i assisteixen l’empresari, els treballadors o els seus representants i els òrgans de representació especialitzats.

Les modalitats organitzatives

La Llei de prevenció de riscos laborals i el Reglament dels serveis de prevenció estableixen les modalitats per organitzar la prevenció.

Concretament l’RD 39/1977, de 17 de gener, en què s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció, l’empresari, per complir el deure de prevenció, ha d’organitzar les activitats preventives d’acord amb alguna de les modalitats següents:

  • Responsabilitat de l’empresari mateix. L’empresari pot assumir personalment la prevenció, exceptuant les activitats relatives a la vigilància de la salut dels treballadors, sempre que es compleixin els requisits següents:
    • Que l’empresa tingui fins a 10 treballadors o que, si es tracta d’una empresa que ocupi fins a 25 treballadors, disposi d’un únic centre de treball.
    • Que l’empresari sigui habitualment al centre.
    • Que tingui la formació i capacitat corresponents.
    • Que no es tracti d’una activitat perillosa (de les incloses en l’Annex 1 del Reglament dels Serveis de Prevenció).
  • L’empresari designa un o diversos treballadors (TD). L’empresari pot designar un o més treballadors per ocupar-se de l’activitat preventiva. En aquest cas, els treballadors designats han de tenir i acreditar una formació determinada en matèria de prevenció de riscos laborals, i disposar de temps i mitjans suficients.
  • Servei de prevenció propi (SPP). Es constitueix amb personal de l’empresa, que s’ha de dedicar de manera exclusiva a aquesta activitat. Ha de disposar de mitjans materials i humans suficients i adequats. Aquesta modalitat és obligatòria en els casos següents:
    • En empreses amb més de 500 treballadors.
    • En empreses que tenen entre 250 i 500 treballadors i desenvolupen activitats de risc per a la salut dels treballadors (de les incloses en l’Annex 1 del Reglament dels Serveis de Prevenció).
    • En empreses que no són en els apartats anteriors, però que, per la perillositat de les activitats o la freqüència o gravetat de la sinistralitat, l’autoritat laboral les hi decideix incloure.
  • Servei de prevenció mancomunat (SPM). Es pot constituir un servei de prevenció mancomunat -que té la consideració de servei propi de les empreses que en formen part- quan hi ha diferents empreses que exerceixen simultàniament activitats en un mateix perímetre territorial, tant si és un edifici com un centre comercial.
  • Servei de prevenció aliè (SPA). L’empresari ha de recórrer a un servei de prevenció aliè quan les modalitats anteriors són insuficients per fer l’activitat preventiva i no hi concorren les circumstàncies que obliguen a constituir un servei de prevenció propi. En aquests casos, l’empresa ha de concertar el servei amb una entitat especialitzada, generalment, amb una mútua d’accidents de treball i malalties professionals de la Seguretat Social que ha de tenir l’acreditació del Departament de Treball.

Auditories

Les auditories es defineixen com un instrument de gestió que fa una avaluació sistemàtica, documentada i periòdica, que mesura l’eficàcia dels sistemes de prevenció de riscos laborals, d’una empresa o d’un grup d’empreses.

Activitats perilloses

Entre les activitats perilloses que estan incloses en l’Annex I del Reglament dels Serveis de Prevenció hi ha les següents: treballs amb radiacions ionitzants en una zona controlada, treball amb agents tòxics o molt tòxics, activitats que comporten la fabricació, tinença i manipulació d’explosius, etc.

La primera auditoria del sistema de prevenció s’ha de fer en els dotze mesos següents del moment en què es disposa de la planificació de l’activitat preventiva. L’auditoria s’ha de repetir cada quatre anys o cada dos anys en el cas de les empreses dedicades a activitats que recull l’annex I de l’RD 39/1997, de 17 de gener.

Les auditories es poden fer a instància de l’autoritat laboral, per iniciativa pròpia o per revisar o actualitzar el sistema de prevenció.

L’RD 39/1997, de 17 de gener, estableix en l’annex I una sèrie d’activitats que comporten un perill especial com la construcció o la metal·lúrgia.

Les auditories tenen en compte tant la normativa general vigent com l’específica, i també la informació que han rebut els treballadors. L’objectiu principal de les auditories és reduir l’accidentalitat laboral de les organitzacions.

Les empreses que estan obligades a fer auditories són les que no han concertat un sistema de prevenció aliè totalment, i sempre cal contractar una entitat externa a l’auditada.

Les auditories finalitzen amb un informe en què es reflexa la situació en prevenció de les empreses, destaquen les possibles deficiències del sistema de prevenció i hi donen solucions, de manera que eviten les sancions eventuals per incompliment de la legislació.

La participació dels treballadors

Un dels drets que recull la Llei de prevenció de riscos laborals és el de la participació dels treballadors pel que fa a la prevenció de riscos laborals i, per tant, en qüestions relacionades amb la seguretat i salut a l’empresa. Hi ha una sèrie d’òrgans per mitjà dels quals es canalitza aquesta participació i que definim a continuació.

Delegats de prevenció

Els òrgans de representació col·lectiva són els delegats de prevenció i el comitè de seguretat i salut.

Els delegats de prevenció són els representants dels treballadors amb funcions específiques en matèria de prevenció de riscos en el treball.

L'empresari ha de consultar...

… els delegats de prevenció abans de prendre mesures sobre organització i desenvolupament de les activitats de protecció i prevenció dels riscos professionals de l’empresa.

Designació dels delegats de prevenció

Els delegats de prevenció són designats pels representants de personal (delegats de personal i comitès d’empresa) i, entre ells, en les empreses de menys de 50 treballadors i més de 10. Per mitjà de la negociació col·lectiva, es pot acordar crear òrgans específics que facin les funcions que els encomanen.

Els delegats de prevenció col·laboren amb la direcció de l’empresa a millorar l’acció preventiva, duen a terme funcions de promoció i foment de l’observan- ça de la normativa sobre seguretat, salut i condicions de treball, i fan tasques de vigilància i control relacionades amb la prevenció de riscos laborals.

Nombre de delegats de prevenció

El nombre de delegats de prevenció en l’empresa depèn de la plantilla d’acord amb l’escala de la taula: els contractes de durada inferior a un any es computen segons el nombre de dies treballats en el període d’un any anterior a la designació; cada 200 dies treballats o fracció, es computen com un treballador més a l’efecte de determinar la plantilla i el nombre de delegats.

Taula: El nombre de delegats de prevenció
Treballadors Delegats
Fins a 30 treballadors El delegat de personal = delegat de prevenció
De 31 a 49 treballadors 1 delegat de prevenció
De 50 a 100 treballadors 2 delegats de prevenció
De 101 a 500 treballadors 3 delegats de prevenció
De 501 a 1.000 treballadors 4 delegats de prevenció
De 1.001 a 2.000 treballadors 5 delegats de prevenció
De 2.001 a 3.000 treballadors 6 delegats de prevenció
De 3.001 a 4.000 treballadors 7 delegats de prevenció
De 4.001 cap endavant 8 delegats de prevenció

El temps que utilitzen els delegats de prevenció per desenvolupar les funcions es considera temps de treball efectiu, sense que sigui imputat al crèdit horari que reconeix l’Estatut dels treballadors en l’exercici de les funcions de representació.

A la secció d’“Annexos” teniu un esquema pel que fa a la participació dels treballadors.

Els delegats sindicals i els representants tècnics de la prevenció en l’empresa participen en el comitè amb veu però sense vot.

Comitè de seguretat i salut

El comitè de seguretat i salut és un òrgan paritari i col·legiat de participació destinat a la consulta regular i periòdica de les actuacions de l’empresa en matèria preventiva, com s’indica en els articles 38 i 39 de la Llei de prevenció de riscos laborals.

En les empreses i centres de treball que tenen 50 treballadors o més, s’ha de constituir un comitè de seguretat i salut format, a parts iguals, pels delegats de prevenció i per l’empresari o els seus representants.

El comitè es reuneix trimestralment, com a mínim, i sempre que ho sol·liciti algun dels seus representants.

La seva missió ha de ser participar a elaborar, posar en pràctica i avaluar els plans i els programes de prevenció de riscos en l’empresa. Es poden promoure iniciatives sobre mètodes i procediments per a la prevenció efectiva de riscos laborals, i proposar a l’empresa millorar les condicions o corregir les deficiències.

Comitè intercentres

Les empreses que tenen diversos centres de treball amb comitè de seguretat i salut poden acordar, amb els treballadors, crear un comitè intercentres amb les funcions que l’acord li atribueixi.

La investigació d'accidents

Les tècniques analítiques, les quals analitzen i valoren els riscos, es classifiquen segons si actuen abans que es produeixin els accidents o després. Dins d’aquest darrer grup hi ha la notificació, el registre i la investigació dels accidents.

Un cop s’ha produït un accident, l’empresa ha de fer la notificació i el registre d’accidents, la investigació i el control estadístic. La finalitat és conèixer i analitzar els danys produïts en la salut o en la integritat física dels treballadors, amb l’objectiu de valorar-ne les causes i proposar les mesures preventives oportunes.

1) Notificació d’accidents

Aquest conjunt d’actuacions són mesures de seguretat perquè l’objectiu que tenen és evitar accidents.

Notificació

Consisteix a confeccionar i enviar un document, un comunicat d’accident, en model oficial, en què s’ha de descriure de manera completa i resumida el succés.

L’empresari està obligat a notificar a l’autoritat laboral els danys per a la salut dels treballadors que s’han produït amb motiu del desenvolupament de la seva feina.

La notificació és obligatòria quan l’accident ha causat, al treballador, una incapacitat superior a un dia de feina.

A més a més, l’empresari ha d’elaborar i conservar, a disposició de l’autoritat laboral, un registre dels accidents de treball i de les malalties professionals que han causat al treballador una incapacitat laboral superior a un dia de feina. Aquesta informació també s’ha de proporcionar als delegats de prevenció i al comitè de seguretat i salut.

Per això, és convenient que l’empresa faci, a part del comunicat oficial d’accident de treball, un comunicat intern en què s’ampliï la informació relativa al succés, que ha d’incloure els apartats següents:

  • Descripció de l’accident.
  • Dades d’identificació: temps, lloc, dades de l’accidentat, naturalesa i gravetat de la lesió, tipus d’accident, testimonis…
  • Causes possibles de l’accident: causa tècnica, acció imprudent…
  • Mesures preventives que cal adoptar: tècniques, organitzatives…

2) Investigació d’accidents

La Llei de prevenció de riscos laborals, en l’article 16.3, determina l’obligació de l’empresari d’investigar tots els accidents amb conseqüències lesives per als treballadors afectats; tot i això, cal estendre aquesta investigació també als incidents, és a dir, als accidents que no han ocasionat lesions als treballadors exposats.

Incident

Un incident és qualsevol succés no esperat ni desitjat que, sense haver causat pèrdua de la salut o lesions a les persones, ocasiona danys a la propietat, els equips, els productes o el medi ambient, pèrdues a la producció o augment de les responsabilitats legals.

La investigació dels accidents té la finalitat de descobrir les causes que els provoquen per aplicar les mesures correctores que n’evitin de nous.

Els objectius que es pretenen assolir, gràcies a la investigació d’accidents, són els següents:

  • Coneixement exacte dels fets ocorreguts.
  • Deducció de les causes que els han produït.
  • Aplicació ràpida de mesures correctores del risc que previnguin accidents de treball per les mateixes causes.

És obvi que tots els accidents causants de lesions greus s’han d’investigar, però també s’han d’investigar molts accidents lleus quan es repeteixenfreqüentment o quan haurien pogut ser greus fàcilment.

El procés d’investigació comprèn les etapes següents:

a) Recopilació de dades que permeti deduir allò que realment ha ocorregut.

Entrevista dels testimonis

Els testimonis s’han d’entrevistar de manera individual i s’han d’evitar les preguntes indicatives. L’entrevistador ha d’evitar fer judicis de valor i s’ha de limitar, en aquesta fase, a recollir dades relatives al lloc, al dia i a l’hora, i les dades sobre l’accidentat -incloent-hi el temps que duu en la feina i si està qualificat per fer-la o no-, i tot allò que fa referència al succés i a les condicions en què s’ha produït.

b) Anàlisi i valoració de la informació obtinguda que permeti saber com han passat els fets. La finalitat és obtenir una descripció de l’accident que sigui veraç.

La investigació...

… s’ha de fer com més aviat millor després de l’accident, i s’ha de procurar que no s’hagin alterat les condicions materials del lloc on s’ha produït l’accident.

c) Determinació de les causes de l’accident. Tots els accidents tenen com a condició prèvia un nombre de causes relacionades amb les condicions de treball i les conductes dels treballadors.

Aquestes causes s’han d’ordenar diferenciant entre causes primàries i causes immediates.

Les causes primàries o bàsiques són les que estan en l’origen del procés que causa l’accident i són degudes a errors de disseny o fallades de gestió. Aquestes causes són realment importants per evitar accidents nous ja que s’originen anteriorment al moment de produir-se l’accident i són les que expliquen la raó de cadascuna de les causes immediates.

Les causes immediates són les que provoquen el desencadenament de l’accident i es divideixen en dos grups: actes insegurs i condicions perilloses.

En la secció “Annexos” del web teniu exemples de causes primàries i causes immediates.

d) Proposta d’adopció de mesures concretes que actuïn sobre les causes que van originar l’accident, per evitar esdeveniments similars futurs.

Eliminar les causes

L’investigador ha de diferenciar les causes que es poden eliminar de les que no es poden eliminar.

Una de les metodologies d’investigació d’accidents que utilitza la prevenció de riscos és la metodologia de l’arbre de causes. L’arbre de causes representa gràficament la concatenació de causes que han determinat el succés últim materialitzat en l’accident. Es parteix del fet que s’ha esdevingut, es recula en el temps i es reconstrueix in situ quines circumstàncies es donaven en el moment anterior a l’accident i que el van provocar.

Ginebra, 1962

En la X Conferència Internacional d’Estadístiques de Treball es van establir les normes bàsiques, en el camp de l’estadística, dels accidents laborals.

3) Control estadístic

L’estadística facilita el control sobre el nombre d’accidents, la gravetat i la freqüència amb què es produeixen. Així mateix, permet arribar a conclusions sobre l’evolució de l’accidentalitat i l’establiment de mesures de prevenció.

Els valors comparatius de l’accidentalitat s’obtenen per mitjà d’uns índexs, que es calculen amb uns criteris determinats.

a) Índex de freqüència d’accidents. És una expressió que relaciona el nombre d’accidents ocorreguts per cada milió d’hores treballades i les hores treballades i ens indica la freqüència amb la qual es produeixen els accidents en una empresa.

La fórmula utilitzada per calcular-lo és la següent:

El nombre total d'hores per persona treballades...

… és el producte de multiplicar el nombre mitjà de treballadors ocupats per jornada pel nombre mitjà d’hores treballades per empleat i jornada i pel nombre de jornades treballades en el període de què es tracti.

Quant al nombre d’accidents, si es compten els accidents amb baixa i sense baixa, s’obté l’índex de freqüència general; si solament es compten els accidents amb baixa, s’obté l’índex de freqüència d’accidents amb baixa.

b) Índex de gravetat. L’índex anterior indica la freqüència amb la qual es produeixen els accidents, però no la gravetat. Per obtenir aquesta informació, s’utilitza l’índex de gravetat, que és el nombre de jornades perdudes com a conseqüència dels accidents per cada 1.000 hores treballades en un període determinat.

La fórmula utilitzada per calcular-lo és la següent:

a on és el nombre de jornades que han perdut els accidentats que han tingut incapacitats temporals, i són les jornades perdudes per incapacitat permanent i mort.

Per calcular les jornades perdudes per incapacitat permanent o mort cal utilitzar la taula.

Taula: Càlcul de les jornades perdues per incapacitat permanent o mort
Naturalesa de la lesió Jornades perdudes Naturalesa de la lesió Jornades perdudes
Mort 6.000 Pèrdua del peu 2.400
Incapacitat permanent absoluta 6.000 Pèrdua o invalidesa permanent del polze i tres dits 2.000
Ceguesa total 6.000 Pèrdua o invalidesa permanent de quatre dits 1.800
Incapacitat permanent total 4.500 Pèrdua de la vista (un ull) 1.800
Pèrdua d’un braç per sobre del colze 4.500 Pèrdua o invalidesa permanent de tres dits 1.200
Pèrdua d’una cama per sobre del genoll 4.500 Pèrdua o invalidesa permanent del polze i un dit 1.200
Pèrdua d’un braç pel colze o més avall 3.600 Pèrdua o invalidesa permanent dels dits 750
Pèrdua de la mà 3.000 Pèrdua o invalidesa permanent del polze 600
Pèrdua d’una cama pel genoll o més avall 3.000 Pèrdua de l’oïda (solament d’una orella) 600
Sordesa total 3.000 Pèrdua o invalidesa d’un dit qualsevol 300
Pèrdua o invalidesa permanent del polze i quatre dits 2.400 Pèrdua o invalidesa del dit gros o de dos dits del peu o més 300

c) Índex de seguretat. Expressa la relació entre el nombre de treballadors, per accident i per cada 100.000 hores treballades.

La fórmula utilitzada per calcular-lo és la següent:

a on T és el nombre de treballadors i A és el nombre d’accidents.

Cóm més gran és aquest índex, més seguretat demostra.

d) Índex d’incidència. Es defineix com la relació entre el nombre d’accidents registrats en un període de temps i la mitjana de treballadors exposats al risc considerat.

La fórmula utilitzada per calcular-lo és la següent:

e) Índex de durada mitjana d’incapacitats. Expressa el nombre de jornades perdudes per cada accident amb baixa laboral.

La fórmula utilitzada per calcular-lo és la següent:

Els plans d'emergència i d'evacuació en entorns de treball

La Llei de prevenció de riscos laborals obliga l’empresari a analitzar les situacions d’emergència possibles per tal d’adoptar les mesures oportunes i designar les persones per posar en pràctica aquestes mesures i comprovar-ne el funcionament. També la norma bàsica d’autoprotecció de centres, establiments i dependències dedicats a activitats que originin situacions d’emergència estableix l’obligació d’elaborar, implantar i mantenir operatiu els plans d’autoprotecció.

El pla d’autoprotecció és un document que estableix el marc orgànic i funcional que preveu un centre, un establiment, un espai, una instal·lació de dependència amb l’objecte de prevenir i controlar els riscos sobre les persones i els béns, donar resposta a les situacions d’emergència possibles i garantir la integració de les actuacions amb el sistema públic de protecció civil.

El pla d’autoprotecció aborda la identificació i avaluació dels riscos, les accions i mesures necessàries per prevenir i controlar el risc i les mesures de protecció i altres actuacions que s’han d’adoptar en cas d’emergència.

És un document únic i ha d’incloure tots els procediments i protocols necessaris per reflectir les actuacions preventives i de resposta a l’emergència.

El pla d’autoprotecció té una vigència indeterminada; de tota manera, cal mantenir-lo actualitzat i fer-ne una revisió com a mínim abans de cada tres anys.

La implantació del pla d’autoprotecció ha de comprendre la formació i capacitació del personal, l’establiment de mecanismes d’informació al públic i la provisió dels mitjans i els recursos que facin falta per aplicar-lo. A més de la formació inicial, s’ha d’establir un programa d’activitats formatives periòdiques per assegurar el manteniment de la formació del personal assignat al pla.

En la secció “Annexos” del web trobareu els criteris mínims que s’han d’observar per elaborar un pla d’emergències i un exemple d’un elaborat.

L’objectiu del pla d’autoprotecció és preparar, redactar i aplicar el pla d’actuació en cas d’emergències.

El pla d’emergències ha de definir la seqüència d’actuacions que s’han de desenvolupar per al control inicial de les emergències que es produeixin i ha de respondre a les preguntes següents: què es farà?, qui ho farà?, quan?, com?, on? Alhora, ha de planificar l’organització humana amb els mitjans necessaris que la possibilitin.

L’empresa ha de designar una persona com a responsable única de gestionar les activitats adreçades a prevenir i controlar riscos. Aquesta persona és la responsable d’activar el pla d’actuació en emergències, segons el que s’ha establert, i ha de notificar l’accident a les autoritats competents, informar el personal i adoptar les mesures immediates per reduir les conseqüències de l’accident.

Aquest pla d’emergències ha de contenir el protocol d’actuació en cas d’emergències, dins del qual s’han de preveure els punts següents:

  1. La identificació i classificació de les emergències, és a dir, dels possibles fets que poden donar lloc a una emergència: incendi, inundació, amenaça de bomba, explosió, núvols de gas tòxic.
  2. Els procediments d’actuació en cas d’emergència:
    • Detecció i alerta.
    • Mecanismes d’alarma: qui farà l’avís i la identificació del centre de coordinació d’atenció d’emergències de protecció civil.
    • Mecanismes de resposta.
    • Evacuació o confinament.
    • Prestació dels primers auxilis.
    • Maneres de recepció dels ajuts externs.
  3. La identificació i les funcions de les persones iels equips que duran a terme els procediments d’actuació en cas d’emergència.
  4. La identificació del responsable de posar en marxa el pla d’emergències.

Per avaluar el pla d’emergències s’han de fer simulacres amb la periodicitat mínima que fixi el mateix pla, però com a mínim un cop a l’any. Aquests simulacres han de permetre comprovar l’eficàcia de l’organització, la capacitació del personal adscrit a l’organització, la idoneïtat i suficiència dels recursos assignats i l’adequació dels procediments d’actuació.

La senyalització de seguretat

El Reial decret 485/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes en matèria de senyalització de seguretat i salut en el treball, és el que regula els senyals de seguretat en els centres de treball. Aquest decret està desenvolupat amb una guia tècnica de l’INSST que pretén facilitar-ne a les empreses i als responsables de prevenció la interpretació i aplicació, de manera que s’hi especifiquen criteris i recomanacions.

Cal entendre, segons el Reial decret, que la senyalització de seguretat és la senyalització que, referida a un objecte, una activitat o unes situacions determinades, proporciona una indicació o obligació relativa a la seguretat o salut en el treball per mitjà d’un senyal en forma de panell, un color, un senyal lluminós o acústic, una comunicació verbal o un senyal gestual.

La guia encara ens orienta més, però, i els descriu com un conjunt d’estímuls que pretenen condicionar, amb l’antelació mínima necessària, l’actuació del qui els rep enfront d’unes circumstàncies que es pretén ressaltar. Aquests estímuls són rebuts pels sentits de la vista i l’oïda.

Figura Els tipus de senyals de seguretat

A més, la guia tècnica ens ofereix una classificació de la tipologia de la senyalització molt útil que teniu esquematitzada en la figura.

Els senyals de prohibició, advertència, obligació i salvament o socors són senyals en forma de panell, és a dir, són senyals que, per la combinació de forma geomètrica, colors i pictogrames, ens proporcionen una informació. Aquests senyals es poden complementar amb un senyal addicional que proporciona altres informacions que no estan específicament codificades.

  • Senyal de prohibició: és un senyal que prohibeix un comportament determinat susceptible de provocar un perill.
  • Senyal d’advertència: és un senyal que adverteix el treballador d’un risc o perill.
  • Senyal d’obligació: és un senyal que obliga el treballador a tenir un comportament determinat.
  • Senyal de salvament o de socors: és un senyal que proporciona indicacions relatives a les sortides de socors, als primers auxilis o dispositius de salvament.

Per indicar que un equip està forà de servei es pot posar el senyal de perill i una indicació que digui: Fora de servei. No toqueu.

També es poden utilitzar senyals lluminosos, acústics, la comunicació verbal i senyals gestuals.

  • El senyal lluminós és un conjunt de materials transparents o translú- cids il·luminats des de darrere o des de dins.
  • El senyal acústic és un senyal sonor codificat, emès per mitjà d’un dispositiu sense intervenció de la veu humana.
  • La comunicació verbal és un missatge verbal predeterminat en què s’utilitza la veu humana o sintètica.
  • Els senyals gestuals és un moviment o una disposició dels braços o de les mans en forma codificada per guiar les persones que fan maniobres que constitueixen un risc o perill per als treballadors.

L’RD 485/1997 estableix una sèrie de criteris per usar la senyalització:

  • La senyalització s’ha d’utilitzar sempre que l’anàlisi dels riscos existents, de les situacions d’emergència previsibles i de les mesures preventives adoptades posi de manifest la necessitat de fer alguna d’aquestes accions:
    • Cridar l’atenció dels treballadors sobre l’existència de determinats riscos, prohibicions o obligacions.
    • Alertar els treballadors quan es produeix una determinada situació d’emergència que requereixi mesures de protecció o evacuació.
    • Facilitar als treballadors la localització i identificació de determinats mitjans o instal·lacions de protecció, evacuació, emergència o primers auxilis.
    • Orientar o guiar els treballadors que facin determinades maniobres perilloses.

    En la secció “Annexos” del web trobareu un esquema amb més informació sobre els colors i les formes que s’han d’utilitzar i exemples de pictogrames.

  • La senyalització no s’ha de considerar una mesura substitutòria de les mesures tècniques i organitzatives de protecció col·lectiva i cal utilitzar-la quan, per mitjà d’aquestes mesures tècniques, no ha estat possible eliminar els riscos o reduir-los suficientment. Tampoc no pot substituir la formació i informació dels treballadors en seguretat i salut laborals.

Primers auxilis

La Llei de prevenció de riscos laborals estableix, en l'article 20, que:

“l’empresari, tenint en compte la grandària i l’activitat de l’empresa, i la possible presència de persones alienes a aquesta, haurà d’analitzar les possibles situacions d’emergència i adoptar les mesures oportunes en matèria de primers auxilis”.

Els primers auxilis que es dispensen a les persones accidentades tenen com a objectiu preservar la vida, pal·liar el dolor i evitar les lesions secundàries.

Primers auxilis

Mesures que s’adopten amb un accidentat o malalt sobtat en el mateix lloc dels fets fins a l’arribada de l’assistència mèdica. Qui els aplica ha d’estar capacitat per no causar, per desconeixement, més danys dels que ja s’han produït.

Principis d'actuació

  • L'empresari ha de planificar els primer auxilis tenint en compte l'activitat i la grandària de l'empresa.
  • L'empresari ha de planificar els primer auxilis tenint en compte l'activitat i la grandària de l'empresa.

D’aplicar les tècniques de primers auxilis i de la forma que les apliquem, depèn, en alguns casos, una cosa tan important com la vida o la mort d’una persona i, en altres, que una lesió susceptible de produir una incapacitat permanent quedi limitada a una lesió temporal sense conseqüències.

1) Organització dels primers auxilis en l’empresa

Es basarà en les actuacions següents:

  • Avaluació de la sinistralitat a l’empresa.
  • Nomenament de responsables.
  • Organització de la coordinació amb els serveis externs de l’empresa per garantir rapidesa en l’assistència mèdica.
  • Formació bàsica de tots els treballadors en matèria de primers auxilis.
  • Disposició d’una farmaciola a l’empresa amb el material per a primers auxilis.
  • Local per a primers auxilis.

2) Principis bàsics d’actuació

La designació i formació de responsables de practicar els primers auxilis s’ha de planificar amb intervenció dels delegats de prevenció.

Les empreses de més de 50 treballadors o les d’especial perillositat han de tenir un local específic per a primers auxilis.

La persona que ha de prestar els primers auxilis ha d’actuar tenint en compte els principis següents:

  • Actuar i prendre decisions amb rapidesa però amb prudència.
  • Mantenir la serenitat per donar confiança a la víctima. La tranquil·litat dóna confiança a l’accidentat i als que són a prop.
  • Actuar amb seguretat i organització.

En funció dels criteris establerts, s’actuarà de la forma següent:

  • Actuar amb rapidesa però tranquil·litzant l’accidentat. Avisar els serveis mèdics al més aviat possible perquè es desplacin al lloc de l’accident.
  • Assegurar-se que no hi ha perill de gasos tòxics, corrents elèctrics, explosions ni esfondraments; ja que, prèviament, s’haurà de traslladar l’accidentat -també per seguretat pròpia- fora del lloc perillós, o bé, si escau, tallar el corrent elèctric.
  • Examinar bé l’accidentat, amb l’objectiu de comprovar si ha perdut el coneixement, respira, té pols, sagna o presenta alguna fractura. Si la persona està inconscient, no se li ha d’administrar cap beguda.
  • Col·locar i mantenir el ferit en posició horitzontal si està conscient.Si està inconscient i es té la seguretat absoluta que no té lesions a la columna vertebral, s’ha de col·locar i mantenir en posició lateral de seguretat (PLS); d’aquesta manera, es possibilita una millor circulació de la sang i, en conseqüència, el cervell està oxigenat i evitem un possible ofegament en cas de vòmit.
  • Fer només allò imprescindible. Les cures han de ser simples, i el socorrista sempre ha de tenir en compte que no és un professional en la matèria i mai no pot substituir un metge.
  • Mantenir l’accidentat calent. Tots els lesionats tendeixen a perdre temperatura. Per evitar-ho, el millor és abrigar-lo amb una manta o abric.
  • Tranquil·litzar l’accidentat, calmar-li els temors i procurar que no es vegi les ferides.

Tècnica del PAS

Protegir: assegurar-se que tant la víctima com el socorrista són fora del lloc de perill.

Avisar: comunicar-se amb els serveis d’emergència.

Socórrer: atendre l’accidentat segons el mètode d’actuació que escaigui.

Tècniques de primers auxilis

La fase de socórrer es basa en el reconeixement dels signes vitals, com són la consciència, la respiració i el pols.

PLS: posició lateral de seguretat

Si s’intenta fer moltes coses, com cures complicades, o se’l mou sense necessitat, només s’aconsegueix augmentar-li els dolors o empitjorar-ne l’estat.

Parada cardiorespiratòria

La funció principal de l'aparell respiratori...

… és subministrar oxigen a les cèl·lules, i la de l’aparell circulatori, que la sang transporti l’oxigen per mitjà del cor, que n’és l’òrgan impulsor.

Podeu consultar un esquema dels principals conceptes de les tècniques dels primers auxilis en la secció “Annexos” del web del mòdul.

La missió més important del socorrista és mantenir les funcions respiratòria i circulatòria. Per això, com a primera mesura d’actuació, haurà d’avaluar l’estat de consciència de l’accidentat, que constitueix un reflex del funcionament del seu cervell.

Per apreciar l’estat de consciència, li haurà de preguntar coses senzilles: com es diu?, què ha passat?, on li fa mal?; i, per comprovar la capacitat de resposta, donar-li ordres simples: obri els ulls, estrenyi’m la mà.

En el cas que la víctima sigui sorda la persona que efectua l’atenció, s’ha de fer entendre amb gestos.

La posició lateral de seguretat evita la caiguda de la llengua cap enrere i l’obstrucció de les vies respiratòries per vòmits.

Mai no s’ha de donar de beure a una persona inconscient, ja que, en faltarli els reflexos de seguretat, part del líquid que li subministrem pot dirigirse als pulmons i, aquí, en no haver-hi forma d’expulsar-lo, produir-li asfíxia per un mecanisme similar al que es produeix en qualsevol ofegament per immersió.

a) Persona inconscient que respira

Tota persona inconscient però que respira s’ha de col·locar horitzontalment en posició lateral de seguretat (PLS) -sempre que estiguin descartades lesions de la columna vertebrali s’ha de vigilar constantment.

  • És prioritari començar a actuar amb rapidesa, sense que hi hagi temps per dubtar, i no s'ha de realitzar un trasllat ni esperar que arribi el metge sense haver practicat les tècniques de reanimació./-29
  • És prioritari començar a actuar amb rapidesa, sense que hi hagi temps per dubtar, i no s'ha de realitzar un trasllat ni esperar que arribi el metge sense haver practicat les tècniques de reanimació.

b) Persona inconscient que no respira però té pols

Quan la respiració s’ha aturat, cal utilitzar la tècnica de reanimació de la respiració artificial.

Quan la respiració se suspèn

La suspensió de la respiració duu com a conseqüència la privació de l’oxigen, que és indispensable per a la vida de l’organisme. Hi ha òrgans especialment sensibles a aquesta manca d’oxigen, com el cervell, les cèl·lules nervioses del qual, sense oxigen, moren en un curt espai de temps i s’esdevé la mort.

És important començar a actuar amb summa rapidesa, mitjançant les fases següents:

  • Obrir el pas de l’aire. Per a això, s’han de seguir els passos següents:
  • Col·locar l’accidentat estirat de cara enlaire.
  • Agenollar-se al costat del cap de l’accidentat i afluixar-li la corbata, el mocador, el cinturó, els botons del coll. Col·locar una mà a la nuca i una altra al front, i empènyer suaument el cap enrere. Aquesta actuació, en molt casos, serveix perquè la respiració es reprengui espontàniament; si això no passa, mantenint aquesta posició, passarem al pas següent.
  • Col·locar a la barbeta la mà situada a la nuca, empenyent suaument per obrir-li la boca.
  • Alliberar l’accés a la faringe amb dos dits col·locats en forma de ganxo, si està obstruït per vòmits, dentadura postissa, saliva; o bé amb un drap o mocador net, si el que produeix l’obstrucció és líquid.
  • Practicar un mètode de respiració artificial. Els passos que cal seguir per aplicar aquesta tècnica són els següents:
  • Ajeure l’accidentat a terra o en una superfície dura, de cara enlaire, i introduir els dits a la boca per alliberar-la de cossos estranys, o bé, netejar els líquids amb un mocador.
  • Empènyer cap amunt la nuca i el coll amb una mà, i amb l’altra el front, i flexionar el cap enrere. Aquesta maniobra només es realitzarà si estan descartades possibles lesions a les cervicals. Si no, es passarà del primer pas al tercer.
  • Obrir-li la boca i, amb els dits polze i índex de la mà que estava col·lo- cada al front, tancar els orificis del nas; mantenir la pressió cap avall amb aquesta mà.
  • Col·locar els llavis al voltant dels de la víctima, de manera que abastin la seva boca, i insuflar aire fermament i sense brusquedat. Cal observar si el pit s’eleva; si no ho fa, significa que les vies respiratòries no estan lliures, o bé que l’aire s’ha escapat per les foses nasals, que no s’han tapat suficientment, o per les comissures labials; per tant, ràpidament es tornarà a netejar la boca i, si és necessari, es posarà la víctima de costat i se li donaran uns cops entre els omòplats per intentar moure allò que impedeix l’entrada d’aire.
  • Un cop aconseguida la penetració de l’aire als pulmons, se’n permetrà la sortida (espiració) de manera espontània, separant els llavis dels de l’accidentat.

Compte!

En el cas que existeixin lesions a les cervicals, el moviment brusc del cap endarrere per deixar lliures les vies respiratòries pot malmetre la medul·la i provocar una tetraplegia; per tant, només es realitzarà aquesta maniobra si s’està absolutament segur que no hi ha lesions de la columna vertebral.

Les operacions es repetiran 4 o 5 vegades a un ritme de 12 a 15 vegades per minut, que és la nostra cadència respiratòria d’inspiracióespiració.

El mètode de respiració artificial més efectiu és el denominat boca a boca.

c) Persona inconscient que no respira i no té pols

Quan l’accidentat està inconscient, no respira i no té pols, s’ha d’utilitzar la tècnica de reanimació del massatge cardíac acompanyada de la respiració boca a boca.

Comprovar el batec del cor

La millor manera de saber si el cor batega o si ho fa de manera ineficaç és localitzant el pols, que és la transmissió a totes les artèries de l’organisme de l’impuls cardíac durant la contracció del cor. Per això, es pot apreciat en les arteries. Les artèries on és més fàcil localitzar el pols són les caròtides, situades a ambdós costats del coll, que són les que duen sang al cervell.

Mitjançant la tècnica del massatge cardíac se suplanta la funció del cor i es bombeja sang a la resta de l’organisme.

Després d’haver realitzat 6 o 7 insuflacions (boca a boca), el socorrista ha de comprovar el pols de l’accidentat, ja que no serviria de res subministrar oxigen si no es distribueix a l’organisme per mitjà del sistema circulatori.

Quan el cor no envia sang al cervell, no es pot localitzar el pols en aquestes artèries; per tant, s’ha d’iniciar immediatament el massatge cardíac extern.

Passos per aplicar la tècnica del massatge cardíac:

L’european Resuscitation Council (ERC) ha inclòs els següents canvis a les guies de ressucitació, en relació al massatge cardíac:

  • La freqüència ha de ser de 2 insuflacions cada 30 compressions. La freqüència de 2 insuflacions cada 15 es manté per a nens, si els reanimadors són professionals. Per a la població en general es segueix fent 30:2. Les persones que no siguin socorristes professionals i no es vegin en cor de fer insuflacions, poden fer només compressions toràciques. En nens i lactants la causa d’aturada és normalemnt respiratòria, per tant s’han de fer 5 insuflacions de rescat.
  • El ritme de les compressions ha de ser d’almenys 100 compressions per minut.
  • La compressió ha d’aconseguir que el tòrax baixi almenys 5 cm.
  • Cal trucar al telèfon d’emergències, en el nostre cas el 112, quan comprovem que està insconscient i no respira.

El millor és que aquestes dues tècniques de reanimació es realitzin entre dos socorristes: un farà el massatge cardíac al ritme habitual i, l’altre farà 2 insuflacions cada 30 compressions del massatge cardíac. Aquestes pràctiques són fatigoses per als socorristes, però no es poden interrompre els ritmes i, molt menys, suspendre’ls. No hi ha un temps màxim d’aplicació, donat que la víctima es pot recuperar després d’un temps llarg d’aplicar-li les tècniques de reanimació.

La compressió (massatge cardíac) s’ha de fer amb la força suficient per aconseguir que el tòrax baixi de 3 a 4 centímetres en cada compressió.

Només es pot cessar per dues causes: perquè l’accidentat s’hagi recuperat o per l’arribada d’un metge que determini l’actuació que cal seguir.

Quan el socorrista està sol...

… ha d’alternar la respiració boca a boca amb el massatge cardíac, de manera que faci 2 insuflacions profundes (boca a boca) i, a continuació, 30 compressions (massatge cardíac) sobre el tòrax, i continuar amb aquest ritme ininterrompudament.

Cremades

Són les lesions que l’escalfor produeix a l’organisme. Poden tenir com a causa el foc, l’electricitat, substàncies càustiques o corrosives, el sol, líquids a altes temperatures o objectes incandescents.

Classificació de les cremades

Les cremades, segons la profunditat, es classifiquen en tres graus:

  • De primer grau, quan la pell està irritada, i presenta un envermelliment intens.
  • De segon grau, quan la lesió a la pell és més gran i es produeixen les butllofes.
  • De tercer grau, quan la pell està destruïda i, fins i tot, pot afectar teixits més profunds.

Actuació bàsica en cas de cremades

  1. Eliminar la causa.
  2. Refrigerar amb aigua.
  3. Tapar la zona lesionada.
  4. Evacuar la víctima a un centre mèdic.

La gravetat de les cremades es determina per l’extensió de la superfície corporal cremada.

Caràcter d'una cremada

Es considera que una cremada té caràcter:lleu quan la superfície cremada és inferior al 10% i la seva profunditat no sobrepassa el segon grau;greu quan afecta entre el 10 i el 30% de la superfície del cos, independentment de la profunditat;molt greu quan la superfície afectada està entre el 30 i el 50%.

Les cremades produeixen efectes locals (a la zona cremada) i efectes generals sobre l’organisme de l’accidentat.

Els efectes que es produeixen a la zona cremada són fonamentalment:

  • Dolor, que pot ser tan intens que deixi l’accidentat en estat de xoc.
  • Infecció, pels teixits que queden danyats i, per tant, amb menys resistència als microbis.
  • Deshidratació, que constitueix la causa més greu i que, en repercutir a tot l’organisme, ocasiona els efectes generals esmentats anteriorment.

Els passos que cal seguir en cas de cremades són els següents:

  • Eliminar la causa traient a la víctima del focus tèrmic, apagant les flames i retirant el producte químic, si n’hi ha.

Si la causa de la cremada és la roba

Si a una persona se li ha encès la roba, hem d’evitar que corri, ja que amb això s’aviven les flames. La cobrirem amb una manta o un abric o la farem rodolar per terra.

En el cas que tingui la roba impregnada de líquid candent, se li traurà, si no és que li hagi quedat enganxada a la pell. Mai s’intentarà desenganxar trossos de roba adherits a la pell socarrimada. Si està impregnada de productes químics de qualsevol tipus (àcid sulfúric, sosa, potassa…), la desvestirem completament, protegint-nos les mans per no tocar els productes.

  • En tots els casos de cremades, refredar al més aviat possible les zones cremades, ruixant-les amb aigua de l’aixeta o dutxa a una temperatura entre 10 i 20 ºC, durant un temps aproximat de 20 minuts.
  • Posteriorment, protegir les zones cremades amb apòsits estèrils o amb els més nets que tinguem humitejats amb aigua.
  • Instal·lar el cremat en posició horitzontal i cara enlaire, embolcallat en una o diverses mantes o abrics, o en PLS, si té l’esquena cremada. Si està cremat a l’esquena i als costats, se’l col·locarà estès de boca terrosa, sempre procurant moure’l el menys possible per no causar-li més dolor.
  • Evacuar urgentment a una unitat de cremats.

Algunes accions que no s’han de fer en cas de cremades:

Protecció de les cremades

Les cremades, en deixar d’estar en contacte amb l’aire, es fan menys doloroses i, a més a més, s’evita, dins del possible, la contaminació que produeixen en els gèrmens de l’ambient.

  • Aplicar pomades o cremes sobre la zona cremada. Sols aigua.
  • Refredar massa la víctima. Solament s’ha de refredar la zona cremada.
  • Donar-li aigua, alcohol o analgèsics per via oral.
  • Trencar les butllofes de la pell cremada.
  • Desenganxar la roba de la pell cremada.
  • Deixar sola la víctima.
  • Retardar el trasllat a la unitat de cremats de l’hospital.

Hemorràgies

Una hemorràgia és la sortida de sang fora de l’aparell circulatori.

Si la sang surt a l’exterior a través d’una ferida de la pell, l’hemorràgia és externa. Si la sang s’aboca cap a l’interior, per exemple es queda emmagatzemada a la cavitat abdominal, l’hemorràgia és interna.

Quan la sang flueix a l’exterior a través d’un orifici natural -com el nas, oïda o bocas’anomena hemorràgia exterioritzada.

Les hemorràgies produeixen pèrdua de sang. Això causa la falta d’oxigenació dels teixits, la qual alhora en causa la mort.

a) Tractament de les hemorràgies externes

Per aturar una hemorràgia s’ha de fer una compressió directa sobre la ferida. Si falla la compressió directa, s’ha de fer una compressió arterial.

  • Compressió directa. Comprimir la ferida. Amb un drap o tela, el més nets possible, cal taponar la ferida que sagna amb els dits o el palmell de la mà, segons l’extensió de la ferida. Posteriorment, cal fixar el drap o tela amb unes voltes de bena aplicades amb certa força, però sense oprimir massa per no impedir la circulació.

Si, un cop fet el tamponament i col·locada la bena, l’hemorràgia no s’atura, s’ha d’intentar la compressió arterial.

  • Compressió arterial.Comprimir l’artèria amb els dits o amb el puny, contra un os, i intentar així interrompre el pas de la sang.

La compressió es farà per sobre de la ferida.

Principals artèries

Cal trobar l’arteria principal del braç (artèria humeral) o de les cames (artèria femoral) i parar-ne la circulació sanguina.

L’artèria humeral passa per sota del braç i, comprimint-la, es pot aturar una hemorràgia greu de la part inferior del braç.

L’artèria femoral és a la cara interna de la cuixa i, comprimint-la, s’atura una hemorràgia greu de la cama.

No s’ha d’afluixar mai el punt de compressió. S’ha de mantenir, amb la víctima estirada, mentre s’espera un mitjà d’evacuació i durant el transportfins al centre sanitari.

  • L'ús del torniquet únicament està justificat si hi ha algun membre seccionat o amputat o la distància al centre hospitalari és molt gran.
  • L'ús del torniquet únicament està justificat si hi ha algun membre seccionat o amputat o la distància al centre hospitalari és molt gran.

  • Torniquet. Únicament està justificat en casos extrems.

Sobre la tècnica del torniquet cal tenir el compte el següent:

  • El torniquet només es pot aplicar a les parts anteriors dels membres: es col·loca per sobre del colze o per sobre del genoll .
  • El socorrista afluixarà el torniquet cada 10 minuts, per evitar la gangrena.
  • S’ha de col·locar un cartell que indiqui l’hora i el minut de col·locació del torniquet sobre la roba de l’accidentat. El perill més gran és el de gangrena del membre afectat, en mancar-li el rec sanguini i, amb ell, la nutrició.

b) Tractament de les hemorràgies internes

És molt difícil per al socorrista saber si hi ha hemorràgia interna. Generalment, el ferit té set, el pols dèbil i ràpid, pal·lidesa, suor freda, angoixa, nàusees i un gran malestar.

Actuació en hemorràgies internes

Davant d’una hemorràgia interna s’actuarà de la forma següent:

  • Es controlaran els signes vitals.
  • Es tractaran les lesions quan sigui possible.
  • S’afluixarà tot allò que comprimeixi a l’accidentat.
  • Es taparà el ferit per evitar la pèrdua de calor corporal.
  • Es col·locarà a l’accidentat estirat, amb el cap més baix que els peus si està conscient, i en posició lateral de seguretat PLS, si està inconscient.
  • S’evacuarà urgentment a un centre sanitari.

Important

Qualsevol persona que hagi rebut un fort cop al tòrax o abdomen, o qualsevol que tingui una ferida al pit o al ventre ha de ser considerada com a sospitosa d’hemorràgia interna i, per tant, ha de ser traslladada urgentment a un centre sanitari.

c) Hemorràgies exterioritzades

Quan la sang surt del nas, l’accidentat ha de romandre assegut amb el cap endavant, sense estirar-lo ni tirar-li el cap enrere; si no s’atura comprimint amb el dit l’orifici que sagna durant 5 minuts, introduirem una gasa mullada amb aigua oxigenada. Si l’hemorràgia no cessa, s’ha d’avisar el metge.

Altres hemorràgies exterioritzades

El fet que l’oïda sagni pot ser un símptoma de fractura del crani o trencament del timpà. Si la sang surt de la boca, pot ser un símptoma de lesió a l’aparell digestiu o respiratori. Es col·locarà l’accidentat en posició lateral de seguretat (PSL), amb l’oïda que sagna dirigida cap el sòl; això, si és possible moure’l; en cas contrari, és millor no tocar-lo. Es controlaran els signes vitals i es traslladarà el ferit a un centre sanitari.

Fractures

Una fractura és el trencament complet o incomplet d’un os. Les fractures poden ser obertes o tancades, segons si la pell que les cobreix està intacta o hi ha alguna ferida; en l’últim cas, la fractura és més greu pel risc d’infecció que dificulta la formació de l’os reparador de la lesió.

Pas de fractura tancada a oberta

Un moviment incorrecte en la captació o transport de l’accidentat pot convertir una fractura tancada en un fractura oberta; per tant, no s’ha de traslladar un accidentat sense haver immobilitzat la fractura prèviament.

Prioritats

Normalment, les fractures no presenten una urgència vital. Abans de procedir al tractament provisional és necessari atendre la integritat física de l’accidentat: en primer lloc és necessari evitar el xoc i controlar l’hemorràgia, si n’hi ha.

Els símptomes de fractura són els següents:

  • Dolor al focus de la fractura.
  • Impotència funcional o incapacitat per al moviment normal del membre fracturat.
  • Deformació i aparició de blaus a la zona afectada.
  • Deformació del membre per escurçament, o bé perquè s’ha torçat o desviat.

a) Actuació en cas de fractura

Els passos que cal seguir en cas de fractura són els següents:

  • Evitar moure el ferit.
  • Reconèixer els signes vitals.
  • Curar la ferida, si la fractura és oberta, aplicant apòsits estèrils.
  • Immobilitzar la fractura seguint el procés següent:
  • Tranquil·litzar l’accidentat, explicant-li cada una de les accions que es fan.
  • Treure tot allò que pugui molestar quan es produeixi la inflamació com anells, braçalets.
  • Immobilitzar el membre si no presenta una deformació important, és a dir, proporcionar a l’os fracturat un sistema que li impedeixi moure’s, perquè els fragments de l’os trencat no originin noves lesions mentre l’accidentat és traslladat a un centre sanitari, on se li realitzarà el tractament definitiu.

Immobilització d'una fractura

Quan s’immobilitza una fractura, a part d’impedir el moviment, es proporciona a la part del cos lesionada el suport rígid que constituïa l’os. Aquest suport rígid s’anomena fèrula, però, si no se’n té cap, es poden utilitzar revistes o diaris enrotllats, o cartrons, i es col·loquen en nombre de dos, si és possible, al costat del membre fracturat. La fèrula o l’element que en faci la funció ha de ser suficientment llarg com perquè sobrepassi les articulacions situades immediatament per sobre i per sota del focus de la fractura.

Compte!

El socorrista que es trobi sol mai no ha d’immobilitzar un membre si presenta una deformació important; només mantindrà l’accidentat estirat, abrigat i en un lloc tranquil.

Exemples d'immobilització

Si l’os fracturat és la tíbia, es col·loca una fèrula que sigui prou llarga per arribar del turmell al genoll, i els sobrepassi una mica. Les dues fèrules es col·loquen a ambdós costats de l’os fracturat, i es lliguen entre elles. Un cop subjectes amb fermesa, s’omplen els buits amb cotó, teles o goma espuma per afirmar-les i encoixinar-les.

Si l’os fracturat és d’un membre superior, hem de fer servir la paret del tòrax com a suport rígid. Per a això, a part de col·locar la fèrula, farem el clàssic cabestrell amb un drap o mocador, que plegarem en forma de triangle, i el lligarem al voltant del coll.

Quan l’os fracturat és el fèmur o la tíbia i no disposem de fèrules o succedanis, es pot fer servir l’altre membre lligant l’un amb l’altre.

  • Tapar l’accidentat perquè no es refredi.
  • Evacuar l’accidentat a un centre sanitari controlant els signes vitals i els elements que immobilitzen la fractura.

b) Actuació en cas de fractures del crani

La conducta que ha seguir el socorrista consisteix a instal·lar el ferit en posició lateral de seguretat (PLS) si està inconscient, abrigar-lo i, vigilant-lo en tot moment, procurar-ne l’evacuació immediata a un centre sanitari.

Tota persona que hagi rebut un fort cop al cap...

… s’ha de considerar sospitosa de patir una fractura al crani o lesions cerebrals (per ferides o aixafament del cervell), i s’ha de posar sota vigilància mèdica immediata i prolongada.

c) Actuació en cas de fractura de la columna vertebral

L’actuació del socorrista haurà d’evitar que una columna vertebral trencada pugui danyar una medul·la encara sana, o bé, intentar no agreujar la compressió, o la secció o tall, de la medul·la, que podria ser només parcial.

Si el ferit està exposat a un accident immediat (caiguda d’un mur, columna, biga o esfondraments…), se l’ha d’apartar en pocs segons del perill de mort imminent, subjectant-lo pels turmells i estirant-lo per tal d’arrossegar-lo, al més ràpidament possible, i col·locar-lo fora de perill.

Conducta davant la fractura de columna

  • Obligar el ferit que està conscient a no realitzar cap moviment.
  • No es mourà l’esquena de l’accidentat.
  • No doblegar ni flexionar mai el cap enrere, ni de costat ni cap endavant. No asseure’l ni deixar que s’assegui.
  • Impedir que el moguin i que el transportin agafant-lo per les axil·les o per sota els genolls.
  • L’accidentat haurà de romandre cara enlaire sobre un pla dur.

Gravetat de les fractures de columna vertebral

Per comprendre la gravetat d’aquestes fractures és necessari recordar que la columna vertebral està constituïda per una sèrie d’ossos, les vèrtebres, que es comencen a articular al crani, continuen al llarg de l’esquena i acaben en un os anomenat sacre, que s’articula amb els malucs.

La funció la columna és doble: d’una banda, serveix de suport rígid central i d’armadura òssia del tronc i, d’altra banda, protegeix la medul·la espinal. Cada vèrtebra té un orifici i, en sobreposar-se, entre totes formen un conducte per on llisca la medul·la espinal. La medul·la està formada per tots els nervis que entren i surten del cervell, al qual duen totes la informació del cos i, del qual reben totes les ordres per al cos.

Quan les vèrtebres de la columna es fracturen, els fragments ossis poden lesionar la fràgil estructura de la medul·la i, en trencar algun nervi, interrompre aquesta circulació d’ordres. Això produeix una paràlisi des del punt en què la medul·la està lesionada en avall.

Transports d'accidentats

La norma general és que no s’han de moure els accidentats; però, per assegurar-ne la supervivència, si hi ha perill de sobreaccident, es poden moure i s’imposa l’evacuació urgent, malgrat els riscos que comporta. En aquests casos, que, a més a més, poden constituir un risc per al socorrista, els accidentats s’han de transportar en pocs segons a un lloc segur.

El transport d’accidentats té una sèrie d’aspectes específics segons cada cas.

De la rapidesa amb què s’apliquin els primers auxilis, pot dependre la supervivència i el futur del ferit.

Tot i que la norma general és no moure els accidentats, hi ha normes específiques per:

a) Trasllat per un sol socorrista

El desplaçament d’urgència sobre el terra per un sol socorrista es realitza pels turmells, i mantenint l’eix cap-coll-tronc per evitar qualsevol flexió que posi en perill la medul·la espinal si hi ha fractures de columna; es desplaça uns metres, transportant-lo recte com un pal per posar-lo fora de perill.

Si la distància és llarga, es pot transportar el ferit , portant-lo a coll sobre l’esquena del socorrista, carregant-lo sobre una de les espatlles amb el cap enrere i cap per avall i es passen els braços per l’altra espatlla subjectant amb una mà les cames i amb l’altra, els braços. També es pot agafar pels braços i arrossegar-lo tocant els peus a terra.

Si l’accidentat està conscient i pot caminar una mica se’l pot dur passant un dels seus braços per sobre de les nostres espatlles, agafant-li la mà i passant el nostre braç per la seva esquena.

b) Trasllat per diversos socorristes

Si hi ha lesió de columna es col·locaran tres persones amb l’accidentat estès entre les seves cames. Els socorristes passaran els braços per sota d’ell, sostenint un el cap, l’altre la cintura, i l’últim els peus. Una quarta persona introduirà una llitera o qualsevol altra superfície rígida.

c) Actuacions d’un socorrista després de l’accident

Trasllat en cadireta

Quan hi ha diverses persones que poden ajudar, la víctima està conscient i estan descartades les lesions de columna vertebral, es podrà portar en cadireta, que formaran els braços dels socorristes.

  • Es farà càrrec de l’assistència de l’accidentat.
  • Tranquil·litzarà l’ambient, donant mostres de seguretat.
  • Es farà ajudar per les persones més útils i allunyarà les que interrompin el seu treball.
  • Comprovarà si l’accidentat respira.
  • Comprovarà si el seu cor batega.
  • Comprovarà si té alguna hemorràgia.
  • Immobilitzarà les fractures, si escau.
  • Tindrà cura de l’estat general de l’accidentat.
  • Es responsabilitzarà del trasllat de l’accidentat.
  • L’acompanyarà al centre hospitalari.
  • Donarà la informació de l’accident i avisarà la família i el responsable de l’empresa.
Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats