Habilitats i hàbits d’autonomia personal i programa d'entrenament

Els hàbits d’autonomia personal fan referència a les habilitats que les persones van adquirint durant el transcurs de la seva vida per tal de desenvolupar de forma autònoma les tasques del dia a dia.

Hi ha certs col·lectius o persones que, en un determinat moment de la seva vida, necessiten un suport per tal de portar a terme les activitats diàries i adquirir certs hàbits d’autonomia personal. Com a professionals, cal tenir present que aquesta necessitat té una forta càrrega emocional i que, amb la nostra intervenció, no només incidirem en el vessant funcional, sinó també en l’emocional. El domini i l’autonomia en el desenvolupament de les activitats de la vida diària comportaran una millora en l’estat general i en la qualitat de vida tant de l’usuari com dels seus familiars més propers.

Habilitats, hàbits i rutines

Autodeterminació

És un dret i una capacitat que ens ajuda a prendre per nosaltres mateixos les nostres pròpies decisions, tot delimitant on volem arribar i com ho farem per aconseguir-ho.

Durant la vida, les persones adquireixen recursos i desenvolupen un seguit de capacitats necessàries per interaccionar i donar resposta a les necessitats de l’entorn més proper. A través de l’aprenentatge es consolida l’autonomia personal.

L’autonomia personal és la capacitat d’una persona per prendre decisions per si mateixa (autodeterminació) i portar a terme les activitats de la vida diària de manera autònoma.

Activitats de la vida diària (AVD)

Tasques elementals que permeten a la persona desenvolupar-se en el seu dia a dia de forma adaptada i viure integrada en el seu medi social.

Dins l’aprenentatge dels hàbits d’autonomia personal, cal distingir tres conceptes interrelacionats: l’habilitat, l’hàbit i les rutines.

  • Habilitat: conjunt de capacitats físiques, motrius i cognitives d’una persona per dur a terme una tasca determinada amb destresa i d’acord amb els valors culturals del seu entorn proper. Ajuden a desenvolupar l’autonomia de les persones, però per fer-ho és necessari que s’adquireixin certs hàbits.
  • Hàbit: conducta apresa que la persona exerceix automàticament en el moment oportú i de forma adequada a través de l’aprenentatge vivencial. Implica un entrenament constant, en què s’empren les mateixes tècniques en moments concrets i adients. Els hàbits són els actes apresos o adquirits que permeten establir una sèrie de rutines que executem de manera automàtica. Quan l’individu té l’habilitat de dur a terme una acció i la fa de manera rutinària en qualsevol context similar, ha adquirit l’hàbit.
  • Rutines: accions apreses que apliquem de manera automàtica sense ser-ne conscients i que portem a terme de manera diària i regular.

Les rutines són fonamentals en la nostra tasca professional, ja que ajuden els usuaris a predir quines, com i quan passaran les tasques que es duran a terme per aprendre i assolir els diferents hàbits, millorant així de manera progressiva la seva autonomia personal. És per aquest motiu que serà de vital importància que el TAPSD (tècnic d’atenció a persones en situació de dependència) els ajudi a mantenir els seus costums, a mantenir un cert ordre, sigui dins de la seva llar o a la residència, i a repetir les vegades que calgui els diversos hàbits per tal d’automatitzar-los.

  • Si es necessita el suport del professional per executar l'habilitat, significa que l'hàbit encara no s'ha adquirit. Font: José Fresnadillo (Flickr)
  • Si es necessita el suport del professional per executar l'habilitat, significa que l'hàbit encara no s'ha adquirit. Font: José Fresnadillo (Flickr)

Exemple per identificar la diferència entre habilitat, hàbit i rutina

Com a professionals de l’àmbit institucional (centre residencial, centre de dia o pis tutelat), teniu molta cura a desenvolupar accions vinculades a l’àmbit de l’alimentació, la higiene i el descans amb un ordre i ritme determinats per facilitar-ne l’aprenentatge. Per exemple, en l’àmbit de la higiene es treballa l’hàbit de rentar-se les dents després de qualsevol d’àpat, començant per fer-ho just després del sopar.

  • L’habilitat correspondria a la capacitat de controlar la musculatura del cos per fer cadascuna de les accions necessàries per rentar-se les dents (agafar el raspall, posar-hi la pasta de dents, raspallar-se les dents, etc.).
  • Si la persona és capaç de rentar-se les dents en finalitzar qualsevol dels àpats, sigui quan sigui i ho faci al lloc on ho faci, ha adquirit l’hàbit de rentar-se les dents i, per tant, serà autònoma en la realització de l’acció.
  • Si, quan acaba de sopar, la persona se’n va a rentar-se les dents abans d’anar-se’n a dormir de forma automàtica, sense rebre cap instrucció per part del professional, rentar-se les dents després de l’àpat ja forma part de les seves rutines.

El bon assoliment dels hàbits ajuda la persona amb dependència a relacionar-se millor i a reforçar la seva autoestima, així com la seva seguretat personal.

Els TAPSD han de fomentar-ne l’aprenentatge i entrenament, actuant com a models, ajudant en tot moment a assolir-los i seguint les rutines establertes de la mateixa manera per evitar que suposi un sobreesforç als usuaris dur-los a terme diàriament. L’objectiu és aconseguir que progressivament les rutines ens converteixin en hàbits.

Manca d'autonomia i dependència

La dependència és un estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i relacionades amb la manca o pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, necessiten l’atenció d’una altra persona o suports importants per fer les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD).

La dependència pot venir determinada per dos factors:

  • Una pèrdua, com ara l’envelliment, una malaltia o accident, que fan perdre una capacitat que abans es tenia.
  • Una mancança per una discapacitat o malaltia prematura que provoca que aquesta habilitat mai hagi estat adquirida.

En aquest vídeo podeu aprofundir en el concepte de dependència, així com en els reptes que suposa per a la societat avui dia:

La Llei de dependència (Llei 39/2006, de 14 de desembre) defineix la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència com la seva capacitat de controlar, afrontar i prendre la seva pròpia iniciativa a l’hora d’assumir les seves pròpies decisions, i viure amb total llibertat exercint el seu dret a l’autodeterminació i desenvolupant-se dins de les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD).

En la mateixa línia, l’article 13 d’aquesta llei assenyala tres objectius que han de garantir que qualsevol persona amb dependència pugui desenvolupar-se de manera autònoma en les activitats de la vida diària (AVD). Els objectius són els següents:

  • Facilitar una existència autònoma dins del seu medi habitual el màxim de temps possible.
  • Promocionar un tracte digne en tots els àmbits de la vida personal, familiar i social, tot afavorint-ne la incorporació activa.
  • Proporcionar-los suports, eines i elements bàsics i necessaris per aconseguir la seva plena autonomia i independència dins del context social en el qual es troben immersos, per ajudar aquestes persones a preparar-se davant la vida.

Per tal d’accedir al sistema per a l’autonomia i atenció a la dependència, primer de tot cal fer la sol·licitud de la valoració de la dependència; un cop dictaminat el grau de dependència, per ser beneficiari de les ajudes o prestacions que dictamina la llei, cal elaborar el programa individual d’atenció (PIA) o pla individualitzat d’atenció integral (PIAI).

Els organismes responsables de gestionar totes les ajudes a la dependència a Catalunya són, d’una banda, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, i de l’altra, la Direcció General de Protecció Social. El procediment és el següent:

  1. Les sol·licituds de reconeixement de la dependència són derivades als serveis de valoració de la dependència (SEVAD).
  2. Després d’estudiar la informació del cas, una persona de l’equip professional d’aquest servei es posa en contacte telefònic amb la persona sol·licitant per acordar una visita al domicili o al centre en què resideix (en el cas de les persones ingressades). En aquesta trucada li faciliten el nom i els cognoms de la persona que anirà al domicili o centre a fer la valoració i el dia i l’hora de la visita.
  3. Si no fos possible contactar telefònicament amb la persona, se li envia una carta al domicili o centre de residència en què se li demana que es posi en contacte amb el servei de valoració per concertar la visita.
  4. Una vegada feta la visita, la Comissió de Valoració, integrada per l’equip consultor dels SEVAD i, com a mínim, una persona representant dels Serveis Territorials del Departament, revisa les valoracions i emet un informe amb la proposta del grau de dependència.

La valoració del reconeixement de grau de dependència correspon amb caràcter exclusiu a l’Administració pública. Per tant, cap particular ni cap entitat privada estan autoritzats a fer aquest tipus de valoració.

Després de l’elaboració de l’informe de valoració, el Servei d’Atenció a les Persones dels Serveis Territorials del Departament (i a la ciutat de Barcelona, el Consorci de Serveis Socials, per delegació del cap d’Atenció a les Persones del Barcelonès) emet la resolució en un termini màxim de tres mesos. El dictamen determina el grau de dependència i els serveis o les prestacions econòmiques que corresponen a la persona sol·licitant.

Aleshores, aquesta ha d’esperar que des dels serveis socials del seu ajuntament o des dels serveis socials del centre (en el cas que estigui ingressada) es posin en contacte amb ella per portar a terme el programa individual d’atenció (PIA).

Programa individual d'atenció (PIA)

Trobareu més informació sobre el PIA a la pàgina web del Departament de Treball i Afers Socials de la Generalitat de Catalunya: goo.gl/6ZN55W.

El PIA determina les modalitats d’intervenció més adients a les necessitats de les persones en situació de dependència pel que fa als serveis i les prestacions econòmiques previstos a la resolució per al seu grau o nivell. En l’elaboració del PIA preval el criteri professional, si bé la participació de la persona beneficiària i/o la família o les entitats tutelars que la representen s’incorpora en l’elecció dels serveis i les prestacions econòmiques previstos en la valoració que s’ajusten millor a les seves necessitats.

El PIA és l’eina bàsica de la intervenció professional amb els diversos usuaris.

El programa individual d’atenció (PIA) o el pla individualitzat d’atenció integral (PIAI) és un document en què es registren totes les estratègies destinades a l’atenció integral i personalitzada de cadascun dels usuaris. L’elaboració del PIA o PIAI comporta la participació de diversos professionals, dels familiars i de la mateixa persona usuària. Es tracta d’un document que recull totes les intervencions que s’han d’aplicar, sobretot dins de l’àmbit institucional.

El procés s’inicia quan l’Administració autonòmica ha emès la resolució de la sol·licitud de reconeixement de la situació de dependència. Aleshores, la persona sol·licitant rep la trucada dels serveis socials del seu ajuntament o l’avís al centre (en el cas que estigui ingressada) per concertar una entrevista (al centre de serveis socials, al domicili o al centre residencial). L’objectiu de l’entrevista és conèixer les seves preferències pel que fa a les prestacions i els serveis que preveu la Llei de dependència en funció del grau reconegut. Si no fos possible localitzar-la telefònicament, se li fa una notificació escrita en què se la cita un dia i hora programats.

En cap cas un ciutadà no pot deixar d’adquirir el reconeixement de grau de dependència per haver-hi un silenci administratiu. Sempre ha de rebre una resposta, sigui afirmativa o negativa.

Un cop reconeguda la situació de dependència, el grau de dependència es pot revisar a instàncies de la persona interessada, dels seus representants o d’ofici per les administracions públiques competents, per alguna de les causes següents:

  • Millora o empitjorament de la situació de dependència.
  • Error de diagnòstic o error en l’aplicació del barem corresponent.

Un cop acceptat el PIA, l’equip interdisciplinari tant de les residències com del Servei d’Atenció Domiciliària s’encarregarà d’elaborar el pla personalitzat, tot establint les accions i els suports necessaris per cobrir, compensar o pal·liar les necessitats detectades en cadascuna de les àrees del PIA. Es mantindrà informada la família en tot moment, i sempre que sigui possible se’n demanarà la col·laboració.

El PIA es programarà per a un any i, transcorregut aquest espai de temps, es passarà a fer-ne l’avaluació final.

Avaluació final

Instrument que permet mesurar el grau d’assoliment dels objectius establerts al PIA. Ajuda a analitzar si és necessari redefinir-los, modificar-los o substituir-los per uns altres.

Els tècnics han de fomentar una mirada centrada en la normalització de la dependència, tot desenvolupant accions integradores en qualsevol dels àmbits (laborals, personals, formatius…). Per fer-ho, han d’exigir a l’entorn que permeti que aquestes persones exerceixin el seu dret a l’autodeterminació, tot concedint-los les oportunitats necessàries perquè se sentin plenes i realitzades socialment i laboralment. Per tant, els tècnics han d’intentar promoure accions que fomentin la no-discriminació i evitar en tot moment els judicis de valor, els estereotips i els prejudicis.

Activitats de la vida diària

Entenem per autonomia la capacitat, i fins i tot el dret, de prendre decisions personals sobre com viure, d’acord amb les voluntats, llibertats i preferències pròpies, així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD), sigui de manera individual o amb suport tècnic. Així, perdre certa autonomia a l’hora de dur a terme les ABVD afecta en gran manera el benestar integral dels usuaris, i no només de manera particular, sinó també de manera general, implicant-hi a les persones que l’envolten.

Les activitats de la vida diària (AVD) són totes aquelles tasques o conductes que una persona duu a terme de manera diària i que li permeten viure de forma autònoma i a la vegada integrada dins del seu context social.

Aquestes activitats es desglossen en tres tipus, segons el grau de dificultat:

  • Activitats bàsiques de la vida diària (ABVD)
  • Activitats instrumentals de la vida diària (AIVD)
  • Activitats avançades de la vida diària (AAVD)

  • Una AIVD, com ara cuinar, pot estar vinculada directament a una ABVD, com ara alimentar-se. Font: Letua (Flickr)
  • Una AIVD, com ara cuinar, pot estar vinculada directament a una ABVD, com ara alimentar-se. Font: Letua (Flickr)

Les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD) són totes aquelles tasques més elementals que duen a terme les persones de manera rutinària o diàriament i que els donen la possibilitat de gaudir d’una vida més o menys digna. Són de caràcter universal i inclouen la satisfacció de les necessitats més bàsiques:

  • Menjar.
  • Vestir-se.
  • Higiene corporal.
  • Utilització del WC.
  • Control d’esfínters.
  • Desplaçaments dins la llar.
  • Reconeixement de persones i objectes.
  • Comprensió i execució d’ordres i tasques senzilles.

Per altra banda, cal tenir en compte les activitats de tipus més instrumental, activitats que impliquen una major complexitat des del punt de vista cognitiu i motriu. Estan relacionades amb la interacció amb el medi, tot i que algunes es poden delegar a altres persones. Les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD) són, entre d’altres:

  • Prendre la medicació.
  • Parlar per telèfon.
  • Desplaçar-se fora de la llar.
  • Utilitzar el transport públic.
  • Fer les tasques de manteniment i higiene de la llar.
  • Administrar-se els diners.
  • Anar al metge.
  • Comprar béns necessaris.
  • Llegir i escriure.
  • Tenir cura dels altres, vigilar i cuidar infants.

Per acabar, hi ha les activitats avançades de la vida diària, activitats que no són necessàries per poder desenvolupar-se de manera independent. Són força complexes i estan molt relacionades amb l’estil de vida de l’usuari. Són de tipus lúdic i relacional i ajuden a poder desenvolupar-se en diferents rols socials. Les activitats avançades de la vida diària (AAVD) són, entre d’altres:

  • Participació social
  • Activitat laboral
  • Oci i temps lliure
  • Activitat educativa

Per tal de poder portar a terme les diferents activitats descrites, la persona ha de tenir preservades diferents habilitats bàsiques. Si, en canvi, aquestes habilitats estan afectades, la persona requereix certes mesures de suport per compensar-ho.

Avui dia podem afirmar que les tasques que ajuden a desenvolupar-se amb un mínim d’autonomia i independència es troben englobades en les activitats bàsiques, o d’autocura, de la vida diària (ABVD). En canvi, les activitats necessàries per viure de manera més autònoma dins del nostre context fan referència a les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD).

Estratègies d'intervenció de manteniment i millora de l'autonomia personal

Un dels objectius dels professionals de l’àmbit sociosanitari és vetllar pel manteniment i/o adquisició de l’autonomia personal de la persona del servei on estiguin. Per fer-ho, s’apliquen un seguit d’estratègies d’intervenció orientades al manteniment i millora de l’autonomia personal centrades a:

  • Entrenar i mantenir determinades habilitats d’autonomia personal.
  • Adquirir determinades habilitats d’autonomia personal.
  • Desenvolupar determinades habilitats d’autonomia personal.

De forma general, els tècnics han de:

Capacitats potencials

La intervenció posa l’èmfasi en les potencialitats de l’usuari i no pas en les seves mancances.

  • Detectar i partir de les capacitats potencials de cadascuna de les persones amb dependència.
  • Fer partícip la persona de la importància que té poder-se desenvolupar de manera autònoma.
  • Ajudar a reflexionar sobre les intencions en les tasques que s’han de fer. Es tracta de fer veure el sentit del que fa el tècnic.
  • Crear un clima de confiança i seguretat establint uns bons canals de comunicació.
  • Partir del concepte d’autodeterminació de les persones, garantint que en la mesura del possible es doni resposta a les seves demandes.

Les estratègies d’intervenció es basen, principalment, en les teories de l’aprenentatge i les tècniques de modificació de conducta.

Vegeu l’explicació de les teories de l’aprenentatge i les tècniques de modificació de conducta en els apartats “L’aprenentatge i motivació en persones en situació de dependència” i “Tècniques de modificació de conducta”.

L’actitud del tècnic davant de qualsevol intervenció inclou les consideracions següents:

  • Buscar en tot moment fomentar l’autonomia personal de qualsevol dels usuaris, evitant la sobreprotecció.
  • Ajudar a portar a terme un estil de vida saludable, i sobretot positiu.
  • Buscar en tot moment reforçar l’autoestima.
  • Tenir paciència i molta sensibilitat.
  • Parlar contínuament amb l’usuari i donar sempre afecte.
  • Respectar en tot moment la seva dignitat, tot valorant la seva autonomia personal.
  • Garantir en tot moment l’autodeterminació, les preferències i els sentiments de la persona usuària.

Es duen a terme intervencions per al manteniment i millora de l’autonomia personal en les següents activitats de la vida diària:

  • Higiene personal
  • Imatge personal
  • Vestimenta i manteniment de la roba
  • Alimentació
  • Descans
  • Neteja i ordre de la llar

És important adequar l’ajuda a la necessitat vital de la persona amb dependència. Quan els TAPSD fan activitats que substitueixen la persona dependent, ja no l’estan ajudant a fomentar la seva autonomia, sinó que estan contribuint a augmentar i aguditzar la dependència de la persona a la qual presten el servei.

Higiene personal

La higiene personal és entesa com aquells procediments emprats en la prevenció i conservació de la salut. Quan una persona es troba en situació d’independència, es troba capacitada per dur a terme totes les tasques vinculades a la higiene personal; en canvi, en situacions de dependència, la majoria de vegades la persona necessitarà el suport d’un tercer per poder-les portar a terme.

La higiene personal ha de perseguir:

  • Eliminar l’excés de greix, la suor i la brutícia de la pell.
  • Evitar l’aparició de bacteris que puguin causar una infecció.
  • Eliminar les cèl·lules mortes que es troben en la superfície de la pell.
  • Donar sensació de confort, benestar i ajuda per poder descansar.
  • Estimular el reg sanguini.
  • Mantenir la pell en bones condicions perquè pugui portar a terme les seves funcions vitals.

A l’hora de portar a terme qualsevol higiene personal, els tècnics han de tenir en compte aquestes consignes generals:

  1. Informar la persona de la tasca que es portarà a terme.
  2. Crear un espai íntim i respectuós en què la persona se senti a gust.
  3. No anar amb presses: cal dedicar el temps que es consideri necessari per dur a terme la higiene personal.
  4. Un cop al dia, cal revisar l’estat de la pell i fer una neteja dels genitals.
  5. Tenir tot el material degudament preparat (gel, esponges o manyopla, pinta, tisores, raspall de dents, tovalloles de diverses mides i la roba, tant la de vestir com l’íntima).
  6. Demanar la col·laboració de la persona en aquelles tasques que pugui fer de manera més autònoma; d’aquesta manera, es fomenta la seva autoestima.
  7. La temperatura de l’habitació ha d’oscil·lar entre els 22ºC i 24ºC. Per mantenir la temperatura, és apropiat tancar portes i finestres; d’aquesta manera, s’eviten els corrents d’aire.
  8. La temperatura de l’aigua ha d’estar a uns 37ºC, aproximadament.
  9. Emprar sabons no irritants i tenir en compte l’elecció d’aquests sabons que faci la persona.
  10. Utilitzar tovalloles grans i, en la mesura del possible, intentar escalfar-les amb precaució sobre un radiador especial per a tovalloles.
  11. Procurar que la llum del lavabo sigui suau i no il·lumini massa, per donar tranquil·litat a la persona i procurar que es pugui relaxar i gaudir del bany.
  12. Aprofitar la higiene personal per fer-li massatges a la pell i afavorir així la circulació sanguínia.
  13. Seguir un ordre precís en el rentat de les diverses parts del cos.
  14. Si la persona portés vies o sondes s’ha d’anar amb compte i evitar fer moviments bruscos que les puguin desconnectar.
  15. La higiene personal es pot fer a la banyera, a la dutxa o al llit. Sempre que es pugui moure la persona, es farà a la dutxa o a la banyera, ja que és més relaxant que fer-ho al llit.

En el moment de portar a terme la higiene personal d’un usuari, s’ha de tenir en compte que aquesta higiene es pot portar a terme tant a la banyera o la dutxa com en el llit. Per prendre una decisió, es parteix de la situació personal i el grau d’autonomia de la persona a la qual el tècnic presta l’atenció. Serà necessari determinar el grau de limitació de la persona, tot valorant les possibilitats reals que té aquesta persona de dur a terme per si mateixa determinades activitats de la vida diària. En aquest sentit, cal analitzar-ne la falta d’equilibri, la força muscular, la coordinació de moviments i de visió, el grau de consciència i d’atenció, si es pot donar algun problema de comportament provocat per alguna malaltia neurològica (com per exemple agressivitat o apatia), etc.

La valoració personal de la persona ajuda a determinar el tipus de suport més convenient, així com el tipus de bany, tenint en compte les seves capacitats individuals. És molt important que la persona faci per si mateixa el major nombre possible de tasques d’higiene personal.

Exemple de pautes per a la higiene personal

Algunes de les consideracions que s’han de tenir presents a l’hora de dur a terme la higiene personal són les següents:

  • Primer de tot, cal establir una pauta d’hàbits d’higiene personal. És important tenir en compte que no totes les persones necessiten banyar-se cada dia, però és recomanable establir hàbits de neteja diària de la cara, les mans i els genitals.
  • Fer el bany sempre a la mateixa hora (sempre que això sigui possible).
  • Explicar cadascun dels passos que s’hauran de seguir. Per fer-ho, cal emprar instruccions verbals i acompanyar-les amb gestos per millorar la comprensió de l’acció que s’ha de portar a terme.
  • Seguir un ordre a l’hora de portar a terme el bany: començar per la part superior i acabar amb les extremitats inferiors.
  • Si s’observa que la persona posa impediments a l’hora de portar a terme el bany, cal seure amb ella per explicar-li amb tranquil·litat el perquè de portar a terme la higiene personal. Si tot i així s’hi resisteix, és important deixar passar una estona i tornar a provar-ho quan la persona es trobi més animada i de millor humor. Per fer-ho, es pot parlar de temes amb què la persona se senti còmoda i a gust. És important recordar que no es busca imposar les tasques que s’han de fer, sinó que en tot moment es cerca la cooperació de l’usuari.

Alguns dels productes de suport i adaptacions són els següents:

  • Agafadors i barres de seguretat: faciliten la subjecció de la persona i donen seguretat.
  • Seients de banyera i dutxa o taula: permeten que la persona estigui asseguda mentre dura el bany o dutxa.
  • Catifes antilliscants: disminueixen el risc de relliscar dins la dutxa o la banyera.
  • Allargadors de mànecs: ajuden a completar els moviments per fer les activitats de la higiene.
  • Engruixidors: permeten subjectar millor els estris que s’utilitzen en la higiene diària.

El vídeo següent permet veure l’ús d’alguns dels productes de suport esmentats:

bit.ly/2HPro07

Higiene personal a la banyera

Dur a terme la higiene personal d’algú, sigui a la banyera o a la dutxa, és un moment molt íntim i requereix una actuació molt curosa per part del professional. En portar a terme aquesta acció, és necessari ajudar la persona amb delicadesa i vetllar per la seva seguretat, evitant en tot moment possibles riscos i perills que puguin perjudicar-la. És per aquest motiu que marcarem la diferenciació següent tenint en compte si ens trobem davant de persones amb un cert grau d’autonomia o si, en canvi, són totalment dependents.

Cal tenir presents les següents consignes i adaptar-les en funció del grau d’autonomia de la persona:

  1. No s’ha de tancar amb pestell la porta del lavabo, per poder-hi accedir des de fora si fos necessari.
  2. Ajudar la persona a preparar tot el material necessari per portar a terme el bany.
  3. Tenir la temperatura del bany entre 20 ºC i 24 ºC.
  4. Col·locar una goma a la banyera per evitar que l’usari rellisqui i una estora a la part de fora per tal que pugui posar-s’hi en sortir i en entrar.
  5. Mantenir la temperatura de l’aigua entre 38-40 ºC, atenent el criteri i gust personal de l’usuari.
  6. Si l’usuari es pot treure la roba per si sol, deixar que ho faci. El mateix amb les ensabonades: si pot, deixar que ho faci per si sol.
  7. Ajudar la persona a entrar i sortir del bany.
  8. No deixar mai sol l’usuari.
  9. Donar suport per tal d’hidratar tota la pell.
  10. No marxar del domicili, sinó quedar-s’hi a prop tant per ajudar a entrar com a sortir de la banyera.
  11. Animar l’usuari a vestir-se per si sol. L’ús de roba ampla, com vestits oberts, faldilles i pantalons de goma a la cintura, sabates sense cordons i mitges fins a la cuixa, ajuda en alguns casos a dur a terme aquesta tasca de forma autònoma.
  12. En finalitzar el bany, recollir tota la roba del terra i endreçar el lavabo.

Per als banys a la banyera, en alguns casos és útil l’ús de taules de transferència i bancs de transferència, que permeten lliscar dins del bany i després emprar la dutxa a la banyera. És important assegurar-se que tots els productes de suport utilitzats estiguin a l’altura correcta i siguin estables per reduir el risc de caigudes.

Per facilitar l’accés a la dutxa d’una persona amb dependència, pot ser molt útil disposar d’un producte de suport com una cadira de bany o de dutxa. Serveixen de suport a les persones que no poden dutxar-se dretes o sense assistència, a més de proporcionar autonomia i seguretat. Estan fabricades amb materials de metall i plàstic resistents a l’aigua.

Exemple de passos per dutxar una persona en cadira de rodes o amb poca mobilitat

Per a la dutxa d’una persona en cadira de rodes o amb poca mobilitat cal fer les accions següents:

  • Preparar el bany amb tot el material necessari i deixar-lo a l’abast de la persona amb mobilitat reduïda.
  • Ajudar l’usuari a anar al bany i col·locar la cadira de bany, si fos necessari.
  • Assistir l’usuari a desvestir-se proporcionant-li privacitat.
  • Ajudar l’usuari a entrar al bany vigilant que no caigui.
  • Assistir l’usuari a fer la transferència de la cadira de rodes a la cadira de bany, si és necessari.
  • Deixar que es banyi i, si és necessari, ajudar l’usuari a rentar-se aquelles parts del cos que li resultin més difícils.
  • Assecar-li la pell per complet i, si va en cadira de rodes, ajudar l’usuari a fer la transferència de manera segura.
  • Ajudar l’usuari a vestir-se.

Higiene de la boca

A l’hora de portar a terme una higiene bucal, els tècnics han de tenir en compte les consignes següents:

  1. Facilitar i preparar tots els estris necessaris (raspall, pasta dentífrica, col·lutori bucal…).
  2. Respectar els hàbits de l’usuari. En cas que detectem algun hàbit incorrecte, donar-li les pautes que hauria de seguir.
  3. Si porta pròtesi, recordar que ha de netejar-la i esbandir-la.

Exemple dels passos per a la neteja de les dents

Per fer la neteja de les dents, cal dur a terme les accions següents:

  • Ajudar l’usuari a cobrir-se el pit amb una tovallola.
  • Preparar el raspall de dents, preferiblement de baixa duresa, amb una mica de pasta dentífrica.
  • Indicar que el raspall s’ha de col·locar en un angle de 45 graus (respecte a les dents) perquè les cerres penetrin a l’espai interdental. Els moviments seran de dalt cap avall per a les dents superiors, i de baix cap amunt per a les inferiors. Se n’han de netejar les cares externa, interna i superior, i també la llengua.
  • En acabar, cal indicar que es faci un glopeig amb aigua no massa freda i, si es considera adequat, després es pot utilitzar una solució asèptica.

Les pròtesis dentals es netegen amb aigua una mica tèbia i amb un raspall especial. Si la pròtesi està molt bruta, es pot deixar unes hores en remull.

Higiene de les mans

Cada vegada que toquem algun objecte o una altra persona, ens emportem a les mans una immensa quantitat de microbis dels quals no som conscients. És per això que és necessari portar a terme una bona neteja de les mans per evitar propagar determinats bacteris.

En el seu dia a dia, els tècnics han de mantenir una bona higiene de mans; alhora, també han d’insistir a traspassar aquesta informació als usuaris que atenguin. Per a una bona higiene de mans s’han de seguir els passos següents:

  1. Primer, s’han de mullar les mans, preferiblement amb aigua tèbia, ja que d’aquesta manera s’eliminaran més ràpidament els bacteris.
  2. Tot seguit s’ha d’aplicar el sabó. El més recomanable és fer servir un sabó neutre.
  3. S’han de netejar correctament el palmell i el dors de les dues mans, i fregar també amb el sabó entre els dits, les ungles i el capciró dels dits.
  4. Seguidament, cal aplicar de nou aigua tèbia per esbandir el sabó.
  5. Un cop fet això, cal eixugar les mans amb una tovallola.
  6. Si les mans de la persona usuària estiguessin molt resseques, se li ha d’aconsellar l’ús de crema hidratant.

Imatge personal

La imatge personal engloba diverses accions, que són:

  • El pentinat
  • El manteniment de les ulleres o lents de contacte
  • El maquillatge
  • L’afaitat
  • La depilació
  • El manteniment de les ungles

En relació amb el pentinat dels cabells o de la barba, els tècnics han de seguir les consignes següents:

  • Animar la persona a pentinar-se per si mateixa tant els cabells com la barba, sempre que tingui certa autonomia per fer-ho.
  • Durant el rentat dels cabells, farem massatges al cuir cabellut per tal d’afavorir la relaxació.
  • Ajudarem l’usuari a triar un tall de cabells apropiat i fàcil de pentinar.
  • Acompanyar l’usuari a un estilista amb qui se senti a gust, segur i confortable, i potenciar la seva participació en la tria del tipus de pentinat. Si la persona no volgués sortir de casa, cal demanar que el servei vingui al domicili.

En relació amb el maquillatge, els tècnics han de seguir les consignes següents:

  • Estimular l’usuari a mantenir i adquirir hàbits de cura de la pell a través de mètodes de neteja i hidratació.
  • Perquè els usuaris es puguin maquillar correctament, utilitzarem pots amb tapes engrossides, ja que d’aquesta manera hauran de fer menys força per obrir-los.
  • Per afavorir l’autonomia de l’usuari, es poden fer servir tons pastels en els productes de maquillatge, ja que no necessiten tanta precisió.

En relació amb el manteniment de les ungles, els tècnics han de seguir les consignes següents:

  • Les ungles han d’estar netes i ser curtes.
  • S’aconsella tallar-les després del bany, ja que estan més toves.
  • Pel que fa a la forma, se’ls ha de donar una forma corbada en els dits de la mà i recta en les dels peus.

Alguns dels productes de suport que es poden utilitzar en cadascun dels procediments descrits són:

  • Afaitadores (elèctriques o manuals)
  • Pinces amb mànec gran
  • Raspalls de cabells amb mànec ergonòmic i corbat
  • Tallaungles amb base ovalada i amb incorporació de ventoses
  • Tallaungles amb lupa i llum
  • Tallaungles amb palanca gran o amb mànec llarg
  • Adaptadors per agafar objectes fixats a la mà amb velcro
  • Miralls quadrats i reclinables
  • Dispensadors de sabó

És molt important que els tècnics respectin els costums i la manera de vestir-se i de pentinar-se de cadascuna de les persones amb dependència.

Vestimenta i manteniment de la roba

La tasca de vestir-se, desvestir-se i ocupar-se de l’aparença personal, a més de fomentar l’autoestima i la motivació, inclou el desenvolupament de certes habilitats motrius, com ara mantenir l’equilibri, tenir bona coordinació i disposar de mobilitat suficient en relació amb les destreses i la força necessàries per dur a terme les diferents tasques.

El fet de vestir-se implica:

  • Triar la roba adequada segons la temperatura i la situació.
  • Saber combinar les peces de roba.
  • Col·locar-se correctament totes les peces.

Els tècnics han d’intentar evitar que la persona desenvolupi una aparença d’abandonament i deixadesa, tot tenint present quin és l’estat de la roba. És important vetllar perquè les peces de roba estiguin netes, es trobin en bon estat (cal eliminar de l’armari aquelles que estiguin malmeses) i s’ajustin a les característiques de l’usuari: han de ser de la seva talla i han de resultar còmodes de posar i treure, i de portar.

Un dels objectius del professional és que la persona se senti a gust amb si mateixa i desenvolupi una actitud positiva respecte a la seva aparença física. És primordial simplificar-li la vestimenta eliminant les peces de roba que l’usuari no utilitzi habitualment o apartant les que no es corresponguin amb l’estació de l’any en la qual s’estigui.

La majoria de les persones amb diversitat funcional o cert nivell de dependència necessiten ajuda a l’hora de vestir-se i desvestir-se, activitat que s’ha de fer cada dia i que pot resultar complexa sense l’ajuda de productes de suport que faciliten tot el procés. En general, els resultarà més fàcil desvestir-se que vestir-se, ja que cansa menys i les accions a desenvolupar són menys complexes.

Per ajudar a fer una mica més fàcil la tasca de vestir-se i desvestir-se, els tècnics poden fer servir aquests productes de suport, sempre que sigui necessari:

  • Utilitzar velcro en comptes de botons.
  • Utilitzar roba més ampla.
  • Utilitzar peces de roba obertes i descartar peces complicades com petos o vestits, entre d’altres.

A banda d’aquestes recomanacions, i depenent de les capacitats de cada persona, al mercat també hi ha productes que ajuden a vestir-se i desvestir-se de la forma més autònoma possible. Destaquen:

  • Adaptacions per a cordills
  • Botonadors amb una sola mà
  • Calçador de mitges que permet posar-se-les sense incorporar-se.
  • Calçador de mitjons
  • Clips per a pantalons
  • Cordabotons pensats per a persones que tenen poca destresa i poca coordinació de mans i dits i permeten cordar botons amb una sola mà.
  • Calçador extrallarg per posar-se les sabates sense incorporar-se.
  • Pinces AKTIV, pràctiques per a un gran nombre d’activitats de la vida diària. Per exemple, agafar coses de terra sense ajupir-se, entre d’altres.

  • És fonamental triar el producte de suport que més s'ajusti a les característiques de l'usuari. Font: Fundación Descubre (Flickr)
  • És fonamental triar el producte de suport que més s'ajusti a les característiques de l'usuari. Font: Fundación Descubre (Flickr)

Per exemple, per vestir-se les extremitats superiors, una vareta amb trau ajuda la persona a introduir el braç o la mà dins la peça de roba. També s’utilitza per ajudar a agafar la roba que presenti dificultats d’abast o comporti problemes de moviment a l’espatlla, maluc o genoll. Per vestir les extremitats inferiors cal un calçador adaptat destinat als usuaris que presenten greus dificultats per arribar als peus o no poden flexionar els genolls.

Si la persona presenta dificultats de moviment o d’equilibri, és necessari:

  • Fer que es vesteixi asseguda.
  • Si un dels braços està limitat de moviment, introduir primer aquest i, amb l’altre, estirar la peça de roba.
  • Utilitzar unes pinces llargues per introduir les cames dins de la roba interior i en els camals dels pantalons.
  • Utilitzar un calçador de mitges i mitjons. Aquest estri es pot construir casolanament amb un tros de plàstic dur (tipus radiografia) d’uns 20×25 cm i dues cintes d’uns 150 cm.
  • Posar-se les sabates asseguda, col·locant una cama sobre l’altra o el peu sobre una cadira. També hi ha la possibilitat d’utilitzar calçadors amb mànec llarg.

Exemple de tipus d'acompanyament adequat per part del TAPSD

L’Ariadna és una dona de 85 anys que actualment viu sola al seu pis de Barcelona. Fa uns dies va caure a la banyera i els metges li han recomanat que estigui enllitada tant temps com sigui possible, almenys durant dos mesos. L’Òscar, el tècnic de dependència del servei d’atenció domiciliària, se centra a donar suport a l’Ariadna en totes aquelles activitats de la vida diària en què ara mateix presenta més dependència.

En tot moment ha de:

  • Desenvolupar una actitud positiva perquè l’Ariadna guanyi autoestima.
  • Tenir molta paciència i sensibilitat, i intentar en tot moment no sobreprotegir-la.
  • Ajudar l’Ariadna a dur a terme les ABVD emprant els productes de suport necessaris per aconseguir que se senti realitzada i capacitada per portar a terme determinades activitats de la vida diària.

En relació amb la vestimenta, l’Òscar ha de:

  • Ajudar l’Ariadna a col·locar-se completament estirada al llit.
  • Ajudar-la a posar-se, primer, les peces de roba de la part inferior del cos i després les peces superiors.
  • Girar-la per acabar-li d’ajustar i cordar correctament cadascuna de les peces de roba.

Catàleg del CEAPAT

El CEAPAT és el Centre de Referència Estatal d’Autonomia Personal i Ajudes Tècniques. Hi trobareu diversos suports tècnics adaptats segons les necessitats de cadascuna de les persones amb discapacitat o dependència: bit.ly/1vPuSTp.

A l’hora de desvestir-se s’han de tenir en compte les següents consignes:

  • Primer, treure les peces de roba de les extremitats superiors; seguidament, treure les sabates i, finalment, acabar amb les extremitats inferiors.
  • Si l’usuari té problemes cognitius, encara és més important mantenir sempre les mateixes rutines.

Pel que fa al tipus de roba i de calçats més habituals, segons les preferències i necessitats, el tècnic ha de tenir en compte diverses consignes. Pel que fa al tipus de roba:

  • Ha de ser senzilla, sense gaires tancaments i amb obertures àmplies. Els tècnics han de vigilar que la roba no tingui punts de pressió que dificultin la circulació i impedeixin una respiració correcta.
  • Emprar roba folgada, i sobretot evitar peces de roba ajustades que impossibilitin que l’usuari respiri correctament. Per tant, els teixits han de ser agradables i confortables. Si és possible, s’ha d’optar per l’ús de teixits naturals, com el cotó.
  • La roba ha d’estar neta, per afavorir l’autoestima, la motivació i el benestar.
  • Emprar velcro per als tancaments i cordills elàstics davanters, que faciliten vestir-se.

Pel que fa al tipus de calçat:

  • Emprar sabates que ajudin l’usuari a mantenir un bon equilibri i a fer una correcta deambulació.
  • Buscar sabates força transpirables i, si és possible, de pell.
  • El calçat ha de ser flexible i impermeable, adaptat a la mida del peu.
  • Els talons han de ser baixos i amples (2-4 cm).
  • La sola ha de ser flexible, antilliscant i ampla, per atenuar les irregularitats del terra.
  • Emprar sabates sense cordons, però sí amb velcro.

A l’hora d’intervenir en aquest àmbit amb persones amb un alt nivell de dependència, és necessari i recomanable que el tècnic sempre tingui la roba i els complements col·locats per ordre i que vagi explicant en tot moment el que farà. En verbalitzar pas per pas el que farà, si és possible, ha de mostrar les peces de roba que ha seleccionat, per tal que la persona sigui conscient de tot el procés. Es pot aprofitar aquest moment per comentar el color de la roba, quan s’ha de posar, etc. Això ajuda a crear un clima de confiança i ajudarà a evitar que la persona usuària se senti desorientada, tingui por o, al contrari, es mostri agressiva davant la situació.

Alimentació

L’alimentació ajuda l’organisme a adquirir les substàncies necessàries per mantenir-nos i poder-nos desenvolupar correctament. Per aquest motiu, és molt important ajudar la persona amb dependència a assumir aquesta tasca amb la major autonomia possible.

Fer els àpats és una de les activitats diàries més rellevants. Per una banda, dona resposta a una necessitat primària i, alhora, afavoreix la creació d’un espai de relació entre les persones i aquells que les cuiden.

En l’alimentació, algunes de les intervencions més freqüents són les vinculades a:

  • Adquisició d’hàbits alimentaris saludables.
  • Fer la compra.
  • Elaboració de menús.
  • Suport a la ingesta.

  • Les prescripcions mèdiques vinculades a l'alimentació de l'usuari marquen la pauta de la confecció de menús. Font: Spatecc (Flickr)
  • Les prescripcions mèdiques vinculades a l'alimentació de l'usuari marquen la pauta de la confecció de menús. Font: Spatecc (Flickr)

L’adquisició d’hàbits alimentaris saludables inclou diversos objectius que es poden marcar en el pla de treball amb cadascun dels usuaris. Algunes de les accions poden ser les relacionades amb:

  • Establir uns horaris adequats per fer els àpats (per exemple, sopar hores abans d’anar a dormir).
  • Mantenir uns horaris estables.
  • Evitar menjar entre hores.
  • Fer 3/5 àpats diaris.
  • Mastegar els aliments de forma suficient per facilitar la digestió.

Fer la compra és una activitat de la vida diària que inclou elements de diversos àmbits. Algunes de les accions que inclou són triar els aliments (que han d’estar vinculats a l’alimentació saludable), fer la llista de la compra per determinar quins aliments són necessaris i calcular-ne les quantitats, dirigir-se als establiments d’alimentació a obtenir els productes, gestionar el pagament dels productes, establir una comunicació i adreçar-se als venedors dels productes alimentaris, etc.

L’elaboració dels menús és una altra de les activitats en què les persones, sobretot dins el servei d’atenció a domicili, poden necessitar el suport del professional. En aquest sentit, habitualment es fa referència a l’elaboració d’un menú setmanal on es prevegin els 3 o 5 àpats principals: esmorzar, mig matí, dinar, berenar i sopar.

Cal que el menú doni resposta als requeriments nutricionals de l’usuari. Algunes de les consignes principals que s’han de tenir presents són:

  • Tenir en compte les característiques de l’usuari relacionades amb la salut.
  • Preveure racions adequades.
  • Mantenir una dieta equilibrada.
  • Prioritzar productes de temporada.
  • Aconseguir un equilibri entre els diversos grups d’aliments i tipus de nutrients.
  • Triar formes de cuinar adequades a l’usuari.

El suport a la ingesta fa referència a l’acció concreta de menjar, el moment d’ingerir els aliments. En aquest cas, els productes de suport tenen una gran importància, atès que poden ser necessaris per afavorir l’autonomia dels usuaris. Els professionals han de vetllar per la presentació dels aliments i la correcció en l’ús dels productes de suport.

Es poden incloure dins d’aquest grup les accions relacionades amb el moment de menjar, com ara parar i desparar la taula, tenint present l’adequada disposició i ús dels elements necessaris per fer l’àpat. D’altra banda, les bones maneres a taula i els recursos per mantenir una relació adequada amb la resta de comensalstambé poden ser conductes que es treballin.

Cas pràctic sobre alimentació d'usuaris amb dependència

L’Anna Maria és una dona de 80 anys que viu sola al seu domicili de Tarragona. Actualment compta amb l’ajuda de la Maria, tècnica d’atenció a persones en situació de dependència, que dona suport per als àpats diaris, fer la compra i altres activitats de la vida diària.

L’Anna Maria és una senyora que té dificultats per mastegar determinats aliments. La Maria ha confeccionat conjuntament amb ella un menú on s’incorporen aliments tous o amb una preparació/presentació ajustada a les seves necessitats. D’aquesta forma, s’evita que l’Anna Maria hagi de fer grans esforços per menjar i s’assegura una aportació energètica adequada. Juntes han fet els passos següents:

  • Elaborar el menú setmanal: la tècnica conversa amb l’Anna Maria per tenir presents les seves preferències. Per exemple: el plàtan li dificulta la digestió, té predilecció pel peix blanc davant del peix blau, la mongeta i el bròquil són les seves verdures predilectes, etc.
  • Confeccionar la llista de la compra tenint presents els productes que l’Anna Maria ja té a casa i consultant les dates de caducitat dels aliments.
  • Fer la compra als establiments del barri per, posteriorment, cuinar els plats del dia.
  • Cuinar: la Maria indica tots els passos que fa per cuinar els aliments o va preguntant a l’Anna Maria quin seria el següent pas, promovent que ella indiqui les quantitats necessàries per cuinar, etc.

La dieta de l’Anna Maria es basa principalment en el consum diari de verdures, fruites i, sobretot, molta fibra. Un exemple de menú diari és el següent:

  • Esmorzar: tassa de llet (millor descremada), 50-100 g de pa amb mantega i melmelada sense sucre afegit.
  • Mig matí: 1 pera.
  • Dinar: arròs amb tomàquet (uns 50 gr), amanida crua (enciam, tomàquet, cogombre a petits trossos), carn picada amb sofregit (uns 150 gr), 1 iogurt i 30 gr de pa.
  • Berenar: 1 tassa de llet o una infusió.
  • Sopar: mongeta tendra (uns 150 g en cru), truita d’un ou amb 30 g de pernil dolç, 2 cullerades petites d’oli, 20 g de pa, 1 taronja.

Els professionals han d’estar molt atents a la postura corporal que mantenen a l’hora de donar suport en la ingesta als usuaris, i també a la postura del mateix usuari.

L’esquena ha d’estar sempre recta i el cap inclinat cap endavant per ingerir qualsevol aliment. Quan el professional doni suport a la ingesta d’aliments sòlids o líquids, se situarà a l’altura de la persona amb dependència, o per sota dels seus ulls, per evitar que s’ofegui en intentar aixecar el cap per menjar.

Descans

El descans és una de les activitats més importants del dia a dia, ja que ajuda a reparar el cos de la jornada diària. Els professionals han de seguir les pautes següents en relació amb el descans de les persones amb les quals treballen:

  • El llit només s’ha de fer servir per dormir.
  • Es recomana que descansin sempre entre 7 i 8 hores.
  • Establir uns horaris regulars per anar a dormir i per llevar-se.
  • Establir uns hàbits abans d’anar a dormir; per exemple, que vagin a orinar abans.
  • Evitar el soroll i la llum intensa; per tant, és molt recomanable que les habitacions estiguin allunyades de focus perjudicials per al son.
  • En aquells casos que sigui necessari, instal·lar un llum nocturn que ajudi l’usuari a poder-se desplaçar fins al lavabo. Es pot posar a la tauleta de nit o bé a la paret.
  • Les habitacions no han de tenir cap mena d’obstacle que impedeixi la mobilitat i, si escau, se simplificarà al màxim el mobiliari del dormitori.
  • Cal procurar que el sopar no sigui copiós, ja que una digestió pesada pot dificultar el descans.
  • Instal·lar barres o suports de protecció als llits si hi ha risc de caigudes.

Per poder descansar correctament, és necessari establir un ambient adequat, ventilat, tranquil i a una temperatura adequada; mantenir uns horaris fixos i evitar, en la mesura del possible, que els usuaris dormin massa de dia.

Neteja i ordre de la llar

Un bon manteniment de la llar és fonamental per assegurar unes condicions que facin augmentar la qualitat de vida. Els tècnics han d’analitzar les característiques individuals de cadascun dels usuaris per determinar les tasques concretes en què l’usuari requereix suport i el tipus de suport que necessita, i valorar, si és necessari, quins productes de suport es poden oferir per al desenvolupament autònom de les tasques domèstiques.

Alguns dels principals productes de suport que es poden fer servir en aquest àmbit són:

  • Sistemes de subjecció per a un braç que permeten escombrar o netejar el terra.
  • Escombres i recollidors amb mànecs llargs.
  • Cubells amb rodes i escorredors elèctrics.
  • Escombretes fixades a les parets per netejar els gots i els plats.
  • Taules de planxar fixades a la paret i que es pleguen en sentit vertical.
  • Aspiradores i netejamoquetes que netegen soles.

Les activitats concretes per donar suport en aquest àmbit es tracten de forma ampliada al mòdul de Suport domiciliari.

En el catàleg del Centre de Referència Estatal d’Autonomia Personal i Ajudes Tècniques (CEAPAT) trobareu una gran varietat de productes que facilitaran les tasques domèstiques dels usuaris, concretament en l’apartat de productes de suport per a les activitats domèstiques. Aquests productes estan classificats en subapartats, entre els quals trobem productes de suport per netejar els estris de cuina, per al menjar, per portar a terme la neteja de la llar i per confeccionar i mantenir els tèxtils.

Catàleg del CEAPAT

Podeu consultar-ne els productes per a les tasques domèstiques, entre altres ajudes tècniques, en l’enllaç bit.ly/1vPuSTp.

Procés d'adquisició dels hàbits d'autonomia personal

L’adquisició d’hàbits d’autonomia personal implica fer un aprenentatge de tipus funcional que inclou quatre fases (vegeu figura):

Observació directa

Observació del comportament o de les accions en curs d’una o més persones en el moment en què es produeixen.

  1. Planificació: s’ha de comprovar que la persona disposa de les habilitats necessàries per iniciar el procés d’aprenentatge de determinats hàbits i que està motivada per fer-ho. En aquesta fase, cal observar i analitzar el nivell de capacitat funcional que manté la persona. Per fer-ho, el tècnic ha d’enregistrar les conductes que fa per si mateixa i aquelles en què presenta més dificultat. Per tant, és molt important informar la persona del tipus d’hàbit que es pretén mantenir, treballar o millorar. El tècnic també li ha d’explicar el procés que durà a terme amb ella, així com les tècniques que farà servir per assolir l’objectiu. Posteriorment, ha de definir els objectius que treballà amb ella, així com la metodologia, els recursos i la temporalització. Cal recordar que en aquesta primera fase la tècnica que ajuda a recollir el màxim d’informació és l’observació directa. En aquesta primera fase, és necessari que la persona en tot moment se senti motivada i disposada a dur a terme les tasques encomanades, ja que, si s’hi nega, no es podran aconseguir els objectius proposats.
  2. Aprenentatge: els tècnics han de garantir en tot moment que la persona entén què es fa i per què. S’han d’assegurar que entén les premisses i indicacions donades: si alguna de les indicacions no queda clara, l’aprenentatge no resultarà com s’esperava i hi haurà errors que s’hauran de tornar a corregir, de manera que l’aprenentatge de l’hàbit serà més lent i més costós, i generarà frustració en la persona perquè no aconseguirà el que el tècnic li demana. En aquesta segona fase, cal assegurar-se que la persona segueix al peu de la lletra les consignes donades per desenvolupar l’hàbit. Per això, els tècnics han d’explicar aquestes mesures de de manera molt clara i seqüenciada, mantenint en tot moment una actitud positiva i transmetent confiança. Per altra banda, el tècnic ha de dur a terme una anàlisi exhaustiva dels errors comesos sempre de manera positiva, amb la intenció de fer millorar i avançar la persona cap a la consolidació de l’hàbit.
  3. Automatització: es pretén que la persona faci per si mateixa l’hàbit de manera automàtica. S’ha de prendre consciència de les situacions en què és necessari executar l’hàbit après. L’actuació del TAPSD és observar i donar suport només quan sigui necessari.
  4. Consolidació: l’aprenentatge està assolit i la persona és capaç d’aplicar l’hàbit en qualsevol situació.
Figura Esquema del procés d’adquisició dels hàbits d’autonomia personal

Cas pràctic de les fases d'adquisició de les habilitats d'autonomia personal

L’Olga és TAPSD i treballa amb la Clàudia per aconseguir que, utilitzant un caminador de dues potes i dues rodes, vagi a buscar el diari cada dia al matí després d’esmorzar. La Clàudia viu sola en un pis situat a la primera planta de la finca, totalment adaptada per al seu caminador i que disposa d’ascensor. El quiosc és a 100 metres de casa seva.

Per aconseguir que la Clàudia adquireixi l’hàbit d’anar cada matí a buscar el diari o les revistes al quiosc, l’Olga té en compte les quatre fases:

  1. Planificació: s’encarregarà d’explicar a la Clàudia per què és necessari que aprengui a anar sola a buscar el diari o les revistes al quiosc. La tècnica estableix quan ho ha de fer, on ho ha de fer, què ha de fer, amb què ho ha de fer (ús del caminador), amb qui, etc. En aquesta primera fase, és primordial treballar l’autoestima de la Clàudia, i per això l’Olga intentarà ajudar-la a creure en les seves capacitats i a entendre totes les consignes.
  2. Aprenentatge: l’Olga s’encarregarà d’ensenyar a la Clàudia a utilitzar correctament el caminador per fer-lo servir tant a casa com a l’exterior (per entrar i sortir, arribar fins a la porta principal, obrir la porta tot recolzant-se en el caminador, esquivar les barreres arquitectòniques que es trobi pel carrer, etc.). Per tant, l’Olga buscarà en tot moment l’atenció i la concentració de la Clàudia, així com la seva motivació a l’hora de desenvolupar l’aprenentatge.
  3. Automatització: l’Olga s’encarregarà d’entrenar la Clàudia en el domini de l’ús del caminador fins al quiosc. Per fer-ho, l’acompanyarà diverses vegades, i a poc a poc s’anirà retirant per donar protagonisme a la Clàudia. Per motivar-la a assolir el seu aprenentatge, emprarà reforços positius verbals (felicitacions). El fet que la Clàudia s’hi esforci i estigui motivada per aconseguir arribar fins al quiosc farà que al final l’hàbit s’adquireixi i s’automatitzi.
  4. Consolidació: la Clàudia ja serà capaç d’anar ella sola a buscar el diari o les revistes al quiosc per si mateixa, cosa que fa augmentar la seva autoestima i li reforça la necessitat d’intentar esforçar-se en altres activitats.

Durant el procés d’ensenyament-aprenentatge, és important que el tècnic tingui presents les consignes següents:

  • Emprar els reforçadors positius per motivar els usuaris.
  • Actuar com a model perquè l’usuari pugui imitar-lo i millorar tant els seus hàbits com les seves habilitats.
  • Donar temps suficient a l’usuari perquè dugui a terme per si mateix les tasques encomanades.
  • Acompanyar-lo sempre que sigui necessari, però no fer mai per l’usuari aquelles tasques que pugui desenvolupar per si mateix: això suposaria més dependència i un deteriorament progressiu de les seves capacitats.
  • Adaptar sempre l’entorn a les necessitats de l’usuari, per mantenir en tot moment la seva seguretat.
  • Quan sigui necessari, emprar els productes de suport més adients i adaptats a les necessitats particulars de cadascun dels usuaris.

Per garantir l’èxit, és de vital importància que els TAPSD tinguin una comunicació constant amb les persones, intentant no variar l’estructura i ordre en què es duen a terme les diverses accions durant el procés d’aprenentatge.

Programa d’entrenament d’habilitats d’autonomia personal

Els programes d’habilitats d’autonomia personal i social (HAPS) ajuden els usuaris a desenvolupar-se de manera més autònoma en diferents àrees personals i socials. És fonamental que els tècnics coneguin bé les característiques dels usuaris amb els quals treballaran, tant des del punt de vista individual com grupal, abans de dissenyar el programa, per ajustar-lo a les necessitats reals que s’hagin de cobrir i fomentar les potencialitats de cadascun dels usuaris.

Els programes d’HAPS són una sèrie d’actuacions que pretenen afavorir l’autodeterminació de tots els col·lectius tenint en compte les seves possibilitats biopsicosocials. Tot i que som éssers socials, les HAPS no es desenvolupen de manera innata, sinó que les adquirim a partir dels aprenentatges que fem de determinades conductes que s’aprenen o s’entrenen. Per això, els tècnics han d’actuar com a models educatius, i no només com a models assistencials que supleixin les necessitats dels usuaris.

Un programa és un repertori organitzat i estructurat d’actuacions desenvolupades per aconseguir uns objectius planificats respecte a les necessitats dels usuaris.

Tots els programes d’entrenament en habilitats d’autonomia personal i social (HAPS) s’estructuren, de manera cronològica, en els apartats següents:

  1. Valoració inicial de les HAPS.
  2. Establiment d’objectius.
  3. Metodologia.
  4. Selecció d’activitats del programa.
  5. Temporalització de les activitats.
  6. Recursos del programa.
  7. Avaluacions del programa.
  8. Avaluació final i resultats del programa.

El següent supòsit pràctic exemplificarà cadascuna de les etapes d’un programa d’entrenament en HAPS.

Supòsit d’un programa d’entrenament en AVD: el cas de la Matilde

La Matilde, una dona de 86 anys amb Parkinson en fase moderada, viu en un segon pis sense ascensor i presenta certs problemes de mobilitat. El servei d’atenció domiciliària (SAD) us ha demanat que li feu una valoraciói, en el desenvolupament del seu programa individual d’atenció (PIA), heu detectat que manté la marxa, però mostra dificultats d’equilibri.

En relació amb les AVD, cada cop hi ha de dedicar més temps i esforç. S’ha adonat que sovint necessita ajut d’una altra persona. El més important que cal treballar és:

  • Higiene personal: presenta dificultats en la higiene diària bàsica i moltes dificultats motrius per a la higiene a la dutxa.
  • Vestimenta: li costa posar-se la roba.
  • Alimentació: tot i que té certa autonomia a l’hora de menjar, presenta dificultats en la utilització dels coberts.
  • Tasques culinàries: presenta iniciativa per cuinar els diferents àpats, però mostra dificultats en l’ús dels estris de cuina i en l’elaboració de menús variats.

Els seus dos fills la intenten ajudar, però se senten perduts i necessiten indicacions concretes que donin resposta a les necessitats de la seva mare.

Valoració inicial de les HAPS

El primer pas davant de qualsevol intervenció és l’avaluació inicial de l’estat de l’usuari. En el programa d’entrenament en habilitats d’autonomia personal i social es fa referència a la valoració inicial, que implica la identificació de les necessitats dels usuaris i la determinació del seu grau de dependència i de les àrees afectades.

Vegeu la informació sobre la pauta d’observació en l’apartat “Valoració del seguiment de la intervenció”.

La tasca professional que s’ha de desenvolupar és:

  • Observar durant un cert temps les habilitats i conductes que desenvolupen els usuaris i anar-les anotant de manera objectiva, recordant en tot moment la importància de fer èmfasi tant en les habilitats i conductes que l’usuari manté intactes, com en aquelles en què necessita ajuda, sigui parcial o total.
  • Omplir una pauta d’observació, especificant per a cada habilitat o conducta si la duen a terme per si mateixos en la seva totalitat, si en duen a terme només alguna part i quina és aquesta part, si necessiten suport tècnic o personal, o si per dur-la a terme necessiten ajuda total, material o personal.

La valoració inicial té com a objectiu garantir el coneixement de la persona usuària, la seva situació personal i les seves necessitats. Es tracta de recopilar tota la informació que pugui ajudar a entendre quin nivell d’autonomia i capacitat funcional posseeix un usuari en un moment determinat.

Per determinar el grau d’autonomia d’una persona, és important fer una recollida d’informació i dissenyar l’informe de valoració corresponent. Es pot obtenir la informació a través de diversos instruments de recollida d’informació:

  • Entrevista.
  • Observació directa.
  • Qüestionaris o escales estandarditzades.

Entrevista

L’entrevista amb l’usuari i/o familiars consisteix en una conversa de caràcter informal que té com a finalitat obtenir informació per part de l’entrevistador a través de la formulació de preguntes. Algunes de les característiques de l’entrevista són:

  • És una tècnica que permet obtenir informació tant dels fets i les situacions explícites que explica la persona entrevistada, com del seu discurs i la seva posició subjectiva (com els expressa, què elideix, què emfasitza, etc.).
  • Aquesta tècnica serveix per aprofundir en el discurs i les experiències personals (trajectòries de vida) de la persona que entrevistem des d’un punt de vista subjectiu. En aquest sentit, permet recollir discursos i vivències pròpies segons la perspectiva de la persona entrevistada.
  • Permet recollir una gran quantitat d’informació en poc temps.
  • És un instrument flexible, que permet en tot moment que el tècnic s’adapti a les particularitats individuals de cadascun dels usuaris.
  • Afavoreix l’establiment de relacions més properes i fer entendre als usuaris i els seus familiars que són part important del procés d’intervenció.

En funció del nivell d’estructuració i del grau de definició de les preguntes, hi ha diversos tipus d’entrevista:

  1. Entrevista estructurada o planificada: segueix un ordre de preguntes molt estricte. Té com a finalitat restar llibertat de rèplica o que l’entrevistat se surti del guió. L’entrevistador, conseqüentment, planifica les preguntes a través d’un guió preestablert, seqüenciat i dirigit; es tracta de preguntes amb resposta tancada o amb una resposta predeterminada. L’avantatge d’aquest tipus d’entrevista és que aporta més consistència a les dades recollides. No obstant això, pot ser incòmoda per a l’entrevistat, ja que té una estructura fixa i, per tant, no pot expressar-se lliurement, i també per a l’entrevistador, que tampoc pot indagar a través de preguntes complementàries.
  2. Entrevista semiestructurada o semilliure: té la finalitat de conèixer o abastar una problemàtica determinada mitjançant un guió predeterminat. A partir de les respostes de l’entrevistat, s’enllacen altres temes no previstos en l’entrevista. Es formulen preguntes obertes amb la finalitat de donar a l’entrevistat l’oportunitat d’explicar les seves idees i obtenir una informació més completa i precisa. Aquest tipus d’entrevista requereix que l’entrevistador tingui un grau d’experiència molt alt, ja que no només ha de conèixer l’entrevistat, sinó que també ha de ser tan objectiu com sigui possible per no condicionar-lo en les seves respostes. Per tant, és molt aconsellable que no s’informi els entrevistats dels propòsits d’investigació de l’entrevista fins que no s’acabi, perquè això podria condicionar les seves respostes.
  3. Entrevista no estructurada o lliure: dona un marge de llibertat molt ampli a l’entrevistat, ja que es construeix a mesura que la persona respon. Per tant, aquest tipus d’entrevista no sol tenir un guió previ i només es prepara el per què és important fer-li aquesta entrevista. Les entrevistes no estructurades exigeixen a l’entrevistador una gran preparació, perquè ha de conèixer perfectament no només l’entrevistat, sinó també tots els temes que poden anar relacionats a aquest subjecte. Un exemple d’aquest tipus d’entrevistes és una entrevista periodística.

Es recomana començar l’entrevista presentant-se i fent una explicació clara a l’entrevistat de la finalitat que persegueix. Els primers minuts són decisius per a l’èxit de l’entrevista: és fonamental generar un clima de confiança i familiaritat que faci sentir còmode l’interlocutor.

Abans d’acabar l’entrevista, cal verificar que no queda cap punt sense preguntar i que l’entrevistat no vol afegir res més. La millor manera d’acabar la trobada és anunciar cinc o deu minuts abans que el final s’acosta i recórrer a frases com: “Abans d’acabar, li faré dues preguntes més…”, “Ens estem acostant al final, però abans m’agradaria que em digués…” o “Finalment, voldria afegir alguna cosa més sobre…?”. Fins i tot en el cas que no es vulgui dir res més, ajuden l’entrevistador a preparar-se per acabar l’entrevista.

Habitualment, en la pràctica professional es recomana portar preparades una sèrie de preguntes que ajudin a enquadrar perfectament el cas i delimitar els temes sobre els quals l’entrevistador vol preguntar. D’altra banda, però, també s’ha de deixar espai obert a l’espontaneïtat dels usuaris i les seves famílies per expressar què és el que més els costa fer o els preocupa. Això és el que tècnicament s’anomena autoobservació i se centra en la valoració subjectiva que fa l’usuari sobre com se sent en el seu entorn. Aquesta informació és molt valuosa i, tot i que no sempre és el mateix usuari qui la pot verbalitzar, el professional pot comptar amb el testimoni dels familiars.

Algunes consideracions que s’han de tenir presents a l’hora de portar a terme l’entrevista són:

  • És important triar un bon moment i un espai adequat per fer l’entrevista, de manera que tant el professional com l’usuari puguin estar tranquils i en un ambient relaxat.
  • Cal crear un clima de confiança perquè l’usuari o els familiars se sentin a gust. Per això, és fonamental tenir alguna petita conversa sobre un tema intranscendent per relaxar l’ambient just abans de començar a formular les preguntes de caire personal.
  • S’han d’evitar les preguntes directes que puguin incomodar l’altra persona, sobretot si tracten d’aspectes molt íntims.
  • S’ha de fer servir un vocabulari adequat, respectuós i entenedor per a l’interlocutor, i cal assegurar-se en tot moment que l’usuari entén allò que planteja el professional.
  • S’ha de mantenir una conversa fluida. Cal estar atent a qualsevol senyal d’esgotament per part de l’usuari i/o els familiars: serà el moment de finalitzar l’entrevista.
  • El professional ha de deixar temps suficient perquè la persona parli i procurar no induir les seves respostes. La intervenció de l’entrevistador ha de ser tan neutra com sigui possible.

És recomanable enregistrar i, si és possible, transcriure l’entrevista per analitzar-la posteriorment. D’aquesta manera, es pot revisar i trobar-hi aspectes que hagin pogut passar per alt en un primer moment.

Observació directa

L’observació directa consisteix a analitzar la conducta d’una persona en el seu entorn, sigui el propi domicili o un context institucional. Durant l’observació es recull el màxim d’informació possible sobre el desenvolupament de la persona en les activitats de la vida diària, determinant en quines és més autònoma i en quines presenta dificultats. És aconsellable que l’observació directa es dugui a terme en més d’una ocasió i per més d’un dels professionals de l’equip interdisciplinari.

Durant l’observació, o just després, el professional es pot ajudar de diversos instruments, com els registres, per deixar constància per escrit de manera àgil de la informació observada. Habitualment, els registres estan configurats per una sèrie d’ítems que s’agrupen en funció de l’AVD a la qual fan referència, en què el tècnic marca al costat el nivell d’autonomia de l’usuari a l’hora de dur-los a terme.

Escales estandarditzades

Les escales estandarditzades són instruments dissenyats per especialistes que permeten recollir informació sobre una o diverses àrees específiques de forma àgil, responent a les qüestions plantejades.

Algunes de les escales estandarditzades més emprades per valorar les activitats de la vida diària són les exposades a la taula:

Taula: Escales de valoració de les AVD
Aspecte que es valora Escala de valoració
ABVD Escala de Barthel
Escala de Katz
AIVD Escala de Lawton i Brody

Als “Annexos” podeu accedir a un seguit d’enllaços per veure l’estructura i les característiques de les escales de valoració comentades.

  • Escala de Barthel: analitza 10 apartats, amb 8 grups d’activitats (alimentació, ús del lavabo, vestir-se, higiene personal, utilització del WC, transferències del cos, deambulació i dificultats per pujar i baixar escales) i dues funcions més que fan referència a la deposició i a la micció. La puntuació màxima és de 100 punts, que indica que la persona és independent; en canvi, si marca 0 es considera que té gran dependència.
  • Escala de Katz: té 6 apartats, en què destaquen 5 grups d’activitats (el bany, la vestimenta, la utilització del WC, les transferències i l’alimentació). L’avaluació té vuit nivells, des de la lletra A (mínima dependència) fins a la lletra G (màxima dependència). Aquesta escala es va dissenyar exclusivament per a usuaris ingressats en residències o que es trobessin en espais de rehabilitació. L’ordre dels ítems reflecteix la progressió natural de la pèrdua i la recuperació de les capacitats de la persona. Es tracta d’una de les escales més emprades en dependència.
  • Escala de Lawton i Brody: és una escala que ajuda a completar la informació de l’escala de Barthel. S’agrupa en 8 grups d’activitats per a una dona (utilització del telèfon, anar a comprar, preparació del menjar, treballs domèstics, rentat de la roba, transport, control de la medicació i capacitat de la gestió financera); en canvi, en l’home es valoren 5 apartats, ja que s’exclouen preparar el menjar, fer tasques domèstiques i rentar la roba. La puntuació en el cas de les dones oscil·larà de 8 a 0, i en els homes, de 5 a 0.

Informe o diagnòstic de funcionalitat

Un cop recopilada tota la informació sobre la persona usuària, es redacta un informe, anomenat diagnòstic de funcionalitat, en el qual s’ha de basar el disseny del programa d’intervenció més adient per a cada usuari.

L’informe ha d’incloure quatre apartats:

  1. Necessitats i potencialitats.
  2. Àrees afectades i grau de dependència.
  3. Necessitat o no de l’ús de recursos materials o humans.
  4. Tipus de programa més adient a la situació.

L’informe s’ha de redactar amb correcció ortogràfica i gramatical, i ha de contenir una capçalera amb les dades més rellevants de l’usuari a qui es fa el diagnòstic de funcionalitat, una valoració acurada en els quatre apartats analitzats, i la signatura i nom de la persona o de l’equip de persones que l’han redactat.

Cas de la Matilde: valoració inicial

La valoració inicial de les HAPS d’aquest cas evidenciaria la necessitat d’intervenció en les àrees:

  • Higiene personal.
  • Vestimenta.
  • Alimentació (incloses les tasques de cuinar).

A partir d’aquí, es planteja el disseny del programa d’entrenament en les AVD. Per fer-ho, s’han d’analitzar totes les variables que es donen en el context d’actuació:

  • Sabem que la usuària té 86 anys, que viu sola i que presenta certes dificultats de mobilitat i per fer les AVD en els àmbits de la higiene, vestimenta i alimentació.
  • Té referents familiars col·laboratius amb certes dificultats per ajudar-la en el seu dia a dia.

Es planteja la següent intervenció:

  • Un programa d’entrenament en les AVD de caire individual al propi domicili.
  • El programa constarà de sessions diàries, de dilluns a divendres i de dues hores de durada, que es faran al llarg de dues setmanes.
  • El programa atendrà la demanda de formació dels fills de la usuària. Per això es farà en un horari en què la família sigui present.

Establiment d’objectius

Partint del diagnòstic de funcionalitat de l’usuari, es pot començar a redactar el programa d’entrenament en habilitats d’autonomia personal i social (HAPS) definint els objectius a partir de les conductes que es volen entrenar perquè s’aprenguin. Per poder fer correctament el programa, cal definir els objectius segons tres nivells de concreció: generals, específics i operatius.

Els objectius generals del programa han d’estar redactats de tal manera que compleixin les premisses següents:

  • Cada objectiu general només pot contenir un infinitiu en la redacció, i aquest infinitiu no pot ser compost.
  • Han d’expressar el propòsit central del programa o la declaració d’intencions.
  • No han d’indicar resultats concrets, sinó els efectes generals que es volen assolir amb el programa.
  • Han d’estar poc concretats, és a dir, han de poder admetre diverses interpretacions i no han de fer referència a una acció mesurable directament per mitjà d’indicadors.

Els objectius específics concreten una mica més els objectius generals, i han d’estar redactats seguint les premisses següents:

  • Han de ser coherents amb els objectius generals, dels quals deriven.
  • Cada verb ha de fer referència a una conducta; per tant, cada objectiu específic només pot contenir un infinitiu en la redacció, i aquest infinitiu no pot ser compost.
  • Han d’assenyalar els passos que cal fer per assolir els objectius generals, és a dir, han de tenir una lògica de seqüència entre si i respecte a l’objectiu general de referència, però no són un resum de les fases de l’activitat.
  • Han d’expressar un nivell més gran de concreció, tot i que encara no poden explicitar conductes o accions directament mesurables per mitjà d’indicadors.
  • Han d’adreçar-se als usuaris del programa. En aquest sentit, en redactar-los és d’ajuda pensar que han de donar resposta a la frase: “L’usuari ha de ser capaç de…”.

Per a cadascun dels objectius específics prèviament establerts, cal concretar els objectius operatius que es volen assolir amb el conjunt de les activitats que es faran al llarg del programa. La redacció d’aquests objectius ha de complir aquestes premisses:

  • Cada verb ha de fer referència a una conducta. Per tant, cada objectiu operatiu només pot contenir un infinitiu en la redacció, que no ha de ser compost.
  • Han de desenvolupar i concretar els objectius específics. Per tant, normalment se’n redacten tres o quatre per a cada objectiu específic.
  • Només poden admetre una interpretació. És a dir, si diferents persones els llegeixen, haurien d’entendre el mateix.
  • Han de ser sempre observables, quantificables i mesurables per mitjà d’indicadors.
  • Han d’adreçar-se als usuaris del programa. En aquest sentit, en redactar-los és d’ajuda pensar que han de donar resposta a la frase: “L’usuari ha de ser capaç de…”.

Els objectius generals, específics i operatius han de ser coherents entre si. A l’hora de redactar-los, s’ha de seguir un ordre i repetir la mateixa estructura: verb en infinitiu + complement directe + complement circumstancial

Cas de la Matilde: establiment d'objectius

A partir de la valoració inicial de la situació de la usuària al domicili, es concreten els objectius del programa segons els tres nivells de concreció (generals, específics i operatius), tal com es mostra en la taula.

Taula: Objectius del programa d’entrenament de la Matilde
Objectiu general Objectius específics Objectius operatius
Fomentar l’autonomia personal de la usuària en les AVD, tenint en compte les seves limitacions. Dur a terme la higiene personal diària. Rentar-se fora de la dutxa.
Dutxar-se amb aigua i sabó.
Utilitzar productes adaptats per facilitar la vestimenta diària. Apujar-se la roba amb les pinces de mànec.
Valorar la importància de l’ús de roba còmoda.
Cuinar els diferents àpats. Preparar menús variats.
Ajudar-se d’estris de cuina i coberts adaptats.

Metodologia

Un dels aspectes més importants a l’hora de planificar activitats és plantejar-se la metodologia que se seguirà en el programa i les tècniques i estratègies d’intervenció que s’utilitzaran. Dit d’una altra manera, la metodologia indica com han de treballar els professionals per aconseguir que l’usuari assoleixi els objectius establerts. Habitualment, per a cada àrea afectada cal prioritzar una tècnica o estratègia en funció de la necessitat de l’usuari.

Tingueu presents les tècniques de modificació de conducta explicades a la secció “Tècniques de modificació de conducta”, ja que tenen molta utilitat en l’adquisició d’HAPS.

Molts dels programes dissenyats per a l’adquisició d’habilitats d’autonomia personal i social fan servir un seguit de tècniques de forma seqüenciada:

  • Una tècnica és la instrucció verbal, en què el tècnic s’encarrega d’explicar verbalment i de forma detallada totes les accions que l’usuari ha de dur a terme. Cal tenir present, per altra banda, que el diàleg és fonamental per implicar la persona de forma activa en l’entrenament.
  • També es pot fer ús del modelatge, que entrena l’usuari a partir de l’observació directa i la imitació d’un bon model, del qual imita la conducta correcta que vol adquirir o millorar. També s’utilitza el role playing, anomenat també representació de papers, que és una tècnica en què es fa una representació simulada i específicament creada per posar en pràctica determinades conductes desitjades, imitant i assajant conductes amb l’objectiu d’ajudar l’usuari a reconduir conductes no desitjades sense la necessitat de patir-ne les conseqüències de manera real.
  • Una altra tècnica és la retroalimentació o feedback, que proporciona a l’usuari informacions vinculades als resultats de les seves conductes; el coneixement d’aquesta evolució provoca una autoestimulació i un desig de corregir totes aquelles conductes que es poden millorar.

Sigui quina sigui la metodologia triada, el més important és tenir clar que per implementar les activitats cal:

  1. Preparar l’usuari: informar-lo del que passarà i com passarà. Explicar-li quines actuacions es duran a terme per assolir els objectius marcats i animar-lo a vèncer les pors i actuar amb fermesa i determinació, ja que només la seva motivació per aprendre farà acabar amb èxit el programa d’entrenament i donarà solucions a les necessitats detectades.
  2. Instruir l’usuari: és la fase en què realment es fan les activitats programades per tal d’assolir els objectius que s’han establert. Seguint un cronograma fixat, s’expliquen a l’usuari, un per un, els continguts que es treballaran en cadascuna de les sessions de les diferents activitats programades. És important recordar que sempre s’ha de fomentar la seva autodeterminació; per tant, no s’ha d’actuar si no és estrictament necessari i se l’ha d’animar emocionalment en tot moment a fer les activitats per si sol.
  3. Automatitzar conductes: amb l’ajuda de les diferents sessions, s’aconsegueix que l’usuari arribi a assolir els objectius operatius que s’havien programat per a cada activitat. Per tant, quan l’usuari és capaç d’automatitzar les accions o conductes, es pot dir que les ha après i que l’objectiu ha estat assolit. En aquest punt és molt important recordar la importància de planificar correctament el nombre de sessions necessàries per a cada activitat, ja que només amb la repetició constant d’una mateixa activitat en diferents escenaris d’actuació és quan es pot realment aprendre una nova conducta i assolir els objectius operatius programats.
  4. Consolidar conductes: quan els objectius operatius programats s’automatitzen, la conducta associada s’ha après. Ara bé, quan l’usuari és capaç d’extrapolar correctament aquesta conducta apresa a qualsevol altre escenari aliè al programa que s’havia previst és el moment en què la conducta s’haurà consolidat.

Cas de la Matilde: metodologia

Prenent com a referència l’activitat de vestir-se de forma autònoma fent servir productes de suport per facilitar la tasca, la metodologia escollida és:

  1. Informar la Matilde del que es farà amb ella i del que es vol aconseguir. Cal explicar-li que s’introduirà l’ús de la pinça amb mànec per posar-se la roba, concretament els pantalons. Inicialment, se li ha de dir que la pinça pot semblar-li un estri complicat, però que ja veurà que amb la pràctica pot ser-li de molta utilitat. Cal transmetre-li que, malgrat possibles dubtes i pors, està capacitada per aprendre a utilitzar-la i que el tècnic estarà al seu costat durant el procés d’aprenentatge. Els guanys obtinguts seran molts, atès que es podrà vestir sense haver d’esperar l’ajut d’una altra persona.
  2. Donar les explicacions per aprendre a fer servir el producte de suport. A partir de la instrucció verbal, s’explicarà el pas a pas de l’ús de la pinça. El tècnic mostrarà, a través del modelatge, com fer ús de l’estri. A mesura que la Matilde se senti segura, posarà en pràctica els passos explicats amb el suport físic i verbal del tècnic. Aquest oferirà el feedback necessari perquè la Matilde tingui presents les accions que ha dut a terme de forma adequada i aquells aspectes que hauria de canviar per aconseguir fer un bon ús de la pinça.
  3. Passar a l’entrenament de l’activitat en diverses sessions. Primer, el tècnic tindrà més presència en l’ús de la pinça; a poc a poc, s’anirà retirant a mesura que la Matilde agafi confiança i destresa amb el producte de suport. En aquesta fase, s’usaran reforços positius per motivar-la i animar-la davant les dificultats que puguin sorgir, fomentant la perseverança fins que la Matilde sigui capaç de fer servir la pinça per posar-se els pantalons.
  4. La consolidació tindrà lloc en el moment que la Matilde no només fa servir la pinça per posar-se els pantalons, sinó que la fa servir també per a altres accions, com ara apujar-se els mitjons. El tècnic ha de comprovar que és una acció que duu a terme de forma diària a l’hora de vestir-se. En aquest moment ja no farà falta supervisió del tècnic, ja que la usuària haurà consolidat correctament la conducta planificada.

Selecció d’activitats del programa

El conjunt de les activitats programades ha de permetre assolir tots els objectius operatius programats. Ara bé, és important recordar que cada activitat només hauria d’estar contextualitzada sota dos o tres objectius operatius, com a màxim. Per això, s’han de programar tantes activitats com sigui necessari per assolir tots els objectius operatius. El límit d’activitats el marca la durada del programa. Si no, cal plantejar-se reduir els objectius o augmentar la durada del programa.

Un cop concretades totes les activitats, cal indicar per a cadascuna un nom que la tituli i una petita descripció que resumeixi breument què es vol aconseguir. En aquest sentit, resulta molt indicat triar noms atractius per a les activitats i adaptar-les a les característiques de cada col·lectiu.

Cas de la Matilde: selecció d'activitats

Per poder portar a terme el programa d’entrenament en AVD de la Matilde, es proposen les quatre activitats següents:

  • Activitat 1: Higiene personal bàsica
    • Descripció: amb aquesta activitat promourem els hàbits d’higiene personal diària fora de la dutxa, concretament rentar-se la cara, les dents, les mans, pentinar-se i/o maquillar-se.
    • Objectiu operatiu: 1.1.1. Rentar-se fora de la dutxa.
  • Activitat 2: Higiene personal dins de la dutxa
    • Descripció: amb aquesta activitat promourem els hàbits d’higiene personal diària dins de la dutxa, atenent als aspectes en què l’usuària presenta més dificultats i facilitant-li mesures de seguretat per evitar accidents.
    • Objectiu operatiu: 1.1.2. Dutxar-se amb aigua i sabó
  • Activitat 3: La vestimenta
    • Descripció: amb aquesta activitat promourem els hàbits de la vestimenta diària, atenent als aspectes en què la usuària presenta més dificultats i facilitant-li les ajudes tècniques necessàries perquè ella mateixa aconsegueixi vestir-se de manera autònoma. Emprarem sempre roba còmoda, ampla i elàstica.
    • Objectius operatius: 1.2.1. Apujar-se la roba amb les pinces de mànec. 1.2.2. Valorar la importància de l’ús de roba còmoda.
  • Activitat 4: Tècniques culinàries
    • Descripció: amb aquesta activitat treballarem els hàbits de cuina més adients a l’hora de preparar els diferents àpats, fomentant menús variats i equilibrats. S’ensenyarà a utilitzar diferents estris adaptats per facilitar la tasca de cuinar.
    • Objectius operatius: 1.3.1. Preparar menús variats. 1.3.2. Ajudar-se d’estris de cuina i de coberts adaptats.

Temporalització de les activitats

És molt important plantejar-se ja des de l’inici la temporalització del programa, és a dir, de quant de temps es disposarà per resoldre la necessitat de l’usuari. Això determina la durada total del programa i, per tant, el nombre d’activitats màxim per aconseguir els objectius. Per aquest motiu, és essencial fer una molt bona valoració inicial de la gravetat del dèficit que presenta l’usuari.

Cal no confondre el nombre total d’activitats amb el nombre de sessions necessàries per a cada activitat. Una activitat pot tenir una sessió o més d’una. En canvi, una sessió sempre forma part d’una activitat, que pot estar composta per una o per més d’una sessió.

Una sessió no deixa de ser una nova oportunitat, diferent de l’anterior, per treballar els objectius operatius que estan programats en aquella activitat. Per tant, les diferents sessions, tot i que cerquen l’assoliment dels mateixos objectius operatius, es presenten a l’usuari amb propostes diferents.

Exemple de diferència entre activitat i sessió

Sou els responsables d’un grup de 10 usuaris de la residència en la qual treballeu. Els heu proposat elaborar de diferents objectes artesanals fets amb material reciclat, relacionats amb el Nadal, per vendre’ls a la fira de Santa Llúcia del municipi.

A partir d’aquest cas, s’estableix:

  • Activitat: Taller de manualitats nadalenques
  • Títol de l’activitat: Arriba el Nadal!
  • Breu descripció: Els usuaris han d’elaborar diferents objectes artesanals nadalencs amb productes reciclats per vendre’ls a la fira de Santa Llúcia del poble.
  • Objectiu operatiu: Elaborar objectes artesanals nadalencs.
  • Sessions: tres sessions
    • Sessió 1: treball amb materials plans (papers de diari, cartrons, revistes…) i proposta que facin una postal de Nadal.
    • Sessió 2: increment de la dificultat i treball amb materials amb volum (suro, taps, càpsules de cafè, ampolles…). Es demana que elaborin objectes de caire nadalenc per decorar la llar de les persones que els comprin.
    • Sessió 3: encara més increment de la dificultat. Es demana que a partir del material que desitgin (pla o amb volum) elaborin un mòbil nadalenc per penjar-lo al sostre.

Malgrat que les activitats són bàsiques i rutinàries, al cronograma no es programen cada dia, sinó seguint una pauta que permeti aprendre-les i executar-les gradualment. En concret, vegeu el cronograma per al cas de la Matilde a la figura. Són 20 hores de durada en sessions diàries de dues hores distribuïdes de la manera següent:

Figura Cronograma del programa d’entrenament de la Matilde

El nombre de sessions de cada activitat determina la periodicitat amb què es treballarà l’activitat. Es poden fer sessions diàries, setmanals, dos cops per setmana, quinzenals, mensuals… En cas que una activitat només tingui prevista una sessió, es tracta d’una activitat puntual. Ara bé, si s’entén l’aprenentatge com un treball constant al llarg del temps per a l’assoliment d’uns objectius, plantejar-se l’assoliment d’aquests objectius en una única activitat d’una única sessió no sembla lògic. Per això, en la mesura del possible, cal evitar les activitats d’una única sessió.

Recursos del programa

En l’elaboració del programa s’han de tenir en compte quatre tipus de recursos:

Els materials fungibles són aquells que es gasten quan se’n fa ús, com cartolines, sabó, etc. En canvi, un reproductor de música, una forquilla o una tovallola són exemples de materials no fungibles.

Vegeu el desenvolupament del punt 7 (avaluacions del programa) i el punt 8 (avaluació final i resultats del programa) a l’apartat “Valoració del seguiment de la intervenció”.

  1. Recursos materials: els materials per dur a terme les activitats del programa són molt variats i depenen de les característiques pròpies del programa. Poden ser materials fungibles o no fungibles i estan relacionats amb les àrees d’afectació dels usuaris. És important preveure amb força antelació el material necessari, així com controlar que estigui disponible i en bon estat per poder ser utilitzat.
  2. Recursos humans: s’inclouen en aquest grup tots els professionals que participen directament en el programa. És convenient fer una bona previsió d’aquests recursos i coordinar les seves intervencions, de manera que les actuacions vagin en la mateixa direcció i contribueixin a una bona execució del programa en HAPS. En tot cas, cal tenir en compte que els usuaris no són recursos personals, ja que no actuen, sinó que reben l’actuació.
  3. Recursos espacials: són els recursos que fan referència als espais on es desenvolupen les diferents activitats. Depenen també del programa establert i de l’àrea d’afectació.
  4. Recursos econòmics: són les despeses monetàries que cal preveure per poder dur a terme el programa sense limitació.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats