L’acompanyament a les persones en situació de dependència

De Jong-Gierveld (1987) és la creadora de l’escala de valoració de la soledat, una de les més emprades arreu del món per la seva senzillesa.

L’allargament de l’esperança de vida a Catalunya i a Espanya, gràcies als avenços de la ciència i a una millor assistència mèdica, ha comportat un progressiu envelliment de la població. Actualment hi ha un gran nombre de persones que viuen en una soledat absoluta, i més concretament entre la població que presenta certa dependència. La soledat no desitjada és un fenomen subjectiu que es basa en la percepció que té una persona sobre la falta de relacions, amb una qualitat no satisfactòria de les existents.

Segons Jenny de Jong-Gierveld (1998), la soledat és una situació viscuda per una persona dins la qual hi ha una desagradable o inadmissible absència de certes relacions. Inclou situacions en les quals el nombre de relacions existents és menor del que es consideraria desitjable o admissible. És la manera en què la persona percep, viu i avalua el seu aïllament i la manca de comunicació amb altres persones.

La soledat és una condició de malestar emocional que sorgeix quan una persona se sent incompresa o rebutjada per altres o no té companyia per fer activitats que desitja, tant físiques com intel·lectuals, o per aconseguir intimitat emocional.

Aïllament social

Situació en la qual un individu no participa de forma activa en la vida social.

Desolació

Consciència del desig de tenir o estar en companyia, d’enyorar persones o situacions viscudes.

Les principals conseqüències de la soledat que els professionals han de tenir presents són:

  1. Autopercepció de desadaptació: va lligada a una pèrdua de l’activitat i a l’aïllament social. Pot anar acompanyada de trastorns afectius i deteriorament funcional i físic. Aquestes persones tenen més propensió a sentir-se vulnerables. Incrementa el deteriorament de la seva salut i el risc de mortalitat.
  2. Conseqüències patològiques: estan vinculades a aquelles persones que presenten trastorns adaptatius i de personalitat, consum excessiu d’alcohol, trastorns greus d’ansietat o autoestima molt baixa, entre altres aspectes. Aquestes conseqüències són el debilitament del sistema immunològic, depressió, baixa autoestima i, fins i tot, suïcidi.
  3. Manca de vincles emocionals: la desaparició d’un ésser estimat, la pèrdua de mobilitat, la manca de relacions de qualitat o la discriminació per qüestions d’edat són factors que poden comportar no tenir els vincles emocionals necessaris per a qualsevol persona. Això provoca que acabin perdent l’autoconfiança.
  4. Problemàtiques socioeconòmiques: fan que s’incrementin l’impacte de la soledat i l’aïllament social. En aquest sentit, el suport emocional és clau.

L’acompanyament emocional i les activitats de socialització afavoreixen l’autonomia, la confiança, la socialització i la participació comunitària de qualsevol persona.

  • Les administracions locals desenvolupen programes per atendre el problema de la soledat no desitjada d'alguns col·lectius, com el de la gent gran. Font: Baixem al carrer (Flickr)
  • Les administracions locals desenvolupen programes per atendre el problema de la soledat no desitjada d'alguns col·lectius, com el de la gent gran. Font: Baixem al carrer (Flickr)

Per poder desenvolupar correctament l’acompanyament emocional, el TAPSD ha de:

  1. Reconèixer la persona i acceptar allò que la fa única.
  2. Respectar la dignitat i intimitat de l’usuari. Donar valor a la seva vida i ajudar-lo a redescobrir el seu potencial, permetent en tot moment que expressi els seus desitjos i inquietuds.
  3. Caminar al seu costat respectant la seva evolució i ritme, adaptant-se a les seves necessitats i buscant possibles recursos que repercuteixin en el seu benestar físic i emocional.

Els principals factors que condicionen la soledat de les persones amb dependència són:

  • Lloc de residència: la xarxa social i els sentiments de soledat poden ser diferents en entorns urbans, rurals o residencials.
  • Característiques personals com l’edat: com més gran és la persona, amb més dificultat accedeix a la xarxa social.
  • Composició de la llar: viure sense parella i sense fills influeix en el risc de soledat.
  • Situació dels membres de la llar: malalties o situacions de dependència de la parella, divorci dels fills…
  • Salut: malalties cròniques i terminals.
  • Jubilació: l’abandonament del món laboral duu, en paral·lel, a un procés de desvinculació social. En algunes persones, la jubilació pot anar associada a una pèrdua d’identitat que produeix sentiments de buidor, tristor i soledat.

La percepció que els usuaris tenen de la soledat, sigui del tipus que sigui, els provoca patiment i afecta el seu estat de salut i benestar. Per aquest motiu, els TAPSD han de portar a terme una intervenció d’acompanyament apropiada tant des de l’àmbit formal com des de l’informal.

Acompanyament en les activitats bàsiques de la vida diària

Suport

Recursos (tècniques, instruments, ajudes, estratègies, etc.) que es poden utilitzar perquè les persones amb dependència o diversitat funcional puguin incrementar la seva autonomia.

Per portar a terme una promoció adequada de l’autonomia personal i social dels usuaris, els tècnics en dependència han de fomentar la intervenció en el suport i acompanyament en les diverses tasques de la vida diària, tant dins de l’àmbit institucional (pisos, centres residencials, etc.) com en l’àmbit privat (domicili).

Els principals col·lectius amb els quals es duu a terme la intervenció són:

  1. Gent gran
  2. Persones amb diversitat funcional (física, sensorial o intel·lectual)
  3. Persones amb malaltia mental

Podeu ampliar aquest contingut a l’apartat “Habilitats i hàbits d’autonomia personal i programa d’entrenament”.

S’entén per autonomia la capacitat, i/o fins i tot el dret, de prendre decisions personals sobre com viure, d’acord amb les voluntats, llibertats i preferències pròpies, així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD), sigui de manera individual o amb suport tècnic. Així, perdre certa autonomia a l’hora de fer les ABVD afecta en gran mesura l’estat del benestar integral de les persones, no només de manera particular, sinó també de manera general, atès que influeix les persones del seu entorn més proper.

Les ABVD són totes aquelles tasques fetes de manera rutinària o diària que donen la possibilitat de poder gaudir d’una vida més o menys digna. Per tant, són totes aquelles activitats que inclouen la satisfacció de les nostres necessitats més bàsiques:

  • Menjar.
  • Vestir-se.
  • Mantenir la higiene corporal.
  • Utilitzar el WC.
  • Controlar esfínters.
  • Desplaçar-se dins la llar.

També cal tenir en compte les activitats de caràcter més instrumental. Les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD) són, entre d’altres:

  • Prendre la medicació.
  • Parlar per telèfon.
  • Desplaçar-se fora de la llar.
  • Utilitzar el transport públic.
  • Pujar escales.
  • Dur a terme les tasques de la llar.
  • Administrar-se els diners.
  • Anar al metge.
  • Comprar béns necessaris.

Les tasques que ajuden a desenvolupar-se amb un mínim d’autonomia i independència es troben englobades en les activitats bàsiques (o d’autocura) de la vida diària (ABVD). En canvi, les activitats necessàries per viure de manera més autònoma dins del nostre context són les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD).

El tècnic d’atenció a persones en situació de dependència ha de ser capaç de reconèixer i valorar la manera més apropiada de fer l’acompanyament i el suport als usuaris en les activitats de la vida diària. Per fer-ho, té en compte totes les característiques individuals i familiars, així com els interessos personals dels usuaris. No treballa sol, sinó que és part d’un equip interdisciplinari format per professionals de diversos àmbits en què es pacten les actuacions més adients per donar resposta de manera generalitzada a les necessitats individuals i particulars de cadascun dels usuaris.

Exemple de tipus d'acompanyament a un usuari amb limitacions motrius

En una residència de persones amb diversitat funcional física hi ha dos usuaris que presenten limitacions motrius i que, a conseqüència d’això, no poden alimentar-se per si sols.

Davant d’aquesta situació, la prioritat del tècnic és seleccionar els suports tècnics més adients perquè els usuaris es puguin alimentar de manera autònoma, o participar amb ells a l’hora de dur a terme aquesta tasca. En aquest cas, es fan servir coberts adaptats que permeten l’alimentació autònoma.

Com es pot observar en l’exemple, el tècnic no només s’ha de centrar a oferir als usuaris suports per portar a terme una atenció assistencial, sinó que la prioritat és combinar-ho amb l’atenció educativa i que sigui el mateix usuari el que adquireixi els hàbits adients per desenvolupar-se de la forma més autònoma possible. El model de treball se centra en l’atenció a la persona i, sempre que sigui possible, s’evita l’atenció merament assistencial.

El TAPSD ha de tenir en compte les següents actuacions a l’hora de portar a terme la seva tasca en relació amb les activitats de la vida diària:

  1. Encarregar-se d’avaluar i de determinar els gustos, les preferències i les inquietuds tant dels seus usuaris com de les famílies, amb una observació directa de l’usuari des d’un punt de vista integral.
  2. Dissenyar un programa adaptat a les necessitats i característiques individuals dels usuaris; així, ha d’estar informat sobre la seva rutina diària, hàbits, caràcter, relacions socials, nivell de dependència, capacitat d’autocura…
  3. Emprar l’empatia per entendre els motius de negació i de no voler participar en determinades activitats de la vida diària, tot reforçant l’usuari i estimulant-lo de manera positiva. És de vital importància establir un clima de tolerància i confiança en què l’usuari pugui expressar els seus sentiments i els seus problemes, així com els seus interessos.
  4. Recolzar-se en l’anàlisi i la participació d’altres professionals que ajudin a fer entendre a l’usuari els beneficis terapèutics del desenvolupament d’una actitud participativa.
  5. Encarregar-se de fer partícips els familiars a l’hora de motivar i de dur a terme les ABVD.

Observació integral dels usuaris

Observació exhaustiva en què s’analitzen aspectes físics, socials i cognitius dels diversos usuaris. La porta a terme un equip interdisciplinari que treballa de manera coordinada dins de l’àmbit sociosanitari. Aquesta observació pretén analitzar aspectes com: tractament mèdic, diagnòstic i patologies actuals i passades, aspectes cognitius, psicològics i emocionals, aspectes socials i aspectes funcionals de la persona.

Acompanyament de les persones grans en les ABVD

Hi ha diversos estudis que evidencien que la major part de la gent gran prefereix viure sola a casa que viure en una residència. Malgrat no tenir a prop cap familiar, molts usuaris manifesten que no volen perdre el seu sentiment d’independència, i volen i demanen valdre’s per si mateixos i poder romandre al seu domicili. Tot i això, la gran majoria valora de manera molt positiva poder rebre un suport no només psicosocial, sinó també d’ajuda en el desenvolupament de les diverses activitats de la vida diària.

Autoestima

Confiança que té la persona en si mateixa i que l’ajuda a sentir-se útil davant dels altres i de si mateixa.

No es pot obviar que, quan s’acompanya algú, es transmet i rep positivitat de les experiències de l’altre. Per aquest motiu, a l’hora de portar a terme qualsevol mena d’intervenció vinculada amb les ABVD, els tècnics han de tenir en compte el següent:

  • Les experiències vitals dels usuaris (les seves necessitats, les seves vivències, les seves històries personals, etc.).
  • La possible baixa autoestima dels usuaris, fet que pot provocar que tinguin minvada la seva capacitat de decisió a l’hora d’organitzar-se.

Paternalisme

Actitud en la qual una persona exerceix poder sobre una altra, prenent decisions en nom seu i ignorant els seus desitjos i circumstàncies, justificant-ho amb sentimentalismes i la idea que ho fa pel bé de l’altra persona. Es diu així perquè és l’actitud pròpia dels pares de nens menors d’edat.

Per garantir el bon acompanyament en les ABVD, els tècnics han de:

  • Donar suport en totes les ABVD, desenvolupant una actitud positiva.
  • Augmentar l’autoestima dels usuaris.
  • Ser pacients i sensibles.
  • Evitar la sobreprotecció i el paternalisme.
  • Ajudar en aquelles activitats on presentin més dificultats. Per exemple, anar a comprar, planxar, netejar, etc.

Per garantir l’èxit en el desenvolupament de les AVD, els tècnics i els cuidadors han de posar en pràctica les consignes següents:

  • Dissenyar una bona organització de les tasques que es pretenen ensenyar, millorar o consolidar. És necessari pensar què s’ha de fer en cadascuna de les tasques, tot establint uns horaris fixos per dur-les a terme.
  • Implicar la família en la gestió i el desenvolupament de les AVD de l’usuari. No es tracta de responsabilitzar de tota la tasca el cuidador, sinó que la família té un pes important a l’hora de fer que es duguin a terme.
  • Fomentar el diàleg i establir un vincle adequat amb l’usuari ajuda a respondre millor de cara als possibles problemes que puguin sorgir.
  • Estar ben informats de les característiques de les possibles patologies que presenti l’usuari, saber quins en són els símptomes més habituals i com tenir-ne cura ajuda a adaptar-se als canvis que es produeixin des de la tranquil·litat i la seguretat.

Acompanyament de les persones amb diversitat funcional en les AVD

Les àrees en què el tècnic fa l’acompanyament a persones amb diversitat funcional (sensorial, física i/o intel·lectual) són diverses. Es poden esmentar les vinculades amb la higiene, el manteniment de la llar i els tràmits o gestions administratives, així com les activitats d’oci. Algunes de les accions concretes en què es pot oferir suport professional, entre altres activitats, són:

  • Aixecar-se del llit.
  • Dutxar-se.
  • Fer la compra setmanal.
  • Acompanyar a una visita mèdica.
  • Acompanyar al centre cívic del barri per dur a terme una activitat.

Amb algunes de les persones amb diversitat funcional el TAPSD pot desenvolupar tasques d’assistència personal. L’assistent personal apareix de la mà del Moviment de Vida Independent. Es tracta d’un recurs humà que facilita una major igualtat d’oportunitats per a les persones que presenten diversitat funcional.

L’assistent personal proporciona el suport necessari a una persona amb diversitat funcional perquè pugui dur a terme el seu projecte de vida amb la màxima autonomia i autodeterminació. Garanteix a la persona l’exercici de drets i la igualtat de condicions amb la resta de la ciutadania.

L’autodeterminació és l’habilitat de la persona per definir i aconseguir els seus propis objectius. La persona determina les seves fites i les activitats en les quals necessita suport. La funció de l’assistent personal és proporcionar el suport necessari perquè la persona amb dependència pugui dur a terme les activitats que conformen el seu projecte vital.

L’assistència personal és un dret que tenen les persones amb diversitat funcional, tal com es recull en la Convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat del 2006 (CDPD). En aquesta convenció es menciona específicament la vida independent en l’article 19, dedicat al dret a viure de manera independent i a ser inclòs en la comunitat.

El model de vida independent és possible gràcies a la figura laboral de suport de l’assistent personal que reconeix la LAP (Llei d’autonomia personal, 39/2006, o Llei de dependència) i que el TAPSD pot desenvolupar per facilitar la independència, tot col·laborant o duent a terme tot allò que la persona amb diversitat funcional no pot fer per ella mateixa; ho fa sota les seves directrius.

La relació entre l’assistent personal i la persona amb diversitat funcional, o el seu representant legal, s’ha de regular mitjançant un contracte en què s’estableixen els drets i les obligacions d’ambdues parts. La persona assistida és qui pren les decisions, i l’assistent proporciona el suport necessari perquè es portin a terme tal com ha definit i decidit la persona amb diversitat funcional.

  • La 'boccia' és un esport similar a la petanca dissenyat per a persones amb diversitat funcional, en què pot ser necessari el suport de l'assistent. Font: World Sport Chicago (Flickr)
  • La 'boccia' és un esport similar a la petanca dissenyat per a persones amb diversitat funcional, en què pot ser necessari el suport de l'assistent. Font: World Sport Chicago (Flickr)

Segons Alejandro Rodríguez-Picavea i Javier Romañach, dos dels representants del Moviment de Vida Independent, les tasques principals que desenvolupa l’assistent personal són:

  • Tasques personals: relacionades amb la persona, la higiene personal (rentar, dutxar, afaitar, depilar…), vestir-se i desvestir-se…
  • Tasques de la llar: relacionades amb l’habitatge, la neteja, la cura del llit, rentar i endreçar la roba, fer el menjar, atendre animals o plantes…
  • Tasques d’acompanyament: relacionades amb el fet d’acompanyar la persona allà on hagi d’anar (a la feina, a fer gestions, a comprar, a les sortides de vacances…).
  • Tasques de conducció: es donen quan cal utilitzar un vehicle privat com a mitjà de transport. Es pot donar el cas que calgui anar en cotxe per deixar o recollir la persona en algun lloc, o bé per a altres gestions.
  • Tasques de comunicació: relacionades tant amb la interpretació de la llengua de signes com amb altres sistemes alternatius de comunicació.
  • Tasques de coordinació: fan referència a la planificació del dia a dia i a l’ajuda en la presa de decisions.
  • Tasques excepcionals: són les que requereix la persona de manera excepcional, per exemple davant d’una crisi psíquica o física.
  • Tasques especials: fan referència, per exemple, a les relacions sexuals. En alguns països, com Alemanya o Dinamarca, existeix la figura de l’assistent sexual.

Les tasques de l’assistent personal no requereixen una formació reglada o titulació concreta perquè es facin de forma idònia. En realitat, ha de col·laborar per dur a terme la voluntat de la persona assistida sota les seves indicacions. En canvi, el que es valora és l’actitud de respecte i confiança que transmet, la comprensió del seu rol, la predisposició i el compromís. En cada cas concret, segons la persona amb diversitat funcional que atengui o els seus referents, cal estar en possessió d’uns requisits previs específics, com pot ser el carnet de conduir o saber llengua de signes.

Cal no perdre de vista que la tasca principal de l’assistent personal és permetre l’empoderament de la persona, sense supeditar-la a una relació jeràrquica de dependència. Aquesta és la principal visió que ha de tenir el tècnic en atenció a les persones en situació de dependència per poder ser agent de canvi.

L’assistent personal no ha de fer aquelles activitats bàsiques de la vida diària que l’usuari pot desenvolupar per si mateix.

És a dir, cal que l’usuari segueixi fent allò que ja sap fer i pot fer. A més, l’assistent ha de fomentar l’aprenentatge de noves activitats, estimulant l’usuari perquè faci ús de les seves capacitats però amb mesura, és a dir, sense exigir-li més del que pot fer, ni exposar-lo a fracassos o a riscos innecessaris.

Per accedir a l’assistent personal a través de la Llei d’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, els usuaris poden triar entre dues modalitats:

  1. Assistència personal de suport en l’acompanyament a activitats laborals, ocupacionals i/o formatives: té per objecte el suport en els desplaçaments a les activitats de caràcter laboral, ocupacional i/o formatiu fora de la llar habitual.
  2. Assistència personal de suport a la vida autònoma i d’integració social i comunitària: té per objecte el suport en les activitats que la persona duu a terme de forma habitual, dintre i fora de la llar, que afavoreixen el desenvolupament d’una vida autònoma i independent.

L’Ajuntament de Barcelona disposa del Servei Municipal d’Assistent Personal, que compta amb un pressupost i un nombre de places determinades.

Acompanyament en les activitats d'oci i temps de lleure

En la societat occidental actual, l’oci ha passat a tenir un lloc valorat i important en l’ocupació del temps a causa de múltiples factors, com ara l’augment del temps lliure; la reducció de les jornades laborals; la democratització de la vida cultural, esportiva o turística, i l’aparició de noves activitats i ofertes d’oci.

L’oci ajuda al desenvolupament de la persona afavorint-ne el creixement personal. La llibertat és la base de la dignitat de la persona, la meta i el sentit de la qual és l’autorealització, ser un mateix, i l’oci pot constituir una plataforma excel·lent per aconseguir-ho.

Actualment es pot fer referència a dos tipus d’oci:

  1. Oci social: s’hi encabeixen totes les accions que impliquen formar part o assistir a centres socials, associacions, centres de barri, etc. En definitiva, espais on es dona la interacció amb altres persones: balls, tallers de costura, jocs de cartes, etc.
  2. Oci inactiu: majoritàriament, correspon al consum de mitjans de comunicació en qualsevol dels seus formats: llegir el diari, veure la televisió, etc.

  • Cal potenciar les activitats d'oci social, davant de les d'oci inactiu. Font: Ajuntament de Valdemoro (Flickr)
  • Cal potenciar les activitats d'oci social, davant de les d'oci inactiu. Font: Ajuntament de Valdemoro (Flickr)

Algunes de les activitats d’oci que es poden destacar perquè ajuden a estimular la capacitat d’aprenentatge i les relacions socials de les persones són:

  • Passejar i viatjar.
  • Fer esport i practicar exercici.
  • Participar en jornades culturals.
  • Fer activitats vinculades al món de l’art (pintura, escultura…).
  • Fer sortides culturals (cinema, teatre, clubs de lectura…).

Gaudir del temps lliure té una repercussió positiva tant en la persona com en l’entorn familiar i social, per la qual cosa és molt important per al desenvolupament humà.

L’acompanyament en les activitats d’oci i temps de lleure es pot donar principalment en dos contextos:

1. Entorns familiars (la pròpia llar): els tècnics busquen com facilitar, acompanyar i fer partícips els usuaris de les diverses activitats d’oci que es portin a terme al barri, poble o ciutat en les quals puguin participar. Per exemple, la celebració de festes populars, actes promoguts per associacions, jornades culturals, activitats programades pel centre social del barri, etc. La tasca professional consisteix, en aquest cas, a motivar l’usuari perquè participi en les activitats que li agradin, afavorint alhora la connexió amb la societat. D’altra banda, cal tenir present que dins del mateix domicili el tècnic pot acompanyar l’usuari i intervenir per dur a terme activitats d’oci, com ara fer una partida de cartes o de qualsevol joc de taula, llegir una novel·la en veu alta, adquirir una lupa per tal que l’usuari pugui llegir per si sol, adaptar un material de joc perquè l’usuari el pugui fer servir, facilitar la compra de la premsa diària, etc.

Exemple d'un acompanyament d'oci dins d'un entorn familiar

En David, de 85 anys, viu sol. Mai ha estat casat i en aquest moment no té familiars, la seva germana va morir ara fa un any. Actualment, en David no presenta cap limitació greu des del punt de vista físic, però emocionalment es troba distímic i presenta alguns símptomes de depressió. Això li està provocant cert aïllament i fa que no vulgui sortir de casa, ni tan sols per fer la compra, i tampoc mantenir una conversa amb algun veí o conegut.

Un dia, el tècnic d’acompanyament l’acompanya a comprar i es troben un veí del barri, que comenta que es farà una trobada filatèlica al centre del barri. Al David li encanten els segells i diversos dies, durant el servei (SAD), el tècnic ha promogut que en David tregui els segells que té i en parli. A mesura que les converses avançaven, en David es trobava de millor humor.

Per això, el tècnic l’encoratja a portar els seus segells a la trobada filatèlica per compartir aquesta afició amb la resta de veïns. Amb aquesta activitat, en David millora el seu estat d’ànim i se sent empoderat i amb valor, atès que té coses per explicar, i s’ha pogut socialitzar amb alguns veïns del barri que han assistit a la trobada.

Les activitats d’oci en entorns familiars pretenen que les persones amb dependència es mantinguin actives en la vida social de la seva comunitat, possibilitant-los poder desenvolupar activitats que fins ara no havien dut a terme i fomentant el contacte personal i relacional amb altres persones.

2. Entorns institucionals: els centres inclouen dins la seva programació el desenvolupament d’activitats vinculades a l’oci, tant per potenciar-lo individualment (lectura, mirar la televisió, etc.) com grupalment, plantejant activitats diverses per atendre tots els interessos dels usuaris del centre (guarniments pel centre al Nadal, celebració de la castanyada, representació teatral per Sant Jordi, etc.). D’altra banda, també es plantegen activitats des d’un vessant comunitari, fent activitats obertes a persones externes al centre, participant en activitats programades per altres entitats i fent visites i sortides a llocs que poden ser del seu interès (museu, fira, etc.).

  • Les activitats intergeneracionals permeten un intercanvi de recursos i aprenentatges per fomentar el contacte entre diferents generacions i aconseguir beneficis individuals i socials. Font: Juan Carlos Barrena (Flickr)/-15
  • Les activitats intergeneracionals permeten un intercanvi de recursos i aprenentatges per fomentar el contacte entre diferents generacions i aconseguir beneficis individuals i socials. Font: Juan Carlos Barrena (Flickr)

Exemple d'una activitat en un centre de dia

L’equip de professionals del centre de dia, juntament amb el professorat de l’institut públic del mateix barri, han programat un seguit d’activitats intergeneracionals en les quals les persones grans del centre de dia interactuen amb els adolescents de l’institut.

Entre aquestes activitats, destaquen les següents:

  • Lectura de poesia amb motiu de la celebració de Sant Jordi: és un acte en què els dos col·lectius participen de forma igualitària.
  • Tallers de conscienciació mediambiental: per exemple, de reciclatge de paper, portat a terme per l’alumnat de quart d’ESO de l’institut.
  • Taller de jocs tradicionals, entre els quals destaquen la petanca i la baldufa, promoguts i explicats pels usuaris del centre de dia a l’alumnat de segon d’ESO de l’institut.

L’acompanyament que fa el professional dins de l’àmbit de l’oci és individualitzat, tenint en compte les característiques personals i socials, així com les necessitats i demandes, de l’usuari.

Acompanyament en els processos de dol

El dol és un procés natural d’adaptació a una pèrdua, al trencament d’un vincle. Al llarg de la vida es viuen moltes pèrdues, algunes d’evolutives, com ara les produïdes pels canvis d’etapa al cicle vital (pas de la infantesa a l’adolescència, per exemple), i altres de sobrevingudes. Entre aquestes últimes hi ha els processos de dol per situacions com la separació dels pares, un canvi d’escola, el trencament d’una amistat, la mort d’un familiar, etc.

Segons la situació i les característiques de cadascú, aquests processos poden necessitar més o menys temps, un tipus d’acompanyament o un altre. L’impacte de la pèrdua varia segons la persona i el context.

El dol per la mort d’un ésser estimat és una experiència dolorosa que de vegades s’intenta evitar, i cal tenir present que moltes de les persones que el viuen no disposen de les eines adequades per viure’l de forma sana. Les nostres vivències respecte de la mort i la por al patiment poden dificultar afrontar la mort com un esdeveniment vital natural.

Els professionals han d’acompanyar l’usuari davant el procés de dol per un ésser estimat i donar-los el suport i les eines necessàries. D’altra banda, és important treballar de forma personal el tema del dol, atès que és molt possible que algun dels usuaris atesos el visqui.

El dol és un procés d’adaptació totalment natural en què les persones intenten restablir el seu equilibri personal i acceptar i acostumar-se a la pèrdua i separació d’una persona que s’estimaven. També pot ser degut a la pèrdua d’un objecte preuat, una feina o la salut, com succeeix en el cas de les persones grans.

La mort, i especialment el procés de morir, és una preocupació latent que ens afecta i que sovint crea un sentiment d’impotència. A figura es mostra el procés de dol per la pèrdua d’un ésser estimat.

Figura Procés de dol per la pèrdua d’un ésser estimat

Dol

Reaccions d’una persona enfront de les diverses pèrdues o davant de la mort d’un ésser estimat. Es pot definir també com els pensaments, els sentiments (incloent-hi els símptomes físics i emocionals) i les accions conseqüents a la pèrdua o l’anticipació de la pèrdua d’una persona estimada.

El dol és necessari i pot ser més complicat o menys, depenent de factors com les circumstàncies en què s’hagi produït la defunció, l’edat de la persona morta, si era una mort esperada, els recursos d’afrontament, etc.

Habitualment es distingeix entre tres tipus de dol:

  • Dol normal: es produeix una resposta normal davant la pèrdua, amb unes característiques predictibles i identificables tant en els símptomes com en el desenvolupament.
  • Dol complicat: les fases del dol duren una mica més de l’habitual.
  • Dol patològic: la persona se sent impotent davant el dolor de la pèrdua i es trenca el seu equilibri psicofísic. Pot tenir durada, seqüeles i conseqüències imprevisibles.

És normal sentir-se desbordat o incapaç d’ajudar algú des del dolor propi. En aquest cas, no s’ha de dubtar a demanar un cop de mà a persones properes o comptar amb l’ajuda externa d’un professional. En tot cas, cal tenir en compte que la manera com els adults reaccionem i gestionem el dol és clau per ajudar a superar la pèrdua.

El dol afecta la persona en diversos àmbits: emocions, pensaments, comportaments… Algunes de les seves conseqüències són els plors produïts per la tristor, la ira, la irritabilitat i, fins i tot, la culpabilitat, així com dificultats per dormir, malsons, mals de panxa, aprimament excessiu, etc.

En aquest sentit, cal tenir en compte que una pèrdua, i el dol per aquesta pèrdua, poden ser també factors de risc que incideixin negativament en els usuaris i agreugin altres situacions complexes que estan vivint. Per aquesta raó, és molt important fer-los costat i acompanyar-los en el seu desenvolupament personal. Els tècnics han de parlar obertament i de manera habitual de la mort i no esperar que es produeixi la pèrdua d’una persona de l’entorn proper. Així, es pot aprofitar la mort d’una mascota o una situació plantejada en una pel·lícula per abordar el tema amb naturalitat.

És important poder anticipar-se al que pugui passar i establir un ritual d’acompanyament amb els usuaris previ al moment de la mort. Aquest ritual es pot centrar a:

  • Parlar del lloc de la pèrdua.
  • Parlar dels assistents a la cerimònia i de com es desenvoluparà.
  • Interactuar amb els usuaris i preguntar-los en tot moment com ho viuen i com volen acomiadar-se.

Reduir el dolor dels usuaris per la pèrdua dels seus éssers estimats no és un objectiu des del punt de vista professional: és necessari que hi hagi dolor per poder desenvolupar correctament el dol.

  • La inactivitat és una possible conseqüència del dol. Font: Agustín Hernández (Flickr)
  • La inactivitat és una possible conseqüència del dol. Font: Agustín Hernández (Flickr)

En aquest tipus d’acompanyament, els tècnics han de tenir en compte les concepcions ideològiques i místiques tant de la persona atesa com les seves pròpies, sense oblidar les dels familiars, i oferir una atenció més personalitzada i, si és possible, d’acord amb els desitjos de la persona. És vital oferir un acompanyament i suport que ajudi a eliminar o reduir l’estrès que causa la pèrdua d’un ésser estimat. Aquesta actitud ha d’anar vinculada a l’acceptació incondicional de l’usuari.

Les principals actuacions del TAPSD en els processos de dol van encaminades a:

  • Normalitzar el tema de la mort: cal aprofitar els esdeveniments i les situacions quotidianes per parlar-ne amb els usuaris. És recomanable explicar-los que la mort és una part del procés de viure i que sempre hi haurà algú que els cuidarà i els estimarà. Es poden dir noms de persones properes i estimades. En tot moment s’ha de manifestar la intenció de donar suport i acompanyar en aquest procés, tot intentant posar-se en el seu lloc per poder empatitzar amb la situació.
  • Identificar si les preguntes amaguen pors o sentiments que no saben expressar: és important explicar-los que morir-se no és “fàcil”. En principi, la majoria de malalties tenen cura, la gent viu molts anys i les possibilitats de patir un accident, tot i que existeixen, no ens han de fer viure amb por.
  • No tenir pressa, respectar el temps: de vegades, pot ser que els familiars s’avancin a parlar o també que vulguin que tot torni a ser “normal”, però cada persona és un món i cal respectar el temps que necessitin per gestionar el seu dol. Es fa necessari empatitzar i ser neutre en tot moment, practicar l’escolta activa i permetre que l’usuari s’expressi. No cal forçar res, ni les respostes ni les preguntes, però sí que és important facilitar espais perquè puguin aflorar.
  • Dir la veritat de manera comprensible, d’acord amb la capacitat d’entendre-la: cal fer servir un llenguatge senzill, amb el vocabulari correcte i sense eufemismes. S’han d’evitar missatges que puguin desorientar i generar pors, perquè tenen el perill de ser entesos literalment. S’ha d’evitar emprar expressions del tipus “s’ha adormit i ja no es despertarà mai més”, “és un esperit que et veu i et protegeix”, “ara és un estel al cel”, “ara descansa en un lloc millor”, etc.
  • Comunicar la mort d’un ésser estimat en primera persona.
  • Respectar i escoltar els seus sentiments: els tècnics han d’intentar ser comprensius amb les seves reaccions. Si el tècnic no sap què dir o què fer, ha de pensar que la seva presència física, el gest, la proximitat o el contacte visual reconforten i també ajuden.
  • Demanar ajuda a persones properes o a professionals: si el tècnic se sent superat per la situació i no es veu amb cor de gestionar-la sense ajuda, cal que busqui ajuda professional.

Alguns autors han establert diferents fases del procés de dol pel qual passen les persones, però com que es tracta d’un procés dinàmic i molt personal, no tothom té per què passar per totes les etapes i, fins i tot, pot repetir-ne alguna.

Les fases del procés de dol són les següents (vegeu figura):

Figura Fases del dol
  1. Dol anticipat: és un dol que es produeix abans de la mort i tendeix a aparèixer quan es diagnostica una malaltia mortal. Es caracteritza per un xoc inicial i la negació de la mort. Pot ajudar a assimilar la pèrdua.
  2. Xoc o dol agut: és en el moment de la mort i es caracteritza pel xoc emocional. Les persones que el pateixen es veuen afectades físicament, psicològicament, espiritualment i socialment.
  3. Dol primerenc: pot durar des d’unes setmanes fins als tres mesos. Després d’un període d’una activitat intensa (gestions, tanatori, etc.), arriba el moment de la confrontació amb la pèrdua. Es produeixen una pena i dolor intensos, negació, ràbia, culpabilitat.
  4. Dol intermedi: pot durar entre uns mesos i un o dos anys. Es pren veritable consciència de la realitat de la mort. És un temps de soledat, aïllament i una autèntica depressió que prové del cansament i emocions dels últims mesos. Progressivament, els períodes de normalitat van durant més i els records són menys dolorosos.
  5. Període de restabliment: es dona a partir d’un o dos anys després. Sorgeixen nous desitjos, la depressió desapareix i es torna a viure plenament.

La mort d'un ésser estimat: dol i adaptacions de les persones grans

Trobareu més informació sobre el dol a Espacio Mayores de l’IMSERSO:

Manual para la atención psicosocial y espiritual a personas con enfermedades avanzadas. Intervención psicológica y espiritual

Exemple d'atenció a un usuari en relació amb el seu dol

L’Arnau, un jove de 25 anys, acaba de perdre el seu germà en un accident de trànsit. Ell anava de copilot i a conseqüència de l’accident ha quedat paraplègic. Se sent culpable de la pèrdua del seu germà Manel.

El TAPSD, juntament amb el psicòleg de l’Institut Guttmann, l’està ajudant a:

  1. Acceptar la realitat de la pèrdua.
  2. Treballar les emocions i el dolor per la pèrdua del germà.
  3. Adaptar-se a un medi en què el seu germà ja és absent.
  4. Ressituar-se emocionalment i continuar lluitant per seguir vivint.

Tant el tècnic com el psicòleg pretenen en tot moment que l’Arnau sigui capaç de verbalitzar el que sent per la pèrdua del seu germà i acompanyar-lo en el seu dol.

Acompanyament en les gestions personals i relacionals

  • Treure diners del caixer, en alguns casos, pot ser una situació que genera tensió per la por d'un robatori. Font: SPD (Flickr)
  • Treure diners del caixer, en alguns casos, pot ser una situació que genera tensió per la por d'un robatori. Font: SPD (Flickr)

L’acompanyament en les gestions personals i relacionals té per objecte donar suport a la persona per dur a terme determinades activitats, de forma habitual o bé de forma periòdica, fora del domicili. S’hi inclou la realització de tràmits, visites, etc., sobretot d’àmbit econòmic i medicosanitari.

L’acompanyament en gestions personals i relacionals ha de fomentar l’autonomia personal, la integració social i la participació en la vida de la comunitat. Els TAPSD han de partir dels conceptes de dignitat i respecte.

Les intervencions que es porten a terme sempre tenen per objectiu mantenir la persona integrada en el seu context social el màxim de temps possible, amb la millor qualitat de vida, tant per a la pròpia persona com per a la seva família.

  • El volum de medicaments que prenen alguns usuaris demana una organització i administració controlada. Font: Zulio (Flickr)
  • El volum de medicaments que prenen alguns usuaris demana una organització i administració controlada. Font: Zulio (Flickr)

L’acompanyament en les gestions personals i relacionals inclou activitats com les següents, que són aquelles en què el TAPSD participa amb més freqüència, sobretot dins d’un servei d’atenció domiciliària:

  1. Àmbit econòmic
    • Treure diners del caixer.
    • Dur a terme gestions dins l’oficina del banc o la caixa d’estalvis.
    • Actualitzar la llibreta i/o targeta de crèdit.
    • Supervisar la declaració de la renda.
    • Fer seguiment del cobrament de la pensió de jubilació o la prestació per incapacitat, minusvalidesa, viduïtat…
    • Supervisar el pagament de serveis (rebut de l’aigua, llum, telèfon…), així com de l’habitatge (lloguer, hipoteca).
  2. Àmbit medicosanitari
    • Fer controls mèdics periòdics.
    • Prendre’s la tensió a la farmàcia.
    • Anar a visites i a fer-se proves mèdiques.
    • Supervisar la preparació de la medicació a la farmàcia.
    • Administrar-se medicaments.

El fet que el tècnic doni suport a aquestes tasques allibera el familiar que conviu amb la persona dependent i que exerceix la tasca de cuidador principal. El suport a la família emocional i formatiu per fer front a la cura d’un usuari dependent és una tasca que contribueix al benestar general tant de l’usuari com dels seus familiars.

El respecte parteix d’una mirada atenta envers la persona, que implica el seu reconeixement, l’acceptació de la individualitat i de la diferència, i també la seva vulnerabilitat. La dignitat està associada a altres conceptes que la modernitat valora: individualitat, igualtat, llibertat, intimitat i autonomia.

Intimitat

Concepte que abasta els pensaments, els sentiments, els desitjos, les creences, les idees o els aspectes sexuals, entre d’altres.

A conseqüència de la consolidació d’aquests valors en la societat actual, el model d’atenció a la persona ha evolucionat des d’un model que posava l’autoritat i el poder de decisió en el professional “expert” cap a un altre model en què el respecte a la dignitat significa el seu reconeixement com a titular únic de les decisions que l’afecten. El model basat en el principi de l’autonomia suposa, per tant, el dret de la persona atesa al control de la informació i les dades que formen part de la relació assistencial en qualsevol àmbit de la vida.

Sovint, la creació del clima de confiança necessari per a una bona relació d’ajuda només s’aconsegueix al cap d’un cert temps. La confiança en el professional inclou la seguretat que algú té en una altra persona, i aquest és el pilar bàsic de tots els sistemes d’atenció a la persona. Per aconseguir que l’usuari tingui confiança en el professional cal temps, cert treball i esforç.

Des d’una perspectiva jurídica, el secret professional constitueix un dret i un deure. D’una banda, la confiança que una persona diposita en una altra és la condició per a la comunicació entre dues persones sobre aspectes íntims i personals. De l’altra, demana una actitud de compromís, silenci i secret per part de la persona receptora, que queda vinculada com a guardadora de la confidència.

En la relació assistencial, la confidencialitat, entesa com l’actitud o el comportament de respecte vers la informació donada per un altre, és un dret de la persona que exigeix el deure de secret del professional.

Francesc Torralba afirma que la confidencialitat és, precisament, la virtut que permet al professional guardar el secret.

L’ètica del professional es fonamenta en la relació que s’estableix amb l’usuari, així com amb les seves emocions. Quan s’intervé, es fa a partir de:

  • Respecte a l’autonomia.
  • Respecte a la documentació i la informació personal.
  • Respecte al nivell d’autodeterminació.
  • Millora dels processos de comunicació.

El codi professional i la formació ètica són imprescindibles en la carrera professional del TAPSD, ja que tots dos aspectes ajuden a orientar la seva pràctica professional envers les competències socials, les normes, els objectius i les responsabilitats socials.

Exemple de manca d'ètica professional per part del TAPSD

La Maria és una dona que ha sol·licitat un SAD (servei d’atenció a domicili). Actualment viu sola a Tarragona. Té tres fills. La relació amb els fills és inexistent arran de la mort del seu marit. En el moment de repartir l’herència, va haver-hi molts conflictes, i això va propiciar que la Maria s’aïllés dels seus fills i deixés de parlar-los.

Ara mateix, la Maria pot comptar amb l’Òscar, el seu TAPSD. L’Òscar li fa de confident de tots els problemes familiars i no li deixa fer gaires coses sola, atès que considera que no té prou autonomia personal. Un dia, fins i tot va suggerir a la usuària que no es preocupés tant pels seus fills, que visqués més la seva vida, comptant amb ell, ja que els seus fills són uns impresentables que no volen saber res de la seva mare i no val la pena seguir-hi pensant.

L’Òscar no està mostrant ètica professional: no respecta l’autonomia de la usuària ni el seu dret a decidir per ella mateixa. Per altra banda, no potencia o facilita que es doni comunicació entre la usuària i els seus fills. Cal que el professional respecti les seves decisions i no exerceixi cap coacció ni mantingui una actitud de sobreprotecció.

Deontologia

Branca de l’ètica que versa sobre els deures i les obligacions.

Qualsevol usuari s’ha d’atendre sempre de manera confidencial. L’accés a la seva informació personal per part dels professionals ha de respectar el dret deontològic de mantenir sempre l’anonimat i la intimitat. Qualsevol professional que reveli dades personals no només estarà incomplint la seva ètica professional, sinó que a més pot ser sotmès a sancions penals establertes en el Codi Penal i la Llei de protecció de dades de caràcter personal (Llei orgànica 15/1999).

El codi deontològic del TAPSD

El codi deontològic professional es relaciona amb els principis i les regles ètiques que s’encarreguen de regular una activitat professional. El TAPSD ha de desenvolupar la seva tasca professional sota els principis següents:

  • Principi de respecte: prioritzar l’interès de les persones amb les quals treballa, tot respectant-ne l’autonomia i la llibertat d’elecció.
  • Principi de benestar social: fomentar en els usuaris un increment del seu benestar social en l’àmbit biopsicosocial.
  • Principi d’individualitat: focalitzar-se en l’usuari de manera integral i única.
  • Principi d’autodeterminació: respectar en tot moment les decisions dels usuaris i oferir-los alternatives en cas necessari.
  • Principi de professionalitat: demostrar la competència professional, la capacitació i la qualificació de cara a les tasques que porta a terme, així com la seva capacitat d’autocontrol i de reflexió sobre la seva praxi professional.
  • Principi d’autonomia professional: donar resposta socioeducativa a les necessitats dels usuaris en l’àmbit biopsicosocial.
  • Principi de confidencialitat: salvaguardar el secret professional en relació amb aquelles informacions relacionades amb els usuaris, sobretot aquelles que es comparteixin amb altres professionals que també hi intervinguin.
  • Principi de solidaritat professional: mantenir una actitud activa i constructiva envers la resta de professionals que col·laboren activament amb ell i amb els seus usuaris.

La deontologia professional conclou que va a càrrec de cada professional ser conscient de la importància i delicadesa de la seva feina. És rellevant que el TAPSD desenvolupi una actuació coherent i de respecte vers els principis esmentats.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats