Concepcions teòriques de la psicomotricitat

Hi ha diferents maneres de veure i enfocar el concepte de psicomotricitat. De fet, aquest concepte sorgeix, com veureu, a començaments del segle XX però vinculat a la patologia gràcies a les aportacions de Dupré. Després Wallon i Ajuriaguerra hi van aprofundir des de diferents camps de la ciència, i Ajuriaguerra consolida els fonaments de la psicomotricitat.

Però no en tots els països europeus hi ha la mateixa evolució. Així, a Alemanya la psicomotricitat es considera una disciplina científica que està vinculada a les ciències de l’esport.

A l’actualitat, el Fòrum Europeu de Psicomotricitat (que agrupa la majoria de països, entre els quals Espanya) va néixer a Europa. I en el Primer Congrés Europeu de la Psicomotricitat se’n va consensuar la definició (que recull els aspectes socioeafectiu, motor, psicomotor i intel·lectual) i la practicitat, que pren com a base la vivència del mateix infant.

També cal fer esment que la pràctica psicomotriu té diferents vessants i que s’incidirà sobretot en el vessant educatiu, que no s’introduirà fins als anys cinquanta del segle passat gràcies a les aportacions de Louis Picq i Pierre Vayer. Cap als anys vuitanta aquest vessant educatiu es diferencia en dues direccions: el corrent psicopedagògic, representat per Le Boulch i Vayer, i el corrent vivencial, representat per Lapierre i Aucouturier.

Història del concepte de psicomotricitat

El concepte de psicomotricitat sorgeix a començaments del segle XX vinculat, però, a la patologia, per tal de destacar l’estreta relació entre allò psicològic (psico) i la manera de manifestar-se (motricitat). Aquest concepte trenca amb el plantejament filosòfic de Descartes, que entenia la persona com una dualitat ment-cos, i passa a considerar la persona com una unitat que viu i s’expressa globalment.

El fet que el concepte estigués vinculat a la patologia es deu al fet que la psicomotricitat va néixer en els serveis de neuropsiquiatria infantil, amb el nom de reeducació psicomotriu. Malgrat això, com es pot veure, el corrent educatiu s’ha superposat poc a poc a la pràctica inicial.

Naixement de la psicomotricitat

Per a Descartes...

…l’home era alhora un cos, una “peça de l’espai visible” i una “cosa que pensa”, i la recerca de la connexió, en el cervell, entre la ment i el cos, el va dur a identificar-la amb la glàndula pineal, deixant plantejat un problema que encara avui ocupa a la neurociència moderna.

Parlar de l’origen del concepte de psicomotricitat representa tenir en compte què ha significat el cos al llarg de la història. Des de les primeres civilitzacions fins als nostres dies, el significat del cos ha anat patint nombroses transformacions conceptuals. El cos va ser deixat de banda en favor de l’esperit en bona part de la tradició occidental, fins al segle XVII, quan René Descartes va considerar el cos una “peça de l’espai visible” separada del subjecte que pensa. El mecanicisme racionalista de Descartes va exercir una gran influencia en l’evolució del pensament científic.

En el segle XIX, es va començar a estudiar el cos amb el propòsit de comprendre les estructures cerebrals. Els primers van ser els neuròlegs i, més endavant, ho van fer els psiquiatres que van procurar fer llum en l’entrellat dels factors patològics que les afecten. Krishaber, Van Monakow, Bonnier, Mayer Gross, Wernicke, Peisse, Head i Liepmann són només alguns noms dels pioners en els camps de la neurologia, la psiquiatria i la neuropsiquiatria, que van conferir al cos significacions psicològiques superiors quan s’interessaven per les alteracions que pateix l’esquema corporal (manca de reconeixement del cos o pèrdua de la capacitat d’executar determinats gestos, per exemple) com a conseqüència de lesions cerebrals.

A començaments del segle XX, i precisament en el camp de la patologia, el metge francès Ernest Dupré va introduir el terme psicomotricitat en el curs dels seus estudis de la debilitat motora en els malalts mentals.

“Quan més s’estudien els desordres motors entre els psicòpates, més s’arriba a la convicció de les estretes relacions que hi ha entre les anomalies psíquiques i les anomalies motrius, relacions que són l’expressió d’una solidaritat original i profunda entre els moviments i el pensament.”

E. Dupré (1925). Pathologie de l’imagiation et de l’emotivité. París: Payot.

Així doncs, la primera imatge de la paraula psicomotricitat està lligada a la debilitat motora i se centra en la idea que és possible reeducar el subjecte amb retard establint relacions entre moviment i psiquisme.

Evolució de la psicomotricitat

Les idees de Dupré al voltant dels trastorns psicomotrius arriben a diferents camps de la ciència, com la psicologia genètica (Wallon), la psiquiatria infantil (Ajuriaguerra) i la pedagogia (Picq i Vayer), entre altres disciplines.

Henri Wallon (1812-1904) és un dels psicòlegs que més s’ha interessat per la psicomotricitat i el que més hi ha influït des de la perspectiva psicoafectiva, destacant el paper cabdal que la intervenció humana (el factor social) té en el creixement de l’infant. Va començar treballant amb infants amb problemes de retard i amb anormalitats en el desenvolupament motor i mental.

A partir de les idees de Wallon, Julián de Ajuriaguerra continuà la seva obra, publicà treballs sobre el to i el psiquisme, i desenvolupà mètodes de relaxació. Aquest autor consolidà els principis i les bases de la psicomotricitat i es convertí en un psiquiatra infantil de renom mundial. El 1947 creà el primer servei de reeducació psicomotriu.

A Alemanya es va produir un desenvolupament molt diferent, i la psicomotricitat es desplegà com una disciplina científica vinculada a les ciències de l’educació física i l’esport denominada metodologia, que intentava ser una ciència del moviment en què confluïen les aportacions la pedagogia, la psicologia i la medicina.

Veieu, doncs, que a Europa el desenvolupament de la psicomotricitat s’ha produït d’una manera desigual i ha rebut també aportacions d’autors nord-americans i soviètics; a més, cal destacar que aquests coneixements s’han estès cap als països llatinoamericans.

A Espanya, la psicomotricitat s’obrí pas a través de vies diferents (publicació d’obres d’autors francesos, realització d’accions formatives, etc.) d’ençà la segona meitat de la dècada de 1970 fins a la celebració del Congrés Internacional de Psicomotricitat l’any 1980 a Madrid. La psicomotricitat a casa nostra és inicialment un instrument de canvi en les escoles que s’ha expandit amb facilitat en l’àmbit educatiu. Les influències en el camp socio-sanitari van aparèixer més tard, però presenten diferències pel que fa a l’enfocament.

La psicomotricitat en l’actualitat

Al maig del 1995, va néixer a Marburg, Alemanya, el Fòrum Europeu de Psicomotricitat a partir d’una reunió de representants d’aquests quinze països europeus: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Espanya, França, Holanda, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, República Txeca, Suècia i Suïssa.

En aquesta reunió, s’adoptà el terme psicomotricitat com a eix de l’activitat al voltant del qual el Fòrum havia de treballar i es va decidir de celebrar el I Congrés Europeu de Psicomotricitat l’any 1996 a Alemanya.

En el marc d’aquest Primer Congrés Europeu de Psicomotricitat es va confirmar la constitució formal de l’esmentat Fòrum Europeu i va ser elaborada aquesta definició de la psicomotricitat:

“Basat en una visió de la persona, el terme psicomotricitat integra les interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensoriomotrius en la capacitat de ser i d’expressar-se en un context psicosocial. La psicomotricitat així definida té un paper fonamental en el desenvolupament harmònic de la personalitat.

Partint d’aquesta concepció es desenvolupen diferents formes d’intervenció psicomotriu que troben la seva aplicació, qualsevol que sigui l’edat, en els àmbits preventiu, educatiu, reeducatiu i terapèutic.

Aquestes pràctiques psicomotrius han de conduir a la formació, a la titulació i al perfeccionament professionals, i han de constituir cada cop més l’objecte d’investigacions científiques.”

J. Mendiara i P. Gil (2003). Psicomotricidad: evolución, corrientes y tendencias actuales (pàg. 26).

El concepte de psicomotricitat està directament relacionat amb el desenvolupament psicològic de l’infant, i aquest desenvolupament es produeix a través de la interacció activa de l’infant amb el medi que l’envolta, en un procés que va des del coneixement i control del propi cos i arriba fins al coneixement i l’acció sobre el món que l’envolta (Garcia Martínez, 1994, pàg. 33).

No tan sols per la definició de psicomotricitat, que recull l’aspecte socioafectiu, així com els aspectes motor, psicomotor i intel·lectual, sinó pel fet de dur-la a la pràctica, la intervenció psicomotriu, que que pren com a base la vivència del propi infant, repercuteix en el desenvolupament global dels infants.

La pràctica psicomotriu es pot dirigir a les persones tant si presenten algun tipus de trastorn, limitació o discapacitat, com si no.

Cal dir també que el camp d’actuació de la psicomotricitat és molt ampli, incideix en el desenvolupament de qualsevol persona de qualsevol edat i presenta diferents àmbits d’intervenció.

Així doncs, interessa a professionals del camp de la salut (metges, neuropsiquiatres, fisioterapeutes, psiquiatres), professionals de l’educació (educadors infantils, mestres, psicòlegs, pedagogs) i professionals de l’àmbit social (integradors socials, treballadors socials, animadors socioculturals, educadors socials, terapeutes ocupacionals).

La pràctica psicomotriu es pot dur a terme seguint diferents plantejaments de treball:

  • El treball preventiu té com a finalitat detectar i prevenir trastorns psicomotrius o emocionals en poblacions de risc o en etapes concretes de la vida (infància, embaràs, tercera edat, etc.).
  • El treball educatiu tracta de facilitar la maduració psicomotriu de tots els infants en el marc curricular del centre educatiu (llar d’infants o parvulari, en el cas de la feina dels tècnics superiors en educació infantil).
  • El treball reeducatiu o terapèutic té com a objectiu la intervenció psicomotriu en persones amb trastorns psicomotrius del desenvolupament i amb alteracions emocionals i de la personalitat.

La psicomotrictat educativa

En aquest apartat es tracta de presentar l’estudi de les aportacions teòrico-pràctiques del plantejament educatiu de la psicomotricitat que posen al vostre abast les bases per a la pràctica diària amb infants.

La inclusió de la psicomotricitat com a tema educatiu no es produeix fins a la publicació el 1960 de l’obra de Louis Picq i Pierre Vayer Educations psychomotrice et arriération mentale.

“L’educació psicomotriu és igual a l’educació en general de l’ésser a través del seu cos.”

Pierre Vayer. 1985. (pàg. 49).

Hi ha tres corrents en l’educació psicomotriu (taula), procedents del camp de l’educació física (Vázquez, 1989):

  • El model psicocinètic de Le Boulch, clarament situat en el vessant educatiu i amb utilitat rehabilitadora.
  • L’educació corporal de Vayer, una concepció psicoeducativa més general que l’anterior i inicialment reeducativa.
  • L’educació vivenciada de Lapierre i Aucouturier, utilitzable en l’educació escolar i en el camp de la teràpia.

La psicomotricitat és un tipus d’intervenció de caire pràctic que té la intenció d’atendre i millorar la realitat personal de qualsevol persona, tenint en compte les característiques de la persona i seguint diferents àmbits d’intervenció (terapèutic, reeducatiu, preventiu i educatiu).

Ballesteros Jiménez (1982) concreta encara més la proposta anterior i en diferencia dues direccions/corrents (taula): el corrent psicopedagògic (normatiu), representat per Le Boulch i Vayer, entre altres, i el corrent vivencial (dinàmic), representat per Lapierre i Aucouturier.

Taula: Resum dels corrents, direccions i autors de l’educació psicomotriu
Direccions/corrents segons Ballesteros Autors Corrents segons Vàzquez
Psicopedagògica Le Boulch Model psicocinètic
Educació corporal
Vivencial Lapierre
Aucouturier
Educació vivenciada

A continuació i tenint presents els postulats teòrics dels corrents de l’educació psicomotriu, s’examinaran algunes de les diferents aportacions fetes per aquests autors.

Jean Le Boulch

Jean Le Boulch, insatisfet pels mètodes i els objectius de l’educació física tradicional, desenvolupà una metodologia pròpia en què el moviment representa l’acte mental: el model psicocinètic.

“Es tracta d’un mètode general d’educació que, com a medi pedagògic, utilitza el moviment humà en totes les seves formes.”

J. Le Boulch (1969). La educación por el movimiento en la edad escolar. Buenos Aires: Paidós.

En la seva interpretació de l’educació física, fuig de la concepció dualista (cos-ment) i considera el moviment un mitjà d’educació de la personalitat, cosa que implica superar l’enfocament biològic clàssic i abraçar el model psicològic, que propugna l’existència corporal com a totalitat.

El mètode psicocinètic implica una filosofia de l’educació que busca per a l’home un millor coneixement i acceptació d’ell mateix, un millor ajustament de la seva conducta i l’autèntica autonomia i accés a responsabilitats en el marc de la vida social.

La psicocinètica és un mètode pedagògic en el qual l’educació equival a formació, i aquesta darrera implica el desenvolupament de capacitats, la modificació d’actituds personals i la integració grupal.

Podeu repassar el procés d’aprenentatge proposat per Piaget en l’apartat “Diferents models d’aprenentatge” de la Unitat “Intervenció en el desenvolupament cognitiu” d’aquest mòdul.

El mètode de la psicocinètica es basa en una psicologia unitària de la persona i en la noció d’estructuració recíproca entre el jo i el medi. En aquesta relació, la persona es pot orientar en dues direccions: una adreçada a objectius externs i l’altra dirigida a la seva pròpia activitat, en què es posa en joc una forma d’atenció interioritzada.

Així doncs, en el mètode de la psicocinètica el tempteig experimental esdevé un principi d’aplicació fonamental i es recorre a la dinàmica del grup en l’activitat, ja que el desenvolupament integral de la personalitat no es pot fer si no és per mitjà de la relació amb els altres (figura).

El mètode de la psicocinètica assigna un lloc de privilegi a l’experiència viscuda per l’alumne que no pot ser reemplaçada per l’experiència o pels tecnicismes de l’educador o educadora.

En l’àmbit del desenvolupament funcional de l’infant, Le Boulch se situa en el clàssic procés d’assimilació-acomodació de Piaget. Així doncs, els dos grans grups de funcions que cal tractar són la funció d’ajustament en les seves formes (global i espontània) i amb representació mental (a partir d’una imatge de cos operant); i les funcions gnòsiques de percepció del propi cos i organització dels camps perceptius exteroceptius en els seus aspectes espacial i temporal.

Figura La relació amb els altres propicia el desenvolupament integral dels infants

A fi d’aplicar aquests principis, el mètode proposa dos tipus de sessions didàctiques que inclouen jocs i activitats d’expressió així com sessions psicomotrius en què es fan exercicis de coordinació, de percepció i coneixement del propi cos, d’ajustament corporal (actituds, problemes, etc.), exercicis de percepció temporal i exercicis de percepció de l’espai d’estructuració espaciotemporal.

Louis Picq i Pierre Vayer

En el model de l’educació corporal, és la funció adaptativa de la persona en el seu medi la que estableix les línies d’interaccions dialèctiques, en el centre de les quals se situa el que els autors anomenen el jo corporal. Aquest jo corporal és el nucli fonamental en el procés de construcció de la personalitat.

Louis Picq i Pierre Vayer distingeixen tres tipus de manifestació de l’activitat infantil:

  • Les conductes motrius de base, que són més o menys instintives (equilibrador, coordinació dinàmica general, coordinació visomanual).
  • Les conductes neuromotrius, estretament lligades a la maduració del sistema nerviós (paratonies, sincinèsies i problemes plantejats per la lateralitat).
  • Les conductes perceptivomotrius, lligades a la consciència i a la memòria (educació de la percepció mitjançant exercicis elementals i estructuració de l’espai i del temps).

Sincinèsia i paratonia

La sincinèsia és un moviment involuntari associat a un moviment voluntari que es caracteritza per la contracció d’un grup muscular. La paratonia és la dificultat per relaxar voluntàriament un múscul.

Aquests aspectes exteriors de la motricitat es tradueixen en manifestacions visibles de la personalitat de l’infant, que depenen íntimament d’un altre aspecte fonamental com és l’organització de l’esquema corporal.

Picq i Vayer proposen fer un ús pedagògic de tots els aspectes esmentats per tal d’arribar a l’acció educativa global.

L’educació psicomotriu de Picq i Vayer tendia en un principi a la reeducació de trastorns motrius i s’adreçava a la teràpia dels infants que tenien alguna deficiència. Més endavant, però, és Vayer qui enfoca l’educació psicomotriu en una direcció psicoeducativa més general. Per a Vayer, el desenvolupament harmònic de l’infant, en totes les seves facultats, no es pot fer plenament si l’acció educativa no s’exerceix simultàniament sobre tres vèrtexs com són:

  • L’infant: descobriment i consciència d’ell mateix.
  • L’infant davant el món dels objectes.
    • Organització de percepcions.
    • Coneixement dels objectes.
    • Relacions entre els objectes.
  • L’infant davant el món dels altres.
    • Acceptació de l’altre.
    • Col·laboració amb l’altre.
    • Respecte cap a l’altre.

Vayer va centrar l’anàlisi de l’activitat motriu en un pla relacional, en què els components d’aquesta relació són el “jo” i el “món exterior”. El “jo corporal” és sempre present en el mateix centre de la personalitat de l’infant.

Els treballs de Vayer proporcionen recursos didàctics per treballar la psicomotricitat en les institucions escolars, raó per la qual la seva proposta va tenir un gran acceptació.

André Lapierre i Bernard Aucouturier

Una de les formes d’entendre la psicomotricitat ha estat el corrent relacional o l’educació vivenciada. Aquest corrent té com a principals exponents a André Lapierre i Bernard Aucouturier, que partien tots dos d’una concepció unitària d’allò corporal, i proposaven una metodologia apta per a donar resposta als plantejaments de l’educació física.

En el seu mètode s’aprecien clarament les influències decisives de dos corrents psicològics com són la psicoanàlisi i la teoria pedagògica de Jean Piaget.

En l’actualitat, els dos autors evolucionen cap a orientacions diferents: Lapierre manté en el seu mètode la inspiració psicoanalítica i relacional primitiva, mentre que Aucouturier prossegueix les seves investigacions en una línia piagetiana, preocupat per l’aplicació de la pràctica psicomotriu.

Quan es parla d’una educació vivenciada es plantegen dos aspectes diferenciadors de qualsevol altra concepció metodològica. En primer lloc, la globalitat conceptual de l’ésser humà, i en segon lloc, la utilització de la vivència o l’experiència que repercuteix en totes les dinàmiques de la personalitat del subjecte. Van evolucionar la seva pràctica pedagògica des de posicionaments de sessions sistemàticament programades per l’adult per a atorgar més espai a l’activitat espontània dels infants. Aquesta postura implica afavorir la creativitat de l’infant, permetre la lliure expressió de les pulsions emocionals, dels desitjos primitius i de l’inconscient, retrobar el cos i el moviment en tota la seva significació afectiva i potenciar el desenvolupament lliure de la comunicació dels infants entre ells i amb l’educador o l’educadora.

Recordeu que Vayer va centrar l’anàlisi de l’activitat motriu en un pla relacional, en què els components d’aquesta relació són el “jo” i “el món exterior”. El jo corporal era sempre present en el mateix centre de la personalitat de l’infant. Lapierre i Aucouturier aprofundeixen, tots dos, en les característiques de la relació psicoafectiva de l’infant amb ell mateix, amb els objectes, amb els altres i amb l’adult, i posen de manifest que el seu enfocament es pot utilitzar tant en l’àmbit educatiu com en el terapèutic i de reeducació. Posteriorment els dos autors, però, van seguir orientacions diferents.

A les diferents activitats proposades en el web del mòdul hi trobareu el conjunt d’aportacions teòriques i pràctiques dels diferents autors.

Lapierre va prendre una direcció que denominà psicomotricitat relacional i Aucouturier, una altra que prefereix anomenar pràctica psicomotriu.

Heu de tenir en compte que la psicomotricitat relacional de Lapierre introdueix el cos com a mediador principal en la relació dels infants, cosa que representa una ruptura amb els mètodes tradicionals, basats en la mediació del llenguatge parlat. El cos protagonitza les sessions de psicomotricitat relacional en què s’utilitza especialment el llenguatge de la mirada, del gest, de la distància, del contacte, etc.

Per a Lapierre, l’àmbit de la psicomotricitat relacional és un camp molt ampli i no s’ha d’aplicar només a situacions educatives en el context escolar, sinó que es pot aplicar a tot el ventall d’experiències de les relacions humanes, per exemple, les relacions mare i fill, pare i fill, entre germans, etc.

Aucouturier senyala que la finalitat de la pràctica psicomotriu és contribuir al desenvolupament harmònic i integral de l’infant (de 0 a 6-8 anys) tenint en compte totes les seves capacitats motrius, intel·lectuals, afectives i socials. Considera que la pràctica psicomotriu té com a objectiu concret afavorir l’aparició de l’expressivitat psicomotriu de l’infant (que ell entén com la manera de ser i d’estar que té l’infant en el món) en un espai i un temps concrets i amb un material específic.

Així, Aucouturier proposa que la sala per a jugar tingui dos espais clarament delimitats. Un espai per a l’expressivitat motriu, amb matalassos, rampes, bancs, teles, coixins, etc., i un espai de representació, amb peces de fusta de diferents formes i mides, plastilina, elements per a dibuixar, etc.

En la sala de psicomotricitat, la persona educadora no ha de proposar continguts per a treballar, sinó que l’activitat que es produeixi a la sala ha de ser-ho per iniciativa de l’infant. És a dir, el joc espontani de l’infant és l’activitat principal i l’adult pot entendre’l i fer-lo evolucionar. Aquestes manifestacions lúdiques de l’infant aporten el contingut a les sessions que es desenvolupen en tres temps:

  • Temps de vivència i acció (plaer sensoriomotriu, plaer de l’acció, plaer del joc i del moviment).
  • Temps del conte.
  • Temps de la representació, l’infant es distancia de les vivències emocionals que ha tingut en la sessió i fa una producció gràfica o de construcció.

Els dos primers temps es desenvolupen en l’espai per a l’expressivitat motriu i el tercer temps es fa en l’espai de representació.

Una visió de la psicomotricitat a Espanya

En l’actualitat, les associacions de psicomotristes espanyols (Berruezo, 2000, pàg. 60) afirmen de la psicomotricitat es basa en una visió global de la persona i que:

“el terme de psicomotricitat integra les interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensoriomotrius en la capacitat de ser i d’expressar-se en un context psicosocial. La psicomotricitat així definida té un paper fonamental en el desenvolupament de la personalitat. Tenint en compte doncs aquesta concepció es desenvolupen diferents formes d’intervenció psicomotrius que troben la seva aplicació en els àmbits preventius, educatius, reeducatius i terapèutics…

I en aquesta línia (García i Martínez, 1994 pàgs. 34-38; Pastor, 1994 pàgs. 66-67) els objectius que l’educació psicomotriu ha d’assolir són educar:

  • La capacitat sensitiva mitjançant les sensacions del propi cos.
  • La capacitat perceptiva.
  • La capacitat representativa i simbòlica.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats