Components de les habilitats socials i avaluació

Les habilitats socials són els coneixements (saber), les aptituds i les destreses (saber fer), les actituds i els valors socials (saber estar) i les actituds i els valors personals (saber ser) amb les quals la persona estableix i gestiona les relacions amb els altres.

Les conductes són la part manifesta de les habilitats socials, però s’ha de tenir present que darrere seu sempre hi ha components cognitius (coneixements) i afectius (emocions) i que tots tres elements estan en contínua interacció i influència mútua. A la vegada cal tenir en compte que malgrat les habilitats socials es manifesten en la relació amb els altres, tenen una altra cara que les configura: la relació amb un mateix. Aquests dos elements (la relació amb els altres i amb un mateix) estan entrellaçats i cada un informa i permet la construcció de l’altre.

Les habilitats socials de cada persona són fruit de múltiples factors: coneixements, percepcions, sensacions i valors que s’atorga a si mateixa i als altres. Tots aquests elements és construeixen a través de les experiències interpersonals que la persona experimenta al llarg del seu cicle vital. Per tant, es configuren en l’entorn social a través de les relacions amb els altres i són dinàmics i canviants.

Les habilitats socials són també habilitats situacionals, és a dir, actuacions concretes que es configuren en situacions específiques. Estan influïdes, entre d’altres, per la percepció de la persona, l’actuació de les persones que hi intervenen, la situació que les defineix, les normes que regeixen el context. Per tant, les habilitats socials impliquen adequar el comportament en funció de diverses variables que conformen la situació concreta, on la persona no és l’única protagonista ni és de manera exclusiva qui estableix les normes, ni les seves expectatives són les úniques que es posen en joc, sinó que hi ha altres actors que també hi intervenen i la defineixen. Això fa que les habilitats socials, per ser eficients, requereixin flexibilitat i versatilitat per adaptar la percepció, la cognició, l’emoció i la conducta a la situació i a la resta d’actors que la configuren.

Les habilitats socials són el conjunt interrelacionat de conductes, cognicions i emocions que es posen en funcionament de manera interdependent i recíproca entre, com a mínim, dues persones quan interactuen.

S’han d’ajustar a variables situacionals i contextuals que configuren significats socials que van més enllà de les persones concretes que es relacionen.

Les habilitats socials impliquen la cognició, l’emoció i la conducta de, com a mínim, dues persones i les variables situacionals i culturals en què aquestes es configuren. Vegeu la figura.

Figura Components de les habilitats socials

L’avaluació de les habilitats socials permet obtenir informació per poder-la analitzar, valorar i interpretar. Això possibilita intervenir en la direcció que la valoració orienti, és a dir, actuar sobre les conductes, les emocions i els pensaments de la persona i sobre les característiques socials i materials dels seus entorns de vida, per mantenir-les, modificar-les o eliminar-les en funció de si permeten l’estimulació i la potenciació de la socialització i la participació de la persona o, per contra, la impedeixen, inhibint-la o dificultant-la.

Per analitzar les habilitats socials de la persona, poder-les valorar i, si cal, millorar-les a través de l’aprenentatge, cal descriure els elements rellevants del seu entorn social i material i les variables personals del subjecte (la seva manera de veure’s i de veure l’entorn, la gestió de les pròpies emocions i l’impacte que li produeixen les dels altres, la valoració de si mateixa i de les persones del seu voltant). L’entorn possibilita patrons de comportament i elements per construir-se a si mateix i per construir les relacions amb els altres. Per tant, el pes de l’anàlisi recau en la persona i en el seu entorn social i material. En especial, en el paper que desenvolupen les persones significatives, tant per les relacions que hi estableix com per les que permet que estableixi amb d’altres.

Components de les habilitats socials

Els components de les habilitats socials es poden analitzar en termes de variables individuals. És a dir, els coneixements, els pensaments, les percepcions, les emocions i les actuacions de cada persona en relació a si mateixa i als altres. També es poden analitzar des de la perspectiva de les variables contextuals que les configuren.

Pel que fa als components individuals, cal analitzar els tres elements que componen les habilitats socials: cognitius, emocionals i conductuals, entenent que estan entrellaçats. Sempre des d’una doble vessant: respecte a un mateix i en relació als altres.

En relació a les habilitats socials, la cognició es concreta en la concepció que té la persona respecte què és ser hàbil socialment, si s’aprèn o ve donat, etc.

Els components afectius impliquen les emocions que generen aquests pensaments respecte a l’entorn, als altres i a un mateix. Es manifesten a través del processos que impliquen percepcions, sensacions i emocions, i la consegüent valoració d’un mateix i dels altres, la percepció del propi valor i de l’autoeficàcia, i en concret, el propi valor i autoeficàcia respecte a les relacions socials.

La dimensió conductual engloba la forma d’actuar davant de les diverses interaccions socials. Aquestes actuacions poden anar dirigides cap a un mateix o cap als altres, però acaben incidint sempre de manera simultània en ambdues direccions.

Pel que fa als elements contextuals les construccions individuals són fruit de l’experiència en uns contextos determinats on intervenen persones concretes que configuren la realitat personal de cada subjecte. Per tant, cal analitzar la relació amb els altres a través, entre d’altres, de les seves conductes i els seus missatges i de la influència en les construccions que fa cada persona. Els components contextuals posen de manifest la influència dels altres en la construcció de la concepció, la vivència i l’actuació sobre un mateix i sobre els altres i l’entorn social.

Components individuals

Els components individuals es refereixen a les característiques pròpies de cada persona: la concepció que té de si mateixa (autoconcepte) i dels altres, les expectatives que té de si mateixa a l’hora d’afrontar les situacions d’interacció, els motius als quals atribueix els seus èxits o fracassos en les relacions interpersonals, el valor que atorga a les habilitats socials que posseeix (autoestima) i la consegüent motivació per cercar, establir i mantenir relacions. Aquests elements ens situen en un ventall ampli de diversitat en les persones en situació de dependència, on la variabilitat individual és la característica definitòria.

Els condicionants individuals es construeixen en les interaccions amb les altres persones significatives i són fruit d’un procés d’aprenentatge. Per tant, estan configurats pels condicionants contextuals.

Components cognitius

Els components cognitius de les habilitats socials són les concepcions i percepcions que la persona ha anat construint al llarg del seu desenvolupament relatives a dos aspectes: com és ella i com es l’entorn social i les altres persones. Entre d’altres, es concreten en concepcions referides a les característiques de les situacions en què participa, les característiques que ha de tenir una persona per ser competent socialment, etc.

Aquests elements són fruit de la construcció que la persona ha anat elaborant internament a partir de les dades que ha recollit al llarg del seu cicle vital a través d’experiències directes i vicaries (aprenentatge per observació) i de com les ha anat interpretant en funció de les experiències prèvies i de les confirmacions o els desmentiments que ha rebut de l’entorn. Tal com assenyala Cèsar Coll (2004), les concepcions que en un moment tenim sobre les diverses parcel·les de la realitat s’organitzen en esquemes de coneixement. Aquests esquemes formen part de l’estructura cognitiva del subjecte i són fruit de la interiorització dels coneixements que ha anat construint. Es van elaborant al llarg de la vida, ampliant-se, matisant-se, corregint-se o fins i tot eliminant-se.

Els esquemes de coneixement es refereixen al món social i relacional, a un mateix, als altres i a les habilitats socials pròpies i dels altres. Cada persona, per tant, posseeix uns esquemes de coneixement en relació a si mateixa (autoconcepte) i als altres (concepció dels altres), a les situacions que l’envolten socialment (com és el món de les interaccions i relacions) i a ser hàbil socialment.

Pel que fa al concepte personal del món social, al funcionament dels esdeveniments relacionals que s’hi produeixen i al rol que hi exerceixen les altres persones, es pot concebre com un contínuum delimitat per dos extrems: el món com un espai acollidor i respectuós o, per contra, el món com un espai hostil, cruel o fins i tot perillós. En conseqüència, es poden concebre les altres persones com a persones amb qui es pot comptar i confiar o, al contrari, persones a qui s’ha d’evitar perquè no ens facin mal.

El coneixement i la percepció d’un mateix es recullen en l’autoconcepte, és a dir, la manera com la persona es concep a si mateixa. Aquest es pot inscriure dins d’un ventall ampli d’opcions que van del contínuum hàbil o no hàbil socialment, amb interès o indiferència envers els altres, obert o tancat respecte a les relacions socials, amb tendència a l’extraversió o a la introversió, etc.

El component cognitiu inclou els següents elements: concepcions, pensaments i creences, fet que posa de manifest que el que afecta cada persona no és el que passa objectivament, sinó com aquesta ho viu. Això fa que la realitat sigui molt més complexa del que es mostra a simple vista. En psicologia la perspectiva que dona valor a la percepció i la vivència personal com a element explicatiu de la conducta s’anomena fenomenologia.

Components afectius

Els components afectius són la traducció dels components cognitius, contextuals i relacionals a percepcions, sensacions i emocions que tenen un fort impacte sobre la conducta de les persones.

La concepció d’un mateix i dels altres genera una serie d’expectatives i atribucions vinculades a l’autoestima, que es concreta en la pròpia valoració de competència o incompetència a nivell social i que predisposa a un major o menor grau d’actuació dirigida a iniciar, establir i/o mantenir relacions.

Les persones tenen expectatives diverses pel que fa a la seva capacitat i el seu èxit en les relacions socials. Aquestes expectatives es construeixen al llarg del cicle vital i tenen a veure amb la seva història d’èxits o fracassos relacionals i amb els missatges directes o indirectes que reben de l’entorn respecte a la seva competència.

Les expectatives són un dels condicionants clau per establir i mantenir relacions perquè predisposen en major o menor mesura a la persona cap a la relació. Vinculades a les expectatives, hi ha les atribucions.

Les atribucions són l’explicació que es fa cada persona de l’èxit o el fracàs en les seves relacions.

L’èxit o el fracàs pot ser atribuït a:

  • Causes internes o externes (personals o contextuals)
  • Causes controlables o incontrolables
  • Causes variables o estables

La manera com es configuren aquestes atribucions permet un major o menor grau de control i possibilitats personals cap a la relació. Les atribucions desitjables són aquelles que expliquen tant l’èxit com el fracàs per les causes següents:

  • Internes (personals)
  • Controlables (actuació del subjecte)
  • Variables (modificables)

Per tant, la persona disposa del control sobre les relacions que estableix i sobre com es desenvolupen i flueixen.

En canvi, la concepció més perjudicial per a la persona i l’entorn és quan l’èxit s’explica per les causes següents:

  • Externes (contextuals)
  • No controlables (el subjecte no hi pot actuar)
  • Variables (canviants)

I passa el mateix quan el fracàs s’atribueix a les següents causes:

  • Internes (personals)
  • No controlables (el subjecte no hi pot actuar)
  • Estables (no modificables)

En ambdós casos, la persona no té cap control sobre el procés d’establir i mantenir relacions. Per tant, no pot controlar el nivell d’èxit o fracàs i, en conseqüència, no en pot assumir cap responsabilitat.

L’atribució de responsabilitat personal sobre les pròpies actuacions i sobre les seves conseqüències és positiva perquè reconeix la possibilitat de canvi a través de l’aprenentatge. Entén, per tant, que les pròpies habilitats són millorables i que el subjecte té control sobre la seva competència. Un major nivell d’èxit o fracàs depèn de la persona, que sempre té la capacitat per millorar. En canvi, l’estil atribucional, que entén que l’individu no té control sobre els seus èxits o fracassos, fa que no hi hagi percepció de control ni de responsabilitat i que es descarti la possibilitat d’aprenentatge encaminada a la millora.

Les expectatives i les atribucions són clau en la configuració de la valoració que la persona fa de si mateixa com a competent o no en les relacions amb els altres. És a dir, en la construcció de la seva autoestima relacional, el valor que s’atorga com a persona en les relacions socials.

Els components afectius posen de manifest les emocions i els sentiments que generen les concepcions i percepcions, és a dir, com es valora a si mateix el propi subjecte, els altres i l’entorn.

El desenvolupament de l’autoestima és el resultat d’unir la cognició relativa a un mateix (autoconcepte) amb l’emoció i el valor que genera. És fruit de l’experiència social de la persona, que és una construcció activa i progressiva lligada a les experiències socials que es configuren conjuntament amb els altres, les situacions, les normes, etc.

Les emocions i els sentiments es despleguen en diverses direccions: la que desperta l’actuació de l’altre, la que desperta la situació que es viu, la que es té d’experiències prèvies, la que s’associa a la pròpia percepció i actuació. Aquestes emocions i sentiments impacten en tot el procés relacional. En aquest procés és clau aprendre a identificar, interpretar, comprendre, regular i gestionar les pròpies emocions. És el que s’anomena intel·ligència emocional

Programació neurolingüística (PNL)

La programació neurolingüística (PNL) analitza com s’elabora el pensament i la seva influència en la configuració de les conductes, posant el focus en els processos comunicatius, en la transformació dels pensaments i, en conseqüència, de les conductes.

La percepció i la valoració de la realitat es posa de manifest a través del llenguatge que utilitzem per parlar de nosaltres mateixos, dels altres i de les situacions. En aquest sentit, és rellevant la perspectiva de la programació neurolingüística (PNL), que posa de manifest com el llenguatge configura realitats.

Components conductuals

Les percepcions, concepcions i emocions en relació a un mateix i als altres respecte a les relacions socials es tradueixen en conductes, que a la vegada poden modificar percepcions, concepcions i emocions. Les variables cognitives i afectives inscrites en un context concret provoquen l’actuació de la persona amb major o menor grau de disposició i d’interès per establir i mantenir relacions. És a dir, la persona manifesta un major o menor grau de motivació i d’esforç que es fa visible a través dels nivells d’energia i de persistència que hi aboca.

Les conductes de la persona poden anar dirigides envers a si mateixa o envers els altres, però ambdues interactuen i s’informen de manera continuada.

La conducta observable inclou els següents components:

  • Conductes verbals: expressió a través de paraules
  • Conductes no verbals: expressions facials (mirada, somriure), gestos, postura, distància corporal
  • Conductes paralingüístiques: to, volum, velocitat de la veu
  • Conductes fisiològiques (més o menys perceptibles): tremolor, suor, enrojolament

L’anàlisi dels comportaments de manera desglossada permet generar hipòtesis sobre els pensaments i les emocions que els guien o s’hi amaguen i possibilita analitzar les habilitats socials que es posen de manifest en cada situació, ja que les conductes comuniquen i, a banda de la comunicació explícita, també poden expressar, entre d’altres, coherència o dissonància. Les conductes manifestes poden ser fruit de major o menor consciència i, en conseqüència, de major o menor autocontrol per part de la persona, és a dir que es poden configurar a través d’estratègies i maneres de procedir més o menys establertes a priori.

Les conductes envers els altres estan interrelacionades amb les conductes cap a un mateix, que es tradueixen sobretot a través del llenguatge intern en forma d’autoverbalitzacions (Eceiza, M. i altres, 2008): què es diu la persona a si mateixa respecte a la situació, respecte els altres, respecte els seus fins i objectius a través, entre d’altres, de l’anàlisi de la pròpia conducta.

Components contextuals

Els condicionants contextuals, els elements que caracteritzen i configuren la situació interactiva quan s’esdevé una relació amb una altra persona, tenen un gran impacte en les variables personals de cada subjecte.

Aquest aspecte és rellevant perquè interpel·la les altres persones sobre la responsabilitat que tenen en la construcció que cada persona fa de si mateixa, del món social i dels altres. Permet actuacions dirigides a canviar el context de vida de la persona per aproximar-se i assolir unes relacions de qualitat i satisfactòries. Els cuidadors, els professionals i les persones que interactuen amb persones en situació de dependència han de tenir present, fent-ho conscient, com ells mateixos influencien en aquesta relació i possibiliten un major o menor grau d’èxit en les interaccions.

Els condicionants contextuals de les persones en situació de dependència són, entre d’altres, les expectatives que tenen cuidadors i persones que s’hi relacionen, les atribucions que fan dels seus èxits o fracassos en les relacions i la concepció i/o valoració de les seves capacitats i actuacions relacionals.

Les expectatives dels cuidadors i de les persones significatives són clau per configurar les expectatives de la persona ens situació de dependència. El cuidador ha de tenir expectatives positives respecte a les capacitats de relació de la persona en situació de dependència de manera realista, és a dir, partint de les seves potencialitats, sense negar les mancances i entenent que aquestes es poden millorar a través de l’aprenentatge. Cal posar l’accent en allò que la persona és capaç de fer per, a partir d’aquí, establir el camí que ha de seguir per progressar.

Tal com passa amb les variables individuals, les expectatives dels altres també van lligades a les atribucions dels èxits o els fracassos respecte a les relacions interpersonals. La situació ideal seria que s’atribuïssin els majors o menors èxits en la relació interpersonal a causes internes, controlables i modificables, és a dir, modificables a través de l’actuació de la mateixa persona i dels diversos agents dels contextos de vida, sobretot els cuidadors i persones significatives. Aquestes atribucions suposen concebre el canvi, en el cas de dificultats en les relacions socials, com a possible.

Finalment, la motivació per establir relacions és una variable interactiva entre la persona i el seu entorn, ja que es fruit del grau d’esforç i persistència de la persona i del grau de resposta de les relacions socials, que la reforcen o la debiliten.

Entorns de vida i persones significatives

Per poder analitzar i valorar, des de cada un dels seus components, les habilitats socials de les persones en situació de dependència és fonamental analitzar els seus entorns de vida i el paper que hi juguen les persones significatives. Cal tenir present que les persones en situació de dependència requereixen l’ajut d’una persona o més de manera diària per dur a terme les seves activitats del dia a dia, amb la qual cosa aquestes persones cuidadores exerceixen una gran influència en la vida quotidiana de la persona en situació de dependència. Adquireixen un gran protagonisme en les seves relacions interpersonals, ja que en són un dels actors principals.

A banda de la relació que estableixen amb la persona dependent, cal tenir present que una de les influències més rellevants de les persones cuidadores són les relacions que permeten, a través d’obrir en major o menor mesura nous contextos d’experiències configurats per altres persones, acceptar aquests altres entorns i els seus protagonistes. Això acaba permetent un nivell superior o inferior d’autonomia de la persona en situació de dependència per participar-hi, etc.

Tal com assenyala Rogoff (1993), una de les majors influències dels cuidadors sobre el desenvolupament de les persones en situació de dependència, quan parla de pares i mares respecte als seus fills i filles menors, són les decisions que prenen relatives a les activitats que han d’estar al seu abast i les que no i sobre els seus companys i companyes, és a dir, les relacions interpersonals que poden establir i les que no. Aquestes decisions tenen a veure tant amb la manera com el cuidador percep la persona en situació de dependència com amb la concepció dels contextos més enllà del que ell configura. Adquireixen un pes rellevant els estereotips i prejudicis relatius a la persona en situació de dependència i a la conveniència, o no, del ventall de relacions interpersonals i de la diversitat de contextos socials que són possibles per permetre fer-los efectius.

Persones en situació de dependència

Les persones en situació de dependència són aquelles que no poden dur a terme les activitats de vida diària de manera autònoma, per la qual cosa necessiten la participació d’un cuidador, formal o informal. Les persones dependents ho poden ser per motiu de l’edat (infants, nens i nenes, adolescents i algunes persones grans), per motius de malaltia (persones amb malaltia mental, amb patologies o trastorns diversos, i persones amb malalties físiques) o per una discapacitat (persones amb discapacitat intel·lectual, sensorial i/o física). Això posa de manifest que les persones en situació de dependència són molt diverses en les seves situacions i necessitats i, per tant, l’anàlisi de cada casuística, dels seus contextos de vida i de les capacitats i dificultats és la base per a una intervenció correcta i ajustada.

A més, hi ha diferents graus de dependència segons la necessitat d’ajuda de la persona per fer les activitats bàsiques de la vida diària, tal com s’assenyala al web del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies (treballiaferssocials.gencat.cat) a partir del barem de valoració de la dependència (BVD). S’estableixen tres graus de dependència: dependència moderada (grau I), dependència severa (grau II) i gran dependència (grau III).

Relacions privilegiades

Tal com es posa de manifest en la pròpia definició de dependència, la persona dependent requereix la cura en diferents nivells, freqüències i intensitats d’una altra persona o d’un conjunt de persones. La relació amb aquesta persona que n’exerceix la cura és un element de gran importància per al seu benestar i condiciona la resta de relacions que pugui establir i mantenir amb altres persones.

Un aspecte rellevant de la situació de dependència que cal tenir en compte per entendre i actuar amb les persones en situació de dependència i les persones cuidadores és el moment en què aquesta dependència s’ha esdevingut. Hi ha persones a qui de manera primerenca, és a dir, des del moment del naixement, ja se’ls detecta alguna discapacitat o trastorn. Aquest fet suposa, per part de familiars o cuidadors, un procés de dol associat al trencament de les expectatives respecte a la salut i a les capacitats de l’infant. Aquesta situació fa que la persona cuidadora hagi de passar per un procés d’acceptació d’aquesta situació i estableixi amb l’infant una actuació que en la majoria dels casos suposa cura i protecció i, en una minoria, rebuig i fins i tot abandonament.

Quan la situació de dependència és sobrevinguda, és a dir, es dona al llarg del cicle vital, qui pateix un major impacte psicològic respecte a aquesta nova situació és la persona que esdevé dependent. També es dona un procés de dol que cal tenir present a l’hora de relacionar-s’hi. Evidentment, la persona cuidadora, quan hi té un relació afectivoemocional, pateix també un procés de dol lligat al que ha perdut la persona que ha esdevingut dependent i al que han perdut juntes.

Alguns elements que cal tenir en compte per tenir cura i establir una relació positiva amb una persona en situació de dependència són, entre d’altres:

  • Adaptar-se a les seves capacitats i necessitats, promovent al màxim la seva autonomia.
  • Possibilitar que se senti capaç i útil.
  • Tenir en compte el seu punt de vista.
  • Possibilitar que dugui a terme activitats del seu interès.
  • Tenir interès per allò que expressa i necessita.
  • Respectar la seva individualitat: normes, interessos, gustos, preferències i costums.
  • Permetre-li prendre les seves decisions i fer les seves tries i respectar-les.

És important tenir present que les característiques de la persona en situació de dependència, les seves actituds i els seus comportaments condicionen el tipus de relacions possibles. Per tant, la persona cuidadora es veu clarament influenciada per aquestes característiques. A la vegada, tractant-se d’una situació interactiva, les característiques de la persona cuidadora també tenen un gran impacte en les possibilitats o dificultats amb les quals s’enfronta la persona en situació de dependència a l’hora d’establir relacions amb ella i altres persones (vegeu la figura).

Figura Influència entre persona cuidadora i persona en situació de dependència

Com més elevat és el grau de dependència de la persona, més responsabilitat recau sobre les persones cuidadores a l’hora de decidir en quins entorns participa o com s’han de configurar aquests entorns, establir les activitats, els rols i les relacions que s’hi donaran i determinar les característiques físiques i materials.

Una de les figures més rellevants per a les persones en situació de dependència són els professionals especialitzats, que adquireixen una importància enorme en la seva vida ja que els possibiliten habilitats, eines i recursos per esdevenir al màxim d’autònomes. Aquests professionals són, entre d’altres, els fisioterapeutes en el cas de les persones amb discapacitat motriu i els logopedes en el cas de les persones amb discapacitat auditiva.

Contextos de vida de les persones en situació de dependència

Els contextos de vida de les persones en situació de dependència i el desenvolupament personal que permeten, individual i social, s’han d’analitzar en els termes de l’ecologia del desenvolupament humà (Bronfenbrenner, 1987), tenint en compte les característiques dels microsistemes, mesosistemes, exosistemes i macrosistemes. De manera especialment rellevant, cal centrar-se en el rol que exerceix la persona cuidadora respecte a la persona en situació de dependència i el rol que se li atribueix a la persona en situació de dependència juntament amb el reforç social i cultural que sustenta aquestes idees i actuacions.

El microsistema de les persones en situació de dependència

Pel que fa al microsistema, és rellevant conèixer els diferents entorns en els quals participa la persona en situació de dependència. Haurien de ser diversos per afavorir el desenvolupament de la persona i permetre-li diversitat d’activitats, rols i relacions interpersonals. Han de reunir les característiques físiques i materials que possibilitin al màxim l’autonomia de la persona dependent en l’accés i participació a través del que es coneix com a dissenys universals i inclusius (Serratosa, 2016).

La majoria de persones en situació de dependència participen en l’entorn familiar i en entorns institucionalitzats com són l’escola, el centre de treball (assistit o no), centres de dia o centres residencials, a banda d’activitats culturals, esportives i d’oci més o menys sistematitzades en el paper d’actors i/ espectadors. A banda de l’entorn familiar, que normalment és divers pel que fa a les persones que l’integren, és rellevant qui compon els entorns fora de l’àmbit familiar: si hi ha exclusivament persones en una situació de dependència semblant o si són entorns inclusius, on hi ha diversitat d’usuaris i casuístiques.

En un model inclusiu és rellevant l’escolarització en escoles ordinàries versus escoles d’educació especial; el llocs de treball en institucions que permeten el treball diversificat i adaptat en contrast amb els centres de treball assistit; l’esport adaptat en contextos de diversitat o, per contra, exclusivament d’esport adaptat, i el mateix pel que fa a les activitats d’oci cultural i de lleure. Finalment, on aquestes situacions d’inclusió són menys freqüents és en els centres de dia o entorns residencials, on la diversitat es va reduint ja que estan dirigits a col·lectius específics com persones que pateixen malalties de salut mental o gent gran dependent (vegeu la taula).

Taula: Entorns de vida de més a menys inclusius
Entorns Més inclusius Menys inclusius
Residencial Familiar Institucional
Educatiu Escola ordinària Escola d’educació especial
Laboral Centre de treball Centre especial de treball
Oci i lleure esportiu Esport Esport adaptat
Oci i lleure cultural Activitats culturals Activitats culturals adaptades

La tipologia d’entorns té conseqüències en els elements del microsistema: activitats en què es participa, rols que s’adopten i relacions que s’estableixen. Moltes vegades l’opció d’entorns integrats no està subjecta a la decisió de la persona usuària ni de la cuidadora, sinó a l’existència d’aquests recursos i a l’acompanyament amb mesures personals, socials i ambientals que facin possible una participació activa i real de la persona en situació de dependència. Un dels factors clau perquè la participació en un entorn sigui afavoridora del creixement de la persona en situació de dependència és l’existència, en cada entorn, de figures de suport i de referència amb les quals poder comptar i recórrer.

Pel que fa a les característiques físiques i materials dels entorns, per tal que aquests siguin inclusius són primordials els plantejaments del disseny universal, orientat a dissenyar espais accessibles per a tothom des de tots els punts de vista (físics, sensorials i cognitius) partint de la idea de la diversitat humana i primant la inexistència de barreres per a l’accés, la permanència, la participació i la socialització. Aquest plantejament supera la concepció de l’adaptació de l’espai en funció de les característiques de col·lectius específics, promovent el disseny d’espais accessibles a tothom des de les múltiples capacitats i diversitats.

El mesosistema de les persones en situació de dependència

La participació de les persones en situació de dependència en més d’un entorn requereix que es donin algunes condicions per tal d’afavorir el seu desenvolupament.

Entre d’altres, algunes condicions són:

  • Demanda de rols compatibles i coherents
  • Confiança mútua entre entorns
  • Orientació positiva d’un entorn envers l’altre
  • Consens de metes
  • Equilibri de poder a favor de la persona dependent

Garantir aquestes condicions implica que els diferents cuidadors de cada entorn treballin de manera conjunta i es coordinin.

L'exosistema de les persones en situació de dependència

Un altre element rellevant que configura els contextos de vida de les persones dependents, i se situa fora dels seus microsistemes i mesosistemes, són els ajuts o impediments en altres entorns i instàncies per permetre a la persona dependent i la persona cuidadora participar en els diferents contextos i establir diferents nivells de relació entre entorns. Són especialment rellevants les condicions de la vida personal, social i laboral de les persones cuidadores i la possibilitat de fer compatible el seu desenvolupament personal, relacional i professional amb la situació de la persona dependent.

Exemples de promoció de la compatibilitat entre la feina de la persona cuidadora i la resta d'entorns

Les reduccions de jornada que preveu l’administració pública per tenir cura d’una persona amb discapacitat psíquica, física o sensorial i el mateix pel que fa als permisos per assistir a reunions en els centres d’educació especial o d’atenció precoç, en el cas de fills o filles amb discapacitat, o en l’acompanyament al centre sanitari, o la flexibilitat horària per la conciliació de l’horari laboral amb el del centre d’educació especial.

RESOLUCIÓ ENS/1031/2014, de 8 de maig, sobre el procediment de reducció de jornada per al personal funcionari docent.

bit.ly/300AWPj

El macrosistema de les persones en situació de dependència

L’impacte del macrosistema està àmpliament analitzat des de les polítiques que es duen a terme per a persones en situació de dependència i persones cuidadores informals a través, fonamentalment, de la legislació i les idees, creences i prejudicis que existeixen socialment respecte a aquestes persones.

Pel que fa a les polítiques de dependència, l’any 2002 els estats membres de la Unió Europea van establir tres criteris que les han de regir: universalitat, alta qualitat i sostenibilitat en el temps dels sistemes que s’implantin.

Llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència

Consulteu la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència: bit.ly/3cTwqGV

A Catalunya la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència estableix:

  • L’objecte de la llei i els fins que l’inspiren.
  • Els drets i deures de les persones en situació de dependència.
  • La configuració del sistema d’atenció a la dependència, fruit de la col·laboració i participació de totes les administracions públiques:
    • Prestacions
    • Catàleg de serveis
    • Graus de dependència
    • Criteris bàsics per a la valoració
    • Procediment de reconeixement del dret a les prestacions
  • Les mesures per assegurar la qualitat i l’eficàcia del sistema.
    • Elaboració de plans de qualitat i sistemes d’avaluació
    • Formació i qualificació de professionals i cuidadors

La llei permet garantir els drets de les persones en situació de dependència i establir les prestacions i serveis que han de tenir disponibles en funció del grau de dependència que s’hagi valorat.

La dependència engloba un ventall molt ampli de situacions i tipologies molt diverses i complexes que tenen la seva concreció en cada persona, ja que es donen trets individuals que la configuren. Malgrat aquesta realitat diversa, per conceptualitzar les persones en situació de dependència la societat es guia per etiquetes socials o estereotips que permeten categoritzar aquest col·lectiu de persones i cada subcol·lectiu.

Els estereotips són formes col·lectives preestablertes i amb valor de certesa que s’empren per caracteritzar i classificar diferents grup socials.

Aquestes simplificacions contenen moltes inexactituds i no es corresponen amb la realitat de les persones sobre les quals recau l’estereotip. Aquest procés de categorització social comporta atribuir de forma il·lusòria trets i característiques comuns a totes les persones que formen part d’una mateixa categoria i contribueix a la creació exagerada de diferències entre persones pertanyents a categories socials diferents.

Els estereotips generen, de manera ràpida, impressions i expectatives sobre les persones que pertanyen a una determinada categoria social. Aquestes atribucions d’unes característiques, trets, aptituds i comportaments específics es tradueixen en formes de relacionar-se amb aquest grup social. Per tant, els prejudicis, les expectatives i les atribucions es tradueixen en una forma de comportar-se i relacionar-se amb les persones a qui se’ls atribueixen, fet que genera discriminació i estigmatització.

Vegeu l’experiència Canvia el conte i, específicament, el vídeo que convida a la reflexió sobre les relacions que establim amb les persones amb trastorn de l’espectre autista (TEA) a l’apartat “Annexos”.

“La discriminació es conceptualitza com el conjunt d’accions concretes o comportaments que es fan contra el grup social que s’ha prejutjat.”

Diversos autors. L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016 (pàg. 44).

En una societat on l’autonomia i la independència individual prenen un gran valor, moltes vegades vinculat al meritatge i a la decisió personal, ser una persona en situació de dependència pot suposar menyspreu o compassió cap a la persona que viu aquesta circumstància.

A la vegada és interessant posar de manifest el fenomen de l’autoestigma, és a dir, el grau d’assumpció dels estereotips per part de les mateixes persones en situació de dependència. Les persones en aquesta situació assimilen els estereotips socialment dominants i se’ls fan propis, de forma que s’apliquen aquests estereotips negatius a si mateixes (L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016).

L’autoestigma es produeix quan les persones que tenen una situació de dependència assimilen els estereotips que se’ls atribueixen socialment, se’ls fan propis i se’ls autoatribueixen.

Aquest procés incideix negativament en aquestes persones, ja que perceben que formen part d’una categoria social que està associada a característiques negatives. Passen a formar part d’una identitat social deteriorada o negativa. En la mesura que les persones en situació de dependència s’autoestigmatitzin, es produiran els efectes psicològics de pèrdua progressiva d’autoestima al autoatribuir-se característiques amb connotacions negatives.

A banda de les idees i creences que configuren les possibilitats de relació de les persones en situació de dependència, hi ha aspectes de l’ambient relatius a les característiques físiques i materials de l’entorn que prenen gran rellevància en funció de la situació de dependència que presenta la persona: la possibilitat que dona l’entorn a l’accessibilitat i la permanència, l’accés a la informació, la comunicació a través d’entorns construïts amb la concepció dels dissenys universals (Serratosa, 2016). Des d’aquest punt de vista, són fonamentals les polítiques en la construcció d’equipament públics i, en el cas d’equipaments ja existents, les adaptacions corresponents.

“Disseny universal o inclusiu. El disseny universal beneficia, doncs, totes les persones de totes les edats i habilitats.”

Toni Serratosa, 2016

Avaluació de les habilitats socials

L’avaluació és un procés que implica emetre un judici de valor sobre algun aspecte de la realitat i suposa diverses moments i actuacions.

Aquesta és la seqüència avaluativa:

  1. Formular l’objecte d’estudi.
  2. Prendre decisions sobre el procés.
  3. Recollir informació i registrar-la.
  4. Descriure la informació.
  5. Analitzar la informació.
  6. Valorar i interpretar la informació.
  7. Comunicar els resultats.
  8. Prendre decisions vinculades a l’acció.

L’avaluació és un procés intencionat i fonamentat que implica seleccionar i interpretar informació per prendre decisions.

Els components conductuals de les habilitats socials faciliten la seva avaluació, ja que són observables, però no poden ser entesos sense els processos cognitius i afectivoemocionals que els informen, ni sense la contextualització de cadascun d’aquests elements en relació amb les característiques de l’entorn, l’experiència prèvia de la persona, el moment de la relació que s’estudia, el programa d’entrenament d’habilitats, etc.

Es poden analitzar els components de les habilitats socials de manera completa des de dues perspectives complementàries:

  • Aspectes directament observables:
    • De la persona: les conductes respecte a si mateixa i respecte als altres.
    • De l’entorn: components rellevants en les situacions d’interacció.
  • Aspectes no directament observables, que cal inferir o preguntar directament:
    • De la persona: la concepció (cognitiu) i l’emoció (afectiu) sobre si mateixa, els altres i l’entorn social. La seva construcció i configuració a través de l’experiència interpersonal.
    • De l’entorn: els trets contextuals perceptius i vivencials i la seva incidència/influència en la persona.

Les actuacions i les estratègies que configuren el procés d’avaluació s’estableixen a partir de decisions relatives a diversos aspectes clau:

  • Per què avaluar?: la finalitat de l’avaluació.
  • Què i qui avaluar?: l’objecte de l’avaluació, és a dir, els continguts (de la persona i de l’entorn) i el focus (persones i entorns).
  • Quan avaluar?: el moment o moments en que es du a terme l’avaluació.
  • Qui avalua?: les persones encarregades de les diferents accions relatives al procés i la seva execució.
  • Com s’avalua?: mètodes i instruments, eines o protocols que s’utilitzen al llarg del procés.
  • Quins són els informats i contextos clau?: la situació de les persones i els entorns que disposen de la informació que cal i, en conseqüència, on i a qui s’ha d’observar o interrogar.
  • On s’avalua?: el context o la situació on es realitza el procés de recollida de dades.

Per valorar les dades cal haver decidit prèviament el criteri per fer-ho:

  • Criteri extern, en funció de variables personals i contextuals establertes prèviament.
  • Criteri normatiu, en funció del nivell de les altres persones i entorns.
  • Criteri personal, en funció del nivell de la pròpia persona i de l’entorn.

Finalitat de l'avaluació

El procés d’avaluació implica recollir dades, descriure-les, analitzar-les, interpretar-les i valorar-les amb la finalitat de prendre decisions, és a dir, actuar decidint allò que s’ha de mantenir, desenvolupar i ampliar o allò que cal modificar transformant-ho o canviant-ho. Des d’aquesta perspectiva, l’avaluació serveix per a la presa de decisions enfocada a la millora i dirigida a augmentar el benestar personal i relacional de la persona. Per tant, les habilitats socials i les característiques dels contextos de vida de la persona en situació de dependència són valorats com a positius o negatius en funció de les conseqüències que tenen per a la persona i per al seu entorn social, considerats en termes adaptatius.

L’avaluació com a procés de fer presents, conscient, les característiques de la persona i del seu entorn en l’àmbit relacional pot tenir diverses finalitats:

  • Conèixer el punt de partida, és a dir, les habilitats socials presents i les oportunitats dels entorns de vida, de la persona en situació de dependència, per prendre decisions d’intervenció.
  • Recollir dades dels canvis, és a dir, constatar si hi ha modificacions, en quina direcció, intensitat, etc., en l’aplicació d’actuacions personals i de l’entorn.
  • Conèixer el punt d’arribada, l’assoliment personal i de l’entorn després d’actuacions desenvolupades dirigides a canviar-los.

La finalitat de l’avaluació ha de preveure també qui serà coneixedor de les diferents fases del procés d’avaluació i de les dades que se’n derivin. Cal saber a qui es transmetran els resultats de les diferents fases del procés d’avaluació i amb quina finalitat.

Objecte de l'avaluació

En l’avaluació de les habilitats socials, com passa en la majoria de competències i habilitats complexes, hi ha conductes observables i n’hi ha que no, per la qual cosa per obtenir aquestes dades es pot procedir de dues maneres diferents:

  • Establir indicadors, que són observables i permeten inferir aspectes no directament observables, cognitius o emocionals.
  • Preguntar directament sobre aquests aspectes a la persona afectada o a les persones que hi tenen relació.

L’avaluació de les habilitats socials ha de tenir en compte sempre una doble perspectiva:

  1. Nivell de competències en les habilitats socials de la persona, habilitats en les relacions interpersonals o competència social configurat per aspectes cognitius, emocionals i conductuals.
  2. Oportunitats o possibilitats que l’entorn dona a la persona per desenvolupar, exercir i millorar aquestes habilitats. En el cas de les persones en situació de dependència, són les relacions que estableix amb les persones significatives, en especial amb les cuidadores, i opcions d’ampliar i establir altres relacions amb la participació en altres contextos de vida. També són aquells aspectes físics i materials de l’entorn que possibiliten l’accés i la comunicació de la persona en l’establiment i manteniment de les relacions socials.

Segons Lewin (1973), les explicacions de la conducta de les persones es troben en les interaccions de les seves característiques i dels seus ambients, passats i futurs. Per tant, per avaluar les habilitats socials de la persona cal també avaluar el seu ambient, ja que la interacció de la persona amb l’ambient és el factor clau i un dels elements explicatius, sempre tenint en compte que tant la persona com l’entorn són canviants i mútuament influenciables.

L’ambient influeix i s’ajusta a la persona, que incideix i s’acomoda a l’ambient. Es produeix una interacció bidireccional, una interacció recíproca entre persona i ambient.

A banda de descriure les habilitats socials, recollint variables relatives a la persona i a l’entorn (físic i social), les habilitats socials també es poden descriure i analitzar en funció de les conseqüències que provoquen, tant a la persona com al seu entorn.

Finalment, un altre element que pot ser interessant d’avaluar és la quantitat de relacions que té cada persona, dibuixant un mapa de la seva xarxa social i de les persones que percep com a disponibles al seu entorn i per a qui és important. Aquest mapa de relacions, el seu caràcter i la reciprocitat es pot analitzar també a través d’estudis sociomètrics. Associat al nombre de relacions, i per ampliar el mapa, es pot comptabilitzar i analitzar l’impacte en temps i freqüència de cadascuna de les relacions.

Moments de l'avaluació

L’avaluació es pot dur a terme en diferents moments en funció del seu objectiu:

  • Avaluació inicial: punt de partida
  • Avaluació formativa i formadora: programa d’entrenament d’habilitats socials o altres actuacions en l’entorn
  • Avaluació sumativa o final: final del programa o de les actuacions planificades per a la millora de les habilitats socials i l’entorn de la persona

L’avaluació inicial, diagnòstica, permet prioritzar les intervencions assenyalant per on s’ha de començar i orientant el camí que s’ha de seguir. És fonamental que professionals i cuidadors adaptin les seves actuacions a cada persona i al seu entorn partint de la realitat i configurant objectius realistes i assolibles.

Els professionals i cuidadors han d’utilitzar la informació disponible per prioritzar, és a dir, per establir què es treballarà: seleccionar un nombre limitat d’aspectes i focalitzar l’actuació en aquests objectius ben delimitats. En aquest procés de delimitació d’objectius i focalització d’actuacions, sempre que sigui possible és fonamental la participació de la persona en situació de dependència i de les persones cuidadores i significatives. El nivell de participació pot anar del més elevat (formular objectius de manera conjunta) al més baix (compartir objectius per conèixer-los i recordar-los de manera continuada).

L’avaluació formativa permet a les persones cuidadores, informals o professionals, adonar-se de si les seves actuacions afavoreixen els objectius establerts o cal repensar-les i corregir-les. Aquesta avaluació pren caràcter formador quan també permet a la pròpia persona modificar la seva actuació en la direcció dels objectius marcats i, per tant, prendre consciència d’allò que té al seu abast per afavorir el progrés i del què cal fer per superar el que l’entorpeix.

L’avaluació sumativa o final, de l’assoliment, posa de manifest el que s’ha assolit i és clau perquè el diferents protagonistes dels canvis (cuidadors, professionals i persona en situació de dependència) segueixin esforçant-se i persistint en la seva dedicació a la millora, promovent nous programes i actuacions dirigides a seguir progressant.

Persones de l'avaluació

Respecte a qui fa l’avaluació, les decisions són d’entrada en dues direccions oposades:

  • Interna: la persona que du a terme el procés d’avaluació forma part del context de vida de la persona en situació de dependència.
  • Externa: la persona no forma part del context que s’avalua, és a dir, no té cap relació amb la persona en situació de dependència ni amb el seu entorn social i material.

En l’avaluació interna són rellevants una segona tipologia de decisions:

  • La persona avaluada participa directament en l’avaluació, perquè és qui proporciona les dades.
  • La persona avaluada no participa activament en l’avaluació, malgrat ser-ne el focus.

L’avaluació interna pot suposar que els protagonistes de l’avaluació esdevinguin avaluadors. En aquest cas, es pot donar a dos nivells que es poden establir de manera exclusiva o ser complementaris:

  • Autoavaluació: la persona proporciona dades d’ella mateixa.
  • Coavaluació: la persona proporciona dades d’una altra persona i rep dades referides a ella, proporcionades per aquesta altra persona.

L’autoavaluació és un dels processos més potents per al canvi perquè possibilita, a la persona, prendre consciència del punt en què es troba i permet identificar cap a on pot o li cal anar. Com que mostra cadascuna de les conductes rellevants i les seves variacions o valors, marca la direcció que han de prendre les actuacions cap al futur. Evidentment, amb aquesta informació no n’hi ha prou per al canvi. Cal comptar amb estratègies que permetin el progrés i l’evolució, però conèixer el punt de partida i la fita que es vol assolir és el primer pas.

L’estratègia de la coavaluació també és molt potent perquè permet dos processos en paral·lel:

  • Proporcionar informació de com un valora els altres.
  • Rebre informació de com els altres valoren un mateix.

Valorant els altres es pren consciència de la pròpia situació, perquè s’estableixen comparacions, i rebent la valoració dels altres es pren consciència d’aspectes que potser no es tenien presents. Aquesta doble presa de consciència, de manera conjunta, del punt on es troba l’individu a través del contrast de situacions i perspectives pot posar en valor la influència mútua i el potencial de l’ajudat entre els protagonistes de l’avaluació entre iguals.

Des d’aquest punt de vista, en el cas de les persones en situació de dependència és molt interessant promoure processos de coavaluació entre la persona en situació de dependència i els seus cuidadors, els seus companys o altres professionals, per assenyalar el camí cap on anar, és a dir, les oportunitats de cadascun dels protagonistes per, si cal, actuar d’una altra manera.

Pel que fa a l’avaluació externa, la que realitza una persona no vinculada a la persona dependent, a les seves relacions o a l’entorn, pot proporcionar informació de manera més objectiva i fer visibles aspectes que un mateix i els del voltant poden no veure. A la vegada, es pot atribuir una major credibilitat a les seves aportacions.

Mètodes i instruments de l'avaluació

El procés de recollida de dades suposa prendre decisions a diversos nivells:

  1. La metodologia d’avaluació
  2. Les tècniques de recollida de dades
  3. L’acotació de les dades que es registraran
  4. Els instruments concrets per al registre

Metodologia de l'avaluació

L’avaluació de les habilitats socials se situa en els mètodes d’estudi qualitatius, és a dir, l’estudi de fenòmens que no són quantificables. Aquest tipus d’estudis permeten aprofundir sobre l’objecte d’estudi, englobar la seva complexitat i incorporar els aspectes subjectius i vivencials de les persones implicades. Les tècniques de recollida de dades que més s’utilitzen en els estudis qualitatius són l’observació, l’entrevista i els historials.

La metodologia qualitativa, tal com assenyala Riba (2014), es caracteritza per:

  • Treball de camp: les dades es recullen en els hàbitats quotidians del subjecte.
  • Estratègia de recerca: l’observació passa per davant de l’experimentació.
  • Obtenció de dades: s’interactua amb el subjecte.
  • Dades rellevants: és significatiu el que diu el subjecte, el seu significat i el context.

Tècniques de recollida de dades

Les dades es poden recollir bàsicament a través de tres procediments:

  • Observació: recull i registre de dades observables (conductes i/o indicadors).
  • Interrogació: recull d’idees, opinions, creences, vivències expressades per les persones que disposen d’informació rellevant (informants clau).
  • Anàlisi de documents rellevants: anàlisi de dades registrades anteriorment sobre la persona i els seus entorns de vida (historials).

Els instruments de recollida de dades es poden analitzar des de tres punts de vista:

  • Recollida: a través de l’observació, la interrogació, el buidatge de documents.
  • Registre: de manera més o menys oberta amb els diferents instruments, existents o d’elaboració pròpia.
  • Tipus de dades obtingudes: prioritàriament han de ser qualitatives, malgrat que algunes poden ser quantitatives (temps, freqüències, número de persones).

Cadascuna d’aquestes decisions no és excloent, sinó que es poden combinar. La combinació és un procediment recomanable ja que permet la triangulació de les dades, és a dir, el contrast de les dades obtingudes a través d’instruments diversos.

L’observació pot ser de diversos tipus:

  • Observació no participant (qui observa no intervé en la situació observada):
    • Directa: s’observa mentre es donen els fets.
    • Indirecta: s’observen les conseqüències dels fets no observats o els productes o registres.
  • Observació participant: qui recull les dades participa en el context de recollida, interactua, proposant activitats, es comunica.

Acotació de les dades

L’avaluació sempre es du a terme en un període de temps determinat. Això fa que les dades recollides siguin una mostra, ja que l’avaluació mai pot englobar totes les conductes del subjecte i les característiques dels seus entorns. Una de les decisions importants és establir la durada total del període d’observació i concretar, dins d’aquest període, en quins moments es recullen les dades.

Es poden establir diversos moments de recollida mentre dura el període d’observació:

  • Mostra d’esdeveniments: cada vegada que es dona la conducta o seqüències de conducta, es registra. El mateix pel que fa a quan es donen certes característiques de l’entorn.
  • Mostra temporal o per punts de temps: cada temps determinat es recullen les dades, és a dir, amb una temporalització prèviament establerta. Es fa l’observació en punts de temps fixats separats entre si. Quan és el moment determinat, establert a priori, s’observa la persona, les característiques de l’entorn o ambdues.
  • Mostra focal: el focus de l’observació és per períodes. Durant un període de temps es focalitza l’observació en la persona i durant un altre període es focalitza en l’altre element, altres persones o les característiques de l’entorn, i així successivament.

Instruments de recollida de dades

Els instruments de recollida de dades són diversos en funció de les tècniques utilitzades.

Instruments de recollida de dades:

  • Observacionals
    • Oberts
      • Descriptius
      • Narratius
    • Tancats
      • Registres categorials
      • Llistes de conductes
      • Escales d’estimació
  • D’interrogació
    • Oberts
      • Entrevistes
    • Tancats
      • Qüestionaris

Pel que fa als instruments de recollida de dades, quan s’utilitza l’observació poden ser registres més o menys oberts o més i menys tancats i pautats.

Els registres observacionals més oberts són instruments on es registra tot el que passa, sense posar l’accent enlloc, és a dir, es registren els esdeveniments sense variables ni categories preestablertes. Per tant, es descriu la conducta del subjecte, si mostra emocions o no, quines emocions mostra i com…; i les característiques dels entorns, tant de les persones que hi participen com d’altres elements que els configuren.

Els registres observacionals oberts poden ser:

  • Descriptius: recullen comportaments, esdeveniments, relacions temporals o causals entre comportament, fets, variables de l’entorn.
  • Narratius: són menys acotats que els descriptius. Són els diaris, els registres d’esdeveniments, les notes de camp…

Els registres descriptius i narratius poden acompanyar-se d’altres registres de suport (filmacions, àudios, fotografies, produccions) que permeten recuperar els esdeveniments descrits i, per tant, contrastar les dades recollides.

El registres observacionals tancats possibiliten recollir variables preestablertes amb categories prefixades i mútuament excloents. S’anomenen registres categorials i impliquen categories a priori. Recullen mostres d’esdeveniments, comportaments, processos, aspectes físics i materials. Entre aquests instruments hi ha:

  • Registres de categories exhaustius i complerts
  • Llistes de conductes
  • Escales d’estimació

Els registres categorials són un conjunt de variables preestablertes (què cal observar) on s’estableixen els nivells de realització (categories) descrits de manera exhaustiva i completa. Vegeu l’exemple de taula sobre normes de cortesia:

Taula: Normes de cortesia
Inadequat Mínim Bo Excel·lent
Salutació en entorns d’interacció coneguts i poc nombrosos. Sovint quan arriba en un nou espai on hi ha altres persones no saluda. Sovint quan arriba en un nou espai on hi ha altres persones saluda. No sempre ho fa explícitament, sinó que pot utilitzar la mirada, el somriure. Sempre quan arriba en un nou espai on hi ha altres persones saluda explícitament les persones presents. Sempre quan arriba en un nou espai saluda explícitament. Ho fa individualment, una a una, o fent servir els noms. Pot comentar alguna cosa relativa a l’experiència conjunta o d’interès per a l’altra persona.

Les llistes de conductes registren la presència o absència de conductes que requereixin baixa inferència, és a dir, que són clarament observables. Vegeu l’exemple de taula:

Taula: Conductes
Conductes NO
1. Saluda quan arriba
2. S’acomiada quan se’n va.
3. Mira qui li parla (emissor).
4. Dirigeix la mirada cap al receptor.
5. Expressa amb gestos com viu la situació d’interacció.
6. Expressa amb paraules com viu la situació d’interacció.

Les escales d’estimació són una aproximació quantitativa o qualitativa al nivell de presència, intensitat o freqüència d’una conducta. Poden ser numèriques, gràfiques o verbals. Vegeu els exemples de figura.

Figura Escala numèrica, gràfica i verbal

Els instruments de recollida de dades quan s’utilitza la interrogació poden ser, també, més o menys tancats o més o menys obertes:

  • Qüestionaris
  • Entrevistes

Els qüestionaris i les entrevistes tenen les següents característiques:

  • S’obté informació verbal.
  • És una situació interactiva on un dels participants pregunta i l’altre respon.
  • L’entrevistador ha d’establir les normes de procediment.
  • Les respostes s’han de registrar.

En els qüestionaris les preguntes ja tenen les respostes establertes en forma de categories. Per tant, s’ha d’haver previst totes els opcions de resposta o deixar una opció oberta per poder anotar les respostes imprevistes.

En les entrevistes, en canvi, les preguntes són de resposta oberta que cal registrar, normalment a través d’àudios, per després recuperar-les, transcriure-les i poder-les analitzar.

En els mètodes d’interrogació es dona el perill de la desitjabilitat social en la resposta. És a dir, pot ser que no s’obtinguin respostes d’acord amb la realitat, sinó aquelles que són desitjables socialment i, per tant, que el subjecte vol manifestar o pensa que són les que l’entrevistador espera.

Validesa i fiabilitat

En els processos d’avaluació hi ha diversos aspectes que contribueixen a donar major o menor rigor. Dos aspectes vinculats als instruments són la seva validesa i fiabilitat.

La validesa fa referència al contingut de l’instrument, és a dir, si realment permet recollir les dades del que realment es vol estudiar.

La fiabilitat es refereix a la consistència del l’instrument, es a dir, si es utilitzat per diferents persones o per la mateixa persona, en diferents moments i circumstàncies, permet resultats coincidents i consistents.

Persones i contextos

Abans de procedir a la recollida de dades cal identificar els informats o contextos clau, és a dir, on se situa i cal anar a buscar i recollir la informació.

  • Subjecte
  • Cuidadors
  • Professionals
  • Contextos
  • Registres previs o historials

En aquestes decisions convé tenir present que l’obtenció de dades d’informants, contextos i historials diversos permet la triangulació de la informació, és a dir, el contrast de la informació obtinguda per identificar la que es manté per tal de diferenciar la informació consistent de la que no ho és.

Contextos d'avaluació

La darrera decisió té a veure amb si les dades es poden recollir o no en contextos reals de vida on es puguin observar les diverses activitats, rols i relacions que estableix la persona en situació de dependència i les característiques físiques i materials d’aquests contextos.

Entre els entorns de vida de les persones es distingeix entre:

  • Entorns més formals: amb activitats, rols i relacions clarament establerts.
  • Entorns més informals: amb activitats, rols i relacions més variables i diversos.

Quan, pel motiu que sigui, les dades no es poden recollir en entorns reals de vida, es pot fer en entorns simulats, provocats o artificials que puguin evocar algunes de les característiques dels contextos reals.

Anàlisi, valoració i interpretació de la informació

Un cop es disposa de les dades, cal valorar-les. S’ha de decidir prèviament el criteri per fer-ho, és a dir, en base a quin referent es valoraran les dades obtingudes que permeti emetre un judici de valor respecte les variables personal i contextuals de les relacions socials:

  • Criteri extern, en funció de variables personals i contextuals establertes prèviament. En aquest cas es compararan les característiques de la persona i de l’entorn amb les característiques que s’han establert com a desitjables, situant la valoració de la persona i de l’entorn a un nivell més a menys proper a aquests estàndards establerts.
  • Criteri normatiu, en funció del nivell de les altres persones i entorns. Es comparen la persona i l’entorn amb les característiques que presenten altres persones i entorns, situant la valoració de la persona i l’entorn en la posició que ocupa respecte els altres.
  • Criteri personal, en funció del nivell de la pròpia persona i de l’entorn. Es compara la persona i l’entorn en funció d’ells mateixos i, per tant, es valora si hi ha hagut evolució (involució, estancament o progrés) respecte a les dades de què es disposava prèviament. El judici de valor s’estableix en termes de millora, manteniment o retrocés respecte a ell mateix i al mateix enton.
Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats