Integració en l'àmbit educatiu

El sistema educatiu espanyol es caracteritza per uns principis i fins que li donen un caràcter inclusiu i compensador de les desigualtats personals, culturals, econòmiques i socials existents entre l’alumnat. S’entén que l’educació és un bé que, de manera indissoluble, té impacte sobre cada individu i, en conseqüència, sobre la comunitat de la qual forma part.

Aquests principis es troben en la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació (LOE), matisats i/o modificats en alguns dels seus articles per la Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE).

Vegeu tres definicions sobre el concepte d’inclusió educativa:

El sistema educatiu espanyol ha evolucionat de manera tardana respecte a la majoria d’estats europeus. El procés per fer efectiu el dret de tots els ciutadans a l’educació i per perseguir la seva qualitat per a tots ha estat, de manera sintètica, el següent:

• Universalitat de l’educació primària: LGE (1970).
• Universalització de l’etapa d’educació secundària obligatòria, perllongant l’educació bàsica i marcant unes fites més ambicioses: Llei orgànica 1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenació general del sistema educatiu (LOGSE, 1990).
• Període actual. Més enllà de la universalitat, es busca fer efectiu el dret d’una educació i formació de qualitat per a tots i totes: LOE (2006) i LOMCE (2013).

La llei estableix que, al marge de les condicions i circumstàncies de l’alumnat, l’educació ha de ser per a tothom (accessibilitat universal) i de qualitat, garantint que aquesta qualitat arribi a tothom (equitat). És a dir, cal fer efectiu el dret fonamental a l’educació i permetre que tothom, sense exclusions de cap mena, arribi al màxim de les seves possibilitats. En altres paraules, garantir l’accés, la permanència i el progrés en el sistema educatiu per assolir l’èxit escolar de tot l’alumnat.

Actualment, i un cop consolidada des de fa dècades l’accessibilitat universal de tots els ciutadans al sistema educatiu, la prioritat és la qualitat i l’equitat, que es converteixen en dos principis fonamentals i indissolubles. L’equitat és possible a través de la igualtat efectiva d’oportunitats, que, entre d’altres, implica donar els ajuts i suports necessaris tant als alumnes que ho necessitin com als centres que els acullen.

Els principis de la llei també posen de manifest les obligacions i responsabilitats dels diferents agents implicats en l’educació: la importància de l’esforç de l’alumnat, les famílies, els docents, els centres educatius, les administracions, les diferents institucions i tota la societat, i la necessitat que es faci un treball de col·laboració coordinat entre els diferents actors. Sense la implicació i la participació de cada uns dels agents, l’èxit escolar per a tots no és possible. Aquest esforç compartit, segons la llei, ha de traduir-se en un repartiment equitatiu de l’alumnat divers entre els diferents centres sostinguts amb fons públics: centre públics i centres privats concertats.

Finalment, pel que fa al contingut de l’educació, hi apareixen els valors que afavoreixen els principis democràtics, la solidaritat, la tolerància, la igualtat de drets entre persones, el respecte i la justícia, la prevenció i la resolució dels conflictes de manera pacífica. Tots són fonamentals per a l’exercici de la llibertat individual des de la responsabilitat i per conviure en societat i assolir un alt nivell de cohesió social. L’educació es considera un procés permanent, que es desenvolupa durant tot el cicle vital, ja que la capacitat d’aprendre es manté al llarg de tota la vida i els canvis econòmics i socials, amb les noves exigències que se’n deriven, obliguen a mantenir la formació actualitzada i ampliar-la a nou àmbits de manera continuada.

La LOE es regeix per tres grans principis fonamentals:

1. Proporcionar una educació de qualitat a tots els ciutadans d’ambdós sexes, en tots els nivells del sistema educatiu.
   • Millorar els resultats generals.
   • Reduir el nombre d’alumnat que acaba l’educació bàsica sense obtenir el títol corresponent.
   • Reduir el nombre d’alumnat que abandona els estudis prematurament.
2. Aconseguir que tots els components de la comunitat educativa col·laborin per aconseguir l’educació de qualitat per a tots. Per tant, la responsabilitat i l’esforç compartit per a l’èxit escolar recau sobre:
   • Alumnat.
   • Famílies.
   • Docents.
   • Centres educatius.
   • Administracions educatives.
   • Societat en conjunt.
3. Comprometre’s amb els objectius educatius plantejats per la Unió Europea.
   • Millorar la qualitat i l’eficàcia dels sistemes educatius i de formació.
   • Facilitar l’accés generalitzat als sistemes educatius i de formació.
   • Obrir els sistemes educatius al món exterior.

Una de les conseqüències més rellevants del principi de l’esforç compartit consisteix en la necessitat de dur a terme una escolarització equitativa de l’alumnat, és a dir, la distribució equitativa de l’alumnat entre els diferents centres educatius d’un mateix municipi. Es tracta que tots els centres sostinguts amb fons públics assumeixin el compromís social amb l’educació i realitzin una escolarització sense exclusions; per fer-ho cal que les administracions locals duguin a terme polítiques per a l’escolarització de l’alumnat que estigui en consonància amb aquest principi, i els centres han de poder fer actuacions en aquesta mateixa línia.

Vegeu dos exemples de bones pràctiques per a l’escolarització equitativa de la diversitat de l’alumnat, la primera fruit de la política d’escolarització impulsada des de l’Administració local i la segona nascuda des del centre, amb l’ajut de l’Administració local, per desenvolupar un projecte educatiu atractiu per a totes les famílies.

El sistema educatiu espanyol s’organitza en diverses etapes:

A més, i fidels al principi de l’educació permanent, és a dir, de l’aprenentatge al llarg de tota la vida, hi ha també l’educació d’adults i la formació a distància, aquesta darrera dirigida a persones a partir de 16 anys que no poden assistir a un centre docent, sigui pel motiu que sigui. El sistema educatiu espanyol també inclou i regula, dins dels ensenyaments de règim especial, l’ensenyament d’idiomes, per acomplir un dels objectius establerts des de la Unió Europea i per obrir el sistema educatiu al món exterior.

A tots els ensenyaments del sistema educatiu espanyol es preveu l’adaptació a l’alumnat amb necessitat específica de suport educatiu, garantint-ne l’accés, la permanència i el progrés.

En consonància amb la flexibilitat que caracteritza el sistema educatiu, aquest ha de possibilitar:

• Reincorporació als estudis, per completar la formació, d’aquelles persones que els hagin abandonat de manera prematura o no hagin assolit el títol corresponent.
• Accés als estudis des de diferents vies o camins, connectant els diferents tipus d’ensenyaments per facilitar el pas dels uns als altres.
• Configuració de vies formatives adaptades a les necessitats i interessos personals.
• Combinació de la feina i els estudis o dels estudis amb altres activitats.
• Existència de camins d’anada i tornada d’un àmbit d’estudi a un altre, dels estudis a la feina o altres activitats, i viceversa.

L’educació bàsica garanteix una educació comuna per a tot l’alumnat en el marc del principi fonamental de l’atenció a la diversitat per tal de proporcionar a infants i joves una educació adequada a les seves característiques i necessitats. Com que l’educació bàsica inclou dues etapes diferents, es preveu un procés de coordinació entre els professionals de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria per garantir una transició adequada de l’alumnat d’una etapa a l’altra.

Des de la LOGSE, l’any 1990, l’educació bàsica es considera comprensiva, és a dir, un període formatiu obligatori comú on tots els infants i joves estudien el mateix i ho fan junts. Per tant, l’educació obligatòria té el mateix currículum per a tots els infants i joves.

La LOMCE, de l’any 2013, amb els itineraris en el darrer curs de l’educació secundària obligatòria (ESO), ha trencat amb aquesta comprensivitat, establint diferències en el currículum dins de l’ensenyament obligatori. A l’etapa de l’educació primària es fa especial èmfasi en la detecció i prevenció de les dificultats d’aprenentatge i en l’atenció a la diversitat de l’alumnat, i s’estableixen mecanismes d’avaluació diagnòstica per afavorir la presa de decisions encaminades a millorar i augmentar l’aprenentatge de l’alumnat. Pel que fa a l’etapa de l’educació secundària obligatòria, es combina l’educació comuna amb l’atenció a la diversitat, preveient-se l’ensenyament de caràcter més comú els tres primers cursos, amb programes de reforç de capacitats bàsiques per a l’alumnat que ho requereixi, i un quart curs de caràcter orientador dirigit tant als estudis postobligatoris com a la incorporació al món laboral.

L’educació bàsica ha de proporcionar als infants i joves una educació completa que inclogui:

• Coneixements i competències bàsiques necessàries per desenvolupar-se en la societat actual.
• Desenvolupament dels valors que sustenten la pràctica de la ciutadania democràtica, la vida en comú i la cohesió social.
• Desig de seguir aprenent al llarg de la vida.

L’educació bàsica es du a terme en diferents centres educatius:

• Educació primària a l’escola (ESC), i en l’àmbit rural a les escoles rurals (úniques al poble sense arribar a tenir un grup per nivell), que poden estar agrupades en una zona escolar rural (ZER). A totes les escoles hi ha també incorporat el segon cicle de l’educació infantil.
• Educació primària i educació secundària obligatòria de manera conjunta a l’institut escola (IE), on hi ha també incorporat el segon cicle d’educació infantil.
• Educació secundària obligatòria a l’institut (INS). Aquests centres poden incloure altres ensenyaments secundaris postobligatoris. Si només imparteixen ESO s’anomenen secció d’institut (SIN).

A banda de l’educació bàsica, i en consonància amb les actuacions dirigides a compensar les desigualtats entre els infants, el segon cicle de l’educació infantil (parvulari de 3-6 anys), previ a l’educació bàsica i obligatòria, és també gratuït i universal. L’escolarització en aquest cicle a Espanya, segons Marcos i Ubrich (2016), el curs 2013-2014 era del 95,8% per als infants de 3 anys i del 97,5% per als de 5 anys.

Després de l’educació bàsica també són gratuïts:

• Programes de qualificació professional inicial, actualment programes de formació i inserció (PFI), dirigits a l’alumnat que no s’ha graduat en l’educació secundària obligatòria.
• Formació professional de grau mitjà, ja que s’estableix que el sistema educatiu ha de facilitar, i les administracions públiques han de promoure, que tota la població arribi a assolir una formació en educació secundària postobligatòria o equivalent.

Per garantir que tota la població tingui accés a la formació postobligatòria, identificada en organismes internacionals com l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) o la Comissió Europea com el llindar per a la inclusió en les societats avançades (Tarabini, 2017), al marge de la gratuïtat, es duen a terme altres actuacions des de l’Administració educativa:

• Oferta obligatòria de cicles de formació professional bàsica
• Facilitat d’accés a la informació i a l’orientació sobre les ofertes d’aprenentatge permanent i les possibilitats d’accés

A Catalunya, amb competències compartides amb l’Estat espanyol en l’àmbit educatiu, des de l’any 2009 hi ha la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació (LEC), que referma i concreta el principi d’inclusió en els centres educatius catalans.

La LEC assenyala dos grans objectius comuns al sistema educatiu espanyol: l’equitat i l’excel·lència. Es concep l’educació com a eina per a la realització personal i el progrés col·lectiu, que ha de permetre la superació dels condicionants personals, socials, econòmics i culturals d’origen, essent l’oportunitat per superar les desigualtats. Se subratlla que cal garantir el dret a l’educació de qualitat per a tothom, accedint-hi en condicions d’igualtat.

S’hi assenyalen diversos motius, classificats per àmbits, que justifiquen la necessitat d’equitat i excel·lència en l’educació:

• Educatius: millorar el rendiment escolar en l’educació bàsica i estimular la continuïtat dels estudiants en l’etapa postobligatòria per adequar la formació dels ciutadans als requisits de la societat del coneixement.
• Socials: compensar les possibles desigualtats d’origen social en el sistema educatiu i abordar amb garanties d’èxit la integració escolar de tots els alumnes.
• Econòmics: assolir una qualificació educativa i professional més elevada que reverteixi a millorar la competitivitat de l’economia catalana.
• Culturals i cívics: conformar una ciutadania identificada amb una cultura comuna, en la qual la llengua catalana esdevingui un factor bàsic d’integració social.

Una de les finalitats de la LEC és oferir un marc estable i adequat que permeti millorar, de manera sistemàtica, la qualitat del sistema educatiu. Des d’aquesta perspectiva s’assenyala, com a objectiu prioritari, assolir la igualtat d’oportunitats responent millor a la diversitat de l’alumnat, fomentant que els centres adeqüin la seva acció educativa per atendre la diversitat de l’alumnat i les seves necessitats educatives específiques, promoguin la inclusió dels alumnes i s’adaptin millor al seu entorn socioeconòmic.

Totes aquestes actuacions són possibles perquè la llei dota els centres educatius d’autonomia, una mesura flexibilitzadora que implica acceptar i promoure la diversitat dels centres i, en conseqüència, rebutjar la uniformitat com a valor educatiu. La LEC assenyala que les decisions i actuacions de les escoles han de ser singulars i canviants, amb professionals que actuïn com a equips autònoms, donant respostes concretes i contextualitzades a la diversitat de situacions amb requeriments diversos, sempre en el marc d’una escola arrelada a la comunitat. L’atenció de l’alumnat des de la diversitat dels centres educatius estimula la creativitat i la llibertat, potenciant la innovació pedagògica sistemàtica i estructurada, i suposa poder identificar i reconèixer bones pràctiques educatives per consolidar-les i difondre-les per fer-ne néixer i créixer de noves; això només és possible donant suport al lideratge educatiu, a la formació dels docents, a les infraestructures digitals del centre i, finalment, preveient l’existència de centres de referència pedagògica.

La llei subratlla que, per fer efectius els objectius que la llei persegueix, cal la participació de tota la comunitat educativa, per la qual cosa es regulen els drets i les obligacions que corresponen a cada un dels seus membres: alumnes, pares i mares, docents i altres professionals d’atenció educativa, l’Administració educativa i l’Administració local.

Des d’aquest punt de vista, la LEC fa especial incidència en el clima del centre, fent èmfasi en el dret a una bona convivència per a tots els membres de la comunitat escolar i al deure de facilitar-la en tot moment amb la pròpia actitud i conducta en tots els àmbits de l’activitat del centre; un bon clima escolar serà possible mitjançant una definició clara dels drets i deures dels alumnes i establint mesures per a la promoció de la convivència. S’assenyalen, a tal efecte, actuacions relatives a dos àmbits:

• Processos de mediació per a la prevenció i resolució dels conflictes, donant suport a les parts implicades en el conflicte perquè puguin arribar per si mateixes a una solució i un acord satisfactori.
• Protecció contra l’assetjament escolar i les agressions.

Les famílies s’han de comprometre a cooperar de manera efectiva en l’orientació, l’estímul i, quan sigui necessari, l’esmena de l’actitud i la conducta dels seus fills i filles en el centre educatiu. En cas que calgui, s’estableixen mesures correctores i sancionadores, proporcionals als fets, amb caràcter educatiu, i han d’incloure, sempre que sigui possible, actuacions d’utilitat social per al centre. Les conductes i els actes dels alumnes que perjudiquen greument la convivència es consideren faltes i comporten la imposició de sancions.

Més enllà de l’escola, la llei reconeix el valor educatiu i socialitzador de les activitats de lleure i, per tant, el fet de garantir-ne també la igualtat d’oportunitats; al marge, per tant, de les condicions territorials, econòmiques, socials, culturals o de capacitat dels infants i joves.

La LEC assenyala la implementació d’estratègies educatives d’immersió lingüística per tal que el català mantingui la seva funció de llengua de referència i de factor de cohesió social, assegurant-ne un ús intensiu com a llengua vehicular d’ensenyament i d’aprenentatge.

La LEC també fa incidència en el paper de les famílies, concretant-ne les llibertats, els drets i els deures en el procés educatiu dels fills i filles, amb el reconeixement del rol fonamental de pares, mares o tutors legals en l’educació i la potenciació de la seva participació en la vida escolar. La Carta de compromís educatiu té la finalitat de vincular les famílies al centre educatiu, promovent la participació d’aquestes en l’educació dels seus fills i filles. A la carta es formulen els objectius per assegurar un entorn de convivència i de respecte per al desenvolupament de les activitats educatives.

La LEC també estableix que cal promoure programes de formació a les famílies a través del suport formatiu a les famílies per facilitar-los la implicació en el procés educatiu dels seus fills i filles. Aquest suport educatiu a les famílies, a banda d’impulsar programes de formació que afavoreixin el compromís dels pares, mares o tutors legals en l’educació dels infants i joves, ha de promoure l’intercanvi d’experiències entre famílies sobre les estratègies per educar els infants.

Per fer efectiu el principi fonamental de l’equitat cal partir de la següent premissa: per aconseguir l’èxit escolar de persones diferents s’ha d’adequar l’acció educativa a cada alumne, és a dir, l’assoliment de la igualtat d’oportunitats passa pel tracte diferenciat.

Aquesta atenció diferenciada es posa de manifest en el capítol II de la LOE, dedicat a l’equitat, que fa referència a diversos col·lectius d’alumnat que requereixen un suport educatiu específic per garantir el seu èxit escolar. Aquests alumnes són: alumnes amb necessitats educatives especials (NEE), amb dificultats específiques d’aprenentatge, amb trastorns per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), amb altes capacitats intel·lectuals i alumnes d’incorporació tardana al sistema educatiu o amb condicions personals, d’història escolar o derivades de circumstàncies socials desfavorides. La llei concreta les actuacions que cal fer amb quatre d’aquests col·lectius:

• Alumnat amb necessitats educatives especials (NEE): són alumnes que presenten una discapacitat o trastorns greus de conducta.
• Alumnat amb dificultats específiques d’aprenentatge.
• Alumnat d’incorporació tarda al sistema educatiu: són alumnes procedents d’altres països o que per altres motius no s’han incorporat al sistema educatiu quan corresponia.
• Alumnat amb altes capacitats intel·lectuals.

En aquest mateix capítol de la llei s’assenyala que la detecció precoç de les capacitats i necessitats de l’alumnat és un element clau per a tot el treball posterior, que s’ha de caracteritzar per ser integral i posar a l’abast d’aquests infants i joves recursos normalitzadors i inclusius. També indica que en cas que sigui imprescindible es donarà una atenció diferent de l’ordinària. Les famílies han de participar de les decisions que afecten l’escolarització i els processos educatius d’aquest alumnat, i s’ha de garantir que rebin l’assessorament individualitzat que els permeti ajudar activament als seus fills i filles en el seu procés educatiu.

El Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu explica qui és l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), indicant els quatre col·lectius desenvolupats per la LOE:

• Alumnes amb necessitats educatives especials (NEE) associades a discapacitats físiques, intel·lectuals o sensorials, alumnes amb trastorns de l’espectre autista (TEA), alumnes amb trastorns greus de conducta, alumnes amb trastorns mentals i alumnes amb malalties degeneratives greus i minoritàries.
• Alumnes amb trastorns d’aprenentatge o de comunicació, entesos, aquests últims, com a trastorns que afecten l’adquisició i l’ús funcional del llenguatge.
• Alumnes d’origen estranger amb necessitats educatives derivades de la incorporació tardana al sistema educatiu, de la falta de domini de la llengua vehicular dels aprenentatges o d’una escolarització prèvia deficitària.
• Alumnes amb altes capacitats derivades de la superdotació intel·lectual, dels talents simples i complexos i de la precocitat.

Hi ha dos col·lectius més assenyalats per la LOE però no desenvolupats en la normativa:

• Alumnes amb necessitats educatives derivades de situacions socioeconòmiques i socioculturals especialment desfavorides.
• Alumnes amb risc d’abandonament escolar prematur.

A la figura s’especifiquen els sis col·lectius d’alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu:

La LOE, dins del títol II, titulat “Equitat en l’educació”, aborda la compensació de les desigualtats per fer efectiu el principi d’igualtat en l’exercici del dret a l’educació. Les polítiques d’educació compensatòria estan encaminades a reforçar l’acció del sistema educatiu per garantir la igualtat d’oportunitats. A més del suport educatiu específic a l’alumnat que ho requereix, es preveuen mesures compensatòries per a aquelles persones, grups i àmbits o zones territorials on hi hagi una situació desafavorida que repercuteixi en la desigualtat a nivell social, econòmic, cultural, geogràfic, ètnic o de qualsevol altre tipus.

Aquestes mesures impliquen proveir d’actuacions, de recursos econòmics o d’altres suports en tres àmbits:

1. Escolarització
   • Garantir un lloc gratuït durant el període de l’educació bàsica en el mateix municipi i zona d’escolarització corresponent.
   • Avançar l’escolarització: garantir l’escolarització durant l’etapa de l’educació infantil de tots els infants les condicions personals dels quals suposin una desigualtat inicial per accedir a l’educació bàsica i progressar en nivells posteriors.
   • Adoptar mesures singulars o programes específics en els centres escolars o zones geogràfiques on l’alumnat estigui en situació de desavantatge social.
   • Dotar els centres dels recursos humans i materials necessaris per compensar la situació de l’alumnat que tingui especials dificultats per assolir els objectius de l’educació bàsica a causa de les seves condicions socials.
   • Perllongar l’escolarització més enllà de l’educació bàsica als estudis postobligatoris.
2. Món rural
   • Proporcionar els mitjans i els sistemes organitzatius necessaris per a l’escolarització de qualitat en les zones rurals.
   • Escolaritzar els infants de zones rurals sense escola en un municipi proper, prestant de manera gratuïta els serveis escolars de transport i, quan sigui el cas, menjador i/o internat.
3. Beques i ajuts a l’estudi
   • Proporcionar a aquells estudiants amb condicions socioeconòmiques desfavorables beques i ajuts per a l’estudi. En els ensenyaments postobligatoris, per gaudir d’aquestes beques i ajuts es té en compte també el rendiment acadèmic d’aquests alumnes.

Respecte a les mesures relatives a l’escolarització, des de la LOE s’insta les administracions públiques a desenvolupar de manera progressiva una oferta suficient de places en el primer cicle d’educació infantil, i es preveu la possibilitat d’establir concerts educatius per garantir la gratuïtat del segon cicle. És àmpliament conegut el valor de l’educació infantil per a la infància, i especialment per a la infància vulnerable, ja que suposa la interacció en entorns positius i la socialització en l’àmbit escolar, per la qual cosa cal garantir places disponibles i accessibles per a tots els infants. Algunes de les dades que aporta l’informe Necesita mejorar (Marcos i Ubrich, 2016) posen de manifest que aquest accés a l’educació infantil no funciona, ja que hi ha un menor percentatge d’infants provinents de famílies amb baixa formació i d’origen estranger o d’ètnia gitana, malgrat la millora de l’escolarització d’aquests darrers col·lectius en el segon cicle (parvulari).

Una de les solucions que s’apunta perquè l’accés d’aquests col·lectius al primer cicle de l’educació infantil sigui efectiu és la tarifació social: és a dir, establir preus variables en funció de la renda familiar. Aquesta mesura ja la duen a terme molts ajuntaments. Pel que fa a la qualitat d’aquests serveis, també s’ha regulat establint-se a Catalunya la normativa de ludoteques (Decret 95/2009, de 9 de juny, pel qual es regulen les ludoteques), que en cap cas poden ser un servei amb les característiques del primer cicle de l’educació infantil (llar d’infants o escola bressol).

També, respecte a l’escolarització, s’assenyala l’actuació de les administracions educatives per establir plans de centres prioritaris per sonar suport especialment als centres que escolaritzin alumnat amb situacions de desavantatge social. És el que es coneix com a centres educatius de màxima complexitat, que s’estableixen en funció dels indicadors del context dels alumnes. A aquests centres se’ls dota de més recursos humans tant en quantitat (nombre de personal) com en qualitat (diversitat de perfils). En relació amb els centres en entorns vulnerables, l’informe Necesita mejorar recomana no tan sols un nombre de docents suficient i divers per treballar-hi, sinó mestres i professors de qualitat, ja que aquests centres es caracteritzen per tenir una gran rotació de personal. L’informe destaca l’experiència de França de principis dels anys vuitanta, en què els docents d’aquests centres rebien una compensació econòmica (increments salarials d’entre un 50 i un 100%) i una formació específica. L’experiència té resultats positius, ja que hi ha més preparació i estabilitat dels professionals, fet que permet generar projectes de treball en equips orientats a la innovació educativa.

Finalment, la LOE també posa de manifest, respecte a l’escolarització, la necessitat que entre els centres públics i privats concertats es garanteixi l’adequada i equilibrada distribució dels alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu. I referint-se a l’alumnat amb necessitats educatives especials (NEE), assenyala que correspon a les administracions:

• Promoure l’escolarització dels alumnes amb NEE a l’educació infantil i desenvolupar programes per a la seva adequada escolarització en els centres de primària i de secundària obligatòria.
• Afavorir que puguin continuar la seva escolarització de manera adequada en els ensenyaments postobligatoris.

Respecte a les beques, es posa de manifest la seva necessitat també en l’ensenyament obligatori, ja que hi ha despeses associades a l’escolarització, com són principalment les relatives al material escolar, sobretot llibres de text, i al menjador escolar. L’informe Necesita Mejorar posa de manifest diversos aspectes que fan difícil o impossible l’accés d’alguns alumnes i de les seves famílies a les beques:

• Disseny complex pel que fa al procediment de sol·licitud.
• Exclusió d’infants i joves amb característiques concretes:
  • Sense nacionalitat espanyola. Des de l’any 1983 cal tenir nacionalitat espanyola per tenir una beca del Ministeri d’Educació, Ciència i Esports.
  • Repetidors del curs anterior.
  • Amb familiars que tenen deutes amb l’Administració pública, des del 2003.

En el mateix informe es relaten una sèrie d’experiències reeixides des del punt de vista de les mesures compensatòries relatives a les beques i ajuts:

• El model de préstec i la reutilització dels llibres de text permet la gratuïtat per a tots els infants i joves, sistema estès a Andalusia, Navarra i el País Valencià.
• El menjador escolar. Moltes comunitats autònomes determinen un preu màxim de menjador i, a més, n’estableixen una tarifació social, és a dir, un sistema variable de preus en funció de la renda de la unitat familiar, que pot arribar en alguns casos a l’extinció del pagament.

Més enllà de les mesures compensatòries per fer efectiva la igualtat d’oportunitats, s’assenyala la necessitat de transformar el que passa dins dels centres educatius en termes de respecte, reconeixement i cura de l’alumnat divers. És el que s’entén com a igualtat de condicions (Tarabini, 2017).

Actualment a Catalunya, el Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, estableix com a objectiu prioritari garantir que tots els centres educatius sostinguts amb fons públics siguin inclusius. Tot l’alumnat escolaritzat en centre ordinaris rep una atenció educativa dirigida a garantir l’accés, el progrés i l’èxit educatiu des de l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Això implica que els centres han de ser comunitats segures i acollidores, on tothom se senti valorat i cooperi, impregnats per valors inclusius que entenen i viuen la diferència com un factor positiu i enriquidor. De manera excepcional, l’alumnat amb NEE s’escolaritza en escoles d’educació especial.

L’objectiu del Decret 150/2017 és fer possible una educació per a tots en el marc d’un sistema educatiu inclusiu a partir dels principis d’inclusió, normalització, escola per a tots, sectorització dels serveis i atenció personalitzada. La inclusió es refereix a tot l’alumnat, però especialment a aquell que es troba amb més barreres per a l’aprenentatge, la socialització i la participació. Cal crear entorns educatius que, tenint en compte la diversitat de les persones i la complexitat social, ofereixin expectatives d’èxit a tots els alumnes. Aquest model implica un canvi de mirada, passant d’entendre i atendre la diversitat actuant sobre les característiques de l’alumnat, a les quals es dóna una connotació negativa (dèficit), a entendre i atendre la diversitat des d’una perspectiva contextual. Per tant, cal posar el punt de mira en la interacció entre les característiques de la persona i de l’entorn. L’entorn pot ser un element que capaciti en major o menor grau en funció de les característiques de cada persona; per tant, des d’aquesta perspectiva la clau se situa en les propostes educatives que es fan a l’alumnat divers, és a dir, al que s’ofereix des dels centres.

Es distingeixen tres tipus de mesures perquè tothom obtingui una resposta ajustada a la singularitat de les seves capacitats i necessitats, que permeten prendre decisions relatives a la intervenció educativa. Aquestes mesures,tal com mostra la figura, són acumulatives i van de l’atenció a tot l’alumnat a l’atenció a alumnes amb unes característiques i necessitats específiques:

• Mesures universals
• Mesures addicionals
• Mesures intensives

Tal com assenyala la normativa (Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu), les mesures universals d’atenció educativa s’adrecen a tot l’alumnat i les apliquen tots els professionals del centre educatiu.

Aquestes mesures s’inclouen en la concreció del currículum que fa cada centre educatiu i cada mestre o professor a l’aula. Alguns exemples d’accions i recursos destinats a crear contextos educatius inclusius són:

• Organització flexible del centre
• Personalització dels aprenentatges
• Avaluació formativa i formadora
• Processos d’acció tutorial i orientació

Les mesures addicionals són responsabilitat dels docents i el personal d’atenció educativa designats per la direcció, i orientades pels mestres d’educació especial, els mestres d’audició i llenguatge, els professionals d’orientació educativa i els tutors de l’aula d’acollida. Aquestes mesures han de garantir la màxima participació d’aquest alumnat en les accions de l’aula i del centre i han de vincular-se a mesures i als suports universals previstos.

Les mesures addicionals es preveuen per als següents alumnes:

• Alumnat amb dificultats d’aprenentatge.
• Alumnat nouvingut.
• Alumnat que forma part del poble gitano.
• Alumnat que cursa simultàniament l’educació secundària obligatòria i estudis de música o dansa, o amb una dedicació temporal significativa a l’esport.
• Alumnat que temporalment necessita un recurs que doni resposta a determinades condicions de salut, al compliment de mesures judicials d’internament o a l’adopció de mesures de protecció de caràcter residencial.

Les mesures i els suports addicionals que es preveuen són:

• Suport escolar personalitzat (SEP) al parvulari i a primària
• Programa intensiu de millora (PIM) en l’educació secundària obligatòria
• Programes de diversificació curricular (PDC) en l’educació secundària obligatòria
• Aules d’acollida (AA) en l’educació obligatòria
• Suport lingüístic i social (SLS) en l’educació obligatòria
• Projecte de promoció al poble gitano en l’educació obligatòria
• Aules hospitalàries en l’educació obligatòria
• Atenció domiciliària en l’educació obligatòria

Les mesures i els suports addicionals que es preveuen, en col·laboració amb altres departaments, són les unitats per atendre joves de l’educació secundària obligatòria en determinats centres:

• Hospitals de dia per a adolescents (HDA)
• Centres de justícia juvenil
• Centres de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

En la taula es mostren les mesures addicionals previstes per a la diversitat de necessitats específiques de suport educatiu (NESE) de l’alumnat:

En consonància amb la flexibilitat del sistema educatiu i la consegüent autonomia dels centres, aquestes mesures es planifiquen de manera diferent en cada centre educatiu en funció de les seves característiques particulars. El Departament d’Ensenyament estableix unes indicacions per orientar la presa de decisions en la concreció de cada mesura.

El suport escolar personalitzat (SEP) és una mesura que s’inscriu a les escoles i que té com a finalitat contribuir a donar una resposta individual a les necessitats d’aprenentatge de cada infant. S’entén com un reforç flexible, temporal i preventiu per atendre els diferents ritmes d’aprenentatge dels infants, i implica activitats addicionals. S’ofereix un suport individual o en petit grup a aquells alumnes que el necessiten per aconseguir desenvolupar al màxim els seus aprenentatges. És una mesura pedagògica que apliquen els mestres de l’escola i suposa aspectes metodològics i organitzatius que cada centre pot concretar de manera diferent, i es pot fer dins o fora de l’horari lectiu. Es treballen de manera prioritària els àmbits lingüístic i matemàtic i els hàbits de treball, d’organització i d’estudi.

Els alumnes amb prioritat per rebre el SEP són:

• Alumnes d’educació infantil, per garantir el domini de la llengua oral.
• Alumnes de cicle inicial de primària (1r i 2n), per reforçar els processos d’aprenentatge de la lectura i l’escriptura i altres aspectes que es consideren clau per al seu progrés acadèmic.
• Alumnes de primària que presentin retards en els aprenentatges bàsics, i especialment en els últims cursos (5è i 6è), per garantir un bon pas a secundària.
• Alumnes amb altes capacitats, per potenciar-les i mantenir la seva motivació i interès per l’aprenentatge.

El Programa intensiu de millora (PIM) és una mesura que s’inscriu al 1r curs d’ESO i que està dirigida a donar resposta a les necessitats individuals d’aprenentatge d’alguns joves. El programa permet prioritzar l’atenció a l’alumnat que accedeix a primer curs de l’educació secundària obligatòria sense haver assolit de manera satisfactòria o completament les competències bàsiques de l’educació primària, en especial les considerades clau i de caràcter instrumental (la competència comunicativa en llengua catalana i castellana i la competència matemàtica), o els alumnes que presenten dificultats generalitzades d’aprenentatge. Es tracta d’una actuació preventiva, amb caràcter immediat i personalitzat, per evitar l’endarreriment en la resta d’aprenentatges i garantir majors oportunitats d’èxit en cursos posteriors. Per a l’alumnat és una oportunitat per assolir les competències bàsiques i poder progressar en l’aprenentatge. Per això cal comptar amb el seu compromís i el de la seva família.

Cada centre educatiu ha d’organitzar el seu propi programa intensiu de millora. Des del Departament d’Ensenyament s’estableixen algunes recomanacions per als centres a nivell curricular i organitzatiu:

• Es poden organitzar grups flexibles, amb un mínim de 10 alumnes, per permetre una atenció més individualitzada.
• És possible organitzar els continguts i les matèries del currículum de manera diferent de l’establert amb caràcter general.
• Es poden establir metodologies específiques i personalitzades en què es prioritzi l’assoliment de les competències bàsiques necessàries per progressar de manera favorable a l’ESO.

En el PIM es treballen les competències de primària i els objectius de 1r d’ESO. El programa pot tenir una durada per a cada alumne d’un màxim d’un curs escolar: si s’assoleixen els objectius i les competències abans d’aquest període, l’alumne s’incorpora al grup ordinari. Si s’adquireixen a final de curs, el curs següent l’alumne s’incorpora a 2n d’ESO; en canvi, si en finalitzar el primer curs no s’han assolit ni els objectius ni les competències que es plantejaven, es manté a 1r curs d’ESO com a repetidor de 1r curs.

Els programes de diversificació curricular (PDC) són mesures educatives dirigides a l’alumnat de 3r i 4t d’ESO que durant els primers cursos d’ESO ha tingut dificultats generalitzades en el seu procés d’aprenentatge. La mesura pretén reduir l’absentisme i les conductes disruptives que distorsionen el funcionament de l’aula, a la vegada que permet assolir els objectius i les competències bàsiques de l’etapa amb la finalitat que puguin seguir formant-se. És una mesura que implica l’ajustament en els ritmes, en l’organització dels continguts i de les matèries i en els criteris d’avaluació, i una metodologia específica i personalitzada. Implica, per tant, elaborar un trajecte formatiu singular.

El programa s’ha de plantejar com una oportunitat per als alumnes de progressar en els seus aprenentatges. Des d’aquest punt de vista, cal el compromís de l’alumnat i la implicació de les seves famílies. La durada és d’un o dos cursos, en funció del moment en què s’hi incorporen. Hi ha dues modalitats:

• Aules obertes: totes les activitats es desenvolupen de manera íntegra en el centre educatiu.
• Projectes singulars: s’organitzen i es desenvolupen en el centre, però l’alumne cursa una part o la totalitat de l’àmbit pràctic en activitats externes al centre. El còmput d’hores en aquestes activitats externes ha de ser com a màxim un 40% de l’horari lectiu.

L’aula d’acollida (AA) és un recurs de les escoles i els instituts per atendre l’alumnat nouvingut. La seva finalitat principal és proporcionar un nivell de competència lingüística que permeti a l’alumnat interactuar amb l’entorn escolar i social. És un espai de referència que permet l’atenció emocional, relacional i curricular personalitzada, i un aprenentatge intensiu de la llengua catalana i dels costums i tradicions de l’entorn cultural, des del respecte envers la seva pròpia llengua i cultura.

El procés d’acolliment ha d’incorporar també les famílies d’aquest alumnat. La metodologia de treball és global, prioritzant les activitats funcionals, el treball cooperatiu i l’establiment de relacions personals positives. L’horari de l’aula d’acollida no ha d’interferir el de matèries on l’alumnat nouvingut pot assistir a classe amb el seu grup de referència. L’estada temporal a l’aula d’acollida, que mai ha de ser la totalitat de l’horari (es recomana un màxim de la meitat de les hores lectives), va disminuint conforme hi ha progressos en el domini de la llengua vehicular. La incorporació progressiva a l’aula ordinària, on es comparteixen aprenentatges i se socialitza amb els companys i companyes, s’ha de fer de manera progressiva, amb l’ajut i el suport que garanteixin l’èxit escolar i la integració. L’aula d’acollida es caracteritza pel seu caràcter obert, amb la qual cosa l’alumnat s’hi pot incorporar en qualsevol moment del curs.

El suport lingüístic i social s’ofereix en escoles i instituts a l’alumnat d’origen estranger que no es pot considerar estrictament nouvingut, però que necessita ajuda específica per seguir el currículum. L’objectiu és facilitar que aquest alumnat, un cop incorporat plenament a l’aula ordinària, segueixi progressant en el coneixement de la llengua vehicular de l’escola i del llenguatge acadèmic específic de les matèries, per impedir que les limitacions lingüístiques siguin una barrera per al seu procés d’aprenentatge, socialització i participació.

Aquest suport persegueix atendre les necessitats afectives, emocionals, relacionals i d’inclusió escolar i social per promoure l’acostament afectiu i emocional a l’aula, tant amb els companys i companyes com amb les activitats que s’hi duen a terme. Així mateix, també busca afavorir l’apropament al centre i a l’entorn pròxim.

El projecte de promoció escolar del poble gitano és un recurs específic per atendre l’alumnat pertanyent a aquest poble. Aquest projecte forma part del Pla integral del poble gitano, i els seus objectius específics són:

• Aconseguir l’escolarització plena de l’alumnat gitano al llarg de totes les etapes del sistema educatiu, mitjançant la prevenció, el diagnòstic i l’actuació precoç contra l’absentisme escolar.
• Contribuir a l’èxit escolar i a la promoció sociolaboral dels alumnes gitanos.
• Potenciar la visualització i els valors de la cultura gitana dins del currículum escolar i de la vida del centre educatiu.

El projecte inclou, entre d’altres, col·laborar amb entitats i construir xarxes, formar de manera específica els professionals del Departament d’Ensenyament i comptar amb la figura del promotor/a escolar: un professional, membre del poble gitano, que facilita els diversos processos implicats per aconseguir l’èxit d’aquest alumnat.

Les aules hospitalàries atenen infants i joves de 3 a 16 anys hospitalitzats per malaltia greu, llarga o crònica, i tenen com a objectiu permetre’ls continuar amb el seu procés d’aprenentatge per aconseguir que puguin recuperar una de les parcel·les fonamentals de la seva vida anterior a la malaltia: l’escola. També volen facilitar la seva reincorporació a l’escola un cop donats d’alta.

L’organització de l’aula hospitalària és molt flexible i permet diverses opcions: els infants i joves es desplacen a l’aula hospitalària quan, a criteri de l’equip mèdic, el seu estat de salut els ho permet, o, si això no és possible, el mestre de l’aula hospitalària es desplaça a l’habitació de l’infant o jove. A l’aula hospitalària es duen a terme classes de suport i altres activitats. La programació és personalitzada, adaptada a l’estat clínic i el temps d’estada previst, i s’estableix en coordinació amb els docents del centre on està matriculat l’alumne hospitalitzat. El tutor de l’alumne del centre educatiu és qui fa el seguiment del seu procés.

L’atenció domiciliària està dirigida a l’alumnat d’educació bàsica que pateix alguna malaltia perllongada que li impedeix assistir al centre educatiu per un període superior a 30 dies. En aquest cas, l’alumne/a pot rebre atenció educativa al domicili familiar durant el període en què no pot assistir a classe, ja que un docent es desplaça al seu domicili per assegurar la continuïtat dels aprenentatges escolars. Mentre el docent és al domicili de l’infant o jove, algun membre de la família ha de ser-hi present.

Aquest servei l’ha de sol·licitar la família al centre escolar de l’alumne, juntament amb un informe mèdic on consti la previsió temporal que no podrà assistir al centre. L’equip docent del centre elabora la proposta curricular que l’alumne ha de dur a terme en aquest període, i el seguiment de la seva evolució escolar amb el docent que l’atén al domicili el fa el tutor de l’alumne del centre educatiu.

L’hospital de dia per a adolescents (HDA) és una unitat assistencial d’hospitalització parcial que engloba diversos recursos terapèutics per atendre adolescents de 12 a 18 anys amb trastorns psíquics, psiquiàtrics o relacionals. Aquest servei se situa entre l’atenció ambulatòria, el centre de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) i l’hospitalització total. Aquesta assistència, integrada a la comunitat, permet a l’adolescent mantenir les seves relacions i vincles familiars i socials amb la intenció de facilitar l’evolució del jove en l’àmbit emocional i cognitiu.

Els hospitals de dia per a adolescents compten amb aules educatives per garantir l’atenció integral al jove i la continuïtat del seu procés formatiu. Aquestes aules són fruit de la col·laboració entre el Departament d’Ensenyament i el Departament de Salut. El treball a l’aula es desenvolupa amb una metodologia específica, i pot ser individual o en petit grup (4 o 5 alumnes). S’estableix una coordinació amb el tutor i altres professionals del centre de referència.

L’acció dels docents està dins del Pla terapèutic individual de cada jove, que recull les seves necessitats globals i persegueix, entre d’altres:

• Garantir la continuïtat en els seus aprenentatges.
• Evitar la desvinculació del centre educatiu.
• Acompanyar cada alumne i la seva família.
• Potenciar les experiències positives i reeixides relacionades amb l’estudi i el treball escolar personal.

Quan un noi o noia de 14 a 18 anys comet un fet delictiu, el jutge pot imposar dos tipus de mesures, d’acord amb el delicte i les circumstàncies personals. Aquestes mesures impliquen diferents graus en la restricció de drets:

• Mesures en medi obert: la persona segueix residint en el seu domicili habitual i el tècnic en medi obert, professional del Departament de Justícia, li fa el seguiment.
• Mesures d’internament: la persona ha d’estar internada durant el temps que es determini en un centre de justícia juvenil.

Els nois i les noies internats en un centre de justícia juvenil reben una formació dirigida a la seva inclusió social, que s’articula mitjançant el projecte educatiu del centre i el pla de tractament individualitzat (PTI) que inclou, entre d’altres, un programa de formació reglada. Aquest programa és fruit de la col·laboració entre el Departament d’Ensenyament i el Departament de Justícia, i el desenvolupa personal docent del Departament d’Ensenyament.

El treball educatiu es fa amb joves d’entre 14 i 23 anys, molts amb històries sociofamiliars complexes, amb circumstàncies inestables i de risc per al seu desenvolupament. Un nombre significatiu d’aquests nois i noies tenen algun trastorn de salut mental o trastorns de conducta, problemes amb el consum de substàncies tòxiques i altres problemes personals que incideixen en la seva capacitat i disposició per a l’aprenentatge. A nivell escolar, molts tenen un baix nivell formatiu, ja que hi ha un important nombre de fracàs escolar i en moltes ocasions abandonament primerenc molt precoç del sistema educatiu; d’altres provenen d’altres països i han tingut una experiència tardana en el sistema educatiu català o aquesta és pràcticament inexistent. Tot això fa que molts mostrin rebuig a les activitats d’ensenyament i d’aprenentatge que es proposen a l’aula. Els docents que treballen en aquestes unitats personalitzen l’aprenentatge a fi de promoure un canvi d’actitud d’aquests joves envers el seu procés socioeducatiu i de creixement personal. A través de les expectatives positives dels docents i la metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge emprada es promouen aprenentatges significatius i vivències d’èxit d’aprenentatge que fomenten la participació i la interacció d’aquest alumnat.

La intervenció educativa consta de cinc eixos: acollida, tutoria, organització curricular, itineraris formatius i metodologia. En aquest servei és bàsica la coordinació amb la resta de l’equip, ja que els objectius han de ser compartits entre els diferents programes, consensuats i coherents, i partint dels interessos del mateix jove. L’acció educativa ha de ser planificada a curt termini, ja que el temps d’internament a vegades no està definit o pot variar. Els docents han de tenir una gran capacitat d’adaptació, atès que l’entrada i la sortida de joves dels centres és continuada i, en conseqüència, a la unitat també.

Per garantir l’educació dels adolescents i joves que viuen en els centres residencials d’educació intensiva (CREI) s’estableix la col·laboració entre el Departament d’Ensenyament i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, perquè aquests centres residencials comptin amb unitats docents per contribuir al desenvolupament integral dels joves. Aquests són especialment vulnerables, no tan sols per les seves circumstàncies familiars, sinó també per les seves dificultats personals o de comportament.

Aquestes mesures les duen a terme docents i personal d’atenció educativa designat per la direcció del centre, i en particular mestres d’educació especial, mestres d’audició i llenguatge, professionals d’orientació educativa i professionals de suport educatiu.

Sempre que s’adoptin mesures i suports intensius cal elaborar un pla de suport individualitzat (PI) i s’ha de perseguir la màxima participació d’aquest alumnat a les accions educatives del centre i l’aula, facilitant als docents estratègies d’atenció a aquests alumnes afegides a les mesures universals i addicionals.

Els alumnes que requereixen mesures i suports intensius els determina l’informe de l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP). Aquestes mesures són previstes per a l’alumnat següent:

• Alumnes amb necessitats educatives especials (NEE)
• Alumnes amb necessitats educatives derivades de situacions socioeconòmiques i socioculturals especialment desafavorides
• Alumnes amb risc d’abandonament escolar prematur
• Alumnes amb altes capacitats

Constitueixen mesures de suport intensiu per als alumnes amb necessitats educatives especials:

• Suport intensiu a l’escola inclusiva (SIEI)
• Suport intensiu a l’audició i el llenguatge (SIAL)
• Programes de l’aula integral de suport (AIS)
• Com a mesura excepcional, escoles d’educació especial (EEE)

Els centres i professionals que, a banda dels del centre educatiu, donen suport a les mesures intensives per a l’alumnat amb necessitats educatives especials són:

• Centres d’educació especial proveïdors de serveis i recursos (CEEPSIR)
• Atenció directa de professionals de suport dels centres de recursos educatius per a deficients auditius (CREDA)
• Atenció directa dels professionals de suport dels centres de recursos educatius per a deficients visuals (CREDV)

Les mesures de suport intensiu per als alumnes amb risc d’abandonament escolar prematur o amb situacions socioeconòmiques i socioculturals especialment desafavorides, que poden presentar trets d’inadaptació al medi escolar o d’exclusió social, són les següents:

• Unitat d’escolarització compartida (UEC)
• Programa de noves oportunitats (PNO)

La mesura de suport intensiu per als alumnes amb altes capacitats implica la reducció de la durada d’una o més d’una de les etapes educatives.

En la taula es mostren les mesures intensives previstes per atendre l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE).

El suport intensiu a l’escola inclusiva (SIEI), anteriorment anomenat unitat de suport a l’educació especial (USEE), són dotacions extraordinàries de professionals que s’incorporen a les plantilles dels centres educatius i contribueixen a l’escolarització, dins dels centres ordinaris i en la comunitat on viuen, d’alumnes amb necessitats educatives especials derivades de limitacions molt significatives tant en el funcionament intel·lectual com en la conducta adaptativa. Aquest alumnat requereix, al llarg de tota la seva escolarització, mesures i suports intensius per poder-se relacionar, participar i aprendre en entorns ordinaris del centre i de la comunitat on viu.

La proposta d’escolarització d’aquest alumnat respon al dictamen o informe de reconeixement de necessitats específiques de suport educatiu elaborats per l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP). El nombre d’alumnes atesos per aquest suport ha d’anar d’un mínim de 5 a un màxim de 10. L’atenció d’aquest alumnat és responsabilitat de tot l’equip docent i, en concret, del tutor/a del grup de referència. L’alumne ha de participar en les activitats del seu grup classe, i aquestes sessions s’han d’adaptar a les necessitats d’aquest infant o jove, entenent que l’entorn natural d’aprenentatge de l’alumnat que rep el suport intensiu a l’escola inclusiva és l’aula ordinària amb el seu grup classe. En aquest context cal planificar la intensitat i el tipus de suport que necessita i, a més, ampliar-lo a la resta de temps i espais fora de l’aula: entrades i sortides, esbarjo, moments de canvi i transicions, sortides escolars, etc. Es pot disposar puntualment, com a recurs específic, d’un espai de grup reduït, sempre que la tasca educativa que es desenvolupi estigui clarament vinculada a l’activitat de l’aula ordinària.

El suport intensiu a l’audició i el llenguatge (SIAL) contribueix a l’escolarització en els centres ordinaris de l’alumnat amb discapacitat auditiva severa i pregona que requereix un equipament singular i una especialització professional. Aquest suport es du a terme conjuntament amb els professionals del CREDA (centre de recursos educatius per a deficients auditius).

Els programes d’aula integral de suport (AIS) són un recurs educatiu i terapèutic que atén de forma temporal, integral i intensiva els alumnes de l’ensenyament obligatori que presenten necessitats educatives especials associades a trastorns mentals greus o trastorns greus de conducta. La incorporació a l’AIS es fa quan hi ha un informe de l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP) on s’identifiquen les necessitats educatives especials i un informe clínic del centre de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ).

A l’aula integral de suport es proporciona atenció educativa, terapèutica i social en espais singulars amb professionals del Departament d’Ensenyament i del Departament de Salut amb l’objectiu que els alumnes assoleixin un nivell òptim d’equilibri i benestar personal. Aquestes aules funcionen com a unitats autònomes i independents que depenen administrativament del centre ordinari o del centre d’educació especial. S’atenen un màxim de 16 alumnes en petits grups de 4 a 6 infants i joves. Les famílies han de donar conformitat a l’ús d’aquest recurs per part del seu fill o filla, i l’estada dels alumnes és d’un màxim de 2 cursos, mirant de reduir al màxim aquest període i vetllant per una bona reincorporació posterior al centre ordinari. El programa d’atenció integral s’ha d’avaluar de manera periòdica per adaptar l’actuació educativa i terapèutica a l’evolució i situació de l’alumne.

Dins del programa de l’aula integral de suport es distingeix el recurs especialitzat de la unitat mèdica educativa (UME). És un recurs per a alumnes que necessiten assistència en l’àmbit de la salut mental i, a la vegada, presenten necessitats educatives especials.

El Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, converteix l’escolarització en escoles d’educació especial en una mesura excepcional en casos d’alumnes amb discapacitats greus o severes que necessiten una elevada intensitat de suport educatiu i mesures curriculars, metodològiques, organitzatives i psicopedagògiques altament individualitzades, previ informe de l’EAP i amb l’acceptació del pare, la mare o el tutor legal. En cas que els familiars no acceptin aquesta modalitat d’escolarització proposada des de l’EAP, per dur-se a terme serà preceptiu l’informe de la inspecció d’educació.

Els alumnes amb necessitats educatives especials poden accedir de manera simultània, a través d’un dictamen d’escolarització, a recursos i serveis que pertanyen a dos centres educatius diferents: l’escola ordinària i l’escola d’educació especial. És la modalitat de l’escolarització compartida: amb aquesta mesura es persegueix garantir la socialització amb els iguals i l’atenció especialitzada, prioritzant la inclusió progressiva d’aquests alumnes al centre ordinari.

Els centres d’educació especial proveïdors de serveis i recursos (CEEPSIR) formen part de la xarxa de suport a l’educació inclusiva i posen a l’abast dels docents dels centres ordinaris serveis i recursos amb la finalitat d’orientar, facilitar i concretar les actuacions ajustades a les necessitats educatives especials de l’alumnat i desenvolupar programes específics de suport a l’escolarització d’aquests infants i joves.

Aquests programes poden ser de dos tipus:

• Col·laboració en l’atenció directa als alumnes amb NEE coordinant-se amb el tutor, l’equip docent i els serveis educatius.
• Aplicació de programes específics: estimulació de la comunicació i el llenguatge, habilitats adaptatives, autoregulació emocional, motricitat i mobilitat i adaptació a l’entorn físic.

El CREDA són centres de recursos educatius que donen suport a la inclusió, possibilitant l’adequació dels centres ordinaris a les necessitats especials de l’alumnat amb greus dificultats d’audició, llenguatge i/o comunicació que interfereix en el seu desenvolupament personal, social i curricular. Les actuacions es dirigeixen a tres àmbits: alumnes i famílies, centres i professorat, i zona educativa.

El CREDV són centres de recursos educatius que donen suport a la inclusió, possibilitant l’adequació dels centres ordinaris a les necessitats especials de l’alumnat amb greus dificultats visuals que interfereix en el seu desenvolupament personal, social i curricular. És un servei que compta amb la col·laboració de l’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE). Les actuacions es dirigeixen a tres àmbits: alumnes i famílies, centres i professorat i zona educativa.

La unitat d’escolarització compartida (UEC) és un recurs pensat per a alumnes a partir del 3r curs de l’ESO i implica estratègies de diversificació curricular que permeten organitzar el currículum mitjançant àmbits d’aprenentatge, donant-hi una marcada orientació pràctica. Està dirigit a nois i noies no adaptats al sistema escolar, a les seves normes, al funcionament, etc., i que poden presentar inadaptació social, risc de marginació, conductes agressives i delictives o altres d’aquesta naturalesa. Les activitats que s’ofereixen a la UEC, complementàries a l’escolarització en el centre d’educació secundària, són fruit de l’acord entre el Departament d’Ensenyament i les entitats i corporacions locals. L’alumnat segueix formant part de l’institut, però comparteix les hores lectives al centre educatiu amb la participació en aquest altre recurs.

Les activitats que es proposen tenen com a referent els objectius de l’etapa de l’educació secundària obligatòria, ajustades als coneixements i les característiques de l’alumnat, amb caràcter globalitzador i orientació pràctica, tenint en compte la promoció d’habilitats socials i laborals. L’escolarització a la unitat d’escolarització compartida té caràcter temporal i pot ser revisada en qualsevol moment.

La inadaptació al medi escolar que presenten els alumnes susceptibles de fer ús d’aquest recurs són:

• Desajustament conductual greu, que es manifesta amb agressivitat i violència, posant en perill la convivència en el centre.
• Absentisme injustificat, rebuig escolar, existència de conductes delictives i d’altres contràries a les normes de convivència del centre.

Els objectius d’aquesta unitat són que els nois i les noies que hi participin puguin:

• Assolir les competències de l’etapa.
• Motivar-los a través de la metodologia.
• Reforçar els aprenentatges.
• Retornar la confiança en les seves possibilitats d’èxit escolar.
• Evitar l’abandonament escolar.
• Continuar formant-se.

El Programa de noves oportunitats (PNO) és un programa de l’àrea d’ocupació juvenil del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya (SOC), amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament, dirigit a joves que per motius diversos no han trobat el seu lloc als instituts i que, a causa de l’edat i el nivell de formació, no són candidats per treballar a les empreses. El programa té com a objectiu que els joves recuperin les ganes d’aprendre i es fonamenta en la promoció d’itineraris per a cada jove fent incidència en l’àmbit personal, educatiu i professional.

Es caracteritza per:

• Ser flexible i adaptat a cada jove.
• Estar vinculat a l’entorn productiu, donant accés a una primera formació en un ampli ventall de famílies professionals.
• Promoure una formació professionalitzadora, posant especial èmfasi en les competències bàsiques i transversals.
• Garantir un acompanyament intensiu i proper, amb continuïtat, un cop finalitzat el programa, ja sigui per accés al món laboral com per al retorn al sistema d’educatiu reglat.

La reducció de la durada d’alguna etapa educativa constitueix una mesura de suport intensiu per a l’alumnat amb altes capacitats, alt ritme d’aprenentatge, alumnes amb talent acadèmic i precocitat. L’acceleració consisteix en la reducció de la durada d’algun dels cicles en l’etapa de l’educació infantil i/o primària i l’avançament de curs en una mesura de reducció en l’etapa d’educació secundària. Aquesta estratègia està dirigida a donar resposta a problemes d’aquest alumnat, com són l’avorriment i la falta de motivació. Aquesta mesura pot servir també per millorar les relacions amb els companys i companyes, ja que pot facilitar l’equiparació del nivell de maduresa amb el seu grup d’iguals; el desenvolupament socioemocional d’aquests infants i joves és un àmbit especialment delicat del qual cal tenir cura.

A banda d’aquestes mesures, per a l’alumnat amb altes capacitats de 3r i 4t d’ESO, i amb l’objectiu de millorar la seva motivació per a l’aprenentatge, es pot oferir cursar alguna matèria addicional que possibiliti l’ampliació del currículum amb matèries de batxillerat o mòduls de cicles formatius. Aquesta formació es fa a distància a través de l’Institut Obert de Catalunya (IOC).