Valoració del seguiment de la intervenció

Fer una intervenció en l’àmbit sociosanitari comporta la necessitat de fer-ne un seguiment al llarg de tota la intervenció.

El seguiment inclou diversos àmbits:

  • Estat de l’usuari.
  • Actuació de l’equip professional.
  • Activitats programades a la intervenció.
  • Resultats obtinguts amb la intervenció.

Els resultats de la valoració quedaran recollits al pla d’atenció individualitzada (PAI) o pla de treball, que és l’eina fonamental de treball i guia de tot el procés d’intervenció.

L'avaluació

El procés d’adquisició de les habilitats d’autonomia personal està conformat per un seguit de fases. L’avaluació forma part d’aquest procés i està present al llarg de tota la intervenció. És una part essencial i integral del procés d’ensenyament-aprenentatge de qualsevol habilitat o hàbit d’autonomia personal.

L’avaluació és un procés que permet obtenir informació amb base a la qual es formulen judicis que fonamenten la presa de decisions.

La informació recollida serveix d’instrument de guia per detectar el progrés i les dificultats de les persones i ajuda a trobar formes apropiades de tractar les dificultats que presenten els usuaris en un moment donat, determinant-ne l’origen i les causes i reajustant aquells elements del programa que escaigui.

L’avaluació no només se centra a avaluar el resultat final de l’adquisició de l’habilitat, sinó també el procés.

L’avaluació és:

  • Global: té present la globalitat de la persona, evitant mirades parcials, i també té en compte tots els factors que influeixen en el procés d’aprenentatge.
  • Continuada: es porta a terme al llarg de tot el procés d’ensenyament-aprenentatge, i no només en finalitzar la intervenció.
  • Formativa: l’objectiu és identificar les dificultats i els progressos d’aprenentatge de l’usuari per poder adaptar en cada moment la intervenció a les seves necessitats.

L’avaluació és l’emissió d’un judici sobre els resultats d’una acció respecte a uns objectius fixats. Aquest judici de valors pretén revisar fins a quin punt s’han assolit els objectius previstos i reajustar-los per millorar l’acció; en aquest cas, ensenyar i aprendre.

És, per tant, un procés de retroalimentació orientat a millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge de les habilitats d’autonomia personal.

L’avaluació és una eina per aprendre a través dels encerts, errors i oblits. Per als professionals de l’àmbit sociosanitari, l’avaluació permet identificar les dificultats i progressos de la persona per adaptar la seqüència programada a les seves necessitats personals.

Procés d'avaluació

L’avaluació és un procés continu en el qual es poden distingir diversos nivells, tal com mostra la figura

Figura Nivells del procés avaluatiu

L’avaluació inicial, en el programa d’adquisició d’HAPS, correspon a la valoració inicial.

  1. Avaluació inicial: ajuda a valorar la situació de partida de cada usuari i establir els objectius que es volen aconseguir amb cadascun.
  2. Avaluació formativa: permet als professionals fer el seguiment del procés d’ensenyament-aprenentatge de la persona i, si escau, adequar-lo per tal d’assolir els objectius planificats. Aquesta avaluació permet modificar la metodologia, els recursos o el tipus d’activitats, segons el progrés de l’usuari.
  3. Avaluació sumativa: permet sistematitzar, estructurar i recapitular. També permet valorar els resultats obtinguts al final del procés d’ensenyament-aprenentatge i valorar les diferències entre el punt de partida i el final.
  4. Avaluació final: pretén fer la valoració final del procés d’ensenyament-aprenentatge de la persona, valoració sempre vinculada amb els objectius especificats prèviament.

L’avaluació ha de donar lloc a un procés de comunicació entre el professional i l’usuari en què aquest pugui verbalitzar i compartir els seus sentiments i impressions, i així contribuir a l’assoliment de les metes prefixades. És important cercar un model d’avaluació en què l’usuari i els familiars tinguin un paper actiu i se sentin part important del procés.

Els usuaris sempre poden avaluar el procés d’ensenyament-aprenentatge del qual s’estan beneficiant, sigui des del punt de vista dels avantatges que estan percebent amb les activitats desenvolupades, com des del punt de vista del procés d’intervenció (si se senten escoltats, si se’ls tracta amb respecte o no, si troben que els recursos són els adequats o són suficients, etc.). En aquesta línia, es pot fer referència al concepte d’autoregulació.

L’autoregulació de l’aprenentatge consisteix a ensenyar als usuaris a detectar i regular per si mateixos les seves dificultats i trobar o demanar els suports necessaris per superar-les.

La capacitat d’autoregular-se en un procés d’aprenentatge passa per:

  • Conèixer els objectius que s’han d’assolir.
  • Representar-se les operacions necessàries per dur a terme les diverses activitats.

En portar a terme un procés d’avaluació, cal tenir en compte quatre moments o fases:

  1. Obtenció de la informació: el professional ha d’escollir la metodologia que consideri més oportuna, el millor moment per obtenir la informació, l’objecte d’avaluació i el tipus d’informació necessària i rellevant, d’acord amb allò que es vol avaluar. Cal obtenir la màxima informació sobre el fet que s’avalua, obtenint diferents apreciacions o bé usant diferents fonts d’informació; és a dir, no s’ha de partir només de la font d’informació de l’usuari, sinó també de la informació aportada per les famílies, amics, etc. D’aquesta manera, s’obté una visió més completa que ajudarà els tècnics a la presa de decisions posterior.
  2. Formulació d’objectius: el professional ha d’indicar el que vol aconseguir de manera individual o grupal amb l’usuari.
  3. Presa de decisions: avaluar ajuda a prendre decisions i orienta de cara al que es vol aconseguir i fins a on anar.
  4. Comunicació dels resultats: la comunicació amb l’usuari ajuda a l’hora de modificar la intervenció.

Instruments de recollida d'informació durant el seguiment de la intervenció

Un dels moments clau en el desenvolupament de qualsevol procés d’avaluació és el plantejament metodològic, moment en què cal decidir la millor manera de recollir la informació sobre els aspectes que cal analitzar. Per recollir aquesta informació, hi ha una gran diversitat de tècniques i instruments a l’abast del professional que cal triar segons el propòsit i l’objecte de l’anàlisi en cada moment.

L’elecció d’una tècnica i un instrument d’avaluació concret està determinada per diversos aspectes: objectius, tipus d’informació i recursos disponibles, entre d’altres.

Entre els principals instruments de recollida d’informació destaquen els següents:

  • Observació directa.
  • Entrevista.
  • Qüestionaris.
  • Diaris i informes.
  • Autoavaluació.

L’observació directa és la principal tècnica de valoració del seguiment de la intervenció amb l’usuari. Es basa a analitzar l’estat i la conducta de la persona, habitualment en el seu entorn natural. De vegades, l’observació es pot fer de forma informal i casual, però habitualment es tracta d’una observació sistemàtica, prevista i planificada, en què s’han triat els aspectes que es volen observar i es disposa d’un instrument per recollir la informació observada. Per portar-la a terme, cal:

  • Delimitar la conducta que es vol observar.
  • Seleccionar el moment o moments de l’observació.
  • Triar o elaborar l’instrument de registre d’informació més adient a cada cas. Alguns dels instruments més emprats per recollir la informació són el diari de camp, les pautes d’observació i les escales analítiques.

El diari de camp és un quadern o bloc de notes on el tècnic redacta les impressions més rellevants del que ha observat en l’usuari. És un instrument força útil, ja que ajuda a recopilar de manera lliure els elements més rellevants de la conducta de la persona. Habitualment, es pren nota de tot el que succeeix, i al final se’n treu una conclusió breu. Al diari de camp sempre s’han d’apuntar la data i l’hora en què s’ha registrat la informació, per si s’ha de recuperar en algun altre moment.

Exemple de registre d'un diari de camp

Data: Dissabte, 20 de novembre de 2010
Hora: 10 h - 11 h del matí

Quan arribo a la llar de la Fàtima, la veig molt feliç. Em comença a cridar i em saluda amb una actitud molt enèrgica. Vaig a canviar-me i la Fàtima ve amb mi. Mentre em poso la bata, m’explica que la seva neboda li ha trucat i que segurament aquesta setmana vindrà a veure-la.

Mentre m’ocupo de les tasques de neteja, la Fàtima m’acompanya i m’explica vivències que ha compartit amb la seva neboda. La trobo més lleugera, tot i que encara continua queixant-se de mal a les cames. De cop i volta, em comenta que el dilluns que ve no vol que vingui, ja que vol anar a comprar-se un vestit nou i a comprar coses per a la seva neboda. Tot seguit s’acomiada i em convida a marxar cap a casa.

Conclusió: Considero que la Fàtima se sent molt feliç de poder rebre la visita de la seva neboda, ja que se la veu més alegre, més activa i comunicativa. Serà convenient transmetre a la família els beneficis que aporta a la Fàtima el fet que la vinguin a veure a casa.

Les pautes d’observació poden ser llistes de control dels aspectes que es volen observar, en què el professional anota si són presents o absents en la conducta de l’usuari, és a dir, si una determinada conducta es dona o no. També pot recollir al costat de cada ítem o descriptor si s’ha assolit i de quina manera, i indicar la data en què es fa l’observació. Vegeu-ne un exemple a la figura.

Figura Exemple de pauta d’observació

Les escales analítiques, de la mateixa manera que les pautes d’observació, permeten observar les actuacions de les persones en relació amb un criteri d’avaluació determinat. En aquest cas, a més, es pot establir una gradació per a cada un dels descriptors. Són més adequades quan es tracta d’observar habilitats que presenten una complexitat més gran per a la persona. Vegeu-ne un exemple a la figura.

Figura Exemple d’escala analítica

Amplieu la informació sobre l’entrevista amb la lectura de la secció “Valoració inicial de les HAPS” de l’apartat “Habilitats i hàbits d’autonomia personal i programa d’entrenament”.

L’entrevista és una tècnica que permet obtenir informació des d’una altra perspectiva. Al llarg de la intervenció, és possible que els professionals tinguin la necessitat de mantenir converses amb l’usuari i/o els seus familiars i obtenir-ne informació de tipus més subjectiu. És important que el tècnic estableixi prèviament els aspectes sobre els quals vol obtenir informació i pugui preparar, fins i tot, algunes de les preguntes que formularà. Cal cercar el moment idoni i crear un clima adequat per a la conversa. És fonamental mantenir una actitud oberta i empàtica per tal que la conversa es desenvolupi amb fluïdesa.

Els qüestionaris estan conformats per un seguit de preguntes que permeten valorar diferents aspectes als quals poden donar resposta tant els professionals com els usuaris i/o familiars. Un qüestionari pot ser el punt de partida per a una entrevista posterior entre usuari i tècnic. Hi ha diferents tipus de qüestionaris:

  • Preguntes tancades en què l’opció de resposta és “sí/no”, “força bo / dolent / pèssim”… En aquest cas, convé seleccionar bé allò que es vol preguntar.
  • Preguntes obertes, que permeten recollir la percepció més subjectiva de la persona sobre informacions concretes.
  • Barreja de preguntes obertes i tancades.

Els qüestionaris són útils per descobrir el punt de vista de la persona, les seves motivacions i les estratègies d’aprenentatge i de superació personal. Proporcionen al tècnic informació que li pot permetre reconsiderar el seu plantejament de les activitats i, a més, fan que la persona reflexioni sobre el seu aprenentatge.

Els diaris i informes són exercicis més aviat subjectius i individuals que permeten la reflexió sobre diversos aspectes en diferents moments del procés d’avaluació. Els diaris permeten recollir l’evolució de l’experiència de la persona, i la seva mateixa evolució, al llarg del procés d’avaluació i d’implementació. En canvi, els informes permeten al tècnic extreure conclusions, i analitzar-les, sobre els aprenentatges de l’usuari, així com de la seva evolució.

També és convenient que els mateixos usuaris puguin avaluar el seu procés d’aprenentatge, fer una autoavaluació.

L’autoavaluació, tot i ser subjectiva, aporta moltes pistes de la implicació personal de tots els agents relacionats, sigui dels mateixos familiars o dels professionals que atenen la persona.

Un dels instruments per a l’autoavaluació són els qüestionaris d’autoavaluació, en què la persona pot avaluar el seu procés de manera individual i assenyalar-ne els aspectes adequats i també aquells en els quals encara ha de millorar. D’aquesta manera, es potencia que l’usuari es faci responsable del seu procés d’aprenentatge i li permet reflectir amb sinceritat el seu compromís en el procés. Als professionals els serveix per conèixer els punts forts i els punts febles en la perspectiva de la persona usuària.

Avaluació del procés d'adquisició de les habilitats d'autonomia personal

L’avaluació és una tasca contínua i constant al llarg de tot el programa d’entrenament en habilitats d’autonomia personal i social. Ha de permetre detectar amb rapidesa desviacions no previstes per tal de poder actuar amb celeritat i resoldre-les.

Durant el programa s’ha de fer:

  1. Avaluació dels participants (des de l’òptica dels tècnics).
  2. Autoavaluació del participant.
  3. Avaluació de la idoneïtat de les activitats.
  4. Autoavaluació dels professionals.
  5. Avaluació dels resultats finals.

Amb l’avaluació dels participants es pretén valorar si els usuaris que participen en el programa han assolit els objectius operatius de les diferents activitats proposades. Per dur-la a terme, es dissenyen fitxes que serveixen de pauta i que incorporen els objectius operatius del programa i un conjunt de quatre o cinc indicadors d’observació per a cadascun, valorats sota una escala d’estimació qualitativa (“sí/no”; “molt/poc/suficient/gens”; “amb ajuda / sense ajuda”, etc.) o numèrica (en aquest cas, es recomana que s’utilitzi una escala de nombre parell en què cada número representi el grau en què es dona una conducta).

L’escala d’estimació permet indicar el grau en què es dona una determinada conducta.

Vegeu amb més detall els nivells de concreció dels objectius a la secció “Programa d’entrenament d’habilitats d’autonomia personal”, a l’apartat “Habilitats i hàbits d’autonomia personal i programa d’entrenament”.

Els indicadors d’avaluació han de complir les premisses següents:

  • Han d’estar relacionats amb l’objectiu operatiu de referència.
  • S’han de redactar en frases simples, clares i relacionades amb l’objectiu operatiu de referència.
  • S’han de redactar en present d’indicatiu i en frases afirmatives. Rara vegada s’utilitzen frases negatives com a indicadors d’avaluació (“no parla”, “mai agafa…”, etc.). Per tant, si no és estrictament necessari, no s’han d’utilitzar les formulacions negatives.
  • Les frases redactades han de ser quantificables i adequar-se a l’escala d’estimació triada.

Exemple d'avaluació dels participants

Prenent com a referència el taller de manualitats nadalenques, l’avaluació dels participants es pot concretar en els següents indicadors d’avaluació:

  • Títol de l’activitat: Taller de manualitats nadalenques
  • Objectiu operatiu: Elaborar objectes artesanals nadalencs.
  • Indicadors d’avaluació:
    • Utilitza la tècnica plàstica adient a cada creació.
    • Guarneix els objectes utilitzant material variat.
    • Fa propostes originals i creatives.
    • És curós, net i polit en el treball manual que fa.

Vegeu a la figura l’escala d’estimació:

Figura L’escala d’estimació

Cal recordar que els objectius tenen tres nivells de concreció i que la numeració dels diferents nivells ha de ser correlativa. En aquest exemple, l’objectiu operatiu analitzat era el primer del programa, i per això està numerat com a 1.1.1.

A banda de l’avaluació que puguin fer els professionals dels destinataris de la intervenció, és recomanable donar l’oportunitat a l’usuari de mostrar l’opinió sobre el procés d’aprenentatge propi. És el que s’anomena autoavaluació dels participants.

Aquesta eina aporta el punt de vista subjectiu de l’actuació de cada participant durant les diverses activitats dutes a terme, a més d’informació addicional sobre si les propostes fetes els han interessat, si han estat motivats durant el procés i, el més important, si la seva percepció subjectiva concorda amb la percepció objectiva dels professionals (vegeu figura).

Figura Graella per a l’autoavaluació del participant

Per a l’avaluació de la idoneïtat de les activitats, es prenen en consideració tots els aspectes que donen viabilitat a l’aplicació de l’activitat en si. Es pot tenir en compte, entre altres aspectes, l’adequació dels següents punts:

  • Temporalització preestablerta.
  • Selecció de recursos: materials, espacials, humans, econòmics.
  • Planificació del desenvolupament.
  • Tècniques d’aplicació.

Podeu veure un exemple de graella per a l’avaluació d’activitats a la figura.

Figura Graella per a l’avaluació d’activitats

És necessari fer una avaluació contínua de tots els processos portats a terme per a cadascun dels usuaris.

Per fer-ho, s’empra la tècnica de l’observació per enregistrar-ne tant l’evolució com les mancances, i és necessari mantenir contactes periòdics amb els diversos professionals que intervenen amb els usuaris per tal de contrastar les informacions. L’avaluació permet detectar també si les activitats proposades s’estan duent a terme correctament o si, al contrari, és necessari fer-hi adaptacions o modificacions.

L’autoavaluació dels professionals permet reflexionar sobre la pràctica professional pròpia i determinar com s’estan desenvolupant les competències necessàries per assolir òptimament els objectius del programa d’entrenament de les AVD i atendre les necessitats de l’usuari.

Les pautes d’autoavaluació han d’incloure indicadors clars i concrets que permetin autovalorar el grau i la qualitat de la participació i implicació del professional en el programa. Alguns dels aspectes que es poden incloure en les pautes d’autoavaluació són els següents:

  • Responsabilitat en el compliment de les tasques individuals pròpies i de grup.
  • Respecte als diversos rols professionals.
  • Sinceritat i honestedat.
  • Confiança i cooperació en el treball interdisciplinari.
  • Actitud centrada en la recerca de solucions.
  • Recerca del consens entre els diversos professionals.
  • Mediació en els conflictes que puguin aparèixer.
  • Mentalitat oberta davant de noves vies o perspectives.
  • Iniciativa.
  • Adaptabilitat als canvis i, sobretot, flexibilitat.

Una vegada ha finalitzat el programa d’habilitats d’autonomia personal, és l’hora d’avaluar els resultats obtinguts per poder concloure si la valoració inicial del programa i el diagnòstic de funcionalitat determinat a l’inici ha millorat o no. Amb la informació recopilada al llarg de tot el procés s’elabora un informe final que inclou:

  1. Resum descriptiu del programa d’HAPS: diagnòstic de funcionalitat d’origen i dels objectius que es volen assolir.
  2. Presentació dels resultats obtinguts: resultats obtinguts després de l’aplicació del programa, de manera objectiva i sense efectuar-ne cap valoració.
  3. Anàlisi de resultats: interpretació dels resultats obtinguts, explicant les raons o factors que han provocat, o no, el canvi respecte a la situació de partida de l’usuari, fent èmfasi en les activitats que millors resultats han donat i en les recomanacions per millorar o mantenir allò que s’ha aconseguit. En cas que l’informe es dirigeixi a la família, en aquest apartat també s’inclou un fragment explicatiu de la importància del treball conjunt i coordinat entre la família i l’equip interdisciplinari que ha tractat l’usuari.
  4. Conclusions: conclusions sobre els resultats del programa, tot ressaltant-ne els punts forts i dèbils. S’hi afegeixen suggeriments o recomanacions de millora per a la realització de futurs programes similars.

Des del punt de vista formal, en funció del receptor d’aquest informe s’opta per un tipus de redacció o un altre:

  • Redacció tècnica i acurada dels quatre apartats en el cas que l’informe sigui un document intern, personal o adreçat a la resta de professionals implicats en el programa.
  • Redacció poc tècnica però prou professional, clara i directa dels quatre apartats, i que mostri proximitat, acompanyament, suport i treball conjunt, en el cas que l’informe vagi adreçat a les famílies dels participants.

Exemple d'informe adreçat a la família

Benvolguda família,

L’objectiu principal del programa d’entrenament de les AVD de la vostra mare Matilde era fomentar l’autonomia personal en les AVD, tenint en compte les seves limitacions i ajudant-la a desenvolupar-les de manera autònoma, sempre amb total confiança i seguretat davant les activitats quotidianes del seu dia a dia. Per aquest motiu, l’equip de professionals va elaborar i dissenyar un programa específic d’entrenament d’AVD, amb activitats progressives adreçades a millorar i potenciar la seva autonomia personal.

El treball fet fins ara s’ha centrat exclusivament en les àrees d’higiene personal, vestuari i alimentació.

Un cop finalitzada aquesta primera quinzena, la Matilde ha anat adquirint progressivament estratègies per desenvolupar les activitats diàries amb major autonomia i seguretat. A més, els productes de suport que li hem ensenyat a utilitzar li han facilitat molt la tasca de vestir-se, així com el desenvolupament d’accions motrius més precises.

Volem remarcar que la vostra estreta col·laboració al llarg de tota la quinzena ha estat de gran ajuda tant per a la Matilde, que s’ha sentit més acompanyada i amb més seguretat en la pràctica diària, com per a nosaltres, ja que plegats hem fet una molt bona feina que ha revertit sens dubte en una major i millor autonomia de la Matilde, fomentant en tot moment una ajuda educativa i no només assistencial. Aquest fet ha permès que no li hàgim hagut de fer fer les coses, sinó que ens hàgim esforçat per ajudar-la a aprendre a fer-ho sola.

Ara inicieu la tasca en solitari, però, com sabeu, no estareu sols. Per això restem a la vostra disposició per resoldre qualsevol dubte que pugui sorgir d’ara endavant.

Rebeu una cordial salutació,

L’equip de professionals

Recomanem tornar a contactar amb l’usuari i la seva família al cap d’unes quantes setmanes per valorar l’efectivitat de la feina, corregir errors o replantejar el format i les sessions per a un proper programa d’entrenament de les AVD.

L’informe s’ha de redactar amb correcció ortogràfica i gramatical i ha de contenir una capçalera amb les dades més rellevants de l’usuari a qui pertany l’informe, una valoració acurada dels quatre apartats analitzats i la signatura i el nom de la persona o de l’equip de persones que l’han redactat.

Importància de la coordinació amb l’equip interdisciplinari

Un equip interdisciplinari està compost per professionals diversos, els quals són molt necessaris per al bon funcionament i atenció de l’usuari. El TAPSD pot coordinar-se i treballar amb els següents perfils professionals:

  • Metges, infermers, auxiliars i tècnics d’infermeria.
  • Educadors socials, treballadors socials i psicòlegs.
  • Terapeutes ocupacionals i fisioterapeutes.
  • Tècnics d’animació sociocultural.

El tècnic, en trobar-se immers dins d’un equip interdisciplinari, ha de desenvolupar les seves tasques de manera coordinada amb la resta de l’equip. Les contribucions del TAPSD són:

  • Aportar coneixement organitzatiu i metodològic a la seva tasca professional.
  • Analitzar i interpretar la informació conjuntament amb la resta de professionals.
  • Ajudar l’usuari quan sigui necessari.
  • Portar a terme les funcions i les tasques assignades pels seus superiors.
  • Comunicar de manera clara i respectuosa les seves idees, resoldre els possibles conflictes i fer propostes noves i innovadores.
  • Mantenir una actitud oberta i flexible davant dels suggeriments d’altres professionals o familiars.

És imprescindible delimitar les tasques i funcions de cadascun dels professionals dins de l’àmbit d’actuació professional. La majoria de vegades són els mateixos centres o institucions els que pacten les tasques i les funcions. En altres casos, aquesta tasca va a càrrec de les administracions públiques.

Depenent del servei en què el tècnic es trobi immers, aquest i la resta de professionals que formen l’equip interdisciplinari han d’assumir una sèrie de responsabilitats comunes que garanteixin l’atenció correcta dels usuaris. Les principals funcions de la majoria dels equips interdisciplinaris són:

  • Registrar totes les intervencions realitzades als usuaris.
  • Participar activament en les reunions de l’equip interdisciplinari.
  • Participar activament en el comitè d’ètica assistencial i garantir que es compleixen els drets dels usuaris.

Comitè d’ètica assistencial (CEA)

Òrgans consultius, multidisciplinaris i que integren diverses ideologies morals del seu entorn. Estan al servei dels professionals i usuaris d’una institució sanitària per ajudar a analitzar els problemes ètics que puguin sorgir en el desenvolupament de l’atenció sanitària, amb l’objectiu de millorar la qualitat assistencial.

Per portar a terme amb èxit els programes d’intervenció en les AVD, és necessari que l’equip interdisciplinari generi un bon clima de comunicació entre cuidadors i usuaris, promovent una comunicació efectiva, reduint els nivells d’estrès i d’angoixa i afavorint la resolució de conflictes.

La col·laboració, en el treball entre professionals de l’àmbit sociosanitari, permet compartir coneixements, optimitzar recursos i augmentar la qualitat i l’eficàcia de la intervenció.

La interdisciplinarietat és una de les característiques que defineixen l’actual concepció de l’atenció psicosocial. És un terme que fa referència a l’atenció que ofereixen els professionals de diferents disciplines (psicologia, psiquiatria, pedagogia, logopèdia, fisioteràpia, treball social…) des d’una visió biopsicosocial, global i integradora de la persona, incloent-hi el seu entorn familiar i social, per augmentar la qualitat, l’eficàcia de l’atenció i l’optimització dels recursos que s’ofereixen per aconseguir el màxim desenvolupament personal de l’usuari i la seva integració social.

Per exemple, davant d’un usuari amb pèrdues auditives, és important conèixer la valoració feta per l’audioprotètic i/o l’otorrinolaringòleg. Davant d’un greu trastorn de llenguatge, la coordinació amb el psicòleg permet saber la seva impressió sobre el nivell de desenvolupament en què es troba l’usuari i compartir impressions sobre els aspectes comunicacionals i relacionals.

El treball en xarxa entre els diferents professionals dels àmbits de la sanitat, l’educació i els serveis socials ofereix una atenció integral a la persona a partir d’un treball comú coordinat per unificar els esforços en la prevenció, la detecció i l’atenció de les necessitats dels usuaris.

La interdisciplinarietat i la coordinació de diferents professionals afavoreix aspectes com:

  • Definir objectius de treball comuns.
  • Acordar uns criteris comuns d’actuació.
  • Establir uns bons canals de comunicació, fluids, així com un llenguatge comú comprensible per a tots els professionals.
  • Compartir la informació.
  • Adquirir coneixements de disciplines relacionades i que els tècnics incorporen a la seva pràctica professional diària.
  • Prendre decisions conjuntes i arribar a plans d’actuació comuns.
  • Enfortir els lligams entre professionals de diferents àmbits.
  • Respectar el treball dut a terme per la resta de professionals.
  • Delimitar les competències per evitar confusions, intrusisme professional o solapaments d’intervencions.
  • Molts altres aspectes que es tradueixen en un enriquiment global tant dels professionals com de la persona usuària i la seva família.

Al contrari, una manca de coordinació entre professionals provoca discordances a l’hora de complir els objectius establerts i implica un mal seguiment i coordinació que acaba afectant la correcta evolució de l’usuari, de manera que hi ha un retrocés en tot el treball dut a terme amb aquella persona.

Per facilitar la coordinació entre els diversos professionals hi ha les reunions d’equip, que permeten delimitar les tasques que ha de portar a terme cadascun dels professionals, així com donar a conèixer a la resta de professionals la feina feta amb l’usuari i en què es poden ajudar mútuament.

Exemple d'una manca de coordinació entre professionals de l'àmbit sociosanitari

En Miquel, un home de 53 anys amb malaltia mental i diversitat funcional intel·lectual, viu en un pis tutelat amb altres companys. L’equip de professionals que fa el seguiment dels usuaris del pis ha detectat un canvi en la seva actitud des de fa unes setmanes, però no saben quin n’és l’origen. Després d’exposar-ho en una reunió d’equip, es decideix que cadascun dels professionals tindrà present aquest fet i, tot i que en Miquel es mostra tancat a parlar del tema, intenten esbrinar la font del canvi d’actitud.

La tècnica dedueix que els conflictes de convivència s’han iniciat arran del fet que en Miquel rebés menys visites de la seva germana. Així que decideix trucar-li i parlar amb ella sobre aquesta situació. En fer-ho, la germana se sent pressionada i perd confiança en el servei ofert per l’equip de professionals. Feia un parell de dies que l’assistent social havia tingut una entrevista amb ella, en què havien parlat dels problemes econòmics que en aquest moment estava tenint la seva família, que generaven tensions familiars i havien causat una reducció de les visites a en Miquel, amb la intenció de no preocupar-lo.

El fet que la tècnica i l’assistent social no hagin traspassat i compartit la informació, així com la presa de decisions de forma unilateral, mostren una manca de coordinació entre professionals. En aquest cas, les conseqüències han estat un deteriorament de la relació entre l’equip i el familiar més proper a l’usuari, i no s’ha dut a terme un treball conjunt que permeti vetllar per l’estabilitat d’en Miquel.

Transmissió de la informació per part dels professionals

Traspassar correctament la informació entre els diversos professionals que treballen amb els usuaris és un aspecte clau en una bona coordinació. Per fer-ho, els professionals han de dissenyar i implementar uns circuits d’informació i comunicació interns per garantir i millorar l’atenció als usuaris. Alhora, és de vital importància evitar els problemes de coordinació, d’eficàcia i d’eficiència en el desenvolupament de les tasques corresponents al tècnic.

  • Part de l'èxit de la intervenció rau en una bona coordinació entre professionals. Font: mi Wiki Books (Flickr)
  • Part de l'èxit de la intervenció rau en una bona coordinació entre professionals. Font: mi Wiki Books (Flickr)

A vegades hi ha elements que poden arribar a distorsionar els missatges i comunicacions que s’han de transmetre entre professionals. Alguns dels elements distorsionadors que dificulten que la comunicació flueixi de manera satisfactòria són els següents:

  • Volum de l’equip de treball: quan es treballa en grups formats per molts professionals, pot ser que la informació no arribi de la mateixa forma a tots els membres del grup, i això fa que molts professionals acabin desmotivant-se i deixant de participar en les reunions planificades. Per aquest motiu, sempre es recomana que els equips de treball siguin petits, ja que això genera més cohesió entre tots els professionals involucrats i facilita la participació activa de tots els assistents i més fluïdesa en la comunicació i presa de decisions.
  • Inseguretats: de vegades hi ha professionals que tenen temor o por d’algun altre membre de l’equip de treball perquè desestima les seves aportacions o perquè ni tan sols les té en compte. Aquest fet provoca obstacles i que hi hagi professionals que ometen la seva informació per por de les represàlies dels altres. Aquestes inseguretats fan que l’equip no estigui prou cohesionat i que els professionals no se sentin part de l’equip.
  • Desvinculació amb l’objectiu: quan la resta de professionals no veuen clar l’objectiu que s’ha d’assolir o no el senten com a propi, això fa que hi hagi malentesos i que les tasques no estiguin gens coordinades.
  • Missatges subjectius: cal fer servir un llenguatge precís i entenedor. Si els professionals fan servir un llenguatge imprecís o valoracions molt subjectives, s’acaba confonent la resta de membres de l’equip de treball.

El traspàs de la informació entre els diversos professionals sociosanitaris és una activitat complexa que porta implícita la transferència de la responsabilitat de l’atenció de l’usuari. Si aquesta informació no es traspassa correctament, es poden generar problemes vinculats a la seguretat de l’usuari, per pèrdua o per una incorrecta interpretació de la informació.

És imprescindible establir els canals oportuns de comunicació per dialogar i valorar les evolucions i els pronòstics de l’usuari. A l’hora de desenvolupar les comunicacions, hi ha dos processos o canals de transmissió de la informació:

  • Per vies formals: els canals de transmissió de la informació formal es caracteritzen per ser processos estandarditzats, regulats per uns protocols escrits en què s’identifica el destinatari, el remitent, els continguts… Són els canals adients quan es volen tractar temes delicats o es volen agilitzar els processos.
  • Per vies informals: els canals de transmissió de la informació informals fan referència a l’intercanvi d’informació que es duu a terme de manera verbal i de la qual no es fa un registre documental.

Exemple de comunicació formal i informal

En Jordi treballa en una residència de gent gran i habitualment fa el torn de tarda. Cada dia en Jordi llegeix els registres i protocols dels serveis donats pels professionals al matí, així com els d’incidències que han tingut lloc amb els usuaris del centre.

Avui, durant els quinze minuts que coincideixen els tècnics del torn de matí i el torn de la tarda, l’Agnès, una altra tècnica, li ha explicat amb més detall i de forma personalitzada un incident que ha ocorregut al matí amb un dels usuaris.

La lectura dels registres correspon a una via formal de traspàs d’informació; en canvi, la conversa amb la companya del torn del matí exemplifica la comunicació per la via informal.

Els professionals han de ser capaços de recopilar el màxim d’informació dels usuaris per tal de poder-la transmetre a l’equip interdisciplinari de forma correcta, objectiva, clara i efectiva.

Per tal que els equips de treball funcionin de manera coordinada i eficient, s’han de posar en pràctica una sèrie de tècniques de treball. Una de les principals tècniques de treball són les reunions. Perquè les reunions siguin efectives, és necessari que es portin a terme de manera periòdica.

Les reunions són els processos de coordinació més importants dels equips de treball, ja que ajuden a debatre, facilitar la interacció entre diversos professionals i posar en comú els diversos punts de vista.

Els tipus de reunió més comuns en els àmbits institucionals són:

  1. Reunions informatives: s’encarreguen de traspassar informació perquè tots els professionals siguin coneixedors de l’evolució i de la intervenció en cada cas. També serveixen per informar sobre nous suports tècnics, subvencions, etc.
  2. Reunions formatives: tenen com a finalitat formar en aspectes rellevants els diversos membres de l’equip de treball. Es tracta de reunions que pretenen aportar nous coneixements i experiències vitals per al dia a dia amb els usuaris.
  3. Reunions de valoració, de seguiment i de presa de decisions: són les reunions més rellevants i les que habitualment es porten a la pràctica en l’entorn laboral. Es tracta de reunions setmanals en les quals s’analitza en profunditat l’atenció personalitzada a cadascun dels usuaris de l’àmbit institucional en el qual estan inscrits. Es parla de la seva evolució, dels seus resultats i de les modificacions en les activitats, entre altres aspectes.

Exemple de reunió de coordinació

L’Arlet és una tècnica en atenció a persones en situació de dependència que actualment treballa a la residència Polmuntany de Tarragona. Allà atén la Maite, una senyora de 80 anys que fa més de deu anys que viu a la residència i necessita suport per dur a terme algunes de les activitats de la vida diària.

L’equip s’ha reunit per fer el seguiment de la intervenció amb la Maite i valorar els objectius estipulats al pla individualitzat. A la reunió hi assisteixen la treballadora social, l’integrador social, la metgessa i l’Arlet com a TAPSD.

  • La metgessa comparteix informació relativa a la medicació que ha de prendre la usuària, l’horari de la ingesta i la quantitat setmanal, ja que s’han produït alguns canvis i se’n vol valorar l’evolució.
  • L’integrador social exposa que aquesta setmana hi haurà diversos tallers intergeneracionals amb usuaris del barri i valora molt positivament que la Maite s’hagi ofert com a voluntària, tot i que li ha semblat estrany.
  • L’Arlet, tècnica en atenció a persones en situació de dependència, comenta que feia unes setmanes que el seu estat d’ànim era més aviat trist i estava desmotivada, però que tot just fa uns dies ha millorat bastant, i coincideix amb la visió de l’integrador social.
  • La treballadora social que coordina la reunió comenta que es fa necessari que entre tots acabin d’omplir el PAI de la usuària en relació amb els productes de suport necessaris per fomentar la seva autonomia personal.

Importància de la coordinació amb la família

Una de les principals competències del tècnic en dependència és saber actuar i traspassar la informació de l’usuari als seus familiars. El contacte amb els familiars de la persona atesa ha de ser constant. Cal saber en tot moment com actuar de manera apropiada.

En alguns casos no es compta amb el suport o la possibilitat de tenir contacte amb familiars de l’usuari.

En funció de l’àmbit de treball del professional i de l’edat de l’usuari, el contacte i la implicació en la intervenció dels familiars és diferent. Generalment, per exemple, els familiars d’un usuari que hi conviuen tenen una relació propera i es coordinen més amb el tècnic que no pas els familiars d’una persona que visqui en una residència i a qui visitin de forma esporàdica.

Són diverses les accions que el tècnic pot portar a terme amb els familiars, segons cada situació:

  • Fer-los membres actius i responsables d’algunes tasques del pla d’atenció individualitzada o pla de treball establert.
  • Dotar-los d’eines i recursos per ajudar l’usuari.
  • Afavorir informació específica sobre les característiques de la malaltia o situació de l’usuari.
  • Acompanyar emocionalment els familiars davant d’una situació complexa.
  • Escoltar i resoldre els dubtes dels familiars.
  • Informar de l’estat i evolució de l’usuari.
  • Potenciar la comunicació entre els familiars i l’usuari.

  • Els familiars poden tenir un paper cabdal en la intervenció amb una persona; fomentar l'intercanvi d'informació amb ells resulta essencial. Font: Agustín Hernández (Flickr)
  • Els familiars poden tenir un paper cabdal en la intervenció amb una persona; fomentar l'intercanvi d'informació amb ells resulta essencial. Font: Agustín Hernández (Flickr)

Moltes vegades algun dels familiars està intranquil o preocupat per l’estat de salut del seu familiar. L’objectiu del tècnic va encaminat a aconseguir tranquil·litzar la família i fer-la coneixedora en tot moment de l’estat de salut físic i psíquic del seu familiar. Cal informar els familiars del tipus de tasques que es treballaran per tal que puguin implementar-les amb el seu familiar. Es tracta d’informar de tots els passos que se segueixen amb el seu familiar. Per fer-ho, cal tenir sensibilitat i empatia a l’hora de traspassar la informació. El tècnic ha de recordar que ser empàtic implica saber posar-se en el lloc dels familiars i mostrar comprensió davant de la seva preocupació. S’ha d’intentar no fer-los sentir que la seva actitud no és l’apropiada.

Exemple de transmissió d'informació

La tècnica que treballa en una residència que atén persones amb diversitat funcional de tipus intel·lectual rep la família d’una usuària, la Paula. La família està molt amoïnada pel seu estat. Com cada dimarts, la tècnica seu amb ells i els informa de com ha estat la seva adaptació al centre, com s’està relacionant amb altres usuaris de la residència o quines preferències té a l’hora de dinar, així com d’altres aspectes d’interès i de certa rellevància per a la família.

D’aquesta manera, la tècnica aconsegueix que la família es quedi molt més tranquil·la, atès que es troba informada de la vida i estat de la Paula al centre.

La comunicació amb la família de la persona usuària s’ha de mantenir i cuidar des del començament de la intervenció.

Per mantenir una comunicació adequada entre tècnic i família és necessari:

  • Crear un vincle de confiança amb la família.
  • Mostrar una actitud respectuosa i acollidora davant dels neguits dels familiars.
  • Comptar amb un espai apropiat per poder fer l’intercanvi d’informació.
  • Emprar un vocabulari adaptat i flexible a les possibilitats de comprensió de la família.
  • Repetir la informació tantes vegades com sigui necessari.
  • Assegurar-se que tant la família com l’usuari no tenen dubtes sobre la informació tractada.
  • Donar la informació de manera pausada i sense pressa, amb total precisió i sense ambigüitats.
Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats