Treballs en espais confinats

La definició determina l’amplitud de llocs que poden considerar-se recintes confinats.

En general es distingeixen dos tipus d’espais confinats:

1. Espais confinats oberts per la part superior i d’una profunditat tal que dificulta la seva ventilació natural.
   • Fosses de greixatge de vehicles
   • Bótes de desgreixament
   • Pous
   • Dipòsits oberts
   • Bótes
2. Espais confinats tancats amb una petita obertura d’entrada i sortida.
   • Reactors
   • Tancs d’emmagatzemament, sedimentació, etc.
   • Sales subterrànies de transformadors
   • Gasòmetres
   • Túnels
   • Clavegueres
   • Galeries de serveis
   • Bodegues de vaixells
   • Arquetes subterrànies
   • Cisternes de transport

No és freqüent l’accés als espais confinats, i quan s’hi entra es fa a intervals irregulars i per a treballs no rutinaris i no relacionats amb la producció. Els motius d’accés als espais confinats són diversos, com ara els següents:

• Construcció del mateix recinte
• Neteja
• Pintada
• Reparació
• Inspecció

Bàsicament podem classificar els riscos en recintes confinats en dos grans grups: generals i específics.

Els riscos generals, al marge de la perillositat de l’atmosfera interior, són deguts a les deficients condicions materials de l’espai com a lloc de treball.

Entre aquests riscos destaquen:

• Riscos mecànics:
  • Equips que es poden posar en marxa intempestivament.
  • Atrapades, xocs i cops, per xapes deflectores, agitadors, elements sortints, dimensions reduïdes de la boca d’entrada, obstacles a l’interior, etc.
• Riscos d’electrocució per contacte amb parts metàl·liques que accidentalment poden estar en tensió.
• Caigudes a diferent nivell i al mateix nivell per relliscades, etc.
• Caigudes d’objectes a l’interior mentre s’està treballant.
• Males postures.
• Ambienti físic agressiu com són els ambients calorosos o freds, amb soroll i vibracions o una il·luminació deficient. Un ambient agressiu, a més dels riscos d’accident, augmenta la fatiga.
• Riscos derivats de problemes de comunicació entre l’interior i l’exterior.

Els riscos específics i les causes més freqüents que condueixen a l’accident són els següents.

1. Asfíxia

L’aire conté un 21% d’oxigen. Si aquest es redueix es produeixen símptomes d’asfíxia que es van agreujant a mesura que disminueix aquest percentatge. En la taula, podeu veure la relació entre les concentracions d’oxigen, el temps d’exposició i les conseqüències.

L’asfíxia és conseqüència de la falta d’oxigen i aquesta és ocasionada bàsicament pel consum d’oxigen o perquè és desplaçat per altres gasos. Els senyals d’advertència d’una concentració baixa d’oxigen no s’adverteixen fàcilment i no són de confiança excepte per a individus molt ensinistrats. La majoria de les persones són incapaces de reconèixer el perill fins que ja estan massa febles per escapar per si mateixes.

En la taula es recullen algunes de les causes que produeixen accidents per asfíxia.

2. Incendi i explosió

En un recinte confinat es pot crear amb extraordinària facilitat una atmosfera inflamable.

El fet de formar-se una atmosfera inflamable es pot deure a moltes causes, com evaporació de dissolvents de pintura, restes de líquids inflamables, reaccions químiques, moviment de gra de cereals, pinsos, etc., sempre que existeixi gas, vapor o pols combustible a l’ambient i la seva concentració estigui compresa entre els seus límits d’inflamabilitat.

En la taula es recullen algunes de les causes que produeixen accidents per incendi.

3. Intoxicació

La concentració a l’aire de productes tòxics per sobre de determinats límits d’exposició pot produir intoxicacions agudes o malalties.

L’aparició d’una atmosfera tòxica pot tenir orígens diversos, sia perquè existeix el contaminant o perquè es genera en realitzar el treball a l’espai confinat.

La intoxicació en aquesta classe de treballs sol ser aguda si la concentració que la produeix és alta. Si la concentració és baixa, les conseqüències són difícils de detectar a causa de la durada limitada d’aquest tipus de treballs. Si són repetitius, poden donar lloc a malalties professionals.

A més del risc d’intoxicació es poden incloure les atmosferes irritants i corrosives com en el cas del clor, l’àcid clorhídric, l’amoníac, etc.

Només per a algunes substàncies com el CO₂, SH₂, Cl₂, NH₃ es coneixen les concentracions que produeixen efectes letals i danys funcionals a òrgans d’éssers humans.

A títol orientatiu, és recomanable consultar els valors CL₅₀ (concentracions letals en rates), que són la concentració de contaminant a l’aire que genera la mort del 50% d’una mostra de rates de característiques determinades en un temps d’exposició de quatre minuts, i els valors TWA-Stel, que són les concentracions màximes admissibles per a una determinada substància establertes per l’ACGIH (American Conference Governmental Industrial Hygienists) per a un temps d’exposició de quinze minuts, a partir dels quals és possible la generació d’efectes aguts. S’ha de remarcar l’efecte narcotitzant d’alguns contaminants com el SH, el qual en petites quantitats fa pudor d’ous podrits però en2 quantitats grans ja no s’adverteix i ocasiona la intoxicació mortal.També s’ha de destacar la perillositat d’aquells contaminants com el monòxid de carboni (CO) que no són perceptibles olfactivament.

Algunes de les causes que produeixen accidents per intoxicació es recullen en la taula.

S’han d’adoptar mesures preventives després d’una escrupolosa identificació i avaluació de tots i cada un dels riscos existents. Aquestes mesures preventives davant els riscos específics són:

• Autorització de treball
• Instruccions de treball
• Mesurament i avaluació de l’atmosfera interior
• Aïllament de l’espai confinat davant riscos diversos
• Ventilació
• Vigilància externa continuada
• Formació i ensinistrament

L’autorització de treball és la base de tot pla d’entrada en un recinte confinat, amb la qual es pretén garantir que els responsables de producció i manteniment han adoptat una sèrie de mesures fonamentals perquè es pugui intervenir al recinte.

L’autorització de treball és un problema generador de molts accidents greus deguts a la falta de comunicació entre els qui han de realitzar un determinat treball, normalment tasques de manteniment o reparació en una instal·lació en funcionament i de la qual no formen part habitualment, i els mateixos responsables d’aquesta instal·lació.

La causa principal d’aquest tipus d’accidents continua tenint l’origen en una doble circumstància: d’una banda, el desconeixement dels riscos presents al lloc d’intervenció durant la realització del treball pels treballadors que se’ n’encarreguen, tant si són els de manteniment de la mateixa empresa, o d’una empresa externa contractada, com treballadors autònoms aliens. D’altra banda, la falta de la deguda coordinació entre els departaments o àrees de producció i manteniment, o dit d’una altra manera, entre els que ordenen o encarreguen l’execució del treball i els encarregats de realitzar-lo.

Les instal·lacions o àmbits de treball que es poden veure afectats per aquest problema solen comportar riscos greus pel seu estat energètic, la presència de productes químics perillosos o residus, les limitacions en la qualitat de l’aire respirable, etc., i per això han de ser controlats degudament. La solució a aquesta possible falta de comunicació es resol mitjançant l’estricte compliment d’un procediment pel qual qualsevol intervenció en determinades instal·lacions o àmbits físics ha de ser autoritzada.

És recomanable que el sistema d’autorització d’entrada establert prevegi a tall de check-list la revisió i control d’una sèrie de punts clau de la instal·lació (neteja, purga, descompressió, etc.), i especifiqui les condicions en les quals el treball s’ha de realitzar i els mitjans que s’han d’emprar.

L’autorització d’entrada al recinte firmada pels responsables de producció i manteniment i que ha de ser vàlida només per a una jornada de treball s’ha de complementar amb la normativa sobre procediments de treball en la qual es regulin les actuacions concretes que ha de seguir el personal durant la seva actuació a l’interior de l’espai.

Algunes de les qüestions que s’haurien d’incorporar a aquest procediment de treball són:

• Mitjans d’accés al recinte (escales, plataformes…).
• Mesures preventives que s’han d’adoptar durant el treball (ventilació, control continuat de l’atmosfera interior, etc.).
• Equips de protecció personal que s’han d’emprar (màscares respiratòries, arnès i corda de seguretat, etc.).
• Equips de treball que s’han d’utilitzar (material elèctric i sistema d’il·luminació adequat i protegit, entre d’altres).
• Vigilància i control de l’operació des de l’exterior.

Aquest procediment de treball es pot incorporar al mateix document d’autorització de treball, referit anteriorment com a instruccions complementàries, o bé, per al cas de treballs de certa periodicitat, constituir una normativa de treball ja preestablerta.

Com a norma general, l’accés de treballadors a zones perilloses dels llocs de treball, on la seva seguretat es pugui veure afectada per diferents riscos, exigirà avaluar-los prèviament i adoptar les mesures de control necessàries per protegir-los.

Pel que fa a treballs en espais confinats, es requerirà una avaluació específica dels riscos presents en l’accés, permanència i sortida d’aquests espais. Mitjançant l’autorització es controla fonamentalment l’accés perquè es faci en condicions segures; ara bé, la realització correcta de qualsevol tasca a l’interior d’aquests àmbits, considerats com a molt perillosos, requereix el corresponent procediment o instrucció de treball per la seva criticitat. En aquesta instrucció de treball s’haurà d’especificar la manera correcta de realitzar les diferents operacions, la qualificació requerida per part de les persones implicades i els mitjans materials necessaris.

D’altra banda, un aspecte clau que s’ha de controlar en les auditories reglamentàries dels sistemes preventius és el relatiu a mesures/activitats per eliminar o reduir els riscos, hauria de ser l’especificació dels treballs (la utilització de determinats equips o la realització de determinades operacions) que, per raons de seguretat, només poden efectuar treballadors amb coneixements especialitzats. Els treballs que requereixen autorització només haurien de ser realitzats per treballadors amb aquests coneixements i l’entrenament necessari.

El model d’autorització de treball que es proposa a continuació, a tall de guia, és obert tant pel que fa al format com a l’aplicació a totes les modificacions que s’estimin convenients per adaptar-la a les peculiaritats de cada empresa. No obstant això, en línies generals el seu contingut bàsic és substancialment necessari.

Els aspectes essencials d’un procediment d’autorització de treball són els següents:

• El registre documental de l’autorització amb la firma dels responsables de les dues parts implicades en l’execució del treball: els que el sol·liciten com a responsables d’una instal·lació i els que l’han de realitzar.
• La durada limitada de l’autorització.
• L’aplicació del qüestionari de revisió a tall de guia per verificar les condicions clau de seguretat.

Les empreses han d’elaborar un procediment que garanteixi el registre documental d’aquelles tasques que requereixen autorització prèvia i que l’empresa ha de definir en l’autorització de treball. Fonamentalment aquest document ha de definir clarament l’objectiu i abast del treball que s’ha de realitzar. Aquest model té un caràcter polivalent i unitari amb vista a aconseguir que sigui senzill; no obstant això, en empreses d’alt risc pot ser aconsellable diferenciar diferents tipus d’autoritzacions.

• Objectiu. L’objectiu és garantir que determinats treballs que poden generar riscos d’accident amb conseqüències greus, a causa de la intervenció en instal·lacions o àmbits perillosos, es realitzen sota condicions controlades.
• Abast. Es consideren treballs especials, independentment que els realitzin personal intern o extern, els que a continuació s’indiquen:
  • Treballs en calent. Comprenen totes les operacions amb generació de calor, producció d’espurnes, flames o elevades temperatures a prop de pols, líquids o gasos inflamables o en recipients que contenen o han contingut aquests productes. Per exemple: soldadura i oxitall, emplomat, esmerilament, trepat, etc.
  • Treballs en fred . Són les operacions que normalment es realitzen sense generar calor però que s’efectuen en instal·lacions per les quals circulen o en les quals s’emmagatzemen fluids perillosos. Comprenen treballs com ara reparacions a les bombes de transvasament de líquids corrosius, substitució de canonades, etc.
  • Treballs en espais confinats. Comprenen totes les operacions a l’interior de dipòsits, cisternes, fosses i en general tots aquells espais confinats en els quals l’atmosfera pot no ser respirable o convertir-se en irrespirable arran del mateix treball, per falta d’oxigen o per contaminació per productes tòxics.
  • Treballs elèctrics. Estan constituïts per tot tipus de treballs elèctrics o no, que s’han de realitzar sobre instal·lacions o equips elèctrics energitzats o a prop seu.
  • Altres treballs especials. Treballs que per les seves especials característiques poden suposar riscos importants a persones o a la propietat i que per això requereixen una autorització. En principi, intervenir en qualsevol lloc de treball perillós hauria de necessitar autorització i fins i tot s’hauria de poder limitar l’accés a qualsevol persona aliena diferent de les autoritzades.

Per als treballs de manteniment i reparació de màquines en els quals abans calgui utilitzar els dispositius de consignació per a l’enclavament de les fonts d’energia, és convenient disposar d’un procediment específic diferent de l’autorització. Al seu torn, també hi hauria d’haver un procediment específic per limitar l’accés de personal forà a àrees perilloses.

El responsable d’execució d’un treball que requereix autorització de treball, sia de l’àrea de manteniment o no i pertanyi o no a l’empresa:

• No ha d’ordenar l’inici del treball sense tenir l’autorització de treball correctament estesa.
• Ha d’inspeccionar personalment el lloc de treball, l’equip de seguretat necessari i assegurar-se que s’han pres totes les mesures de seguretat necessàries.
• Ha de verificar que les aptituds del personal realitzador del treball són adequades.
• Ha de donar les instruccions i equips necessaris a l’operari executor del treball, de manera que aquest assumeixi totalment les garanties de seguretat en tota la seva actuació concreta, conseqüència d’un treball d’especial perillositat.
• En els casos que el treball impliqui una elevada perillositat o situació d’aïllament, ha de designar una persona que vigili i estigui atenta a l’execució del treball, instruïda en primers auxilis, lluita contra incendis i en general capaç d’efectuar el salvament en cas d’emergència.
• Emplenar i firmar el corresponent formulari d’autorització.
• Demanar les renovacions de l’autorització que siguin necessàries.

Els responsables de les unitats funcionals o seccions implicades:

• Han de deixar les instal·lacions practicables i sense riscos, o informar sobre quins d’ells persisteixen.
• Han de donar al responsable del treball tota la informació necessària a fi de poder realitzar-lo de forma segura, especificant clarament les mesures de protecció necessàries.
• Han de demanar i fer adjuntar a l’autorització de treball totes les comprovacions necessàries (sistemes d’enclavament instal·lats, atmosfera no inflamable i/o respirable, etc.).
• Han d’emplenar i firmar el corresponent formulari d’autorització.
• Han de comprovar que el personal i les mesures d’emergència previstes (evacuació, lluita contra incendis, primers auxilis, etc.) estan preparades per actuar en cas necessari.

La persona o persones que realitzin el treball:

• Han de firmar el corresponent formulari d’autorització una vegada assabentat del seu contingut.
• Han de portar sempre a sobre l’autorització.
• Han de complir les normes de seguretat, utilitzant adequadament els equips assignats, inclosos els equips de protecció col·lectiva i protecció individual indicats en l’autorització.
• Han d’utilitzar exclusivament l’autorització de treball pel temps establert, que en cap cas no superarà el torn de treball.
• Han de lliurar l’autorització al seu comandament directe responsable una vegada finalitzat el treball.
• Han d’interrompre el seu treball i comunicar al responsable de la unitat funcional o al seu comandament directe, quan apreciïn canvis en les condicions de seguretat que sota el seu criteri requereixin una revisió de l’autorització.

Molts dels treballs de manteniment, descrits en parlar de l’abast, poden implicar la generació d’accidents greus per les seves característiques peculiars o procediments d’execució. La causa principal té l’origen en una doble circumstància: d’una banda, el desconeixement dels riscos que ofereixen les instal·lacions en el moment de les intervencions, i d’altra banda, una falta de coordinació entre els diferents departaments implicats, generalment producció i manteniment.

Aquesta col·laboració entre el responsable d’àrea implicada i el de manteniment es fa necessària ja que el responsable d’àrea és qui millor coneix les condicions, estat i contingut de les instal·lacions i l’executor del treball especial el que millor coneix les normes i incompatibilitats del treball en qüestió.

A més, es poden considerar inconvenients freqüents com ambigüitats, insuficient aclariment de responsabilitats, impossibilitat d’instruccions complementàries o imposició de mètodes poc operatius o de difícil compliment, que es poden esdevenir en moments o circumstàncies que s’han de controlar. Per tant, abans d’escometre l’execució d’un treball que requereix autorització, s’haurà d’estudiar i no s’iniciarà fins que els riscos hagin estat avaluats i no estigui emparat per un permís o autorització en la qual, per escrit, s’indiquin les condicions en les quals s’ha de realitzar i donin la seva conformitat i autorització els responsables corresponents.

És molt important que el personal que sol·liciti l’autorització de treball entengui perfectament les indicacions i restriccions que s’hi estableixen i les compleixi rigorosament. Quan s’estén una autorització de treball, es constitueix en instrucció principal i fins que no es cancel·la es prefereix a qualsevol altra instrucció, a fi d’evitar confusions o ambigüitats. S’hauran de conèixer i complir les instruccions de treball establertes per als treballs que requereixen autorització i les disposin.

La prevenció d’accidents depèn d’una bona comunicació, sobretot quan es procedeix a canvis de torns de treballs considerats especials perquè s’utilitzen substàncies perilloses o es realitzen en instal·lacions que per les seves característiques poden implicar accidents greus.

L’autorització de treball no eximeix que el responsable autoritzant de l’execució comuniqui verbalment els aspectes de seguretat que consideri més rellevants.

L’autorització hauria de constar dels següents apartats, tal com es mostra en el model de la figura:

Font: NTP 562. Sistema de gestió preventiva: autorització de treballs especials. INSHT

• Data, període i torn de validesa del treball.
• Localització del lloc de treball.
• Descripció del treball que s’ha de realitzar.
• Determinació dels riscos existents i previsibles.
• Comprovació que la instal·lació o equip està en condicions per poder realitzar el treball. El qüestionari de comprovació que recull aspectes clau que s’han de revisar és de gran ajuda.
• Normativa, procediments i instruccions que s’han de seguir, quan n’hi hagi.
• Equips de protecció col·lectiva i individual que s’han d’emprar.
• Les comprovacions o assajos si són necessaris durant la realització del treball i la seva freqüència.
• En cas de personal aliè a l’empresa, dades de l’empresa contractada i telèfon de contacte per a emergències.

• Les persones que autoritzen i les que són autoritzades a realitzar el treball.
• Els responsables de l’autorització de treball n’hauran de determinar conjuntament la durada. Si durant el transcurs del treball en canvien de manera substancial les condicions o les de les instal·lacions intervingudes o la durada del treball és superior a la prevista, s’haurà de renovar l’autorització.

El circuit de l’autorització de treball segueix l’esquema de la figura. El formulari original de l’autorització de treball després d’haver-lo acabat es lliurarà al responsable autoritzant del treball realitzat, qui al seu torn el lliurarà al responsable de la unitat funcional en la qual s’ha realitzat el treball perquè en tingui coneixement i l’arxivi.

Font: NTP 562. Sistema de gestió preventiva: autorització de treballs especials. INSHT

Les instruccions de treball desenvolupen pas a pas la manera de portar a terme un treball o tasca. S’haurien d’elaborar instruccions de treball per a aquelles tasques que en determinades condicions siguin susceptibles de generar riscos, especialment si són de certa importància i van associats a les actuacions de les persones. En la instrucció es recolliran aquells aspectes de seguretat que han de tenir en compte les persones responsables de les tasques que s’han de realitzar, a fi que coneguin com actuar correctament en les diferents fases o operacions i siguin conscients de les atencions especials que han de tenir en moments o operacions clau per a la seva seguretat personal, la dels seus companys i la de les instal·lacions.

Una especial atenció mereix també l’ocasionalitat dels treballs pel que comporta de possible dificultat de recordar aspectes que poden resultar importants i que per similitud a altres tipus de treballs poden conduir fàcilment a l’error. Resulta convenient que l’empresa defineixi en el seu procés productiu els processos considerats clau i les tasques associades que s’haurien de considerar crítiques. Si s’han identificat degudament, s’estarà en condicions de procedir a l’elaboració d’instruccions de treball per regular-les.

La prevenció de riscos laborals s’ha d’integrar a la tasca quotidiana de l’empresa. Per a això és fonamental que en les tasques que realitzen les diferents persones es tinguin en compte els aspectes preventius, de la mateixa manera que s’han de preveure els aspectes relatius a qualitat i medi ambient, i així s’aconseguirà la integració de tot el que comporta la realització correcta d’un treball. El treballador destinatari principal de la instrucció hauria de rebre d’una manera clara, senzilla i unitària tots els aspectes que comporten la realització de les tasques encomanades. No tindria sentit, d’una banda, lliurar la instrucció de treball en la qual es descrigui la seqüència de tasques que s’han de realitzar i la manera de fer-les i, d’una altra, en document a banda, facilitar les normes de seguretat complementàries. En tot cas, els aspectes de seguretat han d’estar degudament integrats en la instrucció de treball i només addicionalment i simplement com a reforç es poden lliurar normes de seguretat que per la seva importància es volen destacar. En el model que es proposa s’integren els aspectes clau de seguretat en la mateixa instrucció a doble columna per destacar-los.

Els responsables de les àrees de treball i dels processos productius són les persones que millor coneixen el treball que es duu a terme a la seva secció i, per tant, són els qui haurien d’elaborar les instruccions de treball i les normes específiques de seguretat. Per elaborar-les podran comptar amb l’assessorament d’experts quan sigui necessari, però sobretot hauran de tenir en compte l’opinió i la col·laboració dels treballadors, que són els qui aplicaran aquestes instruccions.

Per a l’estructuració i contingut de la instrucció de treball es considera convenient mantenir el mateix esquema en el qual es desenvolupen els procediments de les activitats preventives, segons el següent índex: objectius, abast, responsabilitats, desenvolupament i referències legals de suport.

Pel que comporta com a aspecte clau de seguretat de la instrucció, aquesta hauria de definir des del principi qui són les persones habilitades per aplicar-la, per disposar de la qualificació definida per l’empresa, i els equips requerits en el treball que s’ha de realitzar, fonamentalment eines o estris de treball i equips de protecció individual.

Amb la instrucció de treball es pretén no solament regular internament la realització de les tasques, sinó també facilitar la formació i l’ensinistrament dels treballadors.

Finalment, cal destacar que les normes no han de substituir altres mesures preventives prioritàries per eliminar els riscos a les instal·lacions o àrees de treball, sinó que han de tenir un caràcter complementari, encara que no per això de poca importància.

A continuació s’exposa una guia per facilitar criteris d’actuació als qui han d’elaborar instruccions de treball; aquests criteris, no obstant això, s’hauran d’adequar a les exigències específiques de cada instrucció en particular.

1. Objectiu. Establir la metodologia per a l’elaboració i tractament de les instruccions de treball.
2. Abast. S’elaboraran instruccions de treball escrites d’aquelles tasques que es considerin crítiques, o bé per la seva complexitat i dificultat, o bé perquè la mala execució o omissió d’aquesta tasca pot repercutir significativament en la qualitat o seguretat del procés.
3. Implicacions i responsabilitats:
   • Responsable de l’àrea funcional: serà el responsable de l’elaboració de les instruccions de treball. Haurà de comptar amb l’opinió i la col·laboració dels treballadors implicats.
     Malgrat la informació anterior, el responsable podrà delegar aquesta funció d’elaboració a especialistes concrets per a aquelles instruccions de treball la complexitat de les quals requereixi uns coneixements especialitzats. És responsable d’identificar necessitats d’instruccions de treball en tasques considerades crítiques.
   • Els comandaments directes: són responsables de la distribució i transmissió de les instruccions del seu àmbit, i d’utilitzar-les com a document bàsic en la formació específica del lloc de treball. També hauran de vetllar pel seu correcte compliment i detectar necessitats d’actualització i millora. Hauran d’identificar també necessitats d’instruccions de treball.
   • Servei de prevenció: serà responsable de l’assessorament i revisió de les instruccions de treball.
   • Treballadors: hauran de complir el que indiquen les instruccions de treball i comunicar al seu comandament directe les mancances o deficiències que trobin en la seva aplicació. Els treballadors assignats participaran en l’elaboració i/o revisió de la instrucció de treball.
   • Delegats de prevenció:estaran informats de les tasques considerades crítiques, així com de les instruccions de treball vigents i en curs d’elaboració. Seran consultats abans que s’aprovin les instruccions.
4. Desenvolupament. Les instruccions de treball desenvolupen seqüencialment els passos que s’han de seguir per a la correcta realització d’un treball o tasca. Per tant, han de servir de guia al treballador en el desenvolupament d’activitats que poden ser crítiques.

Per a l’elaboració i implantació de les instruccions s’ha de seguir un protocol que es basa en les següents fases: determinació dels aspectes o tasques objecte d’instrucció; planificació de l’elaboració d’instruccions; estudi o anàlisi de la tasca que s’ha de sistematitzar; redacció de la instrucció; aprovació, tractament i control de la instrucció; distribució i divulgació de la instrucció, i revisió periòdica i actualització.

1. Determinació dels aspectes o tasques objecte d’instrucció.
   El primer pas per iniciar l’elaboració d’instruccions és establir una llista d’aquelles activitats, tasques o aspectes que les requereixin.
   S’han d’elaborar les instruccions estrictament necessàries. És important no caure en un excés de sistematització i protocols que pugui anar en detriment del que és veritablement significatiu.
   En l’elaboració d’instruccions es tindran en compte els següents criteris generals:
   • No serà necessari procedimentar una determinada tasca si la realitza sempre personal amb suficient i demostrada formació i experiència perquè els resulti trivial i sigui impensable cometre errors rellevants en la seva execució. No obstant això, si la tasca és crítica i pot repercutir significativament en la qualitat i seguretat del treball, s’haurà de protocol·litzar.
   • No s’hauria de caure en un abús de la normalització si no hi ha una repercussió directa en la qualitat del treball.
   • Es procurarà que la normalització de les tasques no comporti una limitació considerable de l’aportació personal i de la creativitat del treballador. S’ha de normalitzar estrictament el que és necessari.
2. Planificació de l’elaboració d’instruccions.
   Una vegada disposada la llista de tasques per a les quals creiem convenient realitzar instruccions de treball, s’haurà de fixar una priorització en funció de la seva importància, nivell de risc, freqüència d’execució i altres aspectes que determinin el grau de necessitat d’aquesta instrucció escrita. Una vegada realitzada aquesta priorització, es designaran els responsables i implicats en l’elaboració i els terminis corresponents i s’establirà un pla de treball de l’elaboració de les instruccions.
3. Estudi o anàlisi de la tasca que s’ha de sistematitzar.
   Es realitzarà un estudi de la tasca objecte d’instrucció abans de procedir a redactarla. S’ha d’efectuar una anàlisi detallada dels possibles riscos que es podrien derivar en l’execució d’aquesta tasca tenint en compte tant els factors tècnics com humans que incideixen en cada un dels possibles perills.
   Per a això, és fonamental no només la pròpia experiència o bones pràctiques del treballador, sinó també les indicacions o recomanacions que ens aporta el fabricant o subministrador respecte a una màquina, equip o substància. Els manuals d’instruccions del fabricant, les fitxes de seguretat i etiquetatge són documents bàsics que s’han de consultar a l’hora de determinar els aspectes importants que s’han d’incloure en la instrucció.
   Aquells aspectes de seguretat que s’han de tenir en compte s’haurien de destacar dins del mateix context de la instrucció de treball, que l’operari sàpiga com actuar correctament en les diferents fases de la tasca i a més percebi clarament les atencions especials que ha de tenir en moments o operacions clau per a la seva seguretat personal, la dels seus companys i la de les instal·lacions.
   Les normes de seguretat haurien d’estar integrades dins de l’estructura seqüencial de la instrucció de treball. Tanmateix, també es podrien desenvolupar en un apartat específic.
4. Redacció de la instrucció.
   Una instrucció s’ha de redactar de la manera més senzilla i aclaridora possible i ha d’indicar, pas per pas, tot el que cal seguir per a la consecució de l’objectiu que té. Una instrucció ben redactada i estructurada hauria de facilitar que fins i tot una persona no entesa en la matèria pogués entendre l’activitat tan sols llegint-la. Les tasques que ha de realitzar personal autoritzat amb la formació o experiència necessàries, s’han de fer constar clarament en la instrucció de treball. També haurà de constar si per a la realització del treball es requereixen mitjans i equips de protecció personal.
   Per facilitar la compressió es pot recórrer a dibuixos, esquemes, diagrames, quadres, etc.
5. Aprovació, tractament i control de la instrucció.
   Una vegada redactada la instrucció, s’haurà de revisar i aprovar. Aquesta revisió la duran a terme les persones que hagin realitzat la instrucció en col·laboració amb el servei de prevenció de l’empresa o persona designada. També seria convenient consultar els representants dels treballadors. Una vegada aprovada la instrucció, es codificarà d’acord amb els codis del sistema documental de l’empresa.
6. Distribució i divulgació de la instrucció.
   Una vegada aprovada una instrucció, s’ha de distribuir adequadament perquè es pugui aplicar correctament. S’han de controlar les instruccions de què disposen els treballadors i s’ha d’assegurar que tots tenen les necessàries per realitzar el seu treball. Per a això s’establirà una llista de distribució en la qual apareixeran les còpies lliurades, la versió vigent i els destinataris. El lliurament de les instruccions es realitzarà amb justificant de recepció per assegurar-se que sempre es treballa amb l’última revisió. El lliurament d’instruccions ha d’anar sempre acompanyat d’una explicació suficient perquè es comprengui. A més d’aquest lliurament personalitzat, les instruccions de treball s’haurien de localitzar en llocs concrets de fàcil accés i consulta. Atès que la instrucció de treball sol comportar no només coneixements, sinó també el desenvolupament de destreses, cal preveure el temps necessari perquè pugui ser assumida plenament i el treballador pugui actuar de manera autònoma. Per a això s’hauria de registrar documentalment el final del procés formatiu corresponent i l’entrada en vigència de la instrucció per a cada un dels treballadors implicats.
   És necessari prendre totes les mesures perquè sigui llegida, sigui compresa i sigui acceptada, tant al nivell dels treballadors com dels comandaments. Si la instrucció no és acceptada o aplicada, s’hauran de buscar els motius d’aquesta actitud, i en el cas que no hi hagi justificació vàlida, s’haurà de procurar per tots els mitjans que sigui assumida, sobretot si la instrucció correspon a una tasca crítica.
7. Revisió periòdica i actualització.
   S’haurà de vigilar la possible variació del contingut de les instruccions d’acord amb les necessitats que es plantegin en l’execució dels treballs per, d’aquesta manera, aconseguir uns documents permanentment al dia. Les revisions són necessàries perquè en el treball es poden efectuar modificacions substancials del treball original degudes a la inèrcia, l’experiència, la confiança o perquè el treball ja no és el mateix. A través de l’activitat preventiva observació del treball, es poden evidenciar incompliments, deficiències o mancances de les instruccions existents.
   En la figura es mostra un esquema d’actuació i a continuació es desenvolupa un exemple d’aplicació en treballs en espais confinats.

Font: NTP 560. Sistema de gestió preventiva: procediment d'elaboració de les instruccions de treball. INSST

El control dels riscos específics per atmosferes perilloses requereix mesuraments ambientals amb l’ús d’instrumental adequat.

Els mesuraments s’han d’efectuar abans de fer els treballs i de manera continuada mentre es realitzin i sigui susceptible que es produeixin variacions de l’atmosfera interior. Aquests mesuraments previs s’han d’efectuar des de l’exterior o des d’una zona segura. En el cas que no es pugui arribar a la totalitat de l’espai des de l’exterior, s’haurà d’anar avançant gradualment i amb les mesures preventives necessàries des de zones totalment controlades.

Cal tenir una especial precaució en racons o àmbits morts en els quals no s’ha pogut produir la necessària renovació d’aire i es pot haver acumulat alguna substància contaminant.

Els equips de mesurament que s’empren normalment són de lectura directa i permeten conèixer in situ les característiques de l’ambient interior.

Per a exposicions que poden generar efectes crònics i que es requereixi més fiabilitat en el mesurament ambiental, s’han d’utilitzar equips de mostreig per captar el possible contaminant en suports de retenció i analitzar-lo posteriorment al laboratori.

L’instrumental de lectura directa pot ser portàtil o bé fix en llocs que pel seu alt risc requereixen un control continuat.

Per a mesuraments en distàncies considerables cal tenir especial precaució en els possibles errors de mesurament, en especial si és factible que es produeixin condensacions de vapors a l’interior de la conducció de captació.

• Mesurament d’oxigen. El percentatge d’oxigen no ha de ser inferior al 20,5%. Si no és factible mantenir aquest nivell amb aportament d’aire fresc, s’haurà de realitzar el treball amb equips respiratoris semiautònoms o autònoms, segons el cas.
  En l’actualitat els equips de detecció d’atmosferes inflamables (explosímetres) solen portar incorporat sistemes de mesurament del nivell d’oxigen.
• Mesurament d’atmosferes inflamables o explosives. El mesurament de substàncies inflamables a l’aire s’efectua mitjançant explosímetres, equips calibrats respecte a una substància inflamable patró.
  Per al mesurament de substàncies diferents de la patró es disposa de gràfiques subministrades pel fabricant que permeten la conversió de la dada de lectura al valor de la concentració de la substància objecte del mesurament.
  És necessari que aquests equips disposin d’un sensor regulat per senyalitzar visualment i acústicament quan s’arriba al 10% i el 20%-25% del límit inferior d’inflamabilitat.
  Quan es pugui superar el 5% del límit inferior d’inflamabilitat, el control i els mesuraments seran continuats.
  Mentre s’efectuïn mesuraments o treballs previs des de l’exterior d’espais amb possibles atmosferes inflamables, cal vigilar escrupolosament l’existència de focus d’ignició a prop de la boca del recinte.
• Mesurament d’atmosferes tòxiques. S’utilitzen detectors específics segons el gas o vapor tòxic que s’espera trobar en funció del tipus d’instal·lació o treball.
  Se solen emprar bombes manuals de captació amb tubs calorimètrics específics, encara que hi ha altres sistemes de detecció amb altres principis de funcionament.
  Es pot destacar que l’ús de màscares buconasals està limitat a treballs de molt curta durada per a contaminants olfactivament perceptibles i per a concentracions molt baixes.

Mentre es realitzen treballs a l’interior d’espais confinats, s’ha d’assegurar que estaran totalment aïllats i bloquejats davant de dos tipus de riscos: el subministrament energètic intempestiu amb la consegüent posada en marxa d’elements mecànics o la possible posada en tensió elèctrica, i l’aportació de substàncies contaminants per pèrdues o fuites a les conduccions o canonades connectades al recinte de treball o bé per una possible obertura de vàlvules.

Respecte al subministrament energètic incontrolat, és necessari disposar de sistemes d’enclavament inviolables que l’impossibilitin totalment.

Respecte a l’aportació incontrolada de substàncies químiques, cal instal·lar brides cegues a les canonades, incloses les dels circuits de seguretat com les de purga o inertització. Això representa que la instal·lació ha d’haver estat dissenyada perquè després de les vàlvules, al final de les canonades, es disposin dels accessoris necessaris perquè aquestes brides cegues es puguin instal·lar.

Complementàriament a aquestes mesures preventives, és necessari senyalitzar amb informació clara i permanent que s’estan realitzant treballs a l’interior d’espais confinats i els corresponents elements de bloqueig no han de ser manipulats, tot i que ha de ser factible que el desbloquegi una persona responsable i amb estris especials (claus o eines especials).

La ventilació és una de les mesures preventives fonamentals per assegurar la innocuïtat de l’atmosfera interior, tant abans de realitzar els treballs en cas que l’ambient es trobi contaminat o sigui irrespirable com durant els treballs perquè es requereix renovar continuadament l’ambient interior.

Generalment la ventilació natural és insuficient i cal recórrer a la ventilació forçada. El cabal d’aire que s’ha d’aportar i la manera d’efectuarho amb la conseqüent renovació total de l’atmosfera interior està en funció de les característiques de l’espai, del tipus de contaminant i del nivell de contaminació existent, cosa que s’haurà de determinar en cada cas establint el procediment de ventilació adequat. Així, per exemple, quan es tracti d’extreure gasos de més densitat que la de l’aire, serà recomanable introduir el tub d’extracció fins al fons del recinte i possibilitar que la boca d’entrada a aquest sigui l’entrada natural de l’aire (figura 25). En canvi, si es tracta de substàncies de densitat similar o inferior a la de l’aire, serà recomanable insuflar aire al fons del recinte i facilitar la sortida d’aire per la part superior.

Els circuits de ventilació (bufament i extracció) s’han d’estudiar acuradament perquè l’escombratge i la renovació de l’aire sigui correcte.

Quan sigui factible la generació de substàncies perilloses durant la realització dels treballs a l’interior, l’eliminació dels contaminants es realitzarà mitjançant extracció localitzada o per difusió. La primera s’utilitzarà cada vegada que existeixin fonts puntuals de contaminació, com per exemple, els fums de soldadura.

La ventilació per dilució s’efectuarà quan les fonts de contaminació no siguin puntuals. Cal tenir en compte que el bufament d’aire pot afectar una zona més àmplia que l’aspiració per poder desplaçar els contaminants a una zona adequada. A més, la tècnica de dilució de menys eficàcia que la d’extracció localitzada exigeix cabals d’aire més importants.

Cal tenir una especial precaució en el recobriment interior de recipients, ja que la superfície d’evaporació és molt gran i es poden cometre errors en els mesuraments. És necessari calcular amb un ampli marge de seguretat el cabal d’aire que s’ha d’aportar i la seva forma de distribució per compensar la contaminació per evaporació, que a més el mateix aire afavoreix.

La velocitat de l’aire no haurà de ser inferior a 0,5 m/s al nivell en el qual es puguin trobar els operaris.

Tots els equips de ventilació hauran d’estar connectats equipotencialment al terra, juntament amb l’estructura de l’espai, si aquest és metàl·lic. En cap cas l’oxigen no serà utilitzat per ventilar espai confinat.

Es requereix un control total des de l’exterior de les operacions, en especial el control de l’atmosfera interior quan això sigui convenient i assegurar la possibilitat de rescat.

La persona que romandrà a l’exterior ha d’estar perfectament instruïda per mantenir contacte continu visual o per un altre mitjà de comunicació eficaç amb el treballador que ocupi l’espai interior.

Aquesta persona té la responsabilitat d’actuar en casos d’emergència i avisar de seguida que adverteixi una cosa anormal. El personal de l’interior estarà subjecte amb corda de seguretat i arnès, des de l’exterior, on es disposarà de mitjans de subjecció i rescat adequats, així com equips de protecció respiratòria davant emergències i elements de primera intervenció contra el foc si és necessari.

Abans de moure una persona accidentada, s’hauran d’analitzar les possibles lesions físiques que tingui. Una vegada l’equip de rescat l’ha deixat fora de perill, s’han d’eliminar les robes contaminades, si n’hi ha, i s’han d’aplicar els primers auxilis mentre s’avisa un metge.

Atès el cúmul d’accidentats en recintes confinats a causa de la falta de coneixement del risc, és fonamental formar els treballadors perquè siguin capaços d’identificar el que és un recinte confinat i la gravetat dels riscos existents.

Per a aquests treballs s’ha d’escollir personal apropiat que no sigui claustrofòbic, ni temerari, amb bones condicions físiques i mentals i, preferiblement, menors de cinquanta anys.

Aquests treballadors hauran de ser instruïts i ensinistrats en el següent:

• Procediments de treball específics, que en cas de ser repetitius com s’ha dit s’hauran de normalitzar.
• Riscos que poden trobar (atmosferes asfixiants, tòxiques, inflamables o explosives) i les precaucions necessàries.
• Utilització d’equips d’assaig de l’atmosfera.
• Procediments de rescat i evacuació de víctimes, així com de primers auxilis.
• Utilització d’equips de salvament i de protecció respiratòria.
• Sistemes de comunicació entre interior i exterior amb instruccions detallades sobre la seva utilització.
• Tipus adequats d’equips per a la lluita contra el foc i com utilitzar-los.

És essencial realitzar pràctiques i simulacions periòdiques de situacions d’emergència i rescat.