L’aprenentatge i la modificació de conducta

Quan parlem d’aprenentatge ens referim a un canvi en el comportament dels individus, on s’observa l’adquisició de coneixement o habilitats noves que són adquirits a través de l’experiència del seu dia a dia. Aprenem quan observem, estudiem, ens instruïm o desenvolupem diverses pràctiques en el nostre quefer quotidià.

L’aprenentatge ens ajuda a adaptar-nos al medi en el qual ens trobem immersos i a sobreviure-hi. Ens ajuda a adquirir noves conductes i a madurar, ja que ens activa a nivell físic, psicològic i social, tot assimilant noves conductes.

S’assoleix l’aprenentatge quan un ésser viu aprèn un determinat comportament i actua de manera nova. Potser aquest aprenentatge l’ha après perquè un altre individu li ha ensenyat, o potser només l’ha imitat, o l’ha volgut experimentar ell de manera particular. Aprendre suposa, entre altres coses, adquirir nous coneixements, noves habilitats, noves actituds i valors. Molts dels aprenentatges que adquirim al llarg de la nostra vida són inconscients i/o involuntaris.

Les diferents teories de l’aprenentatge intenten explicar els processos gràcies als quals podem aprendre nous coneixements, habilitats o actituds. Cada autor ha construït una teoria sobre l’aprenentatge, destacant un aspecte concret d’aquest procés. Podem classificar les principals teories en quatre grans grups:

1. Teories del condicionament clàssic, basades en els reflexos condicionats que van analitzar Pavlov i el conductisme de Watson.
2. Teories del condicionament operant o instrumental, que van estudiar Thorndike i Skinner, entre d’altres.
3. Teoria de l’aprenentatge social, observacional o vicari, que va elaborar Bandura.
4. Teories de l’aprenentatge constructiu, que van desenvolupar Ausebel i Vygotski.

Per poder tenir una visió el més global possible necessitem sumar el coneixement de totes les teories. Així podrem entendre com els individus aprenem al llarg del temps, ja que, individualment, cap d’elles dona una visió integrada del desenvolupament i de l’aprenentatge humà.

Les teories del condicionament clàssic van aparèixer a principis del segle XX, desenvolupades pel fisiòleg rus Ivan Pavlov en un primer moment, i a posteriori pel psicòleg conductista nord-americà J. B. Watson. Aquests autors se centren a investigar i explicar com es comporten els éssers humans. Per fer-ho, van estudiar la relació que hi havia entre la conducta, els estímuls i les respostes donades. L’aprenentatge en aquesta teoria s’activa per l’associació d’estímuls.

Ivan Pavlov (Rússia, 1849-1936) va explicar el comportament tenint en compte el sistema nerviós. Va establir que les conductes es basaven en actes reflexos; per tant, tot aprenentatge se centra en el control dels estímuls del medi i la relació que aquests estableixen amb experiències agradables. És a dir, que seguint un principi de proximitat, podem aprendre a respondre automàticament davant d’un estímul que anteriorment no provocava cap resposta.

Ivan Pavlov es va encarregar d’investigar els processos de secreció dels sucs gàstrics dels gossos. Per fer-ho va establir una sèrie de paràmetres i es va limitar a observar-los detingudament. El paràmetres eren els següents:

• EI (estímul incondicionat): el menjar.
• RI (resposta incondicionada): quan alimentava al gos, aquest segregava saliva.
• EN (estímul neutre): el so d’una campana.
• EC (estímul condicionat): escoltar la campana.
• RC (resposta condicionada): segregar saliva.

Pavlov volia condicionar la conducta del gos amb el so de la campana. Ho va fer de manera reiterada i sempre, abans de donar-li menjar, feia sonar la campana. D’aquesta manera, quan el gos escoltava el so de la campana començava a segregar saliva. El que va aconseguir és que el gos associés el so de la campana amb l’aliment (vegeu la figura)

El psicòleg J. B. Watson (Amèrica del nord, 1878-1958) va demostrar la força del conductisme aplicant els principis de la teoria d’Ivan Pavlov. Així, es va centrar a fer un petit experiment en el qual hi va participar un nadó d’onze mesos, conegut com el “petit Albert”, i una rata blanca.

Va demostrar que si s’aplicava moltes vegades seguides un mateix estímul, i el temps en l’aplicació era molt inferior, es produïa un aprenentatge. A partir del seu experiment va poder demostrar que el condicionament pot modular la conducta de qualsevol individu.

Segons l’autor, tota conducta és producte de l’associació d’un estímul i una resposta. Amb això, el que pretenia dir l’autor és que els éssers humans podem aprendre no sols conductes mecàniques complexes, sinó també reaccions emocionals o formes emotives de reaccionar davant situacions diverses.

Per dur a terme el seu experiment, Watson va apropar al petit Albert a la rata blanca per tal que la pogués tocar. El nadó, al principi, no tenia por. Llavors Watson va decidir fer sorolls molts estridents cada vegada que l’Albert tocava l’animal. D’aquesta manera, va condicionar la resposta del petit Albert, ja que cada vegada que la rata s’acostava i sentia el soroll començava a plorar i es tirava cap enrere. Watson va decidir generalitzar aquesta por del nadó a altres elements, com als objectes de color blanc. Així doncs, quan l’infant veia algun element de color blanc plorava i s’apartava.

Tot i l’èxit dels experiments, Watson va confessar haver-se excedit en les seves “pretensions” quan va afirmar:

Les teories del condicionament operant o instrumental són degudes al neoconductisme, una escola psicològica nord-americana de mitjan segle XX. Els seus autors més rellevants van ser Edward L. Thorndike (1874-1949), un fisiòleg americà, i Skinner, un psicòleg neoconductista nord-americà.

Edward L. Thorndike (1874-1949) va explicar que tant els humans com els animals aprenem per assaig i error. Per exemple, quan prepares un plat de macarrons i obtens un resultat positiu, perquè a tothom li agrada com ho has fet, ho tornaràs a repetir tantes vegades com consideris; en canvi, si el resultat no és positiu, canviaràs la teva manera de preparar els macarrons.

Així, la llei de l’efecte de Thorndike se centra a explicar que totes aquelles conductes que obtenen resultats satisfactoris tendeixen a reforçar-se i a repetir-se pels individus, mentre que aquelles que obtenen resultats desagradables, es debiliten i acaben per desaparèixer.

Per demostrar aquesta teoria, Thorndike va introduir un gat afamat dins d’una gàbia. Aquesta disposava d’una palanca que obria la porta per assaig i error, i que possibilitava a l’animal sortir de dins de la gàbia i agafar el menjar que es trobava a l’exterior.

Quan el gat va veure el menjar va començar a desenvolupar una conducta desordenada, fins que de manera accidental va accionar la palanca i va poder sortir. Aquest procediment es va repetir en dies posteriors, fins que al final el gat va aprendre que si accionava correctament la palanca, aquesta obriria la porta que el conduiria fins al menjar.

A partir del seu experiment, Thorndike va comprovar com, en un determinat ambient, les respostes obtingudes a l’atzar tendien a repetir-se després de successius intents i es convertien en un hàbit.

El neoconductisme de John F. B. Skinner (1904-1990) parteix de la idea que tot individu és capaç d’interactuar o relacionar-se amb el medi ambient o l’entorn que l’envolta; així, se centra a donar major importància al subjecte. Segons la seva teoria del condicionament operant, el subjecte (sigui un ésser humà o un animal) intenta fer les coses (operar) per aconseguir una recompensa o evitar un càstig.

Per tant, si desenvolupa correctament la tasca encomanada, aquest subjecte acabarà obtenint un premi i la seva conducta es continuarà desenvolupant de la mateixa manera. En canvi, si la tasca no aconsegueix el seu objectiu, el subjecte obtindrà un càstig, fet que provocarà una disminució o eliminació de la mateixa conducta.

Segons Skinner, els subjectes desenvolupen les seves conductes segons una sèrie de reforçadors; tenim:

• els reforçadors positius (recompenses o premis), els quals ajuden a consolidar els comportaments i
• els reforçadors negatius (càstigs), els quals ajuden a disminuir o eliminar determinats comportaments.

Conforme a això, Skinner va crear unes gàbies que tenien una palanca enganxada a la paret. Cada vegada que l’animal accionava la palanca, un petit dispensador li subministrava el menjar. Al principi, els animals l’accionaven a l’atzar i, de tant en tant, accionaven una altra palanca que els provocava descàrregues elèctriques, fins que al final aprenien a accionar la palanca correcta.

Skinner considerava que si aplicava la seva teoria amb els humans podria arribar a construir una nova societat. Va redactar un llibre titulat Walden Dos, en què el protagonista principal és ell mateix i on es narra la història d’un viatge imaginari cap a una societat excel·lent, on no hi habiten éssers humans agressius, lladres, ganduls…

La idea central del llibre consisteix a modificar la conducta de tots els éssers per aconseguir una societat millor. En aquest sentit, el pensament d’Skinner se centra a explicar com s’han d’utilitzar els reforços (els càstigs i les recompenses) per aconseguir un objectiu positiu.

El principal representant de la teoria de l’aprenentatge social és el psicòleg nord-americà Albert Bandura (1925), que es mostra força crític amb les teories anteriors, ja que considera que l’aprenentatge no es pot centrar només en reforços, ni en estímuls, ni en càstigs o premis. Considera que Pavlov, Watson, Thorndike i Skinner no van tenir en compte altres processos mentals que intervenen en l’aprenentatge, com l’atenció i la memòria. Així, la idea central del pensament de Bandura és que els éssers humans aprenem per observació o per imitació de la conducta d’una altra persona; és el que ell anomena modelat.

Bandura va establir quatre fases per les quals passem els éssers humans quan fem un aprenentatge per observació o imitació; són les següents:

1. Adquisició: s’observa el model i es reconeixen els trets característics de la conducta desenvolupada. Exemple: un avi recull la brossa del terra i la llença al contenidor mentre el seu nét l’observa.
2. Retenció: s’emmagatzema la conducta observada en la memòria del subjecte. Exemple: el nét guarda la conducta del seu avi a la seva memòria.
3. Execució: es passa a reproduir la conducta apresa perquè és considera que tindrà conseqüències positives per al subjecte que l’aplica. Exemple: el nét se sent atret per la conducta desenvolupada pel seu avi i sent el desig de fer-ho ell també.
4. Conseqüències: les conductes imitades es retroalimenten a partir dels reforçadors o de l’extinció. Exemple: L’avi li reconeix al nét la conducta de recollir la brossa i llençar-la al contenidor; per tant, el nét continua portant a terme la mateixa conducta en dies posteriors.

Les idees de Bandura van quedar recollides a la seva obra Teoria de l’aprenentatge social (1977) i va fomentar que a posteriori esdevinguessin les tècniques de modificació de conducta.

La teoria de l’aprenentatge constructiu se centra a explicar que els éssers humans construïm el nostre pensament a partir de les interaccions que establim amb el medi social en qual ens trobem immersos. Afirma que el coneixement és un procés mental de la pròpia persona en interacció amb el seu entorn més immediat.

Un dels precursors del corrent constructivista va ser David P. Ausubel (1918-2008). Segons Ausubel, el conductisme no és suficient per explicar com aprenem els éssers humans, ja que no té en compte les construccions que els subjectes realitzen en el moment d’aprendre. Planteja que els individus aprenen a partir dels coneixements que ja posseeixen, tot relacionant-los amb els nous que han d’assolir. Per a aquest autor serà de rellevant importància tenir en compte com els éssers humans aprenem a partir del llenguatge verbal, tant oral com escrit.

L’autor centra la seva teoria en l’aprenentatge significatiu, en què aprendre és sinònim de comprendre el que s’està aprenent. Aquest aprenentatge se centra en dos processos clau:

1. L’assimilació: ens ajuda a incorporar elements nous a la nostra estructura mental.
2. L’acomodació: ens ajuda a reorganitzar els nous coneixements.

Però aquests dos elements no seran possibles si la persona no mostra motivació vers l’acció que ha de desenvolupar. Sense motivació no hi haurà adquisició de nous aprenentatges.

L’altre autor important d’aquest corrent és Lev S. Vigotski (1896-1934), psicòleg bielorús que va ser un dels precursors més importants del constructivisme social.

Segons Vigotski, l’aprenentatge apareix com a fruit de la integració de la persona amb el medi social en el qual es troba immers, i en què el llenguatge té una rellevància especial. Per tant, tot individu, per ser-ho, ha de viure dins d’una societat, ja que és aquesta última la que li subministra l’aprenentatge.

A banda, concreta el desenvolupament de l’aprenentatge en tres nivells o zones de desenvolupament:

1. Desenvolupament real: inclou totes les activitats o funcions que una persona pot realitzar de manera individual sense l’ajut o la mediació de terceres persones.
2. Desenvolupament potencial: inclou aquelles activitats que una persona només pot realitzar amb l’ajut o la mediació d’un tercer.
3. Desenvolupament proper: és la distància que hi ha entre allò que podem realitzar de manera independent i allò que poder fer amb l’ajuda dels altres.

Les tècniques de modificació de conducta (TMC) són estratègies que emprem de manera quotidiana, tant a nivell individual com grupal, per eliminar, reduir i modificar les situacions, actituds o respostes inadequades que provoquen malestar, inadaptació o conflicte, sigui en l’àmbit de les relacions personals o en àmbits concrets, com poden ser les institucions o les residències. Però per altra banda, les tècniques de modificació de conducta també ens ajuden a instaurar, ensenyar i reforçar noves conductes envers els hàbits d’autonomia personal i social.

Així doncs, són estratègies que ens ajuden a mantenir o reforçar una conducta que ja es troba adquirida per la persona usuària, però a la vegada ens ajuden a eliminar aquelles conductes inadequades i aprendre’n de noves. De tècniques n’hi ha moltes, a la taula resumim algunes de les més utilitzades.

Aquestes tècniques de modificació de conducta ens ajuden a inculcar o reforçar la freqüència d’un comportament desitjat. Destaquem tres tipus de tècniques:

• Els reforços positius, aporten una resposta o conseqüència positiva (premi o recompensa) després de realitzar una conducta que es vol enfortir, augmentant la probabilitat de que aquesta conducta es torni a reproduir. La recompensa o premi sempre ha d’estar relacionada amb el comportament que volem millorar, ja que del contrari no ens servirà de res. Destaquem la utilització de reforços positius materials (objectes), socials (elogis) o intercanviables (cartes, fitxes…).
• Els reforços negatius, tenen com a finalitat incrementar la freqüència d’una conducta desitjable i consiteixen en eliminar un estímul aversiu quan es desenvolupa la conducta que es vol mantenir o perfeccionar.
• Els reforços intermitents, reforcen l’usuari de manera discontínua i progressiva en unes determinades conductes; per això és molt important que aquest tipus de reforços s’apliquin de manera intermitent o immediatament després de la realització de la conducta. Mai els aplicarem abans de la conducta, i d’aquesta manera ens assegurarem que la conducta es manté, s’incrementa o es perfecciona.

Destaquem dues TMC per adquirir noves conductes: el modelatge i l’encadenament.

El modelatge és una tècnica de reforçament sistemàtic en què s’empra l’observació directa d’un model per adquirir noves conductes que l’usuari no té o les presenta de manera molt incipient. En aquesta tècnica el més important és el model que donem a l’usuari, ja que és la guia a seguir. Així, quan més semblant, empàtic i hàbil sigui el model vers l’usuari, més efectiva serà la tècnica.

També és important que el model sigui prou significatiu per a l’usuari en el moment que es desenvolupa la tasca, ja que d’aquesta manera serà més fàcil el contacte entre ambdós i l’acció. En aquesta tècnica a vegades se sol utilitzar també el reforç positiu per premiar els avenços que fa l’usuari.

Una altra tècnica és l’encadenament, que pretén ensenyar a l’usuari a realitzar una conducta complexa a partir de la realització seqüenciada d’una sèrie de conductes més simples que estan enllaçades les unes amb les altres, formant una cadena natural d’activitats. Aquesta tècnica també es pot complementar amb el modelatge i els reforços.

Dins de les tècniques per reduir o eliminar conductes hi incloem el càstig negatiu, el reforç de conductes incompatibles, la sobrecorrecció, l’extinció i l’aïllament o temps fora.

El càstig negatiu ens ajuda a suprimir un reforç o estímul agradable quan es produeix una conducta no desitjada. L’objectiu és reconduir actituds negatives mitjançant l’aplicació de conseqüències negatives i dissuasives.

Tot i així, cal tenir en compte que aquesta tècnica sovint encobreix les conductes disruptives per interès de l’usuari, però no les fa desaparèixer. A més, pot provocar un deteriorament en les relacions socials de l’usuari o incrementar l’expressió de conductes més agressives o passives de caire alternatiu. Per això, cal utilitzar la tècnica de manera molt puntual i evitar-la en la mesura del possible, ja que té més inconvenients que avantatges.

El reforç de conductes incompatibles consisteix a reforçar de manera continuada conductes diferents de la conducta que es pretén eliminar; d’aquesta manera, es reforcen les conductes alternatives desitjades i, gradualment, es van extingint les no desitjades. Es basa en l’administració continuada de recompenses a aquelles conductes que són incompatibles amb les que es volen suprimir, i no aplicar cap mena de conseqüència a la conducta que es vol eliminar; per tant, el tècnic, en el moment que desenvolupi aquesta tècnica, haurà d’ignorar la conducta disruptiva de l’usuari.

La sobrecorrecció és una tècnica alternativa al càstig que ajuda l’usuari a recapacitar sobre les conseqüències de la seva conducta. És tracta que l’usuari, després d’efectuar una conducta negativa, hagi de reparar les conseqüències negatives d’aquesta conducta. Per exemple, si l’usuari tira al terra objectes i els trenca, no només haurà de recol·locar els objectes al seu lloc o reparar els objectes trencats, sinó que, a més, tot recol·locant els objectes que ha tirat, haurà de recol·locar els altres components de la mateixa categoria que estiguin mal col·locats. Per això diem que la sobrecorrecció se centra a aplicar dues estratègies: la correcció i la pràctica positiva.

L’extinció és una tècnica que, en primera instància, cerca la conducta no desitjada per passar, en segon lloc, a eliminar-la o reduir-la, a partir de la supressió de qualsevol reforç, esperant que, en no tenir aquest reforç, la conducta no desitjada desaparegui.

És força recomanable emprar aquesta tècnica quan sabem que les conductes dels nostres usuaris són bàsicament per cridar la nostra atenció i rebre atenció continuada. S’aplicarà sempre que aparegui la conducta no desitjada. Com que sovint la conducta no desitjada és una demanda d’atenció, no ens haurà d’estranyar que en el moment d’aplicar la tècnica, l’usuari reaccioni plorant o desencadenant una sèrie de conductes destructives.

Finalment, l’aïllament o temps fora és una tècnica que consisteix a eliminar un estímul agradable davant de conductes no desitjades, per exemple, apartant l’usuari del què li agrada o està fent.

Les tècniques de control de conductes necessiten d’un acord previ establert entre el tècnic i l’usuari abans de ser posades en pràctica. De tal forma que es fa necessària la utilització d’una sèrie de suports físics que els ajudin a recordar i a reflectir els compromisos establerts entre ambdues parts.

L’economia de fitxes és un sistema de control de conductes que utilitza petites fitxes per premiar les conductes que es desitgen establir o per disminuir aquelles conductes problemàtiques. En aquest sistema intervé el reforç positiu (que determina les fitxes que l’usuari anirà guanyant i que podrà intercanviar per objectes o premis) i l’extinció o càstig negatiu (que determina les fitxes que l’usuari anirà perdent). Per desenvolupar-la correctament, el tècnic i l’usuari hauran de:

• Establir quines són les conductes a treballar.
• Delimitar els incentius i premis als quals opta l’usuari, així com els càstigs que s’utilitzaran i la quantitat de fitxes que faran perdre.

El contracte de contingències o contracte conductual és un document escrit entre el tècnic i l’usuari que determina les accions i els compromisos que ambdós portaran a terme, així com les seves conseqüències si l’incompleixen. Implica l’intercanvi recíproc de recompenses contingents, en relació a conductes específiques de les persones signants del contracte, ha d’estar degudament signat per les dues parts i s’ha de revisar periòdicament.