Resum

Històricament els treballs en altura han representat un dels problemes més grans quant a seguretat, no únicament en el sector de la construcció, sinó també en altres sectors com el de serveis.

D’entre els principals mitjans o mètodes utilitzats per a la realització de treballs en altura destaquen:

  • Bastides
  • Escales de mà
  • Passarel·les, plataformes, etc.
  • Maquinària com a mitjà d’elevació
  • Treballs sobre cobertes i teulades
  • Treballs verticals

Entre els sectors en què en l’actualitat apareixen aquest tipus de treballs hi ha la construcció, el manteniment d’edificis, les neteges, les instal·lacions de gas i llauneria, les línies elèctriques aèries, el manteniment industrial, les obres públiques, etc.

Les mesures de prevenció i protecció del risc de caiguda en altura consisteixen, d’una banda, en la idoneïtat dels equips necessaris per realitzar-los i, d’una altra, en l’aplicació de tècniques específiques.

Com a mesures preventives, cal tractar els següents aspectes:

  • Equips necessaris per a la realització d’aquests treballs
  • Protecció de la vertical de la zona de treball
  • Altres mesures de prevenció i protecció davant de riscos específics

Els recintes confinats són presents amb certa freqüència als llocs de treball i són causa d’accidents perquè no són reconeguts com a tals en gaires casos, sempre perquè no s’ha avaluat el risc abans d’entrar-hi i no s’han pres les mesures preventives pertinents. D’altra banda, presenten la circumstància que en la majoria dels casos són mortals.

Un recinte confinat és un espai que presenta les característiques següents:

  • La seva mida i forma permeten que una persona hi pugui entrar.
  • Tenen formes limitades per entrar i sortir.
  • No estan dissenyats per estar ocupats permanentment.

Un recinte confinat que requereix permís d’entrada té una o més de les següents característiques:

  • Conté o pot contenir una atmosfera perillosa o conté material que pot envolupar i sufocar una persona.
  • El seu disseny interior és tal que qui hi entra pot quedar atrapat o asfixiat per parets còniques o per un pis inclinat que porta a una àrea estreta.
  • Presenta algun perill de salut o seguretat recognoscible.

Els espais confinats més habituals són: dipòsits, pous, arquetes, cambres subterrànies, fosses sèptiques i de purins, tancs i dipòsits d’acer, recintes extremadament reduïts, zones urbanes amb xarxa de distribució de gasos combustibles, instal·lacions de depuració d’aigües residuals, recintes afectats per vessaments industrials…

L’origen dels accidents és el desconeixement dels riscos. La majoria de les vegades són deguts a la falta de capacitació i ensinistrament i a una deficient comunicació sobre l’estat de la instal·lació i les condicions segures en les quals s’han de dur a terme les operacions.

No és freqüent l’accés als espais confinats, i quan s’hi entra es fa a intervals irregulars i per a treballs no rutinaris i no relacionats amb la producció. Els motius d’accés als espais confinats són diversos.

La manipulació de productes químics pot ser una operació molt perillosa que cal realitzar tot sovint en la indústria. Un dels processos més delicats és el transvasament de líquids inflamablesi la manipulació de sòlids combustibles en pols. En aquest camp cal conèixer els riscos existents i adoptar les mesures de prevenció necessàries per reduir-los fins a límits tolerables.

La generació de càrregues electrostàtiques és un fenomen natural associat a la mateixa estructura atòmica de la matèria, que es produeix com a resultat del moviment relatiu entre dues superfícies en contacte, generalment de substàncies diferents, tant líquides com sòlides, una de les quals (o totes dues) no és bona conductora de l’electricitat. La magnitud de la càrrega depèn principalment de la velocitat de separació i/o fricció dels materials i de la seva resistivitat elèctrica.

El paràmetre fonamental determinant de la perillositat d’una espurna és la quantitat d’energia alliberada en l’instant de produir-se. Aquesta energia es manifesta en forma de radiacions (que fan visible l’espurna), de ionització i de calor. Esquemàticament és aquesta última la desencadenant de la reacció de combustió.

Es consideren matèries líquides inflamables, als efectes del TPC, aquells productes que a 50 ºC tinguin una tensió de vapor màxima de 300 kPa (3 bar) i un punt d’inflamació màxim de 100ºC (classe 3, líquids inflamables). En queden exclosos aquells líquids inflamables que, a causa d’altres propietats perilloses suplementàries, estan enumerats o assimilats a altres classes del TPC.

El personal de conducció, tal com queda reglamentat, ha de portar una carta de transport i unes instruccions escrites sobre les característiques i perills de la matèria que transporten, així com normes d’actuació que s’han de seguir davant un accident o una contingència similar.

La soldadura és un procés mitjançant el qual pretenem unir dues peces de la mateixa o de diferent naturalesa, sota l’acció de la calor, amb aplicació de pressió o sense i amb material d’aportació o sense. Les tècniques de soldadura són: soldadura a l’arc, soldadura per combustió de gasos, soldadura a resistència i tall de metalls.

Els riscos de tipus higiènic són:

  • Control de contaminants en forma de gas procedent de la combustió.
  • Radiacions que es desprenen en el procés.

Els riscos associats a les condicions de seguretat en soldadura són:

  • Contactes elèctrics
  • Incendis i explosions
  • Projeccions de partícules
  • Caigudes a diferent nivell
  • Caigudes al mateix nivell
  • Caigudes d’objectes
  • Talls
  • Cremades per contactes amb elements a elevada temperatura

Els equips de protecció individual protegeixen bàsicament els ulls, diferents parts del cos i les mans.

Tots els equips de protecció individual han de dur imprès el codi CE i anar acompanyats del corresponent full informatiu que subministra el fabricant i que serveix com a referència en realitzar la selecció.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Objectius