Malalties de l'aparell excretor

Una nefropatia o malaltia renal és un trastorn o malaltia que afecta els ronyons. Les principals malalties renals són les següents:

1. Insuficiència renal (IRA). És la incapacitat de dur a terme efectivament la seva funció de filtració de la sang, separant les toxines i traient-les de l’organisme per mitjà de l’excreció de l’orina i enviant al torrent sanguini elements útils. També els ronyons produeixen hormones que mantenen els ossos forts i la sang sana. Però si els ronyons estan lesionats, no funcionen correctament i poden acumular deixalles perilloses en l’organisme, pot elevar-se la pressió arterial, l’organisme pot retenir l’excés de líquids i no produir prou glòbuls vermells. Podem trobar:
   • Insuficiència renal aguda, també anomenada fallida renal. És una pèrdua abrupta de la funció renal que es desenvolupa en set dies. Les seves causes són nombroses. Apareix de manera sobtada, a conseqüència d’una infecció o d’un traumatisme físic greus, de diversos tipus de processos inflamatoris, o per l’acció directa sobre el ronyó de fàrmacs o altres substàncies. Acostuma a ser temporal i reversible. Es diagnostica a partir de troballes de laboratori característiques, com el nitrogen elevat de la sang i la creatinina, o la incapacitat dels ronyons de produir quantitats d’orina suficients.
   • Insuficiència renal crònica (IRC). És una síndrome caracteritzada per una pèrdua progressiva del filtrat glomerular i que acostuma a tenir un curs irreversible. La diabetis i la hipertensió arterial en són les causes principals. El nombre de nefrones disminueix a poc a poc i la funció dels ronyons es deteriora gradualment. Generalment, no presenta símptomes fins que s’arriba a estadis molt avançats. La seva darrera etapa s’anomena insuficiència renal avançada o malaltia renal crònica avançada i s’inicia quan els ronyons ja no poden funcionar al nivell necessari per a les activitats habituals de la vida. Quan es dona urèmia ja és una insuficiència en estat terminal i només pot ser revertida mitjançant el trasplantament renal.
2. Glomerulonefritis (també coneguda com a nefritis glomerular), abreujada GN. És una malaltia renal (en general de tots dos ronyons), caracteritzada per la inflamació dels glomèruls, o els petits vasos sanguinis en els ronyons. Es pot presentar amb aïllats d’hematúria i/o proteïnúria (sang o proteïna en l’orina, respectivament) o com una síndrome nefròtica, una síndrome nefrítica, una insuficiència renal aguda o crònica.
3. Síndrome nefròtica. Trastorn inespecífic en què els ronyons estan danyats, i això fa que s’escapin grans quantitats de proteïnes (proteïnúria) des de la sang fins a l’orina.
4. Síndrome nefrítica. Síndrome per afectació dels glomèruls renals. Es caracteritza per tenir petits porus en el glomèrul, prou grans per permetre el pas a l’orina de proteïnes (proteïnúria) i de glòbuls vermells (hematúria). En canvi, la síndrome nefròtica es caracteritza per permetre el pas sols de proteïnes.
5. Pielonefritis. És una infecció del tracte urinari ascendent que ha assolit la pelvis renal. Es presenta, generalment, amb disúria (micció dolorosa de l’orina), dolor abdominal (que s’irradia a l’esquena en el costat afectat) i sensibilitat en l’àrea de la bufeta i el costat del ronyó afectat (sensibilitat a l’angle costovertebral), que pot ser provocat per realitzar un petit cop en aquesta zona. En molts casos hi ha símptomes sistèmics, en forma de febre amb calfreds, mal de cap i vòmits.
6. La cistitis es produeix quan el tracte urinari inferior, normalment estèril (uretra i bufeta) s’infecten amb bacteris i s’irrita i s’inflama.
7. Un còlic renal o nefrític és un tipus de dolor comunament causat per les pedres del ronyó. Es produeix per l’acumulació de càlculs o “pedres” de diferents sals minerals, causats per la mala alimentació i la falta d’aigua. Els càlculs es poden mantenir al ronyó o desplaçar-se per les vies urinàries.
8. El càncer de ronyó o càncer renal, és un tipus de càncer que comença en les cèl·lules del ronyó.
9. Els dos tipus més comuns de càncer de ronyó són el carcinoma de cèl·lules renals (CCR) i el carcinoma de cèl·lules transicionals (CCT, també conegut com a carcinoma urotelial) de la pelvis renal. Aquests noms reflecteixen el tipus de cèl·lula des de la qual s’ha desenvolupat el càncer.
10. El càncer de bufeta urinària fa referència a qualsevol dels diversos tipus de tumors malignes de la bufeta urinària.

Classifiquem els diversos signes o símptomes més habituals que recullen els documents clínics i que identifiquen la necessitat d’eliminació urinària d’un pacient en grups, segons les alteracions de la funció urinària (expressions de la patologia urinària corresponent). Així, trobem els següents tipus:

• Quantitat: oligúria, poliúria i anúria.
• Composició: hematúria, proteïnúria, cetonúria, glucosúria, microalbuminúria i quilúria.
• Micció o síndrome miccional: disúria, pol·laciúria, nictúria, tenesme vesical, enuresi nocturna i incontinència.
• Retenció: els problemes de retenció provoquen la incontinència urinària (IU), que es defineix com la pèrdua involuntària d’orina.

Oligúria és la baixa producció d’orina, específicament més de 80 ml/dia però menys de 400 ml/dia. La disminució de la producció d’orina pot ser un signe de deshidratació, insuficiència renal, xoc hipovolèmic, obstrucció urinària / retenció urinària, preeclàmpsia i infeccions del tracte urinari, entre altres afeccions.

Els mecanismes que causen oligúria es poden agrupar en tres categories:

• Prerenal: en resposta a un xoc del ronyó (per exemple, a causa de la deshidratació per escàs consum oral, diarrea, hemorràgia massiva o sèpsia).
• Renal: a causa de danys al ronyó (per xoc, rabdomiòlisi, medicaments).
• Postrenal: conseqüència d’una obstrucció en el flux urinari (per exemple hipertròfia benigna de pròstata o per hematoma).

Les causes són:

• Disminució del filtrat glomerular.
• Augment de la reabsorció tubular.
• Obstrucció de les vies urinàries baixes.

Poliúria és una producció excessiva o anormalment gran d’orina (més de 2,5 o 3 l durant 24 hores en adults i superior a 2-2,5 litres / 24 hores per a nens). La micció freqüent sol ser un símptoma que l’acompanya.

Pel que fa al seu mecanisme, la poliúria sovint apareix juntament amb la polidípsia (augment de la set), encara que és possible tenir-ne una sense l’altra, i aquesta pot ser causa o efecte. La polidípsia psicològica pot conduir a la poliúria. La poliúria se sol considerar com un símptoma o signe d’un altre trastorn (no una malaltia per si mateixa), però pot ser classificada com un trastorn, almenys quan les seves causes subjacents no estan clares.

La quantitat d’orina excretada depèn de l’equilibri hidroelectrolític de l’organisme. L’excés de líquid o la necessitat d’eliminar un excés de substàncies dissoltes pot conduir a un augment en la quantitat d’orina produïda pels ronyons. També depèn de la capacitat de filtració del ronyó: quan hi ha insuficiència renal els túbuls poden ser incapaços de reabsorbir la sang filtrada i això determina un increment en la quantitat d’orina formada.

La causa més comuna de poliúria en adults i nens és la diabetis mellitus no controlada, que causa diüresi osmòtica, quan els nivells de glucosa són tan alts que la glucosa s’excreta a l’orina. L’aigua segueix la concentració de glucosa de forma passiva, donant lloc a una producció d’orina anormalment alta. En absència de diabetis mellitus, les causes més freqüents són:

• la disminució de la secreció d’aldosterona a causa del tumor cortical suprarenal.
• la polidípsia primària (consum de líquid excessiu).
• la diabetis central insípida.
• la diabetis nefrògena insípida.

La poliúria també es pot deure a diverses substàncies químiques, com ara diürètics, cafeïna i etanol.

Anúria significa la no excreció d’orina, encara que en la pràctica es defineix com una excreció de menys de 50 mil·lilitres d’orina al dia. L’anúria és un agreujament de l’oligúria. L’anúria és un símptoma, no una malaltia.

Entre els seus mecanismes, trobem l’anúria aguda, en què la disminució de la producció d’orina es produeix ràpidament i sol ser un signe d’obstrucció o insuficiència renal aguda. La insuficiència renal aguda pot ser causada per factors no relacionats amb el ronyó, com la insuficiència cardíaca, l’enverinament per mercuri, la infecció i altres afeccions que fan que el ronyó sigui privat del flux sanguini.

Les causes d’anúria inclouen:

• Fallida de la funció renal, que pot tenir múltiples causes, inclosos medicaments o toxines (p. ex., anticongelant, cefalosporina…)
• Les pedres o tumors del tracte urinari també poden causar-la creant una obstrucció al flux urinari.
• Una glàndula de pròstata engrandida és una causa freqüent d’anúria obstructiva.

El tractament depèn de la causa subjacent d’aquest símptoma. La causa més fàcilment tractable és l’obstrucció del flux d’orina, que sovint es resol mitjançant la inserció d’una sonda urinària a la bufeta urinària.

S’anomena hematúria la presència d’eritròcits a l’orina. És un signe de diverses patologies del ronyó, les vies urinàries (urèter, bufeta urinària, uretra) o la pròstata. Aquest rang de patologies n’inclou algunes de molt lleus i algunes de letals, de manera que l’hematúria no es pot considerar un signe per determinar la gravetat d’una malaltia. Si, a més, es troben leucòcits, es pot considerar un signe d’infecció urinària.

L’orina en condicions normals no posseeix sang. S’accepta com a màxim un nombre d’1 o 2 hematies per camp en el sediment d’orina centrifugada, i d’1 o fins a 5 hematies per camp en dones, la qual cosa no produeix canvis en la coloració de l’orina, atès que la sang es torna macroscòpica quan hi ha 100 o més hematies per camp, en l’augment més gran. Ocasionalment, s’utilitza el terme hemoglobinúria com a sinònim d’hematúria, però aquest terme es refereix de forma més precisa a la presència d’hemoglobina a l’orina.

Pel que fa a la seva etiologia, les causes més comunes d’hematúria són:

• Infecció del tracte urinari per algunes espècies bacterianes incloses les soques d’Escherichia coli i Staphylococcus saprophyticus, per virus, malalties de transmissió sexual (en particular en les dones).
• Càlculs renals o ureterals
• Hiperplàsia benigna de pròstata, en homes grans, especialment els més grans de cinquanta

Altres causes menys comunes d’hematúria són:

• Malalties renals: per exemple la nefropatia per IgA (“malaltia de Berger”) que es produeix durant les infeccions virals en pacients predisposats.
• Trauma (per exemple, als ronyons).
• Tumors i/o càncer al sistema urinari, per exemple el càncer de bufeta urinària o carcinoma de cèl·lules renals.
• Infecció o inflamació de pròstata (prostatitis).

S’anomena proteïnúria la presència excessiva de proteïna en l’orina, en quantitat superior a la normal. Habitualment el màxim normal de presència de proteïnes a l’orina es considera 150 mg en l’orina de 24 h. Aquests nivells poden ser transitoris, permanents, ortostàtics, monoclonals o per sobrecàrrega. La proteïnúria en petites quantitats (30 a 300) sol estar gairebé sempre al costat de l’albúmina, que es denomina microalbuminúria; d’especial interès en la diabetis mellitus. És un dels marcadors de patologia més utilitzats en nefrologia.

La cetonúria és una alteració metabòlica caracteritzada per una alta concentració de cossos cetònics a l’orina. Diverses malalties poden produir una cetonúria, especialment aquelles que produeixen cossos cetònics com a resultat de l’ús de vies alternes d’energia metabòlica. Es veu cetonúria a la inanició o, amb més freqüència, en la diabetis mellitus descompensada. La producció de cossos cetònics és una resposta normal a un dèficit de glucosa. Una cetonúria es pot veure en estats d’acidosi metabòlica anomenada cetoacidosi. Les principals causes de cetonúria inclouen:

• Anormalitats metabòliques com la diabetis, glucosúria renal o malaltia de l’emmagatzematge del glicogen.
• Condicions dietètiques com la inanició, el dejuni, dietes altes en proteïnes o baixes en carbohidrats, vòmits prolongats o anorèxia.
• Trastorns en els quals el metabolisme basal es veu augmentat, com en l’hipertiroïdisme, febre, embaràs o lactància materna.

La glucosúria (o glicosúria) és l’excreció de glucosa en l’orina. Normalment, l’orina no conté glucosa perquè els ronyons són capaços de recuperar de nou al torrent sanguini la totalitat de la glucosa filtrada. La glucosúria és gairebé sempre causada per nivells elevats de glucosa en sang, habitualment per diabetis mellitus no tractada. En rares ocasions la glucosúria és a causa d’un problema intrínsec de la reabsorció de la glucosa dins dels mateixos ronyons, un trastorn que s’anomena glucosúria renal. La glucosúria condueix a la pèrdua excessiva d’aigua per l’orina, un procés anomenat diüresi osmòtica, que pot provocar una deshidratació.

La microalbuminúria es refereix a valors de 30 a 300 mg/24 h, d’una proteïna coneguda com a albúmina en una mostra d’orina. La microalbuminúria és marcadora d’una malaltia renal incipient, tot i que encara no de manifestacions clíniques, ja que en tots els casos el ronyó sa no excreta proteïnes. Les dues malalties que més freqüentment originen microalbuminúria són la diabetis mellitus i la hipertensió arterial.

La quilúria és una síndrome clínica definida com la presència de quilo en l’orina, a causa del pas de líquid limfàtic a les vies urinàries.

La síndrome miccional és un conjunt de símptomes relacionats amb l’aparell urinari. No sol ser greu, però és molt molest. Està caracteritzat per més d’un dels següents símptomes:

• Pol·laciúria: l’augment del nombre de miccions (freqüència miccional) durant el dia, que solen ser d’escassa quantitat i que reflecteix una irritació o inflamació del tracte urinari.
• Disúria: consisteix en l’expulsió difícil, dolorosa i/o incompleta de l’orina.
• Nictúria: l’acció de despertar-se de nit amb ganes d’orinar un mínim de dues vegades.
• Tenesme vesical: és un desig imperiós d’orinar que obliga a fer-ho constantment
• Enuresi i incontinència

La síndrome miccional pot estar acompanyada d’altres símptomes com febre, dolor en fosses renals, dolors osteomusculars, artràlgies o cefalea.

Les causes més freqüents de la síndrome miccional solen ser les infeccions urinàries, principalment la cistitis, tot i que també pot ser deguda a litiasi urinària, càncer de pròstata, hipertròfia benigna de pròstata, malalties de transmissió sexual o trastorns psicològics.

La pol·laciúria és un símptoma urinari, component de la síndrome miccional o de la síndrome prostàtica, caracteritzat per l’augment del nombre de miccions (freqüència miccional) durant el dia, que solen ser d’escassa quantitat i que reflecteixen una irritació o inflamació del tracte urinari. Sol acompanyar-se de nictúria i d’altres símptomes de la síndrome miccional com tenesme vesical i disúria.

La causa més freqüent de pol·laciúria sol ser una infecció urinària, sobretot en dones. Durant la gestació en la dona es considera un signe normal, tot i que s’ha de descartar l’existència d’infecció urinària.

En homes, especialment de més de cinquanta anys, també s’ha de descartar una infecció, però també cal diferenciar una hiperplàsia benigna de pròstata d’un càncer de pròstata.

També es pot presentar com a símptoma d’irritacions d’òrgans adjacents al tracte urinari com vulvovaginitis, i més rarament apendicitis, endometritis, colitis.

La disúria és la dificultat o dolor en la micció. Pot ser un dels components de la síndrome miccional o de la síndrome prostàtica. Les causes més usuals són:

• Infecció del tracte urinari, sobretot cistitis; també pot ser deguda a una malaltia de transmissió sexual: uretritis.
• Litiasi vesical (càlculs en la bufeta urinària).
• Tumors de la bufeta urinària.
• Qualsevol malaltia de la pròstata.
• Efecte secundari de medicaments anticolinèrgics (com els utilitzats per a la malaltia de Parkinson).

La nictúria és definida, per la Societat de Continència Internacional (ICS) com “la queixa que l’individu s’ha de despertar a la nit una o més vegades per a la micció”. Les seves causes són variades i, en molts pacients, difícils de discernir. Les dues causes principals de la nictúria són els trastorns endocrins i problemes vesicals.

Per tal de diagnosticar la nictúria s’hauria de conèixer el volum d’orina del pacient. L’ICS es refereix “al volum total d’orina entre el moment en què l’individu va al llit amb la intenció de dormir i el moment en què es desperta per llevar-se al matí”, així s’exclou l’última orina d’abans d’anar a llit, però s’inclou la primera orina del matí si la necessitat d’orinar desperta el pacient.

El tenesme vesical o tenesme urinari és un desig imperiós d’orinar que obliga a fer-ho constantment, i que resulta una experiència desagradable per al pacient i l’obliga a anar al bany per orinar sense aconseguir-ho.

Generalment, sol acompanyar-se de pol·laciúria i d’altres símptomes de la síndrome miccional. El tenesme vesical fins i tot apareix després d’haver orinat, encara que sigui en gran quantitat, tot i tenir la bufeta urinària buida.

El tenesme urinari és reflex d’una irritació sobre la mucosa de la bufeta urinària o la uretra, propi d’una infecció urinària o d’una obstrucció del tracte urinari baix, com la hipertròfia de pròstata o el càncer de pròstata, així com en la prostatitis bacteriana aguda. També s’experimenta quan el pH de l’orina és alcalí i amb la presa d’alguns medicaments com el liti.

La incontinència urinària (IU) es defineix com la pèrdua involuntària d’orina en quantitat i freqüència suficient per produir un problema social i d’higiene per a la persona que la pateix.

Pot ser un símptoma en el curs d’una malaltia, una malaltia per ella mateixa o un signe provat per urodinàmica. De vegades va acompanyada d’incontinència fecal. La prevalença més gran es dona en població envellida i, de vegades, constitueix un motiu d’institucionalització.

Es considera una de les síndromes geriàtriques. La incontinència urinària és un problema psicològic i social important que té implicacions serioses per als afectats, els seus familiars i els cuidadors. Genera pèrdua d’independència acompanyada, quasi sempre, d’una pèrdua d’autoestima que deteriora i dificulta les interaccions socials.

Davant del fracàs dels abordatges terapèutics o, de vegades, durant el tractament s’han d’emprar mesures pal·liatives. Hi ha una gamma variada de dispositius d’incontinència, com, per exemple, col·lectors interns (sondes: plàstic, làtex, silicona), col·lectors externs, bosses d’orina, oclusius, dispositius d’implantació quirúrgica, dispositius passius (com la botella o l’orinal pla), compreses i, els més utilitzats, els bolquers.

Cal destacar que, encara que s’hagin de fer servir aquestes mesures pal·liatives, és fonamental potenciar al màxim l’assoliment de l’hàbit de buidar la bufeta cada tres hores, juntament amb la resta de recomanacions. Hi ha experiències que demostren que l’augment de l’autonomia en relació amb la continència urinària incrementa l’autoestima i, a més, representa un estalvi en productes d’incontinència i, per tant, minimitza el seu impacte ambiental.

La incontinència urinària és una malaltia significativament infradiagnosticada. Des de l’atenció primària s’han de fer esforços per prendre mesures adreçades a prevenir-la, detectar-la a temps i tractar-la. Cal destacar que una millora parcial es pot considerar un èxit terapèutic, ja que pot donar lloc a una millora notable de la qualitat de vida de qui la pateix. S’han establert els següents tipus per facilitar el diagnòstic:

• Transitòria: apareix durant un temps limitat i sol ser secundària a infeccions, deliri, efectes adversos de fàrmacs, restrenyiment i mobilitat restringida i es pot controlar amb tractaments.
• Establerta o persistent: és la que no desapareix abans de les quatre setmanes des de la seva aparició després d’haver actuat sobre les seves possibles causes (tractament d’infeccions, revaloració de tractaments farmacològics, modificació d’hàbits).

A banda, n’hi ha de cinc tipus diferents:

• IU d’esforç o d’estrès: pèrdua de petites quantitats d’orina provocada quan la pressió intraabdominal (per esforços, tossir, riure, exercici físic o canvis sobtats de posició) supera la intrauretral per disfunció de la musculatura pelviana. És freqüent en dones obeses, multípares i amb dèficit estrogènic.
• IU d’urgència: contraccions involuntàries del múscul detrusor (múscul de la bufeta). Clínicament, es manifesta com un desig imperiós o sobtat d’orinar. Les pèrdues solen ser d’una petita quantitat, però, de vegades, hi pot haver una micció completa.
• IU mixta: presenta característiques dels dos tipus anteriors.
• IU per sobreeiximent: pèrdua d’orina quan la pressió intravesical supera la pressió intrauretral, sense activitat del detrusor ni esforços. Existeix una retenció crònica d’orina (>100 ml) en una bufeta urinària sobredistesa. Hi ha una dificultat per iniciar la micció, amb pol·laciúria, disminució del doll urinari (gota a gota) i sensació de micció incompleta. El pacient es nota sempre mullat sense tenir clara consciència del moment de la fuga. Pot ser neurògena (AVC, Parkinson, esclerosi múltiple, traumatismes, diabetis), obstructiva (prostatisme, cistocele) i secundària a fàrmacs.
• IU funcional: el pacient té pèrdues importants per la incapacitat física o mental d’arribar al bany, acompanyada o agreujada per barreres arquitectòniques.

El procés de diagnòstic d’incontinència urinària (IU) es fa mitjançant tres passes:

1. Anamnesi o interrogatori clínic
2. Exploració
3. Exploracions complementàries

L’anamnesi o interrogatori clínic inclou:

• L’anamnesi general amb detecció de factors de risc.
• Qüestionari per a detecció clínica d’IU d’esforç, d’urgència o mixta.
• El registre miccional.
• Descartar possible iatrogènia farmacològica.

En anamnesi general, es detecten els factors de risc associats a incontinència, que es poden observar en l’interrogatori. Són els següents:

• Ginecològics: gestació i part recent, elevat nombre de parts.
• Respiratoris: tos crònica (MPOC, quadres al·lèrgics).
• Digestius: restrenyiment crònic; obesitat.
• Hàbits: no anar sovint al WC, ingesta inadequada de líquids, alcohol, tabac i begudes amb cafeïna (cafè, te, coles).
• Activitats físiques d’alt impacte sobre el sòl pelvià (saltar, córrer, peses).
• Enuresi infantil.
• Funcionals: immobilitat, deteriorament cognitiu, barreres de l’entorn.
• Quirúrgics.

Pel que fa al qüestionari orientatiu específic per a detecció clínica d’IU d’esforç, d’urgència o mixta, s’utilitzen preguntes clau per classificar clínicament el tipus d’incontinència:

• IU d’esforç:
  • Teniu sensació de pes a la zona genital?
  • Quan pugeu o baixeu, se us escapa l’orina?
  • Quan rieu, se us escapa l’orina?
  • Quan tossiu, se us escapa l’orina?
  • Quan esternudeu, se us escapa l’orina?
• IU d’urgència:
  • Quan sou al carrer i teniu ganes d’orinar, entreu en un bar i, si el lavabo està ocupat, se us escapa l’orina?
  • Quan obriu la porta de casa, heu d’anar al lavabo corrents?
  • Quan teniu ganes d’orinar, teniu la sensació que és urgent i hi heu d’anar de pressa? Quan sortiu de l’ascensor, heu de córrer al servei perquè se us escapa l’orina?
• IU mixta: ambdós tipus.

Després del qüestionari, es fa una valoració dels resultats:

• Quatre preguntes del grup A afirmatives, probablement es tracta d’una IU d’esforç.
• Tres o més preguntes positives del grup B, sospita d’IU d’urgència.
• Preguntes afirmatives en ambdós grups, sospita d’IU mixta.

Pel que fa al registre miccional, s’ha de fer, com a mínim, de tres dies (vegeu la figura).

Finalment, l’anamnesi es completa amb l’observació, amb la finalitat de descartar possible iatrogènia farmacològica, que es pot veure en l’interrogatori i que ens pot relacionar diversos fàrmacs amb signes clínics com la retenció d’orina, IU per sobreeiximent, sedació, impacció fecal, deliri, etc.

A continuació, podeu veure les associacions més freqüents entre fàrmacs i signes clínics:

1. Diürètics (també plantes medicinals com la panotxa de blat de moro, l’ortiga blanca, la cua de cavall, la carxofa…). Provoquen urgència miccional, augment de volum i freqüència.
2. Antidepressius. Tenen com a conseqüència la retenció d’orina, IU per sobreeiximent i sedació.
3. Antihistamínics. Provoquen retenció d’orina, IU per sobreeiximent, impacció fecal i deliri.
4. Anticolinèrgics. Provoquen retenció d’orina, IU per sobreeiximent, impacció fecal i deliri.
5. Antipsicòtics. Tenen com a conseqüència la retenció d’orina i IU per sobreeiximent.
6. Antagonistes del calci. Provoquen retenció d’orina i IU per sobreeiximent.
7. Agonistes alfa. Tenen com a conseqüència la retenció d’orina i IU per sobreeiximent.
8. Antiespasmòdics. Són inductors de retenció d’orina, IU per sobreeiximent i impacció fecal.
9. Agonistes beta. Són inductors de retenció d’orina i IU per sobreeiximent.
10. Sedants. Són inductors de sedació i retenció d’orina.
11. Alcohol. Té com a conseqüència la sedació, poliúria, urgència i deliri.
12. Narcòtics. Són inductors de sedació i impacció fecal.
13. Blocadors alfa. Provoquen relaxació uretral.
14. Relaxants musculars. Causen relaxació uretral.
15. Simpaticolítics. Són causants de la relaxació uretral.
16. Cafeïna. Agreuja o precipita la IU.

S’han de fer les següents exploracions per detectar la causa d’incontinència:

• Exploració física general.
• Abdominal: globus vesical.
• Ginecològica: prolapse uterí, vesical o rectal.
• Urològica: síndrome prostàtica i globus vesical. (Suggereix IU per sobreeiximent).
• Anorectal: fecalomes, incontinència fecal, restrenyiment.
• Neurològica/Trauma: bufeta neurogènica. (Els antecedents suggereixen IU per sobreeiximent).
• Funcional: valoració capacitat física i estat cognitiu. (Suggereix IU funcional).

S’han de fer les següents exploracions complementàries per detectar la causa d’incontinència:

• Orina: perfil d’orina elemental.
• Sang: BUN, creatinina, glucosa i calci (només si hi ha sospita de compromís renal o en el cas de poliúria en absència de diürètics).
• Ecografia genitourinària amb valoració d’orina residual davant la sospita d’IU per sobreeiximent.
• Urodinàmica. Si escau (vegeu pautes d’actuació). Prova específica no necessària en l’avaluació bàsica inicial.

Una vegada s’ha completat el diagnòstic, cal valorar els criteris de derivació. Els criteris de derivació immediata a l’atenció especialitzada en incontinència urinària són:

• IU acompanyada de síndrome miccional obstructiva greu o amb afecció general d’aparició sobtada.
• IU de possible causa neurològica.
• IU d’esforç pura que s’associa sobtadament a urgència miccional.
• IU acompanyada de bacteriúria crònica recurrent sense evidència de causa orgànica.
• IU sense resposta a les mesures terapèutiques emprades.