La intervenció primerenca: actuacions

La finalitat de tota intervenció és la satisfacció de les necessitats de les persones a través de l’aplicació d’una sèrie de tècniques. Intervenir en l’àmbit de l’atenció primerenca és actuar de manera conscient, organitzada i dirigida sobre la persona i el seu entorn per tal de mantenir, millorar o transformar la seva situació.

Per a dur a terme la intervenció disposeu de diferents recursos i serveis que pertanyen a diferents àmbits (educació, sanitat i acció social i ciutadania) que es posen en relació a través de derivacions i coordinacions dels diferents equips.

Serveis d’atenció a la primera infància

Els diferents àmbits d’actuació en l’atenció primerenca són el sanitari, el social, l’educatiu i els centres de desenvolupament i atenció primerenca.

  • La intervenció actua sobre l’infant, la família i el seu entorn.
  • La intervenció actua sobre l’infant, la família i el seu entorn.

Els centres base són aquells que depenen de la Conselleria de Sanitat i Serveis socials i d’entre altres funcions destaquen les d’informació, valoració, diagnòstic, orientació i tractaments de recuperació. La derivació a qualsevol servei depèn dels equips de valoració i d’orientació, els quals qualifiquen la minusvalidesa. Aquests professionals formen equips interdisciplinaris que generalment consten com a mínim d’un treballador social, un psicòleg i un metge.

El Llibre Blanc d’Atenció Primerenca distingeix tres nivells d’intervenció en l’àmbit de la salut: la prevenció primària, la prevenció secundària i la prevenció terciària.

La prevenció primària promou el benestar dels infants i llurs famílies, a través d’actuacions que així ho faciliten i protegeixen la salut, són els programes de planificació familiar i els programes d’atenció a la dona embarassada, a les mares adolescents i a la població immigrant. L’objectiu últim és evitar totes les situacions que comportin l’aparició de deficiències i trastorns en el desenvolupament dels infants.

En aquest nivell els serveis socials han de realitzar intervencions de prevenció respecte a les situacions de maltractaments i de risc social dels menors.

La prevenció secundària es basa en la detecció de trastorns, malalties i situacions de risc mitjançant programes concrets com ara campanyes de sensibilització i protocols d’actuació entre d’altres.

La detecció primerenca dels trastorns és fonamental pel diagnòstic i l’atenció primerenca.

  • Els diferents serveis posen tota mena de recursos a l’abast de l’infant per estimular-ne el desenvolupament
  • Els diferents serveis posen tota mena de recursos a l’abast de l’infant per estimular-ne el desenvolupament

La prevenció terciària es basa en una sèrie d’actuacions orientades a solucionar o superar les situacions derivades de les deficiències o dels trastorns tant a l’infant com a la família i al seu entorn.

L’atenció primerenca compte amb actuacions concretes que es duen a terme des dels serveis sanitaris, que en aquest cas són:

  • El servei d’obstetrícia que fan la detecció de risc en l’embaràs; el servei de neonatologia on es realitzen totes les actuacions necessàries en el nadó;
  • Les unitats de seguiment en les quals es duen a terme programes concrets de seguiment als infants de risc amb l’objectiu de facilitar la detecció primerenca de possibles trastorns;
  • El servei de pediatria als centres d’atenció primària on el metge rep a totes les famílies amb els seus infants per fer-ne el seguiment de l’infant sa o malalt;
  • El servei de neuropediatria en el qual s’estableix el diagnòstic i col·labora estretament amb els serveis de neonatologia i els centres d’atenció primerenca.

Hi ha d’altres serveis, com tindreu oportunitat de veure tot seguit.

Tipologia de serveis

El sistema públic de benestar social ha anat creant tota una sèrie de serveis per donar resposta a les diferents situacions, necessitats i problemàtiques tant per als infants com per a les famílies. Aquest suport es fa a través de diferents equips multiprofessionals i serveis especialitzats, com són les actuacions en infants en situacions de risc social, atenció i intervenció davant dels maltractaments de menors, atenció a persones discapacitades o en situació de dependència, etc. Tots aquests serveis es caracteritzen per la seva experiència i la seva competència per portar a terme les intervencions necessàries en pro de l’autonomia i la qualitat de vida.

Serveis socials

Els serveis socials del Departament de Benestar Social tenen competència per intervenir en les situacions de risc social i maltractament del menor. Aquests serveis tenen una relació directa amb les famílies amb problemàtiques psicosocials, i per aquesta raó poden detectar amb més facilitat les persones o les famílies en situació de risc com, per exemple, manca d’ingressos econòmics, mares adolescents, drogodependències i marginació, entre d’altres.

El cas de l'infant en situació de risc

Quan un infant es troba en una situació de risc o pateix alguna discapacitat els serveis socials han de donar resposta tant a la persona afectada com a la seva família tot donant suport a la qualitat de les funcions parentals, a través d’ajuts socials, amb el prolongament dels permisos per tal que els pares puguin prendre cura millor del menor, tot facilitant una formació específica als pares i l’accés a les cures alternatives de qualitat regulades.

Per arribar a les famílies amb problemàtiques psicosocials es disposen d’unitats de serveis socials que depenen de serveis socials i tenen una àrea d’actuació concreta, generalment, per municipis, per districtes i barris.

La funció principal que duen a terme les unitats de serveis socials és la promoció del benestar social entre la població.

Les unitats de serveis socials estan formades per equips de treballadors socials que es relacionen de manera interdisciplinària amb altres professionals com ara els educadors, els psicòlegs, els terapeutes familiars i els terapeutes ocupacionals.

Les tasques que es duen a terme per promocionar el benestar social entre la població són diverses i inclouen la informació sobre els recursos socials, intervencions en situacions de risc social, i la inserció social i laboral de col·lectius amb necessitats especials entre moltes altres tasques.

  • L’eficàcia de la intervenció sovint la fixa el moment en què es fa la detecció.
  • L’eficàcia de la intervenció sovint la fixa el moment en què es fa la detecció.

Dels serveis socials del Departament de Benestar Social depenen diferents serveis especialitzats com són:

  • Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’adolescència (DGAIA). Aquests equips també depenen d’entitats locals a escala orgànica i la seva funció és la prevenció, l’estudi i el seguiment dels infants i l’adolescent (i les seves famílies) en situació de risc social en el seu àmbit territorial, amb la finalitat de promoure el benestar dels menors i contribuir al seu desenvolupament personal. La DGAIA està formada per un equip multidisciplinari de psicòlegs, pedagogs i treballadors socials que proposa les mesures de protecció i tutela dels menors desemparats, tant pel que fa a l’atenció en el si de la pròpia família, com a l’acolliment simple i l’acolliment preadoptiu.
  • Centres d’atenció a persones amb discapacitat (CAD). Són serveis de valoració i orientació destinats a persones amb discapacitat i tenen com a funció la informació, l’orientació i la valoració d’infants i adults amb discapacitats o trastorns físics, psíquics, sensorials així com malalties mentals.
  • Centres maternoinfantils. Duen a terme una tasca d’atenció als infants menors de 3 anys i a la seva família, ja que l’atenció familiar afavorirà el benestar i el desenvolupament de l’infant. Aquests centres s’adrecen especialment a famílies que pateixen greus desavantatges socials, i facilita un marc de convivència entre infants i famílies amb l’acompanyament educatiu de professionals del mateix centre. Els centres maternoinfantils fan aquest acompanyament educatiu a través , per exemple, dels consells que donen sobre l’alletament exclusivament amb llet de la mare, tot facilitant informació sobre el desenvolupament i el creixement del nadó, el funcionament del son i el plor, mètodes de joc amb l’infant, la vacunació i la seguretat infantil.

Centres de desenvolupament infantil i atenció primerenca (CDIAP)

Els centres de desenvolupament infantil i atenció primerenca (CDIAP) són serveis autònoms de caràcter interdisciplinari l’objectiu dels quals és l’atenció a la població infantil de 0-6 anys que presenta trastorns en el seu desenvolupament o es troba en una situació de risc de patir-los (Llibre Blanc, pàg. 37).

Hi ha una sèrie de fases de la intervenció en atenció primerenca que són comunes a aquests centres (Pediatría de Atención Primaria, (abril/juny 2007), pàg. 34) i que es poden resumir en els punts següents:

  • Valoració inicial de les necessitats de l’infant i la seva família.
  • Dissenyar el pla d’intervenció individual per als diferents serveis que intervinguin en el cas.
  • Intervenció des dels serveis que es considerin adequats: psicologia, treball social, estimulació, logopèdia, fisioteràpia, psicomotricitat i psicoteràpia.
  • Exercir funcions d’informació, orientació, formació i suport a la família.
  • Orientar sobre recursos externs beneficiosos per al desenvolupament de l’infant i que facilitin el més alt nivell d’integració.
  • Participar activament en la coordinació entre institucions duent a terme una intervenció interdisciplinari.

Els centres de desenvolupament infantil i atenció primerenca depenen de la Conselleria d’Acció Social i Ciutadania i són serveis especialitzats en l’atenció als menors de 6 anys que poden patir o tenen el risc de patir un trastorn de desenvolupament.

A Catalunya aquest és un servei públic i gratuït que està integrat a la xarxa bàsica de serveis socials. L’eficàcia del servei es basa en una intervenció multidisciplinària a través de programes individualitzats que s’ajusten a les necessitats i possibilitats de l’infant, tot tenint en compte la família i l’entorn en què viu. La intervenció es fa seguint les fases pròpies de tota intervenció primerenca.

Els serveis especialitzats del Departament d'Ensenyament

El Departament d’Ensenyament duu a terme polítiques i actuacions en favor de la igualtat de drets en l’educació i posa totes les mesures necessàries per atendre la diversitat de l’alumnat. Amb aquesta filosofia s’han creat una sèrie de serveis especialitzats.

Els serveis educatius del Departament d’Ensenyament són òrgans de suport al professorat dels centres docents de Catalunya l’objectiu dels quals és adequar la seva tasca docent a les diferents necessitats educatives de l’alumnat.

Aquests serveis educatius són, en concret, els centres de recursos pedagògics (CRP); els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP); els centres de recursos educatius per a deficients auditius (CREDA); els centres de recursos per a diferents tipus de disminucions i el Programa d’educació compensatòria.

Els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP). Els EAP són part dels serveis educatius de sector com també ho són els CREDA, CREC, UTAC, espais d’atenció que ofereixen suport específic i serveis d’avaluació per a infants que, ateses les seves característiques singulars, no poden rebre’l en els centres docents.

Els EAP, en concret, són els encarregats d’assessorar i orientar des d’un punt de vista psicopedagògic els centres educatius amb l’objectiu de facilitar prou eines suficients per donar resposta a l’alumnat que presenta necessitats educatives durant la seva escolaritat. L’alumnat, els educadors, els mestres i els professors accedeixen a aquests serveis a través del centre docent.

Els professionals que formen part dels EAP pertanyen a diferents disciplines, de manera que s’hi pot trobar professorat amb l’especialitat de psicologia o pedagogia, mestres especialistes en pedagogia terapèutica i/o audició i llenguatge, etc.

Aquest professionals tenen com a funció donar suport continu als centres educatius i a llur professorat, facilitar l’adaptació curricular de l’alumnat tot complementant les diverses actuacions dels diferents serveis públics que pertanyen a la zona on es troba el centre educatiu.

Funcions dels EAP. Les funcions dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica son:

  • Fer avaluacions psicopedagògiques i socials.
  • Assessorar el professorat sobre les adequacions curriculars i fer-ne el seguiment.
  • Assessorar sobre la prevenció de les situacions de risc i col·laborar amb altres serveis i professionals.

Aquests equips són multidisciplinaris i duen a terme la seva intervenció i planificació a les diferents zones escolars de la comarca que tenen assignada. En funció de la població es fan subdivisions per arribar a tota la població de manera que es poden trobar equips per districte, municipis i subcomarques.

Per complir les seves funcions, els EAP han de fer una avaluació psicopedagògica que determinarà la modalitat educativa i el model d’escolarització necessari per a l’infant partint de les condicions individuals de les necessitats educatives, sigui per discapacitat (motores, auditives, alteracions en el desenvolupament…), trastorns de la personalitat o conducta, o bé perquè estan dins del grup de superdotats.

Els EAP formen part de les comissions de l’escolarització i participen activament en l’assignació de places escolars d’alumnes amb necessitats educatives especials en l’escola ordinària (sostinguda amb fons públics), de manera equilibrada i prioritzant aquells centres que poden tenir millors recursos en funció de la necessitat. Aquesta actuació respon a l’àmbit preventiu i compensador que desenvolupen els EAP, ja que són els equips que identifiquen les situacions de risc o de desavantatges que poden patir determinants infants.

Així doncs, els àmbits d’actuació dels EAP són:

  • Les llars d’infants i escoles d’educació infantil (0-6 anys), per la qual cosa bàsicament és una intervenció en atenció primerenca.
  • Les escoles adreçades a infants (3-12 anys).
  • Els instituts d’educació secundària obligatòria (12-16 anys).

Els logopedes...

…són professionals que tracten els problemes del llenguatge, tot facilitant, afavorint i establint la comunicació, a través del llenguatge oral o d’un sistema alternatiu o augmentatiu.

Les unitats de suport a l’educació especial (USEE) són unitats amb una sèrie de recursos humans, tècnics i materials, físicament ubicades als centres educatius (CEIPS) i en diverses llars d’infants, que ajuden i donen suport a l’alumnat que presenten necessitats educatives especials.

Les USEE estan adreçades a infants amb necessitats educatives especials greus i permanents, de manera que deriven els casos a un EAP, després d’un informe o dictamen previ. L’objectiu de les USEE és afavorir l’accés al currículum ordinari a través d’adaptacions pertinents, i potenciar-ne l’autonomia personal tot donant suport i reforçament en l’àrea de comunicació i l’àrea motora, per exemple, a través del treball de l’estimulació basal.

L'estimulació basal

L’estimulació basal és un model d’intervenció globalitzat que té l’objectiu de promoure la comunicació, el desenvolupament i la interacció de la persona de manera integral i multidisciplinària atenent a totes i cadascuna de les seves necessitats bàsiques.

L’equip de professionals de les USEE està format com a mínim per mestres d’educació especial i un educador, i també hi poden donar suport logopedes, fisioterapeutes i altres professionals.

El Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius (CREDA). El CREDA és un conjunt de serveis educatius especialitzats en donar atenció a l’alumnat amb deficiències auditives greus i permanents o amb trastorns greus del llenguatge. Col·laboren amb els centres educatius per facilitar l’adequació de les necessitats de l’alumnat a la tasca docent, tot establint una relació estreta tant amb els professionals del centre com amb els serveis educatius del sector i amb els EAP.

L’equip del CREDA és multidisciplinari i el formen logopedes, audioprotesistes que adapten es audiòfons a les necessitats de cada persona i psicopedagogs que donen l’atenció necessària a l’àmbit territorial definit pel Departament d’Educació. Fan les valoracions i el seguiment psicopedagògic, lingüístic, audiològic (estudi de les alteracions de l’audició) i audioprotèsic i disposen d’una seu central on hi ha la direcció.

El destinatari dels serveis que ofereix el CREDA és l’alumnat sord (a partir del moment en què ha estat detectada); l’alumnat amb greus trastorns de llenguatge (en l’ensenyament obligatori) i les seves famílies; els centres educatius (mestres, professors i altres professionals) així com els serveis educatius, mèdics i socials de l’àmbit territorial. A Catalunya hi ha un conveni de col·laboració entre el Departament d’Educació i l’Organització Nacional de Cecs d’Espanya, l’ONCE).

Les funcions del CREDA. El Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius té, en primer lloc, la funció de valorar les necessitats educatives i la competència lingüística de l’alumnat amb dèficit auditiu. En segon lloc orienta el professorat en les adaptacions curriculars i l’atenció que necessita l’alumnat amb dèficit auditiu. En tercer lloc atén i orienta les famílies i, en quart lloc, col·labora amb els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP).

El Centre de Recursos Educatius per a Deficients Visuals (CREC) és també un servei educatiu que dóna atenció especifica a l’alumnat que pateix dèficit visual. Col·labora amb els diferents centres educatius i contextualitza un pla de treball en funció dels serveis de la zona i les actuacions que requereix l’alumnat amb dèficit visual, posant a l’abast tant de l’alumnat com de les famílies i professionals, els recursos humans i materials necessaris que afavoreixen el desenvolupament humà i acadèmic, en funció de les circumstàncies individuals.

La inclusió escolar...

és el procediment que pretén incloure a l’escola ordinària tots els infants que tenen necessitats educatives especials en igualtat de condicions.

Les funcions del CREC. El Centre de Recursos Educatius per a Deficients Visuals segueix la línia general de la intervenció primerenca. En primer lloc s’encarrega de valorar les necessitats educatives de l’alumnat amb dèficit visual i d’oferir atenció directa. D’altra banda, s’encarrega d’orientar al professorat sobre l’atenció que necessita l’alumnat amb dèficit visual, i orienta també a les famílies. El CREC es coordina i col·labora amb els EAP.

El CREC Joan Amades

Creat a Barcelona l’any 1985, el CREC Joan Amades va néixer amb la finalitat de reunir, per optimitzar-ne l’aprofitament, tots els esforços que, des d’àmbits diferents, s’estaven fent a Catalunya per garantir una oferta educativa adequada i eficaç a la població amb problemes visuals greus.

Els serveis que ofereix són els d’atenció precoç i suport a alumnes escolaritzats en centres ordinaris, i d’atenció a centres específics. Disposa d’una unitat de rehabilitació visual i d’un servei de rehabilitació bàsica. Té una unitat de producció de recursos didàctics, una biblioteca i una residència.

Discapacitat motriu...

és l’alteració de la capacitat de moviment que limita o impossibilitat l’autonomia de la persona.

Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació (UTAC). Els serveis de la UTAC estan adreçats a les persones amb discapacitat motriu que requereixen de sistemes augmentatius o alternatius de comunicació (comunicadors amb veu, plafons de comunicació…), mobilitat assistida (comandaments de cadires, joysticks adaptats…), accés a l’ordinador (ratolins, programaris especialitzats…) i joc adaptat i sistemes de control de l’entorn (mecanismes per obrir i tancar finestres, activació de joguines…). També s’adreça a professionals i familiars que es relacionen amb persones amb discapacitat.

Les funcions de l’UTAC. La Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació té la funció de fer l’avaluació, la intervenció i el seguiment de les persones que necessiten sistemes alternatius per a la comunicació oral o la mobilitat. A més s’encarrega d’orientar, assessorar i cooperar amb les famílies, els professionals i les institucions, així com de donar suport a la inclusió escolar i a l’accés al sistema educatiu.

L'atenció terapèutica i les seves funcions

La intervenció terapèutica té com a objectiu millorar les condicions de desenvolupament i abasta totes les activitats adreçades a l’infant i a la seva família. Per tant aquesta atenció s’adreçarà a l’infant, a la família, a l’escola i al seu entorn.

La coordinació...

…amb els diferents professionals estalvia la repetició d’anàlisis, exàmens, exploracions i teràpies que es produeixen moltes vegades amb l’infant i la família.

L’atenció terapèutica, entesa com el conjunt de mitjans per donar suport, tractament i servei per a pal·liar o curar una malaltia o trastorn, a través d’especialistes o d’un equip multidisciplinari compleix unes altres funcions. En primer lloc, té la funció de prevenir i detectar els trastorns i de les situacions de risc. En segon lloc, el diagnòstic clínic i funcional a través de valoracions interdisciplinàries. En tercer lloc, l’atenció terapèutica i, si cal, acompanyada del seguiment de l’infant i de la seva família. En quart lloc té la funció d’orientar i assessorar la resta de dispositius assistencials –escoles bressol, escoles, pediatria i hospitals entre d’altres– que participen en la intervenció primerenca de l’infant. En cinquè lloc l’atenció terapèutica s’encarrega de coordinar-se amb la resta dels professionals implicats.

Les fases de l'atenció terapèutica

En el moment que es produeix la sol·licitud, es fa una entrevista d’acolliment a la família, la qual, a més de recollir la informació necessària per a l’atenció a l’infant, proporciona un espai perquè la família pugui expressar les seves angoixes, els seus dubtes. Després, es realitzaran les proves i les exploracions necessàries per tal d’establir un diagnòstic que permeti comprendre la problemàtica de l’infant i les possibles repercussions que té en el seu entorn. Un cop fet el diagnòstic s’estableix el tipus d’intervenció a fer en forma d’un pla terapèutic que és alhora global i individualitzat a les característiques i necessitats de l’infant.

Serveis del Departament de Sanitat

El Departament de Salut posa a l’abast de la població en general diferents serveis d’atenció. A més dels serveis d’atenció primària, els hospitals i els metges especialistes, cal fer una especial menció del Centre de Salut mental infantil i juvenil.

El Centre de Salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) dóna serveis d’atenció especialitzada i suport en atenció primària a infants i joves fins als 18 anys a través d’un equip multidisciplinari format per psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials i personal…

A més de la promoció de la salut mental i la prevenció, donen assistència a problemes psicològics i psiquiàtrics a través de l’orientació, el diagnòstic, i els tractaments psicològics. També col·labora amb d’altres institucions (socials i educatives).

Derivació i coordinació entre els diferents serveis d’atenció a la primera infància

Els àmbits d’atenció primerenca a Catalunya estan repartits entre el Departament de Sanitat, el Departament de Benestar Social i el Departament d’Ensenyament. La seva interconnexió es realitza a través de la coordinació i el desenvolupament de programes conjunts, suportats per un marc legislatiu estatal i autonòmic.

En el moment en què es produeix la detecció d’una situació de risc o la constatació d’un trastorn, bé sigui per professionals de la salut, professionals docents o dels serveis socials, el que s’ha de fer és una derivació a l’organisme corresponent perquè posi en marxa les accions necessàries a fi que aquell infant pugui rebre l’estimulació primerenca el més aviat possible.

El pas immediat és coordinar des del servei d’atenció primerenca (CDIAP) tot l’entorn de l’infant, l’escola o a la llar d’infants, el metge… Habitualment es fa mitjançant un procés d’acompanyament, a través d’un professional que serà el referent de la família i l’encarregat de posar-se en contacte amb la resta de professionals que atenen l’infant. El resultat és una correcta coordinació a l’hora de fer les derivacions, així com en la comunicació i la informació.

Aquesta coordinació i una bona comunicació són fonamentals quan l’infant arriba a l’escola infantil, ja que afavoreixen el desenvolupament positivament, a l’hora que es reforça el procés terapèutic i s dona un impulso positiu al procés de socialització, l’aprenentatge i l’autonomia personal de l’infant dins de les seves pròpies possibilitats.

L’avaluació en l'atenció primerenca

La casuística i les etiologies que indiquen la necessitat de la intervenció estan formades pels factors de risc, familiars i ambientals, els trastorns del desenvolupament, els trastorn de la família i els trastorns de l’entorn. Com heu anat veient, tots aquest factors exigeixen un tractament global que, de manera coordinada, es dugui a terme des de les diferents disciplines.

L’avaluació en atenció primerenca, s’entén com el procés integral en el qual es valoren els canvis produïts en els desenvolupament de l’infant i en el seu entorn, així com en els mètodes emprats per produir aquests canvis. La seva finalitat última és la verificació de l’adequació i l’efectivitat dels mètodes i els programes aplicats (Llibre Blanc d’Atenció Primerenca. 2000, pág. 46)

La valoració interdisciplinària, que permet l’avaluació diagnòstica, es realitza en funció de la història de l’infant, la qual indica els instruments d’avaluació més adients. Aquests instruments d’avaluació són: l’examen físic, funcional i neurològic; l’observació de les reaccions a estímuls i situacions presentades; la relació amb altres infants i amb l’educador; proves estandarditzades i consultes especialitzades.

L’avaluació diagnòstica forneix un punt de partida, indica una situació o una patologia específica que situa els professionals davant a les capacitats i possibilitats –físiques, psíquiques i emocionals– que té l’infant. El fet que aquesta avaluació es faci de manera continuada fa possible ajustar o modificar les actuacions previstes en funció de les necessitats i la casuística de l’infant. L’equip interdisciplinari ha d’anar fent el seguiment dels procediments i objectius proposats i avaluar-los conjuntament amb exàmens complementaris o fisiològics si són necessaris.

També es realitzarà una avaluació final del procés en què es podrà valorar si s’han assolit els objectius proposats, si es pot donar el procés per finalitzat o bé si caldrà una derivació.

Quan l’infant està escolaritzar, es realitza l’avaluació psicopedagògica, a través de la recollida d’informació sobre la pròpia escolarització, el context escolar i el context familiar. Aquesta avaluació permet prendre les accions necessàries dins l’àmbit educatiu per afavorir la seva integració, la valoració dels objectius establerts en l’etapa educativa i si aquests objectius s’ajusten o no a les possibilitats de l’infant. Tot el procés d’avaluació es duu de manera coordinat amb el centre educatiu i els professionals que intervenen en l’atenció primerenca.

Anàlisi de programes d’intervenció primerenca

Els programes d’intervenció primerenca són individualitzats i adequats a la situació concreta de l’infant, partint del seu propi moment de desenvolupament evolutiu i maduratiu. Tot programa parteix de l’atenció global de l’infant i sempre es duu a terme tot prenent com a punt de partida la família i el seu entorn, de manera que les activitats funcionals s’insereixin dins de les pròpies rutines diàries de l’infant i la seva família.

  •  La hipoteràpia s’integra en molts programes d’estimulació/-25
  • La hipoteràpia s’integra en molts programes d’estimulació

Les situacions que es poden donar són diverses, i els programes han de respondre a aquesta diversitat: poden adreçar-se a infants amb un clar diagnòstic o bé a infants que presenten retards en el desenvolupament sense tenir cap diagnòstic que pugui delimitar una patologia física, psíquica o sensorial.

La finalitat de tot programa d’intervenció és la prevenció de la deficiència i facilitar els processos que són necessaris per l’aprenentatge i el desenvolupament.

Quan s’elabora un programa d’intervenció es responsabilitza a una persona de l’equip interdisciplinari perquè es coordini amb els diferents especialistes i tots actuïn de manera cohesionada amb una responsabilitat compartida entre tots els professionals implicats.

D’altra banda els programes han de tenir un caràcter global (l’infant no està format per parcel·les), ha de ser sistemàtic i seqüencial, treballant les diferents àrees (comunicació, perceptiva-cognitiva, motora, social). Els programes han de permetre també les revisions i adaptacions necessàries en la seva aplicació.

El programa ha de ser aplicat per mans qualificades

En el cas que hagi d’actuar una persona no qualificada, ho farà assessorada pels professionals adients. Per exemple els pares són un pilar en l’aplicació de certes activitats i han d’estar assessorats en tot pels especialistes sobre què han de realitzar, en quin moment ho han de realitzar i la manera correcta de fer-ho… també hi poden col·laborar els educadors infantils si l’infant està escolaritzat, educadors que han d’estar orientats en tot moment per l’equip d’atenció primerenca.

Els programes centren les seves avaluacions bàsicament en l’àrea cognitiva, l’àrea del llenguatge i l’àrea motora, però també es tenen en compte l’àrea psicosocial, l’afectiva-emocional i l’entorn sociofamiliar. Recordeu, per exemple, que el tipus d’intervenció dependrà de les necessitats reals de l’infant que el diagnòstic posa de manifest, de les necessitats de la família i dels recursos de l’entorn. També s’haurà de tenir en compte el lloc on es s’han de realitzar les activitats, els materials que són necessaris per dur-les a terme i la freqüència en què es proposen.

  • Cal una bona tonicitat musculoesquelètica per a poder aguantar el cap i el tronc
  • Cal una bona tonicitat musculoesquelètica per a poder aguantar el cap i el tronc

Com a educadors infantils, els educadors infantils estareu assessorats pels equips interdisciplinaris sobre quins són els objectius que en funció de les diferents àrees s’han d’aplicar als infants.

A continuació es recullen els principals objectius per àrees, en funció de l’edat evolutiva general de l’infant. Heu de tenir en compte que aquest recull és orientatiu i que quan esteu davant d’un infant que presenta un retard de desenvolupament, l’edat real no coincidirà amb l’edat evolutiva, de manera que haureu de calibrar en funció dels objectius proposats del programa les activitats adients de la intervenció.

Intervenció en l’àrea motora

En aquest apartat es recullen els principals eixos per estimular les habilitats de motricitat gruixuda. La taula presenta, per edats, els principals punts en que es basa la intervenció primerenca en l’àrea motora.

Taula: Principals punts de la intervenció en l’àrea motora
Edat Intervenció
0-3 mesos Estimulació de reflexos.
Afavorir els moviments del cos.
Control encefàlic en diferents posicions.
Estimulació vestibular.
Giravoltar.
3-6 mesos Reforçament del control encefàlic.
Control del tronc.
Recolzament en avantbraços en posició prono.
Iniciació als desplaçaments en posició prono.
Recolzament en les mans.
Giravoltar.
Reaccions d’equilibri.
Aguantar el pes del cos amb els peus.
Sedestació.
6-9 mesos Posició de genolls.
Control del tronc.
Sedestació amb recolzament.
Agafa pes amb les mans.
Rastreig.
Reaccions d’equilibri.
Sedestació sense recolzaments.
Equilibri en sedestació.
Manteniment amb quatre recolzaments.
Marxa de genolls.
Canvis posturals.
Gateig.
Bipedestació.
Estimulació vestibular.
9-12 mesos Reforçar adquisicions anteriors.
Bipedestació amb recolzament.
Equilibri en bipedestació.
Reacciones d’equilibri: caigudes.
Marxa amb ajut
Bipedestació sense recolzament.
Estimulació vestibular.
Marxa independent.
12-18 mesos Canvis posturals: incorporar-se sense recolzament.
Perfeccionament de la marxa.
Equilibri i coordinació general.
Pujar i baixar escales.
Estimulació vestibular.
Marxa ràpida.
18-24 mesos Reforçar i perfeccionar adquisicions.
Control del moviment. Salts.
Carrera.
Picar objectes amb els peus.
Coordinacions dinàmica general.
Font: "Atención temprana FESD", pàgs. 39-40.

Intervenció en l'àrea perceptivocognitiva

En l’àrea perceptivocognitiva s’ha de buscar la resposta sense perdre de vista l’entorn, és a dir, de manera relacionada amb el món físic i el social. Tot i que en alguna activitat podeu buscar una resposta aïllada, la finalitat es que les sensacions i les percepcions interaccionin entre sí, alhora que l’infant és entès en la seva globalitat. Recordeu que esteu en la fase sensoriomotora i és necessari motivar l’interès pel món que envolta els infants, tot facilitant-los materials perquè puguin manipular-los i explorar-los. La taula recull, per edats, les principals intervencions en l’àrea perceptivocognitiva.

Taula: Intervencions en l’àrea perceptivocognitiva
Edat Intervenció
0 A 3 mesos Afavorir l’ exploració visual.
Fixació de la mirada i el contacte ocular.
Orientació a estímuls visuals.
Seguiment visual.
Estimulació auditiva.
Respostes d’orientació a sons.
Estimular respostes d’habituació.
Reacció a estímuls aversius.
Estimulació tàctil.
Estimulació de l’olfacte.
Desenvolupament d’esquemes.
Alternar la mirada.
Experimentació de les conseqüències de les seves pròpies accions.
Estimulació vestibular.
Notar la desaparició de persones o objectes del seu camp visual.
Estimulació del reflex de prensió.
Consciència del seu propi cos: les mans.
Estimular l’obertura de les mans.
3 a 6 mesos Estimular la discriminació de diferències.
Mirar activament al voltant.
Alternar la mirada davant de varis objectius.
Seguiment d’objectes que es desplacen ràpidament.
Localització de sons.
Prensió voluntària
Desenvolupament d’esquemes.
Permanència de l’objecte.
Reconeixement i exploració del seu cos i de la seva pròpia imatge.
Comprensió de la relació de les seves pròpies conductes sobre els objectes.
Repetició d’accions lúdiques interessants per l’infant.
Imitació de gestos i accions senzilles.
6 a 9 mesos Seguiment i recerca d’objectes que es desplacen ràpidament.
Manipulació i exploració dels objectes.
Estimulació de l’ús de mitjans per assolir un objectiu.
Permanència de l’objecte.
Discriminació visual i auditiva.
Relacions espacials.
Estimular l’anticipació de conductes en el joc.
Perfeccionament de la prensió.
Desenvolupament d’esquemes.
Estimular les accions de l’infant sobre els objectes.
Estimular la consciència del propi cos.
Imitació.
9 a 12 mesos Relaciones causa-efecte.
Desenvolupament d’esquemes.
Relacions espacials de l’objecte.
Us de mitjans per assolir un objectiu.
Combinació d’objectes.
Reconeixement d’objectes i persones familiars.
Permanència de l’objecte.
Imitació.
Discriminació d’objectes familiars.
Reconeixement de sí mateix.
Perfeccionament de la prensió: la pinça.
Jocs d’aigua.
12 a 18 mesos Millorar l’atenció i la exploració.
Permanència de l’objecte.
Estimular el control ambiental.
Estimular conceptes de temps.
Exploració de l’ambient extern.
Relació causa-efecte.
Relació de la mida i les grandàries amb l’espai.
Us de mitjans.
Discriminació auditiva.
Coordinació visuomanual.
Rotació del canell.
Relacions espacials.
Reforçar la combinació d’objectes.
Gargoteig.
Concepte de sí mateix.
Perfeccionament de la prensió.
Esquemes d’acció: joc simbòlic.
Imitació.
18 a 24 mesos Us de mitjans.
Causalitat operacional.
Gargoteig: imitació de traços.
Coordinació visuomanual.
Estimular la habilitat de solució de problemes.
Permanència de l’objecte.
Agrupar objectes.
Iniciació a alguns conceptes.
Estimulació tàctil.
Discriminació de sons.
Estimulació olfactiva i gustativa.
Imitació.
Relacions espacials.
Esquemes d’acció.
Font: "Atención temprana FESD", pàgs. 41-43.

Intervenció en l'àrea sociocomunicativa

L’àrea del llenguatge és la més afectada quan en infant amb trastorns de desenvolupament des de que són ben petits. L’àrea sociocomunicativa s’ha de treballar dins del medi social, amb una bona estimulació entre pares i fills, a més d’una bona coordinació i estimulació en l’escola a través dels educadors en una discapacitat concreta.

  • Ser conscient de les situacions i saber-les comunicar forma part de l’àrea sociocomunicativa/-25
  • Ser conscient de les situacions i saber-les comunicar forma part de l’àrea sociocomunicativa

Heu de pensar que els infants presenten dificultats per expressar o donar a entendre allò que volen i, en conseqüència, hi ha interpretacions errònies o tergiversacions d’allò que volen expressar, els quals poden abocar a sentiments de frustració i expressions d’enuig o rebequeries. És important mantenir unes pautes de treball, estar atents i ser molt sensibles a allò que intenten expressar.

La taula recull, per edats, les principals intervencions en l’àrea perceptivocognitiva.

Taula: Intervencions en l’àrea àrea sociocomunicativa
Edat Intervenció
0 a 3 mesos Estimulació verbal i tàctil.
Contacte ocular i fixació visual.
Exposició a ambientes casolans.
Orientació a estímuls visuals i auditius.
Resposta a estimulo aversius.
Estimular el somriure social.
Establiment de pautes d’interacció pares-fill.
Resposta a estímuls aversius.
Sociocomunicació.
3 a 6 mesos Reforçar el contacte ocular i la fixació de la mirada.
Discriminacions visuals de referència.
Reaccions davant del mirall.
Imitació.
Jocs i estímuls socioemocionals.
Jocs d’interacció.
Discriminació ambiental.
Intercanvis comunicatius.
Adaptacions socials al medi.
6 a 9 mesos Comprensió social del medi.
Conductes de joc.
Expressions emocionals.
Intercanvis comunicatius. Imitació.
Jocs d’interacció.
Adaptació social.
9 a 12 mesos Mirades de referència.
Comprensió de situacions familiars.
Adaptació social i afectiva
Imitació
Jocs comunicatius i de interacció
Comprensió de la prohibició
Expressions emocionals
Comprensió verbal.
Expressió verbal: iniciació.
12 a 18 mesos Socialització.
Imitació gestual.
Comunicació.
Imitació vocal.
Comprensió verbal.
Expressió verbal.
18 a 24 mesos Sociocomunicació.
Imitació.
Comprensió.
Expressió verbal.
Font: "Atención temprana FESD", pàgs. 46-47.

Intervenció en l'àrea de l'autonomia personal

L’autonomia personal es planteja com un objectiu a llarg termini, i s’ha d’estimular des del primer any de vida donant sempre l’oportunitat a l’infant perquè actuï, tot donant-los-hi el temps que necessiten per realitzar l’activitat.

L’objectiu d’aquesta àrea és estimular la capacitat d’autonomia i independència personal de l’infant. Des de l’escola cal estimular i reforçar les habilitats adaptatives bàsiques i, en especial, les pràctiques. Des de l’educació infantil cal fer una especial referència a l’alimentació, el vestit i el control d’esfínters.

La taula recull, per edats, les principals intervencions en l’àrea d’autonomia personal.

Taula: Intervencions en l’àrea d’autonomia personal
Activitat Descripció
Menjar Mou les mandíbules i/o la llengua al tocar-li els llavis o la llengua.
En veure l’aliment, hi ha una conducta d’anticipació, amb un augment o disminució de l’activitat: obre la boca, s’inclina cap a la cullera…
Pren aliments semisòlids.
Amb el llavi superior pot treure menjar de la cullera.
Mastega quan té menjar entre les dents o a les genives, mou la llengua fins al lloc on és col·locat l’aliment.
Pren líquids d’un got fent servir el llavi superior com a recolzament per fer-lo.
Es porta a la boca galetes, rosquilles, pans i altres sòlids similars.
Arrossega sòlids tous.
Treu l’aliment de la cullera amb un tancament complet de llavis.
Lleva el got a la boca (pot usar algun recurs adaptatiu).
Quan agafa el got, hi beu sense que el líquid li vessi de la boca.
Menja amb cullera, encara que pot tenir dificultat de mantenir-hi l’aliment sense que caigui.
Punxa amb una forquilla o un altre objecte que punxi.
Arrossega sòlids durs.
Mastega, movent la llengua de costat a costat de la boca.
Utilitza el ganivet per estendre o untar el pa.
Menja tot sol amb cullera i aboca poc menjar afora.
Menja amb cullera i forquilla, sense tirar gaire bé menjar.
Usa el ganivet per pressionar aliments tous.
Control d’esfínters Roman sec durant dos hores.
Té moviments intestinals espontàniament, a intervals predicibles.
Espontàniament té un patró d’evacuació a intervals predicibles.
Indica mitjançant gestos, acciones o vocalitzacions que s’ha fet a sobre.
Fa en el lavabo o la gibrelleta si se li manté durant uns minuts.
Roman sec si se li recorda.
Avisa quan té necessitat d’anar al lavabo amb gestos, accions o vocalitzacions.
Roman sec al llarg de tot el dia.
Va al lavabo sense que se li hagi de dir.
Es neteja amb paper.
Roman sec durant tota la nit.
Vestit Mostra tenir consciència que l’estan vestint: augmenta o disminueix el nivell d’activitat.
Ajuda mentre el vesteixen: estira o encongeix els braços o les cames, aixeca el cap…
Estira de les peces de roba per a treure-se-les: mitjons, sabates, roba interior.
Es treu algunes peces de roba: mitjons, pantalons…
Es treu la samarreta, el jersei, la camisa descordada.
Descorda botons.
Puja o baixa una cremallera gran.
Corda botons.
Font: "Atención temprana FESD", pàg. 49.

  •  L'arribada d’un nou membre a la família sol estar envoltada,d’amor, d’il·lusió i expectatives/-30
  • L'arribada d’un nou membre a la família sol estar envoltada,d’amor, d’il·lusió i expectatives

Per portar a terme les diferents activitats és necessari establir rutines diàries que estructurin i reforcin el dia a dia de l’infant. Les activitats han de basar-se en el joc, en el propi interès de l’infant i de l’entorn, i estar emmarcades en el dia a dia de l’aula sempre que sigui possible.

Quan es planifiquin les activitats s’han d’integrar en la dinàmica diària de l’aula, la qual cosa permetrà que es visquin amb naturalitat i no com un entrenament.

Hi ha alguns aspectes que hauríeu de tenir presents a l’hora de portar les activitats a terme i són aquests:

  • Aprofitar l’interès de l’infant i les iniciatives que mostri per a redireccionar l’activitat tenint en compte els objectius que han estat proposats per estimular l’infant.
  • Adaptar les activitats fent-les atractives i tenint en compte el moment evolutiu de l’infant, i que l’infant les dur a terme.
  • Permetre que l’infant pugui iniciar activitats.
  • Facilitar els materials, els jocs i les joguines que estan adaptats a les característiques evolutives i els gustos personals de cada infant.
  • Observar la implicació i conducta de l’infant, tot facilitant-li les eines necessàries que millorin les seves habilitats per resoldre la situació.
  • Ser sensibles a les necessitats i demandes, i saber orientar l’activitat als objectius concrets.

Atenció primerenca i família

La família és la primera en adonar-se que alguna cosa no va prou bé, que el nen o la nena no fan les mateixes coses que els altres, que el seu comportament és diferent al que tenen els altres infants de la seva edat… Per tant, és habitual que la primera via de detecció es doni dins de la família.

El naixement d’un nou fill porta sempre implícit un conjunt de modificacions en l’interior de la família. Exigeix un complex procés de reestructuració i adaptació de pensaments i comportaments. Haurà de passar per una fase d’assimilació i d’acomodació a la nova situació, però si a més a més les famílies perceben o se’ls comunica que el seu fill ha nascut amb dificultats o que pot tenir-les en un futur, es troben enfrontades a una situació inquietant, desconeguda i desconcertant, que solen processar de forma negativa, molt dolorosa, no desitjada, quasi sempre inesperada i amb un efecte generalment desestabilitzador; com a conseqüència apareix, en la majoria dels casos, una gran ansietat, desorientació i angoixa davant la situació, que, de vegades, limita fins i tot els seus propis recursos que la família té per afrontar-la.

De Linares 1997. “Estrés de la familia ante el nacimiento de un hijo con déficit”, en Minusval, març 2003 pàg. 67.

Sovint la família es troba desorientada, desinformada i en un procés d’acceptació de la situació del seu fill o filla. La perspectiva de la discapacitat la posa en una situació de crisis, provoca sentiments d’impotència i genera pors… La recerca de la informació fa que vagin a diferents professionals en busca de respostes, un procés en què el pediatre és fonamental per donar una primera orientació a la família i escollir la derivació adequada al CDIAP que els pugui pertocar segons la zona on viuen.

La família és una peça clau en el desenvolupament de l’infant i es per aquesta raó que han de rebre una major atenció i la informació necessària a fi de posar a l’abast de l’infant totes les possibilitats .

Un bon recolzament psicosocial, una aproximació dels recursos del seu entorn i un tractament global facilitarà el benestar personal i familiar. És important, per tant, un acompanyament i una atenció individualitzada pel que fa tant a l’infant com a la família, facilitar-los un espai “familiar” on puguin expressar les seves emocions, els seus dubtes, les seves pors. Conèixer què pensa, què els manca… facilitarà als professionals saber quines són les eines que han de posar al seu abast per poder superar la situació d’angoixa, per la perspectiva d’un desenvolupament diferent i donar-los una visió adequada sobre la manera en què s’ha d’abordar una situació del tot inesperada.

D’altra banda, podran acceptar al fill o filla, estimar-lo tal com és i defensar-lo davant de qualsevol situació de diferencia o desigualtat, a la vegada els permetrà desenvolupar recursos propis per assolir i adaptar-se a la nova situació.

L’atenció primerenca a l’escola

L’etapa d’Educació Infantil en el nostre sistema educatiu està adreçada a infants de 0 a 6 anys. Com heu anat veient, en aquesta edat es produeix el desenvolupament més important de l’ésser humà i és un període determinant pel desenvolupament físic, psicomotriu, cognitiu i de la personalitat.

  •  La identitat parteix del reconeixement d’un mateix en qualsevol situació
  • La identitat parteix del reconeixement d’un mateix en qualsevol situació

El currículum de l’educació infantil té com a objectius terminals d’etapa el coneixement del propi cos, l’autonomia personal, el poder d’expressar-se amb la resta a través de diferents formes de comunicació i el poder conèixer el seu entorn social i familiar.

Si el coneixement del desenvolupament de l’infant es lliga amb els objectius d’aquesta etapa de l’educació, es pot afirmar que l’escola infantil és un agent fonamental en la detecció d’infants que es troben en risc o en situació de risc. L’observació i l’avaluació de les habilitats motores, el llenguatge, les dificultats en la percepció, els problemes d’atenció, les limitacions cognitiva, les dificultats de socialització o els problemes emocionals són problemàtiques que a la vegada són signes també d’alerta d’aquest comportaments i capacitats bàsiques.

Si detecten o sospiten de la presència de determinats signes d’alerta en un infant, els educadors han de comunicar-ho a l’equip docent i a la direcció, a fi de prendre les mesures oportunes i es comuniqui a la família i es procedeixi a la possible derivació a pediatria o a d’altres serveis, com els EAP i CDIAP, que puguin corroborar o arribar a un diagnòstic de les alteracions detectades.

Les implicacions escolars que comporta quan un infant té o pot tenir problemes de desenvolupament apareixen en diferents àrees motrius o cognitives com, per exemple, el desplaçament, el control postural, la manipulació d’objectes, en la comunicació oral i escrita, el control postural, l’aprenentatge i la socialització.

Com a professionals heu de defugir la banalització de la situació i tenir força cura amb l’observació de certs signes d’alerta. Segons el Llibre blanc de l’estimulació primerenca s’haurien d’evitar:

  • El reduccionisme: es tendeix a interpretar de manera incorrecta certs comportaments atípics, atribuint-los a factors físics –o biològics– aïllats o bé a deficiències o a inadequacions educatives dels pares.
  • Resistència o por a dur a terme un procés de diagnòstic o terapèutic per evitar “etiquetar”.
  • El desconeixement o l’oblit de l’existència de problemes de relació o d’interacció precoços i la negació del patiment psicològic de l’infant.

Si es produeixen aquests factors i no es detecten, poden fer que s’agreugin les disfuncions que pot patir l’infant, en no rebre l’ajut terapèutic que necessiten. També és cert que hi ha trastorns que passen desapercebuts a la primera infància com són els trastorns generalitzats del desenvolupament, les disfuncions interactives en la relació entre pares o fills, el retard mental lleu i els trastorns d’expressió somàtica.

Els centres educatius, és una necessitat cabdal, han d’estar coordinats amb els diferents serveis d’atenció i han de ser coneixedors dels programes de detecció.

Una de les competències dels serveis educatius és l’actuació en el recolzament de l’infant i la família. L’educador infantil, per tant, ha de tenir unes actituds i habilitats personals de cooperació i tolerància, a més d’una bona formació en els diferents àmbits socials, de salut i educació, i en especial en habilitats socials, en intervenció familiar i en treball en equip.

Aquests coneixements i unes adequades capacitats facilitaran un procés d’integració adequat de l’infant a l’escola infantil ja que les actuacions es plantegen des del punt de vista educatiu i no tan sols assistencial, la qual cosa:

  • Permetrà realitzar una educació compensatòria.
  • Suposarà una prevenció de l’aparició de possibles seqüeles.
  • Facilitarà la integració dels infants amb una minusvalidesa documentada.

Pel que fa a l’escola i a la família, cal duur a terme actuacions conjuntes, en les quals els pares participin en el projecte educatiu: han de conèixer les activitats, els mètodes i els objectius proposats. Aquesta comunicació entre els pares i l’escola optimitzarà el desenvolupament de l’infant, ja que d’una banda els pares aprenen a reconèixer les necessitats del seu fill o filla, i a donar les respostes adequades. També els permet percebre quins són els guanys que l’infant ha assolit.

L’escola a través de programes conjunts amb la família i els equips d’atenció posen en joc l’actuació educativa dels pares i dels docents de manera global, tot fent assequible la comprensió del procés a la família i augmentant les possibilitats de millora en la qualitat de vida dels infants.

Recordeu que, en general, duur a terme qualsevol intervenció implica una sèrie de procediments que cal considerar. Primerament implica voler transformar o canviar alguna cosa. L’acció per arribar a aquestes transformacions o canvis es realitza per mitjà d’una intenció i, més específicament, de la intenció d’assolir millores.

Una intervenció es realitza amb la intenció de millorar quan, mitjançant una sèrie d’accions o procediments parteix d’un estat inicial inadequat i assoleix l’estat final volgut.

Per tal d’aclarir-vos la idea de millorar la qualitat de vida com a finalitat de la intervenció socioeducativa, val la pena resumir l’exposició que J. Vilar, J. Planella i M. Galcerán (2003) fan de l’anàlisi de la potencialitat de la persona que s’educa i l’establiment de respostes adequades per l’educador. Aquests autors enumeren tres grans orientacions que poden assumir les intervencions en cas que siguin producte d’un handicap social, físic, psíquic o sensorial:

  • Una orientació compensatòria, que té per objectiu neutralitzar els efectes inhibidors de la deprivació social o d’una dificultat evolutiva, pel que fa a l’habilitat que haurien de tenir però que no tenen o d’aprenentatges que haurien d’haver assolit.
  • Una orientació estimuladora que té per objectiu possibilitar l’aparició d’habilitats, capacitats i aprenentatges que la pressió ambiental probablement impedirà que arribin a aparèixer.
  • Una orientació de rehabilitació que té com a objectiu recuperar habilitats, capacitats d’aprenentatge que ja estaven assolides però que estan temporalment o definitivament perdudes.

Encara que aquestes orientacions es donen pràcticament a totes les intervencions, allò que els autors volen constatar és el fet que en el disseny i la posada en pràctica d’aquestes accions predomini una orientació sobre la resta.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats