Aplicació física del color

Per entendre el fenomen del color, la teoria del color ens explica quines circumstàncies fan possible que existeixin els colors i com els percebem amb el sentit de la vista.

En la teoria del color, el fenomen del color s’estudia des de diferents perspectives:

• Des de la teoria física del color: les circumstàncies físiques de la natura que generen el fenomen del color.
• Des de la nostra percepció del color: els aspectes fisiològics que ens hi fan receptius.
• Des de la psicologia del color: el color ens afecta i ens suggereix estats d’ànim, sensacions, conceptes.

Per tant, quan parlem de la teoria del color ens hi aproximem des de diferents perspectives. Expliquem el fenomen del color des de la física, des de la percepció del color dels humans. Però també podem parlar del color segons les sensacions que tenim en percebre’l, o sigui, la psicologia del color.

Si parlem d’aspectes físics del color conclourem que és un fenomen que es produeix com a conseqüència d’una reflexió de la llum en els objectes. Per tant, el color és una propietat de la llum.

L’espectre lumínic està format per nombroses ones electromagnètiques. Aquestes tenen diferents longituds d’ona que van des d’ones invisibles a l’ull humà fins a un rang de longituds d’ona que sí pot veure el nostre ull.

Cada longitud d’ona visible defineix un color diferent. L’ésser humà només és capaç de visualitzar un subconjunt de les longituds d’ona existents: aquelles que van des de 380 nanòmetres (1 nanòmetre equival a una milionèsima de mil·límetre), que corresponen al color violeta, fins als 730 nanòmetres, que corresponen al color vermell. Aquesta porció de colors que veiem s’anomena espectre visible.

Per tant, dins de l’espectre visible tenim tots els colors que nosaltres veiem al món real. Els objectes, segon la seva qualitat matèrica, reflecteixen una part de les ones i n’absorbeixen d’altres. Les ones que reflecteixen els objectes són les que nosaltres percebem, i per tant són les que ens fan percebre un objecte d’un color i no pas d’altre.

Si estudiem la percepció del color haurem d’analitzar el funcionament fisiològic de l’ull, del sistema nerviós i del nostre cervell. Hi intervenen els següents elements:

• El nervi òptic és l’encarregat de transmetre els impulsos elèctrics al cervell. Cada ull envia el senyal a l’hemisferi oposat del cervell, és a dir, l’ull dret envia els impulsos a l’hemisferi esquerre, i viceversa.
• La còrnia és una membrana transparent situada en la part anterior del globus ocular que té un espessor mitjà d’1 mm i que ocupa aproximadament la sisena part de la circumferència de l’ull.
• La retina és la membrana més interna de l’ull i està formada per prolongacions del nervi òptic. Es troba adossada a la coroide gràcies a la pressió de l’humor vitri, que impedeix el seu despreniment. A la retina es troben unes cèl·lules anomenades cons i bastons, per la seva forma.
• Els cons i bastons són cèl·lules fotosensibles que reaccionen de manera diferent segons la longitud d’ona de la radiació que els arribi. Això es deu al fet que els cons posseeixen diferents substàncies sensibles a una longitud d’ona determinada, encara que, en menor mesura, també reaccionen davant longituds d’ona properes per damunt i per sota. Tots dos transformen la llum en impulsos elèctrics que són interpretats pel cervell.
• L’iris és el disc de color situat entre la còrnia i el cristal·lí que forma la part anterior de la coroide. Constitueix el diafragma de l’ull, i el seu orifici circular central es diu pupil·la. La contracció de l’iris ajusta el diàmetre de la pupil·la a la quantitat de llum ambiental per millorar la capacitat visual.
• El cristal·lí està constituït per fibres transparents i forma una lent biconvexa que divideix l’ull en dues càmeres: l’anterior, ple d’humor aquós, i la posterior, on es troba l’humor vitri. Aquestes fibres s’estan regenerant contínuament i la seva grandària augmenta amb l’edat, alhora que perd també elasticitat, amb la qual cosa perd també el seu poder per enfocar correctament. El cristal·lí està unit als músculs ciliars per un feix de fibres que es diu zònula.
• La pupil·la és l’obertura circular de l’ull, situada al centre de l’iris, a través de la qual passa la llum. La pupil·la es contreu o es dilata per adaptar-se a la quantitat de llum ambiental.
• L’humor vitri és una massa gelatinosa, de difícil regeneració, que es troba entre la membrana hialoide i la retina.

En el procés de la visió i de la percepció del color, les cèl·lules fotosensibles reaccionen a les longituds d’ona de la llum que passa per la pupil·la. La reacció de les cèl·lules es converteix en impulsos nerviosos que s’envien al cervell. Aquests són interpretats pel cervell i ens produeixen la sensació de color.

El color afecta les nostres emocions i ens provoca sensacions. La psicologia del color analitza els efectes i quines associacions fem amb cada color. És una disciplina complexa, perquè hi ha colors que es poden associar a conceptes contraris segons l’àmbit cultural i geogràfic, i també perquè les associacions amb les emocions i els conceptes són subjectives. Tot i això, hi ha relacions entre colors i sensacions i emocions que són universals.

La interpretació dels significats del color no és estable, canvia segons el context i varia en el temps. Hi ha diversos factors que intervenen en la nostra interpretació del color: per exemple, la nostra arrel cultural, que pertany al món occidental; la tradició religiosa; les pràctiques artístiques de la història de l’art i els codis de comunicació que usem en la nostra societat.

Les concepcions simbòliques sobre el color han evolucionat al llarg de la història, però també en cada moment històric les interpretacions són diverses. El simbolisme és ambivalent i una cosa es pot convertir fàcilment en el seu contrari, i el context i la càrrega interpretativa poden variar el significat del color.

Eva Heller, en el seu llibre Psicología del color, analitza les associacions dels colors i el seu simbolisme. En el següent fragment del seu llibre ens parla de la simbologia del color vermell púrpura:

Per altra banda, els colors també tenen efectes fisiològics en els observadors. Per exemple, els colors càlids poden transmetre energia i alteració, mentre que els freds transmeten relaxació i tranquil·litat.

Aquestes reaccions són d’origen biològic i estan relacionades amb la supervivència animal dels éssers humans. Per exemple, el color vermell s’associa amb elements presents en qualsevol cultura, com són el foc i la sang. En aquest sentit, s’associa a la vida i a la força, a allò que és càlid.

En la taula es mostren conceptes i emocions associats als colors segons la nostra cultura occidental:

El color es defineix segons dos models de color o sistemes de barreja principals. Els models de color defineixen les característiques d’un color determinat a partir de la seva composició basada en els colors primaris. Cal distingir-ne dos models: la mescla additiva i la mescla substractiva.

D’altra banda, el color s’aplica com a matèria (tradició pictòrica) o digitalment. En qualsevol dels dos casos també és objecte d’estudi la combinació de colors, és a dir, com es combinen, quins colors harmonitzen o contrasten i com interactuen entre si.

El model additiu o mescla additiva es basa en els colors llum. Podem pensar en tres feixos de llum que en ajuntar-los i superposar-los ens proporcionen nous colors. Els colors primaris de la mescla additiva són els colors RGB, les sigles en anglès de Red (vermell), Green (verd) i Blue(blau). La mescla dels tres colors en la seva màxima intensitat dóna lloc al blanc, mentre que l’absència total de tots tres provoca el negre. La mescla additiva es produeix en les pantalles d’ordinador, de televisió o de dispositius mòbils (telèfon intel·ligent o tauleta).

Per altra banda, el model substractiu o mescla substractiva es basa en colors pigment. És a dir, mentre que els colors additius són emesos directament per algun tipus de font de llum, els colors substractius absorbeixen certes longituds d’ona i en reflecteixen d’altres.

Els colors pigment els trobem a mitjans matèrics, com per exemple la pintura al gouache, l’aquarel·la, la pintura acrílica i la pintura a l’oli. En la pintura tradicional sempre s’ha aplicat la mescla substractiva, on es consideren colors primaris els pigments blau, groc i vermell.

Actualment, els colors pigment primaris són els colors CMYK, que responen a les sigles de Cyan (una mena de blau cel), Magenta (color entre vermell i rosa intens), Yellow (groc) i Black (negre). En aquest cas, la suma de la mateixa quantitat de color pigment té com a resultat el color negre, i la seva absència ens donarà blanc. Els colors primaris CMYK s’utilitzen habitualment en sistemes de impressió.

A partir dels colors primaris, siguin de mescla additiva o substractiva, obtenim tots els colors de l’espectre visible, que es mostren en un cercle cromàtic (vegeu la figura). Els colors primaris són els colors bàsics, que en barrejar-los ens donen com a resultat els colors de l’espectre lumínic visible.

Els colors matèrics són els colors físics, és a dir, els colors que utilitzem en treballar amb suports com paper o llenç. Les tècniques pictòriques de color físic tenen la seva procedència en les pràctiques artístiques emmarcades en la tradició històrica, com la pintura a l’oli, l’aquarel·la, la pintura acrílica i el gouache.

Els colors amb els quals treballen les diferents tècniques pictòriques es formen de dos components: el pigment i l’aglutinant.

Els pigments són colorants substractius, és a dir, el seu color depèn de les longituds d’ona que reflecteixen. També existeixen els tints, que són materials colorants que estan dissolts en un líquid. La diferència entre tint i pigment és que el tint és absorbit pel suport que s’està acolorint, mentre que el pigment queda assentat sobre la superfície del material.

Tradicionalment, els pigments procedien de la natura (diferents tipus de minerals o vegetals), tot i que en l’actualitat també se sintetitzen químicament. Són partícules de pols, minerals o vegetals, i constitueixen la base de qualsevol color matèric que vulguem fabricar (vegeu la figura).

A partir del 1856 es comencen a fabricar tints sintètics (que no tenen una procedència de la natura), i s’anomenen anilines. En l’actualitat, la majoria dels colors es produeixen principalment amb pigments sintètics, que tenen una saturació, una puresa i una duració superior a la dels naturals.

Per produir el color, aquest pigment està dissolt o mesclat amb l’aglutinant. Segons el tipus d’aglutinant de la pintura, podem diferenciar dos grans grups de materials: uns són aquells que es poden diluir amb aigua, anomenats acrílics, i un altre grup que necessita diluents especials, com l’essència de trementina, o dissolvents.

En la taula podeu veure quin aglutinant i dissolvent fem servir amb cada tipus de material pictòric:

En el món del disseny i les arts visuals es treballa amb combinacions de colors que es consideren harmòniques. Aquestes ens garanteixen que el nostre treball final tingui una gamma cromàtica on els colors estiguin relacionats i no hi hagi discordança entre si.

Més enllà de l’harmonia, les relacions dels colors es poden basar també en el contrast. Els colors molt diferents entre si crearan una combinació dinàmica i desequilibrada, amb moviment.

Hi ha diverses combinacions de color a partir de les quals podem començar a treballar per crear, per exemple, la gamma cromàtica d’un disseny, d’un treball de concept art, d’un personatge o d’un escenari de la nostra animació.

Aquests esquemes de colors es mostren de manera clara en el diagrama del cercle cromàtic. Aquest ens resultarà molt útil per crear esquemes de combinació dels colors i poder veure la seva posició i la relació dels colors dins de la roda.

Els principals esquemes de combinacions cromàtiques són els següents:

• Colors primaris: són aquells que no podem obtenir mitjançant la barreja d’altres colors i que, en condicions ideals, en barrejar-los, ens donarien tota la resta de colors del cercle cromàtic.
• Colors secundaris: són els colors que obtenim amb la mescla de dos colors primaris.
• Colors terciaris: són els colors que obtenim amb la mescla de un color primari i un de secundari, o bé de dos colors secundaris, dependrà de la teoria de color que observem .
• Colors anàlegs: són colors que estan un al costat de l’altre en el cercle cromàtic. El resultat és una escala entre dos colors, que segueix una gradació uniforme. Com que són colors semblants, harmonitzen molt bé entre si. La seva combinació resulta harmoniosa i relaxada (vegeu la figura).

• Colors monocromàtics: són un conjunt de colors que tenen el mateix to o matís, però que es diferencien perquè són més foscos o lluminosos. Proporcionen una paleta harmoniosa i equilibrada (vegeu la figura).

• Colors complementaris: són aquells que estan oposats un de l’altre dins de l’esquema del cercle cromàtic. El matís varia en 180º entre l’un i l’altre. Els colors complementaris tenen el contrast més gran. Si els combinem variant la saturació podem reduir el contrast o èmfasi. La seva combinació resulta vibrant i té molta força, perquè quan estan associats es reforcen mútuament (vegeu la figura). Aprofitem aquest contrast per crear composicions en què vulguem mostrar molt d’impacte amb el color.

• Complementaris dobles: són aquells que combinen dues parelles de complementaris; per tant, obtindrem quatre colors que es basen en el contrast de la complementarietat, però que també tenen certa variació tonal. El resultat és variat, però basat en el contrast.
• La tríada: es basa en la combinació de tres colors equidistants entre si en el cercle cromàtic; és a dir, amb una distància de 120º l’un de l’altre. Amb la tríada obtindrem una gamma àmplia de contrastos (vegeu la figura).

En l’animació tradicional, o en 2D, els fotogrames que componen l’animació es dibuixen a mà, per aplicar després el color de manera manual.

Per entendre aquest procés hem de tenir en compte les fases de treball que se segueixen en un projecte d’animació. En la fase de producció s’han de crear els fotogrames de l’animació de manera independent. Per crear els fotogrames dins de la fase de producció hi ha tres tasques diferenciades:

1. Dibuix
2. Neteja
3. Aplicació del color

En la tasca del dibuix, l’artista animador fa un estudi i una anàlisi del moviment, i després dibuixa els elements animats de cada fotograma amb llapis sobre un paper especial específic per al dibuix d’animació. Aquests dibuixos es fan “en brut”, és a dir, com un esbós a mà alçada, amb línies que se superposen (vegeu la figura). Quan els dibuixos estan acabats es fa una prova de llapis (test pencil) per comprovar que el moviment és el desitjat.

Wikipedia

En la tasca de neteja es copia cada dibuix sobre una superfície transparent anomenada cell. Aquest full transparent se superposa a sobre del dibuix, per després calcar-lo fent una línia única de contorn. D’aquesta manera es “neteja” la línia, i el dibuix de cada fotograma o cell tindrà només una línia clara i contínua.

Finalment, en la tasca d’aplicació del color omplirem la superfície amb color. Aquest s’aplica també al suport transparent que s’anomena cell. S’ompliran les zones buides dins del contorn de línia amb la pintura adequada i les tonalitats requerides. En la figura es mostra un esquema de la distribució d’elements dels cells en un fotograma d’animació.

Durant aquest procés és molt important que:

• Els colors tinguin opacitat, perquè no siguin transparents en cap condició.
• Els colors siguin uniformes.
• Els colors siguin sempre els mateixos en cada fotograma per mantenir la coherència i unificació tonal de l’animació.

El tipus de pintura que farem servir és pintura especial per a acetat, o bé pintures acríliques. Aquestes es fixen bé en l’acetat i tenen la capacitat de cobrir el material de forma unificada i no crear zones que siguin transparents (vegeu la figura).

Totes aquestes pintures es poden dissoldre en aigua. Els pinzells adequats són els pinzells d’aquarel·la, que són molls i de pèl curt. És important treballar amb pinzells de diferents gruixos; per exemple, més gruixuts per a les zones interiors i més fins per a les vores.