Conceptes de psicomotricitat

Com ja heu pogut comprovar, el terme psicomotricitat s’ha anat configurant al llarg del temps amb les aportacions de diferents branques del coneixement. Això ha comportat que la terminologia emprada hagi estat molt diferent.

De tots els diferents intents que s’han fet per organitzar la motricitat de les persones, aquí s’ha optat per la proposta que fan José Luis Conde i Virginia Viciana (1997) sobre la classificació de les adquisicions motrius en l’etapa de l’educació infantil. Segons aquests autors, els primers moviments que fa l’infant en néixer són moviments reflexos, que esdevenen la base a partir de la qual es constitueix tota la motricitat de l’infant. A partir d’aquests moviments reflexos de l’infant, totes les adquisicions motrius tenen l’origen en els tres aspectes següents: control i consciència corporal, locomoció i manipulació.

Dins de la categoria del control i la consciència corporal, s’inclouen totes les habilitats referents al domini del cos i al seu millor coneixement; per tant, estudiareu l’activitat tònica postural equilibradora (AT-PE), l’esquema corporal, la lateralitat, la respiració, la relaxació i les sensopercepcions.

De la mateixa manera, dins de la categoria de la locomoció s’inclouen els moviments elementals locomotrius, com són la reptació, el gateig, l’acte de trepar i el de posar-se dret. Aquests moviments deriven en els desplaçaments naturals, els desplaçaments construïts i els salts.

Entre les habilitats de locomoció i de manipulació, cal situar els girs, perquè tenen components d’ambdós aspectes.

En la tercera categoria, la manipulació, se situen totes aquelles adquisicions que parteixen del reflex de prensió i que deriven en moviments elementals manipuladors (atrapar, agafar, deixar, llençar i tallar). Aquests moviments evolucionen cap a les habilitats més complexes com són els llançaments i les recepcions.

El reflex de prensió

…s’anomena també reflex de Grasping i es caracteritza pel fet que el bebè tendeix a tancar la mà quan és estimulat en el palmell.

Aquestes tres categories –control i consciència corporal, locomoció i manipulació– deriven a la seva vegada en el que denominem habilitats genèriques (el bot, les conduccions, etc.), i d’aquestes neixen les habilitats específiques, les habilitats pròpies dels diferents esports i que es treballen en etapes educatives posteriors.

Aquest ventall d’habilitats es produeixen sempre en un espai i temps determinats; l’infant adquireix els diferents moviments motors tenint en compte aquesta relació espai-temps. Això implica el seu tractament com a habilitats a part, però sempre presents en totes les altres. Dedicarem, doncs, un apartat al coneixement de l’espai (espacialitat) i del temps (temporalitat) i com l’infant els domina.

En l’apartat “El desenvolupament motriu” de la unitat “El desenvolupament motriu” podeu repassar el concepte de reflex i les diferents classes que presenta l’infant petit.

Finalment, els autors situen la coordinació com a habilitat global que determina el grau de perfecció al qual s’arriba amb la resta de habilitats. Es diu que un infant té bona coordinació si presenta un desenvolupament adequat de totes i cadascuna de les habilitats anteriors.

Vegeu a continuació l’esquema (figura) que és una proposta per relacionar tots els termes que s’han esmentat. Us recomanem que el tingueu present durant tota l’explicació.

Figura Classificació de les diverses adquisicions motrius en l’etapa de l’educació infantil
(Font: J. L. Conde Caveda i V. Viciana. //Fundamentos para el desarrollo de la motricidad en edades tempranas//. Málaga: Ediciones Aljibe, "Biblioteca de Educación", pàg. 39

Control corporal i consciència corporal

En aquest apartat estudiareu totes les adquisicions que permeten que l’infant tingui un domini millor i, per tant, un coneixement millor del seu cos. És a dir, ens referirem al concepte d’ATPE, que inclou el to muscular, la postura pròpiament dita, l’equilibri; l’esquema corporal; la lateralitat amb els seus tipus i els períodes d’adquisició, la respiració entesa com la interiorització dels moviments que a la vegada ajuden a la seva observació i per tant a la relaxació; i les sensopercepcions, que es relacionen amb la funció dels sentits, millor dit dels receptors sensorials que recullen la informació i la transmeten a través de les vies nervioses al cervell.

Els conceptes del control i la consciència corporal inclouen el que s’anomena l’activitat tònica postural equilibradora. De fet, aquest concepte és la suma d’un conjunt de termes l’acció dels quals ajuden l’infant en el control del seu cos. Tal com descriu Gessell, aquest control és la base per al desenvolupament de les anomenades habilitats superiors, que condicionaran la seva relació amb el món exterior, amb el món que l’envolta.

Així, dins del control estem parlant de conceptes com el to muscular, definit com el grau de tensió dels músculs del nostre cos, la postura, que relacionada amb el to dóna lloc a poder fer els gestos, a portar el cos a una posició determinada. I finament l’equilibri, entès el seu aprenentatge per la seva manca.

Però també cal assenyalar que l’esquema corporal és una part més del control i de la consciència corporal que ajuda l’infant a localitzar els seus segments corporals, la lateralitat entesa com la dominància d’un costat del cos sobre l’altre, la respiració des del punt de vista del seu control i conscienciació i les sensopercepcions com a coneixement del món exterior a través dels sentits i la seva interpretació.

Activitat tònica postural equilibradora

La denominació del terme activitat tònic postural equilibradora (ATPE) sorgeix de la síntesi d’un conjunt de conceptes que fan a l’infant controlar i ajustar el seu cos adoptant una postura que permet el desenvolupament natural i equilibrat del cos en l’espai que l’envolta.

L’activitat tònica postural equilibradora és un dels components fonamentals del control i la consciència corporal, i engloba els conceptes de to, postura i equilibri, tots tres íntimament relacionats.

En desenvolupar adequadament el to muscular de l’infant, facilitant una actitud postural ideal i un bon equilibri, us assegureu la consecució d’un bon control i l’ajust postural, elements que ajudaran l’infant a millorar el seu control i consciència corporal.

Diferents punts de vista sobre el control i l'ajust corporals

El control i l’ajust postural, segons Gesell (1958), és una preparació fonamental per al desenvolupament de les habilitats superiors i més refinades que es duran a terme en anys posteriors, i que permetran més llibertat per a l’acomodació a noves situacions. Le Boulch (1984) relaciona també la postura, les reaccions equilibradores i l’acompanyament tònic com a elements indissociables que fan possible un bon desenvolupament de l’infant en el món. Per a Rossel (1979), l’ajust postural és l’adaptació de les actituds i del comportament motriu en general a les variacions del món exterior.

El to muscular

El to muscular és el grau de tensió dels músculs del nostre cos i, en aquest sentit, és un dels elements que conformen l’activitat tònica postural equilibradora. Atès que l’activitat fonamentalment primitiva i permanent del múscul és l’activitat tònica, no es pot entendre com a estàtica sinó com a dinàmica.

  • Un nadó té ja prou força per aixecar el cap i l'esquena tot recolzant-se en els braços
  • Un nadó té ja prou força per aixecar el cap i l'esquena tot recolzant-se en els braços

Es poden diferenciar tres tipus de to muscular (Castañer i Camerino, 1991):

  • El to muscular de base, que és l’estat de contracció mínima del múscul en repòs.
  • El to postural, que és el to d’actitud o manteniment de lluita contra la gravetat, i dóna lloc a un estat de preacció dels diferents moviments i canvis posturals.
  • El to d’acció, que és el to muscular que acompanya l’activitat dels músculs durant l’acció i s’associa amb la força muscular.

El to postural està estretament lligat al desenvolupament de la motricitat. El cerebel és l’encarregat de controlar-lo i és el que fixa aquestes relacions amb la motricitat en forma d’automatismes posturals inconscients, que són traduccions de les experiències individuals viscudes. Aquestes postures, però, es van adaptant a cada instant a les condicions de desenvolupament de l’acció mitjançant l’exercici de les reaccions d’equilibració (Le Boulch, 1984).

Un bon funcionament tònic facilita l’estalvi energètic en l’actitud postural, tant estàtica com dinàmica. Cal dir també que el control voluntari del to ve donat (Mora i Palacios, 1993, pàgs. 140-142) pel desenvolupament maduratiu de l’infant i l’experiència amb els objectes amb què es relaciona, ja que el to muscular s’ajusta en funció de les experiències de cada situació.

La postura

Penseu...

…com esteu ara mateix asseguts, si esteu asseguts a una cadira amb l’esquena dreta o corbada? Si esteu estirats al sofà, amb coixins o sense coixins al cap? Si dormiu de costat, de boca terrosa o en posició fetal? I les noies, camineu amb talons alts o no?

La postura és un altre dels elements que conformen l’activitat tònica postural equilibradora. La postura està directament relacionada amb el to muscular. Ambdós constitueixen una unitat tònicopostural, el control de la qual facilita la possibilitat de canalitzar l’energia tònica necessària per a fer els gestos, perllongar l’acció o dur el cos a una posició determinada. Aquest control depèn del grau de maduració de la força muscular i de les característiques psicomotrius de l’infant. El control facilita, a la vegada, l’equilibri corporal de l’infant.

El punt de partida és la idea que la postura correcta és una qualitat amb la qual es neix i que des dels primers moments de vida es comença a desvirtuar, tant perquè no s’està atent al cos (mala circulació sanguínia, inadequada oxigenació de les cèl·lules i dels teixits, etc.), com pel fet d’adquirir hàbits posturals incorrectes a l’hora de seure, dormir i caminar entre d’altres.

L’equilibri

L’equilibri és un altre dels tres elements que conformen l’activitat tònica postural equilibradora. És un element essencial per a la presa de consciència corporal, ja que seria impossible per a la persona fer qualsevol acció de moviment orientat i precís si no existís el control permanent i automàtic de l’equilibrament corporal.

Heu de tenir en compte que l’actitud equilibrada de la que aquí es parla, no es correspon amb l’equilibri en el sentit físic del terme. Es tracta de la idea de reequilibri, perquè és un desequilibri permanent però constantment compensat. És a dir, cada vegada que el cos fa un moviment, aquest porta associat un altre moviment que compensa l’anterior per tal de conservar l’estabilitat.

L’equilibri s’aprèn per manca d’equilibri, ja que en una situació de manca d’equilibri, l’infant ajusta el seu centre de gravetat per tal d’assolir el reequilibrament (figura). Penseu, per exemple, en els infants quan comencen a caminar i fan les primeres passes tot sols: el seu pas és trontollant. Cada passa que fan sense caure suposa vèncer una gran dificultat perquè el moviment els desequilibra, el cos ha de fer un moviment que compensi el pas que ha fet i sense perdre l’equilibri.

El centre de gravetat

…és la condició mecànica en la qual totes les forces que actuen sobre el cos es contraresten de manera que la resultant és igual a zero.

Figura El centre de gravetat i la base de sustentació, és a dir, la superfície en què el cos s’aguanta

“L’equilibri és la capacitat de mantenir el centre de gravetat dins de la base de sustentació del cos.”

Blázquez i Ortega (1984)

Diferents tipus d'equilibris

La majoria de les classificacions sobre el tipus d’equilibri coincideixen a diferenciar entre l’equilibri estàtic –entès com el control d’una postura sense desplaçament–, l’equilibri dinàmic –entès com el que s’estableix quan el centre de gravetat surt de la verticalitat del cos i, després d’una acció equilibrant, torna a situar-se sobre la base de sustentació–, i l’equilibri d’objectes, que, si bé alguns autors no el consideren un equilibri pròpiament dit, fa referència a aquelles activitats en què l’infant tant de manera estàtica com dinàmica ha de mantenir un objecte sense que caigui.

L’evolució de l’activitat tònica postural equilibradora de l’infant d’ençà del naixement es desenvolupa amb la maduració del to muscular que, de manera gradual, permet a l’infant adquirir determinades postures.

L’infant evoluciona en l’àmbit postural passant de la postura de supí a pron, tot seguit a la postura sedent i, desprès, a la postura bípeda. L’evolució d’aquestes fases és directament proporcional a com major és el to muscular que els infants van adquirint.

El control de l’equilibri té com a finalitat ajudar a desenvolupar l’esquema corporal i l’orientació espaciotemporal en l’infant. Per arribar a controlar l’equilibri cal dominar l’equilibri estàtic a través de les diferents posicions del cos i, després, treballar l’equilibri dinàmic. Així un equilibri correcte és la base, segons Vayer, de la coordinació dinàmica general.

Esquema corporal

En les diferents investigacions, estudis i treballs que s’han fet, s’han anat utilitzant de manera indistinta multitud de termes (esquema corporal imatge de si mateix, esquema postural, imatge del jo corporal, etc.), i tots per a referir-se a una mateixa idea. Això ha estat així per l’interès que ha suscitat l’estudi del cos des d’una perspectiva molt àmplia en els diferents camps del coneixement (psicologia, filosofia, psiquiatria, neurologia, etc).

Ja heu vist que el cos és el primer mitjà de relació que tenim amb el món que ens envolta. Per tant, com més bé coneguem el nostre cos, més bé ens podrem desenvolupar en aquest món.

El coneixement i domini del cos és la base a partir de la qual l’infant construeix la resta dels aprenentatges. Aquest coneixement del propi cos representa un procés que es desenvolupa a mesura que es creix.

Vayer afirmava que el primer objecte que l’infant percep és el seu propi cos i aquest cos és el medi d’acció, de coneixement i de relació.

L’estudi de la representació humana

…el dibuix de la figura humana per part de l’infant ha estat àmpliament utilitzat com a instrument d’avaluació del desenvolupament de l’esquema corporal en aquesta etapa educativa.

Diversos estudiosos hi afegeixen que el coneixement progressiu del propi cos comenta amb l’observació de “l’altre”. Així, el nadó en néixer comença a observar i interioritzar les faccions de la cara de la mare, el nas, els ulls, la boca, etc., que seran la base del desenvolupament del seu futur esquema corporal.

L’esquema corporal és una part més del control i la consciència corporal (Conde i Viciana, 1997), de manera que s’ha de relacionar amb el coneixement i la localització per part de l’infant dels diferents segments corporals, tant en el seu propi cos com en el de l’altre.

“L’esquema corporal és la imatge mental que tenim del nostre propi cos, primer estàtica i després en moviment, en relació amb les diferents parts del cos i en relació amb l’espai i els objectes que l’envolten”

(Martin Domínguez, 2008, pàg. 61).

Com l’esquema corporal és també la presa de consciència de l’existència de les diferents parts del cos, de les relacions recíproques que s’hi estableixen, en situació estàtica i en moviment, i de la seva evolució amb relació al món extern (Tasset, 1980), cal esmentar aquí els segments corporals que l’infant ha d’anar coneixent:

  • cap (orella, nas, front, boca, llavis, llengua, dents, barbeta, galtes, etc.),
  • coll,
  • espatlles,
  • braços (colzes, mans, dits, etc.),
  • tronc: pits, esquema ,ventre, cintura, malucs,
  • cames: cuixes, genolls, turmells, peus, dits, ungles,
  • cul, penis i vagina.

Podeu ampliar la informació a l’apartat “El desenvolupament motriu” de la unitat “El desenvolupament motriu” d’aquest mòdul.

A partir d’aquí, es poden anar introduint els altres segments com són la nuca, la cara, els pòmuls, la pelvis, l’avantbraç, el palmell de la mà, etc.

Le Bouch, tot basant-se en els treballs d’Ajuriaguerra i Wallon, i molt influït per Piaget, proposa les següents etapes:

  • L’etapa del cos viscut (0-3 anys): durant els tres primers mesos l’infant té un comportament motor globalitzat, emocional i poc controlat; a partir dels 3 mesos, el bebè inicia la relació del seu cos amb l’exterior. A partir dels 8 mesos, l’infant somriu a familiars i estranys però d’una forma no discriminada. A l’entorn dels 18 mesos pot reconèixer diferents parts del cos. Als 2 anys té una vivència global del cos. Entre els 2 i els 3 anys reconeix el seu nas, les orelles, les cames, els braços, el penis i les galtes.
  • L’etapa de la discriminació perceptiva en la qual es desenvolupen les percepcions i el control del cos a través de l’educació sensorial.
  • L’etapa del cos en moviment en la qual té lloc l’elaboració definitiva de l’esquema corporal (entre els 7 i els 11 o 12 anys).

La lateralitat

El cos humà està caracteritzat per la presència de parts anatòmiques parelles i globalment simètriques. Aquesta característica, però, no té correspondència amb l’ús funcional que fem d’aquestes parts. De fet, es produeix una asimetria funcional, de manera que fem ús preferentment dels segments d’un costat del cos o de l’altre. El procés de lateralització té una base neurològica i és una etapa més de la maduració del sistema nerviós, la dominància d’un costat del cos sobre l’altre depèn del predomini d’un hemisferi o de l’altre.

En aquest sentit, un infant es considera dretà quan hi ha predominança de l’hemisferi esquerre, i es considera que és esquerrà, quan predomina l’hemisferi dret. Tot i això, quan es diu que un infant és dretà o esquerrà, no és una cosa que es pugui categoritzar amb excessiva rigidesa, perquè és possible que utilitzi la mà dreta per a determinades activitats i l’esquerra per a d’altres, o bé que faci servir indistintament totes dues. Tampoc és una cosa que es pugui determinar per la preferència d’un costat del cos sobre l’altre. La lateralitat està relacionada amb l’organització global corporal i, per tant, amb el control corporal i la consciència corporal.

Un altre factor que cal tenir present quan es parla de lateralitat és la relació amb l’espai. Des d’un primer moment, l’infant va definint la seva lateralitat, va adoptant la preferència funcional per uns segments del cos per damunt dels altres, i això li permet diferenciar on és la dreta i l’esquerra en relació amb el seu cos. Més tard, distingeix la dreta i l’esquerra en relació amb el seu company, cosa que permet conformar la base de l’orientació i estructuració espacial.

En l'educació infantil

…cal proposar moments educatius que parteixin dels principis de desenvolupament cefalo-caudal i proximal-distal de l’evolució corporal.

Algunes definicions de lateralitat

Hi ha una gran varietat de mètodes i perspectives d’anàlisi de la lateralitat i això explica la dificultat de definir el terme. El concepte de lateralitat manual és massa restringit, ja que només indica la preferència lateral de les extremitats superiors, sense tenir en compte la preferència dels ulls i de les altres extremitats, les inferiors. A continuació en trobareu algunes:

Tasset (1980) definia la lateralització com la comprensió de la idea dreta-esquerra i afirmava que es referia més a un concepte espacial que a la mateixa idea de lateralitat. Fernández Iriarte (1984) entenia la lateralitat com el predomini funcional d’un costat del cos sobre l’altre, que ve determinat per la supremacia que un hemisferi cerebral exerceix sobre l’altre.

La lateralitat és el domini funcional d’un costat del cos sobre l’altre i es manifesta en la preferència de servir-nos selectivament d’un membre determinat (mà, peu, ull, oïda) per a fer activitats concretes (Conde i Viciana, 1997)

Si bé aquesta darrera és la més ajustada als plantejaments que aquí ens ocupen, Martin Domínguez (2008) precisava la definició de lateralitat com “la preferència d’utilització d’una de les parts del cos humà sobre l’altre” i donava al procés pel qual es desenvolupa el nom de lateralització.

És possible que una persona no presenti un únic domini lateral; així, es pot parlar de diferents varietats de lateralització. Depenent de la predominança lateral que presenti una persona en l’àmbit ocular, pèdic, auditiu i manual, trobem els tipus de lateralitat següents (Ortega i Blázquez, 1982):

  • Dretana: predomini d’ull, mà, peu i oïda drets.
  • Esquerrana: predomini d’ull, mà, peu i oïda esquerres.
  • Ambidextre: no hi ha una manifesta dominància manual. Es produeix en els moments inicials de l’adquisició del procés de lateralització.
  • Creuada o mixta: mà, vista o oïda dominants no corresponen al mateix costat corporal.
  • Invertida: la lateralitat innata de l’infant s’ha contrariat com a conseqüència dels aprenentatges.

Una classificació alternativa

Martín Domínguez (2008) proposava una classificació diferent basada en a) la preferència manual en que es realitzen les accions, cal però diferenciar els diferents tipus d’accions que es poden donar (espontànies i especialitzades); b) la naturalesa de les accions (normal o patològica); c) la intensitat de les accions poden ser esquerrans, dretans, ambidextres (Cobos, 1995, pàg. 57), i d) el predomini dels diferents segments corporals (mà, peu, ull i oïda).

Le Boulch (1983) establia els períodes següents en l’adquisició de la lateralitat:

  • Període de 0 a 3 anys: es pot observar una futura dominància mitjançant el reflex tònic cervical en les primeres setmanes de vida. Fins a l’any, es produeixen moltes fluctuacions i no hi ha un predomini clar. La preferència lateral apareix cap a l’any i mig, quan l’infant comença a agafar una varietat més gran d’objectes. Un període d’inestabilitat es pot produir entre els dos i tres anys. Cap als dos anys i mig ja es pot veure assolida la preferència lateral, encara que en el cas de les cames, aquest problema s’agreugi força.
  • Període de 3 a 6 anys. A partir dels quatre anys s’accepta la definició de la lateralitat. Entre els 5 i 6 anys, l’infant adquireix els conceptes de dreta i esquerra en el seu propi cos, en referència amb la seva dominància lateral, que a poc a poc es consolida fins aproximadament els 8 anys.

A l’hora d’avaluar la lateralitat de l’infant, l’educador o l’educadora compta amb diferents fonts d’informació: la primera és la informació que donen els pares; en segon lloc, l’observació sistemàtica de les diferents activitats que es fan a l’escola infantil i, desprès, la informació que es desprèn de la realització d’algun test, entre els quals podeu trobar el test de Harris, el test de Zazzo, el test de Rogers o el test de Piaget.

Respiració

A més de considerar la respiració un intercanvi de gasos, cal tenir present que una respiració adequada es tradueix en un equilibri físic i mental. Per tant, l’educació psicomotriu no pot prescindir de la respiració, ja que és la base essencial del ritme propi de l’infant i la respiració, amb el seu ritme, és alhora una funció essencial en la seva construcció de la imatge de sí mateix, en la qual no és absent l’estructura corporal.

Amb tot això, es vol fer notar que la interiorització del procés respiratori apropa una mica més l’infant al coneixement del seu propi cos i als fenòmens que s’hi duen a terme, sense oblidar que l’observació de la respiració pròpia porta al contacte amb un mateix i a la relaxació.

Sensopercepcions

Un altre camp que cal desenvolupar dins de la categoria del control i la consciència corporal és el de les sensopercepcions. Tot el coneixement del món ens arriba a través dels sentits i, a grans trets, el procés s’esdevé d’aquesta manera:

Els diferents receptors sensorials recullen les informacions provinents de l’entorn i les interpreten, de manera que el coneixement del medi extern i del medi intern permeten a l’infant desenvolupar-se eficaçment, fent que conegui el seu cos, que en diferenciï les parts i les funcions, i que estableixi relacions amb els objectes.

Per això és imprescindible desenvolupar tant les possibilitats motrius del cos com les perceptives: un bon desenvolupament perceptiu permet un bon desenvolupament motriu.

Els sentits tenen un paper important en la percepció de l’infant, ja que a partir de les sensacions que rep del seu entorn pot accedir a la informació necessària per poder interactuar. Per la qual cosa es pot dir que és a través de la percepció que es pren consciència del que passa al món exterior i es dóna significat als estímuls que arriben.

El món perceptiu de l’infant, però, no és com el món perceptiu de l’adult. D’ençà el naixement, el cervell desenvolupa determinades capacitats perceptives importants i, malgrat les limitacions que pesen encara sobre el processament de la informació, les va superant a través de l’exercici i l’estímul dels sentits.

El desenvolupament de la percepció visual. Des del naixement i fins al mes de vida, el nadó arruga les parpelles quan hi ha molta llum, les imatges que percep són encara borroses, no té una bona coordinació dels muscles oculars i ja té certa noció de les distàncies. A partir del primer i fins al segon mes, el bebè aconsegueix fixar la mirada, estableix ja la convergència binocular i pot seguir un objecte en un recorregut de 180 graus. Entre els dos i els tres mesos desplaça la mirada d’un objecta a un altre, gira el cap completament, descobreix el seu cos i s’interessa pels objectes. A partir dels quatre mesos la capacitat visual de l’infant s’aproxima a la de l’adult. L’infant petit veu objectes a distàncies variables, percep els menors detalls d’un objecte i queda establerta la constància de la forma. Als sis mesos ja percep la profunditat.

El desenvolupament de la percepció auditiva. Des del naixement –i també abans de néixer– i fins al mes de vida, el nadó és sensible als sons però no sap encara localitzar la procedència del so. Entre el mes i els dos mesos, hi sent correctament però continua sense localitzar el so. Entre els dos i els tres mesos aprèn a localitzar el so i comença a diferenciar la veu humana, per la qual té preferència. Entre els tres i els quatre mesos pot localitzar la direcció exacta de la que prové el so. Entre els quatre i els cinc mesos, ‘infant es fixa en la persona que parla, comença a distingir el to i les inflexions de la veu.

El desenvolupament del sentit i la percepció del tacte. El fetus ja presenta sensibilitat al tacte, que, desprès de néixer, augmenta en el curs dels primers dies de vida. El tacte és una de les fonts més importants de coneixement del nadó. L’infant explora el seu entorn tocant els objectes. Si observeu els infants, us adonareu que la percepció tàctil primer es fa amb la boca i, després, amb les mans.

D'ençà el primer dia...

…el nadó té sentit del tacte i pot sentir dolor, i en el curs dels dies següents guanya encara més sensibilitat. Per exemple, els nens circumcidats sense anestèsia, els quals han quedat més sensibles al dolor que els nens la circumcisió dels quals s’ha fet amb anestèsia.

Un aspecte molt important del tacte és la capacitat de crear vincles afectius entre els pares i els nadons d’aquí la importància que aquest sentit té en el desenvolupament emocional dels infants.

El nadó, per exemple, respon de manera especial als estímuls que rep al voltant de la boca i als palmells de les mans o a les plantes dels peus. Fins als sis mesos, els bebès acostumen a llepar els objectes i a posar-se’ls als llavis. Després, a partir del sis mesos, els manipulen amb les mans, els toquen, els fan girar, els premen i els miren atentament. Al voltant del primer any ja poden reconèixer un objecte quan l’exploren amb la mà. De fet la percepció tàctil millora poc a poc amb l’edat.

Locomoció

Els primers moviments voluntaris que es deriven dels reflexos són els moviments elementals locomotrius, com la reptació, el gateig i la capacitat de trepar i de posar-se dret, que acompanyen el desenvolupament del nadó d’ençà els primers moments de la seva vida.

Els moviments elementals van prenent especificitat i derivant en altres desplaçaments naturals (marxa, carrera, desplaçaments en el medi aquàtic, etc.), en els desplaçaments construïts (analítics, recolzant diferents parts del cos, amb l’ajuda de companys, sobre materials, etc.) i en els salts. Des d’un punt de vista educatiu, l’educador o l’educadora ha de tenir en compte alguns factors que configuren les característiques dels desplaçaments:

  • La posada en acció (moment en què comença el moviment).
  • El ritme d’execució (capacitat de fer el desplaçament a la velocitat adequada). Els desplaçaments són qualsevol progressió d’un punt de l’espai a un altre utilitzant com a medi el moviment corporal total o parcial.
  • Els canvis de direcció (domini eficaç de la trajectòria no rectilínia que s’ha de seguir).
  • Les parades (capacitat d’aturar-se una vegada completat l’objectiu).
  • La durada de l’execució (distància del desplaçament).

Els desplaçaments naturals

L’infant posa en pràctica les habilitats de la marxa i de la carrera a mesura que interacciona amb el seu entorn. Els diferents entorns de l’infant (la casa, el parc, l’escola infantil, etc.) li possibiliten una àmplia i rica varietat de moments d’aprenentatge.

La marxa en posició dreta

La marxa deriva dels patrons elementals locomotrius, en què l’infant ja és capaç de mantenir-se dret de manera autònoma, però, com a habilitat, la marxa és tan complexa que a vegades el patró madur no s’arriba a assolir fins ben tard.

L’infant passa d’arrossegar-se a caminar a quatre grapes i, desprès, a posar-se dret per mitjà de l’acció de trepar, i més endavant passa a caminar amb ajuda, trobant-hi alguns petits problemes, fins que arriba a un tipus de marxa elemental.

“Caminar es pot definir com una forma de locomoció vertical, amb un patró motriu caracteritzat per una acció alternativa i progressiva de les cames en contacte continu amb la superfície de recolzament. Per tant, el cicle complet (un pas), consisteix en una fase de suspensió i en una altra de suport amb cada cama.”

R. Wickstrom (1990). Patrones motores básicos. Madrid. Alianza Deporte.

La carrera

Marxa i carrera són patrons idèntics. Cada cama fa un cicle: enlairament des del turmell, balanceig, entrada del taló, amortiment i torna a començar l’enlairament del turmell. En qualsevol punt del cicle d’una cama, l’altra cama és a meitat de camí respecte d’aquest punt. La carrera porta intrínseca les capacitats físiques bàsiques: força, velocitat i resistència, principalment. És una forma energètica de locomoció i una ampliació natural de l’habilitat bàsica de caminar.

La carrera es pot definir com la successió alternativa de recolzaments dels peus sobre la superfície de desplaçament.

La major part dels infants fan ajustaments després d’aprendre l’habilitat en la seva forma més rudimentària, per tal de seguir amb un procés de refinament continu que resulta de la influència conjunta de la maduració i l’aprenentatge.

Els desplaçaments construïts

A més dels desplaçaments naturals que heu vist a l’apartat anterior, hi ha el que podem denominar desplaçaments construïts, que són els que s’elaboren amb un objectiu prefixat i que deriven dels naturals. Aquest fet cal tenir-lo molt en compte en l’educació infantil, ja que per la seva varietat, els desplaçaments construïts potencien la motricitat de l’infant i, en definitiva, la seva coordinació.

D’entre els desplaçaments construïts es poden destacar aquests:

  • desplaçaments analítics,
  • desplaçaments recolzant diferents parts del cos,
  • desplaçaments amb ajuda de companys,
  • desplaçaments sobre materials,
  • desplaçaments sota de materials,
  • desplaçaments transportant materials,
  • desplaçaments rítmics,
  • desplaçaments variant les trajectòries, la velocitat…,
  • desplaçaments variant el medi…

Els salts

El salts s’originen a partir d’altres desplaçaments que ja heu vist explicats, com són la marxa i la carrera. En desenvolupar l’habilitat de córrer, l’infant també adquireix la capacitat física necessària per saltar.

El salt es pot definir com el moviment en què està implicat un enlairament del cos del terra, realitzat per un peu o per tots dos, i en què el cos queda suspès en l’aire momentàniament per després tornar a tocar el terra.

El patró del salt es pot descompondre en quatre fases:

  • La fase prèvia, en què l’infant ha d’agafar suficient velocitat (si no és un salt en parada) i una col·locació segmentària òptima per a fer el salt.
  • La fase d’impuls, en què es transforma la velocitat adquirida en una trajectòria adequada.
  • La fase de vol o suspensió, en què el cos de l’infant és en suspensió projectat en l’espai en alçada o longitud per aconseguir l’objectiu determinat.
  • La fase d’amortiment, de caiguda o recepció, que marca el moment en què l’infant torna a prendre contacte amb el terra.

Dos tipus de salts

Hi pot haver salts en horitzontal o en profunditat i salts en vertical Des del punt de vista tècnic, els dos tipus de salts presenten característiques similars en la fase preparatòria, com poden ser el cos agrupat, la flexió de grans articulacions, el pes en la part davantera dels peus, els peus cap a endavant i separats, els braços en la part posterior del cos, però és en la fase d’acció on les peculiaritats d’un salt respecte de l’altre divergeixen.

Penseu com salteu en horitzontal i com ho feu en vertical, i us adonareu que els braços, les cames, els peus i l’angle d’enlairament són diferents.

Els girs

L’habilitat del gir és qualsevol rotació que tingui com a centre un eix del cos humà, amb desplaçament o sense, i que és capaç de crear una família autònoma de moviments per a cadascun d’ells o de les seves combinacions. Així, doncs, es poden considerar quatre grans tipus de girs: girs en contacte amb el terra, girs en suspensió, girs amb les mans constantment aferrades i girs amb recolzaments i suspensions múltiples i successius.

I si, a més, es combinen les quatre categories de girs esmentades, també es poden originar multitud de variants i, per tant, multitud de possibilitats d’execució dels girs entre elles aquestes:

  • Segons l’eix de gir (eix vertical, eix anterior-posterior, eix transversal, combinacions).
  • Segons el tipus de recolzament (en suspensió, en contacte amb el terra, mitjançant les mans aferrades, recolzaments i suspensions múltiples).
  • Segons la direcció de gir (cap endavant, cap endarrere, cap a l’esquerra, cap a la dreta).
  • Segons la posició inicial (vertical normal, vertical invertida, horitzontal,inclinada).

A causa dels aspectes relativament complexos que presenten els girs, no s’han establert patrons evolutius concrets, encara que hi ha literatura sobre aproximacions de determinades variants de girs, com per exemple les observacions de les tombarelles.

Manipulació

Des dels primers moments de vida del nadó, els reflexos van evolucionant per derivar en els moviments manipuladors elementals, com són atrapar, prendre o agafar, deixar, llançar i rebre. Aquests moviments prenen un criteri d’especificitat que deriva en formes més complexes de manipulació, com són els llançaments i les recepcions, en què progressivament s’assoleix una maduresa considerable.

Els llançaments

L’acció de llançar es desenvolupa en la persona com a resultat natural de la interacció amb els objectes que l’envolten. En el desenvolupament de l’habilitat de llançar intervenen les habilitats motrius referents al control corporal i consciència corporal, com ara la lateralitat i l’activitat equilibradora, i l’habilitat motriu de coordinació referida a la coordinació visomanual, l’espacialitat i la temporalitat recolzades sòlidament en el sentit visual de l’infant.

Tot llançament possibilita innumerables variables en funció de l’actitud de l’infant abans que es produeixi el llançament i mentre es produeix.

D’aquesta manera, es pot variar, en la fase prèvia, depenent de la forma de subjecció de l’objecte, de la seva col·locació i de la col·locació de l’infant que llança, i també es pot variar durant l’execució, en funció de la posició corporal en el moment de llançar, la trajectòria del segment que llança i la manera com s’aplica la força.

Les recepcions

La recepció es pot definir com un patró que consisteix a detenir l’impuls d’un objecte que ha estat llançat, utilitzant per fer-ho braços i mans. En el desenvolupament d’aquesta habilitat tenen un paper molt important la lateralitat, la coordinació dinàmica general (coordinació de totes les parts del cos) i la coordinació visuomotora. Això vol dir que tots els moviments encaminats a la recepció d’objectes, tant des de perspectives estàtiques com de moviment, impliquen una alta intervenció dels components perceptius, sobretot en l’àmbit visual.

L’habilitat de rebre representa un dels gestos més difícils de dominar, ja que s’afegeixen factors espaciotemporals per a l’apreciació de distàncies, velocitats i trajectòries. I sobretot perquè s’afegeix el fet que l’infant s’ha d’anticipar en la realització del moviment per fer-lo coincidir amb l’arribada de l’objecte que està en moviment.

L’espacialitat

Heu après que és fonamental que l’infant conegui el seu cos, i que amb això, però, no n’hi ha prou; cal que l’estructuri i el mogui en relació amb el seu món exterior. Així doncs, l’adquisició de l’espacialitat és un procés paral·lel a la maduració corporal i no es pot desenvolupar de manera aïllada.

Al contrari, la noció d’espacialitat està lligada amb les nocions d’esquema corporal, lateralitat i temporalitat.

L’espacialitat és, segons Wallon, el coneixement o presa de consciència del medi i els seus voltants, és a dir, la presa de consciencia del subjecte, de la seva situació i de les seves possibles situacions en l’espai que l’envolta, el seu entorn i els objectes que hi ha.

La noció d’espacialitat o d’organització espacial té en compte tant l’orientació espacial com l’estructuració espacial. De fet, l’orientació i l’estructuració espacial constitueixen les bases que possibiliten el moviment de l’infant per a organitzar l’espai, és a dir, que l’organització de l’espai sorgeix de l’orientació i estructuració espacial.

En primer lloc, l’orientació espacial es pot definir com la capacitat de mantenir constant la localització del propi cos en funció dels objectes, així com de posicionar els objectes en funció de la nostra pròpia posició.

La noció d'espai de l'infant

Quan un infant de nou mesos, que està en posició de bocaterrosa, mira les joguines que té al seu voltant, observa si les toca o no, si la joguina és més gran que ell o no, si són a prop seu o no, si ha d’aixecar la cara per veure-les… és a dir l’infant té una noció d’espai basada en la pròpia vivència motora i perceptiva, i desenvolupa un espai perceptiu propi.

L’evolució de la construcció de l’espai pel nen o la nena, segons Piaget, es pot demarcar en tres etapes ben diferenciades:

  • L’etapa de l’espai corporal: basada en les informacions que li aporta el propi cos i les externes o exterioceptives.
  • L’etapa de l’espai ambiental, és a dir, l’espai que envolta el cos.
  • L’etapa de l’espai simbòlic lligada al món dels significats.

Així, va elaborant relacions espacials senzilles tenint en compte punts de referència subjectius (o tal com vèieu a l’exemple, la llargària del seu braç en el moment de tocar una joguina), és a dir, que el mateix infant crea i independents de l’espai que l’envolta. Aquest conjunt de relacions espacials simples s’anomenen relacions topològiques, relacions entre l’infant i els objectes, o bé relacions molt elementals entre els objectes-subjectes.

Entre les relacions que es poden produir, cal destacar aquestes:

  • Relacions d’orientació: dreta-esquerra, a dalt-a baix, davant-darrere…
  • Relacions de situació: dins-fora, damunt-sota, interior-exterior…
  • Relacions de superfície: espais lliures, espais plens…
  • Relacions de mida: gran-petit, alt-baix, ampli-estret…
  • Relacions de direcció: cap a la dreta, des d’aquí fins a…
  • Relacions de distància: lluny-a prop, junt-separat…
  • Relacions d’ordre o successió espacial: ordenació d’objectes en funció de diverses qualitats…

L’estructuració espacial és la capacitat per orientar o situar en l’espai objectes i subjectes. L’infant elabora relacions espacials d’una complexitat major mitjançant una sèrie de punts de referència, aquesta vegada, externs al cos i, per tant, objectius. D’aquesta manera l’infant construeix el seu espai representatiu.

Aquestes relacions espacials de més complexitat són les anomenades relacions projectives (l’infant descobreix les dues dimensions de l’espai, la llargada i l’amplària) i les relacions euclidianes (l’infant descobreix les tres dimensions de l’espai).

La temporalitat

El concepte de temporalitat és difícil d’assimilar per un infant petit, ja que percebre el temps implica prendre consciència dels canvis que es van succeint al llarg d’un període determinat. Per això, té tanta importància treballar els tres elements que conformen la temporalitat: l’orientació temporal, l’estructuració temporal i l’organització temporal.

L’orientació temporal no és una noció que es pugui visualitzar com l’orientació espacial, sinó que s’ha de recórrer a nocions temporals (dia-nit, matí-migdia-tarda-vespre, ahir-avui, etc.), és a dir, l’infant ha de dominar aquests conceptes més significatius per tal d’orientar-se en el temps.

L’orientació i l’estructuració espacial constitueixen les bases que possibiliten el moviment de l’infant per a organitzar l’espai. És a dir, l’organització de l’espai sorgeix de l’orientació i estructuració espacial.

En l’estructuració temporal és fonamental adquirir els conceptes d’ordre i de durada per arribar a distingir els canvis o els fets que succeeixen durant el dia a dia.

D’una banda, l’ordre representa l’aspecte qualitatiu del temps, perquè és la successió que hi ha entre els esdeveniments que es produeixen, uns al costat dels altres. I, de l’altra, la durada representa l’aspecte quantitatiu, perquè és la mesura de l’interval temporal que separa dos punts de referència, el principi i la fi d’un esdeveniment.

D’aquesta manera, els nadons aprenen els conceptes de dia i de nit a mida que fan determinades activitats de dia (jugar, menjar, passejar, etc.) i altres activitats de nit (banyar-se, sopar, dormir, etc.). I també aprenen que després del que fan a la nit, arriba un altre cop el dia amb altres rutines.

En l’organització temporal, les sensacions d’ordre i de durada es perceben conjuntament mitjançant el ritme. El ritme com a estructura temporal de les diferents seqüències del moviment ens remet a la capacitat d’organització temporal.

La coordinació

Veure un esportista d’alt nivell en acció ens transmet una sensació d’harmonia, de senzillesa i de simplicitat molt gran. Però aquesta aparent senzillesa es basa en una sèrie de mecanismes d’una extrema complexitat que interactuen ordenadament i sincrònica els uns amb els altres, i donen lloc a aquell moviment que desperta la nostra admiració.

El ritme

…està immers en tots els fenòmens de la natura? Podeu pensar-la com una una habilitat vital?

La coordinació ha de ser considerada una habilitat resultant de la interrelació i la interacció de totes les habilitats fins ara explicades. Penseu que el més senzill dels moviments exigeix un determinat grau de coordinació i que aquesta coordinació és present en major o menor mesura a qualsevol acció. Així la coordinació es pot definir de diverses maneres:

“La interacció harmoniosa, i en el possible economia dels músculs, nervis i sentits, amb la finalitat de traduir accions cinètiques precises i equilibrades, i reaccions ràpides i adaptades a cada situació.”

E. Ortega; D. Blàzquez (1982). La actividad motriz en el niño de 6 a 8 años. Madrid: Cincel.

  • En un salt de trampolí, la coordinació és molt important
  • En un salt de trampolí, la coordinació és molt important

“L’avaluació de les possibilitats que té el subjecte de contraure aïlladament diferents grups musculars en funció del moviment sol·licitat, i de fer a la vegada moviments que interessin diversos segments corporals.”

J. Bucher ( 1982). Trastornos Psicomotrices en el niño. Barcelona. Toray-Masson.

Lora Risco amplia el concepte fins aquí donat de coordinació en relacionar la coordinació amb altres habilitats. Això fa que la seva definició aporti una visió més global del terme:

“La coordinació és […] la capacitat de fer intervenir harmoniosament, econòmica i eficaç els músculs que participen en l’acció, en conjunció perfecta amb l’espai i el temps.

Lora Risco (1991). La educación corporal. Barcelona: Paidootribo.

Heu de tenir en compte que són molts els components de la coordinació que s’accepten, com, per exemple, les facultats d’adaptació, de reacció, de control-guia del moviment, control muscular, de combinació, orientació, equilibri, d’agilitat i destresa, del sentit de moviment, de flexibilitat, de capacitat d’emmagatzemar gestos, de força i d’un llarg etcètera.

Tots els components esmentats (tant els qualitatius com els quantitatius) han d’intervenir perfectament interrelacionats per tal d’aconseguir el moviment coordinat. Fixeu-vos que el que acabeu de llegir porta a la idea que la coordinació és quelcom més global, de manera que s’ha de considerar com una habilitat resultant.

Han estat molts els intents de classificar la coordinació, tenint en compte si intervé el cos en la seva totalitat en l’acció motriu o si només hi intervenen unes parts determinades com proposa, per exemple, Le Boulch quan divideix la coordinació en dinàmica-general, específica-segmentària, intermuscular i intramuscular.

La coordinació és un concepte que pot englobar multitud d’aspectes de la motricitat i que la converteixen en l’habilitat resultant

Aquesta és una tesis acceptada com es pot comprovar en la classificació de Lora Risco (1991), que estableix tres graus de coordinació amb les seves corresponents categories:

Coordinació sensoriomotriu

Els sentits ens serveixen per a donar informació al cervell sobre l’èxit o fracàs de les activitats motrius.

Es refereix a la relació ajustada i precisa establerta entre el moviment i cadascun dels diferents camps sensorials: vista, oïda, tacte i propioceptivitat. En destaquen les categories següents:

  • Coordinació visomotora: es refereix a la coordinació ull-mà, ull-peu, etc.
  • Coordinació audiomotora: fa referència al reconeixement del senyal sonor amb l’objectiu d’ajustar-lo a la resposta motora.
  • Coordinació sensomotora general: es refereix a aquells moviments que posen en joc la funció sensorial de qualsevol part del cos amb la intervenció de la vista o la mà, quan, per exemple, compareu mides, formes, etc.
  • Coordinació cinestesicomotora i temps de reacció: fa referència a la relació del cos mòbil o immòbil, en què intervé el sentit propioceptiu o cinestèsic, o el temps en què es reacciona davant de qualsevol estímul.

Coordinació global o general

Totes les categories de la coordinació perceptivomotora les podeu trobar exposades en aquesta mateixa unitat.

La coordinació global o general es refereix a la participació dinàmica o estàtica de tots els segments del cos en ajustar-se a un objectiu proposat. Factors com la força, la velocitat, la resistència i l’amplitud de moviment hi tenen un paper important. Les tres categories de coordinació general són la coordinació locomotora (marxa, carrera…), la coordinació manipuladora (llançaments, recepcions…) i l’equilibri.

Coordinació perceptivomotora

Fa referència a l’organització de les dades sensorials per les quals coneixeu la presència d’un objecte exterior en funció de les experiències rebudes, els vostres desitjos, les vostres necessitats… Les categories que la conformen són la presa de consciència del cos, presa de consciència de l’espai i presa de consciència del temps.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats