Tècniques de modificació de conducta

Un dels objectius d’intervenció amb persones en situació de dependència és la millora de qualitat de vida de l’usuari que passa per l’adaptació a una nova situació, sigui per una malaltia , una situació sobtada o el deteriorament d’algunes capacitats. Per contribuir al foment de l’autonomia personal, el tècnic ha de dissenyar una intervenció en la qual ha d’incloure un seguit de tècniques per promoure el canvi a conductes desitjables.

Derivades de les teories d’aprenentatge, i basades en el condicionament operant, existeixen les tècniques de modificació de conducta, que a grans trets es pot dir que permeten modificar aquelles conductes inadequades i mantenir i adquirir conductes adequades.

Vinculades al concepte de salut, es consideren conductes adequades les que són adaptatives i proporcionen major benestar a la persona, contribuint a la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia. Per contra, les conductes inadequades solen ser conductes desadaptatives que perpetuen un estat d’insatisfacció que de vegades pot esdevenir una malaltia.

La conducta i els seus components

El comportament humà es conforma de tres dimensions: la cognició, l’emoció i l’acció.

La conducta és la part observable del comportament humà i és el conjunt de respostes que té un individu en relacionar-se amb el seu entorn.

La conducta està conformada per tres components (vegeu la figura):

  • Component fisiològic: està relacionat amb tots els canvis que es produeixen al cos d’una persona en executar una conducta. Poden anar des de la sudoració de les mans i el rubor a la cara, que són aspectes observables, fins a l’augment de la freqüència cardíaca i la sensació de fred, aspectes interns i no observables.
  • Component cognitiu: té a veure amb tot allò que pensem en el moment d’executar la conducta, incloent-hi també els pensaments previs a la conducta mateixa.
  • Component motriu: és aquell aspecte totalment observable i mesurable vinculat a l’execució d’una acció.
Figura Components de la conducta humana

Quan sorgeix la necessitat d’intervenir en la conducta d’una persona cal tenir presents tots tres components. Tot i que podrem avaluar únicament la conducta manifesta (aspectes observables), de vegades serà necessari modificar els aspectes no observables, com els pensaments, per tal d’aconseguir canvis en el component motriu.

Per exemple, si un usuari manté una aparença de deixadesa i manca d’higiene i a nivell de pensament es va repetint contínuament que no té res a fer i no té cap motiu per cuidar-se (pensaments negatius), difícilment podrem contribuir al canvi de la part motora de la conducta (vestir-se, pentinar-se…) sense haver incidit en la part cognitiva, substituint aquests pensaments per uns altres de més positius.

Tipologia de conductes

En funció del paràmetre o criteri que es tingui de referència són diverses les classificacions de conductes que podem trobar. Algunes de les més rellevants per als professionals de l’àmbit psicosocial són les classificacions de conductes en funció de l’entorn i en funció de la comunicació.

En funció de l’entorn es pot distingir entre conducta adaptada i conducta desadaptada. La conducta adaptada és aquella que respecta les característiques de l’entorn, les normes i regles socials, els paràmetres que regulen la comunicació entre les persones, etc. En contraposició, es fa referència a una conducta desadaptada quan no existeix un respecte cap a aquests aspectes. La conducta desadaptada genera una situació de desequilibri, inestabilitat i/o conflicte entre la persona i el seu entorn.

En relació amb la comunicació es pot parlar de conducta agressiva, conducta assertiva i conducta passiva, que presenten una sèrie de característiques, tal com es mostra en la taula. La conducta agressiva es manifesta en persones que defensen les seves idees de forma irrespectuosa i ofensiva cap als altres, considerant que els seus drets estan per sobre dels dels altres. Les persones amb una conducta passiva solen evitar els conflictes, i les seves conductes estan regulades per les opinions i els desitjos dels altres. La conducta assertiva, en canvi, es manifesta quan una persona defensa els propis drets respectant els dels altres i expressa els seus sentiments amb llibertat.

Taula: Característiques de les conductes agressiva, assertiva i passiva
CONDUCTES Component conductual Component verbal Component cognitiu
Agressiva To de veu elevat, parla ràpida, postura corporal tensa, mirada fixa, gestos amenaçadors “És culpa teva”, “Has de…” “Les meves idees i creences són millors que les dels altres, soc superior a tu”.
Passiva To de veu fluix, parla entretallada, mirada baixa o esquiva, postura corporal d’indefensió “És igual”, “Com tu vulguis” “Les meves idees i creences són pitjors que les dels altres, no valen res, els altres sempre tenen raó”.
Assertiva To de veu ferm, ritme de parla adequat, mirada sostinguda, postura corporal recta, gestos que estiguin d’acord amb la parla “Comprenc que tu…, però jo…”, “Penso, sento…” “Les meves idees i creences són tan vàlides com les dels altres, les exposo obertament i accepto possibles crítiques”.

Les tècniques de modificació de conducta

Les tècniques de modificació de conducta (TMC) són un recurs que els professionals de l’àmbit social integren en les seves intervencions. Tot i que estan associades a l’àmbit clínic dins la disciplina de la psicologia, cal tenir present que dins l’assistència i l’atenció psicosocial també tenen cabuda. S’apliquen tant de forma individual com a nivell grupal, i ajuden en l’adquisició d’hàbits d’autonomia personal i social.

Les tècniques de modificació de conducta són el conjunt d’estratègies i recursos que permeten fer canvis sobre una conducta, promoure que es mantingui o eliminar-la per adquirir-ne una de nova.

Les principals TMC són les mostrades en la taula, classificades segons si l’objectiu és incrementar o perfeccionar conductes, adquirir noves conductes, reduir o eliminar conductes, o bé són tècniques per al control de conductes.

Taula: Classificació de les principals tècniques de modificació de conducta
Tècniques que incrementen o perfeccionen conductes Tècniques per adquirir noves conductes Tècniques per reduir o eliminar conductes Tècniques de control de conductes
Reforç positiu Modelatge Càstig negatiu Economia de fitxes
Reforç negatiu Emmotllament Reforç de conductes incompatibles Contracte conductual o de contingències
Reforç intermitent Encadenament Sobrecorrecció
Extinció
Aïllament o temps fora

Per aplicar aquestes tècniques resulta fonamental:

  • Definir amb exactitud la conducta que cal modificar.
  • Implicar els familiars en la intervenció.
  • Posar el focus de l’actuació a fomentar les conductes adequades i no pas a castigar les inadequades.

Tècniques per incrementar una conducta

Les tècniques per incrementar una conducta inclouen el conjunt d’estratègies destinades a augmentar les possibilitats d’aparició d’una conducta.

L’aparició d’una conducta depèn, en part, de les seves conseqüències. Així doncs, si una conducta obté unes conseqüències positives, aquest fet ajuda que la conducta es repeteixi. Aquestes conseqüències positives són el que es coneix com a reforçament.

Les principals tècniques són el reforçament positiu i el reforçament negatiu.

Reforçament positiu

El reforçament positiu és el procés mitjançant el qual l’aplicació d’un estímul agradable després d’una conducta fa que aquesta tingui més probabilitats de repetir-se en el futur; és l’obtenció d’una recompensa en realitzar una determinada conducta.

Els reforços poden ser de diversos tipus:

  1. Reforços materials: dins aquest grup s’inclouen tots aquells que són tangibles, siguin consumibles (es gasten) o duradors (es mantenen en el temps). Per exemple, un dolç (consumible), un llibre o un disc (duradors).
  2. Reforços socials: són aquells que impliquen un reconeixement personal. Els més comuns són les felicitacions (“Enhorabona”, “Felicitats”), els elogis (“Molt bé”, “Ho has aconseguit”) i les mostres d’afecte i/o complicitat (petó, abraçada, picar l’ullet, fer una mirada còmplice).
  3. Reforços basats en activitats: el premi consisteix a fer una activitat desitjada per l’usuari. Poden estar relacionades amb alguna de les seves aficions, com ara fer sortides (per exemple, anar al cinema, passejar per la natura) o fer activitats conjuntes (conversar sobre un llibre, prendre un bon cafè, etc.).
  4. Reforços bescanviables: són aquells que es representen en format d’element comptable i que permeten ser canviats per alguna cosa desitjable, sigui material, una activitat, etc. Poden ser fitxes, monedes, cartes, etc.
Taula: Exemples de reforços
Tipus de reforç Exemples
Material Consumibles (menjar favorit, dolç…) o duradors (llibre, disc…)
Social Felicitacions (“Enhorabona”, “Felicitats”…), Elogis (“Molt bé”, “Ho has aconseguit”…) i mostres d’afecte i/o complicitat (petó, abraçada, picar l’ullet, cop a l’espatlla, mirada còmplice…)
Basat en activitats Fer sortides (anar al cinema, passejar per la natura…), fer activitats conjuntes (conversar sobre un llibre, prendre un bon cafè, etc.)
Bescanviable Fitxes, monedes, cartes, etc.

L’aplicació del reforçament positiu comporta un seguit de beneficis:

  • Fomenta conductes desitjables.
  • Millora la relació entre els usuaris i els professionals, així com entre els companys en el cas de l’àmbit institucional (residència, centre de dia…).
  • Augmenta l’autoestima, la motivació i l’esperit de superació de l’usuari.
  • Incrementa la predisposició de l’usuari davant nous aprenentatges.

Es recomana l’aplicació de reforços socials davant dels materials, atès que així és més probable que la conducta adequada perduri en el temps.

Exemple de reforçament positiu

  • Situació de partida: l’Anna ha patit un accident i fa un mes que per desplaçar-se ha de fer servir una cadira de rodes. A l’inici li va costar adaptar-se a la nova situació, i tot i que sap fer servir la cadira per ella mateixa, moltes vegades intenta que siguin els altres els qui li moguin la cadira.
  • Aplicació de la tècnica: el tècnic d’atenció domiciliària reforça de forma continuada l’Anna cada cop que es desplaça de forma autònoma amb la cadira de rodes. A l’Anna li encanta sentir llegir, així que, en finalitzar el servei, el tècnic dedica 10 minuts a fer una lectura en veu alta de la novel·la que l’Anna estigui llegint. La lectura és el reforç positiu basat en una activitat que s’aplica per incrementar les possibilitats que l’Anna porti la seva cadira de rodes.

Reforçament negatiu

La retirada d’un estímul desagradable quan s’emet la conducta desitjable es coneix com a reforçament negatiu. En aquesta ocasió, l’usuari no obté una recompensa en realitzar la conducta, sinó que es produeix l’absència o desaparició d’una situació que per a ell és desagradable.

  • El comunicador és un producte de suport a la comunicació. Font: Barcelona Accessible (Flickr)/-15
  • El comunicador és un producte de suport a la comunicació. Font: Barcelona Accessible (Flickr)

Exemple de reforçament negatiu

  • Situació de partida: el Gabriel és un infant de 12 anys amb paràlisi cerebral que assisteix de forma regular a una escola d’educació especial.
  • Aplicació de la tècnica: el tècnic de suport està treballant perquè el Gabriel faci servir de forma continuada el comunicador i el pugui prémer cada cop que necessiti la seva atenció. Per tal de potenciar l’aparició d’aquesta conducta, el tècnic desplaça el Gabriel per l’aula cada cop que fa servir el comunicador. Per al jove és molest estar situat en el mateix lloc de l’aula, i aquesta és la situació desagradable que desapareix quan emet la conducta desitjable.

Aspectes que cal tenir presents en aplicar el reforçament

Hi ha diversos aspectes que s’han de tenir en compte a l’hora d’aplicar un reforçament:

  • És fonamental que l’usuari sigui conscient de la relació entre el reforçament i la conducta emesa.
  • En aplicar els reforços socials cal ser coherents i evitar felicitar de manera indiscriminada.
  • Si se sobreexagera el reforç positiu es corre el risc que perdi valor.
  • S’ha de tenir present que si el reforç s’aplica molt temps després de l’emissió de la conducta, aquest perd eficàcia. Cal que el reforç s’apliqui immediatament després de la conducta.
  • A l’inici de la intervenció caldrà reforçar més fàcilment l’usuari, de manera que li sigui fàcil obtenir la recompensa.

Vegeu l’explicació detallada sobre la generalització dins de l’apartat “Tècniques per adquirir noves conductes”.

Els reforços es poden presentar de forma continuada o de manera intermitent. Si el reforçament s’aplica en totes les ocasions en què té lloc la conducta parlem d’una aplicació continuada. En canvi, si durant la intervenció el reforçament s’aplica únicament en algunes ocasions en què té lloc la conducta estem davant d’un reforçament intermitent. En general, es pot afirmar que l’aplicació continuada és important a l’inici de l’aplicació de la tècnica; en canvi, l’aplicació intermitent té lloc cap al final de la intervenció sobre aquella conducta, ja que n’afavoreix la generalització, és a dir, que la conducta no només s’apliqui en la situació en la qual l’hem reforçada, sinó que l’usuari també l’executi en situacions semblants.

Pel que fa a com han de ser els reforços, és fonamental tenir presents les individualitats dels usuaris i ser conscients que la tria dels reforços haurà de ser personalitzada. Part de l’efectivitat de l’aplicació de les tècniques rau en la consideració de les variables personals: nivell de dèficit intel·lectual, creences, nivell de motivació, presència de problemes crònics, etc.

Caldrà triar els reforços que s’ajustin a les característiques i preferències de l’usuari que es tracta en cada moment.

Exemple d'aplicació de la tècnica del reforçament

  • Situació de partida: al centre de dia s’ha plantejat fer un taller de manualitats, i una de les accions que cal fer és retallar. El Manuel és un usuari del centre que presenta dificultats en la mobilitat de les mans, sobretot quant a la psicomotricitat fina, i per tant retallar li suposa un gran esforç.
  • Aplicació de la tècnica: el Manuel és una persona tímida i li agrada molt la discreció. En aquest sentit, si el professional elogiés en veu alta el Manuel davant de la resta de participants en el taller fent èmfasi en l’esforç realitzat (reforç social), és possible que se sentís incòmode i violent per la situació. En canvi, si de forma discreta el tècnic s’apropa a l’usuari i a cau d’orella li fa aquest elogi tindria com a efecte que contribuiria a mantenir la conducta.

La psicomotricitat fina inclou aquelles accions que es fan amb les mans i requereixen un alt nivell de precisió i coordinació oculomanual.

Tècniques per adquirir noves conductes

Una de les principals tasques del tècnic en atenció a les persones en situació de dependència és donar suport als processos d’aprenentatge de noves conductes, sobretot les vinculades a l’adquisició d’hàbits d’autonomia personal i salut.

Entre les tècniques dirigides a l’adquisició de noves conductes destaquen el modelatge, l’emmotllament i l’encadenament.

Modelatge

La tècnica del modelatge es fonamenta en la teoria de l’aprenentatge per observació i l’anomenat condicionament vicari. Aquesta teoria afirma que a partir de la inferència que la persona fa observant la conducta d’una altra persona (model), aquesta incorpora els aspectes necessaris per dur a terme i reproduir la conducta observada.

Tant en l’atenció domiciliària com en l’atenció en l’àmbit institucional (pisos, centres residencials, centres de dia, etc.), aquesta tècnica és força present en la pràctica professional, i en la majoria de situacions serà el tècnic qui exercirà de model per tal d’afavorir l’assoliment d’una nova conducta per part de l’usuari.

En aquesta tècnica, la tria del model és cabdal, i cal fer-la tenint en compte aspectes com el moment en què es trobi l’usuari, quina sigui la conducta a adquirir, les característiques funcionals de l’usuari, el temps disponible, etc.

És important que es tinguin presents aquestes consideracions:

  • Si les característiques del model observat s’aproximen a les de l’usuari, aquest s’identificarà amb el model i l’aprenentatge es durà a terme de forma més satisfactòria. Poden ser persones que es troben en la mateixa situació o que potser han passat per les mateixes dificultats, persones de la mateixa edat, els mateixos interessos…
  • També pot potenciar l’aprenentatge de noves conductes que els models siguin les persones de l’entorn de l’usuari (companys, familiars, coneguts…), així com els mateixos professionals, ja que tenen una relació de confiança i un vincle afectiu amb ell.

Els models més propers a la persona que ha d’adquirir una nova conducta permeten que s’hi pugui identificar i reconèixer-s’hi, i aquest fet comporta una major eficàcia de la tècnica aplicada. El fet que la persona sigui significativa per a l’usuari o tingui un prestigi també hi influeix de forma favorable.

D’altra banda, és possible que en l’aplicació de la tècnica s’opti per l’ús de més d’un model. En aquest cas ja no es parlaria de modelatge simple, sinó de modelatge múltiple. Això pot venir donat per circumstàncies externes al mateix usuari, com pot ser que dins del centre on es trobi la persona els professionals que treballen al matí siguin diferents dels de la tarda, i ambdós potenciïn l’adquisició d’una determinada conducta. En altres situacions, com podria ser l’aplicació de la tècnica a nivell grupal, l’ús de més d’un model pot afavorir abastar millor totes les persones a qui s’adreça l’aprenentatge.

Avui dia, la visualització de conductes per al modelatge diferit es pot fer a través de diversos dispositius: mòbil, tauleta digital, ordinador, televisió, etc.

El modelatge pot dur-se a terme de forma directa o diferida. Si es duu a terme de forma directa, el model que executa la conducta que cal adquirir es troba en el mateix espai que la persona a qui s’aplica la tècnica. En canvi, si es fa de forma diferida, la conducta executada pel model no està tenint lloc en aquell moment ni en aquell espai. Aquesta conducta es pot presentar en suport audiovisual o escrit, o mitjançant la transmissió oral; habitualment s’observa a partir d’un enregistrament (vídeo).

Exemple de modelatge grupal i diferit

  • Situació de partida: els usuaris del centre ocupacional Sargantana participen en la diada de Sant Jordi al barri i vendran en una parada roses de paper elaborades per ells mateixos. El Ramon, un dels nois amb malaltia mental, ja va participar en aquesta activitat el curs passat i hi té força traça.
  • Aplicació de la tècnica: el tècnic ha decidit que el Ramon faci de model, i perquè ho pugui fer sense cap mena de nervis l’han enregistrat en vídeo fent el pas a pas de l’elaboració de la rosa. El vídeo es projectarà a la sala per tal que tots els usuaris puguin veure com executar aquesta conducta i perquè posteriorment la puguin dur a la pràctica al taller. El tècnic donarà una retroalimentació o feedback a cadascun d’ells per tal de perfeccionar la conducta fins que l’assoleixin per complet.

El fet que un dels usuaris del centre sigui el model que cal seguir és motivador per a tots ells, i aquest fet facilita l’èxit grupal de l’aplicació de la tècnica.

Requisits previs

La persona que participa en el modelatge ha de ser capaç de mantenir l’atenció, retenir la informació i posteriorment reproduir-la. Davant de persones amb les funcions cognitives greument afectades s’ha de descartar l’ús d’aquesta tècnica.

Els passos en l’aplicació del modelatge són els següents (vegeu la figura):

Figura Passos en l’aplicació de la tècnica del modelatge
  1. Observació de la conducta que cal adquirir: la persona observa amb detall i deteniment la conducta que cal adquirir, i que està sent realitzada per la persona que fa de model.
  2. Reproducció/assaig de la conducta que cal adquirir: aquest és el moment d’executar la conducta observada imitant allò que ha fet el model. De vegades la conducta representa la realització de diverses accions que suposen una dificultat per a l’usuari. En aquest cas és important dividir la conducta en diverses subconductes (unitats de conducta més petites o passos) per tal que l’aprenentatge es faci de forma seqüenciada i tingui uns objectius assumibles per a l’usuari a curt o mitjà termini.
  3. Feedback o retroalimentació per part del professional sobre la conducta manifesta: aquest moment permet que l’usuari tingui informació sobre l’adequació de la conducta que està aprenent. El feedback permet que el tècnic detalli aquells aspectes en què encara cal incidir, així com aquells en què clarament està millorant. També és un bon moment perquè l’usuari pugui expressar les dificultats que es troba en l’aprenentatge de la nova conducta i, per descomptat, per reforçar els seus petits avenços amb el fi de motivar-lo per a l’aprenentatge.
  4. Generalització de la conducta adquirida: de vegades, les conductes que no són en el repertori de l’usuari s’aprenen i s’executen en un lloc i una situació determinada. Un cop l’aprenentatge s’ha completat i la persona ha integrat la conducta en el seu dia a dia és el moment de generalitzar-la i que pugui realitzar-la en situacions diferents de l’apresa.

De vegades, si la conducta que cal aprendre genera en l’usuari molt nerviosisme, ansietat o por, es pot aplicar la tècnica de manera que la persona observant executi la conducta al mateix temps que el model: és el que es coneix com a modelatge participatiu, enfront del modelatge passiu. El model no només durà a terme la conducta que ha d’imitar l’usuari, sinó que facilitarà, donarà feedback o retroalimentació i motivarà l’usuari durant l’assaig de la conducta.

En la figura es presenta una classificació de les diferents tècniques de modelatge.

Figura Classificació de les tècniques de modelatge

Exemple de modelatge participatiu

  • Situació de partida: un equip interdisciplinari que treballa per l’atenció a usuaris amb diversitat funcional intel·lectual en pisos amb suport ha decidit aplicar la tècnica del modelatge amb un dels nois per tal que pugui ocupar-se de forma autònoma de la cura i el tractament de la roba. Això inclou, principalment, posar la roba bruta al cubell, triar la roba per posar una rentadora, fer ús de la rentadora i estendre la roba. Aquesta situació li genera molt nerviosisme i es bloqueja només parlar del tema, verbalitza missatges negatius cap a ell i dubta de les seves capacitats, sobretot a l’hora de fer anar la rentadora.
  • Aplicació de la tècnica: el tècnic aplica el modelatge participatiu i, un cop executa totes les accions per posar en marxa la rentadora (agafar el sabó, posar-lo a la cubeta adequada, triar el programa adequat i la temperatura, triar l’opció del centrifugat…), arriba el torn del noi que estarà acompanyat pel tècnic, que li facilitarà instruccions verbals. A mesura que el noi va executant cadascun dels passos de la conducta, el tècnic va aportant informació per millorar alguns passos, dona un cop de mà si el noi no en recorda algun, l’anima i motiva en cas que sigui així, etc. En definitiva, l’acompanya de forma més continuada en l’adquisició d’aquesta nova conducta, transmetent tranquil·litat i motivant-lo.

Pot semblar que els passos que cal seguir per aplicar la tècnica del modelatge formin part d’un protocol estandarditzat, rígid i de difícil aplicació, però la realitat és que finalment s’integren en la pràctica professional diària de forma molt naturalitzada.

Exemple d'aplicació del modelatge (I)

  • Situació de partida: la Laia és una tècnica d’atenció a persones en situació de dependència que treballa en una residència de gent gran. Una de les seves tasques diàries consisteix a donar suport als usuaris en el moment de llevar-se al matí i fer la higiene personal. A través de la tècnica del modelatge, el Pau està aprenent la manera d’aixecar-se del llit de forma autònoma. Ha perdut mobilitat en les cames i això fa que ara li sigui més difícil llevar-se.
  • Aplicació de la tècnica: un cop la Laia ja li va mostrar els diferents passos per poder-se llevar de forma autònoma, cada dia està pendent d’aquesta conducta i reforça cada petit avenç del Pau. L’aprenentatge finalitzarà un cop ell sigui capaç de fer-ho tot sol.

Aquesta tasca forma part de la rutina diària de la Laia, que integra com a professional aquest objectiu a treballar amb el Pau i el posa en pràctica en les activitats de la vida diària, sense haver de disposar d’un espai i/o temps diferent que impliqui realitzar l’aprenentatge en una situació artificial.

Hi ha un seguit d’aspectes que s’han de tenir presents, perquè influeixen en l’èxit de l’aplicació de la tècnica:

  • Fer una tria de model adequada.
  • Definir clarament la conducta que cal adquirir i l’objectiu que cal assolir.
  • Tenir present quin és el punt de partida per poder avaluar el procés d’adquisició de la nova conducta.
  • Reforçar els petits avenços.
  • Oferir unes instruccions clares i concretes durant l’aplicació de la tècnica.

És fonamental partir de l’estat actual de l’usuari per tal de definir els objectius concrets que cal assolir amb la tècnica del modelatge. Si els objectius no queden al seu abast apareixeran la frustració i la desmotivació perquè no hi haurà avenços; cal que la conducta esperada sigui assumible per la persona.

D’altra banda, com en tot procés d’aprenentatge, serà important facilitar unes instruccions clares a l’usuari, tant a l’inici de l’entrenament com durant l’adquisició de la conducta. Els professionals han de tenir cura del vocabulari que fan servir i assegurar-se que la persona ha entès els missatges.

Exemple d'aplicació del modelatge (II)

  • Situació de partida: un assistent personal atén un home de 35 anys amb afectació en la mobilitat de les cames que es desplaça en cadira de rodes. Ell porta de forma autònoma la cadira en gairebé totes les situacions, però de vegades no surt de casa per por de baixar i pujar l’esglaó que hi ha a la porta d’accés a la finca.
  • Definició del model: l’assistent tria com a model diverses persones que es troben en una situació semblant i que mostren en un vídeo com manejar la cadira de rodes en aquesta situació. Es tracta d’un modelatge múltiple (més d’un model) i diferit (observa la conducta a partir de vídeos i no pas en directe).
  • Aplicació de la tècnica:
    1. Observació de la conducta que cal adquirir: “Ara et mostraré en aquest vídeo com fer ús de la cadira de rodes per baixar i pujar l’esglaó. És important que et fixis en els petits detalls, com cap a on deixo anar el pes, la posició de les mans, etc.”.
    2. Reproducció/assaig de la conducta a adquirir: “Et toca a tu provar de fer el que jo acabo de fer. Sóc aquí per si necessites la meva ajuda, no et preocupis, tot és començar i ara estem aprenent”. L’usuari assajarà la conducta. Primer pot començar a practicar a casa per després fer-ho a la porta d’accés cada cop que entrin i surtin de casa amb l’assistent.
    3. Feedback per part del professional sobre la conducta manifesta: “Mira, en el moment que has volgut pujar l’esglaó, com que el pes ha anat massa endarrere ha provocat la pèrdua d’equilibri”, “Veus, perfecte, has col·locat les mans de manera adequada per baixar l’esglaó”.
    4. Generalització de la conducta adquirida: en una passejada que el tècnic fa amb l’usuari, aquest no només puja i baixa l’esglaó de l’accés al seu domicili de manera autònoma, sinó que en alguns passos on no hi ha rampa és capaç de pujar i baixar la vorera del carrer. És capaç d’aplicar la conducta apresa en una situació diferent de la d’origen.

Emmotllament

La tècnica de l’emmotllament consisteix a instigar i reforçar els avenços que fa un usuari en l’adquisició d’una conducta de la qual no disposa en el seu repertori. D’una banda, instigar consisteix a incitar l’usuari a dur a terme una conducta, i un incitador es pot considerar un reforçador aplicat prèviament a l’aparició de la conducta. De l’altra, reforçar implica premiar l’usuari per haver dut a terme una conducta i així augmentar les probabilitats que torni a aparèixer aquesta conducta.

L’emmotllament es coneix també com a reforçament d’aproximacions successives, atès que es reforcen tots aquells passos que van apropant l’usuari a l’adquisició de la conducta final. Els diferents elements es representen en la figura:

Figura Tècnica de l’emmotllament

Aquesta tècnica s’aplica en molts casos per adquirir conductes relacionades amb l’acte motriu i que, certament, tenen un alt grau de complexitat per a l’usuari. És molt freqüent el seu ús en entorns vinculats a l’educació especial i a la rehabilitació de funcions motores.

Una de les diferències bàsiques amb les altres dues tècniques d’adquisició de noves conductes rau en la guia física.

La guia física és l’acompanyament físic dut a terme pel professional en l’execució d’un acte motor per part de l’usuari. De vegades es poden fer servir materials de suport, com aparells ortopèdics o altres dispositius, que ajudin a fer el moviment.

Algunes de les consideracions que cal tenir presents en l’aplicació de l’emmotllament són les següents:

  • La tria de l’estímul que farà d’instigador i de reforçador cal que sigui totalment personalitzada i adequada tant a les característiques com als interessos de l’usuari.
  • El nivell de motivació de l’usuari cap a l’adquisició d’aquesta nova conducta dependrà en gran manera de l’interès generat per l’instigador, així com del tipus de reforçador.
  • El reforçador s’ha d’aplicar únicament quan la conducta realitzada sigui adequada i es vagi aproximant a la conducta que cal adquirir; si no, es pot cometre l’error de reforçar conductes inadequades.
  • A l’inici de l’aplicació de la tècnica el nivell d’exigència serà inferior, i a mesura que es vagi avançant en l’aprenentatge serà necessari més esforç per part de l’usuari per tal d’aconseguir el reforç.
  • A mesura que es vagi aplicant la tècnica, els instigadors aniran desapareixent, així com ho faran també els reforçadors.
  • Tal com succeeix en l’aplicació del reforçament positiu, a mesura que les conductes siguin més properes a la conducta final que cal assolir, el reforçament anirà passant de continu a intermitent, aplicant-se únicament en alguna de les ocasions en què es doni la conducta adequada.

Exemple d'aplicació de l'emmotllament

  • Situació de partida: la Caterina és una dona de 32 anys que assisteix de forma diària a un centre ocupacional. Allà participa en les activitats i els tallers proposats pels professionals, que de vegades apliquen la tècnica de l’emmotllament davant les dificultats de realització de noves conductes pels usuaris, en la majoria persones amb diversitat funcional física. Fa unes setmanes que participen en un projecte comunitari de barri, i el centre hi col·labora fent un mosaic amb peces petites i quadrades de ceràmica. A la Caterina li costa fer moviments que requereixen molta precisió.
  • Aplicació de la tècnica:
    1. Indicar quin és l’objectiu final, és a dir, la conducta complexa que cal assolir. En aquest cas, seria la col·locació de la peça dins l’espai corresponent per formar part del mosaic.
    2. Dividir la conducta complexa en conductes més simples que representin els passos que la usuària anirà donant per arribar a la conducta final. Caldrà que la Caterina:
      • Separi una de les peces del grapat de peces de ceràmica que hi ha sobre l’espai de treball.
      • Agafi la peça amb els dits, tot i que no la sostingui.
      • Mantingui la peça entre els dits un temps determinat.
      • Desplaci per l’aire la peça agafada amb els dits.
      • Ubiqui la peça a l’espai corresponent per formar part del mosaic.
    3. Prèviament a la realització d’alguna de les conductes simples, el tècnic fa referència a l’acte que se celebrarà al barri tot mostrant el mosaic realitzat pels usuaris del centre. Això motiva la Caterina i exerceix el paper d’instigador.
    4. Després que la Caterina faci un petit avenç i dugui a terme una o diverses de les conductes simples, aproximant-se cada cop més a col·locar per ella mateixa la peça al mosaic, el tècnic la felicita verbalment, li somriu i hi ha una mirada còmplice entre ells. Aquests gestos del tècnic cap a la Caterina actuen com a reforços.
    5. Durant la realització de les conductes simples, el tècnic se situa al costat de la Caterina i, a banda de donar-li instruccions verbals quan és necessari (“Prem fortament la peça”, “Molt suaument, mou el braç a la dreta”, etc.), li agafa el braç o la mà per ajudar a col·locar-los de forma adequada i fa amb ella el moviment. Per exemple, en el moment que la Caterina està adquirint la conducta de desplaçar amb els dits la peça sostenint-la en l’aire, el tècnic li sosté el braç que estigui fent servir i el mou cap al costat que correspongui, tot acompanyant el moviment de la Caterina.

A mesura que ella vagi adquirint les conductes, la guia física ja no serà necessària.

Encadenament

La tècnica de l’encadenament consisteix a dividir una conducta complexa en conductes més simples que l’usuari ja té adquirides, i que si es fan de forma seqüenciada permeten l’adquisició de la conducta complexa final.

Aquesta tècnica és molt emprada per a conductes vinculades als hàbits d’higiene, d’alimentació i de cura personal, entre d’altres.

Els passos en l’aplicació de l’encadenament són els següents:

  1. Definir la conducta complexa que cal assolir com a objectiu final.
  2. Dividir en conductes simples la conducta que cal assolir.
  3. Enumerar de forma seqüenciada les accions que conformen cadascuna de les conductes simples.
  4. Assajar cadascuna de les conductes simples.
  5. Dur a terme de forma seqüenciada les conductes simples fins a assolir la conducta complexa.

Exemple d'aplicació de l'encadenament

  • Situació de partida: el Joan és un usuari amb diversitat funcional intel·lectual que assisteix al centre de dia del barri. Quan la tècnica indica que és el moment de rentar-se les mans abans de dirigir-se al menjador, el Joan va cap al lavabo sense inconvenient i integra aquesta rutina en el seu dia a dia. Tot i així, quan és al lavabo se sent bloquejat i li costa identificar l’ordre en què ha de fer els passos per tal de rentar-se les mans.
  • Aplicació de la tècnica: la conducta final que cal assolir és rentar-se les mans, que es pot dividir en les conductes simples següents:
    1. Prémer el dispensador de sabó posant-hi una mà a sota perquè el sabó li caigui a sobre.
    2. Obrir l’aixeta amb la mà que no té el sabó.
    3. Situar les mans sota l’aigua per mullar-les una mica.
    4. Retirar-les de l’aigua.
    5. Fregar-se les mans amb moviments circulars perquè el sabó es distribueixi per tots els dits i la mà.
    6. Obrir l’aixeta.
    7. Situar les mans sota l’aigua per esbandir el sabó.
    8. Tancar l’aixeta.
    9. Agafar una tovallola.
    10. Eixugar-s’hi les mans.

En funció de les capacitats i necessitats de l’usuari es pot partir de conductes més àmplies o bé més concretes. Una conducta complexa podria ser fer la higiene diària, dividida en les següents conductes simples: rentar-se la cara, rentar-se les dents, pentinar-se, posar-se perfum… En canvi, per a un altre usuari potser la conducta complexa de partida és rentar-se les dents, que es divideix en les conductes simples següents: agafar el dentífric, obrir-lo, agafar el raspall de dents, posar la pasta al raspall, etc.

Algunes de les consideracions que cal tenir presents en l’aplicació de l’encadenament són:

  • La conducta complexa es divideix en conductes simples assumibles per l’usuari i se seqüencien de forma lògica.
  • Es demana fer la següent conducta de la cadena en el moment en què clarament s’hagin adquirit les conductes prèvies.
  • De vegades ha d’incloure’s l’aplicació de la tècnica del modelatge, en cas que l’usuari no tingui adquirida alguna de les conductes o que sigui deficient.
  • Les instruccions verbals acompanyen l’aplicació de l’encadenament.

Les instruccions verbals són les explicacions que el professional facilita a mesura que l’usuari va executant la conducta.

Per tal de donar suport a la tècnica en els moments en què el professional no és present es pot recórrer a l’ús d’instruccions visuals, com és un rètol recordatori del pas a pas de l’execució de la conducta, que se situa habitualment en l’espai en què es dona la conducta. Se’n mostra un exemple en la figura:

Figura Suport a l’acció de rentar-se les mans

En cas que l’aprenentatge de la conducta es fes de forma inversa, és a dir, començant per les conductes simples que són al final de la cadena, es parla d’un encadenament cap endarrere. Això implica que l’usuari fa amb suport totes les conductes simples excepte l’última, i un cop adquirida aquesta, l’objectiu passa a ser assolir la penúltima, i així successivament fins que queden assolides totes les conductes simples. En el cas de l’exemple anterior, es tractaria que l’aprenent dugués a terme amb suport totes les conductes excepte la de fregar-se les mans amb la tovallola per eixugar-se. Un cop aquesta estigués adquirida, les faria totes amb suport excepte la d’agafar la tovallola i la d’eixugar-s’hi les mans.

Les tècniques d’adquisició de noves conductes es poden emprar de forma combinada entre elles i/o conjuntament amb alguna de les tècniques per incrementar una conducta, com el reforçament positiu.

Tècniques per reduir i/o eliminar una conducta

Davant la presència de conductes inadequades o inadaptades, l’objectiu de la intervenció professional serà reduir i/o eliminar la presència d’aquestes conductes del repertori de l’usuari.

Les tècniques més rellevants per reduir i/o eliminar conductes són el càstig negatiu, el reforç de conductes incompatibles, la sobrecorrecció, l’extinció i l’aïllament o temps fora.

Càstig negatiu

La tècnica del càstig negatiu consisteix en la retirada d’un estímul gratificant per a l’usuari tot just després de la realització de la conducta a extingir. Segueix la seqüència que es mostra en la figura:

Figura Seqüència tècnica del càstig negatiu

Tal com succeeix en l’aplicació de la tècnica del reforçament positiu, cal tenir en consideració que perquè sigui efectiva, la retirada de l’estímul positiu ha de tenir lloc immediatament a continuació de l’execució de la conducta que cal extingir per tal que l’usuari pugui relacionar la conducta amb el seu efecte. En cas que això no pogués ser, sigui per les circumstàncies o per les característiques de l’estímul que cal retirar, és fonamental que l’usuari tingui present quines han estat les conseqüències de l’emissió de la conducta inadequada.

Sempre que sigui possible, la intervenció professional dins l’àmbit psicosocial ha de prioritzar l’ús del reforçament, sigui positiu o negatiu, davant l’ús del càstig.

Igual que en la tècnica del reforçament, els estímuls que cal retirar en l’aplicació del càstig negatiu poden ser diversos, tot i que els més emprats són els de tipus material i els basats en activitats.

Algunes de les consideracions que cal tenir presents en l’aplicació del càstig negatiu són:

  • És fonamental que l’usuari disposi d’una sèrie d’estímuls gratificants (reforços) que puguin ser retirats.
  • Si es desconeixen els estímuls que els usuaris troben gratificants és important que els professionals demanin informació al seu entorn més proper. Aquests poden ser els seus familiars, companys d’habitació en l’àmbit residencial o fins i tot el mateix usuari a partir de l’elaboració d’un llistat.
  • L’usuari ha de tenir molt present quin serà el cost d’executar la conducta inadequada, és a dir, en quina mesura se li retirarà l’estímul gratificant. Per exemple, perdre 5 minuts de televisió, abonar 1 euro a la caixa comunitària del centre, etc.
  • És beneficiós combinar l’aplicació del càstig negatiu amb el reforçament positiu. Al mateix temps que es castiga la conducta inadequada, es reforça la conducta adequada.
  • És possible que el tècnic tingui dificultats per identificar un estímul prou gratificant per a l’usuari per provocar l’efecte desitjat. En aquests casos es pot donar un estímul positiu tan potent que posteriorment serveixi per poder ser retirat i aplicar la tècnica del càstig negatiu.

Exemple de càstig negatiu

  • Situació de partida: al centre de dia d’atenció a la gent gran del barri de Gràcia, a Barcelona, hi asisteix el Xavier, un home vidu de 85 anys amb principi d’Alzheimer. De vegades es mostra molt enfadat i tendeix a parlar sol amb un to de veu molt elevat. Els professionals li ho han comentat molts cops, però el Xavier no modifica la seva conducta, independentment de la zona del centre on estigui.
  • Aplicació de la tècnica: la tècnica ja li ha comunicat que cada cop que apugi el to de veu i no respecti el descans dels companys situats a la sala comuna, el Xavier haurà de sortir-ne i restar 10 minuts a la zona dels sofàs sense la possibilitat de mirar la televisió (càstig negatiu). En canvi, aplicant el reforçament positiu, quan el Xavier respecta el descans dels companys i parla en un to de veu adequat, se’l premia fent que sigui el primer a triar el gust del iogurt o gelatina (reforç positiu) que el centre ofereix per berenar.

Reforç de conductes incompatibles

La tècnica del reforç de conductes incompatibles consisteix a aplicar el reforç positiu en el moment que es produeixi una conducta que sigui oposada a la conducta que cal eliminar del repertori de l’usuari. A través del reforç de conductes alternatives a la conducta que es desitja reduir i eliminar del repertori de l’usuari, aquesta tendeix a extingir-se.

En aquest cas, l’execució de la conducta inadequada no té cap conseqüència; en canvi, l’aparició d’altres conductes incompatibles amb la conducta inadequada tenen com a conseqüència l’obtenció d’una recompensa.

Exemple de reforç de conductes incompatibles

  • Situació de partida: la Marga és una nena de 14 anys amb paràlisi cerebral que assisteix a una escola d’educació especial. Recentment s’ha incorporat a l’equip de l’escola una fisioterapeuta, la Laia, que no ha estat gaire ben acceptada per la Marga. A ella li costa fer-se amb les persones desconegudes, i d’inici hi manifesta rebuig. Cada cop que la Marga vol cridar la Laia ho fa picant la taula del seu bipedestador en lloc de prémer el comunicador que emet un missatge enregistrat que diu: “Hola, pots venir?”.
  • Aplicació de la tècnica: tot aplicant la tècnica del reforç de conductes incompatibles, quan la Marga piqui la taula no obtindrà cap efecte; en canvi, quan premi el comunicador per cridar la Laia, aquesta li ho reforçarà de forma positiva felicitant-la i animant-la a fer-ho d’aquesta manera.

Algunes consideracions que cal tenir presents en relació amb l’aplicació de la tècnica del reforç de conductes incompatibles són:

  • De vegades és possible reforçar més d’una conducta incompatible, no cal limitar la tria a una de sola.
  • Les conductes que cal reforçar han de ser alternatives reals a la conducta que cal eliminar; és a dir, quan hi hagi aquestes conductes, la conducta que cal eliminar no es pot donar.
  • En relació amb els reforços que cal aplicar, caldrà tenir present tot el que té a veure amb el reforçament positiu per tal que aquest sigui efectiu.

Sobrecorrecció

La tècnica de la sobrecorrecció consisteix en la reparació dels efectes que té l’emissió d’una conducta inadequada. Pretén ajudar la persona a reflexionar sobre els efectes de la seva conducta, i no només se centra en la correcció de les conseqüències de la pròpia conducta, sinó també en la realització d’una pràctica positiva vinculada als efectes provocats. Per exemple, si durant el dinar una persona trenca un dels gots situats a la taula, a més de recollir els trossos de vidre trencats (correcció) se li demanarà recollir de la taula la resta de gots després del dinar (pràctica positiva).

Així doncs, es pot afirmar que la sobrecorrecció implica dues estratègies: la correcció i la pràctica positiva.

Exemple de sobrecorrecció

  • Situació de partida: l’Ignasi assisteix de forma regular a un centre ocupacional i mostra habitualment una conducta totalment adaptada i una actitud força participativa. Però, de vegades, la seva actitud canvia, fet provocat per tensions a casa (normalment discussions entre els pares), i aleshores presenta una conducta disruptiva que dificulta el desenvolupament habitual de les activitats. El tècnic dona suport a l’Ignasi en aquesta situació i vol tractar de trobar altres maneres de gestionar la tristesa, l’ansietat i la frustració que la situació li genera. D’altra banda, aquest fet provoca que l’Ignasi no respecti algunes de les normes de convivència del centre i, per exemple, orina fora del lavabo, concretament al passadís.
  • Aplicació de la tècnica: aplicant la tècnica de la sobrecorrecció, el tècnic indica a l’Ignasi que cal que netegi els orins, així com la resta del passadís. D’una banda, repara els efectes de la seva conducta (netejar l’orina) i, de l’altra, fa una pràctica positiva vinculada a aquesta reparació (netejar tot el passadís del centre).

Algunes consideracions que cal tenir presents en l’aplicació de la sobrecorrecció són:

  • De vegades la reparació dels efectes de la conducta és literal, en el sentit que hi ha objectes que es malmeten, embruten o trenquen, però no és una condició per aplicar la tècnica.
  • És fonamental que les conductes que representin la correcció i la pràctica positiva estiguin a l’abast de l’usuari, és a dir, que hi hagi possibilitat real que aquest les pugui portar a terme.
  • Si la tècnica s’aplica sobre un individu però davant d’un grup de persones, com pot ser al mateix centre ocupacional, és fonamental fugir de la ridiculització de la persona. Òbviament, aquesta no s’ha de donar per part dels professionals, que han de vetllar perquè tampoc es doni per part de la resta d’usuaris del centre.
  • Cal tenir present que, en aplicar la tècnica, l’objectiu del professional és educatiu i la seva actitud ha de ser positiva. En cap cas ha d’haver-hi actitud de reprimenda ni es tracta d’aplicar un càstig positiu.

Cal tenir present que quan es parla de “càstig positiu”, l’adjectiu positiu no és equivalent a bo en aquest context.

Extinció

La tècnica de l’extinció consisteix a evidenciar que la conducta inadequada que emet l’usuari i que es vol eliminar no té cap efecte al seu voltant. Es pot dir que es tracta d’ignorar la conducta inadequada. El que sosté la tècnica és que la manca d’atenció i de reforç de la conducta farà que la freqüència d’aparició d’aquesta conducta vagi disminuint de forma progressiva i pugui arribar a desaparèixer del repertori de l’usuari.

Algunes consideracions que cal tenir presents en l’aplicació de l’extinció són:

  • Resulta fonamental ser molt constant en l’aplicació d’aquesta tècnica i aplicar-la en totes les ocasions en què es presenti la conducta que cal eliminar.
  • El fet de no aplicar la tècnica en totes les ocasions en què es dona la conducta inadequada redueix les possibilitats d’eliminar la conducta fins al punt d’arribar a perdre el sentit i haver de desestimar la tècnica.
  • És una tècnica que se sol combinar amb el reforç de conductes incompatibles per aconseguir d’aquesta manera i en menys temps la retirada de la conducta que cal eliminar.
  • De vegades, a l’inici de l’aplicació de la tècnica es produeix l’efecte contrari al desitjat i la freqüència d’emissió de la conducta inadequada augmenta, però es tracta d’un fet puntual.

Exemple d'extinció

  • Situació de partida: el Jesús, de 87 anys, viu en un centre residencial de gent gran. Un dels tècnics que l’atén és l’Eloi, amb el qual fa uns dies que es va enfadar quan li va insistir en la necessitat de fer la higiene diària. Ara, cada cop que l’Eloi passa pel seu costat, el Jesús li fa un comentari groller.
  • Aplicació de la tècnica: davant d’aquesta situació, l’Eloi, tot aplicant la tècnica de l’extinció, ha decidit no parar atenció al comentari del Jesús. Quan la situació es dona, l’Eloi es comporta amb normalitat i no atén el comentari, no mira el Jesús ni emet cap resposta verbal. El Jesús, clarament, espera una reacció de l’Eloi, i el fet que aquesta no es doni provocarà amb el temps que la conducta (fer-li un comentari groller) desaparegui.

Aïllament o temps fora

La tècnica de l’aïllament o temps fora implica una aturada de la situació que s’està donant en el moment de l’aparició de la conducta inadequada. Suposa la retirada de l’usuari d’una situació que li és agradable o bé la retirada de les condicions agradables. Es parla de temps fora, per exemple, quan la persona deixa de fer l’activitat que estava portant a terme, i d’aïllament quan la persona surt físicament durant un temps limitat de l’espai on s’ha donat la conducta inadequada.

Algunes consideracions que cal tenir presents en aplicar l’aïllament o temps fora són:

  • Habitualment, de manera prèvia a l’execució de la tècnica, hi ha un avís cap a l’usuari que indica que està executant una conducta inadequada. Aquest avís acostuma a no ser verbal i es pacta entre el professional i l’usuari. Un cop s’avisa i no es modifica la conducta, és quan el professional convida l’usuari a retirar-se de l’activitat o de l’espai on es troba.
  • Tal com succeeix en altres tècniques, tindrà més probabilitats d’èxit si es combina amb altres tècniques com el reforç de conductes incompatibles o el reforçament positiu.
  • Un cop s’ha optat per l’aplicació de la tècnica és fonamental ser coherent i aplicar-la totes les ocasions en què tingui lloc la conducta que cal eliminar. És habitual trobar resistències per part dels usuaris (queixes, promeses que no emetran més la conducta, etc.), que poden fer dubtar el professional.
  • En cas que s’opti per l’aïllament, és important que el temps que la persona abandoni físicament l’espai sigui limitat. Habitualment es comença per un temps reduït i s’augmenta en cas que sigui necessari.
  • Cal que l’espai sigui proper al lloc on es troba l’usuari, per poder aplicar la tècnica de forma immediata. D’altra banda, caldrà assegurar-se que l’espai no sigui atractiu ni entretingut, és a dir, no impliqui un reforçament per la persona.

Exemple d'aïllament o temps fora

  • Situació de partida: al centre de dia d’atenció a la gent gran on treballa en Raúl (TAPSD) avui s’ha portat a terme una de les activitats d’oci que té més èxit entre els usuaris del centre, el bingo. La senyora Roser, que es troba en una fase avançada d’Alzheimer, presenta de vegades conductes agressives. Concretament, aquesta tarda ha llençat un parell de les boles del joc contra el cap d’un dels companys.
  • Aplicació de la tècnica: el tècnic, aplicant la tècnica d’aïllament o temps fora, i després d’un primer avís a la senyora Roser, l’ha acompanyada a l’espai del vestíbul del centre, on ha estat una estona sense participar en el joc. La senyora Roser prometia al tècnic que ja no ho tornaria a fer per evitar haver d’abandonar l’activitat, i aquest, sense entrar-hi en discussió, l’ha acompanyada fins al vestíbul. Després d’uns 15 minuts, el tècnic ha anat a buscar la senyora Roser perquè s’incorporés de nou en l’activitat.

Tècniques de control de conductes

Hi ha un seguit de tècniques que per ser aplicades requereixen el compromís de la persona i tenen per objectiu regular un seguit de conductes que ja es troben presents en el repertori de l’usuari. Algunes de les tècniques de control de conductes més rellevants són el sistema d’economia de fitxes i el contracte de contingències.

Sistema d'economia de fitxes

La tècnica de l’economia de fitxes suposa l’establiment d’un sistema de registre i control de l’emissió de determinades conductes, així com del reforç positiu que cal rebre en cada cas.

De manera acordada amb la persona, el professional concreta un seguit de conductes que en executar-se obtindran un reforç positiu. Aquest reforç sempre es rep en format de fitxa o punts, i el que s’estableix és el valor en fitxes o punts de les recompenses que l’usuari pot obtenir. Aquestes recompenses poden ser reforços materials, basats en activitats, etc.

Per aplicar la tècnica és fonamental l’existència d’un material de suport, que habitualment sol ser una cartolina, plafó o tauler, que es penja en un lloc fàcilment visible. En aquest tauler hi consten dues informacions importants: per una banda, el valor en fitxes de cadascun dels reforços, i per l’altra, el registre de les fitxes o punts que l’usuari va aconseguint.

Una estructura molt emprada per crear el tauler del sistema d’economia de fitxes és seguir el format de taula o quadre de doble entrada, tal com es mostra en la figura. A la banda esquerra es fa una llista de totes aquelles conductes que es desitja que l’usuari porti a terme, i a la part superior, tots els dies de la setmana. Sota els dies de la setmana s’aniran marcant els punts/fitxes obtinguts en funció de les conductes realitzades. En finalitzar la setmana es fa el recompte dels punts aconseguits i s’obté el reforç associat a aquells punts.

Figura Tauler del sistema d’economia de fitxes

Caldrà consultar el valor que s’hagi assignat a cadascun dels reforços triats, que pot seguir un model com el de la figura, per veure quins es rebran en funció dels punts aconseguits.

Figura Model per indicar el valor dels reforços

En funció del cas i la situació, el recompte de les fitxes/punts aconseguits es pot fer en un temps inferior a una setmana, 3 dies per exemple, o bé en un temps superior, com podrien ser dues setmanes. Tot dependrà de la freqüència en què es puguin donar les conductes, el grau d’assoliment de les conductes per part de l’usuari, etc. És important ajustar aquest aspecte i atorgar els reforços en el moment que siguin necessaris per a l’usuari, ja que rebre’ls posteriorment pot fer disminuir la seva motivació i representar la pèrdua d’eficàcia de la tècnica.

Algunes consideracions que cal tenir presents en aplicar l’economia de fitxes:

  • És molt important que les conductes es descriguin de forma breu i clara un cop consensuades amb l’usuari.
  • En el tauler s’evidencien les conductes que s’han emès, però no es marquen les conductes que no s’han dut a terme. Es tracta d’una tècnica basada en el reforçament i no pas en el càstig.
  • Una possibilitat és anotar i marcar els punts/fitxes aconseguits amb adhesius de colors (gomets), un recurs visual que pot facilitar la lectura de la taula. En altres ocasions s’atorgaran físicament les fitxes i l’usuari les anirà guardant.
  • El moment de marcar en la taula que la conducta ha estat realitzada pot resultar en si mateix un moment de reforçament. El professional pot felicitar l’usuari en el moment d’anotar-ho.
  • És desaconsellable fer servir reforços que és possible que no es puguin obtenir (per exemple, un viatge a l’estranger, la visita d’un familiar, etc.), ja que això provocaria frustració, pèrdua de credibilitat cap al professional i pèrdua d’eficàcia de la mateixa tècnica.
  • A l’inici de l’aplicació de la tècnica és probable que el recompte dels punts/fitxes aconseguits es faci en pocs dies o fins i tot diari, i a mesura que les conductes es van donant amb més freqüència es vagi ampliant el temps que ha de passar fins a obtenir els reforços.
  • Cadascuna de les conductes que cal emetre pot tenir un valor diferent quant a fitxes/punts, en funció del grau de dificultat que representi per a l’usuari. Aquelles conductes que impliquen que l’usuari faci un major esforç tindran un valor superior en punts. Això permet que l’usuari rebi un reforç a curt o mitjà termini, fet que el motiva, però que alhora necessiti acumular més fitxes per obtenir reforços més importants a mitjà o llarg termini.

  • Les fitxes, si són de colors, poden tenir assignat un valor diferent segons el color. Font: Marcos Álvarez (Flickr)
  • Les fitxes, si són de colors, poden tenir assignat un valor diferent segons el color. Font: Marcos Álvarez (Flickr)

Exemple d'economia de fitxes

  • Situació de partida: el Cesc és un nen de 6 anys que cursa primer de primària a l’escola d’infantil i primària pública de la seva població. Presenta un retard en l’adquisició d’aprenentatges acadèmics, té molta intenció comunicativa, és un nen xerraire i molt expressiu. Pel que fa a l’àmbit motriu, presenta dificultats en el domini de la marxa (caminar) i de la psicomotricitat fina, fet que provoca que la seva grafomotricitat no s’ajusti al nivell esperat per l’edat. Al Cesc li costa mantenir l’atenció i estar centrat a l’hora de fer una tasca, i necessita la supervisió constant i algunes estratègies per poder enllestir les tasques encomanades. La Marta és la TAPSD que li dona suport durant 15 hores a la setmana dins de l’aula.
  • Aplicació de la tècnica: la tècnica, juntament amb la mestra d’educació especial del centre i la tutora del Cesc, van decidir aplicar la tècnica de l’economia de fitxes per regular algunes de les seves conductes a l’aula. Tenint present el moment en què es troba en Cesc a l’actualitat i mirant d’establir uns objectius assumibles, es van definir les següents conductes a regular:
    1. Mantenir l’atenció mentre la mestra o la Marta expliquen el que s’ha de fer.
    2. Parlar a classe després d’aixecar la mà i quan la mestra li doni la paraula.
    3. Fer la meitat de cadascuna de les activitats que es duguin a terme a l’aula.

Aquestes accions es van escriure en el tauler, adaptant-ne l’explicació perquè fossin més concretes i entenedores per al Cesc, tal com es mostra en la figura:

Figura Tauler de la tècnica d’economia de fitxes

En el tauler, on hi ha anotades les conductes, es registra en finalitzar cadascuna de les classes si les conductes s’han assolit amb èxit (gomet verd), s’han assolit en part (gomet taronja) o no s’han assolit (gomet vermell). Els gomets verds tenen un valor de 2 punts i els gomets taronges d’1 punt. Els gomets vermells no descompten, atès que no s’aplica el càstig. El recompte es fa en finalitzar el dia.

D’altra banda, es van establir les següents recompenses:

  • Situar-se al capdavant de la filera d’infants per sortir = 8 punts.
  • Xocolatina per berenar = 12 punts.
  • Fer proposta del seu joc preferit durant l’esbarjo = 18 punts.
  • Triar el sopar a casa = 24 punts.

La tècnica s’aplica amb la col·laboració de la família del Cesc per tal de fer-ne augmentar l’efectivitat. Concretament, en aquest cas la família es responsabilitza de donar la recompensa relacionada amb el berenar i el sopar, accions que tenen lloc fora de l’escola i que representen un reforç important per al Cesc.

Contracte de contingències

El contracte de contingències o contracte conductual és un document escrit, elaborat entre el tècnic i l’usuari, que recull un seguit de conductes que ambdós es comprometen a executar. Principalment, recull les conductes que l’usuari es compromet a portar a terme i les recompenses que el tècnic facilitarà en cas del seu compliment. L’acord escrit també recull quines seran les conseqüències en cas que els acords no es compleixin.

És una tècnica que implica de forma activa l’usuari i el responsabilitza dels seus propis actes. El fet que sigui ell mateix qui participa en la presa de decisions en relació amb la seva conducta augmenta el compromís cap als acords que s’estableixin. De manera positiva, el predisposa cap a la consecució dels objectius definits, i el fet que sigui ell mateix qui ha decidit realitzar aquell esforç li donarà més empenta per aconseguir-ho.

El terme contingències es refereix a la possibilitat que una cosa succeeixi o no. En aquest cas, l’intercanvi de recompenses es realitza de forma contingent a les conductes; és a dir, en funció de si les conductes es produeixen o no, s’obtindrà la recompensa acordada.

Hi ha diversos models de contracte, però el contingut fonamental que ha de recollir, tal com es pot veure en la figura, és:

  1. Nom de les persones implicades.
  2. Conductes específiques esperades.
  3. Conseqüències concretes de l’emissió de les conductes.
  4. Conseqüències en cas d’incompliment dels acords.
  5. Vigència del contracte (durada en el temps).
  6. Signatura de les persones implicades.
Figura Model de contracte de contingències

Exemple de contracte de contingències o conductual

  • Situació de partida: l’Ignasi treballa en un servei d’atenció domiciliària i fa un dels seus serveis al domicili del Joan Carles. Ell, que té 43 anys i presenta diversitat funcional a nivell cognitiu, viu amb la seva mare, la Sofía, de 85 anys. La Sofía presenta una sèrie de limitacions físiques pròpies de l’edat, i fins ara s’havia pogut encarregar de la major part de les tasques de la llar i tenir cura del seu fill. El Joan Carles necessita suport per fer algunes de les tasques relacionades amb la cura personal, així com encarregar-se d’algunes tasques de la llar, que per les seves característiques la seva mare no podia assumir. Des de fa un temps, l’Ignasi té una actitud més negativa i desmotivada, ha deixat de fer algunes de les tasques que feia fins ara i això provoca dificultats per dur a terme les activitats de la vida diària. D’altra banda, quan la seva mare insisteix que s’encarregui les tasques, té un tracte desconsiderat amb la seva mare, i de vegades arriba a escridassar-la i a l’insult.
    Davant d’aquesta situació, l’equip considera apropiat que l’Ignasi elabori un contracte de contingències amb el Joan Carles.
  • Aplicació de la tècnica: l’Ignasi exposa la situació al Joan Carles. Ja n’han parlat en altres ocasions, però en aquest cas li proposa elaborar un contracte per tal d’ajudar-lo a gestionar la seva conducta. El Joan Carles és conscient que la seva mare no es troba bé amb la seva actitud i que mantenir-la comporta conseqüències negatives per a la convivència de tots dos. Es redacta el contracte que es mostra en la figura.
Figura Contracte de contingències

Algunes consideracions que cal tenir presents a l’hora d’aplicar el contracte de contingències són:

  • Cal fer servir un redactat senzill i entenedor per a tot aquell que el signi.
  • El redactat ha de ser en positiu, cal evitar l’ús de frases on aparegui la paraula “no”.
  • És important especificar clarament les conductes esperades o desitjades.
  • Cal que sigui realment fruit de la negociació. Si el tècnic actua de manera massa directiva i/o deixa poc espai i temps a l’usuari per aportar la seva opinió, això no s’estarà complint.
  • Els acords han de ser acceptats positivament per ambdues parts. Si l’usuari o el tècnic no estan plenament d’acord amb algun dels aspectes recollits en el contracte, l’eficàcia de la tècnica es veurà limitada.
  • Un bon contracte recull aspectes que la persona signant tingui possibilitats reals d’assolir.
  • El contracte es pot renegociar en cas que alguna de les persones implicades ho consideri oportú. Sempre és aconsellable revisar-lo i reavaluar la situació.

L’objectiu final del contracte, així com de la majoria de tècniques de modificació de conducta, és que el document s’esvaeixi tan bon punt l’usuari hagi naturalitzat les conductes esperades i les dugui a terme independentment de la tècnica.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats