Resum

L’avaluació en la intervenció educativa suposa la culminació de tot el procés d’ensenyament-aprenentatge, l’evidència dels resultats assolits. Encara que la finalitat última de l’avaluació s’orienta en aquest sentit, la tasca avaluativa adopta diferents funcions al llarg del desenvolupament de l’acció educativa i proporciona, en el seu transcurs, informació significativa en cada moment educatiu. El procés d’aprenentatge s’autoregula i controla a través d’indicadors que el van analitzant, valorant i ajustant, i introduint i aplicant instruments per a la millora constant. L’avaluació ha adquirit rellevància en matèria normativa. S’han establert espais per a la seva regulació i funcionalitat, i principis, característiques i procediments, a través de lleis com la LOE i la LEC, decrets com els 119/2015 i 187/2015, i ordres com l’ENS/164/2016 i ENS/108/2018.

El concepte d’avaluació ha anat evolucionant, influenciat pels corrents epistemològics del moment. Destaquen cinc posicionaments respecte a l’avaluació: els que prioritzen els resultats obtinguts a partir d’un procés d’instrucció, se centren a avaluar si s’han assolit els objectius formulats; els que focalitzen l’avaluació en els mèrits, valoren els resultats en funció de l’eficàcia del programa o sistema educatiu; els que consideren l’avaluació com a recurs de recollida d’informació per a la presa de decisions, consideren l’avaluació com el procés de recollida d’informació per a la millora contínua; els que atorguen importància a la metodologia consideren l’avaluació com un mètode d’investigació científica per a la recollida d’informació; i, per acabar, també hi ha els que integren aspectes de tots els anteriors. Consideren l’avaluació un mètode científic en què es tenen en compte els objectius, però també l’eficàcia i l’eficiència del sistema, i els resultats obtinguts són considerats una eina per a la presa de decisions i millora de la tasca docent.

Perquè l’avaluació sigui vàlida i fiable ha d’integrar les següents característiques:

Procés estructurat: s’ha de seguir un procediment metòdic per obtenir unes dades fiables.
Comparació: l’avaluació comporta dues accions; d’una banda, la de mesura o recollida d’informació, i de l’altra, la de valoració, quan es comparen els resultats amb els referents establerts.
Procés i sistema: el procés d’avaluació és dinàmic, s’ha de fer en diferents moments de l’acció educativa i, a la vegada, es desenvolupa en un context canviant.
Globalitat del sistema: l’avaluació ha de tenir presents tots els aspectes curriculars i, a la vegada, tots els agents que en formen part.
Dimensió diacrònica i dinàmica: hi és al llarg del procés i permet reajustar aspectes curriculars.
Alumnat com a agent actiu de l’avaluació: l’alumnat ha de tenir informació sobre el seu desenvolupament acadèmic i s’hi ha d’involucrar, i cal indagar en les seves capacitats i processos d’aprenentatge per tal d’orientar-lo i millorar.

S’estableixen tres principis d’avaluació: ha de ser formativa (a través de l’avaluació s’han de poder detectar possibles dificultats, les possibles causes i poder reajustar les intervencions), participativa i democràtica (tot el procés ha de ser compartit i responsable) i oberta (amb diversitat d’instruments que permetin mesurar la realitat que s’avalua).

L’avaluació forma part del procés d’ensenyament-aprenentatge i s’implementa a partir de tres fases que corresponen a tres moments essencials per al desenvolupament educatiu. Cadascuna d’aquestes fases exerceix una funció determinada, a la vegada que proporciona informació per a les avaluacions posteriors. L’avaluació inicial presenta una funció diagnòstica, es fa al principi de la intervenció educativa i orienta sobre els coneixements previs i la situació de partida de l’alumnat. L’avaluació contínua o formativa permet fer el seguiment de l’alumnat i establir els ajustos per a la millora educativa, es correspon amb la funció reguladora. L’avaluació sumativa i final evidencia els objectius assolits per l’alumnat en finalitzar el curs o l’etapa i, per tant, la seva funció és la de qualificar i certificar els aprenentatges adquirits.

Tradicionalment, l’avaluació s’ha centrat en l’alumnat, encara que actualment els àmbits d’avaluació s’han ampliat i establert correlacions entre ells: avaluació de l’alumnat, avaluació de l’activitat docent, avaluació de centres i del sistema educatiu.

Avaluació de l’alumnat: s’ha de tenir en compte la varietat i transversalitat de les situacions educatives que incorporen l’adquisició de competències bàsiques. Per al seu disseny, cal establir diferents fases: la fase conceptual-constructiva, la fase anticipativa-previsora, la fase organitzativa-procedimental, la fase executiva-operativa i, finalment, la fase reflexiva-metavaluativa. També cal seguir una metodologia o ordre lògic de recollida d’informació, anàlisi de la informació, conclusions, emissió de judicis de valor i adopció de mesures per a la millora. Dins l’avaluació de l’alumnat, aprofundim en l’avaluació dels processos d’ensenyament-aprenentatge, en què es distingeixen els continguts conceptuals, procedimentals, actitudinals i els competencials. L’avaluació dels continguts conceptuals és la més utilitzada, ja que a través de diferents proves es mesuren la quantitat i la qualitat de conceptes acomodats per l’alumnat. L’avaluació de continguts procedimentals es basa en l’aplicació pràctica, en la resolució de problemes de manera funcional i tangible. L’avaluació dels continguts actitudinals permet deduir els pensaments o les creences que presenten les persones a través dels seus esquemes conductuals. L’avaluació per competències ha de tenir en compte tots els estils cognitius que es deriven dels continguts treballats. Les activitats d’aprenentatge han de servir com a element exemplificador per a l’aplicació i transferència dels aprenentatges i suposaran els mitjans a través dels quals l’alumnat podrà practicar i ser avaluat.

L’avaluació educativa dels alumnes amb dificultats d’aprenentatge s’ha de dur a terme segons la seva evolució individual i atenent a totes les vessants personals. Per a la seva execució, cal complementar els diferents models d’avaluació: el model psicomètric, el model evolutiu, el model conductista, el model ecològic i el model de processament de la informació. L’avaluació psicopedagògica s’origina a partir d’una avaluació inicial-diagnòstica, o inclús des de l’avaluació formativa. L’avaluació psicopedagògica aprofundeix en determinats aspectes personals, acadèmics i socials de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (ANESE) per oferir una resposta educativa adient per a cada cas.

Avaluació de la pràctica docent: ha de proporcionar eines al professorat per reflexionar i millorar en la seva tasca educativa. S’han de valorar els continguts, els objectius, la metodologia, els recursos i mitjans, l’organització del temps, els espais…
Avaluació dels centres educatius: es fa a través d’auditories externes que avaluen els documents de gestió del centre. L’avaluació del sistema educatiu preveu diferents funcions: diagnòstica, per a la presa de decisions, de rendició de comptes, de comparació, de control i prospectiva.

La premissa per a qualsevol tipus de valoració és disposar d’informació necessària sobre el subjecte que s’avalua, tenir-ne coneixements i evidències que permetin emetre judicis de valor. Les tècniques i els instruments d’avaluació permeten disposar d’informació fiable i vàlida per orientar la millora de la intervenció. El marc referencial d’aplicació de l’avaluació és la tècnica i els instruments suposen les diferents eines a través de les quals s’operativitza cada model.

L’avaluació ha de complir els requisits de variabilitat, concreció, versatilitat i transferibilitat. A l’hora de triar un o altre instrument cal tenir en compte els següents criteris: nombre de subjectes sobre els quals s’aplica la tècnica, recursos econòmics, temps disponible, continguts que s’avaluen, referència de l’avaluació, perspectiva i agent avaluador. Les tècniques i els instruments d’avaluació es classifiquen segons tres paràmetres: en funció dels continguts que s’avaluen, en funció dels destinataris i en funció del moment avaluat.

Hi ha quatre tipologies de continguts: conceptuals, que utilitzen principalment tècniques de resposta; procedimentals, que poden combinar tècniques de resposta i d’observació; actitudinals, que s’evidencien a través de tècniques d’observació; i relatius a l’adquisició d’estratègies d’aprenentatge, en què l’autoavaluació suposa una eina molt important.

En funció dels destinataris a qui s’adrecen, les tècniques i els instruments poden ser d’aplicació general i o d’avaluació psicopedagògica. Les tècniques i instruments d’aplicació general estan adreçats al grup de referència ordinari. Són proves de paper i llapis i proves orals. Les tècniques i instruments per a l’avaluació psicopedagògica es fan davant d’alteracions en l’adquisició de l’aprenentatge. El seu objectiu és aprofundir en àmbits contextuals i personals de l’alumnat que presenta necessitats específiques de suport educatiu (NESE), per tal d’identificar les necessitats educatives i adaptar el currículum a les seves capacitats d’interacció amb el coneixement.

L’avaluació operativa es produeix en diferents moments del procés educatiu. Abans de començar el període formatiu, quan es duu a terme l’avaluació inicial; en el transcurs de la formació, quan es desenvolupa l’avaluació formativa i formadora; i acabada la formació, quan es fa l’avaluació final. Cada moment obeeix a una determinada funció i utilitza els instruments més adequats per exercir-la.

Les tècniques d’avaluació i els instruments més significatius per a l’avaluació educativa són l’observació, la interrogació, l’autoavaluació, i altres tècniques i estratègies.

L’observació consisteix en la mirada deliverada d’una realitat per tal de definir-la i analitzar-la. Aquesta tècnica permet recollir la informació de l’alumnat en qualsevol etapa educativa i en situacions reals i quotidianes. Hi ha diferents modalitats d’observació. Segons el nivell de sistematització, podem distingir l’observació no sistemàtica o ocasional, l’observació sistematitzada o controlada i, finalment, l’observació molt sistematitzada. En funció de la font de dades, establirem l’observació directa i la indirecta. Segons el rol que adopta l’observador, serà observació participant o observació no participant, i segons l’agent avaluador, heteroobservació i autoobservació. Els registres, com a instruments per a l’observació, es classifiquen en registres no sistematitzats o narratius, i registres sistematitzats o categorials.

Per a la planificació de l’observació s’estableixen, en primer lloc, la finalitat i els objectius de l’observació. També cal determinar els comportaments que es volen observar, seleccionar els registres, identificar l’objecte d’observació, temporitzar l’observació, establir les condicions i analitzar i interpretar les dades.

La interrogació suposa una de les tècniques més eficaces i utilitzades en la pràctica educativa. Els instruments d’interrogació són l’enquesta, que consisteix en la recollida d’informació i anàlisi de les dades obtingudes a través d’una mostra representativa; l’entrevista, que se centra en la recollida de dades específiques a partir d’una conversa on l’entrevistador formula un seguit de preguntes amb la finalitat d’aconseguir respostes relacionades amb l’objectiu de l’avaluació; el qüestionari, que comprèn un seguit de preguntes ordenades i sistemàtiques que permet recollir informació des de diferents vessants de la persona; les proves objectives, que recullen informació sobre el rendiment de l’alumnat des del punt de vista competencial, i l’examen, que és l’eina d’avaluació més utilitzada en l’àmbit educatiu.

El contracte didàctic és un document entre docent i discent en què es redacten i acorden unes determinades línies d’actuació que ambdues parts han de complir. Aquests acords seran avaluats posteriorment.

El portafolis és un instrument orientat a l’avaluació d’execucions o procediments concrets. Es basa en la recollida sistemàtica i emmagatzematge d’informació sobre el procés d’aprenentatge d’una persona, durant un temps determinat. Aquest sistema d’autoavaluació propicia l’autorregulació de l’aprenentatge. L’e-portafolis és la versió digital del portafolis.

Altres tècniques i estratègies per a l’avaluació són les rúbriques, les escales d’actitud, la sociometria, l’autoinforme i les històries de vida.