Organització del pla de treball

Els serveis socials (SS) formen part del sistema de benestar actual del nostre país. Estan formats per polítiques d’intervenció dirigides a garantir les necessitats bàsiques de les persones, posant especial atenció en el manteniment de la seva autonomia personal i promovent el desenvolupament de les seves capacitats personals, dins d’un marc de respecte per la dignitat de les persones.

D’uns anys ençà, el model de serveis socials a Catalunya ha sofert un gran canvi en la seva estructuració. La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials, encarregada per la Generalitat de Catalunya, elabora el II Pla estratègic de serveis socials i estableix els requisits mínims, entre els quals destaca la voluntat de donar resposta a les necessitats de les persones més vulnerables, mitjançant la posada en marxa del sistema de protecció de caire públic i privat.

Els articles 16 i 34 de la llei esmentada estableixen els serveis socials com el primer nivell del sistema públic d’atenció social. El seu objectiu es promoure mecanismes per conèixer, prevenir i intervenir amb les persones, tant en l’àmbit individual, com familiar i de la comunitat, davant de situacions de desigualtat social.

Els centres de serveis socials són els encarregats d’avaluar les situacions de necessitat de les persones i, entre altres funcions, dissenyar programes i plans de treball individualitzats d’atenció, dirigits a donar cobertura a les necessitats de caire social dels més vulnerables, com per exemple:

  • Detectar situacions de necessitat personal, familiar o comunitàries.
  • Valorar i fer diagnòstic social, socioeducatiu i sociolaboral.
  • Prestar mesures d’inserció social, laboral i educatives.
  • Informar i orientar amb relació als recursos socials existents al territori (bàsics i especialitzats) que poden donar resposta a les necessitats detectades.
  • Prestar serveis públics com ara la teleassistència, el Servei d’Ajut a Domicili (SAD), suport a la unitat de convivència…
  • Gestionar la tramitació de prestacions econòmiques d’urgència.
  • Desenvolupar programes i projectes d’intervenció comunitària.
  • Informar prèvia petició judicial de la situació personal i familiar de les persones afectades per causes judicials.

Ubicació de serveis: és responsabilitat de cada ajuntament o ens local definir el seu model d’organització del servei de cara a la població, garantint criteris de qualitat, equitat, proximitat i eficiència en la seva resposta.

Hi ha criteris clau que s’han de tenir en compte a l’hora d’ubicar els serveis o recursos al territori:

  • Població: nombre d’habitants que viuen a la zona.
  • Dispersió territorial: és important ubicar els serveis i recursos de manera estratègica dins de la geografia, facilitant la proximitat i l’accés als ciutadans.
  • Polítiques municipals: cada ens local estableix els seus espais en funció del seu model d’atenció i segons criteris operatius, com per exemple aprofitament d’espais públics i sinergies compartides en l’atenció.

La dispersió territorial de Catalunya, en algunes comarques, dificulta la ubicació de centres per a la prestació de serveis bàsics d’atenció social en totes les poblacions.

El pla de treball

El pla de treball és l’eina de gestió que ajuda a la planificació, execució, implementació i seguiment de les diferents tasques i activitats que cal fer en un període de temps específic, indicant la persona o persones responsables de portar-les a terme.

Un pla de treball és la identificació d’un problema que necessita una solució. I no deixa de ser una inversió en la construcció de millora de la qualitat de vida d’una persona.

El pla de treball és un document escrit i personalitzat. Es tracta d’una ordenació lògica i seqüencial de proposicions ordenades i que recull tots aquells aspectes que s’han de tenir en compte per a la consecució dels seus objectius.

En tota planificació, ja sigui de caire personal o grupal, s’ha de pensar sempre a la inversa: és important saber on volem arribar per tal d’establir els passos necessaris per aconseguir-ho.

S’ha d’elaborar un pla de treball per a cadascuna de les persones que conviuen en el nucli familiar, amb objectius individuals i comuns. És important que totes les persones implicades participin en la seva elaboració i que se’l facin “seu”, ja que d’aquesta manera serà més fàcil la seva consecució.

Un pla de treball ha de tenir caràcter dinàmic, permetre canvis i modificacions si la situació de la persona o persones implicades canvia. Característiques que hauria de tenir (vegeu la figura):

Figura Característiques d’un pla de treball

S’ha d’elaborar sempre d’acord amb les necessitats detectades a través dels indicadors de diagnòstic utilitzats. Independentment de quin sigui el tipus de pla de treball i el motiu de l’elaboració, ha d’incloure com a mínim una sèrie d’apartats.

Apartats mínims de qualsevol pla de treball

  • Introducció.
  • Antecedents que identifiquin el problema.
  • Metes que defineixin la solució.
  • Objectius generals i específics que es volen aconseguir.
  • Resultats que siguin verificables.
  • Recursos que s’utilitzaran durant el temps de procés.
  • Estratègies en les accions per a la consecució dels resultats.
  • Accions directes i indirectes.

L'entrevista

L’entrevista social és el punt de partida del pla de treball, aporta informació imprescindible i valuosa per a una intervenció futura.

En el punt “Elements del pla de treball”, treballarem detingudament l’elaboració d’un pla de treball.

L’entrevista és la tècnica universal més utilitzada pel professional de serveis socials. Serveix per explorar, obtenir informació i elaborar un diagnòstic envers la unitat familiar.

  • L'entrevista permet mitjançant l'observació directa obtenir informació verbal i no verbal de la persona usuària.
  • L'entrevista permet mitjançant l'observació directa obtenir informació verbal i no verbal de la persona usuària.

Permet indagar, de manera ràpida i senzilla, les diferents esferes i àmbits socials i sanitaris de la unitat de convivència que s’està explorant. Per una a actuació correcta, el professional responsable podrà fer tantes entrevistes com cregui necessari.

Una bona entrevista ens permetrà:

  • Conèixer allò que la persona sap.
  • Conèixer allò que la persona vol.
  • Conèixer allò que la persona vol que fem.

L’entrevista és un element de relació i de comunicació interpersonal. Permet ajustar el contingut i la formulació de les preguntes a cada interlocutor, aportant les seves opinions i necessitats de cara a la intervenció posterior.

Posar en pràctica una entrevista pot semblar senzill, però necessita habilitats, tècniques i processos que permetin establir una dinàmica adequada per evitar tensions i conflictes entre les diferents parts.

Durant una entrevista, el professional no obté únicament informació verbal de la persona que s’està explicant, sinó també informació no verbal, que també s’ha d’analitzar i interpretar en el conjunt de la conversa.

Comunicació no verbal

La comunicació no verbal és el llenguatge corporal. Està formada pel conjunt de mirades, gestos i silencis que acompanyen la comunicació verbal i que es fan d’una manera involuntària i inconscient. La comunicació no verbal pot donar molta informació de nosaltres mateixos, i en alguns casos contradir el que s’està dient verbalment.

Tota entrevista consta de quatre fases (segons el llibre L’entrevista en el treball social (1987), de Teresa Rossell):

  1. Fase inicial: és l’inici de la relació. Les parts es coneixen i s’estableix un clima de confiança. El professional deixa que la persona usuària s’expressi, no formula preguntes tancades. Recull informació bàsica relacionada amb dades identificadores i de la unitat de convivència.
  2. Fase d’exploració: la persona usuària explica, sense necessitat de ser interrogada, el motiu de la demanda o consulta. Amb la informació recollida el professional fa la primera valoració de la demanda realitzada.
  3. Fase d’intercanvi o aclariment: el professional delimita i concreta la situació del que li han explicat. Utilitza tècniques de retroalimentació per assegurar-se que ha entès el que la persona usuària li vol transmetre i verificar les hipòtesis formulades. Recopila i sintetitza tota la informació en un informe social.
  4. Fase final: és el comiat de l’entrevista. El professional continua receptiu fins al final, ja que a l’últim moment la persona usuària pot revelar informació o detalls importants per a la seva feina.

Unitats de convivència: definició, tipologies, aspectes antropològics, històrics i socioculturals

Des d’un punt de vista social, les unitats de convivència defineixen el tipus d’atenció que s’ha de prestar a la persona. Poden classificar-se en dos tipus:

  • Unitats de convivència familiar.
  • Unitats de convivència no familiar.

Les unitats de convivència compleixen diferents funcions:

  • Xarxa de suport i cohesió en benefici de la persona.
  • Afavoreixen la socialització dels seus membres.
  • Donen cobertura a les necessitats de l’individu.
  • Permeten que la persona resideixi en l’entorn que desitja.

La unitat de convivència (UC) és l’espai on conviuen de manera habitual un conjunt de persones, que poden estar relacionades per parentiu o no.

Pel que fa a la tipologia de les UC, trobem:

  • Unitats de convivència familiar
  • Unitats de convivència no familiar

Unitats de convivència familiar

La unitat de convivència familiar per excel·lència és la família.

Els vincles o relacions que podem trobar dins d’una unitat de convivència familiar venen determinats pel seu parentiu per consanguinitat o d’afinitat.

  •  El període de temps que abasta una generació és de vint-i-cinc anys. En una mateixa família poden arribar a coincidir fins a 3 o 4 generacions alhora.}|
  • El període de temps que abasta una generació és de vint-i-cinc anys. En una mateixa família poden arribar a coincidir fins a 3 o 4 generacions alhora.}|

L’article 915-918 del Codi civil espanyol és l’encarregat de regular els graus de parentiu existents.

El parentiu de consanguinitat és la relació existent entre persones que tenen un vincle de sang. Els graus de parentiu existents són:

  • Ascendents en línia recta: pares, avis, besavis, rebesavis, quadravis…
  • Descendents en línia recta: fills, nets, besnets, rebesnets, quadrinets…
  • Línia col·lateral: germans, oncles, cosins…

El parentiu per afinitat és el que sorgeix de la unió de dues persones i els seus respectius parents consanguinis. Un exemple en serien els cunyats, consogres…

Unitats de convivència no familiar

Els canvis socials, l’increment de l’esperança de vida, com a conseqüència de les millores sociosanitàries, així com la plena incorporació de la dona al món laboral, han promogut la necessitat de desenvolupar nous models de convivència no familiar per donar resposta a una demanda que es presenta en creixement.

Les unitats de convivència no familiar són aquells espais on conviuen diverses persones sense cap tipus de parentiu i que comparteixen un conjunt de normes establertes.

Entre les unitats de convivència no familiar, podem diferenciar:

  • Centres residencials. Parlem d’habitatges amb espais comuns dirigits a persones grans, persones en situació de discapacitat o dependència que necessiten una atenció temporal o permanent en el seu dia a dia. Parlem de persones que per la seva situació personal no poden viure soles i que necessiten suport professional.
    Les llars residencials són un entorn substitutiu de la llar personal i familiar. Acullen tant persones que encara disposen d’autonomia per a la realització de les ABVD com aquelles que necessiten una atenció més assistencial pel seu grau de dependència física o cognitiva.
    Les funcions d’un centre residencial engloben: allotjament, manutenció, cura de la persona i dels seus estris personals, socialització i suport a la persona. També fan activitats de caire lúdic i d’estimulació física i cognitiva dirigides a millorar les capacitats motrius dels seus residents.
    Compten amb un equip multidisciplinari format per una direcció, un responsable higienicosanitari, un treballador/a social, un fisioterapeuta, un terapeuta ocupacional, un educador/a social, un especialista en nutrició, un graduat/da en psicologia, personal d’infermeria i auxiliars de geriatria o gerontologia. Si són centres de titularitat concertada o privada, poden complementar la seva oferta de serveis amb metge, podòleg, servei de perruqueria…
  • Centres de dia. El centre de dia és un espai d’acolliment diürn, en horari de 8 a 20 h. Està dirigit a persones de més de seixanta-cinc anys que necessiten assistència en la realització de les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD). És una alternativa als centres residencials i acostuma a ser un recurs utilitzat per persones dependents que conviuen amb família.
    El centre de dia evita l’aïllament d’aquelles persones que han de passar moltes hores soles a casa i les manté actives.
    Permet una atenció integral de la persona, inclou manutenció, treballa la psicomotricitat, ofereix serveis de rehabilitació i fisioteràpia, presta atenció sanitària i psicològica i en alguns casos ofereix servei de transport adaptat als seus usuaris.
    És un bon recurs per afavorir el descans a la persona cuidadora i permetre-li fer altres activitats de caire personal, laboral i social amb tranquil·litat.
    Hi ha diferents tipus de centres de dia en funció del col·lectiu al qual van dirigits: gent gran, persones amb discapacitat, persones amb malaltia mental, dones, drogodependències, menors.
  • Llars tutelades. Les llars tutelades són un recurs residencial dirigit a persones que necessiten supervisió en moments puntuals però que gaudeixen d’un bon nivell d’autonomia. Parlem d’habitatges compartits entre 4 i 10 persones màxim.
    S’identifiquen com un conjunt d’habitatges amb estances d’ús personal (dormitori) i altres de compartides, com ara la cuina, el bany, el menjador i la sala d’estar. Els seus residents comparteixen tasques i despeses. Es treballen les habilitats domèstiques, d’economia de la llar així com la integració i recuperació dins de la comunitat (entorn laboral i social).
    Tenen la finalitat d’ajudar en el desenvolupament de l’autonomia personal dels seus usuaris i facilitar la seva integració en l’entorn i la comunitat dins d’un ambient normalitzat. Estan tutelats per psicòlegs, pedagogs, treballadors, educadors i integradors socials.
    Hi ha diferents tipus d’habitatges tutelats en funció del col·lectiu resident: persones grans, persones amb discapacitat o malaltia mental, dones, joves entre setze i vint-i-un anys, toxicòmans…
  • Habitatges amb serveis. Pensats per a persones de més de seixanta-cinc anys que no tenen habitatge en propietat i disposen d’un grau d’autonomia molt elevat. Es tracta de petits pisos o apartaments dissenyats com a habitatges adaptats, segurs i que donen resposta a les necessitats dels seus usuaris. Disposen de serveis complementaris com ara consergeria, teleassistència domiciliària, servei de bugaderia i compten amb el suport d’un equip professional que dona resposta en cas de necessitat.
  • Centres d’atenció especialitzada. Els centres d’atenció especialitzada són serveis d’acolliment diürn dirigits a persones amb greus discapacitats que necessiten una atenció diürna de caràcter integral per la seva manca d’autonomia personal i una atenció especialitzada sanitària i rehabilitadora.
    El seu accés ve determinat des del Servei de Valoració i Orientació a Persones amb Discapacitat (CAD).
  • Cases d’acollida. Una casa d’acollida és un espai residencial temporal destinat a donar atenció immediata a persones que per diferents motius es troben en una situació personal que necessita un estudi i diagnòstic rehabilitador per les seves circumstàncies de risc.
    Va dirigit a col·lectius vulnerables com ara dones, menors separats de les seves famílies, joves… \ Disposen d’un equip directiu, educatiu i tècnic format per professional de l’àmbit social: treballador/a social, psicòleg/a, pedagog/a, metge/essa i altres professionals vinculats a tasques d’administració i intendència.

A banda, hi ha altres recursos socials classificats per a col·lectius. Es tracta de recursos socials i serveis dirigits a donar resposta a les necessitats de les persones grans i/o en situació de dependència i que tenen com a objectiu evitar el seu aïllament social i tenir cura de les seves necessitats en un moment determinat. L’oferta és àmplia i trobem:

  • Serveis d’estades temporals (programa Respir) dirigit a famílies cuidadores que tenen a càrrec seu persones en situació de dependència. El servei facilita l’ingrés de la persona dependent en un centre residencial durant un període màxim de dos mesos a l’any.
  • Convivència intergeneracional (programa Viure i Conviure). Dirigit a persones grans que encara es troben en una situació d’autonomia i volen compartir el seu domicili amb estudiants que cursen estudis universitaris i que són de fora de la ciutat de Barcelona. Fomenta la companyia i evita l’aïllament de la persona gran a través de la solidaritat intergeneracional.
  • Àpats en companyia. És una iniciativa per combatre la solitud de les persones grans, fomentant l’envelliment saludable. El servei garanteix un espai relacional entre els seus usuaris i alhora proporciona una alimentació adequada a un preu molt econòmic.

Aspectes antropològics, històrics i socioculturals de les UC

Segons l’antropòleg Claude Lévi-Strauss, la família és la unió d’un home i una dona amb l’objectiu de procrear. La importància d’aquest tipus d’organització ha promogut l’anàlisi del concepte des de diferents disciplines, com per exemple la història, la sociologia, la psicologia i fins i tot, el dret.

Viure i Conviure

El programa Viure i Conviure està gestionat per la Fundació Roure amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona.

Des d’una perspectiva antropològica, la família podria definir-se com una entitat que es basa en la reproducció biològica de l’espècie i la producció de béns materials i culturals necessaris per subsistir. En el context actual, la família compleix altres funcions, com per exemple:

Etimologia del terme 'família'

El mot família prové del llatí i significa ‘grup d’esclaus que pertanyen a un amo’; més endavant agafa un significat més ampli amb el pater familias, que inclou les dones i fills també com a propietat. L’amo té l’obligació de donar aixopluc i aliments als seus esclaus i, per tant, la definició de família engloba les persones que cohabiten sota un mateix sostre.

  • Econòmica: encarregada de donar suport als seus membres no productius.
  • Reproductora: regula les activitats de reproducció dels seus membres adults.
  • Educativa-socialitzadora: fomenta la integració dels seus membres més joves dins del grup indicant normes.
  • Política-religiosa: adoctrina segons interessos.
  • Psicològica: satisfacció de les necessitats dels seus membres des de diferents àmbits com per exemple la seguretat, l’afecte, el reconeixement…
  • Establiment de rols: la fórmula patriarcal ha estat la dominant fins a l’actualitat, però a poc a poc estan sorgint noves configuracions de família equipotestal.

L’individu per si sol ha necessitat l’agrupació amb altres per poder sobreviure i avançar en les seves metes, establint un principi fonamental: la socialització.

Equipotestal vol dir que l’estructura de poder és de tipus igualitari i desapareix el domini d’un sobre l’altre (com sí que trobem en el patriarcat).

El concepte de família ha sofert un canvi estructural en els últims cinquanta anys. La nostra societat ha passat d’un model de família tradicional, fonamentat en unions de tipus catòlic i on la responsabilitat de la unió es basa, en molts casos, en l’obligatorietat de tenir fills.

L’home i la dona tenen establerts de forma cultural una divisió de rols i tasques dins del matrimoni. L’home és l’encarregat del treball remunerat i la dona queda relegada a les tasques de la llar i la cura dels fills. Parlem de famílies nombroses on el nombre de fills supera els tres o quatre en molts casos.

L’arribada de la democràcia al nostre país (1975) i l’època viscuda durant els anys següents suposa un canvi en el model tradicional de família. La transformació de determinats rols en l’àmbit familiar, la incorporació de la dona al món laboral i el reconeixement de nous drets en les relacions de parella afavoreixen un canvi cap a una societat més moderna.

La família actual és una institució dinàmica i subjecta a canvis constants. Actualment podem diferenciar fins a nou nuclis familiars diferents. Aquesta pluralitat de configuracions permet una major llibertat a l’individu en l’elecció de les seves relacions.

Característiques de les unitats de convivència familiar en funció dels seus components

La família és l’únic grup social que presenta una relació de consanguinitat, afinitat i aliança entre els seus membres.

Es pot escollir pertànyer a un grup social o a un altre, però la família no pot ser escollida. Els pares no poden elegir els seus fills i els fills tampoc els seu pares. Biològicament, és impossible renunciar a la consanguinitat existent.

La família

L’Organització Mundial de la Salut (OMS), defineix la família com el conjunt de persones que conviuen sota el mateix sostre, organitzades en rols fixos (pare, mare, germans, etc.), amb vincles consanguinis o no, amb una manera d’existència econòmica i social comuna, amb sentiments afectius que els uneixen i aglutinen (vegeu la figura).

Figura Tipus de famílies segons la seva composició

Hi ha diversos tipus de família:

  • Nuclear: és la família tradicional. Està formada pel pare, la mare i els fills de la parella. Són famílies de pocs membres, com a molt quatre. Acostumen a regir-se per la unió matrimonial o legal. Hi ha cooperació econòmica per part de tots dos progenitors o bé un dels dos treballa fora de casa i l’altre assumeix el rol de cura de la llar i dels fills. És el tipus de família que més predomina a Occident.
  • Monoparental: formada per un sol progenitor, pare o mare, i un o més d’un fill. També ens hi podem referir com a mares o pares solters. Acostuma a ser una opció voluntària de la persona o donada per circumstàncies no desitjades com ara una separació/divorci, el rebuig d’un dels progenitors a assumir el rol de pare/mare o la defunció d’un dels cònjugues quan el descendent és menor d’edat o dependent econòmicament.
  • Homoparental: és aquella en què els dos membres de la parella són del mateix sexe. Les famílies d’aquest tipus poden ser pares i mares principalment per dues vies: maternitat subrogada (en el cas dels homes) i per inseminació artificial (en el cas de les dones). La família homoparental és un reflex de l’avenç de la societat actual en la manera tradicional de veure la família i les llibertats de l’individu, tot i que en determinats sectors conservadors presenten cert rebuig.
  • Reconstituïdes o enllaçades: les famílies reconstituïdes estant formades per una parella en què almenys un dels dos adults aporta un fill o més d’una altra relació anterior. Parlem de famílies formades per persones divorciades o que han enviudat. És un model de família en alça a partir de 1981, data en què va ser derogada la Llei del divorci a l’Estat espanyol. Aquest tipus de nucli familiar, en algunes ocasions pot comportar problemes d’entesa i conflictivitat entre els seus membres. Per una bona afinitat és important establir un període d’adaptació i tenir en compte els sentiments i necessitats de cadascun durant el procés. En aquest cas, el concepte família no té a veure amb el parentiu de consanguinitat, sinó amb els llaços de convivència i solidaritat que s’estableixen.
  • Extenses o múltiples: formades per altres familiars a part dels pares i els fills. Acostumen a ser nuclis familiars on conviuen tres generacions com a mínim (avis, pares i fills). És un altre tipus de família tradicional, més comú en països amb pocs recursos i valors molt tradicionals. Aquest tipus d’unitats familiars han anat perdent efectius fruit de la modernització de la institució familiar i l’acceptació de nous models.
  • Sense fills: els nuclis de parelles sense fills són un fenomen en creixement a la nostra societat. Parteixen de tres supòsits ben diferenciats:
    • Parelles adultes, formades per dues persones heterosexuals o homosexuals que no han tingut fills per decisió pròpia o perquè no els ha estat possible.
    • Parelles que per decisió personal decideixen retardar el naixement del seu primer fill. Aquest fenomen es coneix com a llar de niu sense fer servir.
    • Parelles que han tingut fills i l’últim fill ha marxat de la llar. Se’n diuen famílies amb el niu buit. En aquest cas, la millora de les condicions sociosanitàries i l’augment de l’esperança de vida han fet que cada vegada hi hagi més llars de persones grans que conviuen soles amb la seva parella, ja que els seus descendents han format un nou nucli familiar.
  • Avis cuidadors: parlem de nuclis familiars formats pels avis i un o més nets. Acostumen a ser conseqüència de la mort sobtada de tots dos progenitors, l’abandonament dels pares, o bé com a mesura de protecció cap als menors davant de situacions d’addiccions o problemes legals dels pares.
  • Adoptives: les famílies adoptives poden estar formades per un adult o una parella que de manera voluntària decideixen adoptar un menor. Majoritàriament són famílies de països desenvolupats i que opten per la via de l’adopció internacional. A Espanya va existir un augment d’aquest tipus de famílies durant els anys 1995-2005, coincidint amb un fort impuls d’alguns països de l’Est a favor de l’adopció.
  • Acollida: parlem de famílies temporals, formades per un adult o una parella que decideixen acollir un menor o menors a casa durant un temps mentre se soluciona la situació de convivència amb la pròpia família. Acostumen a ser infants amb situacions problemàtiques i sota la tutela de serveis socials i la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAI).

  • Els avis cuidadors són una bona solució per a aquells infants que es troben en situació de desemparament per part dels seus progenitors.
  • Els avis cuidadors són una bona solució per a aquells infants que es troben en situació de desemparament per part dels seus progenitors.

Famílies multiproblemàtiques

El concepte de família multiproblemàtica (FMP) és un concepte relativament nou en la nostra societat.

ICAA

L’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) de la Generalitat és l’entitat reguladora a Catalunya de l’acolliment familiar.

Vivim en una cultura basada en el benestar econòmic i el consum fàcil, on es mesura l’èxit de l’individu en funció del seu triomf professional i personal. Estar sotmès a una pressió constant, i la baixa tolerància d’algunes persones a l’estrès, comporten com a resultat problemes d’ansietat i depressió.

No hi ha una única causa per la qual una unitat familiar passa d’una situació d’estabilitat a una situació problemàtica. La suma de múltiples factors comporta un desequilibri entre els seus membres, que desencadena en una situació de malestar crònic.

Hi ha nombroses circumstàncies que afavoreixen l’aparició de situacions de marginalitat en una família, com per exemple:

  • Canvis en les relacions familiars i la no acceptació d’un nou model de família (família extensa).
  • Abandonament de la funció parental en menors.
  • Desorganització en els rols familiars.
  • Situacions d’atur de llarga durada.
  • Precarietat econòmica per falta de recursos personals (capacitat laboral i formativa) per trobar una nova feina.
  • Addiccions o abús de substàncies tòxiques.
  • Malalties mentals, depressions no tractades.
  • Abús sexual comès per persones properes.

Prevenir el creixement d’aquest tipus de situacions familiars requereix una intervenció des de les institucions socials que abordi, de manera planificada i estructurada, una actuació que eviti l’aïllament social d’aquestes persones.

Les característiques de les famílies multiproblemàtiques són:

  • Desorganització econòmica i de l’habitatge.
  • Manca de límits.
  • Coincidència simultània, en dos o més membres, de factors desencadenants que necessiten una intervenció.
  • Canvis emocionals freqüents i importants.
  • Excessiva dependència de les institucions socials.
  • Segueixen uns estereotips quant als rols (pare perifèric, família inestable, dona sola i família petrificada (vegeu la taula).
Taula: Rols estereotipats dins de les famílies multiproblemàtiques
Tipus d’FMP Rols estereotipats
Pare perifèric Feina precària, desocupat o treballs d’economia submergida. Poc present a casa. No assumeix responsabilitat envers els altres membres.
Parella inestable Matrimonis breus, parelles caòtiques i famílies extenses.
Dona sola Perfil modest, sense gaires ingressos. S’ocupa ella sola dels fills. Problemes de depressió i malaltia mental.
Família petrificada Un succés traumàtic ha sacsejat la unitat familiar. Sense capacitat de reacció, entren en situació d’espiral i desorganització constant.

Intervenir en una FMP suposa un desafiament important per a l’equip de professionals dels serveis socials. No acostumen a presentar una demanda directa per la seva situació, ja que no tenen percepció que hi hagi una problemàtica latent. Habitualment entren derivats per altres serveis i institucions (escola, salut, jutjats…).

És important crear un clima de confiança que afavoreixi la participació voluntària dels seus membres i que aquests estiguin disposats a treballar per aconseguir una millora o canvi en la seva situació.

El cicle de vida familiar

El punt de partida d’una nova família sorgeix amb l’unió de dues persones (independentment del seu sexe). Aquesta unió experimenta diferents fases, en alguns casos de creixement, amb el naixement dels fills, i de posterior adaptació i, finalment, de futura simplificació:

  1. La creació de la família. La unió de dues persones que de manera voluntària i lliure passen a conviure juntes, allunyant-se de la seva família d’origen, dona pas a una primera etapa en la construcció d’una nova família. La il·lusió, l’amor i les ganes de compartir la vida amb un altre assenta un compromís ferm que es converteix en els ciments d’una futura construcció familiar.
  2. El naixement dels fills. Un cop superada la primera etapa, la parella desitja tenir fills. L’arribada de la descendència és un fet natural que comporta importants canvis en la relació de convivència.
    La parella ha de trobar una nova manera de relacionar-se sentimentalment i sexualment. Apareixen nous rols i funcions (funció materna i funció paterna) i amb ells, els de la família extensa (avis, tiets…).
    Incorporar un fill a la família comporta molta tensió i totes les parts han de col·laborar per trobar el seu espai i no anar cap a una situació de crisi. La parella es pot sentir confosa per l’augment de responsabilitats i la manca de preparació per assumir-les.
    Poden aparèixer dificultats emocionals per part d’un dels progenitors i rebutjar l’infant, o una excessiva implicació per part de la família extensa que pot acabar complicant les relacions.
  3. Etapa de contracció. Parlem d’etapa de contracció quan es produeix la marxa dels fills del domicili. En funció del nombre de fills, es pot classificar en etapa de contracció parcial, quan marxa el primer fill si n’hi ha més d’un, o etapa de contracció completa, quan marxa l’últim descendent.
    Cal destacar que en las famílies d’un sol fill, aquesta etapa de contracció acostuma a ser més traumàtica. Es passa d’un estat de parella amb fills a una situació de “niu buit” d’un dia per l’altre.
    Un cop s’ha produït la marxa dels fills les parelles han de tornar a definir funcions dins de la seva unió i en la majoria s’incorporen o neixen nous membres, que fan que la família es faci extensa de nou.
  4. Jubilació i tercera edat. Cada vegada arribem més tard a la jubilació, i encara que en molts casos l’envelliment saludable promociona una millor qualitat de vida a les persones, arriba un moment que per edat o agreujament d’una malaltia entrem en una situació de dependència.
    En aquesta etapa, els dos membres de la parella s’enfronten a múltiples pèrdues: de tipus físic, emocional, de salut i de treball. Sorgeix una nova etapa en que cal conciliar una vida fins ara més o menys activa amb una de menys activitat. Acceptar el pas del temps és una part fonamental d’aquesta etapa.
  5. Dissolució. Es tracta d’un moment tràgic dins de la parella. Un dels integrants mor i amb ell el cicle vital de la família es tanca. La persona que sobreviu ha de reconfigurar de nou la seva vida. Es produeixen canvis econòmics, d’activitats, de relacions i una mala gestió pot comportar soledat i aïllament.

La família no ha d’estar considerada com una unitat inflexible, sinó més aviat com una entitat canviant i dinàmica en constant adaptació.

El genograma

És important que els professionals que treballen en el camp social i de l’atenció domiciliària coneguin i sàpiguen interpretar aquest tipus d’estructura i les seves connexions, ja que és un eina de treball molt utilitzada en qualsevol tipus d’intervenció social.

El genograma és la representació gràfica de l’arbre genealògic i del tipus de relació existent entre els membres d’una mateixa família. Podríem dir que és una fotografia de la família des del punt de vista de les seves interaccions.

Normalment, el genograma es constitueix durant la primera sessió, abraça fins a tres generacions de la família i inclou successos del cicle vital.

Un genograma utilitza un seguit de símbols reconeguts de manera universal que representen els diferents membres del sistema familiar (pare, mare, fills, avis…) i les seves relacions de parentiu (matrimoni, divorci…) i successos ocorreguts (defunció…). També facilita informació demogràfica com per exemple l’edat i el sexe dels seus membres i els nuclis de convivència passats i actuals (vegeu la figura).

Figura Símbols del genograma familiar

La seva lectura i interpretació es fa des de dos vectors:

  • Horitzontal: fa referència al cicle vital de la família.
  • Vertical: informació de les diferents generacions.

A continuació teniu un exemple d’una estructura familiar i la seva representació gràfica en un genograma.

Genograma familiar de la Sra. Carme

  • Matrimoni: Sra. Carme (1944) - Sr. Carlos (1942-2014).
  • Fills del matrimoni: Mariona i Elisa (Bessones 1970), Lluís (1975.
  • Situació dels fills: la Mariona està casada amb el Robert, tenen dues nenes (1998 i 2000). L’Elisa, sense parella i sense fills.
  • El Lluís manté relació homoparental amb el Toni, tenen adoptat un nen (2010).
  • Convivència: la Sra. Carme conviu amb la filla Elisa.
Figura Genograma familiar de la Sra. Carme.

Característiques de l'atenció domiciliària i del SAD

Una característica important en la qual es basa el SAD és l’atenció centrada en la persona. Aquest tipus d’atenció implica, entre d’altres, l’elaboració d’un pla estratègic que doni cobertura a les necessitats individuals de la persona ajustat a les seves potencialitats. Igualment, aborda estratègies de millora de la comunicació amb el seu entorn social i comunitari.

Les activitats bàsiques, instrumentals i avançades de la vida diària

Arriba un moment en la vida de les persones que, per raons de malaltia o com a resultat de la pèrdua de les capacitats físiques i cognitives, la seva autonomia es veu reduïda i necessita el suport d’altres persones per a la realització de les activitats bàsiques de la vida diària.

Les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD) són totes aquelles tasques que de manera autònoma i rutinària fa una persona en el seu dia a dia i que com a resultat li permeten tenir una vida plena, autònoma i satisfactòria.

  • El SAD permet a les persones grans o en situació de dependència continuar residint al seu domicili, combatent la solitud i l'aïllament social.
  • El SAD permet a les persones grans o en situació de dependència continuar residint al seu domicili, combatent la solitud i l'aïllament social.

Les ABVD també són conegudes amb el nom d’activitats d’ocupació.

Quan parlem d’activitats bàsiques de la vida diària (ABVD) ens referim a:

  • Realització de la higiene personal (rentar-se, ensabonar-se i tenir cura de la pell).
  • Vestir-se/Desvestir-se (elecció dels vestuari i complementes).
  • Menjar (portar el menjar i el líquid des del plat o got fins a la boca).
  • Anar al lavabo sol.
  • Control dels esfínters.
  • Desplaçar-se dins del domicili (anar sol per casa, encara que sigui amb el suport d’algun ajut tècnic).

Les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD) inclouen activitats més complexes i que són opcionals, és a dir, que es poden delegar en una tercera persona.

Entre les activitats instrumentals de la vida diària trobem, entre d’altres:

  • Elaborar els àpats.
  • Fer servir el telèfon.
  • Fer tasques domèstiques.
  • Comprar.
  • Rentar la roba.
  • Controlar la medicació.
  • Gestionar els diners.
  • Desplaçar-se fora del domicili.

Les activitats de la vida diària avançades (AVDA) estan relacionades amb altres aspectes més fonamentals de la persona i suposen una interacció amb els altres, com ara el treball, l’educació, l’oci i el temps lliure.

Els productes de suport

Els productes de suport, també coneguts com ajudes tècniques, són qualsevol instrument existent en el mercat destinat a prevenir i millorar les limitacions en les activitats bàsiques de la vida diària d’una persona. S’utilitzen per facilitar la tasca al cuidador, i prevenen riscos en la cura de la persona.

Hi ha una àmplia diversitat de productes de suport per donar resposta a les necessitats individuals de cada persona:

  • Productes dirigits a persones amb un tipus de discapacitat: física, sensorial o intel·lectual.
  • Productes dirigits a persones grans o amb mobilitat reduïda, que els permetin una major autonomia en la realització de les activitats bàsiques de la vida diària, treball, lleure…
  • Productes dirigits a donar suport en espais públics o privats, com per exemple elevadors en transport públic, baranes en passadissos de centres residencials…

A la secció “Annexos” podeu consultar, la pàgina web del Centre d’Autonomia Personal Sírius, on trobareu informació i orientació sobre productes de suport i recursos disponibles dirigits a impulsar l’autonomia personal i accessibilitat de les persones.

Productes de suport pensats per facilitar les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD)

  • Mobilitat: quan la persona no pot moures amb marxa estable, segura i satisfactòria, i necessita dispositius específics, segons les seves necessitats, per als desplaçaments tant dins com fora del domicili. Un exemple en serien les cadires de rodes, caminadors, crosses…
  • Transferència: ideats per ajudar el cuidador a fer la transferència de la persona usuària d’una superfície a un altre. L’elecció d’un aparell o altre dependrà del nivell de col·laboració de la persona dependent. Com a exemple: la taula de transferència, el disc de transferència, una grua d’elevació…
  • Prevenció antiescares: pensats per prevenir l’aparició d’úlceres per pressió pel fet de mantenir una mateixa posició durant molta estona. Un exemple d’aquest tipus de productes són els coixins preventius, matalassos, taloneres, respatllers…
  • Alimentació: dins de les ABVD, l’alimentació té una importància vital. Fomentar l’autonomia de les persones grans o dependents en aquesta activitat millora l’autoestima i qualitat de vida de la pròpia persona. Entre els productes que fomenten l’autonomia en l’alimentació trobem els coberts ergonòmics, vaixelles adaptables, obridors de pots, estris de cuina en general…
  • Vestit: pensats per ajudar les persones que tenen dificultats per vestir-se soles amb instruments facilitadors. Per exemple, els calçadors de mànec llarg, posamitges o posamitjons, roba adaptada sense botons (Velcro), cordabotons…
  • Higiene: facilitadors de la higiene personal. Hi ha un gran ventall de productes dirigits a la higiene corporal com per exemple les taules de banyera, cadires de dutxa, nanses o barres de paret, raspall de mànec llarg, rentadors de cap…, productes més específics per a la higiene íntima, com orinals, elevadors de WC…
  • Oci i lleure: per facilitar les activitats d’oci en el dia a dia. Un exemple serien les lupes, enfiladors d’agulla per cosir, jocs de taula adaptats, reposallibres…
  • Mobiliari: pensat sobretot per a persones amb mobilitat molt reduïda i que necessiten peces de mobiliari adaptades a les seves necessitats funcionals. Un exemple serien els llits elevadors, les cadires elevadores, baranes, taules elevables…
  • Material de rehabilitació: per facilitar el tractament rehabilitador de la persona. Aquests tipus de productes solen anar dirigits a la teràpia ocupacional, funcional o de logopèdia. Com a exemple trobem dispositius que estimulen la psicomotricitat fina o gruixuda, la comunicació…
  • Ortesis: instruments pensats per a les extremitats inferiors i superiors, com ara botes ortopèdiques, canalleres, fèrules…

Durant els últims anys, els avenços en les noves tecnologies han permès un desenvolupament de nous productes dirigits a millorar la mobilitat reduïda d’algunes persones amb discapacitats sensorials o de comprensió. El ràpid desenvolupament de les comunicacions, els nous models de telefonia juntament amb les seves múltiples aplicacions i l’emmagatzemament de dades en el núvol obren una ampli ventall de possibilitats per a les persones amb problemes de vista i oïda.

El terapeuta ocupacional

El terapeuta ocupacional s’encarrega d’ajudar les persones amb manca d’autonomia a enfrontar-se a superar les seves limitacions. La seva formació els permet analitzar les necessitats de la persona i treballar teràpies rehabilitadores per potenciar la capacitat de l’individu, i aconsellar quins productes de suport poden millorar la seva autonomia.

La teràpia ocupacional és una professió sanitària que, a través de la valoració de les capacitats i problemes físics, psíquics i sensorials de les persones, pretén capacitar-les per arribar a un grau d’autonomia i independència en la seva vida diària.

El/la terapeuta ocupacional pot treballar de manera individual dins d’un domicili, rehabilitant la persona dependent o donant suport al cuidador no familiar. També fa intervencions de tipus grupal en espais residencials o centres de dia, treballant aspectes vinculats a la psicomotricitat dels seus usuaris.

Un altra tasca important d’aquests professionals de l’àmbit de la salut és orientar les persones grans en situació de dependència o discapacitat, per adequar la seva llar amb els productes de suport existents al mercat per tal d’assolir la màxima autonomia i qualitat de vida en el seu dia a dia.

A la secció “Annexos” podeu consultar, la Guía para una vivienda amigable, on trobareu informació dirigida a persones grans o en situació de dependència, sobre com poden adaptar la llar perquè sigui confortable i segura i s’adapti a les seves necessitats.

Autonomia, discapacitat i dependència

És important diferenciar aquest tres conceptes, ja que moltes vegades porten a confusió i fan pensar que parlem d’una mateixa condició, quan en realitat són situacions ben diferenciades en l’estat d’una persona.

  • Autonomia: diem que una persona és autònoma quan manté la capacitat per prendre decisions de com viure i obrar sobre la seva persona segons el seu criteri, amb independència de l’opinió dels altres.
  • Discapacitat: és la condició sota la qual certes persones presenten una disfunció física, psíquica, intel·lectual o sensorial que afecta la seva manera d’interactuar amb la societat (persones cegues, sordes…).
  • Dependència: és la situació permanent en què es troben les persones que per diferents causes (edat, malaltia, accident…) han perdut part o tota la seva autonomia personal per a la realització de les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD).

El grau d’autonomia i el grau de dependència d’una persona varia en funció de la seva capacitat en la realització de les AVDA (activitats de la vida diària avançades) i les AIVD (activitats instrumentals de la vida diària), però sobretot per la seva capacitat personal per la realització de les ABVD (activitats bàsiques de la vida diària).

Hi ha tres tipus de dependència:

  • Dependència física: quan s’ha produït una pèrdua de control de les funcions corporals. Pot ser conseqüència d’un accident o progressiva, derivada d’una malaltia.
  • Dependència cognitiva o mental: la persona perd les seves capacitats per prendre les seves pròpies decisions i resoldre situacions.
  • Dependència sensorial: es dona quan es veu alterat o desapareix algun dels sentits, com ara la vista o l’oïda.

Llei de la dependència

La Llei 39/2006 de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD), reconeix a la ciutadania el dret universal i subjectiu de la seva situació funcional i cognitiva i com a conseqüència el dret a rebre una prestació i servei destinat a millorar la seva qualitat de vida.

Es poden acollir totes les persones que per si soles no poden fer les ABVD. La llei reconeix fins a tres graus o nivells de dependència:

La llei és vigent a tot l’Estat espanyol i se’n poden beneficiar les persones amb situació de dependència que faci cinc o més anys que viuen al nostre país, dels quals dos han de ser anteriors a la data de sol·licitud.

  • Grau I - Dependència moderada: la persona necessita ajuda de manera intermitent o almenys una vegada al dia.
  • Grau II - Dependència greu: la persona necessita ajuda dos o tres cops al dia però no li cal una persona cuidadora de manera permanent.
  • Grau III - Gran dependència: la persona necessita ajuda per a la realització de totes les activitats bàsiques de manera permanent.

El Servei d’Ajuda a Domicili es concedirà a aquelles persones que obtinguin en la valoració un grau II, que equival a la dependència moderada.

A la secció “Annexos” podeu consultar, sempre de manera aproximada i sense valor oficial, la Calculadora per conèixer el grau de dependència d’una persona i un exemple de la documentació en format PDF d’un expedient de PIA.

Programa individual d'atenció

El Programa individual d’atenció, conegut com a PIA, és el document elaborat pels serveis socials públics que recull el tipus de prestació o servei més adient a les necessitats de la persona en situació de dependència.

En què consisteix la valoració? Un equip de professionals es desplaça al domicili de la persona sol·licitant o centre residencial en el que resideix per avaluar el grau de dependència d’acord amb el barem oficial de la llei.

Al punt “Factors que determinen les necessitats i demandes que cal cobrir al domicili”, podeu veure altres barems utilitzats en persones autònomes per avaluar altres situacions de risc social.

La persona dependent ha de completar la valoració realitzada mitjançant informes mèdics corresponents a la seva situació actual.

Un cop feta l’entrevista i obtingut el resultat de la valoració, el professional responsable elaborarà el PIA, que consta de la següent documentació:

  • Síntesi de l’informe social: document que recull les dades bàsiques de la persona sol·licitant i el seu entorn de referència, així com les necessitats de servei. Inclou la demanda o preferència de servei o prestació per part de la persona beneficiària.
  • Acord programa PIA: inclou les informacions bàsiques de la persona sol·licitant i les decisions professionals, les preferències de la persona i la disponibilitat del servei o recurs. En cas que la persona sol·licitant no estigui d’acord amb la prestació o servei concedit ha de quedar explicitat.
  • Documentació complementària: recull tota la documentació annexa al full de sol·licitud que és important per a la resolució de l’expedient, com per exemple certificats, informes, rebuts…

El grau de dependència obtingut és revisable a petició de la persona interessada o els seus representants legals o per iniciativa de l’Administració local.

La Llei de la dependència inclou en l’article 15 un catàleg de serveis dirigit a donar resposta a les necessitats de les persones dependents. El catàleg inclou:

  • Serveis de prevenció de situacions de dependència.
  • Servei de teleassistència.
  • Servei d’ajut a domicili.
  • Servei de centres de dia i nit.
  • Servei d’atenció residencial.
  • Prestació econòmica vinculada a un servei.
  • Prestació econòmica per a assistència personal.
  • Prestació econòmica per a cura dins de l’entorn familiar (cuidador no professional).

S’estableix el copagament en aquells casos en què la renda o patrimoni sigui superior al que estableix la normativa de cada una de les comunitats autònomes.

El dret a l'autodeterminació

Els autors López Fraguas, Marín González i Parte Herrero publiquen una important reflexió ètica sobre el concepte d’autodeterminació en la persona i sobre el seu dret a tenir el control de decisió i planificació de la seva vida. A continuació, part del fragment publicat a La planificación centrada en la persona, una metodología coherente con el respeto al derecho de autodeterminación:

Copagament

El copagament és una modalitat de finançament pública en què en funció de la capacitat econòmica de la persona usuària s’estableix un barem econòmic i d’aquí surt el preu del servei rebut. És una manera de participar en funció dels ingressos i la renda en el pagament de la prestació rebuda.

“L’autodeterminació com a capacitat es refereix al conjunt d’habilitats que cada persona té per fer les seves pròpies eleccions, prendre decisions i responsabilitzar-se de les conseqüències d’aquestes decisions. L’autodeterminació s’obté mitjançant el seu exercici, mitjançant l’aprenentatge que prové d’un mateix i de la interacció social. Es tracta, així, d’un exercici directe de les persones mateixes i des del seu propi control que s’aprèn.

L’autodeterminació com a dret fa referència a la garantia que les persones, al marge de les seves capacitats, poden desenvolupar projectes vitals basats en identitat personal i tenir control sobre elles mateixes. En el cas de persones amb greus afectacions, l’exercici del dret a la seva autodeterminació acostuma a ser indirecte, és a dir, mitjançant tercers i a través de suports adequats.”


López Fraguas, Marín González i Parte Herrero. (2004). La planificación centrada en la persona, una metodología coherente con el respeto al derecho de autodeterminación.

Els serveis d'atenció domiciliaria (SAD)

L’atenció domiciliària, coneguda com a serveis d’atenció domiciliària (SAD), engloba un conjunt de serveis i recursos destinats a donar resposta a les necessitats de cura i atenció de les persones grans, discapacitades o en situació de dependència que per motius de salut o manca d’autonomia no poden fer les ABVD per elles mateixes.

El SAD és un conjunt de serveis, prestacions i noves tecnologies que de manera organitzada es presten dins del domicili i en el seu entorn proper, proporcionant una resposta integral i personalitzada.

En el punt “Procediment per accedir als serveis d’atenció domiciliària”, estudiareu el circuit establert per accedir als serveis socials i als seus recursos.

Els serveis d’atenció domiciliària permeten que la persona pugui continuar vivint al seu domicili més temps i ajornen el seu internament en centres residencials.

A la secció “Annexos” podreu consultar el díptic informatiu del SAD de l’Ajuntament de Barcelona.

Objectius del SAD

La missió del SAD és dotar sempre de millores en la qualitat de vida de la persona i el seu entorn familiar, amb aquests objectius, entre altres:

  • Perllongar el màxim possible el temps d’estada de la persona a casa seva, evitant internaments.
  • Afavorir la seva qualitat de vida i de relació amb l’entorn.
  • Oferir suport davant situacions de crisi de la unitat familiar o de convivència.
  • Detectar i preveure possibles situacions de risc en totes les àrees d’intervenció de la persona.
  • Promoure i mantenir el màxim de temps possible l’autonomia personal.

Els serveis d’atenció domiciliària donen resposta a tres tipus de necessitats:

  • Atenció a les necessitats de cura de la persona, per donar resposta a les principals activitats bàsiques de la vida diària, com per exemple:
    • Higiene personal (rentat corporal, cura de la pell, perruqueria, tallar ungles…)
    • Vestir-se i desvestir-se.
    • Hàbits de salut, seguretat i prevenció de riscos.
    • Suport fisicomotriu (aixecar-se i enllitar-se).
    • Mobilitzacions i transferències.
    • Atenció de la salut en general.

    Mobilització i transferència

    Mobilització és el canvi de posició d’una persona sobre una mateixa superfície per evitar l’aparició de ferides o nafres a la pell. Seria el cas de persones enllitades. En canvi, transferència és moure una persona d’una superfície a una altra, com per exemple aixecar-la del llit i passar-la a una cadira.

Tasques excloses i que no formen part del SAD

  • Control de la pressió arterial.
  • Posar injeccions.
  • Posar i treure sondes.
  • Tractament de llagues i escares.
  • Subministrament de medicació que necessiti cert grau d’especialització.
  • Ajudar la persona usuària a la realització d’exercicis de rehabilitació.

  • La compra d'aliments i la preparació dels àpats és una de les principals tasques del SAD en un domicili.
  • La compra d'aliments i la preparació dels àpats és una de les principals tasques del SAD en un domicili.

  • Atenció a les necessitats de la llar. Entre aquest tipus de servei trobem:
    • Preparació dels àpats (cuina dels aliments).
    • Compra de productes de primera necessitat (menjar, higiene…).
    • Control de la medicació.
    • Neteja del domicili (neteges periòdiques i de xoc).
    • Bugaderia (neteja i cura).
    • Acompanyament a visites mèdiques, tràmits, gestions personals…
    • Foment de l’oci i de les relacions socials.
    • Suport en el control de l’economia domèstica.
    • Companyia.
  • Accions de suport a les persones cuidadores no professionals. Finalment, les accions dirigides a donar suport a les persones cuidadores formen part d’una estratègia de suport i capacitació cap als cuidadors no professionals o cuidadors familiars.
    Entenem per cuidadors no professionals aquelles persones que no reben una prestació econòmica per la seva tasca. Acostumen a ser persones de l’entorn familiar proper (pares, fills/filles, parella…) que dediquen part del seu temps a la cura i atenció dels altres.
    En cas que es valori necessari, és important dissenyar un pla d’atenció de la persona cuidadora principal, identificant quin impacte té la cura de la persona dependent en el seu dia a dia.

Característiques de la cura informal

  • Acostuma a ser un membre de la pròpia família.
  • Viu sol/a amb la persona dependent.
  • Genera una relació d’afectivitat i en alguns casos codependència entre la persona cuidadora i la dependent.
  • Té continuïtat en el temps.
  • Es fa al propi domicili.
  • La fan persones no formades en la matèria formalment.
  • La falta d’autocura comporta riscos en la salut de la persona cuidadora.

  • Compartir la tasca de cuidar amb altres familiars i posar límits és molt important per evitar caure en situacions d'estrès o depressió.
  • Compartir la tasca de cuidar amb altres familiars i posar límits és molt important per evitar caure en situacions d'estrès o depressió.

El grau d’implicació pot variar segons la responsabilitat personal i de temps que la persona cuidadora estigui disposada a dedicar.

Cuidar una altra persona no sempre és fàcil, però pot arribar a ser una experiència molt gratificant, sempre que disposem de la capacitació, eines i suport necessaris que ens ajudin en la nostra tasca.

Per tot això, és molt important que la persona cuidadora apliqui mesures d’autocura en la seva pròpia persona per evitar situacions de desbordament físic i emocional. Evitar la síndrome del cuidador cremat, també anomenada burn-out, permetre garantir una atenció correcta de la persona gran o en situació de dependència.

En el punt “Factors que determinen las necessitats i demandes que cal cobrir al domicili” parlarem de diferents escales de valoració, com ara les que s’utilitzen per mesurar la sobrecàrrega de la persona cuidadora.

És tant important cuidar-se un mateix com cuidar l’altra persona. Mantenir una bona salut física, mental i social incidirà positivament en el benestar de la persona cuidadora i com a conseqüència repercutirà en una millor atenció de la persona que es cuida.

A vegades, la sobrecàrrega de la persona cuidadora comporta de manera involuntària situacions de maltractament involuntari o una actitud negativa cap a la persona dependent.

El cansament, la falta de capacitació, de coneixement de recursos i la manca de suport per part de terceres persones fa que s’actuï de manera poc apropiada en les relacions de cura.

Les actuacions del SAD

Les actuacions del SAD donen resposta a tres tipus d’accions: les preventives, les assistencials i les educatives i rehabilitadores.

Les accions preventives van dirigides a pal·liar possibles situacions de risc de la persona usuària tant dins com fora del domicili, intentant evitar l’exclusió de la persona del seu entorn habitual o nucli familiar.

Una bona observació de la situació pot detectar símptomes d’una malaltia física o cognitiva i afavorir la ràpida intervenció d’altres professionals adients al problema detectat i afavorint una atenció integral.

Objectius de les accions preventives

  • Donar suport dins i fora del domicili.
  • Evitar l’aïllament.
  • Evitar situacions de desbordament emocional tant de la persona beneficiària com dels seus cuidadors.
  • Treballar el desenvolupament d’habilitats personals.

Les accions assistencials van dirigides al compliment del conjunt de tasques que formen part de l’atenció i cura de la persona i a la realització de les activitats de caire domèstic imprescindibles en una llar; ajudar la persona a afrontar petites gestions, acompanyament a visites, a fer la compra diària, és a dir, fent més fàcils les dificultats de la vida quotidiana.

Objectius de les accions assistencials

  • Mantenir la persona tant temps com sigui possible dins del seu entorn habitual.
  • Disminuir o demorar el nombre d’ingressos residencials.
  • Donar suport a la persona en les ABVD i AIVD.
  • Cobrir les situacions d’emergència que es puguin plantejar dins de la unitat familiar.

Finalment, les accions educatives i rehabilitadores van dirigides a l’adquisició i millora d’hàbits domèstics i personals, que mantinguin el grau d’autonomia de la persona i facilitin que pugui continuar vivint sola a casa seva. Promouen la integració de la persona dins de la comunitat.

Objectius de les accions educatives i rehabilitadores

  • Treballar l’organització de la unitat de convivència.
  • Treballar hàbits d’higiene, alimentació, compra…
  • Treballar l’autonomia personal.

A qui va dirigit el SAD?

El serveis d’ajut a domicili s’adrecen, en general, a donar resposta a les necessitats d’atenció de les persones o unitats de convivència que es troben en situació de vulnerabilitat o que necessiten un suport per a la realització de les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD).

També poden intervenir davant de situacions complexes d’altres col·lectius que de manera habitual no necessitarien una atenció especialitzada dins del domicili.

Els col·lectius als quals es dirigeix principalment són:

  • Persones grans de més de vuitanta anys.
  • Persones en situació de dependència i/o manca d’autonomia.
  • Persones discapacitades.
  • Persones amb problemes de drogodependències.
  • Malalts crònics o terminals.
  • Persones amb problemes de salut mental.
  • Persones sense hàbits d’organització de la llar i que són responsables directes de persones vulnerables, per exemple infants.
  • Famílies amb infants o adolescents que necessiten cura o atenció especialitzada dins del domicili.
  • Qualsevol altra persona que des de serveis socials es valori vulnerable i que necessita el servei.

Els perfils de les persones usuàries del SAD i que necessiten més intervenció d’aquest servei són:

  • Persones amb problemes d’autonomia personal i que mostren dificultat a l’hora de la fer les ABVD i les AIVD.
  • Persones que es troben en situació de soledat no volguda o aïllament social.
  • Famílies multiproblemàtiques.

Professionals del servei

Els professionals del SAD són l’element clau per assolir els resultats de millora de la qualitat del servei prestat.

Titulacions reglades i no reglades

Les titulacions reglades són reconegudes pel Departament d’Ensenyament i corresponen a formacions com ara la formació professional, grau mitjà, grau superior i titulació universitària. Es cursen en instituts d’educació secundària (IES) i universitats. Les titulacions no reglades permeten l’exercici de la professió però no tenen un reconeixement acadèmic. Hi ha dues opcions: el certificat de professionalitat i l’acreditació de competència professional.

L’atenció domiciliària ha experimentat canvis importants en els últims anys pel que fa al perfil professional de les persones que hi treballen. Parlem d’equips multidisciplinaris, formats per professionals de diferents matèries i amb un nivell òptim de qualitat en la prestació del servei (vegeu la taula).

Taula: Titulacions professionals en funció del tipus de formació
Tipus de titulació Àrea Professional Titulació reglada
Reglada De coordinació i previsió del servei Cap de servei Diplomatura universitària o FP en grau superior en el àmbits socials o de salut.
Coordinador/a SAD Batxillerat o FP en grau mitjà/superior en els àmbits socials o de salut.
Treballador/a social Diplomatura universitària en Treball Social.
Educador/a social Diplomatura universitària en Educació Social.
D’intervenció en el domicili Treballador/a familiar

Assistent d’atenció domiciliària
Treballador/a familiar reconegut per la Generalitat de Catalunya (fins al 31/12/17) o CFGS d’integració Social.
CFGM d’Atenció Sociosanitària.
Certificat professional d’atenció sociosanitària de persones dependents en centres.
Acreditació de les competències professionals.
Auxiliar de la llar Auxiliar de geriatria reconegut per la Generalitat de Catalunya (fins al 31/12/17). A partir del 01/01/18 la titulació queda derogada.
CFGM d’Atenció Sociosanitària.
Certificat professional d’atenció sociosanitària de persones dependents a domicili i/o d’atenció sociosanitària de persones dependents en centres.
Acreditació de les competències professionals.
No reglada D’intervenció en el domicili Certificat de professionalitat d’atenció sociosanitària a les persones al domicili Centre de formació acreditat pel SOC.
Acreditació de competència no professional Programa Acredita’t del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies i el Departament d’Educació de la Generalitat.

Els professionals del SAD, segons el tipus d’intervenció que fan, es poden classificar en:

  • Professionals que intervenen en la provisió del servei: no acostumen a intervenir directament al domicili; s’encarreguen de la planificació, coordinació i avaluació dels serveis. Garanteixen el compliment del sistema de qualitat per part dels professionals implicats. Ens referim a:
    • Responsable / cap de servei.
    • Coordinador/a del SAD.
    • Treballador/a social.
    • Educador/a social.

    A la secció “Annexos” podeu consultar el document Mapa de perfils i titulacions requerides, elaborat i publicat per la Diputació de Barcelona i la Confederació, patronal del tercer sector social de Catalunya que recull les titulacions professionals que actuen en l’àmbit de l’atenció domiciliaria.

  • Professionals d’intervenció al domicili: s’encarreguen de l’acció directa amb la persona usuària. Fan d’enllaç amb els professionals de provisió:
    • Treballador/a familiar.
    • Assistent/a d’atenció domiciliaria.
    • Auxiliar de la llar.
  • A més, el SAD disposa de professionals col·laboradors que poden prestar el seu servei de manera complementària, com per exemple:
    • Adaptacions a la llar.
    • Logopèdia.
    • Estimulació.
    • Ortesis.

Funcions dels professionals del servei

Per al desenvolupament de l’activitat, cada servei s’estructura segons un organigrama propi. L’organigrama és un instrument de comunicació i coordinació que indica l’estructura interna del servei i estableix les relacions entre els seus integrants.

L’equip de professionals que intervenen en el SAD formen part d’un model d’atenció integral que aborda diferents àrees i qüestions relacionades amb l’atenció a la persona. Parlem d’un equip de professionals que treballen des d’un punt de vista interdisciplinari en funció de les necessitats detectades; vegem-los detingudament.

Responsable / cap de servei. És la persona encarregada de la coordinació de l’equip o equips que intervenen en els serveis d’atenció domiciliària d’un centre de serveis socials. Entre les seves funcions trobem:

  • Donar informació a la ciutadania sobre el servei i els drets d’accés als serveis.
  • Valorar i estudiar les sol·licituds en funció del Reglament de serveis socials.
  • Avaluar els criteris econòmics de cada sol·licitud per establir la contraprestació econòmica si correspon.
  • Dirigir l’equip de professionals.
  • Participar en reunions de coordinació amb el/la treballador/a social per garantir la màxima qualitat en les intervencions i serveis prestats.
  • Assegurar l’aplicació dels protocols d’atenció.
  • Detectar situacions que requereixin la intervenció de l’equip d’intervenció social.

Coordinador/a del SAD. És l’interlocutor entre l’equip i la resta de professionals que intervenen. S’encarrega de traspassar la informació i que arribin les indicacions tècniques que es facin. Entre les seves funcions trobem:

  • Planificar el calendari de l’equip d’atenció domiciliària, així com la gestió de les baixes i substitucions.
  • Visites al domicili.
  • Actualització de la fitxa de servei.
  • Gestió de les incidències.
  • Seguiment dels casos.
  • Avaluació de l’evolució dels casos en coordinació de la resta de l’equip.
  • Representar l’equip d’intervenció domiciliària a les reunions i coordinacions del servei.
  • Realització d’informes.
  • Responsable d’informar dels canvis i modificacions soferts en el servei.
  • Garantir el compliment del conveni laboral.

El/La treballador/a social. És el tècnic que forma part de l’equip bàsic d’atenció social. La seva funció és ajudar les persones i/o unitats familiars a superar les dificultats de tipus personal per les quals estan passant. Són els encarregats de diagnosticar el cas i proposar la intervenció més adequada. Entre les seves funcions hi ha:

  • Fer la visita o visites necessàries al domicili per conèixer de primera mà la situació.
  • Elaborar un informe tècnic establint els objectius que es volen aconseguir.
  • Tramitar la sol·licitud del SAD.
  • Elaborar el pla de treball, coordinat amb la resta de professionals.
  • Coordinar-se amb la resta de serveis i recursos del territori.
  • Acordar amb la persona i el nucli de convivència les accions que es desenvoluparan, i el repartiment de tasques durant el temps que es porti a terme el pla de treball.
  • Fer el seguiment del servei.
  • Fer el seguiment dels indicadors d’avaluació.
  • Supervisar la resta de professionals que hi intervenen.
  • Elaborar el PIA (Pla d’intervenció individualitzat) davant la detecció de situacions de dependència.

L’educador/a social. L’educador/a social és el professional responsable de millorar la realitat sociocultural de la persona i ajudar en la seva capacitació quan aquesta es troba en dificultats socials o de risc d’exclusió. Entre les seves funcions hi ha:

  • Elaborar un informe tècnic amb els objectius de la col·laboració.
  • Dissenyar una proposta de continguts.
  • Desenvolupar plans d’acció comunitària i generar xarxes socials.
  • Intervenir en el context familiar i comunitari de l’individu.
  • Millorar les competències de la persona o nucli de convivència.

Treballador/a familiar. El/La treballador/a familiar, l’assistent/a d’atenció domiciliaria i l’auxiliar de la llar són les persones que intervenen directament al domicili. Les seves funcions són:

  • Executar els objectius fixats en el pla de treball.
  • Potenciar l’autonomia de la persona intervenint en aquelles situacions que ho necessitin relacionades amb la higiene, control de l’alimentació i presa de la medicació.
  • Donar suport a la llar, mantenint l’ordre i la neteja.
  • Comprar, preparar aliments i ajudar en l’economia domèstica.
  • Observar i detectar els canvis de situació en l’estat de la persona o unitat de convivència.
  • Alertar de possibles situacions de deteriorament cognitiu de la persona.
  • Ajudar a millorar les relacions de la persona amb el seu entorn familiar i comunitari.
  • Coordinar-se amb la resta de professionals del servei.
  • Emplenar la documentació vinculada a la prestació del servei.
  • Potenciar les actituds positives encaminades a una major autonomia de la persona.
  • Donar suport a la persona en els tractaments mèdics i control de la seva medicació.
  • Atendre nuclis familiars que es troben en situació de crisi o risc social.

Perfil professional, qualitats, capacitats i actituds d'un treballador/a familiar o auxiliar de la llar

Perfil professional:

  • Coneixements bàsics sobre els perfils d’atenció (gent gran, infància, famílies multiproblemàtiques, persones amb addiccions…).
  • Coneixements teòrics i pràctics en temes d’higiene, cura i atenció personal d’una unitat de convivència.
  • Salut i ergonomia en el lloc de treball.
  • Coneixement en matèria de primers auxilis.
  • Acompanyament en el dol i en el procés de morir.
  • Nocions sobre el maltractament i com detectar-lo.
  • Coneixements de l’entorn i la realitat social de la zona on treballa.

Capacitats i habilitats:

  • Habilitats de comunicació, escolta activa i empatia.
  • Capacitat d’observació i discriminació.
  • Capacitat d’organització i flexibilitat.
  • Discreció i confidencialitat.
  • Capacitat de treball en equip.
  • Capacitat de reacció.
  • Abordatge de queixes i suggeriments.
  • Tolerància a l’estrès.
  • Control emocional.
  • Creativitat per abordar noves situacions i improvisar.
  • Tacte, respecte i acceptació de la diferència.
  • Responsabilitat.
  • Interès per les relacions interpersonals.
  • Habilitats per a la millora de l’economia familiar.

A la secció “Annexos” podreu veure un vídeo de la sèrie Barri Sèsam que mostra d’una manera molt amena la importància de la comunicació i de l’empatia cap als altres.

El desgast dels professionals

Treballar a l’àmbit social o sanitari comporta un desgast personal important per al professional que fa atenció directa. Una exposició molt intensa per part del professional, sense límits, pot acabar comportant un desgast o burn-out vinculat a la professió.

Només un mateix sap fins on és capaç d’arribar. Salvaguardar la salut física i emocional dels professionals és feina de les institucions socials o sanitàries a la qual pertanyen, que prenguin consciència i articulin mecanismes de protecció, però també ha de ser el mateix treballador l’encarregat de saber posar els seus propis límits sense que aquests interfereixin en la seva tasca professional.

Les institucions han de proporcionar espais de treball que permetin una supervisió o debriefing dels seus professionals, on sigui possible identificar situacions de conflicte o estrès i afavorir la interrelació entre els professionals, generant espais de reflexió on cadascun pugui aportar i expressar-se de manera lliure.

'Debriefing'

S’anomena debriefing la tècnica d’intervenció que utilitzen alguns professionals després d’una intervenció amb l’objectiu d’afavorir el seu propi suport emocional i reduir la càrrega acumulada.

Les dues patologies emocionals més comunes que poden sorgir són:

  • Erosió o esgotament psicològic i emocional, que apareix quan el professional s’ha vist afectat emocionalment per una pressió constant i intensa.
  • Fatiga per compassió, suposa un excés d’empatia amb les persones usuàries i per tant un alteració del rol.

Bon tracte

El bon tracte hauria de ser un element present en totes les relacions humanes, però especialment en aquelles persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.

El bon tracte es basa en un seguit d’accions i valors de respecte cap als altres. L’actitud i el tracte que els professionals del SAD mantinguin amb les persones usuàries resulta essencial per a la promoció del bon tracte.

Una bona praxis professional comporta mesures internes i externes que garanteixin els drets de la persona usuària. Totes les institucions estan obligades a garantir el bon tracte als seus usuaris. Això implica disposar d’una metodologia de treball que garanteixi els principis de:

  • Autonomia
  • Participació
  • Integritat
  • Individualitat
  • Integració social
  • Benestar
  • Independència

També s’ha de disposar d’espais de reflexió i sistemes de revisió que permetin avaluar les desviacions que en el dia a dia poden succeir.

La promoció del bon tracte o l’anomenada cultura del bon tracte esdevé en situacions de caire preventiu i de consideracions cap a la intimitat, la integritat física, moral i psicològica de la persona. Quan es treballa amb persones, és imprescindible no perdre aquesta referència.

L’empatia entesa com la capacitat per posar-se en el lloc de l’altre ha de ser un dels requisits principals dels professionals que es dediquen a prestar serveis de suport domiciliari. Els professionals del SAD han d’estar conscienciats de la importància i de les conseqüències que tenen les seves accions durant el seu exercici per arribar a l’excel·lència.

És necessari que dins de les diferents actuacions del SAD, hi hagi una perspectiva de bon tracte cap a les persones. Això implica establir relacions en l’àmbit familiar, institucional i comunitari basades en posicionaments dialogants, de tolerància, empatia, respecte i cura cap als altres.

Decàleg del bon tracte:

  1. Reforçar la independència.
  2. Respectar les preferències.
  3. Evitar l’aïllament i la soledat.
  4. Tractar amb respecte i dignitat.
  5. Afavorir l’ús i aprenentatge de les seves capacitats.
  6. Facilitar l’ús i control dels seus béns.
  7. Escoltar i tenir en compte.
  8. Afavorir la presa de decisions pròpies.
  9. Evitar l’ús de subjeccions o fixacions.
  10. Respectar la intimitat.


SerCuidadorA - Cruz Roja. Buen trato a las personas mayores.

A la secció “Annexos” podeu consultar el document complet Buen trato a las personas mayores, amb explicacions i exemples concrets de cada un dels punts detallats en el decàleg.

A l’extrem oposat al bon tracte, trobem el maltractament institucional; un fenomen invisible que es produeix diàriament en l’atenció domiciliaria, residencial, centres sociosanitaris…

“S’entén per maltractament institucional qualsevol legislació, programa, procediment, actuació per acció o omissió procedent dels poders públics o bé derivat de l’actuació d’un professional, que comporta abús, negligència, perjudici de la salut, seguretat, de l’estat emocional, del benestar físic o que vulneri els drets bàsics de la persona”.


Martínez Roig i Sánchez Marín. (1989) Malos tratos institucionales. Libro I Congreso Estatal sobre Infancia Maltratada.

  • El maltractament a la gent gran és una realitat que cada vegada es fa més evident i requereix una atenció específica per les seves peculiaritats i particularitats.
  • El maltractament a la gent gran és una realitat que cada vegada es fa més evident i requereix una atenció específica per les seves peculiaritats i particularitats.

Podríem dir que sorgeix el maltractament quan el nivell d’atenció de la persona s’allunya de la qualitat esperada (manca d’intimitat, de cures bàsiques, pèrdua d’individualitat i de la qualitat de vida).

Factors que podrien desencadenar una situació de maltractament per part dels professionals que presten un servei:

  • Personal poc preparat i format.
  • Salaris baixos.
  • Sobrecàrrega de treball.
  • Poc personal.
  • Falta de recursos materials.
  • Normes de funcionament poc adequades (rigidesa en les normes i horaris).
  • Manca de controls i inspeccions.

Altres serveis domiciliaris complementaris al SAD

El SAD no és l’únic servei que es presta des de serveis socials dins del domicili. Existeix un àmplia oferta, diversificada de serveis i prestacions, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de la persona usuària i perllongar el màxim possible la seva estada dins de la llar.

La cartera de serveis públics abasta diferents àmbits d’actuació complementaris al SAD, com per exemple:

  • Serveis tecnològics de suport i cura, com la teleassistència domiciliària, mòbil, el servei geolocalitzador i la videoatenció.
  • Banc d’ajudes tècniques per a l’autonomia personal. Servei d’orientació i assessorament dirigit a facilitar informació a les persones grans, en situació de dependència o discapacitat i a les seves famílies, sobre les diferents adaptacions o productes de suport existents en el mercat dirigits a millorar l’autonomia de la persona usuària en la realització de les ABVD o AIVD.
    Els materials més habituals disponibles en un banc d’ajudes tècniques o productes de suport són llits articulats, grues, matalàs antiescares, cadires de rodes, caminadors…
  • Àpats a domicili. El servei d’àpats a domicili consisteix en elaborar i lliurar al domicili de la persona beneficiària un menú diari de qualitat, equilibrat i saludable adequat a les seves necessitats nutricionals.
    Va dirigit a persones grans o en situació de dependència que de manera estable o puntual (per exemple una alta hospitalària amb convalescència), presenten dificultat a l’hora de preparar-se els àpats. El seu cost és cofinançat entre l’Administració local, que ofereix el servei i la persona beneficiària.

  • Mantenir una bona alimentació és important en totes les etapes de la vida, però a mesura que ens fem grans, és important garantir les necessitats de nutrients per evitar problemes com l'osteoporosi, l'anèmia o el restrenyiment.
  • Mantenir una bona alimentació és important en totes les etapes de la vida, però a mesura que ens fem grans, és important garantir les necessitats de nutrients per evitar problemes com l'osteoporosi, l'anèmia o el restrenyiment.

  • Servei de bugaderia externa. Servei adreçat a persones que per si mateixes no poden fer-se càrrec del rentat de la roba personal i de la llar. Acostumen a no disposar de cap suport de tipus social o familiar que els pugui ajudar, o bé les condicions de l’habitatge no són les adequades.
  • Neteja de xoc. Servei puntual de neteja de caire extraordinari, davant de situacions extremes amb l’objectiu de pal·liar estats d’insalubritat dins d’un domicili.
  • Servei d’adaptacions i reformes. Ajudes destinades a millorar les condicions d’aquells habitatges que no reuneixen les condicions adequades per viure amb dignitat i seguretat, com per exemple parets amb humitat, instal·lacions antigues, adaptacions de bany…
    Si la persona no pot fer-se càrrec del cost de les reparacions o adaptacions, i la no realització suposa un risc per a la seva integritat física, els ajuntaments o ens locals disposen de fons per ajudar en aquests tipus de reparacions.
  • Servei de parament de la llar. Conjunt de serveis orientats a les persones grans o en situació de dependència orientat a millorar les condicions i el manteniment de la llar, intervenint en:
    • Arranjaments d’habitatges per millorar la seguretat de la llar mitjançant petites reparacions i obres, que no suposin un canvi en l’estructura de l’habitatge.
    • Neteges de xoc o intervenció puntual extrema que es porta a terme en un domicili per garantir les condicions de neteja adequades, control de plagues i buidatge de runa. S’acostuma a fer en domicilis on les persones tenen problemes de malaltia mental, com per exemple la síndrome de Diògenes, o problemes d’addició.
  • Parament de la llar a partir d’ajuts destinats a adquirir equipament bàsic de primera necessitat com ara vaixelles, petits electrodomèstics…
  • Servei de transport adaptat. El servei de transport adaptat s’adreça a les famílies que tenen cura al seu domicili de persones grans, en situació de dependència o discapacitat i que de manera regular assisteixen a un centre de dia i necessiten un servei de mobilitat especialitzat porta a porta per al seu desplaçament.
    Aquest tipus de vehicle disposa de plataformes elevadores que permeten l’accessibilitat a persones amb mobilitat reduïda o cadira de rodes.
  • Voluntariat. El voluntariat fa dins del servei d’ajuda a domicili una tasca complementària de suport dins i fora de la llar.
    Els voluntaris o voluntàries no estan per suplir la tasca d’un professional del SAD sinó per combatre la solitud i l’aïllament social d’algunes persones. Com el seu nom diu la seva participació és totalment altruista.
    Entre les tasques que fan els voluntaris trobem:
    • Acompanyament dins i fora del domicili, com per exemple conversar, sortir a passejar…
    • Facilitar la participació en activitats socioculturals que es portin a terme al barri, espais de gent gran, casals…
    • Ajudar a la realització de petites compres, acompanyar a la farmàcia, perruqueria….
    • Fomentar la participació d’activitats de diversos àmbits, com ara sortides, festes de Nadal, activitats d’estiu…

Serveis tecnològics de suport i cura

El servei universal més conegut i implementat dins dels serveis tecnològics de suport i cura és la teleassistència domiciliària (TAD). La TAD és un dispositiu instal·lat en el domicili de la persona usuària que mitjançant la tecnologia adequada permet, davant d’una situació d’emergència, activar una alarma i contactar de manera immediata amb un centre d’atenció.

El voluntariat a Catalunya

Catalunya és una de les comunitats autònomes amb una major xarxa d’organitzacions de voluntariat. Entitats com la Creu Roja, Càritas Diocesana, Amics de la Gent Gran, entre altres, treballen dia a dia per millorar la qualitat de vida i pal·liar la soledat no volguda de les persones grans o en situació de dependència.

  • El servei de teleassistència està pensat per donar tranquil·litat i seguretat tant a la persona usuària com als seus familiars.
  • El servei de teleassistència està pensat per donar tranquil·litat i seguretat tant a la persona usuària com als seus familiars.

El servei funciona les 24 hores del dia els 365 dies de l’any i dona resposta a les necessitats de seguretat, protecció i companyia de les persones que per determinades circumstàncies (edat, discapacitat o dependència) han de passar moltes estones soles a casa i necessiten una atenció especial.

La teleassistència domiciliària compta amb dispositius perifèrics complementaris que permeten donar una millor resposta a les necessitats de cada persona, com per exemple:

  • Detector de fum.
  • Detector de gas o monòxid.
  • Detector d’inundacions.
  • Dispensador de medicació.
  • Detector de caigudes.
  • Sensor de moviment.
  • Sensor d’obertura de portes.
  • Sensor d’enuresi.
  • Sensor d’epilèpsia.
  • Sensor d’ocupació de llit o sofà.

  • Els perifèrics de salut permeten telemonitorar les constants biomèdiques de la persona usuària i alertar davant de situacions de risc.
  • Els perifèrics de salut permeten telemonitorar les constants biomèdiques de la persona usuària i alertar davant de situacions de risc.

En els últims anys la teleassistència tradicional s’ha beneficiat dels avenços en la tecnologia i ha desenvolupat noves prestacions complementàries al servei bàsic. Aquesta nova modalitat ofereix un programa d’atenció integral de la persona, on el control i supervisió remot de la seva situació sanitària, social i de la pròpia llar prenen protagonisme.

Per altra banda, també trobem la teleassistència mòbil (TAM); un servei complementari a la TAD pensat per persones grans, amb malaltia crònica o discapacitat que gaudeixen de certa autonomia i surten fora del domicili per fer diferents activitats.

Mitjançant una aplicació en el dispositiu mòbil de la pròpia persona o a través d’un dispositiu específic és possible activar una alarma i contactar amb el centre d’atenció les 24 hores del dia els 365 dies de l’any. El servei es complementa amb la localització geogràfica per GPS i LBS del terminal, cosa que permet trobar la persona usuària en cas d’activació de l’alarma encara que no estigui al seu domicili.

El servei geolocalitzador de persones amb deteriorament cognitiu s’adreça a persones que pateixen episodis de desorientació, com ara malalts d’Alzheimer o altres demències, però encara mantenen certa autonomia fora del domicili. El servei proporciona tranquil·litat, seguretat i confiança als cuidadors familiars d’aquestes persones, ja que els facilita que puguin sortir sols de casa sense haver de preocupar-se constantment. La persona usuària és portadora d’un dispositiu que permet de manera remota localitzar-la mitjançant la telefonia mòbil i la tecnologia GPS i LBS.

Finalment, la videoatenció és un servei que estableix una comunicació bidireccional en què a més a més del so s’incorpora la imatge de la persona. Mitjançant l’aparell de TV, un terminal fix o un encaminador (router) que s’instal·la al domicili de la persona usuària, és possible fer sessions d’estimulació cognitiva tutelades per un professional especialitzat. Aquest tipus de servei permet treballar per mantenir la capacitat cognitiva de les persones beneficiàries, alhora que preveu el seu aïllament social.

Entitats prestadores

Les entitats prestadores de serveis socials, com ara el SAD i altres serveis complementaris a domicili, es classifiquen en dos tipus, segons el règim jurídic que se’ls aplica (vegeu la figura).

Figura Total d’entitats, distribuïdes per comarques, que presten el servei de SAD a Catalunya.
Font: Registre d'Entitats, Serveis i Establiments Socials (2019). www.gencat.cat
  • Entitats públiques: depenen directament de l’Administració. Únicament poden generar ingressos per costejar la seva pròpia activitat, mai obtenir beneficis. És habitual que facin activitats reservades o pròpies de l’Administració i que no tinguin competència d’altres proveïdors.
  • Entitats privades: actuen competint en el mercat amb altres entitats també de caire privat. Es financen amb ingressos propis de les seves activitats comercials i busquen el benefici a través de l’activitat prestada.

L'oferta privada

Neix de la necessitat de donar resposta a la creixent demanda d’aquest tipus de serveis domiciliaris.

Els serveis públics, malgrat que ho volen, no són capaços de donar resposta a totes les demandes que els arriben des de la ciutadania, i per tant es fa necessària la implementació d’un model alternatiu particular on poder contractar aquest tipus de serveis.

Per altra banda, l’accés als serveis i recursos públics no sempre és immediat, ni dona resposta a totes les necessitats que es plantegen en determinades unitats familiars. Per tant, l’opció de decidir qui, quan i com entra al nostre domicili és un dels avantatges d’aquest tipus de sector privat cada cop més demandat.

Cada vegada són més les empreses operadores en aquest tipus de serveis d’atenció domiciliària. L’opció de ser atès a la pròpia llar, dins de l’entorn de la família pren més força i, per tant, s’amplia la competència d’empreses interessades en l’oferta d’aquest tipus de servei.

Licitació pública

L’Administració pública no disposa de capacitat suficient per a la gestió directa de tots els serveis que ofereix a la seva població i utilitza diferents fórmules per a l’adjudicació a tercers.

La licitació pública és el procediment mitjançant el qual l’Administració o ens local corresponen posa en coneixement de les empreses del sector la necessitat de cobertura d’un servei o prestació i sol·licita a les empreses que hi puguin estar interessades i que reuneixin les condicions explicitades al plec de condicions, que presentin les seves ofertes dins del termini establert, per a la valoració i posterior adjudicació.

Plec de condicions

El plec de condicions és un conjunt de documents tècnics elaborat per la part contractant que inclou la informació indispensable que ha de contenir un servei o recurs per ser adjudicat. Les condicions detallades són d’obligat compliment i sempre amb caràcter de millora per part de l’empresa o entitat prestadora que hi vulgui optar.

Drets i deures de la persona beneficiària del SAD

És important tractar les persones usuàries i beneficiàries dels serveis socials com a subjectes de dret, no pas com a subjectes de protecció.

Drets de la persona beneficiària del SAD:

  • A ser informat de qualsevol canvi, substitució o absència del personal que li cobreix el servei amb la suficient antelació per part del treballador o la treballadora social responsable.
  • Disposar d’un servei de qualitat prestat per persones formades i preparades per a la realització de les tasques planificades.
  • A formular queixa i/o suggeriments davant de l’Administració pertinent i/o entitat prestadora del servei.
  • A la confidencialitat de les seves dades segons la legislació vigent (LOPD).
  • Participar juntament amb els professionals en l’avaluació del servei rebut.
  • A ser tractats amb respecte, cura i bon tracte per part de les persones implicades en el servei.
  • A beneficiar-se dels drets que inclouen els articles 9 i 10 de la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials.

Deures de la persona beneficiària del SAD:

  • Facilitar les seves dades personals, així com informar de canvis o modificacions d’aquestes dades.
  • Complir els acords establerts en el pla de treball.
  • A emplenar i signar els fulls de control diari que li faciliti el professional que ha prestat el servei.
  • Assumir el copagament del servei en aquells casos que s’estipuli en el contracte de serveis socials.
  • Informar amb prou temps d’antelació els professionals del servei de qualsevol situació que alteri la prestació del servei i el motiu.
  • Informar serveis socials dels canvis en la seva situació personal que afectin de manera directa o indirecta el servei concedit.
  • Col·laborar en la valoració del servei rebut juntament amb els professionals que hi intervenen.
  • Acceptar les condicions i requisits establerts en el Reglament del SAD, així com les obligacions reflectides a l’article 13 de la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials.
  • Respectar i tractar amb dignitat els professionals adscrits al servei.

Elements del pla de treball

Tot pla de treball està constituït per uns elements mínims, que poden augmentar segons l’ens local o administració que presti el servei. Entre els més habituals trobem:

En el punt “Pla de treball” s’indiquen els apartats mínims que ha d’incloure un pla de treball.

  • Identificació del Pla de treball. Les administracions locals per identificar els plans de treball que elaboren els seus professionals utilitzen el número d’expedient de referència. Aquest número d’expedient haurà de constar a tota la documentació relacionada amb la unitat de convivència. Cada entitat prestadora escull la manera de portar-lo a terme. Pot està format per:
    • Només números (2345).
    • Composició de números i lletres (234ABC).
    • Associat a una data (11/2019).
  • Dades identificadores, dades personals de la persona o persones que integren la unitat de convivència. Com per exemple:
    • Nom i cognoms
    • Domicili complert
    • DNI/NIF/Passaport
    • Data de naixement
    • Telèfon de contacte
    • Genograma
  • Dades complementaries. Vinculades a aspectes més generals de la persona, com ara:
    • Ingressos de la unitat familiar i procedència (treball, prestació, jubilació, renda bàsica garantida…)
    • Estat de salut (malalties, operacions, tractaments, addiccions, tipus de discapacitat, grau de dependència…)
    • Tipus d’habitatge (propietat, lloguer, residència, pis tutelat…)
    • Estat de la llar (adaptada, amb barreres arquitectòniques, tipus de subministrament, entorn…)
    • Situació legal de la persona o persones (permís de treball, residència, problemes amb la justícia…)
  • Dades identificadores de les persones que formen part de la xarxa de suport. Relacionat amb la xarxa social de la persona, com per exemple altres familiars que no viuen al domicili, veïns, altres entitats o serveis que presten suport…).
  • Professionals que hi intervenen. Hi ha de constar el professional referent de la intervenció, la seva funció, forma de contacte i també tots els altres professionals vinculats a altres serveis dels quals la unitat de convivència també es beneficia, com per exemple: servei de teleassistència, àpats a domicili…
  • Objectius del pla de treball. Els objectius són el que es vol aconseguir. Han de ser assolibles i orientats a les necessitats de la unitat de convivència.
    Cada objectiu ha de disposar d’una o més accions per a un assoliment satisfactori. També hi ha de constar la persona o persones responsables de portar-les a terme, així com un calendari de d’implementació.
    Els objectius es definiran a partir de les necessitats de cada unitat de convivència. Han de ser realistes i factibles, amb accions concretes que en possibilitin l’assoliment.
  • Vigència. La vigència és el període temps en què es portarà a terme el pla de treball, i al document hi haurà de constar:
    • Data d’inici: data en què s’inicia la prestació del servei.
    • Data de finalització: data en què es preveu que el servei finalitzi.
    • Data de revisió: corresponen als diferents períodes estipulats per revisar la intervenció realitzada.
  • Avaluació. És important que en el pla de treball s’estipuli una data per revisar-lo i avaluar-lo. La temporització anirà en funció del tipus d’intervenció i de la quantitat i tipus d’objectius que es volen assolir, però acostuma a tenir un interval de sis a dotze mesos des de l’inici de la programació.

L’avaluació serveix per comprovar què s’ha aconseguit, quin ha estat el nivell d’incidència en la intervenció i reconduir o fer noves propostes de millora de la intervenció.

En aquesta fase, hi han de participar tots els professionals implicats i la unitat de convivència implicada. A partir dels resultats obtinguts el professional responsable decidirà si la intervenció ha estat la correcta o si cal modificar-la fent-la servir com a base per a un nou pla d’intervenció.

Llei de protecció de dades

El tractament de les dades personals està garantit a través de la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció i garantia dels drets digitals. L’objecte de la nova Llei de protecció de dades, o LOPD, és establir mesures de protecció en el tractament, modificació i divulgació de les dades vinculades a les persones físiques en tots els àmbits, inclòs el digital. La llei garanteix el dret a la intimitat i privacitat personal i familiar. L’òrgan responsable del seu control i compliment és l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), tot i que hi ha altres agències de protecció de dades de caràcter autonòmic a les comunitats autònomes de Catalunya i el País Basc.

És obligació de les empreses i organismes, tant públics com privats, que tractin amb dades personals complir un seguit de mesures de protecció i seguretat respecte a aquestes dades.

A la secció “Annexos” podreu veure un vídeo de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, sobre la importància de la protecció i ús de les dades personals.

També és important conèixer la següent terminologia relacionada:

  • Dades de caràcter personal: fa referència a qualsevol informació numèrica, alfabètica, fotogràfica, acústica o de qualsevol altre tipus que vinculi una persona física i en permeti la identificació. Un exemple seria el nom, cognoms, l’adreça…
  • Fitxer: és un conjunt de dades de caràcter personal, organitzat de forma no automatitzada i estructurat conforme a uns criteris específics i relatius a persones físiques, i que permet accedir sense gran esforç a les dades personals. Un exemple seria el sistema informàtic.
  • Tractament de dades: fa referència a qualsevol operació o procediment tècnic, sigui de manera manual o automatitzada, que implica la recollida, gravació, conservació, consulta, utilització, modificació o cancel·lació de les dades cedides. Un exemple seria afegir noves dades de la unitat familiar a un expedient social.
  • Responsable del fitxer: és la persona física o jurídica, de naturalesa pública o privada, que decideix sobre la finalitat del fitxer, el seu ús i tractament de les dades. Un exemple seria l’ajuntament o ens local de referència.
  • Persona interessada: és la persona física titular de les dades recollides i que són objecte de tractament. Un exemple seria la persona que sol·licita el servei del SAD.
  • Consentiment de l’interessat: és el document mitjançant el qual la persona interessada manifesta de manera lliure la seva voluntat de cedir les dades pequè s’utilitzin i es tractin. Un exemple seria el document contractual que es firma conforme es coneixen les condicions d’accés al servei.
  • Dades relatives a la salut: és el conjunt d’informacions referents a la salut passada, present i futura, física i mental, d’una persona. També es consideren dades concernents a la salut les referides al percentatge de discapacitat, dependència i la informació genètica.
  • Secret: la persona responsable del fitxer i totes aquelles persones que en qualsevol de les fases del servei tenen relació amb el tractament de les dades, tenen l’obligació de guardar el secret professional, durant la seva vinculació amb el servei i fins i tot un cop finalitzat. L’incompliment d’aquest deure de secret constitueix una infracció important d’acord amb la llei i comporta sancions importants de caire administratiu.

Factors que determinen les necessitats i demandes que cal cobrir al domicili

Les necessitats d’intervenció dins d’un domicili o unitat familiar estan relacionades amb (vegeu la figura):

  • Problemes d’autonomia: quan la persona és incapaç per si mateixa de realitzar les activitats bàsiques de la vida diària degut a problemes físics, psíquics o sensorials.
  • Aïllament o conflictes relacionals: intervenció davant situacions d’aïllament o soledat no volguda de la persona o per conflictes que dificulten la convivència amb el seu entorn proper.
  • Dèficit de recursos materials o eines personals: manca d’habilitats personals que no ajudin a la integració de la persona.
Figura Tipus de necessitats dins d’una unitat familiar

Per valorar la concessió d’un servei d’ajuda a domicili a una persona o unitat familiar, hi ha diferents criteris socials i de salut que s’han de tenir en compte. Una valoració integral de la persona, que tingui en consideració l’estat funcional, cognitiu i afectiu i social, i en cas que n’hi hagi, també de la persona cuidadora, ens ha de permetre adequar millor el nostre pla de treball a les necessitats reals de l’individu. Els criteris de valoració són:

Al punt “Autonomia, discapacitat i dependència” trobareu informació relacionada amb la LAPAD (llei de la dependència) i que es té en compte a l’hora de realitzar la valoració per a la concessió del grau de dependència.

  • Valoració funcional: té en compte indicadors sobre l’estat de salut, equilibri, manipulació, marxa…
  • Valoració cognitiva i afectiva: relacionades amb la capacitat que té l’individu per processar la informació d’una manera ràpida i eficient.
  • Valoració de les necessitats bàsiques: mesura la capacitat que té la persona en la realització de les activitats bàsiques de la vida diària. Presenta molta relació amb la valoració funcional.
  • Valoració social: té en compte un conjunt de valors i conductes reconeguts que s’esperen d’un individu dins de la comunitat on viu. L’eix principal és la xarxa de relacions amb la qual interactua la persona.

La valoració d’aquests estats personals pot arribar a ser complicat degut a les situacions personals de l’individu (persona gran, problemes d’oïda, alteracions cognitives, problemes de comprensió…), però hi ha diferents instruments de valoració que facilitar la tasca als professionals.

Els barems o calculadores ens permeten d’una manera objectiva conèixer el grau de dependència, discapacitat i risc social d’una persona, i elaborar, un informe tècnic i determinant sobre la seva situació física, cognitiva i social.

La possibilitat d’utilitzar diferents escales permet focalitzar millor el tipus de situació a valorar, però és important, a l’hora de seleccionar-ne un o altre, saber què es vol explorar i amb quina intensitat. D’aquí que els professionals dels serveis socials i del sistema de salut utilitzin diversos qüestionaris.

Escales de valoració (qüestionaris més comuns)

Escales de valoració funcional: valoren l’autocura i la realització de les activitats bàsiques i instrumentals que mostren l’autonomia de la persona. En són exemples:

  • Índex de Barthel: el més utilitzat per valorar les ABVD.
  • Índex de Katz: valora les ABVD.
  • Escala d’incapacitat de la Creu Roja: sistema de valoració propi que permet conèixer el grau d’incapacitat d’una persona en la realització de les ABVD.
  • Índex de Lawton i Brody: és el més utilitzat per valorar les AIVD i les AAVD.
  • Escala de Norton: mesura el risc que té una persona de patir nafres per pressió.

Escales de valoració cognitiva: valoren la capacitat cognitiva de la persona en totes les seves esferes. En són exemples:

  • MEC (Mini-Examen Cognitiu): ofereix una àmplia categoria d’aspectes cognitius com la memòria, desorientació, càlcul, llenguatge…
  • Qüestionari de Pfeiffer: permet d’una manera molt ràpida valorar aspectes de la memòria i l’orientació.
  • Test d’Isaac: és considerat un test per mesurar la fluïdesa verbal i semàntica.

Escales de valoració de la funció afectiva i risc social: serveixen per mesurar l’afecte positiu i negatiu que percep una persona. En són exemples:

  • Escala de Hamilton: valora l’estat d’ansietat i depressió de la persona.
  • Escala de Duke-UNC: permet mesurar la percepció que té un mateix sobre el suport que rep dels altres.
  • Apgar-Familiar: explora l’impacte de la funció familiar en la salut dels seus membres i com se senten reconeguts dins de la relació.
  • Escala de Gijón: valoració sociofamiliar per a la detecció de risc social i aïllament de la persona.

Escales per valorar la sobrecàrrega: instrument per mesurar la càrrega de la persona cuidadora. En són exemples:

  • Escala de Zarit: permet mesurar el grau de sobrecàrrega de la persona cuidadora, tenint en compte els seus sentiments i emocions.

Tota intervenció sorgeix d’una necessitat o demanda (vegeu la figura):

Figura Circuit d’identificació de demanda

Intensitat del servei

La intensitat del servei fa referència al nombre d’hores a prestar dins d’una unitat de convivència. Sempre anirà justificada per la necessitat que s’ha de cobrir i la disponibilitat pressupostària existent. Tot i així, els ajuntaments acostumen a tenir un quadre d’intensitat de servei per aplicar segons el nivell de risc de la persona beneficiària (vegeu la taula):

Taula: Intensitat del servei
Nivells Indicadors Hores mensuals orientatives
Alt Persones sense suport que durant un període de temps limitat, amb necessitat de suport per a la realització de les ABVD Més de 20 h per setmana
Mig Persones i/o unitats de convivència amb necessitats socials, sense suport, que precisen una intervenció educativa i/o assistencial continuada per garantir un mínim de funcionalitat dins del domicili Entre 10 i 20 h per setmana
Baix Persones i/o unitats de convivència en situació de fragilitat, sense xarxa de suport o amb xarxa fràgil Entre 5 i 10 h per setmana

Procediment d'accés al servei d'atenció domiciliària

Per tenir accés al servei cal adreçar-se al centre de serveis socials i emplenar el full de sol·licitud del SAD (vegeu la figura):

El nombre d’hores d’intensitat de servei l’estableix cada ajuntament o ens local, en funció de la predisposició i pressupost assignat en un període per a la prestació del servei.

Davant d’una situació detectada de vulnerabilitat personal o familiar, els serveis socials poden actuar d’ofici i iniciar un procés d’intervenció.

Figura Full de sol·licitud del Servei d’Ajuda a Domicili (SAD)

La sol·licitud s’ha d’acompanyar d’una sèrie de documents acreditatius (vegeu la figura i figura):

A la secció “Annexos” podeu descarregar en format PDF els formularis que treballarem d’ara en endavant.

Figura Documentació que ha de presentar la persona sol·licitant del SAD
Figura Declaració jurada

Un cop feta la valoració per part dels professionals dels serveis socials, i aplicada la baremació corresponent, es citarà a la persona o representant a una entrevista per tal de valorar l’aprovació o no de la demanda.

Un cop revisada la documentació de la sol·licitud, el professional de referència aplicarà el càlcul de l’aportació econòmica en cas que hi hagi copagament.

El/La treballador/a social ha d’elaborar un informe on consti l’aprovació de la sol·licitud, el nombre d’hores assignades i l’aportació econòmica corresponent, si escau (vegeu la figura):

Figura Full d’aprovació o denegació del servei d’ajuda a domicili

Aquest informe es presentarà a la Comissió de Serveis Socials, que s’encarregarà de dictaminar la seva aprovació o no.

Un cop informada la persona sol·licitant de la resolució, en cas d’aprovació, aquesta haurà de donar la seva conformitat a la proposta de serveis i a les condicions econòmiques signant un contracte de servei que recollirà com a mínim (vegeu la figura):

  • Dades identificadores de la unitat familiar.
  • Dades identificadores del professional de referència.
  • Entitat assignada i prestadora del servei.
  • Tipus de servei que es prestarà.
  • Intensitat dels serveis prestats (dies i hores programades).
  • Temporalitat del servei.
  • Cost del servei.
  • Drets i deures de les dues parts.
Figura Contracte de servei SAD

El/La treballador/a social ha d’elaborar de manera conjunta amb la treballadora familiar i la persona beneficiària del servei el pla de treball social (vegeu la figura):

Figura Pla de treball

De manera periòdica, el/la treballador/a social ha de supervisar amb la treballadora familiar i altres professionals que puguin estar intervenint, la intervenció realitzada fins aquell moment en el domicili.

La prestació del SAD en l’àmbit públic és competència dels ajuntaments, diputacions i ens locals.

Per altra banda, la resolució de la prestació del servei podrà ser revisada per sol·licitud de la persona beneficiària o pel seu representant en cas d’incapacitat legal. El resultat de la revisió por comportar una modificació o suspensió de la prestació del servei. De manera anual els plans de treball han de ser revisats amb l’acord de la persona beneficiària, l’administració titular i l’entitat prestadora del servei.

Extinció i/o cancel·lació del servei

Els motius que poden comportar l’extinció del servei d’atenció domiciliària són:

  • Ingrés en un centre residencial de la persona beneficiària.
  • Canvi de residència a un altre municipi.
  • Assignació a la persona usuària d’un recurs assistencial diferent.
  • Canvi de domicili, on compti amb el suport d’un cuidador no professional.
  • Ingrés en un centre hospitalari o sociosanitari per a una llarga estada.
  • Defunció.
  • Renúncia explícita al servei per part de la persona beneficiària.

De la mateixa manera, la Comissió de Serveis Socials, de manera unilateral, podrà cancel·lar o revocar la prestació del servei en els següents casos:

  • Manca de col·laboració i participació en el servei per part de la unitat familiar.
  • Sol·licitud de baixes reiterades del servei de SAD sense motiu justificat per part de la persona beneficiària.
  • Per incomplir els acords.
  • Per falta de respecte o mala fe cap als professionals que intervenen en el servei.
  • Altres circumstàncies de caràcter greu que es valorin concloents.

Planificació del treball diari

En el moment d’elaborar un pla de treball diari en una unitat de convivència, el primer que hem de tenir present és la fase de planificació.

Planificar vol dir tenir clara una meta per assolir l’èxit. El temps és un factor molt important en tota planificació de treball.

L’organització de les activitats incloses en el pla de treball queden distribuïdes en funció dels objectius establerts, per tant, s’estableixen diferents periodicitats per a la seva realització:

  • Accions de realització diària. Com el seu nom indica, inclou aquelles tasques domèstiques i de cura personal que s’han de fer diàriament:
    • Fer els llits.
    • Passar la mopa o escombrar.
    • Fregar els plats.
    • Netejar el lavabo.
    • Reposar elements com ara bosses d’escombraries, paper higiènic, sabó, paper de cuina…
    • Cuinar.
    • Comprar aliments frescos.
    • Parar i desparar la taula.
    • Fer la higiene personal.
    • Aixecar-se / enllitar-se.
    • Accions de realització setmanal.
    • Accions de realització mensual.
  • Accions de realització setmanal. Inclouen totes aquelles activitats que per la seva naturalesa només cal fer un cop a la setmana, com per exemple:
    • Canvi de llençols
    • Compra setmanal.
    • Posar la rentadora.
    • Planxar.
    • Fregar el terra.
    • Regar les plantes.
    • Treure la pols.
    • Netejar miralls, catifes…
  • Accions de realització mensual. Les accions de realització mensual són aquelles taques que es poden de manera més esporàdica i que en alguns casos poden anar-se alternant; per exemple:
    • Compra de productes sense caducitat (neteja, higiènics, cura personal…)
    • Neteja de finestres, portes, làmpades…
    • Moure i ventilar matalassos.
    • Netejar les rajoles.
    • Ordenar la medicació.
    • Rentar cortines, coixins, sofà (alternar cada mes un element).
    • Ordenar la documentació domiciliària (factures, rebuts, control del pressupost…)
    • Planificar l’economia mensual.

Valoració de l'organització del treball domèstic

Per portar a terme la valoració, prèviament haurem d’haver establert un seguit de criteris; com per exemple:

  • Justificació i finalitat del pla de treball: és a dir, quins objectius s’han establert en aquella unitat de convivència.
  • Metodologia: com preveiem portar a terme els objectius i accions establertes i de quina manera.
  • Equip: professionals que intervindran de manera directa i indirecta en la consecució del objectius del pla de treball mentre duri la seva implementació.
  • Temps de dedicació: establir un calendari d’actuacions que detalli el període d’execució, així com el detall dels dies i hores d’activitat.
  • Resultats de l’atenció: disposar d’instruments que ens permetin mesurar si la nostra intervenció ha estat:
    • Efectiva
    • Eficient
    • Centrada en la persona
    • Oportuna
    • Segura en la seva realització
  • Redisseny del pla en cas que sigui necessari o se’n valori la continuïtat.

L’objectiu principal de la valoració del pla de treball és conèixer-ne la utilitat i si s’estan complint els objectius establerts en el seu disseny.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats