Resum

El color és una eina imprescindible a l’hora de crear animacions, personatges i entorns 3D. A més, permet expressar emocions i conceptes, donar informació, generar atmosferes i mostrar la psicologia dels personatges.

La teoria del color ens explica quines circumstàncies fan possible l’existència dels colors i com els percebem. La naturalesa del color s’estudia des de diferents perspectives: des de la teoria física s’expliquen les circumstàncies físiques de la natura que generen el fenomen del color; des de la percepció, quins són els aspectes fisiològics que ens hi fan receptius, i des de la psicologia del color, com ens afecta i ens suggereix estats d’ànim, sensacions i conceptes.

En la percepció del color intervenen elements de la fisiologia humana, els quals fan possible el procés de visió; són els següents:

El nervi òptic és l’encarregat de transmetre els impulsos elèctrics al cervell.
La còrnia és una membrana transparent situada en la part anterior del globus ocular.
La retina és la membrana més interna de l’ull i està formada per prolongacions del nervi òptic.
A la retina es troben unes cèl·lules anomenades cons i bastons, que són cèl·lules fotosensibles que reaccionen de manera diferent segons la longitud d’ona de la radiació que els arribi. Els cons i els bastons envien impulsos elèctrics que són interpretats pel cervell.
L’iris és el disc situat entre la còrnia i el cristal·lí, i constitueix el diafragma de l’ull. El seu orifici central es diu pupil·la, a través de la qual passa la llum.
El cristal·lí està constituït per fibres transparents i actua com una lent biconvexa que divideix l’ull en dues càmeres.
L’humor vitri és una massa gelatinosa que es troba entre la membrana hialoide i la retina.

En el procés de la visió i la percepció del color, les cèl·lules fotosensibles reaccionen a les longituds d’ona de la llum que passa per la pupil·la. La reacció de les cèl·lules es converteix en impulsos nerviosos que s’envien al cervell. Els impulsos són interpretats pel cervell i ens produeixen la sensació de color.

La teoria física del color explica com aquest és una propietat de la llum, i que es produeix per una reflexió de la llum en els objectes. L’espectre lumínic està format per nombroses ones electromagnètiques, que tenen diferents longituds d’ona. El nostre ull pot veure una gamma limitada de longituds d’ona, que s’anomena espectre visible. Dins de l’espectre visible tenim tots els colors que veiem al món real.

Els objectes, segons la seva qualitat matèrica, reflecteixen una part de les ones i absorbeixen d’altres. Les ones que reflecteixen els objectes són les que nosaltres percebem, i per tant són les que ens fan percebre un objecte d’un determinat color.

La psicologia del color analitza els efectes que produeix aquest i quines associacions, sensacions i emocions relacionem amb els colors. La interpretació dels significats del color canvia segons el context, l’arrel cultural, la tradició religiosa, les pràctiques artístiques de la història de l’art i els codis de comunicació de la nostra societat. El simbolisme del color també evoluciona al llarg de la història i pot canviar, i fins i tot convertir-se en el seu contrari.

Els models de color defineixen els colors i com és el sistema de barreja d’aquests. Cal distingir-ne dos models:

La mescla additiva es basa en els colors llum; els colors primaris que la fan possible s’anomenen colors RGB, que en anglès corresponen a les sigles de Red (vermell), Green (verd) i Blue (blau).
La mescla substractiva es basa en els colors pigment; els colors primaris que la fan possible s’anomenen colors CMYK, que en anglès corresponen a les sigles de Cyan (una mena de blau cel), Magenta (color entre vermell i rosa intens), Yellow (groc) i Black (negre). En la tradició de la pintura es consideren colors primaris el blau, el groc i el vermell.

A partir dels colors primaris i de la seva barreja (sigui mescla additiva o substractiva) obtenim tots els colors de l’espectre visible que es mostren en un cercle cromàtic.

En la mescla substractiva s’usen colors matèrics. Són color físics que s’utilitzen en suports com paper o llenç. Les tècniques pictòriques de color físic tenen la seva procedència en les pràctiques artístiques emmarcades en la tradició històrica, com la pintura a l’oli, l’aquarel·la, la pintura acrílica i el gouache.

Els colors amb els quals treballem les diferents tècniques pictòriques es formen de dos components:

Els pigments són substàncies orgàniques o inorgàniques que s’utilitzen per crear els colors matèrics de la pintura. El seu color depèn de les longituds d’ona que reflecteixen.
L’aglutinant és un vehicle incolor que serveix per unificar els pigments en forma de pols i per donar consistència a la pintura.

En el món del disseny i les arts visuals es treballa amb combinacions de colors que es consideren harmòniques. La combinació harmònica dels colors s’anomena harmonia cromàtica, i es basa en la relació tonal. L’expressió fa referència a la relació equilibrada i harmònica d’uns determinats colors que s’han triat en una composició visual. La relació del color pot estar, altrament, basada en el contrast. Si els colors són diferents entre si es crea una combinació dinàmica i desequilibrada.

Les combinacions principals són els colors primaris, els secundaris, els terciaris, els colors anàlegs, els monocromàtics, els complementaris, els complementaris dobles i les tríades.

Si apliquem el color físic en animació tradicional en 2D hem de respectar les fases de treball d’un projecte d’animació. El color s’aplicarà als fotogrames de manera independent en la fase de producció.

En aquesta fase s’han de fer les tasques de dibuix dels fotogrames, la neteja i finalment l’aplicació del color. En la tasca de dibuix, l’artista dibuixa els fotogrames en brut, com un esbós. En la tasca de neteja es fa una còpia sobre acetat transparent, calcant el dibuix només amb una línia única de contorn. I finalment, en la tasca d’aplicació del color s’omplen les zones interiors de color.

S’ha de seguir un patró de color en tots els fotogrames perquè hi hagi consistència en l’animació final.

Actualment, la majoria dels processos d’animació 2D i 3D són digitals. Per tant, l’aplicació del color es farà per ordinador. El programari de tractament digital ens permetrà aplicar color en nombroses tasques del procés, com ara la creació d’il·lustracions i personatges i la generació de materials i textures per aplicar als models 3D.

Adobe Photoshop és el programari que ens ajudarà en l’aplicació del color i en la creació d’imatges per al procés d’animació. En aquesta unitat ens centrarem en la creació de textures per a l’aplicació en models 2D.

És important conèixer els fonaments de la imatge digital. En primer lloc, cal saber què és una imatge digital, i distingir els dos tipus:

Les imatges digitals són una representació numèrica d’una imatge bidimensional. La imatge digital està creada a partir d’una cadena numèrica de codificació binària. Són immaterials, perquè no tenen cap suport i només són una cadena de caràcters feta amb codi.
Les imatges vectorials es configuren a partir d’objectes gràfics independents, creats a partir d’operacions matemàtiques i línies definides matemàticament mitjançant vectors.

Un vector està definit per una sèrie de punts que visualment mostren una línia. Cada línia es compon d’un punt inicial i un punt final, anomenats nodes o punts de control. Quan aquests punts, en lloc d’estar units per una recta, estan units per una corba, s’utilitzen unes corbes anomenades de Bézier, que són corbes representades matemàticament.

Les corbes de Bézier estan formades per uns elements essencials: els punts d’àncora o nodes, i els manipuladors o controladors. Els punts d’àncora o nodes defineixen la trajectòria d’una corba. Els manipuladors permeten el modelatge de la forma de la línia fins que s’obtingui el contorn desitjat.

La imatge de mapa de bits, també anomenada bitmap, consisteix en una estructura que representa una matriu rectangular de píxels o punts de color. La representació d’una imatge bitmap s’obté mitjançant l’assignació d’un únic color a cadascun dels píxels. El color de cada píxel, si la imatge està en RGB, es definirà per l’assignació d’un valor per a cadascun dels colors del mode RGB, és a dir, un valor per al vermell (Red), un altre per al verd (Green) i altre per al blau (Blue).

Cal conèixer també tres conceptes associats a les imatges de mapa de bits:

El píxel, que és la menor unitat en què es descompon una imatge bitmap. És la unitat mínima de color homogeni d’una imatge digital bitmap.
La resolució, que, en una imatge digital de mapa de bits és la característica que li permet tenir major o menor nitidesa o qualitat visual i apreciar major o menor detall. Es defineix amb la quantitat de píxels que hi ha, o sigui, el nombre de píxels per polzada (pixels per inch o ppi).
La profunditat de color, que fa referència a la quantitat de bits d’informació necessaris per representar el color d’un píxel en una imatge digital. Si la profunditat de color és d’un bit, la imatge només contindrà dos valors, que seran 0 i 1. És el cas d’una imatge en blanc i negre. Per altra banda, la profunditat de color de 8 bits permetrà obtenir fins a 256 nivells de grisos o colors, mentre que una profunditat de color de 16 bits permetrà obtenir aproximadament 16 milions de colors. La profunditat de color és decisiva, perquè determina la qualitat cromàtica de la imatge.

El color d’una imatge es constitueix mitjançant un mode de color. Adobe Photoshop n’ofereix diversos. Anomenem mode de color al sistema de coordenades que ens permet descriure el color de cada píxel utilitzant valors numèrics. En destaquem aquests:

El mode imatge de línia (bitmap) és el més senzill i només té dos valors de color, habitualment blanc i negre. S’associa a la profunditat de color d’1 bit.
El mode de color escala de grisos (grayscale ) la imatge està constituïda per píxels que poden adoptar diferents tonalitats d’un mateix color; per exemple, des del blanc (0% de negre) fins al negre (100% de negre). Aquest espectre de to es gradua en una escala que té 256 nivells.
El mode bitò es basa en dues tintes de color que en superposar-se donen com a resultat una imatge amb només dos colors.
El mode RGB és el que usarem per a imatges que s’han de representar en pantalles, monitors i altres suports electrònics. Caldrà tenir en compte que:
- Aquesta combinació de color es coneix com a mescla additiva de color.
- Numèricament, la intensitat dels colors primaris RGB d’un píxel es mostren en escala del 0 a 255. 0 és la mínima intensitat, mentre que 255 es la màxima intensitat del color primari.
El mode CMYK està destinat a la impressió d’imatges en quadricromia, un sistema d’impressió basat en quatre colors o tintes.
El mode LAB està definit per les sigles de la lluminositat (L); l’eix “A”, la tonalitat del vermell al verd, i l’eix “B”, la tonalitat del groc al blau.
El mode indexat utilitza un màxim de 256 colors. És un mode adequat per a animacions multimèdia o entorns web interactius.
Les imatges en mode multicanal tenen 256 nivells de gris en cada canal, i s’utilitzen per a impressió especialitzada.

Sempre que treballeu amb una imatge i canvieu a un dispositiu diferent, el color d’aquesta tindrà variacions. Les variacions de color poden ser canvis molt subtils, però els valors numèrics de color es visualitzaran de manera diferent. El color varia perquè l’espai de color de cada dispositiu és diferent. L’espai de color és el rang de colors que pot mostrar cada dispositiu.

Per evitar que la variació de color sigui massa gran en canviar de dispositius s’ha d’aplicar la gestió de color. La gestió de color és el control del color d’un arxiu digital en passar d’un sistema a un altre, de manera que aquest no s’alteri i sigui coherent. Per fer la gestió de color cal assignar un perfil de color a la imatge.

Per treballar amb imatges en Adobe Photoshop, el primer que heu de conèixer és la interfície del programari:

Consta de: un panell d’eines a l’esquerra (les opcions de cada eina en la part superior), els panells configurables a la dreta (que es poden mostrar i ocultar) i la barra de menú o la barra superior.
Podem canviar la configuració dels panells segons l’espai de treball (Workspace) que triem.
Per veure les característiques d’una imatge, després d’obrir-la podem anar al panell Image Size (‘mida de la imatge’). Aquí comprovarem el seu pes en memòria, les dimensions en píxels i en centímetres i la resolució.
En la barra de menú anirem a Image i esbrinarem la profunditat de color, i a Image / Mode, el mode de color de la imatge.
En crear un arxiu nou podem configurar també les mides, la resolució, el mode de color i altres aspectes de la nova imatge.

En començar a treballar amb una imatge és molt important controlar les eines de selecció, que s’utilitzen per escollir un grup de píxels i fer-hi canvis. A Adobe Photoshop trobarem:

Les eines de selecció geomètrica: Rectangular Marquee (‘marc rectangular’), Eliptical Marquee (‘marc el·líptic’), Single Column Marquee (‘marc de columna única’) i Single Row Marquee (‘marc de fila única’).
També tenim eines de selecció amb dibuix a mà alçada: Lasso (‘llaç’), Poligonal Lasso (‘llaç poligonal’) i Magnetic Lasso (‘llaç magnètic’).
I finalment, les eines de selecció per gamma de colors: Magic Wand (‘vareta màgica’), Quick Selection Tool (‘eina de selecció ràpida’) i Color range (‘selecció per rang de color’).

L’eina de perfecció de les vores (Select and Mask) és molt important si voleu editar les imatges amb un mínim de qualitat. Un cop heu finalitzat la selecció haureu de perfeccionar les vores de la selecció activa. Aquesta eina defineix com són les vores d’una selecció, i l’efecte es farà visible després d’editar la imatge amb la selecció activa, ja sigui copiar i enganxar, omplir de color, moure el contingut de la selecció…

El paràmetre Feather és el més important quan treballeu amb una selecció. Amb Feather aplicareu un suavitzat a les vores de la selecció.

Una característica principal dels arxius a Adobe Photoshop és que les imatges es componen de capes independents que se superposen les unes sobre les altres. Les capes (Layers) permeten fer canvis en una imatge sense modificar les dades de la imatge original, o també aïllar parts del projecte en diferents capes per treballar les parts de la imatge amb més comoditat i flexibilitat.

Al panell de capes hi ha dues opcions que us oferiran resultats molt interessants:

L’opacitat és el grau de transparència d’una capa. Una opacitat d’un 0% significa que la capa és completament transparent i, al contrari, un 100% d’opacitat significa que la capa és completament opaca. No es pot canviar l’opacitat d’una capa de fons (Background) o bloquejada.
Els modes de fusió s’utilitzen per determinar com es fusionen els píxels d’una capa o d’un conjunt de capes amb els píxels de les capes subjacents de la imatge. En aplicar diferents modes de fusió es poden crear una gran varietat d’efectes i acabats.

Els ajustos de color modifiquen el color i la lluminositat de les imatges. Per aplicar els ajustos heu de crear una capa independent anomenada capa d’ajust (Adjustment Layer).

Les capes d’ajust són un tipus de tècnica no destructiva. Les tècniques no destructives són un conjunt de mètodes de treball que no modifiquen la informació original de la imatge, i per tant no la degraden.

Per controlar la lluminositat hem de conèixer primer l’histograma, un gràfic que mostra els valors obscurs i clars d’una imatge. Ens diu quina quantitat de píxels hi ha amb cada valor de color i lluminositat en la imatge i ens permet saber la quantitat de píxels amb valors clars, intermedis o obscurs que té.

Els ajustos principals d’Adobe Photoshop que modifiquen la lluminositat i els valors cromàtics són els següents:

Brightness/Contrast, que permet fer ajustos senzills en la gamma tonal d’una imatge.
Levels, que permet corregir la gamma tonal i l’equilibri de color d’una imatge, ajustant els nivells d’intensitat de les ombres, els mitjos tons i les llums.
Curves, que ens permet ajustar la gamma tonal d’una imatge. És una eina molt precisa que ens permet modificar i controlar els valors de cada píxel, i també permet aïllar una part de la imatge perquè l’ajust només actuï sobre aquesta zona específica.
Hue/Saturation, que permet ajustar el to, la saturació i la lluminositat.
Color Balance, que és molt útil per ajustar la dominant cromàtica d’una imatge.

Les màscares de capa (Layer Mask) són molt adequades per a treballs d’integració d’elements en una mateixa composició. Amb les màscares, els retocs són modificables i permeten crear fusions i degradats, de manera que podem controlar la integració entre les capes de forma molt precisa. Una màscara de capa és un canal addicional de la imatge, de 256 nivells de gris, que actua sobre una capa fent-la transparent. El negre provoca que la capa sigui transparent, mentre que el blanc la deixa amb opacitat 100%.

La pintura digital consisteix a usar eines digitals de la mateixa forma com si estiguéssim pintant amb pintura física. Els pinzells d’Adobe Photoshop emulen les característiques i els aspectes dels pinzells reals i les tècniques de pintura física: oli, aquarel·la, acrílic…

Les característiques que s’han de controlar en un pinzell són:

El diàmetre, que és l’amplada o la mida.
La duresa, que indica si les vores són definides o difoses.
L’opacitat, que defineix la transparència del color,
El fluix, que defineix la càrrega de pintura del pinzell.

Per triar un color per pintar hem d’obrir el selector de color, una mena de paleta on podem triar un valor de color específic per usar-lo amb les eines d’edició.

Les eines de retoc permeten, a grans trets, reproduir uns píxels de la imatge en altres zones. S’usen per reproduir un element o una textura o, al contrari, per eliminar-la. En destaquem:

El tampó de clonar: pren la mostra d’una imatge que més tard es pot aplicar sobre una altra imatge o una zona de la mateixa imatge.
El pinzell corrector: s’utilitza per corregir imperfeccions o textures.
El pinzell corrector puntual: es diferencia de l’anterior en el fet que no cal agafar una mostra prèvia.
L’eina pedaç: funciona d’una manera similar al pinzell corrector. Pren una mostra d’una zona i l’aplica en una altra zona de la imatge.
Les eines de to: són les eines sobreexposar i subexposar. S’utilitzen per aclarir i enfosquir zones petites de la imatge.
Les eines de desenfocament i enfocament: també és important saber-les utilitzar.

Alhora, s’han de conèixer els diferents tipus de formats d’arxiu d’imatge. Es distingeixen dos tipus de formats:

Els formats d’edició són aquells que mantenen tota la informació de l’arxiu. A Adobe Photoshop heu de treballar amb el format PSD, que és el format nadiu del programari. Aquest format emmagatzema tota la informació del projecte: capes, màscares de capa i canals alfa.
Els formats d’exportació són formats per crear arxius amb compressió de les seves dades, i per tant, que tinguin un pes en memòria més reduït, però al mateix temps preserven al màxim possible la qualitat. Són els formats JPG, PNG, GIF i TIFF.
Un altre format d’arxiu que és interessant conèixer es el format RAW. El terme RAW no és un acrònim, com acostumen a ser les denominacions de gran part dels arxius d’imatge (JPG, PNG, TIFF), sinó un adjectiu en anglès que significa literalment ‘cru’, i que el que fa és guardar la imatge en brut.