Programes d’entrenament d’habilitats d’autonomia personal i social

Tots els programes d’entrenament en habilitats d’autonomia personal i social (HAPS) s’estructuren, de manera cronològica, en els següents apartats:

1. Valoració inicial de les HAPS
2. Establiment d’objectius
3. Metodologia
4. Selecció d’activitats del programa
5. Temporalització de les activitats
6. Recursos del programa
7. Avaluacions del programa
8. Avaluació final i resultats del programa

Implica la identificació de les necessitats i demandes dels usuaris i la determinació del seu grau de dependència i de les àrees afectades. Com a professionals, la tasca que hem de desenvolupar és:

• Observar durant un cert temps les habilitats i conductes que desenvolupen els usuaris i anar-les anotant de manera objectiva, recordant en tot moment la importància de fer èmfasi tant en les habilitats i conductes que l’usuari manté intactes, com en les que necessita ajuda, ja sigui parcial o total.
• Omplir una guia d’observació, especificant per a cada habilitat o conducta si la realitzen totalment per si mateixos; si en realitzen només alguna part, i quina és aquesta part; si necessita ajuda tècnica o personal, o si per realitzar-les necessita una ajuda total, material o personal.

L’obtenció de la informació es pot fer a través de les següents estratègies:

• Entrevista amb l’usuari i la seva família: cal portar dissenyades una sèrie de preguntes que ajudin a enquadrar perfectament el cas. També s’ha de deixar espai obert a l’espontaneïtat dels usuaris i les seves famílies per expressar què és el que més els costa fer o els preocupa. És el que tècnicament s’anomena autoobservació, i se centra en la valoració subjectiva que fa l’usuari o la família vers com se sent en el seu entorn. Aquesta estratègia té l’inconvenient que no és aplicable en tots els usuaris, ja que alguns, per les seves característiques biològiques i sanitàries, no poden participar aportant noves dades, tot i que no s’ha d’oblidar que la seva família sí que ho pot fer.
• Observació directa de l’usuari en el seu entorn: és important que el tècnic tingui molt present que cal prioritzar en tot moment l’opció de mantenir l’usuari en el propi domicili; per tant, cal recollir tota la informació necessària per valorar l’estada en el domicili i les limitacions amb què es trobaria, ja que en cas que siguin suplibles sempre cal prioritzar l’entorn familiar front un centre d’atenció sanitària.
• Ús d’escales estandarditzades segon l’àrea afectada: permeten recollir la informació més rellevant d’una manera més àgil, ja que els qüestionaris ja estan dissenyats i només cal emplenar-los en funció del que fa o no fa l’usuari.

Un cop recopilada tota aquesta informació, es pot redactar un informe, anomenat diagnòstic de funcionalitat, en el qual es basarà el disseny del programa d’intervenció més adient per a cada usuari, i que inclourà quatre apartats:

• Les necessitats i les potencialitats dels usuaris.
• Les àrees afectades i el grau de dependència.
• La necessitat o no de l’ús de recursos, materials o humans.
• El tipus de programa més adient a la situació de cada usuari.

A nivell formal, en funció del destinatari d’aquest informe, optarem per una redacció:

• Tècnica i acurada, en el cas que l’informe sigui un document intern, personal o dirigit a la resta de professionals implicats en el programa.
• Poc tècnica, però prou professional, clara i directa, i que mostri proximitat, acompanyament, suport i treball conjunt, en el cas que l’informe vagi dirigit a les famílies dels participants.

Partint del diagnòstic de funcionalitat de l’usuari, es pot començar a redactar el programa d’entrenament en habilitats d’autonomia personal i social (HAPS) definint els objectius a partir de les conductes que es volen entrenar i aprendre. Així, per poder realitzar correctament el programa, cal definir els objectius segons tres nivells de concreció: generals, específics i operatius.

Els objectius generals del programa han d’estar redactats de tal manera que compleixin les següents premisses:

• Cada objectiu general només pot contenir un infinitiu en la seva redacció, i aquest no pot ser compost.
• Han d’expressar el propòsit central del programa o la seva declaració d’intencions.
• No han d’indicar resultats concrets, sinó els efectes generals que es volen assolir amb el programa.
• Han d’estar poc concretats, és a dir, han de poden admetre diverses interpretacions i no han de fer referència a una acció mesurable directament per mitjà d’indicadors.

Els objectius específics han d’estar redactats segons les premisses:

• Han de ser coherents amb els objectius generals, dels quals deriven.
• Cada verb ha de fer referència a una conducta; per tant, cada objectiu específic només pot contenir un infinitiu en la seva redacció, i aquest no pot ser compost.
• Han d’assenyalar els passos que cal fer per assolir els objectius generals, és a dir, han de tenir una lògica de seqüència entre si i respecte a l’objectiu general de referència, però no són un resum de les fases de l’activitat.
• Han d’expressar un nivell més gran de concreció, tot i que encara no poden explicitar conductes o accions directament mesurables per mitjà d’indicadors.
• Han d’adreçar-se als usuaris del programa. En aquest sentit, és d’ajuda per a la seva redacció, pensar que han de donar resposta a la premissa: “L’usuari ha de ser capaç de…”.

Per a cadascun dels objectius específics prèviament establerts, caldrà concretar els objectius operatius que es proposen assolir amb el conjunt de les activitats que es faran al llarg del programa; la redacció d’aquests objectius ha de complir les següents premisses:

• Cada verb ha de fer referència a una conducta, i per tant cada objectiu operatiu només pot contenir un infinitiu en la seva redacció que no sigui compost.
• Han de desenvolupar i concretar els objectius específics, i per tant normalment se’n redacten tres o quatre per cada objectiu específic.
• Només poden admetre una interpretació, és a dir, si diferents persones els llegeixen haurien d’entendre el mateix.
• Han de ser sempre observables, quantificables i mesurables per mitjà d’indicadors.
• Han d’adreçar-se als usuaris del programa. En aquest sentit, és d’ajuda per a la seva redacció, pensar que han de donar resposta a la premissa: “L’usuari ha de ser capaç de…”.

En definitiva, els nivells de concreció han de ser coherents entre si, i cada objectiu d’un nivell ha de ser concretat, com a mínim, en un objectiu del següent nivell. A l’hora de redactar-los s’ha de seguir un ordre i repetir la mateixa estructura: verb en infinitiu, complement directe i complement circumstancial (vegeu la taula).

Un dels aspectes més importants a l’hora de planificar activitats és plantejar-se la metodologia que se seguirà en el programa i les tècniques i estratègies d’intervenció que s’utilitzaran. Així, per a cada àrea afectada cal prioritzar una o altra tècnica o estratègia en funció de la necessitat de cada usuari.

De tècniques i estratègies n’hi ha moltes, i cadascuna té la seva funcionalitat. Per això, la tasca principal del tècnic és escollir la millor tècnica o estratègia i la més adient a les necessitats i potencialitats del seu usuari en funció de l’àrea o àrees d’afectació.

Per exemple, una tècnica molt útil dins dels programes per a habilitats socials és la reestructuració cognitiva. Consisteix a modificar aquelles creences errònies que impedeixen als usuaris actuar o comportar-se de manera assertiva. La funció del tècnic és encaminar els usuaris perquè detectin les seves pors o els seus errors sense necessitat de dir-los en primera persona. Es tracta, doncs, de fer conscient l’usuari dels seus pensaments negatius que l’impedeixen actuar de manera correcta i amb valentia.

Una altra tècnica és la instrucció verbal, en què el tècnic s’encarrega d’explicar aquelles habilitats socials que consideri que són de vital importància per a l’usuari a partir del diàleg, tot implicant-lo de manera molt directa.

També es pot fer ús del modelatge, que entrena l’usuari a partir de la imitació i de l’observació directa d’un bon model, del qual imita la conducta correcta que es vol adquirir o millorar, o del role playing, anomenat també representació de papers, que és una tècnica en què es genera una representació simulada i específicament creada per posar en pràctica determinades conductes desitjades, imitant i assajant conductes amb l’objectiu d’ajudar els usuaris a reconduir conductes no desitjades sense la necessitat de patir les conseqüències de manera real.

Finalment, la retroalimentació o feedback proporciona als usuaris informacions vinculades amb els resultats de les seves conductes, i el coneixement de la seva evolució provoca una autoestimulació i un desig de corregir totes aquelles conductes que poden millorar.

Sigui quina sigui la metodologia triada, el més important és tenir clar que per implementar les activitats cal:

1. Preparar l’usuari: això és, informar-lo del que passarà i com passarà. Explicar-li quines actuacions es duran a terme per assolir els objectius marcats i animar-lo a vèncer les pors i actuar amb fermesa i determinació, ja que només la seva motivació per aprendre donarà èxit al programa d’entrenament i solucions a les necessitats detectades.
2. Instruir l’usuari: és la fase en què realment es fan les activitats programades per tal d’assolir els objectius que s’han programat. Seguint un cronograma establert, s’explica a l’usuari, un a un, els continguts que es treballaran en cadascuna de les sessions de les diferents activitats programades. És important recordar que sempre s’ha de fomentar la seva autodeterminació, per tant, no s’ha d’actuar si no és estrictament necessari i se l’ha d’animar emocionalment en tot moment a fer-ho per si sol.
3. Automatitzar conductes: amb l’ajuda de les diferents sessions s’aconsegueix que l’usuari arribi a assolir els objectius operatius que s’havíem programat per a cada activitat. Per tant, quan l’usuari és capaç d’automatitzar les accions o conductes, podrem dir que les ha après i que l’activitat ha estat assolida. En aquest punt és molt important recordar la importància de planificar correctament el nombre de sessions necessàries per a cada activitat, ja que només amb la repetició constant d’una mateixa activitat en diferents escenaris d’actuació és quan es pot realment aprendre una nova conducta i assolir els objectius operatius programats.
4. Consolidar conductes: quan els objectius operatius programats s’automatitzen, diem que la conducta associada s’ha après. Ara bé, quan l’usuari és capaç d’extrapolar correctament aquesta conducta apresa a qualsevol altre escenari aliè al programa que s’havia previst, direm que és el moment en què la conducta s’haurà consolidat.

Un cop es té el diagnòstic de funcionalitat, els objectius planificats i la metodologia seleccionada, és l’hora de dissenyar el conjunt d’activitats que ajudaran a portar a la pràctica el programa d’entrenament en habilitats d’autonomia personal i social (HAPS).

El conjunt de les activitats programades ha de permetre assolir tots els objectius operatius programats. Ara bé, és important recordar que cada activitat només hauria d’estar contextualitzada sota dos o tres objectius operatius, com a màxim. Per això, s’han de programar tantes activitats com siguin necessàries per assolir tots els objectius operatius. El límit d’activitats el marcarà la duració del programa; si no, cal plantejar-se reduir els objectius o augmentar la durada del programa.

Un cop concretades totes les activitats, cal descriure-les elaborant, per a cadascuna, un nom que la tituli i una petita descripció que resumeixi breument què es vol aconseguir amb aquella activitat. En aquest sentit, resulta molt indicat triar noms atractius per a les activitats i adaptar-les a les característiques de cada col·lectiu.

És molt important plantejar-se ja des de l’inici quina serà la temporalització del programa, és a dir, de quant de temps es disposarà per “resoldre” la necessitat de l’usuari.

Això determinarà la durada total del programa i, per tant, el nombre d’activitats màxim que es podran fer per aconseguir els objectius. Per aquest motiu, és essencial fer una molt bona valoració inicial de la gravetat del dèficit que presenta l’usuari.

Cal no confondre el nombre total d’activitats que es faran amb el nombre de sessions que es necessitaran fer per a cada activitat; així, una activitat pot tenir una sessió o més d’una. En canvi, una sessió sempre forma part d’una activitat, que pot estar composta per una o per més d’una sessió.

Una sessió no deixa de ser una nova oportunitat, diferent a l’anterior, per treballar els objectius operatius que estan programats en aquella activitat; per tant, les diferents sessions, tot i que cerquen l’assoliment dels mateixos objectius operatius, es presenten a l’usuari amb propostes diferents.

El nombre de sessions de cada activitat determina la periodicitat en què es treballarà l’activitat en sí. Així, es poden fer sessions diàries, setmanals, dos cops per setmana, quinzenals, mensuals…

En cas que una activitat només tingui prevista una sessió, parlem d’activitat puntual. Ara bé, si entenem l’aprenentatge com un treball constant al llarg del temps per a l’assoliment d’uns objectius, plantejar-se l’assoliment d’aquests objectius en una única activitat d’una única sessió, no sembla lògic. Per això, en la mesura del possible, evitarem les activitats d’una única sessió.

La durada de cada activitat és certament “elàstica” i varia, per exemple, en funció de si és una activitat individual o grupal; dels coneixements previs dels usuaris i, per tant, de la facilitat per aproximar-se als objectius operatius que ens plantegem; del clima del grup; de la velocitat en què s’aprenen els continguts programats… Això pot fer variar el nombre inicial de sessions que necessitem per fer aquella activitat i, per tant, pot fer variar el nombre total i real d’activitats i de sessions que podrem fer.

Per aquest motiu, resulta molt útil elaborar un cronograma orientatiu i flexible que ens permeti fer un càlcul inicial de la durada total del programa d’entrenament a partir dels objectius que ens hem plantejat.

En la figura presentem un cronograma d’exemple amb sis activitats que es desenvolupen cadascuna d’elles en tres sessions, amb una periodicitat de tres cops per setmana (dilluns, dimecres i divendres) i una durada de 50 minuts per sessió.

Un cop iniciat el programa, la visió global del cronograma permet prendre decisions tals com, si una activitat o sessió s’executa amb més durada de la inicialment planificada, de quina altra activitat es pot escurçar alguna sessió per compensar-ho globalment, sempre i quan els objectius operatius d’aquesta segona activitat s’assoleixin de manera satisfactòria i més ràpidament, per exemple. D’aquesta manera, es pot compensar la durada total del programa i ajustar-la a l’establerta inicialment.

Si això no és possible, llavors cal ampliar la durada total del programa o anul·lar alguna activitat. Per anul·lar activitats cal fer-ho sempre amb criteri, prioritzant i eliminant la que tingui menys rellevància, entenent que totes en tenen. Cal, doncs, prendre una bona decisió i argumentar-la coherentment i sempre fent prevaldre el bé superior de l’usuari.

En l’elaboració del programa s’ha de tenir en compte quatre tipus de recursos:

1. Recursos materials: els materials que es necessitaran per dur a terme les activitats del programa són molt variats i dependran de les característiques pròpies del programa. Poden ser materials fungibles o no fungibles i estaran relacionats amb les àrees d’afectació dels usuaris. Serà important preveure amb antelació el material necessari, així com controlar que estarà disponible i en bon estat per poder ser utilitzat.
2. Humans: en aquest grup incloem tots els professionals que participen directament en el programa. És convenient fer una bona previsió d’aquests recursos i coordinar les seves intervencions, de manera que les seves actuacions vagin en la mateixa direcció i contribueixin a una bona execució del programa en HAPS. En tot cas, cal tenir en compte que els usuaris no són recursos personals, ja que no actuen, sinó que reben l’actuació.
3. Espacials: fan referència als espais on es desenvoluparan les diferents activitats i dependran també del programa establert i de l’àrea d’afectació.
4. Econòmics: incloem aquí totes les despeses monetàries que hem de preveure per poder dur a terme el programa sense limitació.

L’avaluació és una tasca contínua i constant al llarg de tot el programa d’entrenament en habilitats d’autonomia personal i social, i ha de permetre detectar amb rapidesa desviacions no previstes per tal de poder actuar amb celeritat i posar-hi remei. Durant el programa es farà una avaluació dels participants (des de l’òptica dels tècnics), una autoavaluació (des de la pròpia òptica dels participants) i una avaluació de les activitats.

Amb l’avaluació dels participants es pretén valorar si els usuaris que participen en el programa han assolit els objectius operatius de les diferents activitats que se’ls han anat proposant. Per dur-la a terme es dissenyen fitxes que ens serveixen de pauta i que incorporen els objectius operatius del programa i un conjunt de 4 o 5 indicadors d’observació per a cadascun d’ells, valorats sota una escala d’estimació qualitativa (Sí/No; Molt/Poc/Suficient/Gens; Amb ajuda/Sense ajuda…) o numèrica (en aquest cas, es recomana que s’utilitzi una escala de nombre parell). Finalment, pel que fa als indicadors d’avaluació, han de complir les següents premisses:

• Han d’estar relacionats amb l’objectiu operatiu de referència.
• S’han de redactar en frases simples, clares i relacionades amb l’objectiu operatiu de referència.
• S’han de redactar en present d’indicatiu i en frases afirmatives. Rara vegada s’utilitzen frases negatives com a indicadors d’avaluació (no parla, mai agafa…); per tant, si no és estrictament necessari, no s’han d’utilitzar les formulacions negatives.
• Les frases redactades han de ser quantificables i adequar-se a l’escala d’estimació triada.

Exemple d'avaluació dels participants

Prenent com a referència el taller de manualitats nadalenques, l’avaluació dels participants la concretaríem en els següents indicadors d’avaluació:

• Activitat: Taller de manualitats nadalenques
• Objectiu operatiu: elaborar objectes artesanals nadalencs.
• Indicadors d’avaluació:
  • Utilitza la tècnica plàstica adient a cada creació.
  • Guarneix els objectes utilitzant material variat.
  • Fa propostes originals i creatives.
  • El mòbil elaborat mostra equilibri.
  • És curós, net i polit en el treball manual que fa.

La graella d’avaluació i l’escala d’estimació seria la següent:

Recordeu que els objectius tenen tres nivells de concreció i que la numeració dels diferents nivells ha de ser correlativa. En aquest exemple hem considerat que l’objectiu operatiu que analitzàvem era el primer del programa, per això l’hem numerat com a “1.1.1.”.

A banda de l’avaluació que puguem fer nosaltres de cadascun dels participants, és recomanable donar l’oportunitat als participants per mostrar la seva opinió sobre el seu procés d’aprenentatge; és el que s’anomena autoavaluació dels participants.

Aquesta eina ens aporta el punt de vista subjectiu de l’actuació de cada participant durant les diverses activitats realitzades, a més d’informació addicional sobre si les propostes fetes han estat del seu interès, si han estats motivats durant el procés i, el més important, si la seva percepció subjectiva concorda amb la nostra percepció objectiva (vegeu la figura).

Finalment, per a l’avaluació de les activitats prendrem en consideració tots els aspectes que donin viabilitat a l’aplicació de l’activitat en si. Així, podem tenir en compte, entre d’altres, l’adequació dels següents punts (vegeu la figura):

• Temporalització preestablerta
• Selecció de recursos: materials, espacials, humans, econòmics
• Planificació del desenvolupament
• Tècniques d’aplicació

En la següent figura s’il·lustra una proposta de pauta d’avaluació d’activitats.

Una vegada ja hem aplicat el programa d’habilitats d’autonomia personal i social és l’hora d’avaluar els resultats obtinguts per poder concloure si la valoració inicial del programa i el diagnòstic de funcionalitat que vàrem determinar a l’inici per aquell usuari han millorat o no. Així, amb tota la informació recopilada al llarg de tot el procés elaborarem un informe final que inclourà:

1. Resum descriptiu del programa d’HAPS: farem referència al diagnòstic de funcionalitat del qual partíem i dels objectius que volíem assolir.
2. Presentació dels resultats obtinguts: redactarem els resultats obtinguts després de l’aplicació del programa, de manera objectiva i sense efectuar-ne cap valoració.
3. Anàlisi de resultats: farem una interpretació dels resultats obtinguts, explicant les raons o factors que han provocat, o no, el canvi vers la situació de partida de l’usuari, fent èmfasi en les activitats que millors resultats han donat i en les recomanacions que fem per millorar o mantenir allò que hem aconseguit. En cas que l’informe es dirigeixi a la família, en aquest apartat també inclourem un fragment explicant la importància del treball conjunt i coordinat entre la família i l’equip interdisciplinari que ha tractat l’usuari.
4. Conclusions: per acabar, redactarem les nostres conclusions sobre els resultats del programa tot ressaltant els seus punts forts i dèbils. Hi afegirem també suggeriments o recomanacions de millora per a la realització de futurs programes similars.

A nivell formal, en funció del receptor d’aquest informe optarem per una redacció:

• Tècnica i acurada dels quatre apartats, en el cas que l’informe sigui un document intern, personal o dirigit a la resta de professionals implicats en el programa.
• Poc tècnica, però prou professional, clara i directa dels quatre apartats i que mostri proximitat, acompanyament, suport i treball conjunt, en el cas que l’informe vagi dirigit a les famílies dels participants.

El codi professional i la formació ètica són imprescindibles en la carrera professional del tècnic en integració social (TIS), ja que els dos aspectes ajuden a orientar la seva pràctica professional envers les competències socials, les normes, els objectius i les responsabilitats socials.

L’ètica ajuda el tècnic a desenvolupar el seu saber professional i li fomenta una sèrie de valors, actituds i comportaments. Per altra banda, li aporta competències i tècniques cognitives a partir de l’adquisició de nous coneixements i de l’aplicació d’aquests últims. A més, enriqueix a nivell social, ja que el capacita per interaccionar amb altres col·lectius de persones i de professionals, i finalment li desperta la part més afectivoemocional. Partint d’aquestes premisses, podem dir que la professió del TIS s’ha de considerar des d’un punt de vista ètic, com una professió d’ajuda, d’acompanyament i de respecte vers la persona usuària.

La tasca del TIS ha de complir una sèrie de competències (vegeu la taula) i ha de partir d’una actitud col·laborativa, empàtica, responsable i respectuosa que l’ajudi a relacionar-se no només amb altres professionals, sinó també amb usuaris diversos. Com a professional, ha de partir d’un tracte igualitari sense cap mena de discriminació per raó de sexe, edat, religió, ideologia, ètnia, idioma o qualsevol altra diferència.

El codi deontològic professional es relaciona amb els principis i regles ètiques que s’encarreguen de regular una activitat professional. Així, el TIS ha de desenvolupar la seva tasca professional sota els següents principis:

• Principi de respecte: prioritzar l’interès de les persones amb les quals treballa, tot respectant la seva autonomia i la seva llibertat d’elecció.
• Principi de benestar social: fomentar en els usuaris un increment del seu benestar social a nivell biopsicosocial.
• Principi d’individualitat: focalitzar l’usuari de manera integral i única.
• Principi d’autodeterminació: respectar en tot moment les decisions dels usuaris, oferir-los alternatives, si ho creu oportú.
• Principi de professionalitat: demostrar la seva competència professional, la seva capacitació, la seva qualificació de cara a les tasques que porta a terme, així com la seva capacitat d’autocontrol i de reflexió sobre la seva praxis professional.
• Principi d’autonomia professional: donar resposta socioeducativa a les necessitats dels usuaris a nivell biopsicosocial.
• Principi de confidencialitat: salvaguardar el secret professional en relació a aquelles informacions relacionades amb els usuaris, sobretot aquelles que es comparteixin amb altres professionals que també hi intervinguin.
• Principi de solidaritat professional: mantenir una actitud activa i constructiva envers la resta de professionals que col·laboren activament amb ell i amb els seus usuaris.

Per tal d’assegurar aquestes premisses, el tècnic, en acabar el programa d’entrenament, ha d’autoavaluar-se. Així, pot constatar que ha fet tot allò que calia fer i que ho ha fet de la millor manera possible, respectant en tot moment el codi professional i ètic.

L’autoavaluació consisteix a qüestionar-se el propi paper com a professionals vers les competències i els principis que acabem d’analitzar i que s’atribueixen al TIS, per tal de mantenir les actuacions productives i reconduir les actuacions menys productives o negatives. Per fer-ho és molt recomanable ajudar-se d’un qüestionari d’autoavaluació. La figura il·lustra una proposta de pauta.

Un equip interdisciplinari està compost per professionals molt diversos, els quals són molt necessaris per al bon funcionament i atenció de l’usuari. Així, el tècnic en integració social (TIS) pot coordinar-se i treballar amb els següents perfils professionals:

• Metges, infermers, auxiliars i tècnics d’infermeria.
• Educadors socials, treballadors socials i psicòlegs.
• Terapeutes ocupacionals i fisioterapeutes.
• Tècnics d’atenció a persones en situació de dependència.
• Tècnics d’animació sociocultural.

El tècnic, en trobar-se immers dins d’un equip interdisciplinari, ha de desenvolupar les seves tasques de manera coordinada amb la resta de l’equip. Les contribucions del TIS són:

• Aportar coneixement teòric, organitzatiu i metodològic a la seva tasca professional.
• Analitzar i interpretar la informació conjuntament amb la resta de professionals.
• Ajudar els usuaris quan sigui necessari.
• Portar a terme les funcions i les tasques assignades pels seus superiors.
• Comunicar de manera clara i tolerant les seves idees, resoldre els possibles conflictes i fer propostes noves i innovadores.
• Mantenir una actitud oberta i flexible davant els suggeriments d’altres professionals o familiars.

Es fa molt necessari delimitar les tasques i funcions de cadascun dels professionals dins de l’àmbit d’actuació professional. En la majoria de les ocasions seran els mateixos centres o institucions les que pactaran les tasques i les funcions; en altres casos, anirà a càrrec de les administracions públiques.

Depenent del servei on el tècnic es trobi immers, aquest i la resta de professionals que formen l’equip interdisciplinari hauran d’assumir una sèrie de responsabilitats comunes que garanteixin la correcta atenció en relació als usuaris. Les principals funcions de la majoria dels equips interdisciplinaris són:

• Enregistrar totes les intervencions realitzades als usuaris.
• Participar activament en les reunions de l’equip interdisciplinari.
• Participar activament en el comitè d’ètica assistencial i garantir que es compleixen els drets dels usuaris.

En el marc de l’equip interdisciplinari, el tècnic en integració social desenvolupa una sèrie de tasques concretes dins de les residències, fundacions o associacions en les quals desenvolupa la seva funció laboral. Les tasques del TIS són, entre d’altres:

• Entrenar l’usuari en l’adquisició d’habilitats d’autonomia personal i social.
• Dirigir les activitats de prevenció de pèrdua de mobilitat, supervisant-les constantment.
• Aplicar el programa atenent les normes de seguretat establertes del centre de treball.
• Estimular la comunicació dels usuaris donant-los suport en tot el necessari per possibilitar un nivell de comprensió adequat dels missatges emesos.
• Afavorir les relacions socials dels usuaris.
• Aplicar les tècniques i els procediments d’avaluació, valorant-ne els resultats obtinguts en el desenvolupament de les habilitats d’autonomia personal i social del cas assignat.

Qualsevol integrador social que es vulgui dedicar a la promoció de l’autonomia personal i social ha de comptar amb unes bones habilitats -comunicatives (oral i escrita), interpersonals, administratives i organitzatives- i capacitats -escolta activa, relació constructiva amb els usuaris, resolució de problemes, treball en equip- per poder acomplir amb satisfacció tots els reptes que la seva feina li exigeixi.

Els tècnics responsables de l’usuari han de tenir en compte que la família és el primer i principal nucli socialitzador de referència per a ells; per tant, la família ha de ser considerada com a part fonamental dins del procés de planificació i execució del programa d’habilitats d’autonomia personal i social (HAPS). En tot moment, s’ha de prioritzar l’estada de l’usuari al seu domicili amb la seva família front qualsevol altra alternativa externa, com pot ser un centre residencial o similar.

És per això que és de vital importància que la família estigui al corrent del programa que es portarà a terme amb l’usuari per tal que pugui proporcionar ajuda als diversos professionals perfeccionant i consolidant les HAPS que s’estan entrenant, tot potenciant-les també dins del context més familiar.

S’ha de tenir en compte que un programa d’HAPS és sempre més eficaç i reeixit si compta amb la participació dels familiars directes dels usuaris. És per això que és de vital importància informar les famílies del contingut del programa i fer-les partícips. Per fer-ho, els podem convocar un dia a una reunió i explicar-los detalladament el programa, tot incidint en els següents aspectes:

• Els objectius a assolir.
• El nombre de sessions necessàries per aconseguir aquests objectius.
• La durada màxima recomanada per a cada sessió.
• La freqüència de comunicació amb la família i el mètode utilitzat.