Anatomia del sistema excretor

Els ronyons són els òrgans principals del sistema urinari humà. S’encarreguen de l’excreció de substàncies de rebuig a través de l’orina i compten amb altres funcions molt importants, entre elles la regulació de l’equilibri del medi intern de l’organisme (homeòstasi), controlant el volum dels líquids extracel·lulars, l’osmolaritat del plasma sanguini, el balanç d’electròlits i el pH del medi intern.

A més, el ronyó fabrica hormones com l’eritropoetina, que regula la producció de glòbuls vermells de la sang i la renina, que regula la pressió arterial.

Els ronyons són òrgans parells amb forma de mongeta o fesol. En els éssers humans se situen a la part posterior de l’abdomen a banda i banda de la columna vertebral; cada ronyó mesura 12 cm de llarg i 6 d’ample. Pesa entre 150 i 170 grams en un adult de mitjana.

Els ronyons en l’ésser humà estan situats a la part posterior de l’abdomen. N’hi ha dos, un a cada costat de la columna vertebral. El ronyó dret descansa darrere del fetge i l’esquerre sota el diafragma i adjacent a la melsa, separats d’aquests òrgans pel peritoneu parietal posterior. Sobre cada ronyó hi ha una glàndula suprarenal.

L’asimetria dins de la cavitat abdominal causada pel fetge fa que el ronyó dret estigui lleugerament més avall que l’esquerre. Els ronyons estan situats darrere del peritoneu, al retroperitoneu; se situen entre l’última vèrtebra toràcica i les tres primeres vèrtebres lumbars (de T12 a L3).

Els pols superiors dels ronyons estan protegits, parcialment, per les costelles 11 i 12. Cada ronyó està envoltat per dues capes de greix (perirenal i pararenal) que ajuden a protegir-los.

El pes dels ronyons equival a l’1% del pes corporal total d’una persona. Els ronyons tenen un costat còncau i un altre convex. En la porció còncava que mira cap a dins hi ha una regió central anomenada hil per la qual entra al ronyó l’artèria renal i en surt la vena renal i l’urèter.

En el ronyó humà poden distingir dues àrees diferenciades: una zona externa de color més clar que es diu escorça i una altra d’interna que rep el nom de medul·la renal. La medul·la renal conté entre 8 i 18 estructures de forma cònica que es diuen piràmides renals. En el vèrtex de cada piràmide hi ha la papil·la renal, molt propera a l’hil. De l’hil renal en surt l’urèter, pel qual l’orina transita fins a la bufeta urinària, des d’on s’aboca a l’exterior a través de la uretra.

L’escorça renal és la part externa del ronyó i té aproximadament 1 cm de gruix, de color vermell marronós i fàcilment distingible al tall de la part interna o medul·lar. Forma un arc de teixit situat immediatament sota la càpsula renal. L’escorça renal conté el 75% dels glomèruls i els túbuls proximals i distals. Rep el 90% del flux sanguini renal i la seva principal funció és la filtració, la reabsorció i la secreció.

Per la seva banda, la medul·la renal està composta per entre 8 i 18 formacions còniques que reben el nom de piràmides renals o piràmides de Malpighi. L’àmplia base de cada piràmide fa front a l’escorça renal, i el seu àpex, o papil·la, apunta internament, descarregant en el calze menor, que, a manera d’embut, conflueix en la pelvis renal. Les piràmides semblen ratllades perquè estan formades per segments paral·lels rectes de túbuls renals. Entre una piràmide renal i una altra hi ha les columnes de Bertin, estructures que estan compostes pel mateix teixit que l’escorça renal, però per la seva situació es consideren part de la medul·la.

A la figura podeu veure les diverses parts que componen un ronyó; són les següents:

1. Càpsula renal
2. Còrtex renal
3. Columna
4. Medul·la renal, que inclou 5 i 6
5. Piràmide
6. Papil·la de la piràmide.
7. Pelvis renal
8. Calze major
9. Calze menor
10. Urèter
11. Corpuscle (del nefró)
12. Sistema vascular, que inclou del 12 al 16: arteriola i vènula interlobel·lars
13. Artèria i vena arcuades
14. Artèria i vena interlobulars
15. Artèria renal
16. Vena renal
17. Hil renal
18. Pol del ronyó (inferior)
19. Greix del si renal

Wikipedia

Els urèters són tubs musculars que impulsen l’orina des dels ronyons fins a la bufeta urinària. Tenen, generalment, uns 25-30 cm de llarg i 3-4 mm de diàmetre.

Els urèters s’originen a la pelvis renal de la cara medial de cada ronyó i baixen cap a la bufeta per la part davantera del psoes major. Els urèters creuen la cresta ilíaca, prop de la bifurcació de les artèries ilíaques. Aquesta “unió pieloureteral” és un lloc comú per a la impactació dels càlculs renals (l’altra és la vàlvula ureterovesical).

Després, els urèters baixen posteroinferiorment a les parets laterals de la pelvis i, seguidament, es corben anteriormedialment per entrar a la bufeta per la part posterior, en la unió vesicoureteral (passant per dins de la paret de la bufeta durant uns pocs centímetres). El reflux de l’orina es veu impedit per les vàlvules conegudes com a vàlvules ureterovesicals.

La bufeta urinària està situada en l’excavació de la pelvis. Per davant està fixada al pubis, per darrere limita amb el recte, amb la part superior de la pròstata i les vesícules seminals en l’home, i amb la vagina en la dona. Per dalt està recoberta pel peritoneu parietal, que la separa de la cavitat abdominal, i per baix limita amb la pròstata en l’home i amb la musculatura perineal en la dona (vegeu la figura; les fletxes indiquen la situació de la bufeta).

Wikipedia

La paret de la bufeta està formada per tres capes:

• Capa serosa: recobreix la seva cara superior i la part posterior està recoberta de peritoneu parietal.
• Capa muscular: és una capa constituïda per múscul llis amb tres capes de fora a dins:
  • Capa externa o superficial: formada per fibres musculars longitudinals.
  • Capa mitjana: formada per fibres musculars circulars.
  • Capa interna o profunda: formada també per fibres longitudinals. Les tres capes de la capa muscular formen el múscul detrusor, que quan es contreu expulsa l’orina. Els músculs antagonistes del detrusor són els esfínters de la uretra.
• Capa mucosa: està constituïda per un epiteli de transició urinari, que és un epiteli estratificat, impermeable, en contacte amb l’orina, i per fora per la làmina pròpia, que està formada per teixit conjuntiu.

A l’interior de la bufeta també hi trobem quatre regions destacades (vegeu la figura):

• Àpex vesical: és el lloc on la bufeta es connecta amb el lligament mitjà umbilical.
• Cúpula vesical: és la part superior i més gran de la bufeta; augmenta molt de volum, quan està plena d’orina, adoptant una forma esfèrica.
• Trígon vesical: és una àrea que té forma triangular i ocupa l’àrea posteroinferior de la bufeta. Els urèters entren a la bufeta a través de la paret dorsolateral. El punt inferior del triangle conté la uretra, i aquesta dibuixa el trígon amb les dues obertures ureterals en els dos punts superiors d’aquest triangle.
• Coll vesical: és una part anatòmica que està unida amb l’os del pubis mitjançant el lligament pubovesical en les dones, i el lligament puboprostàtic en els homes.

Wikipedia

La uretra és el conducte pel qual passa l’orina en la seva fase final del procés urinari, des de la bufeta urinària fins a l’exterior del cos durant la micció. La funció de la uretra és excretar, en ambdós sexes, i també compleix una funció reproductiva en l’home en permetre el pas del semen des de les vesícules seminals que aboquen a la pròstata fins a l’exterior; és a dir, aquest conducte és compartit pel sistema urinari i el sistema genital.

La uretra és, bàsicament, el conducte excretor de l’orina, que s’estén des del coll de la bufeta fins al meat urinari extern. És diferent en ambdós sexes; presenta algunes diferències de les quals és interessant destacar:

• En les dones, la uretra mesura prop de 4 cm de longitud i s’obre a l’exterior del cos just a sobre de la vagina (un recorregut menor que en el cas dels homes).
• En els homes, la uretra mesura prop de 20 cm de llarg; part de la zona inferior de la bufeta passa per la glàndula prostàtica i després a través del penis (del qual forma part) a l’exterior del cos. En l’home, la uretra és un conducte comú a l’aparell urinari i l’aparell reproductor. Per tant, la seva funció és portar a l’exterior tant l’orina com el líquid seminal.

Cada ronyó rep el seu flux de sang d’una de les dues artèries renals que surten de l’aorta abdominal. La irrigació sanguínia dels dos ronyons en condicions normals correspon aproximadament al 22% de la despesa cardíaca. El subministrament de sang als ronyons està íntimament lligat a la pressió arterial.

En entrar a l’hil del ronyó, l’artèria renal es divideix en artèries segmentàries que es ramifiquen en artèries interlobulars més petites, situades entre les papil·les renals, que donen lloc a les artèries arciformes, que transcorren al llarg del límit entre la medul·la i l’escorça renal.

Les artèries arciformes emeten branques més petites anomenades artèries corticals radials o artèries interlobel·lars. Les ramificacions d’aquestes artèries corticals són les arterioles aferents que formen els capil·lars glomerulars, que drenen en les arterioles eferents.

Les arterioles eferents es divideixen en els capil·lars peritubulars, que proporcionen sang a l’escorça, i els vasos rectes, que són capil·lars que aporten la sang a la medul·la renal.

El retorn venós segueix un camí invers a l’arterial a través de les venes interlobel·lars, venes arciformes i venes interlobulars, que finalment drenen a la vena renal.

A la figura podeu veure la localització de les diferents artèries dins d’un ronyó:

1. Artèria renal
2. Artèria segmentària
3. Artèries interlobulars del ronyó
4. Artèries arcuades
5. Artèries interlobel·lars

Wikipedia