Breu història de la il·luminació escènica
La llum és fonamental en les nostres vides, sense ella la majoria de les nostres accions no es podrien dur a terme. Tenim llum a la feina, a casa, dins del cotxe, a les bicicletes; els avions porten llums, els vaixells, i així podríem continuar amb una llarga llista.
La llum té la funció de fer visible el nostre entorn, de fer-nos sentir segurs, però també és una eina meravellosa per crear emocions. De fet, solem associar cada situació a un tipus de llum: si hem de fer un sopar romàntic preparem una il·luminació amb llum d’espelmes, una llum càlida, tènue i suau; si hem de llegir un llibre ho fem sota la nostra llum preferida, puntual, concentrada i intensa, i si expliquem un conte de por als nostres fills, ho fem sota el llençol amb un llum sota la cara per tal de semblar un monstre horrible.
Alguns aspectes tècnics de la llum, com ara la temperatura de color o les tècniques d’il·luminació, els veureu a l’apartat “Estils i gèneres de la il·luminació audiovisual”, d’aquesta unitat; i també a la unitat 6: “Tipologia i propietats expressives de les llums”.
La il·luminació és important com a eina de creació d’ambients i transmissió d’emocions.
El teatre i el cinema han comprès de seguida aquest poder de la llum i com el control de la llum pot conduir a l’espectador a un nivell d’emocions molt més ampli i global, de la mateixa manera que ho fan el so i la música.
La il·luminació té el poder de mostrar la bellesa de les stars del cinema, d’ocultar el monstre dins una ombra tenebrosa o de mostrar una posta de sol inoblidable.
El cinema d’animació i els videojocs no són aliens al poder de la il·luminació. Amb el desenvolupament de softwares cada cop més potents, aquests mitjans audiovisuals han anat incorporant il·luminacions cada cop més ambientals i realistes. Les pel·lícules de Pixar són un bon exemple de productes on es cuiden profundament tots els detalls de la imatge.
Des dels orígens del teatre fins al cinema actual, la il·luminació escènica ha anat evolucionant al llarg del temps: des del seus inicis, amb l’ús de llum natural i la del foc, passant per l’ús dels llums de gas, fins a l’adveniment de l’electricitat i la creació dels nous mitjans d’il·luminació. Aquest camí és possible gràcies al desig dels operadors i il·luminadors per crear i dominar la llum, un recorregut on la història del cinema i de la tecnologia van de la mà.
Els inicis de la il·luminació
Imagineu una cova a l’any 35.000 aC; uns homínids arriben de la cacera, encenen un foc i les pintures rupestres es fan visibles, tot el clan s’asseu al voltant del foc i els nostres herois comencen el relat de les seves aventures; el foc, tremolós i càlid, dota la narració de dramatisme i emoció. És l’inici de la il·luminació com a element narratiu i dramàtic. Avui en dia, encara, una història explicada a la vora del foc ens omple d’emoció.
De mica en mica, aquestes històries es van anar sofisticant, convertint-se en mites i llegendes que s’expliquen a un públic cada vegada més nombrós; així, van passar a ser escrites i representades.
Al teatre grecoromà se celebraven uns festivals que duraven un dia sencer. Eren uns teatres semicirculars orientats al nord per tal que la llum solar arribés als actors de forma directa (vegeu la figura). Es representaven les obres amb llum diürna. D’entre els pocs efectes lumínics que coneixien, hi havia l’actuació d’uns personatges vestits de negre amb elements reflectors que suggerien rajos i servien per anunciar l’entrada dels déus a escena. També s’ha documentat l’ús de miralls corbs per a dur a terme efectes especials.
Les representacions de l’edat mitjana són en la seva majoria de caràcter religiós. Es tracta de drames sacres interpretats en esglésies a la llum d’espelmes. Aquest tipus d’acte usa la llum amb una mica més d’intencionalitat. D’una banda, els vitralls i les seves projeccions narren històries a les parets i a terra. D’una altra, l’ús de més o menys intensitat lumínica a partir de fer servir més o menys espelmes serveix per mostrar els moments de més glòria de les santes escriptures o bé l’infern.
La llum al teatre modern
Durant l’inici del segle XVI, continuen les representacions en esglésies, però també és comencen a oferir espectacles d’entreteniment a les classes nobles i al poble. Són espectacles que s’il·luminen amb candeles de greix i l’objectiu és, per un costat, donar prioritat als governants, dotant-los de més llums i, d’altra banda, fer que l’escena sigui visible. Així, seran aquests dos punts els que més s’il·luminaran, amb profusió d’espelmes, canelobres i llums d’oli.
En aquest moment històric l’escenografia era tractada com un gran quadre amb perspectiva i amb l’ajut de la il·luminació es crea aquesta sensació de profunditat, amb la ubicació d’il·luminacions per als actors situats a un primer pla i per al segon i tercer pla.
Tot i així, en temps del teatre elisabetià, de Shakespeare i del famós teatre Globe, la majoria de les representacions es van continuar fent amb llum diürna. De fet, encara haurem d’esperar al segle XIX perquè els teatres s’il·luminin amb llum artificial.
La perspectiva serveix per recrear o imitar la sensació de profunditat.
'The Globe theater', centre del teatre elisabetià
El teatre Globe, construït l’any 1599, es famós perquè s’hi van presentar algunes de les obres més famoses de Shakespeare. Es va destruir en un incendi el 1613, i el que veieu a la imatge és una reconstrucció feta el 1997 seguint el disseny original.
Font: Wikimedia.org
A poc a poc, els il·luminadors van anar agafant interès per la creació d’ambients i van dotar la llum de més rellevància. Amb l’arribada del barroc l’escenografia agafa gran importància i, com a conseqüència, també la luminotècnia. Tot i que les fonts lumíniques continues sent les mateixes (espelmes, torxes o llums d’oli o greix) se n’augmenta la quantitat i la forma d’utilització, buscant un efectisme més gran en les il·luminacions. Es comença a experimentar amb miralls, vidres i reflectors.
Les primeres llums amb color
Leonardo da Vinci (1452-1519) també va ser el creador d’una de les primeres llums amb color. Ho va fer omplint una ampolla de vidre amb un líquid de color vermell, i ficant al seu centre un cilindre que protegia una candela.
En un assaig del 1794, Trattato completo Formale e materiale del teatro, l’arquitecte i crític d’art Francesco Milizia proposa un ús expressiu de la llum, amb una focalització a l’estil de Tiziano (vegeu la figura). Altres autors defensaran el clarobscur de Rembrandt. La idea que es comença a formar és la d’aconseguir llums direccionals que dotin l’escena d’expressivitat, allunyant-la del cànon més clàssic de la llum com a instrument únicament per mostrar.
A partir del 1800 es produeix la gran transformació de la llum teatral amb la introducció de la llum de gas. Aquesta llum s’incorpora al món del teatre de forma ràpida gràcies a la seva velocitat i la possibilitat de regular-ne la intensitat. Aquest últim factor és decisiu, ja que es podia crear un quadre de control, aconseguint donar més o menys llum segons les necessitats interpretatives.
Un dels llums més famosos és el llum de calci, que es creava a partir de la combustió d’una pastilla de calci. La flama es regulava amb el gas que arribava, i l’efecte era una llum molt càlida i afavoridora per als actors. És un llum que es va utilitzar àmpliament, inclús temps després que existís la llum elèctrica.
Entre el 1900 i el 1910, l’aparició de la llum elèctrica i de la seva capacitat per ser modulada, enfocada i acolorida suposarà una forta revolució i crearà noves maneres d’il·luminar.
L’expressió castellana estar en el candelero, que significa ‘estar dalt de tot’, ve de l’ús d’aquest tipus de llum.
A principis del segle XX, Max Reinhardt, director teatral i de cinema, Adolphe Appia, arquitecte i decorador, a més de teòric de la llum, i David Belasco, també director teatral, introduïren innovacions en la posada en escena i apostaren per il·luminacions de tipus expressionista. En concret, va ser Appia un dels primers a parlar de la importància de l’ombra i com manipular-la podia servir per expressar sentiments i idees. Va significar una oposició a la llum naturalista, que era la que s’estava fent servir fins aquell moment.
Els nous conceptes en il·luminació estan totalment lligats al desenvolupament tecnològic, en matèria de llum, electricitat, bombetes i altres accessoris.
Les llums expressionistes les estudiareu a l’apartat “Estils i gèneres de la il·luminació audiovisual”, d’aquesta mateixa unitat.
Louis Hartmann fou un director de teatre i inventor, a més de ser l’electricista de Belasco, i fou dels primers d’entendre les possibilitats que oferien els focus elèctrics direccionals. També és, d’alguna manera, el precursor dels llums que es fan servir avui en dia als teatres. Va ser el primer a fer servir focus de llum incandescent anomenats spotlight, desenvolupats per ell mateix l’any 1879, que permetien dirigir i enfocar el punt de llum. Això facilitava la tasca d’il·luminar actors determinats, o zones de l’escena concretes, aconseguint llums més dramàtiques. Per exemple, per crear llums suaus i envoltants, Hartmann va crear un focus amb set llums suaus en filera. s’utilitzaven per crear una llum natural de dia o com a focus de farciment, per suavitzar les ombres.
El granadí Mariano Fortuny i Madrazo (1871-1949), pintor, fotògraf, dissenyador de moda i inventor, va crear una llum suau a partir d’una bombeta incandescent col·locada dins un paraigua de tela blanca que difuminava la llum. Aquest tipus d’il·luminació és usada per molts fotògrafs actuals, amb la variació que la font lumínica és un flaix (vegeu la figura).
La il·luminació cinematogràfica
Com passa amb la fotografia, la llum, juntament amb el temps, és la base del cinema. La llum queda impregnada en el negatiu de les antigues pel·lícules i també en el CCD de les noves càmeres digitals. En qualsevol cas, la il·luminació atorga emotivitat i expressió als plans; siguin generals (un paisatge d’àmplies serralades) o de detall (la lluïssor d’un ull a punt de plorar). A banda de la seva aportació psicològica, la llum en el cinema també té un ús estrictament funcional: ajuda a crear l’efecte de continuïtat entre els diversos plans, seqüències o localitzacions.
Abans de conèixer els fonaments pràctics d’un esquema de llum (direcció, intensitat, qualitat; llum suau, dura, de farciment…), és interessant saber-ne cinc cèntims de l’evolució tècnica de la llum dins d’aquest medi; des dels seus inicis silents, fins a les tecnologies lumíniques de l’actual cinema contemporani. La periodització històrica varia d’uns teòrics a uns altres, i en alguns moments se superposa, però l’important és entendre com la llum ha anat donant forma, estil i personalitat a les imatges cinematogràfiques.
La llum al cinema mut (1895-1930)
Dins el món del cinema, que al segle XIX es trobava en els seus inicis, els sistemes usats al teatre no eren vàlids; ja que la llum de gas era massa fluixa per a poder ennegrir l’emulsió de la pel·lícula fotogràfica i la nova llum elèctrica encara no estava prou desenvolupada.
El cinema, doncs, es va veure obligat a treballar amb llum natural i, per tant, supeditat a la meteorologia. Les pel·lícules és gravaven en exterior i les ombres eren farcides amb llum provinent de reflectors (vegeu la figura). L’efecte que s’aconseguia era una llum natural, suau i envoltant que, si bé permetia emulsionar la pel·lícula i fer que tota l’escena fos visible, aquesta no tenia cap relació amb la història o amb el guió. Aquesta mena de llum es coneix amb el nom de llum naturalista.
A mesura que la indústria es feia més gran, i per independitzar la gravació de les inclemències del temps, una altra de les opcions fou crear uns estudis amb grans finestrals, per on entrava llum natural, que era suavitzada amb l’ús de mussolines i gases que filtraven la llum. Com l’estudi de cinema que el director Georges Méliès es va crear a Montreuil, l’Star-Film (vegeu la figura).
Exemple de pel·lícula muda, rodada amb llum natural
Al següent vídeo podeu veure una de les obres més importants de George Méliès, Le Voyage dans la lune, de l’any 1902. És considerada una de les primeres pel·lícules del gènere fantàstic. Va ser filmada al seu estudi de Montreuil, l’Star-Film, amb llum natural.
Georges Méliès (1861-1938)
Va ser un il·lusionista i director de cinema francès. Es considera un dels pares dels efectes especials i del cinema fantàstic. Malauradament, han perdurat molt poques pel·lícules seves, ja que es va veure obligat a vendre-les per reciclar la plata de què estava feta l’emulsió.
"Privilegis" del cinema silent
Com que fins al 1927 el cinema era mut, es podien rodar diverses pel·lícules a la vegada, de forma continuada i sense por a molestar, amb el soroll, la feina dels altres; tal com es mostra a la imatge (Font: Wikimedia).
En aquell temps, mentre el teatre ja feia llums més expressives i emotives, el cinema encara treballava amb llums naturalistes. A mesura que els equips de llum artificial es feien més segurs i potents, es van anar incorporant al món del cinema. G. Méliès també va ser el primer a rodar diverses varietés totalment amb llum artificial, concretament amb trenta llums d’arc.
Amb el temps, el cinema necessitarà equips de llum potents i que puguin ser dirigits i regulats en intensitat. Aquests equips començaran a ser possibles gràcies a l’electricitat i l’aparició de la llum artificial.
Tanmateix, els llums artificials, en realitat, també presentaven algunes dificultats: eren de poca intensitat i se’n precisaven molts per ennegrir l’emulsió fotogràfica; a més, no se’n podia controlar el feix. Per solucionar aquest aspectes, amb els anys, es van desenvolupar dos tipus d’aparells elèctrics:
- Els llums de vapor de mercuri. Aquesta làmpada, antecessora dels nostres tubs fluorescents, consisteix en un tub de descàrrega de quars, omplert de vapor de mercuri, que té dos elèctrodes que faciliten l’encesa. Es tracta d’uns llums que aviat es van fer molt habituals al cinema per tres raons:
- per la seva llarga vida
- perquè donen una llum suau i envoltant
- perquè tenen un espectre verd-blavós molt útil per a les primeres pel·lícules fotogràfiques, especialment sensibles a aquest espectre; ja que són pel·lícules ortocromàtiques
Pel·lícula ortocromàtica
La pel·lícula ortocromàtica té una emulsió per fotografiar en blanc i negre i només pot captar les longituds d’ona blaves i verdes. Kodak les va deixar de fabricar l’any 1930, per la introducció de les pel·lícules pancromàtiques.
- Els llums d’arc. Permetien una llum puntual i direccional. Amb aquests dos llums els il·luminadors ja tenien eines per començar a desenvolupar il·luminacions més complexes i suggeridors.
D’altra banda, l’ús dels llums de vapor de mercuri servirà per controlar el contrast, fet que permetrà als il·luminadors començar a treballar amb contrallums o siluetes; dos efectes que permetran un estil més dramàtic en l’ús de la llum.
Aquests efectes ja apareixen al cinema de D. W. Griffith; com a Old Kentucky i Lines of White on a Sullen Sea, ambdues de l’any 1909 i il·luminades per Billy Bitzer, el seu operador habitual. D’altra banda, el seu cinema es caracteritza per l’aparició del muntatge. Aquest implicava la necessitat de dotar de continuïtat estètica tota la pel·lícula; ja que la mateixa escena es podia gravar en diferents dies amb diferents llums. Així, la necessitat d’igualar les il·luminacions farà que la llum artificial agafi, a poc a poc, més importància.
La combinació estètica dels focus de vapor de mercuri i dels focus d’arc permetran l’inici i la creació del famós triangle de llums, d’ús habitual en el cinema clàssic.
D. W. Griffith (1875-1948)
Fou un director de cinema nord-americà. Va combinar la imatge cinematogràfica amb el discurs propi de la novel·la decimonònica, fent així possible el naixement del relat cinematogràfic. És considerat el pare del cinema modern.
La llum al cinema clàssic (1920-1960)
La introducció de les làmpades d’incandescència representà un gran avenç en el món de la il·luminació. Les bombetes incandescents de filament de carboni foren patentades per Edison l’any 1880, però encara es va trigar un temps a fer-les servir al cinema. La raó era que l’espectre cromàtic d’aquestes bombetes, molt ataronjada, no era útil per a les antigues pel·lícules de cine, incapaces de captar aquest espectre de color. Va ser necessari que l’empresa Kodak creés, a mitjans de la dècada dels deu, la pel·lícula pancromàtica, per tal que aquest tipus de llum s’introduís de manera efectiva.
-
- Bombeta de filament; Edison, 1880. Font: Joseph E. Hinds; Wikipedia.
Pel·lícula pancromàtica
La pel·lícula pancromàtica és sensible a totes les longituds d’ona de l’espectre visible. La primera pel·lícula pancromàtica gravada totalment amb negatiu és The Headless Horseman i data del 1922.
Aquests avenços tecnològics, afegits a un millor coneixement de la llum i una experiència més profusa en l’ús dels nous mitjans, va fer que els operadors comencessin a il·luminar la figura i els actors principals amb una tècnica i un estil diferent de la il·luminació general de l’escena. L’objectiu era dotar les estrelles de glamur i fer-les al màxim d’atractives possibles, sense considerar si la llum era realista o lògica. Estem entre 1930 i 1950, en els anys daurats de Hollywood i de l’Star-system.
Implantats, més o menys, com a cànon, els plans generals, per la seva facilitat, s’il·luminaven de forma general i eren definits i nítids. En canvi, els primers plans s’il·luminaven amb llums molt suaus, amb l’ús de gases o filtres; o també es posaven pantalles de difusió davant el llum d’arc (vegeu la figura).
També és en aquests moments que comença a donar-se una preocupació per justificar l’origen de la llum; és a dir, si prové d’una làmpada de sobretaula, de la llar de foc o d’una finestra, per exemple.
A mesura que passava el temps, gràcies als avenços en la tecnologia, a l’aparició de focus més potents i a la capacitat de regular-hi la potència, els operadors podien experimentar i cercar efectes més accentuats d’atmosfera i volum.
Durant aquests anys, per exemple, el cineasta d’origen austríac Josef Von Sternberg (1894-1969) filma una sèrie de pel·lícules amb Marlene Dietrich usant una fotografia atmosfèrica i experimental, de caire expressionista, amb una llum que imitava l’estil pictòric de Rembrandt (vegeu la figura); en són exemples els films Der Blaue Engel (1931) i Shanghai Express (1932).
-
- Marlene Dietrich, amb una fesomia molt marcada, sempre portava el seu propi il·luminador, cosa habitual al Hollywood de l'època. Font: Wikipedia.
La llum Rembrandt, que és com s’anomena, s’aconsegueix amb una única font llum i encara avui és àmpliament utilitzada, especialment per a la il·luminació en retrat fotogràfic. L’efecte que aconseguia va tenir molt d’èxit i va servir com a base per crear un altre esquema lumínic, el triangle de llums. Aquest esquema, basat en tres punts (llum principal, contrallum posterior i llum de farciment), va esdevenir característic del cinema clàssic; ja que, a banda de suavitzar l’estil Rembrandt (de mena, una mica dur), facilitava la feina dels operadors i creava un sistema d’il·luminació que permetia als actors moure’s amb més llibertat pel set de rodatge.
Així i tot, entre els il·luminadors hi havia la necessitat d’un equip de llums potent i amb capacitat per ser dirigit, a més de poder-ne controlar la distribució i difusió. Aquest equip apareixerà el 1934, amb la lent de Fresnel. Amb la seva aparició es crearan alguns equips d’il·luminació molt semblants als actuals.
Els focus amb Fresnel van ser molt usats als anys trenta i quaranta per la seva facilitat d’ús i perquè són molt polivalents. Permeten concentrar la llum generant ombres abruptes i profundes, fer retalls definits i donen molt de caràcter. En resum, són capaços de generar una llum molt expressiva.
Breu història de la lent de Fresnel.
Anomenada així pel seu inventor, el físic francès Augustin-Jean Fresnel, es tracta d’una lent planoconvexa que permet una gran obertura per la seva poca distància focal. El resultat és una lent que permet més control sobre la direcció de la llum, i és una llum més dura i estreta en la posició spot o més suau i oberta en la posició flood.
Font: Wikipedia.
En l’aspecte tècnic, aquest tipus de focus utilitza bombetes de filament amb unes temperatures de color de 3.200 K. Els models actuals poden treballar amb làmpades de 20 kW a 300 kW. Els models més grans es fan servir per simular llum natural, però han de ser filtrats (ja que, com deveu recordar, donen una llum ataronjada).
Els anys trenta es van caracteritzar per una sèrie d’avenços, com l’aparició de la pel·lícula pancromàtica, del color, de les noves làmpades incandescents (ara ja útils), de la lent de Fresnel i del so, que van fer que la il·luminació i els operadors encetessin la recerca de nous camins expressius.
La barreja de llum artificial i llum de dia no generava cap problema en el cinema en B/N, perquè les dominants de color no eren visibles. Serà amb l’arribada del cinema en color on aquesta barreja portarà més dificultats, ja que la llum natural és blanca i les llums de filament són ataronjades, i les làmpades de mercuri donen un resultat verdós. Els operadors, per solucionar aquests problemes, filtraran la llum dels focus per equilibrar ambdues llums, la natural i l’artificial.
Als anys cinquanta van aparèixer altres tipus de focus, els anomenats quars (vegeu la figura), també coneguts dins de la indústria com a naranjitos, pel color de l’objecte (no per la llum). Es tracta d’un focus petit de baix rendiment però útil per a les produccions en exterior per la seva lleugeresa. No disposa de lent com els de Fresnel, i treballa amb bombeta de filaments, donant una llum ataronjada. El resultat que s’obté és una llum dura molt brillant, d’ombres pronunciades, però la majoria de l’ús que fan els operadors és rebotant-lo contra difusors, aconseguint una llum suau. És un focus que encara s’utilitza avui en dia.
La llum al cinema modern (1960-1990)
El cinema modern copiarà, més o menys, els esquemes lumínics del cinema clàssic, però intentant prioritzant-hi sempre un toc d’autor, modificant i subjectivant el cànon, o fent-se’l seu.
Per equilibrar la llum natural amb l’artificial en el cinema en color, els operadors del cinema clàssic feien servir un sistema de filtratge. L’aparició, als anys 60, dels llums HMI (Hydrargyrum Médium arc-length Iodide) facilitarà la tasca d’igualació de color, ja que és un focus que treballa amb llum blanca igual que la llum natural. Els HMI més moderns no són gaire diferents dels més antics pel que fa a l’estructura, però sí més potents i més estables.
Bombetes per a focus HMI
El funcionament d’un llum HMI és relativament simple: el corrent es induït a través de dos pols que no es troben units, en aquest espai “buit” es crea un arc voltaic que es manté gràcies als halurs metàl·lics, continguts en un caputxó de cristall de quars. La seva temperatura de color és de 5.600 K. Font: Wikipedia.
La seva potència pot variar dels 200 kW fins als 18.000 kW, una potència més que raonable amb capacitat per il·luminar un carrer sencer. Com a avantatges, es poden utilitzar per crear llums dures puntuals o, filtrats a través de gases o bé rebotats en grans porexpans, crear una llum suau.
Encara són molt utilitzats en la il·luminació de cine. Amb el temps els van millorar introduint la làmpada de xenó. Un exemple de la seva utilització en el cinema contemporani, la podem veure a la pel.lícula de Blade Runner (1982), de Ridley Scott.
El desenvolupament del cinema va aconseguir materials sensibles amb uns ISO més alts. Això, afegit al desenvolupament de la tècnica en òptica que fabrica lents amb diafragmes més oberts, permet als operadors treballar amb llums ambientals, sense necessitat de treballar amb focus. Hi trobem exemples al cinema dogma dels noranta o a l’obra Barry Lyndon (1975), on Kubrick fa el rodatge amb llum d’espelmes, aconseguint uns resultats altament realistes (:figura:ZAS01:).
La llum al cinema contemporani (1990-actualitat)
Un dels darrers invents importats al món de la il·luminació és el de les bombetes led. Es tracta d’una il·luminació freda, molt segura i estable, econòmica i de baix consum que s’està imposant al món audiovisual, tot i que el seu origen és més antic del que podeu pensar.
La tecnologia led prové dels primers experiments del científic rus Oleg Losev el 1927, que va crear un led vermell basat en semiconductors. L’any 1994 el Premi Nobel de física Shuji Nakamura desenvolupa el primer led totalment blau. I el 1998 es posa a la venda el primer led blanc.
Avui en dia, aquests leds són integrats en plafons de diverses mides, i donen una llum suau que pot ser de qualsevol color. En contraposició amb als HMI, Fresnel o quars, que necessiten temps d’escalfament per aconseguir el color correcte, els led agafen el seu color de forma ràpida, i amb un baix consum energètic.
En qualsevol cas, l’aplicació dels leds, la seva lleugeresa, la facilitat per amagar-los i col·locar punts de llum a l’escena totalment invisibles, el poc volum i la capacitat que puguin ser de qualsevol color, generarà una forma d’il·luminar nova tal com en el seu moment ho van fer els diversos equips que heu vist fins ara, on cada innovació tecnològica va crear una nova forma d’expressar-se per als il·luminadors.
Tots els avenços tecnològics van tenir una resposta en la forma d’il·luminar dels operadors de cinema. Aquestes tradicions i tècniques són recuperades i utilitzades pel cinema d’animació i dels videojocs. En general, tota la il·luminació infogràfica o digital ha aprofitat aquesta herència i l’ha ampliat amb les possibilitats que ofereixen els programaris específics de cada mitjà. Actualment, el límit ve donat per la imaginació del creador i les possibilitats tecnològiques.