Les habilitats socials

Les habilitats socials són un conjunt d’aptituds i d’actituds apreses que es manifesten en les relacions que cada persona estableix amb les altres. Són les respostes que les persones donen a les demandes de l’entorn social. Allò desitjable és mantenir relacions interpersonals satisfactòries, és a dir, que permetin el benestar de les diverses persones que participen en la relació, no només d’alguna o algunes, sinó de la seva totalitat.

Les habilitats socials es tradueixen en comportaments, és a dir, en conductes observables. Però darrere seu hi ha pensaments (cognició) i sentiments (emoció). Les conductes, els pensaments i els sentiments poden ser patrons més o menys estables que s’apliquin en la majoria de les relacions que s’estableixen o que canviïn en funció de les persones amb qui s’interacciona i dels contextos o situacions en els quals s’esdevé la relació. És a dir, poden tendir a ser fixes i invariables o a ser més obertes i flexibles.

  • Factors implicats en les habilitats socials/-35
  • Factors implicats en les habilitats socials

El desenvolupament humà i les relacions socials

Els éssers humans som per antonomàsia éssers socials. Això fa que en el nostre desenvolupament personal conflueixin de manera entrellaçada el creixement individual i el social, que són indivisibles. Des del naixement els humans necessitem l’altre i estem prefigurats per interessar-nos-hi, buscar-lo i donar-li resposta. A la vegada, qualsevol persona està predeterminada a tenir cura de les altres, a estar alerta a les seves necessitats i a donar-hi resposta, especialment si aquestes persones son dependents o vulnerables com és el cas dels nadons, els infants, els nens i nenes, els adolescents i joves, les persones amb malalties físiques o mentals, les persones amb discapacitat, les persones grans i les persones en situacions de risc, desemparament o perill.

L’home és genèticament social, és a dir, des del moment del naixement la persona ja està preparada per establir relacions socials.

Les relacions socials són intrínseques a l’ésser humà, ja que són l’element clau per al seu desenvolupament i la supervivència individual i de l’espècie.

El vincle afectiu a la infància

El primer llaç entre els éssers humans es construeix a través del desenvolupament del vincle afectiu (Bowlby, 1993) que el nadó estableix amb aquelles persones que en tenen cura i aquestes amb el nadó.

El vincle afectiu és la relació privilegiada entre dues persones que implica, entre d’altres, incondicionalitat, disponibilitat, responsivitat i cerca i manteniment del contacte.

  • La incondicionalitat es tradueix en el fet que la cura no està subjecta a cap condició prèvia, és a dir, que es dona sense que hi mediïn condicionants de cap tipus.
  • La disponibilitat es manifesta en el fet d’estar centrat en l’altre, fet que suposa estar atent a percebre i a interpretar les seves demandes.
  • La responsivitat implica donar resposta, de manera immediata i adequada, a les necessitats de l’altre. Aquest vincle els nadons l’estableixen amb les persones que estan atentes a les seves necessitats (gana, malestar, cansament, etc.), les comprenen, les interpreten de manera correcta (identificació de la necessitat) i actuen en conseqüència, donant-hi resposta de manera adequada (satisfacció de la necessitat).

La figura de vincle acompleix una doble funció:

  • Donar seguretat, des de la qual l’infant pot explorar el món físic i social que l’envolta.
  • Proporcionar benestar i suport emocional.

Per això els infants cerquen la proximitat respecte a la figura de vincle a través del contacte físic, auditiu i/o visual, i protesten davant de la seva separació o absència.

El procés de creació del vincle afectiu implica, per a cada persona, construir una concepció i valoració de dues realitats interrelacionades: com és l’entorn, com es comporta, què se’n pot esperar d’ell? A la vegada, construeix quin valor té cada individu per als altres, la importància que dona algú altre a allò que li passa a un mateix. Per tant, la relació privilegiada amb la figura de vincle ofereix, per una part, una visió sobre el món i les persones que el conformen i, per l’altra, una visió d’un mateix i del seu valor.

La concepció i valoració del món i dels altres se situa en el contínuum que conformen dos extrems:

  • El món com un lloc agradable, que genera confiança, on hi ha persones disposades a ajudar. Per tant, l’entorn com un espai de confort i benestar que dona seguretat.
  • El món com un lloc insegur i fred on no es pot comptar amb els altres, on els altres actuen al marge de la persona o, fins i tot, en contra.

Passa el mateix respecte a la concepció i valoració d’un mateix, que es pot situar entre dos valors d’un contínuum:

  • La persona és important per als altres: allò que li passa genera sentiments, pensaments i actuacions que reverteixen en ella de manera positiva, és valuós.
  • La persona no té valor i genera indiferència, o fins i tot hostilitat i menyspreu, als que l’envolten.

Aquest doble model de representació sobre un mateix i els altres té implicacions en el desenvolupament individual i social de cada persona i en les relacions que estableix al llarg de la seva vida. El model mental de les relacions amb els altres basat en la confiança o en la desconfiança posiciona les persones respecte si val o no la pena fer l’esforç per establir i mantenir relacions. De manera paral·lela, el model mental d’un mateix amb valor (generador d’estima) o sense valor (menyspreable) afecta la identitat de cada persona, que es concreta a través del concepte sobre un mateix (autoconcepte) i del judici valoratiu que cada persona s’atorga (autoestima). Això afecta també les emocions, la voluntat i l’actuació respecte a establir i/o mantenir relacions.

Els models mentals sobre un mateix i els altres, constituïts per components cognitius (pensaments) i per components afectius (emocions), es tradueixen en actuacions concretes que manifesten diversitat d’habilitats socials. En conseqüència, la representació que es construeix d’un mateix i dels altres predisposa a sentiments d’estabilitat, benestar, alegria i seguretat o a emocions com l’ansietat, la por, la tristesa i la inseguretat (López, 2003).

Les relacions més enllà del primer vincle

A mesura que l’infant va creixent inicia la seva participació en altres contextos que li possibiliten establir noves relacions. Això fa que les relacions privilegiades inicials, que normalment formen part del nucli familiar, es vagin ampliant a altres persones i es construeixin nous vincles. Cal assenyalar que, malgrat que les relacions augmentin pel que fa al nombre de persones i a la diversificació d’entorns, els vincles nous s’estableixen amb un nombre reduït de persones. No s’estableix vincle amb totes les persones amb qui la persona es relaciona, ja que moltes relacions són puntuals o superficials i d’altres fins i tot s’eviten i es descarten.

També es rellevant indicar que malgrat l’evolució, amb l’edat, de les conductes, els pensaments i les emocions, la finalitat del vincle segueix sent la mateixa: aconseguir que la figura de vincle proporcioni seguretat (protecció), cura i intimitat. La protecció i cura expressen, per part de la figura de vincle, l’acceptació incondicional respecte a la persona vinculada i la intimitat manifesta la capacitat de comunicació i suport emocional que la figura de vincle proporciona (López, 2003).

L’ampliació dels contextos de vida conforme les persones es fan grans suposa la participació en entorns d’educació formal i no formal, l’existència d’amics i amigues, l’àmbit laboral, les relacions de parella, els entorns d’oci, etc. Al llarg de la vida s’estableixen diversos tipus de relacions que poden ser més o menys permanents o duradores, amb caràcter més o menys positiu i tenir major o menor intensitat i impacte en el desenvolupament de cada individu. La majoria de persones estableixen relacions familiars, d’amistat, amoroses, sexuals, de parella, laborals, etc. També hi ha persones que, per circumstàncies diverses, pràcticament no estableixen relacions, fet que provoca situacions de solitud o d’aïllament al llarg del cicle vital o en etapes concretes de la vida.

És rellevant posar de manifest que les relacions que s’estableixen amb els altres tenen com a referents els models o patrons que han seguit les figures de referència inicials, és a dir, els models familiars, d’amistat, d’amor o de sexualitat que s’han viscut en l’entorn inicial i proper. Per tant, les figures de vincle, més enllà de configurar una visió del món i d’un mateix, són també models d’estils de vida, de relació interpersonal i de relacions de parella.

El patró de seguretat o inseguretat construït durant la infància a través de les figures de vincle es retroalimenta al llarg del cicle vital, perquè condiciona la percepció, la interpretació, els sentiments i les actuacions. Des d’aquest punt de vista, la història de relacions de cada ésser humà condiciona les relacions que estableix, però no les determina. És a dir, en qualsevol moment, ja sigui per una persona o entorn que es comporta de manera nova o per un comportament diferent de la pròpia persona, o per ambdues circumstàncies, les relacions poden adquirir un nou caire. Des d’aquest punt de vista, cal subratllar que les habilitats socials s’adquireixen en les relacions socials amb els altres i poden ser modificades a través de l’aprenentatge. De totes maneres, segons López (2003) el canvi de patró no és tan senzill, i només és possible en circumstàncies molt especials i quan aquestes es donen de manera reiterada.

El desenvolupament humà i els contextos de vida

El desenvolupament de les persones és fruit de la seva interacció amb l’entorn. Aquest entorn es pot concebre com un conjunt de forces i influències provinents de l’ambient ecològic, format per estructures concèntriques cadascuna de les quals està continguda en la següent (Bronfenbrenner, 1987).

La primera estructura inclou els contextos en els quals la persona en desenvolupament participa de manera activa (microsistemes), el segon nivell es configura a partir de les relacions que s’estableixen entre aquests entorns immediats (mesosistema) i el tercer nivell està constituït pels fets que es donen en entorns externs, on la persona en desenvolupament no participa directament però on es produeixen esdeveniments que afecten els seus microsistemes i mesosistemes o quan allò que passa en els seus microsistemes o mesosistemes afecta aquests entorns (exosistema). Finalment, hi ha l’entorn cultural i social amb les estructures, l’organització social, els sistemes d’idees i creences i els estils de vida que prevalen en una determinada societat en un moment històric concret (macrosistema). Vegeu la il·lustració de tots els nivells a figura. En funció d’aquest conjunt d’estructures, cada un dels entorns i les relacions entre si s’analitzen en termes de sistemes.

Figura Ambient ecològic del desenvolupament humà

El microsistema i el desenvolupament humà

Des de la teoria ecològica del desenvolupament humà (Bronfenbrenner, 1987), el microsistema es defineix com el conjunt d’entorns en els quals la persona en desenvolupament participa de manera directa i activa.

La influència dels microsistemes en el desenvolupament de les persones s’explica a través de quatre elements clau que la persona experimenta en els entorns següents: activitats en què la persona s’involucra a través de l’observació i/o acció, rols que assumeix i assumeixen les altres persones i relacions interpersonals que s’estableixen, a més de característiques físiques i materials de cada entorn.

Vegeu a figura els elements rellevants del microsistema:

Figura Elements del microsistema

El terme experimenta posa l’accent en el valor fonamental dels aspectes fenomenològics sobre la conducta dels subjectes (Lewin, 1973). Per al desenvolupament de la persona allò rellevant de l’entorn no és allò que es dona i es pot descriure de manera objectiva, sinó com allò que s’esdevé és viscut i experimentat per la persona en desenvolupament.

Des d’aquesta perspectiva teòrica, les activitats es consideren conductes progressives que posseeixen un moment propi i tenen un significat o una intenció per als participants de l’entorn. El desenvolupament humà depèn de l’abast i la complexitat de les activitats que l’entorn possibilita a la persona en desenvolupament, ja sigui a través de l’observació (aprenentatge vicari) i/o a través de la participació.

Respecte a les relacions interpersonals i la seva influència sobre el desenvolupament de les persones, cal tenir en compte que sempre impliquen, com a mínim, dues direccions. L’anàlisi que fa Bronfenbrenner (1987) inclou diferents tipus de relacions en funció de l’impacte que tenen en el desenvolupament de les persones. En concret analitza les díades (relacions entre dues persones). De menor a major impacte, hi ha les díades d’observació, d’activitat conjunta i primària.

  • Díada d’observació: s’observa l’activitat d’algú altre de manera propera i perllongada, i l’altre se n’adona i reconeix l’interès demostrat.
  • Díada d’activitat conjunta: es percep quan s’actua conjuntament. Quan es fan coses junts, i això fa que es doni reciprocitat. El que fa cadascú influeix en el que fa l’altre, a la vegada que, si inicialment un tenia més influència que l’altre, es tendeix a l’equilibri de poders.
  • Díada primària: es construeix una relació afectiva on cada participant té sentiments cap a l’altre, fet que fa que la persona segueixi influint l’altra malgrat no ser-hi present espaialment i temporalment. És la relació més influent entre dues persones.

Les relacions entre dues persones no es donen de manera aïllada ni estan al marge de la influència de terceres persones. La influència de tercers pot facilitar o inhibir les relacions diàdiques, promovent-les, debilitant-les o entorpint-les en funció de si els sentiments mutus respecte aquesta relació són positius (de suport) o, per contra, d’antagonisme mutu, desencoratjament o interferència.

Pel que fa a les relacions entre persones, també es poden analitzar en termes de xarxa social quan impliquen un nombre superior de participants, per la qual cosa cal tenir presents les relacions entre tres o més persones.

Com a element del microsistema, els rols també juguen un paper clau en el desenvolupament de les persones, ja que els rols són les activitats i les relacions que s’esperen d’una persona en funció de la posició que ocupa o del paper que se li atorga socialment i el que s’espera dels altres. Inclou, per tant, la posició social a través de les expectatives socials i dels prejudicis, que són la manifestació de la ideologia i de les estructures institucionals que la legitimen. Per tant, els rols tenen el seu origen en el macrosistema.

El mesosistema i el desenvolupament humà

Pel que fa al mesosistema, és a dir, a les relacions entre microsistemes, aquestes s’estableixen a diferents nivells i amb diferents impactes.

El primer vincle present en tot mesosistema és la persona en desenvolupament. És el que s’anomena el vincle primari, ja que és qui participa en ambdós entorns i, per tant, els vincula. A banda d’aquest vincle, les interconnexions entre entorns poden adoptar altres formes addicionals (Bonfenbrenner, 1987):

  • Altres persones que participen en ambdós entorns.
  • La comunicació entre els dos entorns.
  • La coneixença mútua entre entorns.
  • Les actituds de les persones de cada entorn envers l’altre.

Les condicions que possibiliten que la participació en més d’un entorns sigui favorable per al desenvolupament de la persona són les que impliquen l’existència entre entorns dels aspectes següents:

  • Demanada de rols compatibles
  • Confiança mútua
  • Orientació positiva d’un entorn envers l’altre
  • Consens de metes
  • Equilibri de poder a favor de la persona en desenvolupament

La vinculació entre entorns ha de variar en funció de l’experiència prèvia de la persona en desenvolupament i del sentit de competència que la persona posseeix i percep en cada entorn. L’impacte positiu de la vinculació arriba al màxim amb els infants petits, les minories, els malalts, les persones grans i les persones en qualsevol altra situació d’indefensió. Per contra, a mesura que augmenta l’experiència i la confiança en un mateix, el desenvolupament es veu incrementat si s’ingressa a nous entorns sense vincle amb l’entorn d’origen.

És important que les persones participin en un ventall ampli d’entorns amb estructures diferents, ja que això li permetrà adaptar-se a diferents persones, tasques o situacions i augmentar l’abast i flexibilitat de la seva competència cognitiva i les seves habilitats socials. Les relacions que s’estableixen amb els altres varien, en major o menor mesura, en funció del context i la situació, en funció de les activitats i en funció dels rols que exerceixen els diferents actors. Per això és important establir relacions diverses i variades que permetin desenvolupar les habilitats socials.

L'exosistema i el desenvolupament humà

L’exosistema es refereix a aquells entorns en què la persona en desenvolupament no participa directament, però allò que passa en aquests entorns externs afecta els seus microsistemes i mesosistemes i, a la vegada, el que passa als microsistemes i mesosistemes afecta aquests entorns externs. En aquest cas, les influències dels exosistemes s’analitzen, com en el cas del mesosistema, en terme de compatibilitat entre les demandes i els objectius de l’exosistema i la resta d’entorns.

El macrosistema i el desenvolupament humà

El macrosistema fa referència a les correspondències, en la forma i el contingut, entre els microsistemes, mesosistemes i exosistemes en una societat concreta, i a les idees i creences que sustenten aquestes semblances entre entorns. Es tracta de l’anàlisi de la influència de la cultura, el moment històric, els valors i les tradicions en la configuració de semblances entre entorns.

Relacions interpersonals de qualitat

Les relacions socials tenen impacte en el desenvolupament personal i social de cada persona i permeten construir, exercitar, mantenir i modificar les habilitats socials. L’anàlisi de les relacions socials que estableixen i mantenen les persones es pot fer des de tres perspectives complementàries:

  • Nombre de persones amb qui es té relació.
  • Temps que es dedica a cada relació, freqüència i durada.
  • Qualitat de la relació que s’estableix.

Els dos primers elements (quantitat de persones i temps invertit en la relació) són condicions necessàries perquè hi hagi relació i perquè aquesta tingui incidència en el creixement de la persona. El tercer element va més enllà i entra de ple en el contingut de la relació (qualitat), considerant-lo el factor determinant per al seu impacte en el desenvolupament de la persona.

La quantitat de relacions que cada persona té amb diferents persones permet dibuixar un mapa de la seva xarxa social, és a dir, de les persones que percep com a disponibles i a qui dona valor i importància. Un altre element rellevant és el temps que les persones dediquen a les seves relacions. El temps no és sinònim de qualitat, però indica la presència real d’aquella relació en la vida de la persona. Finalment, de les persones amb qui es té relació i a les quals es dedica temps, cal analitzar l’element més rellevant per al desenvolupament de la persona: la qualitat de la relació.

Les relacions interpersonals a la infància

En l’anàlisi de les relacions interpersonals de qualitat entre infants i familiars, Schaffer (1990) assenyala que les interaccions positives per al desenvolupament de l’infant són les que tenen com a base l’afectivitat i la vinculació mútua.

Les interaccions positives per al desenvolupament de l’infant es caracteritzen per cinc aspectes:

  • Doble direccionalitat: influència mútua.
  • Sensibilitat i respecte de la persona cuidadora cap a la individualitat de cada infant.
  • Relacions asimètriques: assumpció de rols diferents de l’infant i la persona cuidadora.
  • Atenció i cura consistents.
  • Inexistència de desavinences o inestabilitat familiar permanent.

En aquesta mateixa línia, González i Guinart (2011) estableixen les condicions de la parentalitat saludable on assenyalen què ha de rebre l’infant i com ha d’actuar la família.

L’infant ha de:

  • Sentir-se desitjat, ja que necessita com a mínim una figura de vincle.
  • Valorar que és estimat de manera incondicional pels seus familiars, independentment de les seves aptituds o els seus assoliments.
  • Viure l’estabilitat en les relacions entre familiars, ja que si es dona el contrari sentirà amenaçats els seus vincles afectius.

Els familiars o cuidadors han de:

  • Tenir disponibilitat de temps per interactuar per permetre el seu desenvolupament cognitiu, social i afectiu.
  • Ser accessibles i sensibles a les seves necessitats emocionals perquè els infants sàpiguen que hi són quan els necessiten.
  • Tenir una actitud d’escolta i observació per percebre les demandes.
  • Poder interpretar correctament les demandes dels fills i donar-hi resposta.
  • Ser coherents en la forma d’actuar amb els infants.
  • Recórrer a formes raonades i no autoritàries de disciplina.

Les característiques, relatives a les relacions de qualitat, assenyalades per Schaffer (1990) i per González i Guinart (2011), són transferibles a les relacions entre cuidadors i persones en situació de dependència, ja que els rols que exerceixen uns i altres són desiguals. La persona cuidadora ajuda en les activitats de vida diària que la persona en situació de dependència no pot realitzar de manera autònoma. Malgrat que la relació sigui desigual, cal que aquesta estigui impregnada en tot moment pel reconeixement i el respecte cap a la persona dependent, la seva individualitat i les seves preferències. La base de la relació ha de ser el respecte, el bon tracte i la dignitat.

Una altra perspectiva a tenir en compte és que les relacions que pares, mares o cuidadors estableixen amb els seus fills i filles es poden analitzar fent presents quatre dimensions, que poden donar-se en major o menor grau (Moreno i Cubreo, 1990 i Palacios i Moreno, 1994):

  1. Control
  2. Exigència de maduresa
  3. Comunicació
  4. Expressió d’afecte

La combinació d’aquestes variables amb tendències contraposades dona diferents formes de relació:

  • Autoritària: quan hi ha un alt nivell de control i una alta exigència de maduresa i poca comunicació i poca expressió d’afecte.
  • Permissiva: al contrari de l’autoritària, quan hi ha un alt grau de comunicació i molta expressió d’afecte, poc control i poca exigència de maduresa.
  • Democràtica: quan es donen nivells intermedis de control, exigència de maduresa, comunicació i expressió d’afecte.

Aquestes actuacions no són unidireccionals, és a dir, no estan al marge del temperament de l’infant, sinó que normalment s’hi acomoden. A la vegada, aquestes formes de relació tenen diferents impactes en el desenvolupament de la persona. La forma de relació més positiva per al desenvolupament de l’infant és la democràtica, ja que li permet adquirir confiança i mostrar i exercir la responsabilitat, l’autocontrol i la iniciativa.

Les relacions interpersonals més enllà de la infància

L’impacte de la qualitat de les relacions més enllà de la infantesa es posa de manifest en les relacions d’amistat i de parella.

Un element fonamental pel que fa a les relacions socials és la cura que cada persona té de l’altra per cercar el benestar mutu. Les relacions interpersonals han d’estar subjectes a principis ètics com l’autenticitat i el respecte envers un mateix i cap a l’altre (López, 2003). A més, l’impacte va més enllà de la relació, ja que el bon tracte en les relacions afectives i les cures que ofereix cada persona a l’altra (atenció, cura i protecció) condiciona la capacitat de tenir cura d’un mateix i la participació en dinàmiques socials per atendre als altres (Barudy i Dantagnan, 2005).

Les relacions interpersonals de qualitat es caracteritzen per un model comunicatiu basat en l’escolta activa de cada persona quan estableix relació amb una altra i la comunicació assertiva, és a dir, en la qual ningú se sotmet ni sotmet l’altre a la seva visió, percepció, decisió, sinó que es respecta la posició de cadascú malgrat siguin diametralment oposades, sempre des de missatges no feridors. També és rellevant analitzar l’energia que aporta cada persona a l’altra: si aporta energia positiva a través, entre d’altres, de l’esperança, l’optimisme, la percepció d’oportunitats, l’adaptació i la flexibilitat davant les circumstàncies canviants i el sentit de l’humor o, tot al contrari, si treu energia a l’altra en manifestar conductes negatives, pessimistes o destructives.

Les relacions de qualitat tenen impacte en la salut física i el benestar de la persona al llarg de les diferents etapes del cicle vital.

Vegeu el vídeo sobre relacions de qualitat enllaçat a l’apartat “Annexos”.

Un dels aspectes rellevants per entendre la transcendència i l’impacte de les relacions socials és analitzar-les com a proveïdores de suport social (Pinazo i Sánchez, 2005). Referint-se a Kahn i Antonucci (1980), assenyalen que el suport social són aquelles transaccions interpersonals que impliquen ajuda, afecte o afirmació i poden acomplir tres funcions: informacional, instrumental i emocional.

Les relacions socials en les persones en situació de dependència

Les persones en situació de dependència són aquelles que no poden dur a terme les activitats de la vida diària de manera autònoma. És a dir, la cura personal, les activitats domèstiques, la mobilitat, el reconeixement de persones i objectes, l’orientació i la comprensió i/o l’execució d’indicacions o de tasques senzilles, per la qual cosa requereixen la participació d’un cuidador, formal o informal.

La situació de dependència es pot concebre des d’una doble vessant que ha anat evolucionant en els darrers anys. Ha passat de l’anàlisi centrada en el dèficit, és a dir, del que la persona no pot fer, a l’anàlisi centrada en les possibilitats i com algunes mancances poden ser superades modificant l’entorn i adaptant-lo a les necessitats de la persona dependent, és a dir, eliminant les barreres físiques, cognitives i/o socials per a l’autonomia i la participació.

La situació de dependència es configura a partir de les capacitats de la persona i de les possibilitats que li ofereix l’entorn.

D’entrada, la tasca de la persona cuidadora és modificar l’entorn físic, cognitiu i social per possibilitar el nivell màxim d’autonomia de la persona i, un cop adaptat l’entorn, tenir-ne cura en allò que la persona no pot assumir. La relació, en aquest cas, de la persona que cuida amb la persona dependent és asimètrica, ja que el primer ha d’assumir responsabilitats i actuacions que l’altra no pot realitzar.

Malgrat la relació desigual, aquesta s’ha de basar en el reconeixement de l’altre com a individu únic, amb dret a ser escoltat i tingut en compte, on hi hagi respecte, bon tracte i coherència.

Entre les persones que es poden trobar en situació de dependència hi ha alguns col·lectius amb un nombre significatiu de persones en aquesta situació: persones grans, persones que pateixen alguna malaltia física o psíquica i persones amb discapacitat intel·lectual o física (sensorial o motriu).

Les relacions socials de les persones grans

L’envelliment és la darrera etapa del cicle vital de la persona. Implica un procés de canvi que es dona en diferents plans: el biològic, el psicològic i el social, tot i que aquests canvis no s’esdevenen necessàriament de manera simultània. El procés d’envelliment presenta continuïtats respecte als períodes anteriors, ja que és el fruit de la trajectòria vital de la persona, però a la vegada discontinuïtats, ja que els canvis d’aquesta etapa poden suposar noves concepcions, emocions, relacions, estatus i patrons de comportament.

La variabilitat i diversitat de persones en aquesta etapa del cicle vital és enorme. Es donen dues situacions oposades: persones que es valen per si mateixes fins a la mort i d’altres que passen a ser dependents d’altres persones que n’han de tenir cura. Les persones grans funcionals, no dependents, poden tenir una vida plena d’activitats, relacions, diversitat d’entorns, etc. En canvi, les persones grans en situació de dependència van minvant la seva participació activa en els diferents contextos de vida, que van quedant reduïts i limitats.

Estructura demogràfica i envelliment de la població

L’eurostat, amb dades del maig del 2018, assenyala que l’any 2017 gairebé la cinquena part de la població de la UE (19%) tenia 65 anys o més. La previsió és que el percentatge de persones de 80 anys o més es dupliqui fins al 2080, que assolirà el 13% de la població total.

bit.ly/33UvzCi

El progressiu envelliment de la població i la major esperança de vida, la longevitat, són dos fenòmens indiscutibles de les societats occidentals actuals. Aquest procés es dona en noves condicions i circumstàncies que posen de manifest com es concep i com es viu actualment aquest darrer període del cicle vital. Un exemple clar és que avui dividim aquesta etapa en dues subetapes: tercera edat (més de 65 anys) i quarta edat (a partir de 80 anys) (Robles, 2006 i Pinazo i Sánchez, 2005).

Respecte a les persones grans, la majoria d’idees preconcebudes assenyalen aquesta etapa del cicle vital caracteritzada per la degradació, la decrepitud i el declivi funcional, cognitiu, social, econòmic, i polític. La desvalorització de la vellesa té a veure, entre d’altres, amb la seva situació de dependència (Robles, 2006). La manca de valor social de la vellesa té a veure també amb una societat on la joventut adquireix un valor marcadament positiu, entesa com un conjunt d’individus independents i autònoms.

Malgrat que les persones grans gaudeixen, cada vegada més, d’una major qualitat i d’unes millors condicions de vida, fets que repercuteixen de manera positiva en la seva salut, relacions i manera d’estar, hi ha alguns estereotips que encara es mantenen en major o menor mesura respecte a la gent gran.

“Els estereotips més habituals respecte a la gent gran són:

  • Les persones grans són individus malalts o amb salut deficient.
  • Les persones grans són subjectes senils o estan en la seva segona infantesa (són com nens).
  • Les persones grans són rígides i inflexibles.
  • Les persones grans no tenen prou capacitat laboral i s’haurien de retirar.
  • Les persones grans no tenen vida sexual.
  • Les persones grans es volen desvincular o retirar gradualment d’una participació social activa.
  • Moltes de les persones grans viuen soles i abandonades per les seves famílies.
  • Moltes de les persones grans viuen en institucions.”

M. Izal i I. Montorio (2009). “El desenvolupament durant l’envelliment” (pàg. 14-15).

Tot i aquests perjudicis la realitat posa de manifest que la majoria de les persones grans viuen de manera independent, amb bons nivells d’activitat i vitalitat, fet que posa en entredit aquest model de decrepitud. A més, la idea d’una vellesa passiva va canviant a la llum de diverses evidències. Entre d’altres: cada vegada més persones grans practiquen esport, d’altres comencen o segueixen estudiant, d’altres segueixen treballant, d’altres parlen de la seva sexualitat o inicien noves relacions de parella.

La majoria de recerques indiquen que la xarxa social de les persones grans està composta per persones de la seva família: parella, fills, germans i nets. Les relacions amb els fills i els nets suposen un intercanvi intergeneracional amb aportacions i enriquiment mutu per als seus participants.

“Entre les relacions més importants per a les persones grans es troben en aquest ordre: la parella, els fills i nets, la resta de familiars i els amics.”

S. Pinazo i M. Sánchez (2005). Gerontología. Actualización, innovación y propuestas (pàg. 13).

Els fills són els principals proveïdors de suport social, tant instrumental com emocional, i també la parella, si n’hi ha. Altres relacions familiars que semblen enfortir-se durant la vellesa són les mantingudes amb els germans. Finalment, els amics i els veïns juguen un paper menor quant al suport (Izal i Montorio, 2009).

Durant l’envelliment es donen canvis personals i socials en la configuració, les característiques i l’ús de les xarxes socials i el seu suport. Les xarxes socials es redueixen respecte a les d’etapes anteriors, i la freqüència de les relacions interpersonals també disminueix. La reducció de la xarxa social pot ser atribuïda a canvis ens els contextos de vida de les persones i les seves relacions (Pinazo i Sánchez, 2005), tot i que els canvis també poden ser atribuïts a la decisió de la persona que selecciona mantenir les relacion amb aquelles persones que afavoreixi el seu benestar emocional. És rellevant assenyalar que en aquesta edat semblen adquirir major importància les relacions íntimes i la figura del confident que proporciona suport emocional. Aquest rol es exercit, en aquest ordre, per l’altre membre de la parella, els amics, els fills i els germans.

L’envelliment suposa noves situacions a les quals cal adaptar-se, totes elles amb conseqüències per a la xarxa de relacions interpersonals. Dues d’aquestes noves situacions han estat àmpliament estudiades ja que es donen de manera força extensa en aquestes edats:

  • Pèrdua de persones significatives, freqüentment la parella
  • Pèrdua del context laboral

La manera com es viuen la viudetat i la jubilació és variada, però és evident és que té un impacte en el dia a dia de la persona i en les seves relacions, que es veuen modificades. Aquesta circumstància es pot viure com una pèrdua o com una nova possibilitat o, fins i tot, com un fet alliberador.

Els estudis assenyalen que la viudetat, és a dir, viure la mort de la pròpia parella, és un esdeveniment que acostuma a tenir un impacte negatiu en la vida de les persones i que té efectes sobre la seva salut física i psicològica. Aquest fenomen a Espanya, i a la resta de països d’Europa, afecta de manera més freqüent les dones que els homes. La pèrdua del cònjuge suposa, entre d’altres, la pèrdua d’una font essencial d’interacció i elimina, ni que sigui de manera temporal, un dels rols socials que ha exercit la persona, el de parella.

Perfil de les persones grans a Espanya 2020

Tal com s’assenyala en l’informe Un perfil de las personas mayores en España 2020, amb dades de 2018, al llarg de l’envelliment augmenta la probabilitat de viure sol, ja que les llars unipersonals de persones de 65 anys i més han augmentat, tot i que les proporcions són menors que en altres països europeus.

Pel que fa a les persones grans que viuen soles, la proporció és major en dones que en homes (31% enfront del 17,8%), malgrat que el nombre d’homes que viuen sols ha augmentat de manera significativa els darrers anys. Tot i això, la majoria d’homes de 65 anys o més viuen amb la seva parella. Les dades assenyalen que el 60,2% de les persones grans estan casades (75,8% d’homes i 48% de dones) i el 28,2% son vídues (12% d’homes i 40,9% de dones).

Pel que fa a la jubilació, també implica, a banda de la pèrdua del rol professional, una pèrdua de les oportunitats de contacte social derivades de la feina i un augment del temps lliure de la persona. Tot i els mites respecte a la jubilació, l’adaptació econòmica i emocional sol ser satisfactòria i en la majoria dels treballadors jubilats no implica cap efecte sobre la salut o l’estat d’ànim (Izal i Montorio, 2009).

Altres canvis significatius en algunes persones grans són el deteriorament de salut, d’aspectes físics (sensorials o relatius a la mobilitat) i de l’àrea cognitiva, fet que suposa el creixement de la necessitat d’ajut a la pròpia llar o la necessitat del trasllat a una institució de dia o residencial, de manera temporal o permanent. Les persones grans en situació de dependència requereixen una cura perllongada en el temps degut a la major longevitat, i normalment la cura va augmentant de manera progressiva en grau d’intensitat. Amb aquest col·lectiu de persones és fonamental tenir en compte la seva trajectòria i les experiències vitals, ja que són persones que passen de ser autònomes i independents a ser dependents. Esdevenir dependents suposa, entre d’altres, un canvi significatiu de rols en la seva vida, ja que els fills i filles poden convertir-se en figures de vincle, de cura, de protecció i de seguretat per a pares i mares (López, 2003).

Les dones cuidadores

Les dades assenyalen que majoritàriament la cura de les persones dependents la duen a terme dones menors de 65 anys, especialment les de 45 a 64 anys, que contribueixen a la meitat del volum de la cura, mesurat en hores, que aporten tots els cuidadors (48,4%).

A Espanya entre un 15 i un 20% de les persones grans són dependents, per la qual cosa necessiten l’ajuda de tercers per realitzar les activitats de la vida diària. La majoria de persones grans dependents són dones. En aquest sentit, actualment és notable el rol dels fills i filles com a proveïdors de cures, que duen a terme funcions de cura informal. Aquests cuidadors informals, fonamentalment la filla o l’esposa, realitza un ampli ventall de tasques d’ajuda a la persona dependent relatives a la higiene, el vestir, les tasques domèstiques, els desplaçaments dins i fora del domicili, la presa de medicaments, la infermeria, etc.

Les relacions socials de les persones amb malaltia mental

Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, la discapacitat derivada del trastorn mental (TM) es basa en l’afectació produïda pels símptomes que constitueixen el seu diagnòstic: alteracions emocionals, cognitives i/o del comportament que afecten els processos psicològics bàsics, que dificulten l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social i que creen alguna forma de malestar subjectiu.

Per possibilitar la relació amb persones amb trastorns mentals greus cal tenir presents algunes de les característiques que dificulten la seva participació i el manteniment de les relacions:

  • Comportaments pertorbadors
  • Conductes d’inadaptació
  • Baixa autoestima
  • Manca de tolerància a la frustració

Les persones que pateixen algun trastorn de salut mental tenen una dificultat d’entrada i permanent respecte a les relacions socials, l’estigma social. És a dir, pateixen els estereotips negatius que la resta de persones tenen envers elles i els efectes adversos que aquest estigma porta associats.

“Quasi la meitat de les persones amb trastorn mental (TM) (44,4%) manifesten que la societat els ha atribuït freqüentment que el seu TM és crònic, és a dir, que no remetrà. La inestabilitat (42,9%), la fragilitat (40,1%) i l’aïllament social (39,3%) són altres de les característiques que s’atribueixen sobretot a les persones amb TM.”

Diversos autors (2016). L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya (pàg. 14-15).

És rellevant posar de manifest que aquesta visió de la població en general referida a les persones amb TM els genera una autopercepció que és pràcticament una còpia de l’estigma social.

“L’autoatribució de cronicitat (49,0%) és la que apareix amb major freqüència. La fragilitat (45,2%), la inestabilitat (43,4%) o l’aïllament social (43,1%) són altres estereotips que apareixen en major freqüència quan les persones es defineixen a si mateixes.”

Diversos autors (2016). L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya (pàg. 39).

Aquesta autopercepció es construeix, de forma majoritària, a través de dues vies:

  1. Diagnòstic, que associa l’etiqueta diagnòstica a l’estereotip, llegint totes les conductes de la persona des de l’estereotip i atribuint-les totes al TM.
  2. Missatges, directes i indirectes, rebuts de les persones significatives. És a dir, les valoracions i atribucions que reben de l’entorn social, que tendeix a interpretar la conducta de la persona des del filtre de l’estereotip.

És clar i manifest que algunes d’aquestes categories, atribuïdes socialment i autoatribuïdes, dificulten en gran mesura les relacions i tenen repercussió en les relacions amb un mateix i amb els altres i en el desenvolupament i l’aprenentatge de les habilitats socials. Cal assenyalar que al marge de les percepcions d’un mateix i dels altres el tracte discriminatori també té un efecte devastador en les relacions socials, ja que moltes vegades desemboca a evitar-les.

”[…] val la pena remarcar que el 80,1% de les persones enquestades manifesta haver estat tractada injustament en algun àmbit de la seva vida (personal, social, laboral i/o sociosanitari) pel fet de tenir un TM. Així mateix, és força destacable que un 54,9% afirmi que, o bé en algun dels àmbits o bé per part d’alguna persona concreta, aquest tracte negatiu ha estat bastant o molt freqüent.”

Diversos autors (2016). L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016 (pàg. 45).

Les conseqüències de la discriminació són:

  • Directes
    • Maltractament: verbal, econòmic, físic, sexual i/o psicològic (evitació o rebuig, condescendència, sobreprotecció i control)
  • Indirectes
    • Por
    • Estigma anticipat (previsió de la situació de discriminació)

Aquests fenòmens afecten sobretot les decisions de deixar de fer, és a dir, no establir noves relacions, i segons el caràcter, si tenen com a base la discriminació, deixar de tenir-les. És a dir, provoca l’aïllament social, que es manifesta en retraïment social, associabilitat o, simplement, reducció de contacte amb els altres.

“El 40,9% afirma que, freqüentment, ha deixat de fer activitats d’oci, culturals o d’esports per evitar ser tractat injustament pel fet de tenir un TM, i el 39,8% manifesta que ha deixat d’expressar la seva opinió en públic. Les conseqüències de l’estigma anticipat també afecten el món laboral, com ara el fet de deixar de treballar (39,2%) o deixar de buscar feina (39%), essent un aspecte important en l’assoliment de més independència per part de la persona amb TM. Val la pena ressenyar que el 88,8% de les persones enquestades ha deixat de fer alguna de les activitats indicades pel fet de tenir un TM.”

Diversos autors (2016). L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016 (pàg. 54)

Algunes de les persones amb TM afirmen que amaguen la seva malaltia i només comparteixen aquesta informació amb persones amb qui mantenen nivells de confiança alts. L’entorn laboral és l’àmbit on l’ocultació és més freqüent, seguit dels entorns educatius. Només en les relacions d’amistat i de parella disminueix dràsticament l’amagament. A la llarga, l’ocultament del TM esdevé una barrera comunicativa que provoca el deteriorament de les relacions d’amistat.

“En síntesi, amagar el TM és una estratègia que permet esquivar l’estigmatització i la discriminació.”

Diversos autors (2016). L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016 (pàg. 57).

Establir relacions d’amistat basades en el bon tracte, l’empatia i la comprensió esdevé un repte per a les persones amb TM. Els factors que incrementen la predisposició positiva de la resta de la població envers les persones amb un TM són producte de les circumstàncies:

  • Haver patit experiències negatives.
  • Tenir interès personal per la salut mental.
  • Formar part d’un espai social en convivència amb persones que tenen un TM.

El bon tracte continua depenent, excessivament, de factors i elements completament fortuïts, atzarosos.

Les persones que tenen un TM i el seu cercle social necessiten eines per poder establir una comunicació fluida, oberta i franca en relació amb tot allò que concerneix el TM. Majoritàriament, explicar en què consisteix, exposar les seves necessitats, parlar dels símptomes, etc. és quelcom que s’aprèn a fer sense cap pauta prèvia, és a dir, per un procés d’assaig i error.

Tot i la gran variabilitat de necessitats en funció del trastorn de salut mental concret, per tal d’organitzar un entorn físic i social que permeti l’accés i la participació de les persones amb TM en l’àmbit social i relacional cal tenir en compte, entre d’altres:

  • Aspectes físics
    • Promoure un espai que doni a la persona seguretat i confort, a la vegada que s’ha de preveure un espai alternatiu que doni confiança i estabilitat i al qual tingui accés quan necessiti calmar-se.
    • Garantir un ambient sensorialment confortable.
    • Organitzar els espais, els temps, les activitats, els materials i les seqüències de manera estructurada, predictible i rutinària per evitar el malestar.
    • Utilitzar elements visuals per estructurar l’espai i el temps, per referir-se a persones, accions, etc. Es coneix com a sistemes augmentatius i alternatius de comunicació (SAAC).
  • Aspectes socials
    • Utilitzar procediments rutinaris d’acollida, comiat i transicions.
    • Anticipar el que passarà més endavant, allò nou i imprevist, que pot causar un nivell considerable d’estrès i malestar.
    • Organitzar i pautar les activitats més obertes i excepcionals.
    • Acompanyar, tenint en compte la persona, les seves característiques, les necessitats i els interessos.
    • Entendre que els comportaments de la persona que pateix TM segueixen una lògica interna, abans de pretendre transformar-los o eliminar-los.
    • En cas que la persona estigui malament, identificar el seus malestars i ajudar-la a calmar-se.
    • Acceptar els temps i el ritme de la persona afectada i les seves discontinuïtats.
    • Treballar habilitats d’autonomia personal i social sense ser intrusiu.
    • Comptar amb persones referents que serveixin de model i d’ajut tant entre els cuidadors informals com entre professionals i iguals.

Les relacions socials de les persones amb discapacitat intel·lectual

Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, la discapacitat intel·lectual suposa limitacions significatives en el funcionament intel·lectual, en la conducta adaptativa i en les habilitats pràctiques.

La discapacitat intel·lectual pot tenir diferents nivells d’afectació: lleugera, moderada, severa i profunda, amb els consegüents efectes diferencials per a l’autonomia de la persona i la seva possibilitat d’establir i mantenir relacions amb els altres.

Cal prioritzar, per a les persones amb discapacitat intel·lectual, el desenvolupament d’aquelles habilitats que els permetin l’accés a l’aprenentatge, la socialització i la participació activa en entorns de vida quotidiana. És el que s’anomena conducta adaptativa, entesa com un conjunt d’habilitats conceptuals (de comprensió de l’entorn), socials (de relació amb els altres) i pràctiques (de resposta a les diferents exigències de la vida quotidiana: cura personal, estudis, ocupació, etc.).

Per adquirir aquestes habilitats s’estableix com a fonamental desenvolupar:

  • Habilitats fundacionals: són aquelles que fonamenten la interacció amb les persones i amb la informació rebuda de l’entorn. Faciliten i promouen l’accés a la relació, la interacció i el benestar, i permeten cert grau d’autonomia.
  • Competència social: és la combinació de la conducta adaptativa, les relacionals socials i l’acceptació dels iguals.
  • Estratègies d’autodirecció: possibiliten la regulació de la pròpia conducta i el comportament a través d’estratègies de planificació, realització i valoració de tasques per, si cal, modificar-les. Són estratègies clau en els diferents àmbits de la vida quotidiana: aprenentatge, oci, relació amb els altres, etc.
  • Autodeterminació: permet la presa de decisions de l’individu per autodirigir la seva pròpia vida des del reconeixement de la seva capacitat i suficiència.

Per promoure el desenvolupament personal i social de les persones amb discapacitat intel·lectual es poden utilitzar, entre d’altres:

  • Suports visuals per a l’organització personal, temporal i espacial.
  • Treball específic d’hàbits a través de les rutines diàries.
  • Procés de modelatge sistemàtic per part del cuidador informal, el professional i/o els iguals.
  • Adaptació a l’accés i a l’expressió de la informació i els esdeveniments.
  • Facilitació de la comprensió de la informació i els esdeveniments.

Les relacions socials de les persones amb discapacitat sensorial

Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, la discapacitat sensorial pot ser de dos tipus:

  • Visual: derivada d’una pèrdua total o parcial de visió, com a conseqüència de malalties oculars i/o neurooftalmològiques.
  • Auditiva: derivada d’una pèrdua total o parcial d’audició. Pot anar acompanyada de discapacitat de la comunicació i la parla.

Les persones amb discapacitat sensorial tenen algunes dificultats afegides en les relacions socials ja que tant en la comunicació verbal com la no verbal el llenguatge auditiu i visual són aspectes claus. Cal, per tant, conèixer les limitacions en la comunicació per adaptar-s’hi a través de conductes adequades i l’adaptació de l’entorn i dels ajuts a l’hora de comunicar-se a través de sistemes alternatius a l’oralitat o als referents visuals.

Sistemes augmentatius i alternatius de comunicació (SAAC)

Formes d’expressió alternatives al llenguatge oral utilitzades quan la parla no és un instrument prou eficaç de comunicació en les interaccions socials i l’accés a l’entorn. Poden incloure estratègies de comunicació i recursos materials i tècnics.

Pel que fa a l’entorn, entre d’altres, cal tenir en compte:

  • Utilitzar elements visuals o auditius per estructurar l’espai i el temps i per referir-nos a les persones, accions, etc.: sistemes augmentatius i alternatius de comunicació (SAAC).
  • Garantir un ambient sensorialment confortable.
  • Comptar amb persones referents, tant cuidadors informals, professionals o iguals.

Les persones amb sordceguesa (amb afectació als sentits de la vista i l’oïda) pateixen un impacte greu en el seu desenvolupament autònom, ja que la discapacitat implica una limitació en l’accés i la participació a l’entorn degut a les dificultats de comunicació associades.

Les relacions socials de les persones amb discapacitat visual

Fundació ONCE

A Espanya l’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) és una fundació al servei de persones cegues o amb altres discapacitats que té com a objectiu millorar la seva autonomia personal i qualitat de vida. Podeu visitar el seu web: www.fundaciononce.es

“Dins de la discapacitat visual podem distingir les persones amb ceguesa (no veuen absolutament res o poden percebre la llum de manera lleugera) i les persones amb deficiència visual més o menys severa, que conserven en menor o major mesura restes de visió que els pot ser útil, normalment amb ajuts tècnics, per a la seva vida quotidiana.”

Font: bit.ly/2rhayP1.

És rellevant també distingir si la discapacitat visual és congènita o adquirida, ja que en el darrer cas la persona té referents visuals que li permeten l’elaboració d’imatges mentals relatives als espais, els objectes, les persones i els contextos i les relacions amb les persones.

La persona amb ceguesa rep la informació de l’entorn mitjançant l’oïda, el llenguatge, els sons i el tacte. En cas que conservi restes visuals funcionals, també rep i pot aprofitar la informació visual amb més o menys necessitat d’adaptacions d’aquesta informació o altres suports. En tots dos casos necessita adaptacions de l’entorn i dels materials, ja que una de les vies fonamentals d’accés i d’expressió de la informació, els esdeveniments i els coneixements i per establir, interpretar i adaptar la relació, la via visual, no és possible o no ho és amb plenitud.

Tiflotecnologia

Consulteu l’enllaç de l’ONCE sobre coneixements, tècniques i recursos perquè les persones cegues puguin utilitzar la tecnologia:

bit.ly/3gwTJsf

Les persones que es relacionen amb persones amb aquesta afectació han de conèixer la discapacitat visual, la seva afectació i les necessitats de les persones que la pateixen per tal d’adaptar la seva interacció i possibilitar la seva participació activa. Uns dels professionals més rellevant per a aquestes persones són els tècnics en tiflotecnologia.

Les relacions socials de les persones amb discapacitat auditiva

Dins de la discapacitat auditiva es distingeixen les persones amb sordesa completa (cofosi) i amb hipoacúsia (conserven en major o menor mesura restes d’audició). La discapacitat auditiva afecta sobretot la comunicació, amb la consegüent incidència en l’aprenentatge, la socialització i la participació, ja que el llenguatge és l’instrument per dur-les a terme.

Per això és fonamental conèixer el moment en què es presenta la discapacitat: si és previ a l’adquisició del llenguatge oral (prelocutiu) o posterior (postlocutiu), després de l’adquisició i l’ús de la parla. La sordesa completa prelocutiva porta, de manera majoritària, a establir l’adquisició i la comunicació a través del llenguatge signat, mentre que en el cas de sordesa completa o amb hipoacúsia d’aparició postlocutiva es prioritza el llenguatge oral amb èmfasi en la percepció i l’expressió a través de sons i/o labial.

La discapacitat auditiva pot presentar diversos graus: lleugera, mitjana, severa o profunda. Cada grau té diferents afectacions en l’autonomia de la persona que les pateix i diferents implicacions en la seva vida quotidiana i relacions amb els altres.

Cal conèixer l’especificitat de cada persona amb aquesta afectació, ja que en alguns casos s’opta per potenciar la comunicació oral (si capta sons i/o fa lectura labiofacial), la comunicació signada o la combinada amb l’ús d’altres recursos: gestuals, gràfics i/o escrits. Normalment, amb les persones amb discapacitat auditiva severa i pregona cal utilitzar sistemes de comunicació alternatius a l’oral. Això suposa dificultats per a la interacció amb la resta de persones que no coneixen aquest llenguatge. Sempre que sigui possible aprofitar restes d’audició, es promou el llenguatge oral, tant receptiu com productiu, la lectura labial i l’ajut d’altres sistemes de comunicació.

Logopedes

Consulteu l’enllaç del Col·legi de Logopedes de Catalunya amb informació sobre la professió.

bit.ly/3es7FBY

Les persones amb discapacitat auditiva compten amb els especialistes audioprotètics, que valoren la possibilitat d’un suport tècnic per millorar l’audició. Entre d’altres, els audiòfons, els implants coclears o els aparells de freqüència modulada (FM). Uns dels professionals més rellevants per a aquestes persones són els logopedes.

Per permetre la participació i la interacció d’aquestes persones en l’entorn social cal fer adaptacions de l’entorn i dels materials, ja que una de les vies fonamentals d’accés i d’expressió de la informació, els esdeveniments, el coneixement i la relació com és la via auditiva no és possible, o no ho és amb plenitud.

Pel que fa a les situacions de comunicació cal tenir en compte la posició que ocupa la persona amb discapacitat auditiva respecte al focus de la interacció i les condicions acústiques que poden entorpir o promoure aquests processos. Els ajustos tècnics passen, si hi ha restes auditives, per ampliar-les. Un element clau per a la seva inclusió social és donar eines a les persones que hi interactuen en les habilitats per comunicar-se i interactuar amb les persones amb discapacitat auditiva.

Les relacions socials de les persones amb discapacitat física

Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, la discapacitat física pot ser de dos tipus:

  • Motora: derivada de la pèrdua de capacitat de moviment per diverses causes (malformacions, accidents, lesions cerebrals…)
  • No motora: derivada de malalties orgàniques d’aparells o sistemes (cansament, malalties cròniques, renals, pulmonars…)

La discapacitat motriu fa referència a les limitacions posturals, de desplaçament i/o de coordinació de moviments que afecten les persones que les pateixen. Algunes de les dificultats específiques són: moviments incontrolats; dificultats en la motricitat gruixuda i fina, el to i la força muscular; dificultats de desplaçament i accessibilitat; dificultats en la coordinació; afectacions de la parla, etc. Quan la discapacitat motriu té origen en el sistema nerviós central, poden aparèixer també afectacions cognitives i/o sensorials. Respecte a la persona, cal analitzar aspectes com la posició del cos, el desplaçament, les habilitats manuals, la comunicació i el llenguatge i les capacitats en l’àmbit cognitiu.

La discapacitat motriu en funció de la seva afectació i les possibilitats d’utilització d’ajuts tècnics es classifica en tres nivells en funció de si la persona és autònoma, semiautònoma o dependent.

Fisioterapeutes

Consulteu l’enllaç amb informació sobre la professió dels fisioterapeutes:

www.fisioterapeutes.cat

En el cas de persones amb discapacitats motrius s’utilitzen dos tipus de mesures: rehabilitadores i d’habilitació. Les primeres van orientades a la rehabilitació física (dutes a terme per fisioterapeutes) i les segones tenen com a objectiu que la persona amb discapacitat motriu pugui dur a terme les diverses funcions i activitats de la vida quotidiana amb el màxim d’autonomia, utilitzant procediments diferents dels de les persones sense afectacions motrius. És a dir, a través de suports: ajuts tècnics i altres mesures específiques.

Respecte els entorns de vida privats i públics, cal analitzar l’accessibilitat als diferents espais (supressió de barreres arquitectòniques, distribució de l’espai, etc.), la disposició de suports materials (mobiliari adaptat) i humans, els ajuts tècnics i els suports personals per a canvis posturals. Si hi ha dificultats en la comunicació en relació amb la parla, també cal tenir en compte l’articulació de sistemes augmentatius i alternatius a la comunicació.

La intervenció ha d’anar dirigida sobretot a eliminar els obstacles motrius, tant els relatius a la motricitat gruixuda com la fina, a donar més temps per fer les tasques, i a estar atents i observar el grau de fatiga. Els fisioterapeutes són professionals destacats que treballen amb les persones amb discapacitat motriu.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats