Malalties de l'aparell reproductor

Les malalties que afecten el penis són problemes que poden causar dolor i afectar la funció sexual i la fertilitat en els homes:

• Disfunció erèctil: incapacitat per aconseguir o mantenir una erecció.
• Priapisme: erecció dolorosa que no desapareix.
• Balanitis: inflamació de la pell que recobreix el cap del penis, amb major freqüència en homes i nens que no han estat circumcidats. Gairebé sempre és causada per la higiene deficient en els homes que no s’han fet la circumcisió, però pot tenir altres causes com artritis reactiva, infecció, ús de sabons forts i no esbandir-se adequadament o la diabetis mal controlada.
• Càncer de penis: una forma rara de càncer, amb moltes possibilitats de curació quan es detecta en fases inicials.
• Fimosi: el prepuci presenta una obertura estreta i no permet la sortida del gland. Es corregeix amb cirurgia.

Les malalties que afecten els testicles són:

• Inflamacions, com l’hidrocele, que és un tipus d’inflamació de l’escrot que ocorre quan s’acumula líquid en el recobriment prim que envolta el testicle. La hidrocele és freqüent en els nadons i acostuma a desaparèixer sense tractament a l’any de vida. En homes adults apareix a causa d’inflamació o lesió dins de l’escrot. La inflamació pot ser a causa d’una infecció en el testicle o a l’epidídim. La inflamació dels testicles s’anomena orquitis i acostuma a produir-se per una infecció vírica o bacteriana, com les MTS. També el virus de les galteres pot produir orquitis i arribar a causar infertilitat.
  També l’epididimitis, que és la inflamació de l’epidídim, el conducte que connecta els testicles amb els vasos deferents. Normalment, la causa és una infecció bacteriana que comença a la uretra, pròstata o bufeta en homes joves, però també pot tenir altres causes, com l’ús de sonda vesical o intervenció quirúrgica recent.
• Criptorquídia: un o els dos testicles no descendeix a l’escrot i es queda a l’abdomen. Si no es corregeix amb la cirurgia abans de la pubertat, es poden atrofiar i produir esterilitat (vegeu la figura).
• Càncer testicular: ocorre en els testicles. En comparació amb altres tipus de càncer és poc freqüent, tanmateix és el càncer més freqüent en els homes de 15 a 35 anys. Segons el tipus i estadi, es pot abordar amb diversos tipus de tractaments.
• Torsió testicular: és la torsió del cordó espermàtic que sosté els testicles a l’escrot (vegeu la figura). Quan això passa s’interromp el reg sanguini al testicle i al teixit proper a l’escrot. Pot ocórrer després d’un exercici pesat, d’una lesió a l’escrot que provoqui molta inflor o per altres causes. És més comú durant el primer any de vida i al començament de l’adolescència. També pot succeir en homes grans. Provoca un dolor intens i sobtat en un testicle. Si l’afecció es detecta a temps i es tracta immediatament, el testicle pot continuar funcionant adequadament, però les probabilitats que sigui necessari extirpar el testicle s’incrementen si el flux de sang es redueix durant més de 6 hores.

www.reproduccionasistida.org/copyright

centrourologico.mx/torsion-testicular/

Les malalties que afecten la pròstata són:

• Prostatitis: inflamació generalment causada per infeccions bacterianes.
• Adenoma de pròstata, també s’anomena hiperplàsia prostàtica benigna (HBP): augment anormal de la mida de la pròstata (hipertròfia prostàtica) que dificulta la micció en oprimir la uretra (vegeu la figura). A partir dels 50 anys, les revisions urològiques (de l’aparell reproductor masculí) són imprescindibles, i si hi ha antecedents familiars de càncer de pròstata, és necessari visitar l’uròleg un cop complerts els 40-45 anys. La hiperplàsia benigna de pròstata pot evolucionar a carcinoma de pròstata.
• Carcinoma de pròstata: és un tumor maligne força freqüent en l’home adult. La simptomatologia de l’adenoma i del carcinoma són similars i és característic en aquests pacients la dificultat per orinar, el degoteig en finalitzar la micció, i també la debilitat del doll d’orina. D’altra banda, augmenta la freqüència d’orinar tant de dia com de nit, i el pacient sol tenir la sensació que el buidatge de la bufeta no ha estat complet.

Wikipedia

Les exploracions urològiques permeten detectar-lo precoçment. A Espanya cada any es detecten 8.000 nous casos de tumors prostàtics, per això és aconsellable que a partir dels 50 anys tots els homes sans se sotmetin a una revisió mèdica periòdica per determinar l’estat de la seva pròstata.

Les malalties de la vulva i la vagina:

• Vulvovaginitis: és una inflamació de la vulva i la vagina. Moltes vegades es produeix a causa de la irritació que provoquen els sabons per a la roba o els banys d’escuma, o també per una mala higiene personal, com netejar-se de darrere cap endavant després de defecar. Els símptomes inclouen enrogiment i picor a la zona vaginal i vulvar, i de vegades flux vaginal. La vulvovaginitis també pot ser provocada per una superpoblació de càndida, fong que normalment està present a la vagina.
• Sagnat vaginal no menstrual: es deu, en general, a la presència d’un cos estrany a la vagina, també per un prolapse uretral en el qual les membranes mucoses de la uretra sobresurten per la vagina com una petita massa de teixit que sagna amb facilitat o bé a una lesió o a un traumatisme vaginal provocat per un abús sexual.
• En les nenes acabades de néixer poden aparèixer adherències labials que no acostumen a produir cap símptoma, però poden incrementar el risc d’infeccions del tracte urinari.

Les malalties que afecten l’úter són:

• Cervicitis: és la inflamació aguda o crònica del coll de l’úter causada freqüentment per una infecció adquirida per transmissió sexual, i s’acompanya de secreció vaginal mucopurulenta. Altres factors, com dispositius inserits a l’àrea pelviana (DIU, diafragma) o al·lèrgies a productes químics com el làtex també la poden causar.
• Pòlips cervicals: són neoplàsies en forma de dit a la part inferior de l’úter. Són molt comuns en les dones majors de 40 anys que han tingut molts fills, però no se’n coneix la causa exacta; poden presentar-se com a resposta anormal a l’augment dels nivells de l’hormona femenina estrogen o per una inflamació crònica dels teixits. Els símptomes poden ser períodes menstruals molt abundants, sagnat vaginal després de tenir relacions sexuals o després de la menopausa o entre els períodes menstruals, i també moc groc o blanc (leucorrea).
• Endometriosi: ocorre quan el teixit que normalment cobreix l’interior de l’úter comença a créixer fora d’ell, en els ovaris, les trompes de Fal·lopi o altres parts de la cavitat pelviana. Pot provocar sagnat anormal, períodes dolorosos i dolor pelvià generalitzat, i pot ocasionar infertilitat. No es cura, però la simptomatologia es redueix amb tractament. La píndola anticonceptiva redueix el risc d’endometriosi.
• Miomes: són tumors benignes.
• Càncer uterí: inclou diferents tipus de càncer que poden desenvolupar-se a l’úter. El sarcoma uterí o sarcoma del miometri té lloc a la capa muscular de l’úter, el carcinoma endometrial s’origina a partir de cèl·lules de les glàndules de l’endometri i inclou les varietats comunes i tractables d’adenocarcinoma, i el de coll uterí es desenvolupa a la zona inferior de l’úter. L’edat és un factor de risc important, ja que apareixen amb major freqüència en dones d’entre els 55 i els 65 anys.

La prova de Papanicolau és un examen que pot ajudar a detectar i prevenir el càncer de coll uterí. En la prova es prenen cèl·lules del coll uterí, la porció final, inferior i estreta de l’úter que es connecta amb la vagina. Les cèl·lules s’analitzen per veure si són canceroses o si presenten signes que podrien convertir-se en canceroses (vegeu la figura, on es mostren els materials necessaris per recollir la mostra per fer la prova).

Les malalties dels ovaris i les trompes de Fal·lopi són:

• Tumors d’ovari: si bé no són comuns, poden aparèixer. Les dones amb tumors als ovaris poden tenir dolor abdominal i embalums palpables a l’abdomen. Probablement, és necessària una cirurgia per extirpar el tumor.
• Quists d’ovari: són sacs no cancerosos plens de material semisòlid o líquid. Tot i que són comuns i no solen ser nocius, poden transformar-se en un problema si adquireixen una mida molt gran. Els quists grans poden empènyer els òrgans propers i provocar dolor abdominal. En la majoria dels casos desapareixen sols i no cal cap tractament. Si els quists provoquen dolor, el metge pot receptar píndoles anticonceptives per alterar el seu creixement, o bé es poden extirpar.
• Síndrome d’ovari poliquístic: és un trastorn hormonal en el qual els ovaris produeixen massa hormones masculines (andrògens). Aquesta afecció fa que els ovaris s’engrandeixin i desenvolupin moltes bosses plenes de líquid o quists. Sovint apareix per primera vegada en l’adolescència. Segons el tipus i la gravetat de la malaltia es pot tractar amb medicaments per regular l’equilibri hormonal i la menstruació.
• Torsió dels ovaris: pot ocórrer quan un ovari es retorça a causa d’una malaltia o una anomalia del desenvolupament. La torsió bloqueja el flux sanguini. El símptoma més comú és el dolor a la part baixa de l’abdomen. En general és necessària una cirurgia per resoldre el problema.

Les malalties que afecten les mames són:

• Mastitis: és una inflamació de la glàndula mamària, que pot ser per infecció o inflamació. Depenent del moment en què ocorre la mastitis, es pot classificar en mastitis puerperal, usualment pocs dies o setmanes després del part, i en mastitis no puerperal, en aquest cas passa sense estar associada a la lactància, per obstrucció dels conductes de la llet.
• Mastopatia fibroquística: és una afecció benigna de les mames. Es desenvolupa per l’augment de teixit mamari i la seva principal característica és l’aparició de bonys dolorosos a les zones superiors i externes de les mames cap a les aixelles. També s’anomena mastitis quística crònica, hiperplàsia quística o displàsia mamària. És causada per un canvi en la resposta dels teixits de les mames a les hormones naturals que produeixen els ovaris, que provoca l’aparició de bonys inflamats i sensibles o dolorosos. Els símptomes són més freqüents durant el període menstrual o just abans.
• Càncer de mama: són els tumors originats en les cèl·lules i estructures de les glàndules mamàries, són adenocarcinoma. Poden ser:
  • Carcinomes ductals: s’originen en les cèl·lules que revesteixen els conductes galactòfors (conductes per on circula la llet cap al mugró). És el tipus més freqüent.
  • Carcinomes lobel·lars: s’originen en les cèl·lules dels lobels mamaris, on es produeix la llet. La seva incidència és molt menor, del 10%. Un carcinoma invasiu o infiltrant és el que envaeix els teixits que envolten el ducte o el lòbul.

La mamografia és un tipus especial de radiografia de les mames que es fa servir per detectar el càncer de mama en dones que no presenten indicis o símptomes de la malaltia (vegeu la figura).

Wikipedia

Les malalties de transmissió sexual (MTS) són infeccions que es transmeten d’una persona a una altra a través del contacte sexual. També reben el nom d’infeccions de transmissió sexual (ITS) o malalties venèries.

Els agents causals de les ITS són els bacteris, virus, fongs i altres paràsits. Existeixen més de 20 tipus d’ITS, i entre les més conegudes cal destacar les causades per:

• Bacteris (gonorrea, sífilis, clamidiosi).
• Paràsits (tricomoniasi).
• Virus (papil·loma humà, herpes genital, VIH).

Les malalties de transmissió sexual han patit un increment considerable en els darrers cinc anys. Concretament, segons dades del CDC (Centre for Disease Control and Prevention), els casos de clamídia, gonorrea i sífilis han augmentat als EUA un 19, un 63 i un 71%, respectivament, des de 2014.

En general, l’activitat sexual compleix una funció important en la propagació de molts agents infecciosos. Els organismes que causen les malalties de transmissió sexual poden passar d’una persona a una altra per la sang, el semen, el fluid vaginal o altres fluids corporals, però de vegades aquestes infeccions es transmeten per vies que no són sexuals, com de mare a fill durant l’embaràs o el part, o bé per compartir agulles o en transfusions de sang.

S’ha de tenir present que és possible el contagi de malalties de transmissió sexual amb persones que aparentment estan sanes i que, fins i tot, poden no saber que tenen la infecció, ja que les MTS no sempre presenten símptomes. És per aquesta raó que els experts prefereixen l’expressió infeccions de transmissió sexual en lloc de malalties de transmissió sexual.

Els factors de risc que poden augmentar el perill d’infecció inclouen:

• Tenir relacions sexuals sense protecció. La penetració vaginal o anal per una parella infectada que no fa servir un preservatiu de làtex o que en fa un ús incorrecte o irregular augmenta significativament el risc d’adquirir una ITS.
• També és convenient l’ús de protectors que evitin el contacte pell a pell en el sexe oral.
• El risc és més gran quan es tenen relacions sexuals amb més quantitat de persones, tant si són parelles simultànies o relacions monogàmiques consecutives.
• Si ja s’ha tingut una ITS, és molt més fàcil tenir-ne una altra.
• La injecció de drogues i el fet de compartir les agulles propaga moltes infeccions greus com el VIH, l’hepatitis B i l’hepatitis C.

La majoria de les MTS afecten tant homes com dones, però en molts casos els problemes de salut que provoquen poden ser més greus en les dones. Si una dona embarassada pateix MTS, pot causar greus problemes de salut al nadó.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) poden presentar una diversitat de signes i símptomes, o no manifestar-ne. Per aquest motiu poden passar desapercebudes fins que apareix una complicació o se li diagnostica la infecció a la parella. Els signes i símptomes poden aparèixer al cap de pocs dies després d’haver estat exposat, o poden passar anys fins que es manifestin, depèn de cada organisme. Entre els signes i símptomes que podrien indicar la presència d’una ITS es troben:

• Nafres o protuberàncies en els genitals o a la zona bucal o rectal.
• Dolor o cremor en orinar.
• Secreció del penis.
• Pruïja al voltant de la vagina i flux vaginal amb mala olor o olor inusual.
• Sagnat vaginal fora del normal.
• Dolor durant les relacions sexuals.
• Ganglis limfàtics inflamats i adolorits, particularment en l’engonal, però altres vegades més generalitzat.
• Dolor a la part baixa de l’abdomen.
• Febre.
• Erupció cutània en el tronc, mans o peus.

Les ITS es diagnostiquen mitjançant un examen realitzat pel metge, un cultiu de les secrecions de vagina o penis, i/o una anàlisi de sang.

La prevenció més efectiva de les ITS és l’ús del preservatiu masculí de làtex; si s’usa correctament cada vegada que es tingui relacions sexuals es redueix el risc de contraure una ITS, tot i que no elimina totalment el risc d’adquisició i contagi. Els condons femenins no són tan efectius com els condons masculins. Per altra banda, els antibiòtics poden tractar les ITS causades per bacteris o paràsits, però no són útils per les causades per un virus.

Altres mesures de prevenció consisteixen a limitar el nombre de parelles sexuals que es tenen i preguntar a la parella si ha tingut una ITS. Mai s’ha de mantenir relacions sexuals si s’està en tractament per una ITS. També són una bona mesura de prevenció les mesures d’higiene, com ara rentar els genitals amb aigua i sabó i orinar després de tenir relacions sexuals. Aquestes mesures higièniques poden ajudar a eliminar alguns gèrmens abans que puguin infectar.

La infecció per clamídia és una infecció bacteriana de l’aparell genital que pot ser difícil de detectar, perquè en els primers estadis acostuma a causar pocs signes i símptomes o no en presenta cap. Quan apareixen, en general, són moderats i desapareixen. Comencen d’una a tres setmanes després d’haver estat exposat a la clamídia, la qual cosa fa més fàcil que passin desapercebuts. Alguns dels signes i símptomes són:

• Micció dolorosa.
• Dolor a la part baixa de l’abdomen.
• Flux vaginal en dones.
• Secreció del penis en homes.
• Dolor durant les relacions sexuals en les dones.
• Sagnat entre períodes menstruals.
• Dolor testicular en homes.

La gonorrea és una infecció bacteriana de l’aparell genital. També pot afectar la boca, la gola, els ulls i l’anus. En general, els primers símptomes de la gonorrea apareixen en un termini de 10 dies després de l’exposició. No obstant això, algunes persones poden haver estat infectades durant mesos abans de presentar signes o símptomes. Els signes i símptomes són:

• Secreció espessa, tèrbola o amb sang del penis o de la vagina.
• Dolor o sensació de cremor en orinar.
• Sagnat menstrual intens o sagnat entre períodes menstruals.
• Dolor o inflor dels testicles.
• Evacuacions intestinals doloroses.
• Picor anal.

La infecció per trichomonas vaginalis, també anomenada tricomoniasi, és causada per un paràsit unicel·lular microscòpic que es propaga durant l’acte sexual amb una persona que ja té la infecció. En els homes, el microorganisme generalment infecta les vies urinàries, però sovint no causa símptomes. En les dones, la tricomoniasi generalment infecta la vagina. Quan causa símptomes, aquests poden aparèixer en el termini de 5 a 28 dies després de l’exposició, i comprenen des d’irritació lleu fins a inflamació intensa. Aquests són alguns dels signes i símptomes:

• Secreció vaginal transparent, blanca, verdosa o groguenca.
• Secreció del penis.
• Forta olor vaginal.
• Picor o irritació vaginal.

L’herpes genital és produït per un tipus de virus de l’herpes simple (Herpes simplex virus, HSV) que ingressa en el cos a través de petites lesions a la pell o les membranes mucoses. La majoria de les persones amb HSV mai saben que tenen el virus, atès que no hi ha signes ni símptomes, o bé aquests són tan lleus que passen desapercebuts, però és molt contagiós. Quan sí que s’observen signes i símptomes, el primer episodi en general és el pitjor. Algunes persones mai tenen un segon episodi. No obstant això, d’altres poden tenir episodis recurrents durant dècades. Els signes i els símptomes són:

• A l’inici normalment hi ha dolor o picor, que comença algunes setmanes després d’haver mantingut relacions sexuals amb una parella infectada. Després de diversos dies poden aparèixer petites protuberàncies vermelles, que després es trenquen i es transformen en úlceres que supuren o sagnen. Eventualment, es formen crostes i les úlceres curen.
• En les dones, les nafres poden aparèixer en l’àrea vaginal, els genitals externs, les natges, l’anus o el coll de l’úter. En els homes, les nafres poden aparèixer en el penis, l’escrot, les natges, l’anus o les cuixes, o dins el conducte que s’estén des de la bufeta fins al penis (uretra).
• Les úlceres poden causar dolor en orinar. També és possible que es tingui dolor i sensibilitat a l’àrea genital fins que desaparegui la infecció. A l’inici és possible que aparegui simptomatologia similar a l’Haemophilus influenzae, com ara mal de cap, dolors musculars i febre, i també ganglis limfàtics inflamats a l’engonal.
• En alguns casos, la infecció pot ser activa i contagiosa, fins i tot quan no hi hagi nafres.

La infecció per virus del papil·loma humà (VPH) és un dels tipus més freqüents d’infeccions de transmissió sexual en els homes. Algunes formes augmenten el risc que les dones pateixin càncer de cèrvix (cervical o de coll d’úter)“. Altres formes causen berrugues genitals que poden tenir fins a 1 mil·límetre de diàmetre o poden multiplicar-se i formar grans raïms. En general, el VPH no presenta signes ni símptomes, però si en presenta són:

• Inflamacions petites, de color carn o gris a la zona genital.
• Diverses berrugues juntes que prenen la forma d’una coliflor.
• Picor o incomoditat a la zona genital.
• Sagnat durant el coit.

En les dones, les berrugues genitals poden créixer a la vulva, a les parets de la vagina, a la zona situada entre els genitals externs i l’anus, i al coll uterí. En els homes poden aparèixer a la punta o en el cos del penis, a l’escrot o a l’anus. Les berrugues genitals també poden presentar-se a la boca o a la gola d’una persona que va mantenir sexe oral amb una persona infectada.

La infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) interfereix en l’habilitat del cos de combatre virus, bacteris i fongs que provoquen infeccions i la sida, una malaltia crònica que posa en risc la vida. Inicialment, és possible que no es presenti cap símptoma o que es presenti una malaltia similar a la grip, generalment de dues a sis setmanes després del contagi. Alguns dels signes i símptomes inicials són:

• Febre
• Mal de cap
• Mal de coll
• Ganglis limfàtics inflamats
• Erupció cutània
• Fatiga

Aquests signes i símptomes primerencs solen desaparèixer, i sovint se’ls confon amb els d’una altra infecció vírica. Durant aquest període, el nivell de contagi és molt alt. Els símptomes més persistents o més greus de la infecció pel VIH, potser no es manifesten durant 10 anys o més, després de la infecció inicial.

A mesura que el virus continua multiplicant-se i destruint cèl·lules del sistema immunitari, van apareixent infeccions lleus o signes i símptomes crònics, com:

• Ganglis limfàtics inflamats
• Diarrea
• Pèrdua de pes
• Febre
• Tos i falta d’aire

Els signes i símptomes en un estadi avançat de la infecció per VIH són:

• Fatiga persistent inexplicable.
• Sudoracions nocturnes.
• Calfreds amb tremolor o febre superior 38 °C durant setmanes.
• Inflor dels ganglis limfàtics durant més de tres mesos.
• Diarrea crònica.

L’hepatitis A, B i C són infeccions virals contagioses que afecten el fetge. De les tres, les hepatitis B i C són les més greus, però totes poden fer que el fetge s’inflami. Algunes persones mai manifesten signes ni símptomes. Però en aquelles que sí que els manifesten, els signes i símptomes poden aparèixer diverses setmanes després de l’exposició, i poden incloure:

• Fatiga.
• Nàusees i vòmits.
• Dolor o molèsties a l’abdomen, especialment a la zona del fetge o al costat dret del cos, a sota de les costelles inferiors.
• Pèrdua de gana.
• Febre.
• Orina de color fosc.
• Dolor muscular o articular.
• Picor.
• Color groguenc a la pell o a la part blanca dels ulls (icterícia).

La sífilis és una infecció bacteriana (Treponema pallidum). La malaltia afecta els genitals, la pell i les membranes mucoses, però també pot actuar en moltes altres parts del cos, fins i tot al cervell i al cor. Els signes i símptomes de la sífilis poden ocórrer en quatre etapes: primària, secundària, latent i terciària. També hi ha una afecció anomenada “sífilis congènita”, que ocorre quan una dona embarassada amb sífilis li transmet la malaltia al nadó no nascut encara. La sífilis congènita pot ser incapacitant, i fins i tot pot posar en risc la vida; per tant, és important que les dones embarassades amb sífilis rebin tractament:

• Sífilis primària: el primer signe de sífilis, que pot presentar-se entre 10 dies i 3 mesos després de l’exposició. Pot ser una úlcera petita i indolora (xancre) a la part del cos on es va transmetre la infecció. Normalment, es presenta un sol xancre, però també es poden tenir diverses úlceres. L’úlcera se sol curar sense tractament, però la malaltia de fons roman i pot tornar a aparèixer en la segona (secundària) o tercera (terciària) etapa.
• Sífilis secundària: els signes i símptomes de la sífilis secundària poden començar de 3 a 6 setmanes després de l’aparició del xancre i poden desaparèixer sense tractament en unes poques setmanes, o poden aparèixer i desaparèixer de manera repetida durant fins a un any. Es caracteritzen per:
  • Granellada caracteritzada per úlceres de la mida d’una moneda d’un cèntim de dòlar i de color marró vermellós en qualsevol zona del cos, fins i tot als palmells de les mans i a les plantes dels peus.
  • Febre.
  • Engrandiment dels ganglis limfàtics.
  • Fatiga i una lleu sensació de malestar.
  • Inflamació i dolor.
• Sífilis latent: algunes persones poden tenir un període que s’anomena “sífilis latent”, en el qual no es presenten símptomes, després de l’etapa secundària. És possible que els signes i símptomes no tornin a presentar-se mai, o bé la malaltia pot avançar a l’etapa terciària.
• Sífilis terciària: sense tractament, els bacteris de la sífilis poden propagar-se i provocar danys greus als òrgans interns, i fins i tot la mort, anys després de la infecció original. Entre els signes i símptomes de la sífilis terciària:
  • Falta de coordinació.
  • Entumiment.
  • Paràlisi.
  • Pèrdua de la visió.
  • Demència.
• Neurosífilis: en totes les etapes pot afectar el sistema nerviós i no provocar símptomes, o provocar els següents:
  • Mal de cap.
  • Canvis en el comportament.
  • Problemes de moviment.