Resum
La llum és un element fonamental a les nostres vides. Ens ajuda a fer visible el món que ens envolta, però també és una eina meravellosa per crear emocions. Aquesta capacitat transmissora d’emocions és ràpidament compresa pel món del cinema i el teatre, que la utilitzaran de forma efectiva per aconseguir els seus objectius dramàtics.
Als seus inicis, el foc serà la llum principal: el clan s’asseu envoltant-lo per escoltar les històries i els mites. A mesura que aquests mites se sofistiquen també ho fa la manera d’explicar-los, que es farà davant d’un públic.
El teatre grec i romà faran les seves representacions amb llum solar, sense cap efecte d’il·luminació.
A l’edat mitjana les representacions es fan a les esglésies amb llum d’espelmes, això durarà fins al segle XVI, que és quan comencen els espectacles d’entreteniment. Aquests espectacles es fan en espais tancats i s’il·luminen amb greix o bé amb torxes, tot i que també hi ha teatres amb llum natural.
En aquest moment la llum és utilitzada simplement per fer visible l’escena, però a poc a poc els directors teatrals i artístics aniran dotant la llum de més expressivitat. Això serà possible a mesura que la tecnologia vagi creant aparells, en els seus inicis de gas i més tard elèctrics, de llums direccionals i potents. L’aparició de l’spotlight permetrà la creació d’il·luminacions més dramàtiques dins els escenaris.
Al món del cinema, influït pel teatre, no s’utilitzaran aquestes noves tecnologies, ja que no tenen la potència per fer reaccionar l’emulsió fotogràfica. És per això que als inicis del cinema s’utilitza de forma habitual i obligatòria la llum natural. L’aparició de la llum elèctrica permetrà el desenvolupament de nous aparells d’il·luminació més potents, com els llums de vapor de mercuri i els llums d’arc. Aquests nous dispositius permetran el desenvolupament de noves tècniques d’il·luminació, i s’aconseguirà una llum cada cop més estètica i sofisticada.
El cinema clàssic, fent ús d’aquests nous utensilis, crearà un dels estils més acadèmics i utilitzats dins el món de la il·luminació, el conegut com esquema de llum clàssic o triangle de llum.
L’aparició de les làmpades elèctriques d’incandescència inventades per Edison es col·locaran dins dels nous aparells i s’aconseguiran llums més potents. La llum que s’aconsegueix és una llum molt intensa i amb una coloració vermella que no pot imprimir l’emulsió fotogràfica ortocromàtica, però sí la pancromàtica, desenvolupada als anys deu.
A poc a poc els nous equips d’il·luminació permetran esquemes i formes d’il·luminar més complexes i sofisticades. El fons i la figura es comencen a il·luminar de forma independent i va apareixent una nova sensibilitat estètica.
Altres avenços imprescindibles per comprendre la il·luminació escènica tant com la coneixem avui en dia són el Fresnel, els quars i els HMI, sense oblidar els actuals leds. L’aparició d’aquests aparells permetrà la igualació del color de la llum natural i la llum artificial, facilitant les produccions en exteriors i la naturalització dels estils lumínics.
Els estils lumínics són un conjunt de trets peculiars que caracteritzen un període artístic i li confereixen una personalitat pròpia i recognoscible.
L’estil naturalista, primer dels estils d’il·luminació dins el món del cinema, es dona en les produccions del cinema mut i és més una imposició tècnica que no pas un estil. Es caracteritza per l’ús de la llum natural, suau i envoltant, una llum que sempre és la mateixa independentment de l’argument de la pel·lícula. Aquest estil tindrà la seva evolució natural fins a l’estil realista.
L’estil realista es caracteritza per la seva voluntat de representar la realitat. Es tracta d’una llum en la majoria dels casos natural i, si és artificial, té la voluntat de simular la llum natural o la de reproduir llums existents a l’escena de la manera més realista possible. Dins d’aquest estil apareixen dos moviments cinematogràfics molt influents dins la manera de concebre el cinema avui en dia: són el neorealisme italià i la Nouvelle Vague. Aquest últim donarà pas a la modernitat fílmica.
La recerca de noves formes d’expressar-se i d’utilitzar la llum es materialitza en l’expressionisme, un estil creat a Alemanya als anys vint. Es tracta d’un estil que fa un ús molt conscient de la llum i s’allunya del realisme. La llum no cal que tingui relació amb la realitat, es converteix en un personatge més de la narració, és una llum molt contrastada, de fortes ombres que accentuen la sensació d’angoixa i solitud.
Aquest estil influirà alguns dels nous gèneres cinematogràfics de forma poderosa, com són el cinema negre o el cinema de terror. Ambdós gèneres adquiriran alguns dels aspectes de l’expressionisme per accentuar-ne les identitats.
A les dècades dels anys trenta als cinquanta conflueixen els estils expressionista i realista, creant l’estil clàssic. L’estil clàssic, basat en fortes normes, treballa amb un ús de la llum dramàtica àmpliament utilitzat en l’actualitat. Un dels esquemes més utilitzats a l’època és el triangle de llum.
La sublimació i erotització de la llum crea un estil recarregat d’il·luminació, on la llum es torna simbòlica i fortament influïda per la pintura barroca: és l’estil barroc. Es tracta d’una il·luminació manierista, capritxosa, que busca l’efecte visual, i de vegades és excessiu.