Resum

La psicomotricitat és un concepte que va néixer com a element científic relacionat amb la neuropsiquiatria infantil, amb el nom de reeducació psicomotriu. És un concepte que està relacionat amb l’evolució del concepte de cos al llarg de la història. Va ser Descartes qui al segle XVII va considerar el cos com una peça de l’espai visible. Ja al segle XX Dupré va ser el que va introduir el concepte de psicomotricitat, però lligat a la debilitat motora. Però no ha estat l’únic autor que s’hi ha interessat; Wallon i després Ajuriaguerra en van consolidar els principis i les bases.

Peró el seu desenvolupament no ha estat igual en tota Europa; així, a Alemanya la psicomotricitat es va desplegar com una disciplina científica vinculada a l’esport i l’educació física.

A Europa va néixer el 1995 el Fòrum Europeu de Psicomotricitat, en què es va adoptar el terme psicomotricitat com a integració de les interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensoriomotrius en la capacitat de ser i expressar-se en un context psicosocial. I d’acord amb aquesta definició es desprèn que el seu camp d’actuació és molt ampli i pot seguir diferents plantejaments de treball, com el preventiu, l’educatiu i el reeducatiu o el terapèutic.

Dins de l’àmbit educatiu les primeres aportacions són de Louis Picq i Pierre Vayer, i presenten tres corrents: el model psicocinètic de Le Boulch, l’educació corporal de Vayer i l’educació vivenciada de Lapierre i Aucouturier. Aquesta proposta ha estat encara més concretada per Ballester Jiménez, que la diferencia en dues direccions: el corrent psicopedagògic i el corrent vivencial.

Si ens endinsem en el concepte de psicomotricitat, veurem que hi ha hagut diferents intents d’organització. La proposta de José Luis Conde i Virginia Viciana determina que els primers moviments que fa l’infant en néixer són moviments reflexos que esdevenen la base a partir de la qual es constitueix tota la motricitat. A partir d’aquests moviments reflexos, totes les adquisicions motrius tenen l’origen en el control i la consciència corporal, la locomoció i la manipulació. Dins de cadascuna d’aquesta categories s’inclouen totes aquelles habilitats que van des del domini del cos fins als moviments elementals manipulatoris. D’aquestes habilitats a la vegada deriven les habilitats genèriques, que abasten des dels desplaçaments naturals fins als llançaments i les recepcions. I d’aquestes neixen les habilitats específiques, les habilitats pròpies de l’esport. Aquestes habilitats es produeixen sempre en un espai i un temps determinat, és a dir, en una relació espai-temps determinada, i a la vegada, si s’ha produït un desenvolupament adequat es dóna la coordinació entesa com una habilitat global.

Per afavorir el desenvolupament de l’infant s’implementen activitats de pràctica psicomotriu, que tenen com a objectiu donar la possibilitat de relació i comunicació en totes les dimensions de l’infant, el desenvolupament de la creativitat i a l’obertura envers la descentralització i el pensament operatori. La intervenció de l’educador en la implementació de les activitats ha de ser indirecta, i ha de crear tota una sèrie de situacions que possibilitin el desenvolupament dels infants, que han de disposar d’espais amplis i materials adequats.

Les activitats que cal dur a terme es fan en dues situacions consecutives: les situacions de plaer sensoriomotriu, amb activitats de seguretat i maternalització, activitats de contrastos, activitats sensoriomotores i sociomotores, activitats de joc simbòlic i de rols, jocs de precisió, jocs sonors i musicals i narracions, i les situacions de representació.

La temporització de la sessió psicomotriu està relacionada amb l’edat dels infants, la dinàmica i les característiques del grup, el moment del curs escolar i el desenvolupament de la sessió. I abasta el moment inicial o ritual d’entrada, el moment per a l’expressivitat motriu, la narració o l’explicació de la història i el moment final o ritual de sortida. Cal donar una gran importància als materials que cal utilitzar sempre en funció del tipus de situació que es dóna.

Tota sessió de psicomotricitat permet l’observació de l’infant i del moviment, la seva relació amb els objectes, la seva relació amb l’espai, la seva relació amb el temps, la seva relació amb els altres infants del seu mateix grup i la seva relació amb l’educador.

Cal entendre la psicomotricitat com una metodologia que afavoreix el desenvolupament integral de l’infant, que treballa de manera conjunta els continguts seleccionats de cadascuna de les àrees que integren el currículum.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge