Treballs en altura

Històricament, els treballs en altura han representat un dels problemes més grans quant a seguretat, no únicament en el sector de la construcció, sinó també en altres sectors com el de serveis. Habitualment, les caigudes són la forma més freqüent de perdre la vida al lloc de treball després d’infarts, accidents de trànsit i atrapaments/amputacions.

Podeu consultar les estadístiques oficials d’accidents de treball a l’Estat espanyol: bit.ly/2WDFuu7

En general s’entén per treballs en altura aquells que es realitzen en un lloc per sobre del nivell de referència, entenent com a tal la superfície sobre la qual pot caure un treballador i provocar-li danys personals. Tot treball que pugui suposar un risc de caiguda d’alçada superior a 2 metres requereix l’ús de protecció contra caigudes. Això no exclou que quan es treballi en altures inferiors no s’hagin d’utilitzar també els mitjans i equips més adients per a cada situació.

  • Treballs en altura. Font: Pixabay
  • Treballs en altura. Font: Pixabay

Els equips de protecció individual (EPI) contra caigudes d’altura s’han d’utilitzar quan hi hagi risc de que els usuaris pateixin una caiguda des de diferent nivell, sempre que aquest risc no s’hagi pogut evitar o reduir mitjançant l’aplicació d’altres mesures preventives. L’EPI sempre és la darrera mesura que cal utilitzar. La primera és eliminar el risc o, com a mínim, intentar reduir-lo, de manera que davant d’un treball en altura cal preguntar si realment és necessari realitzar-lo. Imagineu, per exemple, que en un habitatge amb planta baixa i un pis cal perforar per la part externa d’una finestra del primer pis, situada a 3 metres del terra. Si l’operació es pot fer des de la planta on està situada la finestra, pot ser preferible a fer-ho des d’aquest primer pis abans que posar una escala a nivell del terra. Evidentment, cal prendre també mesures preventives abans de realitzar l’operació i assegurar que el treballador no pot caure fins a la planta baixa.

D’entre els principals mitjans o mètodes utilitzats per a la realització de treballs en altura podem destacar:

  • Bastides
  • Escales de mà
  • Plataformes elevadores
  • Maquinària com a mitjà d’elevació
  • Treballs sobre cobertes i teulades
  • Treballs verticals

Bastides

Una bastida és una construcció provisional per proporcionar un lloc de treball, de pas, o de protecció segur per a la construcció, manteniment industrial, construcció naval, reparació o demolició d’edificis. Pot estar constituïda de ponts, passarel·les o plataformes sostingudes per una carcassa de fusta, d’acer o d’altres materials. La bastida permet l’accés dels treballadors a tots els punts d’un edifici que s’està construint o mantenint o reparant, o també d’un vaixell o d’una altra estructura.

  • Bastida. Font: Pixabay
  • Bastida. Font: Pixabay

Totes les bastides han de ser sòlides, rígides, capaces de suportar la càrrega màxima per la qual estan destinades i han de disposar dels dispositius de seguretat reglamentaris per pujada, baixada i ancoratge.

No s’han de deixar mai eines o altres objectes sobre la bastida. Les plataformes de les bastides situades a més de 3 metres d’altura han d’estar protegides amb barana i sòcols.

Les condicions generals d’utilització de les bastides estan recollides al Conveni col·lectiu general de sector de la construcció.

Conveni col·lectiu general de sector de la construcció

Tota bastida ha de complir les condicions generals respecte a materials, estabilitat, resistència, seguretat en el treball i seguretat general, i les particulars referents a la classe a la qual la bastida correspongui, especificades en el Reial Decret 1215/1997 modificat pel Reial Decret 2177/2004, de 12 de novembre, pel que fa a la seva utilització.

Entre d’altres condicions generals, les bastides:

  • Han d’estar estabilitzades per fixació o per altres mitjans.
  • Han de disposar de baranes o de qualsevol altre sistema de protecció col·lectiva que proporcioni una seguretat equivalent (en particular, quan hi hagi un risc de caiguda d’altura de més de 2 metres). Les baranes han de ser resistents, d’una alçada mínima de 90 centímetres i han de tenir una protecció intermèdia i un rodapeu. Resulten aconsellables les baranes d’1 metre d’altura.
  • Han de tenir dispositius de protecció col·lectiva contra caigudes que només es poden interrompre en els punts d’accés a una escala o una escala de mà.
  • Hauran de tenir la resistència i els elements necessaris de suport o subjecció, o tots dos, perquè la seva utilització en les condicions per les quals han estat dissenyats no suposi un risc de caiguda per trencament o desplazamiento.
  • Han de disposar de plataformes que formen el pis de manera que no es puguin moure ni donar lloc a basculament, lliscament o qualsevol altre moviment perillós. L’amplada serà la necessària per a la fàcil circulació dels treballadors i l’adequat emmagatzematge dels estris, eines i materials imprescindibles per al treball a realitzar en aquell lloc.
  • L’accés a les seves plataformes s’ha de fer normalment a través de mòduls d’escales de servei adossades als laterals, o bé estant les escales integrades en el propi bastida. En cap cas està permès enfilar pels travessers de l’estructura de l’andamio.
  • Els seus elements de suport han d’estar protegits contra el risc de lliscament, ja sigui mitjançant subjecció en la superfície de suport, ja sigui mitjançant un dispositiu antilliscant, o bé mitjançant qualsevol altra solució d’eficàcia equivalent, i la superfície portant haurà de tenir una capacitat suficient. S’ha de garantir l’estabilitat de la bastida. S’ha d’impedir mitjançant dispositius adequats el desplaçament inesperat de les bastides mòbils quan s’estan realitzant treballs en altura.
  • El seu pis ha d’estar conformat per materials sòlids d’una amplada mínima total de 60 centímetres, de manera que resulti garantida la seguretat al personal que hi circuli.

Quan l’accés a la bastida o l’execució d’una tasca particular exigeixi la retirada temporal d’un dispositiu de protecció col·lectiva contra caigudes, s’han de preveure mesures compensatòries i eficaces de seguretat, que s’han d’especificar en la planificació de l’activitat preventiva. No es pot executar el treball sense l’adopció prèvia d’aquestes mesures. Una vegada conclòs aquest treball particular, ja sigui de forma definitiva o temporal, s’han de tornar a col·locar al seu lloc els dispositius de protecció col·lectiva contra caigudes.

Existeixen bastides tubulars (o modulars), construïdes amb mòduls prefabricats d’acer i plataformes. A l’NTP 1015 (bit.ly/2QE9sKM) hi ha descrites les normes constructives. Cal que tinguin una escala interior protegida de caigudes al buit per l’accés als nivells de treball, i baranes formades per sòcol amb unes dimensions mínimes, travesser intermedi i passamà. L’estructura de les bastides ha d’estar formada per tubs d’acer o d’alumini, de diàmetre exterior de 48,3 mm, amb un revestiment de protecció adient, davant oxidació i corrosió, en el cas dels acers. Les plataformes de treball han de ser de resistència suficient i la seva superfície ha de ser antilliscant. Han de dur indicació de la càrrega màxima admissible. Poden ser de fusta tractada, acer, plàstic o alumini. Les plataformes han d’estar exemptes de qualsevol anomalia que afecti al seu comportament, com poden ser deformacions, cops, oxidació, etc.

A l’NTP 1016 (bit.ly/2y6b3m7) es recullen les normes de muntatge i utilització de les bastides de façana de components prefabricats. Les bastides s’han de comprovar abans d’iniciar la jornada laboral o després de veure’s afectades per qualsevol circumstància que pugui alterar la seva resistència i estabilitat, especialment en cas de vent rellevant o pluges. S’ha de procedir a les revisions periòdiques establertes segons el que indica Reial Decret 2177/2004. També inclou una llista orientativa de comprovacions o revisions.

Vegeu a “Referències” l’enllaç web al Conveni col·lectiu del sector la construcció (CCSC).

Els sistemes de bastida sense certificació, però assimilables a normes harmonitzades no poden garantir la seguretat dels treballadors, ja que no disposen dels documents acreditatius d’assajos preceptius previs perquè no estan en vigència o no són d’aplicació. Segons el conveni col·lectiu del sector la construcció (CCSC), les bastides que no disposin de certificació de producte emesa per entitat reconeguda únicament podran muntar-se fins a 6 metres d’alçada, no podran comptar amb distàncies entre suports de més de 8 metres ni estar situades les seves bases a una alçada superior a 24 metres.

Llista orientativa de verificacions necessàries per a les bastides:

  • Els muntants estan alineats?
  • Els muntants estan verticals?
  • Els travessers estan horitzontals?
  • Els elements de travada horitzontals i verticals estan en bon estat?
  • Els ancoratges de la façana estan en bon estat i disposats segons la configuració tipus o el pla de muntatge, desmuntatge i utilització, si escau?
  • Els marcs amb els seus passadors (si calen) estan correctament acoblats?
  • Les plataformes de treball estan correctament disposades i són adequades a l’estructura de la bastida i en condicions d’ús sense risc de lliscament o aixecament?
  • Les baranes, els passamans, les barres intermèdies i els sòcols estan correctament disposats i en bones condicions d’ús?
  • Els accessos estan en condicions correctes?

  • Bastida a una façana. Font: Pixabay
  • Bastida a una façana. Font: Pixabay

Les bastides només poden ser muntades, desmuntades o modificades substancialment sota la direcció d’una persona amb una formació universitària o professional que l’habiliti per a això i per treballadors que hagin rebut una formació adequada i específica per a les operacions previstes d’acord amb l’Annex II, apartat 4.3.7 del Reial Decret 1215/1997 modificat pel Reial Decret 2177/2004.

Tant els treballadors afectats com la persona que ho supervisi disposaran d’un pla de muntatge i desmuntatge que inclogui qualsevol instrucció.

Les bastides han de ser inspeccionades per una persona amb una formació universitària o professional:

  • Abans de la seva posada en servei.
  • Periòdicament.
  • Després de qualsevol modificació, període de no-utilització, exposició a la intempèrie, sacsejades sísmiques, o qualsevol altra circumstància que hagi pogut afectar la seva resistència o la seva estabilitat.

Quan, de conformitat amb el Reial Decret 1215/1997 modificat pel Reial Decret 2177/2004, no sigui necessària l’elaboració d’un pla de muntatge, utilització i desmuntatge, les operacions previstes en aquest apartat també poden ser dirigides per una persona que disposi d’una experiència certificada per l’empresari en aquesta matèria de més de dos anys i compti amb la formació preventiva corresponent, com a mínim, a les funcions de nivell bàsic.

Els resultats de les comprovacions i inspeccions periòdiques s’han de documentar i estar a disposició de l’autoritat laboral.

Escales de mà

  • Escala doble d'estisora
  • Escala doble d'estisora

L’escala manual és un aparell portàtil que consisteix en dues peces paral·leles o lleugerament convergents unides a intervals per travessers i que serveix per pujar o baixar una persona d’un nivell a un altre. N’hi ha de molts tipus: simples d’un tram, dobles d’estisora, extensibles, etc.

  • Escala extensible al costat d'una bastida. Font: Pixabay
  • Escala extensible al costat d'una bastida. Font: Pixabay

Les escales manuals s’utilitzen generalment en tot tipus d’indústries i treballs. Estan implicades en un gran nombre d’accidents, la majoria dels quals es podrien evitar amb una bona construcció, conservació i ús adequat.

S’ha d’evitar sempre que sigui possible treballar en una escala de mà per prevenir les caigudes d’altura. En tot cas, no és recomanable utilitzar escales de mà en cas de treballs de llarga durada (més d’aproximadament 30 minuts) i si la tasca requereix esforç físic i/o manipulació de càrregues.

Si es fa servir una escala de mà s’han de tenir en compte tres aspectes bàsics: l’escala (material, disseny), la seva ubicació i la forma d’utilitzar-la. En general, per a tots els usos professionals (i també domèstics) cal tenir en compte les següents mesures abans d’utilitzar una escala de mà:

Taula: Mesures davant l’ús d’una escala de mà
Imatge 1 1. Assegurar que estigui col·locada sobre superfícies planes, horitzontals, resistents i no lliscants. Si el paviment està inclinat lateralment respecte a l’escala menys de 16 graus, pot compensar-se el desnivell emprant prolongacions sòlides amb collaret de fixació. La inclinació de el terreny en el mateix sentit de la col·locació de l’escala no ha de ser superior a 6 graus.
Imatge 2 La inclinació de l’escala ha de ser tal que la distància de el peu a la vertical-calç passant pel vèrtex estigui compresa entre el quart i el terç de la seva longitud, corresponent a una inclinació compresa entre 75,5º i 70,5º.
Imatge 3 L’escala ha de quedar perfectament subjecta a l’edifici i estar ben recolzada, a fi d’evitar qualsevol possible lliscament. Per a això es poden utilitzar diversos sistemes.
2. Observar si els esglaons i laterals estan en bones condicions, sense defectes visibles i nets d’oli o greix. De manera periòdica, s’ha de sotmetre a una inspecció visual detallada els resultats de la qual haurien d’enregistrar-se.
Imatge 4 3. Els esglaons han d’estar totalment oberts i el dispositiu de seguretat col·locat abans de pujar a una escala. No pujar mai els 2 o 3 últims esglaons. La part superior de l’escala ha de quedar aproximadament a l’altura de la cintura, per poder subjectar-se amb facilitat en cas necessari.
Imatge 5 4. No portar res en les mans o sota els braços quan es puja o baixa d’una escala vertical. S’ha de treballar sempre de cara a l’escala. Mai de costat a ella. S’ha de pujar i baixar també de cara a l’escala.
Imatge 6 5. Mantenir els dos peus sempre recolzats en l’escala, no intentar arribar a punts allunyats i, sempre que sigui possible, subjectar-se a l’escala amb les dues mans o com a mínim amb una mà.
6. No col·locar mai una escala davant d’una porta si no està garantit el seu bloqueig.
7. No deixar eines o altres objectes sobre els graons.
8. Prohibir l’accés i acordonar les zones on s’està duent a terme un treball en altura amb una escala de mà.
Imatge 7 9. Durant el treball a més de 2 metres d’altura els operaris han d’anar proveïts d’arnès/cinturó de seguretat fixat convenientment en un punt sòlid i resistent. Limitar l’ús de cinturó de seguretat que evita la caiguda però no una sacsejada violenta.
Imatges provinents de https://bit.ly/2JbvFLT

Més concretament, el sector de la construcció en el seu conveni col·lectiu estableix les següents normes pel que fa l’ús de les escales de mà:

  • S’han de col·locar de manera que la seva estabilitat durant la seva utilització estigui assegurada. Els punts de suport s’han d’assentar sòlidament sobre un suport de dimensions adequades, i estable, resistent i immòbil, de manera que els travessers quedin en posició horitzontal. Les escales suspeses es fixaran de forma segura i, excepte les de corda, de manera que no puguin desplaçar-se i s’evitin els moviments de balanceig.
  • Cal impedir el lliscament dels peus de les escales de mà durant la seva utilització, ja sigui mitjançant la fixació de la part superior o inferior dels travessers, ja sigui mitjançant qualsevol dispositiu antilliscant o qualsevol altra solució d’eficàcia equivalent. Les escales de mà per a fins d’accés han de tenir la longitud necessària per sobresortir al menys un metre de el plànol de treball a què s’accedeix. Les escales compostes de diversos elements adaptables o extensibles hauran utilitzar-se de manera que la immobilització recíproca dels diferents elements estigui assegurada. Les escales amb rodes s’han d’haver immobilitzat abans d’accedir-hi. Les escales de mà simples es col·locaran, en la mesura del possible, formant un angle aproximat de 75 graus amb l’horizontal.
  • L’ascens, el descens i els treballs des d’escales s’efectuaran de cara a aquestes. Les escales de mà s’han d’utilitzar de manera que els treballadors puguin tenir en tot moment un punt de suport i de subjecció segurs. Els treballs a més de 3,50 metres d’altura, des del punt d’operació a terra, que requereixin moviments o esforços perillosos per a l’estabilitat de l’treballador, només s’efectuaran si s’utilitza un equip de protecció individual anticaigudes o s’adopten altres mesures de protecció alternatives. El transport a mà d’una càrrega per una escala de mà es farà de manera que això no impedeixi una subjecció segura. Es prohibeix el transport i manipulació de càrregues per o des d’escales de mà quan pel seu pes o dimensions puguin comprometre la seguretat de l’treballador. Les escales de mà no s’utilitzaran per dos o més persones simultàniament.
  • No s’han d’utilitzar i, en particular, escales de més de 5 metres de longitud sobre la resistència no es tinguin garanties. Queda prohibit l’ús d’escales de mà de construcció improvisada.
  • S’han de revisar periòdicament. Es prohibeix la utilització d’escales de fusta pintades, per la dificultat que això suposa per a la detecció de les seves possibles defectes

Plataformes elevadores

Segons la norma UNE EN 280: 2014 una plataforma elevadora mòbil de personal és “la màquina mòbil destinada a desplaçar persones fins a una posició de treball, on duen a terme una tasca des de la plataforma, amb la intenció que les persones entrin i surtin de la plataforma de treball en una posició d’accés definida de la plataforma, que consisteix com a mínim en una plataforma de treball amb controls, una estructura extensible i un xassís”.

Amplieu informació sobre seguretat de les màquines a l’apartat “Seguretat en màquines” de la unitat “Riscos derivats de les condicions de seguretat”.

Les plataformes elevadores han de complir amb les disposicions del Reial Decret 1215/1997. Durant la seva utilització s’han de complir, entre altres, les següents normes:

  • El personal operador ha d’estar qualificat i format.
  • No es permetrà la utilització i l’accés a persones mancades d’autorització.
  • No s’han d’utilitzar en operacions o en condicions contraindicades pel fabricant i es compliran les especificacions establertes pel mateix quant al seu ús i limitació de càrrega.
  • S’ha de reconèixer prèviament el terreny per on s’ha de desplaçar la plataforma assegurant que estigui anivellat i sigui estable.
  • La plataforma no ha de conduir-se ni circular per pendents superiors a les indicades pel fabricant.
  • No s’han de carregar materials de major volum i pes del previst pel fabricant. Les càrregues han d’estar repartides uniformement pel pis de la plataforma.
  • S’ha de verificar l’absència de línies elèctriques aèries a l’entorn així com la presència d’elements fixos que interfereixin el desplaçament espacial de la plataforma.

  • Plataformes elevadores. Font: Pixabay
  • Plataformes elevadores. Font: Pixabay

Velocitat màxima del vent

Degut a l’acció del vent, una plataforma pot bolcar. El fabricant ha de determinar la velocitat màxima del vent en què es pot utilitzar la plataforma. Per tal de determinar la velocitat del vent es pot utilitzar l’escala de Beaufort de la força dels vents (bit.ly/3bnWUiw), que s’inclou en alguns manuals de fabricants de plataformes.

Maquinària com a mitjà d'elevació

Existeixen plataformes per a elevació de persones acoblades a equips d’elevació de càrregues. Els equips de treball dissenyats específicament per a la manutenció de càrregues no estan pensats per a l’elevació de persones, encara que els seus mecanismes per a l’elevació i transport de càrregues són en general robustos i fiables.

  • Equip d'elevació de càrregues. Font: Pixabay
  • Equip d'elevació de càrregues. Font: Pixabay

En aquest sentit els equips d’elevació de càrregues no tenen els sistemes adequats que en funció del nivell de risc haurien de exigir-se per al transport de persones. En canvi, en els equips específics per elevar persones els coeficients de seguretat dels diferents mecanismes són netament superiors (figura).

Figura Carretons elevadors amb plataformes acoblades
Font: Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball

Aquest tipus d’equips acoblats només haurien d’utilitzar-se en circumstàncies excepcionals, com ara situacions d’emergència degudes, per exemple, a la necessitat d’evacuar persones o de realitzar una reparació immediata per evitar un possible accident o danys materials irreparables. En aquestes situacions excepcionals, a més de complir la resta de requisits indicats en el Reial Decret 1215/1997, abans de realitzar el treball és necessària una avaluació prèvia dels riscos i l’adopció de les mesures preventives més adients. Durant el seu ús cal la presència d’un recurs preventiu.

Recurs preventiu

Persona que, de forma complementària, té la funció de vigilar la correcta aplicació de les mesures preventives i la seva adequació i eficàcia, així com la possible aparició de riscos no detectats. La seva funció és vigilar el compliment de les mesures preventives incloses en l’avaluació de riscos o en el pla de seguretat i salut (en el cas d’obres de construcció), així com la seva eficàcia i amb aquesta finalitat han d’estar presents al lloc on es desenvolupen les feines, en els supòsits determinats a la normativa..

Tant el conductor del carretó com el treballador situat a la plataforma han de tenir la formació específica adient i han d’estar informats i formats dels riscos associats i de les mesures de prevenció específiques relacionats amb l’elevació de persones.

Vegeu el marc normatiu, les avaluacions de riscos, les condicions d’ús, les mesures preventives, etc. a l’NTP955 (bit.ly/2xXv3ai).

Treballs sobre cobertes i teulades

Any rere any els treballs sobre cobertes i teulades provoquen la mort de molts treballadors que hi accedeixen per tal de dur a terme diferents feines de manteniment, reparar goteres, instal·lar antenes, etc. Vegeu els tipus de cobertes classificades segons el material de cobriment i la càrrega que poden suportar a figura.

Visualitzeu el vídeo de l’INSST de la campanya de finals de 2019:

  • Teulada. Font: Pixabay
  • Teulada. Font: Pixabay

L’INSST presenta un document on s’indiquen els passos a seguir per tal de realitzar aquest tipus de treballs minimitzant els riscos. Una bona planificació, així com una correcta recollida d’informació (pes màxim que suporta la coberta, serveis existents, zones malmeses, proteccions existents, etc.), és imprescindible abans de realitzar els treballs sobre cobertes i teulades. Consulteu el document a bit.ly/2WDhBml.

Figura Tipus de cobertes classificades segons el material de cobriment
Font: Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball

Treballs verticals

De tots els treballs en altura, els treballs verticals són els més importants a causa de la seva complexitat. Es denomina “tècniques d’accés i de posicionament mitjançant cordes” (treballs verticals) a les tècniques per a treballs temporals en altura que es componen d’una corda o línia de treball i d’una corda o línia de seguretat fixades a una estructura, suport o superfície de forma independent i que, juntament amb altres equips, dispositius i accessoris específics permeten a l’usuari poder-hi accedir, realitzar un determinat treball a certa altura i sortir-ne. Així doncs, els treballs verticals son un tipus de treballs en altura.

Ja des de fa algun temps estan proliferant els anomenats treballs verticals, que consisteixen en la realització de treballs en altura mitjançant tècniques diferents de les denominades tradicionals (escales, bastides, plataformes, etc.). Com a origen dels treballs verticals es pot assenyalar el camp de l’alpinisme i l’espeleologia. Amb el temps, aquesta activitat ha transcendit l’àmbit esportiu i s’ha professionalitzat i se n’ha diferenciat.

La utilització de les tècniques de treballs verticals és aconsellable en aquells treballs en què el muntatge de sistemes tradicionals (per ex. bastides) resulta dificultós tècnicament o presenta un risc més gran que realitzar-lo amb aquestes tècniques, amb independència que la durada de molts d’aquests treballs fa que econòmicament no siguin rendibles.

Les tècniques utilitzades en aquest tipus de treballs inclouen des de cordes com a mitjà d’accés al lloc de treball fins a helicòpters en casos excepcionals, passant per plataformes penjants, sellerons, etc. Entre els sectors en què a l’actualitat apareixen aquest tipus de treballs, hi ha:

  • Construcció
  • Manteniment d’edificis
  • Neteges
  • Instal·lacions de gas i llauneria
  • Línies elèctriques aèries
  • Manteniment industrial
  • Obres públiques, etc.

  • Treball vertical. Font: Pixabay
  • Treball vertical. Font: Pixabay

Els treballs verticals comprenen les següents fases:

  1. Planificació del treball, inclòs l’estudi de seguretat i el pla preventiu
  2. Instal·lació a l’immoble, edifici o objecte de punts d’ancoratge (instal·lacions de capçalera) i de progressió
  3. Maniobres d’ascens o descens fins al punt de l’operació
  4. Posicionament al punt de l’operació
  5. Execució dels treballs
  6. Descans després de la realització dels treballs
  7. Recuperació dels sistemes d’ancoratge (instal·lacions de capçalera) i progressió instal·lats, tret que les intervencions tinguin una periodicitat que aconsellin ser permanents.

Riscos i factors de risc en treballs verticals

Els principals riscos associats als treballs verticals són els derivats de les caigudes de persones o materials.

Les caigudes de persones a diferent nivell es deuen fonamentalment a:

  • Treballs sense la deguda planificació.
  • Utilització inadequada dels EPI o falta de control suficient
  • Materials auxiliars deteriorats o mal mantinguts
  • Punts d’ancoratge insuficients o mal distribuïts
  • Falta de formació o formació insuficient

La caiguda de materials sobre persones i/o béns es deu al fet de portar eines soltes o sense l’equip auxiliar de transport en operacions de pujada o baixada, o mentre es realitzen els treballs, o bé a la presència de persones situades a prop o sota la vertical de la zona de treball.

Altres possibles riscos propis d’aquesta activitat són:

  • Talls o ferides de diversa índole en la utilització d’eines auxiliars o portàtils
  • Cremades diverses en la utilització d’eines portàtils generadores de calor
  • Contactes elèctrics directes o indirectes per proximitat a línies elèctriques d’AT i/o BT tant aèries com en façana
  • Fatiga per incomoditat, prolongació excessiva dels treballs o condicions de treball no ergonòmiques

Mesures de prevenció i protecció en treballs verticals

Les mesures de prevenció i protecció del risc de caiguda d’altura consisteixen, d’una banda, en la idoneïtat dels equips necessaris i, d’una altra, en l’aplicació de tècniques específiques per dur-los a terme.

Com a mesures preventives, cal tractar els següents aspectes:

  • Equips necessaris per a la realització d’aquests treballs
  • Protecció de la vertical de la zona de treball
  • Altres mesures de prevenció i protecció davant de riscos específics

Equip de treball o d'accés

L’equip de treball o d’accés és el que serveix per accedir de manera segura al lloc de treball, posicionar-se i abandonar-lo una vegada s’ha acabat. Consta d’un descensor autoblocador, un bloquejador d’ascens, diversos connectors amb assegurament, una corda semiestàtica de suspensió de longitud variable, un arnès de suspensió i un cap d’ancoratge doble.

Formen l’equip d’accés tots els elements que, connectats en cadena, mantenen el treballador al lloc degut i faciliten el treball.

Cordes

Les cordes homologades per a treballs verticals han de complir la norma UNE-EN-1891. El material que normalment s’utilitza és la fibra de niló, del tipus poliamida. Segons el tipus de trenat, hi ha les cordes semiestàtiques, pensades per suportar esforços constants com el pes de persones i que presenten una elongació entre l’1,5% i el 3% davant d’un esforç puntual, i les cordes dinàmiques, que presenten unes bones prestacions davant d’un impacte ja que la seva elongació en aquests casos oscil·la entre el 5% i el 10% de la longitud de la corda.

Independentment del material amb què estiguin confeccionades les cordes, han de complir uns criteris mínims de diàmetre, resistència a la ruptura i homologació.

La durada i la resistència de les cordes estan relacionades amb una sèrie de mesures de prevenció que s’han de tenir en compte:

El coeficient de seguretat de les cordes ha de ser de 10.

  • Preservar la corda del contacte amb l’aigua, ja que redueix la seva resistència fins a un 10%.
  • Limitar la utilització d’una corda a un temps determinat tenint en compte que a partir de la data de fabricació la resistència de les cordes disminueix progressivament en funció de l’ús que se li dona. Totes les cordes han de portar una fitxa o fullet amb les característiques que tenen.
  • Evitar exposar la corda als rajos solars.
  • Mantenir la corda neta de fang, morter, etc. En cas d’haver-la de rentar, utilitzar un detergent neutre.
  • Preservar la corda dels efectes abrasius derivats de la fricció amb elements que sobresurten respecte a la vertical de la línia de treball.
  • Utilitzar cordes degudament certificades.
  • Utilitzar cordes de 10 mm de diàmetre com a mínim.
  • Totes les cordes han de portar, en un dels extrems, una etiqueta que indiqui la càrrega màxima, el temps d’emmagatzemament, les condicions d’ús, el temps d’exposició a la intempèrie, etc.

A més, hi ha unes cordes denominades cordinos que es caracteritzen per tenir un diàmetre de 8 mm o inferior. Serveixen per suspendre eines o maquinària, o per assegurar petits objectes.

Connectors

Els connectors són petites peces en forma d’anells de metall, amb obertura, que s’utilitzen per a la connexió d’elements de l’equip vertical. Existeixen dos tipus principals de connectors: els mosquetons i els maillons.

Els mosquetons són anells de metall amb un sistema d’obertura i de tancament automàtic en forma de pestanya. Serveixen de nexe d’unió entre la persona i els materials o entre els diferents accessoris. Hi ha mosquetons sense assegurament i amb assegurament.

Els mosquetons sense assegurament estan formats per una peça en forma de C i una pestanya que, en pressionar-la, permet obrir-lo. Es poden obrir accidentalment, per la qual cosa no s’han d’usar per a treballs verticals i només es poden emprar per a maniobres auxiliars com connectar eines.

Els mosquetons amb assegurament porten un sistema de tancament que necessita dos moviments en diferents direccions per obrir-los. Els dos més coneguts són els mosquetons amb assegurament de rosca, la pestanya dels quals conté un cilindre de metall superposat que avança mitjançant una rosca fins que cobreix el punt d’obertura, i els mosquetons amb assegurament de molla, que disposen d’un sistema que necessita que es tiri cap enrere al mateix temps que es gira uns 30° (figura). En ambdós casos és gairebé impossible que s’obri accidentalment. El material més adequat és l’acer.

Figura Tipus de mosquetons

En la utilització dels mosquetons, s’ha d’evitar que suportin càrregues sobre el braç de tancament de forma permanent.

En la figura es mostra un cas en el qual el mosquetó està en una posició incorrecta, ja que la càrrega se suporta al braç de tancament.

Figura Posició incorrecta de mosquetó

En general tots els connectors han d’estar lliures de vores afilades o rugoses que puguin tallar, desgastar per fricció o fer malbé de qualsevol altra manera les cordes o produir ferides a l’operari.

Els maillons són anells de metall que s’obren i es tanquen mitjançant el cargolament i descargolament sobre el cèrcol metàl·lic. Es diferencien dels mosquetons perquè no tenen frontisses i el seu mecanisme d’obertura és molt més lent. S’utilitzen en unions d’elements que no necessiten connectar-se i desconnectar-se sovint (figura).

Figura Tipus de maillons

Arnesos

Els arnesos són dispositius de prensió del cos destinats a aturar les caigudes. L’arnès anticaigudes pot estar constituït per bandes, elements d’ajust i d’enganxament i altres elements disposats i ajustats de manera adequada sobre el cos d’una persona per subjectar-la durant i després d’una caiguda.

Els arnesos han d’estar dissenyats de manera que no pressionin ni limitin la circulació sanguínia, subjectin la regió lumbar i no exerceixin fortes pressions sobre l’os ilíac. En general han de complir les normes UNE-EN 361:2002 i UNE-EN-358:1999.

Cap d’ancoratge

En la subjecció s’utilitza un cap d’ancoratge doble unit a l’ancoratge de la cintura de l’arnès (figura).

Figura Cap d’ancoratge i els seus elements

El cap d’ancoratge doble connecta l’arnès amb els aparells d’ascens, descens o directament a una estructura (figura). En general han de complir la norma UNE-EN-354:2002. Els elements que el componen són:

  • Banda o corda de fibres sintètiques.
  • Connector que uneix el cap a l’arnès.
  • Dos connectors, un a cada extrem del cap, per unir-los a aparells de progressió i/o estructura.
Figura Forma de connexió de caps d’ancoratge en progressions horitzontals o a través d’estructures

Aparells de progressió

Els aparells de progressió són els dispositius que serveixen per realitzar les maniobres sobre les cordes i progressar en qualsevol direcció. Hi ha aparells per ascendir (bloquejadors) i aparells per descendir (descensors); tots dos tipus han de ser manipulats per l’operari, ja que en cas de deixar d’actuar-hi es bloquegen automàticament i d’aquesta manera s’evita un descens incontrolat (figura i figura).

Figura Descensor autoblocant
Figura Funcionament de l’assegurament autoblocant

Cadira

La cadira és un element auxiliar recomanable en casos de treballs que duren més ja que millora el confort de l’operació, del tot necessari. No constitueix un element de seguretat, per la qual cosa s’han d’utilitzar igualment la resta d’elements de suport del treballador; així doncs, s’han de connectar directament o al mosquetó que uneix el descensor a l’arnès de la cintura, o bé al mateix anell de l’arnès.

EPI auxiliars

L’operari ha de portar altres EPI complementaris com són el casc, la roba de treball, els guants i el calçat de seguretat. Cada un dels EPI indicats s’adaptaran segons el tipus de treball.

Sac de treball

El sac de treball s’utilitza per portar les eines i materials necessaris per realitzar els treballs. Bàsicament estan proveïts d’una nansa, dues corretges i un punt d’enganxament que serveix per ser hissat.

Protecció de la vertical de la zona de treball

Hi ha dues maneres de protegir la vertical de la zona de treball, que depenen de l’envergadura del treball i del lloc on es realitzi:

La zona perimetral de la vertical d’on es realitzaran els treballs s’ha de delimitar convenientment.

  • Mitjançant una tanca de malla metàl·lica sobre suports prefabricats, units entre ells, d’almenys dos metres d’altura.
  • Mitjançant la instal·lació d’una bastida de protecció al nivell de la primera planta i una lona protectora complementada, en alguns casos, per una xarxa suspesa verticalment que cobreix tota la façana i impedeix que qualsevol objecte pugui arribar al carrer (figura i figura).
Figura Utilització d’una xarxa de protecció suspesa amb pescants
Figura Protecció total de la façana. Parts i dimensioname

A més, s’ha de senyalitzar la zona convenientment, bàsicament sobre la prohibició d’accés. La senyalització ha de resultar visible durant la nit, si escau. D’altra banda, s’ha d’habilitar un pas segur per a vianants si s’envaeixen zones de trànsit públic.

Altres mesures de protecció davant de riscos específics

S’han de prendre una altra sèrie de mesures de protecció davant de riscos específics. Els més comuns en aquest tipus de treballs són el risc de caiguda de materials sobre persones i/o béns, el risc de talls i ferides diverses, el risc de cremades i el risc de contactes elèctrics directes i indirectes.

  • Risc de caiguda de materials sobre persones i/o béns. Les eines o altres elements de treball s’han de portar en bosses subjectes a cinturons i adequades al tipus d’eines que s’utilitzaran. En cas de no poder portar-les subjectes al cos s’han d’utilitzar bosses auxiliars subjectes a una altra línia independent de les cordes de subjecció o seguretat.
    També s’ha d’instal·lar una xarxa de recollida fixada a la façana i que pugui agafar qualsevol objecte caigut des de la zona d’intervenció. A més, a les zones de pas de persones s’haurà de senyalitzar i delimitar la vertical de la zona de treball mitjançant tanques adequades.
  • Risc de talls i ferides diverses. Els riscos de talls i ferides s’han de prevenir utilitzant EPI adequats a cada cas, en especial, guants resistents a la penetració, a les punxades i als talls.
  • Risc de cremades. L’equip de protecció individual ha d’incloure, en els casos de treballs en calent, els EPI usats en soldadura (petos o davantals, maneguins, polaines, etc.) o altres de resistents a les agressions.
  • Risc de contactes elèctrics directes i indirectes. Aquest risc es manifesta quan s’han de realitzar treballs a prop de línies elèctriques aèries, tant d’alta com de baixa tensió.
    Per prevenir el risc d’electrocució s’hauran d’aplicar els criteris establerts en l’RD 614/2001 sobre disposicions mínimes per a la protecció de la salut i seguretat dels treballadors davant del risc elèctric; en concret, segons indica l’art. 4.2, tot treball en una instal·lació elèctrica, o a prop seu, que comporti risc elèctric s’ha d’efectuar sense tensió.
  • Risc de fatiga. Per evitar aquest risc s’han de regular els descansos periòdics i les condicions ergonòmiques del treball. L’exposició solar continuada és un factor de risc que s’ha de controlar i, en qualsevol cas, s’ha d’evitar realitzar els treballs en condicions climàtiques extremes.

Recomanacions complementàries de seguretat

En els treballs en els quals s’utilitzin sistemes anticaigudes s’han de seguir una sèrie de recomanacions complementàries de seguretat, de les quals podem destacar les següents:

  • L’equip de protecció individual s’ha d’usar permanentment durant tot el temps que duri el treball que s’ha de realitzar.
  • S’han d’evitar desgastos en l’equip, en particular per contactes i fregaments amb arestes o superfícies rugoses, superfícies calentes, corrosives o susceptibles de greixar els mecanismes.
  • No s’han d’exposar innecessàriament els elements que componen l’equip als rajos solars o altres agents nocius. S’ha de prestar una especial atenció als treballs de soldadura que comportin la utilització d’aquests equips de protecció.
  • S’ha de senyalitzar qualsevol anomalia detectada en l’equip i en tots els casos s’ha de rebutjar un equip que hagi suportat una caiguda.
  • No s’han d’utilitzar aquests equips de forma col·lectiva.

Després d’utilitzar l’equip, si escau s’ha d’assecar i s’ha de guardar en un lloc a l’abric de les inclemències atmosfèriques, la llum o altres possibles agents agressius.

Tècniques operatives

Les tècniques operatives més usuals en els treballs verticals són tècniques de progressió vertical, tècniques de progressió horitzontal, tècniques especials i tècniques d’evacuació.

Tècniques de progressió vertical

Les tècniques de progressió vertical són les tècniques que permeten utilitzar els elements que componen l’equip d’accés del treballador. Les maniobres bàsiques són: descens per la corda, ascens per la corda, canvis de direcció i pas d’obstacles en ascens i descens.

Descens per la corda

El descens per la corda es realitza mitjançant un aparell de descens instal·lat a la corda de suspensió o treball, juntament amb el dispositiu anticaigudes ancorat a la corda de seguretat.

Taula: Descens
descens1.jpg 1. Aproximar-se a la instal·lació de fraccionament i ancorar-se a ella mitjançant uns dels caps de la corda d’ancoratge subjecta al punt d’enganxall ventral de l’arnès anticaigudes
descens2.jpg 2. Canviar el dispositiu anticaigudes a la corda de seguretat que surt per sota del fraccionament, en cas que la corda de seguretat estigui fraccionada (en aquest moment es mantenen dos punts d’ancoratge independents)
3. Accionar el dispositiu de descens fins quedar suspès totalment de la corda d’ancoratge subjecta a la instal·lació de fraccionament
descens3.jpg 4. Alliberar el dispositiu de descens i instal·lar-lo a la corda de treball que surt per sota del fraccionament
descens4.jpg 5. Col·locar l’estreb en algun ancoratge de la instal·lació del fraccionament Pujar sobre ell i recuperar corda del dispositiu de descens per quedar penjat d’ell
6. Recuperar la corda d’ancoratge i continuar el descens
Font: Institut Nacional de Seguretat, Salut i Benestar en el Treball (INSSBT)

El descens es controla amb una mà al mànec de l’aparell, que permet desbloquejar-lo, i l’altra mà a la corda de suspensió per sota del descensor, amb la qual cosa es genera un angle (si es disposa de mosquetó de fre) o s’afegeix una mica de tensió a la corda a fi de controlar la velocitat de descens. Mentre es descendeix, es baixa paral·lelament el dispositiu anticaigudes.

La velocitat de descens no ha de ser superior als 2 m/s.

Cada vegada que per qualsevol motiu s’ha d’efectuar una parada, s’ha d’aplicar una clau o un nus de bloqueig a l’aparell de descens.

Ascens per la corda

L’ascens per la corda es realitza des del terra utilitzant dos autobloquejadors, que no llisquen cap avall quan estan sotmesos a càrrega però que poden pujar en cas contrari, juntament amb un dispositiu anticaigudes unit a una corda de seguretat mitjançant el cap d’ancoratge.

Després de tensar la corda de progressió o suspensió, l’operari ascendeix transferint el seu pes d’un autobloquejador a un altre pujant, alternativament, el que no suporta el pes.

Hi ha diferents sistemes d’ascens dels, quals relacionem els tres més utilitzats:

  • El sistema clàssic, que és el més adequat per a ascensos llargs. S’utilitza un autobloquejador tipus puny (amb pedal o estrep) connectat a l’arnès mitjançant el cap d’ancoratge llarg i l’altre autobloquejador tipus ventral connectat a l’arnès per la part superior i inferior. Per a aquest sistema s’utilitzen arnesos dissenyats específicament per a aquest sistema d’ascens.
  • El sistema de descens, que és l’adequat quan, estant en situació de descens, és necessari pujar una mica i per un període de temps curt. Es parteix de la posició de descens utilitzant un autobloquejador tipus puny, connectat a l’arnès mitjançant el cap d’ancoratge llarg mentre el descensor autoblocant està connectat directament a l’arnès o a la cadira. El sistema consisteix efectuar petits ascensos utilitzant el descensor com a bloquejador d’ascens aprofitant la seva capacitat autoblocant contra el descens. Per a aquest sistema no són vàlids els descensors de doble bloqueig, ni els tradicionals ni els antipànic.
  • El sistema de doble puny és adequat per a ascensos curts i per a verticals inclinades de menys de 90°. S’utilitzen dos autobloquejadors tipus puny, connectats a l’arnès mitjançant caps d’ancoratge. Segons el sistema utilitzat per ascendir, l’equip inclou un autobloquejador tipus puny amb pedal o estrep i un altre sense pedal que es connecta a l’arnès.
Taula: Ascens
ascens1.jpg 1. Aproximar-se al fraccionament amb dispositiu d’ascens de puny i ventral
2. Quan el dispositiu d’ascens de puny s’apropi a la instal·lació i suspensió del dispositiu d’ascens ventral, canviar el primer a la corda de treball per sobre del fraccionament, tan amunt com es pugui
3. Continuar progressant en ascens fins que el dispositiu d’ascens ventral s’apropi al fraccionament i ancorar-se a la instal·lació d’aquest amb la corda d’ancoratge que està subjecta al punt d’enganxall verticaldel nostre arnès anticaigudes
ascens2.jpg 4. Si la corda de seguretat està fraccionada, canviar el dispositiu anticaigudes i col·olcar-lo el més amunt possible a la corda de seguretat que està per sobre del fraccionament
5. Amb compte, retirar el dispositiu d’ascens ventral de la corda de treball, mentre es trepitja el pedal, i col·locar-lo en la corda de treball que està per sobre del fraccionament
ascens3.jpg 6. Retirar la corda d’ancoratge i continuar l’ascens
7. El dispositiu anticaigudes haurà d’estar en tot moment situat tan amunt com es pugui
Font: Institut Nacional de Seguretat, Salut i Benestar en el Treball (INSSBT)

Canvis de direcció

Són les maniobres que es realitzen per canviar el sentit de progressió sobre la corda, tant d’ascens a descens com de descens a ascens.

  • El canvi d’ascens a descens parteix d’una posició amb el treballador suspès d’un autobloquejador i amb el segon puny amb pedal o estrep connectat a la corda per sobre del primer. El procediment que s’ha de seguir és el següent:
    • Col·locar el dispositiu anticaigudes bastant alt a la corda de seguretat, al nivell del pit, deixant prou espai per asseure’s i transferir el pes a l’aparell de descens al moment oportú.
    • Connectar l’aparell de descens a la corda de suspensió, el més alt possible, a la part no tensada, que comença a sota de l’autobloquejador.
    • Aplicar un nus de bloqueig al descensor.
    • Situar un peu al pedal elevant-se i transferint el pes al bloquejador de peu.
    • Amb l’altra mà s’ha de deixar anar el bloquejador inferior, del qual s’estava suspès i no suporta pes, i asseure’s fins que el descensor es tensi.
    • Retirar el puny del pedal de la corda i guardar-lo a l’arnès.
    • Treure el nus de bloqueig del descensor descendint lentament, tenint la precaució de no oblidar el dispositiu anticaigudes.
  • El canvi de descens a ascens es realitza partint de la situació de suspensió amb el descensor fent lliscar el dispositiu anticaigudes el més alt possible sobre la corda de seguretat. El procediment que s’ha de seguir és el següent:
    • Col·locar l’autobloquejador tipus puny amb pedal a la corda de suspensió per sobre del descensor i a una altura que permeti introduir l’altre autobloquejador quan es pugi sobre el pedal.
    • Verificar que l’autobloquejador està preparat, connectat a l’arnès i amb el gallet obert per introduir-lo a la corda.
    • Alçar-se sobre el pedal o estrep connectant l’altre autobloquejador per sobre del descensor de manera que el pes de l’operari estarà suportat per l’autobloquejador inferior.
    • Pujar l’aparell d’assegurament el més alt possible sobre la corda de seguretat.
    • Desconnectar el descensor i començar la pujada.

Pas d'obstacles en ascens i descens

Per necessitats d’instal·lació de les esteses de treball, les cordes poden presentar una sèrie d’obstacles o discontinuïtats que obliguen a realitzar maniobres específiques per salvar-los. Els obstacles més comuns amb què es poden trobar els operaris són els fraccionaments i els nusos, tant en ascens com en descens.

El pas de fraccionaments en ascens s’inicia estant a sota del fraccionament i connectant el cap d’ancoratge llarg mitjançant un mosquetó al punt d’ancoratge del fraccionament.

Es continua breument l’ascens per poder afluixar l’autobloquejador inferior o ventral i procedir a suspendre’s del cap d’ancoratge llarg.

Es passa l’autobloquejador ventral o inferior a la corda de suspensió que continua cap amunt i després es passa l’autobloquejador de peu o superior a la mateixa corda. En el cas en què la corda de seguretat tingui algun fraccionament, es connecta el dispositiu anticaigudes per sobre del fraccionament, mentre hi ha dos punts més d’ancoratge.

El pas de fraccionaments en descens s’inicia descendint fins que es pot connectar el cap d’ancoratge curt al punt d’instal·lació del fraccionament. Es baixa fins a quedar suspès del fraccionament mitjançant el cap d’ancoratge curt. Es desconnecta l’aparell de descens de la corda per connectarlo per sota del fraccionament; després s’estira de la corda a través de l’aparell fins que es quedi tensada, i s’aplica el nus de bloqueig.

Es col·loca el puny d’ascens amb pedal a la corda per sobre de l’aparell de descens i es puja lleument per desconnectar el cap d’ancoratge curt del punt d’instal·lació del fraccionament. A continuació es descendeix de la manera habitual.

El pas de nusos en ascens s’inicia en arribar al nus deixant anar l’autobloquejador de peu i passant el nus; després es fa el mateix amb l’autobloquejador ventral. Durant aquestes operacions el dispositiu anticaigudes queda com a element de seguretat, així com el cap d’ancoratge llarg situat a l’autobloquejador de peu.

El pas de nusos en descens s’inicia situant-se just a sobre del nus i col·locant el cap d’ancoratge llarg al bucle del nus disposat per a aquest fi. Després es procedeix com segueix:

  • Es posen els dos aparells d’ascens a la corda per sobre del descensor i es canvien a ascens, i es procedeix a pujar i deixar anar el descensor de la corda.
  • Es col·loca l’aparell de descens a sota del nus i s’estira de la corda fins a tensar-la i s’aplica el nus de bloqueig.
  • Es descendeix lentament amb els autobloquejadors movent-los alternativament cap avall, forçant el gallet però sense obrir-lo.
  • Es baixa una mica el dispositiu anticaigudes de la seva corda
  • Es posa dempeus al pedal de l’aparell d’ascens, es desconnecta l’autobloquejador ventral i s’asseu de manera que l’operari es queda suspès del descensor. Es retira el nus de bloqueig de l’aparell de descens.
  • Desconnectar el puny d’ascens amb pedal i retirar el cap d’ancoratge llarg del bucle de nus per continuar el descens.

Tècniques de progressió horitzontal

La progressió horitzontal és la tècnica emprada per als desplaçaments horitzontals. La progressió horitzontal es pot donar estant suspesos en cordes o cables o estant sobre una estructura.

  • Progressió horitzontal suspesos en cordes o cables. En aquest cas és recomanable utilitzar dos cables per a la suspensió directa, ja que presenten un menor efecte de fletxa al centre del recorregut.
    Per al cas d’utilitzar exclusivament cordes per a la suspensió directa, s’han d’instal·lar dues cordes amb dos punts d’ancoratge independents o un element molt fort. Les cordes han d’estar tan a prop com sigui possible, preferiblement juntes.
    Per al cas que les cordes estiguin juntes, s’usa un mosquetó que uneix directament l’arnès amb ambdues cordes o mitjançant un cap d’ancoratge molt curt.
    Si les cordes estan una mica separades, s’ha d’ancorar sobre cada una d’elles de manera independent.
    En ambdós casos s’ha de tenir el dispositiu anticaigudes ancorat a una corda de seguretat en posició vertical. L’avenç es pot realitzar a pols, però el desplaçament és més fàcil si es col·loca un autobloquejador tipus puny a la corda de progressió.
    En progressar es tendeix a descendir lleugerament, la qual cosa significa una lleugera pujada després de passar el punt mitjà de l’estesa de cordes. Per no lliscar cap enrere i cap avall pel pendent, es pot col·locar un autobloquejador ventral connectat al mosquetó que sosté el treballador. Per facilitar l’avenç es pot passar el pedal del puny per un mosquetó connectat a l’autobloquejador utilitzant, en aquest cas, la força de la cama en lloc de la del braç.
  • Progressió horitzontal sobre una estructura. En aquests casos s’utilitzen caps d’ancoratge connectats directament als elements de l’estructura o bé a un passamà (corda estesa horitzontalment sense tensar). Si es disposa d’una lleixa per als peus, i les cordes esteses estan a una altura adequada, es pot avançar assegurant-s’hi mitjançant dos caps d’ancoratge units a cada una d’elles.

En el cas que les cordes passin per un punt de suport intermedi, s’ha d’utilitzar un tercer cap d’ancoratge per poder salvar l’obstacle mantenint sempre la seguretat requerida (figura).

Figura Progressió horitzontal sobre una estructura utilitzant tres caps d’ancoratge

Tècniques especials

Les tècniques especials s’utilitzen per pujar a estructures amb suport i sense suport (parets). Tenen en comú que s’ha de progressar sense tenir cordes instal·lades des de dalt.

  • Ascens sobre estructures amb suport. En aquestes tècniques són necessàries dues persones, una que ascendeix i una altra que l’assegura des de baix i que puja darrere del primer. S’utilitza una corda dinàmica i un dispositiu de frenada que actua en cas de caiguda. A més, s’utilitzen diverses cintes amb mosquetons (una per cada 2 m de pujada prevista).
    S’inicia instal·lant un punt d’ancoratge al terra com a assegurament principal. El segon operari connecta el seu arnès al punt d’ancoratge mitjançant un cap d’ancoratge. Després s’instal·la el dispositiu de frenada a la corda connectant-lo al seu arnès o al mateix punt d’ancoratge.
    L’operari que ascendeix primer connecta el cap d’ambdues cordes al seu arnès de cintura de forma fixa, per exemple amb un nus de vuit en cada cas.
    Amb el segon operari situat al terra i donant corda comença l’ascensió; el primer col·loca cada dos metres les cintes ancorades a l’estructura, mentre passa les dues cordes dins del mosquetó que tanca la cinta.
    Quan s’arriba al final de l’ascens, el primer operari es connecta a l’estructura mitjançant dos caps d’ancoratge i llavors dóna l’ordre al segon perquè desconnecti la corda del dispositiu de frenada.
    Per facilitar altres pujades posteriors, l’operari ha de desconnectar les dues cordes del seu arnès de cintura i instal·lar-les directament a l’estructura, que actuen a partir d’aquell moment com a estesa de treball. En la figura es pot veure la utilització de caps d’ancoratge per a ascensos sobre estructures.
    Quan l’espai que s’ha de salvar entre dos punts de l’estructura és gran, és necessari utilitzar un tipus de cap amb bloquejador. Es procedeix desconnectant el mosquetó de l’extrem del cap que més convingui, s’envolta la biga amb el cap, i de nou es connecta el mosquetó a l’arnès. Finalment s’ajusta la longitud del cap mitjançant el bloquejador (figura).
Figura Cap d’ancoratge per a progressió sobre estructures
Figura Cap d’ancoratge amb bloquejador i autoregulable
  • Ascens sobre estructures sense suport. Es tracta de pujades per parets i s’utilitza la mateixa tècnica descrita per a ascens amb suport, però sense els ancoratges que s’han de situar durant l’ascens. Per a això són necessàries dues cordes dinàmiques de longitud superior a l’altura que s’ha de progressar, cintes amb dos mosquetons (una cada 1,5 m de desnivell), ancoratges instal·lats mecànics i plaquetes i un dispositiu dinàmic de frenada.
    L’ascens es realitza col·locant un ancoratge mecànic i la plaqueta associada amb l’ajuda d’un trepant autònom de bateries. A l’ancoratge se li acobla una cinta amb dos mosquetons, un d’ancorat a la plaqueta i l’altre per on passen les dues cordes de seguretat.

Tècniques d'evacuació

Les tècniques d’evacuació són les que permeten evacuar un treballador després d’un accident o incident que el deixa suspès de les cordes i sense poder progressar per si mateix pel seu estat.

Els principis bàsics en què es basen aquestes tècniques consisteixen que l’acció d’auxili no comporti un risc addicional tant per al rescatador com per al mateix accidentat i que a més no agreugi les lesions de l’accidentat.

En el cas que el rescat estigui en posició de descens, es procedeix de la següent manera:

  • S’instal·la la corda de rescat de suspensió al costat de les cordes de l’accidentat.
  • Es col·loca el descensor del rescatador sobre la corda de rescat i el dispositiu anticaigudes sobre la corda de seguretat de l’accidentat.
  • Es descendeix per la corda de rescat fins a l’altura de l’accidentat.
  • Es connecta el cap d’ancoratge curt del rescatador a l’anell esternal de l’arnès de l’accidentat.
  • Es desbloqueja el descensor de l’accidentat i es descendeix lentament fins que aquest quedi suspès del nostre descensor.
  • S’allibera el descensor de l’accidentat de la seva corda de suspensió.
  • S’inicia el descens amb l’accidentat suspès del rescatador i vigilant no xocar amb els possibles obstacles que hi hagi en el recorregut.

Tota la maniobra s’ha de realitzar amb els dispositius anticaigudes del rescatador i de l’accidentat col·locats sobre la corda de seguretat.

En el cas que el rescat sigui en posició d’ascens, el procediment que s’ha de seguir per accedir des de la zona superior són les tècniques d’ascens sobre estructures. Si s’accedeix des de la zona inferior mitjançant bloquejadors d’ascens, en arribar a l’accidentat es canviarà de la maniobra d’ascens a la de descens. A partir d’aquell moment s’ha de procedir de la següent manera:

  • Es retira el puny de l’accidentat, si està col·locat.
  • Es col·loca un autobloquejador a la mateixa corda de l’accidentat i es fa un reenviament a través de l’autobloquejador amb la corda que s’acaba de connectar a l’arnès. El fet de col·locar una politja en el reenviament això facilita la maniobra.
  • Es fa un estrep a la corda per incorporar-s’hi i es fa politja amb l’accidentat, amb la qual cosa es traspassa el pes del rescatador a l’estrep.
  • Estant dempeus sobre l’estrep, s’estira de la corda de l’accidentat cap amunt de manera que s’elevi prou per alliberar el bloquejador d’ascens i/ o el bloquejador anticaigudes.
  • Es treu el pes de l’estrep amb atenció i es traspassa l’accidentat al cap d’ancoratge del rescatador.
  • S’inicia el descens amb l’accidentat suspès del rescatador i vigilant no xocar amb els possibles obstacles que hi hagi en el recorregut.

Tota la maniobra s’ha de realitzar amb els dispositius anticaigudes del rescatador i de l’accidentat col·locats sobre la corda de seguretat.

Operador de treballs verticals

En general, l’operador haurà d’estar format i informat d’acord amb la normativa específica sobre el tema que es recull en les següents lleis:

  • Llei 31/1995, de prevenció de riscos laborals (art. 18 i 19).
  • RD 1215/1997, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut per a la utilització pels treballadors d’equips de treball.
  • RD 1627/1997, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut a les obres de construcció.

En particular, els operadors que realitzen treballs verticals necessiten tenir una sèrie de coneixements específics per treballar de manera segura:

Els treballs verticals requereixen esforços físics importants.

  • Tècniques d’ús de l’equip d’accés perquè aquest sigui segur amb dues cordes, una de suspensió i una altra de seguretat per a cada operari.
  • Tècniques d’instal·lació que inclouen els elements de fixació, naturals o instal·lats.
  • Tècniques de progressió una vegada instal·lat l’equip.

Només les persones preparades, formades específicament i autoritzades han d’efectuar treballs verticals.

Tots els operaris hauran de ser majors d’edat i haver passat un examen mèdic que descarti problemes de tipus físic o psicològic.

Una vegada efectuat el curset corresponent, l’operador queda acreditat com a tècnic en treballs verticals. A més, haurà de passar un examen mèdic cada any que inclogui els següents aspectes i que han de ser excloents abans de fer el curset de capacitació:

Treballadors de treballs verticals

Aquests treballadors han de disposar d’unes condicions físiques que els permetin realitzar el seu treball en unes condicions òptimes de seguretat.

  • Aspectes físics (problemes cardíacs, pressió arterial alta, atacs epilèptics, marejos, vertigen, trastorns de l’equilibri, minusvalideses en extremitats, drogodependència, alcoholisme, malalties psiquiàtriques, diabetis, etc.).
  • Aspectes psicològics. Els aspectes psicològics d’aptitud que s’han de tenir en compte en un operari de treballs verticals perquè poden perjudicar la correcta realització dels treballs són:
    • Dificultats de comprensió (inherents o idiomàtiques).
    • Sentit comú poc desenvolupat.
    • Capacitat lenta de reacció.
    • Inadequada transmissió norma-procediment.
    • Valoració de riscos deficient.

Selecció i utilització d'EPI contra caigudes d'altura

Els EPI contra caigudes d’altura formen els anomenats sistemes de protecció individual contra caigudes d’altura, dissenyats per prevenir o aturar les caigudes lliures. Estan formats per un dispositiu de prensió del cos que es connecta a un punt d’ancoratge mitjançant un sistema de connexió.

L’equip de protecció individual (EPI) és qualsevol equip destinat a ser portat o subjectat pel treballador perquè el protegeixi d’un o diversos riscos que puguin amenaçar la seva seguretat o la seva salut al treball, així com qualsevol complement o accessori destinat a aquest fi.

Reglament (UE) 2016/42

Consulteu el reglament a bit.ly/3aflQZn.

Els EPI contra caigudes d’altura són de categoria III, per tant sobre l’equip ha de dur el marcatge CE seguit del número d’identificació d’l’organisme notificat que participi en el procediment de conformitat amb el tipus (mòdul C2 o D del Reglament (UE) 2016/42]] relatiu als equips de protecció individual).

És especialment ressenyable l’obligació, per part del fabricant, de subministrar un fullet informatiu juntament amb cada equip, document de gran utilitat en el procés de selecció i ús i que ha de contenir informació sobre totes les seves característiques, com, per exemple, instruccions i limitacions d’ús, manteniment, neteja, revisions, caducitat, etc. Ha d’estar estar escrit en espanyol i el seu contingut ha de ser perfectament clar.

Com ja s’ha comentat a la introducció d’aquest apartat, per combatre els riscos d’accident i de perjudicis per a la salut, resulta prioritària l’aplicació de mesures tècniques i organitzatives destinades a eliminar els riscos a l’origen o a protegir els treballadors mitjançant disposicions de protecció col·lectiva.

Mesures preventives

  1. Eliminació del risc
  2. Aïllament del risc
  3. Allunyament del treballador, protecció col·lectiva
  4. Protecció del treballador EPI

Quan aquestes mesures es revelen insuficients, s’imposa la utilització d’equips de protecció individual a fi de prevenir els riscos residuals ineludibles.

La utilització d’un EPI o d’una combinació d’EPI contra un o diversos riscos pot comportar una sèrie de molèsties. Per tant, a l’hora de triar

un EPI apropiat, no només cal tenir en compte el nivell de seguretat necessari, sinó també la comoditat.

La seva elecció s’haurà de basar en l’estudi i l’avaluació dels riscos presents al lloc de treball. Això comprèn la durada de l’exposició al risc, la seva freqüència i gravetat, les condicions existents al treball i el seu entorn, el tipus de danys possibles per al treballador i la seva constitució física.

Només són aptes per utilitzar els equips de protecció individual que es troben en perfectes condicions i poden assegurar plenament la funció protectora prevista.

Definicions i composició

Un sistema de protecció individual contra caigudes d’altura (sistema anticaigudes) garanteix l’aturada segura d’una caiguda, de manera que:

  • La distància de caiguda del cos sigui mínima.
  • La força de frenada no provoqui lesions corporals.
  • La postura de l’usuari, una vegada produïda la frenada de la caiguda, sigui tal que li permeti, arribat el cas, esperar l’auxili.

Un sistema anticaigudes està format per un arnès anticaigudes i una connexió per unir-lo a un punt d’ancoratge segur. Aquesta connexió pot efectuar-se utilitzant un dispositiu anticaigudes o un absorbidor d’energia.

Arnès anticaigudes

Cal destacar que un cinturó no protegeix contra les caigudes d’altura i els seus efectes.

L’arnès anticaigudes és un dispositiu de prensió del cos destinat a aturar les caigudes (figura). Pot estar constituït per bandes, elements d’ajust i d’enganxall i altres elements disposats i ajustats de manera adequada sobre el cos d’una persona per subjectar-la durant i després d’una caiguda.

Figura Arnès

Dispositiu anticaigudes retràctil

El dispositiu anticaigudes retràctil és un equip proveït d’una funció de bloqueig automàtic i un mecanisme automàtic de tensió i de retrocés per a l’element d’amarratge retràctil. Aquest element d’amarratge retràctil pot ser un cable metàl·lic, una banda o una corda de fibres sintètiques.

El dispositiu anticaigudes retràctil pot portar incorporat un element de dissipació d’energia, o bé al mateix dispositiu anticaigudes o a l’element d’amarratge retràctil (figura).

Figura Sistema anticaigudes amb dispositiu anticaigudes retràctil

Dispositiu anticaigudes lliscant

El dispositiu anticaigudes lliscant és un dispositiu proveït d’una funció de bloqueig automàtic i un element de guia. El dispositiu anticaigudes lliscant es desplaça al llarg de la línia d’ancoratge, acompanya l’usuari sense requerir intervenció manual durant els canvis de posició cap amunt o cap avall i es bloqueja automàticament sobre la línia d’ancoratge quan es produeix una caiguda.

Dispositiu anticaigudes lliscant sobre línia d'ancoratge rígida

El dispositiu anticaigudes lliscant sobre línia d’ancoratge rígida és un equip format per una línia d’ancoratge rígida i un dispositiu anticaigudes lliscant amb bloqueig automàtic que està unit a la línia d’ancoratge rígida.

Aquesta línia d’ancoratge rígida pot ser un rail o un cable metàl·lic i es fixa en una estructura de manera que quedin limitats els moviments laterals de la línia.

Un element de dissipació d’energia pot estar incorporat al dispositiu anticaigudes lliscant o a la seva línia d’ancoratge (figura).

Figura Sistema anticaigudes amb dispositiu anticaigudes lliscant sobre linia d’ancoratge rígida

Dispositiu anticaigudes lliscant sobre línia d'ancoratge flexible

El dispositiu anticaigudes lliscant sobre línia d’ancoratge flexible és un equip format per una línia d’ancoratge flexible i un dispositiu anticaigudes lliscant amb bloqueig automàtic que està unit a la línia d’ancoratge flexible. Aquesta línia d’ancoratge flexible pot ser una corda de fibres sintètiques o un cable metàl·lic i es fixa en un punt d’ancoratge superior.

Un element de dissipació d’energia pot estar incorporat al dispositiu anticaigudes lliscant o a la seva línia d’ancoratge (figura).

Figura Sistema anticaigudes amb dispositiu anticaigudes lliscant sobre linia d’ancoratge flexible

Absorbidor d'energia

L’absorbidor d’energia és un equip que, mitjançant la seva deformació o destrucció, absorbeix una part important de l’energia desenvolupada en la caiguda (figura).

Figura Sistema anticaigudes amb absorbidor d’energia

Connector

El connector és un equip que permet unir entre ells els diferents components que formen el sistema anticaigudes, i aquest sistema amb el punt d’ancoratge estructural. Disposa de tancament automàtic i de bloqueig manual o automàtic.

Marcatge

El marcatge d’aquests equips està format pel marcatge CE i el marcatge de conformitat amb la norma.

  • Exemple de marcatge d'un arnès anticaigudes
  • Exemple de marcatge d'un arnès anticaigudes

El marcatge CE està compost pel logotip CE seguit de quatre dígits, que es corresponen amb el número d’identificació de l’organisme notificat que controla el sistema de garantia de qualitat de la seva fabricació.

El marcatge de conformitat amb la norma consta de la identificació del fabricant, les dues últimes xifres de l’any de fabricació i el número de lot o de sèrie.

Protecció

Al lloc de treball, el cos del treballador es pot trobar exposat a riscos de naturalesa diversa, els quals es poden dividir en dos grups segons la seva forma d’actuació:

  • Lesions del cos per caiguda d’altura com són els riscos d’impacte.
  • Riscos per a la salut o molèsties vinculats a l’ús d’EPI contra caigudes d’altura:
    • Riscos per ensopegada amb l’element d’amarratge.
    • Riscos per incomoditat i dificultat al treball vinculats a l’ús d’EPI contra caigudes.
    • Riscos per frenada de la caiguda, oscil·lació amb xoc, suspensió a l’equip.

Elecció i ús

L’elecció d’un EPI contra caigudes d’altura requerirà, en qualsevol cas, un coneixement ampli del lloc de treball i del seu entorn.

Per això l’elecció ha de ser realitzada per personal capacitat, i en el procés de tria la participació i col·laboració del treballador serà de capital importància.

Vegeu el model de llista de control en l’apartat “Llista de control per a l’especificació dels equips de protecció individual” d’aquesta mateixa unitat.

Algunes recomanacions d’interès en el procés de selecció són:

  • Abans d’adquirir els equips de protecció, completeu una llista de control. En funció d’aquesta llista, s’estudiaran les ofertes de diversos fabricants per a diferents models. En les ofertes s’han d’incloure fullets informatius i altres informació d’interès amb vista a la selecció de l’equip.
  • En triar els EPI contra caigudes d’altura, és necessari tenir en compte el fullet informatiu del fabricant referenciat en l’RD 1407/1992. Aquest fullet informatiu dóna indicacions a l’usuari relatives a la correcta utilització i al manteniment de l’equip. És necessari que cada usuari d’un EPI contra caigudes d’altura estigui familiaritzat amb les instruccions d’ús. L’empresari o el responsable en qui aquest hagi delegat ha d’organitzar tasques formatives en funció de les necessitats.
  • Normalment els equips de protecció no s’han d’intercanviar entre diversos treballadors, ja que la protecció òptima s’aconsegueix gràcies a l’adaptació de la mida i ajust individual de cada equip.

Per al bon ús de l’EPI, algunes indicacions pràctiques d’interès són:

  • El dispositiu d’ancoratge de l’equip de protecció individual contra caigudes ha de poder resistir les forces que s’originen en retenir la caiguda d’una persona.
  • Els punts d’ancoratge han de ser sempre segurs i fàcilment accessibles.
  • Els elements d’amarratge no s’hauran de passar per cantells o arestes aguts.

Atencions i manteniment

Cada operari haurà de comprovar i verificar cada dia tots els elements que componen l’equip de protecció anticaigudes abans d’iniciar els treballs i haurà de rebutjar qualsevol equip o element d’aquest que presenti algun tipus de dany.

Per proporcionar una protecció eficaç contra els riscos, els EPI contra caigudes d’altura s’han de mantenir útils, duradors i resistents davant de nombroses accions i influències, de manera que la seva funció protectora quedi garantida durant tota la seva vida útil.

Entre les influències que poden amenaçar l’eficàcia de l’equip de protecció, es poden esmentar:

  • Inclemències del temps (envelliment). Per exemple el fred, la calor, la humitat, les radiacions solars…).
  • Emmagatzemament, manteniment i neteja inadequats.
  • Elecció errònia, utilització errònia.
  • Productes químics com per exemple olis, dissolvents i greixos.
  • Utilització i naturalesa del treball desenvolupat, com per exemple desgast, embrutiment i radiacions solars.

Algunes recomanacions d’interès per a un correcte manteniment són les següents:

  • Pel que fa als arnesos anticaigudes i les línies d’ancoratge:
    • S’han d’emmagatzemar penjats, en un lloc sec i fresc.
    • S’han d’emmagatzemar lluny de fonts de calor.
    • S’han de protegir del contacte amb substàncies agressives (p. ex. àcids, lleixius, fluids de soldadura, olis).
    • S’han de protegir de la llum solar directa durant el seu emmagatzemament.
  • Els EPI contra caigudes d’altura es transportaran, si és possible, a la seva maleta corresponent.
  • Els EPI contra caigudes fets de materials tèxtils es poden rentar a la rentadora, usant un detergent per a teixits delicats i embolicant-los en una bossa per evitar les agressions mecàniques. Una temperatura de rentat recomanada són 30 oC. Per sobre dels 6

:title:oC, l’estructura de les fibres artificials (polièster, poliamida) dels components de l’equip es poden veure danyades.

  • Els components tèxtils dels equips fets de fibra sintètica, encara que no se sotmeten a sol·licitacions, pateixen cert envelliment que depèn de la intensitat de la radiació ultraviolada i de les accions climàtiques i mediambientals.

Llista de control per a l'especificació dels equips de protecció individual

La llista de control per a l’especificació dels equips de protecció individual serà establerta per l’empresari amb la participació dels treballadors. S’establirà una llista de control per cada sector de l’empresa o àmbit d’activitat que presenti riscos diferents.

Les llistes de control estan destinades a la consulta dels diferents fabricants i proveïdors, amb vista que ofereixin l’equip que s’adequa millor a les condicions del lloc de treball considerat.

Les llistes de control també haurien de formar part del plec de condicions d’adquisició (figura).

Figura Model de llista de control
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats