Estils i gèneres de la il·luminació audiovisual
La llum és imprescindible per fer filmacions. Ens fa visible la realitat –sense ella no hi ha imatge–, però també ens serveix per dotar-la de significat. La llum no només ens fa visible els éssers i objectes, sinó que també ha de servir per fer coherent la història i donar-li una atmosfera.
Aquesta doble funcionalitat de la llum serà una constant dins els estils d’il·luminacions que, des dels seus inicis, aniran oscil·lant d’una banda a l’altra, en uns casos, i fusionant-se, en altres. Segons quina funció predomini podrem parlar d’un estil o altre.
Per estil entenem el conjunt de trets peculiars que caracteritzen un artista, una obra o un període artístic i li confereixen una personalitat pròpia i recognoscible.
Dins aquest apartat aprofundireu en el coneixement dels elements característics dels diferents estils d’il·luminació. Aquest coneixement us serà força útil a l’hora d’establir en un futur el concepte amb el qual il·luminareu els vostres projectes.
L’estil lumínic que adopta un film caracteritza freqüentment el seu gènere. Dit d’una altra manera, cada gènere cinematogràfic s’identifica amb un estil d’il·luminació. Per exemple, el gènere documental sol adoptar les característiques de la il·luminació realista i la comèdia, les del classicisme; mentre que el gènere de terror acostuma a fer servir esquemes més propers a l’estil expressionista o el barroc, tot i que no sempre ocorre així, i de vegades els directors procuren (sobretot en el cinema contemporani) sorprendre el públic amb hibridacions i entrecreuaments.
Per gènere entenem el tema general d’una pel·lícula, que dona peu a la seva classificació; així, podem parlar de pel·lícules de terror, comèdia, westerns, policíaques, melodrames, ciència-ficció… Alhora, el tema ve determinat per factors com ara la trama narrativa, el to, l’estil o l’ambientació.
A continuació us presentem les característiques dels estils d’il·luminació que diversos gèneres i corrents cinematogràfics han fet seus al llarg de la història del cinema: naturalista, clàssic, barroc, realista… Tot i que alguns són antics, encara estan vigents i són utilitzats en l’actualitat. D’altra banda, la irrupció de la il·luminació digital, o infogràfica, per a cinema i videojocs, ha creat noves formes d’il·luminar i això ha afavorit el pas del cinema al món audiovisual.
El coneixement de tots ells us permetrà desenvolupar la il·luminació dels vostres projectes de forma professional.
Corrent cinematogràfic
Un corrent cinematogràfic defineix o engloba les pràctiques artístiques d’una escola o moviment que segueix una mateixa línia estètica, resumida, normalment, en un manifest. El seu èxit o influència pot provocar la creació d’un nou estil.
La llum natural i l'estil naturalista
Als inicis del cinema, la il·luminació de les pel·lícules responia més a una necessitat que a un estil buscat o predeterminat. Als pioners del cinema no els quedava un altre remei que treballar amb llum natural, ja que no existien els equips de llum artificial. El “naturalisme” esdevenia, en certa manera, una imposició.
En aquest moment històric, durant el cinema primitiu, la llum es feia servir, simplement, per fer visible l’acció i la millor manera d’obtenir el màxim rendiment de llum era treballant a l’exterior. No és d’estranyar, doncs, que la indústria del cinema se situés en un lloc de clima temperat i amb molts dies de sol, com és Hollywood.
Tant se val si la producció era d’un western o una pel·lícula romàntica, si era una escena exterior o interior, si l’acció era de dia o de nit; totes tenien la mateixa il·luminació. Però la dificultat de mantenir el raccord lumínic amb aquestes condicions va fer que es desenvolupessin tota una sèrie d’invents, com la Black Maria d’Edison.
L'estudi de filmacions d'Edison, The Black Maria
La Black Maria, construïda per Edison l’any 1893, era una casa-estudi que s’orientava en la direcció del sol per poder aprofitar al màxim les hores de llum i alhora protegir-se de les inclemències del temps. Les teles blanques que cobrien els grans finestrals difuminaven la llum i feien que aquesta fos sempre una llum suau, independentment de si era un dia de sol o ennuvolat, o bé si era al matí, migdia o tarda.
Al següent enllaç podeu veure una pel·lícula rodada dins de l’estudi Black Maria: goo.gl/cGrVmS.
Font: Wikimedia.org
Thomas Alva Edison (1847-1931)
Fou un empresari industrial i inventor nord-americà. Va enregistrar més de mil patents. Entre els seus invents destaquen la llum elèctrica, el fonògraf i el dictàfon. A més, es disputa la invenció de la càmera cinematogràfica amb els germans francesos Lumière; amb els qui va protagonitzar un conflicte per aquesta patent.
Però, a banda de ser l’única font d’il·luminació possible, la llum natural també va ser utilitzada per alguns autors, des dels inicis del cinema, com un estil propi. L’estil naturalista busca el seu referent en la realitat. Els il·luminadors que treballen amb aquest estil, es mouen dins d’aquesta premissa. Alguns exemples d’aquest tipus de producció són els primers films europeus, com els dels germans Lumière, Louis Feuillade o Alice Guy; també les primeres pel·lícules del que serà un geni del trucatge artificial, G. Méliès.
L’estil naturalista ofereix, com a resultat estètic, una llum natural, envoltant, sense cap relació amb l’argument o la situació. Aquest estil treballa amb el concepte de llum descriptiva (mentre que el cinema desenvolupat a Hollywood treballarà, generalment, amb el concepte de llum narrativa).
El cinema, en la seva evolució com a indústria, però també a través de diversos corrents, anirà adaptant l’ús de la llum natural a les seves necessitats i desitjos.
En termes generals (i a banda de certes excepcions), en el cas del cinema desenvolupat als Estats Units podem parlar d’un pas de la llum natural original a una llum artificial, o narrativa. En canvi, en el cas del cinema europeu podríem entendre aquesta evolució com un pas de la llum, o estil, naturalista a la llum realista; en aquest cas, com ocorre en moltes ocasions, van saber fer d’un defecte o mancança inicial, un efecte i una oportunitat.
Cinema europeu vs. cinema nord-americà
Al llarg de la història del cinema s’ha anat desenvolupant, tàcitament, una contraposició entre la manera de fer cinema als Estats Units i al continent europeu. Aquesta distinció, present en diversos aspectes i que s’ha d’entendre a escala genèrica (i no absoluta), ve marcada ja en la mateixa disputa per la invenció del cinema, entre Edison i els germans Lumière; però va més enllà i abasta tant les possibilitats tècniques com estètiques del setè art. Nogensmenys, serà a Europa on aparegui la figura de l’autor, mentre que a la indústria americana, encara avui, continuarà sent la productora la responsable final del film.
Pel que fa a la il·luminació, el cinema continental es caracteritzarà per un ús preferentment descriptiu de la llum; amb la qual es pretén captar la naturalitat del moment, mentre que el cinema desenvolupat a Hollywood treballarà amb una il·luminació de caire narratiu, on el realisme dels fets es veurà supeditat a la temàtica de la història i, especialment, a l’espectacle.
Al següent enllaç podeu veure la pel·lícula L’arribada del tren a la ciutat (1895), dels germans Lumière.
De la llum natural a la llum narrativa
Aquesta dificultat de treballar amb llum diürna fa que a mesura que apareguin equips de llum artificial, siguin ràpidament absorbits per la indústria per a les seves il·luminacions. El rodatge en platós tancats, amb llum artificial, facilita molt la producció industrial. Ja no hi ha problemes de continuïtat, ni les inclemències del temps retarden els rodatges, tampoc el fred o l’extrema calor; tot es redueix a un espai controlat.
És en aquest context nord-americà quan es fa evident que la llum naturalista utilitzada des dels inicis del cinema fins ara havia estat més una imposició i una necessitat que no pas un estil o un pretès efecte estètic. Quan les pel·lícules es tanquen en els estudis, el seu aspecte visual comença a canviar; entra en joc l’escenografia, la il·luminació, el so, les posicions i moviments de càmera… Es crea un nou llenguatge.
A partir d’ara, la llum artificial començarà a ser utilitzada d’una forma més narrativa; la llum imitarà el teatre i, sobretot, la pintura. Es farà ús de les siluetes, dels contrallums, es crearan il·luminacions diferents per al decorat i per als actors… En definitiva, es fugirà del realisme en la recerca d’un nou estil més estètic, personal i que tregui més profit dels nous aparells d’il·luminació per tal d’afavorir la història.
El desenvolupament de la tecnologia influeix i determina els estils visuals.
L'estil expressionista
L’expressionisme és un moviment artístic que es crea a Alemanya als anys vint i que s’ha convertit en un dels estils visuals més influents. Alguns dels seus creadors són Josef von Sternberg, Max Ophüls, Fritz Lang i Otto Premienger.
Fortament influïts per l’expressionisme pictòric, els il·luminadors van començar a fer un ús expressionista de la llum, que els va permetre mostrar la subjectivitat dels propis sentiments. Les característiques de l’estil expressionista són:
- La llum es torna un personatge més de la narració.
- La il·luminació no ha de guardar cap relació amb la realitat.
- La imatge és molt contrastada, com la psicologia dels personatges.
- No es fa ús de llums de farciment o, si se’n fa, són llums molt suaus i de poca intensitat per no perdre el contrast dramàtic de la llum principal.
- L’ombra és decisiva i molt important.
- La llum deforma els espais.
- La llum ha de servir per crear sensació d’angoixa i solitud.
- És una llum marcadament artificial, que fuig del naturalisme i la realitat, fins i tot en oposició a aquesta.
- La llum fa una recerca de l’expressivitat de les emocions i dels estats d’ànim, i és, en si mateixa, un element per transmetre emocions i no només una eina per fer visible la imatge.
- La llum passa de ser descriptiva a ser expressiva.
- El clarobscur s’usa de forma recurrent i es crea a partir d’una única llum puntual i dura sense cap tipus de farcit. Això provoca que les zones il·luminades es tornin visibles, però les que cauen en ombra no tinguin detall, i el resultat és una imatge misteriosa i pertorbadora.
- Es treballa amb el control del feix de llum, il·luminant zones molt concretes de la imatge, de forma independent a la resta de l’escena.
- El joc de llums i ombres deforma els espais generant una sensació d’angoixa. Aquest tractament de l’espai ve reforçat per una escenografia marcadament expressionista, on no hi ha paral·leles, tot és angulat, amb perspectives impossibles i un ús simbòlic de l’espai.
- En els interiors es fa ús dels angles baixos de càmera, es mostren els sostres i es genera claustrofòbia i paranoia.
- Els carrers són foscos, humits i bruts, només il·luminats per fanals que creen un cercle de llum a la seva base, tot la resta està buit.
- Els vianants són ombres.
Si bé el moviment expressionista dura amb prou feines una dècada, influirà poderosament en l’estètica fílmica posterior. La seva petjada es pot observar al cinema de terror, al cinema gòtic i, sobretot, al cinema negre.
Trobareu més informació sobre el clarobscur i la il·luminació barroca, en aquest mateix apartat.
També la seva empremta es troba a d’altres gèneres i suports audiovisuals, que, si bé no treballen totalment amb aquests preceptes, sí que d’alguna manera n’adquireixen algunes de les idees. Això es pot observar a videojocs com Resident Evil 7, Silent Hill o altres videojocs de temàtica de terror.
Exemples de pel·lícules expressionistes
Al següent enllaç podeu veure un programa del mític espai de televisió Días de cine, dedicat a l’expressionisme alemany:
El cinema negre
Arran de l’esclat de la 2a Guerra Mundial i durant el nazisme, molts directors alemanys es van veure obligats a exiliar-se als Estats Units. La indústria del cinema de Hollywood els va acollir i els oferí treball, mentre que ells aportaven el seu estil d’il·luminació a les produccions americanes.
Un dels gèneres que assumirà alguns dels principis de la il·luminació expressionista serà el cinema negre. Es tracta d’un gènere fílmic que fa un ús simbòlic de la llum. Treballen amb el clarobscur i amb les llums i les ombres, com els mateixos personatges, que posseeixen també les seves pròpies llums i ombres.
Una llum que sempre és dura i direccional, que entra per una finestra amb persianes; una llum que, més que mostrar, oculta (molts dels seus personatges s’ocultaran sota els seus barrets).
Solen ser pel·lícules en blanc i negre com The woman in the Window (Fritz Lang, 1944) o The Lady from Shanghai (Orson Welles, 1947). Inclús quan es fa una pel·lícula a l’estil del cinema negre modern, el blanc i negre és usat com a recurs estètic; com ocorre a The Man Who Wasn’t There (Joel Coen, 2001), o l’adaptació cinematogràfica del còmic Sin City (Robert Rodríguez, Quentin Tarantino i Frank Miller, 2005).
Encara que també hi ha usos del color en cinema negre, es fa mantenint el contrast i fent servir tons càlids i ataronjats; com a Chinatown (Roman Polanski, 1974) o L.A. Confidential (Curtis Hanson, 1997).
Les característiques de la il·luminació del cinema negre són:
- Ús del clarobscur.
- La llum s’utilitza de forma simbòlica.
- La llum sempre és molt direccional.
- La llum crea fortes ombres que oculten els rostres.
- Ús de contrallums i siluetes.
- Exposició en clau baixa (Low Key).
Exemple d'il·luminació per a cinema negre
Podeu observar un exemple de llum dramàtica, d’estil expressionista, a l’escena final de la pel·lícula The Lady from Shangai (Orson Welles, 1947), al següent enllaç:
Les imatges en clau baixa o Low Key són aquelles on predominen els tons foscos.
El cinema fantàstic i de terror
Dins el gènere de terror, o fantàstic, els principis de l’expressionisme també són influents: les ombres, el maquillatge, els espais distorsionats, l’ús de la càmera subjectiva, personatges desorientats i amenaçats, les dobles personalitats… i una infinitat de recursos que s’aniran afegint per crear i assentar el gènere.
Les primeres produccions de terror de la Universal són un gran exemple de com es van anar integrant aquests elements en l’estètica del cinema de terror. Pel·lícules com Dr. Jeckyll and Mr. Hyde (Herbert Brenon, 1913), The Phantom of the Opera (Rupert Julian, 1925), o Dracula (Tod Browning, 1931) en són una bona mostra.
Tim Burton potser és el cineasta més conegut que assumeix aquests principis i els adapta a la seva filmografia. Com a Alice in Wonderland (2010) que, tot i no ser una pel·lícula de terror, sí que l’autor la dota d’un estil gòtic amb marcats efectes visuals en 3D.
Exemple d'il·luminació per a cinema fantàstic
Un exemple de la influència de l’estil expressionista el trobeu al següent enllaç, del curtmetratge Frankenweenie (2012), de Tim Burton. A la part de baix de la pàgina trobareu un recull d’imatges que són molt il·lustratives; a més, l’apartat Links us portarà a un recull de making off i tràilers del film:
Influències de l'expressionisme en el món dels videojocs
El món dels videojocs també utilitza aquest estil d’il·luminació per a alguns dels seus productes; tant pel que fa al cinema negre, com ara el videojoc de 2011 L.A. Noire (vegeu la figura); com al cinema fantàstic o de terror, com és el cas del videojoc The Order 1886 (2015), que fa un ús d’una il·luminació gòtica i victoriana amb un acabat molt fotorealista (vegeu la figura).
La il·luminació clàssica
Entre la dècada dels trenta i els cinquanta té lloc el que es coneix com l’edat daurada de Hollywood; és el moment de les majors, els grans estudis on el cinema viu el seu esplendor.
En aquest moment l’expressionisme es va suavitzant, però ja ha quedat l’empremta de la importància de la llum com a element expressiu. A poc a poc es va configurant un nou estil de llum dramàtica, basat en unes fortes regles. De vegades, aquestes normes es tornen excessivament rígides, fins a convertir-se en regles que els operadors segueixen rigorosament.
De la confluència de l’expressionisme i del naturalisme, es crea un nou estil d’il·luminació: l’estil clàssic; també conegut com a acadèmic.
En aquest estil, els personatges són il·luminats de forma independent i, fins i tot, de forma diferent. Això ocorre perquè la il·luminació clàssica és jeràrquica; és a dir, les coses s’il·luminen segons l’ordre d’importància. El més important són els actors i les actrius, aquests s’il·luminen per sobre de la llum de fons o dels decorats; afavorint així la seva presència escènica, el seu glamur.
L’estil clàssic és una il·luminació per afavorir el glamur de l’star system. Per aconseguir-ho, recorre a l’ús sistemàtic de la il·luminació dels actors en tres punts; es tracta del famós triangle de llums:
- una llum principal, generalment amb una inclinació de 45° per sobre del rostre i situada en l’eix de la direcció de la mirada;
- una altra de farciment de les ombres i
- un contrallum generalment en el costat oposat de la llum principal.
La il·luminació de l’actor no té per què guardar relació amb la resta d’il·luminacions, ni amb la seva atmosfera.
Els tipus de llums i les seves funcions les veureu amb detall a la unitat 6, apartat 2: “Les tipologies de les llums i les propietats expressives”.
La forma habitual de treballar és amb tons alts (l’anomenat High key, per sobre dels tons baixos) i amb grans profunditats de camp, on tot apareix enfocat; el que es busca és la màxima visibilitat dels elements que apareixen a l’enquadrament.
En resum, les característiques de la il·luminació del cinema clàssic són les següents:
- És basa en normes molt estrictes.
- És a mig camí de l’expressionisme i del naturalisme.
- Fa ús del triangle de llums.
- La il·luminació dels actors és independent, sense relació amb els decorats o els fons.
- La llum és una eina per donar glamur.
- Es grava en tons alts (clau alta o high key).
Influències de la il·luminació clàssica en el món dels videojocs
Un bon exemple d’il·luminació clàssica i de la seva influència el trobeu al videojoc Uncharted 4, amb una forta estètica cinematogràfica, pròpia del cinema clàssic; és a dir, basada en el triangle de llum (vegeu la figura).
La clau alta i la clau baixa s’estudiaran a l’apartat “Les tipologies de les llum i les propietats expressives” de la unitat 6.
Un altre exemple el trobeu al següent enllaç, on podeu veure el tràiler del videojoc Tomb Raider. Pareu atenció a com la llum en molts casos és irreal; com a l’escena on els personatges se situen a la vora del foc. Aquí la llum que els il·lumina no concorda amb la llum real; tot i això, és una llum afavoridora, que ressalta el personatge i que té uns principis d’estil clàssic molt marcats:
Llum manierista
Històricament, el manierisme és l’estil que succeeix al renaixement, i s’entén com un pont entre aquest i el barroc. Tot i continuar amb la recerca de solucions lògiques (antropomorfisme, perspectiva, cert “naturalisme”…), emfasitza l’experimentació i es caracteritza per un cert rebuig a l’harmonia a favor de l’artificiositat i l’allunyament dels objectes respecte a la imitació de la realitat. Dit d’una altra manera, s’imposa l’estil, la manera, el gest autònom de l’artista vers la representació dels referents reals, fet que afavoreix la temàtica al·legòrica i simbolista; de vegades d’una manera kitsch o, fins i tot, sinistra.
En el món del cinema i l’audiovisual, aquest manierisme de la llum és recuperat als anys vuitanta, on els codis clàssics van ser subvertits i incorporats a l’estètica moderna; amb un cert gust pels acabats eclèctics, de vegades edulcorats, “axicletats”. Del realisme de les dècades anteriors, es passa a unes il·luminacions teatralitzades, exagerades, un neoexpressionisme amb llums recaragolades i carregades.
'A la maniere di...'
El terme italià maniere (equivalent a ‘estil’ o ‘mode’) té un cert caire pejoratiu, d’imitació artificiosa. A les acaballes del segle XIV, els pintors van començar a representar la realitat a la maniere di… Rafael, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel… De fet, el mateix Miquel Àngel en va ser un precursor.
La il·luminació manierista és capritxosa, es busca l’efecte visual i la llum recupera la intencionalitat, es torna visible (a diferència de corrents anteriors que intentaven dissimular-la); en alguns casos, podent arribar a l’estètica kitsch.
S’usen moltes llums, en moltes disposicions, la llum reflectida omple tota l’escena; mentre que uns focus particulars il·luminen zones concretes. El contrallum torna amb força i s’usa de forma recurrent, fins i tot exagerada. Es tornen a utilitzar gases i difusors, les llums de colors o els efectes de llum.
Exemple d'il·luminació manierista en el món audiovisual
La majoria dels efectes de l’estil manierista es poden apreciar en l’auge del videoclip.
En aquest enllaç, podeu veure un videoclip de Rick Astley, de l’any 1987; de tant excessiu arriba a ser kitsch.
La il·luminació barroca
La sublimació de l’estil clàssic condueix a la llum barroca; que és mistificació i erotització de la llum.
La il·luminació barroca neix de l’ampliació del concepte de llum clàssica de Hollywood, portant-lo al seu límit estètic i plàstic, d’una banda, i de la influència dels pintors barrocs i del clarobscur, de l’altra.
El clarobscur consisteix en l’ús de contrastos forts entre volums, uns il·luminats i altres amb ombra, per destacar més efectivament alguns elements. Aquesta tècnica permet crear majors efectes de relleu i modelatge de les formes, a través de la gradació dels tons lumínics.
La relació entre la pintura i el cinema és recurrent, i la majoria d’il·luminadors s’han inspirat en els grans pintors per desenvolupar les seves creacions. Dins de la pintura, mestres com Rembrandt, Caravaggio (vegeu la figura), José Ribera, El Greco i, en general, els pintors barrocs i tenebristes, han creat una forta influència en operadors, com l’espanyol Alfredo Fraile, o en directors, com l’anglès Peter Greenaway, per esmentar-ne alguns.
Amb la il·luminació barroca es pretén portar les característiques del clarobscur pictòric a la il·luminació cinematogràfica. La llum es torna voluptuosa, genera volums i formes a partir d’un ús controlat i conscient, tant de la llum com de les ombres; forçat en molts casos. L’objectiu és assolir un control absolut de la llum. La tasca dels il·luminadors serà, doncs, pintar amb la llum. La llum haurà d’ajudar a aprofundir en les premisses del guió i dels personatges. Haurà de dotar la narració d’un sentit romàntic i expressionista; fugint del naturalisme i dels plantejaments lluminosos que apareixen, per exemple, en les comèdies clàssiques. Pel que fa a les tonalitats, s’opta per una clau baixa, per oposició a la clau alta del cinema clàssic. Aquesta separació del món naturalista genera il·luminacions irreals, però efectives. Es busca intensificar el dramatisme a partir de l’ús de les ombres.
El clarobscur, essència del barroc
El clarobscur és la tècnica pictòrica característica del barroc. Desenvolupada inicialment pels pintors flamencs i italians del Cinquecento, va adquirir la seva maduresa durant el segle XVII, especialment amb Caravaggio, que el potencià, i això va donar lloc a l’estil anomenat tenebrisme.
Així, a l’estil barroc, també s’il·luminen els decorats per separat, com al cinema clàssic, però aquí no importa que el resultat no sigui naturalista, o que la il·luminació global estigui en contradicció amb la llum dels personatges. En certa manera, es tracta de la jerarquia clàssica, i la importància del personatge queda subordinada al to general de l’obra; l’important és el resultat visual global, ambiental i emotiu.
La majoria de produccions basades en aquest estil treballen amb llum artificial, ja que poden dominar-la i dirigir-la com vulguin. Per poder crear aquests esquemes de llum de forma còmoda es treballa dins d’estudis. L’ús d’aquestes llums en un medi controlat, els permet tenir més capacitat de creació artística. Les llums controlades i direccionals generen espais de llum i d’ombra de fort contrast i dramatisme.
Exemples de la influència de l'estil barroc en el cinema
Al següent enllaç trobareu una explicació de la pel·lícula Muerte de un ciclista, dirigida l’any 1955 per Juan Antonio Bardem, i fotografiada per Alfredo Fraile:
Mentre que el següent enllaç us portarà a una seqüència de la pel·lícula The Cook, the Thief, his Wife & her Lover, dirigida l’any 1989 pel Britànic Peter Greenaway; on podreu apreciar l’excés de l’ús de la llum i el color:
La presència de l’ombra serveix per intensificar la llum; el nivell de mestratge s’aconsegueix amb el control tonal dels negres, perquè no tots els negres són iguals. El valor tonal de l’ombra també es torna un element expressiu. L’ús del color respon a aquestes mateixes premisses. La idea bàsica d’aquest estil és que tant les ombres com els colors no estan lligats a la realitat. La fotografia no té la intenció de basar-se en la realitat, sinó de crear mons particulars, originals i propis; subjectius, sense necessitat de referent en el món real.
Per tant, les característiques de la il·luminació barroca són:
- Mistificació de la llum.
- Es fuig del naturalisme.
- La il·luminació pot ser irreal, el que és important és que sigui efectiva.
- La llum ha de ser simbòlica.
- L’ús del color és simbòlic.
- Es treballa amb llum artificial i dins de l’estudi.
- Estan molt influïts per la pintura.
- Són llums amb una intencionalitat molt artística.
Exemple d'il·luminació barroca en cinema 3D
Dins el món del 3D, trobem un bon exemple d’il·luminació barroca en les escenes nocturnes d’Avatar, on el món de Pandora, amb les seves luminescències, es torna tan irreal com estèticament atractiu. Ho podeu comprovar al següent enllaç:
Influències de la il·luminació barroca en el món dels videojocs
El món dels videojocs també s’ha vist influït per aquest estil. Un bon exemple és el videojoc Mass Effect Andromeda (vegeu la figura).
De l'estil naturalista a l'estil realista
La llum naturalista dels inicis del cinema va esdevenir llum realista gràcies a l’ús que en van fer diversos moviments europeus. Aquests varen dotar la llum natural d’un estil visual i estètic. Els conceptes en els quals es basa l’estil realista són:
- El seu objectiu principal és reproduir la realitat.
- Es treballa amb llum natural sempre que sigui possible. Si és amb llum artificial, ha d’estar justificada i ha de tenir el color, direcció i duresa d’una font de llum real.
- Sempre s’ha de fer un ús de la llum amb la finalitat de crear sensació de realitat.
- La llum no té l’obligació de ser afavoridora o de ser estètica, tot i que si ho és molt millor.
- L’ús del color de la llum ha de ser real, tot i que també hi ha cert marge i pot ser afavoridor, com per exemple, l’ús de llums càlides, però sempre que estigui justificat.
Hi ha quatre corrents cinematogràfics molt importants i influents que han treballat amb aquest estil d’il·luminació:
- El neorealisme italià
- La Nouvelle Vague francesa
- El Free Cinema anglès
- El nou cinema nord-americà (o cinema independent)
Tots tres corrents, per raons diferents, es veuen obligats a treballar amb llum natural, però a partir d’una consciència estètica. A poc a poc aniran creant uns estils visuals molt característics i de gran influència en la manera de fer cinema posterior.
El Free Cinema és un gènere cinematogràfic britànic que es desenvolupa als anys seixanta i es basa en la incorporació del realisme dins els films de ficció.
El neorealisme italià
A la primera meitat de segle XX apareix l’estil cinematogràfic conegut com a neorealisme italià. Els autors d’aquest corrent van crear una estètica pròpia, de gran caràcter. Van utilitzar una temàtica i il·luminació nova a causa de la precarietat de mitjans, però també per un desig conscient de fer un cinema allunyat de l’estètica idealista i clàssica imposada pels estudis Cinnecittà, sota la dictadura de Mussolini.
Els avenços tecnològics van permetre als realitzadors treballar al carrer, fora dels estudis, i fer els rodatges amb llum natural. Aquest nou ús de la llum natural que fan els neorealistes respon a dos motius:
Els Cinnecittà eren uns estudis cinematogràfics situats a Roma, construïts per Mussolini per fer un cinema de propaganda.
- Motiu econòmic: economitzar els mitjans i abaratir les produccions.
- Motiu polític: el desig de captar la realitat tal com és.
El neorealisme no és un hereu estilístic dels primers il·luminadors del cinema, però sí que utilitza la idea de la llum natural per a les seves produccions; encara que aquesta vegada ho fan de forma conscient i amb un bagatge més profund. El neorealisme vol fer visibles els problemes reals de la seva societat, vol copsar les coses tal com som, en la seva alegria i en la seva duresa.
L’estil neorealista, basat en el naturalisme, es complementa, alhora, amb alguns dels esquemes d’il·luminació del cinema clàssic de Hollywood.
Les seves produccions són en blanc i negre, un recurs que primer es fa per economia, però que acaba sent estètic. La imatge es torna gairebé documental. L’estil que ells proposen, i que tant ha influït, està basat en el naturalisme, amb un ús mot reduït de la llum artificial. Capten les imatges amb llum solar dura, que enfosqueix els rostres i dota la imatge de caràcter (vegeu la figura).
Exemple d'il·luminació neorealista (escena nocturna)
Com poden il·luminar, els operadors i fotògrafs neorealistes, una escena nocturna, on la llum natural és insuficient? Per exemple, poden optar per il·luminar el personatge, però mantenint la llum ambient. En podeu veure un exemple en el següent enllaç, un fragment de la pel·lícula Mamma Roma de Pier Paolo Pasolini, del 1962; entre els minuts 25 i 27:
La Nouvelle Vague
A la fi dels anys cinquanta apareix un nou corrent a França conegut com la Nouvelle Vague. Aquesta ‘nova onada’ va ser el producte d’una sèrie de crítics cinematogràfics que van fer el pas de la teoria a la realització; començant a posar en pràctica els seus criteris fílmics i donant peu a la figura de l’autor. Amb el seu estil modern i trencador van iniciar la modernitat cinematogràfica.
Igual que al neorealisme, aquest autors volien dotar els films de més realitat; però en aquest cas ho van fer des d’un punt de vista més intel·lectual. A causa dels seus pocs mitjans econòmics, comencen a rodar en exteriors amb llum natural i càmera en mà. El resultat són imatges amb vibració, amb una llum no controlada, i amb un estil proper al documental.
Si, per exemple, han d’il·luminar una escena interior, fan ús de la llum artificial, però intenten imitar la direcció de la llum real amb petites fonts lumíniques, generalment rebotades o reflectides.
Aquests cineastes treballen amb càmeres de 16 mm i amb pel·lícules amb ISO alts. El resultat és més llibertat de la càmera i l’obtenció d’un estil espontani, viu i realista (vegeu la figura).
The New American Cinema o cinema independent
Els Estats Units dels anys seixanta, a causa del seu sistema de producció dels estudis, encara estaven ancorats en el vell sistema d’il·luminació clàssic, mentre que a Europa, gràcies a l’aparició del neorealisme, la Nouvelle Vague i el Free Cinema, els treballs d’il·luminació que duen a terme els nous autors són més lliures i realistes.
A finals dels seixanta i principis dels setanta, una sèrie de joves directors nord-americans comencen a entendre i captar les possibilitats del naturalisme i intenten introduir-lo en les seves pel·lícules a partir dels anys setanta. Així, cineastes com Coppola, Cimino, De palma, Scorsese o Spielberg, al costat d’operadors com Gordon Willis, Vilmos Zsigmond, Laszlo Kovacs, comencen a realitzar cintes de tall més realista. És el corrent que es coneix com a Nou Cinema Americà o cinema independent.
Aquest realitzadors surten de l’estudi, presenten els seus protagonistes com a éssers reals, fora del glamur habitual, i comencen a realitzar il·luminacions coherents amb l’entorn. Com els autors de la Nouvelle Vague, situen les fonts de llum de forma realista. Així, per exemple, si en el pla apareix una finestra, les fonts de llum provindran d’aquesta direcció, i encara que es faci un primer pla del protagonista, aquest estarà il·luminat de forma coherent a aquesta font de llum.
El mateix passa amb el color de la llum, que manté una coherència amb l’entorn. Si hi ha una font de llum vermella, per exemple el neó d’un motel, els personatges i l’espai poden aparèixer amb llum vermella; però el color de la llum sempre ha de tenir una representació al món real. En definitiva, el color es torna més realista, i fuig dels tons falsos i saturats del Technicolor, propi dels grans estudis; o de l’ús simbòlic dels colors, com al cinema de melodrama de Douglas Sirk.
Exemple de llum realista en el nou cinema americà
Veiem un bon exemple d’aquest tipus d’il·luminació a la pel·lícula French Connection (William Friedkin, 1971); on el seu operador aconsegueix uns tons freds i mostra una fotografia bruta, vulgar, que està en perfecta harmonia amb la història que s’explica.
El Technicolor és un sistema de gestió de color fílmic que es caracteritza per la seva forta saturació, que fa que, en alguns casos, sembli irreal.
Aquests nous realitzadors, i els seus operadors, treballen amb el que es podria anomenar documental dirigit; és a dir, una història que ha de ser versemblant, però que en realitat és una invenció.
La forma d’il·luminar del nou cinema americà és una barreja de naturalisme, documental, expressionisme i esquemes clàssics. Dit d’una altra manera, treballen amb la llum natural i la idea de realitat, però des d’aspectes més formals i estètics.
Per exemple, a Raging Bull, la mítica pel·lícula rodada per Martin Scorsese l’any 1980, es pot apreciar com el cineasta usa la llum natural difusa, envoltant, per a les escenes de carrer. Però després, quan s’il·luminen les escenes dels combats o quan Robert de Niro està a la presó, fa un ús totalment expressionista de la llum, amb forts contrastos, llums molt direccionals i ombres profundes.
A partir dels noranta, la il·luminació tornarà una altra vegada a l’academicisme, a la llegibilitat.
Usos moderns de la llum natural
Aquests exemples us serviran per entendre com la llum natural és un recurs que conceptualment pot ser usat per dotar les històries de més realitat, i convertir-les en una espècie de ficcions documentals.
Sortit de la Nouvelle Vague, Néstor Almendros recrearà la fotografia dels Estats Units rurals, de principis del segle XIX, amb el film Days of heaven (Terrence Malick, 1978). Farà ús d’una llum natural meravellosa i totalment estètica, i gràcies a aquest treball guanyarà un Oscar.
Néstor Almendros, mestre de la llum natural
Néstor Almendros (Barcelona, 1930 - Nova York, 1992) va ser un director de fotografia especialitzat en l’ús de llum natural. Va il·luminar pel·lícules de realitzadors com François Truffaut, Éric Rohmer, Terrence Malick o Alan J. Pakula. Podeu trobar-ne més informació en el següent video:
La pel·lícula treballa amb el que es coneix com l’hora màgica, el moment de llum quan el sol es pon però encara no és de nit. És un moment molt curt de temps, uns trenta minuts, on la llum és molt suau, direccional, de gran qualitat estètica i on apareixen uns cels vermells o blavosos de gran intensitat de color. És un recurs molt utilitzada per fotògrafs i il·luminadors.
Exemple d'ús de la llum natural durant l'hora màgica
Al següent enllaç podeu veure la seqüència inicial del film Days of heaven; on podreu apreciar l’ús que es fa d’aquest tipus de llum:
Un altre dels grans cineastes que també usa la llum natural és Stanley Kubrik, que en diverses de les seves pel·lícules opta per aquest tipus de llum per dotar-les de més realitat.
Exemple d'ús de la llum ambiental per a interiors
Al següent enllaç, trobareu un fragment de la pel·lícula d’Stanley Kubrick Eyes Wide Shut (1999), on s’utilitza la llum ambiental durant l’escena del ball:
L’operador habitual de les pel·lícules dels germans Coen, Roger Deakins, també va usar la llum natural com a recurs estilístic en els extraordinaris plans nevats de la pel·lícula Fargo (Joel i Ethan Coen, 1996); així com al film No Country for Old Men (Joel i Ethan Coen, 2007).
Exemple d'ús de la llum natural en paisatges nevats
Roger Deakins (Torquay, Regne unit, 1949) és l’il·luminador habitual de les pel·lícules dels germans Coen. Posseeix tretze nominacions als premis Oscar a la millor fotografia, quasi totes per la seva feina amb llum natural. A continuació podeu veure una meravellosa escena de la pel·lícula Fargo; fixeu-vos en l’aspecte minimalista del paisatge, gairebé frega l’abstracció:
Amb la impressionant The revenant (Alejandro G. Iñárritu, 2015), Emmanuel Lubezki va guanyar l’Oscar a la millor fotografia; també fa un ús meravellós de la llum natural, on aconsegueix traslladar a la pel·lícula la freda llum dels boscos de Dakota.
Influències de la il·luminació realista en el món dels videojocs
L’ús de l’estil realista no es troba només al cinema, sinó que també és recurrent al món dels videojocs. Uns bons exemples són els jocs de conducció com DriveClub, Gran Turismo (vegeu la figura) o el joc de Nintendo SuperMario Bross Odyssey.
Exemple d'ús de la llum natural per a videojocs
Al següent enllaç trobareu un divertit i dinàmic tràiler del joc SuperMario Bross Odyssey (2017), on es pot apreciar una recreació de la llum natural molt ben aconseguida.
També es fa un ús de la llum realista en les recreacions en 3D de projectes urbanístics o arquitectònics, on aconseguir una imatge realista és una obligació (vegeu la figura).
De la llum analògica a la il·luminació digital
La irrupció dels efectes especials digitals i de les noves tecnologies crea noves formes d’il·luminar.
A la majoria de trucatges es fa servir un croma. La gravació en platós amb cromes obliga a una il·luminació en clau alta, eliminant ombres del fons per tal de facilitar la integració de fons en 3D.
Perquè el croma funcioni, els fons hauran de coincidir lumínicament amb la il·luminació dels personatges, per això es fa ús dels contrallums, per facilitar el retall de la imatge i dels personatges. L’ús de color es fa en baixa saturació, o bé totalment fantasiosa, per facilitar una integració realista amb els efectes especials o els fons.
La il·luminació en films realitzats completament en tecnologia 3D recuperen aquests valors del cinema i de la il·luminació el cinema per fer-se’ls seus i intentar donar una continuïtat visual a aquesta tradició fílmica.
El croma és una tècnica audiovisual usada al món audiovisual que consisteix a extreure un color, generalment verd, d’una imatge, per substituir-lo per una altra imatge.
Els il·luminadors de 3D treballen amb les mateixes premisses del cinema clàssic. D’aquest amanera, tant el cinema d’animació 3D, com el món dels videojocs, fan que els seus productes siguin més recognoscibles gràcies a la integració d’aquests codis estètics tan marcats.
Exemple d'il·luminació clàssica per a pel·lícula en 3D
Per tal d’imitar les premisses del cinema clàssic, donen a la llum la direcció d’una font de llum real i, si són exteriors, generen llums envoltants o mostren, a partir de l’ús de les ombres i les llums, el recorregut del sol. Això ho podreu apreciar a l’enllaç que trobareu a continuació de la pel·lícula UP, de Pixar (2009).
A la recerca de la llum natural en 3D
L’ull humà està adaptat a reconèixer la llum natural ràpidament, i els canvis en qualsevol de les seves característiques i comportaments que no quedi realista seran detectats per l’espectador de forma immediata. Per això és tan difícil en els gràfics 3D o simulacions aconseguir l’efecte de llum natural.
Així, dins d’aquest mitjà és més fàcil il·luminar una producció totalment fictícia, a l’estil de la pel·lícula Inside Out (Pixar, 2015); que no fer una integració realista d’una seqüència 3D en una pel·lícula real, com a Murder on the Orient Express (Kenneth Branagh, 2017), on l’ús de la integració de fons amb escena no acaba de funcionar en moltes escenes.
Heu de pensar que la llum natural és la més complicada i difícil d’imitar. Per a la majoria d’especialistes d’il·luminació 3D, treballar amb llum natural és una complicació.
De tota manera hi ha casos d’integracions de gràfics 3D dins de pel·lícules amb força èxit. Alguns exemples són Jurassic Park (Steven Spielberg, 1993), les darreres edicions d’Star Wars (on gairebé el 95% del film conté algun element digital) o moltes de les cintes d’acció del cinema contemporani, com la saga Transformer, on el treball d’integració és enorme, i es dona importància a efectes tan concrets com el reflex a les finestres dels edificis. Tampoc ens podem oblidar dels resultats aconseguits per la ja mítica The Matrix (1999), dels germans Wachowski.
Exemple d'il·luminació per integrar imatges 3D amb imatges reals
El següent enllaç us portarà a una de les escenes de Jurassic Park on es pot apreciar el treball d’unificació d’imatge 3D amb imatge real; fixeu-vos com la llum dota de realisme el conjunt de l’escena:
Totes aquestes pel·lícules utilitzen tècniques diferents d’integració, animació i il·luminació. El seu objectiu és la versemblança: fer-nos creure que els mons que creen són reals.
L’ús de la llum natural als grans plans generals obliga els realitzadors a ajustar els paràmetres de color, la duresa de la llum, les reflexions i les textures de forma convincent, tant si es tracta de pel·lícules reals, en 3D o d’il·luminació mixta.
Dins d’aquesta tendència a trobar versemblança o realisme, cal destacar les integracions de gràfics 3D al film Gravity (Alfonso Cuarón, 2013), on l’ús de la foscor i de la llum a l’espai es tornen totalment creïbles i amb una profunditat única gràcies a la invenció i l’ús de la Light Box.
Exemple d'il·luminació mixta amb l'estructura Light Box
Al següent enllaç podeu veure un making off de la pel·lícula Gravity. Aquest film va fer servir un sistema d’il·luminació anomenat Light Box. Es tracta d’una mena de gran capsa feta amb més de dos milions de bombetes led. Aquesta invenció els va ajudar a recrear la llum de l’espai de forma realista.
Exemple d'il·luminació realista per a 3D
L’escena d’acció que podeu veure a continuació, de la pel·lícula The Incredibles (Pixar, 2004), és una mostra d’una bona feina en la creació de llums el màxim de realistes possibles. Les escenes a la selva, amb les seves ombres i llums, o la carrera dins l’aigua amb el reflex i el canvi de llum, us serviran per entendre la importància de la utilització realista de la llum.